Versos Griegos Arcaicos (fragmentos de Arquíloco, Mimnermo, Solón, Estesícoro, Sapfo, Píndaro), traducción de Marco Pagano

VERSOS GRECS ARCAICS ARQUÍLOC · FRAGMENTS (numeració pertanyent a Delectus ex iambis et elegis graecis editada per M. L. WEST)

1 (1) Jo sóc del cert un bon lacai del sobirà Eniali i del desitjable do de les Muses un entenimentat1. 2 (2) Al tauló hi tinc amassat un llonguet2 i al tauló hi tinc vi d‟Ísmar3, que el bec assajat al tauló. 3 (3) Del cert que no moltes sagetes seran dreçades, ni seran freqüents els dispars de fona just quan Ares aplegui la lluita a la planura; al contrari, de les espases serà la deplorable tasca: bé que d‟aquesta lluita són com deïtats4 aquells 1

Aquest fragment era citat durant l‟antiguitat per demostrar que els poetes antics no eren pas erudits d‟estudi, sinó gent activa al servei de la seva pàtria. Endemés, cal dir que les edicions modernes d‟Arquíloc, bo i seguint una antiga convenció, ordenen els seus poemes en el següent ordre: elegies, trímetres iàmbics, tretràmetres trocaics, epodes i els de „de gènere incert‟. En efecte, aquesta disposició dels poemes segons el metre prové d‟època hel·lenística, si bé Arquíloc mateix no veié mai una disposició similar, sinó un altre, disposta per atzar, o bé cap ni una. 2 Es tracta d‟un pa de la més baixa qualitat. Anomenat en castellà „chusco‟. 3 Es tracta d‟un vi de la més alta qualitat. És precisament el vi que Odisseu oferí al ciclop Polifem, el qual ni afegint-li vint parts d‟aigua per una de vi perd les seves propietats (Odisea IX 195 i ss.). 4 Se soluciona amb el sintagma preposicional „com deitats‟ la traducció del terme δαίμονες, en tant que tots els substantius regits per un verb copulatiu (per tant, tots els objectes copulatius o atributs substantius) posseeixen un valor comparatiu.

2

Arquíloc

sobirans d‟Eubea, gloriosos per la llança5. 5 (5A) Però som-hi!, amb la copa transita pels bancs de la nau veloç i lleva els taps de les còncaves càntires; arreplega ja el vermellós vi des del pòsit, perquè nosaltres ja no serem capaços de restar sobris durant aquesta guàrdia6. 6 (6) Algun dels saïs7 s‟ufana d‟un escut al qual junt a un matoll (tot i essent) un irreprotxable atuell, abandoní no de bon grat; però a mi mateix em salví, ¿què m‟importa l‟escut aquell?: al carall!, de nou n‟obtindré un de no pitjor8. Νou fragment papiraci P.Oxy. VI 854 i XXX 2507 (a partir de D.OBBINK):

1 2 3 4 5 6

[. . .], εἰ δὲ] [. . .]9 θεοῦ κρατερῆ[ς ὑπ’ ἀνάγκης οὐ χρὴ ἀν] ἀλ[κείη]ν καὶ κακότητα λέγει[ν. Π]ήμ[α]τ’ εὖ [εἵμ]εθα δ[ῆι]α φυγεῖν · φεύγ[ειν δέ τις ὥρη. Καί ποτ[ε, μ]οῦνος εὼν, Τήλεφος Ἀρκα[σίδης Ἀργείων ἐφόβησε πολὺν στρατ[όν], ο[ἱ δὲ φέβοντο 5

Com es pot comprovar en aquest fragment, no en va Arquíloc era un dels anomenats ὁμηρικότατος, tal com ho eren Èsquil o Herodot. En quant al valor històric d‟aquest fragment, es conta que durant la batalla entre Erètria i Càlcis a la plana de Lelant, a Eubea, se signà un acord en tant que aquesta batalla havia de produïr-se sens la intervenció d‟arcs, fones o qualsevol arma de projectil. 6 Potser degut al cansanci acumulat, o bé per la inminència d‟algun perill mentre naveguen. 7 Els saïs eren una tribu de Tràcia que varen topar amb els paris, els quals obtenien abundants recursos d‟aquelles terres. 8 Una explicació d‟aquesta proclamació a priori indigna per a un soldat, com sembla que és Arquíloc (vegis fr.1), és que el poema devia de ser més extens, de mode que més endavant es narraria com la „persona locuens‟ tornava a la lluita amb coratge renovat (ἐξαῦτις κτήσομαι οὐ κακίω). Una part de la continuació del poema podria correspondre al nou fragment papiraci atribuït a Arquíloc, per cert, traduït a continuació. 9 Aquí potser cal conjecturar ἔφυγεν τὶς.

Versos grecs

3

7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25

ἄλκιμ[οι], ἦ τόσα δὴ μοῖρα θεῶν ἐφόβει, αἰχμηταί περ ἐόντε[ς]. ἖ϋρρείτης δὲ Κάϊκος π]ιπτόντων νεκύων στείνετο καὶ [πεδίον Μύσιον, οἱ δ’ επὶ θῖνα πολυφλοίσβοι[ο θαλάσσης χέρσ’] ὕπ’ ἀμειλίκτου φωτὸς ἐνναιρό[μενοι, προ]τροπάδην ἀπέκλινον ἐϋκνήμ[ιδες Ἀχαιοί. Ἀ]σπάσιοι δ’ ἐς νέας ὠ[κ]υπόρ[ο]υς [ἐσέβαν παῖδές τ’ ἀθανάτων καὶ ἀδελφεοί, [οὓς Ἀγαμέμνων Ἴλιον εἰς ἱερὴν ἦγε μαχησομένο[υς, οἱ δὲ τότε, βλαφθέντες ὁδοῦ, παρὰ θ[ῖν’ ἀφίκοντο Τε]ύθραντος δ’ ἐρατὴν πρὸς πόλιν [ἐ]ξ[έπεσον, ἔ]νθα [μ]ένος πνείοντες · ὁμῶς αὐτο[ί τε καὶ ἵπποι. Ἀφρ[αδί]ηι μεγάλως θυμὸν ἀκηχέ[δατο, φ]άντο γὰρ ὑψίπυλον Τρώων πόλιν εἰσ[αναβαίνειν αἶ]ψα, μ[ά]την δ’ ἐπάτεον Μυσίδα πυροφόρο[ν]. Ἡρακλ]έης δ’ ἤντησ[ε]10, βοῶν ταλ[α]κάρδιον [υἱόν, οὖ]ρον ἀμ[ε]ίλικ[τον] δηΐωι ἐν [πολ]έμ[ωι] · Τ]ήλεφον, ὃς, Δαναοῖσι κακὴν [τ]ό[τε φύζαν ἐνόρσας11, ἤ]ρειδε [πρό]μαχος πατρὶ χαριζόμ[ενος.

1 2 3 4

[…] però si [hom fugí] per la poderosa força d‟un déu no s‟hauria de dir que és debilitat o cobardia. Bonament ens apressàrem a defugir perniciosos desastres: també hi ha un [temps per fugir. Àdhuc, en altre temps, tot i estant sol, Tèlef, el d‟Arcas, foragità un nodrit exèrcit dels argius, i ells fugiren, tot i que eren forts, en tant que un designi dels déus els foragitava per més que fossin uns puntes de llança. Aleshores s‟atapaïa el fluent Caic i la plana mísia de tants morts que anaven caient, i mentre eren anihilats damunt la platja de la mar brogidora per mà d‟un prohom implacable, els aqueus de bones gamberes giraren cua en retirada. Altrament a les ràpides naus s‟embarcaren contents fills i parents de déus, els que Agamèmnon conduí vers la sacra Ilió per que batallessin, però aleshores ells, havent errat el camí, s‟arribaren a la platja i sucumbiren avant la delitosa ciutat de Teutrant, exhalant allí sa rauxa: tant ells com els seus aurigues per igual.

5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18

10 11

S‟entén com a aorist del verb ἀντάω. S‟entén coma participi aorist del verb ἐνόρνυμι.

4

Arquíloc

19 Per la seva greu imprevisió afligiren son ànim, 20 car creien haver arribat de sobte a la ciutat dels de Troos, d‟excelses portalades; 21 per contra, debades follaren la tritífera Mísia. 22 També Hèracles trobà, mentre cridava son fill malaguanyat, 23 un baluard implacable en la guerra devastadora: 24 a Tèlef, aquell que, havent suscitat abans funesta fugida als dànaus, 25 el contenia com a primera espasa12 per plaure a son pare.

7 (7) Pèricles, mentre lamenten els funerals gemegosos, ningú de la vila se‟n gaudeix amb les festes, i la ciutat tampoc, i és que, a aquells una ona de la mar brogidora els esfonsà, i tenim les entretel·les tumefactes pel dolor; no obstant, cert és que avant els mals incurables, oh amic, uns déus disposaren com a remei13 la poderosa endurança. Adés un adés un altre suporta això: si bé ara se‟ns ha girat contra nosaltres i lamentem la nafra sagnosa, en un altre ocasió es tornarà contra altri. Endurem-ho, emperò, un cop haguem rebutjat d‟immediat el dol femenívol. 19 (22) No m‟importen els afers de Giges, el de molt or, ni en cap moment em guanyà l‟enveja, ni em molesten les accions dels déus, i no em preocupo de la grandesa d‟un tirà, car és lluny dels meus ulls. 21 (18) Aquesta (illa)14 ha sorgit com l‟esquena d‟un ase: coberta d‟agresta farda.

12

La solució „el contenia com a primera espasa‟ correspon al grec ἤρειδε πρόμαχος, en tant que el terme πρόμαχος és un atribut predicatiu. 13 La solució „disposaren com a remei‟ correspon al grec ἐπὶ-ἔθεσαν φάρμακον, en tant que el terme φάρμακον és atribut predicatiu. 14 Se sol interpretar que al·ludeix a l‟illa de Paros.

Versos grecs

5

22 (18) I és que aquest indret no es ni tan bell, ni tan encantador, ni tan desitjable com el de les voranies del riu Siris. 30 y 31 (25) (Ella) es divertia tot duent una tija de murtra i una bonica flor de roser […], i la seva cabellera li ombrejava les espatlles i l‟esquena. 91 (55) I que per damunt d‟aquesta illa no penji el roc de Tàntal15. 102 (54) La desgràcia de tots els helens concurrí a Tassos. 105 (56) Mira Glauc, que ja s‟agita amb les ones el profund pontus, i en torn els cims dels Gineus s‟alça un núvol, fidedigne senyal de tempesta; en canvi, l‟horror ens atrapa d‟imprevist. 114 (60) No aprecio un general soberbi, ni a un que camadeji, ni al orgullós dels seus rinxols, ni a l‟afeitat al ras; ans al contrari, prefereixo un de discret, i, pel que fa a les cames, que es vegi garrell però que camini ferm amb sos peus, ple de coratge. 116 (53) Renuncia a Paros, a les figues aquelles i a la vida marítima.

15

S‟interpreta que parla de Paros i „la roca de Tàntal‟ és una al·lusió a la illa de Tassos, que està situada al nord d‟aquella i suposava un perill estratègic.

6

Arquíloc

118 (71) Perquè si de tal manera hagués aconseguit apoderar-me de la ma de Neobule […]. 122 (74) Cap dels successos és ja inesperat, o inasumible, o sorprenent, après que Zeus, pare dels Olímpics, a ple dia establís la nit, ocultant la llum del sol brillador, i es cernís sobre els hòmens un angoixós temor. A partir d‟això, tot resulta ja creible i esperable per als barons: que ningú de vos s‟admiri ja contemplant (quelcom), ni tan sols si les feres bescamviessin amb els dofins son medi marí, i per a ells les brogidores onades resultessin més amables que terra ferma, mentre que per als altres l‟arborat mont. […] Arquenactides. 122 (74) Ninguno de los sucesos es ya inesperado, o inasumible, o sorprendente, después que Zeus, padre de los Olímpicos, en pleno día estableciera la noche, ocultando la luz del sol brillador, y se cerniera sobre los hombres un angustioso temor. A partir de ello, todo resulta ya creíble y esperable para los varones: que ninguno de vosotros se admire ya contemplando (algo), ni siquiera si las fieras trocasen con los delfines su medio marino, y para ellos las atronadoras olas resultaran más amables que la tierra firme, mientras que para los otros el arbolado [monte. […] Arquenactides. 126 (66) De fet, conec una sola cosa important: a qui maliciosament me la fa amb ultratges, respondre amb mals.

Versos grecs

7

128 (67a) Ànim!, ànim transtornat per irremeiables angoixes!, escapoleix-te dels teus contraris i defensa-t llençant-te contra el pit hostil, palplantat amb fermesa, de front, en mig de les falsies dels teus enemics!, i no t‟ufaneigis avant tothom si surts vencedor, ni, vençut, et lamentis a casa prostrat; al contrari: amb tes alegries i desgràcies gaudeix i afligeix-te no en excés, i coneix així el tipus de cadència que regeix als hòmens. 128 (67a) ¡Ánimo!, ¡ánimo transtornado por irremediables congojas!, ¡záfate de tus contrarios y defiéndete lanzándote contra el pecho hostil, apostado con firmeza, de frente, en medio de las falsías de tus enemigos!, y no te jactes ante todos si sales vencedor, ni, vencido, te lamentes en casa postrado; antes bien, con tus alegrías y desgracias regocíjate y aflígete no en exceso, y conoce así el tipo de cadencia que rige a los humanos. 130 (58) Per als déus tot és senzill: sovint lleven dels mals als barons que estan tirats sobre la negra terra, però sovint els desmaneguen, i, encara que hagueren anat força bé, els rebaixen a súbdits: en endavant els hi ocorren moltes calamitats, erren per falta de sosteniment i sa ment està trastocada. 133 (64) Ningú hi ha d‟entre mos paisans que, una vegada mort, sigui venerable o molt famos, perquè els vius codiciem en major mesura el favor del viu, i així el pitjor sempre abacaba essent pel mort. 133 (64) Nadie hay de entre mis paisanos que, una vez muerto, sea venerable o muy famoso, pues los vivos codiciamos en mayor medida el favor del vivo, y así lo peor siempre acaba siendo para el muerto.

8

Arquíloc

134 (65) No és decent ultratjar als barons morts. 134 (65) No es decente ultrajar a los barones muertos. 188 „Papir de Colònia I‟ Ja no et floreix igual de tendre la pell, sinó que ja es resseca amb solcs: [la moira]16 de la funesta vellura et consumeix sense encant, i el dolç desig que sorgia del teu rostre [ha marxat]17. I és que certament, t‟han colpejat ja moltes ràfegues de vents hivernals, i molt sovint […]. 188 entès d’un altre manera: Ja no et floreix igual de tendre la pell, doncs ja es resseca amb solcs: [la moira] de la funesta vellura et consumeix sense encant, i el dolç desig que m‟exaltava del teu rostre [ha marxat]. I és que certament t‟han colpejat ja moltes ràfegues de vents hivernals, i molt sovint […]. 188 entès encara d’un altre manera: Ja no et floreix igual de tendre la pell, doncs ja es resseca amb solcs: [la moira] de la funesta vellura fa presa del teu desitjat rostre18, i el dolç desig que m‟exaltava [t‟ha marxat]. I és que certament t‟han colpejat ja moltes ràfegues de vents hivernals, i molt sovint […]. 196 Oh company, és que a mi el desig 16

S‟adopta la conjectura αἶσά σ’. S‟adopta la conjectura οἴχωκεν. 18 No sembla coherent que el poeta atribueixi l‟atribut de „desitjat‟ (ἱμερτοῦ προσώπου) a un rostre que blasma precisament per haver perdut l‟encant seductor. A més a més, aquesta solució perverteix no poc la parataxi de l‟oració. 17

Versos grecs

9

laxant em sotmet, i ja ni de d‟ofrenes ni de iambes me‟n faig càrrec19. 196a „Papir de Colònia II‟ ―“[…] abstenint-te per complet; i igualment t‟atreviràs. Però si fet i fet tens pressa i el teu ànim t‟empeny, hi ha a ca nostre una guapa donzella tendreta que ara té moltes ganes de [llit]20: a mi em sembla que té una figura irreprotxable; segur que tu faràs d‟ella [la teva amant]”21. De tal manera em parlava; i jo li vaig respondre: ―“Filla d‟Amfimede, noble i [prudentíssima] dona que ara l‟amplerosa terra [alberga]: moltes delícies de la dea hi ha per als joves [barons], a part de l‟acte diví22: alguna d‟elles em bastarà.

19

O bé, si se li afegeix el fragment 215 de West, “i ja ni dels iambes ni dels plaers me’n ocupo”. 20 S‟adopta la conjectura κοίτου. 21 Se suposa que qui parla es la germana de Neobule, que, contenint al jove („persona locuens del poema‟) se la ofereix. A aquest oferiment, el jove respon que no ha de preocupar-se, perquè no la deixarà embarassada, i que a la seva germana Neobule no la vol pas. Fora com fos, sembla que aquest fet no ocorrí mai, sinó que sembla més aviat una invectiva (ψογός) d‟Arquíloc contra el clan de Licambes, atacant la part més vulnerable del clan: les filles (s‟intenta explicar aquesta hipòtesi adduïnt que Arquíloc tenia un contracte prematrimonial signat amb Licambes en relació a Neobule, però Licambes el va incumplir; s‟afegeix, a més, que, a causa d‟aquesta dura invectiva d‟Arquíloc, Licambes es va suicidar). Ara bé, altres estudiosos postulen que tot és una ficció, i que el poema es recitava durant alguna festa religiosa (probablement en honor de Dionís o de Demèter, com les Tesmofòries) on es proferien tota mena de αἰσχρολογίαι (obscenitats). De fet, sembla que Arquíloc usa les elegies i els tetràmetres per a narrar fets relacionats amb ell mateix, mentre que els iambes i els epodes els fa servir per narrar fets exemplars, models, tòpics i mites.

10

Arquíloc

Allò23, emperò, ho decidirem tu i jo amb l‟ajut d‟un déu, tranquil·lament, quan se m‟enfosqueixi [la maixella]. T‟obeiré al punt, quan m‟ho encomanis. Molt m‟[impulsa el desig], i haver de prevenir sota la cornisa i les portes no ho impedeix, estimada, perquè ho deixaré vessar damunt els [herbosos] parterres. Això sàpigues-ho ara mateix: a Neobule que la posseeixi un altre baró. Ai, ai!, és madura en doble [sentit]: la jovenívola flor li ha caigut i també l‟encant que abans conservava, car no [controlà] el desfici i mostrà la mesura de la seva [saó], l‟esbalotada dona. Que resti amb els corbs! Això no ho tindria per costum [un baró assenyat], de manera que jo, tenint una dona semblant, seria la riota dels [veïns]. A tu et vull molt més, perquè [tu] no ets ni infidel ni doble, en canvi [ella] és molt més salaç i a molts se‟ls fa [amants]: tinc temor que, com la gossa que s‟excita ardorosament, així talment me‟ls [pareixi] cegs i prematurs”. De tal manera parlí, i, agafant la verge, la recliní damunt les ufanoses flors; aleshores, havent-la cobert amb un delicat mantell, prement-li el coll amb els braços encreuats quedà paralitzada [per la por], com un cervatell, i amb les mans la prenguí suaument de les [mamelles], i sa pell deixà veure [inesperadament] un rampell de jovença, 22

Amb l‟expressió „acte diví‟ el poeta sembla amb tota probabilitat al·ludir al coit convencional, per cert, que deixaria embarassada a la dona i evidenciaria la pèrdua de la seva virginitat. 23 És de suposar que es refereix al fet de casar-se i tenir fills.

Versos grecs

11

aleshores, mentre li estrenyia [tot] l‟esvelt cos, vaig expel·lir el [blanc] vigor refregant-lo damunt el ros [borrissol].

MIMNERM24· FRAGMENTS (numeració pertanyent a Delectus ex iambis et elegis graecis editada per M. L. WEST)

1 (1) Quina vida i quin plaer hi ha sens Afrodita daurada? hagi finit jo quan a mi ja no m‟importi això: amor furtiu, dons meliflus (de la dea) i un llit; flors de jovença que resulten atractives tant a barons com a fembres, però, quan sobrevé la dolençosa vellura que fa vergonyant i lleig per igual a un baró, en torn de les entranyes sempre funestos malsons el rosseguen, i no se‟n plau contemplant la lluïdera del sol, ans resulta odiós per als nois, i a les dones les hi és detestable: així d‟atroç disposà la vellura un déu. 2 (2) Nosaltres, emperò, tal com l‟estació de la florida primavera caplleva el fullatge, quan de sobte s‟alça a les llampades del sol, semblants ens gaudim, per un ínfim temps, amb les flors de jovença, sens tenir de part dels déus cap coneixença ni del mal ni del bé; les negres Kers emperò ens flanquejen: una duent l‟acompliment de l‟atroç vellura, i l‟altre el de la mort. Breu esdevé, doncs, el fruit 24

Sembla que Mimnerm naixé a Esmirna (s.VII a.C.), però fou adoptat per la ciutat de Colofó (ambdues ciutats situades a la costa de l‟Àsia Menor, bressol de la poesia homèrica i dels primers filòsofs grecs), fins al punt que es anomenat „Mimnerm de Colofó‟. De fet, a la poesia de Mimnerm hi ha evocacions de la resistència d‟Esmirna al riu Erm en front la ofensiva dels lidis comandats per Giges (segons Herodot, qui primerament atacà els grecs de l‟Àsia Menor), i el propi nom „Mimnerm‟ significa „qui resisteix al riu Erm‟ (μίμνει + Ἔρμος) (potser son pare el nominà així en record d‟aquesta batalla). Fora com fos, el fet és que Mimnerm visqué una època d‟esplendor de la jònia, que poc després cauria davant Aliates el lidi.

12

Mimnerm

de la jovença, així com (breument) s‟escampa el sol sobre la terra. Tan bon punt es passi aquest terme de la saó, tantost millor haver mort que la vida, perquè (aleshores) molts malestars urgen dins l‟ànim: a vegades la casa s‟arruïna i els perniciosos estralls de la misèria operen; un altre, per la seva part, fretura de fills, i, desitjant-los sobremanera, marxa sota terra devers Hades; un altre té una malaltia que li devasta l‟ànim, i no hi ha ningú d‟entre els homes a qui Zeus (aleshores) no atorgui molts mals. 5 (5) De sobte em recorre25 la pell una suor indescriptible, i m‟esgarrifo contemplant la flor de la jovenalla, plaent i bella per igual: hagué de mantenir-se-me per complet!, no obstant, esdevé breu com un somni la preuada joventut, i l‟atroç i decrèpita vellura de sobte s‟arrapa damunt del cap, odiosa i despreciable per igual, que fa irreconeixible un baró, i malmet els ulls i la ment escampant-s‟hi entorn. 12 (10) Si bé és cert que Hèlios rebé treball per a tota estació, i no hi ha pas cap mena de repòs ni per als seus cavalls ni tampoc per a ell après que Aurora, dits de rosa, havent abandonat a Oceà, remunta el cel, prou que el porta a través de les ones un llit molt encisador, clavetejat, afaiçonat per les mans d‟Hefest, de preciós or, alífer26: (el porta) per damunt de la superfície de l‟aigua, mentre dorm, des de l‟encisadora regió de les Hespèrides fins a la terra dels Etíops, just allí on son ràpid carruatge i sos cavalls s‟han d‟aturar fins que arribi Aurora matinera: just aleshores, conduint-los els remunta sobre els altres el fill d‟Hiperió.

25

Terme corresponent al verb grec κατα-ρρεὶ construït amb tmesi. Aquest llit no és altre que el cel astrífer de la nit, i per damunt restaria Hèlios tot dormint. Així s‟entèn que el camí de tornada (Occident-Orient) el faci “per damunt la superfície de l’aigua” (ἄκρον ἐφ’ ὕδωρ). Vegis fr.17 d‟Estesícor. 26

Versos grecs

13

14 (13) Una rauxa i un ànim ardit tal com el d‟aquell27 no l‟he sentit esmentar jamai de part de mos antecessors: ells el veieren romprer les atapaïdes falanges de la cavalleria lídia través la planura hèrmia28: era un prohom que empomava la llança de freixa. De fet, mai blasmà en res Pal·las Atena la vívida rauxa de son cor quan, només ell, mesclat entre prómacs, es precipitava en meitat del tabust de la sangonenta guerra, repel·lint les agudes sagetes dels inicus. I és que entre els enemics no hi havia un prohom tan valuós com aquell al emprendre la feina del reci combat, perquè marxava entre els raigs del diligent sol. 14 (13) Un vigor y un ánimo bravío tal como el de aquél no lo he oído mentar jamás de parte de mis antecesores: ellos le vieron romper las apretadas falanges de la caballería lidia llanura hermia través: era un prohombre que empuñaba la lanza de fresno. De hecho, nunca censuró en nada Palas Atenea el vívido empuje de su corazón cuando, sólo él, mezclado entre prómacos, se precipitaba en mitad del fragor de la sangrienta guerra, repeliendo las agudas saetas de los inicuos. Y es que entre los enemigos no había un prohombre tan valioso como aquél al emprender la labor del recio combate, porque marchaba entre los rayos del diligente sol.

27

Pot ser que la „persona locuens‟ es refereixi al pare de Mimnerm, anomenat Ligirtis, que segurament lluità a la batalla del riu Herm contra els lidis; d‟aquí que, essent encara un nadó, canviés el nom de son fill, que passà de „Ligiastades‟ a „Mimnerm‟ (qui resisteix en el riu Herm). Vegis nota al capçal d‟aquesta secció de fragments i també el fr.20 de SOLÓ. 28 És a dir, la planura propinca al riu Herm.

14

Soló

SOLÓ · FRAGMENTS (numeració pertanyent a Delectus ex iambis et elegis graecis editada per M. L. WEST)

4 (3) „Eunomia‟ La nostra ciutat mai finirà conforme al ferm designi de Zeus i a les entranyes dels benaurats déus immortals, car a aquesta, la magnànima sentinella de pare imponent, Palas Atena, la sosté damunt ses mans; no obstant, els propis vilatans volen destruir la magnífica ciutat amb insensatesa, cedint avant els diners, deslleial és doncs la intenció dels captosts del poble, per als quals està previst que pateixin molts dolors a causa de la seva enorme insolència, perquè no saben retenir son desfici, ni adequar les seves actuals alegries dins la placiditat del banquet; […], i s‟enriqueixen cedint a actes injustos […]: sense respectar ni les propietats sagrades ni les públiques, furten amb rampinya arreu i a qualsevulla, i no atenen als venerables basaments de la Justícia, que, callada, comprèn allò que passa per allò que fou, i amb el temps arriba, de totes totes, per tal de judicar. Aquesta inevitable ferida s‟obre pas ja per tota la polis, i promptament vingué amb la maleïda servitud, aquella que desperta la discòrdia entre amics i la guerra que dormia: ella destruí l‟encantadora mocetat de molts, i és que, per culpa dels malèvols, la molt adorable vila ràpidament es dissol en raó als contubernis que perjudiquen els amics. Aquests mals es remouen entre la gent, però molts dels que penen arriben a terra extranjera venuts i lligats amb afrontoses cadenes […]: així és com el mal del poble arriba a ca de cascú, i encara que ja no volen tenir portes als patis, salten per damunt de l‟elevada tanca i l‟enxampen en tot cas, per més que hom vagi tot fugint a un amagatall del tàlem. El coratge m‟impel·lí a ensenyar aquestes coses als atenesos, en tant que la Ilegalitat comporta els més grans mals per a la ciutat;

Versos grecs

15

en canvi, la Legalitat ho exhibeix tot ordenat i en proporció, i sovint engrillona els peus als injustos: poleix aspreses, calma el desfici, redueix l‟excés i resseca els brotons del desastre quan brosten; a més, redreça les esviaixades sentències, atempera les accions arrogants, detura les obres de la discòrdia, calma la fel de la disputa atroç, i gràcies a ella, per als homes tota cosa és proporcionada i assenyada. 5 (5) I bé que he donat al poble tant d‟orgull com per socórrer-lo, però sens haver tret ni afegit res a la seva dignitat; en efecte, els que posseïen autoritat i béns eren eximis, però a aquells que atenguí no eren deshonestos en absolut: entre uns i altris aixequí mon escut poderós, girant entorn, i no permetí a ningú vèncer injustament. 5 (5) Y bien que he dado al pueblo tanto orgullo como para socorrerlo, pero sin haber quitado ni añadido nada a su dignidad; pues quienes poseían autoridad y bienes eran eximios, y a quienes atendí no eran deshonestos en absoluto: entre unos y otros levanté mi escudo poderoso, girando en derredor, y no permití a ninguno vencer injustamente. 6 (5) De tal manera el poble seguiria millor als seus guies: ni afluixats en demesia ni forçats, doncs l‟excés engendra insolència, sempre que una gran joia acompanyi a homes tarannà dels quals no sia equilibrat. 6 (5) De tal modo el pueblo seguiría mejor a sus guías: ni sueltos en demasía ni forzados, pues el exceso engendra insolencia, siempre que una gran dicha acompañe a hombres cuyo talante no sea equilibrado.

16

Soló

7 (5) En les decisions importants, satisfer a tots és difícil. 7 (5) En las decisiones importantes, satisfacer a todos es difícil. 9 (10) Per causa d‟un núvol ocòrre el furor de la neu i de la calamarsa, i el tro sorgeix per causa d‟un esplendent llampeg; en canvi, la polis pereix per culpa dels barons soberbis, i el poble per ignorància caiguè en la servitut del sol comandament: i és que a qui se li exalta en excés après no és fàcil contenir-lo, així i tot, cal ja que comprengui tot ho decent. 9 (10) Por causa de una nube acontece el furor de la nieve y el granizo, y el trueno surge por causa de un esplendente relámpago; en cambio, la polis perece por culpa de los varones soberbios, y el pueblo por ignorancia cayó en la servidumbre del mando único: y es que a quien se le exalta en exceso después no es fácil contenerle, sin embargo, es preciso ya que comprenda todo lo decente. 13 (1) „Elegia a les Muses‟ Gloriosa progènie de Mnemòsine i Zeus Olímpic, Muses Pièrides, escolteu-me, atès que us ho prego: atorgueu-me de part dels benaurats déus la felicitat, i avant els homes tots, conservar per sempre una bona reputació: ésser dolç per als meus amics aquests, però amarg per els enemics, i veure per a aquells ho decent, per aquests, emperò, ho horrible29. Cert que desitjo posseïr riquesses, però adquirir-les contra justícia no vull pas: de tota manera a la fi arriba la Justícia. 29

La traducció d‟aquest vers com „aquells són respectables, a aquests, emperò, els considero hòrrids‟ és inadecuada, ja que αἰδοῖον i δεινόν són singulars, i els noms dels quals farien de complement són plurals. Per tant, s‟ha d‟entendre que són adjectius substantivats en neutre singular.

Versos grecs

17

De fet, la riquesa que de debò atorguen els déus es presenta al baró ferma desde la més pregona arrel fins al capdamunt, en canvi, la que els homes aconsegueixen30 gràcies a la insolència, no arriba conforme a decència, sinó que, persuadida per obres injustes, els segueix a desgrat i ràpid se li barreja el desastre, origen del qual resulta d‟allò minso, com el foc: al principi insignificant, però dessolador al final. I és que no els hi perduren gaire temps als mortals les obres de la insolència, ans al contrari, Zeus supervisa la fi de tota cosa, i així com de sobte un vent primaveral escampa al punt els núvols, vent el qual, havent somogut el fons del infecund pontus de molts onatges, un cop devasta els bonics cultius a travès de la terra tritífera arriba al cel conspicu: la residència dels déus, i de nou deixà veure un cel límpid, i el vigor del sol llampegueija damunt la bella terra fèrtil; en acabat, ja no es pot veure ni un sol dels núvols; de tal manera actua el cobrament de Zeus: no es posa irascible per cada cosa com un baró mortal; ara bé, ell mai desatè per complert un que te l‟ànim pervers, i de tota manera a la fi el sentencia: si bé un pagà al moment, l‟altre més tard, i aquells que ells mateixos ho evitaren i la moira dels déus bo i avançant no els enxampà, de tota manera arribà per un altre banda31: innocents expien les culpes, ja siguin els seus propis fills o son llinatge posterior. Amb tot, els mortals pensem així, igual els bons com els dolents: cascú manté una opinió de sí mateix que li va bé, fins que li passa quelcom; aleshores per contra es lamenta, però fins aquest [moment bocabadats ens recreem amb vanes esperances. I és que hom, només quan fora oprimit per terribles enfermetats, ponderà això: quan estarà sa!; un altre, tot i essent un inic es creu que és un baró decent, i ben plantat, malgrat no posseir un aspecte agraciat; talment, si un és pobre i els efectes de la misèria el violenten, de tota manera aparenta que posseeix molts diners, Arreu un i altre s‟escarrassa: mentre un erra en naus pel pontus 30

S‟adopta la conjectura τέτμωσιν de SITZLER. Es tradueix l‟adverbi grec αὖτις com „per un altre banda‟, si bé pot voler dir també „al cap de poc‟. 31

18

Soló

ric en peixos volent dur guany a casa, essent portat pels procel·losos vents, sens haver posat cap estalvi a sa vida, un altre, roturant la terra multiarborada endemig l‟any treballa: per altris s‟ocupa de les corves arades; altri, havent estat instruit en les labors d‟Atena i d‟Hefest politècnic, amb ses mans es guanya la vida; altri, educat en els dons de les Olímpiques Muses, és un entenimentat en el mesuratge d‟un encissador saber; a homaltri la màntica li delegà el qui obra de lluny, Apolo, que te sabut de bon antuvi quan li arriba un mal a un baró: a aquest els déus acompanyen, però de tota manera, al fat no el subornarà ni averany ni ofrenes; altres que atesoren la feina de Paon polifàrmac són metges, i per a ells no hi ha cap impost: doncs malgrat sovint d‟una petita molèstia esdevè un gran dolor que ningú no podria ressoldre, ni administrant fàrmacs calmants, tanmateix a d‟altri, transtornat per terribles enfermetats funestes, havent-lo palpat amb ses mans de sobte el posen sà. Del cert emperò que la Moira du als mortals el mal i també el profit, i els dons dels déus immortals resulten indefugibles: de fet, hi ha perill en tota acció, i ningú sap com ha d‟esdevenir un assumpte quan s‟emprèn32; amb tot, si bé un que mira d‟obrar bé, al no prevenir, caiguè en un desastre greu i penòs, a d‟altri que obra malament un déu li ofereix en tot una conjectura favorable, alliberat de sa insensatesa. De la riquesa, emperò, cap meta rau visible per als hòmens, doncs els que entre nosaltres posseeixen una major renta l‟ansiejen doblement: ¿qui podria assadollar-los a tots? Certament els immortals disposaren els guanys per als hòmens, però per culpa d‟ells mateixos se‟ls hi apareix l‟Error, aquell que, quan Zeus l‟envia com a càstig, el te ara un ara l‟altre. 20 «Que la moira de la mort t‟arribi als seixanta anys»; 32

L‟oració οὐδέ τις οἶδεν πῆι μέλλει σχήσειν χρήματος ἀρχομένου també pot significar „i ningú sap com ha de servir-se del poderós diner‟.

Versos grecs

19

ara bé, si fins i tot ara m‟atens, extirpa això i no envejis que reflexioni millor que tu, i modifica-ho, Ligiastades33, i canta-ho així: «que la moira de la mort t‟arribi als vuitanta anys». 23 (13) Feliç aquell per a qui hi ha fills amats i solípedes cavalls, gossos ferèstecs i un hoste estranjer. 27 (19) Un nen impúber, quan encara és neci, la closa de sos dents perd primer als set anys de vida, i quan un déu li completi ja els segons set anys, mostrarà signes d‟esponerosa jovença. Aleshores, al tercer li creix barba i àdhuc els membres se li poblen de pèl: muda la flor de la pell, i al quart septeni tot individu és molt eximi en força, de manera que els barons posen a prova el vigor que posseeixen. Tanmateix, al cinquè és hora que un baró se‟n recordi del matrimoni i cerqui una prole de fills per l‟esdevenidor, i al sisè respecte a totes les coses un baró assenta el cap i ja no vol emprendre com abans accions inútils. Aleshores, al setè septeni la ment i la parla són molt exímies, i també al vuitè ―entrambdós són ja catorze anys―, i al novè encara és capaç, però la seva és una parla i una sabiduria més tova, respecte d‟una magna excelència. Aleshores, si al dècim hom haguera arribat, omplint la mesura, no a deshora obtindria la moira de la mort. 31 De bon antuvi preguem a Zeus rei Crònida que una sort i una glòria benigne acompanyi a aquestes lleis.

33

Nom de naixença de Mimnerm, que usa Soló de manera retòrica.

20

Soló

33 No nasquè Soló qual baró reflexiu i ponderat, doncs encara que un déu li oferia el profitós, ell no ho aceptà, i malgrat boleià una gran red no arrossegà una peça envejable, car estava mancat de coratge i de braons a un temps; i és que si haguera arribat a exercir poder, après de prendre abundant riquesa i fer de tirà dels atenesos per un sol dia, sa carn haguera estat escorxada i sa estirp, triturada34. 36 Jo, d‟allò que adquirí per mor del poble, què decliní rebre abans? potser això ho testimoniarà en el tribunal del Temps la gran mare de les deitats olímpiques, la millor, la negre Terra, de la qual jo altrehora lleví les fites clavades per molts indrets, i si bé abans era serva, ara és lliure, doncs a molts que foren venuts ―uns sense justícia, altres justament―, els retorní a Atenes, pàtria criada pels déus, i també als que fugiren per causa d‟una apressant carestia, que ja no parlaven dialecte àtic de tant que anaren errívols per molts indrets: tanmateix, a aquells que rebien un maltracte servil temerosos pel caràcter de sos amos, els he fet lliures. Això mateix ho realitzí collant per igual al poder la força i la justícia, i m‟en sortí tal i com prometí; certament, prescriví lleis igualment per als dolents com per als decents, engalzant a cascú una justícia dreturera. Un altri que com jo hagués prés el centre, en cas que fora un baró pervers i cobdiciós, no hauria contingut el poble: i és que si jo haguès permès ho que aleshores complaïa als d‟un bàndol, i endemés ho deliberés amb els seus adversaris, aquesta ciutat haguès estat detestada per molts barons, 34

“(Soló) composà això, que la massa i els depravats deien respecte d’ell” (PLUT.VitSol.XV).

Versos grecs

21

motiu pel qual, emprenguent un combat per tot arreu, em regirí com un llop en mig de molts gossos.

ESTESÍCOR · FRAGMENTS (numeració pertanyent a diverses edicions; entre parèntesi edició de PAGE)

184 (54) Σχεδὸν ἀντιπέρας κλεινᾶς ἖ρυθείας [. . .] [. . .] Ταρτησσοῦ ποταμοῦ παρὰ παγὰς ἀπείρονας ἀργυρορίζου ἐν κευθμῶνι πέτρας. Prop l‟extrem oposat de la il·lustre Erítia35 [Erítia36 donà a llum a Euritió37], càbit els inesgotables brolls del riu Tartesi d‟argentina soca-rel, a l‟interior d‟una gruta. S.8 (56 B [Αdd. PAGE]) [. . .] . . .] κ[ύ]μαθ’ ἁλὸς βαθέας ἀφίκοντο θεῶν περικαλλέ[α ν]ᾶσον τ]όθι ἗σπερίδες π[αγχρ]ύσεα δώ[μα]τ’ ἔχοντι38. 35

Regió identificable amb l‟actual Somàlia i Eritrea. És des d‟aquesta regió que la hespèride Erítia i son nadó, Euritió, travessen la mar i tot el món conegut fins arribar a una illa (actual Hispània), que d‟aleshores ençà seria anomenada „Erítia‟ (La Roja), en el seu honor. 36 Erítia sembla que és una Hespèride (La Roja), nom amb el qual es denominava la terra on vivia Geriones i que molts identifiquen amb Hispània. A més, l‟illa de les Hespèrides i Hispània sembla que és una mateixa cosa. 37 Euritió és fill de la hespèride Erítia, i, junt al gos Orto acabarà essent el bouer de Geríones. 38 El terme ἔχοντι és també la forma ἔχουσι en dialecte dori (apart de la forma participal de datiu).

22

Estesícor

[Havent superat les] onades de la profunda mar, arribaren39 a una illa dels déus, bellíssima, allí on les Hespèrides posseeixen cases cobertes d‟or. S.17 (55) Τᾶμος δ’ ῾Υπεριονίδα δέπας ἐσκατέβα χρύσεον ὄφρα, δι’ Ὠκεανοῖο περάσαις, ἀφίκοιθ[α], ἱαρᾶς ποτὶ βένθεα νυκτὸς ἐρεμνᾶς, ποτὶ ματέρα κουριδίαν τ’ ἄλοχον παίδας τε φίλους, ὁ δέ, ἐς ἄλσος ἔβα δάφναισι κατασκιόεν ποσὶ, παῖς Διὸς [ˉ˘˘ˉ]. Aleshores l‟Hiperiònida s‟encabí a la copa daurada per tal que, havent travessat per damunt d‟Oceà, el retornés, en favor de la sacra profunda nit obscura, junt a sa mare i junt a sa legítima esposa i sos estimats fills40, i ell, el fill de Zeus, es dirigí amb sos peus vers un predi ombrejat per llorers […]41. S.10 [. . .] “[. . .] ἀλγινόεντος; ἀλλ’ ὦ φίλε, ματ[έρα Καλλιρόαν] καὶ ἀρηφίλο[ν], 39

Se suposa que són Hèracles i algún acompanyant (Hèlios?), en el moment de passar de Líbia (África) a Erítia (Hispània). Cf. APOLODOR II 5,10. 40 La mare d‟Hèlios és la titànide Tia, i la seva legítima esposa pot ser Perseis, amb qui tingué Circe, Eetes, Pasífae i Perses. 41 El fragment narra el passatge en que Hèracles ha estat conduit per Hèlios des de Líbia a Erítia (Hispània), i l‟heroi es disposa a trobar els bous de Geríones. Mentre, es fa de nit (vegis fr.12 de MIMNERM).

Versos grecs

23

Χρ[υσά]ορα, ς . [. . .]”. “[…] d‟un [destí] dolorós; però, oh amic!, a ta mare Calírroe i a l‟estimat d‟Ares, Crisaor, [deixaràs sens descendència]”42. S.11 (56 D [Αdd. PAGE]) Χηρσὶν δ[ . . .]; τὸν δ' ἀπαμ[ειβόμενος ποτέφα43 [κρατερὸς Χρυσάορος ἀθανάτοιο [γόνος καὶ Καλλιρόας · “μὴ μοι θά[νατον προφέρων κρυόεντα δεδίσκ[ε’ ἀγάνορα θυμόν, μηδεμελ[. . . , αἱ μὲν γὰ[ρ γένος ἀθάνατος πέλομαι καὶ ἀγή[ραος ὥστε βίου πεδέχειν44 ἐν ὆λύμπ[ωι, κρέσσον [. . . ἐλέγχεα δ[. . . καὶ τ[. . . κεραϊ[ζομένας ἐπιδῆν45 βόας ἁμετέρω[ν ἀπόνοσφιν ἐπαύλων; αἱ δ’ ὦ φί[λε, λοιπὸν ἔπειτ’ ἐπὶ γῆρας [ἱκ]έσθαι, ζώ[ει]ν τ’ ἐν ἐ[φαμερίοις, ἀπάνευθε θ[ε]ῶν μακάρω[ν, νῦν μοι πολὺ κά[λλιόν ἐστι παθῆν ὅ τι μόρσιμ[ον καὶ ὀνείδε[. . . καὶ παντὶ γέ[νει . . . ἐξοπίσω, Χρυσ[άο]ρο[ς υ]ἱόν · μ]ὴ τοῦτο φ[ί]λον μακά[ρε]σσι θε[ο]ῖσι 42

Crisaor (fill immortal de Posidó i la medusa Gorgo) i Calírroe (oceànide) són els pares de Geríones. Aquestes paraules, dirigides a Geríones, sembla que són pronunciades pel seu bover Euritió, i no pas per Menetes, el pastor d‟Hades. 43 Forma dòria equivalent a προσέφα. 44 Forma dòria equivalent a μετέχειν. 45 S‟entén com a contracció de ἐπιδεῖν infinitiu aorist del verb ἐφοράω.

24

Estesícor

γ]ένοιτο! Οὔτο]ι [π]οκ’ ἐ[γὼ]ν, περὶ βουσὶν ἐμαῖς, ὑπαλύξω Ἄρη] [. . . κλεος . [. . .]”. [… agafant-li els genolls] amb sos braços; però en resposta li proferí el poderós brotó de Calírroe i l‟immortal Crisaor: “Mostrant-me la glaçadora mort no pretenguis espantar mon ànim viril, ni tampoc [t‟en ocupis massa de mi], perquè, si en efecte sóc d‟estirp immortal i exempt de vellura com per participar de la vida a l‟Olimp, [m‟és] millor [afrontar la contesa], i [no haver de suportar] la ignomínia i [la vergonya] d‟haver pressenciat com se m‟endú els bous lluny de les nostres estables; endemés, oh amic, si per cas el que em resta per endavant és arribar a la vellura i viure entre els efímers, separat dels benaurats déus, aleshores és per a mi molt més noble sofrir allò que és del fat que no (sofrir) jo, el fill de Crisaor, els blasmes [contra mi] i contra tot el meu futur llinatge: que això no resulti grat als déus benaurats! Sens dubte que jo, per cura dels meus bous, en cap moment defugiré a Ares, [ans perseguiré] la glòria!”. S.13 (56 C [Αdd. PAGE]) “. . .] ἐγὼν, [μελέ]α καὶ ἀλαστοτόκος κ]αὶ ἄλ[ασ]τα παθοῖσα, . . . Γ]αρύονα γωνάζομα[ι ·

Versos grecs

25

αἴ ποκ’ ἐμ]όν τιν μαζ[ὸν] ἐ[πέσχεθον [. . .]ωμον γ. . .”. “… jo, dissortada i de mal parir i que he sofert misèries, [suplicant-te], Gerió, t‟agafo dels genolls: si alguna vegada t‟he tingut damunt d‟una mamella […]”. S.14 (56 A [Αdd. PAGE]) “. . .μ]ιμνε παραὶ Δία παμβασιλῆα”; ] τόκα δὴ γλαυκ]ῶπις Ἀθάνα φάτ’ εὐφραδέω]ς ποτὶ ὃν κρατερόρφονα πάτρω’ ἱ]πποκέλευθον · “ἄγ’ ὑποσχέσιο]ς μεμναμένος ἅ[νπερ ὑπέστας ·] μή βούλεο Γαρυ]όναν θ[αν]άτου [. . .]”. “…i tu] contingue‟t al costat de Zeus, rei de tot”46; just aleshores la glaucòpide Atena digué perspicaçment avant qui és son intrèpid oncle patern, menador de cavalls: “Ves fent memòria de la promesa que preestablires: que no pretens [salvar] Geríones de la mort”. S.15 (56 E [Αdd. PAGE]) . . .] ων στυγε[ρ]οῦ θανάτοι]ο [. . . · κ]εφ[αλ]ᾶι πέρι [. . .] ἔχων, πεφορυ[γ]μένος ἅιματ[ι . . .]ι τε χολᾶι ―ὀλεσάνορος αἰολοδε[ίρ]ου ὀδύναισιν Ὕδρας―, σιγᾶι δ’ ὅ γ’ ἐπικλοπάδαν [ἐ]νέρεισε μετώπωι διὰ δ’ ἔσχισε σάρκα [καὶ] ὀ[στ]έα 46

Aquestes paraules són dites, segurament, per Posidó a Atena.

26

Estesícor

δαίμονος αἴσαι. Διὰ δ’ ἀντικρὺ σχέθεν οἰ[σ]τὸς ἐπ’ ἀκροτάταν κορυφάν; ἐμίαινε δ’ ἄρ’ αἵματι πορφ[υρέωι θώρακά τε καὶ βροτόεντ[α μέλεα, ἀπέκλινε δ’ ἄρ’ αὐχένα Γαρ[υόνας ἐπικάρσιον, ὡς ὅκα μ[ά]κω[ν, ἅτε καταισχύνοισ’ 47 ἁπαλὸν [δέμας, αἶψ’ ἀπὸ φύλλα βαλοῖσα ν[. . . [No havia d‟escapar] d‟una abominable mort […]: mantenint damunt del cap (la sageta) untada amb sang [metzinosa] i bilis ―torments de la destructora Hidra de coll virolat―, amb sigil i molt arterament, aquesta se li endinsà al front i esquinçà carn i óssos per determini d‟una deitat. En efecte, la sageta s‟introduí de cap a cap per la coroneta del crani; i aleshores es tacà amb la porpra sang la cuirassa i els membres mortals48, i Geríones doblegà el coll de gairell, com quan un cascall, un cop malmesa son delicada tija, de sobte deixa caure damunt el fullam [son perigoni]. S.19 (51) Σκύφιον δὲ λαβὼν δέπας ἔμμετρον ὡς τριλάγυνον, πί ’ ἐπισχόμενος τό ῥά οἱ παρέθηκε Φόλος κεράσας. I prenent com si fos una copeta la jerra de tres ampolles de capacitat, certament, begué contenint l‟alè49 allò que li havia preparat 47 48

Forma dòria de καταισχύνουσα. Geríones, emperò, no sabia del cert si era mortal o immortal (Vegis fr.11).

Versos grecs

27

Folos amb barrejadissos. 38 BCG „RÈPLICA DE IOCASTA‟ (P. Lille 76 A II + 73 I). “ ἖π’ ἄλγεσι μὴ χαλεπὰς ποίει μερίμνας, μηδέ μοι ἐξοπίσω πρόφαινε ἐλπίδας βαρείας, οὔτε γὰρ αἰὲν ὁμῶς θεοὶ θέσαν ἀθάνατοι κατ’ αἶαν ἱράν νεῖκος ἔμπεδον βροτοῖσιν, οὐδέ γα μὰν φιλότατ’ , ἐπὶ δ’ ἀ[μέραι] ἀννόον ἀνδρῶν θεοὶ τιθεῖσι. Μαντοσύνας δὲ τεὰς, ἄναξ ἑκαέργος Ἀπόλλων, μὴ πάσας τελέσσαι, αἰ δέ με παίδας ἰδέσθαι ὑπ’ ἀλλάλοισι δαμέντας μόρσιμόν ἐστιν, ἐπεκ’λώσαν δὲ Μοίρα[ι], αὐτίκα μοι θανάτου τέλος στυγερο[ῖο] γέν[οιτο] πρὶν πόκα ταῦτ’ ἐσιδεῖν ἄλγεσι πολύστονα δακρυόεντα [ˉˉ] 50· παίδας ἐνὶ μεγάροις θανόντας ἢ πόλιν ἁλοίσαν. Ἀλλ’ ἄγε παίδες!, εμοῖς μύθοις φίλα [ˉ˘˘ˉ]51 ταῖδε γὰρ ὑμὶν ἐγὼν τέλος προγα[ίνω · τὸν μὲν ἔχοντα δόμους ναίειν πα[ρὰ νάμασι Δίρκας], τὸν δ’ ἀπίμεν52, κτεάνη καὶ χρυσὸν ἔχοντα φίλου σύμπαντα [πατ’ρός]. Κλαροπαληδὸν ὃς ἂν πρᾶτος λάχηι ἕκατι μοιρᾶν53;

49

Aquesta acepció del verb ἐπίσχω = ἐπέχω és vàlida segons J. M. PABÓN, i aquí tendria el sentit de „beuré el barrejadís tot d’una’, o sia, sense prendre aire. 50 Potser cal conjecturar aquí el terme πρᾶγματα. 51 Potser aquí caldria conjecturar el terme φάρμακα. 52 Forma poètica de l‟infinitiu ἀπιέναι. 53 S‟entén aquest terme com a infinitiu del verb μοιράω, i no com a forma inusitada del mot μοῖρα, ja que en aquest cas μοιρᾶν només podria ser l‟acusatiu singular, però resulta que la preposició ἕκατι que l‟acompanya regeix

28

Estesícor

τοῦτο γὰρ ἂν δοκέω λυτήριον ὔμμι κακοῦ γένοιτο πότμο[υ], μάντιος φραδαῖσι θείου, αἴτε, νέον, Κρονίδας γένος τε καὶ ἄστυ [˘ˉˉ]54 Κάδμου ἄνακτος, ἀμβάλλων κακότατα πολὺν χρόνον [ˉ˘˘ˉˉ]55 πέπρωται γενέ[θ]λαι”. ὣς φάτ[ο] δῖα γυνὰ, μύθοις ἀγ[α]νοῖς ἐνέποισα, νείκεος ἐν μεγάροις [. . .]ισα παίδας, σὺν δ’ ἅμα Τειρ[ε]σίας τ[ερασπό]λος, οἱ δ’ [ἐ]πίθο[ντο . . . “Als meus dolors no m‟hi afegeixis feixuges preocupacions, i no m‟anunciïs pel futur espectatives oneroses, que, igualment, els déus immortals no establiren per sempre damunt la sacra terra una disputa contínua per als mortals, i no pas tampoc un amor, ans cada [dia] uns déus provoquen la perplexitat dels homes. Tanmateix, no arribis a l‟extrem del teu art oracular, sobirà Apolo que obres de lluny, i si que jo hagi de veure els meus fills morts un per mà de l‟altre està predestinat, en tant ho filaren les Moires, que ara mateix m‟arribi l‟acompliment de l‟abominosa mort abans de veure amb dolor, algun dia, aquests tristos i lamentables [esdeveniments]: mos fills morts dins les cambres i la ciutat assetjada. Però au, fills!, aquestes són amables [cures] per als meus designis, car us proposo una solució: que l‟un habiti càbit les corrents de Dirce conservant les hisendes, i que l‟altre marxi, posseint emperò totes les pertinences i tot l‟or del vostre estimat pare. Que aquell a qui li toqui sempre cas genitiu, i mai acusatiu; en canvi, no hi ha cap inconvenient en que una preposició de genitiu regeixi un infinitiu. 54 Aquí potser cal conjecturar el verb ὁρᾶι. 55 Aquí s‟opta per conjecturar δυστυχίας μὴ.

Versos grecs

en sort sigui el primer en quant a fer la partició; en efecte, crec que això ens alliberaria d‟una maleida astrugança, junt amb els consells del diví profeta56, si per cas, com a novetat, el Crònida [mira per] el casal i la vila del sobirà Cadme, i no te predeterminat que es perllonguin per molt de temps les més funestes [desgràcies] per a la nostra generació”. Així enraonà la deífica dona, avisant-los amb toves paraules, [dissuadint] als seus fills de la disputa en les cambres, i també (ho feia) alhora l‟harúspex Tirèsies, i ells foren convençuts.

56

És a dir, amb l‟ajut de Tirèsies.

29

30

Sapfo

SAPFO · FRAGMENTS (numeració pertanyent a Lyrica graeca selecta editada per D. PAGE)

191 (1) Immortal Afrodita de tron filigranat, filla de Zeus de paranys ordidora, t‟ho prego: no em rendeixis après de ferir i tormentar57 el meu ànim, sobirana, ans vine aquí, si també com en certa ocasió, per raó de mon enamorament, un cop escoltis amb un sotreg58 els meus clams, m‟alliberas: certament, havent deixat la daurada llar de ton pare, acudires après d‟enjovar el teu carruatge; aleshores bells pardals et conduïen rabents per damunt la terra negrosa mentre batien ses atapaïdes ales per dalt del bell mig del cel etèri, i promptament arribaren, i tu, oh benaurada, somrient amb el teu rostre immortal, em preguntaves per què patia de bell nou, i per què de bell nou t‟invocava, i què vulia jo per a mi, abans que res, perquè s‟esdevingui per al meu esvalotat ànim: “a qui persuadeixo de bell nou, [com capturada per una red]59, devers el teu amor? Qui, oh Safo, és injusta amb tu? I doncs? Si et fuig, de seguida et perseguirà; si bé no t‟ha acceptat regals, per contra, te‟ls oferirà; i si no t‟ama, de seguida t‟amarà, encara que no vulgui”. Vine a mi talment ara, i allibera‟m de l‟arduosa inquietud, i allò que mon ànim delereja que s‟acompleixi per a mi, acompleixeu-m‟ho, i en això tu 57

S‟entèn que ἄσαισι i ὀνίαισι són participis aoristos en datiu plural. S‟entèn πήλοι com a forma eòlia de πάλοι, de manera que seria datiu singular de πήλος = πάλος. En cas d‟entendre el terme πήλοι tal cual podria voler dir „amb una libació‟. 59 S‟adopta la lectura καὶ σαγήνεσσαν („com capturada per una red‟). 58

Versos grecs

seràs la meua aliada. 192 (2) [Vine] a mi, aquí, des de Creta, a aquest sacre temple: hi ha un predi [de pomeres]60 agradós [a la vista, certament], i també altars fumejats per l‟encens; també aquí un aigua fresca remoreja per entre les soques dels pomers, i l‟indret ombreja amb tot de rosers, i la letargia de les zumzejants fulles traspua61. També aquí una prada amb pastures pels cavalls ha brostat amb flors primaverals, i els meliflus ventijols airejen […], […]. Un cop hagis collit [garlandes] aquí mateix, tu, Cipris, dins les daurades copes, havent-lo mesclat delicadament per als festeigs62, dóna a beure el nèctar [a aquelles companyes meves, i també teves]. 193 (5) [Cipris i] Nereïdes!, concediu-me que [mon germà] arribi a aquí incòlume, [i allò que] en son ànim vulgui que s‟esdevingui, [tot], sigui-li acomplert, [i allò en que abans] s‟equivocà, que li ho perdoneu tot, [i per] als seus [amics], que esdevingui joia, [però dolor] per als seus enemics, i que no hi hagi per a nosaltres ni una sola [calamitat]. Alhora, a [sa germana] tan de bo volgués fer-la [partícip] de la seva estimació, i la trista angoixa [li marxés, no] mortificant-se més per coses passades.

60 61 62

S‟adopta la lectura μαλίνων („de pomeres‟). S‟adopta la lectura καταρρεῖ. S‟entén el terme θαλίαισι com a datiu final.

31

32

Sapfo

194 (15b) Cipris, que et trobi el més amarga63 possible i que (aquesta), Dòrica64, no es jacti referint això: que (ell)65 vingué una segona vegada a pel seu delerejat sexe. 194 (15b) Cipris, que te encuentre lo más amarga posible y que (ésta), Dórica, no se jacte refiriendo tal cosa: que (él) vino una segunda vez a por el ansiado sexo. 195 (16) Uns, que l‟excèrcit de cavalleria, altres, que el d‟infanteria, i altri diuen que la flota naval és el més bell damunt la negrosa terra, però jo, allò que hom desitja. De fet, una intel·ligència habilidosa pot operar per complet com tot allò, car aquella tan saquejada67, beutat dels humans, Helena, après d‟abandonar a aquell baró en tot excel·lent, marxà navegant devers Troia, i ni de son fill ni de sos pares s‟enrecordà en absolut, si bé l‟extravià [Cipris…]. […]. […] a la lleugera […]. [Això] fa que m‟enrecordi ara d‟Anactòria, car no està present: d‟ella voldria veure son encantador balandreig i el brillant resplandor68 en el seu rostre, 66

63

S‟adopta la lectura πικροτάταν. Sembla que es tracta de la mateixa dona que Herodot anomena Rodopis. 65 Se suposa es refereix al germà de Safo, anomenat Caraxo segons HERÒDOT II 135. 66 Del terme στρατός esdevé el lesbi στρότος. 67 S‟entén el participi περσκέθοισα com pertanyent al verb πέρθω. 64

Versos grecs

33

abans que les carrosses dels lidis i a aquestos lluitant a peu amb ses panòplies. 195 (16) Unos, que el ejército de caballería, otros, que el de infantería, y otros dicen que la flota naval es lo más bello sobre la pardusca tierra, pero yo, aquello que uno desea. De hecho, una inteligencia habilidosa puede operar por completo como todo aquello, pues la muy saqueada beldad de los humanos, Helena, tras abandonar a aquel varón en todo excelente, marchó navegando hacia Troya, y ni de su hijo ni de sus padres se acordó en absoluto, si bien la extravió [Cipris…]. […]. […] a la ligera […]. [Ello] hace que me acuerde ahora de Anactoria, pues no está presente: de ella querría ver su encantador bamboleo y el brillante resplandor de su rostro, antes que las carrozas de los lidios y a éstos luchando a pie con sus panoplias. 199 (31) A mi em sembla que és equiparable als déus69 aquell baró que davant teu s‟aseu i que, mentres devora li parles dolçament, t‟escolta subjugat70, igual que mentres rius amb encant: això, sens dubte, a mi 68

La forma eòlica ἀμάρυχμα equival a ἀμάρυγμα. En efecte, „equiparable als déus‟ en benaurança per haver rebut en matrimoni (se suposa que el poema és un epitalami) una dona semblant. De fet, és un altre recurs de lloa indirecte, i el sentiment que traspua de la „persona locuens‟ es una mescla d‟enamorament reverencial i impotència. 70 O també “t’escolta amb el cap cot”. 69

34

Sapfo

estremeix71 mon cor dintre la pitrera, car així que miro vers a tu per un instant, així que a mi, tot i volguent-te parlar, res endins meu m‟ho permet ja, sinó que, la llengua, en silenci72, [se m‟esberlà]73, i alhora una subtil flama ha lliscat sota la meva pell, i no veig res amb mos ulls, i em bategen les oïdes, i una suor freda em regalima74, i una tremor em pren tota, i em quedo tan pàl·lida com l‟herbei, i per restar morta em sembla que a mi poc em falta. ‹No obstant, cal afrontar-ho tot, car [també la mancança]…›75. 199 (31) A mí me parece que es equiparable a los dioses aquel varón que frente a ti se sienta y que, mientras de cerca le hablas dulcemente, te escucha subyugado, igual que mientras ríes con encanto: ello, sin duda, a mí me sobrecogió el corazón en el seno, pues así que miro hacia ti por un instante, así que a mí, aun queriéndote hablar, nada en mi adentro me lo permite ya, antes bien, la lengua, en silencio, [se me quebró], y al tiempo una sutil llama se ha deslizado bajo mi piel, y no veo nada con mis ojos, y me palpitan los oídos, y un sudor frío se me desliza a cercén, y un temblor me apresa toda, y me quedo tan pálida como el céspede, y para quedar muerta me parece que a mí poco me falta. ‹Sin embargo, hay que arrostrarlo todo, pues [también la carencia]…›. 71

S‟entén el terme ἐπτόαισεν com aorist del verb πτοέω. S‟entén el terme ἄκαν com a forma eòlia de l‟adverbi ἀκήν. 73 S‟entén el terme ἔαγε com a aorist del verb ἄγνυμι. 74 S‟adopta la lectura καδ δέ μ’ ἴδρως κακχέεται. 75 Aquest darrer vers del fragment sembla formar part de la font, i no pas del poema de Sapfo. 72

Versos grecs

35

200 (34) Els estels girientorn la bonica lluna de bell nou apaivaguen sa lumínica figura quan, plena al màxim, rellueix [damunt tota] la terra […]. 200 (34) Los astros justo en redor la bella luna de nuevo ocultan su lumínica figura, cuando, llena al máximo, resplandece [sobre toda] la tierra […]. 203 (44) […] Cipro[genea], […], arribà l‟herald […], Idao […], veloç missatger, […], i de l‟estranya Àsia […] glòria imperidora: “Hèctor i sos companys duien a la de tornàtils ulls des de Teba de Plàcia76 […], a la tendre Andròmaca, en les naus, per damunt del salat pontus, portant amb si77 collars d‟or i purpuris cinyells […], variada bijuteria i una innumerable coberteria argentada”. Així parlà, i s‟alçà enèrgicament l‟amat pare (d‟Hèctor), i la notícia arribà als seus sers estimats través la vasta ciutat; d‟immediat, els iliònidas, entre carros de bones rodes concurrien amb vasos sacrificials, i pujava tota la gentada de mullers78, i amb elles una verge [de femenils turmells], i, per separat, al seu torn, les filles de Priam (pujaven) amb cavalls, i els barons solters passejaven ensems els carros […], i amb magnificència […], 76

Teba de Plàcia, ciutat de la planura de Mísia, pàtria d‟Andròmaca. S‟entén ἐλέφαις com a participi perfet del verb λαμβάνω. 78 Se suposa que pujaven a la ciutadella, per veure arribar Hèctor i Andròmaca. 77

36

Sapfo

[…] els aurigues […], […]. … … … … … … … … … … … … … … … […] semblants als déus, […] [la gentada vers el temple]79 sagrat [ben atapeïda] es dirigeix, [i Hèctor amb els seus] cap a Ilió, i una melodiosa caramella i el tritlleig dels cròtals [amb una cítara]80 es confon81, i, de seguit, unes donzelles cantaren una sacra melodia [amb veu atiplada]82, i arribava fins al èter la clamor divinal […], i per tot el caminoi através hi havia […], cràteres, plàteres, […], mirra, càsia i olíban mesclat, i les dones més ancianes voltaven amb el rumor, i tots els barons cridaven un joiós i preclar paian invocant a l‟Assagetador, de bona lira, i un himne a Hèctor i Andròmaca, en tant que parells als déus. 203 (44) […] Cipro[genea], […], arribó el heraldo […], Idao […], veloz mensajero, […], y de la extraña Asia […] gloria imperecedera: “Héctor y sus compañeros traían a la de tornátiles ojos desde Teba de Placia83 […], a la tierna Andrómaca, en las naves, por cima el salado ponto, llevando consigo84 collares de oro y purpúreos cintos […], variada bisutería e innumerables cubiertos argénteos”. 79 80 81 82 83 84

S‟adopta la conjectura ὄχλος ἐς νάον. S‟adopta la conjectura κίθαρίς. El terme ὀνεμίγνυτο prové del verb ἀναμίγνυμι. S‟adopta la lectura λιγέως. Teba de Plàcia, ciutat de la planura de Mísia, pàtria d‟Andròmaca. S‟entén ἐλέφαις com a participi perfet del verb λαμβάνω.

Versos grecs

37

Así habló, y levantose enérgicamente el amado padre (de Héctor), y la noticia llegó a sus seres queridos través la vasta ciudad; de inmediato, los iliónidas, entre carros de buenas ruedas concurrían con vasos sacrificiales, y subía todo el gentío de mujeres85, y con ellas una virgencita [de femeniles tobillos], y, por separado, a su vez, las hijas de Príamo (subían) con caballos, y los varones solteros paseaban con los carros […], y con magnificencia […], […] los aurigas […], […]. … … … … … … … … … … … … … … … […] semejantes a los dioses, […] [el gentío hacia el templo]86 sagrado [bien prieto] se dirige [y …] hacia Ilión, y un melodioso caramillo y el tañido de los crótalos [con una cítara]87 se confunde88, y, a continuación, unas doncellas cantaron una sacra melodía [con voz atiplada]89, y llegaba hasta el éter el clamor divinal […], y por todo el camino a través había […], cráteras, fuentes, […], mirra, casia e incienso mezclado, y las mujeres más ancianas rulaban con el rumor, y todos los varones gritaban un gozoso y preclaro peán invocando al Flechador, de buena lira, y un himno a Héctor i Andrómaca, en tanto que parejos a los dioses. 204 (47) I Eros sacssejà mos instints com vent que, mont através, arremet contra una alzina.

85

Se suposa que pujaven a la ciutadella, per veure arribar Hèctor i Andròmaca. 86 S‟adopta la conjectura ὄχλος ἐς νάον. 87 S‟adopta la conjectura κίθαρίς. 88 El terme ὀνεμίγνυτο prové del verb ἀναμίγνυμι. 89 S‟adopta la lectura λιγέως.

38

Sapfo

204 (47) Y Eros sacudió mis instintos cual viento que, monte a través, arremete contra una encina. 206 (49) Jo estava molt desitjosa de tu en altre temps, Atis; (malgrat) trobava que per a mi eres una nena petita i sens encant90. 206 (49) Yo estaba muy deseosa de ti en otro tiempo, Atis; (aunque) encontraba que para mí eras una niña pequeña y sin encanto. 211 (55) I, un cop morta en aquell indret, jamai més m‟enrecordaré de tu, i après d‟aleshores no et restarà res, car no participes de les roses de les de Pièria, sinó que, invissible i dins la casa d‟Hades, deambularàs entre despulles dels obscurs difunts. 211 (55) Y, una vez muerta en aquel lugar, nunca más me acordaré de ti, y después de entonces no tendrás nada, pues no participas de las rosas de las de Pieria, sino que, invisible y en la casa de Hades, deambularás entre despojos de los obscuros difuntos. 213 (81b) Tu, oh Dica, [al fer mostra] de tos encantadors tirabuixons, lleva-li les tijes a tes corones alçant-les amb tes tendres mans, [car] a la ben florida li va bé, i les benaurades Gràcies, 91

90

No obstant, un altre lectura seria “jo estava molt desitjosa de tu en altre temps, Atis: (perquè) trobava que eres una nena petita per a mi i sense gràcia”, en el benentés que „sense gràcia‟ vol dir „no apte per a donar les gràcies del matrimoni‟, o sia, „massa nena per a compartir sexe amb un mascle‟. Així ho interpreta PLUTARC Eròtic (Moralia 751D). 91 S‟adopta la lectura πάρθεσθαι, en tant que infinitiu aorist 2n en veu mitja del verb παρατίθημι.

Versos grecs

39

atès que ella és més [preeminent], s‟aparten, en efecte, de les no coronades. 213 (81b) Tú, oh Dica, [al hacer muestra] de tus encantadores bucles, súbele los tallos a tus coronas levantándolas con tus tiernas manos, [pues] a la bien florida le va bien, y las dichosas Gracias, en tanto ella es más [preeminente], se apartan, pues, de las no coronadas.

PÍNDAR · OLÍMPICA II A TERÓ AGRIGENTÍ, VENÇEDOR AMB EL CARRO ¡Himnes senyors de la fórminx!: ¿a què déu, a què heroi o a què baró celebrarem? Cert que Pisa és de Zeus, però la Olimpíada la instituí Hèracles com a primícia d‟una batalla. A Teró, doncs, per ésser vencedor de quadriga se li ha de lloar ―és el just en consideració dels hostes―, baluard d‟Agrigent, primor de recta autoritat i d‟anomenats pares, els quals après de patir molt en son ànim prengueren sacre estatge càbit el riu, i de Sicília eren ull, ja que un Eó provident els assisteix afegint riquesa i encant a ses innates virtuts. Però, ¡oh Cronió, criatura de Rea!, setial del Olimp que forneixes d‟entre els premis el capcer a la conca de l‟Alfeu; ablanit pels càntics, benèvol, de sa quintana cuida, i també de la prole que a ells els naixerà en l‟endavant, car d‟allò fet, fos en justícia o contra justícia, el Temps, pare de tot, no podria haver deixat inacabada la fi de cap acció, si no, junt amb la benaurada mort esdevindria l‟oblit. I és que per influx dels pròcers la perniciosa aflicció mor sotmesa, sempre que el designi d‟un déu els hi envia dels amunts felicitat excelsa. Que li segueixi doncs una menció a les ben entronitzades donzelles de Cadme

Píndar

que tantíssim patiren, mes una sofrença pregona defalleix davant bondats més poderoses: viu a l‟Olimp, mal que fou morta per l‟esclat d‟un raig, la cabelluda Sèmele, perquè l‟ama des de sempre Pal·las i Zeus Pare, però més encara l‟ama son fill, el portaheura; tanmateix, també com a menció, en el mar, junt a les marítimes donzelles de Nereu, vida imperible a Ino li ha estat assignada per tot el temps en torn. Del cert que, d‟entre els humans almenys, no s‟ha fixat fi qualcuna a la mort, ni el plàcid dia, fill del sol, quan d‟acord a una inconsumible bondat finirem: les corrents són diferents segons el temps, i el benestar, àdhuc entre fatigues, a uns barons els hi arribà. Així és com la Moira, que manté la benèvola sort ancestral d‟aquests junt [amb una deïfica felicitat, sobre ella també pesars afegeix: mudable és segons el moment; a partir d‟això precisament, a Laios el matà son fatídic fill quan se‟l trobà, i allò avantdit a Pitó amb antic pregó s‟acomplí, però atès ho veié la perspicaç Erínia aniquilà sa bel·licosa estirp mitjançant recíproca matança; no obstant, après que caigués Polinices hauria de restar Tersandre, en els certàmens jovenívols i a les batalles de guerra estimat, plançó Adrastida, salvífer per a son casal; d‟aquí que, com l‟arrel participa de la llavor, convé que al d‟Enesidam li trobem també la lira d‟encomiàstics sons; puix que no només a Olímpia ell mateix havia rebut distinció, sinó també a Pitó; a son germà cohereu, en l‟Istme, les afables Gràcies li concediren les flors de les quadrigues de dotze estadis, i l‟obtenir èxit gustant de la contesa dilueix la bajaneria. Del cert la riquesa que ha estat afaiçonada amb virtuts

Versos grecs

41

concedeix oportunitat d‟una cosa i d‟altre, car amaga una pregona inquietud feréstega, [tot i essent] un astre lluent, un estimadíssim llustre pels barons; i si hom que la posseís sabés l‟esdevenidor, [sabria] que, un cop mort, alhora les entranyes protervioses es despleguen [devers el càstig, perquè el crim [comès] en aquest regne de Zeus el condemna sota terra algú, mitjançant una sentència amb discursos, per causa d‟una hostil necessitat. En canvi, sempre amb iguals nits, fruint d‟un igual caliu en els dies, una vida més plàcida els pròcers acullen, sens remoure el sòl durant l‟apogeu de son braç ni l‟aigua marina, estèril, inhòspita, sinó que, entre honors de déus, els que es complaïen amb els lleials juraments comparteixen una eternitat exempta de llàgrimes ―altres emperò carreguen amb aterridors treballs―, ara bé, quants gosaren per tres voltes en ambdós costats preservar son ànima, apartats del tot de la injustícia, marxaren pel camí de Zeus, més enllà de la fortalesa de Cronos: allà, l‟illa dels Benaurats oceàniques aures l‟airegen en torn, i una ofrena d‟or crema ―el de terra [es nodreix] gràcies als esplendents arbres, mentre que l‟aigua nodreix altres coses―: amb rotllanes entrellacen ses mans i ses corones mercès als rectes consells de Radamant, a qui, [per ésser] un magne i diligent assessor, te amb sí son pare, l‟espòs de tota cosa, el de Rea, posseïdor del més elevat tron. Peleu i Cadme són considerats entre aquells, i Aquileu: gràcies a sa mare, après que [aquesta] persuadí amb precs el cor de Zeus, aquell abatí Hèctor, de Troia esvelt pilar imbatible, i a Cicne lliurà a la mort, com al fill etíop d‟Eos. Moltes ràpides sagetes tinc sota l‟aixella, dins el buirac, parlants pels intel·ligents, si bé la majoria fretura

Píndar

d‟intèrprets. El savi moltes coses les sap per natura, però els que les aprengueren, qual corbs àvids de verborrea grallin vanament en front l‟au divina de Zeus. Tensa ara l‟arc devers un objectiu, ¡au, ànim meu!, ¿a qui de tendre entranya disparem de nou enviant-li gloriosos dards? Estès sobre Agrigent de ben segur pronunciaré una sentència jurada amb ànim lleial: «Cap ciutat no pogué parir, almenys en cent anys, un baró més benefactor, amb sentiments més amables i de mà més lliberal que Teró». A la lloança emperò ens portà l‟afartament, que no es troba mitjançant la justícia, sinó junt als barons llibertins, que delejant l‟amagatall per poder murmurejar s‟oposa a les nobles accions dels pròcers: perquè la sorra ha defugit ja el compte, tanmateix, quants favors disposà aquell per a altris ¿qui podria exposar-los?

PÍNDARO · OLÍMPICA II A TERÓN AGRIGENTINO, VENCEDOR CON EL CARRO ¡Himnos dueños de la fórminge!: ¿a qué dios, a qué héroe o a qué varón celebraremos? Cierto que Pisa es de Zeus, pero la Olimpíada la instituyó Heracles como primicia de una batalla. A Terón, pues, por ser vencedor de cuadriga se le debe loar ―es lo justo en consideración de los huéspedes92―, baluarte de Agrigento, primor de recta autoridad93 y de renombrados padres, 92

Píndaro recuerda que el canto triunfal es algo debido a los asistentes a la competición, pues, en tanto que espectadores, lo esperarían como magnífico colofón a las pruebas deportivas. Es de este modo, pues, como el poeta reivindica la conveniencia de su arte, no sólo por el hecho de que el epinicio otorga lustre al vencedor, sino también porque su representación en el propio lugar del agón hace las delicias de los asistentes a los Juegos, huéspedes de Olimpia.

Versos grecs

43

quienes tras padecer mucho en su ánimo tomaron sacro alojamiento cabe el río, y de Sicilia eran ojo, ya que un Eón providente les asiste añadiendo riqueza y encanto a sus innatas virtudes. Pero, ¡oh Cronión, criatura de Rea!, sitial del Olimpo que repartes de entre los premios el culmen a la cuenca del Alfeo94; ablandado por los cánticos, benévolo, de su campiña cuida, y también de la prole que a ellos les nacerá en adelante, pues de lo hecho, fuere en justicia o contra justicia, el Tiempo, padre de todo, no podría haber dejado inacabado el fin de ninguna acción, si no, junto con la dichosa muerte sobrevendría el olvido. Y es que por influjo de los próceres la perniciosa aflicción muere domeñada, siempre que el designio de un dios les envía de lo alto felicidad excelsa. Sígale pues una mención a las bien entronizadas doncellas de Cadmo que padecieron grandemente, mas un hondo pesar sucumbe ante bondades más poderosas: vive en el Olimpo, aunque fue muerta por el estallido de un rayo, la melenuda Sémele, porque la ama desde siempre Palas y Zeus Padre, pero aún más la ama su hijo, el portayedra; asimismo, también como mención, en el mar, junto con las marítimas doncellas de Nereo, vida imperecedera a Ino le ha sido asignada por todo el tiempo en torno. Del cierto que, de entre los humanos al menos, no se ha fijado fin alguno a la muerte, ni el apacible día, hijo del sol, cuando conforme a una bondad indestructible feneceremos: las corrientes son diferentes según la vez, 93

El sintagma „de recta autoridad‟ corresponde al adjetivo ὀρθόπολις, que también podría traducirse con una subordinada adjetiva como „que endereza su polis‟. 94 La cuenca del río Alfeo es precisamente la villa de Olimpia.

Píndar

y el bienestar, incluso entre fatigas, a unos varones les llegó95. Así es como la Moira, que mantiene la benévola suerte ancestral de éstos96 junto con una deífica felicidad, sobre ella también pesares añade: mudable es según el momento; a partir de ello mismo, a Layo lo mató su fatídico hijo cuando se lo encontró, y lo predicho en Pitón con antiguo pregón cumpliose, pero como lo vio la perspicaz Erinia aniquiló su belicosa estirpe mediante recíproca matanza; no obstante, después que cayera Polinices habría de quedar Tersandro, en los certámenes juveniles y en las batallas de guerra estimado, retoño Adrastida, salvífero para su dinastía; de ahí que, como la raíz participa de la semilla, conviene que al de Enesidamo97 le hallemos también la lira de encomiásticos sones; puesto que, no sólo en Olimpia él mismo había recibido distinción, sino también en Pitón; a su hermano coheredero, en el Istmo, las afables Gracias le concedieron las flores de las cuadrigas de doce estadios, y el obtener éxito gustando de la contienda diluye la insensatez. Del cierto que la riqueza que ha sido engalanada con virtudes concede oportunidad de lo uno y lo otro98, pues esconde una profunda inquietud montaraz, [aun ser] un astro reluciente, un estimadísimo lustre para los varones; y si alguien que la poseyera supo el porvenir, [sabría] que, una vez muerto, al momento las entrañas protervas se [despliegan hacia el castigo, porque el crimen [cometido] en este reino de Zeus lo condena bajo tierra alguien, mediante una sentencia con discursos, por causa de una hostil necesidad. 95

Estos varones deben de ser los héroes que fueron acogidos en la Isla de los Bienaventurados, por cierto, a los que Píndaro menta poco más adelante. Otra opción es entender que se refiere a la estirpe de Terón. 96 Se refiere a la estirpe de los Emménidas, de la cual Terón era miembro. 97 Éste es el propio Terón. 98 Es decir, la oportunidad de ser insensato o la de no serlo.

Versos grecs

45

En cambio, siempre con iguales noches, gozando de una igual calidez en los días, una vida más plácida los próceres acogen, sin remover el suelo durante el apogeo de su brazo ni el agua marina, estéril, inhóspita, sino que, entre honores de dioses, quienes se complacían con los leales juramentos comparten una eternidad exenta de lágrimas ―otros empero cargan con aterradores trabajos―, ahora bien, cuantos osaron por tres veces en ambos lados preservar su alma, apartados por completo de la injusticia, marcharon por el camino de Zeus, más allá de la fortaleza de Cronos: allí, la isla de los Bienaventurados oceánicas auras la airean en torno, y una ofrenda de oro99 arde ―lo de tierra [se nutre] gracias a los esplendentes árboles, mientras que el agua nutre otras cosas100―: con corros entrelazan sus manos101 y sus coronas merced a los rectos consejos de Radamanto, a quien, [por ser] un magno y diligente asistente, tiene consigo su padre, el esposo de toda cosa, el de Rea, poseedor del más elevado trono102. Peleo y Cadmo son considerados entre aquéllos, y Aquileo: gracias a su madre, después de que [ésta] persuadió con súplicas el corazón de Zeus, aquél abatió a Héctor, de Troya esbelto pilar imbatible, y a Cicno entregolo a la muerte, como al hijo etíope de Eos. Muchas rápidas saetas tengo bajo la axila, dentro del carcaj, parlantes para los inteligentes, aunque la mayoría precisa 99

Píndaro tal vez aluda a que los Bienaventurados continúan siendo piadosos, aun haber trascendido a un estado similar al de las deidades. 100 El pasaje es ciertamente de difícil interpretación, pero tal vez el poeta esté comparando la dignidad del fuego y la del agua, en tanto que aquél precisa de madera para existir, mientras que el agua sustenta la vida, incluso la de los árboles. 101 Con estos corros Píndaro alude a un baile, quizá semejante al de la sardana. 102 O bien „el esposo de Rea, que fue poseedor del trono más elevado de todos‟, en cuyo caso se referiría a Cronos, pero éste no es padre de Radamanto.

Píndar

de intérpretes. El sabio muchas cosas las sabe por naturaleza, pero quienes las aprendieron, cual cuervos ávidos de verborrea graznen vanamente frente al ave divina de Zeus. Tensa ahora el arco hacia un objetivo, ¡vamos, ánimo mío!, ¿a quién de tierna entraña disparamos de nuevo enviándole gloriosos dardos? Extendido sobre Agrigento de buen seguro pronunciaré una sentencia jurada con ánimo leal: «Ninguna ciudad pudo haber parido, al menos en cien años, un varón más bienhechor, con sentimientos más amables y de mano más liberal que Terón». A la alabanza empero nos llevó el hartazgo, que no se encuentra mediante la justicia, sino junto a los varones libertinos, que anhelando el escondrijo para poder murmurar se opone a las nobles acciones de los próceres: porque la arena ha rehuido ya la cuenta, asimismo, cuantos favores dispuso aquél para otros ¿quién podría exponerlos?

PÍNDAR · OLÍMPICA XIV A ASÒPIC ORCOMENI, VENÇEDOR A L‟ESTADI Del Cèfis les corrents obtinguereu, vós que habiteu un rabeig d‟esvelts poltres, ¡oh, Gràcies!, ¡cèlebres regents de la nutrida Orcòmen!, ¡zel·ladores de l‟antig casal Mínies!103: ¡escolteu, puix que us invoco!, car mercè a vós tot el joiós i agradós es desferma per als mortals, sia hom savi, bell o un il·lustre baró. I és que els déus sens les Gràcies no encarreguen agençar cors ni festeigs, per bé que de tota obra en el cel són repartidores, al haver establert son tron junt a Piti Apolo, d‟auri arc: l‟etern rang de son Olímpic Pare veneren(, emperò). ¡Oh, sobirana Àglae!, ¡i Eufròsine, amiga de càntics!, ¡filles del més poderós 103

Aquest és el casal d‟Esó i de Jàson de Yolcos.

Versos grecs

47

d‟entre els déus!, ¡ateneu-me ara!, ¡i Talia, amant de càntics!, que mirares per aquest seguici quan, per motiu d‟una [benèvola sort104, caminava amb lleugeresa ―cert que al mode lidi i entre exercicis anaren105 cantant a Asòpic―, perquè l‟estirp Mínia és vencedora a Olímpia gràcies a tu!106 Ves ara a la casa dels murs negres de Persèfona, Eco, a dur la notícia a son anomenat pare, i, així, tantost hagis vist a Cleodamó, digue-li que, a son fill, càbit les reputades valls de Pisa, (Talia) coronà sa jove cabellera amb les tijes dels augustos certàmens107.

PÍNDARO · OLÍMPICA XIV A ASÓPICO ORCOMENIO, VENCEDOR EN EL ESTADIO Del Céfiso las corrientes obtuvisteis, vosotras que habitáis un remanso de esbeltos potros, ¡oh, Gracias!, ¡célebres regentas de la nutrida Orcómeno!, ¡celadoras de la antigua estirpe Minias!: ¡escuchad, ya que os invoco!, pues merced a vosotras todo lo gozoso y agradable se desata para los mortales, sea uno sabio, bello o un ilustre varón. Y es que los dioses sin las Gracias no encargan aderezar coros ni festejos, antes bien, de toda obra en el cielo son repartidoras, al haber establecido su trono junto a Pitio Apolo, de áureo arco: el eterno rango de su Olímpico Padre veneran(, empero). ¡Oh, soberana Áglae!, ¡y Eufrósine, amiga de cánticos!, ¡hijas del más poderoso de entre los dioses!, ¡atendedme ahora!, ¡y Talía, amante de cánticos, que miraste por este cortejo cuando, con motivo de 104

És a dir, la victòria d‟Asòpic a Olímpia. La forma verbal ἔμολον, aorist 2n actiu de βλώσκω (anar, venir), podria ser també de 1a persona del singular, amb el qual Píndar es referiria a sí mateix: cert que al mode lidi i entre exercicis aní jo cantant a Asòpic. 106 Píndar exposa la seva gratitud a la dea, que l‟ajudà, a ell i al seu cor, quan es dirigien a Orcòmen i, mentre, assaijaven per a la representació. 107 És a dir, les tijes d‟Olímpia: tijes de murtra, símbol de la victòria. 105

Píndar

[una benévola suerte, andaba con ligereza ―cierto que al modo lidio y entre ejercicios fueron cantando a Asópico―, porque la (estirpe) Minia es vencedora en Olimpia gracias a ti! Ves ahora a la casa de muros negros de Perséfona, Eco, a llevar la noticia a su renombrado padre, y, así que hayas visto a Cleodamón, dile que, a su hijo, cabe los reputados valles de Pisa, (Talía) coronó su joven cabellera con los tallos de los augustos certámenes.