Tucídides Història de la guerra del Peloponès (traducció de Marco Pagano). Fragments: I 1,1-2; I 22,1-4; II 34-47 (λόγος ἐπιτάφιος discurs funerari lógos epitáfios); V 84-116 (diàleg entre atenesos i melis).

TUCÍDIDES Història de la guerra del Peloponès I 1,1-2 1. L‟atenès Tucídides redactà la guerra dels peloponesis i els atenesos, com guerrejaren uns contra altres, havent començat tot just quan s‟entaulà, i pressentint que seria important i la més digne de menció d‟entre les precedents, ja que [ell] és testimoni de que ambdós bàndols arribaren a ella en el seu apogeu, i amb tot el seu arsenal, i ha vist la resta del mon grec arrenglerant-se amb uns o altres, uns de seguida, altres emperò deliberant-ho. I és que aquest sotrac tan enorme involucrà als grecs i a una part dels bàrbars, que és com dir que [involucrà] a la majoria dels humans. Certament, els fets anteriors a aquests i els més antics encara eren impossibles de esbrinar-los amb claredat atesa la magnitud del temps, en canvi, a partir dels testimonis que, després d‟haver-los estudiat llargament, em semblen dignes de creure, no penso que esdevingui una gran tasca, ni en relació a les guerres ni en relació als altres fets. I 22,1-4 22. I pel que fa a quantes coses cascú digué de paraula, sia estant a punt de batallar sia trobant-se ja endemig, la literalitat mateixa d‟allò que fou dit era difícil de recordar, per a mi, allò que jo mateix escoltí, però també per als que de vegades em reportaven. Així doncs, tal i com a mi em semblava factible que cascú parlà, en especial allò que és indispensable respecte d‟aquells que sempre hi eren presents, talment sia dit. Tanmateix, pel que fa a les accions, de les que foren realitzades durant la guerra no he considerat digne redactar-les bo i informant-me a partir d‟aquell que [primer] se‟m presentava, ni segons em semblava a mi, sinó a altris, quan un mateix hi era present, o havent-me encomanat, en la mesura del

Tucídides

2

possible, al rigor dels altres1 respecte a cada cosa. Fou aconseguit, no obstant, a còpia d‟esforç, perquè, els que hi eren presents a cascún dels fets, no deien el mateix sobre les mateixes coses, sinó que de cada una hom guardava potser record o tendenciositat. Endemés, pel que fa a l‟escolta, tal vegada la manca de mite d‟aquestes coses semblarà desagradable, però quants vulguin indagar el que és cert d‟allò que succeí i d‟allò futur que, tal vegada un altre cop, atès el caràcter de ho humà, serà àdhuc molt similar, tindrà suficient en apreciar això com a útil, atès que una pertinença per sempre s‟aprofita millor que una representació per a escoltar al moment. II 34-47 (λόγος ἐπιτάφιος) 34. En aquell mateix hivern els atenesos, fent ús del costum tradicional, celebraren funerals d‟estat en honor d‟aquells que primer moriren en aquesta guerra, de la manera següent: tres dies abans, un cop muntat un tendal2, les osseres3 dels difunts són exposades, i cascú hi afegeix a la del seu quelcom, si vol. I quan comença el trasllat, uns carruatges duen els fèretres xipressins4 (un fèretre per cada tribu), on hi han les osseres de la tribu de la qual era cascú, i un taüt buit és dut en representació dels desapareguts (aquells que no pogueren ser trobats en l‟aixecament). De fet, hi participa qui vol dels vilatans o dels forans, i hi són presents unes dones, les acostades, que gemeguen damunt el túmul. Aleshores els col·loquen en el cementiri públic, que està en el raval més bonic de la ciutat, en tant que és allí on sempre enterren als [morts] per les guerres, excepte als [morts] a Marató només, ja que, havent consi1

No se sap del cert a qui es refereix amb aquest pronom, però es probable que ho faci als espartans, als quals devia acudir ―„en la mesura del possible‟― com a font directa d‟informació. És habitual que Tucídides al·ludeixi als espartans senzillament amb un pronom „aquells‟, ja que estaven massa pressents en la ment de cada ciutadà atenès com per haver d‟anomenar-los. Endemés, no anomenar-los pel seu nom era una manera de no fer-los estima. Vegis nota 7. 2 S‟opta per traduir així el mot σκήνη atès que un cobert tipus tenda de campanya acumularia la pudor que devia d‟exhalar encara les despulles. 3 O bé „ossades‟. 4 „De xiprer‟. Mot derivat del llatí „cypressĭnus‟, en castellà „cipresino‟.

Història de la guerra del Peloponès

3

derat l‟excels valor d‟aquells, els hi feren també el túmul d‟allí5. Tot just els enterrin, doncs, un baró escollit per la ciutat, que sembli no ser maldestre en senderi i que excel·leixi en estimació, pronuncia una lloança que sigui adient per a aquells, i, après d‟això, marxen. Així és com els enterren, i durant tota la guerra, sempre que els hi era escaient, feien ús del costum. Així doncs, fou escollit per parlar sobre aquests primers [morts] Pèricles, el de Xàntip; i, com que copsà la oportunitat, un cop s‟hagué apropat a la tomba, damunt d‟una elevada tribuna que s‟havia fet instal·lar a fi que fos escoltat per la majoria de la multitud, parlà de la següent manera: 35. “La majoria dels que ja han parlat aquí elogien a qui afegí al costum el discurs aquest, en tant que és noble pronunciar-lo per als que són enterrats a causa de les guerres; en canvi, a mi em semblaria que és suficient que els mèrits de barons que esdevingueren bons amb un acte, també amb un acte es fessin palesos, tal i com ara veieu que estan disposades les coses per l‟estat al voltant del túmul aquest, i que no fossin aventurades les virtuts de molts en un sol baró ni fos cregut [aquest] perquè parlés bé o malament. I és que resulta difícil el parlar amb encert en allò en que quasi ni el reflex de la veritat es manté ferm6, perquè l‟oient que ho ha vist, àdhuc essent benèvol, al moment podria considerar que quelcom és exposat de manera massa escarida respecte a allò que creu i entén [s‟hauria d‟exposar], i el desconeixedor, que hi han coses que fins i tot s‟exageren, per enveja, si escoltés quelcom per damunt de la seva naturalesa7. En efecte, fins a aquest punt les lloances que es pronuncien respecte d‟altres són tolerables: en la mesura en que cascú creu que també ell mateix és capaç de realitzar allò del qual sentí parlar; en canvi, si estan envejosos d‟ells, àdhuc ja no donen crèdit a allò que els sobrepassa. Però atès fou aprovat pels antics que això es mantingués així, amb decència, cal que jo, bo i seguint 5

S‟interpreta el pronom αὐτοῦ com a genitiu de procedència. Es refereix a la paraula (λόγος) en contraposició a l‟acte (ἔργον), que és on la veritat es mostra ferma, sens menester de reflexos. 7 O bé „disposició‟, „aptitud‟, „capacitat‟, „fusta‟, …; mots que volen traduir el grec φύσιν. 6

Tucídides

4

el costum, provi de fer-me partícip de l‟aquiescència i del parer de cascú de vosaltres, en tant que [parlo] per a la majoria”. 36. “Començaré doncs per als nostres avantpassats primer, perquè és alhora just i adient retre‟ls-hi, en un lloc com aquest, aquest honor del record. De fet, ells mateixos, com que administraven el país sempre en atenció al relleu de les noves generacions, ens la transmeteren lliure fins a aquest punt gràcies a la seva vàlua, però si bé aquells són dignes de lloança, més encara ho són els nostres pares, ja que, havent aconseguit, a més d‟allò que reberen 8, quant poder posseim, no sens esforç, a nosaltres els d‟ara ens el cediren”. “Ara bé, la major part d‟aquest [poder] nosaltres mateixos, especialment els que encara ara estem a l‟edat adulta, l‟expandirem 9; a més, vàrem preparar a la ciutat per a tot afer, [esdevenint] més autosuficient tant per a la guerra com per a la pau. D‟aquests afers, jo, pel que fa a les operacions bèl·liques amb les quals fou assolida cada fita (ja fos quelcom nosaltres mateixos, o bé els nostres pares adés a un bàrbar adés a un enemic grec que ens amenaçava, els combatirem amb rauxa), no permetré que de bon grat m‟estengui entre figuracions10; perquè vàrem arribar fins a aquestes [fites] 8

Si el passatge digués “més encara ho són els nostres pares, ja que, havent aconseguit el poder que posseïm, no sens esforç, juntament amb aquells que l’acceptaren, els deixaren com a torna per a nosaltres, els d’ara” al·ludiria als espartans, que en un principi signaren l‟acord pel qual es constituí la Pau dels Trenta Anys (tot i que només en perdurà tretze), signada entre Esparta i Atenes al 445 a.C., que reconeixia el dret d‟Atenes a conservar el seu imperi, mentre respectés el d‟Esparta. No obstant, al 432 a.C. Atenes infringí l‟acord atacant a un aliat espartà (batalla de Potidea): això, unit a les dures sancions comercials contra Mègara (ciutat afí a Esparta), provocà la declaració de guerra dels espartans contra Atenes donant origen a la Guerra del Peloponès. 9 O sia, que la generació de Pèricles no augmenta el poder rebut dels seus pares, ja que aquests „els hi cediren quan poder posseeixen‟ en el present. Cal entendre doncs el verb ἐπαυξὰνω amb valor intensiu, però no amb valor quantitatiu: així, cal imaginar com si el poder fos una pilota d‟argila que, tot i estendre‟s, continua tenint la mateixa quantitat. 10 O bé „escenificacions‟ o „representacions‟ (εἰδόσιν). També hi ha una majoria que diu que el terme prové del datiu plural masculí del participi de perfet εἰδώς, -υῖα, -ός, a partir del qual s‟hauria de traduir com “no permetré que de bon grat m’estengui entre sabedors”; no obstant, si volgués dir això la cons-

Història de la guerra del Peloponès

5

gràcies a una determinada conducta11; i, gràcies a una determinada política i arrel d‟uns determinats hàbits, [aquestes] resultaren importants. Havent fet palès això en primer lloc, versaré també sobre l‟elogi d‟aquests [difunts], en tant que considero no inapropiat que aquestes coses fossin pronunciades en el moment actual12, i [considero] que és convenient que tota la multitud, tant de vilatans com d‟estrangers, estigui al cas d‟elles”. 37. “I és que ens servim d‟un règim polític que no anhela les lleis dels veïns13, ja que som nosaltres un exemple per a algú…14, més que imitadors d‟altri, i just pel fet de governar no cara als pocs, sinó cara als més, li ha estat atribuït el nom „democràcia‟15; perquè conforme a les nostres lleis la igualtat arriba a tothom pel que fa a les desavinences personals16, però, conforme a la nostra consideració17, segons allò en que cascú és reputat, molt més per la trucció en grec resaria com en V 89: πρὸς εἰδότας. A més, no és gens clar que tots els presents (que eren tant vilatans com foranis) fossin sabedors de tots els ets i uts de les operacions bèl·liques (τὰ κατὰ πολέμους ἔργα), i molt menys en el grau en que era sabedor Pèricles i la resta d‟estrategs. 11 O fins i tot, si no es tenen complexes moderns, el terme grec ἐπιτηδεύσις es podria traduir per „moral‟. 12 O bé “per al moment actual” (ἐπὶ τῷ παρόντι). Més avant sembla contradir-se, quan diu que “serem admirats, i no pas freturosos d’un Homer panegirista ni de qualsevulla altri que ens afalagui amb versos, cara al moment (τὸ αὐτίκα)” (II 41). 13 Al·lusió mordaç als atenesos filoespartans, que sí anhelaven les lleis, hàbits i costums d‟Esparta, d‟entre els quals alguns justament es trobaven presenciant l‟esdeveniment. 14 S‟opta per la conjectura majoritària en els manuscrits del pronom indefinit singular τινὶ, de manera que resultaria ser una al·lusió velada als espartans. Es desestima, per tant, la lectura del pronom plural τισὶν (per a alguns). 15 O bé “se l’anomena amb el nom democràcia”, interpretant ὄνομα com a Acusatiu Relatiu. No obstant, traduït així l‟Acusatiu seria en tot cas instrumental, el qual ja és més difícil de sostenir. 16 O bé “sols conforme a les nostres lleis el mateix fet, per a tots, es castiga en rao de la despesa privada”, entenent que com més ric hom fos més elevada havia d‟ésser la multa, immdemnització o càstig. 17 En efecte, κατὰ δὲ τὴν ἀξίωσιν es troba coordinat amb κατὰ μὲν τοὺς νόμους, fet pel qual són sintagmes de significat equivalent: “conforme a les nostres lleis… [la igualtat jurídica és estimada], però conforme a la nostre con-

6

Tucídides

seva vàlua personal que no pas per les seves terres18, [hom] es preferit per a la cosa pública, i, viceversa, conforme a la seva pobresa, només que tingui quelcom bo per a realitzar per a la ciutat, no el tenim marginat a la fosca de l‟estima19. A més, regulem amb liberalitat els assumptes en relació a la cosa pública, i, en quant a l‟aguait20 dels tractes diaris entre particulars, no [els regulem] conduint-nos amb malvolença al pròxim, si per cas fa quelcom cara al seu gaudi, ni tampoc aplicant impostos21, reglamentaris22, però contraris al decòrum23, perquè si bé compartim els assumptes privats sense gravàmens, els públics no els transgredim més que res per respecte a la obediència constant dels que estan en el govern i sideració… [la distinció es premiada]”. L‟oració posa de relleu que les lleis atorguen la igualtat jurídica, però la ètica dels ciutadans valora la distinció alhora d‟escollir a hom per a un càrrec públic. 18 Altres tradueixen οὐκ ἀπὸ μέρους com “no pas per torns”; no obstant, el sistema democràtic de l‟època de Pèricles incloïa l‟elecció per torns (per exemple, en la presidència de l‟Assemblea, en les pritanies del Consell i en la majoria de les magistratures), però no així el sistema aristocràtic d‟Esparta. Així doncs, si s‟entengués „per torns‟ Pèricles estaria proferint una crítica contra el seu propi sistema democràtic, mentre que si s‟entén „per les seves terres‟ la crítica seria clarament contra els espartans i el seu règim aristocràtic, com de fet és tònica al llarg del discurs. De fet, és el propi Teseu qui s‟enorgulleix de que, a Atenes, “el poble senyoreja en torns anuals alterns” (δῆμος δ’ἀνάσσει διαδοχαῖσιν ἐν μέρει ἐνιαυσίαισιν) (EURÍPIDES Suplicants 406-407). 19 La traducció del sintagma nominal ἀξιώματος ἀφανείᾳ en tant que “per la invisibilitat del seu llinatge” o “per la obscuritat de la seva reputació”, afegeix un altre complement causal al ja existent „en rao de la seva pobresa‟ de manera que es molesten l‟un a l‟altre, per més que s‟entegués el sintagma com a relatiu: “ni, al contrari, pel que fa a la pobresa l’apartem per la obscuritat de la seva dignitat” (fora com fos, traduir ἀξιώματος per „llinatge‟ és pervertir no poc el sentit del mot). 20 O bé „sospita‟ o „recel‟. No obstant, amb aquestes solucions es fa difícil traduïr com a genitiu el sintagma τῶν ἐπιτηδευμάτων. 21 O bé „imposicions‟, „sancions‟, „gravàmens‟ o „càrregues impositives‟ (ἀχθηδόνας). 22 O sia, reglamentaris en tant que no són càstics pecuniaris o multes (ἀζημίους). 23 Literalment „contraris a la vista‟ (λυπηρὰς ὄψει), o sia, „indecorosos‟. Probablemet es refereix als elevats impostos que els espartiates aplicaven als estrangers.

Història de la guerra del Peloponès

7

de les lleis, i, d‟aquestes, en especial de les que hi són per auxili dels agreujats i de les que, tot i no estar escrites, provoquen un escrúpol generalitzat”24. 38. “I fins i tot vàrem promoure, amb el nostre senderi 25, moltíssims reposos dels treballs, reglamentant-los no sols per als certàmens i per als sacrificis anuals, sinó també per als projectes particulars decents26, el gaudi dels quals27 dissipa l‟aflicció al llarg del dia. Tanmateix, degut a la rellevància de la ciutat, des de tot el món totes les coses són importades, i a nosaltres ens és possible gaudir els béns produïts d‟aquí28 amb una placidesa no pas menys íntima de com [ens es possible gaudir] els dels altres homes”. 39. “A més, ens diferenciem dels adversaris també en els dispositius bèl·lics aquests, perquè permetem que la ciutat sigui acollent (no ho és, emperò, quan amb restriccions als estrangers apartem a algú d‟un coneixement29 o d‟una cerimònia30 que, al no estar amagada, podria haver estat aprofitada per qualcun dels enemics que la veiés), bo i confiant no tant en les tàctiques i el paranys com en la nostre pròpia animositat envers els actes. I en els programes educatius, mentre uns, amb treball esgotador, tot i que són joves, de seguida persegueixen la virilitat, nosaltres, en canvi, passant la vida suaument ens sobreposem, no pas en menor mesura, a perills equivalents; la prova heus-la aquí: i és que, els lacedemonis fan campanya contra el nostre territori no per sí mateixos, sinó amb tots els seus [aliats], en canvi, tot i haver atacat nosaltres mateixos el dels 24

I no es transgredeixen en virtut d‟aquest escrúpol. O bé “per al nostre intel·lecte”. 26 Traduir “reglamentan-los amb adequats equipaments privats” crearia un contrasentit insalvable, ja que l‟Estat atenès no s‟ocupava de la edificació d‟equipaments privats. Tanmateix, els gimnasis no eren pas considerats privats (ἰδία), sinó ben públics (δημοσία). 27 Construcció idèntica a II 45: ὑμῖν μεγάλη ἡ δόξα [ἐστί] καί, ἧς ἂν ἐπ’ ἐλάχιστον, ἀρετῆς πέρι ἢ ψόγου, ἐν τοῖς ἄρσεσι κλέος ᾖ. 28 Apareix aquí un pronom en genitiu (αὐτοῦ) amb valor local-possessiu, com a la oració ἐκείνων δὲ διαπρεπῆ τὴν ἀρετὴν κρίναντες, αὐτοῦ καὶ τὸν τᾶφον ἐποίησαν, on αὐτοῦ té per „referent‟ Μαραθῶνι (II 34). 29 O bé „lliçó‟ (μαθήματος). 30 Literalment „espectacle‟ (θεάματος). 25

Tucídides

8

nostres veïns, sens dificultat, combatent en terra aliena als que lluiten per sa heretat, senyoregem a la major part31. Cap enemic es topà mai amb el nostre potencial al complert, per la cura de la flota i, a l‟ensems, l‟enviament per terra dels nostres cap a molts indrets; així, si per cas entren en combat amb algun destacament, tot i haver sobrepujat a uns quants dels nostres es venten d‟haver repel·lit a tots, i, havent estat vençuts, d‟haver defallit a mans de tots”. “En efecte, si amb la lleugeresa més que amb la pràctica de fatigues, i amb les lleis no en major mesura que amb sentiments de virilitat32 estem disposats a afrontar el perill, és millor per a nosaltres no preocupar-nos per les penúries futures, i, arribades a tal punt33, no semblar més esgotats34 que els que sempre fatiguen, atès endemig d‟aquestes [penúries], i encara endemig d‟altres, la ciutat seria digne de ser admirada”. 40. “I és que amem ho bell amb senzillesa i el saber ho amem sens mol·lície, a l‟usar la riquesa per a la oportunitat d‟acció més que per a la petulància del discurs35, i al no sancionar vergonyant 31

O bé “els vencem la majoria de vegades”, tot i que el verb κρατέω posseeix un significat més duratiu que el expressat pel verb, clarament perfectiu, „vèncer‟, i no seria, per tant, una bona traducció. A més, Tucídides ja usa τὰ πλείω abans com a Objecte Directe (II 36), i també aleshores té el valor partitiu (la major part) i no temporal (la majoria de vegades). 32 O, potser, en to irònic, „ínfules (τρόπων) de virilitat‟. 33 Cal entendre que el participi en datiu ἐλθοῦσι es refereix a τοῖς ἀλγεινοῖς, fet pel qual el pronom αὐτὰ no pot alhora referir-se també a τοῖς ἀλγεινοῖς, sinó a un genèric „això‟, „aquest punt‟, „aquest extrem‟, etc., o sia, „arribades al punt d‟esdevenir penúries…‟. Queda invalidada, doncs, la traducció “tot i havent arribat (nosaltres) a aquestes (molèsties)”. 34 O bé „extenuats‟, „enervats‟, „defallits‟, „fatigats‟, „desmaiats‟. El que vol dir aquí Pèricles és que cansats han de trobar-se els espartans, que sempre fatiguen, no els atenesos, que duen una vida còmode però sens mol·lície. 35 La conjunció τε uneix la oració amb l‟anterior, i la locució conjuntiva μᾶλλον ἢ coordina una oració comparativa, la qual té com a terme positiu ἔργου καιρῷ (χρώμεθα) i com a terme comparatiu λόγου κόμπῳ χρώμεθα. El sentit general del difícil passatge és que els atenesos tot i tenir riquesa no es venten, sinó que amb ella poden ser més efectius amb l‟acció; és, per tant, probablement, una justificació del trasllat del tresor de la Lliga Dèlica a Atenes, impulsat per cert pel propi Pèricles.

Història de la guerra del Peloponès

9

per a hom el passar penúries, sinó [al sancionar] més vergonyós no evitar-les amb una acció, i [al ser possible] entre nosaltres mateixos l‟atenció de les coses de casa i dels afers polítics alhora, i [al ser possible], per a altres que s‟han abocat a les seves labors, conèixer els afers polítics de manera no insuficient, perquè sols nosaltres considerem a qui no participa en res d‟això no un despreocupat, sinó un inútil. A més, certament, nosaltres mateixos o bé resolem els problemes o bé els reflexionem amb dretura, no considerant les paraules un inconvenient per a les accions, sinó més aviat el no haver estat instruït en la paraula abans d‟afrontar36 amb una acció allò que cal. I és que també això ho portem de manera ben diferent, fins al punt de que nosaltres mateixos prenem riscos molts cops i debatim sobre allò que anem a emprendre37, en relació al qual38, per als altres, la seva ineducació els hi comporta temeritat, i, el càlcul, indecisió. Així, amb justícia haurien de ser jutjats els més forts en relació a l‟animositat els que coneixessin ho més clarament terrible i ho més clarament agradable i, gràcies a això, no es desentenguessin dels perills”. “I en allò relatiu a la excel·lència ens em contraposat a la majoria, ja que ens procurem els amics no essent tractats bé, sinó obrant bé: en efecte, és més ferm qui féu el favor, en tant que [aquest favor] es deu per benvolença a qui ha concedit protecció 39, qui té un deute, emperò, és més feble, en tant que sap que no per un favor, 36

S‟interpreta l‟infinitiu ἐλθεῖν per „afrontar‟ atès pot formar tmesi amb la preposició o preverbi ἐπὶ. D‟altra banda podria traduir-se l‟oració com “sinó més aviat no haver estat instruït en la paraula abans de dirigir-se amb l’acció cap allò que és necessari”. 37 Cal recordar que les oracions introduïdes per la conjunció ὥστε poden dur com a verbs principals formes d‟infinitiu (τολμᾶν/ ἐκλογίζεσθαι), que s‟han de traduir, doncs, com a verbs conjugats („prenem riscos‟/ „debatim‟). 38 S‟entén el relatiu neutre ὃ com a Acusatiu de Relació. 39 Per entendre aquest difícil passatge és fonamental entendre el pronom relatiu ὧ com a simple Objecte Indirecte i l‟infinitiu σῷζειν com a simple Objecte Directe del verb de l‟oració de relatiu (δέδωκε). Així, “perquè (ὤστε) [aquest favor] es deu ([τὴν χάριν] ὀφειλομένην) per benvolença (δι’ εὐνοίας) a qui (ὧ) ha concedit (δέδωκε) protecció (σῷζειν)”; si bé literalment aquesta darrera part seria “ha concedit salvar”.

Tucídides

10

sinó per un dèbit, haurà de prestar la seva valentia; així, sols nosaltres, no tant amb el càlcul de l‟interès com amb la convicció de la nostra llibertat, sense obligació, auxiliem a algú”. 41. “En resum, afirmo que la ciutat sencera és educadora de Grècia i que, respecte a cada qüestió40, em sembla que un baró dels nostres, per sí mateix, ja fos contra la majoria de parers ja fos, molt gustosament, entre complaences, podria comprometre la seva sobirana persona41. I que això no és petulància de paraules per al moment més que la veritat dels fets, el propi potencial de la polis, el qual gràcies a aquests hàbits vàrem aconseguir, ho demostra; perquè d‟entre les d‟ara sols aquesta [polis] arriba al desafiament més forta que la seva anomenada, i sols ella no provoca irritació a l‟enemic, malgrat l‟ataqui degut a les coses que pateix ni, al sotmès, blasme, perquè no és governat sota coaccions42”. 40

El terme ἕκαστον pot ser acusatiu neutre. Aquesta darrera oració d‟infinitiu és força difícil de copsar, sobretot pel fet que s‟ha de sobreentendre un participi elíptic del verb εἰμί, de tipus modal, acompanyat de les partícules d‟optatiu ἄν que en certa manera creen una oració distributiva mitjançat la conjunció καὶ. Així doncs, “em sembla (δοκεῖν ἄν μοι) que un baró dels nostres (ἄνδρα παρ’ ἡμῶν), per si mateix (αὐτὸν), ja fos contra la majoria de parers (ἐπὶ πλεῖστ’ ἂν εἴδη [ὄντα]) ja fos, molt gustosament, entre complaences (καὶ μετὰ χαρίτων μάλιστ’ ἂν [ὄντα] εὐτραπέλως), podria comprometre (παρέχεσθαι [ἄν]) la seva sobirana persona (τὸ σῶμα αὔταρκες)”. Per tant, el que es vol posar de relleu en aquesta oració és que Atenes en el seu conjunt (πάσαν) és educadora de Grècia, però no per això cada individu atenès deixa de ser sobirà (αὔταρκες) per fer amb la seva persona (τὸ σῶμα) allò que cregui. En canvi, entendre que el grec diu “em sembla que un baró dels nostres, per si mateix, sobre la majoria d’aspectes i amb molts encants podria oferir la seva vida autosuficient” faria que la oració no tingués cap sentit. Què voldria dir, aleshores? Que un atenès com cal dona la vida respecte a la majoria d‟assumptes, i no respecte a aquells que cal donar-la, i que, a més, quan dona la vida ho fa de forma encantadora i acompanyat de les gràcies (μετὰ χαρίτων)? 42 O bé „imposicions‟, „homenatges‟, „acataments‟, „càstics‟, etc.; mots que intenten representar el significat de ἀξία. La oració representa una crítica al model que, segons Pèricles, seguia Esparta per governar els seus súbdits. Endemés, la traducció “perquè no és governat per dignes” o “perquè és governat per no dignes” resulta una aberració „ad sensum‟, ja que Pèricles estaria titllant d‟indignes als seus propis compatriotes i a l‟estat que ell mateix comandava. La 41

Història de la guerra del Peloponès

11

“Amb magnífiques proves i havent presentat el nostre poder, ja en absolut gens ignorat, tant als d‟ara com als de després, serem admirats, i no pas freturosos d‟un Homer panegirista ni de qualsevulla altri que ens afalagui amb versos, només cara al moment, ja que la veritat acabarà frustrant la seva presumpció dels fets, sinó après d‟obligar a tota mar i terra a fer-se accessibles a la nostra indústria, i après d‟establir arreu monuments43 eterns d‟allò dolent i d‟allò bo44. En efecte, per una ciutat de tal mena aquests, considerant amb noblesa que aquesta no havia de ser arrabassada, finiren lluitant; per tant, és natural que, dels que restem, tothom vulgui fatigar per ella”. 42. “Precisament per això m‟he esplaiat en les qüestions referides a la polis, perquè considero una ensenyança que la contesa no versi sobre el mateix per a nosaltres i per als què45 cap d‟aquestes coses regeix de mode similar i, alhora, perquè he fet visible amb jalons l‟elogi sobre els quals ara parlo. Tanmateix, d‟aquest46 ha estat esmentat el més important, perquè les coses que he lloat en relació a la polis les agençaren les excel·lències d‟aquests i dels de tal mena, i perquè per a molts grecs la narració dels seus actes no es mostraria tan valuosa47 com la d‟aquests, ja que l‟actual desfeta solució, per tant, és entendre ἀξίων com a genitiu plural de ἀξία, i el sintagma ὑπ’ ἀξίων com a Genitiu Modal; finalment, el Complement Agent del verb no cal que hi aparegui per ser evident. Un altre possibilitat, encara que remota, seria traduir “ni, al sotmès, blasme, qual no governats per dignes”, si bé per tenir aquest valor potencial precissaria un verb conjugat en optatiu. 43 S‟usa el terme „monuments‟ per traduir el grec μνημεῖα amb el benentés que s‟ha d‟entendre el terme „monument‟ en el seu sentit etimològic, proper a „record‟. 44 Ja que, segons el propi Pèricles, “amb justícia haurien de ser estimats els més forts en quant a caràcter aquells que coneixessin ho més cruament terrible i ho més cruament agradable i, gràcies a això, no s’apartessin dels perills”. No obstant, un altre traducció podria referir-se, en to amenaçant, als “monuments eterns dels nostres malbastats i de les nostres bondats”. 45 O sia, els espartans, que altre cop s‟opta per no anomenar explícitament, a mode de menysteniment. 46 El referent del pronom αὐτῆς tant pot ser τὴν εὐλογίαν com el més llunyà τῆς πόλεως. 47 O bé „no lluiria tan reveladora‟ o „determinant‟.

Tucídides

12

d‟aquests demostra la vàlua d‟un mascle, suposada primorosa i confirmada perfecte”. “De fet, inclòs als inferiors en altres aspectes és just que els hi sigui atribuïda la prohomenia relativa a les batalles en nom de la pàtria, perquè, suprimint el mal amb el bé, serviren en benefici comú més que danyaren en raó dels seus assumptes privats, i, d‟aquests, ningú no es depravà cobdiciant encara més el profit de riquesa48 ni, amb una esperança pròpia de la pobresa ―atès que après d‟haver-la defugit [la desfeta49], inclòs potser podria haverse enriquit―, provocà un pròrroga50 d‟allò temut. Per tant, com que el càstig dels oponents el tenien per més delerejat que aquestes coses51 ―i alhora considerant aquest el més noble dels riscos―, decidiren, conforme a això, castigar-los i desentendre‟s d‟allò, confiant a l‟esperança la incertesa d‟un poder prosperar, però considerant digne resignar-se a l‟empresa sobre el que ja percebien per sí mateixos52, i estimant millor el rebutjar-lo o sofrir-lo allí mateix53 més que el salvar-se après d‟haver capitulat: ho infamant defugiren del discurs, l‟acció amb el seu cos entomaren54, si bé per causa d‟un minúscul moment de fatalitat, amb el cimadal de la glòria més que de la paüra, partiren”. 43. “I atès que aquests arribaren a ser de tal mena, com convé55, per mor de la polis, cal que la resta prometeu mantenir la vostre mentalitat envers els enemics més ferma, però que en absolut la 48

O bé „preferint l‟encara profit de riquesa‟; en el sentit de voler aprofitar la riquesa durant el temps que li quedava de vida. Ara bé sembla que es vol fer palès que ni els rics volien més riquesa, ni els pobres s‟aferraren a l‟esperança d‟aconseguir alguna. 49 També podria referir-se a la „misèria‟ avantdita. 50 O bé „aplaçament‟ o „demora‟. 51 En efecte, el pronom αὐτῶν és el segon terme de la comparació. 52 O sia, que la batalla era imminent. 53 S‟adopta la lectura ἐν αὐτῷ τὸ ἀμύνεσθαι καὶ παθεῖν i s‟entén la conjunció καὶ amb valor disjuntiu. 54 Un altre oposició entre λόγος i ἔργον. 55 Aquí l‟adverbi προσηκόντως fa d‟aposició de l‟adjectiu amb valor adverbial τοιοίδε, de manera molt similar a com l‟adverbi καλῶς és aposició de l‟adverbi οὕτως a II 35.

Història de la guerra del Peloponès

13

considereu més feble56, perquè no amb la sola paraula procureu el socors57 ―el qual hom ho podria ponderar avant vostre, tot i que valtros ho sabeu no pas pitjor58, bo i referint quant de bo hi ha en el fet de repel·lir els enemics―, sinó més aviat amb acció, perquè revisteu dia rere dia el potencial de la polis i us convertiu en amants d‟ella i perquè, cada cop que us59 sembla que és magnífica, sou conscients de que, arriscant-se i coneixent els deures i comprometent-se amb els actes, uns barons ho aconseguiren, fins i tot quan també en l‟intent d‟alguna cosa60 hagueren fracassat [ho aconseguiren], certament, no considerant tampoc gens digne privar a la polis de la seva valentia, sinó ofrenant-la per a ella com el més noble tribut. I és que mentre oferien les seves vides a la comunitat, guanyaven la lloa immarcesible a títol individual i el túmul més assenyalat, no tant allí on descansen, sinó allí on61 la seva glòria, junt a la ocasió que sempre s‟escaigui, tant de paraula com d‟obra, memorable per sempre roman; perquè túmul de barons il·lustres és tota terra, i el seu epitafi d‟esteles no tan sols és senyera dins llur heretat, sinó que també en la no propinca subsisteix, al costat de cascú, com a record de la ment no escrit més que com a l‟artifici62”. “Vosaltres, ara, atès que els heu envejat i que dilucideu que la felicitat és la llibertat i la llibertat el coratge, no ometeu els desafiaments bèl·lics. En efecte, els desgraciats, per als quals no hi ha esperança de bé, no haurien de desprendre‟s de la vida amb més 56

O bé „inefectiva‟. S‟entén el socors als aliats d‟Atenes. 58 El que els assitens a l‟acte saben no pitjor que qualsevulla que ho ponderés és „allò que de bo hi ha en el fet de repel·lir els enemics‟. 59 És a partir d‟aquest pronom (ὑμῖν) que se sap que el passatge està construït usant la segona persona del plural, inapreciable sota la forma dels participis (σκοποῦντας…; θεωμένους…; γιγνομένους…; ἐνθυμουμένους…), els quals per cert tenen tots un valor causal, si bé els tres darrers complementen al primer. 60 Es refereix a l‟intent de sortir victoriós del perill, el qual no superaren per haver caigut morts. 61 Aquest lloc és la polis sencera, que no obstant conmemora la glòria dels caiguts en ocasió dels funerals d‟estat. 62 L‟artifici és „l‟epitafi d‟esteles‟. 57

Tucídides

14

justícia, sinó [aquells] per als que el canvi advers durant el seu viure encara amenaça i entre els quals la diferència és molt gran, en cas que fracassin en quelcom. I és que per a un baró que té bon senderi, la degradació arran de l‟haver-se acovardit és més dolorosa que la mort, que esdevé indolora arran de la vigoria i d‟una esperança comuna alhora”. 44. “Tot just per això també als pares d‟aquests d‟ara, quants hi sou presents, no us planyo més que us encoratjaré, perquè esteu bregats en molt diverses vicissituts després de criar-los. A més, la felicitat és per aquells63 que haguessin participat de la fi més digne ―com ara aquests; i vosaltres, de la pena [més digne]―, i per als que la vida ha fet coincidir ser benaurats i morir de la mateixa manera. En efecte, sé que convèncer-vos és molt difícil, i sovint tindreu remembrançes d‟ells endemig les alegries d‟altres, alegries amb les quals també vosaltres mateixos un dia us enorgullieu, i la pena no és dels béns dels que hom fos privat no havent-los experimentat, sinó d‟allò que fos arrabassat després d‟haver-s‟hi acostumat. Cal també endurar-ho, emperò, mitjançant l‟esperança d‟altres fills, per als que l‟edat encara els hi possibilita una descendència64, perquè les noves generacions seran per a alguns, en la intimitat, oblit dels que no hi són, i a la polis de doble manera, al no despoblar-se i [mantenir-se] segura, beneficiarà (certament, no és possible que decideixin quelcom talment equitatiu com just aquells que no s‟arriscarien enviant també als seus fills a partir de la igualtat65). I, per altra banda, quants heu caduquejat, considereu

63

S‟adopta la lectura οἷς en comptes οἵ, de de manera que es dóna una atracció de relatiu (categoria que s‟hauria de nominar „atracció del referent‟, ja que aquest fenomen consisteix en que el pronom apareix en el mateix cas del referent, quan dins de la oració relativa que introdueix fa una funció que no correspon al cas en què apareix, per tant, el pronom es veu atret pel cas del referent). En aquest cas el referent estaria el·lidit perquè amb l‟aparició del pronom en datiu l‟oració es fa fàcilment comprensible: τὸ δ’ εὐτυχές τούτοις [οἷς] . . . 64 O bé „una fillada‟ (τέκνωσιν). 65 O bé “per una causa comuna”, o “per una causa igual (d’equitativa i justa)”.

Història de la guerra del Peloponès

15

la major part de la vida un guany que66 heu gaudit i que aquesta us serà breu, i consoleu-vos amb el bon renom d‟aquests. De fet, sols l‟afany d‟honor és immarcesible, i el lucrar-se durant la part improductiva de la vida67 no satisfà en el més alt grau, com diuen alguns, sinó el rebre honors”. 45. “També d‟altre banda, per als fills, quants d‟aquests hi són presents, o per als germans, veig que el repte [d‟emulació] és gran, perquè tothom té per costum elogiar al que no hi és, i a penes serieu jutjats, pel que fa al súmmum de la valentia, no iguals, sinó pitjors per poc. Del cert que pels éssers vius l‟enveja [apareix] davant del contendent, però allò que no resta dempeus queda honorat amb una benvolença irrefutable”. “Per cert, si cal que jo recordi també quelcom de la donívola vàlua de quantes ara viuran en viduïtat68, ho expressaré tot amb una breu recomanació, perquè al no haver arribat a ser pitjors respecte de la capacitat que us és pròpia69, hi ha per a vosaltres una magnífica reputació també70, notícia71 de la qual72 tant de bo hi sigui el 66

No cal interpretar que el relatiu es troba en prol·lepsi, que hi ha una atracció de referent i que aleshores aquest és βίον, ja que pot concordar fàcilment amb el substantiu neutre κέρδος. 67 O bé “i l’aprofitar-se de la seva edat amb allò improductiu no satisfà…”. 68 Ho expressa en optatiu atès que les dones no batallaven en les guerres, i la cerimònia aquesta era de caràcter bèl·lic. 69 El segon terme de la comparació (μὴ χείροσι) és τῆς ὑπαρχούσης φύσεως. 70 Seria molt inapropiat que Pèricles digués a les dónes presents a la cerimònia (són les parentes dels difunts, segons II 34) que tindran una gran reputació, donant a entendre que en el moment present no la tenen. El què realment es desprén és que, molt diplomàticament, Pèricles ja les hi suposa una gran reputació, però no obstant això les aconsella mantenir la discreció en endavant, ja que durant la cerimònia han tingut cert protagonisme (han participat de la pompa, han plorat damunt el túmul i han estat referides en el discurs: suficient, segons Pèricles). 71 En aquest context el terme κλέος („rumor‟, „notícia‟) no s‟ha de confondre amb εὔκλεια (bon renom) que apareix poques líneas més amunt (II 44). 72 Idéntica construcció es troba a II 38: ὧν καθ’ ἡμέραν ἡ τέρψις τὸ λυπηρὸν ἐκπλήσσει. En efecte, en ambdós casos el pronom relatiu fa de Complement del Nom del Subjecte de l‟oració de relatiu que introdueix. La traducció

Tucídides

16

menys possible entre els mascles, sia en raó de la vostra vàlua del vituperi vostre”. 46. “Ha estat dit també per mi, amb un discurs conforme al costum, quant tenia per important, si bé amb un fet els sepultats, per una banda, ara han estat guardonats i, per l‟altre, als fills d‟aquests a partir d‟ara mateix la polis els mantindrà a càrrec de l‟estat fins a l‟adolescència: útil condecoració ofrenada en benefici d‟aquests i dels que marxen d‟un certamen de tal mena73, i és que també barons excel·lents administren importants premis de virtut a aquells per als quals rauen; ara, per tant, mentre planyeu a qui és proper a cascú, aneuvos-en”. 47. Just d‟aquesta manera fou inaugurat el túmul durant aquell hivern, i, havent transcorregut aquest, el primer any d‟aquesta guerra conclogué. V 84-116 (Diàleg entre atenesos i melis; any 416 a.C.) 84. Quan l‟estiu es feia present74, Alcibíades, havent navegat a Argos amb vint naus, capturà d‟entre els argius a tres-cents barons (aquells que semblaven ser encara sospitosos i simpatitzar amb la causa lacedemònia), i els atenesos els deportaren a les illes a la vora de les que governaven. Tanmateix, els atenesos feren campanya contra l‟illa de Melos amb trenta naus pròpies, sis de Quíos i dos de Lesbos, i amb més de mil dos-cents hoplites propis, tres-cents arquers i vint arquers a cavall, i amb ben bé mil cinc-cents hoplites dels aliats i dels illencs. Però els melis són deportats dels lacedemonis, i per tant no volien obeir els atenesos com els altres illencs; no obstant, de bon antuvi, no essent de cap dels dos bàndols, restano presenta greus problemes, ja que en català aquest fenomen és molt comú en registre literari: „el gaudi de la qual…‟ o bé „notícia de la qual…‟. 73 En benefici d‟aquests (fills) perquè seran mantinguts per l‟estat fins a la seva adolescència, i en benefici dels difunts (τοῖς λειπομένοις) perquè han estat guardonats (κεκόσμηνται). En canvi, no s‟entén que aquesta mesura legal fos en benefici „dels que resten vius‟, si és que això volgués dir τοῖς λειπομένοις. 74 O bé „a l‟estiu següent‟.

Història de la guerra del Peloponès

17

ven tranquils; després, com que els atenesos els violentaven tot devastant la seva terra, es prepararen per a una guerra oberta. Així doncs, havent acampat a la terra d‟aquests amb l‟avandit contingent, els estrategs [atenesos] Cleomedes el de Licomedes i Tísies el de Tisímac, abans de malmetre [més] part de la seva terra, per tal d‟esgrimir en primera instància els seus arguments enviaren emissaris, als quals els melis no els conduïren avant la multitud, sinó que els dugueren a enraonar entre els governants i els distingits sobre allò pel qual havien vingut. 85. Aleshores, els emissaris dels atenesos enraonaren així: ATENESOS: Atès que els nostres arguments no s‟efectuen avant la multitud, de manera que la gent ja no podrà ésser enganyada amb una al·locució contínua, escoltant de nosaltres d‟una sola vegada coses atraients però incontrastables (perquè sabem que implica això el nostre trasllat davant dels notables), vosaltres, els assistents, feu-ho encara més fiable: així, conforme a cada qüestió, tampoc vosaltres no la debateu pas amb un únic discurs, sinó interrompent-nos de seguida davant d‟allò que no us sembli que es parla convenientment. 86. Tanmateix, en primer lloc, si us sembla bé, digueu com enraonem. Aleshores, els consellers dels Melis respongueren: MELIS: La conveniència d‟explicar-nos els uns als altres amb capteniment no és reprotxable, però de la guerra ja el present, que no el futur, sembla que difereix d‟això75, perquè entenem que vosaltres mateixos heu vingut com a jutges d‟allò que serà enraonat i que, a partir d‟això, el desenllaç, segons el que és natural, ens comporta la guerra si perseverem conforme al que és just i per això no capitulem, mentre que si ens sotmetem, el vassallatge. 87. ATENESOS: Si de debò us heu reunit per a cavil·lar suposicions del futur o algun altre assumpte fora dels actuals i d‟allò que enteneu que heu d‟aconsellar a la polis al voltant de la seva salvació, deixem-ho córrer; però [si us heu reunit] per això últim, parlem-ne. 75

O bé “però ja es manifesten les circumstàncies de la guerra, i no un esdevenidor que difereixi d’aquesta”.

Tucídides

18

88. MELIS: És natural, i hauria de ser una concessió en una situació com aquesta, que els parlamentaris s‟hi avinguin a enraonar i a opinar per múltiples mitjans76. Ara bé, la reunió aquesta també versa sobre la nostra salvació; per tant, el debat, a la manera amb la qual ens el proposeu, sia. 89. ATENESOS: En efecte, nosaltres mateixos, mitjançant nobles pretextos ―com que governem justament per haver eliminat els medes o que ara us acuitem perquè som agreujats― no us procurarem una caterva inversemblant de paraules, ni tampoc considerem digne que vosaltres ―sia perquè essent deportats lacedemonis no féreu campanya amb nos, sia perquè no ens heu agreujat en absolut mentre parlem― creieu que ens convencereu; no obstant, [cal] dur a terme ho faedor a partir del que cascú de nos veritablement pensa, si bé entenem que som avant de sabedors de que ho just es delibera amb la parla humana per causa de la força pariona, mentre que els superiors realitzen ho faedor i els dèbils cedeixen. 90. MELIS: D‟aquí que precisament tenim per molt útil (és obligatori, en efecte, enraonar ho profitós fora del que és just, ja que vosaltres així ho fixareu77) no que vosaltres destruïu el bé comú, sinó que per a qui constantment es troba en perill78 hi hagi mesures proporcionades i justes79, i que hom que hagi aconsellat quelcom amb objectivitat se salvi. A més, pel que a vosaltres respecte això no és poc important, ja que en la mesura en que hagueu renunciat a un càstig tan greu haureu esdevingut un referent per als altres. 76

O bé “respecte molts assumptes”. La oració parentètica és composta coordinada causal, essent ὑμεῖς οὕτω ὑπέθεσθε (vosaltres així ho fixareu) la Causa, essent ἀνάγκη, γὰρ, παρὰ τὸ δίκαιον τὸ ξυμφέρον λέγειν [ἐστί] (és obligatori, en efecte, enraonar ho profitós fora del que és just) l‟Efecte, i tenint ambdues per nexe la conjunció ἐπειδὴ (ja que). A més, deixant de banda la complexitat d‟exposició en el grec, és curiós intentar determinar si l‟adverbi οὕτω es refereix a ἀνάγκη o a παρὰ τὸ δίκαιον o a què. 78 Com era el cas dels deportats (ἄποικοι) lacedemonis a l‟illa de Melos. 79 Es incoherent demanar mesures justes precisament a qui poc abans se li ha dit que ha fixat enraonar sense tenir en compte el que és just (παρὰ τὸ δίκαιον). 77

Història de la guerra del Peloponès

19

91. ATENESOS: A nosaltres, emperò, del nostre poder, si per cas fos deturat, no ens desanima la seva fi ―perquè no són els governants d‟altri, com ho són també els lacedemonis, els terribles amb els vençuts (de fet, per a nosaltres la contesa80 no és contra els lacedemonis)―, sinó que tal vegada els sotmesos dominessin après d‟haver-se imposat als seus governants. A més, en quant a això, permeteu-nos prendre riscos; i que acudim en defensa del nostre domini i cerquem els mitjans per a la salvació de la vostra polis, us ho demostrarem, perquè volem governar-vos sense penúries i que vosaltres sigueu respectats de manera profitosa per a ambdues parts. 92. MELIS: I com ser vassalls podria resultar profitós per a nos talment com per a vos governar? 93. ATENESOS: Perquè a vosaltres us convindria, per comptes de sofrir ho més terrible, sotmetre-us, mentre que a nosaltres, no eliminant-vos, en trauríem profit. 94. MELIS: De manera que no acceptareu que nosaltres, bo i observant la neutralitat, siguem amics en comptes d‟enemics i no siguem aliats de cap altri? 95. ATENESOS: És que ens perjudica no tant la vostra enemistat com la vostra amistat: per als nostres governats, senyal manifest de blanor, mentre que el vostre odi, de potestat. 96. MELIS: Així entenen els vostres súbdits el que és proporcionat, que als que no són parents de raça i quants han estat subjugats perquè són expatriats, la majoria, i uns quants a fi d‟expulsar-los, els situen al mateix nivell? 97. ATENESOS: És que creuen que ni uns ni altres queden fora de dret, i que gràcies al nostre domini ells sobreviuen, mentre que nosaltres no els comandem mitjançant la por. De manera que, a l‟haver-vos subjugat ens concediríeu el governar a la majoria i la seguretat a l‟enllà: de quina altre manera habiteu l‟illa si no heu sobreviscut als capitostos del mar, tot i essent inclòs més febles que els altres81 (illencs)? 80

Segurament es refereix a la contesa actual contra els melis. El que els melis sobrevisquessin als senyors del mar donava fe de que podien ser útils en benefici dels atenesos. 81

Tucídides

20

98. MELIS: I en allò82 no hi veieu seguretat? Cal, per tant, de nou i aquí mateix ―talment com vosaltres, després d‟haver-nos deportat, accediu a escoltar allò que és convenient per a vosaltres, també nosaltres fem saber allò que és profitós per a nos (si la mateixa cosa resulta convenient per a vosaltres)―, que provem de convèncer-vos. Perquè ara, cap de quants no us són aliats, com no us farà la guerra quan, després d‟haver mirat cap a aquestes coses, pensin que algun dia vosaltres també sortireu contra ells? I amb això, què altre cosa [passaria] sinó que als enemics que governeu els engrandiu, i als que no estan disposats a esdevenir forçats, els enardiu?. III 82,3-4 82. Aleshores es convulsionaven els afers de les polis, i allò que subsegueix, potser per la suposició d‟allò que ja havia esdevingut, sobrepassava de molt el límit de l‟innovar amb enginy els mètodes de les ofensives i amb extravagància, els mètodes dels càstics. Àdhuc amb justificacions canviaren el significat usual dels mots en relació als fets.

82

Es refereix al què dirà a continuació.