Resum Bearn o La Sala de Les Nines

BEARN O LA SALA DE LES NINES INTRODUCCIÓ El llibre és la carta que Joan Mayol, el capellà de Bearn envia a Miquel Gilabert, el secretari del senyor Cardenal Primat de les Espanyes. Li explica que per causes misterioses els senyors de la casa, Maria Antònia i Don Toni, van morir a l'última nit de Carnaval, fa dos mesos. Li diu que els nebots han vingut aquí a veure què els hi havia deixat d'herència, tot i que ells no estimen res de Bearn ni tenen doblers (diners) per pagar les hipoteques. La gent està interessada en els béns que han deixat i no pas en resar per la seva mort. Li diu que a continuació li explicarà la vida dels senyors, i que la dividirà en tres parts, com si d'una novel·la es tractés.

PRIMERA PART; SOTA LA INFLUÈNCIA DE FAUST. -Capítol 1: Ens explica que hi ha una finca anomenada Bearn, però que no se sap si el nom de la finca prové del nom de la ciutat o l'inrevés. Ens informa que les festes patronals de Bearn són les de Sant Miquel. Diu que hi havia un rebesavi de Don Toni que també es deia així que era una mica conflictiu. Joan Mayol, el capellà que escriu la carta, ens explica que ell ja fa 38 anys que va néixer. S'enrecorda poc dels seus pares, i va anar al Col·legi de la Ciutat perquè Don Toni així ho va voler. Maria Antònia i Don Toni eren cosins germans. Ella era molt bonica i ell era magre i esvelt, menut i lleig. Ell no s'havia confessat mai, i la seva ànima canviava sovint. Era sincer però imprevisible. Seguia uns bones maneres, era educat, però la gent desconfiava d'ell. Acostumava a portar perruca blanca. Parlava moltes llengües. Ens explica que a l'escola on ell, el capellà, anava hi tenien unes formes barroeres, i quan tornava a Bearn, l'apassionava l'ambient de bones maneres que proporcionava Don Toni. Don Toni era un home extraordinari, tot i així semblava tenir un cert aire de bruixot. Quan s'enfadava amb algun criat seu, ell els fuetejava, i després els hi deia que es possesin oli del bó.

-Capítol 2: Ens descriu la casa. Primer ens informa que té un enemic, en J. J. Rousseau, però no ens diu perquè és el seu enemic. Explica que sap que no adiministren bé les seves pertinencies, diu que “els senyors estan caducats” única cosa que comparteix amb el seu enemic J. J. Rosseau. També diu que don Toni estimava els pagesos però no els tractava amb igualtat. Sobre l'edifici, només ens parla sobre la part noble. Ens diu que està feta d'un estil clàssic. Té dos patis, una escala ampla, el pis d'honor. Destaca que hi ha una foganya al rebedor, i d'aquesta ens comenta que serà important per a la seva narració el fet que hi hagui una finestra a sobre petita que condueix a una habitació interior. Ens parla molt bé del saló, és una magnificència. Diu que va estar tancat durant una època, però quan els senyors van tornar de Roma l'any 1884, el van tronar a obrir fins ara. Allà és on van morir els dos, a les mans de Joan Mayol, el capellà. Diu que abans havia sigut un santuari i que ara ho tornarà a ser, perquè ha encarregat que el profanguin. Ens diu que don Tomàs vivia del futur i del passat. Ens parla també sobre la Sala de les Nines. Només ens diu, però, a on està. S'hi va a

partir de la galeria, que aquesta te 3 portes, una a cada extrem i una al mig. Per anar a la Sala de les Nines s'ha d'agafar una de les portes del costat, i aquesta et portarà a un oratori, que fa de sala de pas, i d'allà comencen unes escales secretes que et porten a la Sala de les Nines.

-Capítol 3: Els senyors acullen a Xima, una neboda seva de 18 anys (tenia 11 o 12 anys més que en Joan). Ella era bonica i intel·ligent. Comenta el tema de Faust, una òpera que es feia a l'Òpera de París, i que uns amics seus els hi demanaven que vinguessin a veure-la. Faust tracte sobre una gent violenta que vol aconseguir el cel, i que estan disposats a lluitar per aconseguir-ho encara que hagin de pactar amb el Maligne. De broma, don Toni li diu a la Mª Antònia que es venguin l'ànima al diable per ser joves, però ella diu que ni de broma. Després desapareixen en don Toni i la neboda, han anat a França. Al cap d'un temps, torna ell sol (la neboda ha conegut a un duc francès ric més atractiu que ell i s'ha quedat allà) i com a conseqüència ell i Mª Antònia passen 10 anys separats, ella a la posada i ell al palau de Bearn. També ens parla que ell havia intentat espiar la Sala de les Nines, però sense èxit, ja que, pujava les escales secretes de l'oratori, i es trobava amb una altra porta tancada amb clau, i que mirava pel forat del pany, però com que la Sala contenia cortines no es podia distingir res. Va aconseguir saber que es rumorejava que un avi dels senyors havia mort embogit allà. Ens diu que el senyor pagava estudis a molts al·lots però no li deixava saber a ell per què. Ens parla també d'en Jaume, un noi de 12 anys (quan en Joan en tenia 15) que havia viscut sempre al Col·legi. Li va dir que ell havia de tractar-lo com el seu germà petit, i que li havia d'ensenyar a jugar, ja que a l'escola no ho havia fet. Ell el va transformar, però només per fora, ara tenia un aspecte menys de ciutat, amb la pell morena, però per dins tenia la por de sempre. Don Toni li va dir que havia de ser més fort, com en Joan, i això el motivà i anava enfilant-se pels arbres. Un dia, quan jugaven, i que en Joan mai deixava guanyar-se, en Jaume es va sentir molt cansat, es va relaxar a la palla, i el van trobar 30 minuts més tard mort. Ja havia estat els darrers dies més com electritzat. En Joan li havia tingut una certa enveja, era llest, ros, sabia més francès que ell i es preocupava perquè no li fes la competència dins del Palau de Bearn. Ell sempre s'ha considerat certament responsable per la mort, i diu que no el va matar amb un cop, sinó amb un verb; minauder que significa babau en francès.

-Capítol 4: En aquest capítol Joan Mayol fa un recordatori dels moments en què ell havia parlat sobre la història. Veiem el temps en què ell era anarquista lliberal i estava d'acord amb els francesos, es necessitava una dictadura per arreglar la situació del moment. Parla de Napoleó, Bonapart, els Borbons, etcètera. Sobre la seva vida, aprenem que ell, molt abans de l'escàndol de París, va estar sense comunicar-se amb quasi tota la seva família durant un temps, i que llavors la gent el criticava erròniament, com per exemple deien que maltractava al capellà, quan en realitat el tractava molt educadament i era generós amb ell. També ens parla quan ell li explicava a en Joan que els reis de França curaven als malalts d'escròfules i paperes, però Mayol no s'ho acaba de creure. Don Toni ho atribueix a que en aquell moment la ciència havia emprès molta importància i s'havien deixat enrere els mites que deien que els reis curaven. Acaben parlant sobre les muntanyes. Als dos els hi agraden, ja que han nascut aquí. Don Toni diu que ell mai es cansarà de l'illa, ja que hi ha nascut i hi vol morir, però que potser la seva dona (era la primera vegada que parlava d'ella després de la separació) voldrà marxar. Li diu que ell (Joan Mayol) haurà de cuidar-se'n d'ells quan morin. També conclou dient que creu que un dia els globus milloraran tant que es podrà anar a París des de Mallorca volant. En Joan ens explica que a ella a vegades li agrada desvariejar (imaginar-se coses).

-Capítol 5: En aquest capítol ens parla sobre el seu professor Pere Pi de música que tenia al Seminari. Era un home que li agradava Wagner i també les històries Alemanyes, com a en Joan, a qui li agradava sentir parlar d'Alemanya i se'n feia forces preguntes, però ell no li agradava Wagner. En aquest capítol parlen molt sobre la música i diferents autors. Remarca el fet que l'ensenyança que rebia a l'escola era molt diferent de la que rebia per part de don Toni, diuen que les seves ensenyances eren oposades a les del Seminari. Don Toni es declara romàntic, però selecte, ja que no li agrada aquells que es dediquen a expressar les seves emocions a crits, sinó que només considerava escrivans aquells que les expressaven d'una manera intel·ligible, és a dir amb intel·ligència. També parlen sobre la història de la Fontaine. Don Toni li explica que la seva importància no és la moral, sinó la seva força de l'engany i l'eufòria. Diu que la Fontaine no té dignitat, però fa gràcia. Fontaine la va escriure un amateur, i a don Toni li agrada. Creu que l'art és una mica com els fills s'engendren descuidadament, i no amb receptes. Acaba el capítol amb una escena en què estan els dos parlant a sota els estels, i es fa tard i don Toni li dóna la mà perquè li faci un petó per acomiadar-se. Li diu que es reconciliï amb la Fontaine, i li diu que si tornés a viure estudiaria lletres i que es posaria de lema un vers d'un alexandrí de La Fontaine que li diu, però ell no ha sigut capaç de trobar-lo, ja que n'hi ha molts en tota l'obra.

-Capítol 6: Ens parla sobre el gimnàs que hi havia al palau de Bearn. A en Joan Mayol no li agradava fer esport, creia que a Déu no li semblaria bé que es desfogués fent exercici físic, tot i així anava al gimnàs perquè don Toni volia que s'assemblés a una estàtua que tenia d'un atleta grec. Un dia, quan ell estava al gimnàs, entrà don Toni i li digué que mirés per la finestra que donava al pati interior. Allà hi havia el veterinari, que havia de curar uns quants porcs. A ell no li agradaven els senyors i els criticava, i don Tomàs i ell l'espiaven el que deien. Més tard, va venir el Vicari, com cada any abans de Carnaval, i van parlar sobre els punts positius i negatius d'aquesta festa. El Vicari hi estava en contra, i en Don Toni a favor. En Joan també estava a la conversa i opina com el seu senyor, a vegades cal una mica de diversió. En Joan pensava d'en don Toni que era un epicuri, és a dir un ésser destinat a morir, ja que quan va néixer ja ho tenia tot fet, ha pogut gaudir de les reserves que van deixar els seus avantpassats i ell no ha hagut de fer res. Acaben el capítol, seguint parlant del tema del Carnestoltes, diu en don Toni que si ve gent a casa seva per celebrar la festa, ja que el Vicari no volia celebrar-la a la ciutat, ell no els rebutjaria. L'assumpte s'acabà, com cada any, amb una transacció.

-Capítol 7: Don Toni es volia vendre la posada, la casa que tenia a la ciutat perquè després de gastar-se molts diners per a la seva neboda, la Xima, necessitava doblers. La casa havia estat tancada durant anys ja. Primer li va preguntar a la Dona Maria Antònia per mediació del Vicari, i ella va dir que feia bé en vendre-la, perquè ja no es feia servir i avera si així podria ell paga els deutes. A qui no li va agradar la idea va ser als seus nebots, que ja es feien seva la finca. Als senyors no li agradaven els seus nebots, no una s'havia casat amb un capità, dona Magdalena amb un foraster i els germans no feien més que fumar i anar al casino. Però com que els senyors no tenien fills, van decidir que volien deixar el curs de l'herència natural, i per tant no desheretar-los. Un cop es va vendre la casa les relacions amb els seus nebots, que ja eren pràcticament nul·les, van quedar rompudes. Abans de vendre la casa, en Joan Mayol i don Toni van estar-hi 5 setmanes per acomiadar-se d'ella i per acabar de tramitar la venda. Ens explica en Joan Mayol que es va posar en un merder, va ajudar a

robar una estàtua de la reina de les Espanyes, que al final va sortir malament i aquesta es va trencar a bocins. Aprofitant que estaven a la ciutat, el senyor va voler portar a Joan Mayol a l'Òpera. Els dos comenten les seves opinions sobre aquesta, i don Toni li comença a introduir en aquest món i el culturitza, que la cultura, era, precisament, el que diferenciava a Joan Mayol de Don Toni, a part de l'edat. Durant la batalla d'Alcolea, un conflicte polític d'aquell temps, es van fer manifestacions a la Ciutat. Una cosina del senyor va assistir a una d'aquestes tota despentinada. Don Toni ho reflexiona amb Joan Mayol i li diu que miri com havien caigut les intel·ligències. També comenta en Joan que els Llucmajor tenien una filla de tifus, i uns, perquè no volien que la malaltia s'escampés, van decidir anar a cremar la casa. El foc es va escampar tant que fins i tot va cremar la casa dels qui havien provocat tal tragèdia i van morir ells també. Amb tot això, en Joan ens vol dir que la ciutat no passava el millor moment per vendre la casa i que caldria doncs, esperar per obtenir més doblers per a ella, com deien bé els nebots, però com que don Toni no escoltava a ningú, ell va seguir amb la idea de vèndre-la.

-Capítol 8: La casa al final la va vendre per pocs diners, perquè no era una bona època i ell no va voler esperar a vendre. Van venir la possessió, les festes de la casa. En aquestes festes era l'única data en què dona Maria i don Toni es veien durant l'any. Es comportaven durant la festa, i al vespre, quan ja era hora de marxar, sortien a fora per dir-se quatre paraules educades i marxaven. Però aquell any la conversa va durar una mica més per parlar sobre els assumptes polítics d'aquell moment. Van dir que la reina Isabel havia marxat a França, però no era cert, ho va ser l'endemà. I també van mostrar la seva preocupació sobre què passaria si es fes una república. A don Toni no li feia gaire gràcia perquè hauria d'aguantar a altres polítics, però diu que tot i així no pot fer-hi cap mal. Un cop van marxar, la gent del poble feien safareig sobre els senyors i comentaven que semblava que no estaven separats de la bona relació que tenien. Una dona comentà que deien que la llum de l'habitació del senyor estava oberta durant tota la nit, i es preguntaren perquè, fins que el Vicari va dir que deixessin de fer safareig. El senyor passava els dies entre papers, i el criticaven sobre fonaments, sobretot per la Margalideta, una noia rossa que va morir abans d'un any. Don Toni ja portava perruca blanca perquè s'havia tornat calb, vestia d'un estil franciscà, i tenia arrugues a la cara. També deien que s'estava arruïnant, però ell ho justificava en què la nova manera d'organitzar el país després de les revolucions obreres no afavoria a les classes burgeses. Diu que el que triomfaria serà el socialisme, i ho va encertar. De tant en tant venia el Senyor Vicari a casa seva i intentava convènce'l de què cremés la seva biblioteca perquè hi tenia exemplars que estaven prohibits llegir, però a la gent el que més el preocupava no era el què ell llegia, sinó el que escrivia. Ell es passava la nit a la seva habitació (per això veien les dones la llum de la seva cambra a la nit obreta) escrivint les seves memòries, per entretenir a la gent i per perpetuar la gent que ell sempre havia estimat. Li deia a Mayol que li donaria a ell les seves memòries quan es morís perquè les publiqués, un cop don Toni mort, i que podria aconseguir un pròleg del bisbe. Mayol s'ofereix ell mateix per fer-lo, ja que ningú el coneix millor. Don Toni hi està d'acord, ja que ell és l'únic amic que li queda, tots els altres estan ja morts. Don Toni es preocupa per les conclusions morals que es podrien extreure de les seves memòries, però don Toni li diu que si vol ho pot publicar com “el que no s'ha de fer”.

-Capítol 9: Les Memòries és l'obra més personal del senyor. Té improvisació, sinceritat, intimitats, circumstàncies que va sacrificar, com el pinar de Sa Cova que tant estimava i que per sort no veurà tallar, i també hi ha anècdotes, com per exemple un dia, quan s'estava preparant per a una cita,

anava ven dutxat i vestit, va agafar una botella de benzina pensant-se que era colònia, i se la va besar al cap. Va haver de tornar-se a dutxar i a vestir-se, però quan va arribar a on havia quedat amb la noia, aquesta ja havia marxat probablement amb un altre xicot que no fes olor de benzina. També hi ha reflexions morals de valor. També va reunir 2000 duros per a publicar Les Memòries, fet que demostra com se les apreciava, ja que durant els darrers anys anaven malament de diners,; en Mayol havia de reunir amb prou feines 2 duros per anar a comprar ensaïmades i xocolata per berenar, que tot i que dona Maria Antònia havia oblidat moltes coses, el bon paladar no l'havia perdut i se'n reia dels berenars de poca qualitat. I és que els senyors eren rics de terres però no de doblers. En aquestes terres hi tenien collites, però d'aquelles que no s'han de treballar gaire, que creixen espontàniament com els aglans, que valien ben poc, i les olives, que donaven força doblers però sortien només esporàdicament. També hi plantaven pins per tallar, que això era el que els hi donava més doblers, la major font d'ingressos. El senyor va haver d'anar a un banc per demanar la primera hipoteca, i li van anar seguint les altres. El senyor tenia molts deutes i gastava desmesuradament. A les memòries parlava molt bé de Dona Maria Antònia, diu que sempre l'estimà, i ara que era vell li tenia gran tendresa. També diu que és la dona amb el millor somriure d'Europa. Sort que va escriure Les Memòries, pensa Mayol, ja que ara ja no en quedaria res d'ells si no fos per aquest escrit, ja que el nom de Bearn s'ha extingit quan Don Toni s'ha mort ( a excepció dels fills il·legítims que pugui tenir, que no menciona a Les Memòries). El Congrés actual volia que cada terratinent destinés una hectàrea de les seves terres en cultivar tabac, però ell no seguia aquesta norma, i el Congrés estava enfadat i es preguntava qui era aquell terratinent del nord que no segueix aquesta ordre i destina les seves terres en cultivar “cabras dañinas”. Per veure la gran pèrdua de memòria que van tenir els seus protectors als últims dies, Mayol parla d'una horabaixa de pluja, Don Toni va dir que ell ni per 100 duros sortiria al jardí, i al cap de pocs segons va afegir; Bé, per cent duros, sí. I és que ja no sabien què representava aquella quantitat. Setmanes abans de morir es preguntava si seria millor regalar-li a la cambrera un anell de diamants o un mocador de toca. Li van aconsellar que la segona opció seria més favorable (sobretot econòmicament).

-Capítol 10: Aquest capítol parla sobre els dies que va estar a Paris amb la seva cosina de 18 anys Xima. Va durar a prop de mig any i es va acabar quan la Xima s'adonà que s'acabaven els doblers. Ella en gastava molts, i s'aprofitava de la situació econòmica de don Toni. Joan Mayol ha fet una repassada per els avantpassats de Bearn, i destaca que un familiar seu va estar a la presó. Per això el canonge Binimelis diu: Bearn, peix i carn, referint-se que a la família de Bearn hi ha de tot. El motiu pel qual van anar a París és per l'òpera que hi feien anomenada Faust. És per això que aquesta primera part de la novel·la s'anomena sota la influència de Faust, ja que per culpa d'aquesta obra ell va fugir a París amb la Xima i va trencar la relació amb Maria Antònia. També perquè la seva situació econòmica va empitjorar per culpa els gastos que exigia dona Xima, com per exemple tenir sempre un carro de dos cavalls a la seva disposició, vestits de luxe, etcètera. És com si tot hagués passat per culpa de Faust. L'obra va tenir molta publicitat per'ò no molt d'èxit, segurament perquè la gent es va fixar més en les dues espanyoles Eugenia de Montijo, dona de l'Emperador d'aquell moment (1859) Napoleó III i dona Xima. Resulta que les dues s'asseien molt a prop, van entrar a la mateixa vegada, i ambdues portaven un vestit blanc, amb la diferència que Eugènia de Montijo portava joies i dona Xima no, ja que no en tenia. Molta gent s'ho va prendre com a una provocació, dona Xima era més bonica, i representa que demostrava que no calien joies per mostrar la bellesa. Fins i tot don Toni va anar a saludar a Gounod per felicitar-lo, i ell li va parlar del bonic que era dona Xima i li va fer 2 petons a la galta davant de tot París. Ells a París s'estaven a un hotel amb jardí

anomenat Étoile. Al cap d'uns dies, Gounod es va presentar a l'hotel amb un duc de Lió anomenat Campo Formio, qui va enamorar a dona Xima, o almenys ella va marxar amb ell, potser perquè ell sí que no tenia problemes dels doblers. I li diu clarament a don Toni, que quan es cansi del duc, es farà presentar el mateix Emperador. Don Toni creia que tota la noblesa de l'Imperi era falsa. Acaben parlant sobre els rumors, i que don Toni creu certs, que Lluís Napoleó III no era un Bonapart, sinó que era fill d'un almirall holandès anomenat Verhuell. Però don Toni tranquil·litza a Joan Mayol i li diu que no s'entristeixi per pertànyer a una família humil, i diu que potser ni ell és un Bearn, qui sap.

-Capítol 11: Dona Xima, quan es va quedar a París, es comportava com una dona d'experiència. Deia que mai havia entrat a una casa que no fos par la porta gran. També va dir que si l'emperadriu i l'emperador la volien conèixer, ella volia que li fessin una presentació oficial al jardí de les Tulleries. Campo Formio, amb tots els diners que tenia, mai s'hauria atrevit a demanar-ho. A l'Emperadriu li va semblar molt bona idea, dons també era una dona Espanyola, i creia que no es podien tractar malament, però a Napoleó III no, i per això Eugènia de Montijo va decidir acabar la relació amb ell, perquè representava que estava infravalorant a una dama espanyola. Hi havia una rivalitat entre l'artista Rigolboche i Xima, ja que les dues volien a Campo Formio. Durant un ball a una festa, Rigolboche va intentar seduir al duc de Lió, però no va tenir èxit. Aquell mateix any l'artista va fer públiques les seves memòries on comenta indirectament aquest assumpte i parla negativament de dona Xima i de la família Bearn. Don Toni considerà que això els feia una família honorable, a excepció de molts familiars seus, que no van ser tan honorables. En un escrit literal de Don Toni a les seves memòries, ens explica com dona Xima es va tornar sobre aquestes males paraules. (Abans ens indica Mayol que hi ha unes línies de l'arxiu de la família Bearn, on es parla sobre tots els familiars de Bearn, que estan esborrades, i que potser incompleixen el seu escut que diu “Abans morir que mesclar la sang”.) El fragment explica que Rigolboche tenia un espectacle on per sorts un senyor li tocava pentinar la seva meravellosa cabellera, i tothom la volia pentinar, i ella cada dia n'escollia dos del públic. Un dia, quan ella anava cap a l'espectacle, i ho feia amb un carro de cavalls joves, com a ella li agradava, va tenir un accident. Dona Xima va aprofitar per endur-se-la a un restaurant a prop, on va demanar unes estisores i li va tallar els cabells. Quan li van tornar a créixer ja era massa tard perquè ja no la coneixia ningú, la prenien com morta. Això va fer augmentar la popularitat de Dona Xima. El capítol conclou dient que Mayol creu que aquestes ratlles de don Toni són més pròpies d'una marquesa de la cort de Lluís XV que d'un senyor de Mallorca, la mort l'inspirava, justifica Mayol.

-Capítol 12: Comença quan en Don Toni torna a Mallorca, després de l'escàndol de París. Dona Maria Antònia i don Toni es separen a partir d'aquell moment, i durarà 10 anys aquesta separació. Tot i així diu que van estar moralment units. Dona Maria Antònia li explica, ja anys més endavant, que no l'havia trobat a faltar gaire perquè s'havia dedicat a la religió. Quan ell va tornar de París, va passar lo de la Margalideta. Tenia el mateix nom que un personatge de l'obre del Faust, que va tenir un fill i el va assassinar. La Margalideta de Bearn va morir abans d'un any d'estar a la casa. La van enterrar al jardí, i don Toni va dir que faria un monument de marbre per recordar-la però no va ser així. Don Toni tenia relacions sexuals amb ella, però quan va morir, les va tenir amb Bàrbara Titana, que les males llengües diuen que estava embruixada. També comenten que a la Dona Antònia el què li sembla que fa a les nits Don Toni és llegir, per això té la llum de la seva habitació oberta. Finalment parlen sobre la política, i don Toni diu que abans d'haver-hi democràcia, hauran de passar per una dictadura il·lustrada.

-Capítol 13: Joan Mayol, ens explica un dia que va estar espiant a darrere les portes, quan ja tenia 18 anys, tenia intriga sobre certes coses i per això els espiava. Va veure un dia que va arribar Andreu, el Vicari. Tot i tenir gairebé 70 anys, es conservava força bé. Ell sempre venia a peu del poble fins a la casa dels Bearn, era una hora caminant, tot i que ell deia que només mitja hora. Preferia passejar, i no concertava mai una hora concreta, per evitar que els Bearn li enviessin un carruatge perquè ell anés fins allà. Abans, però, ens parla sobre un laboratori que tenia Don Toni a prop de la seva habitació, allà hi destil·lava sucs, no se sap ben bé per a què. També ens parla de les tecnologies d'aquell moment, de la màquina de vapor, concretament d'un dia que don Toni va fabricar un petit aparell que amb una olla a aigua bullent podia fer moure unes rodes gràcies a la força del vapor. L'aparell va fer una volta sencera al pati, i els veïns ho van veure i escampar pel poble. El món de les màquines era ven vist a Palau, però a l'església no. Un senyor de confiança de la casa de Bearn va marxar per sempre des d'aquell episodi. El motiu de la visita del Vicari és per dos assumptes. Un menys important que l'altre. El menys important és per preguntar-li si els seus nebots podrien anar al seu arxiu de casa per consultar les seves arrels, per fer un arbre genealògic. Era una feina encarregada pel marquès de Collera, i no sabien ben bé els orígens de Bearn, ja que uns deien que venien de Navarra i d'altres de la Conquista. Segons Don Toni els Bearn van adquirir les terres l'any 1504. Don Toni li diu que poden venir quan vulguin els seus nebots, perquè això és casa seva, però que no els permetrà consultar la genealogia. Els hi té una certa de rancúnia perquè quan van veure que s'acabaven els doblers van marxar. L'altre assumpta per la qual Don Andreu havia vingut, era per informar-lo que fa dos dies va arribar la seva neboda, Dona Xima.

-Capítol 14: Aquest capítol continua la conversa entre don Toni i el Vicari, amb Joan Mayol fent comentaris, ja que està espiant des d'una finestra. Per a Mayol, Dona Xima era l'encarnació del Dimoni, que fins i tot la imatge que tenia d'ella li havia fet pensar abandonar la professió eclesiàstica. El Vicari li diu que viatge com una reina, amb tot mena de luxes, i que no hi ha prou gent al poble per servir-la. Resulta que Don Toni ja sabia que havia tornat Dona Xima, ja que mai havien deixat d'enviar-se cartes. Diuen que havia tornat a l'illa per fer una nova hipoteca i tornar-se'n amb en Bearn a París. Don Toni li explica a Don Andreu els detalls de l'escapada a París amb Dona Xima d'uns anys enrera. La separació amb Dona Maria Antònia, provocada per l'escapada a París amb Dona Xima afectà molt a Don Toni, i des d'aquell dia que ell sempre va vestit amb un hàbit Franciscà. Don Andreu li diu que no pot permetre un altre cop que succeeixi l'escàndol de París, ja que precisament en aquells moments hi feien una altra obre semblant al Faust. Ell no estava decidit a tornar-se'n a París. Sonen les campanes de les 9 del vespre, i Don Toni li diu al Vicari que havia quedat amb Dona Xima després de sopar, i que per tant pot venir en qualsevol moment. Li ho diu perquè marxi si no se la vol trobar. Ell decideix que ja marxarà quan senti que arribi, així que decideixen seguir parlant. Li explica que dos dies abans de què arribés Dona Xima, un senyor francès va arribar a la posada de la ciutat i amb un altre van posar molts quadres per la casa i gerros. Es deia que arribaria el Capità General, però en realitat la moguda era per la Dona Xima. Per anar-se'n del tema, treuen el de les màquines i Don Toni li explica què són els ferrocarrils, ja que és amb què hi va anar ell amb Dona Xima a París la primera vegada. Treu el tema del socialisme, que don Toni diu que no només és un pla polític, sinó que s'aplica a la vida social, per exemple als trens, si mentre viatges veus un paisatge bonic on et vols aturar i passejar o berenar, no pots, ja que els trens no paren fins que no arriben al destí, sinó els altres s'enfadarien, per tant t'has de sacrificar pel benefici dels altres, això és socialisme. Parlen també del carretet, l'automobile que fabricà Don Toni, i ell li diu que el cremarà algun dia, que a la Titania li agradava.

Comenten breument el tema de la Sala de les Nines, don Andreu li diu que li permeti recordar el tema de la Sala de les Nines, i don Toni, respon bruscament que està tancada amb clau i que no hi entra ningú. Parlen sobre un gravat amb un escrit francès que parla sobre observar l'univers, i el Vicari li diu que el cremi, i així ho fa. En aquell moment van sentir a un carruatge, i el Vicari es va acomiadar precipitadament per no trobar-se amb Dona Xima. Del carruatge hi surt un jove esvelt (que més endavant Joan Mayol descobreix al Louvre que tenia un perfil clàssic com el de Poussin, herois i altres déus. Aquest noi presentà amb francès a la Dona Xima, i aparegué ella, perfumant la casa d'olors i colors, tot somrient, amb els braços oberts, i diuen “Oncle Tonet...”.

-Capítol 15: Joan Mayol ens parla sobre la bellesa, i diu que és una força tràgica, i que diuen que par a molts és l'alegria de la vida, però que per a ell ha sigut la tristesa. També parla de l'art inspirat en la bellesa femenina. Diu, fins i tot, que Lucífer era bellíssim, volent dir que no confiïs amb una noia bonica, que pot ser molt dolenta. Diu que Dona Xima és encisadora, i que s'assembla una mica a Don Toni. També diu, que Dona Maria, quan ja era gran i havia perdut una mica la memòria, li va dir que aquella criatura s'assemblava a en Joan Mayol.

-Capítol 16: Dona Xima i don Toni parlen, mentres en Joan Mayol segueix espiant-los. En Mayol diu que li semblaven les màscares gregues la manera de ser de Dona Xima, aquelles que un personatge era o bo o dolent, perquè ella sempre reia. Creu que era evident que aquella ànima no podia ser de cap manera racional. Ella li pregunta si l'acompanyarà una altra vegada a París, ja que redonaran Faust, i ell li respon que redonar és un gal·licisme, un barbarisme del francès. A continuació li pregunta don Toni si com va anar lo de Campo Fornio, i ella diu que no li parli d'aquest tema perquè ell encara estava enamorat de l'Emperadriu Eugènia de Montijo. Li diu que està indignada perquè encara no ha aconseguit ser presentada oficialment a les Tulleries, però que ella li ha donat la paraula que serà a l'hivern. Don Toni li pregunta sobre una polsera de diamants que ella porta, i li diu que li va regalar l'Emperador. Don Toni diu falsament que els diamants li semblen petits. Dona Xima li diu que s'ha comprat l'Hotel Étoile, on ells van estar quan van anar a París per primera vegada. Don Toni no va respondre. Joan Mayol ens explica que estava desitjant que ella desvelés el motiu de la seva trobada, però es va enrecordar que les dones com Dona Xima no demanen, sinó que es fan oferir i pregar. Don Toni treu el tema de què li van dir que Campo Forino s'havia arruïnat, i ella replica que ella no arruïna a ningú. Apareix la Bàrbera Titana. A Dona Xima li fa una certa gràcia, aquesta li toca el braçalet, i li fa un petó. Llavors comença a cridar que ja és feliç perquè l'ha pogut besar. Titana havia perdut el cap ja feia un temps. I quan aquesta marxa parlen sobre l'enamorament d'aquesta cap a en Toni, i ell justifica que va ser fa molt de temps, i que a ell no li havia agradat mai perquè sempre havia estat lletja. El capítol acaba amb en Joan Mayol dient que els hi semblava que Don Toni i Dona Xima eren com uns cirurgians que posaven el bisturí sense pensar en el mal que estaven fent, els veu com els “senyors” enemics. Diu que per un instant els va odiar, però que li va passar ràpid.

-Capítol 17: Mentres en Joan Mayol feia les reflexions del capítol anterior, veu que després ja no hi ha ni Don Toni ni Dona Xima, suposa que han anat al menjador a prendre alguna cosa. Mentrestant ell s'adorm. Quan es desperta, no sap quan de tems ha passat, i veu l'abric verd de Dona Xima a la sala. Espera a què arribin els culpables, tal com ell els anomena. Arriben de seguida. Dona Xima

treu el tema de la Sala de les Nines, li pregunta si li ensenyarà, però ell li diu que no amb el cap. Ella torna a insistir perquè sempre ha tingut molta curiositat, però li torna a negar. Treu el tema de la Margalideta, i li diu que es morí, ella ja no ho recordava. Li demana que parlin sobre coses de París, parlaven per parlar. Diu que les coses allà li van molt bé, li parla sobre els seus plans econòmics i també sentimentals, diu que ha conegut un tinent de dragons (un noi) molt jove. Ell s'en burla una mica i ella de broma li estira la perruca fins que Don Toni li diu que pari. Parlen també sobre les màquines, primer la de cosir, que Dona Xima en té una que ve de Londres, i després del telèfon, i ella li respon que en te un que el fa servir cada dia des del llit per donar ordres als seus xòfers. També treuen el tema de Dona Maria Antònia. Com que viuen ara al davant una de l'altre, Dona Maria Antònia veu les habitacions de Dona Xima des de casa seva, però ella no l'espiava. Les dues s'habitaven, Dona Maria Antònia sortia per la porta del jardí de casa seva perquè donava per l'altre carrer, així no havia de passar per davant de la casa de Dona Xima. Quan es veien al carrer feien veure que no es coneixien. Es diu, però, que Dona Xima va intentar fer una aferrada al coll de Dona Maria Antònia, però no se sap d'on treia ella aquesta ràbia. Li diu que per l'edat està bella, i Don Toni li respon que per a ell sempre ho ha estat, i que al cap de quart segle ella també estaria així. En aquests moments Dona Xima encara no tenia 30 anys, i Don Toni ja en tenia 58. Diu que es farà respectable Dona Xima quan en tingu 50. Ella li torna a preguntar que vagi amb ella a París, i ell per defugir de la resposta li pregunta per l'Emperador i el dragó (el noi que acabava de conèixer). Finalment ell li diu que no anirà amb ella a París, això li alegrà molt a Joan Mayol. També li diu que li vol dir un secret, i aquest és que a ell mai li ha agradat ella. Ella s'ho pren amb ironia, es va a mirar al mirall, però ell la deté, si que és guapa, però diu que qui ha canviat és ell. Ell tanca els ulls, i s'imagina l'escena en què va entrar a l'Òpera vestida de blanc com l'Emperadriu i com va sorprendre a tothom. Per a ell aquesta imatge és la de Dona Xima. Somiava en veu alta Don Toni, i això li feia pensar en la seva bruixeria, a en Joan Mayol. Ell va treure d'un estoig una joia de la seva mare, l'única de valor de la casa, i que li havia dit a Joan Mayol que potser l'hauria de vendre per pagar els deutes, i li va regalar a la Dona Xima. Ella diu que està molt agraïda però no acabava d'entendre perquè li regalava si no s'anava a París amb ell. És perquè Don Toni creu que ja és tard per repetir, però no per recordar. I és per això que ara el què vol ell és no moure's d'aquí i escriure les seves memòries. Li explica això a Dona Xima. Ell i preguntà quants anys tenia el seu dragó, i ella respongué que 20. Tot seguit, li demana a Dona Xima que vagi a visitar a la Dona Maria Antònia. Eren les 22:30, i a aquelles hores ella encara estaria desperta. Li diu que vagi allà dient-li que demà marxa cap a París i preguntar-li si vol alguna cosa d'allà, i que després li digui que ell està malalt però no molt greu perquè a la Dona Maria Antònia no li agraden els extrems. Ella diu que així ho farà, i quan marxa amb el carruatge i els seus xòfers, don Toni demana a la Madò Francina que prepari l'habitació de la senyora i que l'arregli i miri que no falti res.

-Capítol 18: Abans que arribi dona Maria Antònia, don Toni està molt nerviós, i li pregunta a don Joan si creu que vindrà per quedar-s'hi, i ell respon que naturalment. Don Toni i Don Joan van a espiar l'arribada de Dona Maria Antònia des del mateix lloc en què Don Joan havia estat espiant aquella mateixa nit la conversa de Dona Xima i Don Toni. Comparen l'arribada de Dona Maria Antònia i Dona Xima. Aquesta primera molt més humil, ja que ella no ha d'impressionar a ningú. Ella va amb un carruatge arrossegat per una mula. Dona Maria Antònia tenia 55 anys. El senyor ja li havia dit a tothom, fins i tot a dona Francina, que anessin a dormir. Quan ella va arribar i va veure que no hi havia ningú, don Toni va fer una “entrada triomfal” per les escales per sorprendre-la. Parlen sobre Dona Xima, i ella li diu que és molt estranya, que ha anat ella mateixa a dir-li si volia alguna cosa de París, en lloc d'enviar algun dels seus servents. També li ha dit que ha fet veure que no sabia que

estava aquí, quan ja fa dies que es topaven pertot. Don Toni li diu que l'ha convidat a París, però que ell s'hi ha negat. Dona Antònia li pregunta si no li ha tret res, i ell li diu que un collar de perles, el que pertanyia a la seva mare. Ella li diu que ha fet malament, ja que segurament li donarà a algun noi (al dragó de 20 anys que havia conegut i ella li havia parlat aquella mateixa nit), i Don Toni per intentar convences a ell mateix diu que al cap i a la fi pertanyia a la seva besàvia. Don Toni li pregunta si ella es quedarà amb ell, i ella li respon que si es porta amb seny, i ell diu que sí que ho farà. També li posa una altra condició, que cremi els llibres. Però ella li diu que marxarà demà al matí, que no marxa ara perquè li fa por la foscor. Tot i que ell no els vol cremà, va tirant a la foguera els que li diu ella. Don Joan ens diu que per a ell Voltaire era dolent i els seus llibres han de ser cremats, i que Diderot era ateu, i per tant també els han de cremar. També ens diu que anys enrere Don Toni li explica que aquells llibres que li va fer cremar ell ja els hi donava poca importància, perquè creia don Toni que un home ha de llegir fins a la meitat de la seva vida, i després escriure.

-Capítol 19: Don Toni i Dona Maria Antònia van cremant els llibres. Ella li pregunta què farà ara sense llibres, i ell li diu que la tindrà a ella. Don Toni li diu que no cremi el Kempis, que és una Enciclopèdia, i ella li fa cas. Ella deixa de cremar els llibres, i ell diu que ara sense ells ho haurà de treure tot d'ell mateix. També parla de Goethe, i el critica per l'obra de Faust que va escriure. Li diu que està bé que una noia de Bearn cregui que la felicitat és guanyar 100000 duros, però que Goethe diu que ell té el deure d'anar més lluny. Don Toni li diu que per a ell aquells llibres ja no tenien importància, li diu que ara ell escriurà, i ella li demana, de broma, que miri de no escriure disbarats. Dona Maria Antònia li diu que li ha de fer una pregunta, si hauria tornat amb ella a París si no fos perquè ella hagués conegut un dragó, i que llavors ell seria el segon. Ell diu que no, i que a més ell creu que si hi anés ell seria el quart, ja que a davant seu hi hauria el dragó, l'Emperador i el duc Campo Fornio. Maria Antònia diu que tenen una neboda ben desencaminada, i que millor que hagi marxat, que si ha d'escandalitzar millor que ho faci fora Mallorca. Parlen també sobre els avantpassats que tenien els Bearn, i que els reis no van ser amables amb ells perquè els hi van donar 80 ovelles i 2 muls i no els hi van donar ni les gràcies. Ella li diu que sort que no va deixar que els nebots miressin els documents genealògics, perquè li haurien desordenat tot. Parlen d'ells i ell li diu que fan bé de no venir, perquè cada vegada que venen els arruïnen, i llavors ella diu que no està tan arruïnada perquè va plantar una vinya que li dona suficients beneficis. Li diu que no li deixarà els diners que guanyi amb la vinya, però que no es preocupi que mentre ella tingui diners a ell no li faltarà mai un plat de sopa. Don Toni li diu que s'assembla moralment a Dona Xima, perquè ell creu que en certa manera totes les dones s'assemblen una mica, però ella no ho acaba d'entendre i no s'ho pren massa bé. Don Toni li torna a preguntar si ella es quedarà amb ell, i ella li respon que sí, si fa bondat. Diu que no s'avorrirà perquè farà ganxet. Dona Maria Antònia li demana que ella vol un capellà que li faci missa als matins, i que l'ajudi a ell amb els comptes, per saber el total de quan deu i fer un pla per anar-los pagant. Ell diu que ja paga impostos, quan fan la collita de les olives, els creditors venen i els hi agafen l'oli. Don Toni diu que ell no vol que ella s'ocupi de les seves coses, però que ell mirarà que les d'ella estiguin ben cuidades. Aquesta era la idea d'una dictadura il·lustrada per a Don Toni. Dona Maria Antònia es fixa amb les parets perquè diu que s'han d'emblanquinar, i es llavors quan veu el carretet l'auto-mobile. Ell s'engresca, li comença a explicar com funciona, però ella li diu que no vol saber com funciona, i el va a preparar per posar-lo en funcionament i donar una volta per l'habitació. Don Toni, mentrestant li ofereix aigua carbònica o Seltz, que encara no s'havia conegut a Espanya però que a França tothom en bevia. A ella no li agrada. Ell li assegura que no hi ha cap perill, i ella accedeix a pujar-hi amb una condició, que el cremi l'endemà a davant del Vicari i de tothom. Ell accepta, i diu molt de Don Toni, perquè era un

invent molt únic, encara no s'havia inventat ni a Londres. Don Joan Mayol ens explica mentre que don Toni li va dir que no es va preocupar a l'hora de cremar els llibres perquè amb el descobriment de l'impremta per Gutenberg, ara hi havia llibertat de pensament i els llibres que es cremessin a Bearn, es tornarien a imprimir a París. Els dos es pugen a l'auto-mobile, i aquest triga una estona a avançar, i fa remors rares. L'auto-mobile comença a funcionar, i va molt ràpid, estan a punt de xocar contre la foganya, ella li diu que pari, i ell respon que no el pot aturar. Aquestes paraules de Don Toni les recorda molt Don Joan, ja que per a ell i per a l'església, les màquines no eren benvingudes, perquè veien que poden portar molts desastres, i no els hi agrada que no es pugui aturar allò que desencadenes.

-Capítol 20: Els senyors van caure a les brases, i Don Joan va saltar par anar-los a apartar. Dona Maria Antònia estava bé, no tenia cap ferida, però Don Toni havia perdut el coneixement i tenia una ferida al front que li sortia sang. Ella li va dir que el portés al sofà de l'habitació del costat, i un cop l'havia portat, en Joan es va desmaiar a terra. A la foganya l'auto-mobile havia començat a cremar.

SEGONA PART; LA PAU REGNA A BEARN. -Capítol 1: La segona part comença 22 anys després de l'accident de l'auto-mobile. Aquests 22 anys han sigut de mola pau i serenitat. Només ha sigut interrompuda la pau per un viatje en companyia dels senyors a Roma. Per a ells ha transcorregut com una serenitat perfecta, però no per a Joan Mayol. Dona Maria Antònia havia començat la vànova de ganxet i don Toni escrivia. Pocs dies el veien a ell abans de dinar, i Dona Francina era qui li portava el berenar (l'esmorzar) fins que darrerament l'havia substituït el jove Tomeu, que és important perquè va contribuir en la tragèdia del desenllaç i ens en parlarà més d'ell més endavant. En Tomeu té quasi 23 anys i la setmana passada es va casar amb la Caterineta, la cambrera de dona Maria Antònia. Té els cabells despentinats, en Tomeu, i don Toni sempre l'amenaça de fer-los-hi tallar. Una pintora estrangera el va voler fer pintar en un dels seus quadres mitològics amb unes nimfes, però el quadre no va quedar bé i va ser tot un escàndol. Durant els primers dies de reconciliació dels homes don Joan havia estat al Seminari i només anava a la casa quan li donaven permisos. Abans de fer 20 anys, la senyora va demanar que li fessin sacerdot, però ell no va exercir cap missa fins uns quants anys després. Des de llavors que no ha sortit d'allà, a excepció del viatge a Roma. Els dies allà tots eren molt iguals, Dona Maria Antònia es llevava a les 8 per escoltar missa, després don Joan es tancava a l'arxiu fins a l'hora de dinar, on es reunien tots 3, i el senyor baixava amb la perruca ben pentinada i de molt bon humor sempre. El senyor els hi explicava peculiaritats dels seus viatges a Roma i a París. Abans d'anar de viatge a Roma el senyor li deia a Dona Maria Antònia que havien de tornar amb en don Joan a Roma, perquè ell que era un sacerdot havia de conèixer com a mínim una vegada al Papa. Ella li deia que ja eren massa vells per això, però don Toni es va començar a despreocupar per l'economia als seus darrers anys. Dona Maria Antònia i don Joan van ser qui van aconseguir suprimir les principals hipoteques. Ella mai acceptava ni rebutjava els projectes del senyor. A la tarda don Toni i don Joan sortien a caçar, encara que gairebé mai caçaven res, només s'asseien a sota una alzina i parlaven sobre els poetes de l'antiguitat. Al senyor li agradaven més els clàssics francesos. A les 7 de la tarda resaven el rosari a la capella. El senyor diuen que no anava al llit mai abans de que es pongues el sol, però era difícil de saber-ho perquè un cop sopat, s'aixecava de la taula i es tancava a la seva habitació a escriure les seves Memòries i no el tronaven a veure fins l'endemà a les dues. Quan sonava la campana per dinar Maria Antònia cridava a la Catarineta, la seva cambrera, casada amb don Tomeu, perquè li pentinés, i Don Toni demanava aigua calenta per rentar-se, ja que no s'havia dutxat encara. Bearn fou com una anticipació al Paradís. Don Toni ens diu que ho enyorarà molt quan d'aquí a poques setmanes ho hagi de deixar tot per sempre. Compara els ulls de Dona Maria Antònia, blaus i tranquils, amb els de Don Toni, petits i alegres, i els seus, negres i de poques aventures. Diu que Dona Maria Antònia hauria aconseguit el que Horaci deia: “De tots els racons d'aquesta Terra aquest és el que millor somriu”.

-Capítol 2: Ara que Joan Mayol mira des de fora a Bearn veu que realment era un Paradís. Aquest nom li fa recordar al comportament de Dona Maria Antònia, la seva amabilitat, i també als hàbits setcentistes del senyor. Dona Maria Antònia es mostrava més bondadosa amb Don Joan a mesura que ella es feia gran. La seva mort va ser exemplar, diu que quan ella veia que s'anava a morir, va dedicar les seves últimes energies a una bona i santa confessió. Don Joan diu que segur que està al cel. Explica també que en una ocasió els 3 van sortir a passejar i es van trobar a una barraca, on hi vivia una senyora pobra, sola, amb una cabra i un canet (gos) que li deia Trinxet. Tenia un magraner

i una cisterna d'aigua, la més fina de tota la comarca. Una vegada van venir dos lladres per robar-li la cisterna, però al veure que era tan pobre els hi va fer pena i no li van robar res. Dona Maria Antònia es va oferir per donar-li 3 gallines, però ella va dir que ni la cabra ni el gos els hi agrada veure nous animals, i que tampoc podrà cuidar-la, així que Antònia li diu que li donarà mitja rova de sucre per la llet, i ella diu que moltes gràcies, però que no tanta perquè segurament creu que no arribarà a sobreviure l'any que ve i diu que amb el preu de les coses avui en dia, es millor que no sobri sucre i malgastar-lo. Quan van marxar ella els hi va regalar 1 magrana a cadascú. Dona Maria Antònia li va agradar molt aquella dona, i en parla molt bé. Diu que ella si s'arruïna algún dia vol ser com aquella senyora, que es doi madò Coloma. Té ben poc i es conforma. Ella s'ha fixat que té una cadena d'or. Un cop es va fer fosc, van resar les Avemaries. Quan alguns mesos abans que es morís el senyor li va donar les Memòries a don Joan, ell el primer que va fer va ser mirar si aquell dia era explicat a les memòries, aquella passejada, i si que ho era, un dels millors trossos del llibre. Va afegir entre aquella explicació de la tarda, uns versos famosos, i li va quedar tant natural que semblava que se'ls hagués inventat ell. Don Toni justifica a les Memòries la gran compenetració moral entre la seva dona i madò Coloma és que les dues estimen molt el seu entourage (les persones del teu voltant que t'estimen) per conèixer-los. Ara Don Joan ens posa un fragment de les Memòries del seu protector. En aquest fragment ens parla que Don Toni havia confós de petit l'amor amb la curiositat. Diu que és normal sentir curiositat per la reacció d'una persona al fer-li una carícia, però que això no és amor, és curiositat. També ens parla sobre la feminitat, que diu que és un producte exquisit. Ens diu també que amb els anys aprenem apreciar l'amor-costum, o també anomenat amor-miniatura, significant on trobaràs alguna cosa millor que aquí, una cosa millor que a l'amor que et donen aquí. Don Toni creu que ha d'haver-hi alguna llei misteriosa que impadeixi separar a l'altre món dues persones que s'han estimat de veritat, i segur que als seus senyors no els han separat. Don Toni no discutia quasi mai perquè creia que era lleig explicar tots els errors acumulats durant experiències de segles en les converses. Don Toni es “queixa” de que no parla a les Memòries de la Sala de les Nines, diu que ja ha parlat de molts altres disbarats que ha fet públics, però no aquest. Ens diu el què ell ha pogut descobrir a partir d'un document que es va trobar entremig d'un llibre. Es veu que a finals del segle XVIII don Felip de Bearn, un capità respectable de Cavalleria va fer amistats amb un amic italià que fabricava joguines. Es veu que a Felip de Bearn li va agafar l'afició de vestir a pepes (nines) i n'exposà més de 20 a la Sala de Banderes de la mateixa casa, que se suposa que ara és la Sala de les Nines. Amb les seves mans ell feia tots els vestits de les pepes i les vestia. El van expulsar de l'exèrcit per aquesta afició, i passà abandonat a Bearn els seus darrers anys de vida mantenint correspondència amb gent de la cort de Carles IV i de Frederic de Prússia. Diu que l'única cosa que menciona sobre aquest fet és que en els últims capítols parla sobre l'efeminament, que segons ell és una degeneració romàntica. També el pot fer sospitar que es refereix a l'episodi del seu avantpassat el fet que expliqui que quan era jova a ell li picava la curiositat la fama d'efeminats que tenien els nois de la seva classe que s'ajuntaven amb les nenes a l'escola. Diu que a ell li van agafar mania des d'una nit que va desaparèixer amb una noia jove rossa, i diu que es va comportar de tal manera per la por. Potser l'única al·lusió que fa a la Sala de les Nines a les Memòries és el fragment “En el segle XVIII hi havia coronells que sabien brodar i que eren, al mateix temps, galants perfectes” s'està referint, sens dubte, a Felip de Bearn. L'endemà de la visita a la Ciutat un cavaller conegut, es van trobar a Don Felip de Bearn mort al peu del seu llit, i diuen que per una mort violenta.

-Capítol 3: Dona Maria Antònia, igual que Don Toni, tampoc s'enfadava sovint. Estava convençuda de què l'home és la mesura de totes les coses. Don Toni es preguntava habitualment si li agradaria ser rei, a ell i a la seva Dona, i la resposta més encertada, segons el senyor, és la que li deia la seva dóna,

que de Mallorca sí, però no d'un país gran. Molta gent responia que no, i això Don Toni ho trobava extrany, tothom es barallava per treballs en què es cobra poc, però pocs volen ser reis. Quan Don Antoni morí, el Vicari, el substituí don Francesc, que era jove i innovador. Dona Maria Antònia ja no li feia tant de cas a aquest nou Vicari, ja que tenia tendències americanes i modernistes que segons ella eren perilloses. Aquestes tendències americanes són anar a prendre el cafè o formar part de carreres. Li diu que li fa por que en lloc de ser el sacerdot qui guiï la gent, que sigui la gent qui guia el sacerdot. Exemplifica el seu discurs, dient que al capellà li van encarregar que lleixis un text a missa, però com que era massa llarg, ell no el va llegir, sinó que els hi va explicar un resum ben fet, però que tot i així ja estava incomplint les normes de llegir-lo. Don Toni i el nou Vicari no estaven d'acord amb el tema del socialisme. Don Toni creia que s'imposaria i que seria un èxit, mentre que don Francesc diu que seria un caos. Dona Maria Antònia diu que li és igual, que això no farà canviar qui són ells. Ja que els senyors no tenien orgull, però tampoc no eren humils. Marcaven una certa distància de superioritat als pagesos tot i que eren bons amb ells. Don Toni es preocupava molt per l'educació dels nens, i va fer que Dona Margalidenta aprengués a tocar el piano, i va fer portar un noi anglès perquè li ensenyés a dominar la llengua. Com que això en aquella època no era habitual, la gent ja el va començar a etiquetar com a bruixot. Don Joan li comentà això de què semblava un bruixot, i Don Toni li va respondre que es llegís un poema d'Heredia. En un fragment d'aquesta obra s'insinua que un personatge va pagar (físicament) a un altre, i això li va fer plorar a Don Joan. Els Senyors eren molt amables amb els pagesos, tot i que deixaven clar que ells eren els senyors i estaven per sobre. Don Toni ho era excessivament, i això va influir la seva economia perjudicialment, ja que la gent li anava a demanar diners, i ell els hi donava. Dona Maria Antònia era més llesta, ja que dominava l'art de no entendre quan no volia sentir. Se li presentava una sordesa intermitent, com va dir un especialista de Barcelona, que quan a ella no li convenia no sentia les cosses, i quan sí, escoltava perfectament.

-Capítol 4: L'11 d'Agost del 1883 Don Joan es va llevar molt d'hora per anar a llegir les Èglogues a les alzines del puig de Ses Llebres. Des d'allà podia veure el so com sortia, la lluna com s'amagava i la Catedral de Mallorca. Era un moment característic de la novel·la que llegia, i a més es sentia identificat amb un dels personatges, Melibeu. Aquest estava trist i contemplava el seu poble, des d'un paisatge semblant, abans de marxar. Aquest personatge parla amb el Títir, que representa l'escriptor del llibre, Virgil, que està assegut relaxadament a les alzines, ell no havia de marxar. Diu que ell podia descansar perquè així li van dir els Déus. Quan Don Joan li va llegir aquest fragment a Don Toni, ell va dir “Pobre Joan”, ja que veia que s'emocionava per aquest fragment, i el tractava d'innocent. Quan estava al turó llegint, Don Joan va sentir una remor estranya, que venia de S'Ull de Sa Font, estaven tallant uns pins que eren propietat de Don Toni. Ell, va anar corrents cap a la casa dels Bearn per comunicar-li, i dubtant de si anar a la Guàrdia Civil, o ell amb els missatgers i el majoral, per no despertar el senyor, amb escopetes per parlar amb els delinqüents, i finalment Don Joan va decidir avisar Don Toni. Resulta que ell ja estava despert (eren les 6 del matí) i estava escrivint, concretament dibuixant un mapa de Roma, ja que havien cremat tots els llibres 14 anys enrere i ara en necessitava un. Don Joan crea la seva hipòtesi sobre perquè ell sempre té la llum oberta (durant anys) de la seva cambra tota la nit, i diu que Don Toni és d'aquelles persones que a primera hora del matí pensen molt millor, i es lleva tant dora que quan arriba al vespre al seu llit, cau de son i s'oblida de tancar la candela. Per millorar la hipòtesi, afegeix que potser la deixa oberta expressament, perquè la gent es pensés que s'havia quedat adormit escrivint tan tard, i que quan és d'hora, al matí, té la llum oberta perquè mentre escrivia s'havia adormit i no l'havia apagada. Volia fer creue això, potser, perquè no el molestessin i pogués escriure amb tranquil·litat. Don Joan li explica que estan talant els pins de S'Ull de Sa Font, i Don Toni segueix parlant-li de Roma.

Resulta que ell havia venut alguns pins, els més grans que eren els que li donaven més beneficis, per poder fer el viatge a Roma, ja que creu que un capellà ha d'anar a Roma una vegada a la seva vida, com a mínim. Don Joan havia quedat amb ell que no els vendria, i els beneficis que els hi proporcionés els hi servirien per pagar les hipoteques, però don Toni això no el preocupa. Es veu que havia fet la compra-venda dels pins per carta, i per això no se'n havia adonat, Don Joan. Don Toni li segueix parlant sobre Roma, i l'admiració que té pel Papa d'aquell moment, Lleó XIII. Don Joan es fixa que a la seva taula hi té encícliques (llibres) i li pregunta si Dona Maria Antònia ho sap, i ell diu que sí que n'està al corrent. Quan Don Joan surt de l'habitació de Don Toni, aquest li diu que no li digui a ningú que es lleva tan d'hora. Per les escales es troba a na Catarineta, i ella li diu que Dona Maria Antònia encara dorm. Na Catarineta tenia els llavis tacats de xocolata, ja que n'havia menjat d'amagat una mica, i Don Joan la renya de bones, ja que ella encara no tenia 14 anys. La senyora al cap de poca estona es presentà i estava contenta. Sabia que estaven tallant els pins de S'Ull de Sa Font, però estava emocionada per anar a Roma. Diu que per a veure Sant Pare es pot fer qualsevol sacrifici. La venda del pinar feia que Dona Maria Antònia estigués optimista. I és que cap dels dos mai havia tingut una mala experiència amb els doblers, sempre que en volien, trobaven la manera d'aconseguir-lo, i don Joan ens diu que Jesucrist diu que això els hi pot provocar una certa ceguera i que és difícil de salvar-los. Don Toni ja prevenia el futur, que tot aniria a parar a subhasta pública. El cas no tenia remei.

-Capítol 5: Van estar uns quants mesos preparant el viatge. Van voler tenir una audiència privada amb el Papa Lleó XIII, Dona Maria Antònia es conformava amb una pública, ja que tampoc disposaven de molts diners per fer donacions al Papa, però Don Toni és dels que pensa que, ja que fan un viatge, que el facin bé. Lleó XIII era un senyor molt ben educat i amb molt de coneixement. Sempre estava molt ocupat. Don Toni deia que en Joan era jove i que en podia treure molt de profit de l'entrevista amb Lleó XIII, el Papa. Dona Maria Antònia tingué una idea per fer possible que els concedissin l'audiència privada amb el Papa. Va ser a través de Don Jacob Collera i Santandreu, el 3r marquès de Collera i diputat a Cors molt reconegut a l'illa i al país sencer, i tenia moltes admiradores que deien que ho tenia tot. A Don Toni, però no li queia bé, ja que deia que era tot buit. Ens expliquen breument la històra dels Collera. Resulta que fa 70 anys els Collera eren els ases de Mallorca, tothom se'n reien d'ells perquè deien disbarats. Un dia els hi van enviar una collera (una corretje que serveix perquè els ases o el bestià estirés els carros) i s'ho van prendre bé, no amb ofensa. Llavors van decidir demanar un títol, que per 500 duros els hi van concedir, i el títol el van nomenar Obrador de Can Collera. Ella el canvià i suprimí Obrador, quedant així els Can Collera. Don Jacob Collera tenia molta influència arreu, i va ser qui els hi va permetre tenir una audició privada amb el Papa, l'últim dia de l'any, durant 30 minuts a les 11 del matí. Ells van marxar de Mallorca al 2 de Novembre, aprofitant que un vapor francés (vapor=vaixell) feia escala a la Ciutat d'on eren ells de Mallorca, i els portava directament a Marsella. El vapor es deia Le Lion de Louvre et de Belfort. Era un palau flotant. Els senyors ja estaven acostumats a viatjar, ja que ho havien fet molt de joves, però Don Joan no i li semblava bruixeria el barco en si. Don Jacob Collera, tan amable, els va també recomanar que anessin a parlar amb el capità, i que el nombressin, que fessin notar que ells sabien que ell era el capità, perquè resulta que les bones maneres dels vapors consisteixen que el capità fa veure que no és important, no és conegut, i la que sí que és coneguda és la senyora, en aquell cas Dona Maria Antònia, així que ella havia de fer constar que sabien que ell era el capellà. Aquest els va atendre amb pastes i vi, i quan van marxar, un majordom els va acompanyar a les cambres. La cabina del capellà era rosa, amb molts miralls i catifes. Ell si s'hagués atrevit n'hauria demanat una altra, però no ho va fer. El viatge va anar bé, ningú es va marejar. Mentre dinaven una senyora que tocava molt bé el piano i havia guanyat un premi del Conservatori els hi feia un concert privat.

Aquest vapor venia del Marroc i transportava moros, jueus i negres cap a Marsella. En Don Toni un dia va voler baixar i tocar un negre. Van decidir parar a Marsella i descansar durant 3 dies. Allà dormien al Grand Hôtel. L'habitació que li van donar a Don Joan també era massa efeminada per un capellà que vivia a les muntanyes. Estava plena de flors i miralls. Un dia es va confondre, perquè la porta del passadís i del balcó tenien uns miralls amb la mateixa disposició, i al matí, quan anava mig vestit, volia obrir la porta del balcó perquè entrés aire, però es va equivocar i va obrir la del corredor, i es va topar amb una senyora anglesa que el va mirar desconcertada. Don Joan veu que Marsella és una ciutat rica i amb un port important. Diu que hi ha gent de tota mena, i a les festes hi ha massa disbauxa, i per això les famílies assenyades marxen al camp, per no veure-ho. Don Joan es sorprèn que els cambrers de l'hotel li facin una reverència sempre que el veuen, li diguin Monsieur l'abbé com si fos abat, però ell creu que mai ho arribarà a ser. El Capellà ens diu que el sorprengué el gran ús que en fan allà de l'electricitat, la fan servir per tot, fins i tot per la música. Al dia 15 van agafar un tren que els havia de portar a Ventimiglia i a Roma. Havien de passar per la Costa Azul, i Dona Maria Antònia li digué que es fixés amb els camps de clavells, però no els van poder veure perquè era de nit quan hi passaren. L'endemà al matí, des del tren, don Joan va veure el paisatge de la Costa Azul, que li havien dit que recordava a Mallorca, però ell ho va trobar diferent. Hi havia arbres, pastures, aigua i vaques, però tenien un aire molt diferent, segons don Joan, a Mallorca. El què no entenia Dona Maria Antònia, és que si estaven passant per la Costa Azul, perquè no veien el mar. I resulta que no estaven passant per la Costa Azul, sinó que Don Toni els havia enganyat, i per sorpresa estaven anant cap a París. No era cap drecera, però ja que havien travessat el mar, millor aprofitar el viatge, i a Maria Antònia li semblà bé. Van parlar de les esglésies que veurien allà, com la Notre-Dame i la Sainte Chapelle. Van estar a l'hotel Louvre, a prop del palau amb aquest nom, i també del Grand Hôtel, on Don Toni havia viscut una temporada amb Dona Xima. A Don Joan li estranyà que a Dona Maria Antònia no li fes res anar a llocs on Don Toni havia anat amb Dona Xima, com per exemple el Café Paix, a sota del Grand Hôtel. Per acabar Don Joan ens fa una petita reflexió, i ens diu que s'estimava molt els senyors però que a estones tenien poc cor. Ens parla també del dia de l'accident de l'auto-mobile, que ell, l'home més fort del poble, ara i abans, es va desmaiar i Dona Maria Antònia, ja una mica gran, va haver de donar ordres (fer els primers auxilis, avisar un metge...) per salvar-lo. Conclou amb la frase que els senyors, quan es comporten com tals, també són necessaris.

-Capítol 6: El París de 1883 havia canviat força d'ençà que Don Toni hi havia anat. A Don Joan li semblava que era màgica. Per dinar a l'hotel es mobilitzaven molts criats per servir-los, i al Café de Paix els servia un turc autèntic, que un dia els va insultar amb el seu idioma perquè el senyor li havia preguntat si feia servir el barret que portava per fer flams. Don Joan diu que no ens vol parlar sobre el Café de París, però ens en parla i diu que allà no es paga pel menjar, sinó pel servei. Llocs com aquell diu que són extremadament cars. Ens descriu una parella jove d'enamorats que arriba, demanen 2 gelats, en mengen una cullerada, s'agafen d'amagat per les mans, i marxen. Tot això amb 2 minuts. Parla sobre això amb en Don Toni, i li diu que no li sembla bé el que han fet, que per menjar tant poc de gelat haurien d'haver regalat els 3 francs que els hi va costar a algú que moria de fam. Però Don Toni ho defensa, perquè justifica que gràcies als luxes dels rics molts pobres poden viure. Dona Maria Antònia va decidir que haurien d'anar a dinar al Vefour, el restaurant més car de tot París. Es trobava a una part del Palais Royal. Els sostres tenien pintures mitològiques, era ple de porcellana i tot encatifat. Els plats eren de porcellana i els coberts de plata. Comenta que els hi van servir un vi blanc que semblava suau, però era més enganyós que els fills del Sena. Ens explica la història del Palau, i que s'hi havia fet un important tractat. El què no ha oblidat del dinar és el preu, 32 francs per menjar 3 persones sense contar les propines. Ens descriu la rutina que seguien a

París, després de la missa de Sant Roc, al matí, anàvem amb cotxe a passejar pel bosc de Bolònia. Després tornaven a l'Hotel, dinaven, i després anaven al Café de la Paix. Don Joan estava preocupat per si es trobaven a Dona Xima, ja que ella vivia a París en aquell moment i freqüentava per aquells ambients, però semblava que ell era l'únic que hi pensava, ells dos anaven tan tranquils. Don Joan es pregunta com seria ara Dona Xima, ja que havien passat 15 anys d'ençà que la va veure arribar a Bearn, i amb aquell temps moltes coses podien canviar. Es preguntava si encara era bella, o ja s'hauria tornat vella (ja que tindria 40 anys complerts) o si ja s'hauria mort. Don Joan fa una reflexió sobre la semblança dels avantpassats de Bearn amb els actuals, concretament de Dona Xima, que la compara amb una besàvia que havia donat molt a parlar i de Don Toni, amb un altre don Toni llegendari del qual els pagesos encara tenien por, i a unes gloses (versos) deia que havia maltractat a famílies humils i decentíssimes. Don Joan, però, creu que les gloses exageren i que fins i tot es confonen parlant sobre altres que no són Bearn, concretament d'un vertader fibló que va destruir a principis del segle XVIII la vila. Acaba aquesta reflexió dient que no s'ha de buscar la responsabilitat dels avantpassats als membres de la família actual, ja que com deia el passaport, l'ànima de cada persona és personal i intransferible. Per acabar el capítol, ens parla sobre un somni que va tenir Don Joan. Havia somiat en què Dona Xima, envellida però bella encara, se li havia aparegut. Ell havia aprofitat per preguntar-li si sofria molt, i ella li havia respòs que sí, però el sofriment que patia encara era suportable, i que anirà augmentant fins a l'eternitat. Ella li digué que devia 24 francs d'habitació, i Don Joan es va despertar tot suat. Estava sorprès com fins i tot als somnis Dona Xima era capaç de treure-li diners, encara que no els hi havia tret literalment.

-Capítol 7: Després d'haver tingut aquell somni de Dona Xima, Don Joan li semblava veure-la per tot arreu en forma de qualsevol cosa, fins i tot d'una noia de 15 anys. Estava obsessionat amb ella. Un dia la va veure (en veritat la va confondre) quan anava amb tramvia elèctric. Li va demanar al conductor que s'aturés, però aquest li va dir que no, que no era el seu lloc de parada. Veient que la suposada Dona Xima s'allunyava i ell la perdia de vista, va pegar un cop de puny a l'interlocutor, que va resultar ser un agent d'ordre públic. Es van endur el ferit amb cotxe a una clínica, i el van portar a ell a la comissaria. A comissaria el van portar amb un agent molt educat, que el tractava d'abat, i li va preguntar si coneixia les lleis franceses i si havia begut. Ell li va explicar tot com havia passat, i el senyor es va estranyar que un capellà pagués a un agent d'ordre públic per veure a una noia. Ell va aclarir que era la cosina dels seus senyors. Don Joan va veure que no acabava de creure-s'ho. Li va dir que l'havien de tenir detingut durant unes hores. Don Joan els hi va parlar sobre el penedit que estava. En aquell moment sonà el telèfon elèctric. Li comuniquen que el senyor ferit tenia el nas fracturat, res greu però seriós. Don Joan li digué que no era abat, sinó que capellà de la casa de Bearn. Ell es va estranyar, i Don Joan li va donar 100 francs en nom del senyor de Bearn perquè li fes arribar al ferit, en nom de disculpes. Li preguntà on s'hostatjaven i ell digué a l'Hotel del Louvre. Llavors el policia li digué que li podia concedir la llibertat condicionada, sempre que l'acompanyessin dos guàrdies de seguretat. Finalment el comissari el deixà marxar, i quedà convençut que allò només era una aventura galant típicament parisenca. Don Toni s'estranyava quan es referien als prínceps de Bearn, ja que així ho havia fet el comissari en lloc de dir els senyors de Bearn. Era tard i Don Joan va anar a la clínica on hi havia el ferit per demanar-li perdó i veure com estava. Però la clínica estava més lluny del què es pensava, i un cop allà, el van fer esperar molta estona i no li van deixar veure el ferit. Va demanar que li deixessin parlar amb l'Hotel del Louvre, per justificar la seva absència, però les senyoretes de comunicació es van equivocar i el van comunicar amb el Museu del Louvre, i no l'Hotel. Això li va fer perdre uns minuts molt bons, ja que després quan va sortir la veu del conserge de l'Hotel, va saltar una espurna que va fer caure sense sentits a Don Joan i al caure es va fer un cop blau. Quan es va despertar, el van portar a l'Hotel, i

allà el recepcionista li digué que els prínceps l'esperaven al jardí. Li va tornar a estranyar que els diguessin prínceps i que l'Hotel tingués jardí. Un cop allà Don Toni li preguntà pel blau, i ell li digué algunes excuses. Quan van acabar de marxar, Don Joan es va tancar a la seva habitació per resar i reflexionar sobre què havia fet. Havia de pensar com justificaria els doblers lliurats al comissari. Ell tenia alguns estalvis a Bearn però amb prou feines arribaven a 100 francs. Era noble confessar la veritat, però ell no es veia en cor de treure el tema de Dona Xima. Es va tornar a adormir i se li presentà un altre somni Dona Xima, aquest cop més apenada que el primer somni. Aquesta li digué que no era ella qui havia vist des del tramvia, i desaparegué. Don Toni va sortir al balcó i va veure a dos senyors sospitosos que es feien senyals l'un a l'altre. Va veure també com en Don Toni anava cap al carrer Richelieu. Llavors un senyor va entrar a l'hotel, l'altre va esperar una estona dissimulant que llegia els cartells de les obres que farien al Teatre de París, i de seguida va marxar també cap al mateix carrer Richelieu. L'home que havia entrat, va sortir de l'hotel en aquell moment, també va fer veure que es distreia amb els cartells del teatre, i va seguir als altres. A Don Toni el preocupaven aquelles maniobres sospitoses. Al cap de menys de 15 minuts, el senyor tornà amb un paquet de llibres a la mà, i a una distància raonable els altres senyors, fumant fent veure que es distreien mirant les senyores. Quan hores més tard va ser l'hora de sopar, Don Joan es va trobar a Don Toni diguen-li al recepcionista amb mallorquí que no li diguessin més príncep, perquè ell no ho era, però aquest no hi acabà d'entendre. Durant el sopar va haver d'ampliar les explicacions sobre el seu blau. Ell ja havia preparat unes quantes mentides, perquè una mentida en porta sempre una altra. Li va recordar un vers que deia el seu professor el pare Pi sobre la veritat. A arran d'aquell vers, Don Joan reflexiona perquè ell tenia la necessitat de parlar amb Dona Xima, només portaria mal als senyors, perquè era cert que Don Toni ja era vell, tenia 73 anys, però ningú no podia assegurar que no podria passar res. A les postres un cambrer li va demanar que anés al telèfon elèctric perquè un tal senyor Garellano, volia parlar amb ell. Quan Don Toni tornà, Dona Maria Antònia li preguntà qui era aquell senyor i què volia. Don Joan va recordà aquell moment que havia sentit Don Toni dir que volia que el cridessin a l'hora de dinar per parlar per telèfon amb algú, és a dir que era falç, ningú l'estava trucant. Don Toni li estranya que el seu protector mentís. Don Toni li explica a la seva dona que el senyor Garellano sap que anem a Roma i vol fer-nos un encàrrec. Resulta que la seva filla (s'ho inventa) està malalta i vol la seva ajuda i que l'endemà vagi a Auteuil a veure'l, i que no s'estranyi si arriba tard per dinar. Dona Maria Antònia sospita i li diu que creu que està mentint, que ni tan sols ningú l'ha trucat, però per no discutir amb ell, diu que ella i Don Joan també s'aniran a divertir, aniran a fer un passeig pel Sena i s'ho passaran d'allò més bé. Poc després els senyors s'anaren a dormir, però Don Joan es va quedar al hall, esperant que el recepcionista estigués disponible, ja que aquest estava fent moltes tasques a la vegada, prenent notes, contestant al telèfon elèctric, atenent clients... Quan estigué una estona lliure, Don Toni li començà a explicar que els seus senyors no volien que li diguessin príncep. Va anar força lent a dirho perquè no li sortien les paraules, i mentre tant el recepcionista anava atenent a l'hora altres clients. Don Joan diu que el fet d'estar fent tanta feina l'havia fet antipàtic. El capellà de Bearn marxà pensant-se que no l'havia entès, però no els van tornar a dir prínceps de Bearn durant la setmana que els hi quedava a París. (En van estar 3 en total, i durant les 2 primeres no els hi havien dit mai prínceps a l'hotel fins aquell dia, potser coincidint amb el fet de la comissaria, ja que els policies els hi deien prínceps, i ara Don Joan estava convençut que aquells homes que havia vist pel balcó eren policies que els seguien o vigilaven).

-Capítol 8: Don Joan reflexiona sobre si dir que ha donat els 100 francs al policia i per tant explicar tot l'assumpte de la confessió de dona Xima o no, i també justificar l'absència de la cadena d'or que li varen regalar els senyors o no. Però quan ja era de nit, i Don Joan ja dormia, entrà Don Toni i li

demanà 300 francs. Don Joan llavors es va veure obligat a dir-li perquè quedaven 100 francs menys, i li va explicar els fets amb detall. Don Toni rigué i li va dir que havia fet molt bé d'imposarse al senyor de seguretat. Don Joan aprofita per dir-li que ha venut la medalla d'or, i Don Toni tornà a somriure. Li diu que ja no podrà dir que no té cap aventura a París, i Don Toni li diu que ell també en té una, i per això vol 300 francs. No li acaba de dir quina però Don Joan ja es pensa que és per fer una escapada amb Dona Xima. Don Toni li diu, però, que només li queden 10 francs dels 40 que tenia perquè el Vicari era l'encarregat de donar-li 1 franc per setmana a dona Coloma, ja que amb el que ella té no és suficient per viure, i ja anaven unes quantes setmanes enrederits amb la paga, i per això s'havia gastat els 30 francs. Don Joan (l'encarregat dels diners del viatge) finalment li donà els 300 francs. Després, al matí, van fer missa i Don Joan no estava massa content pel que havia succeït anteriorment. A la missa de Sant Roc només hi havia Dona Xima. Don Joan sent una veu interior, que li atribueix a Déu, que li diu “Abans de dinar tindràs la prova que el senyor no és amb la persona que et penses”. Després de dinar van anar a fer una volta pel Sena, tal com havien quedat, i els acompanya un al·lot de l'hotel que porta uns coixins especials que només feien servir quan venia la duquessa d'Edimburg. Els coixins era per seure a la vora d'un arbre d'una de les illesparcs desertes del mig del Sena. Un cop allà, el noi s'adormí, van resar el rosari, van escoltar el cant dels ocells, i van reflexionar els dos sobre l'estrany comportament del senyor, especialment sobre la mentida d'anar a Auteuil, que cap dels dos s'ho creuen. Dona Maria Antònia remarca lo malament que va dissimular sobre l'assumpte d'Auteuil. Joan reflexiona mentalment i s'en recorda del 2”jo també tinc una aventura” de Don Toni, potser era aquesta. També pensa Don Joan sobre la imatge de Don Toni i Dona Antònia, ja que diu que tot i ser germans cosins, els veu com a un salvatge davant d'un piano, i cita llavors una frase de Don Toni que diu “L'amor entre home i dona és la fusió de dues coses oposades, l'amalgama de dos metalls que perden les seves característiques”. Tornen a la conversa, i Maria Antònia menciona que creu que Don Joan coneix més bé a Don Toni que ella, i ell no respon, esquiva la pregunta dient-li que si no ha trobat estrany que al museu un abat hagi besat la mà a una marquesa. Ella tampoc respon. Llavors veuen que apareix un aerosol. Dona Maria Antònia creu que la gent de seny no hauria d'aprovar aquestes coses, i menciona l'acte de l'auto-mobile, que ara ja era història passada. Don Joan ens diu que així eren totes les Maries Antònies de l'univers, fortes i prudents però no capaces de canviar, modernitzar. Diu que el fet que les màquines estiguin guanyant importància a aquell temps, li feia ràbia perquè ella mai havia cregut en elles. Veuen que al aerosol hi ha 3 homes, dos que devien ser els inventors, els senyors Tissandier, i el 3r home veuen que és Don Toni. A Don Joan li sembla bé, ja que diu que es sent honrat d'ell, i perquè recorda el què li havia dit Déu abans “don Toni no era amb Dona Xima”. Pensa llavors que els 300 duros han anat a parar en les mans dels Tissandier, ja que a França com a molts llocs les coses no es feien perquè sí. Quan Dona Maria Antònia i Don Joan van ser una altra vegada a l'hotel, ell va veure els homes que els seguien i apuntaven coses a la llibreta. Don Joan i Dona Maria Antònia troben excessiu el què els hi han cobrat, 72 francs per estar amb l'al·lot de servei i els coixins durant dues hores. El senyor arribà tard a dinar i estava molt excitat, es moria de ganes d'explicar la seva aventura, però no va ser així, i es decidí a dir-los una mentida. Els diu que el senyor Auteil l'ha convidat a l'acte de l'aerosol i que ell l'ha vist des d'una barqueta. Llavors, al cap d'un silenci, Dona Maria Antònia confessa que l'han vist a dalt de l'aerosol, i li pregunta si no tenia por d'una desgràcia, i ell respon que és un aparell molt segur i els hi explica el mecanisme de l'aparell. La catàstrofe quedava conjurada.

-Capítol 9: Comença el capítol amb pensaments de Don Joan. Ens diu que li comentà a Dona Maria Antònia alguna cosa de Dona Xima però que ella tampoc s'immutà, com el senyot. Ens explica una conversa que va tenir amb Dona Maria Antònia sobre el llinatge, el fet de tenir el nom de Bearn. Ella creu

que això pot provocar fer bestieses i que un senyor de classe mitjana es podria portar millor que un aridtòcrata. Per exemplificar el fet, comenten les ganes de ser socialistes de Don Toni anys enrere. També parlen sobre Karl Marx, i les seves maneres d'aconseguir la fraternitat, mitjançant la guerra entre les classes socials i la seva amera anti religiosa. L'objectiu del viatje per a Don Toni no era la de veure a Dona Xima, sinó pujar a l'aerosòl i conèixer els germans Tissandier, així era l'esperit Fàustic, la fascinació per aquestes màquines. Pocs dies abans de marxar van anar els 3 a veure una Òpera, la Manon, que consisteix en la història d'una dona lleugera, que és empesa per l'huracà de les passions, i això comporta a una trajèdia que hagué de pagar car. A Don Joan li fa recordar a Dona Xima, perquè relaciona les dues actituds i també haver de pagar les consequències, fent menció al somni que tingué i li digué que havia de patir fins a l'eternitat, és a dir desenbellir gradualment fins a quedar lletja. I també recorda que un dia va veure com una al·lota de 18 anys ballava a la corda fluixa, i es va caure i es va matar. Ell va anar al seu enterro per fer-li un pare nostre. Don Joan es pregunta que si no l'han vista aquells dies pels bàrrics cèntrics de París és perquè segurament està amagada a un pobre apartament a un barri no cèntric de la ciutat amagant la seva decaiguda. L'Emperador havia mort i els diaris ja no perlaven del duc de Lion Campo Fornio., ella ja no estava de moda. El dia abans de marxar de París Don Joan a veure a Dona Xima, a la vertadera. Encara era bella, però tenia la cintura desfeta i l'esveltesa perduda. Estava en la penúltima fase de la seva decadència i tenia una mirada fosa i trista com la que havia vist al somni Don Joan. Ell, li diu a en Miquel, a qui escriu la carta, que la tornà a veure a la mateixa sala en què està escrivint la carta, però aquella vegada amb la bellesa completament desapareguda, completament horrorosa. Després d'haver-la vist, la perdé de vista i anà cap a l'hotel. Allà el conserge li va entregar un sobre molt important que havia de firmar. Era un ordre de què els 3 abandonessin el territori francès en 48 hores per les següents raons; Que es fessin passar per prínceps de Bearn quan realment no ho eren, i que es fessin tractar d'Altesa a l'hotel, demanant els coixins vermells de l'Emperadriu i altres caprixos. També pel fet que Toni de Bearn hagués pugat a l'aerosòl, fent-se passar per un nom falç, el de Bernat Villar, perquè quan sortís a la premsa Dona Maria Antònia no sospités. Don Joan ens mig explica que una ballerina, l'any 1859 una ballerina es va fer dir Bearn, i a Don Toni no li agradà gens. Don Toni, com que ja tenien planejat marxar l'endemà al matí, per tant abans de 48 hores, va decidir no comentar la carta als senyors, perquè poguessin marxar contents i amb honor. L'últim dia, quan van marxar, el monstre de la recepció, tal com diu Don Joan, els hi va fer una reverència i els digué Bonjour, messieurs les Princes. A Don Joan li van donar ganes de pagar-lo, però es va resistir i enlloc d'això li va regalar la seva cadena del coll d'or. Ell, molt agraït, va demanar que els hi portessin els coixins vermells de la duquessa d'Edimburg perquè poguessin arribar ben còmodes a l'estació. A la porta de l'hotel, els agents que els espiaven, i més gent mirant-los, van contemplar l'aconteixament dels coixins, i els senyors pensaven que la gent els estava acomiadant, i van marxar van contents, pensant que els francesos eren molt amables.

-Capítol 10: Els hi va desil·lusionar Roma, ja que ho trobaven molt decadent, especialment perquè venien de París. El senyor volia hospedejar-se al Gran Hotel, però degut a que varen gastar massa a París van haver d'anar a la pensió del Corso, on segons la dona d'allà, una mica antipàtica, tenia les millors habitacions de Roma, tot i que a ells no els hi va semblar. El carrer del Corso es una via principal que vindria a ser Les Rambles de Barcelona, però més tortes i estretes. Van anar a visitar primer la part antiga de Roma, i ho van fer plovent i només tenien un paraigues. Don Toni deia que Roma és massa antiga. Encara quedaven 2 setmanes per l'audiència privada amb Lleó XIII. Els acompanyava amb ells un noi d'allà que els ensenyava la ciutat, tenia bones intencions, però no era gaire simpàtic. Aquest noi els portava a veure alguns palaus que els hi van agradar força. Tenien unes

escultures de marbre impresionants, especialment una d'una deesa nua, que representava la senyora de la casa. Don Toni diu que són poderoses com les mallorquines, però els hi agradava parlar tant sobre el seu honor que era massa excessiu. Després de dinar anàven al Pincio i feien una volta amb carruatge. Don Toni parlava amb ells, i els regategava el preu, però després donantlos una propina. Un dia, li va dir a un conductor de carruatge jove que era abar per no voler rebaixar-li el preu, i aquest es va posar a plorar. Alguns conductors vells els deien coses lletges però en el seu idioma i en veu baixa. Els cotxers quan els veien arribar es dispotavan per portar als Bearn. El Pincio té uns jardins que tenen una molt bona vista. Parlaren sobre les tantes escultures que hi havia, i Don Toni digué que arriarà un moment que hi haurà meés escultures de marbre que persones, ja que per a cada generació en fan unes de noves, concervant les antigues, i les que van trobant de les excavacions. Cada tarda es topàven amb una senyora de bon veure, i el segon dia ja els tractava de coneguts. Al tercer els va veure que havien anat a mirar un mirador, i ellà digué unes paraules amables i els hi donà una targeta. A la tarda següent els hi va dir que ella vivia sola i que les seves distreccions eren l'art i les passeigs en carruatge. Un dia, reberen una invitació per anar a dinar a casa seva. Ella era una cosina dels Barberini, una família de renom, però no tenia relació amb ells, i la casa havia estat buidada de força quadres i gerros, tot i que encara en conservava alguns. La casa tenía un cert encís, però no era excessivament ric, com ella. Era culta i tenia un cert misteri. Va comentar que coneixia una noia que feia còpies barates de quadres, però no va insistir molt en l'assumpte. De cop i volta, van deixar de veure-la, i es pensaren que era una autèntica dama, però una mica tarada. Una altre tarda, quan anaven a agafar un carroatge, el noi jove que havia plorat perquè don Toni li digué que l'abar conta els seus tresors, s'enfadà tan al veure que no agafaven el seu carroatge, que va estar a punt de clavar-li un ganivet al cavall, sort que Don Joan el va aturar. Es parla sobre que el senyor no li agradava la literatura italiana però sí la seva música. Deia que ells no escrivissin sobre ells, però que deixessin que els altres sí que ho facin. Parlen sobre un il·lustre italà, Andrea Dorja, i Don Joan i Dona Maria Antònia creieren que erà una al·lota però era un capità jove i energètic. Parlen sobre la història italiana, i comenten a Miquel Àngel, i a Chigi, que resulta que quan Chigi convidava a Joan Mèdicis, utilitzava per dinar plats d'or, i en acabar l'àpat els llençava pel riu, però hi havia fet posar una xarxa, de manera que amb poc temps ja els tornava a tenir a casa seva. Es creien molt rics, segons Don Toni, però en realitat només eren simples comerciants. També parlen sobre el mal humor de Don Joan últimament, més aviat de les seves ganes d'expressar la ira a través de la violència en certes ocacions. Segons ell començà a París aquell dia que el guardia l'agafà pel braç, passant també per el recepcionista de l'hotel el dia que van marxar, i pels companys d'habitació que tenien a Roma perquè feien molt d'enrenou. Ens parla sobre lo bells que eren els seus companys d'habitació, i els compara amb figures gregues de museu, i que un dia els va saludar dient-los que eren els seus roommates.

-Capítol 11: -Reben la confirmació per l'audiència amb Lleó XIII -Don Joan proposa fer uns exercisis espirituals per preparar-se per la visita. -A Dona Maria Antònia li sembla be pero Don Toni diu que cadascu ha de fer les preperacions diferents perquè l'audiència representa coses diferents per a cadascú. -Dona Maria Antonia li pregunta perquè, interrompentlo. -Don Toni explica que el seu senyoravi, i el d'ella, quan algu interrompia, els pegava amb una canya. El senyoravi es deia Don Ramon. -Don Toni s'explica i diu que la benedicció del Papa és el més important del viatge, però que a ell també li interessa conversar-hi perquè és un home molt savi en molts apectes. -Diu que a ells els convé resar però a ell preparar-se les preguntes pel que pugui preguntar en tan

poc temps. Diu que resar és com fer màgia i a Maria Antònia no li agrada aquesta comparació. -Rutina dels dies allà: Feien missa a Santa Maria dei Miracoli, i l'única feligresa, com a París, era Dona Maria Antònia. Després feien una volta per la plaça plena de sol mentre resaven el rosari i després tornaven a l'alberg fins que es feia fosc i anaven a Església. A Don Toni només el veien a taula, però ella no deia res sobre l'assumpte. -El dia abans de l'audiència amb Lleó XIII Dona Maria Antònia va comunicar que no hi aniria, i que aniria a la pública que feien demà passat perquè era el què li interessava. I ue el senyor i ell eren una altre cosa. -Don Joan sabia que no ho renunciava per ell, sinó pel senyor. -Don Joan no podia dormir perquè els seus veïns havien convidat a unes noies ib feien molt de xivarri. Ell els hi digué que paressin, i estaven vestits de romans, i feien veure que dos eren un matrimoni i que ella sempre l'enganyava amb l'altre. A Don Joan no li agradà gens, però quan tornà veié que havien begut i no podia fer res. Al cap d'un rato ja van callar. -Mentees anaven a veure el Papa don Toni li digué que volia parlar amb el Papa a soles, i que si es predenta l'ocació, ell marxi per deixar-lo sol. Ell diu que ja renunciava l'audiència però el senyor li ho prohibir, ja que havien fet el viatge perquè ell parlés amb el Papa en persona. -Un cop van arribar els van portar a moltes sales molt luxoses, i a la última un sacerdot els va acompanyar a veure'l a la seva sala. El van veure darrera una taula, i a Don Toni li recordà molt semblant a l'escultura de Houdon que es conservava al vestíbul del Teatre Francés. També ho comentaven alguns diaris.

-Capítol 12: -Fan 3 reverencies i van a ferlo un peto a la sandalia del papa pero aquest els hi dona la ma per evitar-ho. -El Papa els hi pregunta sobre Dona Maria Antònia, i don Toni diu que no es troba be. Joan creu que haurien d'haver dit la veritat, perquè no podia ser que ja les primeres paraules a Lleó XIII fossin mentida. El papa els diu que va estar a Mallorca i que era molt bonica. També menciona al Collera. El Papa s'havia informat d'ells, segurament pel Collera, i savia que Don Toni era un amant dels classics llatins, així que el va portar a la biblioteca mentre don toni i el papa parlaven. -La biblioteca era gran, i amb requadres secrets, t'arrepengaves i entraves a altres cambres. Ell no sabia per on havia entrat i per equivocació va entrar a un escriptori i l'altre a una habitació de frare amb un llit i una finestra que es veia la part de dalt d'un xipré. -A ell li extranya el llibre Ègola II perque deia coses molt diferents de les que havia après al seminari. -Al cap de tres quarts d'hora el van cridar. -El papa es va acomiadar i li va dir que tenia molt de talent. -Li van presentar una marquessa que anava acompanyada amb dos sacerdots, era la marquessa d'Acaua Tinto. -Després van marxar els dos cap a l'alberg.

-Capítol 13: -El senyor no volia parlar sobre el Papa fins al cap d'uns messos, i els altres dos es morien de ganes de saber-ne cosses. -Ja estaven al tren de tornada que havia de portar-los fins a la frontera francesa. El paisatge era molt bonic.

-Parlen sobre els impostos i que li hauria d'haver preguntat al Papa si era bo o no enganyar al govern. -Parla sobre els filòsofs i els polítics. -Menciona que don toni havia oblidat l'administracio d'hisenda i estava arruïnat. -Parlen sobre la Madame Pompadour, que sembre va de rosa. -També de la reconciliació entre els Borbons i els Habsburg. -Joan creu que Lleó XIII l'havia impresionat positivament. -Don Toni creu que el pontífex no ensenya totes les seves obres, ja que a la seva habitació privada en va veure algunes que no ensenyava. -Don Joan sap que Don Toni li havia preguntat al papa la qüestió de "La fe ens condueix a la Veritat o a l'Error, mentre que la Raó sols ens condueix a la Veritat". -Per acomiadar-se italia aparegué una senyora amb moltes dones i exhuberant que els hi explicà que l'han criticada perquè el seu senyor l'ha deixada i ara es diverteix, però a ella li és igual, i plora i riu. Quan van arribar a la forntera de França es va despedir donant un petó a Dona Maria Antònia.

-Capítol 14: -Van tornar amb la bossa de diners buida, havien gastat tot el que havien obtingut de la venta del pinar, 600 duros. -Dona Maria Antònia deia que amb un bon any ja no tindrien cap deute, cada dia era més optimista. -Els nebots els van anar a rebre al moll amb alegria malgrat el distanciament. -Dona Magdalena havia enviudat i vivia amb els germans i portava una vida d'aristòcrata. -En Collera anava sovint a Madrid, tenia els aires pujats, i preguntava a elles com els havia rebut el papa. -En Toni està enfadat amb ell perquè el va vendre com a gran publicista, però no havia publicat res. -El collera li diu que podria ser l'escriptor més conegut de l'illa, i ell diu que és possible però quan mori. -Li diu que el Papa s'interessà per l'epitemogia del nom de collera. -Dona Maria Antònia per csn iar de tema vol parlar sobre algun lloc dels què han anat, i treu el museu galliera, però diu que era de Roma quan estava a París. -En Tomeu els recollí i els portà amb cotxe a casa seva. -Parlen sobre una nova anglesa al poble, que tenia un lloger de 8 duros l'any però ella en paga 8 a la setmana. Era pintora. -Ens expliquen l'escandol den tomeu, un sirvent de Bearn de 17 anys que la anglesa el pintà però al quadre apareixia despullat amb unes ninfes i tothom en parlava malament. -Don Tomeu l'havien tingut com un home lleig i despentinat amb els cabells de color carbó. -6 o 7 anys més tard, don Tomeu tingué un atac mental que va fer matar a l'anglesa i també als senyors, derrocant definitivament la casa. -Miss Moore va venir a dinar a casa dels Bearn i els va explicar que era molt poderosa i tímida fins als 45 anys, on un home el va atendre molt informalment a un estanc, i des de llavors que un nou món se li despertà i canvià el seu caràcter. Això passa a Nàpols, que ella havia vingut de Londres malalta.

-Capítol 15: -Miss Moore va tornar 2 vegades però un cop passat l'escàndol del quadre no tornà més perquè era antipàtica amb Dona Maria Antònia, i a ell no li feia especialment il•lusió. -Ella vivia una vida nocturna, sempre sortia de nit. -Un dia va intentar entrar a l'Església sense res al cap, però no li van deixar entrar. També digué que no entenia la seva llengua, i l'escolà, qui la va fer fora, li digué que l'aprengués. -Doma Coloma es posà malalta i l'anglesa la cuidà, però no per caritat, sinó perquè volia retretar un nebot-nét. Pero l'anglesa la pegà, i Dona Francina s'encarregà de fer aquesta feina. -Ella quan va tornar estava transtocada mentalment, i només deia lo dolenta que era i que la féssin fora del país. Un dia a la sala del piano es va posar a cridar demanant a on eren. Don Toni es divertia amb aquestes cosses, i quan no veia li posava una droga, bromur. -El Vicari va anar a veure el gobernador perque la fessin fora pero aquest te unes idees lliberals i angleses i no va voler expulsar-la. -Parlen també sobre l'època de la novela en aquell moment, que s'havia mort Alfons i començava la Regència amb una certa por. Parlen també de les pèrdues de les colònies, del marxisme, i de que per a don Toni Europa era el món perquè aquí s'hi podia trobar de tot el què hi havia. -Ens parla de Miss Moore com a exenple de què hi ha diferents nivells a cada persona, i que podem canviar en qualsevol moment. -Miss Moore no marxà del poble tot i les crítiques de la gent, i seguia passejant amb un ca raríssim, i fent dibuixos i apuntant coses a les llibretes. En definitiva, com si es trobés en un país conquistat.

-Capítol 16: -Algun temps després del vaitje es veuen les perdues mentals de Dona Maria Antònia. -Ens fa una comparació amb un aparell musical que va veure de viatje a Marsella amb l'estància dels senyors a la terra. La màquina sonava muscia i ensenyava un paisatge com es feia de nit i de dia. -Don Joan pateix de que Don Toni potser pugui anar a l'infern, però está convençut de que Dona Maria Antònia no hi anirà. Ella sempre seguia el camí, mai guanyava res però sempre anava assegurada, i ell arriesgava, tenint el perill d'anar a l'infern o de trobar gloria. -Ens parla de que el senyor creu que el Collera l'aclipse, ja que diuen que si fan un nou carrer a Palma l'anomeneran amb el seu nom, i no de Bearn. -Ens diu que Lleó XIII va aprobar que Don Toni escrigui les memòries. -Els darrers últims dies d'hivern anaven més tard a missa, i la feien al perit oratori del pis de dalt. No hi assistia el servei ni tampoc Don Toni, només Dona Maria Antònia. -Ens parla sobre un jardí que abans havia sigut una garriga, i el varen robar, per això li diuen el jardí robat, per fer-lo bonic, però ara hi havia un cert desordre tot i que era ben bonic. -Maria Antònia recorda a dona Margarideta, i diu que llàstima que s'hagui mort, perquè li agradaria sentir una cançó del piano. -Ens diu que en certs moments creia que era una nina. Recorda que un dia estaven els 3 al jardí i el senyor digué que als bons teatres moderns els llocs més prestigiosos tenien les cadires numerades, i ella li anava preguntant, rient i continuament, com ho sabia, com si fos una nena de 7 anys, repetint una escena semblant que va passar quan els dos eren menuts. -Joan ens diu que com més es debilita el cervell, el cor és més natural i franc, com és vertaderament. -Ens parla ella que van tenir una mala època, quan ella vivia amb els seus pares, perquè se'ls hi va cremar el pinar, i durant dos anys no van poder menjar endiot, el plat típic d'allà, i pel Corpos va

haver d'anar sense vestit nou perquè no s'ho podien permetre econòmicamemt. -Ens parla de la posada de Bearn, diu que és trista però que li agrada igualment. I que va estar vivint a la casa del poble perquè els seus pares deien que era millor per la salut, però en realitat és perquè era més barat que la casa de Ciutat. -Parla sobre lo contenta que està amb el seu matrimoni amb Don Joan, perquè convenia ajuntar les hisendes. Li semblava bé que fos el seu cosí perquè el coneixia des de ben petit. -Diu que no deben res ara i que va sobrats, però Joan ens diu lo difícil que és pagar les hipoteques, i que era ell l'únic que s'en preocupava. -Diu que ha estat feliç i recorda els seus viatges. Van anar de viatje de noses a París, i altres viatjes que van fer són a Roma, a Ginebra i a Portugal. Els recorda amb dificultat, no sap si en Joan va tornar amb ells a Roma o no, o si havia anat a Portugal o no. Ens diu que sempre ha passat por a Itàlia. -Diu que si no van tenir fills era perquè no convenia, perquè al ser cosins potser haurien sortit locos. -Abans ella parlava segura i ara parlava amb to interrogant. -Al final del capítol Don Joan aprofita per treure el tema d'el parent llunyà seu de la sala de les nines, i ella diu que espera que Déu l'hagui perdonat per agradar-li molt les jovenetes, i tallà en sec sense dir res més del tema.

-Capítol 17: -Madó Coloma la van assessinar, i els cosins la van veure poc després de ser morta, estava al peu del llot i smeblava que l'havien estrangulada. -Deien que no l'havien morta per robar-la, però no hi quedava res de valor, ni la cabra, ni roba, ni la cadena d'or. -Hi havia dos culpables possibles, Miss Moore, i el senyor. -D'ell es deien coses lletges, tenia mala polularitat, deien que passava les nits sense dormir, invoca el Dimoni i que no va a missa. -Don Joan ens diu que d'aquesta desgràcia aprengué que el Mal apareix quan menys l'esperem i pot afectar a tothom. -Dona Maria Antònia diu que no cal preocupar-se de la política, perquè sempre succeirà el que hagui de passar, i que tot aniria millor so tothom es preocupés per les coses del dia a dia i no pas del futur. -Dona Maria Antònia no entenia perquè estava tantes hores escrivimt sense necessitat, i ell li diu que escriu sobre ella principalment. -Ella li demana que ho vol veure, i que si només parla d'ella, i ell diu que també parla d'altres senyores però que totes es redueixen a ella. Diu que mai l'ha enganyada. -Ella diu que sí, i diu amb qui l'ha enganyada, dona Xima, Miss Bernal, i una italiana, i ell respon en què totes li recordaven a ella, o pel seu cor, el seu peu, o per la manera de pipellejar. -Don Joan ens diu que les Memòries és un homenatje a la senyora, que per a ell enganyar-la amb dones semblants era una manera de ser fiel, però després d'una aventura s'identificava millor amb Dona Maria Antònia. -Don Toni parla de què tota la medicina és bruixeria perque els metges endivinen les nostres malalties. -Don Joan treu el tema dels mals rumors sobre el crim de Madó Coloma, i ell diu que són disbarats i no s'han d'escoltar. -Ens explica la seva relació amb ella. Ens diu que va anar a França i es va fer francmaçó per poc temps, fa més de 50 anys. Ella es va enamorar de la cadena que tenia i ell li va regalar, però que no va passa res, o quasi res...

-Ens parla que fa 20 anys quan va tornar a fer amistat amb Dona Maria Antònia ella va patir un shok (segons va diagnosticar un metge francés a distància) i que firmava amb nom de Xima. Diu però que ara ja esta molt curada i que no li fa res parlar d'aquell tema. -Don Toni diu que demà si no plou poden anar a caçar tords. -Don Joan ens diu que li fa por que ell torni al mal camí del fatalisme oriental. I diu que a Bearn sembla que hi hagui pau, però passen moltes desgràcies com l'assessinat de Madó Coloma. Diu que això li sembla un pressentiment. -Diu Joan que no li va preguntar si creia en Déu i el Domoni per por a la seva resposta desbaratada.

-Capítol 18: -El senyor s'anava tornant més llest dia a dia però la senyora era més humana i li passava el revés. -Diu que el diari diu coses molt interessants (ella) però que mai el mirava perquè s'oblidava. -Ens diu que ella allà hi tenia totes els comuditats, només, després de pensar una estona, creu que li falta una cortina. -Diu que ja descobert el quadrat del cercle, allaegant-lo amb 4 extrems. Era degut al seu optimisme. -Els seus dies eren més desordenats mentalment i un dia va dir que creia que potser no era Bearn, sabia que era filla dels seus pares, la seva mare era una santa, però que no sabia si els seus avis havien sigut tant bons. Creu que el senyor ho sap peequè ha llegit l'arxiu, però no li diu res. -Parla sobre les incidències que deia un rei, però abans que digués coses disbaratades treuen el tema de Roma. -Ella pregunta perquè no va anar a veure el Papa amb ells, i el senyor li diu perquè estava constipada, i ella diu, ah, és veritat, no m'enrecordava. -Don Joan diu que lo de Madó Coloma el preludi del final. -L'últim hivern va ser el més dolç. -Els senyors cada dia es llevaven més tard, berenaven més tard, dinaven més tard, i havien de suprimir la bereneta o el sopar. Tot i que no sortien de casa i no rebien visites, ells no tenien temps de res. -Ens parla sobre el lloc del descabdellat final. És una sala rectangular on a la dreta hi ha l'habitació del senyor, a l'esquerra la de la senyora, i al fons la xemeneia amb els dos balcons que donen al jardí. A sobre la xemeneia es veu la porta d'entrada al saló, perquè hi ha un mirall, i també el jardí que s'està convertint amb una garriga pels balcons. El saló estava molt ben decorat, i don Joan els deia que no hi habitessin, que anessin al replà de l'escala,perquè ell es passejava amb la tinta amunt i avall i ho podria tacar tot, però no el va convèncer. Don Tomeu o Joan, per no distreure'l de les feines de la granja, encenien la llardafoc a les 9 del matí. Es seguia sempre una rutina, en Tomeu li preguntava a En Toni si volia beure un café (ell el corregia, els animals beuen però ells prenen) i na Caterineta es prepcupava per la senyora, que li deia si volia prendre una ensaïmada, i ella deia que ja havia berenat, però no s'enrecordava que havia sigut ahir. Ella sempre demanava una enseïmada amb xocolata, i quan arribava no la volia perquè no s'enrecordava que l'havia demanada, li deia que li dongués a en Tomeu perquè se la menjés Don Toni. Ell només berenava café, i per això deia que se la menjés ell, en Tomeu. Ell se la menjava ràpid perquè la senyora, com el senyor ja havia fet, li preguntava quin temps feia. Contestava na caterineta per salvar el seu estimat. La senyora es muntava una película perquè ja pensava que havia emmudit don Tomeu, i que haurien de cridar l'hospital. -Faltaven dues setmanes per Carnaval, i na Caterineta li preguntava si podia disfressar-se per carnaval, i ella deia que sí, i que li deixava el seu vestit de núvia. -Don Joan li semblava massa extranya la pau de Bearn, i pensava que aviat hi hauria una desgràcia, si no sortïa espontàniament, la farien ells mateixos. Dona Maria Antònia també s'ho ensumava

sense preocupar-s'hi. Joan no sabia si seria una malaltia, la ruïna definitiva, o alguna altre cosa. Diu que el Mal afecta a tota la Humanitat, i així ha de ser per copsar el Bé.

-Capítol 19: -Parla sobre els útltims dies al saló blau i daurat,on Dona Maria Antònia recorda viatges i vells temps, dient malament dates i llocs, i Don Toni corregint-li els errors. -El turó que tenen davant de casa es diu Puig del Teix i es veu des del saló. -Diuen que els records només són bells quan t'els imagines. -Don Joan ens diu que el saló des d'on escriu ja no és el mateix des de que els senyors no hi són, és irreconeixible, i diu que en Tomeu ja no haura d'engegar mai més la xemeneia, perquè ningú la necesitarà més. -Representa que Don Joan està ja al present en què escriu la carta, durant unes pàgines del capítol només, i recorda els vells temps amb paraules que deien els senyors. Diu que són fantasmes triomfadors del temps. -Després de dinar Dona Maria Antònia s'adormí, i Joan Mayol intentà convèncer a don Toni sobre pràctiques religioses. Li diu que quant de temps feia que no es confessava, i ell deia que constantment amb els memòries. Don Joan diu que això no serveix perquè la confessió comporta patiment i dolor i el propòsit de no reincidir. Ell diu que ja no tornarà a marxar a París amb una al·lota. -Don Toni diu que li hauria agradat ser un gran novel·lista, però que no sap posar-se en el lloc dels altres, i per això no ho serà mai. -Parlen sobre dona Xima, i resulta que durant un temps després d'haver tornat amb Dona Maria Antònia, don Toni i Dona Xima s'havien escrit per carta. Ella li explicava les novetats, i li demanava dobbers. -Dona Xima li explica com va fugir de París, perquè els revolucionaris van cremar les Tulleries i l'hotel Étoile. Don Toni ho explica a les memòries. Dona Xima va fugir amb l'Emperadriu Eugènia de Montijo. Ella la va anar a buscar al palau, i van sortir disfressades, i van anar a casa de l'Evans, el dentista de l'Emperadriu i un amant de Dona Xima. La història sap que Evans les va ajudar en la fugida, però no que era amant de Dona Xima. L'emperadriu sí que ho sabía. -Després es va posar a parlar una altra vegada sobre l'estrena de Faust, i de que Gounod era un gran innovador tot i que deien que no. -Dona Maria Antònia confon obres d'òpera amb obres de reformes, i diu que no parlin d'obers perquè els obrers ho omplen tot de pols. Quan li diuen que parlen de les obres d'òpera, diu que tampoc li agrada, perquè ho relaciona amb Dona Xima, i diu que no sap si és una història passada. Ho diu amb humor.

-Capítol 20: -El diumenge de Carneval, després d'una setmana molt moguda pel Joan, algú va escampanr la notícia de que Dona Xima havia tornat a Mallorca. -Ell, amb l'excusa que havia d'anar a Ciutat a veure el Vicari va preguntar a tots els veïns, o a casi tots, si sabien alguna cosa d'ella o del rumor, i alguns van dir que era simplement una parenta dels senyors que demanava almoina, i altres deien que era la mateixa reina de França. Era clar que es tractava de Dona Xima. Don Joan no pogué dormir durant tota la nit. I s'imaginava com devia ser ara, que ja tenia 50 anys complerts, i s'enrecorda de les aparicions que va veure a París. Era clar que ara intentaria anar a veure els senyors, i havia de jugar un paper de comèdia de penediment. -A les anotacions del llibre ens diu que han suprimit un tros perquè don Joan era un noi culte però

de la seva època. -Al dilluns feina bon temps. Don Joan va anar a espiar el jardí per la finestra, i va veure a Na Catarineta i a Don Tomeu que parlaven sobre que la senyora li havia dit a ella que s'havien de disfressar de nuvis. -Na Caterineta li havia dit què sentia per don Tomeu. Ella li digué que s'havia de disfressar de núvia amb el seu vestit i passegar pel jardí, i ella la miraria. Tomeu segur que sabia que ella estava enamorada d'ell. -Aparegué Dona Maria Antònia amb na Catarineta vestida de núvia, amb el seu vestit, i els hi digué a Joan i Don Toni si sabien qui era aquella núvia que els havia anat a visitar. Els dos sabien qui era, i que anava amb el vestit de núvia de Dona Maria Antònia, tot i que Don Toni diu que ell no ho havia de recordar, que era el seu vestit. Tenia una imatge de puresa. -Don Toni li pregunta on era el nuvi, perquè sense ell no podia fer res, i ella es posà trista a punt de plorar. Don Toni s'ho pasava bé. Dona Maria Antònia li diu que no la fagi enfadar, ell diu que faci les coses bé na Catarineta, i aquesta es posa a plorar. Don Toni li dona un consell amb anglès “ Be good and, if it is not possible, be careful”. Don Toni sortí de la sala, i la senyora li preguntà a Don Joan què havia dit, perquè no l'havia entès, i Mayol sí però digué que ara no podria traduir-lo. L'al·lota ja estava patint un atac de nervis, com si fos una nina petita. -En aquell moment entrà en Tomeu, que no sabem si s'havia enterat d'alguna cosa, i fou com si res. Na Catarineta digué que no el volia veure. En Toni li diu a en Joan que interrogi a en Tomeu, i Mayol li pregunta què ha passat entre ell i na Catarineta, i ell diu que res i que no sap perquè plorava. -En Toni diu que els han de casar. I va començar a prendre notes a un quadern. Aquestes notes les les va veure en Toni ratllades sense saber què hi posava, només va poder desxifrar el nom de Catarineta. -Don Joan s'endugué a Don Tomeu al replà per averiguar més coses, i li va preguntar si volia casarse amb ella, i ell respongué: Ella diu que no tenim roba. Don Joan li pregunta que què passaria si els hi sortís una criatura, i Tomeu respon dient que això no passaria perquè sí. -Don Joan veu a en Tomeu, alt, moré, bell, però que cada vegada que li augmentava la bellesa, li disminuia la intel·ligència. -Don Joan ens diu que 15 dies més tard el metge li confirmà els dubtes i els va cassar a corre-cuita. Segurament els dubtes eren que na Catarineta estava embarassada i per això els va haver de casar. -Dona Maria Antònia aparegué i li digué a Don Tomeu que vagi a disfressar-se de nuvi, i fins que no estigui imacable no torni. -Mentrestant ella li diu a en Joan que juguin a l'escambrí. Mentre juguen li explica que Don Toni li fa trampes en aquest joc, ja des de petit, que venia a la posada de Bearn a jugar amb ella. Diu que era negre, menut i molt xerraire. Es pregunta perquè es va enamorar de Don Toni, però diu que era el millor que la posada i la casa de Bearn tornéssin a estar juntes, tot i que ara sense descendència no sabien què s'en faria. També per unir les hisendes, perquè sinó els dos s'haurien pogut arruïnar. -Dona Maria Antònia es refereix a Don Toni dient-lo pel seu nom enlloc de senyor a en Joan. Li diu per preguntar-li si creu que anirà a l'infern, o no, i ell diu que és bó i que s'ha penedit dels seus errors. Ella es tranquilitza i diu que tindran una bona mort, només li demana a Déu que acabin plegats. -El senyor ja feia una bona estona, mentre durava aquesta conversa, que dormitejava a la butaca, i Don Joan per assegurar-se que no els sentia, li preguntà al senyor, aquest roncà, i Mayol veié que s'estava fent el dormit per espiar-los, i la senyora es cregué que estava dormint de veritat. -Dona Maria Antònia creu que ja no poden viure gaire, i Don Joan els diu que tenen bona salut i poden viure molts anys més. -Dona Maria Antònia reflexiona i veu que no fa gens de feina des de ja fa temps, només paseja pel jardí, juga a cartes, i mira pel balcó. S'enrecorda de que quan va tornar a fer amistat amb Don Toni

començà una vànova de ganxet, però que encara no l'havia acabada. Es pregunta si l'acabarà abans de morí, i Don Joan ens confirma que no. Però ens diu que Déu li concedí allò que demanava, la mort dels justs i no sobreviure a l'espòs.

-Capítol 21: Era al migdia i havia començat a ploure. Els senyors s'havien adormit vora la xemeneia. En Joan va aprofitar per anar a resar, però abans va gaudir del silenci. De cop i volta, aquest silenci es va interrompre, una veu de baix cridà Don Joan, té una visita. Era Dona Xima. En Mayol va baixar, ella estava tota mullada de la pluja, havia canviat molt des de que la va veure a París. S'havia aprimat, conservava una certa magror que li donava esveltesa i que a la vegada li feia semblar més jove, però tenia la cara plena de taques vermelles. Ell li pregunta si ha vingut a peu, i ella diu que sí, que ha deixat els caballs a Ciutat perquè no es mullessin, i afegeix que li encanta la pluja. Don Joan va a dalt a avisar als senyors de qui havia arribat, i es van despertar al moment quan van sentir el nom de Dona Xima. Don Joan li diu a Don Toni perquè Dona Maria Antònia no s'enteri, però el senyor diu que és millor que ho sàpiga. Dona Maria Antònia està preocupada, diu que és una gran desgràcia i no saben què fer, ara que estaven tan tranquils, i li van caure llàgrimes dels ulls. Ara es tractava del desenllaç de Dona Xima, només Déu és etern, les altres coses s'han d'acabar. Dona Maria Antònia li preguntà a Don Joan si ella volia portar-lo un altre cop a París, i don Toni digué que millor que Dona Xima marxi. Llavors, Dona Maria Anònia deixà de plorar i tornà a estar interessada en les cosses pràctiques de la vida. Es veu que ella no sabia que Dona Xima estava en misèria, diu que es pensava que ella tenia diners i ells eren els que s'estaven arruïnant. Don Joan li torna a explicar que els republicans van cremar-li la casa i que l'Emperador d'havia mort. A Dona Maria Antònia li va fer pena, i li va dir que pugués i que portéssin una botella de Xerès i enceimada. Don Joan va anar a buscar a Dona Xima i la va portar a dalt, després es va retirar per anar a resar. Com que no es podia centrar en les oracions, al cap de mitja hora va tornar a l'habitació per si necesitaven alguna cosa i els va veure satisfets, rient i parlant vora la xemeneia. Parlaven sobre París i algun restaurant que havien anat, com el Vefour al Palais Royal. Dona Maria Antònia li preguntà si s'havia mort l'Emperador, i Don Joan, al veure que era una pregunta súmament complicada, va voler salvar-la preguntant-li si havia perdut la feina com a secretària de l'emperador. Ella diu que efectivament, i que el què feia allà era despatxar la correspondència Espanyola. Li pregunta el senyor de què s'havia mort l'Emperador, i ella respon que no podia aguantar la desfeta, la caiguda del seu imperi. També li pregunten sobre el dragó de 20 anys, i resulta que també es va morir, era ajudant de Lluís Napoleó. També la questionen sobre Campo Forino, i ella diu que va poder refer la seva fortuna, i que ara era el Cap del Partit Polític Socialista Francès i que no volia saber res d'ella. També li pregunten sobre la seva veu, ja que havia participat en certes òperes, i diu que ja la va perdre. Diu que també ha perdut la bellesa, la figura, la joventut.... Dona Maria Antònia diu que encara és una nina, encara la deu veure com si fos jove, ja que parla d'ella com si estigués en el seu moment d'esplandor, esvelta i poderosa. Na Xima es va deprimir i es va posar a plorar. Li explica que a Ciutat la van fer fora perquè no pagava, que els coneguts ni la volien saludar, i que no es podia permetre ni anar a una fonda. La nit anterior l'havia passada dins d'un confessionari de la Seu. A Dona Maria Antònia li sap greu, i diu que no oblidi qui és ella, com si encara fos algú. Diu que ja ha venut tots els diamants en què havia invertit molts diners, i que creia que s'hauria d'haver mort molt abans, i que el suicïdi l'hi havia passat pel cap. De fet, té uns bombons que un criminal li donà, concretament 3 de xocolata, que al menjar-los, tenen un verí, i t'adorms i ja no t'aixeques més. Li ensenyà als senyors, Dona Maria Antònia n'agafà un, i Don Joan li va sostendre la ma. Ella li va dir que no volia marxar d'aquest món perquè s'hi troba bé. De cop i volta Dona Xima va deixar d'estar trista i va parlar sobre negocis, concretament un projecte que havia pensat amb un que no era metge però hi entenia de medicina, i volien trobar la

cura de tubercolòsi mitjançant una vacuna de cavall, primer emmalaltint-los a ells, però que per fer-ho necesitava 10000 duros. Els senyors li diuen que això no els hi agrada, i que es busqui alguna altre cosa, i ella diu una fonda. Començen a parlar sobre el projecte, i Dona Maria Antònia diu que només deixi entrar a dones soles que sàpiguen d'on venen, a on són i a on van, i que vagin a missa, perquè Dona Xima no ha d'aguantar a ningú. Don Toni diu que si posen tantes restriccions ningú hi anirà. Tot i així, dona Maria Antònia troba que ella és massa jove per muntar una fonda i li diu que visqui amb ells, i que els farà companyia. Dona Xima besà a Dona Maria Antònia. Parlen també una mica sobre don Joan, que ella li diu Joan perquè el coneix des de petit, però davant de Dona Xima li diu Don Joan. En Joan li diu a dona Xima que va ser porquer de la casa, i Don Toni diu que això no calia espesificar. Don Toni estava llegint un diari, i els comenta una notícia perquè la troba extranya, perquè diu que el Rei ha tornat a sortir a caçar, i ell es pensava que ja feia uns quants anys que s'havia mort.

-Capítol 22: Don Joan Mayol revé una visita de Dona Xima aquella mitjanit. Ell no ens diu explícitament què li va dir, però ens diu que va quedar desfet, i que la va perdonar. Era un secret de confessió. Podem deduir que va parlar-li sobre les seves ganes de suicïdar-se, ja que Don Joan queda amb ella que demà a les set i mitja vagi a la capella i li dongui els bombons perquè Don Joan els cremi, i no pas tirar-los per la finestra, com Dona Xima havia pensat, ja que era una manera més solemne i no podria causar cap accident a cap infant ni animal. Dona Xima mai es va presentar a la capella, i quan Don Joan, bastanta estona després, perquè l'havia estat esperant, va arribar a casa i se la va trobar tant alegrament parlant amb el senyor. Ella no li comentà res del què havien quedat, i li va demanar que li deixi una sotana per disfressar-se al dia de Carnaval, que era d'aqui poc. Don Toni li pregunta perquè va marxar l'Emperadriu amb ella, i ella no li respon. Li diu Dona Xima que van agafar un barco, i don Toni la corregeix dient que van agafar un cotxe de punt. Don Toni diu que ella te la reputació de mentidera. Aparegué Tomeu amb llet per si en volien, i Dona Xima se'l quedà mirant, i li va fer moltes preguntes, quina edat tenia, (23), si tenia xicota (ell respongué que sí, però que no s'havien casat perquè no tenien roba) i si li agradaria treballar com a valet a la ciutat, i ell li pregunta en què consisteix, i en Tomeu es queda sorprés quan Dona Xima li diu que només ha de saludar a la gent, encendre'ls el cigar si volen fumar, i contestar les preguntes de la gent amb bona cara. Don Joan ens diu que Dona Xima havia oblidat els propòsits que li havia fet plorant, unes 5 hores abans, a altes hores de la nit. Dona Xima s'apropà a en Tomeu, i veié que li mancava una dent, i Dona Xima li preguntà si volia que li possés una de postissa, i ell digué que no, ja que deien que eren de morts. Don Joan ens diu que encara tenia un cert aire d'esvelta, i fins i tot de jove, Dona Xima.

-Capítol 23: Comença a el capítol, i és dimarts al migdia, en el dia de Carneval. Encara es celebrava la festa a casa els senyors, conservant el pacte amb l'antic Vicari. Tot i que el nou feia la màniga més ample, ningú va voler canviar la costum. Don Toni surt al balcó i sent els ocells, les abelles i veu les flors del jardí que s'estava cnvertint en garriga. I pensa que darrera la bellesa de la naturalesa s'amaga la crueldat d'aquesta, ja que els ocells s'estaven menjant els mosquits, i les cabres destrossaven les flors, les àligues caçaven, etcètera. Ens explica Don Joan que Crist va tenir un moment de crisi en una tarda com aquella, en què va pensar que Déu l'havia abandonat. El capellà va preveure que hi hauria un desenllaç pròximament, i al veue que no podia fer res, Don Joan es va posar a resar, i quan es va despertar ja era de nit, i la naturalesa ja no se sentia, i dins de casa hi havia un gran

enrenou, tothom disfressat amb màscares ballant i cridant. Ens diu que anaven tant disfressats de cap a peus que es podien produir situacions incòmodes ja que era difícil de distingir el sexe i saber l'edat de les persones. Don Toni va anar a fer un volt per la casa i veia l'apoteosi final en el solar dels Bearn. Va entrar a la cuina i va veure que el foc era parat i la cuinera havia desaparegut. També va veure dos pernils i un vi dels bons. Va anar a parlar amb el senyor, que estava adormintse vora la xemeneia, i li digué a Don Joan que deixi que facin festa i es tornà a dormir. Dona Maria Antònia estava satisfeta de què hi hagués tanta gent celebrant la festa, i li agradava sentir tant d'enrenou. Don Joan ens diu que una parella havia invadit l'escriptori del senyor, i que ell va haver d'interropre'ls i cencurar-los aquella activitat. Va veure també que una persona molt alta anava regalant pernils i vi a les persones convidades, el senyor no era de Bearn. Don Joan va anar-se'n a un extrem, sense moure's, per fer-se l'invisible. Allà va sentir una conversa, una al·lota li deia a dos al·lots que vinguéssin a ballar, i aquests primer li van demanar que ensenyi les mans per saber si era un mascle o no. Don Joan, mig adormit, respon la pregunta, i diu “Bon mascle i l'estau palpant”, i es tornà a adormir. Don Joan va anar a sota de l'escala, on va veure que hi havia una senyora que intentava amagar.se un canelobre de plata sota el vestit, i ell va poder aturar tal pecat. Li recorda a unes colleres de plata que van faltar després del Carneval d'algun any, i que a Don Toni no li va donar la importància que es requeria tal assumpte tant greu, segons Don Joan. Dona Xima aparegué i li digué a Don Toni que Don Tomeu li havia demanat que es casés amb ella, molt exitada, com si estigués boja. Ella va anar a dir-li a Don Toni i aquest va dir que no es casarà amb ell perquè ell no l'estima i Don Toni no ho concentiría pas. Dona Xima es va posar a plorar i a dir que ell li havia dit que l'estimava. Don Tomeu també aparegué, i digué que aquella dona estava molt tocada, i que semblava una bruixa. Dona Xima, en aquell moment, es va treure la capça de bombons del pit, però Don Joan va estar a temps per llençar la capsa al foc. No obstant, durant aquella curta disputa per treure-li la caixa a Dona Xima, la tapadora s'havia perdut, per tant no sabía què havia passat amb els bombons, si s'havien cremat o encara rondaven per allà. Dona Xima plorà, i va marxar corrents, i no la van tornar a veure mai més. Va sentir que la Guàrdia Civíl l'havia trobada a la carretera, i que quan la van dur a l'hospital ja era morta. Don Joan ens diu que aquella funesta nit no la va perdre a ella, sinó que va perdre a la imatge de la bellesa pura. Dona Maria Antònia estava contenta perquè hi havia tot Bearn a casa seva, i parlà que Na Catarineta estava plorant, i que no tindria que portar-li més el berenar. Quan va començar a buscar el seu rosari, per la xemeneia, perquè li volia regalar l'endemà a na Catarineta, va menjar-se un dels bombons de xocolata enverinats de Dona Xima, perquè s'havia oblidat que eren verinosos. Llavors va entrar en un estat de somnolència que no els va criadar l'atenció (perquè ningú havia vist que es prenia el bombó) fins que va ser l'hora d'anar a dormir ja que no es movia. Ja era molt tard, i tothom ja havia anat a dormir. A més, no hi havia cap metge a Bearn, i el barber s'havia trencat la cama in o havia vingut. Don Joan quan va baixar a la cunia per preparar café, va veure a Dona Maria Antònia als braços del seu marit, trist. El senyor també semblava endormiscat, però a ell li costava molt perdre la consciència. Don Joan s'enrecorda d'un moment en què Dona Maria Anònia, quan encara no havia perdut el cap, els va preguntar si s'estava morint, tot i que es sentia com en el cel. Don Joan li va dir que no, que estava molt bé i molt sana, però ella no es cregué amb el què li deia, i li preguntà a Don Toni què faria sense ella, i ella mateixa diu que es podrà distreure amb els seus papers, referint-se a les Memòries que estava escrivint. Don Joan ens fa una reflexió sobre la mort, i es qüestiona la seva existència, ja que diu que Ovidi no l'admetia, i que l'Església parlava d'un trànsit. Els ulls de Dona Maria Antònia es van tancar i s'adormí en la pau del Senyor. Llavors, Don Joan va contar els bombons de la capsa i va veure que era buida. Va anar a buscar ràpidament al seu protector, i aquest estava adormit. Li preguntà si s'havia suïcidat, però no rebé resposta. Resulta que el senyor també havia contat els bombons, i deduí que Dona Maria Antònia n'havia près un, així que va decidir morir-se que viure amb la soledat i refer la seva vida. Don Joan ens parla sobre una conversa que havia tingut amb el senyor alguns dies abans mentre passejaven. A la

conversa Don Toni li diu que ja ha acabat les Memòries, i que sap que hi ha errors d'ortografia, com per exemple de les g, les j i les h (ja que a Itàlia ja les havien eliminades) i també de sintaxi, però que aquells errors eren per obtenir millor l'essència. Ens diu que millor de com estan escrites les memòries no pot escriure, i també menciona que hi ha inclòs tots els detalls. Diu que la finalitat del llibre ha sigut retretar Dona Maria Antòna, en la graciosa infantesa, la plena de talent i serenitat maduresa, i el seu desordre mental en la seva última etapa, i que per aconsegur-ho, ha hagut de fer alguns errors gramaticals i ortogràfics. Li deixa diners perquè l'editi, no molt luxosament, només correctament, però que ho faci a París. En acabar, Don Joan li digué que ara la seva vida ja no tindria objecte, finalitat, i Don Joan li digué que tenia a la senyora. I és per això que ara Don Joan entén perquè es suïcida Don Toni, perquè ja no pot escriure les Memòries perquè ja les ha ababades, i que no pot estar amb la seva dona perquè aquesta s'havia près per equivocació un dels bombons verinosos de Dona Xima. Don Joan li demanà a Don Toni que li digués si s'havia près el bombó, ja que suïcidar-se era un gran pecat. Don Toni no li va contestrar, però va somriure. Don Joan li demana que demani perdó a Déu pels seus pecats, i que l'autoritzi a suprimir tot allò inèdit de les seves Memòries. No va dir res més Don Joan perquè ja ho veia inútil. L'endemà al matí, es va llevar Don Joan, i Don Toni encara tenia esforços per alguna paraula més. Li digué a Don Joan que els seus escrits, les Memòries, eren les seves confessions i que no tenia por. Don Joan li respon que la seva existència ha estat molt bella, malgrat els seus errors, i li demana que dongui perdó a Déu. Don Toni digué que s'el acusa d'haver tingut enveja d'en Jacob Collera. Després, morí.