Resenya El Justicia- Joan Torró

Javi Gombao®

DADES DEL LLIBRE

Títol del llibre: El Justícia Autor: Joan Torró Nombre de pàgines: 240 Lloc i data de publicació: València, 2010 Col·lecció: Esguard Editorial: Edicions Bromera Número de edició: 5a edició

Javi Gombao®

EL JUSTÍCIA

E

l Justícia es tracta d’una obra corresponent al gènere narratiu (en prosa) ja que, per una banda, narra fets reals o ficticis i està estructurat dins d’un espai i un temps; i per altra banda, els esdeveniments que presenta la història s'organitzen mitjançant una estructura característica: plantejament, nus i desenllaç. Així mateix, l'element essencial d’aquest gènere literari és el narrador, que fa d'intermediari entre les històries i el públic, a qui explica els esdeveniments del relat. Concretament, estem davant d’un narrador protagonista (intern), és a dir, apreciem com el personatge principal li ocorre una sèrie d’esdeveniments al llarg de l’obra en primera persona. Així doncs, el subgènere narratiu a que pertany aquesta producció és la novel·la, és a dir, text de narrativa extens on s'expliquen fets a partir d'uns personatges, una ambientació i un narrador. A més, apareix descripcions i diàlegs per aclarir o fer més amena l'acció. Pel que fa a l’autoria d’aquest llibre, el va escriure Joan Torró, llicenciat en filologia en la Universitat de Valencia. Actualment exerceix la docència i en algunes estones lliures es dedica a escriure obres de caràcter didàctic com etnogràfic, entre altres inclusions en la literatura. Doncs bé, el present llibre que a continuació analitzarem amb més deteniment, és una d’aquelles produccions literàries que escrigué l’autor en els seus moments lliures. A banda, aquesta obra obtingué el Premi de Novel·la Històrica “Far de Cullera 2003”, instituït per l’Ajuntament de Cullera. En primer lloc, el tema principal present en tota l’obra es correspon amb la defensa dels interessos del poble davant les pressions de l'Església i dels que exerceixen el poder en aquell moment; s’observa doncs, la por i el terror a la Santa Inquisició. També s’hi manifesta com era la vida quotidiana, els costums i tradicions en un moment en que les institucions genuïnament valencianes, la cultura i la llengua pròpies estaven en decadència, alhora que cada vegada s’estava començant a utilitzar el castellà en la majoria de regions valencianes abans de la implantació del Decret de Nova Planta (“allí estaven el dos jurats esmentats parlant castellà entre ells”). Tota aquesta decadència del segle XVI, es vista per un jove del segle XXI que viatjà pel temps. Els subtemes presents en la novel·la, són, sobretot, l’enginy que presenta el jove (recità poemes d’alguns clàssics de la nostra literatura: Ausiàs March, Turmeda, Corella...), per la qual cosa els habitants de l’Ontinyent del segle XVI, degut a aquests recitals i el bon aspecte físic que presentava, pensaven de que es tractava d’un xic d’alta nissaga i el qualificaran com “especial”. Altrament apreciem petites mentides que fa el jove en certs passatges del text, per exemple, el canvi del seu nom per el de Joan o quan digué que va prendre a nadar a Itàlia. Per últim observem, l’amor entre el jove del segle XXI (Jaume) i la filla del justícia del poble (Elionor) i que a la fi del llibre, continuaran junts, però aquesta vegada a l’Ontinyent del segle XXI. Per tant, El justícia ens mostra com era la vida quotidiana del segle XVI a través de la mirada incrèdula de Jaume, un professor aficionat a la història que descobreix accidentalment la possibilitat de viatjar a través del temps mitjançant un alcavor, localitzat al barranc de la Morera, Ontinyent (introducció). Jaume va ser arrastrat pel corrent del riu, fins que arribà a la riba, inconscient i amb ferides per tot arreu. Per tant, Jaume –o Joan, en l’acció situada en el passat– fou traslladat a l’hospital de la ciutat (s.XVI) i va ser atès per Lluís (el metge) i quan estigué en perfecte va trobar-se amb Pere Blasco (el justícia), Nofre (lletraferit), Elionor (filla del justícia), Andreu (fill del justícia) i Vicent (el cec). No obstant, el Sant Ofici reclama la col·laboració de Pere. La decisió d’ajudar-los li planteja dubtes morals i la seua intenció es oposar-se als

Javi Gombao® inquisidors, una de les accions més temeràries de l’època. Malgrat les circumstàncies, aquests personatges viatgen a València amb diferents objectius. Però, finalment, empresonaren a Vicent i Andreu; i Joan era perseguit pel Sant Ofici, però un noble i uns bandolers amics dels protagonistes, els ajudaren a fugir de València. Joan, quan estigué a Ontinyent tornà a localitzar l’alcavor, espantà als nobles que el perseguien, s’adormí en una nit de pluja i fou arrastrat de nou per les aigües del riu, i tornà a estar inconscient (desenvolupament). Quan recuperà la consciència, observà que es trobava a l’hospital, però aquesta vegada al segle XXI. S’adonà que encara tenia la roba de la seua aventura, hi hagué una noticia al diari de la ciutat, trobà un fragment escrit per el justícia dels quals apareixia ell i una indicació de que l’alcavor va ser destruït i de que Elionor el va seguir, fet que va fer que la buscarà i la trobara a la placeta del poble dormint (desenllaç). Per altra part, al tractar-se d’un text narratiu, l’àmbit d’ús, és a dir, la situació comunicativa on té lloc l’activitat social del llibre correspon al literari. Per tant, la finalitat del text o la intenció amb que és realitza l’acte comunicatiu és artística o estètica. Al seu torn, la via mitjançant la qual es transmet el missatge és evidentment, escrita. Aleshores, la relació emissor-receptor és modalitzat i formal. Altrament, la varietat dialectal o diatòpica, és a dir, la modalitat parlada en l'àmbit territorial d'una llengua, encara que en la nostra llengua es diferencien dos blocs dialectals: l’oriental -septentrional, central, balear, alguerès- i occidental -valencià i nord-occidental- el llibre pertany a aquest últim degut l’entorn on es desenvolupa. Així doncs, la varietat històrica o diacrònica, és a dir, la diferent manera de parlar segons el moment temporal, s’atribueix, majoritàriament al segle XVI, encara que al principi i a les últimes pàgines de l’obra, podem observar que correspon a la manera de parlar del segle XXI. Aleshores, (encara que la història està contada d’una manera senzilla per a que el lector li resulte una lectura amena) podem deduir que la llengua pateix una evolució al llarg del temps. El registre lingüístic es correspon al registre formal, elaborat o culte ja que és el registre característic del canal escrit i de situacions formals, és a dir, el trobem en textos literaris (per exemple la novel·la), textos científics, jurídics i tècnics. Com es pot intuir, hi ha dos factors que condicionen especialment l’ús de d’un registre: la relació que hi ha entre els interlocutors i la situació on es troben. Tots dos es relacionen directament.

Personatge del s.XXI

L’autor empra personatges reals de l'Ontinyent de fa més de quatre segles basant-se en textos judicials de l'època amb la novetat d’incorporar a la trama un xic del segle XXI. A través d'ells l'autor aprofita per descobrir les tradicions, els costums i el procés de castellanització de la comarca de la Vall d'Albaida. A més, cal dir que la immensa majoria també van existir, així com els oficis i càrrecs que van exercir; ara bé, les seues accions, pensaments i posicionaments davant de la realitat que els envoltava s’han adaptat al relat, és a dir, que qualsevol coincidència amb la realitat és pura ficció o una possible casualitat. També, cal aclarir que alguns dels personatges han hagut d’adaptar-se al temps de la història. Llavors, podem classificar els personatges principals més importants en funció del seu posicionament:

Jaume

També anomenat Joan, en l’acció situada en el passat. És un jove llicenciat en filologia (fet que explica que sàpiga alguns poemes de memòria) que decideix fer una tesi doctoral sobre els processos judicials del segle XVI. Un dia, arriba a un alcavor que serà la seua porta del temps per a transportar-se l’any 1580. Quan estigué malferit va ser traslladat al hospital on va tindre el primer contacte amb els personatges que defensaven els interessos del poble i s’inicià la seua aventura.

Javi Gombao® Pere Blasco

Defensa dels interessos del poble

Personatges del s.XVI

Vicent

Elionor

Nofre

Lluís

Andreu

Es tracta d’un terratinent d’Ontinyent i justícia de la ciutat, per tant assistí a diferents esdeveniments que es donava en l’època, com per exemple, reunions o entrevistes a altres personatges. Vivia al palau, i pertanyia a la nissaga dels Blasco. El jove estigué allotjat a la seua casa i va ser acompanyat per anar a València amb el seu fill, la seua filla, el notari i lletraferit, un cec i pel jove. Posteriorment, advertí a Joan que la Inquisició volia la seua captura i aquest li donà unes indicacions per poder fugir. És el fill de Pere Blasco. Quan estava a València, va ser empresonat, juntament amb Andreu pels soldats de la ciutat degut a que van clavar un pasquí contra el rei a la porta de la Seu. Per a Joan, Elionor era la dolçor en persona. Tenia els cabells castanys i llisos, els seus ulls eren grans i marrons, la seua pell era fina, i les galtes rosades. Juan es va enamorar d’ella, i com que li agradava molt la lectura ambdós llegien fragments d’obres valencianes, com per exemple, el Tirant lo Blanc. Després de que Joan es estiguera a l’Ontinyent del segle XXI, la va trobar a la placeta. Es el notari, filòsof i lletraferit del poble. Quan Joan recità els poemes a l’hospital (s.XVI), aquest era l’únic que entenia d’alguna manera el que deia. A més, mantenia reunions en secret on s’arreplegaven persones lletraferides i curioses i parlaven del que no es podia parlar: hi treien guspires de la contrareforma religiosa, de la Inquisició, del rei, de la seua política endogàmica, etc. Era el metge d’Ontinyent i fou ell el que tractà de curar les ferides a Joan. Tenia un estudi personal a l’hospital on s’havia afanyat a posar tots els llibres permesos a la vista de tothom i els prohibits, en canvi els tenia també a l’hospital, però en un amagatall secret, on destacava un llibre de medicina escrit per Paracels. Com que era cec, sempre depenia d’algú per anar a qualsevol lloc. Però, finalment el seu desig d’anar a València es complí, perquè Joan li va ensenyar l’estratègia pel qual podia caminar a soles amb un bastó, encara que va tindre que fer-se càrrec d’ell. Fou empresonat juntament amb Vicent.

Pel que fa a la resta de personatges, ens encontrem amb els antagonistes. Els més principals són els soldats i els alts càrrecs de la institució judicial eclesiàstica, el Sant Ofici, que acusaren als protagonistes anteriors per haver realitzat un judici sumaríssim i per tant, eren culpables de pràctiques de sodomia i de proselitisme contra el rei, i què si no s’arribava a un acord serien cremats a la plaça del Mercat. Però, davant l’interès que mostrava el Sant Ofici per Joan, Bernat Català de Valeriola (noble i amic de Pere) els ajudà a fugir de València. Quan es dirigiren cap a Ontinyent, es trobaren altre grup de soldats, però de nou, van ser ajudats per un bandoler anomenat Colomer, (amic de Nofre) i la seua tropa que anteriorment els havien encontrat en el camí cap a València, concretament a les serralades de Valldigna. En tot aquest context, el llibre fa referència a Juan de Ribera, arquebisbe que inicià una època clau en la història de València que fins i tot es va esdevenir virrei per dos anys i es va enfrontar amb els corrents erasmistes que pul·lulaven per la Universitat. Al mateix temps, va arribar a ser cap religiós i cap civil. Va utilitzar tot el seu poder per pressionar el rei cap a l'expulsió dels moriscos. Tor això en una època en què els actes de la Inquisició havien esdevingut rutinaris i on podia caure qualsevol que es tinguera apartat de l’endogàmica ibèrica, fins i tot grans cavallers. Molts altres van poder fugir abans que els detinguera el Sant Ofici. Aquests fugissers eren cremats en una efígie com a tètrica i ignominiosa falla. Per altra banda, la localització espacial i temporal dels fets narrats destaca essencialment Ontinyent. Al principi de l’obra observem com Jaume, es troba al segle XXI, i la ciutat presenta construccions molt

Javi Gombao® diferents a l’Ontinyent del segle XVI que va accedir mitjançant l’alcavor: els palaus (“El palau, que era a l’esquerra del portal de Sant Roc, tampoc es pareixia al que jo coneixia”), campanars (“El campanar actual era posterior a l’època en que suposadament em trobava”), rius (“es tractava del riu que venia del Pou Clar i del barranc de la Morera”) edificis, monuments, esglésies, l’hospital al qual es va albergar quant es sentí ferit, etc. Evidentment, a l’Ontinyent del segle XVI també s’aprecia la manca d’autovies, ponts, cotxes típics al segle XXI (“Tot i això, alguna cosa no em quadrava, i el pont? I l’asfalt?”). Dirigint-se cap a València, van passar per unes ciutats determinades, on van tindre que fer alguna parada per descansar o li van ocórrer altres successos que complementen la història a Montitxelvo, Xàtiva, Gandia, les Tavernes i serralades de la Valldigna. Ja en València, certs protagonistes van estar en alguns dels llocs emblemàtics de la ciutat: la Universitat, plaça del Mercat, llibreria de Joan de Timoneda, la plaça de la Seu, etc. Després d’una sèrie d’esdeveniments que els passà als protagonistes, tornaren a Ontinyent, fugint del Sant Ofici. Al final de l’obra, Jaume (Joan), torna de nou a l’alcavor i es arrossegat altra vegada pel corrent del riu, però amb la diferència de què es desperta en l’hospital de l’Ontinyent del segle XXI, amb companyia de la seua mare. Podrem dir, doncs, que l’autor utilitza el viatge en el temps com a estratègia narrativa. Normalment, diríem que el viatge en el temps no reflecteix cap novetat en la literatura, però, a aquesta història, el nostre protagonista coneix l’època i els costums a les quals s’ha vist inesperadament immers, però la realitat, és clar, supera els seus coneixements. Pel que fa a la veu narrativa direm que, en tremes generals, les novel·les històriques es basen en esdeveniments històrics i, per tant, tracten per tots els mitjans possibles evitar qualsevol inversemblança per tal de recobrir el relat de veracitat. Així doncs, són habituals les referències a fets i personatges històrics coneguts, que formen part de la història. L’autor, Joan Torró, adapta la llengua dels personatges de la ficció literària a les formes lingüístiques de l’època. Amb respecte el que acabem de dir anteriorment, un bon escriptor de novel·la històrica ha de fer dubtar al lector pel que fa a l’autenticitat dels fets que es narra. La seua destresa consisteix a fer-nos oblidar que el relat que llegim només és una interpretació lliure, personal i subjectiva d’uns fets històrics que, en molts casos, ni tan sols ha viscut. L’autor posarà tots els mitjans possibles per treure del cap del lector allò que tothom sap: que la literatura és ficció, i que la literatura històrica, per tant, només és història de ficció. I, en la meua opinió, és en aquest aspecte on l’autor de la novel·la falla des de bon començament, perquè el protagonista viatja en el temps a través d’un alcavor (Mina d'aigua o pas subterrani d'una sèquia) i es planta al segle XVI per viure in situ un dels processos judicials que havia trobat dies enrere documentat a l’arxiu del seu poble, Ontinyent. Ara bé, si centrem la nostra mirada en les referències històriques presents a l’obra que manifesten la crisi del Regne de València plasmada en la trama narrativa, destaquen aspectes com el Tribunal de la Inquisició (“havien estat molt els executats i molts altres desposseïts dels seus béns i llevat d’unes poques persones que havien estat fidels a l’autoritat del rei, se’ls va considerar a tots culpables/ també servia per fer callar segons quines veus amb acusacions falses que es confessaven amb pràctiques de tortura/ a algú se li havia cremat l’efígie d’algú que havia pogut fugir a temps”); les Germanies (“d’ençà la revolta de les Germanies, el poder fàtic havia fet molt de mal al poble per haver estat un dels focus agermanats més forts i més represàlies que va patir”); la Contrareforma (“l’estament dels metges era un dels més perseguits/ “la seua màxima plasmació va tenir lloc durant el Concili de Trento” ); el bandolerisme (“les serralades de la Valldigna eren famoses per acollir bandolers i roders i, precisament una banda de bandolers ens esperava en un revolt del camí”); pirates i corsaris (“aquelles persones guaitaven cap a les altres torres més pròximes a la mar per si feien senyals d’incursió de pirateria sarraïna”); l’expulsió dels moriscos (“La Nueva Valencia, en castellà, als dominis d’ultramar us van deixar de seguida i per això està contenta la gent de la Universitat, que fa ben poc que quasi us posen dins dels Jesuïtes i us acabaran posant, i per això el dia que menys us ho

Javi Gombao® penseu expulsaran a tots els moriscos de la nostra terra”); la situació de la llengua (“només trobava llibres en castellà escrits per molts valencians”); referències a la literatura culta (“poemes d’Ausiàs March, Timoneda, Joanot Martorell i Corella); i també a la literatura popular o les formes de diversió i oci (“Jerònima amb els seus contes del re Ferran d’Aragó i de la seua muller Isabel de Castella”) i els governants (“duc de Calàbria, tercer marit de la Germana de Foix, Felip II i Juan de Ribera). En conclusió, aquesta novel·la podria ser perfectament un espill on mirar-nos i recordar qui o què van ser els valencians, abans del decret de Nova Planta (segle XVIII). Ja a finals del segle XVI –quan encara faltava un segle i mig per a la victòria filipista al nostre territori–, la gent s’arrimava al castellà perquè era l’idioma del poder en aquell moment. Per tant, s’aprecia la decadència de la llengua, la literatura i la cultura pròpies al segle XVI en la qual el Sant Ofici juga un paper molt important i aterrador. No obstant, aquest és un llibre que reflecteix la cultura valenciana: la pròpia ciutat de València, diversos nuclis de població rural (Ontinyent i Gandia), els medis de transport de l’època, la societat i els seus grups, els monuments i llocs més emblemàtics de la ciutat amb dades curioses, i el nom dels escriptors valencians més prestigiosos: Turmeda, Timoneda i la seua llibreria, Corella i Ausiàs March (parla d’ell encara que no pertany a aquesta època). Tot açò adornat amb diversos punts característics d’acció i amor, contat per un xic del segle XXI, en primera persona.