Recull d'historiografia grega (Tucídides Història de la guerra del Peloponés I 1,1-2; I 22,1-4; II 34-47; V 84-116; III 82,3-4; II 65; VII 44,4-8; Demòstenes Filípica III 1-14)

TUCÍDIDES  Història de la guerra guerra del Peloponès Peloponès  I 1,1-2

L‟atenès Tucídides redactà la guerra dels peloponesis i els atenesos, com guerrejaren uns contra altres, havent co mençat tot just quan s‟entaulà, i pressentint que seria impo rtant i la més digne de menció d‟entre les precedents, ja que [ell] és testimoni de que ambdós bàndols arribaren a ella en el seu apogeu, i amb tot el seu arsenal, i ha vist la resta del mon grec arrenglerant-se amb uns o altres, uns de seguida, altres emperò deliberant-ho. I és que aquest sotrac tan enorme involucrà als grecs i a una part dels bàrbars, que és com dir que [involucrà] a la majoria dels humans. Certament, els fets anteriors a aquests i els més antics encara eren impossibles de esbrinar-los amb claredat atesa la magnitud del temps, en canvi, a partir dels testimonis que, després d‟haver -los estudiat llargament, em semblen dignes de creure, no penso que esdevingui una gran tasca, ni en relació a les guerres ni en relació als altres fets. 1.

 I 22,1-4

I pel que fa a quantes coses cascú digué de paraula, sia estant a punt de batallar sia trobant-se ja endemig, la literalitat ma teixa d‟allò que fou dit era difícil de recordar, per a mi, allò que jo mateix escoltí, però també per als que de vegades em reportaven. Així doncs, tal i com a mi em semblava factible que cascú parlà, en especial allò que és indispensable respecte d‟aquells que sempre hi eren presents, talment sia dit. Tanmateix, pel que fa a les accions, de les que foren realitzades durant la guerra no he considerat digne redactar-les bo i informant-me a partir d‟aquell que [primer] se‟m presentava, ni s egons em semblava a mi, sinó a altris, quan un mateix hi era present, o havent-me encomanat, en la mesura del possible, al rigor dels altres 1 respecte a cada cosa. Fou aconseguit, no obstant, a còpia d‟esforç, perquè, els que hi eren presents a ca scún dels fets, no deien el mateix sobre les mateixes coses, sinó que de cada una hom guardava potser record o tendenciositat. Endemés, pel que fa a l‟escolta, tal vegada la manca de mite d‟aquestes coses se mblarà desagradable, però quants vulguin indagar el que és cert d‟allò que succeí i d‟allò futur que, tal vegada un altre cop, atès el caràcter de ho humà, serà àdhuc molt similar, tindrà suficient en apreciar això com a útil, atès que una perti nença per sempre s‟aprofita millor que una representació per a escoltar al moment. 22.

 II 34-47 (λόγος ἐπιτάφιος)

En aquell mateix hivern els atenesos, fent ús del costum tradicional, celebraren funerals d‟estat en honor d‟aquells que primer m oriren en aquesta guerra, de la manera 34.

1

No se sap del cert a qui es refereix amb aquest pronom, però es probable que ho faci als espartans, als quals devia acudir ―„en la mesura del possible‟― com a font directa d‟informació. És habitu al que Tucídides al·ludeixi als espartans senzillament amb un  pronom „aquells‟, ja que estaven massa pressents pressents en la ment de cada ciutadà atenès com per  -los. Endemés, no anomenar-los pel seu nom era una manera de no fer-los haver d‟anomenar -los. estima. Vegis nota 7.

següent: tres dies abans, un cop muntat un tendal 2 , les osseres 3  dels difunts són exposades, i cascú hi afegeix a la del seu quelcom, si vol. I quan comença el trasllat, uns carruatges duen els fèretres xipressins 4  (un fèretre per cada tribu), on hi han les osseres de la tribu de la qual era cascú, i un taüt buit és dut en representació dels desapareguts (aquells que no pogueren ser tro bats en l‟aixecament). De fet, hi participa qui vol dels vilatans o dels forans, i hi són presents unes dones, les acostades, que gemeguen damunt el túmul. Aleshores els col·loquen en el cementiri públic, que està en el raval més bonic de la ciutat, en tant que és allí on sempre enterren als [morts] per les guerres, excepte als [morts] a Marató només, ja que, havent consi derat l‟excels valor d‟aquells, els hi feren també el túmul d‟allí 5 . Tot just els enterrin, doncs, un baró escollit per la ciutat, que sembli no ser maldestre en senderi i que excel·leixi en estimació, pronuncia una lloança que sigui adient per a aquells, i, après d‟això, marxen. Així és com els enterren, i durant tota la gue rra, sempre que els hi era escaient, feien ús del costum. Així doncs, fou escollit per parlar sobre aquests primers [morts] Pèricles, el de Xàntip; i, com que copsà la oportunitat, un cop s‟hagué apropat a la tomba, damunt d‟una elevada tribuna que s‟havia fet instal·lar a fi f i que fos escoltat per la majoria de la multitud, parlà de la següent manera: 35. “La majoria dels que ja han parlat aquí elogien a qui afegí al costum el discurs aquest, en tant que és noble pronunciar-lo per als que són enterrats a causa de les guerres; en canvi, a mi em semblaria que és suficient que els mèrits de barons que esdevingueren bons amb un acte, també amb un acte es fessin palesos, tal i com ara veieu que estan disposades les coses per l‟estat al voltant del túmul aquest, i que no fossin aventurades les virtuts de molts en un sol baró ni fos cregut [aquest] perquè parlés bé o malament. I és que resulta difícil el parlar amb encert en allò en que quasi ni el reflex de la veritat es manté ferm 6 ,  perquè l‟oient que ho ha vist, à dhuc essent benèvol, al moment podria considerar que quelcom és exposat de manera massa escarida respecte a allò que creu i entén [s‟hauria d‟exposar], i el de sconeixedor, que hi han coses que fins i tot s‟exageren, per enveja, si escoltés quelcom per damunt de la seva naturalesa 7 . En efecte, fins a aquest punt les lloances que es pronuncien respecte d‟altres són tol erables: en la mesura en que cascú creu que també ell mateix és capaç de realitzar allò del qual sentí parlar; en canvi, si estan envejosos d‟ells, àdhuc ja no donen crèdit a allò que els sobrepassa. Però atès fou aprovat pels antics que això es mantingués així, amb decència, cal que jo, bo i seguint el costum, provi de ferme partícip de l‟aquiescència i del parer de cascú de vosaltres, en tant que [parlo] per a la ma joria”. 36. “Començaré doncs per als nostres avantpassats primer, pe rquè és alhora just i adient retre‟ls-hi, en un lloc com aquest, aquest honor del record. De fet, ells mateixos, com que administraven el país sempre en atenció al relleu de les noves generacions, ens la transmeteren lliure fins a aquest punt gràcies a la seva vàlua, però si bé aquells són dignes

2

S‟opta per traduir així el mot σκήνη atès que un cobert tipus tenda de campanya acumularia la pudor que devia d‟exhalar encara les despulles. 3 O bé „ossades‟. 4 „De xiprer‟. Mot derivat del llatí „cypressĭnus‟, „cypressĭnus‟, en castellà „cipres ino‟. 5 S‟interpreta el pronom αὐτοῦ com a genitiu de procedència. 6 Es refereix a la paraula (λόγος) en contraposició a l‟acte (ἔργον), que és on la veritat es mostra ferma, sens menester de reflexos. 7 O bé „disposició‟, „aptitud‟, „capacitat‟, „fusta‟, …; mots que volen traduir el grec φύσιν.

de lloança, més encara ho són els nostres pares, ja que, havent aconseguit, a més d‟allò que reberen8 , quant poder posseim, no sens esforç, a nosaltres els d‟ara ens el cediren”. “Ara bé, la major part d‟aquest [poder] nosaltres mateixos, e specialment els que encara ara estem a l‟edat adulta, l‟expandirem 9 ; a més, vàrem preparar a la ciutat per a tot afer, [esdevenint] més autosufici ent tant per a la guerra com per a la pau. D‟aquests afers, jo, pel que fa a les operacions bèl·liques amb les quals fou assolida cada fita (ja fos quelcom nosaltres mateixos, o bé els nostres pares adés a un bàrbar adés a un enemic grec que ens amenaçava, els comba tirem amb rauxa), no permetré que de bon grat m‟estengui entre figuracions 10 ; perquè vàrem arribar fins a aquestes [fites] gràcies a una determinada conducta 11; i, gràcies a una determinada política i arrel d‟uns determinats hàbits, [aqueste s] resultaren im portants. Havent fet palès això en primer lloc, versaré també sobre l‟elogi d‟aquests [difunts], en tant que considero no inapropiat que aquestes coses fossin pronunciades en el moment actual 12 , i [considero] que és convenient que tota la multitud, tant de vilatans com d‟estrangers, e stigui al cas d‟elles”. 13  37. “I és que ens servim d‟un règim polític que no anhela les lleis dels veïns , ja que som nosaltres un exemple per a al gú…14 , més que imitadors d‟altri, i just pel fet de governar no cara als pocs, sinó cara als més, li ha estat atribuït el nom „democràcia‟ 15 ; perquè conforme a 8

Si el passatge digués “més encara ho són els nostres pares, ja que, havent aconseguit 

el poder que posseïm, no sens esforç, juntament amb aquells que l’acceptaren, els deixaren com a torna per a nosaltres, els d’ara” al·ludiria als espartans, que en un principi signaren

l‟acord pel qual es constituí la Pau dels Trenta Anys (tot i que només en perdurà tretze), signada entre Esparta i Atenes al 445 a.C., que reconeixia el dret d‟Atenes a conservar el seu imperi, mentre respectés el d‟Esparta. No ob stant, al 432 a.C. Atenes infringí l‟acord atacant a un aliat espartà (batalla de Potidea): això, unit a les dures sancions comercials contra Mègara (ciutat afí a Esparta), provocà la declaració de guerra dels espartans contra Atenes donant origen a la Guerra del Peloponès. 9 O sia, que la generació de Pèricles no augmenta el poder rebut dels seus pares, ja que aquests „els hi cediren quan poder posseeixen‟ en el present. Cal entendre doncs el verb ἐπαυξὰνω amb valor intensiu, però no amb valor quantitatiu: així, cal imaginar com si el  poder fos una una pilota d‟argila que, que, tot i este ndre‟s, continua tenint la mate ixa quantitat. 10 O bé „escenificacions‟ „escenificacions‟ o „representacions‟ „representacions‟ (εἰδόσιν). També hi ha una majoria que diu que el terme prové del datiu plural masculí del participi de perfet εἰδώς, -υῖα, -ός, a partir del qual s‟hauria de traduir com “no permetré que de bon grat m’estengui entre sabedors”; no obstant, si volgués dir això la construcció en grec resaria com en V 89: πρὸς εἰδότας. A més, no és gens clar que tots els presents (que eren tant vilatans com foranis) fossin sabedors de tots els ets i uts de les operacions bèl·liques (τὰ κατὰ πολέμους ἔργα), i molt menys en el grau en que era sabedor Pèricle s i la resta ategs. r esta d‟estr ategs. 11 O fins i tot, si no es tenen complexes moderns, el terme grec ἐπιτηδεύσις es podria traduir per „moral‟. 12 O bé “per al moment actual” (ἐπὶ τῷ παρόντι). Més avant sembla contradir-se, quan diu que “serem admirats, i no pas freturosos d’un Homer pan egirista ni de qualsevulla altri que ens afalagui amb versos, cara al moment  (τὸ αὐτίκα)” (II 41). 13 Al·lusió mordaç als atenesos filoespartans, que sí anhelaven les lleis, hàbits i costums d‟Esparta, d‟entre els quals alguns justame nt es trobaven presen ciant l‟esdevenimen l‟ esdeveniment.t. 14 S‟opta per la conjectura majoritària en els manuscrits del pronom indefinit singular  τινὶ, de manera que resultaria ser una al·lusió al· lusió velada als espartans. espartans. Es desestima, per tant, la lectura del pronom plural τισὶν (per a alguns). 15 O bé “se l’anomena amb el nom democràcia”, interpretant ὄνομα com a Acusatiu Relatiu. No obstant, traduït així l‟Acusatiu seria en tot cas instrume ntal, el qual ja és més difícil de sostenir.

les nostres lleis la igualtat arriba a tothom pel que fa a les desavinences personals 16 , però, conforme a la nostra consideració 17 , segons allò en que cascú és reputat, molt més per la seva vàlua personal que no pas per les seves terres 18 , [hom] es preferit per a la cosa pública, i, viceversa, conforme a la seva pobresa, només que tingui quelcom bo per a realitzar per a la ciutat, no el tenim marginat a la fosca de l‟est ima19 . A més, regulem amb liberalitat els assumptes en relació a la cosa pública, i, en quant a l‟aguait 20  dels tractes diaris entre particulars, no [els regulem] conduint-nos amb malvolença al pròxim, si per cas fa quelcom cara al seu gaudi, ni tampoc aplicant impostos 21, reglamentaris 22 , però contraris al decòrum23 , perquè si bé compartim els assumptes privats sense gravàmens, els públics no els transgredim més que res per respecte a la obediència constant dels que estan en el govern i de les lleis, i, d‟aques tes, en especial de les que hi són per auxili dels agreujats i de les que, tot i no estar escrites, provoquen un escrúpol gene ralitzat”24 . 25  38. “I fins i tot vàrem promoure, amb el nostre senderi , moltíssims reposos dels treballs, reglamentant-los no sols per als certàmens i per als sacrificis anuals, sinó també per als projectes particulars decents 26 , el gaudi dels quals 27  dissipa l‟aflicció al llarg del dia. 16

llei s el mateix fet, per a tots, es castiga en rao de la O bé “sols conforme a les nostres lleis des pesa privada”, entenent que com més ric hom fos més elevada havia d‟ésser la multa, immdemnització o càstig. 17 En efecte, κατὰ δὲ τὴν ἀξίωσιν es troba coordinat amb κατὰ μὲν τοὺς νόμους, fet pel qual són sintagmes de significat equivalent: “conforme a les nostres lleis… [la igualtat   jurídica és estimada], però conforme a la nostre con sideració… con sideració… [la distinció es  premiada]”. L‟oració posa de relleu que les lleis atorguen la igualtat jurídica, però la èt ica

dels ciutadans valora la distinció alho ra d‟escollir a hom per a un càrrec públic. 18 Altres tradueixen οὐκ ἀπὸ μέρους com “no pas per torns”; no obstant, el sistema democràtic de l‟època de Pèricles incloïa l‟elecció per torns (per exe mple, en la presidència de l‟Assemblea, en les pritanies del Consell i en la majoria de les magistratures), però no així el sistema aristocràtic d‟Esparta. Així doncs, si s‟entengués „per torns‟ Pèricles estaria proferint una crítica contra el seu propi sis tema democràtic, mentre que si s‟entén „per les seves terres‟ la crítica seria clarament contra els espa rtans i el seu règim aristocràtic, aristocràtic, com de fet és tònica al llarg del discurs. De fet, és el propi Teseu qui s‟enorgulleix de que, a Atenes, “el poble se s enyoreja en torns anuals alterns” (δῆμος δ’ἀνάσσει διαδοχαῖσιν ἐν μέρει ἐνιαυσίαισιν) (EURÍPIDES Suplicants 406-407). 19 La traducció del sintagma nominal ἀξιώματος ἀφανείᾳ en tant que “per la invisibilitat del seu llinatge” o “per la obscuritat de la seva reputació”, afegeix un altre

complement causal al ja existent „en rao de la seva pobresa‟ de manera que es molesten l‟un contrari, pel que fa a la a l‟altre, per més que s‟entegués el sintagma com a relatiu: “ni, al contrari,  pobresa l’apartem per la obscuritat de la seva dignitat” (fora com fos, traduir ἀξιώματος  per „llinatge‟ és pervertir pervertir no poc el sentit sentit del mot). 20 O bé „sospita‟ o „recel‟. No obstant, amb aquestes solucions es fa difícil traduïr com a genitiu el sintagma τῶν ἐπιτηδευμάτων . 21 O bé „imposicions‟, „i mposicions‟, „sancions‟, „gravàmens‟ o „càrregues impositives‟ (ἀχθηδόνας) . 22 O sia, reglamentaris en tant que no són càstics pecuniaris o multes (ἀζημίους). 23 Literalment „contraris a la vista‟ (λυπηρὰς ὄψει), o sia, „indecorosos‟. Probablemet es refereix als elevats impostos que els espartiates aplicaven als estrangers. 24 I no es transgredeixen t ransgredeixen en virtut d‟aquest escrúpol. 25 O bé “per al nostre intel·lecte”. 26 “reglamentan-los amb adequats equipaments privats” crearia un contrasentit Traduir “reglamentaninsalvable, ja que l‟Estat atenès no s‟ocupava de la edificació d‟equipaments privats. Tanmateix, els gimnasis no eren pas considerats privats (ἰδία), sinó ben públics (δημοσία).

Tanmateix, degut a la rellevància de la ciutat, des de tot el món totes les coses són importades, i a nosaltres ens és possible gaudir els béns pro duïts d‟aquí28  amb una placidesa no pas menys íntima de com [ens es pos sible gaudir] els dels altres homes”. 39. “A més, ens diferenciem dels adversaris també en els disp ositius bèl·lics aquests, perquè permetem que la ciutat sigui acollent (no ho és, emperò, quan amb restriccions als estrangers apartem a algú d‟un coneixement 29  o d‟una cerimònia 30  que, al no estar amagada, podria haver estat aprofitada per qualcun dels enemics que la veiés), bo i confiant no tant en les tàctiques i el paranys com en la nostre pròpia animositat envers els actes. I en els programes educatius, mentre uns, amb treball esgotador, tot i que són joves, de seguida persegueixen la virilitat, nosaltres, en canvi, passant la vida suaument ens sobreposem, no pas en menor mesura, a perills equivalents; la prova heus-la aquí: i és que, els lacedemonis fan campanya contra el nostre territori no per sí mateixos, sinó amb tots els seus [aliats], en canvi, tot i haver atacat nosaltres mateixos el dels nostres veïns, sens dificultat, combatent en terra aliena als que lluiten per sa heretat, senyoregem a la major part 31. Cap enemic es topà mai amb el nostre potencial al com plert, per la cura de la flota i, a l‟ensems, l‟enviament per terra dels nostres c ap a molts indrets; així, si per cas entren en combat amb algun destacament, tot i ha ver sobrepujat a uns quants dels nostres es venten d‟haver  repel·lit a tots, i, havent estat ven çuts, d‟haver defallit a mans de tots”. “En efecte, si amb la lleugeresa m és que amb la pràctica de fatigues, i amb les lleis no en major mesura que amb sentiments de virilitat 32  estem disposats a afrontar el perill, és millor per a nosaltres no preocupar-nos per les penúries futures, i, arribades a tal punt 33 , no semblar més esgotats 34  que els que sempre fatiguen, atès endemig d‟aquestes [penúries], i encara endemig d‟altres, la ciutat seria digne de ser admir ada”. 40. “I és que amem ho bell amb senzillesa i el saber ho amem sens mol·lície, a l‟usar la riquesa per a la oportunitat d‟acció més que per a la petulància del discurs 35 , i al no 27

Construcció idèntica a  II 45: ὑμῖν μεγάλη ἡ δόξα [ἐστί] καί, ἧς ἂν ἐπ’ ἐλάχιστον, ἀρετῆς πέρι ἢ ψόγου, ἐν τοῖς ἄρσεσι κλέος ᾖ . 28 Apareix aquí un pronom en genitiu (αὐτοῦ) amb valor local-possessiu, com a la oració ἐκείνων δὲ διαπρεπῆ τὴν ἀρετὴν κρίναντες, αὐτοῦ καὶ τὸν τᾶφον ἐποίησαν, on αὐτοῦ té per „ref erent‟ Μαραθῶνι (II 34). 29 O bé „lliçó‟ (μαθήματος). 30 Literalment „espectacle‟ (θεάματος). 31 O bé “els vencem la majoria de vegades”, tot i que el verb κρατέω posseeix un significat més duratiu que el expressat pel verb, clarament perfectiu, „vèncer‟, i no seria, per  tant, una bona traducció. A més, Tucídides ja usa τὰ πλείω abans com a Objecte Directe (II  36), i també aleshores té el valor partitiu (la major part) i no temporal (la majoria de vegades). 32 O, potser, en to irònic, „ínfules (τρόπων) de virilitat‟. 33 Cal entendre que el participi en datiu ἐλθοῦσι es refereix a τοῖς ἀλγεινοῖς, fet pel qual el pronom αὐτὰ no pot alhora referir-se també a τοῖς ἀλγεινοῖς , sinó a un genèric „això‟, „aquest punt‟, „aquest extrem‟, etc., o sia, „arribades al punt d‟esdevenir penúries…‟. Queda invalidada, doncs, la traducció “tot i havent arribat (nosaltres) a aquestes (molèsties)” . 34 O bé „extenuats‟, „enervats‟, „defallits‟, „fatigats‟, „desmaiats‟. El que vol dir aquí Pèricles és que cansats han de trobar-se els espartans, que sempre fatiguen, no els atenesos, que duen una vida còmode però sens mol·lície. mol· lície. 35 La conjunció τε uneix la oració amb l‟anterior, i la locució conjuntiva μᾶλλον ἢ coordina una oració comparativa, la qual té com a terme positiu ἔργου καιρῷ (χρώμεθα) i com a terme comparatiu λόγου κόμπῳ χρώμεθα. El sentit general del difícil passatge és que els atenesos tot i tenir riquesa no es venten, sinó que amb ella poden ser més efectius

sancionar vergonyant per a hom el passar penúries, sinó [al sancionar] més vergonyós no evitar-les evitar-les amb una acció, i [al ser possible] entre nosaltres matei xos l‟atenció de les coses de casa i dels a fers polítics alhora, i [al ser possible], per a altres que s‟han abocat a les seves labors, conèixer els afers polítics de manera no insuficient, insuficient, perquè sols nosaltres no saltres considerem a qui no participa en res d‟això no un despre ocupat, sinó un inútil. A més, certament, nosaltres mateixos o bé resolem els problemes o bé els reflexionem amb dretura, no considerant les paraules un inconvenient per a les accions, sinó més aviat el no haver estat instruït en la paraula abans d‟afrontar 36  amb una acció allò que cal. I és que també això ho portem de manera ben diferent, fins al punt de que nosaltres mateixos prenem riscos molts cops i debatim sobre allò que anem a emprendre 37 , en relació al qual 38 , per als altres, la seva ineducació els hi comporta temeritat, i, el càlcul, indecisió. Així, amb justícia haurien de ser  jutjats els més forts en relació a l‟animositat els que coneixessin ho més clarament terrible i ho més clarament agra dable i, gràcies a això, no es desentenguessin dels perills”. “I en allò relatiu a la excel ·lència ens em contraposat a la majoria, ja que ens procurem els amics no essent tractats bé, sinó obrant bé: en efecte, és més ferm qui féu el favor, en tant que [aquest favor] es deu per benvolença a qui ha concedit protecció 39 , qui té un deute, emperò, és més feble, en tant que sap que no per un favor, sinó per un dèbit, haurà de prestar la seva valentia; així, sols nosal tres, no tant amb el càlcul de l‟interès com amb la convicció de la nostra llibertat, sense obligació, auxiliem a algú”. 41. “En resum, afirmo que la ciutat sencera és educadora de Grècia i que, respecte a cada qüestió 40 , em sembla que un baró dels nostres, per sí mateix, ja fos contra la majoria de parers ja fos, molt gustosament, entre complaences, podria comprometre la seva sobirana persona 41. I que això no és petulància de paraules per al moment més que la veritat dels fets, amb l‟acció; és, per tant, pr obablement, obablement, una justificació del trasllat del tresor de la Lliga Dèlica a Atenes, impulsat per cert pel propi Pèricles. 36 S‟interpreta l‟infinitiu ἐλθεῖν  per „afrontar‟ atès pot formar tmesi amb la preposició o preverbi ἐπὶ. D‟altra banda podria traduir -se l‟oració com “sinó més aviat no haver estat  necessari”. instruït en la paraula abans de dirigir- se amb l’acció cap allò que és necessa 37 Cal recordar que les oracions introduïdes per la conjunció ὥστε poden dur com a verbs principals formes d‟infinitiu (τολμᾶν/ ἐκλογίζεσθαι), que s‟han de tr aduir, aduir, doncs, com a verbs conjugats („prenem riscos‟/ „debatim‟). 38 S‟entén el relatiu neutre ὃ com a Acusatiu de Relació. 39 Per entendre aquest difícil passatge és fonamental entendre el pronom relatiu ὧ com a simple Objecte Indirecte i l‟infinitiu σῷζειν com a simple Objecte Directe del verb de l‟oració de relatiu (δέδωκε). Així, “perquè (ὤστε) [aquest favor] es deu ([τὴν χάριν] ὀφειλομένην)  per benvolença (δι’ εὐνοίας) a qui (ὧ) ha concedit  (δέδωκε)  protecció salvar”. (σῷζειν) ”; si bé literalment aquesta da rrera part seria “ha concedit sal 40 El terme ἕκαστον pot ser acusatiu acusatiu neutre. 41

Aquesta darrera oració d‟infinitiu és força difícil de copsar, sobretot pel fet que s‟ha de sobreentendre un participi elíptic del verb εἰμί, de tipus modal, acompanyat de les partícules d‟optatiu ἄν que en certa manera creen una oració distributiva mitjançat la conjunció καὶ. Així doncs, “em sembla (δοκεῖν ἄν μοι) que un baró dels nostres (ἄνδρα παρ’ ἡμῶν),  per  si mateix (αὐτὸν),  ja fos contra la majoria de parers (ἐπὶ πλεῖστ’ ἂν εἴδη [ὄντα])  ja fos, molt gustosament, entre complaences (καὶ μετὰ χαρίτων μάλιστ’ ἂν [ὄντα] comprometre (παρέχεσθαι [ἄν]) la seva sobirana persona (τὸ σῶμα εὐτραπέλως),  podria comprometre αὔταρκες)”. Per tant, el que es vol posar de relleu en aquesta oració és que Atenes en el seu

conjunt (πάσαν) és educadora de Grècia, però no per això cada individu atenès deixa de ser sobirà (αὔταρκες) per fer amb la seva persona (τὸ σῶμα) allò que cregui. En canvi, entendre que el grec diu “em sembla que un baró dels nostres, per si mateix,  sobre la majoria d’aspectes i amb molts encants podria oferir la seva vida autosuficient”

el propi potencial de la polis, el qual gràcies a aquests hàbits vàrem aconseguir, ho demostra; perquè d‟entre les d‟ara sols aquesta [polis] arriba al desafiament mé s forta que la seva anomenada, i sols ella no provoca irritació a l‟enemic, malgrat l‟ataqui degut a les coses que pateix ni, al sotmès, blasme, perquè no és governat sota coaccions 42 ”. iques proves i havent presentat el nostre poder, ja en absolut gens ignorat, “Amb magníf iques tant als d‟ara com als de després, serem admirats, i no pas freturosos d‟un Homer  panegirista ni de qualsevulla altri que ens afalagui amb versos, només cara al moment, ja que la veritat acabarà frustrant la seva presumpció dels fets, sin ó après d‟obligar a tota mar i terra a fer-se accessibles a la nostra in dústria, i après d‟establir arreu monuments 43  eterns d‟allò dolent i d‟allò bo 44 . En efecte, per una ciutat de tal mena aquests, considerant amb noblesa que aquesta no havia de ser arrabassada, finiren lluitant; per tant, és natural que, dels que restem, tothom vulgui fa tigar per ella”. 42. “Precisament per això m‟he esplaiat en les qüestions refer ides a la polis, perquè considero una ensenyança que la contesa no versi sobre el mateix per a nosaltres i per als què45  cap d‟aquestes coses regeix de mode similar i, alhora, perquè he fet visible amb j alons l‟elogi sobre els quals ara parlo. Tanmateix, d‟aquest 46  ha estat esmentat el més important, perquè les coses que he lloat en relació a la po lis les agençaren les excel·lències d‟aquests i dels de tal mena, i perquè per a molts grecs la narració dels seus actes no es mostraria tan valuosa 47  com la d‟aquests, ja que l‟actual desfeta d‟aquests demostra la vàlua d‟un mascle, suposada primorosa i confir mada perfecte”. “De fet, inclòs als inferiors en altres aspectes és just que els hi sigui atribuïda la prohomenia relativa a les batalles en nom de la pàtria, perquè, suprimint el mal amb el bé, serviren en benefici comú més que danyaren en raó dels s eus assumptes privats, i, d‟aquests, faria que la oració no tingués cap sentit. Què voldria dir, aleshores? Que un atenès com cal dona la vida respecte a la majoria d‟assumptes, i no respecte a aquells que cal donar  -la, i que, a més, quan dona la vida ho fa de forma encantadora i acompanyat de les gràcies (μετὰ χαρίτων)? 42

O bé „imposicions‟, „homenatges‟, „acataments‟, „càstics‟, etc.; mots que intenten representar el significat de ἀξία. La oració representa una crítica al model que, segons Pèricles, seguia Esparta per governar els seus súbdits. Endemés, la traducció “perquè no és  governat per dignes” o “perquè és governat per no dignes” resulta una aberració „ad sensum‟, ja que Pèricles estaria titllant d‟indignes als seus propis co m patriotes i a l‟estat que ell mateix comandava. La solució, per tant, és entendre ἀξίων com a genitiu plural de ἀξία, i el sintagma ὑπ’ ἀξίων com a Genitiu Modal; finalment, el Complement Agent del verb no cal que hi aparegui per ser evident. Un altre possibilitat, encara que remota, seria traduir “ni, al sotmès, blasme, qual no governa ts per dignes”, si bé per tenir aquest valor potencial precissaria un verb conjugat en optatiu. 43 S‟usa el terme „monuments‟ per traduir el grec μνημεῖα amb el benentés que s‟ha d‟entendre el terme „monument‟ en el seu sentit etimològic, proper a „record‟ . 44 Ja que, segons el propi Pèricles, “amb justícia haurien de ser estimats els més forts en quant a caràcter aquells que coneixessin ho més cruament terrible i ho més cruament  agradable i, gràcies a això, no s’apartessin dels p erills”. No obstant, un altre traducció no stres malbastats i de les podria referir-se, en to amenaçant, als “monuments eterns dels nostres nostres bondats” . 45

O sia, els espartans, que altre cop s‟opta per no anomenar explícitament, a mode de menysteniment. 46 El referent del pronom αὐτῆς tant pot ser τὴν εὐλογίαν com el més llunyà τῆς πόλεως. 47 O bé „no lluiria tan reveladora‟ o „determinant‟.

ningú no es depravà cobdiciant encara més el profit de riquesa 48  ni, amb una esperança -la defugit [la desfeta 49 ], inclòs potser podria  pròpia de la pobresa ―atès que après d‟haver -la haver-se enriquit―, provocà un pròrroga 50  d‟allò temut. Per tant, com que el càstig dels oponents el tenien per més delerejat que aquestes coses 51 ―i alhora considerant aquest el més noble dels riscos―, decidiren, conforme a això, castigar -los i desentendre‟s d‟allò, confiant a l‟esperança la incertesa d‟un poder prosperar, però co nsiderant digne resignar-se a l‟empresa sobre el que ja percebien per sí mateixos 52 , i estimant millor el rebutjar-lo o sofrir-lo allí mateix 53  més que el salvar- se après d‟haver capitulat: ho infamant d efugiren del discurs, l‟acció amb el seu cos e ntomaren54 , si bé per causa d‟un minúscul moment de fatalitat, amb el cimadal de la glò ria més que de la paüra, partiren”. 55  43. “I atès que aquests arribaren a ser de tal mena, com convé , per mor de la polis, cal que la resta prometeu mantenir la vostre mentalitat envers els enemics més ferma, però que en absolut la considereu més feble 56 , perquè no amb la sola paraula procureu el socors 57  ―el qual hom ho podria ponderar avant vostre, tot i que valtros ho sabeu no pas pitjor 58 , bo i referint quant de bo hi ha en el fet de re pel·lir els enemics―, sinó més aviat amb acció,  perquè revisteu dia rere dia el potencial de la polis i us convertiu en amants d‟ella i pe rquè, cada cop que us 59  sembla que és magnífica, sou conscients de que, arriscant-se i coneixent els deures i comprometent-se amb els actes, uns barons ho aconseguiren, fins i tot quan també en l‟intent d‟alguna cosa 60  hagueren fracassat [ho aconseguiren], certament, no considerant tampoc gens digne privar a la polis de la seva valentia, sinó ofrenant-la per a ella com el més noble tribut. I és que mentre oferien les seves vides a la comunitat, guanyaven la lloa immarcesible a títol individual i el túmul més assenyalat, no tant allí on descansen, sinó allí on 61 la seva glòria, junt a la ocasió que sempre s‟escaigui, tant de  paraula com d‟obra, memorable per sempre roman; perquè túmul de b arons il·lustres és tota terra, i el seu epitafi d‟esteles no tan sols és senyera dins llur heretat, sinó que també en la 48

O bé „preferint l‟encara profit de riquesa‟; en el sentit de voler aprofitar la riquesa durant el temps que li quedava de vida. Ara bé sembla que es vol fer palès que ni els rics volien més riquesa, ni els pobres s‟aferraren a l‟esperança d‟aconseguir d‟aconseguir alguna. 49 També podria referir-se a la „misèria‟ avantdita. 50 O bé „aplaçament‟ o „demora‟. 51 En efecte, el pronom αὐτῶν és el segon terme de la comparació. 52 O sia, que la batalla era imminent. 53 S‟adopta la lectura ἐν αὐτῷ τὸ ἀμύνεσθαι καὶ παθεῖν i s‟entén la co njunció καὶ amb valor disjuntiu. 54 Un altre oposició entre λόγος i ἔργον. 55 Aquí l‟adverbi προσηκόντως fa d‟aposició de l‟adjec tiu amb valor adverbial τοιοίδε, de manera molt similar a com l‟adverbi καλῶς és aposició de l‟adverbi οὕτως a II 35. 56 O bé „inefectiva‟. 57 S‟entén el socors als aliats d‟Atenes. 58 El que els assitens a l‟acte l‟ acte saben no pitjor que qualsevulla que ho pon derés és „allò que de bo hi ha en el fet de repel·lir els enemics‟. 59 És a partir d‟aquest pronom (ὑμῖν) que se sap que el passatge està construït usant la segona persona del plural, inapreciable sota la forma dels participis (σκοποῦντας…; θεωμένους…; γιγνομένους…; ἐνθυμουμένους…), els quals per cert tenen tots un valor causal, si bé els tres darrers complementen al primer. 60 Es refereix a l‟intent de sortir victoriós del perill, el qual no superaren per haver caigut morts. 61 Aquest lloc és la polis sencera, que no obstant conmemora la glòria dels caiguts en ocasió dels funerals d‟estat.

no propinca subsisteix, al costat de cascú, com a record de la ment no escrit més que com a l‟artifici62 ”. “Vosaltres, ara, atès que els heu envejat i que dilucideu que la felicitat és la llibertat i la llibertat el coratge, no ometeu els desafiaments bèl·lics. En efecte, els desgraciats, per als quals no hi ha esperan ça de bé, no haurien de desprendre‟s de la vida amb més justícia, sinó [aquells] per als que el canvi advers durant el seu viure encara amenaça i entre els quals la diferència és molt gran, en cas que fracassin en quelcom. I és que per a un baró que té bon senderi, la degradació arran de l‟haver  l ‟haver -se -se acovardit és més dolorosa que la mort, que esdevé indolora arran de la vigoria i d‟una e sperança comuna alho ra”. 44. “Tot just per això també als pares d‟aquests d‟ara, quants hi sou presents, no us planyo més que us encoratjaré, perquè esteu bregats en molt diverses vicissituts després de criar-los. A més, la felicitat és per aquells 63  que haguessin participat de la fi més digne ―com ara aquests; i vosaltres, de la pena [més digne] ―, i per als que la vida ha fet coincidir ser benaurats i morir de la mateixa manera. En efecte, sé que convèncer-vos és molt difícil, i sovint tin dreu remembrançes d‟ells endemig les alegries d‟altres, alegries amb les quals també vosaltres mateixos un dia us enorgullieu, i la pena no és dels béns dels que hom fos privat no havent-los expe rimentat, sinó d‟allò que fos arrabassat després d‟haver s‟hi acostumat. Cal també endurar- ho, emperò, mitjançant l‟esperança d‟altres fills, per als que l‟edat encara el s hi possibilita una descendència 64 , perquè les noves generacions seran per a alguns, en la intimitat, oblit dels que no hi són, i a la polis de doble manera, al no despoblar-se i [mantenir-se] segura, beneficiarà (certament, no és possible que decideixin quelcom talment equitatiu com just aquells que no s‟arriscarien enviant també als seus fills a partir de la igualtat 65 ). I, per altra banda, quants heu caduquejat, considereu la major part de la vida un guany que 66  heu gaudit i que aquesta us serà breu, i consoleu-vos amb el bon renom d‟aquests. De fet, sols l‟afany d‟honor és immarcesible, i el lucrar -se durant la part improductiva de la vida 67  no satisfà en el més alt grau, com diuen alguns, sinó el rebre honors”. 45. “També d‟altre banda, per als fills, quants d‟aquests hi són presents, o per als germans, veig que el repte [d‟emulació] és gran, perquè tothom té per costum elogiar al que no hi és, i a penes serieu jutjats, pel que fa al súmmum de la valentia, no iguals, sinó pitjors per poc. Del cert que pels éssers vius l‟enveja [apareix] davant del co ntendent, però allò que no resta dem peus queda honorat honorat amb una benvolença irrefutable”. irrefutable”. “Per cert, si cal que jo recordi també quelcom de la donívola v àlua de quantes ara viuran en viduïtat 68 , ho expressaré tot amb una breu recomanació, perquè al no haver arribat a ser 62

L‟artifici és „l‟epitafi d‟esteles‟. S‟adopta la lectura οἷς en comptes οἵ, de de manera que es dóna una atracció de relatiu (categoria que s‟hauria de nominar „atracció del referent‟, ja que aquest fenomen consisteix en que el pronom apareix en el mateix cas del referent, quan dins de la oració relativa que introdueix fa una funció que no correspon al cas en què apareix, per tant, el pronom es veu atret pel cas del refe rent). En aquest cas el referent estaria el·lidit perquè amb l‟aparició del  pronom en datiu datiu l‟oració es fa f àcilment àcilment comprensible: τὸ δ’ εὐτυχές τούτοις [οἷς] . . . 64 O bé „una fillada‟ (τέκνωσιν) . 65 j usta)” . O bé “per una causa comuna”, o “per una causa igual (d’equitativa i justa)” 66 No cal interpretar que el relatiu es troba en prol·lepsi, que hi ha una atracció de referent i que aleshores aquest és βίον, ja que pot concordar fàcilment amb el substantiu neutre κέρδος. 67  se de la seva edat amb allò improductiu improductiu no satisfà…” . O bé “i l’aprofitar - se 68 Ho expressa en optatiu atès que les dones no batallaven en les guerres, i la cerimònia aquesta era de caràcter bèl·lic. 63

pitjors respecte de la capacitat que us és pròpia 69 , hi ha per a vosaltres una magnífica reputació també 70 , notícia71 de la qual 72  tant de bo hi sigui el menys possible entre els mascles, sia en raó de la vostra vàlua del vitu peri vostre”. 46. “Ha estat dit també per mi, amb un discurs conforme al co stum, quant tenia per important, si bé amb un fet els sepultats, per una banda, ara han estat guardonats i, per l‟altre, als fills d‟aquests a pa rtir d‟ara mateix la polis els mantindrà a càrrec de l‟estat fins a l‟adolescència: útil cond ecoració ofrenada en benefici d‟aquests i dels que marxen d‟un certamen de tal mena 73 , i és que també barons excel·lents administren importants premis de virtut a aquells per als quals rauen; ara, per tant, mentre planyeu a qui és proper a cascú, aneuvos- en”. 47. Just d‟aquesta manera fou inaugurat el túmul durant aquell hivern, i, havent transcorregut aquest, el primer any d‟aquesta guerra concl ogué. V 84-116 

(Diàleg entre atenesos i melis; any 416 a.C.) 74  84. Quan l‟estiu es feia present , Alcibíades, havent navegat a Argos amb vint naus, capturà d‟entre els argius a tres -cents barons (aquells que semblaven ser encara sospitosos i simpatitzar amb la causa lacedemònia), i els atenesos els deportaren a les illes a la vora de les que governaven. Tanmateix, els atene sos feren campanya contra l‟illa de Melos amb trenta naus pròpies, sis de Quíos i dos de Lesbos, i amb més de mil dos-cents hoplites propis, tres-cents arquers i vint arquers a cavall, i amb ben bé mil cinc-cents hoplites dels aliats i dels illencs. Però els melis són deportats dels lacedemonis, i per tant no volien obeir els atenesos com els altres illencs; no obstant, de bon antuvi, no essent de cap dels dos bàndols, restaven tranquils; després, com que els atenesos els violentaven tot devastant la seva terra, es prepararen per a una guerra oberta. Així doncs, havent acampat a la terra d‟aquests amb l‟avandit conti ngent, els estrategs [atenesos] Cleomedes el de Licomedes i Tísies el de Tisímac, abans de malmetre [més] part de la seva terra, per tal d‟esgrimir en primera instància els seus arguments enviaren emissaris, als quals els melis no els conduïren 69

El segon terme de la comparació (μὴ χείροσι) és τῆς ὑπαρχούσης φύσεως . Seria molt inapropiat que Pèricles digués a les dónes presents a la cerimònia (són les parentes dels difunts, segons II 34) que tindran una gran reputació, donant a entendre que en el moment present no la tenen. El què realment es desprén és que, molt diplomàticament, Pèricles ja les hi suposa una gran reputació, però no obstant això les aconsella mantenir la discreció en endavant, ja que durant la cerimònia han tingut cert protagonisme (han participat de la pompa, han plorat damunt el túmul i han estat referides en el discurs: suficient, segons Pèricles). 71 En aquest context el terme κλέος („rumor‟, „notícia‟) no s‟ha de confondre amb εὔκλεια (bon renom) que apareix poques líneas més amunt (II 44). 72 Idéntica construcció es troba a  II 38: ὧν καθ’ ἡμέραν ἡ τέρψις τὸ λυπηρὸν ἐκπλήσσει . En efecte, en ambdós casos el pronom relatiu fa de Complement del Nom del Subjecte de l‟oració de relatiu que introd ueix. La traducció no presenta greus problemes, ja que en català aquest fenomen és molt comú en registre literari: „el ga udi de la qual…‟ o bé „notícia de la qual…‟. 73 En benefici d‟aquests (fills) perquè seran mantinguts per l‟estat fins a la seva adolescència, i en benefici dels difunts (τοῖς λειπομένοις) perquè han estat guardonats (κεκόσμηνται) . En canvi, no s‟entén que aquesta mesura legal fos en benefici „dels que resten vius‟, si és que això volgués dir  τοῖς λειπομένοις . 74 O bé „a l‟estiu següent‟. 70

avant la multitud, sinó que els dugueren a enraonar entre els governants i els distingits distingits sobre allò pel qual havien vingut. 85. Aleshores, els emissaris dels atenesos enraonaren així: ATENESOS: Atès que els nostres arguments no s‟efectuen avant la multitud, de manera que la gent ja no podrà ésser enganyada amb una al·locució contínua, escoltant de nosaltres d‟una sola v egada coses atraients però incontrastables (perquè sabem que implica això el nostre trasllat davant dels notables), vosaltres, els assistents, feu-ho encara més fiable: així, conforme a cada qüestió, tampoc vosaltres no la debateu pas amb un únic discurs, sinó interrompent-nos de seguida davant d‟allò que no us sembli que es pa rla convenientment. 86. Tanmateix, en primer lloc, si us sembla bé, digueu com enraonem. Aleshores, els consellers dels Melis respongueren: MELIS: La conveniència d‟explicar -nos -nos els uns als altres amb capteniment no és reprotxable, però de la guerra ja el present, que no el futur, sembla que difereix d‟això 75 , perquè entenem que vos altres mateixos heu vingut com a jutges d‟allò que serà en raonat i que, a partir d‟això, el desenllaç, segons el que és natural, ens comporta la guerra si perseverem conforme al que és just i per això no capitulem, mentre que si ens sotmetem, el vassallatge. 87. ATENESOS: Si de debò us heu reunit per a cavil·lar suposicions del futur o algun altre assumpte fora dels actuals i d‟allò que enteneu que heu d‟aconsellar a la polis al voltant de la seva salvació, deixem-ho córrer; però [si us heu reunit] per això últim, parlem-ne. 88. MELIS: És natural, i hauria de ser una concessió en una situació com aquesta, que els  parlamentaris s‟hi avinguin a enraonar i a opinar per múltiples mitjans 76 . Ara bé, la reunió aquesta també versa sobre la nostra salvació; per tant, el debat, a la manera amb la qual ens el proposeu, sia. 89. ATENESOS: En efecte, nosaltres mateixos, mitjançant no bles pretextos ―com que governem justament per haver eliminat els medes o que ara us acuitem perquè som agreujats― no us procur arem arem una caterva inversemblant de paraules, ni tampoc considerem digne que vosaltres ―sia perquè essent deportats laced emonis no féreu campanya amb nos, sia perquè no ens heu agreujat en absolut mentre parlem― creieu que ens convenc ereu; no obstant, [cal] dur a terme ho faedor a partir del que cascú de nos veritablement pensa, si bé entenem que som avant de sabedors de que ho just es delibera amb la parla humana per causa de la força pariona, mentre que els superiors realitzen ho faedor i els dèbils cedeixen. 90. MELIS: D‟aquí que precisament tenim per molt útil (és obl igatori, en efecte, enraonar ho profitós fora del que és just, ja que vosaltres així ho fixareu 77 ) no que vosaltres destruïu el bé comú, sinó que per a qui constantment es troba en perill 78  hi hagi mesures proporcionades i justes79 , i que hom que hagi aconsellat quelcom amb objectivitat se salvi. A més, pel que a vosaltres respecte això no és poc important, ja que en la mesura en que hagueu renunciat a un càstig tan greu haureu esdevingut un referent per als altres. 75

O bé “però ja es manifesten les circumstàncies de la guerra, i no un esdevenidor que difereixi difereixi d’aquesta”. 76 O bé “respecte molts assumptes”. 77 La oració parentètica és composta coordinada causal, essent ὑμεῖς οὕτω ὑπέθεσθε (vosaltres així ho fixareu) la Causa, essent ἀνάγκη, γὰρ, παρὰ τὸ δίκαιον τὸ ξυμφέρον λέγειν [ἐστί] (és obligatori, en efecte, enraonar ho profitós fora del que és just) l‟Efecte, i tenint ambdues per nexe la conjunció ἐπειδὴ (ja que). A més, deixant de banda la complexitat d‟exposició en el grec, és cur iós intentar determinar si l‟adverbi οὕτω es refereix a ἀνάγκη o a παρὰ τὸ δίκαιον o a què. 78 Com era el cas dels deportats (ἄποικοι) lacedemonis a l‟illa de Melos. 79 Es incoherent demanar mesures justes precisament a qui poc abans se li ha dit que ha fixat enraonar sense tenir en compte el que és just (παρὰ τὸ δίκαιον) .

91.

ATENESOS: A nosaltres, emperò, del nostre poder, si per cas fos deturat, no ens desanima la seva fi ―perquè no són els gove rnants d‟altri, com ho són també els lacedemonis, els terribles amb els vençuts (de fet, per a nosaltres la contesa 80  no és contra els lacedemonis)―, sinó que tal vegada els sotmesos dominessin après d‟haver -se -se imposat als seus governants. A més, en quant a això, permeteu-nos prendre riscos; i que acudim en defensa del nostre domini i cerquem els mitjans per a la salvació de la vostra polis, us ho demostrarem, perquè volem governar-vos sense penúries i que vosaltres sigueu respectats de manera profitosa per a ambdues parts. 92. MELIS: I com ser vassalls podria resultar profitós per a nos talment com per a vos governar? 93. ATENESOS: Perquè a vosaltres us convindria, per comptes de sofrir ho més terrible, sotmetre-us, sotmetre-us, mentre que a nosaltres, no eliminant-vos, en trauríem profit. 94. MELIS: De manera que no acceptareu que nosaltres, bo i observant la neutralitat, siguem amics en comptes d‟enemics i no s iguem aliats de cap altri? 95. ATENESOS: És que ens perjudica no tant la vostra enemistat com la vostra amistat: per als nostres governats, senyal manifest de blanor, mentre que el vostre odi, de potestat. 96. MELIS: Així entenen els vostres súbdits el que és proporcionat, que als que no són parents de raça i quants han estat subjugats perquè són expatriats, la majoria, i uns quants a fi d‟expulsar -los, -los, els situen al mateix nivell? 97. ATENESOS: És que creuen que ni uns ni altres queden fora de dret, i que gràcies al nostre domini ells sobreviuen, mentre que nosaltres no els comandem mitjançant la por. De -vos subjugat ens concediríeu el governar a la majoria i la seguretat a manera que, a l‟haver -vos l‟enllà: de quina altre manera habiteu l‟illa si no heu sobreviscut als capitostos del mar, tot i essent inclòs més febles que els altres 81 (illencs)? 82  98. MELIS: I en allò no hi veieu seguretat? Cal, per tant, de nou i aquí mateix ―talment com vosaltres, després d‟haver -nos -nos deportat, accediu a escoltar allò que és convenient per a vosaltres, també nosaltres fem saber allò que és profitós per a nos (si la mateixa cosa resulta convenient per a vosaltres)―, que provem de convèncer -vos. Perquè ara, cap de quants no us són ali ats, com no us farà la guerra quan, després d‟haver mirat cap a aquestes coses, pensin que algun dia vosaltres també sortireu contra ells? I amb això, què altre cosa [passaria] sinó que als enemics que governeu els engrandiu, i als que no estan disposats a esdevenir esdevenir forçats, els enardiu?.  III 82,3-4

Aleshores es convulsionaven els afers de les polis, i allò que subsegueix, potser per la suposició d‟allò que ja havia esdevingut, sobr e passava de molt el límit de l‟innovar amb enginy els mètodes de les ofensives i amb extravagància, els mètodes dels càstics. Àdhuc amb justificacions canviaren el significat usual dels mots en relació als fets. 82.

80

Segurament es refereix a la contesa actual contra els melis. El que els melis sobrevisquessin als senyors del mar donava fe de que podien ser útils en benefici dels atenesos. 82 Es refereix al què dirà a continuació. 81

(I) Toiaàta Ð PeriklÁj lšgwn ™peir©to toÝj 'Aqhna…ouj tÁj te ™j aØtÕn ÑrgÁj paralÚein, kaˆ ¢pÕ tîn parÒntwn deinîn ¢p£gein t¾n gnèmhn. (II) oƒ d dhmos…v mn, to‹j lÒgoij ¢nepe…qonto kaˆ oÜte prÕj toÝj Lakedaimon…ouj œti œpempon, œj te tÕn pÒlemon m©llon érmhnto , „d…v d, to‹j paq»masin ™lupoànto: (III) Ð mn dÁmoj, Óti ¢p' ™lassÒnwn Ðrmèmenoj, ™stšrhto kaˆ toÚtwn, oƒ d dunatoˆ kal¦ kt»mata kat¦ t¾n cèran o„kodom…aij te kaˆ polutelšsi kataskeua‹j ¢polwlekÒtej, (IV) tÕ d mšgiston: pÒlemon ¢nt' e„r»nhj œco ntej. (V) oÙ mšntoi prÒterÒn ge oƒ xÚmpantej ™paÚsanto, ™n ÑrgÍ œcontej, aÙtÕn prˆn ™zhm…wsan  cr»masin, (VI) Ûsteron d' aâqij, oÙ pollù, Óper file‹ Ómiloj poie‹n strathgÕn e†lonto kaˆ  p£nta t¦ pr£gmata ™pštreyan: (VII) ïn mn perˆ t¦ o„ke‹a ›kastoj ½lgei, ¢mbl Úteroi ½dh Ôntej, ïn d ¹ xÚmpasa pÒlij prosede‹to: ple…stou ¥xion nom…zontej enai. (VIII) Óson te g¦r  crÒnon proÚsth tÁj pÒlewj ™n tÍ e„r»nV, metr…wj ™xhge‹to kaˆ ¢sfalîj diefÚlaxen aÙt»n, kaˆ  ™gšneto ™p' ™ke…nou meg…sth: (IX) ™peid» te Ð pÒlemoj katšsth, Ð d fa…netai kaˆ ™n toÚtJ prognoÝj t¾n dÚnamin. (X) ™peb…w d, dÚo œth kaˆ ›x m Ánaj.

83 

― ―

― ―

― 

― 

―  ―  ―  ― 

84  85 

 ―

86 

―

 ―

―

 ―

―

 ―  ―

 ―  ―

 ― 87 

―

88  89 

90 

91

92 

93  94 

95 

DHMOSQENIKH DHMOSQENIKH MELETH

DHMOSQENIKH MELETH

26

27

96 

28

― ―

97 

―

―

―

―

98  99  100  100 

101 101

102  102  103  103 

104  104 

105  105 

106  106 

107  107  108  108 

109  109 

110  110 

111 111

112  112 

77