Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic Salvador Mas Torres P08/04550/00934

© FUOC • P08/04550/00934

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Índex

Introducció............................................................................................

5

Objectius.................................................................................................

6

1. Del mite al logos............................................................................

7

2. Un principi per a explicar la natura........................................

11

3. Aparença i realitat........................................................................

16

4. Les coses i les paraules.................................................................

20

5. Unitat i diversitat..........................................................................

24

Resum......................................................................................................

27

Activitats................................................................................................

31

Exercicis d'autoavaluació...................................................................

31

Solucionari.............................................................................................

32

Glossari....................................................................................................

33

Bibliografia............................................................................................

34

© FUOC • P08/04550/00934

5

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Introducció

Aquest primer mòdul didàctic introdueix el pensament�presocràtic, que és el nom amb què es coneix el pensament predominant en el període que va des dels grans poetes Homer i Hesíode (segles VIII-VII aC) fins a Sòcrates (470-399 aC). El text, però, no vol ser una mera informació, sinó que vol ajudar a entendre el significat de l'aparició dels primers�filòsofs. Aquests filòsofs van contribuir decisivament a fer que el pensament fos autònom i que el sentit dels esdeveniments i de les paraules no depengués dels déus ni de cap força superior. Aquesta transformació va comportar l'aparició d'un llenguatge nou que s'ha anat polint al llarg del temps, fins al punt que ha esdevingut molt tècnic.

© FUOC • P08/04550/00934

6

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Objectius

Els objectius bàsics d'aquest mòdul didàctic són els següents:

1. Adonar-se que la religió, la poesia, la filosofia i la ciència són formes de coneixement que han estat i continuen estant molt relacionades. 2. Adquirir una perspectiva del recorregut del pensament filosòfic grec fins a l'època de Sòcrates. 3. Conèixer els principals estadis d'aquest recorregut. 4. Descobrir la importància històrica dels plantejaments presocràtics.

© FUOC • P08/04550/00934

7

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

1. Del mite al logos

La majoria d'històries de la filosofia acostumen a començar amb un preàmbul encapçalat amb el títol convencional del "pas del mite al logos"; després segueixen els temes dedicats a exposar la filosofia del presocràtics. I, normalment, el primer d'aquests temes està dedicat a Tales de Milet, ja que sembla que aquest filòsof va ser el primer que va substituir els principis mítics per un principi de caràcter físic, l'aigua. Nestle, inspirant-se en Hegel, identifica el mite amb la religió, però no considera que la religió sigui quelcom totalment irracional, ja que creu que conté un element intel·lectual que intenta explicar l'univers i reglamentar la vida dels éssers humans.

Tales de Milet, el primer filòsof amb nom conegut.

Però, tanmateix, quan el seu esperit assoleix un grau de desenvolupament determinat, els éssers humans comencen a oposar-se tant a les explicacions com a les reglamentacions miticoreligioses i intenten viure la vida d'acord amb la raó i actuant en llibertat. D'acord amb aquesta perspectiva: •

hi ha una primera etapa de minoria d'edat,

•

que progressivament es va substituint per una altra etapa de llibertat.

Cada una d'aquestes etapes�del�naixement�de�la�filosofia presenta unes categories i uns criteris diferents que, per força, acaben entrant en conflicte.

Però, segons aquesta concepció, la filosofia només és possible quan apareix aquesta etapa de llibertat. Així doncs, el naixement�de�la�filosofia aniria precedit per un període d'irreligiositat, i en seria una conseqüència. El pas�del�mite�al�logos s'hauria d'entendre com un procés de ruptura que es concreta en la substitució dels continguts mítics pels continguts lògics, és a dir, per les idees.

L'aflorament del logos Com a exponent i ànima d'aquesta manera de veure les coses podem esmentar el conegut llibre de W.�Nestle que porta, precisament, aquest títol, Vom Mythus zum Logos, 1966 (Del mito al logos. Barcelona: Montesinos, 1976).

© FUOC • P08/04550/00934

8

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Avui dia, però, hi ha molt poques persones que acceptin una diferència tan radical entre mite i filosofia, i això per dues raons: 1) Perquè el mite no és tan sols una explicació magicoreligiosa. 2) Perquè la filosofia no és tan sols una explicació racional.

Dues mirades d'una sola realitat El mite i la filosofia són dues maneres de veure i entendre la realitat que més aviat es barregen formant un tot, i els seus components, sovint, són difícils de separar.

Tales va dir, certament, que l'aigua és un principi físic. Tales, però, havia de conèixer els versos de La Ilíada en què es considera Oceà pare dels déus (XIV, 201) i de totes les coses (XIV, 244). És la mateixa idea, doncs, expressada en dos llenguatges diferents. Ningú no nega que La�teogonia d'Hesíode sigui un relat mític, però tampoc no ens hem d'esforçar excessivament a trobar-hi una voluntat expressa de comprensió constructiva del cosmos i un ordre racional en el plantejament dels problemes. El llinatge dels déus La teogonia o Genealogia dels déus és un poema de poc més d'un miler de versos en què Hesíode intenta sistematitzar els principals mites del poble grec, des de l'ombra del Caos fins a la lluita dels Titans i la victòria de Zeus.

Més que més, es tracta d'una teogonia doblada en cosmogonia, ja que l'interès amb què Hesíode tracta de les generacions dels déus està dominat pel desig d'explicar l'activitat de les forces de la natura. Es tracta, doncs, d'un relat mític en què es barregen força elements que, en una visió simplificadora, hauríem de col·locar de la banda del logos. Què�és�un�mite? Si pensem en el mite com allò que s'oposa al logos, i creiem que el logos tracta de la veritat, aleshores és fàcil arribar a la conclusió que el mite tracta d'allò que és fals. Però hem de tenir en compte que mythos vol dir, senzillament, "assumpte", "relat" o "història". Els grecs, quan explicaven un mite, estaven contant un assumpte o una història relativa als déus o als herois. I no se'ls acudia preguntarse si aquesta història era verdadera o falsa, perquè aquesta és una qüestió que sorgeix molt després, a partir del segle V aC, quan les circumstàncies socials i intel·lectuals fan palesa la inadequació del llenguatge dels mites.

Els Titans, la primera generació de déus, perderen el seu poder davant la segona generació, encapçalada per Zeus. A la imatge, La derrota dels Titans de J.P. Gowy.

© FUOC • P08/04550/00934

9

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Certament, la filosofia és un element que intervé en aquest procés que torna obsolet el llenguatge dels mites. Però, això no vol dir que, en un moment determinat, el mite s'acaba i comença la filosofia, sinó que el desenvolupament de la filosofia és un dels elements que provoquen el final dels mites. Si és que la filosofia s'ha desenvolupat i si és que, en conseqüència, els mites s'han acabat.

La filosofia, sens dubte, és un producte cultural específic. Però seria un error creure que ha nascut per generació espontània, ja que els problemes filosòfics, en gran manera, són l'herència i la continuació de les tradicions mítiques i religioses.

Al començament de la història del pensament hi ha un conjunt de problemes, especialment de naturalesa cosmològica, que es plantegen en un llenguatge mític, però que, per dir-ho d'alguna manera, necessiten una solució de caràcter filosòfic. Són reflexions que, per mitjà del llenguatge mític i dels personatges del mite, intenten explicar l'estructura general de l'univers i els fets de l'experiència ordinària. Per això només podem afirmar, i encara amb la màxima prudència, que en el caràcter sistemàtic d'aquests intents d'explicació es va superant de mica en mica l'horitzó purament mític i s'obre camí la consideració filosòfica. Amb aquest plantejament general cal relativitzar el procés generalment conegut com el pas del mite al logos. No es poden negar les diferències entre totes dues maneres de copsar la realitat, però tampoc no es pot parlar d'una ruptura radical, sinó, en tot cas, d'un lliscament progressiu cap a tractaments cada cop més filosòfics.

Des d'aquest punt de vista, l'origen�de�la�filosofia rau en el nou tractament que es dóna a l'entramat lògic del mite, un tractament radicalment nou i que s'oposa a les formes d'expressió de la tradició mítica.

Si, d'una banda, el logos s'esforça per oferir explicacions racionals, el mite, per la seva banda, ofereix les creences que molt sovint es troben a la base d'aquestes explicacions, ja que les explicacions no s'elaboren a partir del no-res, sinó que es basen en determinades preconcepcions sobre com és el món. I el mite, en canvi, ofereix aquestes preconcepcions, generalment, i pel que fa a l'aspecte que aquí ens interessa, en forma de teogonies.

© FUOC • P08/04550/00934

10

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Les teogonies són intents d'ordenar genealògicament, en forma de narració, la totalitat dels déus. A la imatge, reunió dels principals déus olímpics en el detall d'una àmfora àtica (450 aC). D'esquerra a dreta: Hermes, Posidó, Zeus (cap suprem de l'Olimp), Atenea i Apol·lo; a sota de Zeus, el seu servidor Ganimedes.

Els primers�filòsofs prenen les teogonies com a punt de partida i es pregunten quins elements universals contenen. Però aquesta mateixa interrogació ja representa la superació del punt de partida inicial, ja que l'interès per universalitzar implica que no es pot tenir en compte l'aspecte personal, és a dir, que els poders personals dels déus han de ser transformats en forces neutrals que es puguin percebre universalment.

Així doncs, la pregunta per la physis dels déus es converteix en una pregunta abstracta i universal, ja que no es pregunta per la physis de cap cosa concreta (això representaria un element de particularització), sinó per la physis del fet mateix de créixer i esdevenir d'acord amb un pla de configuració inherent a les mateixes coses.

Per això Aristòtil anomena physikoí ('físics') aquests primers filòsofs, perquè són savis que s'allunyen de les narracions mítiques sobre déus i herois per tal d'obtenir coneixement sobre aquest pla intern de configuració.

Lectura complementària Per tal d'ampliar aquest punt, consulteu: Geyer,�C.F. (1978). Einführung in die Philosophie der Antike (pàg. 12). Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft.

© FUOC • P08/04550/00934

11

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

2. Un principi per a explicar la natura

Des de la perspectiva que hem exposat, podem dir, tot i fent aquesta afirmació amb totes les precaucions necessàries, que abans de Tales no hi ha filosofia en sentit estricte, ja que Tales –si hem de fer cas a Aristòtil– és el primer que pregunta "racionalment" quin és l'origen de les coses i de què estan formades. Per això no és tan important la seva resposta (l'aigua) com el que aquesta resposta implica. Com diu S. Sambursky: "Davant nostre tenim una aplicació del principi científic que diu que una quantitat màxima de fenòmens ha de ser explicada per mitjà d'un nombre mínim d'hipòtesis." S. Sambursky (1990, pàg. 27).

La importància decisiva dels filòsofs�milesis rau, doncs, que suposen que la totalitat de la realitat es pot explicar i s'ha d'explicar d'acord amb un principi

Lectura complementària Per tal d'ampliar aquest punt, consulteu: Sambursky,�S. (1990). El mundo físico de los griegos. Madrid: Alianza Universidad.

únic. El fet d'adonar-se que davant la multiplicitat que ens mostren els sentits hi ha una unitat representa l'allunyament de la tradició i el naixement de la filosofia, ja que afirmar aquesta unitat vol dir que es fa una distinció entre el que és el món i el que és la interpretació del món. Aquesta distinció, totalment estranya a la consciència mítica, és decisiva per a configurar la filosofia com a activitat humana conscient.

De la lectura dels primers filòsofs podem extreure la idea que la filosofia, a diferència d'altres sistemes per a explicar la realitat, és un logos abstracte que s'oposa a l'experiència quotidiana de la pluralitat i de l'esdevenir: aquestes primeres formes de pensament filo-sòfic es caracteritzen pel fet de postular la unitat�de�les�coses, i trenquen la pluralitat per buscar-hi la unitat. Aquesta unitat l'anomenen arjé. I l'arjé i la physis són, potser, els conceptes fonamentals de la reflexió filosòfica presocràtica.

El centre d'interès dels primers filòsofs és l'estudi� de� l'univers en tant que physis, és a dir, en tant que obra produïda a partir d'un principi: l'arjé. Per tant, podem dir que la pregunta per la physis i la pregunta per l'arjé són dues cares de la mateixa moneda. És una pregunta bifront que admet tota una gamma de respostes, ja que el principi pot ser material o immaterial, i pot ser simple o compost de dos o de molts: l'aigua, l'apeiron, el foc, l'aire, els elements,

L'arjé: principi d'unitat L'arjé s'ha d'entendre com el principi de les coses; més ben dit, com el principi de la physis de les coses que realment són.

© FUOC • P08/04550/00934

12

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

els nombres, els àtoms, etc. són intents de donar resposta a aquesta pregunta que constitueix un dels nuclis conceptuals vertebradors de la reflexió grega sobre el món físic. L'interès per l'arjé i per la physis es concreta en una preocupació�cosmològica que es converteix en objecte d'investigació sistemàtica i que, com ja indicàvem, és una herència de cosmogonies anteriors. Però en el cas de la reflexió filosòfica, la cosmogonia ja no apareix lligada a la teogonia, sinó que intenta presentar-se (al començament d'una manera vacil·lant però al final de manera clara i decidida) com una física, com una explicació racional de la physis i no com una narració d'assumptes referents als déus o als herois.

La Terra d'Anaximandre Segons Anaximandre, per exemple, la Terra es componia de quatre elements estratificats: • • • •

la terra, que pel fet de ser l'element més pesant es troba en el centre; l'aigua, que cobreix la terra; l'aire, una capa situada per damunt de l'aigua; el foc, que envolta tot el conjunt.

En termes generals, la cosmologia�dels�presocràtics implica una dicotomia fonamental: 1) Hi ha potències, forces o elements que, en el procés de sorgiment del món, troben el seu lloc en regions llunyanes o situades prop de la perifèria. 2) D'altres elements, menys subtils i més pesants, resten a sota o en un punt intermedi, que seria on ara es troba la Terra. Així doncs, les cosmologies presocràtiques intenten explicar la gènesi�del�cosmos per mitjà d'aquesta idea dels dos grups fonamentals de matèria còsmica que, en un moment determinat, se separen.

Lectura complementària Per tal d'ampliar aquest punt, consulteu: Aristòtil. Metafísica (V, 1).

© FUOC • P08/04550/00934

13

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Ara bé, si, com sembla obvi, els elements, per naturalesa, ocupen els seus llocs en el cosmos, hem de suposar que sempre l'han ocupat, ja que no hi ha res que ens faci pensar que en un altre temps la situació de les coses va ser diferent; perquè, el fet de pensar que els elements van existir durant molt de temps en un estat precòsmic, representa, senzillament, desposseir-los de la seva naturalesa; és com pensar-los com si encara no fossin elements: pensar allò que és com si encara no fos.

I això va ser el que van fer, en una ostentació d'atreviment intel·lectual, els cosmòlegs presocràtics: van pensar en un estat�precòsmic�primigeni en què els elements es trobaven tots "barrejats".

Anaximandre Anaximandre (B1, A9), per exemple, es pregunta quin és l'origen de totes les coses, i respon que to�apeiron. Però Anaximandre es nega a identificar l'apeiron amb algun dels elements: no és cap element en particular, sinó que és quelcom indefinit i imprecís que no té nom, ja que si algun dels elements fos infinit, com ho és l'apeiron, acabaria guanyant i destruint els altres. D'aquesta manera,

Relleu amb la imatge d'Anaximandre

l'apeiron representa allò que és comú, allò que és aire, terra, aigua i foc, però que no és cap d'aquests elements. A partir d'aquest apeiron, entès com a matèria primordial, se separen els contraris: calent/fred, sec/humit, etc. Per què es produeix aquest procés? Simplici diu, comentant les idees d'Anaximandre, que es produeix "a causa del moviment etern". És a dir, és el mateix apeiron que se separa en una sèrie de contraris i, com que és diví, ho fa perquè pot fer-ho, sense necessitat de forces externes. Bases teòriques de la cosmogonia d'Anaximandre Anaximandre, tot i que encara recolza en narracions mítiques, estableix les bases�teòriques�d'una�cosmogonia quan afirma que: "Allò que produïa la calor i el fred en els orígens d'aquest món es va separar; com a conseqüència d'aquesta separació va créixer una esfera de flama entorn de l'aire que envoltà la terra, com una escorça al voltant d'un arbre. Quan l'esfera es va esquinçar, es va tancar en cercles i va originar el Sol, la Lluna i les estrelles." (A10).

Així, doncs, Anaximandre està interessat a explicar la configuració del cosmos a partir d'un estat precòsmic primigeni, i és d'acord amb aquesta preocupació que elabora el seu concepte de physis. Empèdocles Un altre dels filòsofs presocràtics és Empèdocles. L'esquema d'Empèdocles, a grans trets, és el mateix que el d'Anaximandre, però més complicat.

La indeterminació com a principi Anaximandre anomena l'apeiron amb una sèrie de qualificatius tradicionalment reservats als déus: "etern, mai no envelleix" (B2), "immortal i indestructible" (B3), "que tot ho abraça i tot ho governa" (B6).

© FUOC • P08/04550/00934

14

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Malgrat que moltes vegades utilitza un llenguatge mític, Empèdocles ja no necessita recórrer a la hipòtesi mítica d'una natura primigènia i divina, i per tant animada, ja que intenta explicar la gènesi�del�cosmos a partir de la conjunció d'uns elements materials amb dues forces que

Un cicle d'amor i odi Seria més correcte parlar de les gènesis, ja que ens trobem davant d'un procés cíclic que es repeteix infinitament.

no són personals sinó abstractes: 1) l'amor, com a força de l'atracció; 2) la discòrdia, com a força de la repulsió.

Com que gràcies a aquesta estratègia explicativa és possible considerar el procés còsmic com a reversible, Empèdocles pot complicar l'esquema cosmogònic primigeni: segons quina de les dues forces domini, tant pot tenir lloc el camí que porta de la unitat a la dispersió com el que porta de la dispersió a la unitat. Però Empèdocles continua associant cada element a les qualitats de les cosmogonies jòniques, de manera que ens queden dues parelles�d'oposicions, amb vista a establir una cosmogonia: 1)�Terra/aigua, que és l'oposició sec/humit. 2)�Aire/foc, que és l'oposició fred/calor.

Les quatre arrels originàries Empèdocles estableix quatre elements materials originaris –terra, aigua, foc i aire– que ell anomena arrels i que serien les quatre formes irreductibles de la matèria a partir de les quals es crearien totes les coses.

Empèdocles continua sent un físic. Anaxàgores A Anaxàgores (A42) tornem a trobar l'esquema explicatiu característic de la física jònica. Anaxàgores parteix d'un principi material i pensa en el sorgiment del cosmos com un procés de barreja. Ara bé, a diferència d'Empèdocles, Anaxàgores no limita el principi material a quatre elements, ja que si ho fes hauria d'afirmar que abans no era el que ara sí que és, cosa que violaria la lògica eleàtica. Anaxàgores pensa que tot és en tot des del principi dels temps, però no en el sentit d'Empèdocles, no com una cosa que ja existeix i que n'origina una altra, ja que Anaxàgores té un concepte unitari de la matèria (cfr. B6). Però, tot i continuar fidel al orígens jònics, Anaxàgores fa un esforç d'abstracció veritablement sorprenent, ja que el seu plantejament exigeix que la matèria sigui alhora una i moltes: una, perquè una mateixa cosa només pot provenir d'aquesta mateixa cosa; i moltes, perquè en el cosmos hi ha moltes coses.

Una unitat ponderada Anaxàgores parla de moltes coses en el sentit de factors obtinguts per divisibilitat infinita a partir d'una matèria única.

© FUOC • P08/04550/00934

15

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Així doncs, Anaxàgores, d'acord amb un model geomètric que ara s'aplica a l'àmbit de la physis, fa l'esforç de pensar la matèria�única de la física jònica com a massa contínua, és a dir, com a massa contínuament divisible, de la qual mai no es pot obtenir el component últim. Al costat d'aquesta matèria, Anaxàgores introdueix una força, que anomena nous (intel·lecte), que és responsable de la preponderància d'un factor o d'un altre i, per tant, també és responsable de les transformacions de les coses.

Segons Anaxàgores, només es pot dir que la matèria única es diversifica d'acord amb la preponderància d'un factor o d'un altre: la matèria del pa és la mateixa que la de l'or –per tant, hi ha unitat –, però, mentre que en el pa la preponderància la té el factor pa, a l'or la té el factor or –i, per tant, hi ha diversitat.

El�mèrit�de�la�reflexió�presocràtica Aquestes breus referències a Anaximandre, Empèdocles i Anaxàgores poden servir d'exemple d'una determinada manera de procedir. Precisament en aquesta manera de procedir, al marge dels nombrosos intents de solució, és on rau el mèrit de la reflexió filosòfica presocràtica: adonar-se que la realitat es pot comprendre conceptualment sense haver de recórrer a imatges més o menys gràfiques o plàstiques. Això pressuposa: 1) Que hi ha una regularitat en el que es considera real, és a dir, que l'univers és cosmos. 2) Que el conjunt de l'univers, malgrat la seva diversitat, té moltes coses en comú, és a dir, que en la diversitat es troba la unitat; si no fos així, l'univers no es podria comprendre des de l'elevada generalitat d'uns quants principis abstractes i despersonalitzats.

El despertar racional Avui dia gairebé no ens podem imaginar l'enorme esforç d'abstracció d'aquestes fórmules, senzilles només aparentment, amb què els presocràtics van intentar copsar la realitat.

© FUOC • P08/04550/00934

16

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

3. Aparença i realitat

El plantejament que fan Anaximandre, Empèdocles i Anaxàgores implica pensar que la veritable�realitat no és el que la majoria d'éssers humans pensen; no és el que perceben els sentits, sinó allò que sorgeix en l'acte de noein (conèixer), privatiu d'alguns éssers humans, precisament d'aquells que es poden anomenar filòsofs. Però la separació entre conèixer i veure tampoc no és un tret privatiu i definitori de la filosofia per oposició al mite, ja que es pot trobar fins i tot en el mateix Homer. Els sentits sota sospita La distinció entre conèixer i veure la podem trobar, per exemple, a La Ilíada (III, 368 i s.), quan Homer narra l'experiència de poder conèixer que una persona que es mostra sota l'aspecte visible d'una anciana és, de fet, la deessa Afrodita.

La identificació�de�l'objecte no és el resultat d'una percepció preci-sa de la seva forma externa, sinó d'una comprensió més profunda i intel·ligent de la seva veritable naturalesa, amagada darrere de l'aparença externa.

Aquesta distinció entre dos plans, el del món� de� les� aparences, que percebem amb els sentits però que pot ser enganyós, i el del món�real, que s'amaga darrere els fenòmens, és una de les claus per a entendre el pensament presocràtic.

Heràclit El fragment B51 d'Heràclit expressa clarament aquesta idea: "No comprenen com el que és divergent convergeix amb si mateix; acoblament de tensions oposades, com l'arc i la lira". Els éssers humans només veuen la discòrdia, però no l'harmonia que aquesta conté. De la mateixa manera, el fragment B54 ("acoblament invisible, més fort que el visible") indica que l'harmonia oculta que es troba en la discòrdia és, de fet, més forta que l'harmonia que veuen la major part dels mortals.

Lectura complementària Per tal d'ampliar aquest punt, consulteu: Fritz,�K.�von (1989). "Die Rolle des Nous". A: H.G. Gadamer (ed.). Um die Begrifswelt der Vorsokratiker. Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft.

Menyspreu dels mortals Heràclit es refereix als éssers humans com els més o els molts en un to una mica despectiu.

© FUOC • P08/04550/00934

17

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Heràclit creu que el pla que hi ha darrere l'aparença (on "tot flueix") està regit pel logos i, tot i que el logos conté la veritat, que és la mateixa per a tothom, els éssers humans no l'entendrien encara que l'escoltessin: els sentits no són el mitjà adequat per a captar el logos; el mitjà adequat és la intel·ligència (nous).

Heràclit, considerat el filòsof del canvi ("res no és, tot transcorre"), entenia la realitat com una dialèctica de contraris que expressava, entre d'altres, amb el nom pólemos ('guerra', 'conflicte'). A les il·lustracions, representació d'Heràclit i una escena de guerra a la Grècia jònica.

Des de la perspectiva de la intel·ligència (que és des d'on s'accedeix al logos), comencen a tenir significat moltes afirmacions d'Heràclit que són paradoxals en el món dels sentits. Però hi ha molt poques persones que es puguin situar en aquesta perspectiva; aquestes persones, justament, són els filòsofs, que es configuren com una classe especial d'homes al marge de la majoria.

© FUOC • P08/04550/00934

18

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

L'aparició del filòsof El pensament presocràtic configura no tan sols la filosofia, sinó també el subjecte de la filosofia, que és el filòsof. El filòsof apareix en oposició al poeta: en aquesta dualitat hi ha un altre element de distanciament amb el mite.

Parmènides Parmènides concreta la distinció entre els dos plans com la distinció radical i exclusiva entre veritat i opinió. Per la via de l'opinió caminen els "mortals que no saben res i van errants", ja que "ser i no ser els sembla el mateix i no el mateix" (B6, 4-5, 8-9). Per això la deessa aconsella a Parmènides que aparti el seu pensament "d'aquesta via d'investigació" (B7, 2). Aquest fragment del poema de Parmènides és interessant perquè indica que, encara que de la contraposició percebre/pensar triem la segona opció, això tampoc no ens assegura la veritat.

Perquè per allunyar-nos de la via en què "els mortals que no saben res van errants", no tan sols hem de prescindir dels sentits i hem de recórrer al pensament, sinó que també cal que pensem correctament, és a dir, que pensem a partir de premisses correctes, ja que només a partir

Parmènides d'Elea, representat en un gravat medieval.

d'aquestes premisses podem accedir a la veritat.

Aquesta precisió de Parmènides és una peça clau en la història del pensament, ja que representa acceptar que tant la veritat com l'error són deduïts; aquest raonament és totalment aliè a la visió mítica. I això malgrat que Parmènides encapçala el seu poema amb un proemi mític, i que escriu, com Homer, en hexàmetres: el filòsof s'endinsa en el terreny del poeta i li arrabassa la facultat de dir la veritat. Per això, encara que Parmènides posi el seu poema en boca de la deessa, el més important no és el caràcter diví de la informació, sinó la indicació del punt inicial a partir del qual es desplega l'activitat deductiva.

El punt inicial de Parmènides és la identitat�entre�ser�i�pensar : "Perquè és el mateix concebre-ho (noein) i ser-ho (einai)" (B3), i el que s'ha de concebre és que l'ésser sigui i que no és possible que no sigui. Per tant, cal concloure que l'ésser és i que no és possible que deixi de ser.

Des de la perspectiva de Parmènides, l'ésser s'ha d'entendre unívocament, ja que és allò que és absolutament idèntic. D'aquesta manera, el pensament eleàtic va donar lloc a la doctrina de l'Ésser-U, amb l'absorció de tota la (verdadera) realitat en aquest Ésser-U i, en conseqüència, amb la immobilització de l'Ésser-U.

No es pot pensar el que no és La veritat dels resultats no depèn de la naturalesa divina de la deessa, sinó de la veritat d'aquest punt inicial.

© FUOC • P08/04550/00934

19

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Però els mortals, cecs a la veritat, parlen "d'arribar a ser i de morir, de ser i de no ser / de canviar de lloc i de canviar de color resplendent" (B8, 40-41); és a dir, els mortals posen nom a allò que no és, ja que allò que és és l'Ésser, i l'Ésser es caracteritza per la seva perfecta immobilitat. La conclusió és òbvia: els noms que els mortals posen a allò que no és només són paraules. Aquest pas és important, ja que significa que Parmènides concep la possibilitat d'un nom que no anomeni res real, la qual cosa implica concebre la paraula només com el nom que es dóna a una cosa. Però aquesta manera de pensar porta directament a la dissociació entre el nom i la cosa. I aquesta és realment una idea revolucionària, ja que, al principi, la paraula i la cosa apareixen unides inseparablement.

© FUOC • P08/04550/00934

20

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

4. Les coses i les paraules

Tornem per uns moments al pensament prefilosòfic. Quan parlem, com ho estem fent, de dos plans, el de l'aparença i el de la veritable realitat, cal tenir en compte que una cosa és dir allò que és fals, en el sentit de dir mentides, i una altra de molt diferent és posar noms a allò que no és; és a dir, una cosa és el que podríem anomenar una simple mentida epistemològica, i l'altra seria un engany ontològic.

Parmènides va ser el primer a adonar-se que hi ha noms�que�només�són paraules, és a dir, noms que, en definitiva, no anomenen el que és real.

Les paraules del poeta Les paraules del poeta, inspirades per les Muses, diuen el que és, i el que és és el que diu el poeta, que sap escoltar les Muses, que mai no menteixen:

L'equívoc dels poetes Aquesta, com ja hem dit abans, és una idea revolucionària, ja que la unió inseparable entre paraula i cosa és el pressupòsit essencial del pensament dels primers poetes grecs, per als quals l'engany ontològic és impensable.

"Doncs digueu-me ara, oh Muses! mestresses d'olímpics estatges, / dees omnipresents, que sabeu de debò tota cosa; / només les brames oïm, i res no sabem pas nosaltres, / els capitostos, quins foren, i quins els monarques dels dànaus." La Ilíada, II, Homer (segle VIII aC).

Aquests versos de La Ilíada són interessants perquè reflecteixen clarament la distinció entre els dos plans: 1) El pla on són les muses, que és el pla del que és, el pla de la mateixa cosa en el seu embaràs ontològic. 2) El pla on es troben els mortals, que és el pla de la inseguretat, no de l'error –com després afirmaran els filòsofs–, sinó el pla on no se sap distingir entre l'error i la veritat.

Aquil·les, l'heroi de La Ilíada, representat en una àmfora de figures vermelles (450 aC)

© FUOC • P08/04550/00934

21

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

En aquest context de la duplicitat de plans, la situació del poeta és paradoxal: és mortal i, tanmateix, diu la veritat, la veritat del que és. El poeta diu la cosa: la paraula que diu el poeta està inseparablement unida a la cosa que diu la paraula del poeta. Per tant, si això és així, hem de concloure que el que diu el poeta no ho diu com a mortal, sinó com a persona que participa, de manera estranya i incomprensible, de la cosa que diuen les Muses. Aquesta participació s'ha d'entendre en el sentit que els poetes saben escoltar les Muses que, efectivament, diuen el que és: les Muses mai no cauen en l'engany ontològic, perquè la seva paraula és la mateixa cosa.

Bust d'Homer

El poeta, per tant, és un mitjancer entre els déus i els mortals; és, per dir-ho d'alguna manera, una mena d'intèrpret que sap dos idiomes: el que parlen els déus i el que parlen els mortals. I com que té un saber d'inspiració divina, llavors pot traduir del primer idioma al segon. Aquesta necessitat de traducció significa que el missatge de les Muses resta ocult per als mortals. Les Muses diuen la cosa, però la cosa està oculta i la labor del poeta consisteix precisament a revelar-la. Per això la veritat sorgeix quan el poeta la canta.

Ara bé, si diem que la veritat sorgeix quan el poeta la canta, pressuposem que el poeta té veu per a cantar la veritat. El vers 31 de La teogonia ("Em van infondre veu divina per celebrar el futur i el passat") ens diu que la veu del poeta li han insuflat les Muses; el vers següent indica que el poeta, que ja té la veu, rep un encàrrec: "[...] lloar amb himnes l'estirp dels feliços eterns". Així doncs, si contemplem tot el conjunt, ens trobem amb un doble�vincle : el vincle que hi ha entre les Muses i el poeta i el que hi ha entre el poeta i els mortals. De la mateixa manera que el poeta sap escoltar les Muses, així el mortal ha d'escoltar el poeta, ja que és l'únic mitjà que té d'establir un vincle amb la divinitat. Però perquè aquest vincle sigui possible, cal que la paraula i la cosa siguin una unitat indissoluble: només es pot establir un vincle amb la divinitat si el poeta diu la cosa que abans han dit les Muses i que més endavant escoltaran els mortals. Parmènides va gosar trencar aquest vincle. En grec, "paraula" es diu onoma, i onoma és també el nom propi d'alguna cosa o d'algú. Això vol dir que la paraula anomena, i que, en anomenar una cosa, aquesta cosa apareix. Es pressuposa, doncs, que les coses són dòcils al llenguatge, a les paraules.

El poeta: missatger diví Els mortals, que no saben res de les muses, només poden percebre el cant del poeta; es limiten, doncs, a escoltar-lo.

© FUOC • P08/04550/00934

22

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Tanmateix, l'afirmació que la paraula és nom comporta una part d'escepticisme que també es troba a l'origen de la filosofia. Perquè, si la paraula

Lectura complementària

és nom, però només nom, no pot representar la veritable essència de la cosa.

Per tal d'ampliar aquest punt, consulteu:

D'aquesta manera, el llenguatge planteja el problema�filosòfic�de�la�correcció

Gadamer,�H.G. (1977). Verdad y método (pàg. 487). Salamanca: Sígueme.

dels�noms. I darrere d'aquest problema encara n'hi ha un altre de més radical que afecta l'autocomprensió de la mateixa filosofia. Perquè, si la filosofia és un conjunt de paraules, el fet de dubtar de la seva correcció suposa dubtar de la mateixa filosofia, o condemnar al silenci qui filosofa, ja que s'entén que aquest només pot comunicar el nom de la cosa, però no el ser de la cosa, i el nom pot ser absolutament arbitrari i pot emmascarar el veritable ser de la cosa.

En aquest sentit, el naixement de la filosofia representa, alhora, el naixement de la inseguretat�filosòfica. És a dir, la filosofia porta, en la seva mateixa llavor, des del seu començament, la seva condició de possibilitat i, al mateix temps, la contrapossibilitat d'autoqüestionar-se.

•

D'una banda, la dissociació�entre�paraula�i�cosa assenyalada per Parmènides és una condició de possibilitat del concepte de ciència en el marc del pensament grec. Si d'una banda es troba la paraula, i de l'altra, la cosa, això vol dir que una mateixa cosa pot rebre diversos noms o, per dir-ho lingüísticament, que un mateix subjecte pot rebre predicats contradictoris entre si.

I enmig de la contradicció i la confusió dels predicats, el subjecte, el concepte de�subjecte, emergeix com a centre o com a punt de referència fix i immutable, i que, com a tal, es pot dir necessàriament. I la ciència, com Aristòtil dirà més endavant, és de les coses que són necessàriament. És a dir, en el pla del món canviant dels sentits només és possible l'opinió, però no la ciència. En el cas, és clar, que l'estructura lingüística subjecte/predicat no es limiti a ser la forma lògica de l'oració, sinó, que, d'una manera o d'una altra, transparenti la mateixa estructura de la realitat. •

D'una altra banda, Parmènides, al mateix temps que obre el camí de la ciència, també el tanca, o, millor dit, el tanca en el món de les apories que tan agudament descriu el seu deixeble Zenó.

Bust de Zenó d'Elea

© FUOC • P08/04550/00934

23

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

D'acord amb els arguments de Zenó, Aquil·les mai no atraparà la tortuga i, tanmateix, els sentits ens mostren que Aquil·les l'atrapa. La filosofia posterior a Parmènides intentarà solucionar aquesta dificultat.

L'aporia d'Aquil·les i la tortuga Zenó d'Elea defensà les teories de Parmènides emprant argumentacions lògiques que presentaven com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Un exemple n'és l'aporia d'Aquil·les i la tortuga: Aquil·les vol atrapar una tortuga que el precedeix en el camí a una meta determinada; quan arribi al punt de partida de la tortuga (T), aquesta haurà arribat a un nou punt T', encara que el desplaçament hagi estat menor, i així successivament amb els punts T'', T''', etc. La conclusió que se'n deriva és que Aquil·les no atraparà la tortuga, malgrat que el sentit comú ens digui que sí.

La raó eleàtica i els sentits Les apories de Zenó intenten negar allò que és més obvi per als sentits, que hi ha moviment.

© FUOC • P08/04550/00934

24

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

5. Unitat i diversitat

Hem vist, doncs, que hi ha dos moments interrelacionats: 1) El de la distinció entre dos plans, distinció que, en superar la perspectiva dels poetes, obre el camí de la ciència. 2) El que intenta solucionar les innegables dificultats que planteja aquesta separació sense tornar a postular la ingènua equivalència entre paraula i cosa. D'alguna manera, es pot dir que el monisme�físic�dels�milesis havia donat com a resultat el monisme�ontològic�de�Parmènides. Però, d'aquesta manera, el que era un projecte d'investigació prometedor es converteix en la negació ontològica de tota possibilitat d'investigació: la preocupació física i la preocupació cosmològica només són possibles en la via de l'opinió, però no en la de la veritat. Com es pot sortir d'aquest carreró sense sortida? Un seguidor de Parmènides, Melissos�de�Samos, ofereix, curiosament en contra dels seu propi plantejament teòric inicial, una pista que indica el camí que va seguir el pensament. Al fragment B-8, després de presentar diverses proves que només hi ha l'U, aventura, hipotèticament, que "si hi hagués múltiples éssers, haurien de ser precisament com l'U". Això vol dir que l'afirmació de la diversitat ha de ser compatible amb les exigències de la unitat tal com l'havia pensada Parmènides. A les pàgines anteriors ja hem explicat que Empèdocles i Anaxàgores van intentar dur a terme aquesta tasca de fer compatibles la unitat i la diversitat. Des de la perspectiva que hem assolit, podem tornar a reprendre els seus plantejaments i introduir-ne algun més que complementi aquesta aproximació a la filosofia dels presocràtics. •

Empèdocles, efectivament, intenta salvar l'antiga preocupació cosmològica, però sense abandonar el marc de la lògica eleàtica. Per això converteix l'Ésser de Parmènides en quatre�principis, cada un d'ells amb les mateixes característiques de l'U de Parmènides.

El canvi, d'altra banda, consisteix en la reordenació de les proporcions en què apareixen aquestes formes irreductibles de la matèria. La genialitat d'Empèdocles va consistir a introduir un parell de forces, l'amor i la discòrdia, com a responsables d'aquesta reordenació.

Els quatre principis constituents Aquests principis, que són el foc, l'aire, l'aigua i la terra, omplen la totalitat del cosmos, de manera que totes les coses es componen d'aquests elements.

© FUOC • P08/04550/00934

25

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Així, en distingir entre força i matèria, la imatge de la realitat va guanyar en complexitat i en capacitat explicativa, ja que ara la pluralitat es podia explicar en termes d'unitat sense necessitat que trontollés el principi d'identitat que Parmènides va establir fèrriament.

•

El repte d'Anaxàgores és semblant al d'Empèdocles: explicar la possibilitat del canvi conservant el postulat de Parmènides que diu que res no es pot originar del no-res i que no hi ha cap cosa que pugui deixar de ser. El fragment B17 afirma: "No hi ha cap cosa que neixi ni cap cosa que mori, sinó que, a partir de les coses que hi ha, es produeixen combinacions i separacions; així doncs, el més correcte seria que el néixer rebés el nom de «combinar-se» i el morir rebés el de «separar-se»."

Però la combinació i la separació no es donen exclusivament entre quatre elements, ja que Anaxàgores –com ja hem indicat– entén que en cada cosa hi ha una part de tot, de manera que explica la multiplicitat com el resultat de la pluralitat de les qualitats contingudes en cada una de les partícules de la matèria.

•

L'intent dels atomistes és estrictament paral·lel al d'Anaxàgores, és a dir, també intenten conciliar les cosmologies d'origen jònic amb l'ontologia de Parmènides; ells també intenten pensar, amb lògica eleàtica, el procés de sorgiment del cosmos a partir d'una matèria primigènia.

Els atomistes accepten que hi ha l'Ésser, amb les característiques que

Una resposta senzilla L'avantatge de la solució atomista davant de la d'Anaxàgores és que és molt més "científica", si és que es considera que la senzillesa i l'elegància són atributs de la ciència.

assenyala Parmènides, però afegeixen que l'Ésser "no és un, sinó múltiple en quantitat, encara que es tracta d'éssers invisibles perquè la seva massa és molt petita" (67B47).

Aquests "éssers invisibles", els àtoms, tenen les mateixes característiques de l'Ésser de Parmènides i "es desplacen en el buit –perquè hi ha buit–; la seva combinació produeix la generació, i la seva dissolució, la corrupció" (ídem).

L'Ésser, doncs, s'identifica amb els àtoms (i.e.: els àtoms són), i, juntament amb els àtoms (és a dir, fora dels àtoms), s'admet l'existència del buit com a hipòtesi lògica necessària per a poder explicar el moviment.

Demòcrit d'Abdera, un dels creadors de la teoria atomista, en un gravat del segle XVIII.

© FUOC • P08/04550/00934

26

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

L'espai�buit es caracteritza com no-ser, en el sentit que li manca tot allò que caracteritza l'ésser (els àtoms): no té figura, ni duresa, ni extensió determinada ni moviment. Però, en un altre sentit, l'espai és, i és –com l'U de Parmènides– immòbil; si es preguntés on és, caldria respondre, dins de la lògica eleàtica més estricta, que és en si mateix (una altra vegada, com l'U de Parmènides).

El cosmos, per la seva banda, sorgeix del xoc fortuït dels àtoms, que s'associen formant remolins, de manera que en el remolí les coses formades per més àtoms tendeixen a anar cap avall i les formades per menys àtoms, cap amunt. Els atomistes, davant la pregunta de per què els àtoms es mouen abans de trobar-se en un remolí, responen que perquè hi ha buit, i el buit és condició suficient per al moviment.

És a dir, el cosmos s'explica a si mateix per atzar i per causes mecàniques. Els déus s'han retirat del tot.

© FUOC • P08/04550/00934

27

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Resum

La història�de�la�filosofia�presocràtica és, d'alguna manera, la història de les diverses formes que adopta la cesura�metafísica entre una veritable realitat i una realitat que només és aparent. Amb aquesta cesura –com assenyala W. Wieland– s'associa la suposició que només hi ha un ésser veritable de les coses, que està constituït de manera diferent de com ens el mostra l'experiència quotidiana i habitual que en tenim. A aquesta cesura metafísica en les coses li correspon una cesura�gnoseològica per part del subjecte cognoscent, ja que, com assenyala també Wieland, la distinció�entre�un�món�real�i�un�món�aparent exigeix una diferenciació anàloga per part del subjecte que viu en el món i que desitja conèixer-lo: si el món en què viu l'ésser humà no és el món veritable, caldrà pensar aleshores que hi ha una capacitat cognoscitiva peculiar que es caracteritza, precisament, per poder penetrar la veritable realitat que s'amaga darrere el món de l'aparença i la irrealitat en què es mouen la majoria dels éssers humans (i.e., els que no són filòsofs). L'anàlisi de la història de la filosofia presocràtica des d'aquesta perspectiva de la doble cesura, metafísica i gnoseològica, pot ser interessant i aclaridora sempre que s'actuï amb prou cautela hermenèutica, ja que és obvi que els conceptes que permeten establir amb rigor aquest punt de vista daten de l'època clàssica (Plató, Aristòtil), i aquí sorgeix la pregunta de si no estarem llegint els presocràtics amb el llast de la mirada platònica i aristotèlica. Però aquest no és el moment de plantejar aquesta complexa qüestió hermenèutica. De totes maneres, no hi ha cap dubte que les cesures metafísica i gnoseològica exigeixen una cesura�lingüística; la història de la filosofia és la història d'un llenguatge que es torna cada cop més sofisticat, ja que els nous problemes que els filòsofs descobreixen (i, en primer lloc, la mateixa autoconsciència de la possibilitat de la filosofia com a activitat humana) exigeixen la creació d'una terminologia filosòfica que, de mica en mica, es va separant del llenguatge quotidià. El que diu el filòsof no és el que diu una persona del carrer, ja que aquesta parla de coses, de coses en moviment, però no d'"àtoms" ni de "buit" ni d'"elements". Així doncs, es torna a plantejar la qüestió de si les paraules (que sorgeixen i s'arrelen en el món quotidià, però que l'abandonen en el moment en què es converteixen en paraules filosòfiques) porten a la veritable realitat o no hi porten. Aquest és un element de tensió que es troba en el mateix desenvolupament de la filosofia des del començament. Però encara n'hi ha un altre del qual ens agradaria parlar encara que fos breument.

Lectura complementària Per tal d'ampliar aquest punt, consulteu: Wieland,�W. (1978). "Geschichte der Philosophie in Text und Darstellung", Bd. 1 Antike, "Einleitung" (pàg. 9). Stuttgart: Reclam.

© FUOC • P08/04550/00934

28

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Les cosmogonies�mítiques expliquen els fenòmens d'una manera al·lusiva i només tangencialment referencial, en la mesura que es remunten a un poder o a una força divina que s'entén com a persona, és a dir, com a subjecte i no purament com a predicat. Aquesta manera d'actuar, per tant, origina uns esquemes determinats i unes determinades estratègies d'explicació. A les pàgines anteriors hem vist com la filosofia substitueix progressivament aquests esquemes i aquestes estratègies mítiques per uns altres es-quemes i unes altres estratègies que fan innecessaris els déus. En aquest sentit, la filosofia�presocràtica es pot entendre com el desenvolupament gradual d'un instrumental conceptual que permet que els éssers humans donin raó dels fenòmens des de si mateixos. Aquest des de si mateixos es refereix tant als fenòmens com als éssers humans, ja que un cosmos que s'entén en si mateix com a procés natural, que es desenvolupa autònomament d'acord amb lleis i des de si mateix, es transmuta en una experiència que pot ser compresa racionalment, és a dir, des dels mateixos éssers humans, des de la seva creativitat i la seva imaginació. Els déus, doncs, s'han fet totalment innecessaris. Justament aquí es troba el segon element de tensió a què ens referíem abans. Els estudiosos de la mitologia acostumen a dividir els mites en cosmològics i morals. Ara bé, no es tracta tant del fet que hi hagi uns mites cosmològics i uns mites morals, sinó que el mateix mite satisfà alhora funcions cosmològiques i morals. I aquest precisament és el problema, que l'instrumental conceptual desenvolupat per la filosofia només satisfà funcions cosmològiques. Amb això no volem dir que el que es podria anomenar "reflexió pràctica" estigui totalment absent de la filosofia presocràtica, ja que només cal donar una breu ullada als pitagòrics, a Heràclit o a Demòcrit, per, com a mínim, considerar precipitada la conclusió que tots i cada un dels presocràtics són exclusivament físics. Però és obvi que amb els déus es tenen o es poden tenir relacions afectives i emocionals que no són possibles en les disquisicions filosòfiques; com va dir Wilamowitz, no hi ha cap ésser humà que resi a un concepte. D'altra banda, tampoc no es pot negar que les tasques�educatives i de socialització no les van dur a terme els filòsofs, sinó més aviat els poetes, que es van continuar alimentant de la tradició mítica. Per això Plató es veu obligat a expulsar els poetes de la polis; ell sosté que són els filòsofs els que s'han de fer càrrec de les feines pràctiques que tradicionalment desenvolupaven els poetes.

© FUOC • P08/04550/00934

29

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

De totes maneres, només volem suggerir que aquí hi ha un altre element de tensió; en són testimoni tant l'allunyament de la vida política per part de molts filòsofs, que, segons la tradició, van rebutjar els privilegis de la seva estirp noble per dedicar-se a la vida religiosa, com, per exemple, els processos per impietat que van haver de suportar Demòcrit i Sòcrates. La filosofia posterior dels sofistes, de Plató i d'Aristòtil s'haurà de fer càrrec d'aquesta situació dominada per aquests dos elements de tensió, l'epistemològic i el practicopolític.

© FUOC • P08/04550/00934

31

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Activitats Activitats�de�reforç 1. Llegiu els cants sencers de La Ilíada citats en el text. 2. Llegiu La teogonia i Els treballs i els dies d'Hesíode. 3. Llegiu i comenteu el poema de Parmènides. 4. Expliqueu, en dues pàgines, quina relació té avui dia la filosofia amb la religió, la poesia i la ciència. 5. La relació entre unitat i diversitat presenta encara avui dia qüestions i aspectes interessants, tant teòrics com pràctics. Així, per exemple, es pot parlar: a) de la unitat i la diversitat de les ciències; b) de la unitat i la diversitat dels humans que conviuen en una societat democràtica. Desenvolupeu cada un d'aquests dos punts en una redacció. Activitats�d'aprofundiment 1. Compareu les posicions d'Heràclit i de Parmènides. 2. Relacioneu la distinció aparença/realitat amb la distinció veritat/opinió. 3. Demostreu que, tot i la relació que hi ha entre les paraules i les coses, sempre hi haurà una distància insalvable entre totes dues, perquè les paraules no poden substituir les coses.

Exercicis d'autoavaluació Qüestions�breus 1. Què era per als grecs un mite? 2. Què és una teogonia? 3. Quin nom dóna Aristòtil als primers filòsofs? 4. Quin és el primer filòsof que es pregunta racionalment per la naturalesa i l'origen de les coses? 5. Quins són els conceptes fonamentals de la reflexió filosòfica presocràtica? 6. Què és l'origen de tot, segons Anaximandre? 7. Quins són els quatre elements de què parla Empèdocles? 8. I les dues forces? 9. Quina és la força responsable, segons Anaxàgores, de la transformació de les coses? Desenvolupament�del�tema En quin sentit es pot dir que Empèdocles té un esquema explicatiu com el d'Anaximandre, però més complicat?

© FUOC • P08/04550/00934

32

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Solucionari Activitats Activitats�d'aprofundiment 1. Consulteu l'apartat 3. 2. Cal relacionar l'apartat 3 amb l'apartat 4, tot observant que el pensament occidental –tant científic com filosòfic– ha establert una estreta relació entre realitat i veritat, i entre aparença i opinió. 3. Cal adonar-se que els noms fan referència a les coses, però no les substitueixen: en trobem exemples no tan sols en els noms de les persones, sinó també quan parlem d'una obra d'art, d'una posta de sol o quan anem a comprar queviures a una botiga. Exercicis�d'autoavaluació Qüestions�breus 1. Una història relativa als déus o als herois. 2. L'intent d'ordenar genealògicament la totalitat dels déus en una narració. 3. Físics. 4. Tales. 5. Arjé i physis. 6. L'apeiron. 7. L'aire, la terra, l'aigua i el foc. 8. L'amor i la discòrdia. 9. L'intel·lecte (nous). Desenvolupament�del�tema Consulteu l'apartat 2.

© FUOC • P08/04550/00934

33

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Glossari Apeiron  consulteu l'apartat 2. Arjé  consulteu l'apartat 2. Àtoms  consulteu l'apartat 5. Cosmogonia  consulteu l'apartat 1. Cosmològic  relatiu al cosmos, a l'univers. Epistemològic  relatiu al coneixement teòric o científic. Gnoseològic  cognoscitiu, que fa referència al coneixement. Hermenèutica  ciència de la interpretació (vegeu el resum) Cosmos  l'univers físic ordenat i regular, oposat a caos (es troba sovint en el text, especialment al final de l'apartat 5). Logos  consulteu l'apartat 1. Mite  consulteu l'apartat 1. Nous  consulteu l'apartat 2. Onoma  consulteu l'apartat 4. Physis  consulteu l'apartat 2. Polis  ciutat grega. Teogonia  consulteu l'apartat 1.

© FUOC • P08/04550/00934

34

Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Bibliografia Alegre, A. (1985). Estudios sobre los presocráticos. Barcelona: Anthropos. Estudis que aprofundeixen el pensament dels principals autors presocràtics. Colli, G. (1987). El nacimiento de la filosofía. Barcelona: Tusquets. Colli és un gran coneixedor del pensament antic. En comptes de parlar de "presocràtics" ell parla de "savis". Dodds, E.R. (1980). Los griegos y lo irracional. Madrid: Alianza. Traducció d'una obra clàssica de l'any 1951. Kirk, G.S.; Raven, J.E. (1981). Los filósofos presocráticos. Madrid: Gredos. Col·lecció de textos dels filòsofs presocràtics. Morey, M. (1981). Los presocráticos. Del mito al logos. Barcelona: Montesinos. Breu assaig introductori i suggeridor.