Literatura Llatina

Literatura llatina Autors, gèneres i tòpics de la literatura llatina Xavier Espluga i Corbalán P01/07060/00314

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

2

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

Literatura llatina

Índex

Introducció ..............................................................................................

7

Objectius ...................................................................................................

8

1. Cronologia i gèneres de la literatura llatina .............................

9

1.1. Enfocament cronològic o tractament per gèneres literaris ............

9

1.1.1. Un enfocament cronològic ................................................. 10 1.1.2. Un tractament per gèneres literaris ..................................... 11 1.2. Els gèneres poètics .......................................................................... 12 1.2.1. La poesia èpica .................................................................... 12 1.2.2. La poesia didàctica .............................................................. 13 1.2.3. La poesia bucòlica ............................................................... 14 1.2.4. La poesia lírica ..................................................................... 14 1.2.5. La poesia iàmbica ................................................................ 15 1.2.6. La poesia epigramàtica ........................................................ 15 1.2.7. La poesia elegíaca ................................................................ 15 1.2.8. La sàtira ............................................................................... 16 1.2.9. La faula ................................................................................ 16 1.3. Els gèneres teatrals .......................................................................... 17 1.3.1. La comèdia .......................................................................... 17 1.3.2. La tragèdia ........................................................................... 17 1.3.3. Altres gèneres teatrals .......................................................... 17 1.4. Els gèneres narratius ....................................................................... 18 1.4.1. La historiografia .................................................................. 18 1.4.2. L’epistolografia .................................................................... 19 1.4.3. L’eloqüència: oratòria, retòrica i poètica ............................ 19 1.4.4. La novel·la ........................................................................... 19 1.4.5. L’enciclopèdia o la miscel·lània .......................................... 20 1.4.6. La prosa especialitzada ........................................................ 20 2. Els primers testimonis literaris ..................................................... 21 2.1. Les primeres manifestacions literàries orals ................................... 21 2.2. Api Claudi el Cec, el primer autor conegut .................................... 24 3. L’època mediorepublicana. De la conquesta de Tàrent a l’inici de la Guerra Social (272 aC-92 aC) ................................ 25 3.1. La primera poesia èpica .................................................................. 25 3.1.1.

Livi Andrònic: Odussia ‘Odissea’ ....................................... 26

3.1.2.

Nevi: Bellum Poenicum ‘La Guerra Púnica’ ........................ 26

3.1.3.

Enni: Annales ‘Annals’ ....................................................... 26

3.1.4.

El teatre ............................................................................. 27

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

3.1.5.

Orígens de la comèdia llatina ........................................... 27

3.1.6.

Característiques de la comèdia llatina .............................. 28

3.1.7.

Estructura de la comèdia llatina ....................................... 29

3.1.8.

Els personatges de la comèdia llatina ............................... 29

3.1.9.

Plaute ................................................................................. 31

3.1.10. Terenci ............................................................................... 34 3.2. La historiografia: l’annalística i Cató el Censor ............................. 35 4. L’època tardorepublicana. La fi de la República (92 aC-31 aC) ....................................................................................... 37 4.1. Els gèneres poètics .......................................................................... 37 4.1.1. La poesia didacticofilosòfica: Lucreci .................................. 37 4.1.2. La renovació de la poesia: Catul i els poetae nouii ............... 39 4.2. La historiografia .............................................................................. 41 4.2.1. La biografia: Nepot .............................................................. 41 4.2.2. La monografia històrica: Sal·lusti ........................................ 41 4.2.3. El comentari bèl·lic: Juli Cèsar ............................................ 44 4.2.4. L’antiquària: Varró .............................................................. 46 4.3. Ciceró .............................................................................................. 46 4.3.1. Els discursos ......................................................................... 47 4.3.2. Els tractats de retòrica ......................................................... 50 4.3.3. L’obra filosòfica ................................................................... 50 4.3.4. La correspondència personal .............................................. 52 5. L’època d’August (31 aC-14 dC) ..................................................... 53 5.1. Virgili .............................................................................................. 53 5.1.1. L’obra de joventut: el Virgili menor ................................... 54 5.1.2. Bucolica ‘Bucòliques’ ............................................................ 54 5.1.3. Georgica ‘Geòrgiques’ ........................................................... 55 5.1.4. Aeneis ‘Eneida’ ..................................................................... 56 5.2. Horaci ............................................................................................. 59 5.2.1. La sàtira ............................................................................... 59 5.2.2. La poesia iàmbica ................................................................ 60 5.2.3. La poesia lírica ..................................................................... 61 5.3. La poesia elegíaca ............................................................................ 62 5.3.1. Tibul .................................................................................... 63 5.3.2. Properci ............................................................................... 64 5.4. Ovidi ............................................................................................... 65 5.4.1. La primera poesia elegíaca .................................................. 66 5.4.2. La poesia elegíaca objectiva ................................................ 67 5.4.3. La poesia èpica .................................................................... 67 5.4.4. La poesia elegíaca de l’exili ................................................. 68 5.5. La historiografia: Tits Livi ............................................................... 69 6. L’època julioclàudia (14 dC-68 dC) ............................................... 71 6.1. La poesia èpica: la Pharsalia ‘Farsàlia’ de Lucà ............................... 71

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

Literatura llatina

6.2. La sàtira: Persi ................................................................................. 73 6.3. Sèneca ............................................................................................. 73 6.3.1. La producció filosòfica ........................................................ 74 6.3.2. La tragèdia ........................................................................... 77 6.3.3. L’Apokolokynthosis ............................................................... 77 6.4. La novel·la: Satyricon ‘Satiricó’ de Petroni ...................................... 78 7. L’època flàvia i trajana (68 dC-117 dC) ....................................... 79 7.1. La poesia èpica ................................................................................ 79 7.1.1. Sili Itàlic ............................................................................... 79 7.1.2. Estaci ................................................................................... 80 7.1.3. Valeri Flac ............................................................................ 80 7.2. L’epigrama: Marcial ........................................................................ 80 7.3. La sàtira: Juvenal ............................................................................. 81 7.4. L’enciclopedisme: Plini el Vell ....................................................... 82 7.5. L’epistolografia i l’oratòria: Plini el Jove ........................................ 82 7.6. La historiografia: Tàcit .................................................................... 83 7.7. La retòrica: Quintilià ...................................................................... 86 8. L’època medioimperial (segles

II-III

dC) ....................................... 87

8.1. La biografia: Suetoni ....................................................................... 87 8.2. La miscel·lània: Aulus Gel·li ........................................................... 88 8.3. La novel·la: Apuleu de Madaure ..................................................... 88 8.4. Els inicis de la literatura cristiana ................................................... 90 9. L’antiguitat tardana ........................................................................ 91 9.1. La poesia tardana ............................................................................ 91 9.1.1. Claudi Claudià .................................................................... 92 9.1.2. Ausoni ................................................................................. 93 9.2. La poesia cristiana ........................................................................... 93 9.2.1. L’origen de la himnòdia llatina .......................................... 93 9.2.2. Prudenci .............................................................................. 94 9.2.3. Paulí de Nola ....................................................................... 94 9.3. L’anomenat Renaixement pagà de la fi del segle IV ......................... 95 9.3.1. Símmac ................................................................................ 95 9.3.2. La historiografia pagana: Ammià Marcel·lí ......................... 95 9.4. La consolidació de la prosa cristiana .............................................. 95 9.4.1. L’apologètica: Lactanci ........................................................ 96 9.4.2. L’exegesi escripturística i la traducció: Jeroni ..................... 97 9.4.3. Agustí d’Hipona .................................................................. 97 9.5. L’enciclopedisme dels segles V i VI dC ............................................ 98 9.5.1. Macrobi ............................................................................... 99 9.5.2. Marcià Capel·la .................................................................... 99 9.5.3. Boeci .................................................................................... 99 9.5.4. Cassiodor ............................................................................. 99 9.5.5. Isidor de Sevilla ................................................................... 100 9.5.6. El dret romà: el Corpus de Justinià ...................................... 100

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

Resum ........................................................................................................ 101 Glossari ..................................................................................................... 103 Bibliografia .............................................................................................. 105 Bibliografia bàsica ................................................................................. 105

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

7

Introducció

Aquest mòdul didàctic, intitulat Literatura llatina, ha estat entès com una primera aproximació a les formes i expressions de les manifestacions de la literatura llatina d’època clàssica. Consta de nou unitats que prenen en consideració un arc temporal que va des dels primers testimonis preliteraris d’època arcaica fins als autors de l’anomenada antiguitat tardana. La primera unitat és, en realitat, un capítol introductori que analitza el concepte de gènere literari i n’examina la plasmació concreta en el corpus de la literatura llatina d’època clàssica. En les altres unitats, l’estudi del fet literari segueix un plantejament cronològic, tot analitzant els vuit períodes cronològics en què ha estat dividit l’estudi de la literatura llatina. Es comença per l’anàlisi de les primeres manifestacions preliteràries d’època arcaica, majoritàriament de caràcter oral, i s’acaba amb l’estudi de les darreres produccions literàries d’època tardana. En cada un dels capítols s’ha pres en consideració l’evolució dels diversos gèneres literaris i, posteriorment, s’ha procedit a l’estudi dels principals autors i de les obres més representatives.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

8

Objectius

Els objectius que l’estudiant hauria d’assolir mitjançant l’estudi d’aquest mòdul didàctic són els següents: 1. Obtenir un coneixement suficient i històricament contextualitzat de la literatura llatina. 2. Determinar la gènesi, característiques i evolució dels principals gèneres literaris llatins. 3. Determinar les característiques fonamentals de les principals èpoques de la literatura llatina. 4. Analitzar els autors i les obres més representatives de cada període i de cada gènere literari. 5. Valorar la importància que la literatura llatina ha tingut en el desenvolupament de la literatura catalana.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

9

Literatura llatina

1. Cronologia i gèneres de la literatura llatina

Aquestes pàgines constitueixen una primera aproximació a l’estudi de les manifestacions literàries en llengua llatina d’època clàssica, des de l’aparició de les primeres manifestacions literàries, de caràcter oral, fins als autors de l’anomenada antiguitat tardana. L’antiguitat tardana Fins fa poc, es feia acabar l’antiguitat clàssica el 476, any de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Tanmateix, no cal sobrevalorar el significat del 476 dC. En efecte, tot i que aquest any és el símbol de la fi d’una època, els factors de continuïtat, sobretot en l’àmbit cultural, són massa nombrosos per a considerar-lo una autèntica cesura. Per aquest motiu, en els darrers anys, els estudiosos de l’antiguitat han posat l’èmfasi més en els factors de continuïtat que en els de ruptura. Els darrers segles de l’Imperi Romà i els segles dels anomenats regnes bàrbars configuren un període de transformacions lentes en l’estructura productiva, de modificacions en les institucions polítiques, de canvis de mentalitat i de canvi i continuïtat en la producció cultural. Per a referir-se a aquesta època complexa, a cavall de la civilització clàssica i l’edat mitjana, farcida d’elements de ruptura i de pervivència, hom fa servir el terme d’antiguitat tardana.

1.1. Enfocament cronològic o tractament per gèneres literaris En abordar l’estudi de les manifestacions literàries de l’antiguitat romana es poden utilitzar, si més no, dos criteris principals.

Es pot adoptar un enfocament cronològic, tot agrupant els diversos autors en fases o èpoques que presenten característiques i trets comuns, i estudiar-los seguint una seqüència estrictament temporal. Alternativament, es pot fer un tractament per gèneres literaris, identificant els principals gèneres conreats i veient-ne l’evolució interna.

Tots dos criteris tenen avantatges i defectes; per tant, el millor seria, si fos possible, combinar-los i utilitzar un tractament mixt. Per aquest motiu, en aquesta obra, se seguirà, essencialment, un enfocament cronològic, tot i que es tindrà sempre molt present la problemàtica dels gèneres literaris. Així, s’han definit diversos períodes que han estat analitzats per separat seguint un ordre cronològic. Amb tot, en l’anàlisi de cada un d’aquests períodes, s’ha seguit un tractament per gèneres literaris, respectant, això sí, sempre que ha estat possible, la unitat de l’obra de cada un dels autors. D’altra banda, per a presentar les idees fonamentals de cada tractament, es presenta, en aquest capítol inicial, una recapitulació general tant sobre la problemàtica de l’enfocament cronològic com sobre la problemàtica dels gèneres literaris a l’antiguitat romana.

La Lloba capitolina, estàtua de bronze del segle V aC. Roma. Museus Capitolins.

L’origen de Roma Segons la llegenda, una lloba hauria alimentat dos bessons, Ròmul i Rem, fills del déu Mart i de Rea Sílvia, filla del rei d’Alba Longa, un petit centre del Laci.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

10

Literatura llatina

1.1.1. Un enfocament cronològic Un enfocament cronològic permet d’agrupar els diversos autors en diverses etapes fases, definides o seguint factors interns de l’evolució literària, o fent referències a factors extraliteraris de caire històric o polític. Durant força temps, en l’estudi de la literatura llatina, ha imperat l’anomenada teoria de les edats, segons la qual la seva evolució seguiria un moviment parabòlic, amb uns inicis de qualitat escassa, un període d’experimentació, un període clàssic o edat d’or (que coincidia amb els autors d’època tardorepublicana i d’August), succeïda per una edat d’argent (el segle

I

dC) i, finalment,

una fase de decadència. En aquesta obra, defugint aquests esquemes excessivament simplistes, s’han establert vuit períodes a partir de l’existència de determinades característiques compartides entre les diverses obres d’un mateix període. Aquesta divisió és subjectiva i arbitrària. Tanmateix intenta de crear una classificació coherent des del punt de vista del clima literari de cada època, i vol relacionar els esdeveniments polítics i socials amb la producció literària, fidel reflex del clima social en què es desenvolupa. Aquestes vuit etapes són: • L’època arcaica (754-272 aC), des de la fundació de la ciutat fins a la conquesta de Tarent, és el període per al qual hom té documentada, sovint per notícies indirectes, l’existència dels primers testimonis literaris. • L’època mediorepublicana (272-92 aC), compresa entre la conquesta de Tarent i l’inici de la Guerra Social, és un període de formació, de recepció i d’assimilació dels models grecs, una època d’experimentació en què Roma s’obre de manera progressiva a les influències de la cultura hel·lènica. • L’època tardorepublicana (92-31 aC), compresa entre l’esclat de la Guerra Social i la fi de les guerres civils, és un període clàssic, una època de plenitud, en què els models grecs s’han assimilat completament i es produeixen creacions riques i originals, tot i la turbulenta vida política de l’època. Testa d’August, del segle I dC. Barcelona. Museu Marès.

• L’època d’August (31 aC-14 dC) és una veritable aurea aetas ‘edat d’or’, en la qual apareixen obres d’una extraordinària qualitat literària. • L’època julioclàudia (14-68 dC), anomenada edat d’argent, és una fase manierista i barroca que reacciona contra el classicisme d’època d’August. • L’època flàvia i de Trajà (68-117 dC) és un període de notable activitat literària que reprèn els models clàssics, amb autors d’un notable talent literari. • L’època medioimperial (segles II i III dC) és una etapa de decadència amb una minva en els nivells de qualitat i quantitat i amb un excés de retoricisme.

August El Principat d’August (31 aC14 dC) marca el pas de la República a l’Imperi. És una època daurada per a la literatura llatina.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

• L’època tardana (segles

IV, V

i

VI

11

dC) experimenta una certa revifada lite-

rària, a causa de, tant les darreres produccions dels darrers nuclis pagans, com de la total irrupció del cristianisme en la literatura.

1.1.2. Un tractament per gèneres literaris Un tractament per gèneres literaris permet d’analitzar els diversos gèneres literaris separadament, tot centrant-se en l’evolució interna de cada gènere. Tanmateix, hi ha força problemes, d’ordre teòric i pràctic, a l’hora d’aplicar aquest tractament, els quals fan referència a la dificultat de definir el concepte de gènere i de determinar els criteris d’identificació dels diversos gèneres. Pel que fa a les dificultats de definició, cal dir que no hi ha una definició unívoca del concepte gènere literari, atès que el seu significat ha anat variant amb el pas del temps. Per a uns autors, per gènere literari s’entenen les diverses manifestacions formals de les obres literàries, definides amb la utilització de criteris relatius a característiques formals i de contingut. Per a altres autors, amb la denominació de gènere literari es coneixen tots aquells escrits literaris que comparteixen una mateixa estructura, forma, estil o temàtica. Finalment, per a altres autors, el gènere literari seria el conjunt de constants retòriques i semiòtiques, enteses com a normes de cohesió, que són comunes a un cert nombre de textos literaris. Quant als criteris d’identificació utilitzats per a discernir entre els diversos gèneres literaris, també caldria advertir que, a causa del fet que les fronteres entre gèneres són borroses i difuminades, l’aplicació d’un únic criteri pot conduir a una classificació incompleta, incoherent i contradictòria. Des del punt de vista teòric, les teories literàries dels antics (Aristòtil, Horaci, Quintilià) resulten insuficients i incompletes, ja que deixen de banda algunes manifestacions literàries. D’altra banda, tampoc no es poden aplicar les preceptives modernes a l’antiguitat, ja que poden conduir a errors. Pel que fa a les dificultats d’ordre pràctic, un tractament per gèneres literaris no permet de veure tota la producció d’un determinat autor, ja que obliga a analitzar cada obra en el gènere literari que li pertoca. D’aquesta manera, es trenca la unitat d’obra d’un autor concret i la seva producció apareix disgregada entre els capítols dedicats als diversos gèneres literaris. Ateses totes aquestes dificultats, s’ha preferit de fer una petita recapitulació inicial i determinar i analitzar els principals gèneres o subgèneres literaris conreats en l’antiguitat romana, tot establint-ne les característiques essencials i definitòries, utilitzant criteris força laxos i flexibles. S’adoptarà, doncs, un criteri eminentment pràctic i es defugirà l’especulació teòrica.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

12

Des del punt de vista pràctic, s’utilitzen dos criteris per a distingir entre els diversos gèneres literaris. El primer criteri fa referència a l’àmbit de la forma i classifica els diversos gèneres literaris segons la forma que presenten; l’altre criteri fa referència a l’àmbit del contingut i permet de diferenciar els diversos gèneres segons la seva temàtica.

Aplicant conjuntament aquests dos criteris, hom distingeix grosso modo tres grans grups de gèneres literaris: els gèneres poètics (aquells que utilitzen el vers), els gèneres dramàtics o teatrals (que comprenen totes aquelles obres, en vers o en prosa, destinades a ser representades) i els gèneres narratius, definits per l’ús de la prosa.

La teoria literària de l’antiguitat clàssica A l’antiguitat clàssica, alguns autors intentaren d’establir els elements definitoris de cada gènere, que tindria una forma pròpia i una temàtica particular. Així, per exemple, Aristòtil distingia entre èpica (que utilitzava l’hexàmetre dactílic i tractava temàtiques refinades i elevades), drama (que feia servir metres iàmbics i que, segons la temàtica, se subdividia en tragèdia, amb personatges de condició elevada, i comèdia, amb personatges “burgesos”) i lírica (amb metres lírics i temàtica subjectiva).

1.2. Els gèneres poètics

Sota la denominació de gèneres poètics s’apleguen totes aquelles manifestacions literàries, de temàtica diversa, que utilitzen algun tipus de versificació (excepte els gèneres teatrals).

Entre els gèneres poètics que hom troba en la literatura llatina figuren:

• la poesia èpica (amb el poema èpic, l’epopeia i l’epil·li) • la poesia didàctica • la poesia bucòlica (amb l’idil·li) • la poesia lírica • la poesia iàmbica (amb l’epode) • la poesia epigramàtica (amb l’epigrama) • la poesia elegíaca (amb l’elegia) • la sàtira • la faula

1.2.1. La poesia èpica

La poesia èpica és un gènere poètic d’extensió considerable destinat a narrar en to patriòtic les vicissituds i les gestes d’un heroi o d’un poble o aventures

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

13

de caràcter mitològic. Des del punt de vista formal, l’èpica llatina fa servir el saturni o l’hexàmetre dactílic.

Dins de l’èpica hom distingeix entre diversos subgèneres èpics: l’epopeia, el poema èpic i l’epil·li.

Literatura llatina

Saturni El saturni, un vers d’origen incert, estava format per una primera part de ritme ascendent i una segona, més breu, de cadència descendent.

L’epopeia és aquella modalitat de la poesia èpica, anònima, sense autor, producte d’una llarga evolució i fruit d’una societat “heroica” en formació. D’entre les epopeies més conegudes en destaca la Ilíada i l’Odissea. El poema èpic és obra d’un autor individual que es refà a les antigues epopeies, les quals pren com a model. Les primeres manifestacions èpiques en llatí foren l’Odussia, la traducció en saturnis de l’Odissea homèrica feta per Livi Andronic, i els poemes èpics nacionals romans, representats pel Bellum Poenicum ‘La Guerra Púnica’ de Nevi o els Annales ‘Annals’ d’Enni. També a aquest filó patriòtic hi fa referència l’èpica d’època imperial, com l’Aeneis ‘Eneida’ de Virgili, la Pharsalia ‘Farsàlia’ de Lucà o les Punica ‘Púniques’ de Sili Itàlic.

L’hexàmetre dactílic L’hexàmetre dactílic, format per sis peus dactíls (una clàusula formada per una síl·laba llarga seguida per dues de breus, les quals a la vegada podien ser substituïdes per una de llarga, era el vers típic de l’èpica grega i fou usat per primera vegada en els Annales d’Enni. Des d’aleshores, esdevingué el vers propi de l’èpica llatina.

En canvi, per influència hel·lenística apareix una èpica de temàtica mitològica, iniciada pels epil·lis dels neotèrics i continuada en època imperial per les Metamorphosis ‘Metamorfosis’ d’Ovidi, la Thebais ‘Tebaida’ i l’Achilleis ‘Aquil·leida’ d’Estaci i les Argonautica ‘Argonàutiques’ de Valeri Flac. La darrera mostra fou el De raptu Proserpinae ‘El rapte de Prosèrpina’ de Claudi Claudià. La poesia èpica grega La poesia èpica grega s’inicia amb la Ilíada i l’Odissea d’Homer. La Teogonia d’Hesíode (segles VIII-VII aC) narra l’origen dels déus i del món. En època hel·lenística apareix una èpica de temàtica mitològica, com Els argonautes d’Apol·loni de Rodes.

Dins del gènere èpic, hom troba una modalitat particular, l’epil·li, mot grec que serveix per a definir una composició relativament breu, que narra episodis de temàtica mitològica. Utilitza el vers propi de l’èpica (l’hexàmetre dactílic) i es caracteritza per un tractament molt erudit i refinat. Nascut en la literatura grega d’època hel·lenística, fou introduït a Roma pels poetae nouii.

1.2.2. La poesia didàctica La poesia didàctica està molt relacionada amb l’èpica, ja que utilitza normalment també el vers de l’èpica: l’hexàmetre dactílic. Es tracta d’un gènere literari que pretén d’ensenyar, transmetre coneixements o proporcionar consells o normes de conducta. Segons el contingut hom pot afinar més i distingir entre les diverses modalitats de la poesia didàctica.

Apol·loni de Rodes Apol·loni (295 aC-230 aC), alumne de Cal·límac, fou el principal poeta èpic d’època hel·lenística.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

14

Literatura llatina

Un determinat tipus de poesia didàctica, dita geòrgica, s’ocupa d’il·lustrar la vida i tasques del camp. L’exemple més conegut són les Geòrgiques de Virgili. La poesia didàctica de temàtica astronòmica o astrològica, que es dedica a il·lustrar aspectes relacionat amb l’astronomia o amb l’astrologia. També s’anomena científica o filosòfica aquella poesia didàctica que exposa els postulats d’una doctrina filosòfica o d’una teoria científica. La màxima fita d’aquest tipus fou el De rerum natura de Lucreci. La poesia didàctica grega El precedent grec més antic de poesia didàctica són Els treballs i els dies del poeta grec Hesíode (segles VIII-VII aC), que inspirà les Geòrgiques de Virgili. Posteriorment els filòsofs utilitzaren aquest tipus de gènere per a exposar les seves doctrines, com, per exemple, els Peri physeon ‘Sobre la natura’, atribuïts a Parmènides, a Empèdocles o a Epicur, que influïren en l’obra de Lucreci. El gènere és reprès en època hel·lenística amb els Phaenomena d’Arat de Solos (sobre els fenòmens astronòmics).

1.2.3. La poesia bucòlica Bucòlica

La poesia bucòlica és un gènere poètic, que utilitza normalment l’hexàmetre dactílic, en què es lloa la vida campestre. En els idil·lis, nom genèric que reben els poemes bucòlics, són freqüents les escenes pròpies de la vida rural i pastoral, marc ideal per a la felicitat humana. L’escenari és un locus amoenus ‘lloc

Aquesta paraula deriva de l’adjectiu grec boukólikos ‘bover’, paraula que al·ludia als personatges d’aquest gènere, protagonitzats gairebé exclusivament per pastors.

amè’, normalment una forest idíl·lica i idealitzada. A Roma, els idil·lis més importants són les Bucolica ‘Bucòliques’ de Virgili. La poesia bucòlica grega El màxim conreador del gènere bucòlic en la literatura grega fou el sicilià Teòcrit de Siracusa (310-260 aC), autor dels Idil·lis en què evocava les contrades de la seva terra siciliana. Aquest gènere és el model per a les pastorel·les provençals (de les quals deriven en definitiva les serranas i serranillas castellanes) i per a la poesia pastoral del Renaixement.

1.2.4. La poesia lírica

Originàriament, la poesia lírica era aquell tipus de poesia destinada a ser cantada amb l’acompanyament d’una lira (d’ací el nom de lírica). Per tant, des d’aquest punt de vista, lírica i poesia no es poden considerar termes sinònims. La lírica utilitza els metres lírics i la seva temàtica és intimista i subjectiva. A Roma els introductors del gènere líric stricto sensu foren els anomenats poetae nouii. En època imperial cal recordar també la lírica d’Horaci.

La poesia lírica grega A Grècia es distingia entre lírica coral (cantada per un cor) i lírica monòdica (cantada per una sola veu). D’entre els lírics grecs d’època arcaica en recordem Safo de Lesbos, Alceu de Lesbos, Anacreont de Teos i Píndar de Tebes. Entre els lírics d’època hel·lenística destaquen Cal·límac, Filetes de Cos i Euforió de Calcis.

Els metres lírics Els metres utilitzats en la lírica són estrofes d’estructura fixa, que reben diversos noms (estrofa sàfica, estrofa alcaica, estrofa asclepiadea), en què s’alternen versos amb peus formats per síl·labes llargues i breus.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

15

Literatura llatina

1.2.5. La poesia iàmbica En la literatura grega, la poesia iàmbica era una modalitat poètica molt vinculada a la poesia lírica. En les seves composicions, anomenades genèricament epodes, utilitzava versos iàmbics i expressava principalment malediccions, invectives, atacs o crítiques contra algú o alguna cosa. A Roma l’introductor i el màxim conreador d’aquest gènere és Horaci.

Els versos iàmbics El iambe és un peu format per una síl·laba breu seguida d’una síl·laba llarga. En català, s’ha intentat d’adaptar alternant una síl·laba àtona i una tònica.

La poesia iàmbica grega El principals iambògrafs grecs foren Arquíloc de Paros (s. VII aC) i Hiponax d’Efes (s. VI aC).

1.2.6. La poesia epigramàtica També de derivació grega és l’epigrama, una composició poètica breu, de to irònic i satíric, amb altes dosis d’enginy i agudesa. Té una àmplia llibertat temàtica i expressiva i utilitza normalment el dístic elegíac. De vegades, es fa un ús molt lax del terme epigrama, quan es fa servir per a referir-se a qualsevol composició poètica de dimensió limitada. En la literatura llatina, a començament del segle i aC s’introdueix l’epigrama eròtic d’origen hel·lenístic, de la mà dels poetae nouii, com Catul. Amb Marcial, però, l’epigrama esdevé sinònim de peça breu i enginyosa. L’epigrama grec En la literatura grega, l’epigrama era originàriament una inscripció poètica sepulcral. Posteriorment, en època hel·lenística, l’epigrama, en dístics elegíacs, esdevingué una composició poètica breu de temàtica amorosa.

1.2.7. La poesia elegíaca

Un gènere literari particular és l’elegia, una altra mostra de literatura evasiva, conreada especialment durant l’època d’August. Des del punt de vista formal, l’elegia és definida per l’ús del dístic elegíac. Pel que fa al contingut, en l’elegia llatina preval el to intimista, per la qual cosa és anomenada subjectiva, i la temàtica amorosa, raó per la qual és qualificada d’eròtica. Normalment, expressa els sentiments amorosos del poeta, amb tots els llocs comuns de la tradició poètica amorosa, llargs i elaborats excursos mitològics i una tendència manierista de matriu hel·lenística. D’entre els motius dominants de l’elegia en destaquen el seruitium amoris ‘esclavitud amorosa’, l’ideal de l’otium ‘oci, lleure’ (una mena de dolce far niente), la recusatio ‘refús, rebuig, resistència’ a la guerra, a les ambicions polítiques, i al conreu de gèneres elevats.

Els principals autors que conrearen aquest gènere són d’època d’August: Corneli Gal, Tibul, Properci i Ovidi. Gràcies a aquests autors, l’elegia llatina

El dístic elegíac És una modalitat mètrica formada per un hexàmetre dactílic i un pentàmetre.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

16

Literatura llatina

desenvolupa una estètica de lirisme personal que s’ha imposat amb el pas del temps en les literatures universals. L’elegia grega i l’elegia llatina A Grècia, originàriament, l’elegia era un breu poema fúnebre destinat a lloar el difunt. Posteriorment en època hel·lenística, l’elegia grega serví per a narrar els amors, sovint desgraciats, dels diversos personatges de la mitologia; com que el poeta no hi intervenia, ha estat qualificada d’elegia objectiva.

1.2.8. La sàtira També entre els gèneres poètics, caldria incloure la sàtira, una mena de diatriba en què es critiquen tots els vicis de la societat i de la raça humana. És un gènere molt flexible tant pel que fa al metre com pel que fa al contingut, encara que hi són freqüents les invectives, el sarcasme, la ironia, i la crítica ferotge contra els usos i costums de la raça humana, acompanyats certament d’un esperit burleta i sarcàstic. El principal codificador del gènere en època republicana fou Lucili. Posteriorment el conrearen Horaci, Persi i Juvenal. Satura tota nostra est ‘La sàtira és tota nostra’ Amb aquesta expressió, Quintilià defensava l’origen romà d’aquest gènere literari, en contraposició a la major part dels altres gèneres literaris que derivaven dels models grecs. Malgrat la rotunditat de Quintilià, cal recordar que també a la sàtira romana és molt evident la influència grega, ja que heretarà un esperit crític present en alguns poetes arcaics grecs, com ara Arquíloc de Paros (principi del segle VII aC) o Hiponax d’Efes (final del segle VI), i la mordacitat de la diatriba d’època hel·lenística.

1.2.9. La faula La faula és aquell gènere literari que utilitza el recurs d’atribuir al regne animal vegetal actituds i comportaments típics dels homes per a parodiar i criticar determinades conductes humanes o per a extreure’n valors morals, consells, en un to didàctic general. La faula pot fer servir el vers o la prosa. La major part de la producció faulística romana està inspirada en l’obra atribuïda a Isop, un esclau grec que visqué entorn del segle

VI

aC, i que aviat es-

devingué un personatge llegendari. A Roma, la sort de la faula està lligada a la figura de Fedre (Macedònia 15 aC - Roma? segle I dC), un llibert d’August, conegut per haver introduït aquest gènere literari. Fedre s’inspirà bàsicament en la producció faulística atribuïda a Isop, que enriquí amb anècdotes d’altres fonts gregues i amb motius de collita pròpia. En les seves Faules, ningú no s’escapa de la crítica, especialment els poderosos i els envejosos. La pervivència de la faula Dins de la tradició faulística catalana cal destacar la Faula de les amors de Neptuno i Diana (del segle XV), d’autor anònim, i els Ysopets, una col·lecció que contenia traduccions de les faules d’Isop, de Fedre i d’altres autors. El gènere fou reprès en el segle XVIII, per autors com La Fontaine o Lessing.

L’etimologia de sàtira Ja entre els antics no hi havia acord sobre l’origen del mot satura. Etimològicament satura ‘sadollada’ és la forma femenina de l’adjectiu satur. En llatí arcaic, aquest mot designava un plat de cuina i un embotit. Altres autors creuen, erròniament, que el terme deriva de l’etrusc mentre d’altres l’acosten al mot grec sátyros ‘boc’.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

17

Literatura llatina

1.3. Els gèneres teatrals

Els generes teatrals són totes aquelles manifestacions literàries que estan destinades a ser representades amb l’escenificació d’una trama protagonitzada per diversos personatges que dialoguen entre ells.

Les diverses modalitats dramàtiques eren conegudes amb el terme genèric de fabulae ‘faules’, al qual s’afegia un adjectiu, relatiu al vestit o al calçat dels personatges, que servia per a distingir els diversos tipus de representacions.

Màscares de la tragèdia i de la comèdia de l’anomenat mosaic de les màscares. Nàpols. Museu Arqueològic Nacional.

Les màscares Els autors romans portaven màscares que ajudaven el públic a identifica els personatges.

1.3.1. La comèdia Els adjectius de les fabulae

Pel que fa a la comèdia, hom distingeix entre la fabula palliata ‘faula pal·liada’ la comèdia ambientada a Grècia i amb personatges grecs, i la fabula togata ‘faula togada’, la comèdia ambientada a Roma o a Itàlia i amb personatges romans. Ara bé, es conserven només les pal·liades de Plaute i Terenci, autors d’època republicana que s’inspiren en els autors de la comèdia nova grega, en especial Menandre.

L’adjectiu palliata feia referència al pallium ‘pal·li’, una peça de roba típica del vestuari grec. En canvi, l’adjectiu togata feia referència a la toga, el vestit nacional romà. Praetexta era el nom de la toga dels magistrats, anomenada precisament toga praetexta, mentre l’adjectiu cothurnata rebia el seu nom del cothurnus, un tipus de calçat grec.

1.3.2. La tragèdia

Pel que fa a la tragèdia, distingim entre la fabula cothurnata ‘faula coturnata’, la tragèdia ambientada a Grècia i amb personatges de la mitologia grega, inspirada en les obres dels grans tràgics grecs d’època clàssica (Èsquil, Sòfocles i Eurípides), i la fabula praetexta (o praetextata) ‘faula pretexta’, la tragèdia d’argument i ambientació romanes. Etimologia de fescennini

1.3.3. Altres gèneres teatrals

També entre els gèneres teatrals cal distingir les representacions de caràcter més popular com els Fescennini uersus ‘versos fescennins’, la fabula Atellana, ‘faula d’Atel·la’, i el mim.

• Els Fescennini versus són una mena d’esquetxos breus i poc elaborats, amb grans dosis d’humor i sarcasme. • La fabula Atellana, així anomenada perquè era originària de la ciutat d’Atel·la, a la Campània, és una representació còmica amb personatges tipificats, entre els quals destaquen Maccus, l’estúpid per definició, Bucco (mot que deriva de bucca ‘boca’), el xerraire fanfarró, Pappus (d’un mot grec que vol dir

Ja entre els antics no hi havia consens sobre l’origen d’aquest mot. Segons alguns autors, la paraula derivaria de Fescennium, una localitat d’Etrúria d’on provindria aquest tipus d’espectacle. Una altra tradició, sorgida probablement a causa del caràcter festiu i disbauxat de les representacions, vol que el mot derivi de fascinum ‘membre viril’.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

18

‘avi’), el vell xaruc, i Dossenus, el geperut espavilat. Per aquestes característiques, ha estat sovint considerada un precedent de la Commedia dell’Arte. • Les representacions de mímica consistien bàsicament en improvisacions i actuacions entorn d’un argument o d’una situació concreta.

1.4. Els gèneres narratius

Els gèneres narratius són aquelles modalitats literàries de temàtica diversa que utilitzen la prosa. Entre les seves manifestacions destaquen la historiografia, amb totes les seves modalitats (annalística, monografia històrica, cronologia, biografia, autobiografia, antiquària, epítom); l’epistolografia; l’eloqüència (retòrica i oratòria); la novel·la; l’enciclopèdia i la miscel·lània; la prosa tècnica o especialitzada (assaigs, tractats filosòfics, obres de jurisprudència, agronomia, etc.).

1.4.1. La historiografia El gènere historiogràfic, que té com a temàtica principal el relat dels esdeveniments del passat, pot adoptar nombroses modalitats. Des del punt de vista cronològic, les primeres modalitats historiogràfiques fou l’annalística, aquell tipus de narració històrica estructurada cronològicament, any per any, que deriva dels annales, els registres en què els pontífexs anotaven, acuradament, els principals esdeveniments de l’any. En època tardorepublicana apareixen noves modalitats i noves formes de fer història, en bona part per influència grega: • La monografia històrica és un relat historiogràfic circumscrit a un esdeveniment concret de la història. Els principals exemples de monografia històrica en són La conspiració de Catilina i La guerra de Jugurta de Sal·lusti. • El comentari bèl·lic és una mena de memòria de les activitats realitzades durant un determinat conflicte. En principi constava d’una simple exposició de les gestes dels grans generals o sobirans, en què prevalia, naturalment, el caràcter subjectiu i la descripció precisa i clara dels esdeveniments, sense gaire ornamentació literària. A Roma les principals mostres d’aquest gènere són els Comentaris de la Guerra de les Gàl·lies i els Comentaris de la Guerra Civil de Cèsar. • Els manuals o epítoms són breus resums o compendis d’obres molt més extenses amb una clara finalitat didàctica.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

19

• L’antiquària és tota aquella recerca erudita sobre diversos aspectes de l’antiga història primitiva de Roma, amb un interès especial per les institucions jurídiques i polítiques, les pràctiques religioses i d’altres. • La biografia i l’autobiografia es basen en el relat de les realitzacions vitals d’un determinat personatge; amb tot, no es poden considerar una modalitat historiogràfica stricto sensu. En la literatura llatina destaquem les Vides d’homes il·lustres de Nepot, la Vida d’Agrícola de Tàcit, la Vida dels dotze Cèsars de Suetoni o l’anomenada Història Augusta d’autor anònim. • Els tractats de geografia i d’etnografia, com ara la Germania de Tàcit, tampoc no es poden considerar modalitats historiogràfiques stricto sensu, encara que tracten matèries auxiliars de la historiografia.

1.4.2. L’epistolografia Amb la denominació d’epistolografia, hom aplega els escrits adreçats, de forma real o fictícia, a una altra persona. Bàsicament amb aquesta denominació designem les col·leccions epistolars i la correspondència escrita, com ara la correspondència de Ciceró, de Plini el Jove o de Símmac.

1.4.3. L’eloqüència: oratòria, retòrica i poètica Dins de l’eloqüència, l’art de parlar i escriure amb eloqüència, hom distingeix entre l’oratòria, la retòrica i la poètica. Amb el nom d’oratòria fem referència als escrits destinats a ser pronunciats en públic, com els discursos, els panegírics (discursos de lloança) o els sermons. De la producció oratòria llatina, hom en destaca els discursos de Ciceró i el Panegíric de Trajà de Plini el Jove. La retòrica és el gènere que estudia l’expressió oral i escrita, bo i analitzant les regles i característiques que determinen el discurs. Entre la producció retòrica llatina destaquen les obres retòriques de Ciceró i la Institutio oratoria ‘Institució oratòria’ de Quintilià. La poètica és el gènere que estudia les regles i les normes que regeixen l’activitat literària i les característiques dels diversos gèneres literaris.

1.4.4. La novel·la Amb la denominació de novel·la hom fa referència a les narracions, normalment de ficció, en prosa d’extensió variable.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

20

Literatura llatina

A l’antiguitat, la novel·la (que ni en grec ni en llatí no té un nom específic i és designada simplement amb la denominació narració) sorgeix vers la fi del segle i aC, amb uns trets específics. Es tracta d’una història d’aventures i/o d’amor. Normalment es repeteix un mateix esquema: dos joves enamorats són obligats, per motius diversos, a separar-se i, després de passar per circumstàncies compromeses, es retroben. Tot i que la crítica no es mostra unànime, sembla que hom pot considerar novel·les ante litteram el Satiricó de Petroni i les Metamorfosis d’Apuleu.

1.4.5. L’enciclopèdia o la miscel·lània L’enciclopèdia o la miscel·lània són obres de contingut i temàtica molt diversa, sovint sense un fort fil conductor. Destaquen la Història natural de Plini i les Nits àtiques d’Aulus Gel·li.

1.4.6. La prosa especialitzada La prosa especialitzada o tècnica inclou totes aquelles modalitats en prosa de temàtica especialitzada, com ara l’assagística filosòfica, la gramàtica, l’agronomia, el dret i les altres disciplines científiques o tècniques.

Full d’un còdex provinent de Sant Miquel de Fluvià. Barcelona. Arxiu de la Corona Aragó.

El manuscrit El manuscrit de pergamí fou, fils a l’aparició del paper, el suport en què circulaven i es transmetien els textos clàssics.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

21

Literatura llatina

2. Els primers testimonis literaris

Segons la llegenda, Roma fou fundada per Ròmul el 21 d’abril de l’any 753 aC. Les investigacions arqueològiques, però, demostren que la ciutat sorgí a partir del sinecisme de diversos poblats del Laci, situats prop del riu Tíber. Es tractava d’una zona que gaudia d’una posició geogràfica privilegiada, ja que, gràcies al riu, la ciutat dominava les comunicacions entre la costa i l’interior de la Península Itàlica, alhora que controlava la principal via de comunicació entre l’Etrúria, al nord, i la Campània, al sud. Per això, Roma fou un punt d’encontre entre pobles i cultures diverses: llatins, etruscos, sabins, grecs i fenicis.

Des de la seva fundació (753 aC) fins a la fi del segle VI aC (509 aC), Roma hauria estat governada per un sistema monàrquic. L’expulsió del darrer rei, Tarquini el Superbiós, suposà l’inici de la República, sistema en què el poder suprem estava en mans de dos magistrats escollits anualment: els cònsols. Des d’aleshores, la jove República s’enfrontà als altres pobles itàlics, els quals anà dominant i subjugant progressivament. Amb la captura de Tarent, l’any 272 aC, Roma completava la conquesta de la Península Itàlica.

2.1. Les primeres manifestacions literàries orals Atès el seu caràcter majoritàriament oral, ben poca cosa es pot conèixer amb certesa de les primeres produccions literàries en llengua llatina.

De fet, només es pot arribar a inferir l’existència d’aquestes primeres manifestacions literàries orals bé gràcies al testimoni dels autors posteriors bé mitjançant el concurs de les inscripcions.

Entre la documentació epigràfica més antiga cal recordar la controvertida fíbula prenestina, una fíbula d’or del 600 aC que conté una inscripció en llatí considerada falsa per alguns estudiosos, o l’anomenat vas de Duenos, una peça ceràmica del segle

VI

aC trobada al Quirinal, a Roma, la qual conté una

inscripció amb tres versos de difícil interpretació.

Hom té constància de l’existència d’una literatura oral de caràcter religiós. En efecte, el ritualisme i el conservadurisme que caracteritzen la pràctica cultural romana feia necessari disposar d’un seguit de textos que calia conservar, preservar i transmetre amb gran fidelitat.

La fíbula prenestina La fíbula prenestina és una agulla trobada a Preneste, una localitat del Laci. La inscripció, d’autenticitat qüestionada, diu: Manios med fefaced Numiasioi ‘Mànius em féu per a Numeri’.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

22

Literatura llatina

A l’esfera religiosa hi pertanyen diverses produccions literàries com ara els càntics de regraciament a les divinitats, les sortes ‘oracles’, els uaticinia ‘vaticinis’, les dirae ‘imprecacions’ o les defixiones ‘malediccions’. Entre les pregàries o himnes litúrgics, de caràcter formulari i repetitiu, hom recorda el Carmen Aruale ‘Himne dels arvals’ o el Carmen Saliare ‘Himne dels salis’. Les defixiones Els himnes religiosos d’època arcaica El Carmen Aruale era l’himne dels fratres Aruales ‘Germans arvals’, una confraria religiosa d’origen molt antic que retia culte a la deessa Dia, afavoridora de la fertilitat dels camps. L’himne, transmès per una inscripció de l’any 218 dC, és escrit en un llatí molt arcaic. Començava amb una invocació als Lars, a les forces malignes de Lua i Rua i al déu Mart. Enos Lases iuuate [E]nos Lases iuuate Enos Lases iuuate Neue Luae Rue Marma sins incurrere in pelores Neue Luae Rue Marma [si]ns incurrere in peloris Neue Luae Rue Marma sers incurrere in peloris Satur furere Mars, limen [sal]i, sta berber Satur fu, fere Mars, limen sali, sta berber Satur fu, fere Mars, limen sa[l]i, sta berber [Sem]unis alternei aduocapit conctos Semunis alternei aduocapit conctos Semunis altern[ei] aduocapit conctos Enos Marmor iuuato Enos Marmor iuuato Enos Marmor iuuato Triumpe, triumpe, triumpe, trium[pe tri]umpe ‘Salut, ajudeu-nos, Lars! Salut, ajudeu-nos, Lars! Salut, ajudeu-nos, Lars! No deixis, Mart, que la pesta o la catàstrofe caiguin sobre el poble! No deixis, Mart, que la pesta o la catàstrofe caiguin sobre el poble! No deixis, Mart, que la pesta o la catàstrofe caiguin sobre el poble! Atipa’t, Mart ferotge, salta el llindar i queda’t dempeus! Atipa’t, Mart ferotge, salta el llindar i queda’t dempeus! Atipa’t, Mart ferotge, salta el llindar i queda’t dempeus! Crideu per tanda tots els Semons! Crideu per tanda tots els Semons! Crideu per tanda tots els Semons! Salut, ajudeu-nos, Mart! Salut, ajudeu-nos, Mart! Salut, ajudeu-nos, Mart! Triomf, triomf, triomf, triomf, triomf!’ El Carmen Saliare ‘Himne dels salis’ era l’himne de la confraria dels sacerdots salis, dedicats al culte del déu Mart. Conegut gràcies al testimoni de l’antiquari Varró, és escrit en un llatí molt arcaic i ja resultava parcialment incomprensible a les acaballes de la República. L’himne començava amb unes exhortacions a les divinitats i s’acabava amb un seguit d’invocacions.

Amb el pas del temps, bona part d’aquesta producció literària lligada a l’esfera religiosa fou objecte d’una redacció escrita de caràcter oficial, la qual cosa servia per a certificar l’autenticitat del text i assegurar-se l’efectivitat del missatge o de la petició religiosa. Això passà amb els indigitamenta ‘col·lecció d’invocacions’, una mena de formularis oracionals conservats pels pontífexs, o amb els fasti ‘fastos’, els calendaris en què s’indicaven les festes i les celebracions religioses que calia celebrar amb extraordinària cura.

Els fasti En els fasti es consignaven els dies (fasti dies ‘jorns fastos’) en què era lícit que tinguessin lloc els diversos esdeveniments de la vida pública, com ara fires, judicis, eleccions, sessions de les assemblees, actes oficials i qualsevol altre negoci ciutadà, i els dies (nefasti dies ‘jorns nefastos’) en què aquests esdeveniments no eren permesos. Progressivament, els pontífexs anaren enriquint els fasti, consignant-hi el nom dels magistrats i els altres esdeveniments públics dignes de record.

Les defixiones, conegudes també amb el nom de defixionum tabellae ‘tauletes de malediccions’, són una mena de conjuracions, malediccions o imprecacions contra una persona, escrites sobre làmines de metall, sobretot de plom.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

23

Literatura llatina

Els fasti serviren de canemàs cronològic per a la redacció d’una mena de memòria anual per part dels pontífexs que hom anomena annales pontificum ‘annals dels pontífexs’. Aquestes obres, en què anotaven les caresties, els eclipsis, els prodigis naturals, les dedicacions de temples i santuaris, la fundació de colònies i tot un seguit de notícies de caràcter religiós o polític, constituïren una font molt important per als primers historiadors romans.

En els seus orígens, també les representacions teatrals estigueren estretament relacionades amb les festivitats religioses. En efecte, durant la celebració dels jocs en honor de les divinitats, es procedia a la representació de diferents peces teatrals.

D’entre aquestes primeres i incipients formes dramàtiques cal recordar els fescennini versus ‘versos fescennins’, una mena d’esquetxos breus i poc elaborats, amb grans dosis d’humor i sarcasme que es representaven durant les festes de la collita o en ocasió de les noces.

L’activitat de l’Estat i dels seus representants provocà l’aparició d’altres produccions escrites, com les lleis o les disposicions dels magistrats.

Temple de Saturn al Fòrum Romà. Roma.

Els arxius públics

Gràcies al testimoni d’autors d’època posterior, es coneixen alguns fragments de la producció jurídica d’època arcaica, com ara les Leges regiae ‘Lleis reials’ o les Leges duodecim tabularum ‘Lleis de les dotze taules’.

Al temple de Saturn hi havia l’arxiu del Senat, del qual tenien cura els edils curuls.

Els escrits jurídics Les anomenades Leges regiae, recollides en una compilació d’època d’August, són atribuïdes al període monàrquic. Contenen diverses prescripcions i preceptes legals d’índole sacra. Es conserven també alguns fragments de les Leges duodecim tabularum, obra atribuïda als decemuiri legibus scribundis ‘decemvirs encarregats de redactar les lleis’, escollits l’any 451/450 aC per compilar les lleis de la República. El cippus del fòrum

L’activitat dels magistrats republicans generà la necessitat de posar per escrit aspectes relacionats amb llurs tasques. Els commentarii censoris ‘comentaris del censor’ eren les notes, laudatòries o crítiques, que el censor escrivia al costat del nom en el cens o en l’àlbum del senat. L’edictum praetoris ‘edicte del pretor’ contenia els principis de procediment judicial que el pretor feia públics en començar el seu mandat. Altres notes de les autoritats relacionades amb la gestió dels afers públics foren objecte de redacció escrita en les anomenades tabulae publicae ‘taules públiques’.

Altres manifestacions d’aquesta primera literatura oral estaven vinculades als principals esdeveniments de la vida, com ara els naixements, les noces, la mort o, fins i tot, la guerra.

Gràcies a l’epigrafia, hom pot conèixer altres exemples d’aquesta literatura legal. Entre aquests primers testimonis jurídics caldria mencionar la inscripció de l’anomenat Lapis niger ‘pedra negra’ (també anomenat cippus ‘fita, molló’ del fòrum, el lloc on fou trobat). Conté una mena de llei sagrada del segle VI o V aC, de difícil interpretació.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

24

Literatura llatina

Així, en ocasió del naixement d’un infant tenien lloc una sèrie de cants rituals, d’invocacions i de conjures contra els esperits malignes. També les noces eren una bona ocasió per a la recitació de carmina nuptalia ‘poemes nupcials’, amb què es desitjava felicitat i descendència als nous cònjuges.

També la mort generava manifestacions literàries. En efecte, en els funerals es recitaven, amb l’acompanyament de la flauta i de l’arpa, tot un seguit de lamentacions fúnebres, conegudes amb el nom de neniae ‘planys’. En ocasió dels funerals dels membres de l’aristocràcia, un dels parents del difunt, generalment el seu fill, procedia a la recitació d’un elogium ‘lloança’, és a dir, un petit discurs, en vers o en prosa, en què recordava les gestes del difunt i es lloava el seu caràcter. Amb el pas del temps aquesta lloança fou escrita sobre el sepulcre o sota el bust del difunt que es guardava a l’atri de la casa. Posteriorment s’enriquí la sepultura amb un epitafi, en vers o en prosa, amb fórmules estereotipades, com ara la invocació als déus Manes o la fórmula final sit tibi terra levis ‘que la terra et sigui lleugera’.

Els elogia Entre els elogia més coneguts cal recordar els epitafis de la tomba dels Escipions, la inscripció en honor d’Api Claudi el Cec o la dedicació a Gai Duili, escrita a la columna rostrada, així anomenada per haver estat ornada amb els rostra ‘esperons’ de les naus cartagineses derrotades a la batalla de Mylae del 260 aC.

S’ha discutit molt sobre l’existència d’una primitiva poesia èpica de caràcter oral, basada en les gestes militars, encara que hom no té cap prova irrefutable sobre la seva existència. Amb aquesta èpica s’han relacionat els carmina

Epitafi d’un membre de la família dels Escipions. Roma. Museu de la civilització Romana.

Els elogia dels Escipins El sepulcre de la família dels Escipions, situat a la Via Àpia, presenta una col·lecció d’epitafis en honor dels membres d’aquesta família.

triumphalia ‘poemes triomfals’, és a dir, els càntics recitats en ocasió de les desfilades triomfals, en què es lloaven les virtuts del comandant i de l’exèrcit, i els carmina conuiualia ‘poemes de banquet’, cançons que es recitaven durant els banquets, convits o altre tipus de celebracions.

2.2. Api Claudi el Cec, el primer autor conegut

Entre els primers autors dignes de ser mencionats cal recordar Api Claudi el Cec (segles

IV-III

aC, censor el 312 aC). Promogué la publicació de diverses

obres de caràcter legal, com ara les Legis actiones ‘Procediments legals’, una col·lecció de màximes que fixaven el procediment judicial, o els Fasti ‘Fastos’,

Un tram de la Via Àpia entre Roma i Càpua.

La Via Àpia

un calendari oficial en què s’especificava els dies en què tindria lloc l’activitat judicial. Fou autor d’una col·lecció de sentències poètiques, qualificada de carmen Pythagoreum ‘poema pitagòric’, que era, probablement, una sèrie de versos amb repeticions mnemòniques. També es conserva un famós discurs, del 280 aC, en què s’oposava a la signatura de la pau amb Pirrus, rei de l’Epir.

Com a censor, Api Claudi el Cec impulsà la construcció de la via que unia Roma amb Càpua a la Campània, la qual rebé el nom de Via Àpia en honor del seu promotor.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

25

Literatura llatina

3. L’època mediorepublicana. De la conquesta de Tàrent a l’inici de la Guerra Social (272 aC-92aC)

A partir de mitjan segle III aC, Roma, paral·lelament a la seva expansió militar, s’obre de manera més decidida a les altres cultures de la Mediterrània. Completada la conquesta de la Península Itàlica amb la captura de Tarent l’any 272 aC, Roma venç l’imperi de Cartago i s’expandeix cap al sud (Còrsega, Sardenya i

Una panoràmica de Cartago, amb el tophet (la muntanya dels sacrificis) de Baal al fons.

per fi Sicília) i cap a ponent (intervenció a Hispània des del 218 aC). Durant el segle

II

aC, els romans intervenen de manera decisiva a Orient derrotant una

rere l’altra les monarquies hel·lenístiques successores de l’imperi d’Alexandre. En l’àmbit literari, els escriptors prenen com a model les obres de la literatura grega, la manifestació culturalment hegemònica que influeix decisivament en

Les guerres púniques Pel domini de la Mediterrània, els romans s’enfrontaren en tres sagnants guerres, anomenades púniques, a la ciutat africana de Cartago.

aquest procés de germinació literària. Aquesta vinculació als models grecs és afavorida per alguns exponents de les classes dirigents, entre els quals cal mencionar la filohel·lènica família dels Escipions, la qual domina l’escena política romana des de la fi de la Segona Guerra Púnica. En qualsevol cas, aquesta tendència marcadament filohel·lènica troba l’oposició dels grups més conservadors encapçalats per Cató el Censor, autor ell mateix d’una àmplia obra no exempta d’influències foranes. Aquesta fase d’expansió de la puixança romana acaba a la fi del segle

II

aC,

quan desapareix el consens entre les classes dominants. D’aleshores ençà, sorgeixen tot de conflictes que provoquen nombroses fractures a l’interior de la societat romana.

3.1. La primera poesia èpica

La poesia èpica, generalment relacionada amb l’exaltació de les glòries pàtries, constitueix una de les primeres manifestacions de la literatura llatina.

Els primers poetes èpics foren Livi Andronic, autor de l’Odussia, la traducció al llatí de l’Odissea homèrica, Nevi, autor del Bellum Poenicum, un poema sobre les guerres púniques, i, sobretot, Enni, autor dels Annales ‘Annals’, un llarg poema èpic sobre els orígens de Roma.

Tot i que aquestes obres es conserven molt fragmentàriament, hom no pot menystenir la importància d’aquests autors, ja que les seves obres donaren carta de naturalesa a la literatura llatina i establiren les bases del seu ulterior desenvolupament. Quant a aquest darrer aspecte, cal tenir en compte que tant

El cercle dels Escipions L’anomenat cercle dels Escipions s’estructurà entorn d’Escipió Emilià (185-129 aC), fill de Luci Emili Paule, el vencedor de la guerra contra Macedònia, i nét per adopció d’Escipió l’Africà, el vencedor de la Segona Guerra Púnica. Entre els seus membres, s’hi compten els intel·lectuals més importants del segle II aC: Leli (cònsol el 140 aC), el comediògraf Terenci, el satíric Lucili, l’historiador Polibi de Megalòpolis o el filòsof Paneci de Rodes.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

26

Literatura llatina

l’Odussia de Livi Andronic com els Annales d’Enni constituïren textos d’obligada lectura en l’educació escolar romana i, per tant, influïren notablement en tots els autors posteriors. Tots ells desenvoluparen temàtiques i motius que seran represos i reelaborats posteriorment, com ara les llegendes sobre la fundació de la ciutat. La seva aportació en el camp de la mètrica i del llenguatge és molt important, ja que els seus esforços serviren per a crear i per a fixar un llenguatge literari llatí i facilitaren l’adaptació dels metres grecs, com ara l’hexàmetre dactílic.

3.1.1. Livi Andronic: Odussia ‘Odissea’ La tradició vol que la poesia èpica llatina s’iniciï amb l’Odussia, la traducció al llatí de l’Odissea d’Homer feta per Livi Andronic (Tarent, inici del segle

III

aC - Roma, fi del segle

III

aC). A partir dels pocs i aïllats fragments

pervinguts de la seva obra, hom pot afirmar que l’autor fou força fidel a l’original grec, adaptant l’hexàmetre homèric al saturni llatí.

3.1.2. Nevi: Bellum Poenicum ‘La Guerra Púnica’ També molt fragmentàriament ha pervingut l’obra de Nevi (Càpua 270 aC circa - Útica 204/201 aC), autor que conreà diversos gèneres literaris a més de l’èpica. En qualsevol cas, l’obra més important de Nevi és el Bellum Poenicum ‘La Guerra Púnica’. Dividida en set cants, l’obra se centrava en els esdeveniments de la Primera Guerra Púnica (264-241 aC), en la qual Nevi havia pres part. La narració de les gestes bèl·liques anava precedida pel relat dels esdeveniments mitològics o històrics referits a la història primitiva de Roma, com ara les vicissituds d’Eneas. Hi tenia un lloc especialment important la narració del sojorn de l’heroi a Cartago i del seu affaire amorós amb la reina Dido. Aquests episodis, ja presents en la tradició mítica romana, seran ampliats i represos per Virgili a l’Eneida.

3.1.3. Enni: Annales ‘Annals’ Enni (Rúdies a Calàbria 239 aC circa - Roma 169 aC) és conegut sobretot com a autor èpic. En efecte, els seus Annales ‘Annals’ –un llarg poema èpic de més de 30.000 versos, dels quals es conserven poc més de 600, dividit en 18 llibres– foren àmpliament llegits en època republicana i constituïren fins a l’aparició de l’Eneida virgiliana el poema èpic nacional de Roma. El relat s’iniciava amb els orígens llegendaris de Roma i la història primitiva de la ciutat, per passar ràpidament, a partir del llibre VII, a descriure les gestes de la Segona Guerra Púnica (218-210 aC). S’hi combinaven fragments de to narratiu,

Enni coronat de llorer. Mosaic del segle III dC. Roma. Museu de la Civilització Romana.

Enni Enni fou autor dels Annales, un important poema èpic que esdevingué en època republicana l’epopeia nacional romana.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

27

derivat de l’estructura cronològica de l’obra, amb peces de to descriptiu o èpic (escenes de batalla i de gènere), de regust novel·lesc, entre les quals cal recordar el famós somni d’Ília amb l’anunci del futur naixement dels bessons Ròmul i Rem. En general, però, causava impressió el seu to heroic i moral, gràcies al qual Enni fou considerat un gran patriota romà.

3.2. El teatre S’ha conservat ben poca cosa de la tragèdia romana d’època republicana, formada per fabulae cothurnatae, és a dir, tragèdies progatonitzades pels herois de la mitologia grega, i per fabulae praetextae, és a dir, les tragèdies amb personatges i ambientació romana. En canvi, es coneix millor la comèdia romana d’època republicana, fet que s’ha d’interpretar com una prova del gran favor que tingué entre el públic. Els dos principals comediògrafs d’època republicana, Plaute i Terenci, escriuen fabulae palliatae inspirades en la comèdia grega. Ara bé, malgrat beure d’una font comuna, s’observen importants diferències entre ambdós autors.

Els antics consideraren que Plaute era el millor in sermonibus ‘en els diàlegs’, expressió que serví per a reconèixer l’alt grau de vivacitat i dinamisme dels seus diàlegs i l’expressivitat del seu lèxic. En canvi, a Terenci li fou atorgada la primacia in ethesin ‘en els caràcters’, és a dir, en la descripció psicològica dels personatges, caracteritzats tant pel que fan com pel que diuen, ja sia en els diàlegs, ja sia en els monòlegs.

3.2.1. Orígens de la comèdia llatina Els dos principals comediògrafs llatins d’època republicana, Plaute i Terenci, s’inspiraren, sobretot, en els autors de la néa –la comèdia nova grega d’època hel·lenística– especialment en Menandre.

Fidels a l’esperit de la comèdia nova grega, Plaute i Terenci escriuen fabulae palliatae ‘faules pal·liades’, és a dir, comèdies “burgeses”, ambientades a Grècia i protagonitzades per personatges grecs de classe mitja i baixa, amb un gran protagonisme dels esclaus.

No hi ha hagut mai acord a l’hora de determinar el grau de dependència de la comèdia romana respecte de la comèdia nova grega, conservada molt precàriament. Tradicionalment, es considerava que la comèdia nova era un model de perfecció i que els comediògrafs llatins o bé eren uns simples traductors,

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

28

Literatura llatina

absolutament mancats d’originalitat, o bé resultaven uns maldestres adaptadors de diverses trames gregues que fonien en una única obra. Ara bé, el redescobriment d’algunes obres de Menandre, però, ha permès de reconèixer amb certesa que el món conceptual de la comèdia nova grega és radicalment diferent de la realitat representada a la comèdia romana. Els comediògrafs llatins han dut a terme una reintrepretació dels textos grecs originals que els serviren de model, recorrent a diversos procediments compositius, com ara la traducció lliure, la descomposició en diàlegs dels monòlegs del model, l’allargament de determinades escenes (especialment les escenes d’engany en les comèdies d’intriga) i d’alguns papers (particularment el rol dels personatges menors, com ara els esclaus, els avars, els paràsits o d’altres), la reducció o supressió d’elements de la trama (com ara les escenes finals d’anagnòrisi o de reconeixement que en la comèdia grega eren objecte d’un ample tractament), o la utilització de la pràctica de la contaminatio, és a dir, la fusió en una única comèdia de trames i situacions extretes de diversos originals grecs. A més d’aquestes diferències estructurals, cal recordar que la comèdia nova grega era una comèdia essencialment parlada, mentre que la comèdia llatina presenta un predomini de les parts recitades i musicals. Finalment, tampoc no cal oblidar que, no obstant l’ambientació hel·lènica de les comèdies llatines, aquestes han romanitzat parcialment les situacions representades, fent al·lusió a institucions socials, polítiques i culturals de la realitat romana. Amb tot, la comèdia llatina sobrepassa decididament el marc cronològic i geogràfic en què ha nascut, bo i conservant el caràcter cosmopolita de la comèdia nova, gràcies, entre altres factors, a aquesta ambientació artificial en territori grec i a l’interès per les relacions humanes.

3.2.2. Característiques de la comèdia llatina Hom pot distingir dos grans grups de comèdies, les comèdies de burla o d’engany i les comèdies de caràcters.

• En les comèdies de burla o engany, la trama s’articula entorn d’una situació equívoca amb posicions antagòniques entre els diferents personatges: problemes generacionals entre pares i fills, aventures amoroses entre personatges de classes socials diferents, conflictes entre amos i esclaus, retrobament i reconeixement de fills perduts. A la fi, té lloc el desenllaç feliç: es descobreixen els enganys, es desfan els equívocs i es resolen els conflictes.

• Comèdies de caràcters, en les quals es presta més atenció a la psicologia humana, tot concedint ampli espai a la reflexió moral i a la crítica social.

La contaminatio Darrerament, la crítica ha tendit a reduir la importància de la pràctica de la contamnatio per part dels autors llatins. Actualment, s’accepta que els comediògrafs llatins han incorporat a la trama principal només algunes escenes que procedien d’una font diferent de l’original que seguien.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

29

3.2.3. Estructura de la comèdia llatina Pel que fa a l’estructura, la comèdia llatina compleix les regles d’or del teatre clàssic, presentant unitat de temps (l’acció té lloc en un sol dia), unitat de lloc (l’acció es desenvolupa en un carrer d’una ciutat grega, i, per tant, les escenes d’interior són traslladades artificiosament al centre de la via pública) i unitat d’acció (se segueix una única trama). Les obres són encapçalades per una didascalia, en què s’indica el títol de l’obra, l’autor, l’ocasió en què fou representada, els actors, els músics, el model grec i l’any de representació. A continuació, seguint les pautes de la comèdia grega, hi ha un pròleg expositiu, en què els autors, bé directament, bé recorrent a un dels protagonistes, resumeixen l’acció, en comuniquen al públic els antecedents i es revelen les identitats ocultes per a preparar la solució dels equívocs i avançar en el reconeixement final. Sovint aquesta funció expositiva del pròleg s’acompanyava d’una petició de silenci i de comportament disciplinat, d’un elogi de l’obra i d’un advertiment sobre les possibles confusions. També hi havia referències a l’actualitat política o social i s’acabava amb comentaris graciosos i deseixits. En altres casos, el pròleg no té funció expositiva i l’autor es limita a captar l’atenció de l’espectador i dirigir-la cap a la trama, tot mantenint el suspens fins al final. Els pròlegs teatrals El pròleg serveix per a posar al públic en antecedents i, sobretot, per a demanar, amb una mena de captatio beneuolentia, l’atenció i el favor del públic. “Poseu atenció en allò que ara us vull dir. Us presento una comèdia nova que en grec es titula Epidicazomenos i en llatí Formió, perquè el protagonista és el paràsit Formió. Si l’autor pot comptar amb el vostre favor, l’acció se centrarà en les peripècies de Formió. Doneu-nos un cop de mà. Guardeu silenci i contempleu-la benèvolament. Comporteu-vos de manera que no passi allò que ja ha passat altres vegades: que la companyia ha hagut de marxar d’escena entre xiulets, tot i que més tard hi pogué retornar, gràcies als mèrits del director de l’obra i a la vostra indulgència i generositat.” Terenci, Formió, Pròleg.

3.2.4. Els personatges de la comèdia llatina Els personatges de la comèdia llatina, que deriven dels tipus de la comèdia grega, responen sovint a estereotips tipificats. Amb tot, respecte de la comèdia grega, s’han allargat alguns papers i se n’ha accentuat la comicitat. Entre els personatges masculins principals destaquen: • L’adulescens ‘el jove’ és un jove de casa bona, eixelebrat, despreocupat, dissipat, indolent, perdudament enamorat d’una noia, sovint de bona família, però que desconeix el seu origen. La seva participació en l’articulació de la trama és passiva, ja que, fet i fet, és l’esclau qui li resol els problemes.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

30

• El seruus ‘l’esclau’ és un dels grans protagonistes de l’escena llatina. És el causant de totes les peripècies de la intriga, ja que la seva única missió consisteix a fer reals els desigs del seus amos. És un tipus hàbil, desvergonyit, enginyós, espavilat, entremaliat, mentider, irrespectuós, capaç de recórrer a les més diverses trifulgues i enganys per a obtenir el que vol. També apareix un esclau més assenyat, respectuós, afable, lleial i de bon cor. La missió de l’esclau Sagaristó, l’esclau protagonista del Persa de Plaute, exposa en aquest diàleg les relacions ambivalents entre esclaus i propietaris. “Sagaristó: L’esclau que vol servir fidelment el seu amo sempre ha de tenir, per Pòl·lux, ben present en el seu esperit un munt de detalls que, segons ell, poden causar satisfacció al seu amo, estigui aquest darrer present o absent. A mi, tanmateix, ni m’agrada ser esclau ni gaudeixo de la simpatia del meu amo. Però, malgrat tot, com si es tractés d’un ull ple de lleganyes, no pot apartar la seva mà de mi i no pot deixar de donar-me ordres i de confiar-me el pes del seus afers.” Plaute, Persa 7-12.

• El senex ‘el vell’ és el pare sever, rigorós, colèric, gasiu, crèdul i carrincló, enfrontat al seu fill, a la seva dona i objecte de les burles i dels enganys de l’esclau. En algunes comèdies, el senex s’enamora ridículament de la noia i esdevé el rival del seu propi fill. Els personatges femenins tenen un paper més secundari i passiu: • La puella ‘la jove donzella’, l’enamorada de l’adulescens, acostuma a ser filla de bona família, encara que normalment ignora el seu origen. • La matrona ‘la mare’, sovint molt caricaturitzada, és dominant, colèrica, prepotent, intemperant. Al seu costat, el seu marit és un autèntic calçasses. • Entre les heterai ‘cortesanes, prostitutes’, cal distingir les sinceres i fidels, d’una banda, i de l’altra, les procaces, cíniques, garrepes, pèrfides i astutes, l’únic objectiu de les quals és aconseguir més diners dels seus amants. Determinats personatges menors exerceixen un paper important en l’articulació de la trama i de la intriga, i, sobretot, serveixen per a potenciar la comicitat de les situacions. Entre aquests cal recordar: • El parasitus ‘paràsit’, és un pobre passagana, adulador, complaent, pilota, capaç de fer qualsevol gràcia per a aconseguir alguna cosa de menjar. • El miles ‘soldat’ és un mercenari, vanitós i fanfarró. • El leno ‘traficant d’esclaus’ és un ésser cobdiciós, avar, deshonest, cruel, menyspreable. Per aquest motiu, és objecte de tota mena d’enganys que resulten moralment justificats.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

31

Literatura llatina

3.2.5. Plaute

Plaute (Sàrsina a l’Úmbria 250 aC - Roma 184 aC) és l’autor més representatiu de la comèdia romana.

Les vint-i-una comèdies atribuïdes a Plaute són: Amphitryon ‘Amfitrió’, Asinaria ‘La comèdia dels ases’, Aulularia ‘La comèdia de l’olla’, Bacchides ‘Les dues Baquis’, Captiui ‘Els captius’, Casina ‘Càsina’, Cistellaria ‘La comèdia del cistellet’, Curculio ‘El corc’, Epidicus ‘Epídic’, Menaechmi ‘Els dos Menecmes’, Mercator ‘El mercader’, Miles gloriosus ‘El militar fanfarró’, Mostellaria ‘La comèdia del fantasma’, Persa ‘El persa’, Poenulus ‘El cartagineset’, Pseudolus ‘Psèudolus’, literalment ‘El mentider’, Rudens ‘L’escota’, Stichus ‘Estic’, literalment ‘esclau’, Trinummus ‘Les tres monedes’, Truculuentus ‘Truculent’, és a dir, ‘El malcarat’ i Vidularia ‘La comèdia de la maleta’.

Argument d’algunes comèdies de Plaute Amphitryon ‘Amfitrió’. És una de les poques comèdies en què els protagonistes són les divinitats. Tracta, en clau de paròdia, la concepció d’Hèrcules, fill de Júpiter i d’Alcmena. Per tal d’aconseguir Alcmena, Júpiter pren l’aspecte del seu espòs, Amfitrió, que ha anat a la guerra. Per fer més creïble l’engany, es fa acompanyar per Mercuri, el qual es fa passar per Sòsia, l’esclau d’Amfitrió. És, doncs, una típica comèdia d’equívocs, ja que és la confusió derivada de l’existència de dues parelles de dobles la que posa en moviment l’acció. Aulularia ‘La comèdia de l’olla’. És una típica comèdia de caràcters, en què s’explota la comicitat de la figura del vell avar i desconfiat. Euclió, un vell gasiu, troba a casa seva un tresor. Des d’aleshores, viu intranquil, tement que algú l’hi prengui, i decideix d’amagar-lo al temple de la Bona Fides ‘Bona Fe’, d’on és robat per Estrobil, esclau de Megador, un ric burgès que ha demanat en matrimoni Fedra, filla d’Euclió. Ningú no sap que Fedra ha estat violada per Licònides, nebot de Megador, i que està a punt de donar a llum. Al final, Licònides obliga Estrobil a tornar el tresor i aconsegueix Fedra. Casina ‘Càsina’. La trama se centra en els conflictes entre un pare i un fill, enfrontats per aconseguir els favors de l’esclava Càsina. Per tal d’obtenir-la, el pare decideix casar-la amb el seu capatàs, mentre el fill vol que es casi amb el seu escuder. La matrona s’assabenta de les cuites amoroses del seu marit i decideix intervenir en favor del fill. En l’escena final, el pare és omplert de bastonades per un esclau vestit de núvia que simula ser Càsina. Finalment es revela que aquesta és filla del veí i es casa amb Eutínic. Miles gloriosus ‘El militar fanfarró’. En aquesta comèdia, la crítica hi veu l’exemple més evident de contaminatio, ja que Plaute hauria barrejat les trames de dues comèdies gregues. És una típica comèdia d’engany, centrada en les burles entorn de Pirgopolinices, un soldat fanfarró que es vanagloria constantment i hiperbòlicament de les seves gestes bèl·liques i amoroses. La trama s’articula entorn de les peripècies que Palestrió, un enginyós esclau, realitza per tal de recuperar l’estimada del seu amo.

Plaute seguí de manera més o menys fidel els esquemes, els temes, les situacions i els personatges de la comèdia nova grega. Amb tot, gràcies a la comparació amb algunes peces de Menandre, es pot comprovar la gran llibertat amb què Plaute adaptà els models grecs, de manera que, encara que la trama dels fets posats en escena sigui idèntica, el seu tractament és molt diferent.

Les fabulae Varronianae A l’antiguitat, s’atribuïren a Plaute prop de 130 comèdies. Varró, el famós antiquari d’època tardorepublicana, féu la primera edició crítica de l’obra de Plaute i només en considerà autèntiques vint-i-una. Per aquest motiu, des d’aleshores, foren anomenades fabulae Varronianae ‘comèdies varronianes’.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

32

Literatura llatina

En relació amb la tipologia, Plaute conreà la comèdia d’intriga i de caràcters. En les primeres, el centre de l’acció és presidit per un equívoc, per una situació crítica amb posicions enfrontades o per una situació confusa que s’acaba aclarint al final de la comèdia, tal com s’esdevé a la Mostellaria o al Pseudolus. En les comèdies de caràcters, com ara a Aulularia o Trinummus, es posa més atenció a les qüestions psicològiques i al comportament humà.

Pel que fa a l’estructura, la comèdia de Plaute presenta parts parlades, cantades i recitades amb acompanyament musical. Pel que fa a l’articulació de la intriga, Plaute posa poca atenció a la concatenació dels esdeveniments, i ja des d’antic se li retreu la deficient composició de les seves escenes. Senyals d’aquestes deficiències estructurals són les repeticions d’escenes, les digressions de naturalesa diversa (generalment satírica o moralitzadora) que responen a una simple finalitat còmica, les descurances (com l’anunci d’esdeveniments que després no tenen lloc) o les pures contradiccions.

Quant als personatges, Plaute n’abandona l’estudi psicològic, recorrent a una galeria de tipus estereotipats i mancats de complexitat psicològica. S’han potenciat els aspectes burlescos i ridículs d’alguns personatges, allargant els papers de grans possibilitats còmiques (l’esclau, el paràsit, el traficant o el soldat), alhora que n’exagerava els trets distintius, com ara la jocositat de l’esclau, la voracitat del paràsit, la gasiveria del traficant i la vanitat del soldat. Els personatges teòricament “normals” també poden resultar grotescos en les circumstàncies en què Plaute els col·loca, com el pare enfurismat per motius banals o enamorat de manera ridícula d’una noia molt més jove.

La gasiveria del vell avar A Plaute li plau de fer desfilar un seguit de personatges força estereotipats. A l’Aulularia, tres esclaus, Pitòdic, Congriós i Àntrax, es burlen de la gasiveria de l’avar Euclió. “Pitòdic: Àntrax: Congrió: Pitòdic:

Antrax: Pitòdic: Àntrax: Pitòdic: Àntrax: Pitòdic: Àntrax: Pitòdic: Àntrax: Pitòdic:

La pedra tosca no és tan eixuta com aquest vell. És cert això que dius? De veritat? Jutja tu mateix. El vell assegura que ho ha perdut tot, que està completament arruïnat. Encara més: si surt de la teulada de la seva caseta fum per algun costat, de seguida es posa a cridar, invocant l’ajut dels déus i dels homes. Encara més, quan se’n va a dormir, es lliga una bossa de cuir a la boca. Per què? Per a no perdre ni un bri d’aire mentre dorm. (burlant-se) I també es lliga les parts baixes mentre dorm, per no perdre aire? Has de creure això que et dic, com jo faria en el teu cas. No, si et crec. Saps també què fa? Quan es renta, plora per tal de no fer servir aigua. Si li demanessis un talent per aconseguir la nostra llibertat, ens el donaria? Per Hèrcules! Si li demanessis la fam que passa, no te la donaria pas. És més, fa poc, el barber li tallà les ungles; doncs bé, reuní els trossos i se’ls endugué. Per Pòl·lux, és un rata ben rata. Que no em creus quan dic que és tan rata i que viu tan miserablement? Doncs bé, fa uns quants dies un milà li tragué un tros de carn guisada. L’home ha anat amb llàgrimes als ulls al pretor i li ha implorat, entre planys i plors, que li permeti de presentar una querella contra el milà.”

Plaute, Aulularia 297-319.

Els noms dels personatges En alguns casos, els personatges de la comèdia plautina tenen noms que al·ludeixen a alguna característica del seu caràcter, com ara Lycus ‘llop’, el cruel traficant del Poenulus, Pirgopolinices ‘vencedor de ciutats fortificades’, el mercenari fanfarró protagonista del Miles gloriosus, o l’afamat paràsit Artotrogus ‘rosega pa’, d’aquesta mateixa comèdia.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

33

Literatura llatina

Plaute intenta de captar l’atenció de l’espectador amb diversos recursos dramàtics. Sobretot vol explotar la comicitat dels personatges i de les escenes, raó per la qual utilitza diversos mecanismes, com l’anticipació velada de detalls que serveixen per a encuriosir l’espectador, la suggestió indirecta de determinades interpretacions, la negació explícita que l’acció prengui el camí que tothom sospita, el retard voluntari d’informacions que tothom espera i que han estat avançades en part o el manteniment del suspens fins a la fi. La comicitat escènica En aquesta escena de Casina, el vell Lísies, enamorat d’una jove esclava, proclama a tots els vents els seus sentiments. En trobar la seva dona, Cleòstrata, l’intenta d’engalipar. “Lísies:

Cleòstrata: Lísies: Cleòstrata: Lísies: Cleòstrata: Lísies: Cleòstrata: Lísies: Cleòstrata:

D’entre totes les coses i d’entre les esplendors més esplèndides, crec que l’amor ho avantatja tot; no puc recordar res que ara com ara tingui més sal i més gràcia que l’amor. Certament, m’estranya molt que els cuiners –ells que utilitzen tants ingredients– no facin servir aquest condiment que està per damunt de tots els altres. A tothom li agradaria qualsevol plat que tingués l’amor com a condiment. Res no pot estar bé de sal o de dolçor si no hi ha barrejat una mica d’amor. L’amor fa tornar dolç com la mel allò que és amarg i fa tornar afable i agradable un home ple de tristesa. Jo mateix m’he fet aquests raonaments per experiència pròpia, més que no pas per coses que he sentit. Com més estimo Càsina, més m’inspira: en elegància sobrepassa la mateixa Elegància. Tinc amoïnats tots els perfumistes: onsevulga que hi hagi un perfum suau, jo me’n poso per tal que li plagui; segons em sembla, li agrado de veritat. Però, la meva dona em turmenta només pel fet de ser viva. (Veu la seva dona). Ja la vegi com està dreta amb cara de pomes agres. Cal que parli amb tendresa a aquesta mala bruixa. (S’adreça a la seva dona). Esposa meva de les meves delícies, què fas per aquí? Fot el camp i tinguis la mà quieta! Apa, Juno meva, no està bé que t’emprenyis amb el teu Júpiter. Deixa’m. Queda’t. No em vull quedar. Doncs, per Pòl·lux, penso anar rere teu. Si us plau, que no estàs bé del cap? Ben sa estic. Com t’estimo! No vull que m’estimis.”

Plaute, Casina 218-235.

Plaute és un mestre del llenguatge, que utilitza tot un seguit de recursos tenint en compte el seu únic objectiu: fer riure l’espectador. Per això, utilitza jocs de paraules, acudits graciosos, dobles sentits, expressions agudes, expressions còmiques. No defuig les expressions grolleres, obscenes o col·loquials i utilitza fórmules estereotipades de la conversa, interjeccions, exclamacions, diminutius afectius, hipèrboles, el·lipsis, hel·lenismes o proverbis. Pervivència de Plaute Plaute fou molt apreciat durant tota l’antiguitat, i fins i tot se l’arribà a copiar, ja que una comèdia del segle IV dC, anomenada Querolus siue Aulularia, imita conscientment l’Aulularia plautina. Durant l’edat mitjana es preferí Terenci, però, ja a partir del Trecento, Plaute començà a ser més divulgat i apreciat. Petrarca llegí les vuit comèdies de Plaute aleshores conegudes, però calgué esperar fins al 1429 per a recuperar les altres dotze comèdies. Durant el Renaixement es tornaren a representar les seves comèdies, les quals serviren d’inspiració a nombrosos autors, entre ells Ludovico Ariosto, Ben Jonson, Shakespeare i Molière. En la literatura castellana es poden trobar reminiscències plautines en diverses situacions de La Celestina de Fernando de Rojas, en les obres de Torres Naharro, en el teatre de Lope de Rueda, de Juan de Timoneda, de Lope de Vega i de Calderón de la Barca. També cal recordar l’Amphytryon 38 de Giraudoux, The boys from Syracuse, una comèdia musical de Rodgers i Hart, inspirada en els Menaechmi, Out of the World, una altra comèdia musical de Cole Porter basada en l’Amphitryon, i l’obra de Richard Lester, Something funny happened in the way to forum (Golfus de Roma), del 1966, adaptada al cinema, inspirada en les comèdies de Plaute.

Traduccions al català Plaute (1936-1960). Comèdies (trad. de M. Oliver, dotze vol.). Barcelona: Fundació Bernat Metge. Plaute (1975). La comèdia de l’olla (trad. de F. Nel·lo). Barcelona: Edicions 62. Plaute (1997): Miles gloriosus (introd., trad. i notes de M. Llarena). Barcelona: La Magrana.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

34

Literatura llatina

3.2.6. Terenci Publi Terenci Afer (Cartago 195 o 185 aC - Estimfal a l’Arcàdia 159 aC), d’origen africà, arribà a Roma, com a esclau, amb el seguici del senador Terenci Lucà, el qual l’introduí en el cercle dels Escipions.

Es conserven només sis comèdies senceres de Terenci, que presenten títols grecs: Adelphoe ‘Els germans’, Andria ‘Àndria’ o ‘La dona d’Andros’, Eunuchus ‘L’eunuc’, Hecyra ‘La sogra’, Heautontimoroumenos ‘Aquell qui es turmenta a si mateix’ i Phormio ‘Formió’.

Les comèdies de Terenci Adelphoe ‘Els germans’. Inspirat en el text homònim de Menandre tracta el tema de les relacions entre pares i fills. Es contraposen el pare sever i el pare comprensiu que tenen, respectivament, un fill honest i un fill desvergonyit. Andria ‘Àndria’ o ‘La dona d’Andros’. S’inspira en dues comèdies de Menandre. L’estructura dramàtica es basa en els amors de Pàmfil i Glicèrium. El pare de Pàmfil s’hi oposa, perquè vol que aquest es casi amb Filomena, filla del seu amic Cremes. Aquesta, al seu torn, està enamorada de Carinos, un amic de Pàmfil. La comèdia té un final feliç: Pàmfil es casa amb Glicèrium, en realitat filla de Cremes, i Filomena amb Carinos. Eunuchus ‘L’eunuc’. Inspirada en un text de Menandre, té com a principals protagonistes un esclau entremaliat, un soldat fanfarró i un paràsit massa eixerit que pretenen l’amor de Thais, una pobra noia òrfena. Hecyra ‘La sogra’. Es basa en una comèdia homònima d’Apol·lodor de Carist, barrejada amb escenes i situacions d’una comèdia de Menandre. És una de les comèdies burgeses més clàssiques en què es narren les peripècies d’un nounat abandonat, fill de Pàmfil i de Filomena. Despunten els personatges femenins, els més originals i psicològicament més reeixits de Terenci. Així Sostrata, la sogra, és generosa i disponible davant la mort del fill. Baquis és una cortesana, plena d’humanitat i de bondat, disposada a abandonar el seu estimat Pàmfil. Novament es produeix un veritable final feliç. Heautontimoroumenos ‘Aquell qui es turmenta a si mateix’. Afronta els problemes intergeneracionals entre pares i fills. Dos pares tenen comportaments diferents envers llurs fills: un, sever, provoca la fugida del fill; l’altre, més comprensiu, el conserva. Phormio ‘Formió’. Basada en una comèdia d’Apol·lodor de Carist, anomenada Epidicazómenos ‘El qui reclama en un judici’, és una comèdia d’intriga, en què el protagonista, Formió, és un paràsit de bon cor que ajuda a la unió d’Antifon i Fanio, filla no reconeguda de l’oncle d’Antifon, Cremes. En saber la notícia, el pare d’Antifon, Demifon, i el seu oncle Cremes s’enfurismen i intenten de desfer el matrimoni, amb l’ajuda del paràsit, fins que finalment l’oncle reconeix la filla i Antifon la pot prendre com a muller.

Les seves comèdies són més filosòfiques i més moralitzants que les de Plaute. També és més intensa la caracterització psicològica dels seus personatges; per això, l’acció és molt poc còmica i dinàmica. El seu llenguatge, menys viu i menys expressiu que el de Plaute, és extremament polit i correcte. Un dels trets que millor defineix la comèdia de Terenci és la seva humanitas, un terme força difícil de traduir que implica un ideal de comportament humà caracteritzat per la moderació, per l’ambivalència, per l’existència de gradacions i matisos, per la persistència dels dubtes i dels errors, fruits més de la debilitat humana que no pas d’una acció o elecció deliberada.

Menander dimidiatus ‘Mig Menandre’. Així fou anomenat Terenci per la gran influència de Menandre en les seves comèdies.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

35

Literatura llatina

L’humanisme de Terenci Una de les millors mostres d’aquesta concepció psicològica de la naturalesa humana, pròpia i característica del teatre de Terenci, és present en el Heauntontimoroumenos. En aquesta obra, Cremes es preocupa per la salut i pel benestar del seu veí Menedem i pronuncia una sentència final –homo sum: humani nihil a me alienum puto ‘que ha esdevingut cèlebre’. “Cremes:

Menedem: Cremes:

Encara que nosaltres ens coneixem des de fa molt poc temps (d’ençà que has comprat uns terrenys prop d’ací) i que gairebé no hi ha hagut cap tipus de contacte entre nosaltres, no obstant això, les teves virtuts o el veïnatge, que és el primer pas cap a l’amistat, fan que gosi dir-te, amb tota sinceritat, que em sembla que fas més del que convé a la teva edat i del que la teva situació exigeix. Car, per la fe dels déus i dels homes, què és el que vols? Què pretens? Tens uns seixanta anys, més o menys, em sembla; ningú no té en aquestes contrades unes terres millors o de rendiment més elevat; tens molts esclaus i, malgrat tot, com si no en tinguessis cap, tu mateix fas amb extremada cura la feina que correspondria a tots ells. No surto mai tan aviat de casa i mai no hi torno tan tard que no et trobi a la feixa cavant o llaurant o portant alguna cosa. Mai no perds el temps i mai no tornes enrere. Prou bé sé que tot això no t’ha de produir pas plaer. Tu, en canvi, em pots contestar: “No m’agrada la feina que fan”. Però, si les energies que perds treballant, les dediquessis a fer-los treballar, obtindries molt més rendiment. Cremes, tant de temps lliure et deixen les teves ocupacions que fins i tot has de ficar el nas en les coses dels altres, que no t’haurien d’interessar el més mínim? Home sóc; res d’humà considero que m’és aliè.”

Terenci, Heautontimoroumenos 1, 1, 53-77. Pervivència de Terenci Durant l’edat mitjana i durant tot el Renaixement les comèdies de Terenci gaudiren del favor generalitzat del públic erudit, amb tot un seguit d’edicions, comentaris, adaptacions i traduccions. Fou molt apreciat a França, especialment per Diderot, com a precursor del drama burgès.

Traduccions al català P. Terenci Afer (1936-1960). Comèdies (trad. de P. i J. Coromines, quatre vol.). Barcelona: Fundació Bernat Metge. Terenci (1994): L’Eunuc (introd., trad. i notes de G. Puigvert). Barcelona: La Magrana.

3.3. La historiografia: l’annalística i Cató el Censor La tasca dels historiadors és molt important en la gènesi i en la consolidació de la prosa literària. En un primer moment, els historiadors escrigueren llurs obres en grec, ja que aquesta era la llengua de cultura universal. Ben aviat, però, se sentí la necessitat d’utilitzar el llatí per a narrar la pròpia història. L’annalística

L’annalística és la producció historiogràfica d’època republicana, marcada per un fort caràcter oficial i sagrat. Seguia un rígid esquema cronològic, estructurant la narració any per any, partint des de la fundació de Roma i dedicant un ample espai a les llegendes mítiques sobre l’origen

La denominació d’annalística prové d’annales ‘annals’, les memòries en què els pontífexs registraven els esdeveniments dignes de record.

de la ciutat, sense gaire rigor històric.

Timeu de Tauromènia

En el decurs de la segona meitat del segle II aC, la historiografia romana, escrita en grec o en llatí, presenta dues grans tendències que recullen la influència de la historiografia grega d’època hel·lenística. En alguns autors predomina un pintoresquisme patètic i barroc derivat de l’historiador grec Timeu de Tauromènia, el qual recollí, amb migrat rigor històric, un munt de llegendes i faules sobre la història de Roma.

El sicilià Timeu (Tauromènia 356 aC - 260 aC) fou un dels primers historiadors grecs a interessar-se pels les vicissituds històriques dels pobles d’Occident. La seva obra recollia nombroses notícies de caràcter etnogràfic, sense gaire afany crític i amb un regust novel·lesc.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

36

Literatura llatina

En d’altres, s’imposa un racionalisme de caràcter científic, inspirat en l’obra de l’historiador grec Polibi de Megalòpolis. Sota la influència d’aquest autor es desenvolupa l’anomenada historiografia pragmàtica, la qual defuig la rigidesa dels esquemes cronològics de l’annalística tradicional i intenta d’esbrinar les causes i els motius d’algun esdeveniment històric particular. La fascinació de Polibi per la puixança de Roma Polibi s’ha sentit espectador d’un fenomen històric extraordinari, pel qual Roma, en només 53 anys (220 aC -167 aC), ha esdevingut la mestressa del món conegut. “La mateixa excepcionalitat dels fets sobre els que m’he decidit a escriure és suficient per a cridar l’atenció i per a exhortar tothom, jove o adult, a llegir la meva obra. En efecte, qui podria ser tan ignorant o superficial que no volgués conèixer de quina manera i per quin tipus de sistema polític gairebé tot el món conegut fou subjugat i caigué, en només cinquanta-tres anys, sota el poder únic dels romans, fet que no havia passat mai anteriorment? Qui podria estar tan fascinat per algun altre esdeveniment o coneixement que el considerés més útil que aquesta exposició? Que l’objecte de les meves recerques és d’importància excepcional resulta clar de manera evident si comparem la puixança dels romans amb les potències més il·lustres del passat, sobre les quals els historiadors han escrit moltes pàgines. [...] Els romans, subjugant no algunes parts sinó gairebé tot el món conegut, aconseguiren un poder tan gran que no pot ser igualat pels contemporanis i que no podrà ser superat tampoc per les generacions futures.” Polibi de Megalòpolis, Històries 1, 1-2.

Un dels prosistes més originals d’aquesta època és Cató el Censor (Túsculum al Laci 234 - Roma 149, cònsol el 195 i censor el 184 aC), un home de forta personalitat, conegut pel seu tradicionalisme i per l’aversió als nous costums i idees que venien des de Grècia.

A banda de nombrosos discursos i d’una important obra històrica relativa a la història primitiva de les ciutats d’Itàlia i de Roma anomenada les Origines ‘Els orígens’, Cató el Censor fou autor d’una mena d’enciclopèdia didàctica adreçada al seu fill, de la qual conservem els llibres dedicats a l’agricultura coneguts amb el nom de De agri cultura ‘Sobre el conreu del camp’.

Polibi de Megalòpolis L’historiador Polibi (Megalòpolis d’Arcàdia 200 aC - Roma? 118 aC) fou un noble arcadi que anà a Roma com a ostatge després de la batalla de Pidna (168 aC). Allí entrà en contacte amb el cercle dels Escipions. En les seves Històries, molt influïdes pel mètode historiogràfic de la Història de la guerra del Peloponès de Tucídides, Polibi intenta d’esbrinar les causes de la puixança romana.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

37

4. L’època tardorepublicana. La fi de la República (92-31 aC)

Una gran inestabilitat política i social caracteritzà tot el segle I aC. La ràpida expansió territorial provocà una gran afluència de recursos, alhora que el sistema polític, que havia pogut transformar una petita ciutat en l’imperi més extens de tots els temps, esdevingué incapaç de governar uns territoris tan vastos. Dins de la societat romana, s’agreujaren les desavinences. D’una banda, l’oligarquia senatorial, que basava la seva riquesa i el seu poder en la propietat agrària i en el monopoli dels càrrecs públics, defensava el manteniment de l’status quo; d’altra banda, els cavallers, enriquits pel comerç, desitjaven traduir el seu benestar en poder polític; la plebs volia participar en el repartiment del botí; finalment també els aliats itàlics, coparticipants dels sofriments de Roma, però marginats dels guanys, volien accedir a la plena ciutadania romana i aconseguir la igualtat de drets i deures. La inestabilitat política dels darrers anys de la República En la Guerra Social (91-89 aC) els romans s’enfrontaren als seus antics i vells aliats itàlics (els socii ‘aliats’). Poc després, esclatà un primer conflicte civil entre els populares ‘partidaris del poble’ i el bàndol senatorial, comandat per Sul·la (138-78 aC), que resultà vencedor absolut. Posteriorment, tres importants personatges –Gai Juli Cèsar, de la facció popular, Gneu Pompeu, anomenat el Gran, un general que havia servit fidelment Sul·la, i el milionari Marc Licini Cras– s’uniren per a arrabassar el poder a l’oligarquia senatorial; més tard un altre conflicte enfrontà Cèsar i Pompeu. Cèsar vencé, però el seu assassinat (44 aC) no portà la pau. Els hereus polítics de Cèsar –el seu lloctinent Marc Antoni, el seu nebot i fill adoptiu Octavi, que es passarà a anomenar Gai Juli Cèsar Octavià, i Marc Emili Lèpid– s’enfrontaren a l’oligarquia senatorial, però posteriorment també lluitaren entre ells. En la batalla naval d’Acci (31 aC), Cèsar Octavià derrotà Marc Antoni i esdevingué senyor de Roma.

4.1. Els gèneres poètics Durant el segle I aC, és evident la influència de la poesia grega d’època hel·lenística i, especialment, dels preceptes de l’anomenat alexandrinisme, que es manifesten en la preferència per una poesia formalment perfecta, amb grans dosis d’erudició i referències metaliteràries. S’abandona el gènere èpic en benefici d’altres formes poètiques menors, com ara la poesia didàctica, el màxim exponent de la qual és el De rerum natura ‘Sobre la naturalesa de les coses’ de Lucreci, o la poesia lírica, la poesia epigramàtica i l’epil·li, ben representats en els Carmina ‘Poemes’ de Catul.

4.1.1. La poesia didacticofilosòfica: Lucreci No es coneixen gaires coses de la vida de Titus Lucreci Carus (Campània? 96 o 94 aC circa - Roma? 55 o 51 aC).

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

38

Literatura llatina

Lucreci és autor d’un poema didàctic de temàtica filosòfica, en hexàmetres dactílics, titulat De rerum natura ‘De la naturalesa de les coses’, en el qual exposa els postulats de la filosofia epicúria.

Els principis de la física es basen en l’atomisme de Leucip. Lucreci repeteix repetitivament les afirmacions que “res no neix del no-res” i que “res no torna al no-res”. L’univers, infinit i il·limitat, és format únicament per dos elements, el buit o no-res i la matèria, formada al seu torn per unes partícules invisibles sòlides, simples i eternes anomenades àtoms. La física de Lucreci La física epicúria es basa en el principi de continuïtat de la matèria. “El primer principi es pot formular així: mai res no ha estat engendrat del no-res per obra divina. Doncs, aquesta és la raó del temor que esclavitza tots els mortals, els quals veuen que a la terra i al cel es produeixen uns determinats fenòmens les causes dels quals no poden comprendre de cap manera i, per tant, imaginen que han estat causades per un poder diví.” Lucreci, De rerum natura 1, 149-155.

També es recullen els principis bàsics de la psicologia de la filosofia epicúria, per a la qual l’home era format per l’esperit (mens o animus) i per l’ànima (anima), els quals, plenament mortals, són fruit de la combinació de quatre elements materials: aire, calor, vent i un quart element, no mencionat. En l’exposició de la fenomenologia còsmica, s’analitza l’evolució del món i del cosmos, obres de la natura i no pas de la divinitat, que foren generats per l’acumulació primitiva dels quatre elements bàsics: terra, aigua, aire i èter. Manquen parts específiques dedicades a l’ètica i a la teologia, però Lucreci, en diversos llocs, al·ludeix a aquestes temàtiques. Així, pel que fa a l’ètica, defugint l’hedonisme d’Aristip, Lucreci declara que la felicitat està en la vida senzilla i retirada, lliure de passions i d’inquietuds, allunyada dels afanys humans. El plaer, el fi suprem de l’ètica epicúria, consistia en la supressió i eliminació del dolor mitjançant la satisfacció de les necessitats. La felicitat segons Lucreci Amb un notable to poètic, Lucreci exposa els principis de l’ètica epicúria, que cercava una tranquil·litat d’esperit que proporcionava el gaudi dels petits plaers de la vida. “Oh esperits miserables dels homes! Oh cors encegats! En quines tenebres de la vida i en quins perills es consumeix aquest temps tan breu! Ningú no veu que la natura no reclama altra cosa que no sigui allunyar el dolor del cos o fruir en l’esperit d’un sentiment de plaer, allunyades les pors i les preocupacions? En efecte, veiem que a la naturalesa del cos poca cosa li cal per a allunyar el dolor o per a donar-li abundants plaers. La mateixa naturalesa no demana res més, encara que no hi hagi a les estances estàtues d’or de joves que aguanten amb la mà llànties enceses per il·luminar els banquets nocturns ni resplendeixi la llar amb plata ni abundi l’or ni ressoni el so de la cítara. Només demana poder-nos estirar junts sobre una gespa suau a l’ombra de les branques d’un arbre i regalar el cos sense grans dispendis, sobretot, si el cel ens somriu i l’estació de l’any cobreix de flors la verdor de l’herba.” Lucreci, De rerum natura 2, 14-33.

Traduccions al català Lucreci (1923-1928): De la natura (trad. de J. Balcells, dos vol.). Barcelona: Fundació Bernat Metge. Lucreci (1986): De la natura (trad. i ed. a cura de M. Dolç). Barcelona. Laia.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

39

Literatura llatina

Pel que fa a la teologia, els déus apareixen com unes divinitats autàrquiques i impassibles, que mai no intervenen en les tribulacions mundanes i que no han tingut cap paper en la creació del món. Lucreci obté les màximes fites literàries en els proemis i en les digressions poètiques que, a manera d’exemples, intercala entre les exposicions teòriques. Destaquen la invocació a Venus com a mare de la natura, els fervorosos elogis d’Epicur, les imatges de la felicitat familiar i dels efectes de la passió eròtica i, sobretot, la impressionant descripció dels efectes de la pesta a Atenes al final de la guerra del Peloponès, un passatge inspirat en Tucídides. Els efectes dramàtics de la pesta a Atenes El De rerum natura s’acaba de manera sorprenent, ja que el dramatisme i el tremendisme de la descripció de la pesta a Atenes ofereix tot un espectacle de pessimisme. “Molts cossos, vençuts per la set, després de rebolcar-se pels carrers, queien postrats prop de les boques de les fonts, afogats per l’excés de la dolça beguda. També hauries vist com molts arrossegaven els seus membres lànguids, mig morts, pels carrers i pels llocs públics i morien, horribles, coberts de robes pudents i plenes de brutícia, només amb la pell damunt els seus ossos, coberts de nafres i de podridures. En fi, la Mort havia omplert de cossos exànimes tots els sagrats santuaris dels déus; els temples de les divinitats celestials eren colgats pertot arreu de cadàvers, ja que els guardians havien deixat entrar tots els visitants. Poc importà aleshores la religió i el poder dels déus: el dolor que els afligia ho superava tot. Ni tan sols s’observava ja a la ciutat aquell sagrat ritus amb el qual el poble solia donar sepultura als seus morts. Tothom anava sobresaltat, amb grans torbaments, i enterrava els seus com podia. La necessitat sobtada i la pobresa causaren molts horrors: alguns col·locaven els seus parents en pires aixecades per a altres persones i, enmig d’una gran cridòria, els aplicaven torxes, entaulant de vegades lluites sagnants, abans d’abandonar els seus cadàvers.” Lucreci, De rerum natura 6, 1264-1286.

4.1.2. La renovació de la poesia: Catul i els poetae nouii Empesos per un esperit de renovació de la poesia romana apareix una generació de poetes, anomenats poetae nouii ‘poetes nous’ o neòteroi ‘neotèrics’, és a dir, ‘nous poetes’ en grec. S’inspiren en els poetes grecs d’època arcaica (Safo de Lesbos, Alceu de Lesbos, Arquíloc de Paros, Anacreont de Teos i Hiponax d’Efes) i d’època hel·lenística (Cal·límac i Euforió de Calcis); d’aquests darrers, adopten la preferència per les formes literàries menors de curta extensió (la poesia didàctica, la poesia bucòlica, l’epigrama, l’elegia, l’himne, l’epil·li), i bandegen els anomenats gèneres elevats (la poesia èpica i la tragèdia). De la lírica grega n’adoptaren també tant la mètrica com les temàtiques, tot barrejant les referències erudites (mitològiques, històriques, geogràfiques, astronòmiques, científiques) amb un elevat grau de subjectivitat.

El més conegut dels poetae nouii i el gran protagonista de la renovació de la lírica romana fou Catul (Verona 87/84 aC - Roma 57/54 aC).

Cantores Euphorionis Ciceró, amb to despectiu, anomenava aquests poetes cantores Euphorionis ‘cantors, imitadors d’Euforió’, que n’assenyalava la dependència del poeta alexandrí Euforió de Calcis.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

40

Literatura llatina

L’experiència vital de Catul Fill d’un noble de Verona, a la Cisalpina, Catul conegué a Roma la crème de la crème de l’alta societat romana. Gràcies als seus poemes, hom pot conèixer les seves crítiques envers Cèsar i, sobretot, la seva turmentada relació amorosa amb Lèsbia, pseudònim sota el qual s’amaga la fatal Clòdia, germana del demagog tribú de la plebs Clodi. Lèsbia

Amb el nom genèric de Carmina ‘Poemes’ ens han arribat una col·lecció d’un centenar de poemes amb els quals Catul conrea els gèneres de la poesia lírica, l’epil·li i la poesia epigramàtica.

En la primera part (poemes 1-60) predominen les peces líriques breus, de mètrica variada (preferentment hendecasíl·labs) i temàtica diversa (passió eròtica, amistat, crítica dels vicis i dels costums), inspirades majoritàriament en la lírica arcaica grega. Té un paper essencial l’anomenat cicle de Lèsbia, el conjunt dels poemes en què l’autor converteix en material poètic la seva relació amorosa amb Lèsbia. El cicle de Lèsbia Catul relata totes les fases de la passió amorosa: l’enamorament sobtat, la passió desenfrenada, els dubtes, la primera ruptura, els retrets, la reconciliació, la ruptura definitiva i el record endolcit. El famós “Poema dels petons” n’és un bon exemple. “Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos i que tots els comentaris que facin els vells carques ens importin un rave! Els sols es poden pondre i tornar a sortir però, nosaltres, un cop se’ns apagui la breu llum, haurem de dormir una nit sense fi. Fes-me mil petons, després cent, després uns mil més, després uns altres cent, després fins a uns altres mil, després cent més. Després, quan n’haurem fet molts milers, els enredarem, de manera que no en sapiguem el nombre. Així, cap envejós no ens podrà desitjar mal quan sabrà que han estat tants els petons.” Catul, Carmina 5.

La segona part (poemes 61-68) consta de composicions més llargues i erudites, en què trobem epitalamis, epil·lis de temàtica mitològica i elegies, de clara derivació alexandrina i d’una extraordinària bellesa formal. Finalment la tercera part (poemes 69-116) és una col·lecció d’epigrames de to més personal i subjectiu, amb predomini de la temàtica eròtica i d’altres motius relatius a l’amistat o a la crítica personal. El record de Lèsbia De tant en tant, en aquesta tercera part, aflora la presència de Lèsbia que, alhora és estimada amb passió, criticada, rebutjada i enyorada, tal com passa en aquest dístic: “Odio i estimo. Tal vegada et preguntis com és que ho puc fer. Jo mateix no ho sé, però sento que és així i em turmento.” Catul, Carmina 85.

El pseudònim de l’amant de Catul recorda una de les models gregues que seguí el poeta, en concret, la poetessa Safo, originària de l’illa grega de Lesbos.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

41

Literatura llatina

Des del punt de vista formal, Catul és l’introductor i adaptador al llatí d’algunes formes mètriques gregues (els galiiambes, l’estrofa sàfica o l’estrofa eòlica). El seu estil és ric, plàstic i expressiu, fins al punt de no defugir les expressions obscenes, tot en un to molt íntim i sincer. Traduccions al català Pervivència de Catul Al compositor alemany Carl Orff es deu una trilogia musical, els Catulli Carmina (del 1943), en què s’escenifiquen els amors entre Catul i Lèsbia, i també el Triunfo di Afrodita (del 1953) basat en els epitalamis. Una traducció del poema 62 valgué a Carles Riba un premi en els Jocs Florals de Girona del 1911. El primer llibre de poemes de Gabriel Ferreter es titulava Da nuces pueris ‘Dóna nous als nois’, que correspon a un vers de Catul, autor que el mateix Ferreter recorda en el Poema Inacabat.

Catul (1928): Poemes (trad. de J. Petit i J. Verges) (2a. ed. a cura de J. Vergés i A. Seva, 1990). Barcelona: Fundació Bernat Metge. Catul (1982): Poemes (trad. bilingüe íntegra amb trad. i notes de J. I. Ciruelo i de J. Juan). Barcelona: Edhasa.

4.2. La historiografia En el decurs del segle I aC, l’annalística tradicional entra en una fase de decadència irreversible. En efecte, l’anomenada última annalística romana era massa rígida i feixuga a causa de la seva dependència de l’estructuració cronològica anual i, per tant, resultava indigerible. Per influència hel·lenística es desenvolupen tot un seguit de noves modalitats historiogràfiques, com ara la biografia, la monografia històrica, el comentari bèl·lic o la recerca antiquària, les quals renoven el gènere historiogràfic.

4.2.1. La biografia: Nepot El gènere biogràfic, que, en principi, no era considerat una modalitat historiogràfica, s’introdueix a Roma en el decurs de la primera meitat del segle I aC, gràcies a l’obra de Corneli Nepot (100/99 aC-29/24 aC). Nepot fou autor d’una col·lecció de 16 llibres de biografies de personatges històrics, anomenada De uiris illustribus ‘Sobre els homes il·lustres’, de la qual només es conserva el llibre dedicat a les biografies dels generals estrangers (De excellentibus ducibus exterarum gentium ‘Sobre els eminents comandants estrangers’) i alguna altra biografia. En general, recull en un estil monòton, escolar i en alguns casos pretensiós, informacions preses de diverses fonts.

4.2.2. La monografia històrica: Sal·lusti Malgrat que ja al final del segle II aC havien aparegut els primers exemples de monografia històrica, el principal conreador d’aquest gènere fou Gai Sal·lusti Crisp (Amitern a la Sabínia 86 aC - Roma 35 aC).

Sal·lusti és autor de dues monografies històriques, el De coniuratione Catilinae ‘Sobre la conjuració de Catilina’ i el Bellum Iugurthinum ‘La guerra de Jugurta’.

Traduccions al català Corneli Nepot (1923): Vides d’homes il·lustres (text revisat i trad. de M. de Montoliu) (2a. ed. a cura de J. Verges). 1930. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

42

Literatura llatina

L’experiència vital de Sal·lusti Membre de l’ordre eqüestre, desenvolupà la seva activitat política a Roma, en el bàndol dels populares ‘partidaris del poble’, al costat de Cèsar. Per això, fou expulsat del senat. Cèsar el rehabilità i fou escollit novament qüestor. Com a governador de l’Africa Nova, s’enriquí infinitament. Des de la mort de Cèsar (44 aC), s’allunyà de la vida pública i de la política i es dedicà a escriure la seva obra històrica.

La primera obra de Sal·lusti és De coniuratione Catilinae ‘Sobre la conjuració de Catilina’, una monografia que narra l’intent de cop d’estat del 63 aC per Catilina, un noble empobrit i sens escrúpols.

La monografia s’obre amb un pròleg de to filosòfic en què exposa reflexions generals sobre la naturalesa dual de l’ésser humà i justifica l’elecció del tema. Tot seguit, fa una digressió sobre el desenvolupament de l’Estat romà i exposa els antecedents que porten a l’aparició del clima de corrupció en què neix la conjuració. Després descriu l’entorn de Catilina i narra el primer intent fracassat de cop d’estat. A partir d’aquí, el relat se centra en la fase inicial de la conspiració, la fugida de Catilina, un cop descobertes les seves maquinacions, la captura

La conjuració de Catilina Catilina era un important aristòcrata romà empobrit que reuní entorn seu una massa de descontents de diversos grups socials. Derrotat en les eleccions a cònsol del 63 aC, intentà de dur a terme un cop d’estat revolucionari, que fracassà en ser descobert per Ciceró.

i condemna dels participants que s’havien quedat a Roma i l’enfrontament bèl·lic final que acaba amb la mort de Catilina.

Catilina és l’exponent o el símbol de la decadència moral en què ha caigut tota la societat romana per culpa de l’arrogància i de la despreocupació de l’oligarquia dirigent. Són dignes de record els discursos dels protagonistes que serveixen per a definir millor les seves personalitats. Traduccions al català L’entourage de Catilina Catilina és l’exponent i el símbol de la degradació moral de la societat romana. “En una ciutat, tan i de tantes maneres corrompuda, Catilina reunia entorn seu, cosa ben fàcil, una munió d’homes dissoluts i criminals, com si fossin la seva escorta. Efectivament, tots els pocavergonyes, els adúlters, els llibertins que havien malgastat la fortuna de llurs pares amb el joc, amb les festes o amb les orgies, els qui havien contret deutes enormes per tal d’alliberar-se de la infàmia o del crim, els parricides i els sacrílegs per qualsevol motiu, els convictes en judici o els temorosos per llurs culpes, a més a més, tots aquells que alimentaven la mà o la llengua en el perjuri o en la sang de llurs conciutadans, i, finalment, tots aquells a qui turmentava la infàmia, la pobresa o els remordiments: tots aquests eren els amics i els íntims de Catilina. Però, si algú, lliure de culpa arribava a ser el seu amic, amb el tracte diari i amb els seus afalagaments, fàcilment esdevenia semblant o igual als altres.”

Sal·lusti (1963): La conjuració de Catilina (trad. de J. Icart). Barcelona: Fundació Bernat Metge.

Sal·lusti, De coniuratione Catilinae 14.

Posteriorment redactà el Bellum Iugurtinum ‘La guerra de Jugurta’, una monografia històrica en què s’analitzava el conflicte entre Roma i Jugurta, que havia tingut lloc entre l’any 111 i el 104 aC.

El model de Sal·lusti és Tucídides, del qual intenta aplicar el mètode històric, mostrant els antecedents i les causes dels fets que narra. En general, Sal·lusti és molt pessimista sobre el grau de decadència, d’immoralitat i de degradació

Jugurta Bon coneixedor de la societat romana, Jugurta comprà amb el suborn la passivitat de l’oligarquia dirigent. Les seves victòries exacerbaren els ànims del poble romà, el qual culpava la noblesa corrompuda. Cansat de les derrotes, el poble donà el comandament a Màrius, que aconseguí vèncer Jugurta.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

43

Literatura llatina

en què ha caigut Roma, del qual fa responsable l’oligarquia aristocràtica. Malgrat que defensi una certa objectivitat, parteix d’idees preconcebudes i és incapaç de deixar de banda la seva pròpia ideologia. La guerra servia d’excusa per a evidenciar la decadència irreversible de Roma, provocada per la degradació moral de la classe dirigent. La virulència de la violència partidista La degradació política i moral de Roma és la responsable de les lluites entre els dos bàndols, els optimates i els populares, que assolaren els darrers anys de la República. “D’altra banda, els conflictes entre el bàndol popular i el de la noblesa, i també totes les intrigues que els seguiren, es feren habituals a Roma pocs anys abans, per efecte de la tranquil·litat i de l’abundància, coses que tots els mortals consideren prioritàries. En efecte, amb anterioritat a la destrucció de Cartago, el poble i el Senat romà governaren, de comú acord, la República, amb serenor i prudència, i no s’entaularen pas entre els ciutadans lluites per a aconseguir els càrrecs o el poder: la por a l’enemic exterior mantenia la ciutat en la pràctica del bé. Però, un cop el perill exterior s’hagué esvanit de les seves ments, s’apoderaren d’ells el desenfrenament i la supèrbia, vicis que són inherents a les èpoques de prosperitat. Així, la pau, que havia estat tan desitjada en les situacions adverses, una vegada aconseguida, els resultà insofrible i més cruel que no pas la mateixa adversitat. La noblesa començà a posar la seva grandesa al servei de les seves passions i el mateix féu el poble amb la seva llibertat: cercaven només el seu propi profit individual, prenien per la força el que volien, robaven. D’aquesta manera, ambdós bàndols intentaven d’arrabassar-ho tot i la República, al bell mig dels dos, quedà feta miques.” Sal·lusti, Bellum Iugurthinum, 41.

Sal·lusti utilitza diversos recursos compositius, com ara la successió temporal dels esdeveniments en funció de la seva significació (amb importants flashbacks) o l’alteració i modificació de la concatenació real dels fets, per tal de fer més evidents les seves premisses. Cal destacar l’habilitat en la caracterització psicològica dels personatges, amb el recurs als discursos en boca dels participants que intercala en la narració. També caldria remarcar el detallisme en les descripcions geogràfiques o etnogràfiques sobre les terres d’Àfrica i el dramatisme i la intensitat de la tensió narrativa. La luxúria d’Orient Un dels factors de la degradació moral és també la perniciosa influència dels costums orientals que alteren la sobrietat i l’adustitat de la moral tradicional del poble romà. “Després que Luci Sul·la, emparant-se de l’Estat amb les armes, acabà amb uns resultats dolents els seus bons inicis, tots començaren a robar, a saquejar, a desitjar els uns les cases i les terres d’altri; els vencedors no tenien ni fre ni moderació; cometien delictes vergonyosos i cruels contra els seus propis conciutadans. S’afegia a això el fet que L. Sul·la havia mantingut l’exèrcit, que s’havia endut a la província d’Àsia, en contra dels costums dels avantpassats, en un estat de dissolució i d’excessiu llibertinatge, perquè s’hi mantingués fidel. Aquells llocs extremadament agradables i plens de plaer fàcilment havien dut a la mol·lície els esperits ferotges dels soldats. Allí, per primera vegada, l’exèrcit del poble romà s’acostumà a fer l’amor, a beure, a admirar les estàtues, els quadres, els vasos decorats, a saquejar les propietats públiques i privades, a espoliar els santuaris, a sollar tot allò que és sagrat o profà. Així, doncs, aquests soldats, després que aconseguiren la victòria, no deixaren res als vençuts.” Sal·lusti, De coniuratione Catilinae 11.

Pel que fa a l’estil, Sal·lusti segueix el corrent àtic i defuig l’ampul·lositat de la tendència asiàtica. Un dels seus trets més destacats és la tendència a l’arcaisme, en totes les seves manifestacions, encara que no renuncia a les expressions populars ni als hel·lenismes.

Traduccions al català Sal·lusti (1964): La guerra de Jugurta (trad. de J. Icart). Barcelona: Fundació Bernat Metge. Sal·lusti (1990): La guerra de Jugurta. (trad. de F. Aguilera i C. Sangüesa). Barcelona: Irina.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

44

Literatura llatina

4.2.3. El comentari bèl·lic: Juli Cèsar A Roma, el màxim conreador del comentari bèl·lic, una modalitat historiogràfica d’origen hel·lenístic, fou Gai Juli Cèsar (Roma 104 aC - Roma 44 aC), sens dubte el polític més important del final de la República.

Les principals obres de Cèsar són els Commentarii de bello Gallico ‘Comentaris de la Guerra de les Gàl·lies’ i els Commentarii de bello ciuile ‘Comentaris de la Guerra Civil’.

L’experiència vital de Cèsar Cèsar era fill d’una de les famílies patrícies més nobles de Roma, la qual presumia de descendir de Jul, fill d’Eneas. Nebot de Màrius, entrà en la política en el bàndol del populares, del qual esdevingué un dels caps més visibles. L’any 60 signà una aliança amb Pompeu i Cras, que donà pas a l’anomenat Primer Triumvirat. Posteriorment, obtingué el govern de la Gàl·lia Narbonesa, de la Gàl·lia Cisalpina i de la Dalmàcia, des d’on inicià l’any 58 aC la conquesta de la Gàl·lia Comata que culminà l’any 51 aC. Tot i aquests èxits, el Senat no volgué prorrogar el seu mandat com a governador (que acabava l’any 50 aC). Davant aquesta negativa, Cèsar decidí d’enfrontar-se directament al senat i a Pompeu. Derrotà els exèrcits republicans d’Hispània a la famosa batalla d’Ilerda, l’actual Lleida, l’any 49 aC. Tot seguit es dirigí cap a Orient i derrotà Pompeu a Farsàlia (49 aC). Pompeu fugí a Egipte, on fou assassinat pel faraó. Arribat a Egipte, Cèsar prengué partit per Cleòpatra VII en la disputa que l’enfrontava al seu germà. Més tard derrotà les restes republicanes a Àfrica i a Munda, a la Bètica. Un cop esdevingué l’únic senyor de l’escena política, procedí a una sèrie de reformes institucionals. La concentració d’excessiu poder espantà alguns dels seus col·laboradors, els quals, en les idus de març (15 de març) del 44 aC, l’assassinaren al peu de l’estàtua de Pompeu.

Els Commentarii de bello Gallico ‘Comentaris de la Guerra de les Gàl·lies’ consten de set llibres en què es narra la conquesta de les Gàl·lies (58-52 aC), que acabà amb la conquesta d’Alèsia. Destaquen, en el conjunt del relat, les escenes de batalla i les digressions de caràcter geogràfic o etnogràfic. La descripció de les Gàl·lies A l’inici de l’obra, Cèsar descriu, amb força detall, la geografia dels territoris enemics. La descripció s’obre amb la famosa sentència “Gallia est omnis diuisa in partes tres”. “La Gàl·lia éstà, en la seva totalitat, dividida en tres parts, de les quals una és habitada pels belgues, l’altra pels aquitans i la tercera per aquells qui s’anomenen celtes, en la seva pròpia llengua, i que, en la nostra, s’anomenen gals. Tots aquests pobles es diferencien entre ells per llengua, per costums i per lleis. La Garona separa els gals dels aquitans, mentre que el Matrona i el Sequana els separen dels belgues. De tots aquests pobles, els més forts són els belgues, perquè són extremadament lluny del gènere de vida i del refinament de la Província –són molt pocs els comerciants que sovint hi arriben i els duen fins allà les coses que serveixen per a efeminar els esperits– i, a més, són els més propers als pobles germànics que viuen a l’altra riba del Rin, amb els quals entren en guerra ben sovint. Per aquesta raó, els helvecis també avantatgen tots els altres gals en coratge, perquè entaulen combats amb els germànics gairebé dia a dia, sia perquè aquests els obliguen a lluitar dins el seu propi territori, sia perquè fan la guerra en el territori dels germànics. Una part de la Gàl·lia –aquella que hom ha dit que era ocupada pels gals– té el seu començament en el Roine i els seus límits són el riu Garona, l’Oceà, la frontera amb els belgues i arriba, fins i tot, al territori dels sèquans i dels helvecis i també al riu Rin. Després s’inclina cap a al nord. Els belgues comencen en els últims territoris de la Gàl·lia; s’estenen fins a la desembocadura del Rin; estan orientats al nord i al llevant. L’Aquitània s’estén des del riu Garona fins al Pirineu i fins a la part de l’Oceà que s’estén davant les costes d’Hispània; està orientada entre ponent i tramuntana.” Cèsar, De bello Gallico 1, 1.

Bust de Gai Juli Cèsar. Roma. Museu de la Civilització Romana.

Sentències de Cèsar Quan Cèsar travessà el Rubicó, el riu que servia de límit a la seva jurisdicció com a governador, disposat a enfrontar-se amb el senat, pronuncià una frase que ha esdevingut famosa: iacta alea est literalment ‘el dau (és a dir, la sort) ha estat llançat’. Per a remarcar la rapidesa de la victòria sobre Farnaces, rei del Pont, Cèsar emprà un asíndeton que també ha esdevingut cèlebre: ueni, uidi, uici ‘hi vaig anar, vaig mirar, vaig vèncer’.

Traducció al català G. Juli Cèsar (1974-1976): Guerra de les Gàl·lies (text revisat i trad. de J. Icart). Barcelona: Fundació Bernat Metge (en tres volums).

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

45

Literatura llatina

Els Commentarii de bello ciuile ‘Comentaris de la Guerra Civil’ consten de tres llibres, en què es relaten els episodis d’aquest conflicte (49-48 aC). La moderació de Cèsar En tot moment, Cèsar s’intenta autoexculpar, tot mostrant la moderació de la pròpia posició i acusant la part contrària d’abusos institucionals i legals que l’han obligat a la confrontació militar per tal de preservar la legalitat institucional. “Per tots aquests motius, les coses passen de manera violenta i sense calma. No es dóna als amics de Cèsar l’oportunitat d’avisar-lo de res i tampoc no es concedeix als tribuns de la plebs la possibilitat de conjurar el seu propi perill ni d’exercir l’últim dels seus drets, el dret de veto, que fins i tot el mateix Sul·la els havia respectat. Ans al contrari, són forçats a decidir en només set dies sobre la seva pròpia salvació personal [...]. Es produeix així aquella decisió del senat, última i definitiva, que mai abans l’audàcia dels legisladors no havia gosat prendre, tret de l’incendi de la ciutat i en situació de desesperança total de salvació: ‘Que s’afanyin els cònsols, els pretors i els tribuns de la plebs, presents a la ciutat, per tal que l’Estat no sofreixi cap dany’. Aquesta decisió del senat es promulga el 7 de gener. Així que, en els cinc primers dies en què era lícit celebrar sessions del senat, des què Lèntul prengué possessió del càrrec de cònsol, exceptuats els dos dies en què se celebraven els comicis, es prengueren decisions cruels i molts dures contra Cèsar i contra els tribuns de la plebs, homes d’una extraordinària dignitat. Per això, els tribuns de la plebs escapen immediatament de la ciutat i troben refugi prop de Cèsar, el qual aleshores estava a Ravenna i esperava respostes a les seves peticions extremadament moderades, esperant que la situació tornés a la tranquil·litat i comptant amb l’equitat i el sentit de justícia dels homes.”

Traducció al català G. Juli Cèsar (1973-1978): Comentaris de la Guerra Civil (text revisat i trad. de J.M. Morató, dos vol.). Barcelona: Fundació Bernat Metge.

Cèsar, De bello ciuile 1, 7.

Aquesta obra fou completada amb tres llibres que narraven les fases finals de la contesa civil. Així, el Bellum Alexandrinum ‘La Guerra d’Alexandria’, obra potser d’Hirci, relatava la conquesta d’Egipte i la sublevació dels habitants d’Alexandria d’Egipte contra Cèsar (48/47 aC). El Bellum Africum ‘La guerra d’Àfrica’, d’autor incert, narrava la liquidació de la resistència republicana a Àfrica encapçalada per Cató d’Útica (47/46 aC). El Bellum Hispaniense ‘La guerra d’Hispània’, d’autor anònim, contava la guerra contra els fills de Pompeu, refugiats a Hispània (45 aC). Alguns autors sostenen que l’obra de Cèsar respon a una voluntat conscient decidida d’autopropaganda, mitjançant la qual el dictador intenta justificar les seves accions i fer ressaltar la pròpia personalitat, la seva capacitat de comandament, la seva habilitat com a estratega, el seu civisme, la seva lleialtat i la seva clemència envers els vençuts. Per a aconseguir aquesta falsa objectivitat, sense caure, però, en la propaganda pamfletària, Cèsar utilitza diversos recursos compositius, com ara la separació i la dispersió dels elements concatenats en l’esdevenir històric, la justificació anticipada d’actes o accions descrites posteriorment i l’omissió de detalls i notícies que no li resulten favorables. Aquesta “objectivitat aparent” és realçada amb l’ús sistemàtic de la narració en tercera persona, que proporciona claredat, distanciament i impassibilitat al relat. En general, des del punt de vista estilístic, cal destacar la gran puresa lingüística i l’elevada precisió lèxica de l’obra de Cèsar, les quals l’han fet esdevenir un model de classicisme, molt apte per a l’estudi escolar del llatí.

Traducció al català G. Juli Cèsar (1987): Guerra d’Alexandria (text revisat i trad. de J. Icart amb la col·laboració de M. Dolç). Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

46

Literatura llatina

4.2.4. L’antiquària: Varró Un dels escriptors més polifacètics de la fi de la República fou Varró (Reate a la Sabínia 116 aC - 27 aC), a qui Petrarca anomenava “il terzo lume” ‘el tercer llum’ de les lletres llatines, al costat de Virgili i Ciceró. De la ingent massa de notícies sobre la civilització romana continguda en la seva obra, formada per més de 600 llibres, només n’han arribat petits bocins, que revelen, molt parcialment, la vastitud, erudició i riquesa de l’obra. De la seva producció gramatical cal recordar els 25 llibres del De lingua latina ‘Sobre la llengua llatina’. L’obra constava d’una part pràctica, relativa a l’etimologia, en què Varró adoptava la metodologia comparativista, i d’una part teòrica, en què s’analitzava el problema de l’analogia i de l’anomalia. De la seva producció agronòmica, Els seus tres llibres de Res rusticae ‘Afers del camp’, són un manual didàctic, en forma dialogada, en què s’exposava la manera de gestionar les propietats agrícoles. D’esperit conservador, perpetuava la tradició agronòmica i tenia com a font les obres de l’agrònom cartaginès

Traducció al català Varró (1928): Del camp (trad. de S. Galmés). Barcelona: Fundació Bernat Metge.

Magó, dels grecs Aristòtil i Teofrast i del llatí Cató el Censor.

4.3. Ciceró Marc Tul·li Ciceró (Arpinum al Laci 106 aC - Roma 43 aC) és la figura més representativa del clima de turbulència política de la fi de la República.

Ciceró conreà gairebé tots els gèneres literaris, especialment la retòrica, l’oratòria i la filosofia. La seva obra és presidida per l’ideal de la humanitas ‘humanisme’, un tret distintiu dels homes que es manifesta en el conreu de la cultura i en la disposició oberta envers els altres. La seva principal ambició fou la de ser el primer servidor de l’Estat, la més alta de les ocupacions. Tota la seva obra escrita no fou sinó el mitjà per a aconseguir aquesta fita.

L’experiència vital de Ciceró Fill d’una família eqüestre d’Arpinum al Laci, tingué una acuradíssima educació en el camp del dret, de l’oratòria i de la filosofia. Inicià la carrera política en el bàndol dels optimates. Fou qüestor (75 aC), edil (69 aC) i pretor (66 aC). En les eleccions del 63 aC s’enfrontà a Catilina i, un cop escollit cònsol (63 aC), s’hagué d’encarregar de la repressió dels partidaris del conspirador. Distant del partit aristocràtic i marginat del poder per la signatura del Primer Triumvirat, Ciceró fou acusat d’haver permès l’execució de ciutadans romans sense apel·lació al poble i fou comdemnat a l’exili. Rere aquesta acusació hi havia el tribú Publi Clodi Pulcre, el demagog més radical dels populares. A la meitat de l’any 57 aC, obtingut el perdó, pogué retornar a Roma, però es mantingué en un segon pla. Durant la Guerra Civil, tot i que fou partidari del bàndol republicà i féu costat a Pompeu, no tingué una actuació destacada. Aviat féu les paus amb Cèsar i es dedicà a obtenir clemència per als antics seguidors del bàndol republicà. Mort Cèsar, s’enfrontà obertament a Marc Antoni, el qual el féu proscriure i, finalment, executar.

Bust de Ciceró. Roma. Museu de la Civilització Romana.

Cedant arma toga ‘Que les armes cedeixin davant la toga’. Amb aquesta expressió, Ciceró reivindicava la superioritat del poder civil, representat per la toga, davant del poder militar. L’oratòria era l’arma de batalla del poder civil.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

47

4.3.1. Els discursos Les turbulències polítiques del darrer segle de la República es traduïren sovint en enfrontaments i debats polítics o judicials. En l’oratòria d’aquesta època es produí un contrast entre dues escoles. L’escola àtica, hereva de l’estil de Lísies, defensa un estil planer, senzill, ben estructurat. En canvi, l’escola asiàtica preferia un estil ampli, ampul·lós, barroc, emfàtic, ple d’ornaments i figures retòriques, amb el qual es volia impressionar l’auditori. Al llarg de la seva vida, l’estil de Ciceró varià i evolucionà. Al començament s’inclinà per l’asianisme. En la fase central, Ciceró adopta un estil molt purista, i en les obres finals esdevé més tolerant, bo i conreant un estil més planer, a mig camí entre la tendència asiàtica i l’àtica.

Gairebé tota l’activitat oratòria de Ciceró té clares connotacions polítiques, sia els discursos pronunciats davant del senat o davant les assemblees, sia les seves intervencions en els diversos processos judicials, ja que aquests eren també una important arma política.

Les posicions polítiques de Ciceró evolucionaren des d’una posició de simpatia envers els populars cap a posicions més properes a les tendències senatorials. En els seus discursos va quallant la idea de la concordia ordinum ‘concòrdia dels ordres’, en què defensava la conciliació dels interessos del senadors i dels cavallers, davant les ambicions dels populares.

Ciceró fou un advocat força actiu des de ben jove. Els seus primers discursos foren pronunciats quan Sul·la encara era dictador i, en alguns casos, atacaven els interessos dels seus col·laboradors, fet que li suposà un cert risc.

Els primers discursos de Ciceró El 81 aC defensà en un banal procés civil sobre conflictes de propietat Publi Quincti (Pro Publio Quinctio ‘En defensa de Publi Quincti’). El 80 aC, defensà Sext Rosci d’Amèria (Pro Sexto Roscio Amerino ‘En defensa de Sext Rosci d’Amèria’), acusat d’haver matat el seu pare. En aquest procés, el jove Ciceró s’enfrontà amb èxit a Crisògon, un influent llibert de Sul·la. El 76 aC, defensà l’actor Q. Rosci (Pro Quinto Roscio comoedo ‘En defensa del comediant Quint Rosci’), acusat en una causa pecuniària.

L’any 70 aC, els sicilians escolliren Ciceró per tal que acusés l’exgovernador Verres, el qual, durant el seu mandat, havia espoliat l’illa. El procés no era un simple afer judicial, sinó que tenia importants implicacions polítiques, ja que es denunciaven els excessos i la corrupció del règim oligàrquic. Les evidències acumulades per Ciceró en els seus quatre discursos, anomenats In Verres ‘Contra Verres’ o també Verrines, foren tan grans que Verres marxà a l’exili abans que el tribunal dictés la sentència condemnatòria.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

48

Els excessos dels governadors provincials Les Verrines són un clar exemple dels excessos dels governadors provincials, els quals, durant el seu govern, no havien de rendir comptes a ningú. “Al mateix temps, imploro i demano a tota la resta de déus i deesses, contra els temples i els cultes dels quals aquest [és a dir, Verres], endut per una fúria certament sacrílega i per l’audàcia, ha dut a terme una permanent guerra sacrílega i impia, que, si totes les meves opinions han cercat, davant aquest acusat i en aquest procés, la salvaguarda dels nostres aliats, la dignitat de l’Estat i la meva fe personal, si totes les meves preocupacions, tots els meus neguits i tots els meus pensaments no han volgut altra cosa que l’acompliment del meu deure i l’esclariment de la veritat, [imploro i demano] que tingueu –oh magistrats– a l’hora de jutjar aquella disposició d’esperit que jo he tingut a l’hora d’assumir aquesta causa i tota aquella fe que jo he tingut en dur a terme l’acusació. Finalment, si és veritat que tots els actes de Gai Verres són exemples inaudits i singulars de criminalitat, d’audàcia, de perfídia, de desig libidinós, d’avarícia, de crueltat, també demano que un càstig mereixedor d’aquesta mena de vida i d’aquest tipus de fets segueixi al vostre judici, de manera que l’Estat i jo mateix estiguem satisfets pel fet d’haver exercit l’acusació i que, després d’això, em sia lícit, en el futur, de defensar les persones de bona voluntat més que no pas ser obligat a acusar les persones infames.” Ciceró, In Verres 4, 186-187.

Durant l’exercici de la seva carrera política, Ciceró pronuncià diversos discursos de caràcter polític, en què es mostra un ferm partidari de Pompeu, aleshores portaveu dels interessos del Senat, i contrari als populares i a Cèsar. Els discursos polítics de Ciceró En el discurs De imperio Gnei Pompei o Pro Lege Manilia ‘Sobre el comandament de Gn. Pompeu’ o ‘A favor de la llei Manília’ fou favorable a donar poders extraordinaris a Orient a Pompeu. En optar al consolat, pronuncià In toga candida ‘Amb la toga blanca’, títol que feia referència al color del vestit que portava el candidat al consolat. Participà en la discussió sobre la llei agrària, De lege agraria ‘Sobre la llei agrària’.

Els discursos més importants del seu consolat foren les quatre invectives contra Catilina, In Catilinam ‘Contra Catilina’ o ‘Catilinàries’, promotor d’un cop d’Estat. Incapaç de detenir Catilina, intentà de foragitar-lo de Roma, fent públiques les seves intencions amb un discurs davant el Senat. El resultat fou immediat, ja que Catilina abandonà Roma aquell mateix dia. L’endemà, Ciceró exposà davant el poble la trama de la conspiració i amenaçà els col·laboradors de Catilina que havien restat a ciutat. Tot seguit, informà el poble de la sessió del senat en què s’havia decidit d’arrestar els conspiradors. En el darrer discurs, adreçat al senat, Ciceró es pronuncià sobre el càstig que cal aplicar als conjurats i, amb Cató d’Útica i en contra de Cèsar, es decantà per la pena de mort. L’advertiment a Catilina A la primera Catilinària, Ciceró amenaça Catilina, fent públiques les seves intencions. “Fins quan, Catilina, t’atreviràs a abusar de la nostra paciència? Quant de temps haurem de continuar essent una joguina del teu furor? Quina serà la fi de la teva desenfrenada audàcia? No t’impressionen la guàrdia nocturna del Palatí o la vigilància de la ciutat o el temor del poble o la presència de tants homes de bé o l’elecció, per a la reunió del Senat, d’aquest lloc, el més protegit de tots, o les mirades i els rostres de tots els presents? No has vist com ja són evidents els teus plans i com són objecte de coneixement públic? Qui creus que ignora allò que has fet la nit passada, allò que feres la nit anterior, on fores, amb qui et reunires, quines resolucions prengueres? Quins temps! Quins costums! El Senat ho sap; el cònsol ho veu i, tanmateix, aquest [Catilina] continua viu! Continua viu? I tant! I s’atreveix també a assistir a la sessió del Senat i amb els ulls assenyala, un per un, tots aquells de nosaltres a qui ja ha condemnat.” Ciceró, In Catilinam 1, 1, 1-2.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

49

A partir de la signatura del Primer Triumvirat entre Cèsar, Pompeu i Cras (60 aC), Ciceró quedà en un segon pla; tanmateix fou objecte constant de les intrigues dels populares més radicals, com ara Clodi, el qual, a la fi, aconseguí de condemnar-lo a l’exili. Després del seu retorn, mort Clodi, es dedicà a la defensa de personatges actius en la primera línia del combat polític. L’activitat oratòria de Ciceró durant els anys 60 i 50 aC

Literatura llatina

Clodi Publi Clodi Pulcre, germà de Lèsbia, l’amant de Catul, fou un dels populares més demagogs i un enemic acèrrim dels optimates i de Ciceró. Com a tribú de la plebs, fou responsable de la condemna a l’exili de Ciceró.

Un cop acabat el seu consolat (62 aC), tornà a exercir l’advocacia, tot assumint la defensa del poeta Àrquies, a qui es negava la ciutadania romana en la Pro Aulo Licinio Archia poeta ‘En defensa del poeta Aulus Licini Àrquies’, i la d’altres personatges en la Pro Sulla ‘En defensa de Sul·la’ o la Pro Flacco ‘En defensa de Flac’. En tornar de l’exili (57 aC), la seva activitat oratòria es revifà i s’intensificà amb diversos discursos en què donà les gràcies i es mostrà content pel seu retorn. Entre aquests discursos de regraciament hom recorda la Post reditum ad Quirites ‘Als ciutadans després de la tornada’, la Post reditum ad Senatum ‘Al Senat després de la tornada’, la De domo sua ‘Sobre la seva llar’, en què demanava que la seva casa, transformada per Clodi en temple de la Llibertat, fos reconstruïda amb cabals públics, i la De haruspicum responsis, ‘Sobre les respostes dels haruspices’, una nova rèplica a Clodi. També reprengué l’exercici de l’advocacia, participant en judicis amb clares implicacions polítiques, bé per l’afer, bé pels personatges encausats, com ara la Pro Balbo ‘En defensa de Balb’, la Pro Caelio ‘En defensa de Celi’, la Pro Sestio ‘En defensa de Sesti’, la In Vatinium ‘Contra Vatini’, la In Pisonem ‘Contra Pisó’, la Pro Plancio ‘En defensa de Planci’, la Pro Gaio Rabirio Postumo ‘En defensa Gai Rabiri Pòstum’, la Pro Scauro ‘En defensa d’Escaure’ o la Pro Milone ‘En defensa de Miló’.

Del 52 al 46 aC, Ciceró no pronuncia cap discurs en públic. La seva activitat oratòria es reprendrà el 46 aC, any en què pronuncià les anomenades orationes Caesarianae ‘discursos cesarians’: la Pro Ligario ‘En defensa de Ligari’, la Pro Marcello ‘En defensa de Marcel’, i la Pro rege Deiotaro ‘En favor del rei Deiotar’. Amb aquests discursos, intentava d’aconseguir el perdó per a aquests personatges, hostils a Cèsar, apel·lant a la clemència del dictador. L’exaltació de les virtuts de Cèsar En les tres orationes Caesarianae és una constant l’exaltació de les virtuts de Cèsar, en particular la seva magnanimitat i la seva clemència. D’aquesta manera, Ciceró intenta d’aconseguir el perdó per a diversos personatges que havien estat enemics de Cèsar. Per exemple, a la Pro Marcello, Ciceró demana a Cèsar el perdó de Marcel, un partidari de la República, enaltint la glòria del dictador, ara amo absolut de la situació política. “En canvi, Gai Cèsar, aquesta glòria que acabes d’obtenir suara no l’has de compartir amb ningú: tot això, per molt important que sigui –i certament ho és– tot és –ho dic clarament– obra teva. D’aquest mèrit, res no és del centurió, res no és del prefecte, res no és de la cohort o l’esquadró de la cavalleria; més encara, la mateixa Fortuna, senyora de totes les vicissituds dels homes, renuncia a participar d’aquesta glòria i te la cedeix tota a tu sol i reconeix que tot és obra teva i que tot et pertany, ja que l’atzar mai no es barreja amb la intel·ligència i la casualitat mai no es confon amb la prudència.” Ciceró, Pro Marcello 2, 7. Fílipiques

Finalment les últimes obres oratòries de Ciceró foren les Philippicae ‘Filípiques’, una sèrie d’exaltats discursos, pronunciats després de la mort de Cèsar, entre el final del 44 i el començament del 43 aC, en què atacava violentament el triumvir de Marc Antoni. Es conserven només catorze discursos, pronunciats davant el senat o el poble. La virulència dels atacs motivaren que Marc Antoni inscrigués Ciceró en la llista dels proscrits.

El títol al·ludeix als famosos discursos que el gran orador grec Demòstenes pronuncià contra el rei Filip II de Macedònia, tot defensant la llibertat de les ciutats gregues davant de les ambicions expansionistes del rei.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

50

Literatura llatina

Una obra mestra de la invectiva política La segona Filípica, que en realitat no fou mai pronunciada, és una peça mestra de la invectiva política, tal com mostra aquest fragment en què es critica la voracitat d’Antoni. “Quan [Antoni] s’emparà de les riqueses d’aquest gran home [és a dir, Pompeu], saltava d’alegria; semblava un d’aquest personatges de la comèdia que, de sobte, passen de la pobresa a l’opulència. Però, tal com diu no recordo ara quin poeta, “allò que és adquirit malament, malament acaba”. És increïble i veritablement prodigiós com ha pogut dissipar riqueses tan immenses, no ja en pocs mesos, sinó en pocs dies. Hi havia vins de tota classe, gran quantitat d’objectes d’argent excel·lent, riques vestimentes, multitud de mobles preciosos en diverses estances, parament de casa propi del que viu, si no en el luxe, sí en l’abundància. En molts pocs dies, tot això desaparegué. Quina Caribdis tan voraç! Caribdis, dic? Si de fet existí Caribdís, fou només un monstre i em sembla que amb prou feines tot l’oceà hauria pogut en tant poc temps absorbir tantes riqueses, tan separades i posades en llocs tan diversos.” Ciceró, Philippicae 2, 27.

4.3.2. Els tractats de retòrica De jove (86 aC), Ciceró redactà un manual de retòrica, el De inuentione ‘De la invenció’, amb el qual pretengué de difondre la doctrina retòrica grega. Ciceró no tornà a ocupar-se de retòrica fins al cap de 30 anys, quan, allunyat del primer pla de la política, escriví, l’any 55 aC, el De oratore ‘Sobre l’orador’,

Traduccions al català Ciceró (1923-1993): Discursos (dotze vol.). Barcelona: Fundació Bernat Metge. Ciceró (1997): Les catilinàries (introd., trad. i notes de J. Carbonell). Barcelona: La Magrana.

on intentà de superar la rigidesa de l’ensenyament de la retòrica i defensa la necessitat que l’orador tingui una sòlida formació filosòfica. En la fase final de la seva vida, es tornà a interessar per la retòrica i escriví algunes obres cabdals, com ara el Brutus ‘Brutus’ i l’Orator ‘L’orador’, i altres obres menors. El Brutus és un diàleg en què Ciceró fa un resum de l’evolució de l’oratòria a Roma, des dels inicis fins a la mort del gran orador Hortensi (50 aC), amb crítiques a l’autoritarisme de la dictadura de Cèsar. A l’Orator, una obra molt tècnica que adopta la forma d’una extensa carta didàctica, Ciceró intenta de definir l’orador ideal i el millor estil de prosa oratòria. Els llibres de retòrica menors Entre les obres de retòriques escrites a la fi de la vida de Ciceró, destaquen el De optimo genere oratorum ‘Sobre la millor classe d’orador’, una mena d’història crítica de l’oratòria romana, des dels orígens fins al temps de Ciceró, els sis llibres de les Paradoxae Stoicorum ‘Paradoxes dels estoics’, que són un exercici de casuística oratòria de poc valor, el De partitione oratoria ‘Sobre la divisió de l’oratòria’, de datació incerta, que pren la forma d’una conversa entre Ciceró i el seu fill, amb preguntes i respostes i, finalment, els Topica ‘Tòpics’, una llarga epístola didàctica a mig camí entre la filosofia i la retòrica, en què analitza set llocs comuns de la retòrica.

4.3.3. L’obra filosòfica La conspícua obra filosòfica de Ciceró, que abraça diverses temàtiques, constitueix una etapa fonamental en la transmissió del pensament filosòfic grec. Ciceró té un paper decisiu en la recopilació, adaptació i transmissió del pensament grec al llatí i al món occidental.

Traduccions al català Ciceró (1929-1933): De l’orador (text revisat i trad. de S. Galmés, tres vol.). Barcelona: Fundació Bernat Metge. Ciceró (1936): Brutus (text revisat i trad. d’E. Valentí). Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

51

Literatura llatina

La seva obra filosòfica no és una simple especulació teòrica, sinó que vol ser una guia pràctica per a la conducta privada i pública. En aquest sentit, Ciceró presenta una notable unitat d’acció i de pensament, en el sentit que el comportament públic i el sistema de pensament ideològic havien d’estar fonamentats en uns mateixos principis filosòfics. La major part de les seves obres teòriques són diàlegs, forma que recorda els precedents platònics i que permet d’exposar les idees amb més amenitat i sense tanta càrrega doctrinal. L’obra filosòfica de Ciceró Durant els anys 45 i 44 aC, enmig de les turbulències civils, Ciceró escriu diversos tractats filosòfics d’esperit didàctic en forma dialogada, en què presenta al públic romà les teories de les escoles filosòfiques gregues sobre determinats problemes ètics. Entre els títols de la producció filosòfica de Ciceró destaquen els Libri Academici ‘Llibres de l’Acadèmia’, també coneguts amb el títol d’Academica ‘Qüestions acadèmiques’, en què s’exposava l’epistemologia escèptica de la Nova Acadèmia, De finibus bonorum et malorum ‘Sobre els límits del bé i del mal’, una exposició de les doctrines d’epicuris, estoics, acadèmics i peripatètics sobre el bé suprem, Tusculanae disputationes ‘Disputacions tusculanes’, dedicades a l’anàlisi de diversos problemes ètics, De natura deorum ‘Sobre la naturalesa de les divinitats’, Laelius de senectute ‘Leli o sobre la vellesa’, Cato maior de amicitia ‘Cató el Censor o sobre l’amistat’, De diuinatione ‘Sobre l’art endevinatòria’, en què Ciceró discuteix sobre la naturalesa de l’art endevinatòria i intenta fixar la frontera entre religiositat i superstició, De fato ‘Sobre el destí’, en què es debat sobre la teoria de la predestinació i finalment De officis ‘Sobre els deures’, una extensa epístola didàctica, en tres llibres, adreçada al seu fill Marc, en què Ciceró analitza la naturalesa i els límits del deure.

Quant a l’epistemologia, Ciceró adopta unes posicions obertes i flexibles. Re-

Traduccions al català

butja l’epistemologia sensista, és a dir, basada en els sentits, pròpia dels epicuris i també la doctrina de la representació catalèptica dels estoics, que produeix evidència i suscita assentiment ferm i, per això, resultava massa dogmàtica als ulls de Ciceró. Prefereix els principis epistemològics de l’Acadèmia Nova (de Filó, Arcesilau o Carnèades), que es basava en l’acceptació del debat i de l’anàlisi raonat, en el reconeixement de l’existència del dubte, i en l’ús de la via del probabilisme (i no la certesa absoluta). L’epistemologia de Ciceró “El resultat és que el savi neoacadèmic, ciceronià, té garantida sempre la llibertat interior per a adherir-se a la teoria que cada cop li sembli més probable, és a dir, més rica en proves que ofereixin una versemblança acceptable [...]. Això no és fàcilment etiquetable com a eclecticisme –tòpic fàcil–, ja que respon a un plantejament epistemològic sòlid d’arrel escèptica i no a una actitud passivament recol·lectora de diversitats teòriques. Es tracta, doncs, d’una posició filosòfica epistemològicament argumentada i cal considerar que defensar teòricament i practicar la recerca constant de la idea ‘més probable’ és signe d’un afany intel·lectual impropi de la passivitat eclèctica.” J.M. del Pozo (1997). Crisi grega, transició romana, inici medieval. A: J.M. Terricabras. Història del pensament filosòfic i científic (pàg. 34-35). Barcelona: Ediuoc.

Quant a l’ètica, Ciceró adopta els postulats de l’estoic moderat Paneci. En especial, Ciceró elabora una particular teoria de l’ideal de la humanitas, basada en el desenvolupament lliure i harmònic de les potencialitats humanes en el camp de la filosofia moral, de la cultura i de l’ètica.

Ciceró (1938-1946). Dels deures (text revisat i trad. d’E. Valentí) (2a. ed.1952). Barcelona: Fundació Bernat Metge. Ciceró (1948-1950). Tusculanes (text revisat i trad. d’E. Valentí). Barcelona: Fundació Bernat Metge (en tres volums). Ciceró (1988): La naturalesa dels déus (text revisat i trad. de J.M. Del Pozo). Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

52

Quant a la teoria política, exposada al De re publica ‘Sobre la cosa pública’ i a les Leges ‘Lleis’, dos títols que recorden conscientment dues grans obres de Plató, Ciceró, basant-se en la posició epistemològica probabilística d’arrel escèptica, intenta de precisar el contingut de la noció d’estat i de determinar les característiques del règim polític ideal. Es defensa un règim polític de constitució mixta basat en l’equilibri de les parts i en l’imperi natural de les lleis. S’assumia la prevalença de l’interès general i dels principis col·legiats, amb la justícia, la llibertat i la veritat com a ideals suprems. La teoria política de Ciceró Al De re publica ‘Sobre la cosa pública’, escrita entre el 54 i el 52 aC, s’inspirava en l’obra homònima de Plató. Ciceró planteja el problema de decidir la millor forma de govern i arriba a la conclusió que la forma ideal de govern és la República romana. “D’aquesta manera, arribo a la conclusió, opino i declaro amb fermesa que, de tots els models d’Estat, no n’hi ha cap que, ni des del punt de vista de la seva constitució ni des del punt de vista de la seva organització ni des del punt de vista dels seus principis fonamentals, es pugui comparar amb aquell que ens llegaren els nostre pares, després que ells mateixos l’hagueren heretat dels seus avantpassats.” Ciceró, De re publica 1, 70.

4.3.4. La correspondència personal La correspondència personal de Ciceró fou conservada i publicada pel seu llibert Marc Tul·li Tiró. Constava de més d’un miler de cartes, de les quals se’n conserven unes 800, adreçades al seu gran amic Àtic, al seu germà Quint i als seus parents i amics. A la correspondència es troba el Ciceró més sincer, més identificat amb els seus ideals, però pràctic, vacil·lant i insegur. Pervivència de Ciceró Ciceró fou admirat ja des de l’antiguitat per la perfecció formal de la seva obra i fou pres aviat com a model lingüístic. Els seus ideals polítics i filosòfics foren rescatats pels primers humanistes, que cercaren insistentment obres de Ciceró. Així Petrarca recuperà bona part de l’obra ciceroniana, però en trobar la correspondència, l’any 1345, es desanimà davant les tribulacions del personatge. En el nostre àmbit cultural, Bernat Metge (1340-1413) fou autor d’una Apologia en forma dialogada que s’inspira en Ciceró. També el Somnium Scipionis, la part final del De re publica, influí en el seu Lo somni. Durant el Renaixement, i amb la notable excepció d’Erasme, Ciceró fou considerat el model de prosa llatina. A la literatura catalana fou conegut sobretot a partir del segle xiv. D’entre els seus principals lectors cal destacar-ne Joan Lluís Vives (1492-1540), que en comentà diverses obres com De senectute, De legibus o Somnium Scipionis.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

53

Literatura llatina

5. L’època d’August (31 aC-14 dC)

Després de la victòria d’Acci (31 aC), Cèsar Octavià, poc després anomenat August, esdevé el senyor absolut de Roma fins a la seva mort (14 dC). Durant aquest període, Roma, després d’una centúria de constants rivalitats i d’enfrontaments civils, recupera la pau interior, al preu, però, d’haver de desmuntar l’antic sistema polític republicà i de lliurar tot el poder a un únic personatge: l’emperador. La figura del nou emperador suscita el consens d’amplis sectors de la societat romana, exhausta pels conflictes interns i desitjosa de col·laborar en la tasca de reconstrucció social que August proclamava contínuament. En aquesta tasca, simplement propagandística segons alguns estudiosos, te un paper decisiu Mecenes, un estret col·laborador d’August, que reuneix entorn seu un grup selecte d’intel·lectuals i

Poder i cultura S’ha discutit molt sobre les vinculacions entre els intel·lectuals i el poder imperial. Per a alguns autors, els literats d’època d’August no són sinó la veu del nou règim. Altres autors consideren que els primers compartiren de manera sincera i espontània els valors propugnats des del poder.

literats que canten els valors (patriotisme, moralitat pública, religiositat o altres), defensats també per l’administració imperial. Les Res gestae d’August

En el camp literari, continuà la tradició dels cercles literaris, agrupats entorn d’un personatge important. Entre els cenacles literaris d’època d’August, caldria recordar el cercle d’Asini Pol·lió, un antic partidari de Marc Antoni passat al bàndol d’August, el cercle de Valeri Messal·la, amb Tibul, i el cercle de Mecenes, la mà dreta d’August, amb Virgili, Horaci i Properci.

Les Res gestae ‘Gestes’, fetes gravar pel mateix August, es poden considerar el testament polític d’August i són el millor exemple de la propaganda imperial. Es tracta d’una mena de memòria en què August passa revista a les seves gestes, tot posant de manifest les seves grans contribucions a la pau i a la grandesa de Roma.

5.1. Virgili

Publi Virgili Maró (Andes, prop de Màntua a la Cisalpina, 70 aC - Brindisi a Calàbria, 19 aC), fou la màxima expressió del renovament de la poesia llatina durant el Principat d’August.

Les obres de Virgili, Bucolica ‘Bucòliques’, Georgica ‘Geòrgiques’ i Aeneis ‘Eneida’, són tres fites de la literatura universal de tots els temps.

L’experiència vital de Virgili Fill d’un petit propietari de la Cisalpina, Virgili estudià a Cremona, a Milà i a Roma. De jove, compartí l’estètica dels poetae nouii. A Nàpols estudià filosofia amb l’epicuri Siró. Visqué les tribulacions polítiques que seguiren la mort de Cèsar, ja que els triumvirs confiscaren les terres del seu pare. Gràcies a la influència dels seus amics Asini Pol·lió i Corneli Gal, Virgili aconseguí de recuperar l’heretat paterna. En aquests moments (42-38 aC), redactà les Bucòliques i entrà en contacte amb Mecenes i amb el seu cercle, especialment Horaci; d’aquesta manera, entrà a formar part del grup d’ideòlegs de Cèsar Octavià. Posteriorment, a partir del 38/37 aC, instal·lat a Nàpols, començà a elaborar les Geòrgiques. Després d’Acci (31 aC), i durant onze llargs anys, es dedicà a la composició d’una epopeia nacional romana, l’Eneida, de la qual féu conèixer determinats passatges en lectures públiques. Finalment, l’any 19 dC, tornant d’Orient, morí a Brindisi i fou sepultat a la seva preuada Nàpols. Al voltant de la seva figura es creà la llegenda de taumaturg i de mag de què gaudí durant l’edat mitjana.

L’epitafi de Virgili L’epitafi de la tomba de Virgili a Nàpols, resumeix breument la vida i l’obra de l’autor: Mantua me genuit. Calabri rapuere, tenet nunc / Parthenope. Cecini pascua, rura, duces “Màntua m’engendrà; els calabresos m’arrabassaren; ara em té Nàpols. He cantat les pastures, els camps, els comandants”.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

54

Literatura llatina

5.1.1. L’obra de joventut: el Virgili menor De jove, Virgili freqüentà a Roma el cercle dels poetae nouii dels quals adoptà la preferència pel refinament formal de la poesia i el gust per la composició breu, erudita i artificiosa, d’inspiració alexandrina. A aquesta època (anomenada per la crítica el Virgili menor) hi pertanyen alguns dels poemes de l’Appendix Vergiliana ‘Apèndix a Virgili’, una col·lecció en què són presents poemes autèn-

Traducció al català Virgili (1982-1984): Apèndix virgiliana (text revisat i trad. de M. Dolç). Barcelona: Fundació Bernat Metge (en dos volums).

tics de Virgili amb altres peces de paternitat incerta.

5.1.2. Bucolica ‘Bucòliques’ Les Bucolica són deu poemes bucòlics en hexàmetres dactílics, elaborats entre

Bucòliques o Èglogues?

el 43/42 i el 39/38 aC, que revelen la influència de Teòcrit de Siracusa.

A les Bucòliques, Virgili adopta els tòpics del gènere bucòlic relatius a ambientació, personatges i temàtica.

El títol original fou Bucolica, neutre plural de l’adjectiu grec boukólikos ‘bover’. Ja a l’antiguitat, l’obra fou coneguda també amb el títol d’Eclogae, que en llatí vol dir ‘seleccions, extractes’.

Pel que fa a l’ambientació, les Bucòliques tenen lloc en un locus amoenus ‘lloc amè’, un ambient idíl·lic i idealitzat, normalment una silua ‘bosc’, és a dir, una forest silvestre amb arbres frondosos, rierols, brises i aures suaus. Quant als personatges, tots són pastors que expressen les seves preocupacions vitals i les seves cuites amoroses, en general amors desgraciats o no correspos-

Teòcrit de Siracusa Teòcrit (Siracusa a Sicília 310 aC - 260 aC) és un dels poetes hel·lenístics més importants. És autor d’una col·lecció d’Idil·lis, protagonitzats per pastors que narraven les seves aventures amoroses.

tos, infidelitats i pèrdues de l’estimada o altres temes similars. El rerefons escènic de les Bucòliques A la primera Bucòlica, la felicitat de Títir es contraposa a la tristesa de Melibeu, el qual ha d’abandonar els seus camps i marxar cap a l’exili. “Melibeu: Títir, tu, ajagut al peu d’un frondós faig, assages la Musa del bosc amb la teva canya delicada. Nosaltres abandonem les terres paternes i els dolços camps. Nosaltres fugim de la pàtria. Tu, Titir, ociós sota l’ombra, fas que els boscos ressonin el nom de la bella Amaril·lis. Titir:

Oh Melibeu, un déu ens ha concedit aquest descans car per a mi serà sempre un déu i el seu altar sempre tindrà un tendre xai de la meva cabanya. Ell ha permès que, tal com veus, els meus bous pasturin errants i que jo mateix toqués, al meu gust, la flauta campestre.”

Virgili, Bucolica 1, 1-10.

Des del punt de vista de l’estructura, les Bucòliques poden adoptar la forma d’un monòleg, recitat per un pastor, o d’un diàleg dramàtic entre dos o més pastors. En general, presenten un esquema tripartit, amb un proemi recitat pel poeta o per algun dels personatges, en què es descriu el marc ambiental, una part dramàtica central de tema eròtic o mitològic, en estil directe o indirecte, i una breu conclusió final, en boca del poeta o dels personatges.

La fama de la primera Bucòlica “Des del primer segle de l’Imperi fins a l’època de Goethe, l’ensenyament de la literatura llatina començava amb la lectura de la primera ègloga: no és exagerat afirmar que qui no tingui al cap aquest petit poema no tindrà tampoc la clau de la tradició literària europea” (E.R. Curtius, Literatura europea i edat mitjana europea).

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

55

Literatura llatina

L’estil de Virgili cerca l’equilibri, l’ordre, l’harmonia i la mesura. En comparació amb les obres posteriors, les Bucòliques són una obra menys ampul·losa i més discreta. En els cants dels pastors s’ha recorregut a un estil més elevat, amb freqüents figures retòriques, com ara repeticions lèxiques com ara anàfores, políptotons, repetició de sons o al·literacions. Pervivència de les Bucòliques de Virgili

Traduccions al català Riba, Carles (1993). Les Bucòliques de Virgili i altres poemes pastorals (Aurea Saecula 9). Barcelona: Universitat de Barcelona. Virgili (1956). Les Bucòliques (text revisat i trad. de M. Dolç). Barcelona: Fundació Bernat Metge.

Les Bucòliques de Virgili foren àmpliament imitades durant l’antiguitat, l’edat mitjana i el Renaixement. Pel que fa a l’edat mitjana, cal recordar el Conflictus Veris et Hiemis ‘El conflicte entre la primavera i l’hivern’ d’Alcuí de York. Foren autors d’èglogues Dant (autor de dues Eclogae en llatí), Petrarca (autor de 12 èglogues aplegades sota el títol de Bucolicum carmen) i Boccaccio (autor d’un altre Bucolicum carmen amb 16 èglogues). L’Arcadia de Sannazaro (escrita abans del 1481) recuperà la temàtica pastoral, expressada aquest cop amb forma narrativa. Pel que fa a l’àmbit peninsular, el bucolisme és molt present ja en les tres Églogas de Garcilaso de la Vega, en Fernando de Herrera, en la Diana de Jorge de Montemayor (del 1559), en la Diana enamorada de Gaspar Gil Polo (del 1564), en la Galatea de Cervantes (del 1585) o en l’Arcadia de Lope de Vega (del 1598), en Francisco de la Torre (autor d’una Bucólica del Tajo, del 1631) i en Quevedo. En la fase de joventut de Carles Riba són freqüents les traduccions i adaptacions de les Bucòliques. L’any 1911 publicà una traducció titulada Les Bucòliques de Virgili. Són d’inspiració virgiliana l’Ègloga que li valgué la Flor Natural dels Jocs Florals de Girona del 1911 i l’Ègloga de la Primavera presentada als Jocs Florals de Barcelona del 1912.

5.1.3. Georgica ‘Geòrgiques’ Plenament inserit en el cercle de Mecenes i coparticipant del consens entorn de la política de Cèsar Octavià, Virgili composa les Georgica ‘Geòrgiques’.

Les Geòrgiques són un extens poema didàctic de temàtica geòrgica, en què es descriuen diversos aspectes de la vida rural, amb clara influència de l’estètica hel·lenística.

En efecte, d’acord amb els cànons hel·lenístics i els postulats de l’epicureisme, Virgili fa de la natura el marc ideal de la felicitat humana, inspirant-se en Els treballs i els dies d’Hesíode i en els Phaenomena d’Arat de Solos. Quant a l’estructura, les Geòrgiques consten de quatre llibres, encapçalats per un proemi, en els quals els preceptes didàctics es barregen amb petits excursos o digressions de caràcter geoetnogràfic o mitològic, de derivació hel·lenística. El llibre primer comença amb una breu descripció programàtica de l’obra, a la qual segueix una invocació als déus i a Cèsar Octavià. Li segueix l’anàlisi del conreu dels cereals i acaba amb una àmplia digressió meteorològica. El llibre segon, encapçalat per una joiosa invocació, tracta de l’arboricultura, en especial de la vinya. Tot seguit, hi ha la laus Italiae ‘Lloança d’Itàlia’, en què el poeta descriu les glòries d’Itàlia. El llibre tercer analitza la cria del bestiar i incorpora digressions de caràcter etnogràfic, geogràfic o mitològic. El llibre quart és dedicat a l’apicultura, però presenta digressions mitològiques, com ara la llegenda d’Aristeu o l’episodi final d’Orfeu i Eurídice.

Hesíode Hesíode és un poeta grec d’època arcaica (actiu entorn del 730-700 aC), autor d’un poema didàctic titulat Els treballs i els dies, i d’una epopeia mitològica, la Teogonia.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

56

Literatura llatina

La lloança d’Itàlia Un dels fragments més coneguts de les Geòrgiques és l’anomenada laus Italiae ‘Lloança d’Itàlia’, en el qual Virgili lloa la riquesa agrària de la Península. “Però, ni la terra de Mèdia, tan rica en boscatges, ni el formós Ganges, ni l’Herm, enrossit per l’or, no poden pas competir en lloances amb Itàlia, ni tampoc la Bàctria, ni l’Índia, ni Pancaia, tota ella rica en arenes que produeixen encens. La nostra Itàlia no ha estat pas llaurada per bous que trauen foc pel nas per a sembrar-hi les dents d’una hidra monstruosa, ni una multitud de guerrers amb cascs i denses llances li ha fet por, sinó que la cobreixen les àmplies collites i el líquid de Bacus, el Màssic. Aquí, el cavall de guerra, tot vigorós, es llança als camps; aquí, oh Clitumne, els triomfs dels romans han dut moltes vegades cap als temples dels déus els blancs ramats i el bou, la víctima més gran, després d’haver-se banyat a les teves aigües sagrades. Aquí, hi ha una primavera eterna i l’estiu s’estén als mesos que no li toca. Dues vegades l’any queden encinta les ovelles, dues vegades l’any hom cull les pomes dels arbres.” Virgili, Georgica 2, 136-150.

Ha de quedar clar que les Gèorgiques no són un manual d’agricultura, com el De agri cultura de Cató el Censor o les Res rusticae de Varró. Tampoc no són una obra d’exclusiva intencionalitat política destinada a sostenir la ideologia de la Restauració d’August, tal com ha vist una part de la crítica. Segons aquesta interpretació, les Geòrgiques revelen un Virgili “convertit”, passat del partit de Marc Antoni al de Cèsar Octavià. L’obra, de fort caràcter programàtic, hauria contribuït, des del vessant ideològic, a la recuperació de l’agricultura italiana, exhausta després dels conflictes civils, i al retorn a les virtuts i als costums tradicionals, en plena concomitància amb la política d’Octavià. Pervivència de les Geòrgiques Les Geòrgiques gaudiren de gran fama durant l’edat mitjana i el Renaixement, com testimonien, per exemple, el De cultu hortorum de Walafred Estrabó (segle IX) o el Rusticus d’A. Poliziano. En la literatura catalana, Costa i Llobera traduí en alexandrins l’episodi d’Orfeu i Eurídice (versos 457-527 del llibre IV) amb el títol d’”Orpheu y Eurydice”. Una traducció en hexàmetres del preàmbul de la I Geòrgica, titulada “De les Geòrgiques de Virgili”, valgué a Carles Riba un premi en els Jocs Florals de Barcelona del 1912.

5.1.4. Aeneis ‘Eneida’ Essent ja un autor madur i consagrat, Virgili inicia la redacció de l’Eneida, que portarà endavant fins a la seva mort.

L’Eneida, que ha esdevingut el poema èpic nacional romà per excel·lència, narra les aventures d’Eneas, el troià fill d’Anquises i de la deessa Venus, considerat el fundador mític de la civilització romana.

La voluntat del destí, superior fins i tot als desigs de les divinitats, és la responsable de totes les peripècies i accions de l’heroi, justificades, teleològicament, segons el fi últim del seus actes. Roma té assignada pel destí una missió civilitzadora i, per tant, res ni ningú no es pot oposar a aquest fi: res no pot impedir Eneas d’arribar a Itàlia. Amb el recurs a Eneas, es lloen les virtuts i les realitzacions de la civilització romana, que ha aconseguit el seu zenit amb August,

Traduccions al català Riber, Llorenç (1918). Els IV llibres de les Geòrgiques de P. Virgili Maró. Barcelona: IEC. Virgili (1963). Geòrgiques. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

L’entusiasme dels contemporanis Davant la lectura dels fragments de l’Eneida, Properci exclamà: – “Deixeu passar, escriptors romans! Deixeu passar, escriptors grecs! Neix una cosa més gran que la Ilíada”.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

57

fruit de la voluntat immutable del destí. S’evocaven totes les llegendes sobre l’origen mític de la ciutat i el relat dels principals esdeveniments històrics de Roma, que culminaven amb l’adveniment d’August. Quant a l’estructura, l’Eneida consta de 12 llibres. Els sis primers tenen com a model l’Odissea d’Homer mentre els altres sis s’inspiren en la Ilíada. Arma uirumque cano ‘Canto les armes i l’heroi’. Precisament, en els primers versos de l’Eneida, Virgili resumeix l’argument de tota l’obra, centrada en les gestes d’Eneas: “Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia, feia cap a Itàlia, empès pels destins, i a les ribes de Lavínium. Llarg temps el llançaren pel mar i la terra la puixança dels déus i la ira implacable de Juno; va suportar moltes guerres, també, fins a tant que fundava l’Urbs i entrava els seus déus en el Laci, d’on la llatina raça, els pares d’Alba Longa, i, al cim, el reducte de Roma.” Virgili, Aeneis 1, 1-7.

En el llibre I, Eneas, fill del troià Anquises i de la deessa Venus, condueix cap a la nova pàtria, que els déus li han promès, les naus i la gent que han aconseguit salvar-se. Tanmateix, Juno, implacable perseguidora dels troians i coneixedora que el destí té assignat als romans el paper de destructors de la seva estimada Cartago, intenta d’impedir l’arribada dels troians a Itàlia, enviant-los a Àfrica, on són rebuts per Dido, reina de Cartago. En els llibres II i III, Eneas, amb la tècnica del relat retrospectiu, narra la caiguda de Troia i la seva fugida amb els supervivents. El llibre IV és dedicat als amors entre Eneas i Dido. Tanmateix, davant les dilacions, Júpiter obliga Eneas a marxar. Abandonada per l’heroi, Dido se suïcida, maleint Eneas i la seva descendència i vaticinant els conflictes que oposaran els descendents d’Eneas (els romans) i de Dido (els cartaginesos). En el llibre v, Eneas reprèn el viatge i recala a Sicília on honora la memòria del seu pare amb uns jocs. En el llibre VI, Eneas arriba a Cumes. De la mà de la Sibil·la, baixa als inferns i visita el Tàrtar i els Camps Elisis, on albira el futur de Roma.

A partir del llibre VII, el referent és la Ilíada. Els troians desembarquen al Laci. El rei Llatí concedeix a Eneas la mà de la seva filla Lavínia. Turn, cabdill dels rútuls i promès de Lavínia s’enfurisma. Comencen els conflictes entre troians i rútuls que ocuparan la resta dels llibres.

Finalment, en el llibre XII, Júpiter, contrariat perquè els déus no afavoreixen el curs del destí, convoca una assemblea de les divinitats: la història ha de seguir el seu curs, sense que els déus hi intervinguin. En un combat singular Eneas mata Turn. Finalment, els déus decideixen que s’acompleixi el destí, però Júpiter concedeix a Juno que els troians no crearan una nova Troia; s’hauran de fondre amb els llatins i crearan un nou poble.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

58

Literatura llatina

Eneas no és un heroi èpic stricto sensu. No és astut ni hàbil com Ulisses, ni valent i superb com Aquil·les; és un heroi reflexiu, conscient dels perills i de les dificultats que té a les seves espatlles. És el guia del seu poble, el seu representant ideal. Ha de fer front no solament als seus enemics sinó a la inflexibilitat dels dictàmens del destí. Els seus trets personals estan poc marcats. Destaquen la seva magnanimitat i el seu sentiment de pietas ‘pietat’, veneració envers els avantpassats. Al seu objectiu s’oposen diversos personatges, dotats d’una caracterització psicològica més rica i intensa, com l’africana Dido, prototip de sobirana oriental, en qui ja a l’antiguitat es veien trets de la personalitat de Cleòpatra, o Turn, l’intrèpid rútul, valent fins a la mort. En el conjunt de la narració destaquen alguns passatges de gran bellesa poètica, com la dramàtica narració de la captura de Troia, el relat exquisit de la consumació dels amors de Dido i Eneas, l’evocació del món dels inferns, el plany per la mort del jove Marcel, la descripció idíl·lica del Palatí, l’episodi de les aventures de Nisus i Euríal o la descripció de les armes d’Eneas. El plany pel jove Marcel, mort prematurament En el llibre VI, Anquises acompanya Eneas pels territoris infernals i li mostra la grandesa futura de Roma. La revista es conclou amb el plany per Marcel, el nebot i gendre d’August, destinat a succeir-lo, que morí prematurament. “Eneas l’interromp [Anquises], car veia atansar-se un jove de gran bellesa, d’armes resplendents. Tanmateix, la joia no es reflectia gaire en el seu front, ja que marxava amb els ulls abaixats: – Qui és, pare, aquest qui acompanya d’aquesta manera l’heroi? És el seu fill o bé algú sorgit de la noble nissaga dels seus descendents? Quin estrèpit d’aclamacions li fa la seva escorta! Quina majestat en la seva persona! Però una nit negra li embolcalla el camp amb una trista ombra. Aleshores el diví Anquises li respon amb llàgrimes als ulls: – Fill meu, no vulguis conèixer allò que serà un motiu immens de dol per als teus. Aquest noi, els fats el mostraran a la terra només un breu instant i no el deixaran viure per més temps. Massa poderosa us hauria semblat, oh déus, la nació romana, si aquest present hagués estat perdurable. Quins gemecs d’homes durà el Camp de Mart fins a la ciutat! Quins funerals veuràs, oh Tíber, quan les teves aigües passaran davant el seu túmul recent! Mai cap infant del llinatge d’Ilió no posarà tan altes les esperances dels seus avis i mai la terra de Ròmul no s’enorgullirà tant d’un altre fill nodrit per ella. Ai pietat, ai antiga fe i braços invencibles en la guerra! Ningú no s’hauria aixecat impunement contra aquest jove armat, tant si ell hagués marxat a peu contra l’enemic com si hagués agullonat amb els seus esperons els costats d’un cavall escumós. Ai, infant digne de compassió, si poguessis trencar, fos com fos, els teus fats inflexibles, tu seràs Marcel! Doneu-me lliris a mans plenes, que jo li escampi flors resplendents, que prodigui aquestes ofrenes a l’ànima del meu nét, que li reti aquest inútil homenatge.” Virgili, Aeneis 6, 860-886.

Virgili imità conscientment Homer, no solament establint forts paral·lelismes temàtics entre l’Eneida i els poemes homèrics, sinó també mitjançant la traducció directa d’expressions homèriques (epítets, fórmules, símils, etc.), el recurs als mateixos procediments tècnics, com la narració retrospectiva, o la recreació d’episodis presents en Homer, com els jocs fúnebres en honor d’Anquises que recorden l’episodi anàleg en honor de Patrocle de la Ilíada, la katábasi ‘baixada als inferns’ d’Eneas que troba el seu paral·lel en la nékyia ‘evocació dels morts’, d’Ulisses o la descripció de les armes d’Eneas que remet a la descripció de les armes d’Aquil·les de la Ilíada.

Traduccions al català Virgili (1958). L’Eneida (trad. en hexàmetres de M. Dolç). Barcelona: Ed. Alpha. P. Virgili Maró (1972-1978): Eneida (text revisat i trad. de M. Dolç). Barcelona: Fundació Bernat Metge (en quatre volums).

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

59

Literatura llatina

Destaca la mestria amb què Virgili utilitza l’hexàmetre dactílic i la configuració d’una llengua poètica, que no defuig els arcaismes, la formació de neologismes, l’adaptació de mots grecs, dialectalismes. Conserva sempre un to elevat, un intens sentiment patriòtic i una perfecció formal extrema. Pervivència de l’Eneida L’Eneida esdevingué aviat l’epopeia nacional romana i, per tant, fou àmpliament comentada i usada com a text escolar. Durant el Renaixement, fou un model per a les èpiques nacionals, com ara Os Luisiadas de Camoens o la Gerusalemme liberata de Tasso.

5.2. Horaci

Quint Horaci Flac (Venúsia a la Lucània 65 aC - Roma? 8 aC) és una altra fita de la renovació de la poesia d’època d’August.

Horaci conreà diversos gèneres poètics, en particular, la poesia lírica i l’himne coral, la poesia iàmbica i la sàtira.

L’experiència vital d’Horaci De família humil, tingué una bona educació a Roma i a Atenes. Adscrit al bàndol republicà, fou íntim amic de Virgili, el qual li presentà Mecenes, el seu gran protector. Visqué allunyat de la carrera pública, gaudint del favor del públic i del poder.

5.2.1. La sàtira

Amb el nom de Sermones ‘Converses’, terme que tradueix el mot grec diatriba ‘discursos, converses, diàlegs’, s’apleguen dues col·leccions de sàtires, escrites en hexàmetres dactílics: les Satirae ‘Sàtires’ i les Epistulae ‘Cartes’.

La poesia satírica d’Horaci és una invectiva moral, en què l’autor, amb un fort to moralista, reprèn l’herència de la sàtira llatina i de la diatriba hel·lenística i reflexiona sobre temes comuns com ara problemes ètics o aspectes de crítica literària.

Als dos llibres de Satirae ‘Sàtires’, apareguts entre el 35 i el 30 aC, hi predominen els motius biogràfics i filosòfics, amb un to sarcàstic. Malgrat la influència de l’ètica epicúria, també s’hi reivindiquen els valors tradicionals, com la moderació, el seny, el respecte envers els costums, el rebuig de les excentricitats i els excessos. Hi abunden les polèmiques literàries i són freqüents les burles del comportament dels estoics, posant en evidència la contradicció entre l’austeritat dels principis filosòfics i la seva conducta personal.

Traducció al català Horaci (1927): Sàtires. Epístoles. Text revisat i traducció de Ll. Riber. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

60

Literatura llatina

Les Epistulae ‘Cartes’, escrites entre el 20 i el 15 aC, consten de dos llibres i d’una carta no inclosa en cap llibre, anomenada Epistula ad Pisones ‘Carta als Pisons’, també coneguda amb el nom d’Ars poetica ‘Art poètica’. Les composicions tenen una forta càrrega moralitzant. L’Epistula ad Pisones és un tractat de poètica, sense fil conductor, en què l’autor exposa una sèrie de preceptes generals relatius a la literatura i als gèneres literaris. Defensa la unitat, la coherència i l’harmonia de l’obra poètica, i, naturalment, considera necessari que hi hagi proporció entre el contingut dels poemes i la capacitat i el talent del poeta. L’epístola com a gènere literari Les Epistulae d’Horaci són el punt de partença d’un nou gènere literari, la carta en vers, que aparegué en el Renaixement. Petrarca l’utilitzà per primera vegada a les Epystole, una col·lecció de cartes en hexàmetres adreçades a Barbat de Sulmona. Entre les epístoles més conegudes de la literatura castellana cal citar l’Epístola a Boscán de Garcilaso (del 1534) o la famosa Epístola moral a Fabio de Fernández de Andrada.

5.2.2. La poesia iàmbica Els Iambi, tradicionalment més coneguts amb el títol d’Epodi ‘Epodes’, foren escrits entorn del 30 aC.

Els Epodes són 17 poemes iàmbics, en els quals, amb un fort esperit crític i satíric, Horaci es burla de tot un seguit de pràctiques i de personatges de la societat romana.

Als Epodes, Horaci s’inspirà en els poetes grecs d’època arcaica, encara que és evident també la influència de la tradició satírica llatina. Hi abunda, per tant, la crítica mordaç i el to satíric. Tot és objecte de burla i de blasme: la pudor de l’all, el mal gust dels lliberts enriquits, la lascívia de les velles, la mala poesia, la bruixeria i les pràctiques màgiques i d’altres. Beatus ille ‘Feliç aquell qui...’ Amb aquesta expressió es coneix el tòpic literari consistent a lloar la senzillesa de la vida rural i la felicitat que en resulta. La tradició ha estat molt generosa amb aquesta expressió. Ha estat represa a la Comedieta de Ponza del Marqués de Santillana, que comença amb una paràfrasi del text d’Horaci –“¡Benditos aquellos que con el azada / sustentan sus vidas e viven contentos!”– i per Fray Luis de León en la seva Canción a la vida solitaria –“¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido”. “Home feliç, el qui lluny de negocis, com la raça dels primers mortals, treballa els camps paterns amb els seus propis bous, deslligat de tot deute, i no el desperta el clarí bataller ni s’enerissa de la mar irada, evita el fòrum i la superba llinda dels ciutadans poderosos.” Horaci, Epodi 2, 1-9.

Ut pictura poesis ‘La poesia igual que la pintura’. El vers 361 de l’Epistula ad Pisones ha estat usat com a bandera pels defensors del realisme i del naturalisme i ha estat l’expressió més plàstica del principi de la mímesi ‘imitació’, segons el qual, la literatura havia de reflectir fidelment les situacions i els problemes de la vida quotidiana.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

61

5.2.3. La poesia lírica Plenament inserit en el cercle de Mecenes i valorat per l’establishment polític, Horaci publicà els quatre llibres de poemes lírics anomenats Carmina ‘Poemes’, més coneguts amb el títol d’Odes.

A les Odes és evident la influència dels lírics grecs d’època arcaica (Alceu de Lesbos, Safo de Lesbos, Píndar de Tebes i Anacreont de Teos), dels quals Horaci pren esquemes mètrics, temes i motius.

Els temes i motius presents a les Odes són força variats: • La temàtica eròtica té un tractament menys apassionat i més objectiu que el dels elegíacs. Horaci insisteix en el caràcter efímer i fugaç de l’amor, en els dubtes i les vacil·lacions dels amants, i en la gelosia. • Ocupa un lloc important l’evocació de l’amistat i el record dels amics (Mecenes, Virgili), a qui l’autor demana favors, dóna consells o desitja felicitat. • Són abundants els motius simposíacs, d’inspiració anacreòntica, en què Horaci canta els plaers del vi i de la taula. • És freqüent la formulació poètica de preceptes ètics de la filosofia epicúria: el rebuig de la vida pública, l’elogi de la vida senzilla, el gaudi dels petits plaers que proporciona el simple fet de viure, la companyia dels amics o la diversió a taula. Aquests preceptes constitueixen el nucli de la famosa mediocritas aurea ‘preuada moderació’, una serenor espiritual que no renuncia als petits plaers. El Carpe diem L’expressió carpe diem, treta d’un vers d’Horaci, evoca el gaudi dels plaers del dia a dia. “Leuconoe, no preguntis –no és lícit de saber-ho– quin destí els déus han decretat per a mi i per a tu i no consultis els horòscops de Babilònia. És millor suportar allò que vindrà, tant si Júpiter ens ha concedit de viure molts hiverns com si és l’últim, aquest que ara fatiga el mar Tirrè i les penyes que se li alcen davant. Tingues seny, amara el vi i acaba amb els projectes de llarg abast per a un període tan breu. Mentre parlem, ja haurà fugit, envejós, el temps: gaudeix del dia present i no confiïs gens en el de demà.” Horaci, Carmina 1, 11.

• Traspua també un panegíric envers August i una lloança del seu programa polític. D’acord, doncs, amb els postulats de la renovació ideològica propugnada des del poder, Horaci lloa l’austeritat, la sobrietat, la religiositat tradicional, és a dir, tots els valors tradicionals de la societat romana. En contrapartida, critica el luxe, l’afectació, la mol·lície i el llibertinatge. Es la-

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

62

Literatura llatina

menta de l’existència dels conflictes civils, mentre valora com el més alt dels dons la pau i el consens, tal com és evident en els sis primers poemes del llibre III, les anomenades Odes romanes. • La temàtica literària serveix per a reflexionar sobre el fet literari mateix. Són freqüents el tòpic de la recusatio i el motiu de la immortalitat poètica. Un lloc especial dins la producció lírica d’Horaci és ocupat pel Carmen saeculare ‘El cant del segle’, un veritable himne coral. Per a celebrar els Jocs Seculars del 17 aC, el mateix August encarregà a Horaci un himne dedicat a Apol·lo i a Diana, que havia de ser recitat per un cor de nois i de noies. El Carmen saeculare començava amb una invocació a les divinitats, a les quals es demanava protecció, el retorn de les antigues virtuts i l’acompliment del programa d’August.

La recusatio Amb aquest tòpic, els poetes feien referència a la voluntat d’evitar d’escriure obres extenses, llargues, de temàtica grandiloqüent o heroica, com ara poemes èpics o tragèdies, tot preferint les composicions breus, lleugeres. La formulació més clara és present en el pròleg dels Aitia del poeta hel·lenístic Cal·límac de Cirene (305-240 aC).

Pervivència d’Horaci Durant tota l’antiguitat l’obra d’Horaci fou llegida, divulgada i comentada. A l’edat mitjana es conegué sobretot l’Horaci més satíric, (precisament Dant l’anomena Orazio satirico), i fou especialment apreciat pel seu moralisme. A la literatura catalana, la influència d’Horaci es fa sentir sobretot en època moderna. Horaci fou traduït per Josep Forteza i Joan Sardà a Lo gai saber. Malgrat tot, foren els autors de l’anomenada Escola Mallorquina els qui assimilaren millor la seva influència. En aquest sentit, cal destacar les Horacianes de Costa i Llobera, publicades el 1906, en les quals és inclosa una traducció de l’oda 16 del segon llibre de les Odes d’Horaci.

La immortalitat d’Horaci Preveient la fama que tindria la seva obra, Horaci clou el segon llibre de les Odes amb la següent profecia: “Aprendran els meus versos els pobles cultes que veuen les aigües de l’Ebre i del Roine”.

5.3. La poesia elegíaca En època d’August, la renovació afecta també un altre gènere poètic: la poesia elegíaca.

L’elegia d’època d’August, representada per Corneli Gal, Tibul, Properci i Ovidi, és un gènere evasiu i apolític, que privilegia la temàtica privada, especialment l’eròtica; per aquest motiu, podia entrar en contradicció amb el programa de renovament ideològic propugnat per August, el qual incidia en l’enaltiment de les virtuts públiques.

S’ha discutit molt sobre el model seguit per l’elegia llatina, que segueix tant l’epigrama eròtic hel·lenístic com l’elegia grega. L’epigrama eròtic era una composició molt breu i enginyosa que privilegiava la temàtica eròtica de caràcter subjectiu. L’elegia grega, definida per l’ús del dístic elegíac, tenia inicialment un to fúnebre i nostàlgic, encara que també s’havia utilitzat per a narrar aventures eròtiques de la mitologia clàssica; per la manera de tractar el tema amorós, és qualificada per la crítica com a “objectiva”, per a diferenciar-la de l’elegia llatina, definida com a “subjectiva’.

Corneli Gal El primer codificador d’aquesta nova forma d’elegia fou Corneli Gal (70-29 aC), un estret col·laborador d’August que fou el primer governador d’Egipte, encara que posteriorment caigué en desgràcia i se suïcidà. Gal, en la seva obra titulada Amores ‘Amors’, utilitzà el dístic elegíac per a expressar els seus amors desgraciats per Lícoris, una actriu de vida dissoluta. Dissortadament, de l’obra pionera de Gal, se’n conserven pocs versos.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

63

Literatura llatina

A Roma, el dístic elegíac, el metre propi de la poesia elegíaca, es fa servir, normalment, en poemes més extensos de caràcter plenament “subjectiu”, que expressen els sentiments amorosos del poeta envers la seva estimada o envers un puer delicatus ‘noi refinat’. Seguint un costum hel·lenístic, adoptat ja per Catul, els elegíacs anomenaren les seves estimades amb un pseudònim d’origen grec: les amants de Tibul s’anomenen Dèlia (un epítet de Diana, inspirat en l’illa de Delos on aquesta deessa havia nascut) i Nèmesi (nom d’una deessa grega), la de Properci, Cíntia (en record de l’epítet d’Apol·lo), i la d’Ovidi, Corinna (nom d’una poetessa grega). De l’elegia clàssica a l’elegia romàntica Pel seu to queixós i nostàlgic, l’elegia esdevingué sinònim de plany i de lamentació i acabà essent el gènere dedicat a l’expressió de l’enyor. Durant el segle XVII s’intentà adaptar el dístic elegíac a les llengües modernes (Klopstock, Goethe, Hölderlin, Coleridge). Precisament el quart llibre de Properci captivà Goethe (1749-1832), el qual escriví, adaptant el dístic elegíac, les seves Römische Elegien ‘Elegies romanes’ (1795), donant carta de naixement a l’elegia romàntica. A la literatura catalana, a la tradició de l’elegia romàntica de to nostàlgic pertanyen les Elegies de Joan Alcover, incloses en Cap al tard (1909), L’elegia de Josep Maria López Picó (1925) i Les Elegies de Biervielle de Carles Riba.

5.3.1. Tibul Tibul (Gabis al Laci 49/48 aC - Roma 19 dC), fill d’una família acomodada, formà part de l’entourage de Mesal·la, un important polític.

L’obra de Tibul, titulada Carmina ‘Poemes’, consta de dos llibres d’elegies de temàtica preferentment eròtica i de fort caràcter subjectiu.

Tibul conreà una elegia de to molt personal, allunyada dels motius de la propaganda d’August. Utilitzà relativament poc el recurs de la mitologia i preferí, en canvi, l’articulació, sovint antitètica, dels seus pensaments o sentiments en forma de petits quadres. El primer llibre consta de deu elegies, cinc de les quals, dedicades a Dèlia, pseu-

Traducció al català

dònim de l’estimada de Tibul, recorden les diverses fases de la passió amorosa, des de l’enamorament impulsiu a la ruptura final. En tres elegies es canten els amors pel jove Marat. També canta motius no estrictament eròtics, com ara l’elogi de la vida rural, senzilla i retirada, el gaudi serè del dia a dia, l’angoixa per la mort, el menyspreu de l’ambició política, l’elogi de la pau o el rebuig de la guerra. El segon llibre consta de sis elegies. Ocupa un lloc primordial l’anomenat cicle de Nèmesi, nom de la nova amant de Tibul. Aquest és, una altra vegada, un amor impossible, turmentat i autodestructiu. També són presents els elogis de la vida rural, descrita amb els tons bucòlics de l’Edat d’Or.

Tibul (1925): Elegies. Text revisat i traducció de C. Magrinyà i J. Mínguez. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

64

Literatura llatina

El paraklausithyron Aquest nom designa el tòpic que consisteix en l’expressió d’un lament o d’un prec davant la porta de l’estimada, la qual, per estar tancada, impedeix l’encontre amorós. “A la nostra amant li ha estat posada una custòdia cruel: una porta inflexible ha estat fermament tancada. Porta d’un propietari inaccessible! Que la pluja t’assoti, que et colpeixin els llamps llançats per ordre de Júpiter! Oh porta, tant de bo t’obrissis de bat a bat només per a mi sol, vençuda per les meves queixes! No facis remor quan t’obri, girant furtivament les pollegueres. I si la meva bogeria t’ha dit males paraules, no les tinguis en compte: demano que ara caiguin sobre el meu cap. Més aviat has de tenir present tot allò que t’he dit moltes vegades amb veu suplicant, quan et penjava garlandes de flors.” Tibul, Carmina 1, 2, 5-14.

5.3.2. Properci Properci (Assís a l’Úmbria 50/47 aC - Roma, abans del 15 aC) és un dels altres grans poetes elegíacs d’època d’August.

En els quatre llibres d’elegies de Properci, coneguts amb el nom de Carmina ‘Poemes’, la temàtica amorosa, centrada en la figura de Cíntia, es barreja amb altres temes més transcendents, com l’enaltiment de les virtuts tradicionals, l’amor per la pàtria i la lloança d’August.

Als tres primers llibres hi predomina la temàtica eròtica, centrada en la figura de Cíntia, l’amant del poeta, frívola, capritxosa, voluble i irascible. Es recorden totes les fases de la passió amorosa: l’enamorament sobtat i colpidor, l’amor cec i complet, els dubtes, les infidelitats i els retrets, la primera ruptura, la reconciliació i, per fi, la separació definitiva. El poeta és un jove amant, ple d’energia, que no dubta a proclamar els seus amors amb gran emotivitat sensual, bo i fent recurs a la mitologia. En el darrer llibre, Cíntia, ja morta, és objecte d’una idealització literària i d’una evocació constant. L’evocació de Cíntia En el llibre IV, la figura de Cíntia és objecte d’una notable evocació poètica que n’endolceix el record. En aquest poema, Cíntia s’apareix al poeta, un cop morta. “Els Manes són alguna cosa. No tot ho acaba la mort i una ombra lívida s’escapa de la pira que ha estat vençuda. En efecte, m’ha semblat veure, ajaguda sobre el meu llit, Cíntia, que fa poc ha estat enterrada prop de la remor d’un camí apartat, una nit que el son em tenia pendent de les exèquies del meu amor i que jo mateix em queixava del fred reialme del meu llit. Tenia els mateixos cabells amb els quals ens fou arrabassada i els mateixos ulls; el seu vestit era cremat per un costat i el foc havia consumit l’aiguamarina que solia portar al dit. Les aigües del Leteu li havien marcit els llavis. La respiració i la veu que m’enviava eren pròpies d’una persona viva però cruixien els polzes de les seves mans fràgils.” Properci, Carmina 4, 7, 1-12.

El Corpus Tibullianum Associat a l’obra de Tibul ens ha arribat l’anomenat Corpus Tibullianum ‘Corpus de Tibul’, una col·lecció de composicions atribuïbles als poetes del cercle literari de Valeri Messal·la.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

65

Properci també conreà motius més transcendents que progressivament adquireixen més importància, especialment en el llibre quart. Així, participa plenament del renovament moral d’August en cantar els valors de la nova Roma: l’evocació del passat, l’enaltiment de la Itàlia camperola i de la vida rústica, el menyspreu de les riqueses i la lloança de l’austeritat tradicional i tots els altres motius de la propaganda oficial. També fa referència a altres esdeveniments que serveixen per a enaltir August, com ara la inauguració del temple d’Apol·lo Palatí, l’expedició contra els parts o la victòria d’Acci. L’exaltació de la figura d’August L’exaltació d’August i del seu règim és present en tota l’obra de Properci, però, especialment, en el llibre IV, el més allunyat de la temàtica eròtica. “Llavors [Apol·lo] parlà: “Oh, descendent d’Alba Longa, salvador del món, August, més gran que el teu avantpassat Hèctor! Venç en el mar; la terra és ja tota teva; per la teva causa el meu arc lluita i et protegeix de tot aquest pes que porto a les meves espatlles. Allibera la teva pàtria de la por, ella que ara confiant en tu, que n’ets el venjador, ha col·locat sobre la proa de la teva nau els vots públics.” Properci, Carmina 4, 6, 37-42.

En el quart llibre, a més dels motius patriòtics, hi abunden els motius etiològics, a la manera dels Aitia de Cal·límac, amb els quals s’explica l’origen d’institucions o fenòmens de la civilització romana, com ara el culte del déu Vertumne, l’Ara Màxima d’Hèrcules o el temple d’Apol·lo Palatí. Pervivència de Properci Properci gaudí de gran fama durant tota l’antiguitat, però durant l’edat mitjana fou oblidat. Petrarca redescobrí la seva obra i, des d’aleshores, fou molt imitat. Inspira els primers versos de la Canción a las ruinas de Itálica de Rodrigo Caro (del 1595) i influí notablement en el jove Goethe, especialment en Der Besuch i en Euphrosyne.

5.4. Ovidi Publi Ovidi Nasó (Sulmona al centre d’Itàlia 43 aC - Tomis 18/17 dC) és una de les altres grans figures de la poesia d’època d’August. L’experiència vital d’Ovidi Fill de cavallers romans, Ovidi refusà la carrera política i es refugià en la literatura. Conreà primer el gènere elegíac, però també escriví èpica o tragèdia. Fou un hàbil versificador i un poeta molt erudit. De fet, però, el to d’alguna de les seves obres no es corresponia gaire amb el clima de renovació ideològica propugnat per August. L’any 8 aC August l’exiliava a Tomis, a les costes del Mar Negre. El mateix Ovidi afirma que la causa d’aquesta decisió fou carmen et error, ‘un poema i un error’, sense que es pugui saber exactament a què es referia. L’exili el traumatitzà i el marcà per a la resta de la seva vida. Aïllat de tothom i vivint entre bàrbars, reclamarà a August i a Tiberi infructuosament el perdó.

Ovidi fou un autèntic literat, hàbil, superficial, frívol, amb una extraordinària capacitat de fer versos, que conreà la poesia elegíaca, subjectiva i objectiva, i la poesia èpica de temàtica mitològica.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

66

La seva obra ha estat sovint criticada per l’excessiva cura formal i per l’excés de retoricisme, fins i tot en l’expressió dels sentiments més íntims, en la qual Ovidi no es pot treure de sobre el pes de l’educació retòrica escolar. Algunes de les seves obres no són sinó variacions infinites sobre un mateix tema (les cartes d’amor en les Heroides o les transformacions a les Metamorfosis). A més, amb la seva audàcia, transgredeix les convencions tradicionals que regien, implícitament, els gèneres literaris, i els combina.

5.4.1. La primera poesia elegíaca La seva aparició en l’escena literària es féu amb els seus cinc llibres d’Amores ‘Amors’, posteriorment reduïts a tres. En aquesta col·lecció d’elegies, Ovidi expressa les diferents fases de la passió amorosa per una tal Corinna, nom sota el qual s’amaga l’estimada, real o imaginària, del poeta. Com Properci, enriqueix l’expressió de la subjectivitat del poeta amb les digressions anecdòtiques de caràcter mitològic o metaliterari, com ara la lamentació per la mort de l’ocellet de Corinna, inspirat en la mort de l’ocell de Lèsbia de Catul, l’evocació nostàlgica de la pàtria natal o el plany per la mort de Tibul. També dins l’elegia eròtica, escriví una col·lecció de cartes fictícies, en dístics elegíacs, les Heroides ‘Heroïnes’. Seguint la tradició de l’epístola eròtica hel·lenística adaptada ja per Properci, Ovidi reprodueix les cartes que quinze heroïnes de la mitologia haurien adreçat als seus amants. Amb aquest recurs literari, Ovidi esdevé un hàbil intèrpret de la psicologia femenina. El poeta consagrà tres llibres d’elegies a la pràctica de l’amor: l’Ars amatoria ‘L’art d’estimar’, els Remedia amoris ‘Remeis per a l’amor’ i els Medicamina faciei feminae ‘Cosmètics per al rostre de les dones’. Aquests tres llibres constituïen una innovació tant des del punt de vista formal com des del punt de vista temàtic. L’Ars amatoria és un manual de seducció en tres llibres. En els dos primers, destinats als homes, Ovidi ensenya com trobar, seduir i captivar l’estimada. El tercer llibre, adreçat a les dones, constitueix la rèplica als anteriors, ja que Ovidi exposa els mitjans per a seduir els homes. Els Remedia amoris continua l’obra anterior i exposa els mitjans que té l’home per a alliberar-se d’un amor desgraciat. Aquesta trilogia didàctica de l’amor es completava amb els Medicamina faciei feminae, un poema dedicat al maquillatge i a la cosmètica. Consells per a l’amant de l’Ars amatoria En el decurs de l’Ars amatoria, Ovidi forneix l’eventual lector de tota una sèrie de consells per dur a terme i conservar les seves conquestes. Així s’adreça als homes: “Cedeix sempre quan ella s’enfronti a tu. Cedint, et sortiràs amb la teva. Limita’t a acomplir el paper que ella t’assigni. Si critica alguna cosa, critica-la també tu. Si aprova alguna cosa, aprova-la tu també. A allò que digui ‘sí’, digues tu també ‘sí’; a allò que digui ‘no’, també tu digues ‘no’. Quan ella rigui, intercanvia-li un somriure; recorda: si ella plora, plora tu també.” Ovidi, Ars amatoria 2, 198-203.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

67

En realitat, malgrat la seva aparença didàctica, són llibres irònics i paròdics, en què Ovidi no fa sinó convertir en poesia les pràctiques de la seducció amorosa. De fet, si la causa del seu exili fou l’escàndol o la immoralitat d’aquests llibres, la pena fou absolutament desproporcionada amb el “delicte” comès.

5.4.2. La poesia elegíaca objectiva

Els Fasti són una elegia objectiva, inspirada en els Aitia de Cal·límac, en què Ovidi descriu les festes religioses de l’any romà, tot narrant-ne l’origen i referint les llegendes mítiques relacionades amb les diverses festivitats.

Les idus de març cantades per Ovidi En les idus de març se celebrava l’aniversari de l’assassinat de Juli Cèsar. Ovidi ho evoca en els Fasti amb els següents versos: “Volia passar per alt els punyals que traspassaren el nostre príncep, quan Vesta em parlà així des del seu cast fogar: ‘No dubtis a recordar-los: Cèsar va ser el meu sacerdot; fou contra mi que atemptaren amb llurs armes aquelles mans sacrílegues. Jo mateixa em vaig endur aquell heroi i, al seu lloc, vaig deixar-hi un simulacre: el que va caure sota el punyal era només l’ombra de Cèsar’. Ell, certament elevat al cel, contempla el palau de Júpiter i posseeix un temple dedicat al gran fòrum. Tanmateix, tots aquells atrevits sacrílegs que, desafiant la voluntat dels déus, havien profanat el cap d’un pontífex, trobaren la mort que mereixien. Sigueu-ne testimonis, camps de Filips, i vosaltres que emblanquiu la terra amb els vostres ossos. Venjar el seu pare amb una guerra justa: això fou el que calia fer, això fou el deure filial, això fou la primera gesta d’August.” Ovidi, Fasti 3, 697-710.

5.4.3. La poesia èpica

Ovidi, però, se sentí insatisfet conreant només l’elegia de temàtica eròtica. La seva ambició i la seva facilitat versificadora el portaren a conrear altres gèneres literaris, i començà l’elaboració d’un poema èpic de caràcter mitològic, d’inspiració alexandrina, les Metamorphosis ‘Metamorfosis’.

El gènere literari de les Metamorfosis L’obra respon al típic esquema de l’èpica alexandrina, formada per petites escenes i episodis (els anomenats epil·lis), lligats i juxtaposats per un fil conductor. Amb tot, en les Metamorphosis d’Ovidi és evident la influència d’altres gèneres literaris, com les desgràcies amoroses de l’elegia, l’afany instructor de la poesia didàctica, el dramatisme d’alguns diàlegs típics de la tragèdia o els tons idíl·lics de la poesia bucòlica.

Els quinze llibres de les Metamorfosis narren les diverses mutacions o canvis soferts pels personatges de la mitologia. Seguint aquest fil conductor, se succeeixen els diversos quadres o episodis. El punt de partida és el caos primitiu, la creació de l’home i la successió de les diverses edats. Analitza moltes llegendes,

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

68

Literatura llatina

el cicle tebà, el cicle troià, i culmina amb l’apoteosi de Juli Cèsar, el qual, segons la propaganda oficial, s’havia convertit en un estel.

Ovidi es mostra com un excel·lent narrador, tant en la descripció dels episodis com en l’articulació dels quadres, amb una gran habilitat en l’expressió dels sentiments i en la subtilesa dels discursos. L’Edat d’Or descrita per Ovidi L’Edat d’Or, el període mític en què l’home vivia lliure i feliç dels productes que la naturalesa oferia espontàniament, és descrita en to bucòlic a les Metamorfosis. “Fou creada la primera Edat, l’Edat d’Or, en la qual, sense cap responsable, per iniciativa pròpia, sense necessitat de lleis, es conreava la lleialtat i la rectitud. El càstig i la por eren absents i no s’intercanviaven paraules amenaçadores ni la multitud suplicant tenia por del jutge, sinó que tothom estava tranquil i segur. Encara el pi, extret de les muntanyes d’origen per a visitar mons estrangers, no havia penetrat en les aigües cristal·lines del mar i els homes no coneixien altres costes que les seves. Encara les ciutats no havien estat rodejades amb fossats; no existia la trompeta ni les banyes de bronze, ni els cascs ni les espases. Sense fer ús de l’exèrcit, els pobles vivien en un estat ple de pau, lliure de preocupacions. La mateixa Terra, sense patir cap mena de mal i sense ser tocada per l’arada ni per l’aixada, oferia, espontàniament, tots els seus fruits.” Ovidi, Metamorphosis 1, 89-124.

5.4.4. La poesia elegíaca de l’exili De l’època del seu exili són les Tristia ‘Tristes’, en cinc llibres, i les Epistulae ex Ponto ‘Cartes des del Pont’. Són elegies personals, monòtones, aduladores, en les quals el poeta, d’una manera insistent, expressa el seu dolor, molt sincer, per la situació en què viu i demana, fins a caure en el servilisme, el perdó dels emperadors. De totes maneres, no abandona la càrrega metaliterària i hi abunden les referències a altres autors, obres i motius literaris. Ovidi recorda la nit de l’exili A les Tristia són freqüents les evocacions de les causes de l’exili que pateix el poeta. En aquest poema, Ovidi recorda la nit en què va rebre l’ordre imperial d’abandonar Itàlia. “Quan torno a reveure la visió tristíssima d’aquella nit, que fou l’última que vaig passar a Roma, quan repenso la nit en què vaig abandonar tot el que m’era estimat, encara ara cau dels meus ulls una llàgrima. Ja gairebé havia vingut la llum del dia, en què el cèsar em va ordenar d’allunyar-me dels extrems confins d’Ausònia. No vaig tenir ni temps ni la predisposició suficients per a preparar les coses necessàries. Un llarg retard entorpia el meu esperit. No vaig poder escollir els esclaus, ni els companys, ni els vestits ni les coses útils per a un pròfug. Estava atònit com aquell qui, colpit per un llamp, resta viu, però que no s’adona de ser-ho.” Ovidi, Tristia 1, 3, 1-12. Pervivència d’Ovidi Durant l’edat mitjana, Ovidi esdevingué un personatge de llegenda. Fou un dels autors més preferits, probablement a causa de la gran perfecció formal i del virtuosisme tècnic de la seva obra. Elements eròtics presents en Ovidi es confondran amb els conceptes feudals de la poesia trobadoresca.

Ibis També a l’exili escriví una altra elegia, Ibis, en record de l’obra homònima de Cal·límac dirigida contra Apol·loni de Rodes, en què Ovidi critica i ataca un enemic desconegut.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

69

A l’edat mitjana catalana, Ovidi és força conegut i estudiat, directament o indirectament. És la font per a l’anònim Facet o llibre de la cortesia. Així se sap que Pere de Queralt posseïa un Remey d’amor, que podia ser una versió dels Remedia amoris. També les Heroides foren conegudes i influïren en La bella Venus de Francesc de la Via. En el segle XIV, Guillem Nicolau, el rector de Maella, en féu la primera traducció. També tingueren gran fama les Metamorfosis que durant l’edat mitjana foren una mena d’enciclopèdia de mitologia. Precisament gaudí de molta fama l’Ovidé Moralisé (la data d’aparició és incerta, segles XIIIXIV), una extensa traducció de les Metamorfosis. Boccaccio en féu una adaptació en la seva Genealogia deorum ‘Genealogia dels déus’ (del 1350 aproximadament). D’aquesta obra en deriva, indirectament, la faula de Príam i Tisbe, molt present en la literatura popular de l’edat mitjana i citada per Guerau de Cabrera. No conservem la primera traducció catalana de les Metamorfosis, obra de Francesc de Pinós, però sí la de Francesc Alegre, publicada a Barcelona el 1494.

5.5. La historiografia: Titus Livi El clima polític instaurat per August modificava els paràmetres d’actuació de la historiografia, ja que el nou règim imposava unes limitacions més clares i evidents als historiadors, els quals havien d’anar amb molta cura a l’hora de tractar la història contemporània.

En època d’August, l’historiador del nou règim fou Titus Livi (Pàdua 60/59 aC - Roma 12/17 dC), autor d’una monumental obra històrica, l’Ab urbe condita ‘Des de la fundació de la ciutat’, en què narrava la història de Roma, des dels orígens fins a l’època d’August.

La gran extensió de l’obra, que cobria el període comprès entre la fundació de Roma (753 aC) i la mort de Drus (9 aC), n’ha compromès la conservació. Els 142 llibres foren dividits en grups de 10 llibres, anomenats dècades, de les quals es conserven només la primera, la tercera, la quarta i la primera meitat de la cinquena dècada. De la resta, se’n tenen notícies gràcies al resum que en féu Florus i a les periochae, literalment en grec ‘contingut d’un llibre’, una mena de sumaris força irregulars, fets per un abreviador anònim, que resumeixen els principals continguts de cada llibre. Quant al mètode historiogràfic, s’ha considerat que Livi està poc atent a la crítica de les seves fonts, ja que manifesta una gran despreocupació per examinar-ne l’exactitud. Per norma, utilitza un únic autor per al relat principal i per als detalls fa servir altres fonts. És, doncs, un historiador de segona mà, que escull de manera assenyada la seva font segons les circumstàncies. No és estrany que apareguin contradiccions i malentesos (especialment quan segueix els autors grecs). Malgrat aquesta manca d’esperit crític, en alguns casos, intenta reproduir els diferents punts de vista i fer-los coherents, eliminant les incongruències. Sovint omet les versions que no afavoreixen els romans o les sotmet a deformacions patriòtiques. Quant a l’estructura, la narració adopta una perspectiva cronològica, com l’annalística tradicional, i s’estructura any per any. Tanmateix, Livi insereix

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

70

quadres escènics, discursos i aparences dramàtiques per tal d’animar el relat. En general, prefereix el dramatisme a l’exactitud i manifesta poc interès per la geografia, per les descripcions topogràfiques i per les institucions polítiques o militars. Quant a la posició historiogràfica, Livi és un esperit conservador, que escriu des d’una fèrria perspectiva nacional. La seva obra suposa una reanimació de la historiografia romana, ja que la història de Roma és entesa, des d’una perspectiva patriòtica, com una gran història col·lectiva en què participa tothom i que culmina amb August. En aquest sentit, és una història teleològica ja que Roma ha esdevingut una gran potència gràcies a les seves virtuts. Tot i les seves aparents simpaties republicanes, Livi és un escriptor plenament fidel al programa d’August. Manifesta reconeixement i admiració per les realitzacions de l’emperador, critica la corrupció dels costums i defensa la tornada als valors tradicionals, en total sintonia amb la propaganda oficial. Quant a l’estil, Livi és molt deutor de les teories de la historiografia hel·lenística: cal enriquir el relat i fer-lo agradable. Per això, en la línia del barroquisme alexandrí, es complau amb els quadres de fort dramatisme, en les peripècies anecdòtiques, en l’elaboració de discursos de forta càrrega emocional i en les escenes de masses. Pervivència de Titus Livi L’obra de Titus Livi va ser molt citada durant l’edat mitjana. Per iniciativa de l’infant Joan, el futur Joan I, l’any 1383 Guillem de Copons en féu la primera traducció al català, basant-se en la traducció francesa de Pierre Bersuire. Aquesta traducció catalana serví, al seu torn, de base a la traducció castellana de Pero López de Ayala, del 1497.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

71

Literatura llatina

6. L’època julioclàudia (14 dC-68 dC)

Mort August, la consolidació del nou règim imperial és obra dels seus descendents, membres de les gentes Júlia i Clàudia: Tiberi (14-37 dC), Calígula (37-41 dC), Claudi (41-54 dC) i Neró (54-68 dC). El nou règim abandona progressivament la ficció de la vigència de la legalitat republicana i augmenta el seu caràcter autocràtic i monàrquic. A la fi, els excessos de l’emperador Neró provoquen una conspiració que posa fi a la dinastia julioclàudia. També l’activitat intel·lectual es ressent d’aquest clima de creixent autoritarisme: la literatura ha de conviure en uns límits cada cop més estrets i són fre-

Bust de Tiberi. Roma. Museus Capitolins.

qüents les condemnes de diversos autors, especialment historiadors senatorials, partidaris de la República, poc benèvols amb la institució imperial. A la resta de la producció literària es fa cada cop més evident el pes de la retòrica i de l’educació escolar, basada, principalment, en els autors de les èpoques

Tiberi Fillastre d’August, Tiberi fou escollit successor a la mort d’August, el 14 dC.

anteriors. Alguns autors d’aquesta època reaccionen contra el classicisme de la prosa ciceroniana o de la poesia virgiliana. També avança el costum de barrejar gèneres i estils literaris, bo i abandonant els cànons, explícits o implícits, que havien regit l’activitat literària. En general, les obres literàries es caracteritzen per una càrrega retòrica cada cop més feixuga, amb una sobreabundància de referències erudites i metaliteràries.

6.1. La poesia èpica: la Pharsalia ‘Farsàlia’ de Lucà Lucà (Còrdova 39 dC - Roma 65 dC), fill d’una poderosa família de la Bètica i nebot de Sèneca, formà part de la refinada cort de Neró i gaudí dels favors del príncep. Posteriorment, implicat en la conjuració dels Pisons, se suïcidà.

La gran obra de Lucà és la Pharsalia ‘Farsàlia’, un poema èpic, en hexàmetres dactílics, centrat en l’enfrontament entre Cèsar i Pompeu.

Pel que fa a la temàtica, la Pharsalia narrava els esdeveniment de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, des del pas del Rubicó, per part de Cèsar, fins a la conquesta d’Alexandria, ciutat en la qual Pompeu havia trobat la mort.

Pel que fa a l’estructura, el narrador omniscient abandona l’objectivitat pròpia de l’èpica tradicional i s’implica decididament en el relat, tot jutjant i manifestant la seva pròpia opinió. Se segueix un ordre estrictament cronològic, seleccionant els quadres i els episodis més significatius del conflicte.

Farsàlia Farsàlia és una localitat de la Tessàlia a Grècia, en la qual tingué lloc, l’any 48 aC, l’enfrontament decisiu entre les tropes de Pompeu, partidàries de la República, i les tropes de Cèsar, el qual resultà vencedor.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

72

Pel que fa als personatges, Lucà no segueix una línia constant. Els dos principals protagonistes, Cèsar i Pompeu, són cegats per la seva desmesurada ambició de poder. Cèsar apareix com una figura “demoníaca”, dominada per les passions i mancat de pietas. A ambdós personatges, s’hi contraposa Cató d’Útica, el cap de la resistència republicana, un auster moralista, exemple de virtut i de constància. L’heroi és, doncs, el savi virtuós. Cèsar, una figura “demoníaca” Cèsar, un personatge ambiciós, posseït per les passions, desmesurat, és un dels causants de la desgràcia col·lectiva que suposa la Guerra Civil. “Pel que fa a Cèsar, no només hi havia el renom i la fama de bon general, sinó una valentia que no sabia romandre inactiva i un sol sentiment de vergonya; vèncer sense combat; violent, indomable, allí on l’esperança i la còlera el cridaven, allí posava la seva mà i mai no deixava d’embrutar la seva espasa, perseguint amb obstinació els seus propis èxits, demanant amb insistència el favor de les divinitats, passant pel davant de tot allò que li suposava un obstacle per al seu il·limitat afany de poder, content d’haver sabut fer camí amb la destrucció.” Lucà, Pharsalia I, 145-150.

Amb tot, la Pharsalia cedeix en algun punt a les convencions del gènere èpic. Així, són presents les digressions de temàtica diversa (astronomia, geografia, etnografia, geologia, botànica o religió) que serveixen per a donar un to pintoresc o augmentar el dramatisme de les escenes. També hi són presents els catàlegs de personatges, com ara la descripció de les legions gal·les de Cèsar o l’elenc dels aliats de Pompeu. No hi falten les acurades descripcions de batalles i de fenòmens naturals, com ara el desfermament d’una tempesta, i també els discursos en boca dels personatges. Per diverses raons, s’ha considerat que la Pharsalia constitueix una epopeia sui generis, amb la qual Lucà ha volgut trencar, conscientment, els cànons de la poesia èpica. Pel que fa a la temàtica, l’argument, extret de la història romana recent, era una lluita fratricida que no podia desembocar en grans èxits i victòries, amb la qual cosa s’eliminava una de les funcions bàsiques de la poesia èpica: la funció celebrativa o commemorativa. Quant als personatges, a la Pharsalia no hi ha herois, sinó protagonistes dotats, això sí, d’una intensa personalitat. D’altra banda, tampoc la intervenció divina no és el motiu impulsor de les conductes i de les accions dels personatges. A més, la presència de l’element meravellós o del sobrenatural és molt limitada. En certa mesura, hom pot afirmar que Lucà ha “humanitzat” l’èpica. Malgrat defugir els cànons de l’èpica, Virgili és un referent de primer ordre al llarg de tota l’obra. A la Farsàlia són evidents i freqüents la imitació deliberada de situacions i de passatges, el calc de versos sencers i l’ús dels mateixos procediments mètrics. Pervivència de Lucà Pel seu elevat moralisme, Lucà fou molt apreciat pels autors cristians. Durant l’edat mitjana gaudí d’una gran fama i la seva obra fou objecte d’imitacions i de traduccions. Una primera traducció de la Farsàlia és present a la General Estoria del rei Alfons X de Castella. Fou elogiat per tots els humanistes i influí en Tasso i en Montaigne.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

73

Literatura llatina

6.2. La sàtira: Persi Persi Flac (Volterra a Etrúria 34 dC - Roma 62 dC) fou un jove estoic de bona família, actiu durant el regnat de Neró. Influït per l’estoïcisme, majoritari a la cort de Neró, Persi és un auster moralista que renova el gènere satíric.

Els sis llibres de Satirae ‘Sàtires’ de Persi són un vehicle d’expressió de les crítiques contra una societat degenerada i plena de vicis.

Les Satirae s’obren amb una autodefensa, en la qual Persi intenta de definir la posició i el deure de la sàtira davant la corrupció generalitzada del món que l’envolta. Tot seguit cada sàtira està dedicada a la crítica d’un vici o a la defensa dels ideals de la moral estoica. A l’obra, seguint els tòpics de la invectiva, es critiquen tots els vicis: l’avarícia, la prodigalitat, la manca de decisió, la gola, la mol·lície, la vanitat, l’ambició desmesurada, l’orgull, la superstició religiosa. Per això, desfila tota una galeria de personatges abjectes, com ara el mercader gasiu, el bon vivant, el boig enamorat, el jugador o el luxuriós, que són objecte de burla i sarcasme. En la línia més ortodoxa de l’ètica estoica, Persi defensa que només la filosofia i el menyspreu de les passions condueixen a la veritable felicitat. L’ideal filosòfic, centrat en l’autoconeixement i en l’autoinspecció, és presentat com la millor manera de viure, ja que porta a la veritable felicitat. Per això, és implacable en la crítica i en la denúncia de tots els errors de la societat. En general, destaca l’intens contingut moralitzador, acompanyat d’una intensitat emotiva molt forta, d’un desig de puresa total i d’un gran rigor doctrinal. L’estil de Persi és força directe i senzill i defuig l’ampul·lositat retòrica imperant en època neroniana. Atès l’elevat moralisme i malgrat la seva tradicional obscuritat, Persi fou un autor molt apreciat entre els cristians.

6.3. Sèneca Descendent d’una influent família de la Bètica, Sèneca (Còrdova 2 aC - Roma 65 dC), fou un dels intel·lectuals més importants d’aquesta època.

De Sèneca en destaquen l’obra filosòfica, basada en l’estoïcisme, les tragèdies, impregnades d’un fort patetisme, i l’Apokolokynthosis.

Sèneca és qui millor encarna les tribulacions, les vacil·lacions, les contradiccions les dificultats dels intel·lectuals davant les actuacions del règim imperial.

Traducció al català Persi (1954): Sàtires (text revisat i trad. de M. Dolç). Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

74

Literatura llatina

En efecte, tot i que s’identificava plenament amb els postulats de la moral estoica, fou un home molt ric, freqüentà els cercles del poder i ocupà els càrrecs més importants de l’administració imperial fins que caigué en desgràcia. La vida de Sèneca Fill d’un important rètor, Sèneca formava part d’una important i rica família originària de la Bètica. Exiliat per Claudi, fou perdonat gràcies als oficis d’Agripina i esdevingué el preceptor de Neró. Durant els primers anys del Principat de Neró, en el qual els ambients estoics de Roma havien posat moltes esperances, Sèneca fou la seva mà dreta i controlà tots els ressorts del poder. Posteriorment, alumne i preceptor entraren en conflicte a mesura que es feia més evident el caràcter autocràtic del jove emperador. Implicat en la conjuració dels Pisons, Neró l’obligà a suïcidar-se.

6.3.1. La producció filosòfica En general, la producció filosòfica de Sèneca adopta la forma d’epístoles o de diàlegs, en què desfilen una rere l’altra tota una sèrie de meditacions transcendentals, basades en l’estoïcisme més ortodox.

Sèneca manifesta una fe cega en l’existència d’una providència creadora, els designis de la qual, plenament racionals, poden ser analitzats i compresos per l’home, mitjançant l’estudi de la filosofia.

Sèneca dedica poc espai a l’especulació i a l’elucubració teòrica, ja que el seu interès i la seva preocupació se centren en les coses properes i immediates. Els preceptes estoics serveixen per a resoldre els problemes de la vida i aconseguir el bé suprem, és a dir, la felicitat, identificada amb l’exercici de la virtut. Per a fer-ho, el savi s’ha d’adaptar a les necessitats de la vida, aprofundir en l’autoconeixement, alliberar-se de les passions i dels temors, crear una tranquil·litat d’esperit i no veure’s afectat per les desgràcies.

L’obra filosòfica de Sèneca és formada per tractats en forma d’epístola, de monografia o de diàleg, en què l’autor exposa els principis fonamentals d’una determinada qüestió ètica, a partir d’experiències vitals concretes i seguint els preceptes de la moral estoica.

Les primeres obres filosòfiques de Sèneca són cartes destinades a consolar diferents personatges, anomenades Consolationes ‘Consolacions’, en les quals s’exhorta a assumir amb resignació els avatars del destí. En aquestes obres, Sèneca reproduïa els tòpics de la literatura consolatòria, com ara la indefugibilitat del destí, la inutilitat dels planys o l’exhortació a la serenitat.

A la Consolatio ad Marciam ‘Consolació per a Màrcia’, del 37-41 dC, Sèneca aconsellava acceptar amb resignació l’adversitat; a la Consolatio ad Heluiam

Traducció al català La major part de l’obra filosòfica de Sèneca fou traduïda al català per Carles Cardó a la col·lecció de la Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

75

‘Consolació per a Hèlvia’, del 42-43 dC, adreçada a la seva mare, Sèneca afirmava que l’exili que patia no era motiu de sofriment, ja que el món sencer era la veritable pàtria del savi; la Consolatio ad Polybium ‘Consolació per a Polibi’, del 43-44 dC, adreçada a un important llibert de l’emperador Claudi, era una obra poc sincera, ja que Sèneca, seguint els tòpics, intentava de guanyarse el favor de Polibi i aconseguir, així, el perdó imperial. La resta de la producció filosòfica de Sèneca és formada per una sèrie d’opuscles i tractats filosòfics dedicats a l’anàlisi d’un problema ètic concret. A la fase inicial de la seva activitat com a filòsof, iniciada mentre Claudi era emperador, pertany el De ira ‘Sobre la ira’, de l’any 41 dC. En aquesta obra, Sèneca reflexiona sobre la naturalesa de la còlera, d’acord amb els postulats de l’estoïcisme. Defugint sempre l’especulació teòrica i aportant experiències concretes, intenta d’esbrinar si la ira és una passió natural. Una de les primeres obres de caràcter estrictament filosòfic fou De breuitate uitae ‘Sobre la brevetat de la vida’, del 49 dC. En franca contradicció amb la pròpia actuació, Sèneca hi defensava l’abandonament de la vida pública i propugnava la plena dedicació a la filosofia. La immortalitat del savi La plena dedicació a la filosofia i l’assoliment d’una tranquil·litat de l’esperit atorguen a la vida humana una dimensió veritablement immortal. “Aquestes ànimes escollides t’obriran el camí cap a la immortalitat, alçant-te fins a un punt des del qual ningú no pot caure. Només d’aquesta manera, la nostra vida mortal pot ser perllongada o, millor dit, eternitzada. Els honors, els records, tot allò que l’ambició ha aconseguit amb decrets o ha construït amb esforços, es destrueix ràpidament. No hi ha res que el pas del temps no ennegreixi o faci caure. Tanmateix, tot allò que la saviesa ha consagrat no pot ser sofrir el més mínim mal. Cap època no ho podrà esborrar o fer-més petit, ans al contrari, les èpoques futures ho faran, a poc a poc, objecte de veneració. L’enveja, en efecte, sorgeix de les coses properes, mentre que les coses llunyanes són contemplades amb esperit discret i sincer. Per tant, la vida del savi té moltes portes obertes i, sense els condicionants del temps, no té límits com la vida dels altres mortals; el savi escapa, només ell, a les lleis del gènere humà i domina, com un déu, tots els períodes de la història que estan compresos dins seu; el passat, perquè ell el recorda; el present, perquè el viu; el futur, perquè el preveu. La facultat de poder reunir en un únic moment aquests tres moments fa llarga la seva vida.” Sèneca, De breuitate uitae 15, 4-5.

En la primera fase del Principat de Neró (54-58 dC), en què Sèneca fou l’amo del poder, daten una sèrie de tractats breus, escrits amb la intenció de servir de guia espiritual, com ara el De constantia sapientis ‘De la constància del savi’, on intenta demostrar que les desgràcies no afecten el veritable savi, que es manté ferm i serè davant l’adversitat, i el De uita beata ‘De la vida benaurada’. En aquest tractat, en oberta oposició a l’epicureisme, defensa que la felicitat rau en la pràctica de la virtut, la qual consisteix, entre altres coses, a saber adaptar-se a les característiques de la pròpia personalitat. La resta de la seva producció filosòfica fou escrita durant els anys de retir de l’escena política, un cop fou apartat del poder.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

76

Del 61 dC és De tranquillitate animi, ‘De la tranquil·litat de l’esperit’, en què Sèneca indaga sobre les coses i els motius que donen aquesta desitjada pau anímica, un concepte força acostat a l’apatia estoica. El 62 dC escriví De otio ‘De l’oci’, un elogi de la vida contemplativa dedicada a l’estudi de la filosofia. Entre el 64 i el 65 dC redactà De prouidentia ‘De la providència’, en què intentà de resoldre la contradicció que suposava l’existència del mal: les desgràcies que castiguen els savis no tenen altra finalitat que fortificar el seu esperit. L’existència del mal Al De prouidentia, Sèneca hi analitza el problema de l’existència del mal. La seva conclusió és clara: el mal enforteix l’esperit del veritable savi perquè serveixi d’exemple als altres. “Per què Déu permet que els homes de bona voluntat sofreixin algun tipus de mal? En veritat, cal dir que Déu no ho permet, ans al contrari, els manté lluny de qualsevol tipus de mal: no cometen delictes, no cometen infàmies, no tenen mals pensaments ni ambicions desmesurades ni luxúria encegadora ni l’avidesa que sempre cobeja els béns d’altri. Déu té cura i protegeix les bones persones... Per què, aleshores, els homes de bona voluntat han de patir proves tan dures? Doncs, perquè ells han d’ensenyar als altres a suportar-les: han nascut per a servir d’exemple.” Sèneca, De prouidentia 6, 1-3.

La seva obra mestra en el camp filosòfic són les Epistulae morales ad Lucilium ‘Cartes morals a Lucili’, ja que inclou la formulació més madura, més genuïna i més rotunda del pensament filosòfic de Sèneca. Reitera insistentment que l’estudi de la filosofia proporciona la veritable felicitat i dóna consells per superar els obstacles que s’oposen a aquest estudi. Retornen, doncs, els mateixos tòpics: la naturalesa de la virtut i del bé veritable, les característiques de l’amistat veritable, la superació del dolor i la negació de les passions o l’actitud davant la mort. El savi és l’únic que pot conèixer la virtut i, en conseqüència, arribar a conquerir la felicitat, estimar la divinitat i mantenir la serenitat davant la mort. La finalitat de l’existència humana és la felicitat que cal aconseguir mitjançant la filosofia, perquè només aquesta ens pot conduir a la virtut, l’únic bé veritable de l’home, a la superació dels plaers i dels desigs mundans i a l’assoliment d’un serè equilibri interior. L’objectiu del savi Una constant de la moral de Sèneca és demostrar el camí que porta vers la felicitat que consisteix a despreocupar-se dels plaers i afanys mundans. “De seguida et diré com reconeixeràs que no ets savi. El savi veritable és ple de goig, jovial, tranquil, serè. Ara, doncs, examina’t tu mateix. Si mai no t’afligeixes, si mai cap esperança no pertorba el teu esperit per l’angoixa del futur, si mantens sempre el mateix comportament de dia i de nit, propi d’una ànima noble, contenta d’ella mateixa, has arribat al cim de la felicitat humana. Però, si cobdícies tots els plaers i pertot arreu, has de saber que estàs tan mancat de saviesa com de felicitat Desitges arribar a la felicitat, però, t’equivoques de camí, ja que confies a aconseguir aquest objectiu amb les riqueses i els honors, és a dir, cerques el goig mitjançant els afanys. Totes aquestes coses que tu desitges, convençut que et donaran alegria i plaer, són, en realitat, font de dolor.” Sèneca, Episulae morales ad Lucilium 6, 59, 14.

No se sap la data dels altres tractats filosòfics, el De beneficiis ‘Dels beneficis’, De clementia ‘De la clemència’ i les Naturales quaestiones ‘Qüestions naturals’, una mena de miscel·lània d’història natural.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

77

Literatura llatina

L’estil de la prosa de Sèneca trenca conscientment amb el classicisme de la prosa ciceroniana. Amb un gust amanerat i barroc, li plau d’expressar sintèticament els seus pensaments, amb asimetries i antítesis. Pervivència de Sèneca Pel seu moralisme, Sèneca fou reivindicat pels autors cristians. Circulà el rumor que s’havia convertit al cristianisme i, de fet, aparegué una correspondència apòcrifa entre Sèneca i Sant Pau. Els autors cristians tragueren prou arguments dels seus tractats filosòfics. A tall d’exemple, en el De ira s’inspiraren Tertulià, Lactanci i Martí de Braga. També a Catalunya, Sèneca fou força popular. A la Biblioteca del rei Martí, hi havia una versió anònima de les Epistulae morales ad Lucilium, sota el títol de Flors o autoritats tretes de les epístoles de Sèneca a Lucili. Eiximenis cita un De dictis Senecae, una mena de col·lecció de màximes morals atribuïdes a Sèneca. Antoni Canals (1352-1415/1419), el traductor de Valeri Màxim, traduí també el De prouidentia.

6.3.2. La tragèdia Sèneca conreà el gènere tràgic, tot i que les seves tragèdies no estaven pensades per a ser representades sinó per a ser recitades davant un públic culte.

De la seva producció dramàtica, en destaca especialment l’acusat pathos ‘dramatisme’ i la intensitat del sentiment tràgic, ja que Sèneca es complau a analitzar les passions humanes en situacions límits.

Sèneca escriví nou tragèdies inspirades en la tragèdia grega d’època clàssica: Hercules furens ‘Hèrcules embogit’, Troades ‘Les troianes’, Phoenissae ‘Les fenícies’, Medea ‘Medea’, Phaedra ‘Fedra’, Agamemno ‘Agamèmnon’, Oedipus ‘Èdip’, Thyeste ‘Tiestes’ i Hercules Oetaeus ‘Hèrcules a l’Eta’. En totes aquestes, els herois de la mitologia grega s’enfrontaven a les seves passions i a situacions d’un dramatisme intens. Pervivència del dramatisme de la tragèdia de Sèneca

Estàtua de Claudi divinitzat. Roma. Museus Vaticans.

El dramatisme de la tragèdia de Sèneca reviu en el teatre anglès d’època isabelina (Shakespeare, Marlowe, Webser) i en la tragèdia clàssica francesa (Racine i Corneille). Antoni de Vilaregut (1336-1400) ja traduí el Tiestes, Les Troianes i Medea.

6.3.3. L’Apokolokynthosis L’apoteosi de Claudi

L’obra més original de Sèneca és l’Apokolokynthosis ‘La transformació en carbassa’, una paròdia de la divinització de l’emperador Claudi i, en concret, del seu elogi fúnebre, escrit, segons sembla, pel mateix Sèneca.

Després de la seva apoteosi oficial, Claudi arriba a l’Olimp on és objecte de les burles dels déus. Aquests, ridiculitzant la transformació en divinitat decretada pel senat, decideixen condemnar Claudi a ser el servidor d’un llibert.

El mateix Sèneca escriví també el text oficial en què el senat decretava oficialment l’apoteosi, és a dir, la divinització, de l’emperador Claudi, circumstància que es produïa quan l’emperador moria.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

78

Literatura llatina

6.4. La novel·la: Satyricon ‘Satiricó’ de Petroni Els darrers estudis atribueixen a Petroni, un cònsol d’època neroniana citat per Tàcit, l’autoria del Satyricon ‘Satiricó’.

El Satyricon de Petroni és una extensa narració, influïda per la contística d’època hel·lenística i, en particular, per les anomenades faules milèsies, que constitueix una de les primeres mostres del gènere novel·lesc avant la lettre.

Tot i que ens ha arribat en un estat molt fragmentari, la novel·la té com a fil

L’autor del Satyricon Ben poca cosa se sap amb certesa de l’autor del Satiricó. Se sap del cert que es deia Petroni, però se n’ignora la resta del nom i les dades biogràfiques. Alguns estudiosos li atribueixen el cognomen d’Arbiter, a partir d’un fragment de Tàcit.

conductor les peripècies de dos joves, Encolpi i Gitó, que han estat separats per voluntat del déu Príap, a qui Encolpi ha ofès. Es conserven tres episodis de les seves aventures, narrades en primera persona per Encolpi, entre els quals s’intercalen episodis i escenes més breus, en vers o en prosa, com la paròdia d’un poema sobre la Guerra Civil que fa pensar en la Farsàlia de Lucà, o altres contes d’ascendència hel·lenística. El fragment més extens descriu el famós “sopar de Trimalció”, un ric llibert, prototip del nou ric de gust horrible. El sopar és, doncs, una exemplificació de les extravagàncies d’aquesta classe social. Les extravagàncies de Trimalció Trimalció és retratat com un personatge excèntric, amant de l’exhibició del luxe, i exponent del mal gust propi dels “nou-rics”. “Totes aquestes magnificències ens enlluernaren. En aquest mateix moment, arribà Trimalció. Era portat al so de la música i fou posat al mig de l’estança entre coixins extremadament petits. La sorpresa ens féu riure de valent. No n’hi havia per a menys. El cap de Trimalció, completament afaitat, sobresortia del seu mantell de color escarlata. A les espatlles carregades amb els plecs del vestit, li havien posat un tovalló amb un galó de porpra ben ample, plena de serrells que penjaven de tots costats. Al dit petit de la mà esquerra, hi tenia un anell amb un petit bany d’or i a l’última falange del dit anular, un anell més petit, que era d’or massís però que tenia unes estrelles de ferro. I com que no li semblava prou exhibir tot aquest luxe, tenia el braç dret nu per a poder lluir un braçal d’or i un braçalet d’ivori amb una placa d’esmalt.” Petroni, Satyricon 32.

L’obra és, doncs, un calaix de sastre on es barregen prosa i poesia, estils i tons diversos, dins un barroquisme general, en un estil caricaturesc i amb nombroses exageracions. Pel que fa als aspectes lingüístics, el llatí de Petroni reflecteix força fidelment la parla habitual i, per tant, hi ha molts fenòmens lingüístics del llatí parlat, que normalment hom no troba a les obres escrites, però que il·lustren l’evolució del llatí vers les llengües romàniques.

Traduccions al català Petroni (1988): Satiricó. Traducció d’A. Berrio i R. Giró. Barcelona: Columna. Petroni (1988): El Satiricó i trenta fragments. Traducció de J.M. Pallàs. Barcelona: Quaderns Crema.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

79

Literatura llatina

7. L’època flàvia i trajana (68 dC-117 dC)

La mort de Neró provoca un nou període de turbulències i enfrontaments civils. En l’espai d’un any (68/69 dC), se succeeixen quatre emperadors, tres d’ells assassinats, i noves guerres civils. Resulta vencedor un hàbil general, Vespasià, iniciador d’una nova dinastia imperial: la flàvia. Vespasià governà durant deu anys (69-79 dC) i va ser succeït pels seus fills Titus (79-81 dC) i Domicià (81-96 dC). En principi, la dinastia flàvia intenta de legitimar-se, tot presentant-se com a restauradora de l’obra d’August, malmesa pels seus descendents i, per tant, practica una política d’entesa amb el senat. Tanmateix, en els darrers anys de govern de Domicià, l’emperador adopta un tarannà més autocràtic. Morí víctima d’una conjura de palau l’any 96 dC. Aquest cop, el Senat reacciona amb rapidesa i nomena emperador un vell i distingit senador, Nerva (96-98 dC). La continuïtat de les institucions imperials queda garantida per l’adopció per part de Nerva d’un intrèpid i carismàtic general d’origen hispànic, Trajà. Durant el seu govern (98-117 dC), s’estableix una forta entesa entre l’administració imperial i el Senat, fins al punt que Trajà fou anomenat optimus princeps ‘el millor dels prínceps’.

7.1. La poesia èpica En sintonia amb la reivindicació d’August per part de Vespasià, la poesia èpica flàvia enllaça directament amb els autors clàssics i torna a assumir les regles del gènere, renunciant a la reacció manierista d’època julioclàudia.

Es conreà la poesia èpica de tema nacional amb les Púniques de Sili Itàlic, i de tema mitològic, com la Tebaida i l’Aquil·leida d’Estaci i les Argonàutiques de Valeri Flac.

7.1.1. Sili Itàlic

Sili Itàlic (Roma 25/26 dC - 101 dC) és autor de les Punica ‘Púniques’, un poema èpic centrat en els esdeveniments de la Segona Guerra Púnica.

En general, a les Punica abunden les referències erudites i metaliteràries, com la invocació als morts, que s’inspira en la nékyia homèrica i en la katábasi virgiliana, o la descripció dels combats. La narració és plena d’un gust retòric i d’un to exaltat, amb el qual vol plasmar l’antiga grandesa de Roma.

Sili Itàlic Fou un ric senador, cònsol sota Neró, que, posteriorment, retirat de la vida pública, redactà la seva obra èpica.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

80

Literatura llatina

7.1.2. Estaci Estaci (Nàpols 40 dC - 96 dC) reprèn l’èpica mitològica amb dos importants poemes èpics: la Thebais ‘Tebaida’, que narra l’expedició dels set contra Tebes, i l’Achilleis ‘Aquil·leida’, centrada en la vida d’Aquil·les. L’estil és força planer i senzill. Estaci es complau amb els efectes coloristes i plàstics i amb el dramatisme, amb la descripció d’escenes truculentes i sanguinàries. També es mostra com un hàbil descriptor de la psicologia dels personatges. La influència de Virgili no es limita solament als aspectes formals, sinó

El cicle tebà Tradicionalment, s’anomena cicle tebà tot un seguit de relats mitològics centrats en els tràgics esdeveniments que colpiren la ciutat beòcia de Tebes i la seva casa reial. Entre aquestes desgràcies, ocupen un lloc primordial les vicissituds d’Èdip i les lluites entre els seus fills Eteòcles i Polinices, enfrontats pel poder.

que abraça tota l’obra, amb notables paral·lelismes temàtics. L’imaginari d’Estaci Motius de l’obra d’Estaci es perpetuaran en l’imaginari popular d’èpoques posteriors, com la mort del drac, el tema de l’objecte funest o la mort de Tideu que inspirà la tràgica fi del comte Ugolino a la Commedia de Dant.

7.1.3. Valeri Flac Valeri Flac (Setia al Laci, primera meitat del segle I dC - ? 90 dC) és un senador d’època flàvia, autor d’un poema èpic de tema mitòlogic: els Argonautica ‘Els argonautes’. Basada en l’obra d’Apol·loni de Rodes, narrava els viatges dels argonautes, establint un paral·lelisme al·legòric entre aquesta empresa mitològi-

Obra menor d’Estaci D’Estaci, se n’han conservat també quatre versos d’una epopeia de tema històric, el De bello Germanico ‘Sobre la guerra contra els germànics’ i les seves Siluae ‘Silves’, una antologia de 31 petits poemes de circumstància, en què pre dominen les escenes de la vida quotidiana i la descripció paisatgística.

ca i l’expedició de Vespasià contra Britània. En la narració intercala una mena de “falques”, amb referències a la història i

Traducció al català

a les institucions romanes, que fan present el relat als lectors, en un procés que s’ha anomenat romanització del relat. Molt influït per Virgili i per Lucà, Valeri Flac és també un hàbil investigador de la psicologia humana.

7.2. L’epigrama: Marcial Marcial (Biblilis, l’actual Calataiud, 40 dC circa - 103 dC) fou un provincial hispà que anà a Roma a la recerca de fortuna i hi restà gairebé tota la seva vida. Tota la seva obra revela un gran amor i enyor per la vida de Roma.

Els 15 llibres d’Epigrammata ‘Epigrames’ de Marcial són una col·lecció de composicions molt breus que pretenen, amb l’enginy i l’habilitat lèxica, de sorprendre el lector i provocar un efecte còmic.

En els Epigrames de Marcial desfila tota la societat romana de la seva època, amb les seves virtuts i amb els seus vicis, en un estil punyent i agosarat, amb una gran varietat de tons i temes: amor, amistat, xafarderies, crítiques, etc.

Estaci (1957-1960). Silves. Text revisat i traducció de G. Colom i M. Dolç. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

81

Literatura llatina

La pointe finale La pointe finale és la broma o l’acudit expressat a la part final de l’epigrama mitjançant un joc de paraules que es basa en les diverses accepcions lèxiques de les paraules, en les amfibologies, o en qualsevol altra figura retòrica, de manera que l’autor mostra el seu enginy i la seva agudesa per a riure’s d’una determinada persona o actitud. “Paula es vol casar amb mi. Jo no m’hi vull casar. Paula és vella. Només m’hi casaria en el cas que fos més vella encara.” Marcial, Epigrammata 10, 8.

Dels quinze llibres d’Epigrammata, els tres darrers presenten un títol al·lusiu al contingut. En efecte, el llibre tretzè i el catorzè s’anomenen, respectivament, Xenia (nom grec que designa els presents que l’amfitrió regalava als seus hostes) i Apophoreta (mot grec que fa referència als presents que portaven els hostes que eren convidats). El darrer llibre és el Liber de spectaculis ‘Llibre dels espectacles’, un conjunt de 30 poemes escrits en ocasió de la inauguració de l’Amfiteatre Flavi (el Colosseu de Roma), el 80 dC. Els regals Els epigrames dels llibres XIII i XIV de Marcial descriuen els regals (plats i objectes de menjar, robes, vaixella) que s’intercanviaven l’amfitrió i els seus convidats. “Pinyes. Som fruites de la deessa Cíbele. Allunya’t, caminant, no fos cas que, en caure, et colpegéssim el teu cap desgraciat.” Marcial, Epigrammata 13, 25.

7.3. La sàtira: Juvenal Juvenal (Aquinum a la Campània 60 dC - ? 130 dC circa) és un altre important escriptor d’època de Trajà.

Juvenal és autor d’una col·lecció de Satirae ‘Sàtires’, escrites entorn del 100 aC, en les quals es reprenen els tòpics de la sàtira i de la invectiva i es dedica un ample espai a la crítica contra la corrupció dels costums i a la reivindicació de les virtuts tradicionals romanes.

A les Sàtires, Juvenal critica diversos components de la societat romana (dones, esclaus, clients, homosexuals, estrangers), símbols d’una Roma que ha caigut en la decadència més absoluta. Aquests personatges, objecte de la mordaç invectiva de Juvenal, són els culpables de la degradació moral de la societat; per contra, lloa la simplicitat i les virtuts de la Itàlia tradicional. L’experiència vital i la realitat immediata són les fonts d’inspiració de Juvenal. No calia cercar més enllà: l’entorn proporcionava motius d’inspiració i de crítica. No són els postulats filosòfics ni la posició ideològica, sinó la simple realitat la que fa sortir l’esperit combatiu de la sàtira de Juvenal.

Traduccions al català Marcial (1949-1960): Epigrames. Text revisat i traducció de M. Dolç. Barcelona: Fundació Bernat Metge (en cinc volums). Marcial (1994): Epigrames. Introducció, selecció i traducció d’A. Cobos. Barcelona: Editorial La Magrana.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

82

Literatura llatina

És fàcil d’escriure sàtires La mateixa Roma, plena de vicis, forneix Juvenal del material per a la seva crítica. “Em trobo amb una important matrona que està disposada a donar al seu marit una copa del dolç vi de Cales barrejat amb la sang d’un gripau verinós. I més encara. Lucusta ensenya a les innocents esposes com poden enterrar els seus marits enmig dels comentaris de la gent. Si vols ser algú en aquest món, ja cal que siguis capaç de fer qualsevol cosa digna de l’exili o de la presó. Es lloa l’honradesa, però hom la té oblidada en un racó. Gràcies als crims, hom obté propietats, palaus, menges suculentes i vasos decorats. A qui deixa dormir el sogre que sedueix la seva nora cobdiciosa, l’esposa lasciva o els adúlters que encara duen la pretexta? Encara que el meu caràcter me’ls negui, la indignació fa sortir els meus versos.”

Traducció al català Juvenal (1961): Sàtires. Text revisat i traducció de M. Balasch. Barcelona: Fundació Bernat Metge (en dos volums).

Juvenal, Satirae 1, 1, 20-30.

7.4. L’enciclopedisme: Plini el Vell Gai Plini Segon, anomenat el Vell per a distingir-lo del seu nebot (Como a la Cisalpina, 23 dC - a les faldes del Vesubi 79 dC), fou el comandant de la flota romana del Tirrè i morí mentre inspeccionava els efectes de la famosa erupció del Vesubi, que destruí les ciutats campanes de Pompeia i Herculà.

Plini el Vell conreà diversos gèneres literaris, però és conegut per ser au-

Traducció al català Plini (1925): Història natural. Text revisat i traducció de Marçal Oliver. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

tor de l’enciclopèdia més voluminosa que ens ha llegat l’antiguitat: la Historia naturalis ‘Història natural’. En els seus 37 llibres recull, sense gaire esperit crític, tota mena de notícies de caràcter geogràfic, etnogràfic, històric, botànic, zoològic, geològic, artístic i d’altra índole.

7.5. L’epistolografia i l’oratòria: Plini el Jove Gai Plini Segon, anomenat el Jove per a distingir-lo del seu oncle homònim (Como a la Cisalpina 61/62 dC - Bitínia 113 dC circa), fou un important senador durant l’imperi de Trajà. Deixeble de Quintilià i company de Tàcit, recorregué totes les etapes de la carrera política. Columna Trajana. Roma. .

L’obra literària de Plini està formada pels seus Epistularum libri ‘Llibres de cartes’, adreçades a diversos personatges de l’època, i pel seu Panegyricus Traiani ‘Panegíric a Trajà’, un discurs de lloança a Trajà que constitueix un dels pocs exemples d’oratòria d’època imperial.

La Columna Trajana Trajà, l’emperador lloat per Plini, féu erigir la Columna Trajana per commemorar la seva conquesta de la Dàcia.

Les Epistulae de Plini consten de nou llibres de cartes adreçades als seus amics i familiars, d’escàs valor literari, però molt útils per a conèixer importants aspectes de la societat romana de l’època, especialment qüestions judicials, administratives i polítiques. A aquests nou llibres s’hi afegeix un desè llibre de cartes que reprodueix la correspondència entre l’emperador Trajà i Plini, mentre aquest darrer era governador de Bitínia.

Traducció al català Plini (1927-1932). Lletres. Correspondència amb Trajà. Panegíric de Trajà. Barcelona: Fundació Bernat Metge (en tres volums).

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

83

Literatura llatina

El Panegíric a Trajà és un discurs d’agraïment que Plini adreçà a Trajà per haver-li concedit la dignitat consolar; amb els tòpics de la literatura panegírica, Plini lloà les virtuts de l’emperador en un estil ampul·lós i exuberant.

7.6. La historiografia: Tàcit Tàcit (? 55/57 dC-? 120 dC) ha estat definit com “l’historiador més gran de Roma”. D’origen provincial, probablement de la Narbonesa, exercí totes les magistratures i fou un destacat membre de la noblesa senatorial durant els governs de Nerva i de Trajà.

A l’obra historiogràfica de Tàcit es combinen una penetrant caracterització psicològica, una alta intensitat narrativa i un amor nostàlgic per la llibertat republicana, perduda per sempre més, amb insinuacions i judicis secs, concisos, punyents. Malgrat les seves simpaties filorepublicanes, en Tàcit és evident una exigència d’imparcialitat i d’objectivitat en la narració del fet històric.

La seva primera obra historiogràfica és De uita et moribus Iulii Agricolae ‘Sobre la vida i els costums de Juli Agrícola’, del 98 dC. En realitat, l’obra és una mena de biografia encomiàstica del seu sogre, Juli Agrícola, el general que havia conquerit la Britània. Tàcit centra l’interès en les gestes bèl·liques d’Agrícola, tot incloent-hi digressions geogràfiques i etnogràfiques sobre la Britània i els seus habitants. Amb tot, l’obra servia per a exculpar aquells qui, com Agrícola, havien col·laborat amb Domicià, entre ells, el mateix Tàcit, i aprofitava per a criticar la tendència autocràtica d’aquest emperador.

L’any 99 dC va escriure Germania ‘Germània’, un tractat geoetnogràfic en què descrivia la geografia del país i analitzava els costums, les creences i les institucions dels pobles germànics, bo i mostrant en tot moment una gran admiració pel seu mode de vida, comparable al dels antics romans, i contraposantlo a la degeneració moral de la societat romana del seu temps.

Els germans als ulls de Tàcit Tàcit recorre a un dels llocs comuns del gènere etnogràfic, tot descrivint les característiques “racials” dels pobles germànics, una raça pura i incontaminada. “Sóc de l’opinió d’aquells qui creuen que els pobles de la Germània, que no han estat contaminats amb enllaços amb altres nacions, s’han conservat com una raça de trets propis, intacta i només semblant a ella mateixa. D’aquí que també el seu aspecte físic, en la mesura que sigui possible referir-se a una població tan nombrosa, sigui el mateix per a tots ells: uns ulls blaus amenaçadors, cabells rossos, cossos grans capaços sobretot d’escometre; és diferent la seva resistència al treball i a l’esforç i no suporten la set ni la calor; en canvi, estan acostumats al fred i a la fam, com a conseqüència del clima i de les característiques de la terra.” Tàcit, Germània 2.

Traducció al català Tàcit (1936): Obres menors (Diàleg dels oradors. Agrícola. Germània). Per F. Martorell, M. Ferrà i Ll. Riber. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

84

Literatura llatina

L’any 106 dC escriví el Dialogus de oratoribus ‘Diàleg sobre els oradors’, en el qual Tàcit meditava sobre les causes de la decadència de l’oratòria, analitzantne les diverses fases. Per a Tàcit, la decadència de l’oratòria rau en la modificació de les circumstàncies polítiques i culturals del seu temps, que fan inútil i molt perillosa la llibertat d’expressió. Tàcit manifesta el que serà un leitmotiv de la seva obra: la fervent nostàlgia per la llibertat republicana.

L’obra historiogràfica major de Tàcit, formada pels Annales ‘Annals’, i per les Historiae ‘Històries’, que narren els principals esdeveniments del primer segle de l’Imperi, des d’August a Domicià, són dues autèntiques fites de la historiografia d’Occident.

Els dotze (o catorze) llibres de les Historiae prenien en consideració el període

Traducció al català

comprès entre el gener del 69 dC i la mort de Domicià, esdevinguda el setembre del 96 dC. Del total de l’obra, se’n conserven només 4 llibres i part del cinquè, els quals cobreixen el període que va de l’u de gener de l’any 69 dC a mitjan 70 dC; hi descriu els esdeveniments de l’anomenat any dels quatre emperadors i les lluites entre els nobles que havien intentat succeir Neró (Galba, Otó, Vitel·li i Vespasià). Tàcit seguí una única font, molt probablement un historiador prosenatorial, molt hostil a la dinastia julioclàudia, que anà enriquint amb la consulta d’altres obres historiogràfiques. El començament de les Historiae A l’inici de les Històries, Tàcit denuncia els errors dels autors que havien tractat de la història de Roma. Al mateix temps, defineix el seu principi historiogràfic, la imparcialitat davant del fet històric, amb un famós lema: sine ira et studio ‘sense rancúnia ni parcialitat’. “Havent passat vuit-cents vint anys de la fundació de Roma, molts autors, en recordar les gestes del poble romà, han exposat els fets de les èpoques precedents amb un nivell d’eloqüència igual al de llibertat. Després de la batalla d’Acci, emperò, quan, en interès de la pau, fou oportú de concedir tot el poder a una sola persona, s’acabaren tots aquells grans talents. I llavors, la veritat fou ofesa de moltes maneres. En primer lloc, per ignorància dels esdeveniments polítics, que ara els eren estranys; després, per un desig desmesurat d’adulació o d’odi envers els poderosos de manera que ni els uns ni els altres no tingueren cap preocupació per la posterioritat, ja que els uns eren d’esperit hostil i els altres, de mentalitat servil. Però, mentre que l’adulació ens repugna en un escriptor, la retractació i l’enveja troben sempre orelles favorables. Per tant, mentre que en l’adulació hi ha el crim de la servitud, en la malignitat hi ha l’aparença d’una falsa llibertat. Jo no he rebut cap benefici ni cap injustícia per part de Galba ni d’Otó ni de Vitel·li. No negaré, en canvi, que la meva carrera política començà en temps de Vespasià, anà més lluny amb Titus i ha estat portada encara més altamunt amb Domicià. Però, qui professa una fidelitat incorruptible per la veritat, ha de parlar de tots ells, sense afecte i sense odi. Si la vida m’ho permet, he reservat per a la vellesa el principat del diví Nerva i l’imperi de Trajà, material molt més ric i més segur: Rara felicitat la d’una època en què és lícit sentir el que es vol i dir allò que es pensa.” Tàcit, Historiae 1, 1, 1.

Els Annales constaven, molt probablement, de setze llibres, que començaven l’any 14 dC, amb la mort d’August, i s’acabaven amb la mort de Neró (68 dC). De totes maneres, de l’obra en conservem els quatre primers llibres sencers i part del cinquè, centrats en el Principat de Tiberi, i els llibres 11-16, que relaten la part final de l’Imperi de Claudi i l’inici del Principat de Neró.

Tàcit (1946-1962): Històries. Text revisat i traducció de M. Bassols de Climent i J.M. Casas. Barcelona: Fundació Bernat Metge (en quatre volums).

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

85

Literatura llatina

El començament dels Annales Traducció al català De manera conscient, Tàcit omet jutjar el règim d’August. Es limita a narrar els principals esdeveniments, mantenint una posició en certa mesura distanciada. “Després que, amb la mort de Brutus i Cassi, s’hagueren acabat els enfrontaments civils, vençut (Sext) Pompeu a Sicília, apartat Lèpid del poder i mort Antoni, no havia romàs en el partit dels Julis cap altre cap que no fos Cèsar [és a dir, el futur August]. Renunciant al nom de triumvir, assumint el de cònsol, acontentant-se amb la potestat tribunícia per a protegir la plebs, després d’haver-se guanyat el favor dels soldats amb donatius, el favor del poble amb el repartiment de l’annona i el favor de tothom amb la dolçor de la pau, es començà a elevar a poc a poc, assumint les competències del senat, dels magistrats i de les lleis, sense que ningú no s’hi oposés, ja que els més valents havien caigut víctimes de les guerres o de les proscripcions i la resta dels nobles, recompensats amb tantes riqueses i honors com predisposició mostraven envers la servitud, preferien l’estat actual, més segur, que no pas el passat ple de perills. Fins i tot aquesta situació no desagradà les províncies, temoroses del govern del senat i de l’imperi del poble, per causa de les disputes dels poderosos i de l’avarícia dels magistrats, per a les quals servia de poc l’ajut de les lleis.” Tàcit, Annales 1, 1, 2.

A les Historiae i als Annales, l’interès del relat de Tàcit se centra en les vicissituds de la casa imperial, en les conspiracions i intrigues de palau, en els assassinats ordenats pels emperadors. Crea una atmosfera fosca d’intriga tràgica amb escenes violentes, fets dramàtics, acusacions velades, sospites terribles. No abandona tampoc l’estudi psicològic dels protagonistes, especialment els emperadors i els seus col·laboradors, sovint amb un to moralista. Tàcit, però, no es limita a aquests aspectes i intenta d’analitzar i d’entendre les raons del procés històric, com ara la causa última de l’aparició i del manteniment del règim imperial i els motius de la desviació cap a l’autocràcia. Tàcit és, doncs, el típic representant de la historiografia senatorial, hostil a les institucions imperials, però necessitada de la seva col·laboració i depenent del poder imperial. L’ideal polític de Tàcit és la República, però és plenament conscient que és impossible tornar enrere i que cal adaptar-se a la nova situació política. No obstant aquesta resignació, els ideals republicans –la uirtus ‘virtut’, la gloria ‘glòria’– són exaltats i oposats a la degeneració de la societat actual. L’enyor per la llibertat perduda traspua a tota l’obra. Tàcit és un autèntic mestre del relat històric. Recorre a la tècnica del rumor, mitjançant el qual incrimina de manera indirecta algú, sense confirmar-ho ni desmentir-ho explícitament; utilitza les explicacions alternatives, proposant una explicació moralment acceptada i una explicació immoral, que sovint, però, és la vertadera; d’altres vegades, expressa dubtes sobre la veracitat d’alguns fets, massa tràgics per a resultar veritables, encara que ho siguin. Contraposa sovint personatges “bons” a personatges “dolents” (Germànic enfront de Tiberi). També recorre a un fort dramatisme en les escenes de masses, com el linxament de Galba o el combat entre els partidaris de Vitel·li i de Vespasià. Pel que fa a l’estil, Tàcit prefereix els termes poc utilitzats, l’amplitud lèxica, i l’expressió excessivament concisa (amb omissió de verbs, paral·lelismes incomplets, etc.), de vegades funcionals per tal d’aconseguir aquella ambigüitat, vaguetat i indefinició que ell mateix busca.

Tàcit (1930-1970): Annals. Per F. Soldevila i M. Dolç. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

86

Literatura llatina

Tàcit compara Tiberi i August Tàcit mostra poca admiració per l’emperador Tiberi, a qui retrata com un personatge gris i rancuniós. La descripció de les honres fúnebres que Tiberi decreta per a Germànic, que gaudia del favor del poble, serveix per a comparar Tiberi amb August. En efecte, mitjançant la tècnica del rumor, Tàcit compara l’actuació de Tiberi amb el que havia fet el mateix August en ocasió de les honres fúnebres en honor de Drus, germà de Tiberi i pare de Germànic. D’aquesta comparació, Tiberi en surt força mal parat. “Hi hagué també qui demanava [per als funerals de Germànic] la pompa que cal a un funeral d’Estat i qui ho comparava amb els honors i la magnificència que August havia acordat per al funeral de Drus, el pare de Germànic. En aquella ocasió, el mateix August en persona, en mig d’un hivern extremadament rigorós, havia anat fins a Pavia i, sense apartar-se’n en cap moment, entrà amb el cadàver a Roma; entorn del fèretre havien estat exposats els retrats dels Claudis i dels Julis; havia estat plorat al mig del fòrum i s’havia pronunciat l’oració fúnebre al davant dels Rostra. Llavors, certament, havien estat retuts tots els honors que els nostres avantpassats havien establert i tots els que els seus descendents havien instituït. Però, a Germànic ni tant sols se li reteren els honors comuns, aquells als quals un simple noble hauria tingut dret. El seu cos, a causa de la durada del viatge, havia estat cremat, més bé que malament, en terra estrangera. Per tant, amb més raó, calia haver-li acordat més honors, per tal com el destí els li havia negat amb anterioritat. Tanmateix, el seu propi germà [Claudi, el futur emperador, també fill de Drus] no havia sortit a rebre’l, sinó a un dia de Roma; el seu oncle [l’emperador Tiberi, germà de Drus] ni tan sols havia sortit a rebre’l a la porta de la ciutat. On havien anat a parar els costums dels antics, el retrat col·locat damunt el fèretre, els versos escrits per a recordar-ne el valor, els elogis, les llàgrimes o, si més no, el dolor que es fingeix?” Tàcit, Annales 3, 5.

7.7. La retòrica: Quintilià Marc Fabi Quintilià (Calagurris l’actual Calahorra, 35 dC - Roma 95 dC) fou el gran mestre de retòrica i d’oratòria de l’antiguitat llatina i el primer professor de retòrica pagat per l’Estat.

La principal obra de Quintilià, Institutio oratoria ‘L’ensenyament de l’oratòria’, és un manual sistemàtic que intentà d’aprofundir en la formació de l’orador. Consta de dotze llibres en què exposa un pla d’ensenyament que abraça una formació molt general.

Des del punt de vista doctrinal, Quintilià és un classicista, que intentà de tornar al gust de l’època tardorepublicana (Ciceró), abandonant les extravagàncies del període dels julioclaudis. Recull i engloba la tradició retòrica d’Isòcrates, d’Aristòtil i de Ciceró, i reflecteix un coneixement teòric molt extens, una llarga experiència docent i un coneixement molt ampli de les literatures grega i llatina. No solament es preocupa per la tècnica sinó també per l’ètica i per la moralitat de l’orador, tot fornint molts consells útils.

Traducció al català Quintilià (1961-1964): Institució oratòria. Barcelona: Fundació Bernat Metge (en dos volums).

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

8. L’època medioimperial (segles

87

II

-

III

Literatura llatina

dC)

Amb Trajà, s’havia aconseguit una certa col·laboració entre l’emperador i el Senat, entesa que perdura amb la resta dels emperadors de l’anomenada dinastia antonina: Adrià (117-138 dC), Antoní Pius (138-160 dC) i Marc Aureli (138-180 dC); tanmateix, aquest clima de col·laboració és trencat per Còmode (180-193 dC), fill de Marc Aureli, finalment assassinat. La dinastia antonina és substituïda per una dinastia d’origen africà, la dels Severs, que governa fins al 235 dC. A partir d’aquesta data, s’inicia un període d’anarquia política i militar (235-284 dC), que perdura fins a l’adveniment de Dioclecià (285-305). Aquest emperador impulsa un seguit de reformes polítiques, institucionals i econòmiques que intenten de salvaguardar l’Imperi.

Bust de marbre d’Adrià del segle II dC. Roma, Museus Capitolins.

Des del punt de vista artístic, cal destacar una creixent “funcionarització” de l’activitat literària, unida a una inexorable i irremeiable decadència de la literatura en llengua llatina, que contrasta amb la situació de la literatura grega. La revifada de la literatura grega

Adrià L’emperador Adrià (117-138 dC), d’origen hispànic, fou successor de Trajà. És conegut pel seu marcat filohel·lenisme.

La literatura grega experimenta una brillant revifada amb els autors de la segona escola sofista, els historiadors Plutarc, Flavi Arrià, Apià d’Alexandria, Dió Cassi, els filòsofs Marc Aureli, Plotí o Porfiri, els oradors Favorí d’Arles i Eli Arístides, el biògraf Diògenes Laerci, els narradors Llucià de Samòsata, Long, Xenofont d’Efes i Pausànies.

8.1. La biografia: Suetoni La tradició del gènere biogràfic és represa per Suetoni (Òstia? 69/70 dC - 140 aC circa), cavaller romà que estigué al servei de l’administració de l’Estat i arribà a ser secretari de la correspondència imperial sota Adrià.

L’obra principal de Suetoni és el De uita Caesarum ‘Sobre la vida dels Cèsars’, el conjunt de les biografies dels emperadors, des de Juli Cèsar fins a Domicià.

En el De uita Caesarum, Suetoni es complau a recollir, sense excessiu esperit crític, anècdotes de molt diversa mena d’escàs fonament històric i a recrear-se en la reproducció ordenada dels trets característics dels emperadors, amb especial predilecció pels detalls escabrosos i per les xafarderies sobre la vida i els costums personals. La col·lecció de biografies de Suetoni estan agrupades segons criteris cronològics, de la biografia més antiga (Juli Cèsar) a la més recent (Domicià). En canvi, a l’interior de cada biografia, Suetoni no adopta un criteri estrictament crono-

El De uiris illustribus Suetoni també és autor d’una altra col·lecció biogràfica, el De uiris illustribus ‘Dels homes il·lustres’, una col·lecció de biografies de poetes, gramàtics, historiadors, oradors, rètors i filòsofs, majoritàriament perdudes.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

88

Literatura llatina

lògic, sinó que estructura la seva informació per seccions. A la primera part, narra els principals fets biogràfics (avantpassats i progenitors, naixement, infància i adolescència dels personatges, anys de govern); posteriorment, descriu els trets físics i morals del personatge, les seves qualitats militars, polítiques o literàries; tot seguit, menciona les seves virtuts, els seus vicis i defectes, il·lustrant-los amb anècdotes de diversa índole; a la fi, menciona les circumstàncies de la mort i fa una semblança vital dels personatges. Per tempora et per species

Traducció al català Suetoni (1966-1971). Vides dels dotze Cèsars. Text revisat i traducció de J. Icart. Barcelona: Fundació Bernat Metge (en cinc volums).

Les biografies de Suetoni són una barreja formada per una part de relat biogràfic, estructurat cronològicament (per tempora), i una part de relat d’afers particulars (per species). “Exposada ja la seva vida a tall de resum, ara l’examinaré per parts (per species), una per una, i no segons un ordre cronològic, sinó segons la naturalesa dels fets, a fi que puguin ser explicats i coneguts de manera més clara.” Suetoni, Vida d’August 9, 1.

8.2. La miscel·lània: Aulus Gel·li En el decurs del segle II dC, la preferència per l’arcaisme es tradueix en una revifada de la tradició antiquària en forma de miscel·lànies enciclopèdiques. La principal mostra d’aquesta tendència són les Noctes Atticae ‘Nits àtiques’ d’Aulus Gel·li (segle II dC), una vasta miscel·lània de naturalesa antiquària.

Nits àtiques El títol de l’obra de Gel·li fa referència a les nits de vetlla que l’autor passà a Atenes llegint i escrivint l’obra.

Sense un ordre sistemàtic ni un fil conductor, recull notícies de diverses disciplines, com ara la gramàtica (hi ha qüestions de fonètica, de morfologia, de sintaxi, de semàntica, d’etimologia), la crítica literària, la filologia, la història, el dret, la filosofia, la geometria, la història natural, amb freqüents referències a molts autors, especialment arcaics. És, doncs, reflex d’una cultura vasta però superficial, amb clara finalitat recreativa i divulgativa.

8.3. La novel·la: Apuleu de Madaure Apuleu (Madaure a Numídia 125 dC circa - Cartago 180/190 dC circa), d’origen africà, visqué a Roma i a Cartago, on fou una mena de conferenciant o orador ambulant, amb fama de savi i de màgic. A Oea, una localitat de la Tripolitània, fou acusat d’haver seduït amb pràctiques màgiques la rica vídua Pudentil·la, raó per la qual escriví l’Apologia, un discurs d’autodefensa.

Apuleu és un escriptor polifacètic, portaveu d’un món nou, allunyat de les convencions dominants. És autor de diversos opuscles filosòfics, d’inspiració platònica, d’un discurs d’autodefensa, l’Apologia ‘Apologia’ o De magia ‘Sobre la màgia’, d’una sèrie de discursos, Florida ‘Antologia’ o ‘Flòrides’, i d’una narració novel·lada, les Metamorphosis ‘Metamorfosis’ també conegudes com a Asinus aureus ‘L’ase d’or’.

Traducció al català Aulus Gel·li (1930-1988). Les nits àtiques. Text revisat i traducció de M. Oliver i C. Monteserrat (els dos primers volums del 1930 i 1934) i de V. Ferris i M. Dolç (el tercer volum) del 1988. Barcelona: Fundació Bernat Metge (en tres volums).

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

89

Literatura llatina

Les Metamorfosis s’inspiren en una novel·la perduda d’un autor grec, Luci de Patres. Narren en primera persona les peripècies d’un jove anomenat Luci, convertit en ase. Luci intenta d’iniciar-se en el món de la màgia, però s’equivoca i es transforma en ase. Convertit en bèstia, és robat per uns lladres i viu tota classe de peripècies, fins que finalment arriba a Corint i s’adorm a la platja. En somnis veu aparèixer la deessa Isis que li anuncia la fi del seu suplici, tot indicant-li on pot trobar les roses que desfaran l’encanteri. L’endemà, Luci segueix les instruccions d’Isis i torna a la condició humana. Com a agraïment a la deessa, Luci s’inicia en els misteris i en el culte d’Isis. Els patiments de Luci Transformat en ase, Luci va de mal en pitjor; tot just s’ha acabat de recuperar d’alguna desgràcia, la Fortuna el colpeja de nou amb alguna penalitat encara més gran. “Tan aviat com el masover em portà fora de la ciutat s’acabaren les exquisitats i fins i tot la llibertat, ja que, immediatament, la seva dona, gasiva i dolenta fora mida, em sotmeté al jou de la roda d’un molí i colpejant-me, de tant en tant, amb un frondós garrot, es guanyava el pa per a casa seva a costa de la meva pell. I no contenta d’haver-me deixat baldat mentre cercava el meu propi aliment, llogava les meves voltes entorn de la roda per tal de moldre el gra dels veïns i, desgraciat de mi, com a pagament de penes tan grans, ni tan sols em donava la ració de pinso que estava estipulada, ja que venia als parcers veïns el mateix ordi que era torrat i mòlt amb la mateixa pedra entorn de la qual jo mateix donava voltes; i a mi, sotmès dia i nit a les penalitat d’aquella màquina, quan es feia de nit, em posava una ració de segó no passat pel sedàs, ben brut i ple de pedres.” Apuleu, Metamorphosis 7, 15, 3-5.

Seguint aquest fil conductor, s’hi intercalen diverses narracions, digressions i aventures de caràcter novel·lesc, com la faula de l’enamorament entre Eros, el déu de l’amor, i Psique ‘ànima’ en grec. Eros i Psique La faula d’Eros i Psique conté molts elements del conte fantàstic: la noia sola enfrontada a un perill desconegut, el palau situat enmig del boscatge, les veus sense cossos, el banquet preparat per a la noia, l’espòs misteriós, les prohibicions imposades sense que se’n conegui la causa, les germanes envejoses o les amenaces d’un drac o d’una serp.

Del conjunt de l’obra destaca el realisme de la narració de caire eròtic i picaresc, els tons costumistes; és un bon reflex de la vida quotidiana de l’època de l’autor, una època de crisi en què ja no són vàlides les solucions col·lectives sinó que només té sentit la salvació individual que proporcionen les doctrines religioses espiritualistes o mistèriques. Les Metamorfosis en la posteritat Les Metamorfosis foren molt divulgades a partir del segle xvi, moment en què n’aparegueren moltes traduccions. S’ha discutit molt sobre la seva possible influència en la gènesi i posterior desenvolupament de la novel·la picaresca: un dels episodis de l’obra, la lluita de Luci contra els odres-bandits, inspirà l’atac del Quixot als odres de vi.

D’entre la producció oratòria d’Apuleu, en destaca Florida ‘Flòrides’, una antologia de discursos d’estil barroc i exuberant, i sobretot l’Apologia ‘Apologia’, també coneguda amb el títol de De magia ‘Sobre la màgia’, un discurs en què Apuleu es defensa de les acusacions de bruixeria i de màgia.

Traduccions al català Apuleu (1929-1931). Les Metamorfosis. Text revisat i traducció de M. Oliver. Barcelona: Fundació Bernat Metge. Apuleu (1989). Psique i Cupido. Barcelona: Irina. Apuleu (1932). Apologia. Flòrides. Text revisat i traducció de M. Oliver. Barcelona. Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

90

Literatura llatina

8.4. Els inicis de la literatura cristiana El cristianisme es difongué durant els dos primers segles de l’Imperi entre les comunitats jueves d’Orient, majoritàriament hel·lenòfones, entre les quals es féu servir el grec per a difondre els postulats de la nova fe. Quan el cristianisme començà a sobrepassar aquest àmbit social i geogràfic i s’estengué cap a altres zones de l’Imperi i cap a altres grups socials, sorgí la necessitat d’utilitzar el llatí en la difusió, exposició i defensa dels postulats de la nova doctrina. Probablement les províncies africanes tingueren un paper molt important en la gènesi de la literatura cristiana en llengua llatina, tot començant per la traducció dels principals textos de la nova fe. De fet, inicialment, es traduïren només alguns passatges dels Evangelis, però, posteriorment, ja a mitjan segle

III

dC,

n’aparegueren diverses traduccions completes. Els autors cristians adoptaren i transformaren els gèneres literaris clàssics, tot conreant especialment l’apologia, el sermó i el tractat filosòfic o teològic. El primer autor cristià en llengua llatina fou Tertul·lià (Cartago 160 - 240 dC), un àcid polemista, molt sever amb la conducta dels seus germans de l’església

Traduccions al català

africana. La seva intransigència, l’acostà al montanisme, una secta apocalípti-

Tertul·lià (1960). Apologètic. Traducció de F. Senties i M. Dolç. Barcelona: Fundació Bernat Metge. Tertul·lià (1989). Sobre el baptisme i altres escrits. Traducció de J. Fàbregues i A. Soler. Barcelona: Proa.

ca. Tertul·lià és l’introductor a la literatura llatina de l’apologia, una modalitat literària consistent en un discurs que servia per a defensar l’ortodòxia cristiana davant els injustos atacs dels pagans i dels heretges. El seu estil és refinat, sobrecarregat, violent, mogut, manierista i barroc amb un vocabulari ple de ressonàncies militars i expressions de la parla quotidiana. En una generació immediatament posterior a Tertul·lià, fou actiu un important personatge de l’església africana, Cebrià de Cartago (Cartago 205-258 dC), bisbe de Cartago, martiritzat durant la persecució de l’emperador Valerià (258 dC). De l’obra de Cebrià se n’han conservat 13 tractats apologètics que formen un conjunt de sermons de circumstància, en què defensa la unitat de l’església i analitza el problema dels cristians que han abandonat la fe durant les persecucions. També ens ha pervingut la seva correspondència, formada per 81 cartes, gràcies a les quals coneixem les vicissituds diàries i les necessitats de l’església de Cartago. Minuci Fèlix (Numídia, final segle

II

dC - ? mitjan segle

III

dC) és autor d’un

diàleg d’estil ciceronià anomenat Octauius ‘Octavi’, en el qual és evident la influència de l’estil combatiu de Tertul·lià. En el diàleg, hi participen tres amics, dos de cristians i un de pagà, que finalment es converteix al cristianisme. Es dialoga sobre religió i es defensen les doctrines cristianes amb arguments filosòfics i racionals. Destaquen les agradables descripcions i el patetisme i dramatisme heroic dels màrtirs.

Traducció al català Cebrià (1929-1931). Epistolari. Text revisat i traducció de J. Vergés i T. Bellpuig. Barcelona: Fundació Bernat Metge (en dos volums).

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

91

Literatura llatina

9. L’antiguitat tardana

Després de les reformes de Dioclecià, l’Imperi recupera una certa pau interior, al preu d’haver augmentat l’aparell administratiu de l’Estat, però encara ha de fer front als perills exteriors. Gràcies als edictes de tolerància de Constantí el Gran (306-337 dC) i dels emperadors de la dinastia constantiniana (337-363 dC) es decreta la fi de les persecucions contra els cristians. Des del punt de vista literari, a la fi del segle

IV

dC, es produeix l’anomenat

Renaixement pagà, una àmplia activitat literària promoguda per les grans faBust de marbre de Constantí el Gran. Roma. Museus Capitolins.

mílies senatorials paganes residents encara a Roma. A la mort de Teodosi el Gran (379-395 dC) es produeix la divisió de l’Imperi: Occident passa al seu fill Honori i Orient passa a Arcadi. Tanmateix, tot el segle V és un període de gran inestabilitat política, especialment a Occident,

Constantí el Gran Amb les seves mesures de tolerància religiosa, Constantí el Gran (306-337 dC) assegurà la pau religiosa de l’Imperi.

que porta a la conquesta de Roma per part dels bàrbars, l’any 476. A Occident, desaparegut l’Imperi Romà, en el decurs dels segles V,

VI

i

VII,

té

lloc la consolidació dels regnes bàrbars. A Orient, les estructures polítiques i administratives resisteixen durant més temps. Un últim gran moment d’esplendor es produeix durant el govern de l’emperador Justinià (527-565).

9.1. La poesia tardana La poesia d’època tardana continua conreant els gèneres tradicionals (èpica, lírica), però, ignora, en part, les regles, escrites i no escrites, que els havien regit, i procedeix a la barreja de gèneres, mètriques i temàtiques. A més, cal assenyalar que, en aquesta època, neix i es desenvolupa la poesia cristiana. Els principals poetes d’època tardana són Claudi Claudià, un poeta de la cort de l’emperador Honori, i Ausoni, un noble de la Gàl·lia meridional.

9.1.1. Claudi Claudià Claudi Claudià (Alexandria d’Egipte 370 dC - Roma 405 dC), vinculat a la cort d’Honori (395-423 dC), és el darrer gran poeta èpic romà.

Claudià és un poeta èpic de cort el qual, amb la seva poesia èpica de temàtica nacional i de temàtica mitològica, reprèn les normes tradicionals de l’èpica que serveix per a exaltar les glòries de Roma.

Traducció al català Claudi Claudià (1995). El rapte de Prosèrpina. Per A. Calderó i A. Seva. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

92

Literatura llatina

Conreà la poesia èpica de tema historiconacional al De bello Gildonico ‘De la guerra contra Gildó’ i al De bello Gothico ‘De la guerra contra els gots’ en què narra les victòries d’Estilicó i lloa la glòria de Roma enfront dels bàrbars. També conreà l’èpica de tema mitològic, amb Gigantomachia ‘Gigantomàquia’ i amb els tres llibres, no complets, del De raptu Prosperpinae ‘Del rapte de Prosèrpina’, en el qual destaca la descripció brillant i colorista del paisatge sicilià on té lloc l’acció, especialment l’erupció de l’Etna, i les impressionants descripcions de l’infern amb els seus monstres.

9.1.2. Ausoni L’últim gran poeta romà fou, sens dubte, Ausoni (Bordeus, 300/310 - 395 dC), preceptor de l’emperador Gracià (375-383 dC) i cònsol el 379 dC.

Ausoni, un cristià culte, és el veritable hereu de la tradició clàssica, que conrea diversos subgèneres poètics, com ara la poesia geogràfica, la poesia lírica, la poesia bucòlica i altres formes poètiques menors.

De la producció poètica, en la qual fa servir tot tipus de metres, en destaquen el Mosella ‘Mosel·la’, en hexàmetres, un exemple de poesia geogràfica, l’Ordo nobilium urbium ‘Catàleg de les ciutats il·lustres’, en què enumera i elogia les ciutats més importants de l’Imperi, la Commemoratio professorum Burdigalensium ‘Records dels professors de Bordeus’, una evocació dels anys de la seva

Traducció al català Ausoni (1933). Obres. Text revisat i traducció de C. Riba, A. Navarro i J. Balcells. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

formació escolar en aquesta ciutat, i els Parentalia ‘Parentàlies’, una evocació dels parents ja difunts. La laudatio Mosellae El Mosella, en què l’autor descriu un viatge des del Rin fins a Noviomagus a través del riu Mosel·la, s’obre amb una lloança del riu, en forma d’himne, en la qual Ausoni canta la fertilitat i la bellesa d’aquest riu de la Gàl·lia belga. “Salut riu, famós pels seus camps, famós pels teus habitants, a qui els belgues deuen que les seves muralles siguin dignes de l’Imperi! Riu de pujols sembrats de vinyes de vi perfumat, de boniques ribes conreades, riu ple de verdor! Navegable com la mar, com un cabal d’ones que van descendint, et pots igualar als rierols amb el teu curs alegre i, fins i tot, superar les fonts glaçades amb la teva líquida beguda: tu ets, només tu, font i rierol i riu i llac i mar que va i torna amb un moviment sense fi.” Ausoni, Mosella 23-32.

També en destaquen altres obres, com el Cento nuptialis, un poema de noces fet amb versos de Virgili i el Liber eglogarum, un conjunt de poemes bucòlics.

Altres autors de poesia “geogràfica” Aviè (segle IV) conreà la poesia geogràfica amb la Descriptio orbis ‘Descripció del món’ i, sobretot, l’Ora maritima ‘Ora marítima’, una acurada descripció de les costes de l’Imperi.

Traducció al català Aviè (1986). Periple. Ora marítima. Text revisat i traducció de P. Villalba. Barcelona. Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

93

Literatura llatina

9.2. La poesia cristiana En el decurs del segle

IV

dC, apareix una poesia de temàtica religiosa que ex-

posa els principis de la fe o exalta les virtuts i les realitzacions de la nova fe.

D’entre les fites de la poesia cristiana dels segles

IV

i V, en destaquen la

himnòdia d’Hilari de Poitiers i d’Ambròs de Milà, els himnes i el poema al·legòric de Prudenci i la lírica refinada de Paulí de Nola.

9.2.1. L’origen de la himnòdia llatina La himnòdia, la primera manifestació de la poesia cristiana, és el conjunt d’himnes litúrgics que es cantaven en les celebracions religioses. L’himne consta d’estrofes de quatre versos octosíl·labs, amb lletres senzilles, fet que en facilitava la memorització. En la gènesi de la himnòdia, que es du a terme en la segona meitat del segle IV

dC de la mà d’Hilari de Poitiers i d’Ambròs de Milà, conflueixen quatre

tradicions: la litúrgia sinagogal jueva, la poesia popular, la poesia culta de tradició clàssica, i la himnòdia cristiana grega. Ambròs de Milà (Trèveris 339 - Milà 397) fou un important prelat que, des de la seva seu, condiciona l’evolució de l’església d’Occident. Els seus himnes constitueixen veritables professions de fe ortodoxa. Ambròs de Milà Ambròs també té un paper molt important en el desenvolupament de la prosa apologètica llatina. A més dels seus escrits teològics i de l’exegesi escripturística, destaquen les cartes que adreçà als seus familiars i als emperadors. Fou cèlebre el seu enfrontament amb Símmac sobre l’afer de l’altar de la Victòria, en el qual defensava que el cristianisme esdevingués la religió de l’Estat.

9.2.2. Prudenci Amb tot, el gran poeta cristià d’aquesta època fou sens dubte Prudenci (Calagurris, l’actual Calahorra, 347/348 - 405 dC), un noble d’origen hispànic. Prudenci consolida la himnòdia, amb els seus llibres d’himnes, en concret el Kathemerinon i el Peristephanon, i també inaugura, amb la Psycomachia, el gènere del poema al·legòric. El Kathemerinon ‘Llibre dels himnes del dia’ és una mena de llibre d’oracions que recull dotze himnes, escrits en diversos tipus de versos, destinats a ser cantants en la litúrgia del dia o en períodes assenyalats.

Traducció al català Prudenci (1979). Prefaci. Llibre d’hores de cada dia. Text revisat i traducció de N. Rebull. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

94

Literatura llatina

El Peristephanon ‘Llibre de les corones’ és una col·lecció de 14 himnes, escrits amb mètrica diversa, en honor dels màrtirs cristians, amb tons lírics i èpics. Els himnes responen a un esquema comú en el qual es refereix l’interrogatori sofert pel màrtir, les crueltats que pateix, els miracles que es duen a terme i, finalment, la seva apoteosi. Les passions dels màrtirs Els himnes de Prudenci, de mètrica i estructura més lliure, celebren les passions i la glòria de diversos màrtirs. En aquest, es commemora la passió de sant Vicenç. “Beat màrtir Vicenç, s’acosta el teu dia triomfal en el qual, amb la teva pròpia sang, et compraràs tu mateix la corona [de màrtir]. Ara, des de les tenebres del segle, vençut el teu torturador i el teu jutge, aquest dia t’elevarà al cel i et tornarà, triomfant, a Crist.” Prudenci, Peristephanon 5, 1-8.

La Psychomachia ‘Combat de l’ànima’ és un poema al·legòric, en hexàmetres dactílics, en què l’ànima humana es debat entre els vicis i les virtuts i en què es contraposen les virtuts de la fe cristiana amb els vicis de la religió pagana.

9.2.3. Paulí de Nola Paulí de Nola (Bordeus 353 dC - Nola a la Campània 431 dC), deixeble d’Ausoni i bisbe de Nola des del 409 dC, és autor d’una extensa obra poètica, de forma i temàtica molt variada. Les composicions més originals de Paulí de Nola són els Natalicia ‘Natalicis’, els himnes en honor de sant Fèlix, patró de Nola, destinats a ser cantats en ocasió de la festivitat d’aquest màrtir.

9.3. L’anomenat Renaixement pagà de la fi del segle

IV

En el darrer quart del segle IV, importants aristòcrates de les principals famílies senatorials de Roma, continuadores de l’esperit tolerant del paganisme romà, propicien una certa recuperació literària.

D’aquest Renaixement pagà, a banda de la figura simbòlica de Símmac, en destaca la renovació de la producció historiogràfica, amb la figura capdavantera d’Ammià Marcel·lí, els quals volen donar el seu punt de vista sobre l’evolució i la decadència de l’Imperi, i també la frenètica activitat de còpia, edició i comentari d’autors antics.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

95

Literatura llatina

9.3.1. Símmac Símmac (340-402 dC), cònsol el 391, és un dels últims exponents del paganisme romà, tolerant i culte. La seva obra literària es limita a 5 discursos, 40 relationes ‘informes’, i deu llibres de cartes adreçades als grans personatges de l’època. Destaca la seva defensa del paganisme i de la tolerància religiosa, davant els extremismes i la intransigència d’alguns cristians. L’afer de l’altar de la Victòria A la Cúria de Roma, el lloc habitual de reunió del Senat, hi havia una estàtua de la deessa Victòria amb el seu respectiu altar, on els senadors, abans d’iniciar la sessió, oferien sacrificis pel bé de l’Imperi. Ambròs de Milà sol·licità diverses vegades als emperadors que l’altar i l’estàtua fossin enretirats, a la qual cosa Símmac, prefecte de la ciutat, s’oposava. A la fi, per influència d’Ambròs, l’altar, símbol de la puixança de Roma, fou tret de la Cúria. “Ara deixeu-me suposar que la mateixa Roma és aquí present i que s’adreça a les vostres majestats amb aquestes paraules: ‘Excel·lents prínceps, pares de la pàtria, respecteu els meus anys i els rituals piadosos m’han fet créixer. Permeteu-me de mantenir les cerimònies ancestrals ja que jo no me’n penedeixo. Deixeu-me viure segons els meus antics costums, ja que sóc lliure. Aquest altar sotmeté el món a les meves lleis; aquests ritus sagrats allunyaren Hanníbal de les muralles de Roma i els gals senons del Capitolí.” Símmac, Relationes 3, 9.

9.3.2. La historiografia pagana: Ammià Marcel·lí Ammià Marcel·lí (Antioquia de l’Oront 330 dC - Roma 400 dC circa), senador d’origen oriental, militar i funcionari al servei dels emperadors, gran admirador de l’emperador pagà Julià, fou l’últim gran historiador de Roma. Ammià Marcel·lí és autor d’una monumental obra històrica, Rerum gestarum libri ‘Llibres de les gestes realitzades’, que va de la mort de Domicià (96 dC) i la mort de l’emperador Valens (378 dC). Molt lligat a la ideologia imperial, Ammià intenta de recuperar i lloar les virtuts tradicionals romanes, especialment les bèl·liques, tot acceptant en tot moment la raó d’Estat i la supremacia del poder imperial i és especialment bel·ligerant contra els enemics exteriors de l’Imperi. Pel que fa a la polèmica religiosa, Ammià practicà un monoteisme de caire neoplatònic i no es mostrà especialment advers als cristians, tot i que el seu referent era la Roma tradicional. En el relat intercala digressions etnològiques i geogràfiques que remeten conscientment a l’estil de Tàcit.

9.4. La consolidació de la prosa cristiana En el camp de la literatura, els autors cristians consoliden la seva producció literària. En una primera etapa, predomina un to apologètic i crític envers els pagans; progressivament, però, els autors cristians adopten les formes i les nor-

Julià l’Apòstata L’emperador Julià (361-363 dC) fou l’últim representant de la dinastia iniciada per Constantí el Gran. Nomenat emperador el 361, es proposà de revitalitzar el paganisme. Pel fet d’haver abandonat la fe cristiana, fou anomenat l’apòstata.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

96

mes dels gèneres clàssics i utilitzen també, sense massa problemes, el bagatge cultural, literari i mitològic de l’antiguitat pagana.

Els autors cristians transformen els gèneres literaris clàssics, adaptantlos a les seves necessitats i als seus condicionants, i conreen especialment l’apologia, el tractat doctrinal, l’exegesi escripturística i l’epístola.

L’apologia és el tractat en què l’autor ataca els detractors del cristianisme i defèn el seu punt de vista en relació amb qualsevol punt doctrinal. El tractat doctrinal és aquella obra en què l’autor, amb el suport dels textos bíblics o evangèlics, exposa els principals punts de la doctrina teològica, ètica o moral del cristianisme. L’exegesi escripturística es basa en els comentaris que analitzen, en sentit al·legòric i en sentit literal, el contingut dels principals textos bíblics. El sermó és el discurs amb què l’autor s’adreçava a un públic per a adoctrinarlo sobre un determinat aspecte ètic o moral. L’epístola constitueix una important font d’informació sobre la vida quotidiana i sobre els problemes polítics i religiosos del cristianisme primitiu. La historiografia cristiana Per la necessitat de defensar-se dels atacs dels historiadors pagans, que culpaven els cristians de la decadència de l’Imperi, i per la voluntat d’exposar la seva pròpia visió històrica, apareix en el decurs del segle IV una historiografia cristiana amb clara voluntat apologètica. D’entre les primeres obres de la historiografia cristiana, en destaquen els dos llibres de Chronica ‘Crònica’ de l’aquità Sulpici Sever (360-425 dC), una història general des dels orígens al 400 dC, i la Historia adversos paganos ‘Història contra els pagans’ de l’hispà Pau Orosi (390 dC circa - ? mitjan segle V dC), una obra de perspectiva providencialista, molt influïda per les doctrines d’Agustí d’Hipona.

9.4.1. L’apologètica: Lactanci

En època de Constantí el Gran, és actiu Lactanci (Cirta a la Numídia 250 dC - Trèveris 325 dC), preceptor de cort de Constantí, un racionalista místic que porta l’apologètica al seu cim més elevat.

Lactanci és autor dels set llibres de Diuinae Institutiones ‘Institucions divines’, en què l’autor du a terme una exposició sistemàtica del pensament cristià acompanyada de la crítica del paganisme. També és autor de dos tractats, De ira Dei ‘Sobra la ira divina’ i De mortibus persecutorum ‘Sobre la mort dels perseguidors’, en el qual mostra la fi que han tingut tots els emperadors que han perseguit els cristians.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

97

Literatura llatina

La mort dels emperadors que han perseguit els cristians La tesi de Lactanci és clara: Déu ha castigat amb una mort horrible i tràgica tots els emperadors que han perseguit els cristians, des de Neró fins a Licini. “Tard, certament, però amb duresa i d’acord amb els seus designis, Déu ha enviat el càstig per tal de fer veure en ells grans i admirables exemples amb els quals les generacions futures aprendran que Déu és únic i és jutge que imposa als impius i als perseguidors, suplicis dignes d’un venjador. És de la seva mort d’allò que m’ha semblat oportú deixar-ne testimoni escrit, perquè tothom, tant aquells qui no foren testimoni dels esdeveniments com aquells qui ens succeiran, sàpiguen la manera com el Déu suprem mostrà el seu poder i majestat amb l’extinció i la destrucció dels enemics del seu nom.” Lactanci, De mortibus persecutorum 7-8.

9.4.2. L’exegesi escripturística i la traducció: Jeroni Probablement l’autor més polifacètic i més erudit dels literats cristians del segle IV fou Jeroni (Strido a la Dalmàcia 340 dC - Betlem 420 dC). A la seva amplíssima formació cultural, hi uní un ascetisme militant, que l’enfrontà algun cop a la jerarquia. Bon coneixedor del grec i de l’hebreu, conreà el gènere historiogràfic, l’epistologràfic, l’apologètic i realitzà nombroses traduccions i exegesis dels textos bíblics. Quant a l’exegesi escripturística, cal destacar els nombrosos comentaris dels textos bíblics. Gràcies al seu domini del grec i de l’hebreu, Jeroni facilità als cristians d’Occident l’accés a les principals obres de la patrística grega.

Ara bé, la gran obra de Jeroni és la Vulgata, la traducció llatina de la Bíblia feta, per encàrrec del papa Damas, directament del text original, que encara és la versió canònica i oficial de l’Església de Roma.

Producció historiogràfica i biogràfica de Jeroni D’entre la seva producció historiogràfica en destaca el seu Chronicon ‘Crònica’, la traducció al llatí de la Crònica d’Eusebi de Cesarea, ampliada amb la narració dels esdeveniments compresos entre el 325 i el 378 dC, i l’àmplia col·lecció de biografies, anomenada De uiris illustribus, ‘Sobre els homes il·lustres’.

9.4.3. Agustí d’Hipona Agustí (Tagaste a la Numídia 354 dC - Hipona 430 dC) és un altre important autor cristià. Convertit al cristianisme el 386, després d’una vida atzarosa, esdevingué bisbe d’Hipona, on morí durant el setge dels vàndals.

Agustí és autor d’una vasta obra, en què predomina el tractat de temàtica filosòfica, teològica o doctrinal.

Traducció al català Jeroni (1993). Homilies. Vides d’ermitans. Cartes. Barcelona: Proa.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

98

Agustí és autor de diversos tractats filosòfics en què abordava problemes de caràcter gnoseològic, teològic o ètic, com ara els Soliloquia ‘Soliloquis’ , també anomenats ‘Diàlegs de Cassiciacum’, en raó del lloc on foren escrits. Es tracta de diàlegs en què Agustí i la raó dialoguen a la recerca de la veritat. A banda de les seves preocupacions filosòfiques, Agustí s’ocupà de defensar les posicions teològiques de l’ortodòxia, tot atacant les diverses heretgies. En aquest sentit, tant la seva obra homilètica com el seu epistolari constitueixen una important font d’informació de la posició doctrinal i teològica d’Agustí.

Les grans obres d’Agustí són les Confessiones ‘Confessions’, la primera autobiografia de la literatura d’Occident, el De Trinitate ‘Sobre la trinitat’, una obra cabdal sobre el problema trinitari, i el De ciuitate Dei ‘Sobre la ciutat de Déu’, una fita del pensament polític cristià.

En les Confessiones ‘Confessions’, Agustí analitza, amb mirada restrospectiva i amb to molt subjectiu, la seva vida i els fonaments de la seva fe. És el relat de les vivències d’un pecador, però alhora una lloança de la grandesa i de la misericòrdia divina que ha permès la conversió d’Agustí. Al De Trinitate, Agustí aborda el problema de la Trinitat. És la seva obra més meditada, compacta i profunda que està dedicada a l’argumentació escripturística i a la formulació del dogma trinitari, amb fonts bíbliques. El De ciuitate Dei ‘Sobre la ciutat de Déu’, escrit entre el 411 i el 427, s’inspira en l’obra de Plató. Inicialment fou concebuda com una rèplica als historiadors pagans, els quals imputaven al cristianisme les calamitats del present i la decadència de l’Imperi. Agustí intenta de fer una valoració de tota la civilització pagana per tal d’exposar el seu fracàs més absolut. És una síntesi històrica universal des d’una perspectiva cristiana. Agustí vol recordar que els cristians són membres d’una comunitat, el regne de Déu, que no es pot identificar amb cap regne de la terra. Per això, les seves esperances es projecten en el més enllà. Davant el fracàs de la civilització pagana, Agustí presenta la visió cristiana de la història que espera l’arribada del regne del cel.

9.5. L’enciclopedisme dels segles

V

i

VI

dC

En època tardana, proliferen les obres miscel·lànies de caràcter enciclopèdic que recullen bona part del saber antic.

Les obres de Macrobi, de Marcià Capel·la, de Boeci, de Cassiodor i d’Isidor de Sevilla seran àmpliament conegudes i divulgades durant l’edat mitjana i constituiran, en certa mesura, els seus llibres de text.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

99

Literatura llatina

9.5.1. Macrobi Macrobi (Àfrica segle

IV

- ? segle

V

dC), un important membre de la noblesa

senatorial romana, és autor dels Saturnalia ‘Saturnals’, en què l’autor, en ocasió d’aquestes festes, fa dialogar importants personatges pagans de l’època (Símmac o el gramàtic Servi) sobre l’obra de Virgili i altres qüestions filològiques. També és autor d’un Commentarium in somnium Scipionis ‘Comentari al somni d’Escipió’, la part final del De re publica de Ciceró.

9.5.2. Marcià Capel·la Marcià Capel·la (segle V dC) és autor d’una enciclopèdia de les set arts en clau al·legòrica, titulada De nutpiis Mercurii et Philologiae ‘Sobre les noces de Mercuri i Filologia’. Les noces entre el déu de la ciència i la deessa de les lletres serveixen per a exposar les set arts liberals (gramàtica, dialèctica, retòrica, mètrica, aritmètica, astronomia i música).

9.5.3. Boeci Boeci (Roma 470/80 - Pavia 524/525), de família molt noble, fou l’últim gran

Traducció al català

intel·lectual de Roma. Cònsol el 510 dC, col·laborà amb els reis ostrogots, però

Boeci (1989). Consolació de la filosofia. Traducció de V. Fàbrega. Barcelona: Laia.

posteriorment, condemnat per traïció, morí a la presó. Des del punt de vista literari, Boeci posseí una extraordinària coneixença de la cultura grega i llatina i fou un cristià molt influït per la concepció platonicoaristotèlica del món. Tractà totes les disciplines i participà en els debats teològics del seu temps. Llegí, comentà i traduí les obres de Plató i d’Aristòtil. La gran obra de Boeci, escrita des de la presó, és el De consolatione philosophiae ‘Sobre la consolació de la filosofia’, en què exposa els postulats de diverses doctrines filosòfiques (aristotelisme, estoïcisme, neoplatonisme).

9.5.4. Cassiodor Cassiodor (Squillace 485 dC - Viuarium 580 dC), l’últim gran senador de Roma, cònsol del 514 dC i col·laborador del rei ostrogot Teodoric. Cassiodor és autor d’una obra enciclopèdica, Institutiones diuinarum et humanarum litterarum ‘Institucions de les lletres divines i humanes’, en què recollia tota mena de notícies, i de les Varia ‘Diverses coses’, en què es recull la seva correspondència oficial; és un dels pocs testimonis de la realitat administrativa i política d’un món que desapareix.

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

100

9.5.5. Isidor de Sevilla Seguint la tradició dels nostres estudis, la nòmina dels autors llatins ha d’acabar amb la figura d’Isidor de Sevilla (Sevilla 560-636), autor d’una vasta producció literària, de la qual destaquen els vint llibres d’Etymologiae ‘Etimologies’, una àmplia compilació de la cultura i ciència de l’antiguitat que servirà de referent a l’edat mitjana.

9.6. El dret romà: el Corpus de Justinià Bona part de la literatura legal romana ha pervingut gràcies a les recopilacions de textos realitzada en els darrers segles de l’Imperi Romà. La primera col·lecció de textos legals fou encarregada per l’emperador Teodosi II i, per això, es coneix amb el nom de Codex Theodosianus ‘Còdex teodosià’.

En el decurs del segle VI dC, l’emperador Justinià (527-565 dC) ordenà una nova compilació de la literatura legal, coneguda amb el nom de Corpus iuris ciuilis ‘Corpus de legislació civil’, que pretenia de recopilar bona part de l’obra legislativa anterior.

El Corpus de Justinià comprenia quatre seccions: • Les Institutiones ‘Institucions’ és un manual de dret romà escrit per Gai, un jurista del segle II dC. • El Digestus ‘Digest’ o Pandectes ‘Enciclopèdia’, cinquanta llibres de solucions basades en casos pràctics, extretes de les obres de juristes d’època medioimperial (Papinià, Ulpià i Paule). • El Codex Iustinianus ‘Codi de Justinià’ és la compilació de totes les constitucions imperials anteriors al govern de Justinià. • Les Novellae, literalment ‘recents, noves’, és a dir, les constitucions imperials promulgades per Justinià, des del 534 dC.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

101

Resum

Aquest mòdul està dedicat a l’estudi de les manifestacions literàries llatines d’època clàssica, prenent en consideració un arc temporal que va des dels primers testimonis preliteraris d’època arcaica, documentats gràcies a l’epigrafia o gràcies al testimoni d’autors posteriors, fins als autors de l’antiguitat tardana. S’ha dividit l’estudi en vuit apartats que cobreixen les diverses etapes de l’evolució de la literatura en llengua llatina, als quals cal afegir el capítol introductori inicial que analitza el concepte de gènere literari i la seva plasmació en la literatura llatina. En aquest últim sentit, s’han distingit tres grans grups de gèneres literaris (gèneres poètics, gèneres teatrals o dramàtics, gèneres narratius) a l’interior dels quals s’han establert successives diferenciacions. Els vuit apartats han estat establerts d’acord amb criteris cronològics: els primers testimonis, la literatura d’època mediorepublicana (amb les obres dels primers autors èpics, Plaute, Terenci i Cató), la literatura d’època tardorepublicana (amb les figures de Catul, Lucreci, Sal·lusti, Cèsar, Ciceró i Varró), la literatura d’època d’August (Virgili, Horaci, Ovidi i els elegíacs, Titus Livi), la literatura d’època julioclàudia (Lucà, Sèneca, Petroni, Fedre, Persi), la literatura d’època flàvia i trajana (els autors èpics, Plini el Vell, Plini el Jove, Tàcit, Quintilià), la literatura del segles

II

i

III

(Apuleu, Suetoni) i, finalment, la literatura

d’època tardana. A l’interior de cada capítol, a banda d’una breu introducció inicial de caràcter històric, s’han analitzat els diversos autors, agrupats per gèneres literaris, tot assenyalant les seves principals obres i realitzacions literàries.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

103

Glossari anagnòrisi En grec, ‘reconeixement, revelació’. Conjunt de les escenes finals de la comèdia, en què revelaven les identitats ocultes, es descobria el veritable origen de les persones i es desfeien tots els equívocs. annales Vegeu annals annals Conjunt de memòries en què els pontífexs registraven els esdeveniments de l’any. Fou utilitzat posteriorment per a referir-se a una modalitat historiogràfica. annalística Modalitat historiogràfica d’època republicana. antiguitat tardana Període cronològic de límits difícilment precisables, comprès entre els darrers segles de l’Imperi Romà i els segles VI i VII dC. antiquària Disciplina literària que té per objectiu la recerca sobre aspectes institucionals, religiosos, polítics, gramaticals o filològics sobre el passat. biografia Gènere literari centrat en la narració de la vida d’una persona. bucòlica, poesia Vegeu poesia bucòlica comèdia nova grega Comèdia de temàtica burgesa d’època hel·lenística. El principal autor és Menandre. comentari bèl·lic Modalitat historiogràfica consistent en el relat de les gestes d’un determinat conflicte. contaminatio Vegeu Contaminació contaminació Tècnica teatral mitjançant la qual es barregen dues o més trames teatrals que posteriorment es fusionen i donen lloc a una única obra. dàctil Peu format per una síl·laba llarga seguida de dues de breus. defixio Imprecació i maledicció contra una persona escrita sobre una làmina de metall. didàctica, poesia Vegeu poesia didàctica dístic elegíac Metre de l’elegia format per dos versos, un hexàmetre dactílic i un pentàmetre. elegíaca, poesia Vegeu poesia elegíaca èpica, poesia Vegeu poesia èpica epigrama Composició poètica breu i enginyosa. epil·li Breu composició èpica de temàtica mitològica. epistolografia Gènere literari format per les cartes o epístoles.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

104

epitalami Cançó o poema de noces. epítom Resum, compendi, compilació d’una determinada obra. epode Composició de la poesia iàmbica amb un fort caràcter burlesc. epopeia Vegeu poesia èpica fasti Vegeu fasts fasts Conjunt dels calendaris religiosos romans. faula Narració en vers o en prosa que utilitza el recurs d’atribuir al regne animal o vegetal actituds i comportaments típics dels homes amb clara intencionalitat didàctica. fescennini, verssi Vegeu versos fescenins. geòrgic -a Literalment, ‘del camp’. Dit de la poesia que té una ambientació rural. hexàmetre Vers format per sis clàusules o peus. iambe Peu format per una síl·laba llarga i una de breu. iàmbica, poesia Vegeu poesia iàmbica idil·li Composició bucòlica. indigitamenta Conjunt d’invocacions religioses. lírica, poesia Vegeu poesia lírica pentàmetre Vers format per cinc clàusules o peus. poesia bucòlica Gènere literari, protagonitzat per pastors que parlen de les seves experiències vitals en un marc agrest molt idealitzat. Serveix per a lloar la vida del camp. poesia didàctica Gènere literari que té per objecte ensenyar, fornir coneixements o proporcionar consells o normes de conducta. poesia elegíaca Gènere literari de temàtica amorosa i to subjectiu, en dístics elegíacs. poesia èpica Gènere poètic que narra les vicissituds i les gestes d’un heroi o d’un poble o aventures de caràcter mitològic. poesia iàmbica Gènere poètic en iambes que expressava crítiques i invectives contra alguna cosa o persona. poesia lírica Gènere poètic en versos lírics de temàtica intimista.

Literatura llatina

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/07060/00314

105

saturni Vers llarg format per dues parts o dipodis. La primera és de ritme ascendent, mentre que la segona part, més breu, és descendent. Es discuteix sobre l’origen d’aquest metre, ja que per a uns autors seria d’origen itàlic etrusc o llatí, mentre per a altres autors no seria sinó l’adaptació al llatí d’un vers grec. versos fescenins Conjunt de composicions teatrals breus amb un fort caràcter satíric i disbauxat.

Bibliografia Bibliografia bàsica Actes del VIIè simposi de la Secció Catalana de la SEEC (1985): Los géneros literarios. Bellaterra: Secció Catalana de la SEEC / UAB. Bayer, J. (1985). Literatura Latina (original en francés; trad. cast. J.I. Ciruelo). Barcelona: Ariel. [Manual clàssic amb un enfocament cronològic. Les explicacions teòriques, força breus, estan il·lustrades amb fragments dels autors analitzats. Al començament de cada capítol es fa una breu descripció del clima sociohistòric de cada fase. És útil per a una primera aproximació a la literatura llatina.] Bickel, E. (1987). Historia de la literatura romana (original en alemany; trad. cast. J.M. Díaz Reganón). Madrid: Gredos. [Un altre manual clàssic força voluminós. Consta de dues parts. A la primera s’adopta un tractament cronològic, mentre que a la segona s’adopta un enfocament per gèneres literaris.] Bieler, L. (1992). Historia de la literatura romana (original en alemany; trad. cast. M. Sánchez Gil). Madrid: Gredos. [Manual clàssic on hi és pràcticament tot. Segueix un rígid esquema cronològic. Posa poca atenció en la literatura d’època tardana.] Büchner, K. (1982). Historia de la literatura romana (original en alemany; trad. cast. A. Ortega i E. Valentí). Barcelona: Labor. [Un altre manual clàssic, força subjectiu i, en alguns aspectes, desfasat.] Cantó, M.J.; Castillo, C. (1987). Géneros literarios latinos. Bellaterra: Secció Catalana de la SEEC / UAB. Fernández Cortes, J.C.; Moreno Hernández, A. (1996). Antología de la poesia latina (siglos I aC - II dC). Madrid: Alianza Editorial. [Una de les poques antologies de textos literaris llatins traduïts.] Fürhmann, M. (1985). Literatura romana (original en alemany; trad. cast. R. de la Vega). Madrid: Gredos. Kenney, E.J.; von Clausen, W. (1989). Historia de la literatura clásica II. Literatura latina. Madrid: Gredos.

Literatura llatina