#CAT1714 Les principals dades que has de conèixer del 1714 per a entendre d’on venim, on som i cap a on anem
Guia Digital Breu
2
Detall del mapa Barcino Magna Parens, de J. Van Ghelen (Viena, 1716)
#CAT1714 Per què una guerra de Successió? Barcelona, 1713-14. Setge i caiguda
Al voltant de 40.000 habitants
2.000 soldats professionals i 4.000 civils enquadrats a la Coronela de Barcelona
ASSETJADORS
Un defensor per cada 6,6 habitants
20.000 soldats de les dues corones (hispànica i francesa)
3,3 assetjants per defensor. Un assetjant per cada 2 habitants
25% dels habitatges Moriren entre 4.200 destruïts (1.270 de i 5.458 barcelonins 5.000 cases) (més del 10% de la població)*
* Segons Antoni de Villarroel i Pere Pasqual Plantí
Anys més tard, les coses havien canviat radicalment. El 1713-14 la situació era molt més extrema i els catalans volien evitar que els Borbó assolissin el seu objectiu: «reducir todos los reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres, tribunales [...] que habrán de ser los de Cas tilla, tan loables y plausibles en todo el universo». (Felip V, 1714) En heretar Carles d’Àustria el tron de l’imperi austrohongarès (1711), les potències aliades –amb l’imperi austríac i Anglaterra al capdavant– deixen de donar suport a Catalunya en la guerra de Successió de l’imperi espanyol.
CONSEQÜÈNCIES DEL SETGE I LA CAIGUDA
Uns 40.000 projectils caigueren sobre la ciutat
n morir sense descendència Carles II, darrer rei de Castella i CatalunyaAragó de la dinastia hispànica dels Habsburg, es disputen el tron l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, futur Felip V i primer rei de la dinastia dels Borbó. En un primer moment (1705) Catalunya s’enfronta als Borbó per raons polítiques (avançar en el constitucionalisme) i econòmiques. Els grups dirigents pensen que amb un Àustria i amb els aliats anglesos i holandesos podran fer realitat el seu projecte.
POBLACIÓ DE LA CIUTAT
DEFENSORS
E
Entre 6.431 i 8.832 barcelonins foren ferits (del 16% al 22% de la població)*
Des del març del 1713 comencen a evacuar les seves tropes i a l’abril reconeixen Felip V com a hereu de la corona (tractat d’Utrecht). A partir d’aleshores, els catalans resten a la seva sort. Despleguen una resistència heroica, però són finalment vençuts pels exèrcits francocastellans.
3
Anònim, Retrat de José Patiño (Museu Naval de Madrid)
#CAT1714 La repressió: brutal i duradora Sabies que…?
Fou freqüent el «diezmo de + horca», és a dir, l’execució arbitrària,
Els vencedors publicaren bans + de prohibició d’armes, de manera
Barcelona i Cardona foren els + darrers bastions antiborbònics (1714).
per sorteig, d’un de cada deu homes en edat militar d’un mateix lloc, «sin estrépito de justicia»; és a dir, sense judici.
reiterada. El 10 de novembre de 1714 s’imposava la pena de mort a aquells que disposessin de qualsevol tipus d’armament, «sin excepción alguna, así de fuego como de corte».
Però la repressió ja era cruenta a + la resta del territori català. El 1713, Manresa fou saquejada i cremada: «Y, ardiendo las casas, ejecutaron los enemigos las más atroces barbaridades, hasta degollar niños inocentes, con tan atroz estrago». El Masnou, Premià, Teià i Vilassar també foren cremades.
I, el 1714, foren + «socarrades», segons Francesc de Castellví, «las villas de Caldas de Montbui, Montblanc, San Hipólito, Sentmenat, San Quintín, La Pobla, Sant Feliu de Saserra, Oristá, Monistrol, Esparraguera, Arbucias, toda la tierra y lugares del Llusanés, Castellterçol, Viladrau, Sallent, Espinelvas, Tarrasa».
Els soldats i oficials catalans, + com els combatents civils, sovint foren considerats rebels pels militars borbònics i, en conseqüència, exclosos de les lleis de la guerra. Així, en ser detinguts en accions militars, molts d’ells foren enviats a presidi, a galeres o, directament, executats.
Els decrets anaren acompanyats + d’una política sistemàtica de control i de foment de les delacions. També d’execucions sumàries, que tenien un alt valor pedagògic per als ocupants.
4
El 1716 es publicà + l’edicte que ordenava «la
L’acte repressiu de conseqüències més + greus fou la detenció i execució del general
En paraules de Matas i Pujol, + Moragues fou «arrastrado vivo
El cap del general Moragues + restà penjat en una gàbia al Portal
demolición de todas las murallas de los lugares, castillos y casas fuertes de Cataluña que puedan servir de abrigo a los malintencionados».
Josep Moragues. Retirat al domicili familiar, a Sort, al començament del 1715 se l’obligà a traslladar-se a Barcelona, on romangué en residència vigilada. Moragues i altres companys d’armes foren detinguts el 22 de març en intentar fugir en una embarcació. Sentenciat el 26 de març, fou executat l’endemà de manera cruel, amb el mateix ritual que la justícia reservava als grans bandolers.
por las calles por un cavallo, degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima del Portal de Mar». Amb ell foren executats també els seus companys Jaume Roca i Pau Massip, «después de haverles hecho pasar por los tormentos, no obstante cuyo rigor no quisieron confesar nada en cabeza de los socios y cómplices en el delito».
de Mar de Barcelona fins el 1727. Els segrestos de béns i + propietats, el 1721, afectaven un total de 1.098 propietaris. El seu arrendament suposava aleshores per a la Hisenda una renda total de prop de mig milió de rals d’ardit. Els segrestos es mantingueren fins el 1725.
Detall del plafó ceràmic de Sant Sadurní de Palol d’Onyar, on es representa el saqueig del poble pel general Noailles durant la guerra de Successió
5
Gravat de la ciutat de Viena (1740)
#CAT1714 L’exili: la primera gran diàspora política
A
l final de la guerra de Successió, s’esdevingué la primera gran diàspora provocada per causes políti ques a Catalunya i a la resta de regnes hispànics.
E
l gruix principal s’inicià l’endemà de l’11 de setembre de 1714 i constituí una autèntica allau continu ada, si més no, fins el 1725. En alguns casos es pot parlar d’exilis col·lectius.
L
a duresa de les condicions de vida dels excombatents que es quedaren en un primer moment i el menyspreu amb què eren tractats els empenyeren a situacions extremes. Alguns també acabaren emprenent el camí del confinament, d’altres fugiren a les muntanyes, on tot seguit iniciaren la guerrilla. I encara una altra part s’allistaren a les expedicions borbòniques de reconquesta de Sardenya (1717) i Sicília (1718), que constituïren autèntiques carnisseries.
P
er al nou règim resultaven parti
cularment perillosos els contactes amb l’exili, ja que podien alimentar l’organització en la clandestinitat dels col· lectius opositors, l’intercanvi d’informació i, més en general, la revifalla de les esperances d’un canvi polític.
E
l 16 de desembre de 1714, el nou capità general publicà un ban que prohibia, fins i tot amb pena de mort, la correspondència amb els regnes de l’emperador Carles VI i amb els estats neutrals.
El pes de l’exili ENTRE 25.000 I 30.000 PERSONES DE TOTS ELS REGNES HISPÀNICS S’EXILIAREN A L’EUROPA DE L’IMPERI AUSTROHONGARÈS
MÉS DEL 50% EREN CATALANS
AL VOLTANT DEL 80% PROVENIA DEL CONJUNT DE LA CORONA D’ARAGÓ
6
Timpà de la façana de la Universitat de Cervera Decret de Nova Planta (1716) Decret de construcció de la Universitat de Cervera (1717)
#CAT1714 La pèrdua de l’Estat i les institucions pròpies. El decret de Nova Planta «Lo principal está hecho», + sentenciava un ministre de Felip V en
El 15 de setembre, + a Barcelona, foren dissolts
referir-se a Catalunya, «que es haberla reducido a gobernarse por sólo la voluntad de Vuestra Majestad sin concurso de las cortes o estados».
el Consell de Cent de la ciutat, el Braç Militar i la Diputació del General o Generalitat, les tres institucions que componien la Conferència dels Tres Comuns i que havien liderat la resistència.
Principis com «El rey ab la cort està + per damunt d’ell tot sol», o l’expressió del jurista Francesc Solanes, «no es el Príncipe el que debe estar por encima de las leyes, sino las leyes por encima del Príncipe», quedaven anul·lades per l’afirmació filipista «no hay otra ley que la voluntad del rey».
La Nova Planta crea a + Catalunya una estructura militaritzada i aboleix les institucions bàsiques del país: les Corts, la Generalitat, el Consell de Cent i els municipis. Remarquem, doncs, la gran pèrdua que significà el sistema representatiu, substituït pel de càrrecs nomenats a dit o, simplement, venuts (regidors dels municipis). Un gran retrocés polític.
Amb la Nova Planta en + marxa, Felip V suprimí les universitats catalanes, molts dels estudiants de les quals l’havien combatut. En canvi, el 1717 fundà la Universitat de Cervera, com a recompensa a la fidelitat de la ciutat durant la guerra. Una de sola seria més fàcil de controlar.
7
Palau de la Generalitat, seu de l’Audiència Reial, organisme imposat en el decret de Nova Planta
#CAT1714 Com intentaren esborrar la memòria del que havia passat?
E
ra tanta la preocupació dels dirigents polítics per a esborrar la memòria de les institucions abolides, que en el Consell de Castella, el 1715, es debaté la possibilitat de substituir la Reial Audiència per una Cancelleria: «borrándoles de la memoria a los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres, si no ceden en beneficio de V.Mg. porque de otra forma se seguirá que se irrite el ánimo, siempre que les acuerden el nombre [de] sus primitivas libertades».
A
l cap de dues dècades (el 1734), Gabriel Rojas, membre del Con sell de Castella, reiterava que «lo que conviene al servicio de V.M. y al verda dero bien de aquellos naturales, es pro curar se olvide todo lo que fueron, y que aquel gobierno se uniforme en cuanto fuere posible a el de todas la provincias de V. Magd».
D’
aquí que Melchor de Macanaz insistís en la importància que «en las ciudades de la Corona de Aragón haya regidores castellanos, pues con esto con pocos que haya, les irán ins truyendo en los usos y costumbres de Castilla». El pla es féu extensiu a corregidors, alcaldes majors, escribans de l’Audiència i comptadors per als corregiments.
P
erò, al llarg de tot el segle, els corregidors no foren mai juristes, com a Castella, sinó mi litars i d’origen forani, com s’ha via fet a les colònies americanes.
8
Projecte de la Ciutadella sobre el barri de la Ribera
#CAT1714 La militarització de Catalunya
A
Catalunya, el règim es fonamentà en una pre sència militar permanent i de grans magni tuds que, al llarg de més d’un segle, mai no baixà dels 25.000 homes. El prest –salari monetari–, l’allotjament, el consum de pa, vi, oli, carn i altres queviures, s’afegiren a les càrregues fiscals que suportaven les ciutats i els pobles catalans.
F
ins i tot el 1771, quan les tropes destinades a les colònies espanyoles d’Amèrica havien augmentat arran de les desfetes del 1762 i Carles III havia de controlar un territori que vorejava els vint milions de quilòmetres quadrats, amb un exèrcit de 26.000 homes, similar o inferior al que la monarquia utilitzava pera garantir la «tranquilidad pública» en els 32.000 km2 de Catalunya.
La presència militar al segle XVIII PRÀCTICAMENT, 1 DE CADA 4 SOLDATS QUE HI HAVIA A ESPANYA ES TROBAVA A CATALUNYA 1 SOLDAT PER CADA 0,78 KM2 DEL TERRITORI CATALÀ AL PRINCIPI DEL DECENNI DE 1720, ELS MILITARS REPRESENTAVEN ENTRE EL 15% I EL 20% DE LA POBLACIÓ DEL PRINCIPAT
J
ustificació de la presència militar: «Cuando se conquista un país y es cuestión establecer una nueva ley y gobierno en él, se ha de hacer todo prontamente, porque así, los naturales intimidados con verse sojuzgados admiten sin réplica el nuevo establecimiento; si se da tiempo, intermedian reparos, se buscan empeños y llaman novedad lo que no se hace luego.»
F
ruit de la militarització obsessiva, el nou Govern emprengué la cons trucció de la Ciutadella militar de Bar celona per controlar la ciutat al barri de la Ribera. El 1717 començà l’enderroc de més de 1.000 cases (el 17% del total de la superfície construïda a Barcelona). L’enderroc anà a càrrec dels mateixos propietaris. I, per reblar el clau, a mitjan segle es modernitzà el castell de Montjuïc.
E
l cronista Francesc de Castell ví situava els pitjors episodis del terrorisme militar a partir de l’estiu del 1715: «Las tropas no observaban con exactitud las órdenes que se les habían preescrito [per la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno]; vivían a discreción, afligían con insoportable peso y imposiciones extraordinarias, que exigían en las execuciones militares por la cobranza de las contribuciones [...]; y las libranzas entregadas a los regimientos las cobraban las tropas a su arbitrio.»
9
La revolta dels Carrasclets. 1719
#CAT1714 La resistència militar
L
a resistència armada s’allargà fins el 1738. Primer fou la revolta dels Carrasclets (1719-20) i més tard les revoltes guerrilleres de 1725-28 i 1733-38.
P
rimer mitjançant les armes i després combinant la denúncia, la protesta, la revolta, els memorials i els projectes, els catalans o bé expressaren el refús –el desacord amb les au toritats espanyoles i amb la seva política– o bé formularen propostes alternatives que respon guessin millor al bé comú des de posicions moderades. Tant en unes manifestacions com en les altres, sovint aflorà el record de les llibertats perdudes el 1714.
FONT: Santiago Albertí, Diccionari biogràfic, vol. 1, Albertí ed., Barcelona 1996; Atles d’Història, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2009.
10
El palau Requesens, seu de l’Acadèmia de Bones Lletres
#CAT1714 La resistència política
L’
austriacisme persistí fins el 1742. Els exiliats protagonitzaren encara una última iniciativa per situar el «cas dels catalans» en l’ordre del dia de la diplomàcia internacional. D’aquest darrer esforç en sortiren dos importants escrits polítics: Via fora als adormits (1734) i Record de l’Aliança fet al sereníssim Jordi Augusto, rei de la Gran Bretanya, amb una carta del Principat de Catalunya i ciutat de Barcelona (1736).
E
ls memorials de greuges se succeïren durant nombroses dècades. Promo guts per sectors molt diversos –des de filipistes fins a representants municipals o de gremis–, cridaven l’atenció sobre els abusos en els impostos, la corrupció i les extorsions i les arbitrarietats comesos pels representants designats pel nou poder.
Els memorials de greuges i protestes MEMORIAL DEL 1723
Protesta contra el cadastre
MEMORIAL DEL 1735
Contra els excessos i les extorsions comesos pel corregidor i al governador
MEMORIAL DEL 1759
Denuncia malversacions i abusos dels regidors. Un altre escrit demana l’indult de la branca personal del cadastre i reclama un sistema d’elecció municipal.
MEMORIAL DEL 1760
Adreçat a Carles III per representants de Saragossa, València, Barcelona i Palma, demana la supressió dels regidors perpetus, la representació local a partir de representants d’estaments i denuncia la desigualtat de tracte entre els súbdits de Castella i els de l’antiga Corona d’Aragó
PROTESTA 1767
Escrit de Francesc Romà i Rossell a Carles III, del 1767, proposant la creació de la figura de l’«abogado general del público», per tal que «por la sola vía de la representación, preserve a nuestros pueblos de la opresión y promueva el bien público».
PROTESTA 1768
El 1768, nou gremis que reuneixen 300 artesans envien síndics a Madrid per transmetre els seus greuges al rei.
PROTESTA 1769
El 1769, els síndics de les ciutats del Principat reiteren les crítiques al règim municipal borbònic i propugnen l’abolició dels regidors vitalicis, juntament amb una reforma en el sistema d’elecció dels càrrecs municipals
H
Via fora els adormits (1734).
i ha indicis de continuïtat de l’austriacis me en l’Acadèmia de Bones Lletres (crea da el 1729) durant les dècades de 1730 i 1740. Es tractava d’uns acadèmics preocupats per la història i per la llengua, com a pilars de la identitat, i que compartien el patriotisme català. Així, a parer del bisbe i escriptor Agustí Eura, Catalunya era «la nació / més esclava i ultratjada, la més vilipendiada / que al món se puga trobar».
11
#CAT1714 Dues conseqüències permanents i duradores: impostos i castellanització
La nova fiscalitat
D
e manera immediata, les noves auto ritats crearen nous impostos indirec tes, com el de la sal i el del paper segellat.
T
anmateix, el més emblemàtic fou el nou impost anomenat catastro, o ca dastre (1715), que suposà multiplicar per 7,3 l’antiga fiscalitat directa aprovada per les institucions catalanes. L’augment de la pressió fiscal global també fou desmesurat.
E
ls nous impostos recaigueren, a més, sobre un país delmat per la guerra. La recaptació anà a càrrec de l’exèrcit, que utilitzà en tot moment mesures excepcionals: constrenyiments militars, requises, empresonament de les autoritats locals, recàrrecs sobre poblacions veïnes, etc. No debades, el cadastre fou conegut popularment ben aviat com el catàstrofe.
T
ot i que aquesta càrrega fiscal representava el doble del que suportava un contribuent plebeu a Castella, el pitjor era el que les esta dístiques no reflectien: el conjunt de gabelles i exaccions que suportaven els catalans i que no deixaven constància escrita. La corrupció dels militars, que cercaven obtenir rendes de la seva posició de domini sobre la població civil, i la dels nous poders municipals –escollits en funció de la seva fidelitat a Felip V– contribuïren a fer que la distribució d’aquestes càrregues sobre el conjunt de la població recaigués sobre els que no participaven en les xarxes d’influència botifleres.
L
es possibilitats d’una ràpida re cuperació econòmica del Princi pat restaren llastades durant molt de temps pel fet que l’ocupació militar permanent del territori hagué de ser finançada pels municipis on s’aquar teraven (sous, allotjaments, manteniment dels soldats i els animals...). Els municipis hagueren de contreure deutes enormes, que també havien de pagar els vilatans.
L
a pressió i la corrupció dels funciona ris reials era tan forta que fins i tot un informe (1722-24) encarregat per un alt funcionari de l’administració de Felip V afirmava que «se hurta tanto como se co bra, pues para dar individuales noticias a Vm. sobre este punto fuera menester escribir dilatados volúmenes, pues en confianza digo a Vm. que sin haber de dar cuenta a Dios de haber cometido ninguna injusticia se podrían poner en galeras, sin hacer proceso a todos cuantos subdelegados hay en Cataluña y los principales de la oficina sin eximir a nadie».
Els impostos sobre els catalans. 1720-29
66,45% Cadastre
17,13%
Impostos ordinaris heretats de l’època anterior a la guerra
16,35%
Nous impostos indirectes
12
Gravat amb mestre i alumnes (s.d.)
#CAT1714 La castellanització
L
a castellanització, que hauria pogut tenir un impacte superficial, disposà de tot un exèrcit d’ocupants nouvinguts que, de mica en mica, l’anaren disseminant arreu: capitans generals, intendents, cor regidors, fiscals, oïdors, funcionaris de l’Audiència i del cadastre, bisbes, abats i les camarilles respectives. S’imposa el castellà com a llengua de l’administració i de la de justícia, malgrat que la immensa majoria de la gent no coneixia aquesta llengua.
Portada de la Real Cédula de Aranjuez, on es parla de la llengua que calia utilitzar (1768)
T
ot i això, una trentena d’anys després de la Nova Planta, el mestre Baldiri Reixac encara considerava la llen gua «espanyola» com «la més útil i ne cessària de les llengües estrangeres».
C
143
E
E
inquanta-quatre anys després de la desfeta, Carles III hagué de promulgar la Reial Cèdula d’Aranjuez (1768), en la qual proscrivia el «lemo sino» en els tribunals civils i eclesiàtics; i també tornava a manar «que la Enseñanza de las primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en Lengua Castellana […] donde quiera que no se practique, cuidando su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas […] para su exâcta observancia». ls esforços de castellanització requeriren més segles, tot i ser molt obstinats. El 1838, sota Isabel II, fins i tot la mort havia de ser en castellà: la Junta del Cementiri de Barcelona obligà a retirar els epitafis mortuoris escrits en català de les làpides.
anys després de la desfeta, la llei Moyano d’«instrucción pública» (1857) –vigent fins a la Segona República (1931)–, tot i establir l’ordre progressiva d’obligatorietat de l’ensenyament primari, encara hagué de decretar que «la Gramática y Orto grafía de la Academia Española serán texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública». El 1867, la Reial Ordre sobre producció teatral deia que «en adelante, no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cual quiera de los dialectos de las provincias de España». l 1896, Alfons XIII prohibí fer servir el basc i el català en les converses telefòni ques i, el 1902, dictà un Reial Decret que es tablia que l’ensenyament del catecisme fos en castellà: «Los maestros y maestras […] que enseñen a sus discípulos la doctrina cristiana en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados la primera vez con amonestación. Si reincidiesen, serán separados del Magisterio oficial.»
#CAT1714 P
erò, com tots sabem, la història no va acabar així. Malgrat intents d’assimilació com els que hem vist, els tres segles que han seguit el 1714 han representat un esforç constant dels catalans per mantenir la identitat. I aquest esforç és la clau per entendre el moment decisiu en què ens trobem.
Si vols saber-ne més:
Catalunya, Nació d’Europa (1714-2014), una obra d’Enciclopèdia Catalana
[email protected]
#CAT1714 Guia Digital Breu d’Enciclopèdia Catalana, núm. 1 © Enciclopèdia Catalana, SAU 2013 www.enciclopedia.cat
[email protected]
