EL TEATRE GREC

EL TEATRE GREC Història i literatura Segon Batxillerat

Selectivitat 2012

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

L’EDIFICI o Al principi eren de fusta. o Els teatres quasi sempre estaven edificats aprofitant,d’aquesta manera , l’estructura.

a

la

vessant

d’una

muntanya

o Habitualment havia un temple dedicat algun Déu al costat del teatre.

- Parts del teatre: es divideix en tres parts ben diferenciades. o

KOILON (graderies): on seien els espectadors. En forma d’un cercle truncat que l’envoltava l’orquestra excepte per la part de l’escenari, recolzaven a la falda d’una muntanya.

o

ORCHESTA: espai circular on cantava i ballava el cor. Havia un petit altar dedicat al Déu Dionís.

o

SCENE: actors. 

o

Edifici que estava decorat segons l’obra. També era el vestidor dels

PROSKENION: escenari.

PARODOI: A cada costat, entre les grades i l’escenari, havia dos entrades per in entrava el cor a l’orchestra.

- Escenografia: o

ENKYLEMA: plataforma que amb un moviment circular feia visible el que passava en un lloc interior. (fets de sang)

o

MECHANÉ: una màquina per a volar. Una espècie de grua mantenia l’actor elevat.

LA TRAGÈDIA o Neix a Atenes a finals del segle VI a.C o L’instaurador fou el tirà Pisístrat, amb una festa dedicada al Deu Dionís. o Les Grans Dionisíaques tenien lloc a la primavera. 

Una processó amb l’estàtua del Déu inaugurava les festes.



Es col·locava un altar al mig de l’orchestra i s’entonava el DITIRAMBE: cant consagrat a Dionís.

2

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

o Etimologia: Tragèdia: “τραπος” = cabra. Perquè els seguidors de Dionís vestien amb pells de cabra. “ ὠδα ” =Cant. Tragèdia = Cant de la cabra,literalment.

o LES GRANS DIONISÍAQUES: 

Religió i teatre anaven lligats.



Duraven 5 dies.



Dins del concurs participaven 3 poetes tràgics. -

Cada autor escrivia 3 tragèdies i un drama.

-

A la tarda les comèdies i pel mati les tragèdies i el ditirambe.

-

L’Estat a través d’una arcont, organitzava les obres de teatre i assignava un COREGA: ciutadà ric que pagava tota la producció teatral.

- Parts de la tragèdia: 1. PRÒLEG (τρολογος): Part introductòria. S’exposen breument els fets, i es presentaven els actors. 2. PÀRODE (παροδος): Primera entrada en escena del cor per un dels laterals del teatre. (παραδοι) 3. EPISODI( ἐπ εισοδιον ): Part del drama situada entre dues entrades del cor; comprenia el diàleg entre els actors i s’assemblava al drama modern. 4. ESTÀSIM (στασιμον): part en la qual el cor cantava sense canviar de lloc, a l’orquestra; mentrestant, els actors deixaven l’escena i es canviaven per representar altres personatges. Llavors, continuava el 2n episodi, el segon estàsim (es repetia de 3 a 7 vegades). 5. ÈXODE (ἐ χοδε): sortia d’escena del cor i el final de la peça; venia després de la darrera part cantada del cor.

AUTORS 3

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

- ÈSQUIL (Eleusis, 525 – 456 aC): dramaturg grec de l’Àtica. Pertanyia a una família noble i rica de terratinents. És considerat el primer gran representant de la tragèdia grega. Tingué una dedicació constant al teatre i és el predecessor de Sòfocles i Eurípides.

o Vida: Fou testimoni de la fi de la tirania de Pisístratides a Atenes i posteriorment testimoni del desenvolupament de la democràcia atenesa (Clístenes). Lluità a la batalla de Marató, la de Salamina durant les guerres mèdiques

o Obra: Resultat experiències bèl·liques  Els set contra Tebes (tracta la lluita fratricida entre els dos fills d’Èdip que moren en un duel) ; Els perses (evoca la derrota dels perses a la batalla de Salamina i el càstig que els déus els van imposar per considerar-se superiors) Els suplicants; Les Eumènides

•

Els perses, Els set contra Tebes i Els suplicants són drames d’autors ja que Èsquil introduí el segon actor en escena disminuint així la intervenció del cor i possibilitant el diàleg.

•

A L’Orestíada (llegenda de l’assassinat d’Agamèmnon per la seua esposa Climenestra), incorpora el 3r autor.

Èsquil habitualment feia trilogies lligades entre sí respecte el tema però que conservaven el seu sentit complet, per tant podien ser representades per separat. o Característiques:  

Ritme d’acció lent ,tret principal de l’arcaisme del teatre d’Èsquil. Interès central dels drames d’Èsquil es troba en la situació i el seu desenvolupament, més que en els personatges.



Estil líric: Forta tendència a lo arcaic amb trets homèrics. Usa abundants metàfores, símils... elaborats fins al mínim detall.



Llenguatge: elevat, amb abundància de figures retòriques, elements del llenguatge ritual i religiós, exotisme, arcaïtzant i amb trets homèrics (símils, metàfores i comparacions). Decòrum tràgic: Els personatges s’expressen segons el seu estatus. Per exemple: Agamèmnon parla com ho faria un heroi tràgic. A més a més, Èsquil té una gran imaginació a l’hora d’aprofitar els aspectes visuals dels seus drames contrastant els trets de les diferents classes socials.



o

Tema principal: Sofriment humà que porta al coneixement, malgrat que sempre té una causa directa o indirecta en una acció malvada o insensata que condueix a la desgràcia dels protagonistes. Moltes vegades tracta el sofriment heretat, insert al γενος. En les obres d’Èsquil sempre apareix el sentit de la justícia divina de Zeus per damunt de la justícia terrenal. Transmet un missatge religiós amb fons polític. Per a Èsquil, l’home ha d’arribar al coneixement mitjançant el patiment (páthei máthos). Un tema central al teatre d’Èsquil és la hybris (desmesura), que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí i que comporta el càstig (ate) dels déus, la seva ruïna.

- PROMETEU ENCADENAT (Tragèdia atribuïda a Èsquil) o

Argument:

4

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12



Introducció: L’obra està basada en el mite de Prometeu (tità). Prometeu havia enganyat als déus fent que rebessin la pitjor part de qualsevol animal sacrificat i els humans la millors. A més a més havia robat el foc per entregar-lo als mortals i per això fou castigat per Zeus. Tot i això, Prometeu tenia el coneixement profètic de la persona que derrocaria a Zeus però es negava a dir-ho.



Encadenament: Força i Violència, amb Hefest porten pres a Prometeu i l’encadenen a una roca a Escitia.



Prometeu explica l’origen dels seus mals: Prometeu (vaticina el futur) sap que Zeus acudirà a ell perquè li explique qui el destronarà però es nega a dir-li si no és alliberat. Prometeu li explica a Zeus que estava en contra de l’aniquilament dels mortals per això els proporcionà el foc. Després apareix Oceà que li dóna consell i l’intenta ajudar per alliberar-lo. No obstant, Prometeu li diu que es mantinga al marge per evitar el càstig i explica com va beneficiar la raça humana, és considerat el salvador d’aquesta: els ensenyà a predir el moviment estel·lar, els números, l’escriptura...



La transformació de Ío: Ío, transformada en vedell, explica a les Oceànides la causa de la seua transformació: els somnis li advertien que Zeus volia unir-se amb ella i després d’obeir els oracles, Ínac (son pare) la havia expulsat i des de llavors s’havia transformat i havia sigut vigilada per Argos per ordre d’Hera i era constantment picada per un tàvec i caminava pel món sense rumb.



Profecia del destí de Ío: Ío li va demanar a Prometeu que profetitzés el seu futur i aquest li donà una sèrie de indicacions per reprendre la seua forma humana. També vaticinà que Zeus engendraria descendència amb ella i entre aquesta es trobaria el seu salvador (Heracles).



Profecia sobre el destronament de Zeus: Prometeu sap que Zeus serà destronat ja que tindrà un fill més fort que aquest i l’única forma d’alliberarse serà tenint un descendent que allibere a Prometeu (com així és el cas: Heracles). Posteriorment Hermes va a Prometeu dient-li que si no li conta la profecia una tempesta farà que el cim de la muntanya caiga sobre ell i que l’àguila segueisca dia a dia devorant-li el fetge. Prometeu no cedeix, la tempesta comença.

Personatges:

o 

Força (Kratos) i Poder (Bia) són personatges al·legòrics 5

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12



Prometeu (Jàpet – Àsia), és astut i no té por als déus. Va ridiculitzar a Zeus i la seua poca perspicàcia.



Hefest: déu del foc i la forja, ferrer, artesà i escultor de metal·lúrgia. Era lleig i coix.



Oceànides: nimfes (Oceà – Tetis) que estan associades a un riu o llac respectivament.



Oceà: fa referència a l’oceà mundial que els grecs i romans pensaven que era un enorme riu que rodejava el món. És personificat com un tità fill d’Urà i Gea.



Ío: donzella d’Argos, filla d’Ínac, sacerdotessa d’Hera que fou estimada per Zeus. Zeus desitjava unir-se amb ella i després de consultar i obeir els oracles el seu pare la va expulsar i des de llavors es va convertir en vedell.



Hermes: déu missatger. També s’encarrega de dur les ànimes mortes a l’inframón i a l’Hades i porta els somnis als mortals vius.

- SÒFOCLES: (496 a.C- 406 a.C) Dramaturg grec. Nomes es conserven 7 obres. o Vida: Fill de família rica. Als 15 anys fou elegit director de cor per a celebrar la victòria de Salamina. Va ser un personatge important a Atenes, i la seua vida va coincidir amb el moment de màxim resplendor de la ciutat. No va mostrar interès amb la política, tot i ser elegit dos vegades estratega. Va participar en l’expedició contra Samos. o Obres:       o

Innovacions:  

 

o

Antígona Èdip Rei Àiax Les Traquínies Filoctetes Èdip en Coló i Electra

Introducció d’un tercer actor a l’escena, això donava joc al diàleg i més complexitat psicològica a l’heroi de l’obra. A Antígona, la tensió de l’enfrontament mante en tot moment la complexitat i l’equilibri L’ironia tràgica, per les expressions dels protagonistes que adquereixen un sentit diferent per a cadascú. L’enfrontament entre la llei humana i la llei natural es central en l’obra de Sòfocles.

Anàlisis literari:  

Estructura: segueix l’estructura estendard del teatre grec. Temàtica: Sòfocles recorre a les sagues heroiques com reflexe del tradicional vincle entre el teatre i els seus orígens religiosos. Les sagues mitològiques es presenten de manera simbòlica, mitjançant translacions 6

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

metafòriques més o menys conscients, els principals arquetips del comportament humà. • El paper del oracles dins les obres de Sòfocles, i la presencia de Déus està molt present. o A Antígona els avisos de Tiresies a Creont reflexa la desaprovació divina de la seua conducta.

o Caràcters dramàtics: El teatre de Sòfocles és un teatre de caràcters. El títol de totes les tragèdies es correspon al nom dels protagonistes, cadascuna d’aquestes figures s’esdevenen un autèntic arquetip humà.



A Èdip Rei, la figura d’Èdip encarna el problema de l’autoidentificació. Ell vol saber la veritat coste el que coste.

- ÈDIP REI (Tragèdia atribuïda a Sòfocles) o Temàtica: L’obra es pot dividir en 4 temes: • La força del destí: és impossible escapar d’ell, i totes les prediccions es compleixen.

•

La relació entre Èdip i Iocasta: sense que ells ho sàpiguen estan a cometent un incest.

•

L’heroïsme: Èdip és un heroi condemnat a caure per haver volgut arribar tan lluny.

•

La curiositat i sacrifici d’Èdip.

o El cor: personatge col·lectiu que comenta i jutja el que succeeix a la tragèdia. o

o

Representa al ciutadà tebà. Estrucutura: l’obra d’un sol acte. És una tragèdia perquè compleix les condicions necessàries per a ser-ho: • Personatges eminents d’elevada condició social. • Llenguatge solemne i elevat. • Finalitza amb la mort o el suïcidi d’un personatge. Personatges: •

Personatges principals:

 

ÈDIP: rei de Tebes i marit de Iocasta. Va alliberar a la ciutat de l’Esfinx.

 

TIRÈSIES: profeta tebà.

 •

CREONT: germà de Iocasta a qui Èdip acusa de l’assasinat de Layo. S’encarrega de les filles d’Èdip quan marxa. IOCASTA: reina de Tebes. Es va casar amb Èdip després de la mort de Layo, el seu marit. CORIFEU: sacerdot vell. Portaveu del cor. Personatges secundaris:  COR D’ANCIANS TEBANS

  

MISSATGER: porta a Iocasta la notícia de la mort del Rei Pólib. PATGE: testimoni i relator dels últims sucessos y desenllaç final. SACERDOT: ministre del culte religiós a Zeus. 7

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

 

PASTOR o SERVENT: ancià, antic sevent del Rei Layo.

CAMPEROL: testimoni que va presenciar la mort de Layo i sap qui és l’assassí, és a dir, Èdip.

o EURÍPIDES: (Salamina, 480 – Pella 406 aC): gran poeta tràgic de l’antiguitat juntament amb el teu antecessor Èsquil i el seu successor Sòfocles.

o

o

o

Vida: Contemporani a la 2ª G.Mèdica (decisiva per als grecs) fou educat de forma convencional: servei militar. Odiava la política i es dedicava a l’estudi. Va morir finalment retirat a Macedònia decebut per la situació grega.

o

Obra: Conserva només dinou obres: totes tragèdies excepte Reso que es considera apòcrifa, és a dir, una faula. Les seues obres tracten de llegendes de la mitologia allunyada aplicades però a les crueltats contemporànies de la guerra. Eurípides va innovar en la reformació de l’estructura formal de la tragèdia àtica tradicional ja que mostra les dones fortes, els esclaus intel·ligents i satiritza molts herois grecs. Les seues obres pareixen modernes ja que se centra en la vida interna i les motivacions dels personatges de forma innovadora fins aleshores.

Trets característics de l’obra: •

Humanització dels personatges (humans de carns i ossos, amb defectes)

•

Els seus personatges tenen sentiments més democràtics que els anteriors

•

Influència dels problemes i polèmiques contemporanis  realisme

•

Crítica de la divinitat

•

Disminució del paper del cor (continuació del que va fer Sòfocles)

•

Predomina el sexe femení i l’enalteix.

Pensament atenès: La societat contemporània a l’autor tenia un dilema entre l’estabilitat dels valors conservadors (representats per Èsquil i Aristòfanes) i la visió racionalista (representada per Eurípides i els sofistes). - Aquest conflicte ideològic i antagonisme de pensament es veu reflectit en les crítiques cap a Eurípides en les novel·les d’Aristòfanes. - Eurípides representa a les dones apartades del model tradicional que segueix Aristòfanes. Els dos autors prevalien sobre el sexe femení però en Eurípides es veu clarament que ho fa en intenció enaltidora. 8

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

- LA MEDEA (tragèdia que forma part d’una tetralogia) o

Antecedents: La tragèdia tracta la història mitològica de Jason després d’haver conquerit el velló (llana) d’or, treball imposat per son oncle Pelíes. El matrimoni ha de fugir de la pàtria.

o

Anàlisi de l’obra: Es considerada una de les millors obres d’Eurípides. Aquest enalteix la figura femenina i defensa la condició femenina: Medea és sàvia, forta, hàbil i lluitadora la qual cosa li comporta ser estimada per uns i temuda per altres. També en l’obra, l’autor avisa d’un problema que continua actualment: la separació entre saviesa i poder social. o Personatges:       

 o

MEDEA: (protagonista absoluta) Sobre ella recau la desgràcia i per tant ella durà a terme la venjança. NODRISSA: confident de Medea. És la seua còmplice en la venjança. JÀSON: és el protagonista antagonista. Traeix a Medea i en pateix les conseqüències. CORIFEU: Portaveu del cor, exerceix de consciència de Medea. FILLS: Objecte a destruir amb la intenció de ferir a Jason. CREONT: Rei de Corint que desterra a Medea per por a la seua ira i per llençar injúries contra els prínceps. GLAUCE: Filla de Creont i futura esposa de Jason. Representa la possibilitat de donar-li descendència a Jason després d’acabar amb la vida dels seus primers fills. EGEU: Li dóna a Medea la llar i la protecció que necessitarà després del crim.

Argument: Jason (espós de Medea) es promet en matrimoni amb Glauce (filla del rei Creont de Corint). Creont temorós de la possible venjança de Medea (bruixa) decideix desterrar-la de Corint però aquesta aconsegueix un dia de termini per marxar i aprofita per enviar-li dos regals a la futura esposa que li causaran la mort només amb el contacte. Glauce mor de forma terrible. Medea mata també als seus fills per evitar que altres mans més cruels els maten. Finalment l’obra acaba amb Medea al carro d’Helios fugint per evitar la ira del seu espòs i Creont.

- LES BACANTS (tragèdia): o

Tema: La submissió dels mortals als déus: els humans no han de dubtar dels déus perquè si no seran castigats.

o

Personatges: 

Dionís o Bacus; déu del vi



Cor de dones bacants: mortals que adoren a Dionís / Bacus



Tirèsies: endeví cec 9

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

o



Cadme: vell rei avi de Penteu



Penteu: rei de Tebes



Servent



Dos missatgers



Àgave: mare de Penteu i filla de Cadme. No creu en Dionís i per això comet el crim cap a son fill

ARGUMENT -

Context: Dionís (Zeus – Sèmele) arriba a Tebes, lloc on se li negava la seua condició de déu, amb un cor de bacants (adoradores humanes) i mènades (adoradores nimfes). Dionís va arribar amb la intenció de demostrar que ell era un déu.

-

Tirèsies i Cadme defensen el culte a Dionís: Els dos ancians es disposen a retre culte al déu però Penteu arriba dient que les dones tebanes han participat als rituals i després de beure vi s’han entregat a la luxúria amb la qual cosa ha calgut empresonar-les. Tirèsies atribueix això al caràcter propi de les dones i explica que Dionís fou l’inventor del vi, beguda amb la qual s’aconsegueix el plaer del somni i l’oblit dels dolors. També justifica que el mite que va nàixer de la cuixa de Zeus és fruit d’una deformació de la realitat. Cadme intenta fer comprendre a son nét que els qui es creuen millor que els déus són castigats.

-

Dionís és capturat: Penteu va a la seua i ordena als servents que capturen a l’estranger que difon el culte a Dionís. És detingut sense oposar resistència ja que és el propi déu. Les bacants desapareixen. Penteu l’interroga i l’amenaça amb el càstig.

-

Ruïnes del palau: Dionís és alliberat i explica a les bacants que s’ha burlat de Penteu fent-li creure diverses il·lusions i que va provocar un terratrèmol que destrossà el palau.

-

Prodigis de les bacants: Penteu se sorprèn de que Dionís és lliure. Un missatger li diu a aquest que havien trobat el cor de bacants dormint sense signes de luxúria. Al despertar havien fet brollar una font d’aigua, de vi, de llet i mel de l’extrem. Els pastors havien intentat capturar-les però aquestes van esquarterar vaques i bous, saquejar aldees i ferir a gent sense elles sofrir dany.

-

Penteu davant les Bacants: el missatger recomana a Penteu que reconega a Dionís com a déu però aquest no li fa cas i prepara l’exèrcit per matar les bacants. Dionís s’adreça a les bacants perquè es vengen del rei i aquestes li van tiren pedres i arrenquen l’avet al qual reposava Penteu. Finalment Àgave el mata i l’esquartera. Les bacants, concretament Àgave arriba al palau amb el cap del rei Penteu (son fill, que havia matat perquè no el reconegué ja que estava posseïda per 10

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

Dionís) llavors ella entra en raó i s’adona del crim que ha comès per no creure en Dionís. Finalment Dionís diu que Cadme esdevindrà drac i la seua esposa serp. Àgave i les seues germanes són desterrades.

LA COMÈDIA La comèdia (κωμεδια) etimològicament cant del seguici (κωμος ὠ δη) és un gènere estès per tot Grècia a partir del V a.C. Nasqué fruit d’unes processons burlesques en honor a Dionís. Eren festes en que els membres del cor anaven disfressats amb un fal•lus cantant sàtires contra el públic. Una altra versió, però diu que prové d’antics festivals agraris. Era representada a les festes de les Lenees 1 i a les Dionísies. • Etapes: - Comèdia  ρχαια (antiga): Aristòfanes, màxim representant. En aquesta etapa predomina la sàtira política - Comèdia μεση (mitjana): la comèdia en aquesta etapa es veu influenciada per la derrota atenesa a la guerra del Peloponés. Autor: Antífanes Característiques:

    



Desapareix la sàtira política. Abunden els temes eròtics i d’intrigues.

Desapareix la paràbasi (moment de la comèdia en que sortien tots els actors i quedava el cor al mig que fa una digressió a la comèdia) Es redueix el paper del cor S’extreu una nova tipologia de personatges procedent de la realitat quotidiana (la prostituta, l’esclau...) Les obres tenen un final feliç.

- Comèdia νεα (nova): Aquesta etapa continua evolucionant els elements anterior. Perd l’interès per la sàtira política i fixa els objectius en aspectes més realistes de l’humà. És l’evolució de la comèdia antiga.

-Característiques: 

Els personatges representen aspectes de la vida privada d’una classe social benestant, allunyada de la política

 

Funció única d’entretenir Temes centrals: romàntics, aventures...

1

Lenees: festes en honor a Dionís celebrades el 12 de cada mes “leneó”. Es feien processons i concursos dramàtics).

11

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

 

Final feliç Ús d’un llenguatge fi.

-Parts de la comèdia: 

PRÒLEG: presentació de la situació de l’obra



PÀRODE: Entrada del cor a escena i presentació



ÀGON: Debat verbal sobre els arguments clau de la comèdia



PARÀBASI: El cor talla l’acció i el corifeu es dirigeix al públic en nom del poeta. Després apareixen escenes dialogades en que es presenta que ha passat fora de l’escena durant la paràbasi.



ÈXODE: surt el cor i final feliç de la comèdia

AUTORS o MENANDRE: màxim exponent de la comèdia nova atenesa. Destaca perquè fa desaparèixer el cor i li dóna tota la importància al diàleg. Fa un gran ús dels personatges arquetip.

o ARISTÒFANES: (Atenes 444 a.C – 385 a.C) Famós comediògraf grec i el principal exponent del gènere còmic.

o Vida: Va viure durant la Guerra del Peloponés. Quan llegeixes les seues obres et pots fer una idea dels problemes polítics, filosòfics, econòmics i literaris del moment. Tenia una mentalitat molt conservadora i defensava la validesa dels mites religiosos, tradicionals i criticava la doctrina de Sòcrates, a qui considera un demagog dedicat a corrompre la joventut. Considerava el teatre d’Eurípides com un degradació del teatre clàssic. o Obra: - Els acarnesos - Els cavallers - Els núvols - Les granotes - Lisístrata - ELS NÚVOLS (tragèdia atribuïda a Aristòfanes)

12

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

Introducció: Els núvols “Νεφέλαι” (finals del s.V aC) és una comèdia del comediògraf Aristòfanes (Atenes) la qual satiritza les noves modes intel·lectuals de la Grècia clàssica: fa una dura crítica humorística als sofistes, concretament a Sòcrates i les seues ensenyances. L’obra és alhora la referència històrica més antiga de Sòcrates. En aquesta comèdia, Sòcrates es ridiculitzat (ex: quan el presenta a l’aire en una gandula per “veure millor els núvols”, la seua creença en els núvols que ridiculitza que Sòcrates no crega en aquests o quan s’explica com aconsegueix saber quants salts ha donat una puça a la seua calba “Sòcrates investiga i pensa en coses estúpides”). Els núvols fou una obra rebutjada a la seua època. A un dels estàsims explica que aquesta és la seua comèdia més preparada però fou vençut per rivals ineptes, es queixa del jurat. Argumenta perquè és una bona comèdia (original i innovadora) i també que les seues comèdies no s’assemblen entre sí però totes són enginyoses. Té sempre profund respecte cap als poetes inferiors. No obstant això, ara per ara, Els núvols és considerat un brillant i exitós exemple de comèdia.

o

o

Personatges:



ESTREPSÍADES: És el pare de Fidípides. És vell i està amargat pels seus deutes i també per la personalitat de son fill. Camperol, humil i treballador, li anava bé econòmicament fins que es va casar i va tindre el seu fill.



ESPOSA D’ESTREPSÍADES: Ciutadana amb ambicions, elegant, malgastadora i viciosa. Té una concepció de vida que es contraposa amb la del seu marit.

 

ESCLAU D’ESTREPSÍADES. Querefó: deixeble fidel i assidu de Sòcrates



ARGUMENT INJUST: És el personatge antagònic a l’Argument Just. Pretén ensenyar a Fidípides a ser valent, audaç, mentider, desvergonyit i a viure la vida sense que li importen les conseqüències. Li ensenyarà a defendre’s verbalment enfront qualsevol acusació ja siga certa o falsa.



COR DEL NÚVOLS: representats per dones que canvien suposadament de forma.

ARGUMENT JUST: És el “mestre” de l’escola tradicional: inculca la bona educació, les bones maneres, diu que sofrir és bo... Vol ensenyar a Fidípides tot allò tradicional i a ser sincer.

Argument: L’obra, situada en el context de la guerra del Peloponès i per tant d’esplendor atenesa, narra la història d’Estrepsíades, que era un feliç treballador camperol que tenia suficients diners per viure i mantenir algun criat fins que es casà amb una dona de ciutat i es va traslladar allí. El matrimoni es contraposava respecte a la seua forma de veure el món, malgrat això, el fill d’aquests, Fidípides, va heretar de sa mare l’atracció al luxe. Aquest es contraposava també en la forma de criar el seu fill (fins i tot l’anomenaven amb noms diferents: la mare el cridava amb noms derivats de la paraula cavall fins que finalment van ajuntar el nom amb el que el cridava la mare i el pare: Fidípides). El matrimoni antitètic tenia aspiracions diferents per al seu fill respectivament tot i que Fidípides es va encaminar en la personalitat materna i adorava els cavalls fins a tal punt que va arruïnar el seu pare perquè li demanava nous cavalls i equipament per aquests constantment. Son pare li ho comprava però va arribar un punt que es va quedar sense diners i va haver de demanar diners prestats però es va endeutar molt, i si no pagava el durien a judici. Va pensar molt i arribà a la conclusió que si anava al judici

o

13

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

tenia possibilitats de guanyar, si tenia retòrica per coaccionar al jurat i fou així com decidí anar a veure a Sòcrates i la seua Escola “Pensador”. Sòcrates era un sofista, pensador de la ciutat i podia ajudar-lo a adquirir habilitat en l’art de la paraula. Va mantenir un diàleg amb aquest i es va convèncer que era un mestre ja que el va coaccionar fent-li creure que Zeus no existia i que el vertader déu era Remolí. No hi ha altres déus, només els Núvols i alguns més, inventats per Sòcrates. A més a més, Sòcrates intenta ensenyar-li una base de poesia i pensament. El vell no aconsegueix aprendre res, té una pèssima memòria i tots els temes de poesia o pensament els equivoca amb situacions de la vida quotidiana [ex: quan Sòcrates li vol ensenyar “mesura” (mètrica) ell fa referència a quan un venedor de farina el va enganyar al “mesurar” la farina”]; . Per si no fora poc, Sòcrates l’embolica amb llargs reguitzells incomprensibles per Estrepsíades que acaba essent expulsat de l’escola. Estrepsíades no està disposat a renunciar, així que torna a intentar-ho amb el seu fill perquè aquest ingresse a l’escola malgrat que aquest pensa que és una escola de bojos tot i que ho acaba aconseguint. Sòcrates l’admet però Fidípides ha de decidir entre l’Argument Just i l’Injust, presentats els dos dins de gàbies com si foren galls abans de barallar-se. A continuació, apareix un diàleg en que els dos arguments discuteixen perquè guanyaran respectivament. Posteriorment els dos intenten convèncer al jove perquè ha de seguir-los respectivament (el cor es una espècie de mediador entre els dos arguments o també fa de narrador). L’Argument Just li diu que li ensenyarà de la forma antiga. Li ensenyarà a ser fort, respectuós i també a sofrir sense queixar-se. Contraposant-se, l’Argument Injust li diu que no té perquè sofrir i aguantar. Li ensenyarà a no avergonyir-se de res, a viure la vida i a enganyar qualsevol mitjançant la retòrica. Fidípides es posiciona per l’Argument Injust i quan aprèn aquest darrer argument i surt de l’Escola de Sòcrates el seu pare està molt orgullós d’ell. Mentre Fidípides no està a casa venen els dos creditors a cobrar-li a Estrepsíades però aquest els hi dóna una lliçó de retòrica i els diu que es veuran a l’àgora o al tribunal. Nega que li hagen deixat diners i es burla dels déus. Està content per la seua victòria i segur perquè confia totalment en les ensenyances rebudes del seu fill (torna a casa fet un mestre en l’art de la coacció, la mentida i la manipulació). Estrepsíades és content per això però prompte surt furiós de casa perquè son fill li ha pegat. Fidípides argumenta que és pel seu benefici perquè si ell li pegava de petit es perquè serveix d’alguna cosa. Diu també que pegarà a sa mare si aquesta fa quelcom malament. Pare i fill tenen una discussió verbal i el fill quasi el convenç de que és bo que li pegue. Estrepsiades enfureix i dóna la culpa de tots els seus mals als núvols i a Sòcrates per haver-los encomanat ajuda a aquests, se’n penedeix d’haver desconfiat de Zeus i suposadament Hermes li diu que ha de fer amb l’Escola de Sòcrates: amb l’ajuda d’un criat l’ensorra i crema la casa del mestre Sòcrates. Estrepsíades, penedit per haver confiat en aquests infames es venja de la seua arrogància i finalment Sòcrates i els seus deixebles, moren.

o Breu resum: Davant les accions legals que emprenen els creditors vers Estrepsíades pels deutes que té amb aquests decideix inscriure al seu fill al “Pensador” perquè pogués aprendre les habilitats retòriques necessàries per derrotar als creditors als tribunals. No obstant el fill aprèn a menysprear l’autoritat i el respecte cínic guiat per les normes socials, és per això que pega al seu pare en una disputa domèstica que fan que consegüentment Estrepsíades creme el Pensador de Sòcrates.

- LISÍSTRATA: (tragedia atribuïda a Aristòfanes) 14

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

Representada per primer cop a Atenes el 411 a.C. Tracta de l’extraordinària missió d’una dona per acabar amb la Guerra del Peloponés. o Argument: Lisístrata és una dona extraordinària amb un gran sentit de la responsabilitat individual. Ha convocat una reunió de les dones de vàries ciutats-estat gregues (no hi ha cap pista com s'ho fa per aconseguir-ho). Amb el suport de Lampito, una dona espartana, Lisístrata convenç les altres dones de negar-se a practicar sexe fins que hi hagi una treva. Les dones són molt reticents però el debat es tanca amb un solemne jurament al voltant d'un recipient de vi: el jurament és llarg i detallat i amb aquest les dones renuncien als plaers sexuals. Poc després d'acabar el jurament, es sent un crit de triomf des de l'Acròpolis- les dones d'Atenes instigades per Lisístrata,han pres el control de la fortalesa on es guarda el tresor de l'estat, sense el qual els homes no poden continuar la guerra. Lampito marxa a escampar la revolta i les altres dones tornen darrere les reixes de l'Acròpolis per esperar la resposta dels homes. A la comèdia un cor d'homes vells s'enfronta a les dones rebels amenaçant-les que si no obren la porta, incendiaran l'acròpolis. Carregats amb fustes pesants, incòmodes pel fum i sent tan vells, encara estaven fent preparacions per assaltar l'entrada, quan un cor de dones arriba portant aigua. Després d'un llarg estira i arronsa, l'aigua venç el foc i els homes vells queden desconcertats. Llavors arriba el magistrat desbarrant contra la naturalesa histèrica de les dones, la seva devoció pel vi i els cultes exòtics (com Sabasius o Dionís) però per sobre de tot culpa els homes per les poques provisions. Després ordena els seus arquers que l'acompanyen a obrir la porta. Però són derrotats per grups de dones revoltades amb noms rebels (com σπερμαγοραιολεκιθολαχανοπώλιδες o σκοροδοπανδοκευτριαρτοπώλιδες). Lisístrata restableix l'ordre i permet que el magistrat li faci preguntes. Ella li explica com les dones pateixen la guerra, quan els homes prenen decisions estúpides que afecten tothom i en canvi, les seves opinions no són escoltades. Lisístrata, finalment li diu que des d'aquell mateix moment la guerra serà un assumpte de dones. Després explica la llàstima que sent per les dones joves amb fills que esperen a que els seus marits tornin de les campanyes militars. Quan el magistrat diu que els homes també es fan vells, ella li recorda que els homes es poden casar a qualsevol edat mentre que les dones tenen poc temps abans que siguin considerades massa velles. Seguidament vesteix al magistrat de cadàver, amb guirnaldes i li adverteix que està mort. Escandalitzat per aquestes humiliacions, explica el seu incident als seus companys i Lisístrata mentrestant, retorna cap a l'Acròpolis. El debat continua entre el cor d'homes vells i el de les dones velles fins que Lisístrata torna a escena amb noves notícies- les seves companyes estan desesperades i comencen a abandonar amb excuses. Després de recuperar les seves companyes i restaurar la disciplina, Lisítrata retorna altra vegada a l'Acròpolis per continuar esperant rendició dels homes. Al cap de poc apareix un home, enbogit per l'abstenció sexual. És Cinesies, el marit de Mirrine. Lisístrata li ensenya com turturar-lo i Mirrine llavors informa a Cinesies que no pot tenir relacions sexuals amb ell fins que la guerra no hagi acabat. Ell ràpidament accepta les seves condicions i la jove parella es prepara per tenir relacions en escena. Mirrine prepara el llit, després un matalàs, seguidament un coixí, un llençol i un flascó d'oli, exasperant el seu home amb retards per finalment tancant-se a l'acròpolis una altra vegada. El cor d'homes vells consola el noi jove amb una cançó de plany.

15

El teatre grec. 2on BAT Selectivitat ‘12

Aleshores un herald espartà apareix amb una gran erecció i demana veure el consell per tal de trobar un acord de pau. El magistrat se'n riu de la situació vergonyosa de l'herald però està d'acord que els pactes per aconseguir la pau comencin. Marxen per trobar els delegats, i quan aquests ja han marxat les dones velles comencen a parlar sobre la pau i Lisístrata presenta els delegats d'Esparta i d'Atenes una bellíssima dona que es diu Reconciliació. Els delegats no poden treure els ulls de sobre a aquesta dona jove i preciosa; i mentrestant, Lisístrata renya les dues parts per errors passats. Els delegats es barallen breument sobre els termes de pau; però, amb la Reconciliació darrere seu els provoca una excitació encara més gran, que fa que de seguida resolguin les seves diferències i es dirigeixin cap a l'Acròpolis per dur a terme les celebracions. Segueix una cançó coral; i, després d'una mica de diàleg còmic entre convidats del sopar beguts, tots retornen a escena per l'última ronda de cançons, els homes i les dones ballant tots junts.

16