De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714.1787)
March 5, 2017 | Author: Teresa Oliva | Category: N/A
Short Description
Download De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714.1787)...
Description
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787) Joaquim Albareda Salvadó PID_00147746
© FUOC • PID_00147746
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Índex
Introducció..................................................................................................
5
Objectius.......................................................................................................
7
1.
La Nova Planta...................................................................................
9
2.
El creixement humà..........................................................................
13
3.
El creixement urbà............................................................................
16
4.
El creixement econòmic...................................................................
19
5.
La tinença de la terra i les transformacions agràries..............
22
6.
El desenvolupament de la indústria.............................................
26
7.
Una societat en transformació.......................................................
30
8.
L'ascensió de la burgesia..................................................................
34
9.
Els estaments privilegiats................................................................
40
10. El temps de la Il·lustració...............................................................
43
11. De la resistència a la reivindicació política................................
48
Glossari.........................................................................................................
55
Bibliografia.................................................................................................
58
5
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Introducció
Al principi del segle
XVIII,
Catalunya va veure estroncat el desenvolupament
del seu sistema polític secular, el qual va ser substituït, per la força de les armes, per un règim netament absolutista. Però malgrat la repressió aclaparadora que va imposar el règim borbònic i la inexistència d'institucions representatives, hi ha indicis persistents d'una determinada consciència d'identitat dels catalans i d'evocació de les llibertats perdudes el 1714, que s'expressa al llarg del segle, tant en forma de dissidència política, com de projectes de futur. En els àmbits demogràfic i econòmic, Catalunya va experimentar profundes transformacions (que tenien les seves arrels en processos iniciats al final del segle anterior), que la van situar en bones condicions per a accedir al procés d'industrialització cap a mitjan segle XIX. No va ser, precisament, a causa d'una pretesa política beneficiosa del despotisme il·lustrat. Les transformacions agràries, industrials i comercials van donar lloc, alhora, a una societat que, malgrat que continuava estructurada en estaments, consolidava una nova organització en classes, fonamentada en la riquesa i no en el privilegi. La mobilitat social, ascendent i descendent, n'era un tret característic, com també ho era la progressiva diferenciació social. El dinamisme d'aquesta societat s'observa no solament en l'expansió del fenomen urbà, sinó també en els esforços per a dotar-se d'infraestructures que donessin resposta a les exigències del desenvolupament econòmic. En aquest sentit, la Junta de Comerç, impulsada pels comerciants i industrials, és paradigmàtica. En aquesta societat canviant, i malgrat que les directrius del despotisme il·lustrat espanyol apuntaven cap a altres camins, Catalunya va desenvolupar una Il·lustració aplicada, d'acord amb les seves pròpies estructures econòmiques i socials. Figures rellevants, com ara Jaume Caresmar i Antoni de Capmany, van redescobrir el passat de Catalunya amb l'objectiu d'afrontar un futur específic i diferenciat en el conjunt d'Espanya, marcat per la presència preeminent de la indústria i del comerç, projecte en el qual va col·laborar, assenyaladament, Francesc Romà i Rossell. Aquests projectes, de caràcter reformista, sense posar ja en dubte la nova estructura política constitueixen una fita indispensable per al desplegament de la consciència diferencial catalana del segle XIX. Cada cop més, però, es va agreujar l'ofegament que la dinàmica societat catalana, mancada de vies de representació política i oprimida pel pes de la militarització, patia en les encarcarades institucions de govern borbòniques. D'altra
Lectura recomanada Les definicions del glossari han estat extretes principalment de J.�Mestre (dir., 1996). Diccionari d'història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. A més d'una explicació més aprofundida, hi podeu trobar les referències bibliogràfiques bàsiques de cadascun dels articles.
© FUOC • PID_00147746
6
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
banda, també s'accentuaven les contradiccions entre un model de societat que avançava cap a la industrialització i unes estructures de l'Antic Règim que veien arribar la seva fi.
© FUOC • PID_00147746
7
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Objectius
Els objectius que han d'assolir els estudiants a partir del treball d'aquest mòdul didàctic són els següents:
1. Conèixer l'estructura política i el funcionament de la Nova Planta. 2. Conèixer l'abast i les bases del creixement demogràfic i de les transformacions urbanes. 3. Conèixer la persistència de les institucions feudals i el règim de tinença de la terra. 4. Conèixer el procés de les transformacions econòmiques (agràries, comercials i industrials) produïdes al llarg del segle, tenint present la interacció entre les diverses activitats econòmiques i l'especialització regional que en va resultar, com també el procés de consolidació del mercat. 5. Entendre la progressiva estructuració de la societat en classes, per damunt de la jerarquia estamental. Alhora, constatar la mobilitat social i la diferenciació social en funció de la concentració de la riquesa. 6. Saber explicar el grau creixent d'accés a la cultura escrita entre les classes mitjanes i populars, d'acord amb les necessitats del desenvolupament econòmic, com també conèixer l'ús de la llengua catalana en la cultura popular i en l'alta cultura. 7. Saber explicar l'impacte de les idees il·lustrades a Catalunya i el seu caràcter diferencial respecte del programa del despotisme il·lustrat espanyol. Conèixer-ne les personalitats més importants, les seves aportacions i les principals institucions que van impulsar aquestes idees. 8. Conèixer el grau d'acomodació dels catalans en el règim borbònic i els elements de consciència d'identitat que van perviure al llarg del segle, que s'expressen en forma de dissidència o de projectes de futur. 9. Conèixer les contradiccions del sistema de l'Antic Règim que anunciaven la seva fi.
© FUOC • PID_00147746
9
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
1. La Nova Planta
Anorreades les institucions catalanes, Felip V tenia les mans lliures per a modelar el marc institucional a la seva mida, per a construir-ne un de netament absolutista sense entrebancs constitucionals que li dificultessin l'acció. Era la fi de la monarquia composta dels Àustries i del pactisme. La dinastia nova, però, lluny d'imposar un estat modern i un sistema burocràtic avançat va consolidar un règim dinàstico-patrimonial, el qual va emprendre bàsicament reformes orientades a consolidar els seus interessos i, ben poc, els dels súbdits (Ruiz Torres, 2008, pàg. 68-69). A Catalunya, a diferència del que havia succeït al País Valencià i a l'Aragó, on les noves institucions borbòniques van ser imposades precipitadament, l'elaboració del decret� de� Nova� Planta, entre el 1714 i el 1716, va ser lenta i minuciosa. En la redacció van participar el jurista Francesc Ametller i l'intendent José Patiño. El superintendent Patiño va descriure així els catalans en la seva memòria al Consell de Castella en una mostra inequívoca de la desconfiança envers els catalans que perviu al llarg de tot el segle:
Portada del decret de Nova Planta.
"Que el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, promtos en la cólera, rijosos y vengatibos, y que siempre se deve recelar de ellos, aguarden coiuntura para sacudir el iugo de la justicia; son muy interesados, y que en todas las hedades pasadas ha sido su conato en las cortes conseguir por ley municipal la remisión de pechos y tributos, de suerte que ninguna cosa sienten tanto como el poder ser cargados con imposiciones y tributos por la sola Real autoridad. Son apasionados a su patria, con tal exceso que les haze trastornar el uso de la razón, y solamente ablan en su lengua natiba." S. Sanpere i Miquel (L'Avenç, 1905, pàg. 671).
La nova estructura de poder es fonamentava en una piràmide institucional, que garantia el control polític i militar de Catalunya sense obstacles, tal com va exposar Joan Mercader (1985). La Nova Planta, més enllà de la castellanització institucional, va comportar dos fets nous: una contribució fiscal nova i una militarització profunda (Giménez, 1999).
Al capdamunt de l'estructura, el capità general representava el rei i esdevenia la màxima autoritat del país. Acumulava les funcions de l'antic virrei, de comandant suprem de l'exèrcit i de governador de Catalunya. La Reial Audiència, en substitució de l'antic tribunal suprem de justícia que portava el mateix nom, assumia aleshores funcions governatives i estava presidit pel capità general. Capità general i Reial Audiència constituïen, plegats, el Real�Acuerdo, en un intent d'equilibrar el poder civil amb el militar, i encarnaven la representació de la sobirania reial a Catalunya.
Poder militar davant poder civil Durant aquest període el poder militar va predominar a bastament sobre el poder civil.
© FUOC • PID_00147746
10
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Per sota de la cúpula, les antigues vegueries i sotsvegueries van ser substituïdes per dotze corregiments, que assumien la governació territorial i que eren presidits per la figura del corregidor, d'origen castellà, i pels tinents de corregidors o alcaldes majors. El càrrec de corregidor va ser ocupat, majoritàriament, per militars al llarg de tot el segle. En els municipis, el sistema de representació i d'elecció per insaculació va quedar substituït pel model castellà de l'ajuntament de regidors. Eren de caràcter vitalici i de nomenament reial a les ciutats que eren caps de corregiment i de renovació anual en la resta de poblacions, on el nomenament corresponia al capità general a proposta de la Reial Audiència. La venda de càrrecs a partir de 1739, seguint el model castellà, va acabar d'agreujar el problema. La desaparició de l'organització municipal autòctona va accentuar l'aristocratització de l'administració local, ja que en quedaven apartats els grups locals fins aleshores representats, vinculats als gremis, fet que finalment va provocar un divorci evident entre les autoritats i la carcassa oficial i una societat cada cop més dinàmica. Els corregiments (1716-1833)
Font: "Edad moderna". A: Història de Catalunya (pàg. 349). Barcelona: Avui.
En el terreny de la fiscalitat i de l'administració del patrimoni reial es van introduir transformacions no menys radicals:
© FUOC • PID_00147746
11
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
1) La Superintendència va absorbir les funcions i els recursos de la Tresoreria Reial, de la Batllia General de Catalunya i del Tribunal del Mestre Racional i es va apropiar els béns, les rendes i altres fonts d'ingressos de la Generalitat i del Consell de Cent. 2) El desembre del 1715 es va aprovar el Reial Cadastre, que pretenia gravar la riquesa enfront del sistema tradicional de contribució indirecta. La tributació es feia per tres conceptes: a) El cadastre�reial, que gravava els béns immobles i els ingressos procedents de rendes no vinculades a l'activitat professional, com ara els censos i els censals. b) El cadastre�personal, que gravava els ingressos relacionats amb l'activitat professional, i distingia els professionals que treballaven per compte propi dels que ho feien per a d'altri. Els eclesiàstics i els que gaudien de privilegi militar n'eren exempts. c) L'anomenat cadastre�ganancial o industrial, que gravava l'activitat comercial dels mercaders, comerciants, notaris i agremiats amb botiga. Si bé al començament el Reial Cadastre va constituir una càrrega molt feixuga per a la societat catalana i va ser imposat amb tota mena de coaccions, des d'allotjaments intimidatoris a casa dels morosos fins a detencions, el seu impacte en la població va tendir a minvar al llarg del segle, a mesura que la població creixia i que l'expansió econòmica esdevenia una realitat. Amb tot, convé no oblidar que el cadastre només constituïa una branca de la contribució fiscal global, que el 1724 suposava a l'entorn del 45% de la recaptació, mentre que el gruix més important el formaven les rendes del tabac, de la sal, de les duanes, dels drets de portes, del dret de bolla, del paper timbrat, els allotjaments de tropes i els drets patrimonials. No ens ha d'estranyar, per tant, que l'autor anònim del Proyecto para establecer el antiguo magistrado de Cataluña reclamés la creació d'una contribució única, una cosa que es donava per feta amb la implantació del cadastre. La minva en la recaptació motivada per la supressió de la bolla, l'impost sobre els teixits, el 1769, es va compensar amb un impost indirecte sobre el consum de productes ultramarins i del país i amb l'aranzel del comerç lliure del 1778. Per tant, cal discutir el seu pretès caràcter modernitzador en el sentit de contribució única i socialment progressiva i, encara més, dinamitzador de l'economia catalana del segle XVIII. El programa repressiu del nou règim no abraçava solament les institucions. En el seu dràstic projecte unificador, l'assimilació lingüística i cultural hi tenia també el seu paper. El decret de Nova Planta va imposar que les causes de la Reial Audiència es resolguessin en castellà, mentre que documents d'ordre
© FUOC • PID_00147746
12
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
intern insistien en la necessitat d'implantar el castellà progressivament i de manera discreta. Ara bé, convé recordar que a partir del segle
XVI
hi va haver
un fenomen perceptible de diglòssia entre la noblesa, la burgesia comercial, els advocats i juristes. Un fenomen, com ha demostrat Joan-Lluís Marfany, pel qual el castellà esdevenia el vincle d'expressió en determinats usos socials, especialment en l'àmbit escrit, per raons de prestigi social i cultural, mentre que el català era reservat als usos domèstics (Marfany, 2001 i 2008).
13
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
2. El creixement humà
Malgrat l'exili, numèricament significatiu, dels austriacistes la població catalana gairebé va doblar els seus efectius en el segle
XVIII:
si es calcula que el
1717 hi havia entre 600.000 i 700.000 habitants, el 1787 la xifra se situa entre 1.000.000 i 1.200.000. L'augment més notable va tenir lloc a les comarques de ponent i del sud (el Segrià, les Garrigues, el Baix Camp, l'Alt Camp, l'Urgell i el Baix Penedès). Les zones amb menys creixement van ser la pirinenca i la prepirinenca, com la Garrotxa, juntament amb el Vallès Oriental.
El creixement demogràfic del segle
XVIII
es va caracteritzar per la dava-
llada de la mortalitat extraordinària i pel descens de la mortalitat ordinària adulta, però no de la infantil.
A la primera meitat del segle encara es constata la incidència de la mortalitat epidèmica: malgrat que la pesta va desaparèixer, el paludisme, el tifus i la verola van provocar diverses crisis demogràfiques. Però a finals de segle la medicina va iniciar els primers passos decisius en el combat contra la mort. El doctor Antoni Salvà i Campillo va defensar l'ús de la vacuna de la verola, que va ser introduïda el 1800 pel doctor Francesc Piguillem. El creixement demogràfic del final del segle XVII es va veure frenat per la Guerra de Successió, amb un moment especialment crític els anys 1706 i 1707. Però a partir de la dècada 1730-1740, les crisis es van reduir ostensiblement (1725, 1754, 1763-1764) fins a la darreria del segle, en què es van intensificar (1784, 1794-1795, 1800-1802...). D'altra banda, la mortalitat adulta minvava i es registrava un augment de l'esperança de vida que, al final del segle, rondava els trenta anys. La mortalitat infantil, que significava la meitat del total de les defuncions, si bé sembla que va disminuir en el primer any de vida, no es va veure afectada per aquesta tendència entre el primer i el quart. La reducció de la mortalitat infantil es va fer esperar fins a entrat el segle XIX i, de manera definitiva, fins al principi del XX. Però allò que va caracteritzar la demografia catalana del segle
XVIII
va ser el
dinamisme de la nupcialitat. Com ha recordat Jaume Dantí (J. Albareda, dir., 1995), van ser el nombre de persones casades, la durada del matrimoni i del període fèrtil i la fecunditat els factors que van determinar l'evolució demogràfica, d'acord amb les transformacions econòmiques que es van produir a Catalunya. La minva notable del nombre de solters i, sobretot, la tendència a avançar l'edat del matrimoni van tenir un impacte molt favorable en el crei-
Mortalitat La disminució de la mortalitat infantil en el primer any de vida és un fet segurament relacionat amb la reducció de la mortalitat maternal en el part o el postpart gràcies a una atenció millor.
14
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
xement general, encara que amb diferències importants entre les comarques, segons el grau de desenvolupament i la conjuntura. El nombre de fills per família se situava al voltant de cinc. Tot plegat va incidir en un notable increment de la natalitat, especialment en el període entre el 1720 i el 1740, entre el 1750 i el 1760 i durant el darrer quart del segle, cosa que va comportar un gruix important de població jove a la piràmide per edats del 1787. Cal veure, finalment, com es va distribuir en el territori aquesta població creixent al final del segle. Josep Fontana (1988) ha distingit, de manera molt gràfica, tres franges entorn de Barcelona: La població al final del segle XVII
Font: "Edad Moderna". A: Història de Catalunya (pàg. 351). Barcelona: Avui
1) La primera franja és costanera, del Baix Camp al Maresme, amb densitats de més de 50 habitants per km2. 2) La segona franja és interior, del Priorat a la Garrotxa –amb l'excepció de l'Urgell–, i inclou la costa del nord del Maresme, amb densitats entre 25 i 50 2
habitants per km .
© FUOC • PID_00147746
15
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
3) La resta, amb menys de 25 habitants per km2, són les zones següents: les terres de l'Ebre, l'Anoia, el Bages, el Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya... Però si les terres de l'Ebre i de l'entorn de Lleida van ser objecte d'una repoblació al llarg del segle, encara que estaven lluny de les densitats litorals, les comarques pirinenques van experimentar una autèntica desertització en benefici del litoral. Pel que fa a l'evolució de la demografia, estretament relacionada amb els factors econòmics, tenim: 1) La Catalunya interior del nord-oest, que no disposava de més terres per a alimentar el creixement, es va estancar o va perdre població. 2) Entre Lleida i les terres de l'Ebre es va produir un creixement demogràfic gràcies a les terres buides. 3) A la costa, les transformacions en l'agricultura i la indústria van fer possible un creixement més gran, que va tenir els millors exponents a les ciutats de Barcelona i Reus, les quals atreien xifres importants de nous pobladors.
16
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
3. El creixement urbà
L'anàlisi de la redistribució de la població s'ha de completar amb una referència al procés d'urbanització, característic d'aquest segle. Les quatre ciutats de més de 5.000 habitants del principi del segle s'havien convertit en catorze el 1787. Barcelona havia triplicat la seva població i va assolir més de 100.000 habitants. Deu poblacions en tenien uns 10.000; tretze, entre 3.500 i 8.000 habitants, i quaranta, de 2.000 a 3.500 habitants. Es va articular, doncs, conclou J. Fontana, un teixit complex que ordenava les relacions entre camp i ciutat, i establia una jerarquització de funcions. Segons Albert García Espuche (1998), el centre de gravetat, pel que fa a les decisions econòmiques, ja s'apropava a Barcelona al principi del segle
XVIII.
La capital, en relació amb el segle
XVI,
esdevenia una ciutat cada cop
menys productiva. La producció havia tendit a descentralitzar-se pel conjunt del territori aprofitant, sobretot, els avantatges d'una mà d'obra més barata. Aquesta va ser la base del sistema de ciutats articulat per Barcelona, com a centre director, marcat per l'especialització de funcions i nascut de la iniciativa dels agents econòmics.
Però la tendència de l'acostament del centre de gravetat a Barcelona es va veure limitada pel caràcter descentralitzat del creixement econòmic (sobretot l'agrícola, comercialment menys dependent de Barcelona). El viatger Joseph Townsend, descrivia així Mataró: "Mataró és un florent port de mar, amb 9.679 ànimes [...] la ciutat dóna feina a dinou telers corrents i a setze de punt; s'hi fan moltes puntes al coixí i estampats de fil per exportar a Amèrica [...] En aquesta ciutat amb prou feines es veu un home desocupat [...] arreu de Catalunya admiren a cada pas la diligència dels habitants, els quals, treballant de sol a sol, donen fertilitat a una terra que, excepte per a la vinya, és naturalment de les més improductives; però en arribar a Mataró resteu completament encisats: les masies són més aviat jardins..." G.W. Ribbans (1955, pàg. 28).
El creixement demogràfic va repercutir, evidentment, en les estructures urbanes, en una transformació que va quedar soldada, en paraules de A. García Espuche i M. Guàrdia, als creixements dels dos segles precedents, llevat de les transformacions que es van deure a l'actuació de les noves autoritats militars, com va succeir a Barcelona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Figueres o Roses, on es van produir intervencions de gran envergadura.
Contingut complementari Les deu poblacions que el 1787 tenien uns 10.000 habitants eren Tortosa, Reus, Lleida, Mataró, Olot, Vic, Tarragona, Valls, Manresa i Girona.
© FUOC • PID_00147746
17
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Sovint, però, la necessitat de creixement urbà es va contraposar als condicionaments militars, com va succeir a Lleida i Tarragona, on els municipis van maldar per obtenir eixamples interiors o exteriors en aquestes ciutats tancades. A Barcelona, la construcció de la Ciutadella el 1715, amb l'objectiu de controlar la ciutat, va comportar l'aterrament d'un miler de cases al barri de la Ribera, el més dinàmic en termes econòmics, i va mutilar la plaça del Born. Les principals intervencions dels capitans generals van ser les de la Barceloneta –iniciada el 1753– i la urbanització de la Rambla –projectada el 1772. El 1775 es van enderrocar les muralles interiors i el 1788 s'havia enllestit el carrer Nou de la
Gravat de la ciutat de Manresa, segons B. Espinalt (1786-1789).
Rambla, que deixava pas a la urbanització del Raval. A Figueres, les autoritats militars van elaborar un autèntic pla general geomètric i, a Roses, l'enginyer militar Juan Martín Cermeño –l'autor del projecte de la Barceloneta– va dissenyar una nova població el 1772. Tanmateix, el creixement urbà, general en el segle
XVIII
amb la dinàmica econòmica iniciada al final del segle
català, tenia relació
XVII,
especialment de
la indústria i del comerç, tal com va succeir a Mataró, Vilanova, Sitges, Reus, Igualada, Olot i Barcelona, ciutats on el negoci immobiliari i de la construcció van assolir un pes i una autonomia creixents, perquè el sòl per a edificar i els habitatges esdevenien cada cop més escassos. Per això, conclouen A. García Espuche i M. Guàrdia, va ser l'atomitzada iniciativa privada la que va portar el pes decisiu de les transformacions urbanes a les ciutats catalanes. El paper dels municipis va ser el de controlar a posteriori el creixement tot vetllant pel compliment de les normatives, amb una presència dèbil, mentre que el de les autoritats militars es reduïa a les ciutats estratègiques: les intervencions del reformisme absolutista van ser aïllades i escasses. A les ciutats on la pressió demogràfica era superior –especialment en les tancades, ja que tenien dificultats per a créixer en extensió–, l'escassetat d'espais edificables va fer multiplicar la casa de veïns en perjudici de la casa�d'escaleta, habitada fins aleshores per una sola família, fet que va comportar un empitjorament notable de les condicions d'habitabilitat. Amb tot, la casa unifamiliar, baixa, amb pati posterior, amb menys de cinc habitants, va predominar fins a l'any 1800 a les ciutats obertes com ara Sabadell, Palafrugell, Mataró, Sant Feliu, Badalona, Terrassa, Granollers, Vilafranca o Vilanova. A la darreria del segle, les autoritats municipals van emprendre mesures reguladores de l'urbanisme, de la circulació i de la higiene, especialment dels nuclis urbans, on residia la burgesia, sense que es produïssin grans intervencions urbanístiques i amb un pes moderat de l'arquitectura monumental. El mateix es pot dir de les vies de comunicació, que van experimentar millores modestes, malgrat el considerable trànsit que hi circulava. D'altra banda, cal destacar la
Intervencions escasses A Barcelona, després de la intervenció de la Ciutadella i de la correcció posterior de la Barceloneta, els militars van deixar pas a la iniciativa dels particulars.
© FUOC • PID_00147746
18
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
construcció d'una multitud d'esglésies, entre les quals destaquen la catedral nova de Lleida, la de Vic i la parroquial de Sant Esteve d'Olot, acompanyada de la florida de les manifestacions d'art barroc en el seu interior.
© FUOC • PID_00147746
19
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
4. El creixement econòmic
Com ha recordat Josep Fontana (1993), si bé la desfeta del 1714 va posar fi a les llibertats catalanes i va frustrar els objectius polítics de les classes dirigents que havien encapçalat el projecte del 1705, a la fi del segle XVIII s'havien salvat els aspectes econòmics del projecte modernitzador, cosa que ajuda a entendre l'arrencada del procés industrialitzador en el segle XIX, malgrat tota mena d'obstacles als quals no va restar aliena l'acció política del govern, més despòtica que il·lustrada. Certament, ni Felip V va ser el millor rei que ha tingut Catalunya ni les transformacions que va experimentar el país van ser deutores de les reformes de la dinastia nova com sostenen Carlos Martínez Shaw i Marina Alfonso (2001). Les coses són força més complexes. En efecte, el quadre de conjunt d'aquesta societat tan dinàmica, que va tenir com a base del progrés econòmic l'especialització de l'agricultura i l'expansió de la indústria i dels intercanvis comercials, pot sintetitzar-se en el següent esquema de la producció i dels intercanvis de l'economia catalana: "[...] una zona, a l'oest, que produeix blat i en ven a la de l'est; la Catalunya dels teixits de llana, que vesteix el país i envia part de la producció a l'interior de la Península; la que produeix aiguardent, que exporta a l'estranger i a les colònies americanes i, amb les seves compres de blat i de teixits, anima l'activitat de les dues anteriors; i la muntanya, finalment, que proporciona sobretot homes i ramats." J. Fontana (1988, pàg. 71).
Aquest procés de transformacions, que va assolir el zenit entre el 1760 i el 1790, va ser definit sintèticament per Pierre Vilar (1973, pàg. 21) amb l'expressió "Catalunya s'havia acostumat a produir no per consumir sinó per vendre". El seu abast va impressionar els viatgers de la segona meitat del segle, que van coincidir de manera gairebé unànime en la definició del català com a homo oeconomicus: des de Francisco Nifo, que veia Catalunya com una petita Anglaterra, fins a Arthur Young (1970, pàg. 43), que afirmava que els catalans eren "la gent més activa d'Espanya", Alexandre Laborde (1974, I, pàg. 266), que en va exaltar l'"activitat infatigable [i] paciència a tota prova", o Henry Swinburne (G.W. Ribbans, 1955, pàg. 31), que va definir Barcelona com "una ciutat feinera i esplendorosa" i els catalans com "una raça treballadora de mena".
El port de Barcelona en el segle XVIII, segons un gravat alemany de l'època.
© FUOC • PID_00147746
20
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Aquest retrat dels catalans va ser elaborat, sovint, en contrast amb altres pobles peninsulars. Per exemple, Joseph Townsend diu: "[...] així que doneu l'esquena a Catalunya, a cada pas recordeu que us trobeu en un altre regne... Quan ens acostem a Barcelona, tot s'anima, i la carretera s'atapeeix de cavalls, mules, carros i gent que van, en tropell, al mercat amb llurs gèneres. No es veu una tal activitat ni una tal vida mercantil en cap de les altres províncies." G.W. Ribbans (1955, pàg. 24). Aquesta és l'opinió de Christopher Hervey: "Catalunya és la millor part d'Espanya, tant pel que fa al camp com per les virtuts i el capteniment del poble... Els costums de la gent se semblen més als de França i Itàlia que als d'Espanya." G.W. Ribbans (1955, pàg. 46). Joseph Marshall va arribar a dir: "Si Catalunya fos una nació protestant, posseiria totes les qualitats de la mateixa Holanda. És cert que aquesta és la millor part d'Espanya, però el que m'interessa subratllar és el caràcter de la gent." G.W. Ribbans (1955, pàg. 44).
Finalment, Francisco de Zamora va coincidir a remarcar l'activitat econòmica del país, i en especial de les ciutats costaneres i el seu entorn: Barcelona, Mataró, Calella, Arenys de Mar... Al seu torn, la resposta al qüestionari de F. de Zamora, tramesa des del corregiment de Barcelona, parava esment en un fet rellevant com era l'increment del consum i, en general, de l'enlairament de les condicions de vida, si més no en determinats segments de la societat. Així, en parlar dels productes consumits, deia: "[...] son muchos los géneros y artefactos extranjeros que se gastan en Barcelona, y se reciben casi todos por manos de los franceses, ingleses y otras naciones comerciantes de Europa [sobretot els vestits]." F. de Zamora (1973, pàg. 454).
I, en fer referència als costums del país, completava el retrat de la societat: "[...] el carácter y genio reinante en lo general del partido es trabajar, cumplir sus empeños, vestir bien, principalmente en los días de fiesta, lucir en las ocasiones, divertirse en sus días y querer sobresalir entre los de su clase. Las costumbres en los pueblos y casas de labradores son inocentes, sencillas y naturales. En Barcelona cada día se van adulterando más con el lujo, el mayor trato, las modas extranjeras, los adelantamientos del comercio, el amor de la comodidad y de la libertad, y el olvido del antiguo retiro y gravedad." F. de Zamora (1973, pàg. 463).
Allò que ens interessa remarcar, finalment, és el fet que va posar de relleu el Discurso de la Junta de Comerç: "En otras provincias está el dinero como estancado en pocas manos, sin que apenas el menudo pueblo le conozca por su figura, pero en Cataluña es un humor que circula y se extiende por todos los miembros de su provincia, respecto de que será muy raro el que haya que no deba a su aplicación e industria el modo de adquirirlo en más o menos cantidad, según su estado y proporción se lo permiten." (Lluch, 1997, pàg. 53).
Catalans, segons B. Espinalt, (1786-1789).
© FUOC • PID_00147746
21
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Analitzem, doncs, les estructures d'aquesta societat i les transformacions econòmiques que la van canviar substancialment al llarg del segle.
© FUOC • PID_00147746
22
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
5. La tinença de la terra i les transformacions agràries
La societat de l'Antic Règim a Europa es caracteritzava pel manteniment de les institucions feudals si bé el seu vigor i la capacitat de control variaven significativament segons la zona.
P. Vilar (J. Nadal Farreras, dir., 1983, pàg. 410) recorda que el 1789 alguns pobles de la muntanya encara deien: "Nosaltres som del senyor en Tal". Era una societat�jeràrquica, encapçalada per la noblesa i definida pel privilegi, amb una gran fragmentació política i una multitud de senyories que comportaven la percepció de diversos tipus de drets sobre els vassalls: 1) D'una banda, els drets� jurisdiccionals, procedents de l'administració de justícia en el territori. 2) De l'altra, els múltiples drets�territorials, com ara els següents: a) Les quèsties, un tribut que percebia el senyor. b) Els monopolis de què gaudia el senyor: de molins, ferreries, forns, etc. c) Els drets procedents de l'apropiació de rendes eclesiàstiques, com ara els delmes, de part del senyor. d) En darrer lloc, els ingressos�procedents�de�les�propietats del senyor, que tenia llogades o arrendades. Si bé era freqüent que un mateix senyor percebés les rendes de la terra i les jurisdiccionals, no sempre era així, ja que hi havia pagesos propietaris que solament havien de satisfer els drets jurisdiccionals. L'emfiteusi1 va regular l'accés a la terra. Mitjançant aquest contracte, el dret sobre la terra, la propietat, era dividit: 1) D'una banda, el domini�eminent corresponia al senyor, el qual establia un pagament d'entrada i un cens fix, en diners o en espècie, i també altres drets. 2) De l'altra, el domini� útil corresponia al pagès i comportava un contracte indefinit que podia transmetre als successors, amb llibertat d'acció sobre l'explotació de la terra i sobre la venda dels seus drets.
(1)
L'emfiteusi tenia formes diferents en el territori català.
© FUOC • PID_00147746
23
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
És evident que els senyors, en graus diferents segons les zones, van quedar progressivament allunyats de l'explotació de la terra, fins al punt que el seu màxim ingrés el constituïa el delme. Llorenç Ferrer (J. Albareda, dir., 1995) ha sintetitzat les diverses formes d'accés a la terra en el segle XVIII català. A la Catalunya Vella, la sentència de Guadalupe (1486) havia deixat pas als pagesos a l'accés massiu al domini útil de la terra, amb contractes d'emfiteusi que els eren clarament favorables, sobretot perquè eren indefinits i els censos eren baixos, fixos i sovint pagats en diners, cosa que feia que, amb el pas del temps, es devaluessin. El mas era l'explotació característica d'aquesta zona –amb extensions d'unes
Lectures recomanades Les formes d'accés a la terra en el segle XVIII a Catalunya han estat ben estudiades per L. Ferrer (1987), M. Duran (1985), G. Feliu (1990), R. Congost (1990), E. Vicedo (1991), E. Tello (1994) i F. Valls (1996), entre altres estudis recents.
cent hectàrees de terra a l'interior i d'unes trenta a la costa–, al bell mig de la qual es trobava la masia, sovint envoltada per les masoveries, arrendades a altres pagesos. El mas va tenir un paper fonamental en el procés d'especialització de l'agricultura perquè els emfiteutes cedien terres ermes i boscos a l'explotació a canvi de censos en diners o en espècie, cosa que els estalviava la inversió. Aquesta cessió va donar lloc a diverses formes contractuals, com ara la rabassa morta a les àrees vitícoles i els subestabliments a les terres gironines. En altres comarques, les formes emprades van ser la parceria, la rompuda i les boïgues. El fet més rellevant, però, és que totes finalment beneficiaven els possessors del domini útil del mas, ja que aquests pagaven censos baixos al senyor, mentre que percebien una part de les collites dels rabassaires, subemfiteutes o masovers, sobre els quals requeien tots els costos de producció i el pes de fer rendible el treball amb la seva autoexplotació. Com ha recordat Josep Fontana (1988), malgrat l'ambigüitat del concepte de propietat, a la pràctica quedava clar que qui tenia el domini útil era el propietari, tal com reflecteixen els cadastres. I, de fet, aquesta va ser la propietat que es va consolidar com a plena a la Catalunya del segle
XIX.
Malgrat això,
no sempre els pagesos de mas van esdevenir pagesos acomodats, ja que les conjuntures crítiques, els pagaments de dots i l'endeutament podien abocarlos a la ruïna, procés que conduïa a la concentració progressiva de la terra en poques mans. A l'altra meitat de Catalunya, recorda Llorenç Ferrer, hi predomina un poblament concentrat, amb més parcel·lació del sòl i més presència de la petita propietat en règim d'emfiteusi. A la Segarra, propietat i explotació coincidien en la mateixa persona i no hi havia parceries ni subestabliments. Aquest règim d'explotació generava, sovint, problemes de subsistència al pagès, que es veia obligat a endeutar-se constantment. Com que els interessos s'havien de pagar en diners, es veien forçats a comercialitzar en condicions desavantatjoses una part del producte obtingut.
Façana nord del mas Sanmartí (Bages), edificada durant el segle XVIII.
© FUOC • PID_00147746
24
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Els censals o préstecs sense data de retorn i les vendes�a�carta�de�gràcia es van convertir en una excel·lent font d'ingressos per als hisendats, la petita noblesa, els comerciants i l'Església. Aquest procés especulatiu va dificultar l'especialització.
Contingut complementari Les vendes a carta de gràcia eren vendes per un valor inferior al real amb dret a recuperar el que s'havia venut al mateix preu.
Una dinàmica semblant va tenir lloc a les terres de ponent, caracteritzada, però, pel despoblament i pel fet que els senyors no havien cedit la terra en forma de masos. Per tant, van ser els senyors els que van portar a terme la colonització agrària mitjançant llicències de conreu i establiments emfitèutics a perpetuïtat. Si bé es va consolidar una petita propietat pagesa, també es van
Contingut complementari Una llicència de conreu era un permís per a conrear la terra fins que el senyor volgués.
beneficiar dels establiments comerciants, ciutadans honrats i advocats. Les terres de Lleida es van especialitzar en la producció de cereals. A les comarques de Tarragona no es donava, tampoc, una estructura de mas, sinó una petita propietat fragmentada, uns pagesos acomodats i uns contractes de concessió per a plantar vinya de curta durada, de 8 a 13 anys, transcorreguts els quals el propietari recuperava la terra. El control de la destil·lació, en mans de pagesos acomodats o de comerciants, generava ingressos importants.
En conjunt, tant a la Catalunya Vella com a la Nova, l'organització de la producció es fonamentava en la petita explotació pagesa, la qual havia de fer front a les parts de fruits pagades a l'amo del mas, al delme pagat al senyor, a les talles del municipi, al cadastre de l'Estat i, finalment, a
Alambí per a la producció d'aiguardent del segle XVIII.
les pensions dels censals. Contingut complementari
Enfront d'aquesta dinàmica que podia portar el pagès a la ruïna, conclou L. Ferrer, es van desenvolupar diverses estratègies: 1) L'endeutament constant, que implicava fins i tot els ajuntaments, per a fer front a despeses col·lectives derivades de la guerra o de males collites. 2) El casament entre hereu i pubilla per a refer petites explotacions. 3) El treball complementari, especialment en el tèxtil. Aquestes són les estructures de tinença de la terra. Vegem-ne els resultats de l'explotació. És evident que la producció agrària va créixer al llarg del segle XVIII
i que aquest fet es va deure, fonamentalment, als aspectes següents:
1) L'explotació de noves terres. Boscos i erms cedits a subemfiteutes i rabassaires a la Catalunya Vella, la repoblació de terres a càrrec dels senyors a la zona de Lleida o la recuperació de zones pantanoses a la costa són bons exponents d'aquest procés d'extensió dels conreus.
Les pensions dels censals eren percebudes, en una gran part, per l'Església, que n'era el prestamista principal.
© FUOC • PID_00147746
25
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
2) L'expansió també es va deure a factors intensius: a) L'increment de l'ús del regadiu, mitjançant petites instal·lacions i canalitzacions. b) Malgrat que les tècniques de conreu no van millorar substancialment, el guaret era subtituït progressivament pel cultiu de faves, llegums i cereals de primavera. c) Noves rotacions en algunes comarques (Girona, Vic, Baix Llobregat) o en zones de regadiu (on plantaven mongetes, blat de moro, alfals...). d) El bou era substituït progressivament per la mula o el cavall. Tanmateix, hi ha tres elements que van ser decisius en aquest procés: 1) L'increment de la productivitat gràcies a l'autoexplotació dels nous rompedors de terra (rabassaires, subemfiteutes, arrendataris...), sobre els quals es va fonamentar l'expansió. 2) L'especialització comarcal en el cultiu més favorable: cereals a les terres de Lleida, a la plana de Vic i a les comarques de Girona; vinya a la costa i al Bages;
(2)
Les garrofes eren imprescindibles per a alimentar els animals de tir.
oliveres a les terres de l'Ebre i a les Garrigues; garrofers2 a la costa de Tarragona; ametllers i avellaners a l'Alt Camp; tarongers a Tortosa, i llenya al Solsonès. 3) La diversificació dels conreus. Si bé va continuar el predomini dels cereals perquè constituïen un dels fonaments de la dieta mediterrània, es van estendre els cultius de llegums, farratges3, verdura, fruita, blat de moro, mongetes, arròs, a més de la vinya, l'olivera, el garrofer, l'ametller i l'avellaner, entre altres. Josep Fontana ha remarcat el paper fonamental de la vinya com a accelerador de les transformacions econòmiques: "La vinya ha estat un dels fonaments essencials del creixement econòmic de Catalunya, molt més important, en aquests moments, que les fàbriques de teixits de cotó, no solament perquè sense els ceps no hi hauria hagut mai els telers, sinó perquè ha proporcionat el producte essencial dels intercanvis de l'economia catalana amb l'exterior: el que permetia de comprar la fibra de cotó necessària per a la indústria." J. Fontana (1988, pàg. 61).
(3)
Els farratges eren imprescindibles per a alimentar el bestiar estabulat.
© FUOC • PID_00147746
26
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
6. El desenvolupament de la indústria
Jaume Torras (1984) ha explicat les implicacions que el procés d'especialització vitícola va tenir per al desenvolupament de la producció industrial catalana. Des del punt de vista de l'oferta de productes manufacturats, aquelles zones que es van especialitzar en el cultiu de la vinya, a conseqüència del seu caràcter intensiu, veien reduïda la disponibilitat de la mà d'obra per al treball industrial. A més, en aquestes zones es desenvolupaven diferents tipus d'activitats complementàries relacionades amb l'elaboració i l'envasament de vins i aiguardents, per exemple la destil·lació i diverses feines auxiliars, com la piperia i el transport. Per tant, a les comarques tarragonines i a la costa de Llevant no es va desenvolupar la indústria tèxtil, llevat d'indústries més noves i d'organització més simple, com ara la de les mitges i puntes. D'altra banda, l'expansió del conreu de la vinya va activar notablement el comerç interior, a més de l'exterior, ja que les comarques que s'hi van especialitzar consumien productes elaborats a altres indrets i s'incrementava, d'aquesta manera, la demanda total. Com que els productes circulaven més i en major quantitat, es feien evidents els avantatges dels productes competitius que procedien d'altres comarques, fet que estimulava l'intercanvi enfront de la producció casolana adreçada a l'autoconsum.
A les comarques prepirinenques i de la Depressió Central, de tradició cerealícola, l'increment demogràfic va trobar una via d'ocupació en les activitats industrials.
En aquestes zones, les confraries d'ofici, en concret les de paraires i de teixidors, gaudien d'un protagonisme especial. S'havien especialitzat en la fabricació de teixits de llana, mitges, faixes, gorres i mantes. La zona de Centelles, Moià i Castellterçol proveïa de teixits tot Catalunya i els mercats de l'Aragó i Castella. També van destacar en la producció tèxtil el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa, la plana de Vic, el Vallès i l'Anoia. Francisco de Zamora va explicar el caràcter imprescindible de la manufactura per a la subsistència a la plana de Vic: "El modo de mantenerse tanta gente en poco terreno es que en las villas y lugares casi todas son gentes de oficio, y los demás, empleados en fábricas de pelaires. Y éstas, además de esto, todavía se emplean en la agricultura, y en cualquier tiempo del año que haya buena sazón todos salen al campo, y al invierno y en días de lluvia trabajan en sus casas. [...] Yendo corrientes las fábricas de pelaires, todos viven acomodados. Pero si no andan bien las fábricas, especialmente las de pelaires, todo son trabajos, porque la tierra que tengo referida está poseída por los dueños de las masías, que son muy ricas, y la gente de dentro de las villas y lugares no tienen más que sus manos e ingenio." F. de Zamora (1973, pàg. 62-63).
Confraria d'ofici Una confraria d'ofici, a banda d'organitzar el treball dels agremiats, constituïa el vehicle de transmissió de coneixements tècnics que garantien la producció de gèneres de característiques normalitzades, cosa essencial per a la comercialització.
27
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
En el marc de la producció de draps fins de Terrassa i Igualada, hi va haver una marcada concentració de la producció en mans d'uns quants paraires, fruit d'un procés de diferenciació a l'interior del gremi. Aquests paraires es caracteritzaven per la independència que mantenien respecte al capital mercantil, gràcies a la seva capacitat d'establir una xarxa comercial pròpia per a la venda de teixits i per al proveïment de llanes, fets que
(4)
Els Torelló d'Igualada venien majoritàriament els seus teixits a Castella i la resta a l'Aragó i Catalunya.
els reforçava la capacitat d'acumulació. Eren el que J. Torras (2007) ha anomenat, en parlar dels Torelló d'Igualada4, uns fabricants� sense� fàbrica pel caràcter descentralitzat de l'organització productiva, ja que una bona part del procés de treball es feia fora de les seves instal·lacions (botiga, tint i molí). La protoindústria, treball descentralitzat controlat per comerciants, va tenir un paper de primer ordre. La indústria de la seda, que tenia un dels seus principals centres a Manresa, amb una producció abocada als mercats català, espanyol i americà, també va desenvolupar un tipus d'organització industrial concentrada en poques companyies de velers. Altres indústries importants eren la del ferro5, amb una trentena de fargues, que comprenien la manufactura d'armes i claus de Ripoll i la dagueria de Solsona; la del paper, amb una demanda creixent al llarg del segle, concentrada a les conques de l'Anoia i del Francolí; i la de l'adobat de pells a Vic, Igualada, Olot, Girona, Manresa, Tremp, Lleida, Valls, Vilafranca i Reus, que havia de donar resposta, també, a un increment de la demanda dels seus derivats, especialment sabates, tant als mercats de Catalunya i d'Espanya com de les colònies americanes. Cal fer una referència específica a la penetració dels productes catalans en els mercats espanyols. El fet que aquests fossin més accessibles després del 1714 per la desaparició de les prohibicions d'estrangeria i per l'eliminació, per bé que intermitent, de les duanes interiors no implicava, però, protecció enfront de la competència estrangera, de la qual solament es van beneficiar els teixits de cotó des del 1728. L'èxit cal buscar-lo, segons J. Torras (M.T. Pérez Picazo, ed., 1996), en l'organització de les diàspores�mercantils, xarxes molt tancades de traginers, botiguers i negociants catalans establerts arreu d'Espanya des de mitjan segle
XVIII,
que reduïen els riscos de les operacions, en una època en
què el transport i la circulació d'informació eren extremament dificultoses. Als traginers i marxants els van succeir, tot seguit, els corresponents fixos i els comissionistes, establerts, fins i tot, en centres comercials de segon ordre. A ells es va deure, probablement, l'èxit de la introducció de determinats productes industrials en els mercats espanyols, fenomen estudiat per Assumpta Muset (M.T. Pérez Picazo, ed., 1996). D'altra banda, dues activitats puixants es concentraven al litoral i, fonamentalment, a Barcelona:
(5)
La indústria del ferro va patir una davallada a mitjan segle XIX.
28
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
1) La construcció�naval, també important a Arenys de Mar, Mataró, Canet de Mar i Sitges. 2) La indústria�cotonera. Les indianes, teixits de cotó estampat procedents d'Àsia que arribaven per la via de Marsella, o imitats a Europa procedents d'Amsterdam, tenien difusió a Catalunya des de mitjan segle XVII. Barcelona, doncs, era el centre d'arribada de la matèria primera –ja semielaborada o elaborada– i disposava del carbó, imprescindible per a la fase final de l'estampat, i esdevenia, a més, el centre organitzador de les relacions comercials exteriors. Les mesures prohibitives governamentals del 1728 (tot i que intermitents) van estimular uns homes d'empresa a produir aquells teixits, que fins aleshores arribaven de l'estranger, en les fases més rendibles del teixit i l'estampat, comprant fil de cotó de la Mediterrània oriental als comerciants maltesos.
Cap al 1740, la manufactura d'indianes ja s'havia consolidat, sota la forma de manufactura centralitzada, és a dir, de fàbriques en el sentit actual, gràcies a la inversió de capital comercial en aquesta activitat, tal com ha explicat James Thomson (1994). La concentració, l'acumulació de capital i la divisió de les tasques de treball, que trencaven les pautes organitzatives dels antics oficis, preparava el camí de la mecanització.
J. Thomson ha remarcat la importància del domini dels colors en l'estampació: "[...] tots els fabricants intentaven constantment variar i millorar els seus colors; aquesta era l'essència del seu art [...] els secrets de les noves fórmules es guardaven amb molt de compte i es passaven als hereus: l'any 1772, Francesc Ribas es va referir al que tenia com al seu «único patrimonio». Un informe sobre la indústria preparat l'any 1784 per un tal doctor Masdevall indica que a totes les fàbriques els ingredients de coloració i els mordents els preparava «un hombre solo encerrado en un quarto para conservar el secreto que cada Fábrica tiene»." J. Thompson (1990, pàg. 221).
A la darreria del segle
XVIII
hi havia un centenar de fàbriques d'indianes i de
pintats, que donaven feina a 12.000 o 13.000 treballadors. D'altra banda, al final de la dècada dels setanta la indústria s'estenia per Catalunya en comarques de tradició tèxtil. Tal com han recordat Jordi Nadal (1991) i Àlex Sánchez (1992), l'estampat de teixits europeus de lli i la fabricació d'indianes es complementaven molt bé en funció de les conjuntures i de les expectatives comercials, tal com es dedueix de l'anàlisi de la fàbrica Rull. En tot cas, sembla evident que els estampats de lli van generar un procés d'acumulació de capital que va facilitar l'arrencada del cotó. Les indianes es venien, sobretot, en el mercat català i espanyol i, en una proporció del 10%, a les colònies d'Amèrica, on es venien, bàsicament, els teixits pintats de lli en una proporció del 90%.
Detall de La botiga d'indianes, de Gabriel Planella.
© FUOC • PID_00147746
29
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Tanmateix, durant l'etapa compresa entre el 1787 i el 1832, marcada per la inestabilitat, a conseqüència de la saturació del mercat americà pels teixits anglesos, i per les guerres amb França i Anglaterra, els comerciants es van retirar de la indústria, que va quedar en mans d'industrials genuïns, els quals, procedents dels gremis, van impulsar l'expansió de la filatura amb una màquina a l'estil de la jenny anglesa, la berguedana. Reproducció d'una berguedana.
Aquesta etapa, fonamentada en la producció manual, es va prolongar excessivament, malgrat la progressió lenta de les màquines de filar accionades mecànicament, les mule-jennies, tal com ha recordat Jordi Nadal (1985). Aleshores, la indústria del cotó es va projectar cap al mercat peninsular, aprofitant les vies comercials de la draperia de la llana, i es va adaptar tècnicament a les noves exigències d'un procés productiu complet, que abraçava de la filatura a l'estampació, afavorit per un proveïment millor dels cotons americans, de llevant i espanyols. L'explotació de l'energia hidràulica, per posar en moviment les màquines, a l'interior del país, en va facilitar la difusió.
És evident que el volum d'intercanvis, a l'interior de Catalunya i en els mercats espanyol i americà, requeria uns sistemes de comunicació cada cop més efectius.
Núria Sales (1991) ha recordat el protagonisme del camí de bast, del traginer, de la mula i del rambler en la intensificació dels intercanvis. Els camins carreters6 eren els més transitables, tot i que el seu estat era realment precari, tal com havien constatat els viatgers estrangers, sorpresos del trànsit que hi circulava malgrat tot. Per mar, Catalunya disposava d'una flota d'acord amb les exigències del comerç, que representava prop de la quarta part de l'espanyola. A mitjan segle, constava de 114 vaixells i 558 barques per a la navegació de cabotatge, a més de 1.500 de pesca, cosa que permetia als seus propietaris oferir els serveis als comerciants de Cadis. Propietaris, constructors de la barca, comerciants, inversors i fins i tot la tripulació participaven en les operacions comercials marítimes: la barca, instrument del capital, sovint era dividida en setze "parts", i a cada viatge els beneficis es repartien entre la barca (el capital) i la gent (patró, mariners i grumets), explica P. Vilar (J. Nadal Farreras, dir., 1983). Tal com diuen Carlos Martínez Shaw (1988) i Josep Maria Delgado (1988), a la darreria del segle es va produir una concentració de la propietat dels vaixells en mans d'una burgesia mercantil i dels gremis de mar i, en conseqüència, una proletarització de la marineria. Alhora, es va desenvolupar la construcció naval arreu de la costa i es va introduir el sistema de pesca del bou, més rendible que el tradicional.
(6)
Els camins carreters cobrien les rutes Barcelona-Lleida-Saragossa-Madrid, Barcelona-TarragonaValència i Barcelona-Girona-Perpinyà.
© FUOC • PID_00147746
30
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
7. Una societat en transformació
D'acord amb Josep Fontana (1988), podem dividir la societat catalana del final del segle XVIII en les categories següents: 1) Les capes més elevades (estaments privilegiats, funcionaris, militars, professions liberals, comerciants, fabricants i pagesos rics) significaven prop del 10% de la població. 2) Menestrals i botiguers representaven el 15% de la població. 3) Els pagesos englobaven el 20% de la societat. 4) El 40% eren jornalers. 5) El 10% eren criats. 6) La resta estava formada per pobres crònics i gent marginal. El mateix historiador, però, ha advertit del caràcter enganyós d'aquesta descripció de la condició dels homes, esbiaixada per les diferències de les fortunes.
El cert és que cada vegada més, a les velles divisions de caràcter estamental, fossilitzades, s'hi sobreposaven noves relacions de classe fruit de les transformacions econòmiques que experimentava la societat catalana, que permetien, per exemple, que un fabricant o un comerciant gaudissin d'una riquesa molt superior a la d'un noble o d'un militar.
El resultat d'aquestes transformacions van ser els processos de diferenciació social que es donaven tant al camp com a la ciutat i que van comportar, en expressió de Pierre Vilar (1964-1968, vol. IV, pàg. 625), dissimetries�geogràfiques (zones que s'enriquien i zones que s'empobrien) i dissimetries�socials (enriquiment de determinats grups i misèria de la majoria). A la base d'aquesta societat hi havia els camperols, amb una estructura poc homogènia, que J. Fontana classifica en tres grups: 1) Els pagesos que disposaven de prou terra per a viure, encara que fossin emfiteutes.
© FUOC • PID_00147746
31
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
2) Els que treballaven la terra en condicions precàries: rabassaires, masovers, parcers o bé pagesos amb explotacions insuficients que es veien obligats a treballar de jornalers o bé a prendre més terra en parceria o rabassa. 3) Finalment hi havia els assalariats, com ara els jornalers o els mossos. La tipologia no era estàtica, perquè una conjuntura difícil podia convertir, en pocs anys, una família pagesa en jornalera. És evident, però, que les transformacions econòmiques produïdes en el feudalisme tardà van donar lloc a un procés accentuat de diferenciació entre els pagesos que va convertir alguns en rics i en més pobres els altres. Els emfiteutes van ser els principals beneficiaris de la puja dels preus agrícoles, ja que les seves càrregues eren estables i van esdevenir la base d'una burgesia agrària. En canvi, els camperols que treballaven terres amb contractes revisables, com ara els masovers o els arrendataris subjectes a contractes de curta durada, van patir un enduriment de les condicions i es van veure obligats, sovint, a compaginar les activitats de la terra amb el treball manufacturer a domicili. Però, encara, per sota d'ells, un grup nombrós subsistia acceptant formes de treball més desavantatjoses, com ara les parceries i les rabasses. Altres esdevenien mossos contractats anualment o bé jornalers7. Les diferències variaven i es podien accentuar segons el territori, en funció de les condicions d'accés a la terra per part dels camperols. Els artesans constituïen el grup social més nombrós a les ciutats. Es trobaven enquadrats en les corporacions d'oficis (gremis i col·legis), constituïdes per una multitud d'oficis tradicionals que s'agrupaven en carrers i places, als baixos dels edificis on vivien. Funcionaven mitjançant petites unitats productives, caracteritzades pel treball manual i un utillatge simple, sovint propietat dels mateixos menestrals. La família tenia un paper central en la seva organització: proporcionava la mà d'obra del taller-botiga i el capital eventual per a traspassar a l'hereu i preparava les estratègies familiars (amb una notable tendència a l'endogàmia). L'explotació de petites parcel·les de terra podia ser un bon recurs per a completar els seus ingressos modestos, ja que, a mesura que avançava el segle, el seu poder adquisitiu tendia a minvar, com ha dit Ramona Huguet (1990). A l'interior del grup es va desenvolupar una jerarquització econòmica que va consolidar una autèntica elit formada per adroguers, apotecaris i argenters, que s'apropava als estrats socialment més benestants. És a dir, la mateixa gradació que es produïa a l'interior del gremi entre mestres, fadrins i aprenents es veia reproduïda entre les corporacions segons el component de treball manual de cada ofici, a partir de la premissa que el treball manual era envilidor.
(7)
Entre els jornalers hi havia dones i infants.
32
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
D'aquesta manera, els oficis es dividien de la manera següent: 1) Els col·legis agrupaven oficis d'activitats� liberals, com ara corredors de llotja, adroguers, apotecaris, llibrers, pintors, cirurgians, argenters o notaris. Els artesans que pertanyien als col·legis eren artistes. 2) Els gremis aplegaven els oficis�mecànics, entre els quals s'establia també una escala de consideració social. Els artesans dels gremis eren menestrals. Aquesta divisió es reflectia en la jerarquia social urbana barcelonina, tal com ha explicat Pere Molas (1975). D'altra banda, no podem passar per alt el paper de la dona en diverses activitats
Il·lustració del llibre de passanties del gremi d'argenters de Barcelona.
productives: com a puntaires, en la salaó d'anxoves, la confecció de xarxes, el treball del corall, el cosit i el brodat de mitges, els encaixos, la cura del bestiar, la filatura, etc., tal com destaquen els viatgers de l'època, especialment, Francisco de Zamora (1973).
Les ciutats acollien un flux constant de camperols empobrits que esdevenien pobres mendicants o jornalers, categoria a la qual també es podien veure abocats els artesans de baixa qualificació, com els aprenents i alguns oficials; una massa, en definitiva, en via de proletarització, a conseqüència de l'escassa possibilitat d'ascens social a l'interior de les corporacions d'oficis.
Ben al marge de l'enquadrament corporatiu s'hi trobaven els treballadors d'activitats noves, com la indústria del cotó. La ràpida expansió d'aquest grup social, amb un notable component femení, era mal vista per les autoritats i pels grups socials més conservadors, ja que es considerava com una amenaça potencial a l'ordre social. La seva qualificació a l'època de vagos, encara que sembli un contrasentit, té la connotació de gent que es troba fora del sistema d'enquadrament i del control social (Josep Fontana, 1988). Sovint eren reclutats en lleves forçoses per a treballar a les drassanes o remar a les galeres, com els gitanos, que també eren perseguits. La pobresa, com ha demostrat Montserrat Carbonell (1997), lluny de ser un fenomen marginal en el segle
XVIII,
marcat pel creixement econòmic, va es-
devenir un fet central, fruit del creixement demogràfic i dels desequilibris socials i territorials ja que les famílies treballadores s'hi veien abocades en els moments més crítics del cicle familiar (especialment quan els fills eren petits i quan els pares eren vells). Aquesta centralitat de la pobresa està confirmada tant per la procedència geogràfica d'arreu de Catalunya de les dones acollides a la Casa i l'Hospital de la Misericòrdia de Barcelona, com a partir de la seva anàlisi ocupacional.
Anàlisi ocupacional L'anàlisi ocupacional de les dones acollides a la Casa i l'Hospital de la Misericòrdia de Barcelona en aquest període indica que fins als anys setanta procedien del sector agrícola i, a partir d'aleshores, del manufacturer.
© FUOC • PID_00147746
33
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
En les conjuntures crítiques, una part dels components de la família –especialment les dones– es veia obligada a emigrar, a ingressar en institucions assistencials, que sovint esdevenien fàbriques de treball forçat fins que algun parent els en treia, a recórrer al crèdit d'un mont de pietat o, en els casos extrems, a caure en la indigència. El baró de Maldà es va fer ressò, en el seu Calaix de sastre, de captures de pobres que practicaven la mendicitat, els quals eren conduïts a l'hospici pels mossos d'esquadra.
© FUOC • PID_00147746
34
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
8. L'ascensió de la burgesia
És en els rengles centrals de la societat on trobem més dinamisme i una mobilitat indiscutible. Es tracta d'un sector ampli, caracteritzat per una activitat econòmica independent, lligada al comerç, a la indústria o a una professió qualificada, en el qual podem veure com en un parell de generacions un menestral arribava a ennoblir-se, encara que era molt més freqüent el procés invers, de conversió d'artesans en proletariat industrial. Aquest grup social heterogeni tenia un component comú: la possessió d'algun tipus de propietat. La botiga, com explica magistralment Pierre Vilar (19641968), es trobava al centre d'aquest procés d'acumulació de capital i d'ascensió social, del que van sorgir una multitud de companyies�comercials8, que diversificaven les seves inversions en activitats com ara els arrendaments de serveis, els negocis marítims, les importacions i exportacions, les assegurances o la indústria. Josep Fontana (1988) ha constatat el fenomen de la diferenciació econòmica a l'interior d'aquest col·lectiu a Barcelona l'any 1800: el 9% acumulava la meitat dels negocis; el 37% acumulava el 36%; i el 54% no sumava més del 13%. Per sota d'ells, agremiats, botiguers i menestrals es trobaven en un procés evident de decadència.
Disposem de múltiples exponents del procés d'ascensió social protagonitzat per un sector de la burgesia catalana durant el segle XVIII, el qual, sovint, va anar acompanyat de la diversificació de les inversions econòmiques i de la tendència a l'ennobliment.
A partir de l'assoliment del privilegi, els trets característics van ser els següents: 1) Un creixent conservadorisme econòmic. 2) Un grau important de consum i de luxe. 3) Finalment, una política matrimonial endogàmica. El nucli barceloní va ser el més paradigmàtic. Vegem-ne alguns dels casos més rellevants: La família Glòria va ser especialment activa. D'orígens menestrals (eren velluters), van esdevenir grans comerciants. D'altra banda, Bernat Glòria va intervenir en el món de la indústria naval, el dels canvis marítims i el de les asse-
(8)
Les companyies comercials sovint eren de base familiar, amb alguns socis.
© FUOC • PID_00147746
35
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
gurances i va crear una de les primeres fàbriques d'indianes a Barcelona, que va rebre privilegis reials. Va proveir de vestuari la Intendència de Catalunya. El 1748 va assolir el títol de ciutadà honrat (Roberto Fernández, 1982). Esteve Canals, fill d'un pagès de Sant Esteve de Riells, va esdevenir botiguer de draps i, finalment, fabricant d'indianes, per la qual cosa va rebre, també, privilegis reials. El seu fill, Joan Pau Canals, va ser més un erudit que no pas un home d'empresa (Roger Alier, 1974 i M.A. Cilleruelo, 1988, I), ja que es va dedicar a l'estudi del conreu de la roja per al tint del cotó per encàrrec de la Junta de Comerç. Va ser nomenat director i visitador del ram de Tints del Regne i inspector del ram de la roja (1764) i va rebre el títol de baró de Vall-Roja el 1780. Els Alegre també formen part d'aquesta fornada de burgesos: Miquel Alegre va deixar de ser botiguer de tall per a intervenir en els arrendaments de drets i avituallament, en la importació i l'exportació de productes alimentaris, en el negoci de mar (construcció de barques, assegurances, comerç marítim), en la importació de teixits estrangers i en operacions de descompte i de préstec. Mantenia relacions comercials amb botigues d'arreu de Catalunya i d'Amsterdam, Gènova, Cadis i Madrid. El seu nét Miquel va crear una fàbrica d'indianes i va ser nomenat ciutadà honrat el 1754. El descendent d'aquest, Marià, va esdevenir baró de Castellet. Del mateix entorn eren els Guàrdia, una família de paraires procedents de Castellterçol que s'havien enriquit amb el negoci del glaç. Després d'una etapa en què eren botiguers de tall, Jaume Guàrdia va passar a ser mercader de teles i fabricant d'indianes, i va assolir la ciutadania honrada el 1754. Melcior Guàrdia va repoblar la senyoria d'Almacelles, cosa que el va fer mereixedor del privilegi de noble el 1774. Un altre exponent va ser Erasme de Gònima, que procedia de Moià, d'una família de teixidors de lli. A Barcelona, va entrar com a tècnic de tint a la fàbrica d'indianes dels Magarola, de la qual va ser director després de casar-se amb la filla del fabricant. El 1780 va crear una fàbrica pròpia. Venia els estampats a l'interior d'Espanya i a les colònies americanes i va participar en la fragata Sant Erasme, que transportava teixits al continent americà i importava cotó i productes vegetals per al tint. Un símbol evident de la seva puixança va ser l'edifici que es va fer construir al carrer del Carme, com també el finançament de l'Hospital de Sant Llàtzer. El 1791 va rebre el privilegi de noblesa i el 1802 Carles IV i el seu fill Ferran van visitar la fàbrica. El baró de Maldà va quedar impressionat per la puixança d'Erasme de Gònima en parlar del gran rellotge amb campanes que va instal·lar en el seu edifici: "[...] ab les que, i ja actualment tenim a un rellotge més a Barcelona, si que est no d'iglésia, sí que de fàbrica, de don Erasme, que vui dia és l'home del sigle." Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà. Calaix de Sastre.
Portada de Recopilació de las reglas principals sobre lo cultiu... de roja o granza (1766), de Joan Pau Canals.
© FUOC • PID_00147746
36
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
La família Rull, originàriament hortolans, també va fer una progressió espectacular. Joan Rull, d'ofici veler, era tècnic de colors i tints a la fàbrica de Manuel Ortells. El domini d'aquests coneixements privilegiats li va permetre casar-se amb la filla del fabricant d'indianes Baltasar Camarasa i crear, més endavant, una fàbrica pròpia. Com ha recordat Àlex Sánchez (1984), en uns trenta anys, Rull havia passat del gremi a la indústria i de la menestralia a la burgesia. Finalment, esmentarem els Milans, que procedien d'Arenys de Munt. Segimon Milans va iniciar les activitats comercials a Girona, d'on es va traslladar a Barcelona. El fill Bonaventura va esdevenir ciutadà honrat. Les generacions següents van continuar la dedicació al comerç, que tenia com a base el proveïment del mercat català, però també del mercat espanyol i el de la Mediterrània. Alhora, van participar en arrendaments fiscals, en la construcció naval, en el negoci de mar, en negocis amb la monarquia, en les assegurances, en l'arrendament de terres, en la inversió immobiliària i en una fàbrica d'indianes, al costat de Bernat Glòria. Van assolir la baronia de Ribelles i van adquirir un castell. Al costat d'aquests noms més emblemàtics, podem afegir els dels fabricants d'indianes Josep Canaleta, Francesc Ribas, Joan Pongem, Sebastià Angli, Francesc Seguí, Llorenç Clarós, entre altres. De característiques semblants era la burgesia mataronina, una bona part de la qual, de fet, es va establir a Barcelona (famílies Matas, Pongem, Esmandia, Velada...), com ha exposat Pere Molas (1975). Molts d'ells van tenir un paper rellevant a la Junta Particular de Comerç creada el 1758, els dirigents de la qual van demostrar una voluntat decidida de canalitzar els esforços col·lectius i, sobretot, de regular el desenvolupament de l'economia del Principat fins al punt que van ambicionar de suplir el poder polític liquidat el 1714, segons Roberto Fernández (1982).
Jaume Vicens Vives (1974), en parlar d'aquesta burgesia barcelonina dels anys que ell anomenava anys de les realitzacions (1745-1760), va fer notar l'existència de dues generacions: 1) La primera generació, després del 1714, formada per la gran burgesia comercial, representada per la Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies, una companyia privilegiada creada per la burgesia mercantil barcelonina el 1756. 2) La segona generació, formada per comerciants enriquits que van intervenir en les principals fàbriques d'indianes, representada per la Companyia de Filats de Cotó, creada el 1772.
© FUOC • PID_00147746
37
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Però, de fet, per Pierre Vilar, van ser pocs els comerciants que, en un moment o altre, no van participar en la fabricació d'indianes, de la mateixa manera que hi van renunciar amb facilitat per a dedicar-se a altres activitats més rendibles: "Vers el 1760, l'empresa no és la fàbrica, sinó un conjunt de companyies on figura una fàbrica." P. Vilar (J. Nadal Farreras, dir., 1983, pàg. 408). Lectures complementàries Si desitgeu obtenir més informació sobre la Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies i la Companyia de Filats de Cotó, podeu llegir, respectivament: J.M.� Oliva (1987). Cataluña y el comercio privilegiado con América. La Real Compañía de Comercio de Barcelona a Índias. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. À.�Sánchez (1988). "De la Compañía de Hilados a la Comisión de Fábricas. El asociacionismo empresarial en Cataluña durante la crisis del Antiguo Régimen (1722-1820)". Pedralbes (núm. 8, vol. I, pàg. 385-394).
No tindríem una visió prou completa d'aquest procés d'ascensió social si passéssim per alt altres tipus de burgesies de fora de Barcelona. Un nucli de primer ordre va ser el de la burgesia del Camp de Tarragona, concretament de Reus. Els March procedien d'una família de pagesos d'Esparreguera, on Josep March tenia una botiga de teles. Els seus germans Salvador i Francesc es van traslladar a Reus, on van exercir de velers. A Salvador, el matrimoni amb la filla d'un paraire li va facilitar l'ascens. Un dels descendents, Bonaventura, es va dedicar als negocis i el 1796 va rebre el títol de baró. També es va dedicar als arrendaments de drets senyorials (de la casa Medinaceli-Cardona), al comerç d'aiguardent, a participar en diverses companyies, en assegurances marítimes, en barques, una botiga i una fàbrica d'indianes. El sumptuós palau de la Rambla barcelonina és el millor distintiu de la seva riquesa. Un altre exponent és Pere Bofarull, boter d'ofici. Va crear una fàbrica d'aiguardent, va comerciar amb seda valenciana i va exportar mocadors, a més d'invertir en propietats i ocupar càrrecs municipals. El palau Bofarull testimonia la seva puixança. El 1774 va ser ennoblit, i els seus fills van continuar els negocis. Aquestes famílies i altres que es van enlairar socialment van crear un cercle de relacions familiars quasi tancat i amb un predomini econòmic i social abassegador: eren amos de les vinyes i de les olles de destil·lació, fabricaven les bótes per al transport, participaven en les embarcacions comercials i en les companyies asseguradores i, finalment, ocupaven càrrecs en l'administració municipal (Laureà Pagarolas, 1990). Tanmateix, a l'interior de Catalunya, trobem burgesies dedicades a altres tipus d'activitats. Els negocis dels Cortadellas de Calaf es relacionaven amb el comerç colonial, es dedicaven a activitats industrials i agràries, combinant negocis vells amb negocis nous: administració de delmes a Terol, intervenció en els arrendaments dels drets del ducat de Cardona, producció de sabó, aiguardent,
Sala de ball del palau dels Bofarull.
38
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
vi i oli, participació en el comerç de productes agraris i manufacturers en els mercats català, aragonès i colonial, tal com explica Josep Fontana (1974). Cal remarcar, també, la importància dels negocis del blat i de les mules, juntament amb els arrendaments senyorials, com també la presència de l'ombra senyorial en el conjunt de la seva activitat (Núria Sales, 1991). Els Padró d'Igualada van fonamentar la seva activitat en la compra de censals i en la percepció de les rendes que generaven, a més de l'explotació de propietats rústiques. A més, el fet que els Padró estudiessin la carrera de dret responia a les necessitats de les activitats econòmiques pròpies, a banda del fet que defensaven els interessos jurídics dels Medinaceli-Cardona i d'altres senyors en aquella zona (Josep M. Torras i Ribé, 1976). Finalment, tenim l'exemple dels Coma de Solsona, família dedicada a l'art de foc (ferrers o canoners) (Ramon Planes, 1987). Jeroni Coma va participar en arrendaments dels drets dominicals del duc de Cardona. El seu fill Francesc va prendre part en companyies de comerç de robes i mercaderies. Un descendent seu, Marià, va estudiar lleis i va ser assessor del duc de Cardona. Va portar a terme una àmplia rompuda de terres a la Rebollosa, que el 1781 li va reportar el títol de cavaller. També va invertir en altres activitats: una companyia que explotava una fàbrica d'aiguardent i un molí d'oli i una altra amb botiga a Mollerussa, dedicada al comerç de ferro, des d'on venien acer portat a Barcelona i claus fins a la zona de ponent. També comprava llana i cànem, que feien teixir a Solsona, i proveïa la Companyia Comerç de Barcelona i les Índies i l'exèrcit. Desprès d'aquest repàs a la trajectòria de diversos burgesos, podem plantejarnos fins a quin punt aquests, en la seva tendència general a l'ennobliment, donaven l'esquena als seus orígens comercials. De fet, el camí era planer gràcies a la integració, des del segle
XVI,
de l'oligarquia ciutadana i l'aristocràcia
tradicional, fet que va donar lloc a una classe dirigent nova i unificada, una oligarquia�oberta, tal com han explicat James Amelang (1986 i 2008) i Pierre Vilar (1990).
Més enllà de la preeminència social, del fet de poder dur espasa, d'emprar el don i el de davant el cognom, de l'ús ostentós de l'escut d'armes, hi havia raons utilitàries prou atractives per a la burgesia. L'accés a la ciutadania honrada comportava exempcions i privilegis, els quals van resultar revaloritzats pel règim borbònic, que va reservar el poder municipal a les diverses categories de la noblesa i, concretament, als ciutadans honrats i posseïdors del privilegi militar. A més, quedaven exempts del pagament del cadastre personal i de les càrregues derivades dels allotjaments de tropes.
© FUOC • PID_00147746
39
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Un cop assolit un determinat estatus econòmic i social, la tendència d'aquest grup ascendent a optar per les activitats econòmiques de caire rendista també té la seva lògica: es tractava d'invertir en activitats de menys risc, a banda que, sovint, l'adquisició de propietats rurals responia a la necessitat d'incrementar els béns a fi d'obtenir hipoteques i altres tipus de crèdits. Cal retenir, però, que el resultat final conduïa més cap a un aburgesament de la noblesa que no a un ennobliment de la burgesia (J. Fontana, 1988).
© FUOC • PID_00147746
40
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
9. Els estaments privilegiats
L'estament nobiliari tenia una estructura heterogènia i jerarquitzada, encapçalada pels grans�d'Espanya, una noblesa absentista emparentada amb famílies castellanes. La seguia la noblesa titulada i, a continuació, diverses categories que configuraven una autèntica plebs�nobiliària. Cal fer esment, també, de la presència de funcionaris en aquest estament, com ara corregidors, jutges, oïdors, militars... En conjunt, però, la proporció de nobles era molt menor a Catalunya que a la resta d'Espanya (J. Fontana, 1988).
Malgrat l'ascensió social de la burgesia, hi havia uns límits evidents a la integració entre la vella aristocràcia i la nova noblesa. La política matrimonial endogàmica n'és un bon testimoni, com també ho són l'actitud altiva dels nobles cap als burgesos ennoblits pel fet que mantenien les activitats econòmiques, que continuessin relacionant-se en els seus antics cercles socials i el grau elevat de consum i d'ostentació en què vivien.
La noblesa es va esforçar a mantenir la distinció social que la diferenciava, com va constatar el baró de Maldà, sempre atent als afers gastronòmics, en aquest fragment sobre el casament del marquès de Castelldosrius amb Maria Antònia Peguera: "S'anaren posant estovalles finíssimes, i luego se posaren los tovallons, ab sos plats i, en cada u, pa de crostons, ab ses culleres, forquilles i ganivets. Posat tot això, s'ordenà la simètrica composició de guisados, salses, fiambres, pastels, confitures." Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà. Calaix de Sastre.
Però és evident que aquest sentiment de rebuig es fonamentava, en gran manera, en una realitat evident: la progressiva decadència econòmica de la noblesa, que es mantenia al marge dels negocis, mentre que la burgesia s'enriquia i, el que era pitjor, exhibia la seva opulència en palaus luxosos, en festes i en cotxes, competint sense complexos amb els nobles. En darrer lloc, dins els estaments privilegiats, cal parlar dels eclesiàstics. El 1787 eren uns 12.000 membres, entre la clerecia secular i la regular –frares i monges–, repartits en una proporció semblant. Però les diferències socials internes eren molt marcades, per exemple, entre els membres de la jerarquia i els del clergat rural més baix, o bé entre els eclesiàstics seculars i els regulars, ja que alguns convents eren grans propietaris agrícoles. La relació que mantenien amb la societat també era diferent, cosa que té l'origen en l'extracció social dels seus individus. J. Fontana (1988) ha recordat que si entre els rectors i beneficiats de l'Església rural sovintejaven els cabalers de les famílies locals, els ordes religiosos solien nodrir-se en l'estament nobiliari.
© FUOC • PID_00147746
41
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
L'art a l'edat moderna (s. XVI-XVIII)
Font: "Edad Moderna". A: Història de Catalunya (pàg. 354). Barcelona: Avui
La parròquia, segons Joaquim Maria Puigvert (1986), era una institució de caràcter ambivalent: 1) D'una banda, constituïa una peça fonamental de l'engranatge administratiu de l'Església i del control social. 2) De l'altra, facilitava vies de promoció i privilegis a sectors benestants de la població (mitjançant la direcció de les obreries i les confraries, sovint assignades a pagesos i menestrals). Afavoria, també, la cohesió de la comunitat mitjançant la funció assistencial i l'organització de la festa, la qual tenia un paper central en la cultura local. Finalment, cal remarcar que el clergat parroquial feia la funció de banca rural en benefici de la minoria acabalada. Enric Tello (1986) ha explicat que els diners que l'Església ingressava els prestava als petits pagesos (censals, vendes a carta de gràcia, violaris...) amb l'objectiu de generar una renda anual fixa amb la intenció de cobrir les despeses dels serveis religiosos. Les cases benestants, en crear fundacions pies, dotar de beneficis eclesiàstics o participar en deter-
© FUOC • PID_00147746
42
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
minades confraries, perseguien la col·locació de cabalers i parents en els seus càrrecs i, de retop, la seva penetració en aquestes estructures significava un accés més fàcil al crèdit eclesiàstic. Pel que fa a la figura del rector del final del segle
XVIII,
J.M. Puigvert (J.M.
Fradera, dir., 1997) ha remarcat el seu caràcter més disciplinat i rigorós que el dels predecessors, força més purità i cada cop més diferenciat, per l'origen social, per la formació cultural –cada vegada eren més instruïts i qualificats– i per les formes de vida, de la majoria dels feligresos, cosa que té relació, en gran manera, amb el fet que l'administració eclesiàstica va assolir més eficàcia al llarg del segle.
43
© FUOC • PID_00147746
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
10. El temps de la Il·lustració
Abans de parlar de l'impacte de les idees il·lustrades, repassarem els trets culturals definidors de la Catalunya del segle
XVIII.
En relació amb la llengua, es
va consolidar el divorci entre el català i la cultura i la literatura superiors. El català va quedar reduït, cada cop més, a l'esfera familiar.
Modest Prats (J. Albareda, dir., 1995) ha constatat que, pels volts del 1768, data de la Reial Cèdula de Carles III que decretava l'obligatorietat del castellà en els ensenyaments secundari i primari, i fins a la segona meitat del segle XIX, es va consolidar l'ús del castellà en l'administració pública i eclesiàstica, en l'ensenyament superior, en la literatura i la
Obligatorietat del castellà Pel que fa a l'obligatorietat del castellà, en l'ensenyament primari va tenir efectes molt discutibles fins ben entrat el segle XIX.
ciència i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de cultura i d'assumpció, de part de la burgesia, de la nova estructura política posterior al 1714.
També hi van influir els efectes castellanitzadors dels col·legis dels jesuïtes, on es van formar erudits que després ocupaven llocs destacats a la Universitat de Cervera o a l'Acadèmia�de�Bones�Lletres, a més de la implantació del castellà en l'administració i la justícia, en l'àmbit comercial, en l'ensenyament secundari i en l'edició de llibres. De fet, el castellà, amb criteris ortogràfics fixats, va esdevenir la llengua de la Il·lustració. Per sota d'aquesta realitat, la vitalitat de la llengua era indiscutible, tal com es pot constatar en la producció editorial adreçada a les classes populars, en la documentació gremial, en els llibres de comptes de fabricants, de pagesos i comerciants, en els dietaris, en la correspondència privada i en la literatura popular. Pel que fa al grau d'alfabetització dels catalans, sembla que el domini de la lectura i de l'escriptura va augmentar gràcies a les exigències del desenvolupament econòmic, especialment entre els sectors burgesos i, fins i tot, menestrals, tal com ha constatat Xavier Burgos (1994). De fet, com ha demostrat Caterina Lloret (1990), la cobertura escolar era superior a les comarques més pròsperes de la costa i a la rodalia de les ciutats. Però a la darreria del segle, l'accés a l'alfabetització es va veure compromès tant pel creixement demogràfic com per la incapacitat de la monarquia d'escolaritzar la població, fet que va reforçar el protagonisme de l'Església en l'àmbit de l'ensenyament. En els nuclis urbans més importants hi havia, a més de les escoles de primeres lletres, les escoles de gramàtica o de llatinitat, on es cursaven estudis secundaris. Pel que fa a les lectures sabem que advocats i metges concentraven
Escut de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1756.
© FUOC • PID_00147746
44
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
les millors biblioteques, tot i que aquestes estaven constituïdes essencialment per llibres relacionats amb l'ofici. En canvi, les dels bisbes, dels comerciants o d'altres professionals liberals tenien un caràcter més il·lustrat (Enric MoreuRey, 1980). D'altra banda, la Universitat de Cervera, símbol del triomf borbònic, va ser un pobre reflex de les idees il·lustrades. Tot i la presència de figures rellevants com la del jurista i humanista Josep�Finestres i la del també jurista i economista Llàtzer�de�Dou, el balanç final és mediocre. Només s'hi ensenyaven lleis, teologia, arts i medicina, i la biblioteca no tenia un nivell adequat. Joaquim Prats (1993) no ha detectat iniciatives modernitzadores a l'interior del claustre de professors fins el 1767, quan van ser expulsats els jesuïtes.
Josep Fontana (1988) ha escrit, amb encert, que la Catalunya del final del segle XVIII és plena d'idees il·lustrades i de projectes modernitzadors que tenen poc a veure amb el despotisme il·lustrat espanyol. La societat va impulsar una infraestructura cultural pròpia, d'acord amb les demandes d'una economia capitalista que s'expandia.
El Pelegrí, obra de gran difusió entre els escolars.
El mateix historiador ha remarcat que el despotisme il·lustrat espanyol i els laics il·lustrats catalans caminaven en direccions oposades, cosa que es manifestava no solament en la poca difusió de la literatura il·lustrada castellana a Catalunya, sinó en l'escassa validesa de les seves formulacions per a Catalunya, tal com es dedueix de la proposta de Campomanes d'una indústria�popular (1774) basada en l'autoconsum i un model de societat rural, quan a Catalunya ja s'havien consolidat l'agricultura comercial, la protoindústria i un model urbà. És cert, com va recordar Ernest Lluch (1996), que cal no menystenir el paper de les institucions militars i paraoficials en l'impuls cultural, però no podem oblidar el dinamisme i la pressió dels grups socials emergents, que inspiraven l'activitat de la Junta de Comerç per tal de donar resposta a les exigències de modernització material del país, com ha formulat Santiago Riera (1985), en relació amb la navegació marítima i el disseny industrial del filat i del teixit. Darrere d'aquestes institucions trobem la burgesia dels negocis, ben representada a la Junta de Comerç per alguns dels cognoms més rellevants (Milans, Glòria, Guàrdia...). Institucions militars i paraoficials L'Acadèmia de Matemàtiques o el Col·legi de Cirurgia de Barcelona eren institucions militars, mentre que la Junta de Comerç, on es feien diversos ensenyaments superiors (l'Escola Nàutica, la de Pilotatge d'Arenys de Mar i de Mataró i l'Escola de Nobles Arts), era paraoficial.
A la imatge, l'escut de la Junta de Comerç. Barcelona, F. Tremulles, pels volts del 1763.
© FUOC • PID_00147746
45
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
El balanç de la Il·lustració a Catalunya té unes referències obligades. E. Lluch (1996) ha remarcat l'actitud jansenista de Francesc Armanyà i Fèlix Amat en la lluita contra un doble front: 1) El de la ciència més tradicional. 2) El que representava la Il·lustració en el seu sentit més autèntic i radical. També va destacar un dramaturg enlluernat per Maria Teresa d'Àustria, Llucià Francesc Comella, els músics Antoni Soler i Ferran Sor i alguns científics i artistes, com Francesc Salvà i Campillo, Antoni Martí i Franquès, Damià Campeny o Pasqual Pere Moles. Però, sobretot, va destacar la tasca intel·lectual de Jaume�Caresmar i Antoni de�Capmany, que, en l'intent d'oferir suport a les aspiracions econòmiques de la Junta de Comerç, van explorar el passat català amb l'objectiu de defensar un projecte econòmic basat en el desenvolupament comercial, en la línia de David Hume i Adam Smith, malgrat que creien que la seva realització era possible sense alterar les estructures socials de l'Antic Règim (J. Fontana, 1988). En aquest context es va emmarcar l'interès per la història, amb l'objectiu de descobrir la identitat pròpia: l'Acadèmia de Bones Lletres, també preocupada per la llengua i la literatura, va néixer amb la intenció d'elaborar una història de�Catalunya. El marquès de Llió va escriure l'obra inacabada Observaciones sobre los principios elementales de la historia. Jaume Caresmar va centrar la seva tasca en la recerca documental, i Antoni de Capmany va culminar l'objectiu amb les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, on, tal com ha posat en relleu P. Vilar (1973), va fer realitat la història econòmica, entesa com una disciplina que volia assolir una explicació del desenvolupament de la societat catalana medieval –en la qual la manufactura i el comerç van tenir un paper fonamental– amb l'objectiu d'extreure'n conclusions per al present, anticipant-se d'aquesta manera als mètodes historiogràfics moderns. Paral·lelament, tal com va explicar E. Lluch, es va desvetllar l'interès per l'economia, mitjançant un corrent de pensament emmarcat en el mercantilisme industrialista d'arrel neckeriana, amb una política econòmica diferenciada segons el territori i amb el manteniment d'institucions provincials, municipals i gremials, que superava els plantejaments exclusivament estatalistes, d'acord amb la realitat econòmica de Catalunya i en resposta a l'agrarisme castellà. En aquesta línia va destacar Francesc�Romà�i�Rossell, autor de la Disertación histórico-político-legal por los colegios y gremios de la ciudad de Barcelona (1766) i de Las señales de la felicidad de España y medios de hacerlas eficaces (1768).
Primera pàgina de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, d'Antoni de Capmany.
© FUOC • PID_00147746
46
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Francesc Romà i Rossell plantejava una vinculació inevitable entre el desenvolupament de la indústria i el dels altres sectors alhora que formulava la idea de mercat nacional: "En un Reyno como España, en que ha llegado casi al último periodo la decadencia de la población, agricultura, manufacturas y comercio, el mejor systhema es animarlo todo a un tiempo, no sólo por la necesidad de que estos ramos mútuamente se fomenten, sinó también para que las pérdidas de cada uno sean menores y se compensen los perjuicios del que menos adelantare, con las ventajas del que más prospere." E. Lluch (1989, pàg. 111-112).
A la Catalunya del temps de la Il·lustració es va produir, també, un procés de renovació artística. A la darreria del segle, l'art barroc cedia pas, progressivament, al classicisme i l'academicisme francesos.
D'una banda, els enginyers militars borbònics van imposar un art temperat i sobri, malgrat que en les múltiples construccions religioses que es van alçar va predominar el gust barroc. Tal com ha recordat Joan Ramon Triadó (J. Albareda, dir., 1995), no hi va haver un predomini del neoclassicisme en sentit pur, sinó que sovint es va mesclar amb les formes del rococó. D'altra banda, l'academicisme es va imposar a les pautes individualistes dels artistes, enquadrats, fins aquell moment, en els gremis. L'exponent més significatiu del canvi de tendència el trobem en la negativa d'Antoni Viladomat, el pintor més representatiu de l'època, a col·legiar-se en el gremi. Tot seguit, els seus deixebles Manuel i Francesc Tremulles, amb el suport d'arquitectes, escultors i gravadors, van impulsar la creació d'una acadèmia d'arts que el 1775 va donar lloc a la creació de l'Escola Gratuïta de Dibuix, sota la protecció de la Junta de Comerç. L'arquitectura també va experimentar una renovació important gràcies a l'impuls de l'enginyeria militar, sota els auspicis de l'Acadèmia de Matemàtiques. A banda de les construccions militars, trobem múltiples manifestacions de la nova arquitectura temperada, com ara la Universitat de Cervera, el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, els palaus aristocràtics i de la burgesia, com el de la Virreina, el Moja i el March a Barcelona, i, finalment, les cases consistorials de Manresa i Cervera. En l'escultura, les tendències neoclàssiques dels acadèmics, amb temàtiques mitològiques i al·legòriques, a més de la religiosa, van succeir, a la segona meitat del segle, a les influències barroques dels agremiats de la primera meitat del segle XVIII.
Antoni de Capmany (1742-1813).
© FUOC • PID_00147746
47
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
De manera semblant passava amb la pintura, que té un representant magnífic en Antoni Viladomat (autor, entre altres obres, del magnífic conjunt de la capella dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró). Un estil barroc temperat caracteritza la seva obra, a la qual, a més de la temàtica religiosa, introduïa natures mortes i paisatges al·legòrics. Així obria el camí a la integració en els corrents europeus, procés que va ser consolidat pels germans Tremulles i per Francesc Pla, anomenat el Vigatà. Pasqual Pere Molas va destacar en el terreny del gravat, i la Junta de Comerç el va enviar a París per tal d'incorporar noves tècniques a l'Escola de Dibuix. Finalment, cal esmentar l'interès que va desvetllar el teatre, sobretot les tragèdies, els drames i les comèdies en llengua castellana adreçats a les classes benestants, tot i que existia una dramatúrgia popular representada en català que tractava temàtiques més apropades a la realitat. L'òpera, que va entrar a Catalunya de la mà de Carles III l'Arxiduc, va tenir un ressò popular a Barcelona, reflex de la sintonia dels gustos dels catalans amb els de la resta d'Europa. Arthur Young va quedar sorprès de l'afició dels barcelonins a l'òpera i al teatre, on assistien, deia, fins i tot els eclesiàstics: "Hi ha òpera italiana dos cops la setmana; els altres dies representen comèdies. L'edifici és més gran que el del nostre Covent Garden. El poble ocupa l'amfiteatre: vaig veure un ferrer, sufocat encara després d'haver picat a l'enclusa, i amb les mànigues de la camisa enrotllades fins damunt del colze, que semblava gaudir de l'espectacle tant o més que la bona societat de les llotges." Arthur Young (1970, pàg. 81).
D'altra banda, la cultura popular continuava tenint en la celebració de la festa una de les seves expressions més genuïnes amb una presència constant de la música i dels músics en la vida quotidiana (García Espuche i altres, 2009). Amb tot, va progressar el control dels elements populars en les celebracions de caràcter religiós, amb la intenció de despaganitzar i sacralitzar les festes. A partir del 1716 es va uniformitzar el calendari festiu, es van distingir els dies festius dels que no eren reconeguts com a tals, es va estrènyer el control i la disciplina en les processons i es va posar limitacions a la festa de Carnestoltes, fins a suprimir-la el 1774. En general, es va imposar una legislació prohibitiva sobre totes les manifestacions populars, que fomentava la productivitat i la preservació de l'ordre públic enfront de les pràctiques festives tradicionals. La festa pública quedava circumscrita, cada cop més, a espais privats o bé autoritzats, si bé l'incompliment de la normativa de part del poble era constant. D'altra banda, les commemoracions oficials incrementaven la presència al carrer.
Tardor, de la sèrie Les estacions, d'Antoni Viladomat. Museu Nacional d'Art de Catalunya.
© FUOC • PID_00147746
48
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
11. De la resistència a la reivindicació política
A partir del 1714, el desencís es va apoderar dels catalans, i era molt lògic: de les esperances polítiques del 1705 a la desfeta del 1714 hi havia un abisme. Es va produir, en conseqüència, la renúncia obligada a la participació política i es va consolidar la imatge del català reclòs en el treball i l'activitat econòmica, tan exaltada pels viatgers que van recórrer Catalunya a la segona meitat del segle. Però, com ha advertit J. Fontana (1993), el fet que els catalans renunciessin a l'exercici del poder polític no vol dir que oblidessin la seva identitat. A banda del manteniment de la llengua en l'ús quotidià, els senyals de la reacció enfront del nou ordre polític són múltiples. El segle XVIII, contràriament al que diu el tòpic, no va ser un segle tranquil, com ha assenyalat Lluís Roura (2006). El primer senyal el constitueix l'alçament guerriller del 1719, anomenat dels Carrasclets, arran dels projectes d'ocupació de la Península a càrrec de la Quàdruple�Aliança, en resposta a la política mediterrània expansiva de Felip V. Malgrat que l'alçament, en plena repressió filipista, no va assolir proporcions importants (uns 8.000 homes), és interessant remarcar que els revoltats van fer bandera de la reivindicació de les Constitucions i del rebuig al cadastre (Giménez, 2005) i que anglesos i francesos –en aquell moment oposats a Felip V– els van prometre el restabliment de les constitucions si s'alçaven de nou contra Felip V. Però l'alçament i la declaració de guerra no van tenir més transcendència, ja que es va assolir un acord diplomàtic entre les potències aliades i Espanya. Una vegada més, el Cas dels Catalans va deixar d'interessar les grans potències quan havien aconseguit els seus objectius polítics immediats. El 1723, una assemblea de diputats dels corregiments de Catalunya va adreçar una exposició de greuges al rei, on expressava l'estat d'abatiment que patia el país i el pes aclaparador de les contribucions. Dos anys després, la pau�de Viena, signada entre Felip V i l'emperador Carles VI (Carles III l'Arxiduc) significava la consolidació del règim i, en conseqüència, l'acomodació forçosa dels catalans al nou estat de coses, facilitada, en gran manera, per l'expansió econòmica. De fet, el règim borbònic havia integrat en el poder, els anys immediatament anteriors, una bona part de les oligarquies tant urbanes com rurals. Moltes persones que havien participat en els antics consells municipals van passar a formar part dels nous ajuntaments, de la mateixa manera que la noblesa no solament va conservar les seves fonts de renda, sinó que va veure incrementada la influència social mitjançant la participació en els ajuntaments de les ciutats caps de corregiment (J.M. Torras Ribé, 1983). Malgrat això, minories actives van continuar reivindicant les llibertats perdudes. Ernest Lluch (1996) va parlar de l'austriacisme persistent i renovat, que es va manifestar entre el 1734 i el 1741, amb motiu de la guerra de Successió de Polònia (1733-1738), que va enfrontar la Gran Bretanya amb França, en
© FUOC • PID_00147746
49
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
un context internacional que permetia que els austriacistes, els partidaris de Carles III l'Arxiduc tant de Catalunya com de l'exili, pensessin en un projecte polític que anava més enllà de la pura nostàlgia. Des d'aquesta òptica, reinterpretà les diverses manifestacions de dissidència al règim borbònic, valorant-ne la qualitat intel·lectual, el suport social de què gaudien i les connexions internacionals que les animaven. Entre aquests textos, alguns de centrats en aspectes conjunturals i d'altres de reflexió política més profunda, destaquen Record de l'Aliança, que evoca els compromisos incomplerts pels anglesos en la guerra de Successió; La voz precursora de la verdad, que perseguia la unió armada de les potències europees anteriorment aliades per a posar fre al despotisme borbònic; i Via fora els adormits, que propugnava el retorn de la monarquia d'Espanya als Àustries. En cas que no fos possible, l'autor del Via fora proposava una configuració política nova a la península Ibèrica per a impedir que França i Castella fossin frontereres i garantir la llibertat de la Corona d'Aragó i l'equilibri europeu: un bloc galaico-portuguès, sota orientació britànica; un bloc castellà, andalús i extremeny, sota orientació francesa; i la Corona d'Aragó juntament amb Múrcia, Navarra i les províncies basques, sota protecció de l'Imperi Austríac. Si cap de dues de les opcions no era possible, suggeria que els britànics garantissin una república lliure de Catalunya. Des de Viena, el comte aragonés Juan Amor de Soria, inspirat en el model austríac, va escriure Enfermedad crónica y peligrosa de los reinos de España y de India (1741), la crítica més profunda a l'absolutisme borbònic, des de l'òptica del sistema polític constitucional, representatiu, que comportava el restabliment dels furs i les lleis dels diversos regnes. De la proposta d'Amor cal assenyalar, en primer lloc, la centralitat de les Corts dels diversos territoris de la monarquia, les quals havien d'aprovar els subsidis al rei i legislar. Tots els problemes d'Espanya, deia, eren resultat de la manca de convocatòria de Corts: "Los reinos se han arruinado y prostituido su libertad, sus leyes y su conservación." En segon lloc, la millor estructuració d'Espanya, "A fin de hermanar y concordar las dos coronas y sus naciones, deshaciendo y destruyendo una de las causas de la enfermedad de la monarquía por la discordia y antipatía que entre ellas ha reinado." E. Lluch (2000, pàg. 145 i 189)
La formulació anava acompanyada d'una proposta de coordinació de les diferents Corts territorials i d'un projecte de fiscalitat nova, més equitativa tant entre els territoris com entre els individus per a "hermanar y conciliar sus ánimos por el bien público". El concepte d'austriacisme, però, va tocar a la fi el 1742, quan ja havien desaparegut els seus valedors principals: Carles VI, Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria, si bé el component llibertari del seu bagatge polític i una determinada idea de la política basada en la representació, acompanyada d'una concepció identitària, van perviure al llarg del segle.
Portada del Record de l'Aliança (1736).
© FUOC • PID_00147746
50
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
On el descontentament amb el règim es va traduir en una resposta més tenaç i efectiva va ser en els municipis. Els menestrals van protestar contra l'ajuntament borbònic de caire aristocràtic que va substituir el sistema representatiu que donava veu als comerciants i artesans anteriorment vigent. El gremi va esdevenir el catalitzador del descontentament de la base de la societat enfront del poder polític, en tant que aquella institució corporativa era un dels únics organismes que havia mantingut els seus trets d'identitat després del 1714 i que enquadrava orgànicament la menestralia, el petit comerç i les classes populars urbanes.
Així va succeir a Manresa el 1740, a Cervera el 1743 i a diverses ciutats del Principat a la dècada dels cinquanta, com ara Mataró, Tarragona, Berga, Olot o Banyoles, en un moviment de denúncia del desgovern municipal, dels abusos de poder, de la corrupció i el nepotisme, que va culminar l'any 1759 amb un document signat per representants del Camp de Tarragona, el Penedès, l'Urgell i la Segarra, on proposaven la reforma de les institucions borbòniques, petició que les autoritats van considerar subversiva, com ha explicat J.M. Torras Ribé (1983). Cal remarcar que el record de les llibertats perdudes i del municipi representatiu abolit el 1714 va ser ben present en aquelles protestes. Fruit de les pressions populars, tres anys abans, el règim havia creat els nous càrrecs municipals dels diputats del comú i síndics personers, fet que suposava l'accés al govern municipal de representants de la menestralia, dels gremis i, en general, dels grups socials baixos, elegits, a diferència de la resta d'Espanya, a partir dels gremis i no de les parròquies o els barris. Aquest fet va comportar el retraïment de la noblesa en la participació a l'ajuntament. El 1769, els síndics personers de les ciutats del Principat van demanar la restauració del règim municipal anterior a la Nova Planta, amb insaculació i rotació de càrrecs. L'avalot del 1743 de Cervera amb motiu d'haver aconseguit els gremis locals l'exempció de lleva, en una conjuntura de descontentament popular enfront de l'ajuntament borbònic, va ser descrit així per la Reial Audiència: "[...] luego que recivieron los capitanes de los gremios el [...] privilegio [...], pasaron a notificarle impetuosamente al corregidor, que era entonces llena la calle de una multitud de gentes que dispararon muchos tiros y gritavan: «Viva el Rey y las calsas d'estopa» (esto para victorearse assí la plebe, cuios individuos por lo general suelen vestir calzones fabricados de hilo de estopa) «y mueran los traidores»; regozijándose assí, y celebrando con extremosas y mal pensadas demonstraciones la particular fortuna de aver conseguido tan señalada gracia [...] Y aviendo repetido de noche la incorregible libertad destas demonstraciones, haciendo tocar las campanas sin lizencia del corregidor; repitiendo los víctores y disparabdo muchos tiros de todo género de armas, en cuias acciones se particularizaron excesivamente algunos individuos." E. Tello (1990, pàg. 205).
D'altra banda, el memorial�de�greuges, que els diputats de Barcelona, València, Saragossa i Palma de Mallorca van presentar a Carles III a les corts generals del 1760, constitueix una peça clau en el conjunt de textos reivindicatius del segle XVIII. Tot i que va ser elaborat per persones plenament compromeses amb el règim borbònic, les quals, per tant, no posaven en dubte l'estructura
© FUOC • PID_00147746
51
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
de la Nova Planta, el memorial constitueix una crítica frontal al sistema polític vigent. Entre altres coses, defensa la diversitat de lleis i institucions en els territoris de la monarquia, denuncia la discriminació que patien els membres d'aquests territoris en l'ocupació de càrrecs públics i eclesiàstics i exposa el problema de la repressió lingüística i cultural. El memorial del 1760 va reivindicar les antigues estructures polítiques abolides el 1714: "Aquellos ministros, aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los Reynos de la corona de Aragón, introduxeron todas las de Castilla, juzgando que esto combenía al Real servicio y al bien público, pero luego se conoció que [...] son imponderables los males que en su execución han padecido aquellos Reynos contra la piadosa intención del glorioso Padre de V.M. [...] Acaso dexan de ser perfectas la monarquía francesa, la austríaca y otras, porque las provincias que las componen tienen diferentes leyes? Sin salir de España, y sin salir de la Corona de Aragón, hallamos una prueba convincente de que es muy provechosa la prudente diversidad de las leyes [pues] todos los Reynos de la Corona de Aragón tuvieron sus propias distintas leyes, y obedientes a la ley suprema de la justa voluntad de sus reyes les dieron los más heroicos exemplos de fidelidad en su servicio, y tanta gloria dentro y fuera de España " J.M. Torras Ribé (1996, pàg. 92-93 i 96).
Un cop perdudes les esperances en el capgirament polític, els esforços per a afrontar el futur es van centrar en endavant, entre el 1760 i el 1780, coincidint amb el regnat de Carles III, en l'elaboració de projectes de caràcter reformista, sense qüestionar ja el règim borbònic. Sens dubte, l'expansió econòmica va facilitar l'acomodació. Malgrat això i una repressió fèrria, la dissidència no va cessar.
Ernest Lluch (1996) situa en aquest context el partit aragonès, el qual, integrat per persones procedents de famílies austriacistes, assajava incorporar reformes portades a terme per Maria Teresa d'Àustria (d'acceptació de la diversitat territorial) i Frederic II de Prússia (el cameralisme i la ciència política). El comte d'Aranda, Pablo de Olavide i Francesc Romà i Rossell en són alguns dels principals valedors i, entre altres qüestions, plantejaven la defensa dels gremis i de l'industrialisme enfront de l'agrarisme i del programa preindustrial del corrent asturcastellà de Jovellanos, Floridablanca i Campomanes. En el terreny polític, la institució dels diputats del comú i dels síndics personers, el 1766, pel comte d'Aranda constituïa un reflex d'aquesta política, en allò que Ernest Lluch anomena els anys catalans d'esperança (1766-1769), que Carles III va inspirar al començament del seu regnat. La figura catalana que canalitza aquestes idees és l'advocat figuerenc Francesc Romà i Rossell, autor de Las señales de la felicidad en España y medios de hacerlas eficaces (1768). Si bé Romà es declara un partidari ferm de l'unitarisme polític també ho és del fet que l'Espanya que postula havia de néixer d'"enlazar sinceramente las provincias", des d'un govern "monárquico, absoluto, moderado e ilustrado". De fet, aporta una visió complexa de l'encaix de Catalunya en el conjunt del regne i defensa que els vencedors han d'aprendre dels "agregados" i que han d'adoptar les lleis i costums "más útiles al Estado". Recordava, de passada, que les polí-
© FUOC • PID_00147746
52
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
tiques "provinciales" havien de tenir cabuda en les generals i posava Maria Teresa d'Àustria com a exemple de bon govern, especialment en relació amb Hongria. Podem entendre, doncs, l'assumpció de Romà de la nova nació espanyola (amb un sentit societari clar) com un acte de pragmatisme davant una realitat irreversible, concebuda a partir d'una idea racionalista del govern que li permetia concebre esperances amb vista a un futur tracte igualitari per a tots els territoris que integraven la monarquia (Romà, 1989). També va ser autor d'altres treballs que tenien com a objectiu canviar el marc polític i econòmic d'Espanya i de Catalunya, a l'escalf de les transformacions econòmiques que s'hi produïen: 1) La Disertación histórico-político-legal por los colegios y gremios de la ciudad de Barcelona, on feia una defensa dels gremis (dels quals era advocat), no solament econòmica, sinó també política i social, en contrast amb les directrius del reformisme absolutista de Campomanes. 2) El Proyecto del abogado general del público (1767), que, per a fer front als problemes derivats del centralisme i a la situació desfavorable dels territoris amb idioma propi i lleis pròpies, proposava crear la figura de l'"abogado general de provincia", amb àmplies funcions en: "[...] todo lo que considere conducente al alivio de los pueblos, al aumento del comercio, fábricas, manufacturas, población, agricultura, riegos y demás que tiene digno objeto de la atención del gobierno." E. Lluch (1989, pàg. XLVII).
Però F. Romà va ser apartat de Catalunya i va acabar els seus dies a Mèxic. El darrer text reivindicatiu va ser el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña de la Real Junta de Comercio de Barcelona, del 1780, en l'elaboració del qual J. Caresmar va tenir un protagonisme important. El seu interès rau en el fet que incorpora les fórmules descentralitzadores de J.� Necker i el seu sistema intermedi entre el mercantilisme i el liberalisme, superant el marc estrictament estatal i valorant les institucions territorials internes, provincials, municipals i gremials. El Discurso incorporava aquest paràgraf de J. Necker, prou significatiu: "[...] las leyes que debe seguir la industria no pueden ser siempre uniformes y generales; unas mismas constituciones que serán solubles a un país por su naturaleza y solución arruinarán a otro que esté dotado de calidades diferentes por su clima y costumbres." E. Lluch (1996, pàg. 227).
© FUOC • PID_00147746
53
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
E. Lluch (1973, 1996) subratllà la importància del programa�de�1780, que gira a l'entorn del Discurso, de les Memorias históricas i de les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, com el millor fruit de la Il·lustració aplicada a Catalunya i un autèntic projecte de país.
Aquest projecte englobava la història, la literatura i una visió de present i de futur de l'economia, malgrat que no incorporava la llengua catalana, el qual va constituir una base indispensable per al desvetllament lingüístic i cultural del segle XIX amb la Renaixença. En valorar el seu abast, J. Fontana (1988) ha matisat la catalanitat d'aquest programa, tant per la renúncia a la llengua com pel seu caràcter conjuntural, en el sentit que els seus defensors, ben encaixats en la monarquia absoluta, aspiraven a negociar amb el govern de Madrid aspectes de la política comercial i aranzelària. Cap al final del segle, els símptomes d'inestabilitat social i d'esgotament del sistema es van aguditzar. El 1773 es va produir l'avalot de quintes enfront de l'intent de les autoritats borbòniques d'introduir un nou sistema de reclutament militar que va ser molt impopular i que va motivar la protesta dels gremis de Barcelona, de l'Ajuntament i fins dels corregidors catalans, la qual cosa va obligar les autoritats a retirar momentàniament el projecte. Aleshores, la constitució d'una junta general de província i d'una diputació subalterna per a assolir l'exempció de les quintes va alarmar les autoritats borbòniques (Roura, 2006), les quals consideraven que atemptava contra "la constitución política de la Monarquía" ja que partien de la premissa que als vassalls "sólo incumbía la gloria de obedecer". Hi afegien que amb aquella diputació perseguien "establecer en Barcelona una democracia contraria a las leyes y a la constitución establecida por Felipe V en la nueva planta de 1716". Així, concloïen, que veien: "Confirmado en este expediente el orgulloso espíritu que revive y domina en el corazón de los catalanes para restituirse a la libertad de los antiguos fueros que por justas y graves causas les están derogados, y el anhelo que muy a las claras descubren de gobernarse por distintas leyes que las comunes de toda la nación, como si Cataluña fuese algún otro principado distinto independiente de los muchos que componen unidos el todo de esta gran monarquía, en que se ve que el clero, la nobleza y el pueblo de Cataluña piensan de un mismo modo creyéndose con derecho a gozar de más distinciones que las otras provincias." J. Albareda (2009)
© FUOC • PID_00147746
54
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
El viatger Henry Swinburne, que va mostrar una sensibilitat especial cap a l'esperit de llibertat dels catalans i l'opressió que patien des del 1714, va fer aquest comentari sobre l'avalot de quintes: "Des d'aquella època, Catalunya ha suportat el jou amb paciència sorruda, excepte quan, uns quants anys endarrera, es va ordenar que s'adoptés en aquesta província, com en les altres, el reclutament per mitjà de «quintes». Els catalans, als quals aquesta disposició era nova i per tant odiosa, estaven a punt de prendre les armes; però quan els canons de la Ciutadella hagueren occit uns quants revoltats, hom sufocà l'avalot de la capital; i tot d'una el rei abandonà momentàniament el projecte, la resta del Principat es pacificà. Això no obstant, no es permet el baix poble de portar armes, i a Barcelona es manté una disciplina severíssima." G.W. Ribbans (1955, pàg. 35).
El 1789, els rebomboris del pa, amb incidència en diverses poblacions, van canalitzar el descontentament produït per l'escassetat i la puja dels preus dels cereals. En aquella ocasió, l'Ajuntament de Barcelona i els gremis van actuar de mitjancers amb les autoritats militars, refugiades a la Ciutadella. La Guerra Gran (1793-1795) i el conflicte amb Anglaterra van tenir, com a corol·lari, la crisi del 1796 al 1802, a conseqüència de la interrupció del comerç marítim i de les males collites. Lluís Roura (1993) ha explicat l'impacte de les idees revolucionàries franceses, com també la represa de la capacitat d'organització política dels catalans en el context de la Guerra Gran. La Guerra del Francès va enllaçar amb aquesta conjuntura crítica, en la qual es van manifestar, a bastament, els símptomes que anunciaven la fi del sistema. La veu del diputat a les Corts de Cadis Antoni de Capmany constitueix un bon reflex de la pervivència del record de les llibertats perdudes, en el moment en què es discutia la constitució nova.
© FUOC • PID_00147746
55
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Glossari Acadèmia de Bones Lletres f Institució que es va fundar a Barcelona l'any 1729 amb l'objectiu d'estudiar la història, la llengua i la literatura de Catalunya. L'any 1752, Ferran VI li va concedir la denominació de Reial Acadèmia de Bones Lletres. boïga f Territori erm i boscós que és desboscat i posat en conreu intensiu fins a exhaurir-ne la fertilitat. Genera un tipus de contracte en el qual l'amo rep una part dels fruits i el boïgaire posa el treball de desboscar i conrear. cadastre m Nou tipus de sistema fiscal, resultat dels anhels centralitzadors de la monarquia borbònica i del desig d'aclarir els sistemes impositius de l'època moderna, que es va imposar als territoris de la Corona d'Aragó un cop finalitzada la Guerra de Successió. A Catalunya, la seva aplicació va ser aprovada el 9 de desembre de 1715. L'impost tenia com a objectiu gravar la riquesa directa de la població enfront de la tributació indirecta tradicional. Es va organitzar amb un sistema de quotes, a partir d'una quantitat que fixava l'Estat, que es repartia entre els municipis, els quals la distribuïen en funció de la riquesa de cadascú. El cadastre va perdurar fins al 1845 amb algunes modificacions legislatives. cameralisme m Conjunt de doctrines econòmiques que tenien com a objectiu aconseguir una administració millor i un augment del patrimoni del príncep o de l'Estat. Versió germànica del mercantilisme, otorgava un protagonisme important a l'estat en el benestar públic. J.H.G. von Justi va ser traduït al castellà ("Elementos generales de policía") per Antoni Francesc Puig i Gelabert. Capmany de Montpalau i Surís, Antoni de m (Barcelona, 1742 - Cadis, 1813). Polític, historiador, economista i filòleg, vinculat a l'Ajuntament de Barcelona i a la Junta de Comerç del Principat i membre, des del 1776, de la Reial Acadèmia de la Història. Una gran part de la seva producció versa sobre les institucions econòmiques catalanes. Caresmar i Alemany, Jaume m (Igualada, 1717 - Barcelona, 1791). Historiador, arxiver, teòleg i filòleg, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres des del 1750. Va destacar per la seva tasca de renovació metodològica de la historiografia catalana i per la seva col·laboració amb les institucions culturals catalanes en pro de l'elaboració d'una història civil de Catalunya. Carrasclets m pl Alçament protagonitzat pels miquelets de França i Pere Joan Barceló, dit Carrasclet, entre el 1717 i el 1719 a les comarques del sud i centre de Catalunya aprofitant els conflictes que van esclatar entre França i la monarquia espanyola per la política mediterrània de Felip V, que anava en contra dels tractats d'Utrecht i Rastatt. carta de gràcia, venda a f Mecanisme de crèdit, conegut popularment com a empenyorament i àmpliament usat des de l'edat mitjana fins al segle XVIII, pel qual es venia un bé amb la condició que qui venia tenia dret a recuperar allò que havia venut per la mateixa quantitat de diners en un termini de temps pactat. L'interès eren els fruits o rèdits que produïa el bé en qüestió. Ciutadella f Estructura defensiva juxtaposada a una ciutat de la qual és independent des del punt de vista militar. A Barcelona, la Ciutadella es va erigir després de la Guerra de Successió, el 1715, amb la funció de controlar els habitants de la ciutat i evitar una rebel·lió, fet pel qual era considerada com un símbol inequívoc de repressió i de l'absolutisme. corregiment m Demarcació territorial que va substituir la vegueria com a eix de l'ordenació territorial del Principat arran de la promulgació del decret de Nova Planta el 1716 i que es va mantenir gairebé intacta fins a la nova divisió provincial espanyola del 1833. delme m Impost anual d'origen eclesiàstic que requeia sobre els cultivadors de la terra i que consistia en la desena part dels productes de la terra i els ramats. Va ser abolit el 1846. despotisme il·lustrat m Concepte usat per a definir la política interior de les monarquies continentals europees al llarg de la segona meitat del segle XVIII. Sense plantejar cap reforma que qüestionés directament el seu poder absolut ni les estructures de l'antic règim, els monarques i els seus ministres, influïts per les idees il·lustrades, projectaven canvis amb l'objectiu d'enfortir el seu poder, fer més sòlides les estructures estatals i aplicar algunes reformes. Per tant, escau més parlar de reformisme absolutista. Dou i de Bassols, Ramon Llàtzer de m (Barcelona, 1742 - Cervera, 1832). Jurista i catedràtic de dret civil de la Universitat de Cervera des del 1776. Entre la seva obra destaca Instituciones de derecho público general, escrita entre el 1776 i el 1793, on va recopilar el dret català que havia sobreviscut als decrets de Nova Planta. Va ser el primer president de les corts de Cadis.
© FUOC • PID_00147746
56
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Finestres i de Monsalvo, Josep m (Barcelona, 1688 - Montfalcó, 1777). Jurista lligat a la Universitat de Cervera que ocupava en el segle XVIII un lloc destacat en el panorama cultural català. Jansenisme m Moviment doctrinal i religiós de l'església catòlica dels segles XVII i XVIII. Basant-se en sant Agustí, la doctrina es traduïa en un rigorisme moral radical i entrava en confrontació amb els jesuïtes. Va inspirar una bona part del catolicisme reformador o il·lustrat en països com ara Àustria i Itàlia. Junta de Comerç f Institució mercantilista creada per Carles II (1679) per al foment de l'economia, amb seu a la cort i que posteriorment va poder disposar de diverses delegacions fundades en altres ciutats, com la de Barcelona (1692). Es va renovar durant la primera meitat del segle XVIII, quan va assumir les competències de la Junta de Moneda (1730), de la Junta de Mines (1747) i de la Junta de Dependències d'Estrangers (1748). La Junta de Barcelona va estendre la seva jurisdicció arreu del Principat amb l'objectiu de fomentar els diferents sectors econòmics. De la seva obra cultural cal destacar la creació d'escoles de formació professional (nàutica, taquigrafia, mecànica, física, etc.) i el finançament de les Memorias históricas d'Antoni de Capmany. Necker, Jacques m (Ginebra, 1732 - Coppet Vaud, 1804). Financer, economista i home d'estat francès. Va ser especialment important per l'elaboració d'obres d'economia política en les quals defensava la necessitat d'un sistema reglamentarista i criticava el liberalisme econòmic. Entre les seves obres cal destacar Essai sur la legislation et le commerce de grains (1775), Compte-rendu au Roi (1781), De l'administration des finances de la France (1784). Nova Planta, decret de m Decret promulgat el 1716 que incloïa les disposicions que van caracteritzar el sistema de govern de caire centralitzador i absolutista imposat per Felip V al Principat, València, Aragó i les Illes, després de la seva victòria en la Guerra de Successió, tot i que en sentit estricte tan sols incloïa les disposicions que establien les normes de govern de les audiències del Principat de Catalunya i del regne de Mallorca. Aquest concepte també defineix el sistema de govern aplicat a Catalunya després de la Guerra de Successió, que es va desplegar en un seguit de decrets. La Nova Planta va significar el final de l'ordenament polític i institucional històric de Catalunya; les corts van ser suprimides i al seu lloc un petit nombre de ciutats van rebre el dret de formar part de les corts de Castella. Pau de Viena f Tractat signat a Viena el 1725 entre Felip V i l'emperador Carles VI que posava fi a l'oposició entre els dos monarques, que s'havien enfrontat durant la Guerra de Successió. En aquest tractat s'establia, entre altres coses, l'amnistia per als súbdits que havien militat en el bàndol contrari, la restitució dels béns confiscats per aquest motiu i el reconeixement de títols i honors obtinguts durant la guerra. protoindustrialització f Concepte proposat per l'historiador F.F. Mendels revalorant el paper de la indústria rural dispersa en el naixement de la indústria moderna. Segons aquest model, quan en el marc d'una regió es desenvolupen conjuntament una agricultura especialitzada i una indústria rural dispersa que produeix, sobre la base del treball camperol, per a mercats llunyans, sota el control del capital mercantil s'inicia una dinàmica que normalment condueix al sorgiment del sistema fabril. El concepte ha estat subjecte d'una necessària revisió, ja que no resultava sempre útil per a explicar els orígens de la industrialització, tal com passa en el cas de Catalunya. Únicament si s'empra en un sentit general i entenent el concepte com "la industrialització abans de la industrialització", sense estar dotat de cap altra connotació, el concepte pot ser utilitzat àmpliament. Quàdruple Aliança f Tractat signat l'any 1718 per les potències de la Triple Aliança (Gran Bretanya, França i les Províncies Unides), a les quals es va unir Àustria, per tal de fer respectar els tractats d'Utrecht i Rastatt, amenaçats per la política de Felip V al Mediterrani. quèstia f Nom que designa un dels nous tributs introduïts pels senyors feudals a mitjan segle XI, inherents a l'exercici de la senyoria banal. La quèstia reial era sol·licitada des del segle XIII a totes les ciutats i viles del patrimoni reial a Catalunya. Real Acuerdo m Nom que es donava en el règim de Nova Planta a la reunió de tots els ministres del civil de l'audiència per a tractar afers de govern. S'encarregava del govern del Principat i estava presidida pel capità general. Tenia la funció d'equilibrar el poder militar i el poder civil. Romà i Rossell, Francesc m (Figueres, 1727 o 1729 - Mèxic, 1784). Jurista català, va ser advocat de pobres a l'Audiència entre el 1761 i el 1769, quan va ser nomenat membre de la Chancilleria de Valladolid. L'any 1775 va marxar a Mèxic com a regent i allí va exercir com a capità general entre el 1779 i el 1780. El 1781 va tornar a l'Audiència i amb aquest càrrec va morir l'any 1784. A Catalunya va treballar pels gremis i els comerciants. Va destacar per l'elaboració de projectes de caràcter reformista, que es poden emmarcar en l'òrbita del partit
© FUOC • PID_00147746
57
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
aragonès. En són mostra la seva col·laboració en la Representación de los diputados a Carlos III, o obres com ara Las señales de la felicidad en España, El proyecto del abogado general, etc. rompuda f Posar una terra erma o boscosa en conreu.
© FUOC • PID_00147746
58
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Bibliografia Bibliografia bàsica Albareda, J. (dir., 1995). Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Vol. V: Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Fontana, J. (1988). Història de Catalunya. Vol. V: La fi de l'Antic Règim i la industrialització (1787-1868). Barcelona: Edicions 62. García Cárcel, R. (coord.) (2002). Historia de España. Siglo XVIII. La España de los Borbones. Madrid: Cátedra. Lluch, E. (1996). La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona: Edicions 62. Nadal, J.; Wolff, P. (1983). Història de Catalunya. Vilassar: Oikos-Tau. Ruiz Torres, P. (2008). "Reformismo e Ilustración". A: J. Fontana; R. Villares (dirs.). Historia de España (vol. 5). Barcelona: Crítica / Marcial Pons. Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya (vol. III). Barcelona: Alpha. Torras i Ribé, J.M. (1983). Els municipis catalans de l'Antic Règim (1453-1808). Procediments electorals, òrgans de poder i grups dominants. Barcelona: Curial. Vilar, P. (1964-1968). Catalunya dins l'Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals (4 vol.). Barcelona: Edicions 62. Vilar, P. (1990). Manual de la Companyia Nova de Gibraltar. Reus: Edicions del Centre de Lectura. Bibliografia complementària Actes del I Congrés d'Història Moderna de Catalunya (1984). (2 vol.). Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. Alabrús, R. M. (2001). Felip V i l'opinió dels catalans. Lleida: Pagès Editors. Albareda, J. (2005). El "cas dels catalans". La conducta dels aliats arran de la guerra de Successió (1705-1742). Barcelona: Fundació Noguera. Albareda, J.; García Espuche, A. (2005). 11 de setembre de 1714. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Alcoberro, A. (2002). L'exili austriacista (1713-1747) (2 vol.). Barcelona: Fundació Noguera. Campabadal, M. (2006). La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle XVIII. L'interès per la història, la llengua i la literatura catalanes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Carbonell, M. (1997). Sobreviure a Barcelona. Dones, pobresa i assistència al segle XVIII. Vic: Eumo. Diversos autors (1991). Catalunya a l'època de Carles III. Barcelona: Generalitat de Catalunya. García Cárcel, R. (2002). Felipe V y los españoles. Una visión periférica del problema de España. Barcelona: Plaza & Janés. Fernández, R.; Martínez Shaw, C.; i altres (1985). España en el siglo XVIII: Homenaje a Pierre Vilar. Barcelona: Crítica. Lluch, E. (2000). L'alternativa catalana (1700-1714-1740). Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes. Vic: Eumo Editorial. Lluch, E. (1973). El pensament econòmic a Catalunya, 1760-1840: els orígens ideològics del proteccionisme i la presa de consciència de la burgesia catalana. Barcelona: Edicions 62. Mercader i Riba, J. (1980). Els Capitans Generals: segle XVIII (2a ed.). Barcelona: Vicens Vives.
© FUOC • PID_00147746
59
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Muñoz, A.; Catá, J. (2005). Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Barcelona: Muñoz Catà Editors. Nadal i Oller, J. (1991). "Sobre l'entitat de la indianeria del set-cents". Recerques (núm. 24, pàg. 181-189). Nadal i Oller, J; Maluquer de Motes, J. (1985). Catalunya, la fàbrica d'Espanya, 18331936. Barcelona / Generalitat de Catalunya. Pérez Picazo, M.T. (ed., 1996). Els catalans a Espanya 1760-1914. Barcelona: Afers. Puigvert, J. (1995). "Qui pagava la construcció de les esglésies?". A: J. Albareda (dir.). Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Vol. V: Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Riera, S. (1985). Ciència i tècnica a la Il·lustració. Barcelona: La Magrana. Sales, N. (1991). Mules, ramblers i fires: segles XVIII i XIX. Reus: Edicions del Centre de Lectura. Sánchez, A. (1992). "La indianería catalana: ¿mito o realidad?". Revista d'Història industrial (núm. 1, pàg. 213-233). Simon, À. (1993). Pagesos, capellans i industrials de la marina de la Selva. Barcelona: Curial. Thomson. J. (1994). Els orígens de la industrialització a Catalunya: el cotó a Barcelona 17281832. Barcelona: Edicions 62. Torras i Elias, J. (1981). "Estructura de la indústria pre-capitalista. La draperia". Recerques (núm. 11, pàg. 7-28). Torras i Elias, J. (1984). "Especialización agrícola i industria rural en Cataluña en el siglo XVIII". Revista de Historia Económica (núm. 13, pàg. 113-127). Torras i Ribé, J.M. (1996). Escrits polítics del segle XVIII. Documents de la Catalunya sotmesa. Vic: Eumo / Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives. Torras i Ribé, J. M. (2005). Felip V contra Catalunya. Testimonis d'una repressió sistemàtica (1713-1715). Barcelona: Rafael Dalmau. Vicens i Vives, J. (1971). Coyuntura económica y reformismo burgués y otros estudios de historia de España. Barcelona: Ariel. Referències bibliogràfiques Albareda, J. (2009). "Cataluña en la España del siglo XVIII: represión, acomodación y disidencia". A: J. Arrieta; J. Astigarraga (eds.). Conciliar la diversidad. Pasado y presente de la vetebración de España (pàg. 55-75). San Sebastián: Universidad del País Vasco / Fundació Lluch. Alier, R. (1974). "La fàbrica d'indianes de la família Canals". Recerques (núm. 4, pàg. 59-91). Amat i de Cortada, Rafael d', baró de Maldà (1988). Calaix de Sastre (edició a cura de Ramon Boixareu). Barcelona: Curial. Amelang, J. (1986). La formación de una clase dirigente. Barcelona: Ariel. Amelang, J. (2008). "Gent de ribera" i altres assaigs sobre la Barcelona moderna. Vic: Eumo Editorial. Burgos, X. (1994). "Alfabetización y escuela en Catalunya en el siglo de las luces. Una hipótesis interpretativa". Manuscrits (núm. 12, pàg. 109-147). Cilleruelo, M.A. (1988). "Los fabricantes: su ennoblecimiento. Los Canals. La fàbrica de indianas: de payés a barón. Otros fabricantes ennoblecidos". Pedralbes (núm. 8, vol. I, pàg. 49-51). Congost, R. (1990). Els propietaris i els altres: la regió de Girona, 1768-1862. Vic: Eumo. Dantí, J. (1995). "L'impuls demogràfic". A: J. Albareda (dir.). Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII (vol. V, pàg. 6874). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
© FUOC • PID_00147746
60
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Delgado, J.M. (1988). "La industria algodonera catalana (1776-1796) y el mercado americano. Una reconsideración". Manuscrits (núm. 7). Duran, M. (1985). Renda i producció agrària a Catalunya (segles XVI-XVIII): l'Alt Urgell, la Conca de Barberà, el Baix Empordà, el Tarragonès. Bellaterra: Publicacions de la Universitat Autònoma. Feliu, G. (1990). El funcionament del Règim Senyorial a l'Edat Moderna. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs. Fernández, R. (1982). "La burguesía barcelonesa en el siglo XVIII: la familia Gloria". A: La economía española a finales del Antiguo Régimen II. Manufacturas (pàg. 1-131). Madrid: Teide / Alianza. Ferrer, L. (1987). Pagesos, rabassaires i industrials a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Ferrer, L. (1995). "El règim senyorial i la tinença de la terra". A: J. Albareda (dir.). Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII (vol. V, pàg. 250-267). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Fontana, J. (1974). "Comercio colonial e industrialización: una reflexión sobre los orígenes de la industria moderna en Cataluña". A: J. Nadal; G. Tortella. Agricultura, comercio colonial y crecimiento económico en la España contemporánea (pàg. 358-365). Barcelona: Ariel. Fontana, J. (1993). "Pròleg". A: J. Albareda Els catalans i Felip V: de la conspiració a la revolta (1700-1705). Barcelona: Vicens Vives. García Espuche, A.; Guàrdia, M. (1995). "La transformació de les ciutats". A: J. Albareda (dir.). Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII (vol. V, pàg. 90-94). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. García Espuche, A. (1998). Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña. 1550-1640. Madrid: Alianza Editorial. García Espuche, A. (2005). Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (16521714). Vic: Eumo Editorial. García Espuche, A. i altres (2009). Dansa i música. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona / Institut de Cultura. Giménez, E. (1999). Gobernar con una misma ley. Sobre la Nueva Planta Borbónica en Valencia. Alacant: Universitat d'Alacant. Giménez, E. (2005). "Conflicto armado con Francia y guerrilla austracista en Cataluña (1719-1720)". Hispania (vol. LXV, núm. 220, pàg. 543-600). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Huguet, R. (1990). Els artesans de Lleida. Lleida: Pagès. Laborde, A. (1974). Viatge pintoresc i històric. El Principat (vol. I, pàg. 265). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Lloret, C. (1990). Escola i infància a Catalunya a finals del segle XVIII. Barcelona: Universitat de Barcelona. Lluch, E. (ed.) (1997). Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña (1780). Barcelona: Editorial Alta Fulla. Lluch, E. (2000). Aragonesismo austriacista (1734-1742). Conde Juan Amor de Soria. Saragossa: Institución Fernando el Católico (CSIC) / Diputación de Zaragoza. Marfany, J.-L. (2001). La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX. Barcelona: Empúries. Marfany, J.-L. (2008). Llengua, nació i diglòssia. Barcelona: L'Avenç. Martínez Shaw, C. (1988). A: E. Gil Canales (ed.). Homenatge a Pierre Vilar. Barcelona: Curial. Martínez Shaw, C.; Alfonso, M. (2001). Felipe V. Madrid: Arlanza Ediciones.
© FUOC • PID_00147746
61
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Mercader, J. (1985). Felip V i Catalunya (2a ed.). Barcelona: Edicions 62. Molas, P. (1975). Economia i societat al segle XVIII. Barcelona: Paraula Viva. Molas, P. (1977). Comerç i estructura social a Catalunya i València als segles XVII i XVIII. Barcelona: Curial. Moreu-Rey, E. (1980). "Sociologia del llibre a Barcelona al segle XVIII". Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols (vol. VIII, pàg. 275-303). Muset, A. (1996). "Catalunya y el mercado español en el siglo XVIII". A: M.T. Pérez Picazo. Els catalans a Espanya 1760-1914. Barcelona: Afers. Nadal Farreras, J. (1983). "El govern de Catalunya entre l'autonomia i el centralisme. Segles XVI-XVIII". A: Diversos autors. Formes i institucions de govern de Catalunya. Barcelona: Magrana. Oliva, J.M. (1987). Cataluña y el comercio privilegiado con América. La Real Compañía de Comercio de Barcelona a Índias. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. Pagarolas, L. (1990). "L'èlite social reusenca al segle XVIII. La burgesia comercial ennoblida". Del Museu (núm. 3, pàg. 16-21). Planes, R. (1987). "Sobre la petita noblesa de la Catalunya interior al segle XVIII. Marià de Cabannes i Coma (1763-1789)". Pedralbes (núm. 7, pàg. 163-181). Prats, J. (1993). La Universitat de Cervera i el reformisme borbònic. Lleida: Pagès. Prats, M. (1995). "L'estat de la llengua i de la cultura". A: J. Albareda (dir.). Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII (vol. V, pàg. 308-325). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Puigvert, J.M. (1986). Una parròquia catalana del segle XVIII a través de la seva consueta. Barcelona: Dalmau / Fundació Salvador Vives Casajuana. Puigvert, J.M. (1997). "Parròquia, rector i societat rural". A: J.M. Fradera (dir.). Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. La gran transformació (vol. VI, pàg. 282-301). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Ribbans, G.W. (1955). Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle XVIII. Barcelona: Editorial Barcino. Riera, S. (1991). "Ciencia i tècnica a Catalunya a la segona meitat del segle XVIII". A: Diversos autors. Catalunya a l'època de Carles III (pàg. 171-203). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Romà i Rossell, F. (1989, E. Lluch ed.). Las señales de la felicidad de España y medios de hacerlas eficaces. Barcelona: Altafulla. Roura, L. (1993). Guerra Gran a la ratlla de França: Catalunya dins la guerra contra la Revolució francesa: 1793-1795. Barcelona: Curial. Roura, L. (2006). Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta. Vic: Eumo. Sánchez, À. (1984). "Los orígenes sociales de los fabricantes de indianas. La familia Rull". Actes del Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (vol. I, pàg. 779-798). Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. Sánchez, À. (1988). "De la Compañía de Hilados a la Comisión de Fábricas. El asociacionismo empresarial en Cataluña durante la crisis del Antiguo Régimen (1722-1820)". Pedralbes (núm. 8, vol. I, pàg. 385-394). Sanpere i Miquel, S. (1905). "Fin de la nación catalana". L'Avenç (pàg. 671). Barcelona. Tello, E. (1986). "La utilització del censal a la Segarra del set-cents: crèdit rural i explotació usuària". Recerques (núm. 18, pàg. 47-72). Tello, E. (1990). Visca el rei i les calces d'estopa! Reialistes i botiflers a la Cervera set-centista. Barcelona: Crítica.
© FUOC • PID_00147746
62
De la Nova Planta a la crisi de l'Antic Règim (1714-1787)
Tello, E. (1994). Cervera i la Segarra en el segle XVIII. En els orígens d'una Catalunya pobra. Lleida: Virgili i Pagès. Thomson, J. (1990). La indústria d'Indianes a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: L'Avenç / Societat Catalana d'Estudis Històrics. Torras, J. (1995). "La manufactura i l'organització capitalista del treball". A: J. Albareda (dir.). Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. Vol. V: Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII (pàg. 268-276). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Torras, J. (1996). A: M.T. Pérez Picazo Els catalans a Espanya 1760-1914. Barcelona: Afers. Torras Elias, J. (2007). Fabricants sense fàbrica. Els Torelló d'Igualada (1691-1794). Vic: Eumo. Torras Ribé, J.M. (1976). Evolució social i econòmica d'una família catalana de l'Antic Règim. Els Padró d'Igualada (1642-1862). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana. Torras Ribé, J.M. (ed., 1996). Escrits polítics del segle XVIII. Tom II: Documents de la Catalunya sotmesa. Vic: Eumo / Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives. Triadó, J.R. (1995). "Del barroc al neoclàssic". A: J. Albareda (dir.). Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII (vol. V, pàg. 364-369). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Valls, F. (1996). La dinàmica del canvi agrari a la Catalunya interior. L'Anoia 1720-1860. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Vicedo, E. (1991). Les terres de Lleida i el desenvolupament català del set-cents. Producció, propietat i renda. Barcelona: Crítica. Vilar, P. (1973). Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII. Barcelona: Curial. Vilar, P. (1973). "La Catalunya industrial: reflexions sobre una arrencada i sobre un destí". Recerques (núm. 3, pàg. 7-22). Young, A. (1970). Viatge a Catalunya (1787) (a cura de Ramon Boixareu). Barcelona: Ariel. Zamora, F. de (1973). Diario de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona: Curial.
View more...
Comments
