Curs de Sintaxi Grega

CURS DE SINTAXI GREGA Jordi Redondo, Universitat de València

València, 2011

1

Curs de Sintaxi grega El present volum està pensat per a la docència universitària de la sintaxi del grec antic, en el segon cicle del grau (abans llicenciatura) en Filologia Clàssica, que hem tingut ocasió d’exercir de primer a la Universitat de Santiago de Compostel .la els cursos 1987-1990, i des del 1990 a la de València. En el pla d’estudis vigent a la universitat valentina, l’assignatura que està plenament dedicada a l’estudi de la sintaxi està prevista per al segon semestre del tercer curs, amb el títol de Lingüística Grega II, i té la consideració de matèria obligatòria. Tanmateix, els continguts de sintaxi són també presents en una gran part de matèries, en especial Grec I, II, III, IV, V i VI, també obligatòries. La inexistència d’un manual en la nostra llengua –com és també el cas, que no hem de menystenir, del gallegoportuguès– ha esdevingut un eficaç estímul extern, però l’escaiença d’entomar el repte d’escriure el present llibre neix de la discussió a l’aula de tantes qüestions teòriques a les quals mirava de donar resposta d’una manera sintètica i entenedora. La idea d’organitzar les meues notes en el present format de llibre es deu a raons d’honestedat i de pragmatisme alhora: els útils bibliogràfics a l’abast dels nostres alumnes són prou satisfactoris perquè la nostra contribució siga del tot sobrera, en especial després de l’aparició d’un volum tan didàctic i profitós com el del professor Emilio Crespo, amb l’ajut de les seues col·laboradores, Luz Conti i Helena Maquieira. Tanmateix, la publicació de la seua Sintaxis del griego clásico no saldava el nostre compromís, tant amb les i els alumnes com amb mi mateix, de donar raó dels fenòmens sintàctics des de l’experiència i la reflexió personals. El títol de Curs de sintaxi grega ho exemplifica amb claredat: hi teniu la nostra pràctica a l’aula, amb la metodologia i els materials que ens mereixen la confiança derivada del treball personal. La fonamentació teòrica del conjunt no ofereix un perfil definit, tot i que en general adopta la metodologia i la terminologia de l’estructuralisme que podríem qualificar de clàssic, bo i incorporar-hi determinades aportacions de l’escola funcionalista. Un dels principis bàsics de la metodologia adoptada ha estat el de defugir un plantejament teòric estricte, regular i homogeneïtzador. Un dels eixos vertebradors del volum, juntament amb els objectius d’oferir una panoràmica de la investigació en sintaxi i de presentar cada problema d’una manera didàctica i entenedora, es refereix a la voluntat de tractar-hi la sintaxi del grec antic des d’una perspectiva diacrònica. Els motius en són tres: en primer lloc, la llengua grega antiga no configura un objecte 2

d’estudi amb la finalitat immediata de parlar-la (i escriure-la), sinó que es presenta a l’alumnat universitari com un corpus literari, de manera que l’aprenentatge té com a fita i com a pedra de toc alhora la traducció directa. Segonament, ha sigut una tria deliberada, comentada adés, la de defugir d’un plantejament teòric previ i alhora condicionador de l’exposició dels continguts, principalment perquè aquesta mena de model d’anàlisi sol decantar-se per la sincronia. En tercer lloc, la dimensió històrica, tant cronològica com espacial, de la llengua grega antiga fa que sota un mateix problema sintàctic (el valor d’un pronom, una perífrasi verbal, la construcció d’un període condicional) haguem de tractar de fenòmens diferents, cosa que dificulta encara més l’aplicació d’un model d’anàlisi que s’ocupés de cada qüestió d’una manera abstracta, tot prescindint de les categories del temps i l’espai. Finalment, també la nostra formació en la història de la llengua grega ens ha empès a considerar les qüestions sintàctiques dins el decurs de l’evolució, sense oferir-ne una explicació limitada a una etapa concreta. La influència del mestre Antonio López Eire hauria d’haver aconseguit que el resultat present tingués en consideració la llengua grega en si mateixa, i no pas els estudis que en tracten. La de Martín Ruipérez, que l’anàlisi dels textos respongués a la idea d’un sistema lingüístic, i no pas a una interpretació psicologista o en tot cas personal. Els lectors jutjaran d’acord amb el seu criteri en quin grau ens hem atansat a tots dos objectius. L’elaboració d’aquest volum s’ha fet al llarg de vora vint anys, estimulada per la pràctica docent i entrebancada per la dedicació a diverses matèries noves, com a resultat de les reformes del pla d’estudis dels anys 1993 i 2000,1 i a cerques que requerien un esforç concentrat. Un capítol rellevant dins el procés de redacció és el configurat per les estades a les universitats d’Urbino (1996), Leiden (2002) i Calgary (2003), a les biblioteques de les quals ha estat factible una consulta d’estudis, especialment d’articles, que altrament hagués estat molt més difícil de tenir davant dels ulls. Per al llibre que ha resultat, amb totes les mancances i els defectes, propis només de l’autor, s’ha buscat sempre un punt d’equilibri: en el tractament dels temes, en l’oferiment de respostes, en l’extensió de la matèria. La pràctica docent i la resposta de l’estudiant posaran a prova els resultats obtinguts, a la vegada que permetran de posar algun remei a algunes de les deficiències actuals. Finalment, agraïm a la Universitat de València, mitjançant el Servei de Política 1 Val a recordar la nostra dedicació a la implantació de matèries noves, com ara Religió i mitologia gregues (1996-1999, 2004-2005, 2006-2008 i 2009-2011), Crítica textual grega (2003-2004), Història i civilització gregues (1997-1999, 2000-2001, i 2003-2005), Metodologia de l’estudi del grec (1997-1999), Lingüística grega (2000-2001), Història de la llengua grega (2003-2004), Gèneres literaris grecs: prosa (2003-2004) i Gèneres literaris grecs: poesia (2007-2008 i 2009-2010). 3

Lingüística, amb especial esment per a Guillem Calaforra, Laura M. Eliodoro i Ana Pla, la publicació d’aquest volum, els precedents del qual tenen a aquesta institució una acreditada tradició: el Graecarum institutionum compendium de Miquel Jeroni Ledesma es va publicar a València, a la impremta de Joan Mey, el 1545,2 i anys a venir veurien la llum les edicions de la gramàtica de Pere Joan Nunyes.3

2 LEDESMA, Miquel Jeroni. Graecarum institutionum compendium a Michaële Hieronymo Ledesma Valentino medico conscriptum. València, Joan Mey, 1545. La sintaxi ocupa les pàgines 60-77 de l’obra, que és una gramàtica general de la llengua grega. 3 NUNYES, Pere Joan. Alphabetum Graecum. Barcelona, Pere Malo, 1575. 4

Bibliografia bàsica BLASS, FR., DEBRUNNER, A. & TABACHOWITZ, D. Grammatik des neutestamentlichen Griechisch, Göttingen 196512. CHANTRAINE, P. Grammaire homérique II. Syntaxe. París 1953. CRESPO, E., CONTI, L. & MAQUIEIRA, H. Sintaxis del griego clásico. Madrid 2003. DELAUNOIS, M. Essai de syntaxe grecque classique. Réflexions et recherches. Brussel·les 1988. GILDERSLEEVE, B.L. Syntax of Classical Greek from Homer to Demosthenes. Nova York 1900. HUMBERT, J. Syntaxe Grecque. París 19603. JANNARIS, A.N. An historical Greek grammar, chiefly of the Attic Dialect. Londres 1897 (= Hildesheim 1968). KÜHNER, R. & GERTH, B. Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II. Hannover & Leipzig 1904. LASSO DE LA VEGA, J.S. Sintaxis Griega I. Madrid 1968. MAYSER, E., Grammatik der griechischen Papyri aus der Ptolemäerzeit II. Berlín & Leipzig 1934. MEILLET, A. & VENDRYÈS, J. Traité de grammaire comparée des langues clàssiques. París 5 1979 . MEISTERHANS, K. & SCHWYZER, E. Grammatik der attischen Inschriften. Berlín 1900. MOORHOUSE, A.C. The Syntax of Sophocles. Leiden 1982. SCHWYZER, E. & DEBRUNNER, A. Griechische Syntax II. Syntax und syntaktische Stilistik. Munic 19503. WACKERNAGEL, J. Vorlesungen über Syntax: mit besonderer Berücksichtigung von Griechisch, Lateinisch und Deutsch I-II. Basel 1926.

5

Curs de Sintaxi Grega Índex

Introducció. Pàg. 1. Bibliografia bàsica. Pàg. 4. Índex. Pàg. 5. Tema 1. Concepte de sintaxi. Les parts del discurs. Els models de descripció sintàctica. Pàg. 10. 1. El concepte de sintaxi. Paraula i oració. 2. Les parts del discurs. 3. Els models de la descripció sintàctica. 4. La sintaxi i les altres disciplines gramaticals. Tema 2. L’oració simple. El predicat verbal. L’oració nominal. Pàg. 22. 1. L’oració simple. 2. Predicació, atribut i aposició. 3. L’oració nominal pura. 4. L’oració el·líptica. 5. El predicat verbal. La transitivitat. Restriccions del predicat verbal. Tema 3. Les categories nominals. Pàg. 31. 1. La categoria del gènere. 2. La categoria del nombre. 3. La categoria del cas a la gramàtica grega antiga. 4. El concepte del cas a la gramàtica moderna. 5. El cas a la teoria lingüística més recent. Tema 4. Nominatiu i vocatiu. Pàg. 46. 1. Sintaxi del nominatiu. 2. Sintaxi del vocatiu. Tema 5. Acusatiu. Pàg. 52. 1. Denominació i funcions del cas acusatiu. 2. L’acusatiu com a règim de verbs transitius. 3. El doble acusatiu. 4. Els acusatius al·latiu i d’extensió. 5. L’acusatiu de relació. 6. L’acusatiu absolut. 7. L’acusatiu d’aposició oracional. 8. L’acusatiu anacolútic. Tema 6. Genitiu. Pàg. 60. 1. El genitiu. 2. L’ablatiu. 3. El genitiu absolut. Tema 7. Datiu. Pàg. 68. 5

1. El datiu règim. 2. El datiu directiu i final. 3. El locatiu. 4. L’instrumental-comitatiu. 5. El doble datiu. 6. El datiu absolut. 7. La desaparició del datiu. Tema 8. Els sintagmes preposicionals. Pàg. 75. 1. La preposició com a classe de paraules. 2. Casos i sintagmes preposicionals. Equivalència i diferències. 3. Sintagmes preposicionals d’acusatiu de relació, al·latiu i d’extensió. 4. Sintagmes preposicionals de genitiu pertinentiu. 5. Sintagmes preposicionals de genitiu partitiu. 6. Sintagmes preposicionals d’ablatiu. 7. Sintagmes preposicionals de datiu de beneficiari. 8 Sintagmes preposicionals d’instrument. 9. Sintagmes preposicionals de comitatiu. 10. Sintagmes preposicionals de locatiu. 11. Sintagmes preposicionals amb infinitiu. 12. Sintagmes preposicionals i història de la llengua. Tema 9. La determinació. L’article. Pàg. 86. 1. La consideració de l’article com a classe de paraules. 2. L’article a la llengua homèrica. La generalització del seu ús als dialectes. 3. Les funcions de l’article al grec antic. 4. L’article indeterminat. Tema 10. L’adjectiu: identificació i classificació. L’adverbi. Pàg. 95. 1. L’adjectiu com a classe de paraules. 2. Les subclasses dins la categoria dels adjectius. 3. Funcions de l’adjectiu. 4. La posició de l’article. 5. La sintaxi dels adjectius possessius. 6. La moció de l’adjectiu. 7. La sintaxi de l’adverbi. Tema 11. Els pronoms personals, reflexius i anafòrics. Pàg. 107. 1. La definició de la classe pronominal. 2. Els pronoms personals. 3. Els pronoms possessius. 4. Els pronoms demostratius. 5. Els pronoms abundans i coniunctum. 6. Els pronoms reflexius. 7. El pronom intensiu. Tema 12. Els pronoms demostratius, interrogatius, indefinits i relatius. Pàg. 116. 1. Els pronoms indefinits. 2. Els pronoms d’alteritat i reciprocitat. 3. Els pronoms interrogatius. 6

4. Els pronoms relatius. Tema 13. Introducció al verb. Pàg. 123. 1. El sistema verbal indoeuropeu. El sistema verbal del proto-grec i del micènic. 2. Les categories de persona i nombre. 3. La categoria del temps. 4. La categoria de l’aspecte. 5. La categoria de l’Aktionsart. 6. La categoria de la veu. Tema 14. La veu. Pàg. 131. 1. La categoria de la diàtesi. El sistema diatètic grec. 2. Les funcions de la veu mitjana. 3. La creació de la veu passiva. 4. La veu passiva en grec. Tema 15. El temps. Pàg. 142. 1. El concepte del temps a la gramàtica antiga. 2. Les particularitats dels temps des del punt de vista de la gramàtica moderna. 3. Les perífrasis temporals al grec antic. Tema 16. L’aspecte. Pàg. 154. 1. La categoria de l’aspecte a la gramàtica antiga i a la moderna. 2. El tema de futur. 3. El tema de perfet. 4. El tema de present. 5. El tema d’aorist. 6. L’aspecte als modes, en especial a l’imperatiu. 7. Les perífrasis de valor aspectual. 8. L’aspecte a l’infinitiu i al participi. Tema 17. Els modes personals. Pàg. 168. 1. La categoria del mode a la gramàtica antiga i a la moderna. 2. Subjuntiu i optatiu a la gramàtica grega dels segles XIX i XX. 3. El subjuntiu. 4. L’optatiu. 5. La sintaxi de la partícula modal. 6. L’imperatiu. Tema 18. Infinitiu i participi. Pàg. 185. 1. Infinitiu i participi com a classe mixta nominal-verbal. 2. La tipologia sintàctica de l’infinitiu. 3. La construcció d’acusatiu amb infinitiu. 4. L’infinitiu dins la subordinació. 5. La substantivació de l’infinitiu. 6. Desenvolupament del participi i història de la llengua. 7. La tipologia sintàctica del participi. 8. La concomitància entre el participi predicatiu i les oracions subordinades adverbials. 9. Les construccions participials absolutes.

7

Tema 19. La concordança. Pàg. 198. 1. La concordança al si de l’oració. 2. La concordança kata; suvnesin o semàntica. 3. La concordança sintàctica. Tema 20. La negació de la paraula i de l’oració. Pàg. 206. 1. Les negacions del grec antic. 2. La negació als compostos nominals. 3. La neutralització de funcions de mhv i ouj entre les èpoques arcaica i clàssica. 4. Les dobles negacions ouj mhv i mh; ouj. 5. L’anivellament de les dues negacions al grec postclàssic. 6. Negació i aspecte. Tema 21. L’ordre de paraules a l’oració simple i a l’oració complexa. Pàg. 219. 1. L’herència indoeuropea a l’ordre de paraules. 2. L’ordre de paraules al grec clàssic. 3. L’ordre de paraules al grec postclàssic. 4. L’ordre de paraules a l’oració complexa. Tema 22. Les partícules. Pàg. 228. 1. Les partícules com a classe vinculada al sistema dels díctics. 2. Definició de la partícula com a classe de paraules. 3. L’evolució de les partícules al llarg de la història de la llengua. Tema 23. La coordinació i els seus tipus. Parataxi i hipotaxi. Pàg. 235. 1. La teoria gramatical sobre la subordinació a la Grècia antiga. 2. Els límits de parataxi i hipotaxi. 3. L’aparició de la hipotaxi a les llengües indoeuropees. Herència o innovació dialectal? 4. L’estadi micènic. 5. Parataxi i hipotaxi a la llengua homèrica. 6. La subordinació amb l’eclosió dels gèneres en prosa. Tema 24. Les oracions de relatiu. Pàg. 247. 1. L’oració de relatiu a la gramàtica antiga i moderna. 2. El valor originari dels pronoms relatius. 3. L’oració de relatiu a la llengua homèrica. 4. L’evolució de l’oració de relatiu a les èpoques clàssica i postclàssica. 5. El fenomen de l’atracció. Tema 25. Les oracions completives. Pàg. 255. 1. Les oracions completives. Problemàtica general. 2. L’oposició entre les conjuncions wJ" i o{ti. 3. La construcció de l’oració completiva d’infinitiu. 4. Sintaxi i semàntica de les oracions completives. 5. Els usos modals a les oracions completives. 6. Les oracions completives en funció de subjecte. 7. L’evolució de les oracions subordinades completives a la koiné. Tema 26. Les oracions modals, temporals, causals, modals i comparatives. Pàg. 264. 1. La tipologia de les oracions temporals. 8

2. Les oracions temporals al grec homèric. 3. L’evolució de les oracions temporals, especialment al dialecte àtic. 4. Les oracions causals. 5. Les oracions modals i comparatives. Tema 27. Les oracions consecutives i finals. Pàg. 277. 1. L’expressió de la finalitat. 2. La presumpta antiguitat indoeuropea de les oracions finals. 3. La sintaxi de les oracions finals. 4. L’evolució de les oracions finals a la koiné. 5. Les oracions consecutives. Tema 28. Les oracions condicionals i concessives. Pàg. 291. 1. Els pressupostos teòrics de l’expressió de la condició. 2. L’origen de les oracions condicionals. 3. La tipologia de les oracions condicionals. 4. El període hipotètic real. 5. El període hipotètic eventual. 6. El període hipotètic potencial. 7. El període hipotètic irreal. 8. L’evolució del període hipotètic, d’Homer fins a la koiné. 9. Les oracions concessives.

9

Tema 1. Concepte de sintaxi. Les parts del discurs. Els models de la descripció sintàctica. 1. El concepte de sintaxi. Paraula i oració. El terme mateix sintaxi remet a la gramàtica grega, que comprenia quatre disciplines: prosw/diva, ajnalogiva, ejtumologiva i suvntaxi", les tres primeres de les quals es corresponen, respectivament, amb la fonètica i fonologia, la morfologia i la semàntica. Més endavant tornarem sobre totes quatre disciplines, les seues intrerrelacions i la seua autonomia. Com a tecnicisme, suvntaxi" té un doble significat: o expressa l’acció mateixa de l’ordenació d’una seqüència locutiva, o expressa el resultat d’aquesta ordenació 4. Podem admetre ambdues solucions. Des del punt de vista del llenguatge com a sistema de comunicació, la sintaxi pertany a la primera articulació; és a dir, la que s’ocupa de la paraula i d’unitats superiors a la paraula (sintagma, frase, oració). Al mateix temps, des del moment que no és veritat que tota paraula puga ésser definida per una especificitat funcional en el pla sintàctic –n’hi ha prou de pensar en el genitiu–, ens veiem abocats a considerar que la sintaxi de la paraula només és factible dins el discurs. Per consegüent, la sintaxi tendeix a ocupar-se de les unitats superiors a la paraula, en especial l’oració5. No entrarem aquí en disquisicions teòriques sobre la natura sintàctica de l’oració a una llengua aglutinant, ni de les paraules-frase, ni de les oracions asintàctiques parlades pels nens, per estrangers o per parlants subjectes a qualsevol tipus d’afecció6. Tampoc no hem de considerar l’oració des del punt de vista lògic, filosòfic o semiòtic. Una definició molt útil de l’oració gramatical i de la paraula és la de Dionisi el Traci, que a partir de l’edició de Pecorella és com segueix: Levxi" ejsti; mevro" ejlavciston tou' kata; suvntaxin lovgou. Lovgo" dev ejsti pezh; levxew" suvnqesi" diavnoian aujtotelh' dhlou'sa,7 que en la versió llatina de Priscià diu així: Dictio est pars minima orationis 4 Cf. Antonio LÓPEZ EIRE, “À propos des substantifs en –si" dans le Corpus Hippocraticum”, in Renate WITTERN & Pierre PELLEGRIN (edd.), Hippokratische Medizin und antike Philosophie. Verhandlungen des VIII. Internationalen Hippokrates-Colloquiums, Hildesheim & Zürich & Nova York 1996, 385-394. 5 D’aquí, per tant, que d’acord amb De Saussure i Jakobson parlem d’eix sintagmàtic i eix paradigmàtic com a articuladors del llenguatge. 6 Punt crucial de tota aquesta problemàtica és el de la segmentabilitat dels morfemes, sovint molt difícil tant a moltes llengües aglutinants, com a les paraules-frase, com al llenguatge infantil. Vegeu Bernard COMRIE, Language Universals and Linguistic Tipology. Syntax and Morphology, Oxford 1981, pàg. 1-29. 7 Giovanni Battista PECORELLA, Dionisio Trace. TECNH GRAMMATIKH, Bolonya 1962, pàg. 3536, tot i que ell edita levxewn, forma al nostre parer innecessària i que cap manuscrit no dóna. Sobre la transcendència de la gramàtica de Dionisi el Traci, vegeu Robert Henry ROBINS, “The initial section of the Tékhne grammatiké”, in Pierre SWIGGERS & Alfons WOUTERS (ed.), Ancient grammar, content and context, Lovaina, 1996, pàg. 3-15. 10

constructae, id est in ordine compositae. Oratio est ordenatio dictionum congruam sententiam perfectamque demonstrans.8 D’aquestes definicions, la de la paraula es troba tal qual a la lingüística moderna: Matthews, per exemple, defineix la paraula com la unitat oracional menor,9 tot seguint el mateix raonament teòric que havia fet Dionisi. No s’esdevé el mateix amb la definició de l’oració, com veurem més endavant. La paraula, com l’àtom, era en principi insegmentable. Per aquesta raó Meillet, un bon comparatista, va establir que un mot est défini par l’association d’un sens donné à un ensemble donné de sons, susceptible d’un emploi grammatical donné.10 D’aquesta manera, semblava que quedaven salvats els inconvenients dels enclítics i els proclítics a les llengües analítiques (o aïllants), aglutinants i flexives, casos del vietnamita, el turc i el grec, respectivament, per bé que continuava sense resoldre la situació de les paraules-frase de les llengües incorporants.11 Ara bé, la definició de Meillet és aplicable no només a la paraula, sinó també al sintagma i, fins i tot, a l’oració 12. Això es deu al caràcter complex que la paraula presenta en moltes llengües, com és el cas de les clàssiques, on, per posar un exemple, Touratier ha assenyalat la unitat sintàctica composta pels sintagmes preposicionals, que s’han d’analitzar com una sola paraula.13 Podem parlar, per tant, de paraules fonètiques, morfològiques i sintàctiques, de forma que cada nivell exigeix unes pautes concretes per a la definició de la respectiva unitat lingüística menor dotada de sentit. 14 En canvi, les llengües analítiques presenten paraules monoformemàtiques, principi teòric que en realitat no s’acompleix de forma exacta. Tanmateix, des d’un punt de vista tipològic, les llengües flexives i les incorporants coincideixen pel que fa a la difícil segmentabilitat de la paraula. Altrament dit, la sintaxi del grec antic ha d’adaptar-se a les característiques del seu sistema, la qual cosa obliga a replantejar el nostre concepte habitual de paraula. Fóra potser més correcte parlar de sintagmes, terme saussureà que a més a més utilitza la generalitat dels estudiosos moderns, i 8 Noteu que els autors llatins obvien la important distinció feta per Dionisi, que en la seua Tevcnh exclou tota atenció a la llengua literària. De fet, ja l’atenció als problemes de caire sociolingüístic i, en concret, als dialectes verticals sembla més present a la gramàtica grega que no a la llatina; probablement a conseqüència, en primer lloc, de les tradicions dialectals dins l’Hèl .lade, l’Àsia Menor, la Magna Grècia i Sicília. 9 Peter H. MATTHEWS, “Morfología flexiva y sintaxis”, Morfología. Introducción a la teoría de la estructura de la palabra, Madrid 1980 (Morphology. An Introduction to the Theory of Word-structure, Cambridge, 1974), 166-185, pàg. 172. 10 Antoine MEILLET, Linguistique historique et linguitique générale, Paris 1921, pàg. 30. 11 Ens referim així a les einverleibende Sprachen, concepte encunyat per August Friedrich POTT, Etymologische Forschungen auf dem Gebiete der indogermanischen Sprachen I, Lemgo 1833, per designar el caràcter de nombroses llengües ameríndies, que integren els règims amb els verbs, els adjectius i els adverbis amb els noms, i aquests alhora amb les formes verbals. El concepte fou recollit per August SCHLEICHER, Die Sprachen Europas in systematischer Übersicht, Bonn, 1850. També les llengües caucàsiques, les ugrofineses i l’eusquera presenten la integració de verb i règim. 12 Cf. Yuri D. APRESJAN, La lingüística estructural soviética, Madrid 1975 (= Koncepij i mephodij linguistikij strukturalneij, Moscou 1960), pàg. 15. 13 Christian TOURATIER, “Accusatif et analyse en morphèmes”, BSL 74, 1979, pàg. 43-92. 14 Cf. Thea SCHIPPAN, Einführung in die Semasiologie, Leipzig 1972, pàg. 26 seg., on discuteix les exigències grafemàtiques, fonològiques, morfològiques, sintàctiques i semàntiques per a la definició de la paraula. 11

que reflecteix la realitat de la llengua: les relacions sintàctiques ultrapassen la frontera de paraula, malgrat l’esforç de la sintaxi antiga per mantenir l’autonomia funcional de tota forma flexiva.15 L’oració no presenta, com la paraula, problemes de definició de caràcter intrínsec. Tots entenem per oració una unitat discursiva mínima, fonològicament autònoma, dotada d’una estructura sintàctica i d’un valor semàntic. No obstant això, la lingüística moderna viu d’esquena a aquest concepte, substituït pels de sentence i Satz en anglès i alemany, pel de frase a les diverses llengües romàniques i també a l’anglès, i a totes pel de proposició, que està manllevat de la lògica. Tot i amb això, actualment sembla inviable una anàlisi sintàctica fora del marc de l’oració.16 Però aquesta restricció no resol amb satisfacció un problema metodològic que trobarem sovint: és possible una sintaxi de la paraula, aliena alhora a qualsevol aspecte paradigmàtic i al marc oracional? Pensem en el valor de temps futur del verb ei\mi en àtic. Posem per cas que argumentem que es tracta solament d’una transformació semàntica. Però, i el valor temporal de formes de perfet? Quin paper hi juga l’oració? La conclusió sembla clara: com dèiem més amunt, la sintaxi tendeix a ocupar-se de les unitats superiors a la paraula, en especial l’oració, però les funcions sintàctiques no són reductibles al marc oracional. Des d’un punt de vista merament propedèutic, en la sintaxi grega resta oberta la possibilitat de distingir entre una sintaxi de la paraula i una sintaxi de l’oració. Aquest plantejament no passa d’una estratagema metodològica molt discutible, perquè les funcions sintàctiques no s’han de concebre fora del discurs. Només en molt comptats problemes teòrics –la sintaxi del gènere, certs aspectes de la sintaxi casual– pot prescindir-se del marc oracional. Per tant, el concepte sintaxi oracional hauria d’abastar les qüestions inherents a la major part de funcions sintàctiques, en comptes d’estar reservat als temes relatius a la parataxi i la hipotaxi i als diferents tipus d’oracions subordinades.

15 Cf. Charles Ernest BAZELL, “On the neutralization of syntactic oppositions”, in Eric P. Hamp & Fred Walter HOUSEHOLDER & Robert AUSTERLITZ (ed.), Readings in Linguistics II, Chicago 1966, 208-215 (= TCLC 5, 1949, 77-86), pàg. 214: That syntactic relations cut across word-boundaries was therefore implicitly recognized in traditional grammar, though it coexisted with the incompatible view of the word as fundamental unit in the chain of discourse. 16 Cf. P.H. MATTHEWS, op. cit., pàg. 166-167: La morfología se interesa por la estructura interna de las palabras y sus relaciones con otras palabras DENTRO DEL PARADIGMA. La sintaxis, por su parte, se interesa por las FUNCIONES EXTERNAS de las palabras DENTRO DE LA ORACION. (Capitals de l’autor.) A dreta llei diu Kenneth L. MC KAY, “The use of the Ancient Greek Perfect down to the second century A.D.”, BICS 12, 1965, 1-21, pàg. 5: The most important principle in studying syntax is to subordinate all else to the study of context. An example which seems to be definitive in the half sentence quoted in a grammar book may prove to have quite a different value when seen in its context. 12

2. Les parts del discurs. La distinció de diferents tipus de paraules remunta si més no als sofistes, però són Plató i Aristòtil els primers a diferenciar o[noma i rJh'ma, i encara ambdues parts com a fwnai; shmantikaiv de les fwnai; a[shmoi, això és, l’article (que inclou el pronom) i els diversos nexes, suvndesmoi. De mica en mica, va avançar la distinció d’allò que es va anomenar parts del discurs, mevrh tou’ lovgou. Una primera referència enunciativa de les parts del discurs, altrament dites, en termes més moderns, classes de paraules, la tenim al mateix Dionisi el Traci: tou' de; lovgou mevrh ejstivn ojktwv: o[noma, rJh’a ' , metochv, a[rqron, ajntwnumiva, provqesi", ejpivrrhma, suvndesmo": hJ ga;r proshgoriva wJ" ei\do" tw'/ ojnovmati uJpobevblhtai17. Tanmateix, trobem aquí una diversitat de criteris a l’hora de configurar el sistema de les classes de paraules: morfològics, sintàctics i semàntics. Però el criteri morfològic oposa classes flexives i de no-flexives amb escassa interrelació, mentre que adjectiu i adverbi, morfològicament de molt diversa condició, sí que comparteixen nombroses funcions sintàctiques. El criteri sintàctic distingeix classes de modificadors exclusius (l’adverbi, les conjuncions, les partícules), de modificadors parcials, modificables ells mateixos (l’adjectiu i el verb) i de no modificadors (substantiu, adjectiu i article). El criteri semàntic, en fi, comprèn les classes de la substància, la qualitat (adjectiu i part de l’adverbi), la quantitat (numerals i certs adverbis) i la relació (preposició i conjunció), però admet que el verb expressa alhora qualitat i relació. Segons una altra classificació, tindríem entitats, processos, qualitats, maneres i relacions, és a dir, substantius, verbs, determinadors, adverbis i preposicions i/o conjuncions. Una altra possibilitat és la de conjuminar semàntica, morfologia i sintaxi, en aquest ordre, com fa Admoni. 18 No obstant això, la teoria moderna sol distanciarse molt de l’antiga, en l’autonomia de l’adjectiu enfront del nom, per eexemple. En principi, una classe està definida per un classema o tret diferenciador comú a tots els termes de la classe i de caràcter semàntic.19 De fet, la lingüística moderna reconeix a tota classe de paraules un doble component, un de semàntic i un de sintàctic, 20 dels quals ja la glossemàtica afirmava la primacia del primer, 21 tot i que mancava resoldre dos importants problemes: la distinció de les nocions sintàctica i semàntica –que discutirem en un altre 17 D.T. Ars XI: Les parts del discurs són vuit: nom, verb, partcipi, article, pronom, preposició, adverbi, conjunció: el vocatiu ha estat inclòs dins el nom com a variant. Compareu amb Ramon LLULL, Ars generalis ultima X 88: Octo sunt partes orationes, uidelicet nomen, pronomen, uerbum, participium, coniunctio, prepositio, aduerbium et interiectio. Aquesta darrera substitueix l’article, probablement perquè el beat seguia una font llatina, que servava el nombre de les parts del discurs, però adaptant-les a l’estructura de la llengua pròpia. 18 Vladímir G. ADMONI, Der deutsche Sprachbau, Munic, 19703 (= Moscou & Leningrad 1966), pàg. 62. 19 Eugenio COSERIU, Einführung in die strukturelle Betrachtung des Wortschatzes, Tübingen, 1970, pàg. 116. 20 Cf. Friedrich SLOTTY, Probleme der Wortarten, 1932, pàg. 329-330. 21 Cf. Viggo BRØNDAL, “L’autonomie de la syntaxe”, Essais de linguistique génerale, Copenhaguen, 1943, 134-140 (= Journal de Psychologie 30, 1933, pàg. 217-224). 13

epígraf– i la definició d’una funció sintàctica primària, pròpia de cada funció. 22 A més a més, Kurylowicz ha arribat a distingir classes plenes (nom, adjectiu, verb i adverbi) i classes buides, aquestes darreres (article, pronom, numerals cardinals, preposició, conjunció i interjecció) desproveïdes de valor sintàctic.23 S’ha apuntat també que la divisió en classes de paraules resulta innecessària, imprecisa i falsa, perquè no té cap utilitat teòrica ni pràctica, no situa cada paraula dins una sola classe i, en última instància, no forma classes amb una funció sintàctica o semàntica unívoca.24 D’altra banda, els estudis tipològics semblen confirmar l’existència de llengües que no coneixen certes classes de paraules, com ara la preposició o l’adverbi, per la qual cosa aquesta categoria torna a aparèixer com una divisió molt artificiosa i subjecta en tot cas a moltes variacions. Només les classes del nom i el verb semblen gaudir d’un estatus diferent, que les fa imprescindibles a qualsevulla llengua. A una llengua flexiva com és el grec, som del parer que, fins i tot si admetem la rellevància de la morfologia quant a la formació i caracterització d’un terme dins una classe concreta, ens trobem davant d’una categoria específica del nivell sintàctic, tal com llegim a Trifó d’Alexandria. Aquesta especificitat quedaria demostrada per dos fets. En primer lloc, la primacia dels aspectes funcionals sobre els morfològics: només la funció permet de reconèixer, per exemple, molts dels termes pertanyents a la classe de les partícules. Segonament, les possibilitats de transvasament d’una paraula d’una classe a una altra són proporcionals al ventall de relacions sintàctiques que aquesta paraula pot expressar; és per aquesta raó que preposicions, conjuncions i partícules, classes on dominen clarament les funcions sintàctiques, tenen un alt grau de permeabilitat, entre si o amb d’altres classes.25

3. Els models de la descripció sintàctica. A més del model de gramàtica descriptiva, fonamentada en el simple recull i classificació del més ampli corpus possible, existeixen altres opcions a l’hora d’acarar el problema de l’anàlisi sintàctica d’un text. Els inconvenients i les mancances 26 del mètode dit 22 Sobre la dificultat metodològica del concepte de funció, cf. Christian TOURATIER, “Comment définir les fonctions syntaxiques?”, BSL 72, 1977, pàg. 27-54. 23 Jerzy KURYLOWICZ, “Dérivation lexicale et dérivation syntaxique (contribution à la théorie des parties du discours)”, in Eric P. HAMP & F.W. HOUSEHOLDER & R. AUSTERLITZ (edd.), op. cit., pàg. 42 seg. (= BSL 37, 1936, pàg. 79-92), pàg. 47-49. 24 Franz von KUTSCHERA, Filosofía del lenguaje, Madrid, 1979 (= Sprachphilosophie, Munic 1971), pàg. 39. 25 Vegeu sobre la qüestió Jordi REDONDO, “Reflexions sobre les classes de paraules en grec antic”, Sintagma 21, 2009, http://www.raco.cat/index.php/Sintagma/article/view/225349/306660. 26 L’anàlisi sintàctica tradicional, en primer lloc, presenta una forta dependència del mètode dels neogramàtics, que estava concebut per a la reconstrucció d’una llengua desconeguda, i que es basava en la comparació dels sistemes fono- i morfològic. En segon terme, aquesta anàlisi sol menystenir l’explicació dels fenòmens registrats, perquè el seu model científic (cent per cent positivista) es limitava a l’organització del corpus de dades i, a tot estirar, a la indicació d’aquells trets menys freqüents. En tercer lloc, l’anàlisi tradicional prescindeix, tot i el seu origen en el comparativisme, del recurs continuat al contrast amb d’altres llengües, llevat 14

tradicional –i no sols en el pla pedagògic– aconsellen d’abandonar-lo en benefici d’eines metodològiques més adients. Trobem un bon exemple de les limitacions de la gramàtica descriptiva en la gran descompensació existent entre allò que Meier-Brügger anomena la secció analítica del manual de Schwyzer, dedicada a la discussió dels aspectes formals de cada funció sintàctica (pàg. 18-602); i la secció sintètica, aquella on s’aborda la qüestió de les regles per a la construcció de sintagmes i oracions (pp. 602-698).27 Aquesta situació, dominada encara per una concepció morfològica de la sintaxi, ha canviat radicalment de 1950 ençà. 28 Intentarem donar una notícia breu de les orientacions més habituals entre els estudiosos actuals de la sintaxi del grec antic. Els darrers seixanta anys de la ciència de la lingüística han estat en bona part dominats pels estudis de caire estructuralista, que tenen en la publicació de l’estudi de Ruipérez sobre l’aspecte una fita de citació obligada.29 Tota la teoria lingüística estructuralista descansa sobre el concepte d’oposició, que permet distingir tota mena de fenòmens. La permuta, o almenys la combinació, de dos elements en subratlla la identitat o la similaritat. Un desenvolupament ulterior del mètode estructural ha conduït a l’elaboració d’una proposta d’origen alemany, la Dependenztheorie, que al seu torn arranca de la grammaire de la valence de Tesnière.30 Segons aquesta escola, , d’acord amb el seu lexema, el verb condiciona el nombre i el caràcter del seu règim –i encara si té o no subjecte gramatical. Aquesta és la gramàtica de la dependència, que ha conegut una important difusió al si de les llengües clàssiques.31

del cas del llatí i l’antic indi, per la qual cosa l’alumne es veu privat d’elements útils per a la reflexió. En quart lloc, es tracta d’un model gramatical que depèn de les llengües literàries, la major part de les quals són creacions artificials, caracteritzades pels arcaismes i poetismes i per innovacions alienes al sistema. En cinquè lloc, la subjecció de la sintaxi als aspectes morfològics induïa a explicar dins un mateix epígraf fenòmens de natura ben diversa. I, finalment, aquesta gramàtica en justifica les regles en els exemples registrats, però no basteix cap anàlisi teòrica, de forma que l’exemple fa la regla i viceversa, en un procés viciat des del principi. 27 Michael MEIER-BRÜGGER, Griechische Sprachwissenschaft I. Bibliographie. Einleitung. Syntax, Berlin & Nova York, 1992, pàg. 97. 28 Val la pena d’esmentar Marcel DELAUNOIS, “Perspectives de recherches en vue d’une nouvelle grammaire grecque”, LEC 41, 1971, 3-22; Joachim LATACZ, “Klassische Philologie und moderne Linguistik”, Gymnasium 81, 1974, pàg. 67-89; i Klaus STRUNK, “Zum Verhältnis von Wort und Satz in der Syntax des Lateinischen und Griechischen”, Gymnasium 82, 1975, pàg. 225-239. 29 Martín RUIPÉREZ, Estructura del sistema de aspectos y tiempos del verbo griego antiguo. Análisis funcional sincrónico, Salamanca, 1954 (Madrid, 1991). N’hi ha traducció francesa de Guy SERBAT, Structure du système des aspects et des temps du verbe grec ancien. Analyse fonctionnelle synchronique , Paris, 1982. 30 Cf. Louis TESNIÈRE, Esquisse d’una syntaxe structurale, Paris 19662 (=19531); i Éléments de syntaxe structurale, Paris, 19652 (= 19591). 31 Cf. Heinz HAPP, Grundfragen einer Dependenz-Grammatik des Lateinischen, Göttingen 1976; Theo HERRLE, “Möglichkeiten einer Dependenz-Grammatik des Lateinischen”, Gymnasium 83, 1976, pa`g. 3558, i “Vorschläge für eine Dependenz-Grammatik des Griechischen”, Gymnasium, Beiheft 8. Zur Anwendung der Dependenz-Grammatik auf den Latein- und Griechisch-Unterricht (ed. Heinz HAPP), 1977, pàg. 125-149; G. SERBAT, “Sur l’application du modèle valenciel à la syntaxe latine”, REL 56, 1978, pàg. 90-114; Germano PROVERBIO (ed.), La sfida linguistica. Lingue classiche e modelli grammaticali, Torino, 1979; Lingue classiche alla prova. Note storiche e teoriche per una didattica, Bologna, 1981. 15

Un model ben diferent és el de la lingüística generativa, altrament dita transformacional. Com en diu Kurzovà, es tracta d’una anàlisi organitzada segons múltiples regles derivacionals,32 i que, contra la formulació canònica feta per Chomsky, no s’oposaria a la gramàtica tradicional pel caràcter finit o infinit del corpus textual: també el grec antic podria subministrar qualsevol tipus d’oració.33 Les darreres versions de la lingüística generativa, més atentes a l’estudi dels aspectes formals de les llengües, admeten la pertinença de la morfosintaxi com a disciplina autònoma. Una altra novetat important consisteix en la importància acordada a la categoria del cas, recuperat molt recentment per a l’explicació sintàctica. Aquest mètode d’anàlisi sembla, tanmateix, de difícil aplicació a les llengües clàssiques, principalment pel caràcter literari de la major part de textos. 34 Però les dificultats fonamentals consisteixen, en primer lloc, en l’apriorisme de la gramàtica generativa i, després, en la rigorisme amb què s’apliquen les nocions bàsiques admeses.35 Dins del marc de la sintaxi grega, per tant, s’ha arribat a formular una negació taxativa de la possibilitat d’una anàlisi oracional mitjançant el mètode generatiu.36 La fredor del model generatiu ha conduït molts autors a denunciar-ne el cartesianisme i a suggerir, en canvi, un retorn a una gramàtica més atenta a explicar els fenòmens que a situar-los dins un sistema de regles derivacionals. 37 També ens és de gran interès l’exigència de fixar cada problema sintàctic dins del seu context històric, espacial, social i expressiu, en comptes d’inventar, com ho fa l’escola generativa, una entelèquia utòpica i acrònica, el lexicó de la llengua, del qual tot parlant disposaria no sabem en quines condicions exactes. 38 La manca de documentació al món antic de determinats nivells de llengua requeriria també una 32 Helena KURZOVÀ, “Transformational Grammar and Greek Syntax”, Eirene 10, 1972, 21-52, pàg. 25: The basis of the structural approach to language is the idea of a hierarchically ordered structural whole comprised of units of different levels linked together by relations of various type. Transformationnal Grammar, on the other hand, is conceived as a continual succession of derivations expressed by derivational rules, the hierarchy of the derived components being determined merely by their respective depth in the derivational sequence. Per a una definició de la teoria generativa, cf. Noam CHOMSKY, “A transformational approach to Syntax”, in Archibald A. HILL (ed.), Texas Conferences on Problems of Linguistic Analysis of English 3, Texas, 1962, pàg. 124-158. 33 H. KURZOVÀ, op. cit., pàg. 24-25. 34 Cf. Urs EGLI, “Die Anwendbarkeit der generativen Grammatik auf das Altgriechische”, Fachtagung der indogermanischen Gesellschaft Bern, 1973, pàg. 21-58. 35 Cf. Nicolas RUWET, Introduction à la grammaire générative, Paris 1968, pàg. 14: La découverte de données qui ne cadrent pas avec une théorie existante n’a guère d’intérêt tant qu’elles n’aident pas à formuler une nouvelle théorie, plus générale, qui en rende compte. Per a la validesa dels conceptes generals, uniformitzadors, cf. ibíd., pàg. 82. 36 Cf. Gunnar DE BOEL, Goal accusative and object accusative in Homer. A contribution to the theory of transitivity, Brussel 1988, pàg. 21: Nominal constituents are introduced in the sentence on the basis of their compatibility with the verb (...). The verb is not just a constituent juxtaposed to other constituents in the sentence, but (...) the centre of the sentence, on which the other constituents depend. Transformational Generative Grammar is, therefore, by definition unsuitable to account for the relations that hold in a sentence. 37 Cf. Robert P. STOCKWELL, Fundamentos de teoría sintàctica, Madrid 1980 (= Foundations of syntactic theory, Englewood Cliffs 1977), pàg. 11-13. 38 L’atenció als plans de l’espai, el temps, el nivell social i el registre expressiu ha estat remarcada per André MARTINET, “Para una lingüística de las lenguas”, Estudios de sintaxis funcional, Madrid 1978, pàg. 9-44 (= “Pour une linguistique des langues”, Foundations of Language 13, 1973, 339-369; Studies in Functional Syntax, Munic 1975), i E.dward L. KEENAN, “On semantically based Grammar”, LiI 3, 1972, pàg. 413-461. 16

consideració més acurada.39 Els estudis de l’anomenada sintaxi del text han representat per al grec antic alguns avanços d’interès, sobre tot en el que fa referència al principi de cohesió textual. 40 Aquesta mena de reflexions té punts de contacte amb altres dues branques de la sintaxi moderna, la tipològica i les anàlisis comparatives etiquetades com a cross-linguistic.41 Tot i que no es tracta d’un model que permeta anàlisis sintàctiques generals, capaç de subtituir altres mètodes, no hem de menystenir-lo. Finalment, des dels anys vuitanta està afermant-se una mena d’anàlisi basada en l’estructuralisme, la de l’escola funcionalista, molt vinculada amb la pragmàtica i amb l’ensenyament de llengües estrangeres.42 Els principis bàsics han estat assenyalats per Dik,43 i arranquen de la tagmèmica (escola estructuralista americana) de Pike, Becker i Platt. 44 La noció bàsica d’aquest model rau en la coordinació de dues o més paraules, sintagmes o oracions, que indicaria també la identitat de funcions. Dit en altres paraules, només són coordinables elements d’iguals funcions. Tanmateix, la coordinació asindètica, per exemple, planteja alguns problemes teòrics de difícil solució. Bona part de l’anàlisi funcionalista depèn de consideracions d’ordre semàntic, que en principi resulten de més difícil definició.45

4. La sintaxi i les altres disciplines gramaticals. Ja hem esmentat més amunt l’antiga divisió de la gramàtica en quatre disciplines, prosw/diva, ajnalogiva, ejtumologiva i suvntaxi", i ens correspon ara de presentar quines són 39 Harm PINKSTER, On Latin Adverbs, Amsterdam 1972, pàg. 10, parla de fenòmens propis d’una gramaticalitat restringida, l’escassa productivitat dels quals es deuria al fet de pertànyer a una gramàtica oposada a l’estàndard. Ens trobaríem, doncs, dins del camp de la sintaxi aplicada a la sociolingüística. 40 S’adscriuen a aquest camp diversos treballs sobre l’ús dels modes verbals, els temps, els pronoms i les partícules. 41 Cal esmentar sobre això diversos articles d’H. KURZOVÀ, “Syntaktische Typologie und das Griechische”, ZAnt 25, 1975, pàg. 62-68; “Die textsyntaktischen Regeln des Griechischen”, Eirene 16, 1978, pàg. 51-57; i “Zum Typus des Altgriechischen”, LF 108, 1985, pàg. 3-13. 42 Cf. Wilhelm SCHMIDT, Grundfragen der deutschen Grammatik. Einführung in die funktionale Sprachlehre, Berlín, 1965. 43 Simon C. DIK, Coordination. Its Implication for the theory of general linguistics, Amsterdam, 1968. 44 Kenneth Lee PIKE, Language in Relation to a Unified Theory of the Structure of Human Behavior, Paris & Den Haag, 1967 3; Alton L. BECKER, “Conjoining in a tagmemic grammar of English”, Georgetown Monographs on Language and Linguistics 20, 1967, pàg. 109-121; John T. PLATT, Grammatical meaning and grammatical form, Amsterdam, 1971. 45 Emilio CRESPO, “Sintaxis de los elementos de relación en griego clásico”, dins Francisco RODRÍGUEZ ADRADOS & Alfonso MARTÍNEZ DÍEZ (ed.), Actas del IX Congreso Español de Estudios Clásicos II, Madrid, 1997, 3-42, pàg. 9: Las funciones semánticas no forman compartimentos homogéneos ni conjuntos disjuntos, sino un continuum. Las funciones son grupos de haces de relaciones semánticas, algunas prototípicas por compartir todos o muchos rasgos semánticos, y otras puramente marginales por compartir sólo algun(os) rasgo(s) semántico(s). 17

les seues relacions mútues i perquè no conformen una sola matèria d’estudi. Partirem sempre de la sintaxi, que constitueix el nostre objectiu. La unitat de morfologia i sintaxi fou reconeguda al VIè Congrés Internacional de Lingüística, celebrat a París l’any 1948, i aquesta orientació ha gaudit d’un ampli reconeixement fins als nostres dies.46 Tanmateix, i paral·lelament a la represa de l’atenció a la morfologia per part dels estudiosos de llengües diferents de l’anglès, hel·lenistes i llatinistes han tendit a separar ambdues disciplines. No es tracta només de l’existència d’una tradició escolar –que sí que integra, en el pla de l’aprenentatge, fonètica i morfologia–, sinó d’una exigència derivada del caràcter de la sintaxi grega i llatina 47. Els antics ja es referien a morfologia i sintaxi en termes d’una dicotomia forma/funció, que bona part de la lingüística moderna, de De Saussure ençà, ha recollit sense variacions 48. Però aquesta raó teòrica no és condició suficient per a oposar morfologia i sintaxi. Més gran és el pes d’un doble argument basat directament en el sistema del grec antic (i del llatí): si els defensors de la morfosintaxi al·ludeixen a la importància decisiva de les desinències casuals i els morfemes verbals (de tema, temps, veu, etc.) com a determinants de l’anàlisi sintàctica, cal recordar que moltes funcions no són expressades per cap morfema específic 49. És el cas, per exemple, de la veu i l’aspecte. Al mateix temps, moltes de les formes, desinencials o no, presenten en els textos, per raons diverses i sovint segons una evolució que pertany al domini de la història de la llengua, funcions diferents de les esperades. Per consegüent, cal dissociar l’estudi de formes i funcions, que no sempre coincideixen, fins i tot quan trobem cadascuna ben representada a una mateixa paraula. Res no ens diu, per exemple, que pivptw representa una funció diatètica passiva 50 i que, en canvi, hjdunhvqh no l’expressa pas 51. Molt més complexa encara és la relació entre sintaxi i semàntica, en primer terme perquè afecta de ple zones del llenguatge inassequibles a l’anàlisi, i que pertanyen igualment al sistema com a tal i als parlants. En principi, si s’admet l’existència d’un sistema lingüístic 46 No obstant aquest fet, cal reconèixer que la separació de morfologia i sintaxi depèn en gran mesura de l’escola lingüística que faça al cas. 47 Cf. Luis MICHELENA, “Gramática generativa y lingüística histórica”, RSEL 1, 1971, 211-233, esp. pàg. 225-226, sobre la necessitat de conèixer prou àmpliament els aspectes morfològics abans d’entrar en qüestions sintàctiques d’una certa complexitat. 48 Cf. Antonio LLORENTE MALDONADO DE GUEVARA, “Morfología y Sintaxis. El problema de la división de la gramática”, Teoría de la lengua e historia de la lingüística, Madrid, 1967, pàg. 238: La forma y la función o significación gramatical son los dos componentes del aspecto gramatical del lenguaje y de los signos lingüísticos. L’obra de Llorente s’adscriu al corrent inspirat en la glossemàtica de Hjelmslev i la seua escola. 49 Hem d’admetre, tot i que en el grec antic la seua importància és escassa, el caràcter morfosintàctic de l’ordre de paraules, en el sentit que resulta pertinent, d’acord amb les seqüències habituals en la llengua en qüestió, en la jerarquització de les funcions sintàctiques al si de cada oració i sobretot als períodes plurioracionals. Es així com l’ordre de paraules esdevé un morfema suprasegmental. Vegeu al respecte Zelig S. HARRIS, Methods in Structural Linguistics, Chicago, 1951. 50 Cf. Hom. Il. I 242 eu\t j a]n polloi; u{f j {Ektoro" ajndrofovnoio qnh/vskonte" pivptwsin. 51 Cf. Th. IV 129, 4 (...) kai; traumatizovmeno" uJp j aujtw'n oujk hjdunhvqh biavsasqai. 18

universal, comú a tot el llenguatge humà, pot arribar-se a plantejar la correspondència de les funcions sintàctiques amb les semàntiques. Així ho fa l’anomenada gramàtica del cas, desenvolupada per Fillmore dins el marc teòric del generativisme. 52 Segons la seua proposta, el cas té una plasmació virtual en el nivell morfològic o en el sintàctic, però en realitat s’inscriu dins l’esfera semàntica del llenguatge. D’aquí prové la teoria chomskiana del règim i el lligam 53. Val a dir que aquesta anàlisi contradiu absolutament l’antiga visió romàntica de la identitat de cada llengua, equivalent a la independència de la nació que la parla, i que expressa una visió del món (Weltanschauung en la formulació de l’època) pròpia també d’aquella cultura nacional. Aquesta equivalència de llengua, cultura i nació, molt present encara en la formació dels neogramàtics, subjau en bona part de la producció gramatical dels hel·lenistes i llatinistes, sense que puguem dir-ne que ha estat una influència positiva. En tot cas, la gramàtica grega fa una lectura més aviat restrictiva de la interrelació de sintaxi i semàntica. Hom reconeix en totes dues, certament, la mateixa importància teòrica 54, però tot seguit es recorda que la semàntica es subordina a la sintaxi 55, de la mateixa manera que es negarà la distinció universal entre ambdues 56. Però el gran retret consisteix –a dreta llei, en realitat– a denunciar el caire escolar que adopten la major part d’estudis basats en categories semàntiques mal definides, com són les que el model generatiu reconstrueix a l’anomenada estructura profunda 57. La superficialitat paradoxal d’aquesta mena d’anàlisi xoca frontalment amb les necessitats derivades de l’estudi de llengües com les clàssiques, que per definició impliquen la traducció de textos literaris de gran complexitat gramatical, tant morfològica com sintàctica. Fins i tot, si prescindíem de les especials característiques de sistemes sintàctics com el grec o el llatí, hel·lenistes i llatinistes subratllen les dificultats inherents a l’anàlisi semàntica de textos literaris 58. Des d’un punt de vista menys teòric, cal reconèixer que la identificació d’una classe de paraules es fa molt sovint gràcies a procediments de caire sintàctic i no semàntic 59. D’altra banda, la reducció d’una oració al nivell semàntic es fa difícil sense el concurs de la sintaxi 60. 52 Charles FILLMORE, “The Case for Case”, in Emmon BACH & Robert T. HARMS (ed.), Universals in Linguistic Theory, Nova York, 1968, pàg. 1-88. 53 Noam CHOMSKY, Lectures on Government and Binding, Dordrecht, 1981. Vegeu també Nicolas RUWET, Introduction à la grammaire générative, Paris, 1968. 54 F. RODRÍGUEZ ADRADOS, “Reflexiones sobre semántica, sintaxis y estructura profunda”, RSEL 6, 1976, 1-25, pàg. 1. 55 F. RODRÍGUEZ ADRADOS, "Reflexiones…", pàg. 3. 56 F. RODRÍGUEZ ADRADOS, "Reflexiones…", pàg. 15-16. 57 F. RODRÍGUEZ ADRADOS, "Reflexiones…", pàg. 4. 58 Eulalia RODÓN, “Función semántica y nivel lingüístico”, RSEL 1, 1971, 391-401, pàg. 394. 59 F. RODRÍGUEZ ADRADOS, “Subclases de palabras, campos semánticos y acepciones”, RSEL 1, 1971, 335-354 (Estudios de Semántica y Sintaxis, Barcelona 1975, 177-196), pàg. 336-337. 60 Cf. Carlos GARCÍA GUAL, “Análisis sintáctico y categorías semánticas”, Em 34, 1966, 287-294, pàg. 294; F. RODRÍGUEZ ADRADOS, “Reflexiones…”, pàg. 1. Justament al contrari, l’anàlisi semàntica sovint esdevé del tot irrellevant per a l’anàlisi sintàctica, cf. F. RODRÍGUEZ ADRADOS, “Subclases…” pàg. 353. 19

Una altra objecció a la viabilitat d’una anàlisi semanticosintàctica es refereix a la rellevància del context per a la identificació del valor de moltes paraules 61. Per tant, la tasca de destriar tot dos àmbits esdevé una empresa d’èxit molt dubtós. Més encara si neguem, com dèiem abans, l’existència d’uns criteris semàntics universals, substituïts en cada llengua pels seus propis referents 62. També la sintaxi i la fonologia comparteixen diversos camps d’actuació. Això es deu al caràcter de prosodemes suprasegmentals que presenten els trets fonètics de l’entonació i l’accent. Aquest aspecte guarda una forta relació amb el problema de l’estudi de l’ordre de paraules. Finalment, caldria ressenyar les relacions entre la sintaxi i l’estilística, que alguns tractadistes semblen confondre 63, però que es poden distingir amb claredat 64. Des d’un punt de vista estrictament gramatical, s’ha d’acceptar que bona part de recursos estilístics es basen en determinats usos sintàctics: per exemple, l’ordre de paraules es troba a l’origen de l’anàfora, l’epístrofe, el quiasme, l’antítesi, l’homeotèleuton, l’hipèrbaton, les clàusules rítmiques, etc. També l’ús de les partícules, de la parataxi, l’asíndeton i la coordinació, dels modes, el temps, les persones i les veus, de les perífrasis, etc., proporcionen al text un valor estilístic concret. Ara bé, no hem d’oblidar, en un pla més ampli, que aquests usos sintàctics es deuen a necessitats expressives que tenen en l’estil el seu epifenomen lingüístic. Sintaxi i estil guarden, doncs, una relació complexa i constant, però que tanmateix convé de separar segons que ens atinguem a l’una o a l’altra.

61 Eulalia RODÓN, op. cit., pàg. 400. 62 Així ho fan F. RODRÍGUEZ ADRADOS, “Reflexiones…”, pàg. 15-16; E. RODÓN, op. cit., pàg. 397-399. 63 Així, per exemple, Eduard SCHWYZER i Anton DEBRUNNER titulen el segon volum de la seua Griechische Grammatik amb un expressiu Syntax und Stylistik. 64 Cf. Jean CARRIÈRE, “Avant-Propos”, Stylistique Grecque. L’usage de la prose attique, Paris 19679, pàg. 1-2. 20

Tema 2. L’oració simple. El predicat verbal. 1. L’oració simple. El principi bàsic de qualsevol estudi sintàctic és el de l’adaptació, de forma que els significats i les funcions de les paraules han d’adequar-se a la seua situació dins l’oració, concebuda com a espai principal de les relacions sintagmàtiques. Les paraules per si soles no donen explicació de la sintaxi oracional, com ja asseverava Plató en el Sofista en tractar de substantius i verbs.65 Començarem, doncs, per la definició de l’oració simple. La gramàtica antiga ha definit l’oració com la unió d’un subjecte i un predicat, segons allò que estableixen Plató en el Cràtil i Aristòtil en el De interpretatione, per bé que entre tots dos pensadors sorgeix una divergència ben important; mentre que Plató creu impossible la formulació d’oracions exemptes de subjecte, Aristòtil es limita a certificar la necessitat de la presència del predicat.66 Res no obsta, això sí, perquè reconeguem tant la possibilitat d’una pluralitat de nuclis de l’oració (tant de subjectes com de verbs, el que dóna origen a oracions pluriverbals o compostes), com la de l’ampliació d’una oració mitjançant determinacions del nucli nominal i complementacions del nucli verbal. És així com la gramàtica antiga estudia la coordinació, la subordinació i la parataxi, els règims, la concordança, els predicats nominals, etc. Subsistia, tanmateix, la qüestió de la jerarquia dins les relacions oracionals entre subjecte i predicat. La impossibilitat d’una anàlisi que arribés a superar aquest obstacle va conduir els gramàtics de l’època hel·lenística a una solució de compromís, per la via de les definicions lògiques, no pas estrictament lingüístiques, de l’oració. Així, Dionisi el Traci la defineix com a una unitat de sentit: lovgo" dev ejsti pezh'" levxew" suvnqesi" diavnoian aujtotelh' dhlou'sa,67 i Priscià no fa altra cosa sinó traslladar al llatí tant la metodologia com la definició. 68 La tradició occidental ha continuat en la mateixa línia, com ho assevera, per exemple, la gramàtica de Port-Royal.69 La lingüística moderna ha procedit a l’estudi de l’oració des de perspectives molt diverses, incloent-hi les psicològiques i retòriques, entre d’altres, bo i començant per oposar-la 65 Pl. Soph. 262 Oujkou'n ejx ojnomavtwn me;n movnwn sunecw'" legomevnwn oujk e[sti pote; lovgo", oujd j au\ rJhmavtwn cwri;" ojnomavtwn lecqevntwn etc. (Per consegüent, en cap cas no és possible una oració mitjançant substantius pronunciats sols dins la seqüència, ni tampoc, a la inversa, mitjançant verbs pronunciats sense el concurs de substantius.) 66 Pl. Soph. 262 e: levxw toivnun soi lovgon sunqei;" pra'gma pravxei" di j ojnovmato" kai; rJhvmato". Arist. De int. 19 b e[stai pa'sa katavfasi" h] ejx ojnovmato" kai; rJhvmato" h] ejx ajorivstou ojnovmato" kai; rJhvmato". a[neu de; rJhvmato" oujdemiva katavfasi" oujd j ajpovfasi". 67 D.T., Ars 11, 1-2. 68 Prisc., Institutiones grammaticae II 15: oratio est ordinatio dictionum congrua, sententiam perfectam demostrans. Diom. –ed. Keil, pàg. 300-: oratio est structura uerborum composituo exitu ad clausulam terminata. 69 Antoine LANCELOT & Claude ARNAULD, Grammaire générale et raisonnée, Paris, 1660, defineixen l’oració com a l’expressió oral d’un judici. 22

a la paraula. En termes molt genèrics, l’oració pertany, segons que explica De Saussure, al pla de la parla, per la qual cosa cal situar-la al nivell sintagmàtic, 70 mentre que la paraula pertany a la norma.71 Resulten abundoses les definicions que remunten als gramàtics grecs, bé a Plató i Aristòtil, bé a Dionisi el Traci.72 D’una manera ben semblant, per a Bloomfield, l’oració és tota aquella forma lingüística independent no inclosa per cap construcció gramatical dins una forma lingüística més ampla.73 Ara bé, quan s’ha provat de buscar una definició més concreta, el problema de la relació entre subjecte i predicat ha aflorat de bell nou. Així, Martinet no fa sinó repetir l’estat de coses de la teoria aristotèlica, en afirmar la necessitat de la presència del verb.74 Un cas especial ens el presenten, tant en les llengües clàssiques com en les modernes, les oracions impersonals, és a dir, aquelles que aparentment no tenen subjecte. La gramàtica antiga resolia tots aquest casos acudint a la figura retòrica de l’el·lipsi, tant si es tractava dels anomenats verbs meteorològics, com dels verbs que expressen necessitat, possibilitat o conveniència, etc.75 Una solució per a aquesta aporia proposa la distinció, formulada per Alarcos, entre el subjecte gramatical, que seria obligatori i universal, i el subjecte lèxic, present només allà on el parlant el cregués necessari o escaient. 76 Una terminologia molt semblant és la de Kuroda, el qual parla de judicis tètics i categòrics: els tètics no farien sinó constatar una sola mena de realitat o sensació, però sense fer-hi la més mínima especificació, i 70 Ferdinand DE SAUSSURE, Curso de lingüística general, vol. 2. 71 Elvira GANGUTIA ELÍCEGUI, “Comienzos del análisis en unidades lingüísticas: la palabra”, RSEL 5, 1975, 433-450. 72 Vegem-ne un parell d’exemples: la gramàtica generativa defineix l’oració com la unió estructural d’un sintagma nominal, SN, amb un sintagma verbal, SV. Sobre la definició de Dionisi el Traci es forja la següent de Karl BÜHLER, Sprachtheorie: die Darstellungsfunktion der Sprache, Jena 1934, pàg. 364-365: “(...) l’oració és una unitat lingüística funcional, simple, independent i completa (...), tota unitat de sentit del discurs humà.” 73 Leonard BLOOMFIELD, The Language, Nova York, 1933 (El lenguaje, Lima, 1964), 8.7: Each sentence is an independent linguistic form, not included by virtue of any grammatical construction in any larger linguistic form. 74 André MARTINET, Estudios de sintaxis funcional, Madrid, 1987, pàg. 308: La oposición verbonominal, en las lenguas en que han sido creadas estas nociones de verbos y de nombres, se basa en una especialización de ciertas unidades léxicas llamadas ‘verbales’ para las funciones predicativas, pero no implica necesariamente que las formas llamadas ‘nominales’ estén excluidas de esta función. La utilización que hacemos aquí de formas nominales para presentar predicados de existencia no implica, por tanto, que la lengua examinada ignore la distinción entre verbo y nombre. 75 Es tracta dels anomenats verbs metereològics, com ara u{ei, ajstravptei, cionivzei, dels d’obligació i possibilitat, com ara dei', e[xestin, prevpei, crhv, etc., i d’altres nínxols semàntics que per diverses raons no exigeixen l’expressió del subjecte. 76 Emilio ALARCOS, Gramática de la lengua española, Madrid, 1994, § 312. Vegeu també Salvador GUTIÉRREZ, “¿Es necesario el concepto ‘oración’?”, RSEL 14, 1984, 245-270, pàg. 266. Vegem-ne com a exemple el passatge següent, on l’autor no especifica el subjecte de l’oració, que és indeterminat i impossible, de fet, d’identificar amb persones concretes: Th. IV 130, 2 kai; th/' ejpigignomevnh/ hJmevra/ Nikiva" me;n tw/' hJmivsei tou' stratou' proiw; a{ma ej" ta; meqovria tw'n Skiwnaivwn th;n gh'n ejdhv/ou, Nikovstrato" de; toi'" loipoi'" kata; ta;" a[nw puvla", h|/ ejpi; Poteidaiva" e[rcontai, prosekavqhto th'/ povlei. El mateix principi d’economia lingüística s’aplica a subjectes no personals, cf. Hom. Il. XXII 319 aijcmh'" ajpevlampe eujhvkeo". D’altres vegades, tot i conèixer el subjecte real de l’oració, l’autor l’omet, cf. Th. I 109, 3 wJ" de; aujtw'/ ouj proucwvrei (sc. ta; crhvmata) kai; ta; crhvmata a[llw" ajnhlou'to ktl. 23

estructuralment estarien compostos per un sol element. 77 Tanmateix, l’anàlisi de la naturalesa lògica de l’oració no sembla suficient per a una explicació satisfactòria de les construccions impersonals. Creiem més encertada una metodologia que atenga específicament l’estudi del subjecte oracional.78 Durant molt de temps, s’ha cregut que la distinció entre substància i acció, nom i verb, era manifesta i clara a partir de Plató. Més recentment, però, s’ha tendit a matisar molt aquesta qüestió.79 Tot i això, si acceptem des d’un punt de vista lògic que en l’oració intervenen un tema i un rema, en els termes habituals a la pragmàtica, la manca del primer representa una molt notable anomalia. En canvi, Rosén accepta per a l’indoeuropeu, ja en una fase molt antiga, l’existència d’oracions averbals, que es distingirien de les verbals pel seu caire universal i intemporal.80 Sobretot per l’estudi de determinades llengües eslaves, la sintaxi generativa admet l’existència d’estructures oracionals impersonals.81 L’exemple del rus és prou il·lustratiu, ja que s’hi reconeixen fins a quatre tipus de construccions impersonals: les oracions intransitives o passives amb datiu, o que tenen com a subjecte un partitiu en oració negativa; 82 les oracions transitives el règim de les quals és una persona; les oracions transitives on s’expressa la noció de beneficiari; i les oracions de verb metereològic. Amb excepció d’aquest últim cas, la noció de beneficiari o, en el seu defecte, la d’agent subjau a tots aquests casos, el que demostra com, des d’un punt de vista lògic, no n’hi ha un autèntic buit del subjecte.

77 Sige-Yuki KURODA, “The categorical and the thetical judgment”, Foundations of Language 9, 1972, 153-185 (“Le jugement catégorique et le jugement thétique: exemples tirés de la grammaire japonnaise”, Langages 30, 1973, 81-110). El concepte de judici tètic prové de la filosofia, l’autor del qual és Franz C. BRENTANO, Psychologie von empirischen Standpunkt, Leipzig, 1874. Per a tractaments recents d’aquesta perspectiva, orientada per una interpretació semàntica, vegeu Hans-Jürgen SASSE, “The thetic/categorical distinction revisited”, Linguistics 25, 1987, 511-580; William LADUSAW, “Thetic and Categorical, Stage and Individual, Weak and Strong”, in Mandy HARVEY & Lynn SANTELMANN (ed.), Proceedings from Semantics and Linguistic Theory IV, Cornell UP, 1994, 220-229. 78 Cf. Edward L. KEENAN, “Towards a universal Definition of ‘Subject’”, in Charles N. LI (ed.), Subject and Topic, Nova York, 1976, 303-333. 79 Cf. E. GANGUTIA, op. cit., pàg. 342: A mi entender, rJhvmata es para Platón todo lo que no es ojnovmata: adjetivos, pronombres, verbos, en una serie indiferenciada todavía. (...) Puede pensarse que rJhvmata es una unidad combinatoria de unidades de significado en la que intervienen ojnovmata. 80 Haiim B. ROSÉN, “Sur quelques types de prédication en indo-européen ancien”, Etrennes M. Lejeune, París, 1978, 217-222, especialment la pàgina 218. Sobre l’oració simple hem d’esmentar l’antic treball de Karl BRUGMANN, Die Syntax des einfaches Satzes im Indogermanischen, Berlin & Leipzig, 1925. 81 Helena KURZOVÀ, “Transformational Grammar and Greek Syntax”, Eirene 10, 1972, 21-52, pàg. 28. De fet, la construcció impersonal és força abundosa a les llengües eslaves, cf. pol. chodzi o o pieni dze, és qüestió de diners. Vegeu sobre això Ferdinand LIEWEHR, “Zur sogenannten unpersönlichen Ausdrucksweise im Slavischen”, ZfSlawistik 3, 1958, 197-208. Oracions impersonals, tanmateix, es registren en totes les llengües europees, inclòs el basc. 82 José S. LASSO DE LA VEGA, Sintaxis griega I, Madrid, 1968, pàg. 431, a propòsit d’Hom. Il. XIII 191. Per a exemples d’època clàssica, vegeu Hdt. III 102, 2; Ar. Vesp. 352; X. HG VI 2, 20. 24

2. Predicació, atribut i aposició. La predicació és definida com a un universal lingüístic, que en les llengües indoeuropees històriques presenta un doble nucli, segons que ens referim al sintagma nominal o al sintagma verbal. La parcial unitat morfològica nominal-verbal, reconstruïble en virtut de nombroses dades per a l’indoeuropeu comú, no sembla haver estat mai acompanyada per una unitat de caràcter sintàctic. La sintaxi contemporània accepta com a tipus de predicacions una sèrie de circumstàncies (substància, qualitat, mode, temps, lloc, etc.) que coincideixen amb les categories aristotèliques de l’ésser. La gramàtica tradicional entén per predicat tot allò que referisca al subjecte oracional –no necessàriament identificable amb l’agent real del procés verbal en qüestió. En les llengües flexives, això implica una relació de concordança de gènere i cas –si s’escau– i nombre. Tanmateix, en la gramàtica moderna s’utilitza el terme predicat per designar el verb. Per altra banda, el predicatiu és una classe de determinació d’un substantiu, amb el qual guarda la relació de concordança. L’ambigüitat funcional el fa un complement molt làbil, que sembla solapar-se amb d’altres categories. Sembla oportú de limitar-ne l’aparició a uns verbs concrets, els estimatius, els apel·latius i els electius en veu activa. Martinet defineix el predicatiu com a un sintagma equivalent a una oració, per tal com proporciona una informació completa. Ara bé, la gramàtica moderna també pot dir predicatiu del sintagma verbal. La gramàtica tradicional defineix l’atribut com aquell element nominal mancat de sentit si no se l’analitza unit al substantiu que qualifica o determina, i amb el qual concerta. La teoria tradicional veu l’atribut com un predicat degradat,83 l’abast funcional del qual no podria arribar a modificar de debò el sentit del substantiu a què refereix, sinó tan sols a limitar-lo. En canvi, en la gramàtica moderna per atribut entenem qualsevulla determinació, inclosos, per exemple, els genitius, els adverbis, els sintagmes preposicionals o les oracions de relatiu. Un tipus especial d’atribut, immediat al subjecte, és el de l’aposició, des del punt de vista sintàctic encara més mancada d’autonomia que l’atribut en si.

3. L’oració nominal pura. L’estudi de l’oració nominal, també definida com a oració nominal pura, traducció de l’alemany reine Nominalsatz, d’ací endavant ONP, ha estat dificultat per dos problemes de mètode que impedien de reconèixer l’autonomia d’aquesta construcció sintàctica. En primer lloc, la gramàtica aristotèlica identifica, des d’una perspectiva lògica, les construccions 83 Hermann PAUL, Prinzipien der Sprachgeschichte, Tübingen, 19606, pàg. 140. 25

nominals i les verbals, segons que tinguen com a nucli un nom o un verb. 84 També els autors de la Grammaire générale et raisonnée identificaven les oracions nominals i verbals, anàlisi que heretaran al seu torn els neogramàtics. 85 Des d’aquest punt de vista, tan sols quedaria l’estudi estilístic de l’oració nominal pura, un cop negada tota particularitat en el pla funcional. Segonament, la distinció entre la ONP i l’el·lipsi, qüestió que abordarem en l’epígraf següent, ha fet confondre ambdues construccions, tant en la gramàtica antiga com en els primers estudis moderns.86 Per un procediment metodològic que creiem incorrecte, però almenys centrat ja en una anàlisi més pròpiament sintàctica de la qüestió, s’ha tendit a veure en l’oració nominal pura la resta d’un estadi arcaic dins l’evolució de les llengües indoeuropees. El fet que la ONP sigui regular en el rus modern va induir també a veure-hi un arcaisme de l’eslau, que hauria mantingut una situació propera a la que trobem en la llengua homèrica o en els Vedes. Així, Delbrück explica les oracions nominals pures, ras i curt, com a construccions anteriors a la constitució d’un verb copulatiu,87 i Jacobi proposava que els compostos bahuvrihi s’haurien originat a partir d’oracions nominals pures, tot situant aquestes en els inicis del desenvolupament de la sintaxi indoeuropea. 88 Igualment, Lasso en parla en termes de primitivisme gramatical, dins una formulació que sembla barrejar la sintaxi amb l’antropologia.89 L’error en què al nostre parer incorre aquest plantejament és el de concebre l’oració nominal pura com una construcció incompatible amb l’existència d’un sistema verbal mínimament desenvolupat. Devem precisament a Brugmann una resposta a aquesta consideració evolucionista, en haver estat el primer a observar que una isoglossa grecoiraniana (una més, dins l’esquema brugmannià) indica que les oracions copulatives nominals devien haver estat una construcció habitual en l’indoeuropeu comú.90 84 Arist. Met. 4, 7 oujde;n ga;r diafevrei to; a[nqrwpo" uJgiaivnwn ejsti;n h] to; a[nqrwpo" uJgiaivnei h] to; badivzwn ejsti;n h] tevmnwn tou' a[nqrwpo" badivzei h] tevmnei. 85 Cf. Gottfried HERMANN, De emendanda ratione Graecae grammaticae, Leipzig 1801, a propòsit de construccions verbals com ara sol oritur, uiuo, equivalents des del punt de vista semàntic a les construccions nominals sol oriens est, ego uiuens sum (prenem la citació de Berthold DELBRÜCK, Vergleichende Syntax der Indogermanischen Sprachen I, Estrasburg, 1893, pàg. 27-28). 86 Val com a exemple el de W. WILKE, De ellypsi copulae uerbi ei\nai in fabulis Euripideis, Breslau, 1877. 87 Berthold DELBRÜCK, Vergleichende Syntax der indogermanischen Sprachen (= Karl BRUGMANN & Berthold DELBRÜCK, Grundriss der vergleichenden Grammatik der indogermanischen Sprachen V), III, Estrasburg, 1900, pàg. 117 ss. 88 Hermann JACOBI, Compositum und Nebensatz, Bonn, 1900, pág. 24. 89 José S. LASSO DE LA VEGA, La oración nominal en Homero, Madrid, 1955, pàg. 21: La oración nominal pura (...) responde (entiéndase bien, lo que es heredado, no procedimiento estilístico) a una manera quizá menos ‘lógica’ de expresión, pero más primitiva, a un tipo de frase del que se halla ausente toda base o característica verbal. 90 K. BRUGMANN, op. cit., pàg. 121: Danach wäre der Typus ohne Verbum älter als der Typus mit Kopula, und man hätte in den kopulalosen Sätzen Angehörige dieses älteren Typus zu erblicken, mithin eine Ellipse der Kopula überhaupt nicht anzunehmen. Ich stimme sieser Ansicht zu, nehme aber dabei an, dass in der letzten Periode der Ursprache die Sätze mit rein nominalem Prädikat auf ein verhältnismässig enges Gebiet beschränkt waren. Dieser Zustand ist in die Einzelsprachen überliefert, und dort im Laufe der Geschichte weiterer Umwandlung unterworfen gewesen. El domini a què es refereix Delbrück comprèn els grups indoiranià, 26

L’atenció a l’oració nominal pura com a construcció sintàctica té un segon punt d’inflexió en un estudi d’Antoine Meillet, publicat el 1908, i que concorda en l’essencial amb les observacions de Brugmann i Delbrück. 91 Ara bé, a diferència d’aquests autors, el gran comparatista francès estableix el caràcter anòmal de la ONP en la major part de llengües indoeuropees,92 mentre qualifica d’innovació l’ús regular que en fa el rus modern, a diferència d’altres llengües eslaves.93 En l’indoeuropeu comú, la ONP només hauria estat habitual dins uns esquemes dominats per determinades condicions sintàctiques o semàntiques: la ONP hauria estat utilitzada per a l’expressió de gnw’mai, amb adjectius de gènere neutre, amb substantius que expressen necessitat o possibilitat, amb adjectius verbals tant de possibilitat com d’obligació, i en oracions negatives.94 Aquesta formulació de Meillet ha esdevingut canònica, amb lleus modificacions, degudes a Guiraud, Mawet i Lasso, 95 que no han afegit cap orientació sintàctica nova. L’estudi de Benveniste constitueix una tercera fita, que destaca per la interpretació de l’oració nominal pura en termes pragmàtics –retòrics, si se’n vol dir–, en establir-ne el principi funcional en el caire donat a la informació facilitada. Segons Benveniste, la manca del verb faria de la ONP un mitjà d’expressió de conceptes i judicis de caràcter universal; altrament dit, el verb és en si finit, en estar lligat a la noció de procés i alhora a la de temps, per bé que aquesta darrera no n’és exclusiva.96 Per aquesta raó, la ONP resultaria més apta per al discurs, i l’oració verbal per a la narració.97 La lingüística moderna ha afegit nous elements de debat a propòsit de la ONP. Kurzovà, d’acord amb el model de la sintaxi generativa, explica aquesta construcció com la constituïda per dos elements nominals.98 També mereix atenció l’observació de Lühr, en qüestionar la necessitat d’un verb en mode personal com a nucli oracional.99

eslau i grec. 91 Antoine MEILLET, “La phrase nominale en indo-européen”, MSL 14, 1906-1908, 1-26, pàg. 14: Dans l’ensemble, le grec et l’indo-iranien s’accordent à présenter la phrase nominale pure comme une construction normale et librement employée là ou`le verbe devrait être à la 3e. personne du présent de l’indicatif, ou, d’une manière générale, au présent de l’indicatif si la personne est suffisamment indiquée sans l’intervention d’une forme verbale; cet usage doit donc passer pout indo-européen etc. 92 A. MEILLET, op. cit., pàg. 15. 93 A. MEILLET, op. cit., ibid. 94 A. MEILLET, op. cit., pàg. 15-20. 95 Charles GUIRAUD, La phrase nominale, d’Homère à Euripide, Paris 1962; Francine MAWET, “Un problème controversé: la phrase nominale”, AC 40, 1972, 440-454; J. S. LASSO DE LA VEGA “Sobre la oración nominal en ático”, Em 20, 1952, 308-336, i La oración nominal en Homero, Madrid, 1955. 96 Émile BENVENISTE, “La phrase nominale”, BSL 46, 1950, 19-36, especialment la pàgina 22. Aquesta teoria és represa per J. S. Lasso de la Vega, La oración nominal en Homero, pàg. 26. 97 É. BENVENISTE, op. cit., pàg. 32. 98 H. KURZOVÀ, op. cit., ibid. 99 Rosemarie LÜHR, “Der Finitheits-Faktor als sprachtypologischer Parameter”, HS 111, 1998, 347368. 27

4. L’oració el·líptica. L’el·lipsi ha estat considerada per molts estudiosos de la gramàtica grega més com un simple recurs estilístic que no com la construcció oracional que és 100. Kurzovà recull la tendència en les construccions el·líptiques com una de les característiques de la sintaxi del grec antic,101 per bé que aquí caldria remarcar el caire de textos a què ens referim, atesa la gran diferència d’ordre sociolingüístic entre l’èpica, la comèdia o la historiografia, posem per cas, en consonància amb l’aportació de Benveniste. La pròpia Kurzovà distingeix fins a tres tipus d’el·lipsi, segons que resulti elidit el subjecte, el règim o qualsevol altre complementador. 102 Té raó també l’estudiosa txeca en atribuir gran part de la importància de l’el·lipsi a la sintaxi grega a la relativa llibertat del verb quant a l’ordre de paraules.103 Per a la distinció entre l’el·lipsi i l’oració nominal pura, hem de recórrer necessàriament al context sintàctic: així com la ONP es configura com una construcció autònoma des de la doble perspectiva sintàctica i semàntica, l’el·lipsi és possible només dins el marc de la sintaxi del període, ja que només el context permet d’identificar el verb elidit.104

5. El predicat verbal. La transitivitat. Restriccions del predicat verbal. La transitivitat és una de les funcions més interessants del predicat verbal, a més de ser-ne exclusiva. Allen ha mostrat, pel que fa a les llengües indoeuropees i en especial algunes de caucàsiques, el lligam existent entre l’expressió de la possessió i la de la transitivitat, atès que el cas utilitzat amb valor de pertinença (el genitiu en l’armeni, l’ergatiu en el cabardí, el cas oblic en l’ubikh, el genitiu al lak, el datiu en certes construccions del georgià) acompleix també les funcions de subjecte en l’oració transitiva. 105 D’aquesta relació entre transitivitat i possessió veiem encara traces, en el grec antic, tant en les oracions perifràstiques com en les que tenen com a nucli un perfet, on el subjecte oracional i lògic no apareix en nominatiu, sinó en un datiu que, en origen, és clarament possessiu. En l’antic indi s’aprecia el mateix a les construccions amb participi passiu i amb gerundiu –una mena de perífrasi, per tant–, on el subjecte no és l’habitual de les oracions passives, l’ablatiu, sinó un genitiu.106 100 Cf. Raphaël KÜHNER, Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II-2, Hannover, 1904, pàg. 561 i seg. Eduard SCHWYZER & Anton DEBRUNNER, Griechische Grammatik II. Syntax und Stilistik, Berlín, 19503, pàg. 620. 101 H. KURZOVÀ, “Die textsyntaktischen Regeln des griechischen”, Eirene 16, 1978, 51-58, pàg. 54-55. 102 H. KURZOVÀ, “Die textsyntaktischen...”, pàg. 55-56. 103 H. KURZOVÀ, “Die textsyntaktischen...” pàg. 56. 104 Erhard SCHIEFER, “Zur Abgrenzung von Nominalsatz und Ellipse”, ZVS 88, 1974, 199-217. 105 W. Sydney ALLEN, “Transitivity and Possession”, in Fred Walter HOUSEHOLDER (ed.), Syntactic Theory. 1. Structuralist. Selected Readings, Aylesbury 1972, 82-90 (Language 40, 1964, 337-343). 106 Arthur MACDONNELL, A Vedic grammar for students, Oxford, 1916, pàg. 321, l’explica com una variant del genitiu possessiu. 28

La teoria de la dependència, formulada per Tesnière el 1959, postula que cada verb és susceptible de rebre un o diversos règims, anomenats actants. Les relacions entre el verb i cadascun d’aquests actants són les valències.107 Un dels objectius de la teoria és la de difuminar la vella i poc profitosa distinció entre verbs transitius i intransitius, desmentida per la pràctica en gairebé totes les llengües. 108 Es contempla també, com és lògic, una valència zero, pròpia, en aquest cas, dels anomenats verbs metereològics i similars. Les restriccions del predicat verbal es corresponen amb la seua mateixa capacitat per a l’expressió del mode, la diàtesi, l’aspecte, el temps i l’Aktionsart, 109 cosa que dóna compte de l’existència de verbs defectius, com ara els actiua i media tantum, o de formes defectives en si, com els imperfets en *–sk-, que no presenten augment. Nombrosos autors remeten aquestes restriccions, un cop més, a raons d’ordre semàntic, 110 el que probablement no donarà satisfacció de la totalitat de casos de restricció. Classificacions semàntiques rellevants per a l’estudi de la sintaxi són les que se centren en incompatibilitats entre predicat verbal i subjecte i/o règim. Així, per exemple, els uerba dicendi ac intelligendi haurien de construir-se amb un subjecte humà.

107 Louis TESNIÈRE, Éléments de syntaxe structurale, Paris 19652 (19551). La teoria va estar directament i clara manllevada a la química de la molècula i les partícules. 108 Cf. córrer (una cursa), dormir la migdiada. 109 H.B. ROSÉN, op. cit., pàg. 218. 110 Manfred BIERWISCH, “Eine Hierarchie syntaktisch-semantischer Merkmale”, Studia grammatica 5, 29-86; S.-Y. KURODA, “Remarks on selectional restrictions and presuppositions”, in Ferenc KIEFER (ed.), Studies in Syntax and Semantics, Dordrecht, 1969, 138-167 (“Remarques sur les présuppositions et les contraintes de sélection”, Langages 14, 1969, 52-80).

29

Tema 3. Les categories nominals. En el grec antic, llengua flexiva de molt rica i variada morfologia, i que té a més a més nombroses llengües literàries i dialectes, les categories nominals es veuen reflectides amb una gran nitidesa. Importa poc si es produeix sovint l’amalgama de les marques de totes tres categories, gènere, nombre i cas.

1. La categoria del gènere. La primera dificultat inherent a la consideració d’aquesta categoria, que en les llengües indoeuropees és exclusiva de les formes nominals, rau en el fet que llenguatge i realitat se superposen, i que l’apreciació de les diferències es fa aquí més evident. Per aquesta raó, en el gènere gramatical semblen més acusades les desavinences que apareixen entre el dos valors, el sintàctic i el semàntic. També cal recordar que el supletivisme, els recursos lèxics, l’article (en aquelles llengües que en tinguen) i en última instància el context, compensen l’existència de nombrosos buits. Des del punt de vista morfològic, convé distingir la caracterització diferent del nom, l’adjectiu (llevat dels compostos), els pronoms relatius, demostratius i anafòrics i el verb, d’una banda; i els pronoms personals, els indefinits i els interrogatius, d’una altra. L’oposició queda establerta segons que s’expresse o no la categoria de gènere femení, però tampoc no es tracta d’un universal lingüístic, i ni tan sols d’una tendència.111 Des d’una perspectiva tipològica, la noció sexualista coexisteix amb d’altres: la vitalista (animat/inanimat), la mentalista (irracional/irracional), la semàntica, 112 la gradualista (augmentatiu/diminutiu), etc. Però en les llengües indoeuropees, tanmateix, la noció sexualista no sembla la més antiga (a banda de ser posterior a la separació de la branca anatòlica), 113 i està en evident relació amb el desenvolupament de la flexió nominal; la reconstrucció morfològica de la categoria del gènere apunta a l’existència, en l’indoeuropeu predialectal, d’un sistema 111 Les llengües semítiques distingeixen masculí i femení en els pronoms personals de segona i tercera persona, tant en el singular com en el plural, i també en el verb. L’èuscar les distingeix en el verb també. Dins de les llengües indoeuropees, el tocari presenta la mateixa distinció en el pronom de primera persona. 112 Algunes llengües australianes distingeixen: a) el gènere animat masculí, al qual s’associa el no humà animat -els animals-; b) el gènere femení i l’inanimat en general; c) els aliments no provinents d’animals; i d) d’altres. 113 L’hitita no presenta encara oposició entre masculí i femení. Holger PEDERSEN, Hittitisch und die anderen indoeuropäischen Sprachen, Copenhaguen, 1938, pàg. 19; Johannes FRIEDRICH, Hethitisches Elementarbuch I, Heidelberg 19602, pàg. 43, i Heinz KRONASSER, Etymologie der hethitischen Sprache I, Wiesbaden 1966, 106-108, intentaven d’explicar aquesta anomalia per la fusió de masculí i femení en un genus commune, dins d’un procés que afectava també la pertinència de la distinció entre animat i inanimat, oposició de rendiment irregular a causa de les múltiples disfuncions que s’hi detectarien. 31

casual ergatiu/acusatiu, superposat alhora a un sistema animat/inanimat. Tot sembla indicar que l’indoeuropeu comú va estar una llengua ergativa, que oposava un cas agent ben caracteritzat, principalment mitjançant el morfema -*s, a un cas pacient sense marca, el qual actuava també com a acusatiu en les oracions transitives, però que en les intransitives servia per a l’expressió de l’agent inanimat.114 La diferència de gènere hauria impedit tota confusió. 115 Tanmateix, en morfologitzar-se una marca d’acusatiu, la simetria del sistema quedava trencada. Es va passar, doncs, del binomi ergatiu/nominatiu (testimoniat avui per algunes llengües caucàsiques, el basc, etc.) a un binomi ergatiu/acusatiu, resolt ben aviat en nominatiu/acusatiu. Per tant, les nocions agent/pacient i animat/inanimat deixaven de ser paral·leles: l’inanimat podia funcionar com a agent d’oracions transitives, tot i la manca de marques formals. La ulterior aparició de la distinció entre animat masculí i animat femení, relativament recent i en tot cas posterior als textos hitites, 116 ha estat explicada segons dues teories diferents, l’animista i la gramatical. Segons la primera, una personificació de determinats elements inanimats, d’acord amb la creença en el mana,117 hauria dut els parlants a concebre’ls com a dotats de vida, i per tant de sexe. 118 Una resta d’aquesta situació es donaria al mateix cos 114 Per a l’origen d’aquesta teoria ergativa, cf. Christian Cornelis UHLENBECK, “Agens und Patiens im Kasussystem der indogermanischen Sprachen”, IF 12, 1901, 170-171, i “Nachtrag zu IF 12 1901, 170 ff.”, IF 13, 1902, 219-220; André VAILLANT, “L’ergatif indo-européen”, BSL 36, 1936, 93-108; i finalment André MARTINET, A Functional View of Language, Oxford 1962, 149-154. Vegeu també Jean HAUDRY, L’indoeuropéen, París 1979, pàg. 98. Una bona introducció a l’estat de la qüestió es pot llegir a Francisco VILLAR, “Las diferentes versiones de la teoría del ergativo indoeuropeo”, Ergatividad, Acusatividad y Género, Salamanca, 1983, 49-72. Per al concepte mateix d’ergatiu vegeu Claude TCHEKHOFF, Aux fondements de la syntaxe: l’ergatif, París, 1978. 115 Cf. Winfred P. LEHMANN, “On earlier stages of the Indo-European nominal inflection”, Language 34, 1958, 179-202, pàg. 198: If the gender distinctions were based on semantic differences, we might admit gender congruence for pre-Indo-European. But since they are largely based on formal distinctions, gender could not have existed until these formal distinctions were present in the language. 116 Cf. Louis HJELMSLEV, “Animé et inanimé, personnel et non-personnel”, Essais linguistiques. Travaux du Cercle Linguistique de Copenhague 12, 1959, 211-249, pàg. 227: On a l’impression que la distinction entre l’animé et l’inanimé est l’essentiel, et que les deux ‘sousgenres’ du genre ‘animé’ ne font que s’y surajouter comme une annexe. Vegeu també Kenneth SHIELDS, “Some New Observations Concerning the origin of the Indo-European Feminine Gender”, ZVS 91, 1977, 56-71. Des del punt de vista morfosintàctic, Winfred P. LEHMANN, “On earlier Stages of the Indo-European Nominal Inflection”, Language 34, 1958, 179202, pàg. 183-184, ja havia remarcat que les desinències de femení en *-i, *-a i *-u s’havien de relacionar amb marques del plural dels neutres amb el valor també d’expressió de la categoria de col·lectiu. 117 Sobre aquest concepte, originari de la cultura religiosa melanèsia, vegeu Roger KEESING “Rethinking Mana”, Journal of Anthropological Research 40, 1984, 137-156. La idea del mana fou difosa per Émile DURKHEIM en el seu llibre Les formes élémentaires de la vie religieuse: Le système totémique en Australie, París 1912 (= The Elementary Forms of Religious Life, Nova York 1995, pàg. 196-197), així com pel seu nebot i deixeble Marcel MAUSS, Essai sur le don. Forme et raison de l’échange dans les sociétés archaïques, Année sociologique 1923-1924. 118 La teoria remunta a Jacob GRIMM, Deutsche Grammatik III. Von der Wortbildung, Göttingen 1831, pàg. 345-346, però té un antecedent de relleu en l’obra de Johann Gottfried HERDER, Abhandlung über die Ursprung der Sprache, Berlin 1772, on la sistematització de la divisió en gèneres es remetia a la personificació de fenòmens naturals. Segueixen aquesta teoria, entre d’altres, Antoine MEILLET, Linguistique 32

humà, els membres del qual tindrien gènere masculí, femení o neutre segons el caràcter actiu, passiu o indiferent dels seus usos. Però no se’ns explica perquè tenim un masculí a oJ o[nux, un femení a hJ ceivr i un neutre a to; h\tor, el que desmenteix l’esmentada teoria. És cert que podem remuntar a època indoeuropea una sèrie de tendències en la concepció del gènere: els arbres o els camins solen ésser de gènere femení, però de gènere neutre els productes, i de gènere masculí els agents de tot tipus, cf. hJ oJdov", hJ kevleuqo", hJ aJmaxitov", hJ a[trapo", hJ oi\mo" / hJ fhgov", hJ ejlaiva, hJ dru'" / to; e[laion, to; su'kon, to; tevknon / oJ a[nemo", oJ potamov", oJ ijov". Finalment, la teoria animista pateix també del caràcter circular, en la mesura que la personificació fa el gènere i viceversa; que la noció de gènere ha de ser prèvia a la personificació; i que les implicacions morfològiques són desateses, perquè superen molt sovint la idea de gènere que estaria a l’arrel de cada categorització. 119 En un sentit del tot contrari, la teoria de la gramaticalització proposa que els substantius-matriu *uiros i *gwneH2, per a masculí i femení respectivament, haurien comportat l’adscripció de la major part de les paraules a algun dels dos gèneres, en un procés que demostratius com *so, sa, tod haurien contribuït a fer avançar,120 i que s’hauria tancat amb el paper de l’adjectiu. 121 Aquesta teoria, de caire analogista, tampoc no sembla satisfactòria. En grec, per exemple, la paraula per a home no és *uiros, sinó *(a)ner (cf. ai. náras, arm. áyr). Un altre punt de controvèrsia és el relatiu a la caracterització del gènere neutre, que no és pas la del morfema zero, com pensaven els neogramàtics. Ben al contrari, el neutre presenta algunes marques exclusives.122 Convé tanmateix de retenir que la seua marca de plural en els casos rectes designava en principi un col·lectiu, com veurem més endavant. En el marc de l’activitat gramatical dels sofistes, Protàgores va estar, segons els nostres testimonis, el primer a proposar una organització del gènere, que va fer atenint-se a historique et linguistique générale I, París 1921, pàg. 225, Giuliano BONFANTE, “L’animismo nelle lingue indoeuropee”, Festschrift Anton Debrunner, Berna 1954, 33-56, i, a Espanya, Francisco RODRÍGUEZ ADRADOS, Evolución y Estructura del verbo indoeuropeo, Madrid 1963, pàg. 71, que hi afegeix la concurrència de l’arrel *dha-, alletar, a més de termes com gai’a, ai\a i a[roura. 119 Així ho apunta Alberto DÍAZ TEJERA, “Sobre la categoría de género gramatical en griego antiguo y algunos problemas morfológicos”, Em 39, 1971, 383-424, pàg. 384. 120 Cf. Hermann JACOBI, Compositum und Nebensatz, Bonn 1897; Hermann LOMMEL, Studien über indogermanische Femininbildungen, Göttingen 1912, pàg. 32 i seg.; André MARTINET, “Le genre féminin en indo-européen: examen fonctionnel du problème”, BSL 52, 1956, 83-95. Per a una anàlisi més recent, cf. Rocky V. MIRANDA, “Indoeuropean gender: a study in semantic and syntactic change”, JIES 3, 1975, 199-215. 121 Karl BRUGMANN, Grundriss der indogermanischen Sprachen III-1, pàg. 96. També aquí hi ha un antecedent notable, Johann-Christoph ADELUNG, “Von dem Geschlechte der Substantive”, Magazin für die deutsche Sprache 1, 1783, 3-20, que feia determinants a cada llengua per a l’assignació del gènere el paper d’article i adjectiu. Entre els moderns, E. RISCH, Kleine Schriften, Berlin & New York 1981, pàg. 734. 122 P.e., *-d, *-n, etc. 33

consideracions d’ordre sexualista, pel que fa al contingut, i de caràcter morfològic, pel que fa al signe lingüístic.123 Les ulteriors correccions d’Aristòtil, que es va limitar a substituir el terme skeuvh pel més abstracte de metaxuv,124 i de Dionisi el Traci, que introdueix la variant to; oujdevteron i els conceptes de gènere comú i epicè,125 han arribat fins als nostres dies. A l’estagirita devem, també, l’observació que els neutres no oposen formalment nominatiu i acusatiu, el que els caracteritza com a categoria.126 Al nostre parer, l’organització de l’expressió del gènere en grec antic té un caràcter fonamental sexualista,127 mentre que l’oposició entre animat i inanimat sembla superada, com ho prova el pas de molts termes de gènere neutre a l’animat i viceversa, cf. hJ plou'to" i to; plou'to", oJ qavmbo" i to; qavmbo", etc.128 Per aquesta raó, el caràcter no marcat del gènere neutre el fa apte per a tota mena d’usos impressius, entre els quals destaquen els afectius, estimatius o despectius, cf. guvnaion, ajndravpodon, Swkrativdion, oijnavrion, misqavrion, etc.,129 a la vegada que expressa la indiferència a una consideració sexualista, cf. paidivon, tevknon, etc. Una bona part de les formes de neutre conserva, però, el seu antic valor de col·lectiu, per la qual cosa no hem d’inferir valors sintàctics de fets que tenen un origen morfològic; és el cas de mhroiv i mh’ra, kuvkloi i kuvkla, kevleuqoi i kevleuqa, respectivament cuixes/peces sacrificials, cercles/rodes de carro i rutes/rumbs.130 123 Cf. Arist. Rh. III 1407 b 7 Prwtagovra" ta; gevnh tw’n ojnomavtwn dihv/rei, a[rrena kai; qhvlea kai; skeuvh. 124 Arist. Po. 1458 a 8 aujtw'n de; tw'n ojnomavtwn ta; me;n a[rrena ta;; qevlea ta; me;n metaxuv. 125 D.T. Ars XII: gevnh me;n ou\n eijsi triva: ajrsenikovn, qhluvteron, oujdevteron: e[nioi de; prostiqevasi touvtoi" a[lla duvo, koinovn te kai; ejpivkoinon, koino;n me;n oi|on a[nqrwpo", i{ppo", ejpivkoinon de; oi|on celidwvn ajetov". 126 Arist. Soph. El. 173 b 19 seg., Po. 1458 a 8 seg. 127 Jacob WACKERNAGEL, Vorlesungen über Syntax II, Basel 1926, pàg. 5, recorda que la noció sexualista és també la dominant a la gramàtica índia, contemporània de la grega, però autònoma en el seu origen i el seu desenvolupament. 128 Cf. Alberto DÍAZ TEJERA, "El género en griego clásico. Descripción sincrónica y explicación diacrónica", RSEL 11, 1981, 13-31. 129 A. DÍAZ TEJERA, “Sobre la categoría de género...” (pàg. 399), utilitza també el mètode estructural, però afirma (pàg. 399) que el término no caracterizado representa el género neutro cuyo valor es doble, como propio de todo término no caracterizado: de un lado, el valor restrictivo-opositivo que expresa lo contrario de lo animado, es decir, lo inanimado, y, de otro, el valor que expresa la indiferencia de la oposición de forma que se introduce en el campo del término marcado. Tanmateix, més endavant (pàg. 400) defensa el valor indiferent també dins el terme marcat. Trobem més discutible la seua afirmació en “El género...” (pàg. 18), quan diu de formes com ara tevknon, qugavtrion, ajndravpodon i scortum que aquí la consideración se polariza en la dimensión de la pequeñez un objeto de uso público pero no en la consideración de lo animado e inanimado. Amb tota justícia assenyala Olivier MASSON, “Remarques sur les noms de femmes en grec”, MH 47, 1990, 129-138, pàg. 133, que l’ús de diminutius en -ion limité ou péjoratif pour des hommes, s’est considérablement développé pour des femmes etc. 130 f. J. WACKERNAGEL, Vorlesungen I pàg. 91 seg. No hi ha cap distinció, en canvi, entre stavdioi i stavdia, luvcnoi i luvcna, qemevlioi i qemevlia, etc., deguts tan sols a fluctuacions en la flexió, cf. Pierre CHANTRAINE, Morfología histórica del griego, Reus, 1974, pàg. 18. D’altra banda, convé de retenir que en l’indoeuropeu comú existia l’oposició entre neutres temàtics i atemàtics, basada en el grau d’animació propi de cada terme, cf. Manfred OSTRKOWSKI, “Zur Entstehung und Entwicklung des indogermanischen Neutrums”, 34

En el pla purament sintàctic, és funció del gènere verificar la concordança de determinat i determinant. Però convé recordar també la pertinència del gènere a l’hora de destriar oposicions semàntiques, com s’esdevé amb l’epicè. Cal subratllar en aquest punt la importància de l’article, l’ús del qual (com el de d’altres anafòrics) reforça el paper del gènere gramatical. La transcendència d’aquesta noció va arribar a obligar el sistema a crear nous femenins allà on calia, en allò que es coneix com a fenomen del paraschmatismov", i que registrem tant en els textos literaris, ja des d’Homer, com als epigràfics.131 El fenomen de la concordança, d’altra banda, adquireix una gran rellevància en una llengua com el grec, caracteritzada per un ordre de paraules força lliure. Pense’s que en llengües d’ordre de paraules estricte, com l’anglès i en menor mesura el francès, la categoria de gènere és recessiva, i fins i tot residual.

2. La categoria del nombre. El nombre gramatical, categoria present en el nom i en el verb, ha estat assenyalat com una innovació indoeuropea relativament tardana, com el mateix gènere. 132 De fet, nombroses llengües orientals no presenten aquesta categoria. El grec coneix fins a tres nombres, singular, dual i plural, per bé que l’ús del dual no passa de constituir un arcaisme propi d’alguns dialectes, on va arribar sovint a configurar-se com un tret d’estil. A la resta de llengües indoeuropees, el grup indoiranià, les llengües eslaves, el lituà i el tocari conserven tots tres nombres tant en el nom com en el verb, mentre que el grec i l’armeni han eliminat el dual, i el llatí i les llengües cèltiques en conserven només restes, cf. ll. ambo, duo. Tanmateix, la reconstrucció interna mostra que les formes de dual són un desenvolupament, en el verb principalment,

restringit

a

l’etapa

dialectal.

La

reducció

d’un

sistema

ternari,

singular/dual/plural a un de binari, singular/plural, s’ha acomplert igualment, fora de les in Bernhard SCHLERATH & Veronika RITTNER (ed.), Grammatische Kategorien. Akten der VII Fachtagung der Indogermanischen Gesellschaft, Berlín, 1985, 313-323. 131 Penseu en formes com ara qeav i qevaina, ijatrivnh, piveira, coi'ra, tavfrh, etc., cf. Anna MORPURGO-DAVIES, “Gender and the Development of the Greek Declension”, TPS 1968, 12-36; A. DÍAZ TEJERA, “Sobre la categoría de género...”, especialment pàg. 420-421; Hansjacob SEILER, “Genus und Pragmatizität”, CFS 41, 1987, 193-203. Pel que fa a altres regularitzacions del paradigma degudes a exigències de la funció del gènere, cf. Julián MÉNDEZ DOSUNA, “Une autre question de philologie grecque: Connaît-on masculins en -a?”, Glotta 60, 1982, 65-79; Antonio LILLO, “Notes on the singular genitive of Greek masculine -a item nouns”, ZVS 98, 1985, 250-256, i “The Arcadian genitive forms type amerau from Tegea”, Glotta 65, 1987, pàg. 88-93. 132 Cf. H. JACOBI, op. cit. 35

llengües indoeuropees, semítiques i uràliques. Els comparatistes, que coneixien l’existència a diverses llengües d’Àfrica i Amèrica del trial i el quadrial, suposaven que la distinció d’un nombre dual constituïa un signe de refinament. En grec, en què disposem d’una monografia a càrrec de Cuny, 133 el nombre dual està testimoniat per l’àtic, l’eubeu d’Erètria, el beoci, el tessali, el laconi, l’eleu i l’arcàdic, en molts dels casos de manera del tot artificial. Falta a la resta del territori grec: joni, dori occidental, oriental i septentrional (macedoni), parlars nord-occidentals i xipriota. Les causes de la desaparició d’aquest nombre es poden apreciar molt bé a la llengua homèrica, i deriven de la manca de definició semàntica inherent a dual i plural. De fet, només el singular està ben definit, per la qual cosa a moltes llengües la noció de plural és només semàntica, però no té cap concreció al nivell sintàctic, ni al morfològic. Vegem quina és la situació a la llengua èpica: en primer lloc, dual i plural concorren en molts casos, cf. eijsiv moi ojfqalmoiv te kai; ou[ata kai; povde" a[mfw

134

, fivla" peri; cei're balovnte,135 segonament, també és habitual

que el dual siga reforçat mitjançant el numeral duvo, indici evident de la seua feblesa morfologicosemàntica, però també sintàctica, cf. tokh'e duvw,136 finalment, molts casos on esperàvem el dual apareixen expressats mitjançant el plural, tout court, cf. duvw nuvkta" duvw t j h[mata. 137 De tot això es desprèn la manca de valor del dual dins el sistema, encara que els darrers anys s’hi ha desfermat una profunda controvèrsia.138 Per raons d’ordre estrictament semàntic, des d’època indoeuropea trobem noms pertanyents a un nombre específic. Són els anomenats singularia tantum, cf. cqwvn, kovni", mevqu, etc., i els pluralia tantum, cf. ta; e[gkata, ta; e[ntera, etc. La subclasse dels dualia tantum és ben residual, cf. hom. tw; o[sse. També per oposicions establertes dins del semantema del nom, aquest pot presentar significacions diferents segons el nombre: així, p.e., laov" i laoiv, kevramo" i kevramoi, a[mpelo" i a[mpeloi, respectivament host/gent, 133 Albert CUNY, Le nombre duel en grec, París, 1906; del mateix autor s’ha de citar La catégorie du duel dans les langues indoeuropéennes et chamito-sémitiques, París, 1930. 134 Hom. Od. V 365. 135 Hom. Od. X 211. 136 Hom. Il. VIII 312. 137 Hom. Od. V 388. 138 Als treballs clàssics d’A. MEILLET, “L’emploi du duel chez Homère et l’elimination du duel”, MSL 22, 1922, 145-164, J. WACKERNAGEL, “Zum homerischen Dual”, Kleine Schriften I, Göttingen 1953, 538-546, i Hermann AMMAN, “Zum Gebrauch des Duals bei Homer”, Die Sprache 1, 1949, 195-203, s’hi han d’afegir els més recents d’Henri HIERCHE, L’emploi du duel dans les formules homériques, Lyon 1987, i Pierre FORTASSIER, “À propos de l’emploi du duel chez Homère”, REG 102, 1989, 183-189; amb caràcter més restringit, vegeu també Agathe THORNTON, “Once again, the duals in book 9 of the Iliad”, Glotta 56, 1978, 14; Rismag GORDESIANI, “Zur Interpretation der Duale im 9. Buch der Ilias”, Philologus 124, 1980, 163-174; William F. WYATT, “The Embassy and the duals in Iliad 9”, AJPh 106, 1985, 399-408. 36

argila/càntirs, vinya/vinyes, com en català.139 Molts d’aquests casos s’expliquen per l’ús col·lectiu de termes no comptables, noció semàntica que consisteix a singularitzar una pluralitat d’elements i que pot expressar qualsevol dels nombres gramaticals, però que és més freqüent al singular, cf. davkruon, ku'ma, stavcu"; al plural, cf. yavmaqoi, ojcqaiv. El cas oposat al col·lectiu, és a dir, fer plural allò que en l’aparença és un sol element, és el que coneixem com a singular distributiu. Tot i que es tracta d’un ús ben conegut a l’època clàssica, la koiné hi recorre amb molta freqüència.140 En l’àmbit de la concordança, l’anacolut entre subjecte i verb sol deure’s, en els parlaments de la tragèdia, a causes estilístiques, no pas de sistema. 141 L’ús estilístic d’un plural per un singular compta entre els procediments més antics i pot remuntar-se a estadis de la composició oral de datació imprecisa. Tenim exemples clars tant de l’èpica homèrica 142 com de la tragèdia,143 però en podem assenyalar també en la prosa. 144 Es tracta, per tant, d’un ús literari, no pas sintàctic ni semàntic. De caràcter semblant és el plural aplicat a persones, una forma d’al·lusió de natura expressiva també, que la sintaxi tradicional creia un manlleu del grec al llatí.145 Tot i que s’ha d’admetre l’extensió de l’ús per influència llatina, el grec clàssic en presenta alguns exemples, restringits, això sí, a l’àmbit literari. 146 La concordança kata; suvnesin no planteja cap problema especial en cap sentit, ni en el cas del col·lectiu, 147 ni en el del distributiu, ja esmentat. Un altre ús de fàcil explicació és el de l’anomenat j Attiko;n sch'ma, que és degut al caràcter d’antics col·lectius de molts plurals en *-H 2. Finalment, remeten a usos inscrits en la parole els casos del plural individualitzador, el sociatiu, l’augmentatiu, l’iteratiu, el majestàtic, el de modèstia, el tràgic i el de repetició, el mateix que 139 Cf. J. WACKERNAGEL, Vorlesungen I, pàg. 92. 140 Cf. Th. III 22, 3 (...) yiloi; dwvdeka xu;n xifidivw/ kai; qwvraki, Ev. Mc. 8, peprwmevnhn e[cete th;n kardivan uJmw'n… Cf. Antonio LÓPEZ EIRE, “Tucídides y la koiné”, Athlon. Saturae Grammaticae in honorem F.R. Adrados, I, Madrid, 1984, 245-261, pàg. 258-259. 141 Cf. Wilhelm BREITENBACH, Untersuchungen zur Sprache der euripideischen Lyrik, Stuttgart 1934 (= Hildesheim 1970), pàg. 210-213, sobre l’evitació de la concordança en general. 142 Cf. Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, München 1950, pàg. 45. Ara bé, cal reconèixer com a específic de l’èpica l’ús del plural amb noms abstractes, cf. J.B. HAINSWORTH, “The Plural of Abstract Nouns in the Greek Epic”, BICS 4, 1957, 1-9, que assenyala les restriccions morfològiques del tret, limitat al datiu i al genitiu dels temes en -a, sempre per raons mètriques, en constituir un doblet del singular molt útil. 143 Cf. Andreas G. KATSOURIS, “Plural in place of Singular”, RhM 120, 1977, 228-240; Victor BERS, Greek Poetic Syntax in the Classical Age, New Haven & London 1984, pàg. 22-59. 144 X. An. II 5, 6 ta;" ou\n toiauvta" ajgnwmosuvna" nomivzwn sunousivai" mavlista pauvesqai h{kw etc. Cf. V. Bers, op. cit., pàg. 54-57. 145 J. WACKERNAGEL, Vorlesungen I, pàg. 91, es limita a assenyalar que el fenomen és propi del grec postclàssic. 146 Cf. Ar. Av. 558 ss. ta;" jAlkmhvna" (…) ta;" jAlovpa" kai; ta;" Semevla", P. Crat. 432 c duvo Kratuvloi. 147 Th. III 2 Levsbo" ajpevsth boulhqevnte" kai; pri;n ajpo; tou' polevmou. 37

el singular afectiu.148 3. La categoria del cas a la gramàtica grega antiga. Finalment, la categoria del cas constitueix el signe més evident de les llengües flexives, i el seu rendiment sintàctic és molt més acusat que el de gènere i nombre. En podem dir que en el cas predomina el factor sintàctic, mentre que en el gènere i nombre predomina el semàntic. Els gramàtics grecs varen crear aquesta disciplina, com la resta de ciències, a partir de termes d’origen i ús divers.149 Els termes aijtiva, aijtiatikh; ptw'si" i kathgoriva, per exemple, que provenen de la llengua jurídica, són adaptats a l’expressió de nocions gramaticals per Aristòtil, encara que no sabem si aquest ús va tenir cap precedent. 150 La paraula mateixa ptw'si" sembla provenir del joc de daus, segons que ens informa un escoli. 151 No obstant això, Aristòtil en fa un ús tan difús, que no és possible de donar-hi el valor actual si no ens situem, si més no, a l’època imperial. Ultra la polisèmia del terme, que designa formes nominals i verbals, inclosa la moció de l’adjectiu o la distinció de gènere, 152 la distinció entre eujqei'a/ojrqh;/ojnomastikh; ptw'si" i plavgiai ptwvsei" deixa clar el concepte de cas zero que tenia el nominatiu.153 Amb ptw’si" quedava definida tota variació formal de la paraula, que en la seua substància, original i per tant lliure de tota alteració, era representada pel nominatiu. 154 D’aquest darrer en diu Aristòtil senzillament o[noma, de la resta de casos ptwvsei" ojnomavtwn.155 La mateixa oposició es fa constant a Apol·loni Díscol, el més conspicu dels 148 Exemples en són: E. Alc. 279 sh;n ga;r filivan sebovmesqa (plur. sociatiu); S. Ant. 1041 qrovnoi (plur. majestàtic); Hom. Il. XXII 393 hjravmeqa mevga ku'do". Ejpevfnomen {Ektora di'on (plural de modèstia, associable tanmateix al sociatiu); S. Ant 530 tevggous j eujw'pa pareiavn (singular afectiu). 149 Cf. Vicente BÉCARES, “Los inicios de la gramática (griega)”, in Gaspar MOROCHO (coord.), Estudios de prosa griega, Lleó, 1985, 179-195. 150 Cf. Björn COLLINDER, “Woher kamen die aristotelischen Kategorien?”, FLing 2, 1968, 153159. 151 Cf. sch. DT: Ptwvsei" levgontai, ejpeidh; hJ fwnh; ajp j a[llou eij" a[llo metapivptei. Vegeu sobre això Ernst SITTIG, Das Alter der Anordnung unserer Kasus und der Ursprung ihrer Benennung als Fälle, Stuttgart 1931. Contra, Rolf HIERSCHE, “Entstehung und Entwicklung des Terminus ptw’si" ‘Fall’”, SAW, Berlín, 1955, 5-19. 152 Aristòtil es refereix amb el terme comú de ptw'si": als casos diferents del nominatiu, cf. Int. II 16 a 33; al nominatiu de plural; a les formes de femení i de neutre; als substantius derivats; al comparatiu i al superlatiu; als adverbis en *-w"; a les formes verbals de temps diferents del present, cf. Int. III 16 b 16; i als uJpokritikav, cf. Hermann KOLLER, “Die Anfänge der griechischen Grammatik”, Glotta 49, 1971, 5-40, pàg. 3435. 153 José Luis DE FRUTOS, “El nominativo, único caso cero”, EC 25, 1983, 185-202. 154 Cf. H. KOLLER, ibid., pàg. 37, sobre l’anècdota de la disputa entre els peripatètics, que negaven el caràcter casual del nominatiu, i els estoics, que l’incloïen dins el sistema. 155 Arist. Int. 16 b to; de; Fivlwno" h] Fivlwni kai; o{sa toiau'ta oujk ojnovmata ajlla; ptwvsei" ojnovmato". 38

gramàtics grecs, que distingeix sempre l’ojrqh; ptw'si" de les plavgiai ptwvsei".156 Amb tota raó, per tant, Serbat ha qüestionat la sistematització del tractament grec dels casos. 157 Certament, l’atenció atorgada als aspectes formals, i fins i tot els semàntics, n’ha condicionat tota la interpretació.

4. El concepte del cas a la gramàtica moderna. També els neogramàtics han incorregut en aquest error metodològic. Dins del seu model gramatical, si en la fonologia hem de reconèixer les nombroses limitacions, per una causa o per altra, que minven la validesa del principi de l’Ausnahmlosigkeit (la necessària manca d’excepcions pròpia de tota llei científica rigorosa), en el pla de la sintaxi s’accentuen a bastament les diferències entre el comportament del llenguatge i el dels elements, posem per cas, de la física riemanniana.158 Entre les preocupacions dels neogramàtics per la sintaxi casual, una de les qüestions més generosament tractades ha estat la del sincretisme, concepte que ha heretat tota la tradició posterior. La revisió que en fa Jacobsohn, d’escàs interès des del punt de vista diacrònic,159 reconeix que la tendència universal duu a la neutralització de les oposicions casuals en benefici de solucions analítiques, basades, per exemple, en l’ús de pre- i postposicions, cas de les llengües romàniques, de bona part del grup germànic, del grec, el cingalès i l’afganès moderns, etc. Tanmateix, guanya crèdit la teoria contrària al sincretisme, que reconstrueix per a l’indoeuropeu un sistema molt senzill, desenvolupat dialectalment. L’altra gran controvèrsia sobre la categoria del cas gira al voltant de l’origen. Es reconeix com a fonamental l’oposició establerta entre nominatiu i acusatiu. El fet que aquesta oposició estiga formalment neutralitzada en els neutres va generar la teoria ergativa, les línies bàsiques de la qual ja han estat exposades més amunt. 160 En el nivell sintàctic, l’origen del cas ha estat explicat de dues maneres obertament contraposades. La teoria localista, habitual al si 156 A.D. Synt. 43 B. 157 Guy SERBAT, “Le système casuel est-il systématique?”, REL 59, 1981, 298-317. 158 Cf. G. SERBAT, Casos y funciones. Estudio de las principales doctrinas casuales, de la Edad Media a nuestros días, Madrid 1988 (París 1981), pàg. 130. 159 Hermann JACOBSOHN, “Kasusflexion und Gliederung der indogermanischen Sprachen”, Festschrift J. Wackernagel, 1921, 204-216, pàg. No són avui acceptables la relació entre caràcter conservador i llengües satem, d'una banda, i de la relació entre sistema casual i tractament de la sèrie velo-palatal, d'una altra, cara a la reconstrucció d’una primera fase dialectal que oposés centum i satem. 160 Per a la vessant relativa al cas, cf. Karl Horst SCHMIDT, Colloquium Pavia, 1980, 102-105; C. TCHEKHOFF, “Autour de l’ergatif: réflexions méthodologiques”, BSL 75, 1980, 69-93; Renee ZWOLANEK, Merkmale der Ergatrivkonstruktionen und die Hypothese eines indogermanischen Ergativs, Bern 1987; Helmut RIX, “The Proto-Indo-European Middle: Content, Forms and Origin”, MSS 49, 1988, 101-119, pàg. 113. 39

de l’escola estructuralista, relaciona la conformació del cas amb l’origen mateix del llenguatge i del coneixement.161 En canvi, altres autors defensen l’antiguitat de la funció sintàctica, de forma que ja als estadis inicials de la llengua humana hauria existit l’oració, dotada de subjecte, verb i règim; aquest darrer proveït d’indicis morfosintàctics del tipus de relació expressat pel procés verbal. En el pla morfològic, les teories de l’aglutinació i l’adaptació es corresponen parcialment amb les dues anteriors: segons els partidaris de la idea de l’aglutinació, els antics adverbis que marcaven la respectiva funció semàntica (repòs, translació, origen, destí, recorregut, extensió, etc.) s’haurien integrat finalment amb els lexemes nominals, i haurien esdevingut, per tant, morfemes de cas. 162 Els defensors de la teoria de l’adaptació sostenen, en canvi, que la morfologització d’una desinència casual ha de partir, forçosament, de dues etapes. En primer lloc, l’adaptació fonomorfològica de la marca al lexema; seguidament, la reanàlisi sintàctica que permetés d’entendre la marca casual com a signe d’unes determinades funcions.163 Finalment, una tercera teoria, sostinguda per Jespersen, defensa per a l’estadi més antic de la llengua la preeminència de la frase sobre la paraula, com ho fan les llengües incorporants, de manera que el cas com a categoria sintàctica hauria estat anterior a la seua morfologització.164

5. El cas a la teoria lingüística més recent. Tractarem ara dels models moderns d’anàlisi del sistema casual, ja que la gramàtica del s.

XIX

no va passar de l’elaboració d’inventaris que no diferien gaire dels hel ·lenístics i

bizantins. Un dels treballs més influent ha estat el de Hjelmslev, inspirat, segons ell mateix reconeix, en la teoria localista del gramàtic bizantí Máximos Planudes. 165 Aquest autor 161 Vegeu al respecte Roman JAKOBSON, “Beitrag zur allgemeinen Kasuslehre: Gesamtbedeutungen der russischen Kasus”, TCLP 6, 1936, 240-288; Jerzy KURYLOWICZ, “Le problème du classement des cas”, BSL 9, 1949, 20-43 (= Esquisses linguistiques, Wroclaw & Krakow 1960, 131-150); més recentment, la teoria localista ha estat reelaborada amb interessants resultats per John M. ANDERSON, The Grammar of Case. Towards a Localistic Theory, Cambridge 1971, i On Case Grammar, Londres 1982. Vegeu igualment J.M. ANDERSON (ed.), Kasustheorie, Wiesbaden 19772. 162 Així s’explica ja en la gramàtica de Franz BOPP, Vergleichende Grammatik des Sanskrit, Zend, Griechischen, Lateinischen, Litthauischen, Altslawischen, Gotischen und Deutschen, Berlin 1833-1852, el mateix que dins la teoria del camp mostratiu, cf. Karl BÜHLER, Sprachtheorie. Die Darstellungsfunktion der Sprache, Jena 1934. 163 William Dwight WHITNEY, Language and the Study of Language: twelve studies on the principles of linguistic science, New York 1867 (= Hildesheim 1973), pàg. 249-287; Alfred LUDWIG, Der Infinitiv im Veda: mit einer Systematik des Litauischen und Slavischen Verbs, Praga, 1871, pàg. 2. 164 Cf. Otto JESPERSEN, Language. Its Nature, Development and Origin, London 1922; The Philosophy of Grammar, Londres, 1924; Analytic Syntax, Kobenhavn, 1937. 165 L. HJELMSLEV, La catégorie des cas I-II, Kobenhavn 1935-37 (= Die Kasuskategorie, München 1972), I pàg. 12. 40

concebia el sistema casual grec com un de regit per la noció de lloc, on l’acusatiu expressa direcció, el datiu repòs, el genitiu no expressa cap noció local, 166 i el nominatiu, finalment, resta fora del sistema. Aquestes mateixes nocions semanticosintàctiques van estar utilitzades per Hjelmslev, el qual atribuïa un caràcter primari, fundacional, als valors locals, i secundari als valors gramaticals,167 tanmateix, atès que Hjelmslev inscriu l’oració dins la parole, Serbat denuncia la nul·la utilitat sintàctica d’aquesta proposta, limitada a una visió semàntica de la categoria del cas.168 Dins encara del marc estructuralista hem d’esmentar les propostes de Jakobson, de Groot i Kurylowicz. El primer continua stricto sensu el mètode de Hjelmslev: l’objectiu de l’anàlisi és sempre la determinació d’un valor principal, mentre que la reflexió es fa des d’una perspectiva formal, més lligada a la morfologia que no a la sintaxi; així s’explica que Jakobson prescindisca de l’ordre de paraules i dels règims preposicionals. Tant Jakobson com Hjelmslev remeten els valors casuals a un origen semàntic, estretament vinculat amb el caràcter díctic dels antics adverbis esdevinguts morfemes. 169 En canvi, de Groot insisteix en el paper principal de les funcions sintàctiques, tot admetent la coexistència en el si de cada cas de funcions de caràcter semàntic. 170 Finalment, Kurylowicz distingeix casos sintàctics (nominatiu, acusatiu i genitiu) i casos concrets (instrumental, locatiu i ablatiu). Aquests darrers atendrien només funcions semàntiques, presents, tanmateix, a l’acusatiu directiu i d’extensió i al genitiu, per bé que amb caràcter secundari. L’únic cas amb funcions sintàctiques exclusives seria, per tant, el nominatiu.171

166 D’una forma semblant, nosaltres hem proposat que l’origen de la construcció absoluta del genitiu es deu al seu caràcter de membre no marcat en l’expressió puntual de la categoria del temps, cf. “Un dato sintáctico sobre el Paramuqhtiko;" pro;" th;n gunai'ka”, dins Aurelio PÉREZ JIMÉNEZ & Gonzalo DEL CERRO (ed.), Estudios sobre Plutarco: Obra y Tradición, Málaga, 1990, 155-158, pàg. 158. 167 Hjelmslev depèn aquí de Franz WÜLLNER, Die Bedeutung der sprachlichen Casus und Modi, Münster 1827. 168 Guy SERBAT, “Der Nominativ und seine Funktion als Subjektkasus im Lichte moderner Sprachtheorien”, Glotta 59, 1981, 119-136, pàg. 123-124. Per a una reivindicació de la necessitat d’operar amb funcions sintàctiques, cf. Casos y funciones, pàg. 129. Cf. també Johannes P. LOUW, “Linguistic Theory and the Greek Case System”, AC 9, 1966, 73-88, on defensa l’autonomia i la interrelació de les funcions sintàctiques i semàntiques, a les quals cal afegir, dins l’anàlisi, la consideració del context. 169 R. JAKOBSON, op. cit.. En la mateixa línia, Hans VOGT, “L’étude des systèmes des cas”, TCLP 5, 1949, i Hans Christian SORENSEN, “Contribution à la discussion sur la théorie des cas”, TCLP 5, 1949, 123133, deixebles ambdós de Hjelmslev. 170 A. Willem DE GROOT, “Les oppositions dans les systèmes de la Syntaxe et des Cas”, Mélanges Bally, 1934, 107-127; “Classification of Cases and Uses of Cases”, For Roman Jakobson, Den Haag 1956, 187194; i “Classification of the uses of a case illustrated on the Genitive in Latin”, Lingua 6, 1956, 8-65. 171 J. KURYLOWICZ, op. cit., i The Inflectional Categories of Indo-European, Heidelberg 1964, esp. pàg. 179-206. El model de l’esquema de Kurylowicz es troba a la distinció entre casos sintàctics i tòpics feta per Franz Heinrich Ludolf AHRENS, Griechische Formenlehre des homerischen und attischen Dialekts, Göttingen 1852. 41

La gramàtica generativa sí que ha intentat una anàlisi dels règims casuals en un pla estrictament sintàctic, en part pel caràcter aristotèlic del concepte d’oració que subjau en aquesta teoria. Tanmateix, les versions més recents han substituït el concepte de jerarquització, en anglès government, pel més difós de domini, per la qual cosa les relacions sintàctiques semblen respondre menys a una organització lògica, a priori de la llengua concreta, i estar en canvi més a prop de consideracions d’ordre semàntic. Per consegüent, el model generatiu prescindeix de reconèixer elements bàsics en la sintaxi tradicional, com ara el subjecte i l’objecte. L’única forma de diferenciar els tipus de règim verbal, on s’inclourien, per tant, els casos i sintagmes preposicionals del grec, és també el respectiu valor semàntic: direcció, durada, lloc, freqüència, etc. Dins del model generatiu, la teoria de Fillmore reconeix fins a sis casos universals: agentiu, instrumental, datiu, factitiu, locatiu i objectiu. L’agentiu sol correspondre’s amb un ésser animat, i escapa a la diferenciació posterior entre oracions formalment actives o passives.172 L’instrumental concorda, en la formulació de Fillmore, amb allò que el nostre Schwyzer deia dels noms inanimats que actuaven com a agents de les oracions passives,173 l’única novetat rau en el fet que l’instrumental de la gramàtica del cas abasta un camp més ampli, que comprèn tota implicació causal sobre el procés verbal. El cas objectiu, a diferència de l’acusatiu, està configurat com un cas zero que expressa l’objecte del procés verbal. El cas factitiu designa el resultat del procés verbal, entès com una mena d’acusatiu intern de resultat. Finalment, datiu i locatiu presenten les funcions habituals en grec i llatí. Ara bé, ultra la indistinció de subjecte i objecte (definits tan sols en relació amb el verb, inclosa la regla de transformació que permet d’assignar a aquest darrer el valor transitiu), aquest sistema no ens explica les alternances entre els diferents casos, o entre el casos i els sintagmes preposicionals. En acabat, la comprensió del cas com una categoria universal ha estat una de les més sonades palinòdies de la gramàtica generativa.174 La necessitat de recórrer a un cert economicisme en la formulació dels mecanismes sintàctics ha dut els seguidors d’aquest corrent a reconèixer l’existència del cas a totes les llengües. 175 La paradoxa no s’explica per la 172 Charles FILLMORE, "Una teoría moderna de los casos", in Heles CONTRERAS (ed.), Los fundamentos de la gramática transformacional, México 1971, 45-65. 173 Eduard SCHWYZER, Zum persönlichen Agens beim Passiv, besonders im Griechischen, Berlin 1942. 174 Una de les obres més significatives en aquest sentit ha estat la de Jean-Roger VERGNAUD, Dépendances et niveaux de représentations en syntaxe, Amsterdam, 1985. 175 Alain ROUVERET, dins Noam CHOMSKY & A. ROUVERET, La nouvelle syntaxe. Concepts et conséquences de la théorie du gouvernement et du liage, París 1987, pàg. 207: Il est (...) naturel d’intrepréter ces distinctions (sc. casuals) comme autant de réflexes d’une caractéristique abstraite générale, le Cas, partagée par toutes les expressions nominales et pouvant, selon les langues, être réalisée morphologiquement ou non. 42

influència de cap tradició d’estudis, sinó pels avantatges que ofereix el reconeixement de la funció sintàctica del substantiu dins l’oració. Però tampoc així en resulta un marc teòric prou sòlid, creiem, per a les exigències d’una anàlisi oracional mínimament complexa. Més recentment, la teoria de les valències ha ofert un model teòric diferent, que semblava prou adequat per a la sintaxi de les llengües clàssiques. Una primera dificultat venia imposada pel caràcter en si del mètode, dependent encara de les relacions semàntiques establertes al si de l’oració pel mateix Tesnière. 176 Tot i la fixació de la jerarquia interna dins aquesta, la Dependenztheorie no ha optat pels avantatges d’una descripció estructuralista, i tampoc no ha desenvolupat la primacia de les funcions semàntiques. Malgrat l’eclecticisme, aquesta anàlisi fóra només útil dins una aproximació parcial a les llengües clàssiques, pensada per a una formació liminar, subjecta a una descripció superficial i selectiva. 177 Entre les qüestions obertes i sense resoldre, esmentarem la manca de definició de l’oposició de casos, o la indiferència davant els usos transitius i intransitius, o davant funcions concretes com les expressades per l’acusatiu de relació, el d’extensió en l’espai i el temps o el genitiu partitiu. Finalment, l’escola funcionalista holandesa ha avançat en alguns aspectes concrets, en aplicar un model que prescindeix en primer terme de les consideracions d’ordre semàntic, en benefici d’una anàlisi adreçada a verificar les possibilitats de coordinació entre els diversos elements de l’oració. Ara bé, les funcions semàntiques (agent, instrument, posició, durada) són sempre més nombroses que les sintàctiques (subjecte, objecte, verb principal, verb subordinat), la qual cosa obliga a considerar amb molta cura el significat de cada frase, i en el cas de les llengües clàssiques amb la traducció correcta. Altrament dit, el valor semàntic de la paraula i del sintagma en condiciona els valors funcionals. Val a dir, en conclusió, que aquesta metodologia ha estat aplicada amb èxit a diverses recerques en sintaxi casual.178

176 Louis TESNIÈRE, Éléments de syntaxe structurale, Paris 19652 (= 19551). 177 Cf. G. SERBAT, Caos y funciones, pàg. 171-196. 178 Cf. Albert RIJKSBARON, “De griekse genitivus”, Lampas 5, 1972, 68-77; Jesús DE LA VILLA, “Caractérisation fonctionelle du datif grec”, Glotta 67, 1989, 20-40; Emilio CRESPO, “The Semantic and Syntactic Functions of the Accusative”, in A. RIJKSBARON & H.A. MULDER & Gerry C. WAKKER (edd.), In the Footsteps of Raphael Kühner II, Amsterdam 1988, 99-120. 43

Tema 4. Nominatiu i vocatiu. I. Sintaxi del nominatiu. Des d’un punt de vista funcional, el nominatiu està oposat a la resta de casos, tant en el grec com en qualsevulla altra llengua flexiva. Ja els antics grecs l’anomenaven ojrqh; ptw'si", a diferència de les plavgiai ptwvsei", és a dir, acusatiu, genitiu i datiu. 179 Fins i tot, hi hem de reconèixer que el concepte mateix de cas defuig la consideració del nominatiu. 180 Havers en diu Universalkasus, en la mesura que estaria deslliurat de les contingències del altres casos.181 D’altra banda, el concepte aristotèlic que identifica el nominatiu amb la substància del nom designat conjumina alhora dues funcions sintàctiques. En primer lloc, de manera paral·lela a la situació del nominatiu dins l'ajpofantiko;" lovgo", és a dir, el discurs enunciatiu, aquest cas expressa el caràcter natural de subjecte de l’oració que esperem del predicat nominal. Segonament, fora del marc de l’oració el nominatiu representa l’ésser, amb una mena de funció asintàctica que caracteritza el cas encara més bé que la primera, com de seguida veurem. En aquest punt, com en tants altres, la gramàtica grega coincideix exactament amb la formulació dels autors indis: Panini defineix el nominatiu com a arthamatre, terme que remarca la identificació del cas amb el valor etimològic que hi escau; i no pas altrament Aristòtil raona que el nominatiu representa talment la substància o l’ésser que designa que el situa fora del sistema casual.182 El caràcter dual del nominatiu ha dut fins i tot que hi fos negada la pertinença a la categoria casual, com a cas zero exempt de funcions sintàctiques precises. 183 Des d’un punt de vista estrictament formal, la manca de caracterització del nominatiu no ha permès de reconèixer-hi un patró indoeuropeu uniforme, ans al contrari, ha estat des de sempre contemplat com un cúmul d’anomalies. Si pensem en el morfema *-s, trobarem que una gran part de tipus flexius no el testimonien pas; en els pronoms, per exemple, es reconeixen com a més recents les formes que l’acrediten, mentre que l’arcaisme consistiria a no presentar-lo; altrament dit, es tractaria d’una desinència d’origen recent.184 Fins i tot, si pensem a definir-lo 179 D.T. Ars 31, 6 levgetai de; hJ me;n ojrqh; ojnomastikh; kai; eujqei'a , sch. D.T. 230, 26, ojrqh; de;, o{ti ou[pw ejkinhvqh eij" plavgion, h] o{ti ejx aujth'" ta; kalouvmena para; toi'" Stoikoi'" ojrqa; rJhvmata, a] eijsi;n ejnerghtikav. 180 Cf. tema 3, pàg. 32-33 i nn. 41 i 42. 181 HAVERS, Wilhelm H. “Zur Syntax des Nominativs”, Glotta 16, 1928, 94-127, pàg. 96. 182 Arist. Int. 16b to; de; Fivlwno" h] Fivlwni oujk ojnovmata ajlla; ptwvsei" ojnovmato". 183 Així, per exemple, JAKOBSON, Roman. “Beitrag zur allgemeinen Kasuslehre. Gesamtbedeutungen der Russischen Kasus”, TCLP 6, 1936, 240-288, pàg. 249, on es qualifica el nominatiu de merkmallos, mancat de senyals identificadors. De GROOT, Albert Willem. “Classification of cases and uses of cases”, dins DA. For R. Jakobson, Den Haag, 1956, 187-194. KIPARSKY, Paul. “Tense and Mood in Indo-European Syntax”, FL 4, 1968, 30-57, pàg. 54. FILLMORE, Charles. “Una teoría moderna de los casos”, dins CONTRERAS, Heles (ed.). Los fundamentos de la gramática transformacional, Mèxic, 1971, 45-65, pàg. 65: (El nominativo) (...) en realidad representa la neutralización de los casos que se ha transformado en sujeto de la oración etc. HUMBERT, Jean. Syntaxe Grecque, París, 19723, pàg. 249, nega també la categoria casual del nominatiu. 184 MEILLET, Antoine. “Les nominatifs masculins singuliers des démonstratifs en Latin”. MSL 22, 46

com el cas que expressa el subjecte, trobarem que la proposta abasta diverses categories: en primer lloc, a més del nominatiu exerceixen aquesta funció de subjecte altres formes nominals, com ara l’acusatiu amb infinitiu, l’instrumental, el datiu, el genitiu partitiu o el genitiu absolut; en segon lloc, les oracions subordinades completives en funció de subjecte; i en tercer, els morfemes de persona en els verbs.185 Bo i passant als escassos problemes plantejats per la sintaxi del nominatiu, començarem per fer un esment a l’oració nominal pura, un tipus molt freqüent al llarg de tota la història de la llengua grega. Quan aquesta oració té com a subjecte(s) un(s) pronom(s) se n’exclou l’el·lipsi, només possible per als nominatius de la classe dels noms. 186 Per consegüent, la classe dels pronoms presenta unes característiques especials, tal com anirem comprovant en altres contextos. L’anomenat nominatiu d’aposició oracional en realitat és equivalent a una oració nominal pura coordinada asindètica. L'àtic en fa un ús abundós, 187 en què Schwyzer reconeix un arcaisme propi del caràcter conservador tradicionalment propi d’aquest dialecte. 188 L’origen pot estar a la llengua col·loquial, tot i que faríem malament de reduir tots aquests casos a la mera acció de l’anacolut.189 D’altra banda, molts dels casos concrets que la tradició gramàtica ha distingit no són sinó variants d’un mateix ús. Així, per exemple, el nominatiu pendens,190 freqüent en els passatges de dicció més col·loquial,191 ha d’incloure l’ús del participi absolut, que només en el pla morfològic presenta una distinció.192 Quant a l’explicació sintàctica de la construcció, s’ha recorregut sovint al doble expedient de l’anacolut i de l’emfasització. 193 Podríem tanmateix fer 1920-22, 201-202. BONFANTE, Giuliano. “El origen del nominativo sigmático indoeuropeo”. Em 3, 1935, 56-76. MICHELENA, Luis. “Aspecto formal de la oposición nominativo/acusativo”. Actas del III CEEC. Madrid, 1968, 145-158. SHIELDS, Kenneth. “Some remarks concerning early Indo-European nominal inflection”. JIES 6, 1978, 185-210. SCHMALSTIEG, William R. “Ergativity in Indo-European”, dins ARBEITMAN, Yoël L. & BOMHARD, Allan R. (ed.). Bono Homini Donum. Essays in Historical Linguistics, in Memory of J. Alexander Kerns I-II. Amsterdam, 1981, 243-257. Ara bé, la posició de l’hitita, on *-s és l’únic morfema de nominatiu, fa pensar Francisco VILLAR, Ergatividad, Acusatividad y Género. Salamanca, 1983, pàg. 169, que aquesta caracterització del cas subjecte és molt antiga: En cualquier supuesto, la rama anatolia se separó tras la adquisición de la lengua común preanatolia del morfema -*s como marca del nominativo de los animados. 185 Cf. VAIREL, Hélène. “Le problème de la personne”, L’Information Grammaticale 2, 1979, 39-46. 186 Cf. Hom. Il. I, 23 dhmobovro" basileu;", ejpei; oujtidanoi'sin ajnavssei" front del cas d'Hom. Il. XX 434 oi\da d j o{ti su; me;n ejsqlov", ejgw; de; sevqen polu; ceivrwn. 187 E. Heracl. 72-73 biazovmeqa kai; stevfh miaivnetai, / povlei t j o[neido" kai; qew'n ajtimiva. 188 SCHWYZER, Eduard. “Syntaktische Archaismen des Attischen”, dins SCHMITT, Rüdiger (ed.), Kleine Schriften. Innsbruck, 1983, pàg. 443-456 (= APAW 7, 1940, 1-15), pàg. 456; cf. també Griechische Grammatik II, pàg. 401, on el fenomen és explicat amb més claredat: Der erste bei Herodot und besonders bei den Attikern auftretende sogenanntes accusativus absolutus, der durch den Nom.-Akk. Sg. (selten Plur.) von Partizipia unpersönlicher Ausdrücke gebildet wird, war geschichtlich von Haus aus ein Nom. der Satzapposition (der einen parenthetischen Verbalsatz vertritt). 189 W.H. HAVERS, “Zur Syntax des Nominativs" pàg. 110: (…) Nicht alle Nominative in Apposition sind als Nachlässigkeit, Entgleisung und Anakoluth zu bewerten. 190 També se l'anomena anacolútic, inconstructus o emfàtic. 191 Antipho II d 8 oJpovsoi dou'loiv moi h] doulaiv eijsiv, pavnta" paradivdwmi basanivsai; X. An. II 5, 41 Provxeno" de; kai; Mevnwn (...) pevmyate aujtou;" deu'ro. 192 Cf. ejlqw;n d j ejkei'se (...) oujdei;" ejdevxato. 193 Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 66, esmenta com 47

equivaldre l’ús amb tota una oració.194 Usos menors són el del nominatiu de cita, aïllat de la resta de l’oració, que s’entén molt bé dins la funció denominativa pròpia del cas. 195 Per a allò que les gramàtiques descriuen com a nominatiu solt, l’explicació pot situar-ne l’origen bé en un anacolut, 196 bé per contaminació (on destaca la freqüència dels usos participials); 197 bé, com ho creiem nosaltres, en la mateixa funció denominativa.198 Aquest tipus és abundantíssim en els catàlegs. 199 Havers distingeix dues menes de nominatiu d’enumeració, el que encapçala un sintagma i el que obre un nou membre dins un període on corresponia un cas de règim. 200 Una altra figura és la del nominatiu exclamatiu, que remet en si a tota una oració principal, però que és també analitzable com una mostra de la funció denominativa. 201 Som, per tant, molt a prop del tipus comentat adés, el del nominatiu anacolútic. Ens queda encara fer un breu esment al nominatiu absolut, construcció que ha estat recentment reivindicada pels indoeuropeistes,202 i que el grec no testimonia en cap moment. La concordança del nominatiu amb el seu règim, predicatiu o atributiu, resulta en conjunt més lliure que en llatí, llengua en aquest aspecte més rígida. També la substantivació de l’infinitiu, d’un participi, d’un adverbi o d’un sintagma qualsevol té efectes sobre la concordança. a causes del tret tant el caràcter emfàtic com l’anacolut; W. HAVERS, “Der sogenannte 'Nominativus pendens'”, IF 43, 1926, 205-257, i “Zur Syntax des Nominativs”, que defensa l’antiguitat d’aquests usos dins les diverses llengües indoeuropees; Alfred Charles MOORHOUSE, The Syntax of Sophocles, Leiden 1982, pàg. 21, al·ludeix a l’anacolut, dins una dicció de caire col·loquial, com a una de les causes principals d’aquesta dislocació sintàctica; Pieter BOON, “’Isoliert-emphatischer’ oder ‘proleptischer’ Nominativ?” IF 86, 1981, 271-283, prefereix parlar d’èmfasi o de prolepsi; Ernst RISCH, “Die Mykenische Nominalflexion als Problem der indogermanischen und griechischen Sprachwissenschaft”, Die Sprache 32, 1986, 63-77, pàg. 69. 194 Cf. Johannes P. LOUW, “Linguistic Theory and the Greek Case System”, AC 9, 1966, 73-88, pàg. 79: (...) The nominatives on the semantic level connote the mere nominal idea. On the syntactic level they function as adjuncts qualifying the force of other words, and on the contextual level they refer to the 'thing' concerned as object or subject. (...) The semantic notion of the nominative expressing the mere nominal idea here perfectly fits the case of words serving as labels. 195 S. Ant 567 ajll j h{de mevntoi mh; levg j : ouj ga;r e[st j e[ti. 196 W. HAVERS, “Zur Syntax des Nominativs”, pàg. 111-113, on esmenta com a exemples Hdt. VI 137, Th. IV 73, 4, etc. Havers en diu unkonstruierte, cf. Hdt. I 56, 20 ejlpivzwn hJmivonon oujdama; ajnt j ajndro;" basileuvsein Mhvdwn, oujd j w]n aujto;" oujd j oiJ ejx aujtou' pauvsesqaiv kote th'" ajrch'" ktl.., Ar. Vesp. 135, Th. III 92, 6, X. Mem. II 5, 4, Aesch. II 180, etc. 197 W.H. HAVERS, “Zur Syntax des Nominativs”, pàg. 113-115, cf. Hom. Od. XVIII 184, A. Se. 616, Th. II 49, 5; amb participi, Hdt. VII 177, 13, S. Ant. 259 seg., Th. I 137, 4, II 37, 1 i 57, 4, III 36, 2, IV 23, 2 i 52, 3, V 70, VI 61, 5, VII VII 42, 2, 70, 7 i 74, 1, X. An. III 2, 12, Cyr. VIII 8, 10, Pl. Phaedr. 241 d, etc. 198 El mateix W. HAVERS, “Zur Syntax des Nominativs”, pàg. 119-121, ofereix exemples en què, per més que fem per mirar de distingir-los, el nominatiu apel·latiu s’atansa molt al solt, cf. ijdou; celidwvn. 199 A. Pe. 34-40 a[llou" oJ Nei'lo" e[pemyen: Sousiskavnh" etc. 200 W.H. HAVERS, “Zur Syntax des Nominativs”, pàg. 98-105. Com a exemple del primer, vegeu Wilhelm DITTENBERGER, Sylloge Inscriptionum Graecarum 131 –segle IV a.C.- a[rconto" Pairisavdou" (…) kai; basileuvwn Sindw'n kai; Toritw'n kai; Dandarivwn ktl. Com a exemple del segon, cf. A. Pe. 34 seg., Dem. XXIII 207 oJra'/ (…) ta; th'" povlew" oijkodomhvmata (…) propuvlaia tau'ta, newvsoikoi, stoaiv, Peiraeieu;" ktl. 201 Cf. S. El. 674 oi\ j gw; tavlaina. 202 Cf. John R. COSTELLO, “The absolute construction in Indo-European”, JIES 10, 1982, 235-252; Gary B. HOLLAND, “Nominal Sentences and the Origin of Absolute Construction in Indo-European”, ZVS 99, 1986, 163-193. 48

2. Sintaxi del vocatiu. També el vocatiu, per altres raons, constitueix el membre marcat d’una oposició privativa que l’enfronta a la resta de casos, per tal com es circumscriu a l’esfera impressiva del llenguatge.203 La gramàtica grega, amb l’excepció de Dionisi el Traci, no hi dóna el terme mateix de ptw'si", sinó el més precís de prosagoreutiko;n pra'gma, element apel.latiu.204 Ara bé, des del punt de vista morfològic el vocatiu està molt ben caracteritzat, no pas per desinències, però sí per l’entonació, per les pauses i per la posició enclítica en el pla fonosuprasegmental, i encara per la manca de determinants i per l’ordre de paraules en el pla sintagmàtic.205 Des del punt de vista sintàctic, el vocatiu pot equivaldre a una oració autònoma. Des del punt de vista semàntic, està dotat de significació, té un ús precís i, a més a més, molt ric en l’expressió de matisos, emocions, etc. La sintaxi del vocatiu en grec s’ha ocupat preferentment de l’addició de la interjecció w\, però hi ha altres aspectes de més interès. Un d’aquests és el de la concordança entre substantiu i adjectiu, que es produeix només quan aquest darrer és atributiu o epítet constants,206 en canvi, no hi ha concordança quan l’adjectiu és predicatiu, perquè en aquest cas el vocatiu representa una oració nominal pura.207 Una altra qüestió d’interès és la de coordinació de nominatiu i vocatiu,208 en allò que des de Benfey ha estat reconegut com un ús indoeuropeu.209 Tot i que en un principi era de regla el nexe amb te, més endavant hi podem registrar també dev i kaiv 210. Wackernagel considera la construcció una prova de la possibilitat del nominatiu d’adoptar les funcions del vocatiu,211 explicació gens satisfactòria al nostre parer. 203 Cf. Guy SERBAT, “Der Nominativ und seine Funktion als Subjektkasus im Lichte moderner Sprachtheorien”, Glotta 59, 1981, 119-136, pàg. 119: Wir klammern den Vokativ aus, der funktionell in Opposition zu allen anderen Kasus steht; er ist kein Bestandteil des Satzes und kann nur in bezug auf die Gesprächsbedingugen definiert werden. 204 D.T. Ars XII ptwvsei" ojnomavtwn eijsi; pevnte: ojrqhv, genikhv, dotikhv, aijtiatikhv, klhtikhv: levgetai de; (…) hJ de; klhtikh; prosagoreutikhv . La denominació de prosagoreutiko;n pra`gma pertany als estoics. 205 Sobre el vocatiu en hetita, que presenta com a innovació l'ús específic d'antigues formes de nominatiu, no caracteritzades migjançant *-s, cf. Emmanuel LAROCHE, "Vocatif et cas absolu en anatolien", Athenaeum 47, 1969, 173-178, i F. VILLAR op. cit., 163-165. 206 S. Ph. 1128 w\ tovxon fivlon, E. Ion 1041 w\\ geraie; pouv". 207 Hom. Il. IV 189 fivlo~ w\ Menevlae, E. Andr. 348 w\ tlh'mwn a[ner. 208 Hom. Il. III 276 seg. Zeu' pavter (...) jHevliov" te etc. Ps.-A. PV 88 w\ di'o" aijqh;r (...) pammh'tovr te gh'. 209 Cf. Jacob WACKERNAGEL, Vorlesungen I, pàg. 7; E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 63; J. HUMBERT, op. cit., pàg. 252-253. Un paral .lel sànscrit és el de RV I, 2, 5 Vayav Indraç ca cetathah, Vayu i Indra, en teniu vuit, cf. Theodor BENFEY, Über die Entstehung des indogermanischen Vokativs, Göttingen 1872. 210 S. Ai. 859-863 w\ fevggo", w\ (...) pevdon (...) w\ (...) bavqron, klei'naiv t j Aqh'nai, kai; to; suvntrofon gevno", krh'naiv te potamoiv q j oi{de, kai; ta; Trwika; pediva prosaudw', caivret j, w\ trofh'" ejmoi;; S. Ph. 530-531 w\ fivltaton me;n h\mar, h{disto" d j ajnhvr, fivloi de; nau'tai; Ar. Eq. 273 w\ povli" kai; dh'me; cf. A.C. MOORHOUSE, op. cit., pàg. 25-26. 211 J. WACKERNAGEL, ibid., en diu: (Benfey) wies nach, dass wenn im ältesten indogermanischen Sprachdenkmal, dem Rigweda, einer ersten Anrede eine zweite durch das dem Wörtchen te entsprechende Wort ca beigefügt wird, diese zweite Anrede statt des Vokativs den Nominativ hat. 49

Al seu torn, Schwyzer hi veu un ús predicatiu del nominatiu, el que exigeix d’analitzar ambdós membres com a sengles oracions, per bé que en realitat pertanyen a plans expressius diferents; ara bé, per a aquest autor l’enclític te uniria només paraules o sintagmes, no mai oracions.212 Pel que fa a l’ús de nominatiu en funcions de vocatiu, 213 aquesta construcció ha estat negada, en el pla teòric, per Gonda i Louw.214 Ambdós autors l’expliquen, bé per raons contextuals (el parlant no espera de fet cap resposta), bé per raons expressives (respecte, reconvenció, etc.). El darrer punt que tocarem és el relatiu a l’ús de la interjecció w\, que varia molt segons el gènere literari: en l’èpica no és especialment freqüent i sol expressar familiaritat, per la qual cosa mai no acompanya teònims, 215 a l’època clàssica també aquesta classe de noms rep l’addició d’w\, potser arran de la influència de l’himne d’invocació,216 alhora que s’aprecia un increment de l’ús: a Èsquil la interjecció no apareix encara a la meitat dels vocatius, mentre que a Eurípides ateny un 54% i a Sòfocles un 60% (el mateix percentatge que a Heròdot). 217 Scott hi veia una simple qüestió d’eufonia, determinada per l’hiatus i el ritme, 218 Brioso, en canvi, conclou que l’ús no presenta entre els tràgics cap restricció prèvia. 219 Moorhouse dóna com a causa de l’ús reiterat d'w\ la voluntat d’intensificar l’emoció del parlant.220 Si passem a

212 E. SCHWYZER, op. cit., pàg. 63: Die Sonderbarkeit wird durch die Überlegung verständlich, dass indogermanisch *kwe ursprünglich nur Satzglieder, keine Sätze (und dies sind eben die Vokative) verband. 213 Pl. Symp. 172 a ou|to" jApollovdwro", ouj perimenei'"... 214 Jan GONDA, “On Nominatives joining or 'replacing' Vocatives”, Lingua 6, 1956, 89-104; Johannes P. LOUW, “Linguistic Theory and the Greek Case System”, AC 9, 1966, 73-88, pàg. 79-80. Com en diu Louw, ibid., a manera de síntesi: Actually the nominative is never used instead of a vocative. For addressing or calling upon a person the vocative is by no means the usual construction in the sense that others are unusual. The nominative and accusative, in such exclamative contexts, are perfectly regular. The nominative, in contradistinction to the vocative, is less exclamative, less direct, more reserved and formal because it merely states the nominal idea. 215 John Adams SCOTT, “The Vocative in Homer and Hesiod”, AJPh 24, 1903, 192-196, pàg. 195: In Hesiod, as in Homer, no man addresses the interjection to a god. Hesiod never uses w\ except in cases of marked impatience or familiarity. 216 Richard LÖWE, “Die Vokativpartikel in der griechischen Prosa”, KZ 53, 1925, 115-149, pàg. 123. El primer exemple conegut és el de l’Himne a III, v. 3. 217 Cf. J.A. SCOTT, “The Vocative in Aeschylus and Sophocles”, AJPh 25, 1904, 81-84. Vegeu també, del mateix autor, “Additional Notes on the Vocative”, AJPh 26, 1905, 32-43, pàg. 42-43: The interjection with the vocative was familiar, ad was not freely used until the familiar language of comedy, dialectic, and the law courts became the language of literature, when the vocative rarely appears without the interjection . Amb tota raó puntualitzen també Basil Lanneau GILDEERSLEEVE & C.W.E. MILLER, “The Vocative in Apollonius Rhodios”, AJPh 24, 1903, 197-199, pàg. 198: There is no passage in which the gods are addressed by w\ except d 1411 and 1414, and w\ is sparingly used at any rate. A la mateixa conclusió arriba Giuseppe GIANGRANDE, “On the use of the vocative in Alexandrian Epic”, CQ 18, 1968, 52-59. 218 J.A. SCOTT, “The Vocative in Aeschylus and Sophocles”, pàg. 83: The omission or use of the interjection is largely a matter of hiatus and rhythm, the position of the vocative in the verse, in general, determined the use. 219 Máximo BRIOSO, “El vocativo y la interjección w\”, Habis 2, 1971, 35-48, pàg. 40. 220 Cf. A.C. MOORHOUSE, op. cit., pàg. 29. 50

l’oratòria, l’hiatus hi resulta un expedient més decisiu que no l’emotivitat del passatge, 221 ara bé, en els discursos d’aparat, en què la freqüència del vocatiu és molt baixa, es prefereix el reforç mitjançant la interjecció.222 La mateixa indeterminació caracteritza l’ús de l’expressió col·loquial w\ ta'n, que oscil.la entre la familiaritat i la reverència,223 d’acord amb un valor emotiu, inferencial, adreçat al receptor a tall d’un recurs d’atansament que de vegades obeeix a l'expressió de la solidaritat, i d'altres a la de la cerca d'un tracte benvolent, favorablement disposat envers el parlant.

221 M. BRIOSO, op. cit., pàg. 43-45. 222 M. BRIOSO, op. cit., pàg. 46-48. 223 Cf. Gerrit Jacob DE VRIES, “Remarks on a Greek Form of Address (w\ ta'n)”, Mnem 19, 1966, 225-230; Bernd Reiner VOSS, “Zusätzliche Bemerkungen zu w\ ta'n”, Mnem 21, 1968, 366-373. 51

Tema 5. L’acusatiu. L’acusatiu, aijtiatikh; ptw'si", en deu el nom, com explica Bécares, a la tradició gramatical que arrenca de Dionisi el Traci i d’Apol·loni Díscol, i no pas d’Aristòtil.224 Segons aquesta tradició, dins l’oposició entre aujtotelh' rJhvmata i ejlliph' rJhvmata (verbs amb sentit per si mateixos, verbs mancats de sentit, respectivament) aquests darrers reclamen -gr. (ajp)aijtei', un règim que els atorgue un sentit complet. Per consegüent, l’acusatiu és el cas del règim per excel·lència, perquè marca l’objecte directe del procés verbal. La comprensió de l’acusatiu com a causatiu resulta falsa, perquè amb el terme aijtiatikov" no es fa referència a la causalitat del procés, sinó al motiu exigit per aquest. Quant a les dues funcions que hom reconeix a l’acusatiu, la sintàctica i la semàntica, alguns autors les expliquen per sincretisme de dos casos originalment oposats. 225 En qualsevol cas, l’acusatiu indoeuropeu fou apte per a múltiples funcions, la reducció de les quals a una de sola sembla molt difícil. Fins i tot, si reduíem a un sol valor genèric les funcions de règim amb verbs transitius i de direcció amb verbs de moviment, com ho han intentat diversos especialistes, 226 ens en quedarien per explicar altres dues. En primer lloc, la de l’acusatiu d’extensió (en l’espai i en el temps), que ha estat analitzat com un acusatiu de direcció dependent de verbs caracteritzats negativament quant al tret semàntic de l’expressió del moviment. Segonament, la de l’acusatiu de relació, l’origen de la qual per a alguns cal buscar-lo, precisament, en l’acusatiu d’extensió. Hi ha, però, una via alternativa als estudis que acabem d’esmentar, tendents a la identificació de la Grundbedeutung o valor originari de l’acusatiu. Des d’una perspectiva diacrònica, es podria explicar l’origen dels acusatius d’extensió i de relació com a desenvolupaments secundaris, integrats dins l’acusatiu arran de diversos processos morfosintàctics. Aquesta anàlisi ens obligaria, per tant, a admetre el caràcter sincrètic de l’acusatiu indoeuropeu. 224 Vicente BÉCARES, “¿Qué significa aijtiatikh; ptw'si" = Accusativus casus?”, Philologica II, Salamanca 1989, 369-373, cf. pàg. 372: (...) Aristóteles no empleó el término aijtia'sqai para la exigencia gramatical del acusativo con el infinitivo de dichas oraciones (sc. d'ac. amb inf.) en oposición al nominativo del discurso directo. 225 Així, per exemple, José Sánchez LASSO DE LA VEGA, Sintaxis Griega I, pàg. 354-355, cf. pàg. 355: (...) Si resulta difícil derivar el valor gramatical del valor local del acusativo, es imposible la derivación inversa. Ello ha llevado a considerar que en el llamado acusativo nos encontramos ante un sincretismo de dos casos indoeuropeos más antiguos: un acusativo propio, que responde al valor gramatical del mismo en las diferentes lenguas indoeuropeas, y un caso local indicando dirección adonde etc. Contra, Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, München 19503, pàg. 58. Jean HUMBERT, Syntaxe Grecque, Paris 19723, pàg. 253-254, entén com a noció fonamental la de la relació directa entre el verb i el règim, però reconeix alhora el caràcter sincrètic que afecta des de molt antic els casos abstractes, cf. pàg. 247248. 226 Darrerament, Gunnar DE BOEL, Goal accusative and object accusative in Homer. A contribution to the theory of transitivity, Brussel 1988, i Alberto DÍAZ TEJERA, “Categoría casual y factor semántico: ejemplificación con el acusativo de dirección”, Em 60, 1992, 41-50. Emilio CRESPO, “The semantic and syntactic Functions of the Accusative”, dins Albert RIJKSBARON & Henk A.J. MULDER & Gerry C. WAKKER (ed.), In the Footsteps of Raphael Kühner I, Amsterdam 1988, 99-120, pàg. 104, arriba a dir de l’acusatiu directiu que such a syntactic function is nothing more than a ghost created by our grammars. 53

2. L’acusatiu com a règim de verbs transitius. En aquest acusatiu, també designat amb el nom d’acusatiu propi, la tradició gramatical ha reconegut dues subcategories: l’acusatiu d’objecte extern expressa un ens independent del procés verbal endegat, 227 l’acusatiu d’objecte intern expressa, en canvi, un ens produït pel procés verbal, i dins d’aquest tipus es distingeix si l’ens produït és contingent al procés (parlem aleshores del complement intern de contingut, el que es correspon amb la figura de l'sch'ma ejtumologikovn) o si té una existència pròpia, un cop verificada l’acció, en aquest cas parlem del complement intern de resultat.228 Aquesta taxonomia no es deu tan sols a l’aplicació de criteris semàntics, sinó que té també implicacions sintàctiques relacionades amb la noció de règim. Si considerem els verbs com a d’ús transitiu o intransitiu, comprovarem que els verbs d’ús preferentment intransitiu són els que presenten complements interns de contingut.229 Altrament dit, els règims dels verbs d’ús habitual intransitiu són en el pla de la realitat contingents, limitats al marc d’actuació expressada mitjançant la forma verbal de la qual depenen. Notem que certs verbs admeten alhora dues construccions, amb complement extern i amb complement intern de contingut.230 D’altra banda, el context supleix amb molta freqüència el règim esperat. Aquest fenomen és regular en el cas dels verbs tècnics, cf. ejlauvnein to;n i{ppon, on no és possible cap ambigüitat. És de natura diferent el fenomen de l’expressió absoluta, sense règim exprés, d’un verb habitualment transitiu, cf. manqavnw. Un tercer cas és el dels verbs d’ús transitiu com a simples, i que adquireixen un valor intransitiu i es flexionen sovint a la veu mitjana quan van modificats per determinats preverbis, cf. divdwmi, donar, i peridivdomai, ficar-se en una juguesca, levgw, dir, dialevgomai, conversar.231 Per raons històriques, la formació de les categories verbals dels aoristos sigmàtics i dels perfets actius en *-k- estigué lligada a la noció de transitivitat, per la qual cosa es dóna una correspondència entre (sub)classe morfològica i funció sintàctica, ja apuntada més amunt. Ultra aquest cas, són les raons semàntiques les que determinen la transitivitat de la forma verbal en qüestió.

227 Cf. tou;" Pevrsa" diafqei'rai. 228 Cf. u{brin uJbrivzein, povlemon polemivzein (compl. intern de contingut, sch'ma ejtumologikovn), novmisma kovptein, iJsto;n uJfaivnein (compl. intern de resultat). Per a aquest tipus d’acusatiu, cf. Bernard JACQUINOD, “Sur l’accusatif d'objet interne”, Mémoires II. Centre Jean Palerne. Publications de l’Université de Saint-Etienne, 1980, pàg. 63-74, i Roberto CAMPAGNER, “Analisi strutturale del sintagma accusativo dell'oggetto interno in Euripide”, BIFG 3, 1976, 63-83. 229 Cal para atenció en el fet que els verbs transitius no sempre admeten el complement intern de contingut, si no era en una llengua poètica, cf. fovnon foneuvein. 230 Cf. ojlofuvrein to;n patevra (complement extern), ojlofuvrein tauvthn th;n ojlovfursin (complement intern de contingut). 231 Cf. E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 233, a propòsit de la coincidència en aquest aspecte d’antic indi i grec. 54

3. El doble acusatiu. La tipologia del règim de doble acusatiu resulta força variada, però es pot reduir a una sola construcció amb dues variants combinatòries: un acusatiu extern és complementat per un acusatiu intern, ja sigui de resultat o de contingut. 232 D’altres possibilitats no constitueixen autèntics exemples de doble acusatiu, tot i que la tradició gramatical els sol incloure sota aquesta denominació. Es tracta de la juxtaposició a acusatius de règim directe d’acusatius d’extensió, o bé latius, o bé predicatius, o bé de relació. Parlarem més endavant de tots tres casos. La història del sintagma, feta recentment per Jacquinod, 233 ens il·lustra a bastament sobre la seua gènesi i el posterior desenvolupament. Tot i tractar-se d’un tret que segons el seu parer remuntaria a la sintaxi indoeuropea, cada llengua n’hauria fet ús de forma molt diversa. Així, mentre que el celta i l’armeni semblen ignorar-lo, el grec en presenta una ampla gamma de variants. Que no es tracta d’una innovació paral·lela ho demostra, tanmateix, el fet que l’hitita registra l’sch'ma kaq j o{lon kai; mevro". Ara bé, les diferències en el si de les diverses llengües són profundes: la construcció amb uerba docendi, única coneguda pel llatí, resulta molt rara a l’eslau. Tot plegat, fa la impressió que l’indoeuropeu comú no hauria conegut la construcció, per bé que Hettrich sosté la tesi contrària.234 L’ús ateny una alta freqüència a la mateixa llengua homèrica, el que no pot deure’s a raons purament literàries, per bé que estiga reduït a una dicció gairebé formular, limitada a verbs i noms que configuren una mena de repertori. 235 Tanmateix, en l’època clàssica es palesa, en conjunt, un decreixement important de l’ús, compensat des del punt de vista formal per certes innovacions. Píndar, per exemple, presenta un cert nombre de registres de la construcció, però amb un caire més personal. 236 Al drama àtic, Èsquil en fa un ús més freqüent que Píndar, però encara molt discret, 237 a Eurípides i Aristòfanes es dóna un augment de certes variants, el que a Sòfocles s’observa amb més claredat encara. El conjunt de dades indica el caràcter col·loquial de part d’aquests tipus. Pel que fa a l’anàlisi de la construcció, la 232 Cf. E. Heracl. 852 ajpotivsasqai divkhn ejcqrouv" (amb compl. intern de resultat); Hdt. III 154, 2 eJwuto;n lwba'tai lwvbhn ajnhvkeston (amb compl. intern de contingut) 233 Bernard JACQUINOD, Le double accusatif en grec, Louvain-la-Neuve 1989. 234 Heinrich HETTRICH, “Semantische und syntaktische Betrachtungen zum doppelten Akkusativ”, in Georg E. DUNKEL et al. (ed.), Früh-, Mittel-, Spätindogermanisch. Akten der IX. Fachtagung der Indogermanischen Gesellschaft, Wiesbaden 1994, 111-134, pàg. 133: Die indogermanische Grundsprache kannte nach Verben des Bittens, Fragens und Wegnehmens eine Konstruktion mit semantisch autonomen Akkusativen der weggenommenen Sache und des betroffenen Ortes bzw. der Person. Nach Verben des Wegnehmens stand diese Konstruktion in formaler und semantischer Opposition zu einer zweiten mit Ablativ des betroffenes Ortes; nach Verben des Bittens und Fragens bestanden Alternativen zur Bezeichnung der erbetenen bzw. erfragten Sache. Beide konstruktionen blieben jeweils einzelsprachlich erhalten, auch wenn die entsprechenden Verben grossensteils erstetz wurden. 235 Pierre CHANTRAINE, Grammaire homérique II. Syntaxe, París 1953, pàg. 45. Vegeu també Françoise LETOUBLON, Il allait, pareil à la nuit. Les verbes de mouvement en grec. Supplétisme et aspect verbal, París 1985, pàg. 19-23. 236 Pascale HUMMEL, Syntaxe de Pindare, París 1993, pàg. 101-103, cf. Pi. Py. VIII 67-69. 237 Giuseppina MATINO, La sintassi di Eschilo, Nàpols 1998, pàg. 38, on esmenta A. Pe. 15, Su. 33 i el frg. 387a. 55

distribució de les diverses variants del doble acusatiu es deu sempre a raons d’ordre semàntic. Reconeixem, per tant, agrupacions de verbs de dir, fer, ensenyar, demanar, llevar, castigar, ocultar, etc. La juxtaposició d’un acusatiu amb funció de complement directe i un de predicatiu no té res a veure amb el doble acusatiu, ni des del punt de vista diacrònic, ni des del sintàctic, ni en el pla formal.238 El mateix s’ha de dir de les perífrasis verbals. 239 Tampoc no hi ha doble acusatiu en la juxtaposició d’un acusatiu de règim amb un d’extensió o direcció. 240 Finalment, l’sch'ma kaq j o{lon kai; mevro" s’ha d’entendre com la juxtaposició d’un acusatiu propi i un de relació.241 Val a dir que aquesta darrera possibilitat sintàctica es revela com una d’habitual en els estadis més antics de la llengua, tal com revela l’ús homèric, mentre que en l’època clàssica esdevé un poetisme fins al punt que a la prosa, tant la jònia com l’àtica, no el documentem pas.242 El fet que en cap dels quatre casos no siga possible la coordinació dels dos acusatius implicats, com es pot comprovar per l’anàlisi del corpus d’exemples, demostra que les funcions són diferents, llevat del cas de l’acusatiu predicatiu. De la mateixa manera, la transformació passiva posa també en evidència el presumpte ‘doble acusatiu’. 243 Trobem, doncs, tant en la construcció del doble acusatiu propi com en la dels acusatius juxtaposats, el simple resultat de la varietat de funcions assumides per aquest cas.

4. Els acusatius al·latiu i d’extensió. L’acusatiu directiu o al·latiu constitueix a l'època clàssica un ús poètic, arcaïtzant, reemplaçat pels sintagmes preposicionals. Es manté, en canvi, l’acusatiu d’extensió, caracteritzat sempre per l’expressió de la infinitud, és a dir, la durada en el pla temporal i l’extensió en l’espacial. Des d’un punt de vista diacrònic, l’acusatiu al·latiu és força freqüent a Homer.244 Des del punt de vista de la funció, aquest acusatiu sembla mal definit enfront del datiu directiu, amb el qual coincideix. 245 Al mateix temps, no s’adequa a la funció expressada per l’acusatiu d’extensió. Irigoin remarca amb tota justícia el caire tan sols semàntic d’aquests 238 Cf. Hom. Od. IX 366 Ou[tin dev me kiklhvskousin mhvthr hjde; pathvr. 239 Cf. Hdt. I 76, 2 Surivou" (…) ajnastavtou" ejpoivhse. 240 Cf. Hom. Il. VII 363 o{ss j ajgovmhn ejx [Areo" hJmevteron dw'. 241 Hom. Il. I 362 tiv dev se frevna" i{keto pevnqo", Od. XIX 356 h[ se povda" nivyei. Noteu també com, d’acord amb la correctíssima denominació grega, l’ordre dels termes no és pas insignificant, perquè el tot precedeix sempre la part, que en constitueix una aposició a tall de precisar l’abast de l’acció verbal. 242 Jean IRIGOIN, “Propos sur l'accusatif grec”, Mélanges J. Taillardat, Paris 1988, 93-102, pàg. 9697, on indica la fórmula preferida per Heròdot per reemplaçar l’acusatiu del tot i la part, la constituïda per un genitiu partitiu i un acusatiu de règim, cf. Hdt. III 118 ajpotavmnei aujtw'n tav te w\ta kai; ta;" rJi'na". 243 Cf. J. IRIGOIN, op. cit., pàg. 94, on compara Hdt. IV 78 to;n hJ mhvthr aujth; glw'ssan te JEllavda kai; gravmmata ejdivdaxe i VI 27 paisi; gravmmata didaskomevnoisi ejnevpese hJ steghv. 244 G. DE BOEL, “The Homeric Accusative of Limit and Motion Revisited”, dins A. RIJKSBARON & H.A. MULDER & G.C. WAKKER (ed.), op. cit., 53-65. 245 Cf. Hom. Il. I 322 e[rcesqon klisivhn, Od. XII 257 cei'ra" ejmoi; ojrevgonta". 56

acusatius.246

5. L’acusatiu de relació. El primer problema inherent a aquesta construcció és el de l’origen. Schwyzer nota molt prudentment que es tracta d’un sintagma format en etapes successives i a partir d’usos diferents, l’adaptació dels quals en el resultat final, ja al si de la llengua grega, no permet de reconstruir-ne tot el procés.247 El mateix Schwyzer situa molt bé el tret en acusatius dependents, bé de verbs passius o intransitius, especialment participis, bé d’adjectius; paral·lelament, també la construcció del doble acusatiu i la del sch'ma kaq j o{lon kai; mevro", ambdues molt desenvolupades en grec, contribueixen a augmentar la freqüència d’ús d’aquest acusatiu de relació.248 Com a explicacions alternatives, Blümel creu que s’origina tot just en l’acusatiu d’extensió.249 Ben diferentment, la teoria de Brugmann, Hermann i Biese pretén que l’acusatiu de relació s’origina en oracions nominals pures (d’ara endavant, onp) juxtaposades a un nom propi, cosa que podria acceptar-se per a termes com ara o[noma, eu|ro" o plh'qo"; Biese va més enllà, en proposar que en moltes d’aquestes onp, el subjecte seria reanalitzat més tard com a acusatiu pel pas de la predicació a l’oració que s’entén com a principal, cf. jAcilleu;", povde" wjkei'" > jAcilleu;", povda" wjkuv".250 Tanmateix, aquesta explicació resulta una mera hipòtesi, perquè cronològicament caldria situar-la en ple domini indoeuropeu. Finalment, Hahn fa una proposta recolzada en el suport dels textos. Tot atenent el fet que l’acusatiu funciona, com qualsevol altre cas, com una aposició partitiva, Hahn veu en l’acusatiu de relació una figura sintàctica semblant a la de l’instrumental de relació o al genitiu partitiu, aquest darrer, amb un caràcter més específic, però, dins la noció del conjunt i la part.251 Dins la història de la llengua grega, el rendiment d’aquesta construcció cau moltíssim 246 J. IRIGOIN, op. cit., pàg. 102, n. 12: Vaut-il la peine de préciser que les accusatifs de direction, de mesure, de distance, etc., ne tiennent leur dénomination que du sémantisme du verbe dont ils dépendent? 247 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., II, pàg. 84. 248 E. SCHWYZER, ibid., cf. Hom. Il. VI 481 careivh de; frevna mhvthr (ac. amb verb intransitiu), Hom. Il. V 801 Tudeu;" mikro;" me;n e[hn devma" (amb verb intransitiu), And. I 61 th;n klei'n sunetrivbhn kai; th;n kefalh;n kateavghn (ac. amb verb passiu). 249 Rudolf BLÜMEL “Der Ursprung des griechisches Bereichakkusativ und anderes”, IF 33, 1928, 196, “Zum Bereichs- oder Beziehungsakkusativ”, IF 44, 1939, 249-263, i “Noch einmal der Bereichsakkusativ”, IF 53, 1948, 104-108. 250 Karl BRUGMANN, “Der sogenannten Akkusativ der Beziehung im Arischen, Griechischen, Lateinisch, Germanisch”, IF 27, 1919, 121-151, esp. pàg. 141 ss. Eduard HERMANN, “Der appositive Nominalsatz als Quelle des Akkusativs der Beziehung”, IF 48, 1930, 25 seg. Yrjoe Moses BIESE, “Das Problem des griechisches Akkusativ der Beziehung”, Arctos 2, 1955, 89-114. 251 E. Adelaide HAHN, “Partitive Apposition in Homer and the Greek Accusative”, TAPhA 85, 1954, 197-289. S’ha de recordar la seua observació (pàg. 289) conforme, mentre els casos genitiu i datiu presenten un ús escàs de l’aposició, l’acusatiu en presenta un de molt abundós, fins al punt que acusatiu com a règim de verbs transitius i acusatiu apositiu de la part no es diferencien gens ni a la veu activa ni a la mitjana (pàg. 283-284), cf. Hom. Il. V 188 kaiv min bavlon w\mon. 57

en l’època clàssica, on s’aixopluga entre els usos poètics, a més d’altres no gaire o gens productius, però vius en la parla col·loquial com a romanalles d’una situació anterior on l’acusatiu de relació era força més freqüent. D’altra banda, aquesta figura sintàctica ha conegut una ampla difusió dins la llengua poètica tant del llatí com de les llengües romàniques, amb el nom d’acusatiu grec, denominació que també es registra a la gramàtica tradicional.252

6. L’acusatiu absolut. La sintaxi de l’acusatiu anomenat absolut ha presentat problemes de difícil solució quan ha estat plantejada de forma paral·lela a la construcció de genitiu, i més encara si es planteja l’existència de més opcions amb d’altres casos. Tanmateix, la teoria que l’indoeuropeu construís oracions absolutes amb diversos casos (nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu) sembla del tot fora de lloc. En el domini estricte del grec, les diverses construccions absolutes apareixen en èpoques diferents, tenen funcions sintàctiques específiques de cadascuna i tampoc no guarden la més mínima relació mútua ni en el pla significatiu ni en el camp estilístic. L’acusatiu absolut, com a figura contemplada per la gramàtica tradicional, neix a conseqüència de la confusió de dues construccions independents l’una de l’altra. Si en alguna cosa coincideixen és precisament en el fet que cap d’aquestes no és absoluta, a banda del caire recent d’ambdues, posthomèric en tot cas.253 Tenim en primer lloc un presumpte acusatiu absolut que té com a nucli un participi habitualment actiu, de tema de present, gènere neutre i nombre singular, pertanyent a un grup determinat de verbs, tots aquests de camps semàntics molt concrets, i sense el reforç de cap partícula. 254 Segonament, hi ha un acusatiu absolut sense cap restricció de diàtesi, temps, gènere i nombre i camp semàntic, que concerta amb un substantiu i rep el reforç de la partícula wJ" -o w{sper-.255 La primera construcció és formal i funcionalment idèntica a la de l’anomenat acusatiu d’aposició oracional, amb la qual s’ha d’incloure en l’apartat de les oracions principals, nominals pures, coordinades asindètiques. 252 Cf. per al llatí Otto SKUTSCH, “Accusativus Graecus”, Glotta 55, 1977, 85-88; per a les llengües romàniques, prendrem com a exemple Góngora, cf. Leo SPITZER, “El acusativo griego en espanyol”, en “La 'Soledad primera' de Góngora: notas críticas y explicativas a la nueva edición de Dámaso Alonso”, RFH 2, 1940, 35-45. 253 Pierre CHANTRAINE, op. cit, pàg. 49. 254 Aesch. III 73 oJ ga;r misalevxandro" kai; misofivlippo" uJmi'n ouJtosi; rJhvtwr di;" ejprevsbeusen eij" Makedonivan, ejxo;n mhde; a{pax, oJ nuni; keleuvwn tw'n Makedovnwn kataptuvein. Compareu amb Pi. P. II 38-40: ei\do" ga;r uJperocwtavta/ prevpein Oujrania'n / qugatevri Krovnou: a{te dovlon aujtw'/ qevsan / Zhno;" palavmai, kalo;n ph'ma. 255 E. Io 963-964 - soi; d j ej" tiv dovx j ejsh'lqen ejkbalei'n tevknon: - wJ" to;n qeo;n swvvsanta tovn g j auJtou' govnon. Th. IV 5, 1 oiJ de; eJorthvn tina e[tucon a[gonte", kai; a[ma punqanovmenoi ejn ojligwriva/ ejpoiou'nto, wJ" o{tan ejxevlqwsin h] oujc uJpomenou'nta" sfa'" h] rJa/divw" lhyovmenoi biva/. 58

La segona construcció constitueix, en canvi, un cas de participi concertat. Aquesta solució ha estat definida per Carrière com a independent, quant al seu origen, de les oracions nominals pures amb wJ", coordinades asindètiques, amb participis de gènere neutre. 256 Nosaltres, però, som de l’opinió contrària. El tret està documentat en primer lloc a la tragèdia,257 i a la prosa des de l’últim Heròdot, 258 i es deuria, segons Schwyzer, a la confusió de les completives amb conjunció i verb en mode personal amb les de participi.259

7. L’acusatiu d’aposició oracional. Aquesta construcció alterna amb la del nominatiu d’aposició oracional, que ja vàrem definir com una oració nominal pura coordinada asindètica. Aquest acusatiu apositiu és una innovació grega, deguda a la reanàlisi de nominatius de gènere neutre. 260 En ser interpretats, però, com a acusatius, l’aposició oracional va passar a ser expressada mitjançant aquest cas en qualsevol tipus flexiu.261 Tanmateix, Schwyzer i Irigoin posen en paral·lel aquest acusatiu amb el de relació.262

8. L’acusatiu anacolútic. Com indica la denominació mateixa, està originat per una fractura de la coherència sintàctica del període.263 Aquesta mena d’anacoluts té unes aplicacions estilístiques que deriven del fet que expressa un cert estat emocional, per la qual cosa serveix per a caracteritzar tipus psicològics o figures dramàtiques (dones, infants, estrangers).

256 Cf. Jean CARRIÈRE, “L'accusatif absolu avec wJ": nuances et origine”, RPh 47, 1973, 212-224, pàg. 217. El seu estudi recolza en el recull de Franz LELL, Der absolute Akkusativ im Griechischen bis zu Aristoteles, Progr. u. Diss., Würzburg 1892. 257 Cf. A. Eum. 798-799; S. OT 101 i 955-956, OC 378-381; E. Alc. 1131, Heracl. 693. 258 Hdt. IX 42, 4 (breu parlament de Mardoni) w{ste uJmevwn o{swn tugcavnousi eu{nooi ejovnte" Pevrsh/si, h{desqe tou'de ei{neka, wJ" periesomevnou" hJmeva" JEllhvnwn. 259 Cf.E. SCHWYZER, Griechische Grammatik II, pàg. 401-402. 260 Hom. Il. XXIV 734-735 h[ ti" jAcaiw'n rJivyei / ceiro;" eJlw;n ajpo; puvrgou, lugro;n o[leqron. 261 And. III 31 u{steron de; uJp j jArgeivwn ejpeivsqhmen (...) pleuvsante" ejpi; th;n Lakwnikh;n (...) ejntei'nai aujtw'n to;n qumo;n, ajrch;n pollw'n kakw'n. 262 E. SCHWYZER, op. cit. II, pàg. 84 i 86-87; J. IRIGOIN, op. cit., pàg. 102, n. 12: Quant à l’accusatif dit absolu, ce n’est qu’un emploi particulier de l’accusatif dit de rélation. 263 Hom. Od. I 274-276 mnhsth'ra" me;n ejpi; sfevtera skivdnasqai a[nwcqi, / mhtevra d j ei[ oiJ qumo;" ejforma'tai gamevesqai, / a]y i[tw ej" mevgaron patro;" mevga dunamevnoio. 59

Tema 6. El genitiu. El nom de genitiu, derivat del llatí genitiuus casus, tal volta no correspon al grec genikh; ptw'si", que tindria una traducció millor si en diguérem cas genèric. Pel que fa a l’origen mateix del cas, el sincretisme de genitiu i ablatiu és acceptat per la pràctica totalitat d’estudiosos.264 D’acord amb aquesta teoria, la recerca del segle XIX ja va refusar d’assolir una definició unívoca dels valors del genitiu. Haurem de parlar, doncs, de dues funcions sintàctiques diferents, reunides arran d’una sèrie de processos fonomorfològics sota una sola marca casual. Només Muñoz Valle redueix tots els usos al genitiu propi, que defineix com a complement del substantiu, de forma que la distinció entre genitiu partitiu, de matèria, separatiu, etc., es deuria només al valor lexemàtic del nom determinat, en una explicació que no sembla afortunada.265

1. El genitiu. Les funcions pròpies d’aquest cas no admeten en origen la construcció preposicional, tot i que amb el decurs del temps es varen fer freqüents els sintagmes de caràcter partitiu amb ejk i ajpov.266 Dins del genitiu propi es reconeix també una subdivisió, segons que es tracte de la funció partitiva o la pertinentiva, alhora que totes dues admeten usos adnominals com adverbals.267 Els usos adnominals i adverbals són per si indestriables al partitiu. 268 Tanmateix, la noció partitiva és en si mateix difícil de definir, perquè concorre amb les diverses expressions de la funció de relació (l’acusatiu, l’instrumental i els corresponents sintagmes preposicionals), cf. pollou' poiei'sqai/ejn smikrw'/ poiei'sqai.269 Dins la sintaxi del partitiu, la qüestió de més interès consisteix a definir-ne la capacitat per funcionar com a subjecte gramatical, allò que es coneix com a genitiuus auctoris. Lasso ha 264 Recordem que el sincretisme de genitiu i ablatiu s’entén com una innovació de grec i balto-eslau, com a desenvolupaments paral·lels, mentre que l’antic persa, el celta insular i el germànic fonen genitiu i datiu. 265 Isidoro MUÑOZ VALLE, “Interpretación estructural del genitivo griego”, Actas II CEEC, Madrid 1964, 129-134, cf. pàg. 134, on es reconeix el genitivo propio de un lado, y todos los demás del otro, que en realidad son subcategorías del genitivo propio que llegaron a gramaticalizarse e independizarse de él. Per a altres interpretacions, cf. Calvert WATKINS, “Remarks on the Genitive”, Für Roman Jakobson, Den Haag & Paris 1967, 2191-2198; Albert RIJKSBARON, “De grieks genitivus”, Lampas 5, 1972, 68-76; Marcel DELAUNOIS, “Problèmes de description linguistique du génitif en grec clàssiques”, AC 50, 1981, 176-191. 266 Antipho V 81 ejk tw'n tou' ajnqrwvpou meri;" eJkatevroi" i[sh a]n ei[h , Th. I 110, 1 kai; ojlivgoi ajpo; pollw'n poreuovmenoi dia; th'" Libuvh" ej" Kurhvnhn ejswvqhsan, oiJ de; plei'stoi ajpwvlonto. 267 Aquesta terminologia és l’emprada per Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 89. Jean HUMBERT, Syntaxe Grecque, Paris 1972, pàg. 267, prefereix parlar d’un genitiu partitiu i un d’adnominal. José Sánchez LASSO DE LA VEGA, Sintaxis Griega I, pàg. 410-412, i amb més coherència que Humbert, es refereix a un genitiu adnominal i a un d’adverbal, però aquesta nomenclatura resulta també desafortunada. 268 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER op. cit., ibid. 269 Cf. Jakob WACKERNAGEL, “Genetiv und Adjektiv”, Mélanges de linguistique offerts à M. Ferdinand de Saussure, París 1908 (= Genève 1975), 125-152, pàg. 136, núm 1. 61

negat aquesta funció sintàctica en el genitiu, 270 tot i que la construcció sembla d’origen indoeuropeu271 i és present a la llengua homèrica. 272 A l’època clàssica el registrem tant a la llengua literària com a la col·loquial, 273 encara que no sembla haver tingut mai un rendiment elevat. El mateix Lasso només accepta aquesta funció en la koiné bíblica. 274 Tanmateix, el fet que a l’època clàssica documentem sintagmes preposicionals de caràcter partitiu en funció de subjecte reforça la validesa de la teoria.275 De la funció partitiva deriven, en primer lloc, el genitiu de relació, que amb verbs habituals a la llengua judicial assoleix una alta freqüència d’ús, sense excloure altres casos; 276 segonament, el temàtic,277 el de preu,278 el corogràfic,279 el local280 i, finalment, el tipus ejn Dionuvsou, que la teoria tradicional explica per el·lipsi.281 Quant al genitiu exclamatiu, ha estat definit per Schwyzer com a sincrètic, en tant que procedeix de diversos tipus, però dependents sempre d’una noció partitiva.282 També s’inscriu aquí l’anomenat genitiu d’encariment, tipus d’expressió tautològica que es documenta en diverses llengües indoeuropees (antic indi, avèstic, bàltic, germànic i llatí), i que alguns autors creien d’origen oriental. 283 Finalment, el genitiu de referència és un partitiu dependent d’adverbis de mode, sintagmes preposicionals i 270 J.S. LASSO DE LA VEGA, “Notas sintácticas sobre el genitivo griego”, Em 27, 1959, 111-153. 271 L’antic indi presenta genitiu agent amb els adjectius verbals en -ta i -ya; el lituà, amb els adjectius verbals en -amas i -tinas. També el tokhari i l’armeni en donen testimoni. En oració negativa, el genitiu partitiu és també de regla el subjecte en rus. 272 Hom. Il. VI 331 ajll j a[na, mh; tavca a[stu puro;" dhivoio qevrhtai. 273 Hdt. III 102, 2 eijsi; ga;r aujtw'n kai; para; basilei' tw'n Persevwn ejnteu'qen qhreuqevnte", Ar. Nub. 1128 ka]n gamh'/ pot j aujto;" h] tw'n xuggenw'n h] tw'n fivlwn, cf. J.W. POULTNEY, The Syntax of the Genitive Case in Aristophanes, Baltimore 1936, pàg. XIII, i, sobretot, Ernst NACHMANSON, Partitives Subjekt im Griechischen, Göteborg 1942. Convé separar, però, un tipus que podria estar originat per un ablatiu comparatiu amb verbs relacionats amb les nocions de vèncer o ésser vençut, cf. A. Supp. 1005 iJmevrou nikwvmeno", S. Ph. 3-4 , Antipho V 87 tou' ajlhqou'" nika'sqai. 274 J.S. LASSO DE LA VEGA, “Genitivo partitivo sujeto en griego”, Actas I CEEC, Madrid 1958, 462-473, pàg. 463. 275 Cf. Th. III 20, 2 eij" a[ndra" diakosivou" (...) ejnevmeinan (...) th'/ ejxovdw/ ejqelontaiv, Ev. Jo. 16, 17 ei\pan ou\n ejk tw'n maqhtw'n aujtou' pro;" ajllhvlou" etc. 276 Antipho VI 38 (…) kai; ejgw; tou;" tau'ta mhcanwmevnou" eijsavgwn eij" to; dikasthvrion ei|lon a{panta" kai; ejtimhvqh aujtoi'" w|n uJmei'" ejpivstasqe etc. Observeu com estan ben a prop el genitiu de preu i el de relació, com a subclasses del partitiu que són. Amb un verb de pensament, Pl. R. 459 b tiv d j i{ppwn oi[ei… 277 Myst. Andania stefavnwn: stefavnou" d j ejcovntw oiJ me;n iJeroiv etc. Cf. Th. I 139, 1 to;; peri; Megarevwn yhvfisma, I 140, 3 to;; Megarevwn yhvfisma. 278 Cf. ojlivgou dei'n, etc. 279 Th. III 29, 2 katevpleusan ej" [Embaton th'" jEruqraiva", cf. Juan JIMÉNEZ FERNÁNDEZ, “Notas al genitivo corográfico”, Actas del IX Congreso Español de Estudios Clásicos II, Madrid 1997, 127-129. 280 Hom. Il. II 801 e[rcontai pedivoio, V 6 leloumevno" jWkeanoi'o. 281 Hom. Il. VI 47 ejn ajfneiou' patrov". 282 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit. II, pàg. 134, cf. E. Ph. 373 oi[moi tw'n ejmw'n ejgw; kakw'n, Ar. Av. 61 w\ Zeu' basileu', th'" leptovthto" tw'n frenw'n (com a genitiu de preu), X. Cyr. II 2, 3 th'" tuvch", to; ejme; nu'n klhqevnta deu'ro tucei'n. 283 Cf. sobre A. Supp. 524-526, a[nax ajnavktwn, makavrwn / makavrtate kai; televwn / teleiovtaton kravto", o[lbie Zeuv", Walter KRANZ, Stasimon. Untersuchungen zu Form und Gehalt der griechischen Tragödie, München 1955, pàg. 98-108, sobre A. Supp. 524-526, que creia d'origen egipci. G. SCHÄFER, "Zum Typ a[nax ajnavktwn bei Aischylos", in Hildebrecht HOMMEL (ed.), Wege zu Aischylos I, Darmstadt 1974, 390402. J.S. LASSO DE LA VEGA, "Notas sintácticas"… pàg. 135-136, atribueix als autors cristians l’extensió d’aquest ús. 62

conjuncions, en construcció de caire col·loquial i molt estesa.284 Passarem ara a examinar els tipus sintàctics corresponents a la funció pertinentiva. El genitiu patronímic, per exemple, s’explica per el·lipsi d’un terme com uiJov" o similar.285 De caràcter semblant al genitiu d’encariment, el genitiu d’inherència té un valor també molt expressiu, molt apte per a usos estilístics, però no es tracta aquí d’un membre d’un conjunt, sinó d’un ús clarament pertinentiu.286 Del valor possessiu deriva el genitiu anomenat qualitatiu. Dins d’aquest tipus concret, el del genitiu possessiu, l’ús de formes àtones de pronoms personals ha estat qualificada com un llatinisme per Wackernagel, 287 però el tenim testimoniat a Aristòfanes, per exemple. Tres tipus especials, ni partitius ni pertinentius, s’expliquen per la característica del genitiu propi com a cas genèric. Tractarem en primer lloc del genitiu final, que Ernout explicava com una recaracterització, amb l’ajut de l’article, de l’infinitiu dinàmic. 288 Schwyzer, en canvi, l’entén com una mena de pertinentiu.289 El desenvolupament d’aquesta construcció ha estat analitzat per Gil, que en ressalta dues característiques: la importància de les oracions negatives per al seu origen, i la categoria sintàctica de partícula-conjunció que arriba a tenir tou'.290 En segon lloc, els genitius subjectiu i objectiu comparteixen alhora trets partitius i pertinentius.291 En darrer terme, el genitiu de temps s’ha d’entendre, al nostre parer, com a terme no caracteritzat dins l’oposició que considera l’expressió puntual del temps. 292 Aquest valor neutre és el que el fa apte per a l’expressió d’una funció ni puntual (datiu) ni durativa (acusatiu), com és la de la distribució temporal.

284 Cf. wJ" ojrgh'" e[cw, o{poi gnwvmh", eij" tou'to ajsevlgeia". 285 Cf. E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 119-120. 286 Hom. Il. III 309 tevlo" qanavtoio, E. Heracl. mavch" ajgw'na. 287 J. WACKERNAGEL, op. cit., pàg. 151. Cita com a exemple Athen. VIII 47 kalev mou Dhmovkrite. 288 Alfred ERNOUT, “L'infinitif grec et le gérondif latin”, RPh 71, 1945, 93-102. 289 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 132. 290 Luis GIL, “Sobre el origen y evolución del infinitivo articular griego con valor final”, Em 21, 1953, 48-58. 291 Cf. oj fovbo" tw'n polemivwn, pertinentiu si el genitiu representa el subjecte oracional de l’oració fobou'ntai oiJ polevmioi, i oj fovbo" tw'n polemivwn, partitiu si el genitiu representa el règim de l’oració fobou'ntai (sc. tine") tou;" polemivou". 292 Jordi REDONDO, “Un dato sintáctico sobre el Paramuqhtiko;" pro;" th;n gunai'ka”, en A. Pérez Jiménez & G. Del Cerro (ed.), Plutarco: Obra y Tradición, Málaga 1991, 155-158, pàg. 158: (…) El genitivo absoluto nace en buena parte del valor neutro que este caso acredita, a nuestro modo de ver al menos, en la oposición 'expresión puntual de la categoría tiempo'; en ésta, frente a acusativo y dativo como términos marcados, negativo el primero y positivo el segundo, el genitivo aparece como término no marcado. Vegeu també María Dolores JIMÉNEZ, “La expresión de relaciones temporales en ático clásico”, dins Esperanza TORREGO (ed.), Nombres y funciones: estudios de sintaxis griega y latina, Madrid 1998, 65-110, pàg. 99: Los casos acusativo, genitivo y dativo, como marcas gramaticales de la función Tiempo, están sujetos a una distribución precisa, de manera que son muy pocos los contextos en que realmente dos casos pueden utilizarse indistintamente. 63

2. L'ablatiu. L’ablatiu com a tal ha estat reclòs des de ben aviat en la llengua literària dels gèneres poètics,293 mentre que tant en la llengua col·loquial com en els gèneres en prosa ha prevalgut la construcció amb preposició (ejk, ajpov i parav). N’hi ha algunes excepcions, però.294 Amb els verbs de percepció, per exemple, subsisteix el règim d’ablatiu, tot i que altres interpretacions proposen una anàlisi partitiva; aquesta aporia ha estat resolta per Maquieira mitjançant l’anàlisi dels règims d’aquests verbs a l’epos.295 Un altre arcaisme es documenta en els usos ablatius de caràcter adnominal, considerats com a poètics, però presents en realitat en diferents registres.296 En tercer lloc, també els adjectius compostos amb *aj- regeixen simple ablatiu. Aquesta construcció, anomenada genitiu paronomàstic o expletiu, és típica de la llengua tràgica, però es troba ja a Homer.297 Lasso, però, creu que l’ús és partitiu.298 Derivat de l’ablatiu de valor local, com en antic indi i llatí, el comparatiu suposa un amplíssim camp d’ús, tot i que a l’època clàssica comencem a documentar la concurrència de sintagmes preposicionals amb parav.299 A més de la construcció pròpiament comparativa, hi hem d’afegir l’ús com a règim d’adjectius positius i verbs que pel seu valor lexical admeten també un ablatiu, com és el cas d’a[llo~, e{tero", perissov", diplavsio", ejnantivo", pleonektevw, meionektevw, etc.300

3. El genitiu absolut. La teoria tradicional sobre la construcció de genitiu absolut en fa una herència 293 Hom. Il. V 348 ei[ke, Dio;" quvgater, polevmou kai; dhioth'to", E. Io 459-460 jOluvmpou crusevwn qalavmwn ptamevna. 294 Compta entre aquestes excepcions la formació adverbial ojlivgou, originada probablement en un ablatiu de sentit temporal, cf. Ekaterini TZAMALI, “Zur syntaktischen Funktion des adverbialen Genitivs ojlivgou im Griechischen”, Eirene 36, 2000, 161-165. 295 Helena MAQUIEIRA, “¿Existe ablativo temático en Homero?”, Homenatge a Josep Alsina. Actes del IXè Simposi Català d’Estudis Clàssics I, Tarragona 1991, 545-552; “Sobre el posible ablativo temático en Homero”, dins Emilio CRESPO, José Luis GARCÍA RAMÓN, Helena MAQUIEIRA & Jesús DE LA VILLA (ed.), Homerica. Estudios lingüísticos, Madrid 1992, 81-91. Els possibles casos d’ablatiu serien, a la flexió en *o, els expressats mitjançant la desinència *-ou, que en principi hauria d’estar reservada als règims dependents de verbs de separació, comparació, etc., i que efectivament acredita aquest ús a un 72’8% d’exemples. 296 Hdt. VI 139 hJ jAttikh; pro;" novton kevetai pollo;n th'" Lhvmnou. 297 Hom. Od. IV 788 a[pasto" ejdhtuvo" hjde; poth'to". A la tragèdia, S. OC 786 kakw'n a[nato", E. Hel. 524 a[filo" fivlwn. 298 J.S. LASSO DE LA VEGA, op. cit., pàg. 137. 299 Cf. Hdt. V 118, 2 (...) i{na mh; e[conte" ojpivse feuvgein oiJ Ka're" aujtou' te mevnein ajnagkazovmenoi genoivato e[ti ajmeivnone" th'" fuvsio", però V 103, 4 uJpo; me;n ga;r eJno;" ajrcovmenoi kata; trovpon to;n hJmevteron genoivat j a]n deimaivnonte" tou'ton kai; para; th;n eJautw'n fuvsin ajmeivnone". 300 Antipho III d 5 oJ de; pai'" (…) safw'" dhlou'tai para; th;n aujtou' aJmartivan perissotevroi" ajtuchvmasi tw'n ajtremizovntwn peripeswvn. Antipho III g 2ou|tov" te mh; tolmw'n oujk a]n proei'ce tw'/ diplasivw/ mou etc. Antipho IV g 4 ejgw; de; polu; de; tajnantiva touvtwn fhmiv, però cf. V 34 (...) toujnantivon poihvsante" h] oiJ a[lloi a[nqrwpoi. 64

indoeuropea, atesos els paral·lels adduïts, per bé que amb casos diferents, a d’altres llengües: així, el datiu absolut del gòtic, 301 el locatiu i el genitiu absoluts de l’antic indi, 302 i, com no podia ser d’altra manera, l’ablatiu absolut del llatí. Tanmateix, d’acord amb la nostra interpretació, la construcció del genitiu absolut (GA) sembla una innovació grega, autònoma en el temps, la funció i per damunt de tot pel seu origen. Els primers intents de definició varen limitar-se a apuntar una funció precisa dins de les registrades en el genitiu grec de l’època clàssica, metodologia per si mateix molt qüestionable. Els genitius anomenats temporis i causae varen estar els més afavorits per les hipòtesis dels neogramàtics, que centraren la seua investigació en l’èpica homèrica, i amb preferència a la Ilíada. l’opció d’entendre el GA com una solució complexa, fruit de l’adaptació de funcions diverses, fou defensada per Classen. 303 Tot i això, les seues conclusions queden aïllades, en estimar-se més els crítics de donar una explicació genèrica per al conjunt d’usos del GA. Una descripció funcional del GA el fa equivaldre, bé a una oració de relatiu, bé a una de circumstancial, i, dins d’aquest segon cas, a una de temporal, causal, condicional o concessiva. Percentualment, una gran part de registres han estat analitzats com a temporals; segonament, el valor temporal semblava el més idoni304 a l’hora d’identificar una Grundbedeutung de la construcció. Per consegüent, la major part d’autors, així els neogramàtics com els posteriors, fan dependre l’aparició del GA de l’expressió del temps, com són els casos de Spieker, Wackernagel i Kunst. 305 Aquest darrer autor, però, reconstrueix valors diferents per a les construccions de tema de present, o de perfet, i tema d’aorist. La primera reprendria un genitiu partitiu de temps, mentre que la segona arrencaria d’un ablatiu, de bo i manera que, mentre els GA amb tema de present o de perfet tindrien un valor temporal, els GA amb tema d’aorist tindrien un valor causal. Tanmateix, aquesta hipòtesi no pot en cap cas ésser 301 Vegeu sobre això Karl BRUGMANN & Berthold DELBRÜCK, Grundriss der Vergleichenden Grammatik der Indogermanischen Sprachen IV-2, Estrasburg 1900, pàg. 495-496; Yrjoe Moses BIESE, Der Spätlateinische Akkusativus Absolutus und Verwandtes, Helsinki-Helsingfors 1928; Philip BALDI, An Introduction to the Indo-European Languages, Southern Illinois University Press, Carbondale, 1983, pàg. 135136; Wladimir ADMONI, “Syntax des Neuhochdeutschen seit dem 17. Jahrhundert”, en Werner BESCH et al. (ed.), Sprachgeschichte II, Berlín, 1985, pàg. 1538-1556. Antoine MEILLET, Traité de grammaire comparée des langues classiques, París 19795, pàg. 617, reconstrueix per a l’indoeuropeu un lliure ús de les construccions absolutes, que cada llengua històrica hauria reduït a un sol cas. 302 L’ús més antic és el del locatiu absolut, mentre que el genitiu absolut no apareix encara als textos vèdics, cf. Arthur A. MACDONELL, A Vedic Grammar for Students, Delhi 1987 (= 1916), pàg. 326-328. 303 Johannes CLASSEN, Beobachtungen über den homerischen Sprachgebrauch, Frankfurt am Mainz 1879, pàg. 184 seg. Evidència central dins la seua argumentació va estar la del caire concertat de molts dels genitius considerats absoluts, cf. Hom. Il. VIII 118 tou' d j ijqu;" memaw'to" ajkovntise Tudevo" uiJov", genitiu partitiu, 477 sevqen d j oujk ajlegivzw cwomevnh" -genitiu partitiu-, XII 392 Sarphdovnti d j a[co" gevneto Glauvkou ajpiovnto", genitiu objectiu. 304 De fet, el valor modal és el més escaient, si del que es tracta és de buscar-ne un de genèric, a partir del qual haurien derivat els altres. 305 Edward SPIEKER, “On the so-called Genitive Absolute and its use especially in the Attic Orators”, AJPh 6, 1885, 310-343. Jakob WACKERNAGEL, Vorlesungen über Syntax I, pàg. 292 seg. Karl KUNST, “Vom Wesen und Ursprung des absoluten Genetivs”, Glotta 12, 1923, 29-50. 65

confirmada sense una contrastació exhaustiva amb les dades homèriques, a partir de la revisió de Maquieira a propòsit de la distribució dels morfemes *-ou i *-oio, respectivament d’ablatiu i genitiu al tipus temàtic. Una orientació diferent és l’oferida per Thesleff i Humbert, els quals han subratllat la importància de la funció ablativa, el mateix que més recentment Holland. 306 La proposta de Thesleff consisteix a remuntar l’origen del GA a una època on l’ablatiu té encara autonomia morfològica, la funció del qual és només la d’indicar el punt de partença, i de separació, per tant, però no pas una de causal; el fet, tanmateix, que la construcció pervisqués a través de les formes de genitiu va dur com a conseqüència la indefinició sintàctica i semàntica del GA, revifat només per raons estilístiques i d’economia expressiva als segles V i IV aC.307 La selecció de temes verbals representa una qüestió de gran interès dins la construcció del GA. El tema de present resulta, de molt, el més habitual, segons Rivas pel fet que l’expressió de valors temporals no puntuals és la més freqüent. 308 De forma similar, nosaltres proposem que el caràcter neutre del genitiu quant a l’expressió de l’aspecte puntual en fa també el cas idoni per a una construcció absoluta.309 Pel que fa a la funció estilística del GA, l’ús col·loquial és més que dubtós. Apareix clarament com un tret més que més literari, 310 sense un especial valor estètic.311 Tocant al desenvolupament del GA dins la llengua literària grega, Rivas ha reconegut, al costat d’una variant significativa, una de formulària, molt apta per a contextos narratius per la seua brevetat.312

306 Holger THESLEFF “On the origin of the genitive absolute”, Arctos 2, 1958, 187-207, cf. pàg. 194: In my opinion the theory of Spieker, Kunst, and others that the temporal genitive to any considerable extent played a leading part in the development of the GA is extremely improbable and rather to be definitively abandoned. J. HUMBERT, op. cit., pàg. 282; Gary B. HOLLAND, “Nominal Sentences and the Origin of Absolute Constructions in Indo-European”, ZVS 99, 1986, 163-193. 307 H. THESLEFF, op. cit., pàg. 204-205. 308 Ana Isabel RIVAS BARROS, “Relación entre temas y valores participiales integrantes del G.A. en Esquilo, Heródoto y Píndaro”, en A. Gonzàlez Senmartí & J. Zaragoza (ed.), Homenatge a Josep Alsina. Actes del IX Simposi Català d'Estudis Clàssics I, Tarragona 1993, 101-108. 309 Jordi REDONDO, op. cit., pàg. 158. 310 H. THESLEFF, op. cit., pàg. 205, i “Genitive absolute and Platonic style”, Arctos 1969, 121-131. 311 Cf. Karl MUGLER, “Homers Sprachtechnik”, Glotta 78, 1943, 22-51. 312 A.I. RIVAS BARROS, “Notas al genitivo absoluto en Esquilo”, Actas del VII CEEC I, Madrid 1989, 267-271. 66

Tema 7. El datiu. El datiu grec va sorgir, a l’època postmicènica, del sincretisme del datiu, el locatiu, tant espacial com temporal, i l’instrumental-comitatiu indoeuropeus.313 Aquest fet s’arrossega ja des de temps remots, si la reconstrucció proposada per al protoindo-europeu és correcta, ja que en el nombre plural datiu i ablatiu no s’haurien distingit mai. Des d’un punt de vista sintàctic, no es pot fer cap assimilació entre aquestes tres funcions, per la qual cosa hem de parlar de tres entitats diferenciades, tot i que la igualació morfològica afavoreix processos d’implicació entre aquestes.314 La denominació grega, dotikh; ptw'si", recull només una d’aquestes tres entitats.315 A banda d’aquests valors, el datiu grec pot servir encara els interessos d’una altra funció més, la directiva i final, que remunta a l’indoeuropeu.

1. El datiu règim. El valor del datiu com a règim del verb el configura com a cas del beneficiari del procés endegat.316 La distinció entre dativus commodi i incommodi no resulta pertinent a efectes de l’anàlisi sintàctica. De la funció de règim depenen, però, algunes altres que convé examinar en detall. Ens referim al datiu anomenat possessiu, al comparatiu, al de relació i iudicantis, al simpatètic, a l’ètic i al dativus auctoris. El datiu possessiu no constitueix cap patró sintàctic diferent del datiu règim, sinó que 313 Cf. Petar H. ILIEVSKI, “Il sincretismo dei casi in miceneo”, SMEA 12, 1970, 88-120; Heinrich HETTRICH, “Zum Kasussynkretismus in Mykenischen”, MSS 46, 1985, 671-682; Ivo HAJNAL, Studien zum Mykenischen Kasussystem, Berlin & New York 1995, 133-207, per a l’estatus de *-fi; per a la datació, cf. Juan José MORALEJO, “'Dativo' de plural en griego antiguo”, Athlon. Satura Grammatica in honorem F.R. Adrados I, Madrid 1984, 339-364, pàg. 344: Los comienzos del proceso parecen ser contemporáneos de las tablillas, y el cumplimiento debió de ser rápido, estando plenamente consumado en fecha relativamente alta. Vegeu també, del mateix autor, “El caso dativo en griego”, Fortunatae 4, 1992, 151-161, on recorda com, a més dels usos com a datiu propi, instrumental i locatiu, subsisteixen com a arcaisme construccions de valor ablatiu, que a alguns dialectes admeten l’afegitó de preposicions. 314 Sobre la problemàtica del datiu, vegeu Luis Miguel PINO CAMPOS, “Dativo griego: ¿semántica o sintaxis? Apuntes para un análisis sintáctico”, Fortunatae 3, 1992, 245-250. Com a exemple de concurrència d’usos dels datius propi i instrumental amb l’ablatiu, cf. Ekaterini TZAMALI, “Ein Fall von Kasusvariation im Altgriechischen: der Dativ als Stellvertreter des ablativischen Genetivs”, Glotta 75, 1999, 114-120. 315 El nom llatí és a Varró el de casus dandi, però a partir de Quintilià registrem ja el terme casus dativus. 316 Al model de la gramàtica de Charles FILLMORE, “The Case for Case”, in Emmon BACH & Robert T. HARMS (ed.), Universals in Linguistic Theory, Nova York 1968, 1-88, es fa una distinció entre datiu i benefactiu, entesos, el primer, com el cas que expressa la persona o l’ésser interessats pel procés verbal, mentre que el segon expressaria el beneficiari en si d’aquest. Es tracta d’una precisió de caràcter semàntic que no representa en si una innovació transcendent. 68

el podem definir com una construcció habitual amb verbs intransitius. 317 N’és una variant el datiu, generalment de persona, que pot aparèixer per tal d’expressar no pas la possessió, sinó una relació més laxa (disponibilitat, associació, afecció). 318 El datiu comparatiu depèn de noms, adjectiu o verbs, i ha estat analitzat sovint com a comitatiu, 319 però altres llengües indoeuropees mostren com l’ús és propi del tipus de règim, 320 que admet la concurrència del partitiu.321 El datiu de relació i iudicantis deu també la seua distinció a les característiques semàntiques dels verbs amb què apareix. 322 El datiu simpatètic presenta la participació del subjecte en l’acció verbal des d’un punt de vista del tot personal, absolut si se’n vol dir, perquè la seua funció és ben bé impressiva, sense una transcendència sobre el valor en si de l’enunciat. Té raó Schwyzer quan argumenta que el genitiu afavoreix una expressió més neutra, el datiu una de més subjectiva.323 Cal també notar el fet que aquest datiu simpatètic, que no es troba fora de lloc als gèneres de més pregona significació literària, es relaciona alhora amb la dicció col·loquial.324 De caràcter molt semblant, el datiu ètic queda restringit, segons la gramàtica tradicional, als pronoms de primera i segona persones, 325 però res no varia pel que fa al tipus precedent. El datiu agent o dativus auctoris apareix amb certs verbs intransitius, i és de regla amb les formes del tema de perfet i amb els adjectius verbals. Cal no confondre’l amb l’instrumental, autèntic subjecte agent de l’oració passiva. No es tracta d’un subjecte ni en el pla de la realitat ni tampoc en el gramatical, sinó d’un datiu propi, identificable amb el simpatètic, que va estar reanalitzat com a tal subjecte.326 317 Hom. Il. I 188 Phleivwni a[co" gevneto, S. Ant. 564 ouj (...) mevnei nou'" toi'" kakw'" pravssousi, Isocr. XV 28 w|n oujdevn moi plevon gevgonen. 318 Cf. Th. I 106, 1 oiJ de; nikwvmenoi uJpecwvroun, kaiv ti aujtw'n mevro" oujk ojlivgon prosbiasqe;n kai; diamarto;n th'" oJdou' ejsevpesen ej" tou cwrivon ijdiwvtou, w/| e[tucen o[rugma mevga periei'rgon kai; oujk h\n e[xodo". Vegeu-ne Mercedes DÍAZ DE CERIO, “Las construcciones de ei\nai con dativo en griego antiguo”, in M. Esperanza TORREGO et al. (ed.), Praedicativa II: esquemas de complementación verbal en griego antiguo y latín, Zaragoza 2007, 69-90, pàg. 82: (…) el término es un complemento opcional, de modo que el contenido semántico de la construcción de ei\nai con dativo no es un marco predicativo específico, sino el resultado de la adjunción de un complemento opcional a una construcción existencial. 319 Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 161. Exemples com ara X. Oec. III 15 nomivzw gunai'ka koinwno;n ajgaqh;n oi[kou ou\san pavnu ajntivrropon ei\nai tw'/ ajndri; ejpi; to; ajgaqovn no s’han d’analitzar com a comparatius. 320 Hom. Il. VI 401 JEktorivdhn ajgaphto;n, ajlivgkion ajstevri kalw'/. Wilhelm HAVERS, Unrtersuchungen zur Kasussystem der indogermanischen Sprache, Strassburg 1911; Vemund SKARD, Dativstudien: Dativus Sympatheticus und Dativus Comparationis in der Norrönen Sprache, Oslo 1951. 321 Ekaterini TZAMALI, “Genetiv als Rektionskasus bei Adjektiven der Gleichheit im älteren Griechischen”, Mn 52, 1999, 129-138. 322 S. Ai. 970 qeoi'" tevqnhken ou|to", ouj keivnoisin. Vegeu Mercedes DÍAZ DE CERIO, “Análisis sintáctico y semántico del 'dativus iudicantis' en griego antiguo”, Habis 32, 2001, 621-638. 323 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 147: der Genetiv ist rein sachlich, objektiv kalt, der Dativ persönlich, subjektiv, warm. 324 Hdt. I 82 a[gein aujth;n ejkevleue eJwutw'/ ej" o[yin, Ar. Th. 446 ejmoi; ga;r aJnh;r ajpevqanen. 325 Ar. Nub. 111 w\ mh'ter, wJ" kalov" moi oJ pavppo". 326 Th. I 118, 3 toi'" Lakedaimonivoi" dievgnwsto leluvsqai ta;" spondav", Hdt. VII 168 ou[ sfi perioptevh ejsti; hJ JEllav" ojllumevnh. 69

2. El datiu directiu i final. La funcions directiva i final han estat negades per al datiu grec per diversos autors, 327 tot i que d’altres les han acceptades com un arcaisme. 328 Sabem que l’hitita admetia totes dues entre les funcions del datiu.329 Però altres llengües també en donen testimoni, ni que siga entre els usos poètics,330 cosa que permet parlar d’un tret heretat. Des d’un punt de vista diacrònic, pot fer-se dependre la hipotètica funció final, més abstracta, de la directiva, de caràcter clarament local. En aquest sentit, caldria definir l’oposició entre el datiu directiu i l’acusatiu objectiu, que en principi hauria de plantejar-se en termes privatius, d’acord amb la consideració de la noció d’extensió de l’objecte. Tanmateix, allò que les dades ens permeten observar fa parer d’indicar una oposició equipol·lent, en què ambdós casos funcionarien en alternança lliure. Com altres llengües indoeuropees, també el grec reserva els usos directius per a la llengua de la poesia, més arcaïtzant.331 En canvi, els usos finals han mantingut el seu caràcter de funció dinàmica, el rendiment de la qual no s’ha vist reduït a una dimensió literària. La conjunció amb oracions finals certifica la vigoria de la construcció. 332 En tenim exemples a les mateixes tauletes micèniques, a Homer, als tràgics, a la prosa i a la llengua de les inscripcions.333 La concurrència, però, del sintagma eij" amb acusatiu es documenta ja a l’èpica.334

327 Ferdinand SOMMER, Vergleichende Grammatik der Schulsprachen, Leipzig & Berlin 1931 3, pàg. 32; Jean HUMBERT, Syntaxe Grecque, París 1954, pàg. 285. 328 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit. pàg. 139 ss. 329 Cf., entre la bibliografia més recent, H. NOWICKI, “Zum Dativ vom Althethitischen”, dins Heinrich HETTRICH (ed.), Indogermanische Syntax. Fragen und Perspecktiven, Wiesbaden 2002, i Michel MAZOYER, “Quelques remarques à propos du datif-locatif en hettite”, en Gernot WILHELM (ed.), Akten des IV Internazionales Kongresses für Hethitologie, Würzburg 1999. 330 Karl BRUGMANN & Berthold DELBRÜCK, Indogermanische Gramatik, III-1, Estrasburg 1893, pàg. 288-293, assenyalen la presència del datiu final en antic indi, avèstic, germànic, llatí i antic eslau eclesiàstic. El datiu directiu també està documentat en llatí. El millor tractament en grec es deu a Arie HOEKSTRA, “A note on the dative of purpose (Dativus finalis) in Greek”, Mnemosyne 15, 1962, 15-23. 331 Hom. Il. I 8 {Aidi proiavyai, S. Ant. 1232 ptuvsa" proswvpw/. 332 Antipho V 8 prw'ton me;n ou\n, wJ" paranomwvtata kai; biaiovtata eij" tovnde to;n ajgw'na kaqevsthka, tou'to uJma'" didavxw, ouj tw'/ feuvgein a]n to; plh'qo" to; uJmevteron (...) ajll j i{na h\/ tekmhvria uJmi'n etc., 333 MY Oe 111+136 wo-ro-ne-ja pa-we-si, llana per a vestits, Hom. Il. I 418 twv se kakh'/ ai[sh/ tevkon, A. Ag. 1341-1342 ajsinei' daivmoni fu'nai, Th. III 82, 1 polemoumevnwn xummaciva" a[ma eJkatevroi" th'/ tw'n ejnantivwn kakwvsei kai; sfivsin aujtoi'" ejk tou' aujtou' prospoihvsei rJa/divw" aij ejpagwgai; toi'" 2 newterivzein ti boulomevnoi" ejporivzonto, IG I 371.14 (ca. 420 a.C.) ksula kai anqrake" toi molubdoi, IG2 II/III 1672.68 kolla (...) tai" qurai" (...) eloi tai" qurai". 334 Hom. Il. XVIII 513 oiJ d j ou[pw peivqonto, lovcw/ d povlemon qwrhvxomai. 70

j uJpeqwrhvssonto, VIII 376 teuvcesin ej"

3. El locatiu. La flexió indoeuropea del locatiu ofereix algunes característiques especials, la principal de les quals consisteix en la possibilitat de formar-se sobre un tema en grau zero. Des del punt de vista morfològic, ha estat fàcil el trànsit de la categoria de locatiu a la d’adverbi local o temporal.335 El valor designat, l’expressió del repòs ja siga del temps o de l’espai, no admet una oposició entre totes dues nocions, perquè es tracta de dues categories semàntiques associades morfològicament i sintàctica ja des de l’època indoeuropea. 336 Enfront de l’acusatiu, que indica una noció temporal indefinida o almenys durativa, el locatiu de temps expressa un moment determinat, puntual, com ho demostra el fet que és utilitzat per a la datació dels documents.337 També s’oposa al partitiu de temps, terme neutre quant a l’expressió del temps puntual, atès que no expressa ni puntualitat ni durada. No es deu a una innovació d'època hel·lenística l’ús de l’acusatiu en funcions tant del genitiu com del locatiu, dins del procés que va fer del primer una mena de cas zero, 338 ben al contrari, es tracta d’un ús documentat des d’antic, tant a la llengua literària com a la no literària. 339 Val a dir també que l’ús del locatiu arriba a caracteritzar, pel caràcter arcaïtzant, la lexi poètica.340 Hi ha també un tipus de locatiu que refereix a l’autor o a l’obra on es troba determinat passatge, en un ús que està reconegut per Schwyzer com a datiu de la font escrita citada.341 Aquest datiu de citació es fa més freqüent a l’època imperial, però no té cap valor sintàctic especial.342

335 És el cas de termes com ara camaiv, ejkei', oi[koi, kuvklw/, quvrasi, u{yi, aijeiv, crovnw/ , o de la locució a[llh/ kai; a[llh/. 336 Jesús DE LA VILLA, “Caractérisation fonctionnelle du datif grec”, Glotta 67, 1989, 20-40, pàg. 27, defineix aquest tipus com une variation contextuelle de la valeur propre du locatif qui serait alors essentiellement spatiale. 337 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 158. 338 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 70, cf. LXX th;n meshmbrivan, a migdia. Edwin MAYSER, Grammatik der griechischen Papyri der Ptolemäerzeit II-2, Berlín 1970 (= Berlin & Leipzig 1934), pàg. 332-333, cf. UPZ 62, 24 th;n hJmevran ejkeivnhn ajscolhqeiv" (en comptes del locatiu), PSI IV 368, 8 tessavrwn dracmw'n to;n mh'na (en comptes de tou' mhnov"). 339 Cf. Ar. Lys. 612 ej" trivthn (…) hJmevran. 340 Per al cas de Píndar vegeu Patrice HUMMEL, Syntaxe de Pindare, París 1993, pàg. 131, que es limita a assenyalar la freqüència de l’ús, cf. Pi. N. X 58 oijkei'n t j oujranw'/. 341 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 151 seg. Per a una anàlisi recent de la qüestió, cf. Stefan L. RADT, “Dativ des Zitats”, ZPE 64, 1988, 10-12. 342 Valga com a exemple aquest d’Arrià, Peripl. 19, 2 levgousi (...) aujtw'/ -sc. a Èsquil- oiJ Tita'ne" pro;" to;n Promhvqea o{ti ktl. 71

4. L’instrumental-comitatiu. La diferenciació entre el cas instrumental i el cas comitatiu sol fer-se, d’acord amb criteris semàntics, a partir de la consideració de la categoria ésser humà. Per bé que acceptem l’equivalència sintàctica d’ambdós valors, cosa que invalida la necessitat de reconèixer-hi dues funcions contraposades, creiem rellevant la delimitació de totes dues, que no s’han de confondre en una sola denominació.343 Aquesta darrera opció, que ha dut alguns a proposar el nom de cas sociatiu,344 es veu contestada per l’anàlisi sintàctica. Si procedim a la verificació, en primer lloc, de la nul·la capacitat de conjunció de datius comitatius i instrumentals; 345 segonament, per la també nul·la capacitat de commutació dels sintagmes preposicionals corresponents a tots dos valors, instrumental i comitatiu; 346 i, en tercer lloc, perquè la transformació d’una oració activa a passiva permet a l’instrumental d’esdevenir-ne el subjecte agent, però no pas al comitatiu. En resulta una doble prova de la perfecta diferenciació d’ambdues nocions, ja des d’Homer i al llarg de la història de la llengua grega. Del comitatiu pròpiament dit deriva el datiu prosecutiu, tant temporal com espacial, per bé que aquesta segona aplicació siga només residual. 347 De l’instrumental deriven l’anomenat datiu de relació i el de quantitat o mesura. El datiu de relació mostra una alta freqüència d’ús al llarg de tota la història de la llengua grega, tant en els registres més literaris com als més col·loquials. Aquesta construcció, que es correspon en realitat amb un instrumental limitatiu, s’insereix dins el sistema grec d’expressió d’aquesta funció, la relació, 343 Contra, J. DE LA VILLA, op. cit., pàg. 28, n. 11: Il faut indiquer qu'en aucun moment il n'a été nécéssaire de reconnaître une fonction que nous pourrions appeler 'compagnie'. 344 Cf. E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 159, fa equivaldre els termes sociatiu i comitatiu. Més recentment, però, mitjançant la denominació única de sociatiu s’ha volgut incloure totes dues funcions, tout court. 345 Hom. Il. XIV 209-210 eij keivnw/ g j ejpevessi paraipepeqou'sa fivlon kh'r / eij" eujnh;n ajnevsaimi oJmwqh'nai filovthti, de la mateixa manera que tampoc no hi ha conjunció, en tant que les funcions són diferents, entre el locatiu i l’instrumental, cf. Hom. Il. III 445nhvsw/ d j ejn Kranavh/ ejmivghn filovthti kai; eujnh'/. Per citar un exemple construït amb un verb que no implica cap idea d’associació, companyia, instrument, etc., de manera que no tinga una relació semàntica amb alguna de les funcions de què tractem, cf. Pi. P. VIII 5255 (...) movno" ga;r ejk Danaw'n stratou' / qanovnto" ojsteva levxa" uiJou', tuvca/ qew'n (instr.) / ajfivxetai law'/ su;n ajblabei' (comit.) / [Abanto" eujrucovrou" ajguiav". 346 Reemplacen l’instrumental ajmfiv, ejn, ejpiv, periv i suvn amb datiu, el comitatiu a{ma, metav i suvn també amb datiu, a més de metav amb genitiu i ajmfiv amb acusatiu. L’única coincidència s’esdevé amb suvn amb datiu, però la distinció semàntica inherent a la categoria + humà/- humà fa impossible la confusió; la identitat de suvn amb datiu és defensada per Juan Bautista TORRES GUERRA, “Los complementos de compañía e instrumento en Homero; análisis funcional”, Minerva 3, 1989, 59-69, pàg. 62. Com a exemple cita a la pàg. 63 Hom. Od. XI 160-161 h\ nu'n dh; Troivhqen ajlwvmeno" ejnqavd j iJkavnei" / nhi; te kai; eJtavroisi, en què nhi; funcionaria, segons Torres, com a instrumental, però ambdós versos estan condemnats per Aristòfanes de Bizanci i caldria trobar un testimoni de més valor. 347 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 162-163. En són exemples, per al valor temporal, A. Eum. 555 biaivw" xu;n crovnw/ kaqhvsein lai'fo", per al valor espacial els adverbis tauvth/, o{ph, etc. 72

que s’articula al voltant d’una oposició entre acusatiu i datiu. 348 Finalment, el datiu de quantitat, molt freqüent en les comparacions, forma en realitat part de la mateixa aplicació que el datiu de relació, i per la seua construcció ha donat origen a termes integrats dins la classe dels adverbis.349

5. El doble datiu. Aquesta construcció ha d’entendre’s en el marc de la sintaxi dels apositius, tal com la proposa Hahn.350 Una altra anàlisi mostra, tanmateix, que no es tracta ben bé d’un sintagma doble, perquè, com en el cas del doble acusatiu, els dos termes implicats tenen diferents funcions sintàctiques. N’hi ha dues possibles variants, segons que al datiu règim l’acompanye un instrumental de limitació, en allò que constituiria un sch'ma kaq

j o{lon kai; mevro",

segons la gramàtica antiga, o bé un predicatiu que per la concordança ha d’anar també en datiu.351 Schwyzer admet també com a aquest doble datiu la concurrència dins una mateixa frase de dos datius de diferent valor. 352 Aquesta anàlisi no sembla correcta, però, perquè els termes proposats no tenen cap més relació que la purament formal, en tant que opera una distinció dins les corresponents funcions sintàctiques.353

6. El datiu absolut. Una interpretació molt forçada d’un passatge de Tucídides va estar, segons Schmid i 348 X. Cyr. II 3, 6 ejgw; ou[te posi;n eijmi; tacu;" ou[te cersi;n ijscurov". 349 Hdt. I 178 mevzwn trisi; daktuvloisi, X. Hel. I 1, 1 ouj pollai'" hJmevrai" u{steron. Adverbis derivats d’aquest ús són pollw'/, ojlivgw/, pantiv, etc. 350 E. Adelaide HAHN, “Partitive Apposition”, Proceedings of the IXth International Congress of Linguists, London & Den Haag & Paris 1964, 784-794. En pàg. 785 cita com a exemple amb datiu Hom. Il. III 338 e[gco", o} oiJ palavmhfin ajrhvrein. 351 Hom. Il. XIV 151-152 jAcaioi'sin de; mevga sqevno" e[mbale eJkavstw// kradivh/, exemple on s’adverteix una doble aposició, la partitiva de eJkavstw/ i la de l’instrumental de limitació al datiu règim; Ps.-A. PV 322 e[moige crwvmeno" didaskavlw/ presenta datiu règim i predicatiu. 352 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 170, on cita com a exemple Hom. Od. IV 771 oujdev ti oi\den, o} oiJ fovno" ui|i tevtuktai (datiu règim i datiu possessiu). 353 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., ibid.,addueix com a cas de simultaneïtat funcional S. OC 1318-1319 eu[cetai kataskafh/' Kapaneu;" to; Qhvbh" a[stu dh/wvsein puriv, que analitza com a sengles instrumentals; nosaltres preferim d’entendre el primer com a locatiu, cosa que ens sembla més correcte des de qualsevol punt de vista; probablement a causa d’aquesta doble construcció certs manuscrits porten la lliçó tavca en comptes de puriv. 73

Wifstrand, l’origen de l’anomenat datiu absolut, construcció pròpia només de la prosa literària d’època imperial.354 Tanmateix, Costello ha proposat de veure en aquest sintagma (tot i els registres que en tenim, molt migrats i a voltes prou dubtosos), un tret indoeuropeu derivat del locatiu temporal, herència de la qual, per cert, no esmenta cap exemple en grec. 355 La mateixa idea és defensada per Holland i Rosén, autors de tots dos treballs encaminats a presentar tota una teoria de la sintaxi absoluta indoeuropea. 356 La realitat, però, no permet de reconèixer cap fonament teòric, per no dir-ne textual, a aquestes hipòtesis. Els escassos exemples d’aquesta hipotètica construcció, adduïts en diferents autors, tots ells prosistes de les èpoques clàssica i postclàssica, són susceptibles d'anàlisis concretes que exclouen el reconeixement d’un fenomen sintàctic particular. Queda oberta la possibilitat, si més no teòrica, que el model llatí de l’ablatiu absolut hagués tingut alguna influència sobre la sintaxi grega, però fins i tot aquesta hipòtesi resulta inversemblant.

7. La desaparició del datiu. Per bé que el fenomen de la desaparició del datiu sol associar-se amb el grec de l’època imperial, en la llengua clàssica trobem ja signes inequívocs de deficiència en l’expressió de valors propis d’aquest cas.357 Tanmateix, l’eliminació del datiu, que en el grec modern només es conserva en arcaismes lèxics com ara dovxa tw'/ qew'/, s’associa amb el grec de la koiné, en especial la no literària. 358 És aquesta variant del grec postclàssic la que 354 Wilhelm SCHMID, Der Attizismus in seinen Hauptvertretern IV, Stuttgart 1897, pàg. 610; A. WIFSTRAND “Dativus absolutus im Griechischen”, C&M 17, 1956, 163-171; Jordi REDONDO, “Un dato sintáctico sobre el Paramuqhtiko;" pro;" jApollwvnion”, in Aurelio PÉREZ JIMÉNEZ & Gonzalo DEL CERRO CALDERÓN (edd.), Estudios sobre Plutarco: Obra y Tradición, Málaga 1991, 155-158. El passatge en qüestió és Th. IV 56, 1 toi'" d j jAqhnaivoi" tovte me;n paraqalavssion dh/ou'si ta; me;n polla; hJsuvcasan, wJ" kaq j eJkavsthn froura;n givgnoitov ti" ajpovbasi", plhvqei te ejlavssou" hJgouvmenoi ei\nai kai; ejn tw'/ toiouvtw/. El datiu s’ha d’explicar com un de relació. 355 John R. COSTELLO, “The absolute construction in Indo-European”, JIES 10, 1982, 235-252. 356 Gary B. HOLLAND, “Nominal sentences and the origin of absolute constructions in IndoEuropean”, ZVS 99, 1986, 163-193. Haiim B. ROSÉN, “Der griechische 'Dativus absolutus' und indogermanische 'unpersönliche Partizipialkonstruktionen”, HS 101, 1988, 92-103. 357 Antonio LÓPEZ EIRE, Ático, Koiné y Aticismo. Estudios sobre Aristófanes y Libanio, Múrcia 1991, pàg. 35, sobre la concurrència del sintagma ej" amb acusatiu i el datiu de finalitat. Vegeu-ne com a exemple Th. II 13, 4 (…) ta; ga;r plei'sta triakosivwn ajpodevonta muvria ejgevneto, ajf j w|n ej" te ta; propuvlaia th'" ajkropovlew" kai; ta\lla oijkodomhvmata kai; ej" Poteivdaian ajpanhlwvqh, cwri;" de; crusivou ajshvmou kai; ajrgurivou e[n te ajnaqhvmasin ijdivoi" kai; dhmosivoi" kai; o{sa iJera; skeuvh periv te ta;" pompa;" kai; tou;" ajgw'na" kai; skula Mhdika; kai; ei[ ti toiutovtropon, oujk ejlavssono" h\n h] pentakosivwn talavntwn etc. 358 Wolfgang U. DRESSLER, “Der Untergang des Dativs in der anatol. Gräzität”, WS 78, 1965, 83– 107. 74

testimonia com el datiu és reemplaçat habitualment pel genitiu, però també per l’acusatiu.359 Tema 8. Els sintagmes preposicionals. 1. La preposició com a classe de paraules. La preposició configura una classe de paraules ben definida morfològicament per la seua oposició a la classe adverbial,360 però que no remunta a l’indoeuropeu més antic, tot i que moltes presenten correlats irrefutables en diverses llengües.361 En termes molt genèrics, se n’ha de dir que aquesta classe correspon a sistemes casuals amb una llarga tradició, perquè només sobre aquests es pot articular l’expressió del règim mitjançant sintagmes preposicionals. 362 En el cas de les llengües romàniques, la ruptura entre el sistema casual i el preposicional, a favor d’aquest darrer, es dóna al si de la llengua mare. D’altra banda, la gramàtica tradicional sol distingir, ja des dels antics, entre preposicions pròpies i impròpies. 363 Tipològicament, les segones solen equivaldre a adverbis, i tenen una gran autonomia sintàctica i semàntica. Des de la perspectiva de la gramàtica històrica, les preposicions pròpies solen ésser heretades, les impròpies degudes a innovacions de cada llengua. Ara bé, les unes i les altres solen derivar de la classe dels adverbis, per una adaptació d’aquests a funcions noves, amb el consegüent canvi fonomorfològic. En aquest punt, com en altres, coincideixen preposicions i partícules, anomenades totes dues suvndesmoi pels gramàtics antics.364 La lingüística moderna ha diluït les preposicions dins la classe genèrica dels connectors, en assimilar-les, per influència de les llengües germàniques, a les conjuncions de 359 Bernard BOYAVAL, “Témoignages sur l'histoire du datif”, Kentron 2, 1986, 1-3. 360 La preposició és àtona i sovint monosil·làbica, l’adverbi tònic i sovint disil·làbic. Per a l’accent de les preposicions vegeu Joseph Vendryès, Traité d’accentuation grecque, París 1929, pàg. 71. 361 Cf. gr. ajpov, ejk, ejn, prov, uJpov, ll. ab, ex, in, pro, sub. 362 Cal considerar que l’origen mateix dels casos ha sigut atribuït per molts autors a la classe dels adverbis, la postposició dels quals als noms-arrels hauria sigut prèvia a la conformació de qualsevol paradigma nominal. Hi hauria, doncs, un clar paral·lelisme entre la configuració del sistema casual i la del sistema preposicional, corresponent ambdós a fases diferents de l’evolució de la sintaxi indoeuropea, cf. Bernard COMRIE, “La familia lingüística indoeuropea: perspectivas genéticas y tipológicas”, en Anna GIACALONE RAMAT & Paolo RAMAT (ed.), Las lenguas indoeuropeas, Madrid 1995, 119-149 (= Le lingue indoeuropee, Bolonya 1993, 95-121), pàg. 127: (...) Una de las características tipológicas singulares del proto-indoeuropeo parece haber sido la falta de adposiciones. 363 Un llistat no exhaustiu d’aquestes anomenades preposicions impròpies comprèn les següents: proti; amb acusatiu, ajntikruv, a[cri, ejgguv", e[nanta, e[nanti, e{neka, ejntov", e{w", katantikruv, metaxuv i mevcri amb genitiu propi, a[neu, a[ter, divca, eJkav", ejktov", novsfi, pavro", pevra, plhvn, povrrw, th'le i cwriv" amb genitiu ablatiu, per bé que plhvn admet també l’acusatiu a partir de la segona meitat del segle V aC, cf. Th. VII 44, 1 (...) pavnta plh;n to; kaq j eJauto;n e{kasto" movli" oi\den. Hem inclòs entre les preposicions pròpies wJ" i a{ma, amb acusatiu i datiu respectivament. 364 Per a les relacions entre adverbis, preposicions i partícules, vegeu Jordi REDONDO, “De nuevo sobre la cuestión de las partículas griegas”, Actas del VII CEEC I, Madrid 1987, 261-266; , “Reflexions sobre les classes de paraules en grec antic”, Sintagma 21, 2009, http://www.raco.cat/index.php/Sintagma/article/view/225349/306660; i María Dolores JIMÉNEZ LÓPEZ, “Sintaxis y semántica de las preposiciones griegas: análisis crítico y nuevas perspectivas”, EC 35, 1993, 51-90. Sobre el concepte de suvndesmo", Elena REDONDO MOYANO, “El término SUNDESMOS en Aristóteles y en los Estoicos”, Veleia 8-9, 1991-92, 349-366. 75

subordinació (cf. to/zu, for/für, um, etc.). 2. Casos i sintagmes preposicionals. Equivalència i diferències. Des del punt de vista metodològic, no creiem possible de reconèixer l’equivalència sintàctica entre el cas i el sintagma preposicional, per bé que expressen la mateixa funció. La sintaxi, no obstant això, no es redueix a la mera expressió de funcions, cosa que la reduiria a una mena d’epifenomen de la semàntica, sinó que comprèn també la distribució de jerarquies en el si de l’oració, amb la consegüent importància pel que fa a la tipologia de la llengua i la seua evolució. Des d’un punt de vista diacrònic, i tal com veurem més endavant, els sintagmes preposicionals representen una característica que defineix per si mateix l’estadi de la llengua en qüestió. Com és lògic, no hi ha un procediment genèric per a la formació de sintagmes preposicionals, sinó una aparició compassada a les necessitats de cada funció casual, a la capacitat de distinció formal del conjunt de marques de cadascun dels casos i a les tendències del sistema, incloses les innovacions i les eleccions dialectals. 365 Els diferents casos presenten, per tant, les solucions preposicionals respectives, que no solen ser coincidents. Així, per exmple, la diferència funcional entre el comitatiu i l’instrumental s’adverteix amb claredat si oposem els respectius sintagmes preposicionals: reemplacen el comitatiu no temporal els sintagmes a{ma, metav i suvn amb datiu, a més dels sintagmes d’ajmfiv amb acusatiu i metav amb genitiu; reemplacen el comitatiu temporal els sintagmes a{ma, ajmfiv i suvn amb datiu; i l’instrumental els sintagmes amb ajmfiv, ejn, ejpiv, periv i suvn. Hi ha, per tant, un únic cas d’ambigüitat (suvn amb datiu), que s’haurà de resoldre mitjançant l’anàlisi semàntica dels termes en qüestió, segons que incloguen o no els valors de l’expressió temporal o el de la companyia. La definició mateixa del sintagma preposicional, senzilla com sembla, ens planteja el problema del paper del cas dins del sintagma. La gramàtica tradicional descriu aquest darrer (SP des d’ara) com un complex format per una preposició i per un sintagma nominal. 366 La 365 Arcadi i pamfili comparteixen l’ús dels sintagmes preposicionals d’ajpuv, ejx i parav amb datiu, com a conservació d’una possibilitat registrada en micènic, però bandejada per la resta de dialectes. Es tracta, per tant, d’una elecció postmicènica, cf. Antonio LÓPEZ EIRE, “En busca de la situación dialectal del jónico-ático”, Simposio de colonizaciones 1971, 247-278 (= Estudios de lingüística, dialectología e historia de la lengua griegas, Salamanca 1986, 242-272), pàg. 277: Los usos de dativo-locativo preposicional en arcadio-chipriotapanfilio pueden proceder de un estado de lengua en que, en virtud del sincretismo ablativo-dativo-locativo en el plural y genitivo-ablativo en el singular, era posible generalizar y extender una de las posibilidades (así todos los demás dialectos), o bien generalizar una, pero dejar la otra reducida a determinados casos. 366 Jerzy KURYLOWICZ, “Le problème du classement des cas”, BSL 9, 1949, 20-43 (= Esquisses linguistiques, Wroclaw & Krakow 1960, 131-150), pàg. 23-24, entén el SP com una mena de morfema discontinu, en què preposició i desinència casual composen una unitat. Igualment, André MARTINET, “Sintagma y sintema”, Estudios de sintaxis funcional, Madrid 1978, 234-249, esp. pàg. 248-249 (= “Syntagme et synthème”, La linguistique 2, 1967, 1-14), assenyala l’equivalència funcional i alhora la unitat de totes dued 76

lingüística moderna, i molt principalment la gramàtica generativa, ha insistit, en canvi, en el caràcter rector de la preposició, que en les llengües clàssiques es veu confirmat per l’aparició d’un cas preposicional per excel·lència, tema que discutirem tot seguit. Aquesta primacia de la preposició té dues conseqüències, en primer lloc la constitució d’una unitat sintàctica, el SP, 367 i segonament la neutralització de les funcions pròpies del cas. Ambdós processos són simultanis en l’aparició i extensió d’un SP: a mesura que ambdós elements, la preposició i la forma casual, avancen en l’afermament del nou sintagma, aquest ateny dins la seqüència una posició contínua i indivisible. Al mateix temps, el cas deixa de tenir un significat sintàctic per se, i, d’una part, o bé expressa un valor molt genèric, o bé no expressa cap valor sintàctic. En aquest darrer context, parlem d’un cas preposicional, desproveït de tota funció, i caracteritzat, en canvi, per ser més apte que els altres en aquesta neutralització, i, per tant, per actuar com a nucli de sintagmes preposicionals. Una classificació interna dels SP, deguda també a la gramàtica generativa, en distingeix diferents graus de cohesió respecte del verb del qual depenen.368 Tenen un interès més gran per nosaltres l’alternança del SP amb el cas que reemplaça, així com la construcció de SP amb verbs composats amb preverbi, que pot ser idèntic a la preposició que regeix el SP. Des d’un punt de vista sintàctic, els SP formats sobre postposicions no presenten trets particulars.369 La figura de l’anàstrofe, però, respon a una estètica que fa per imitar un estadi lingüístic anterior a la configuració de la classe de les preposicions. Es tracta, doncs, d’una creació artística, no pas d’un arcaisme vàlid a efectes d’una reconstrucció històrica; quan s’al·ludeix al fet que l’indoeuropeu devia presentar postposicions, d’acord amb les seues característiques tipològiques,370 no es para esment a la manca de preposicions que hauria sigut pròpia de la fase més antiga. Com en diu Comrie, sistemes pre- i postposicionals pertanyen a la història de cada llengua.371 Per al protogrec, Hoenigswald ha remarcat la coexistència de totes dues varietats, proclítics i postclítics, 372 però també s’ha de recordar com el micènic solucions, cas i SP, definits el primer com a monema simple i el segon com a monema complex. 367 Cf. Adrian AKMAJIAN, Richard A. DEMERS, Ann K. FARMER & Robert M. HARNISH, Linguistics. An Introduction to Language and Communication, Cambridge (Mss.) 20015, pàg. 206: A prepositional phrase must contain a preposition, and we say that the preposition is the head of the prepositional phrase, mentre que a la pàg. 178 s’estableix l’equivalència funcional del SN nucleat pel nom i el SP nucleat per la preposició. Per a les llengües clàssiques, cf. Christian TOURATIER, “Accusatif et analyse en morphèmes”, BSL 74, 1979, 43-92. 368 Noam CHOMSKY, Aspects of the Theory of Syntax, Boston 1965, pàg. 101. 369 Les postposicions, que són de regla en japonès, constituïen també el tipus de SP habitual en hitita. Els comparatistes han identificat un tipus indoeuropeu de SP amb postposició, cf. ll. ABL + gratia o causa, celt. GEN. + bratoude, però el testimoni del micènic el contradiu, ja que e-ne-ka, sense etimologia coneguda, funciona sempre com a preposició, cf. PY Ae 303.a e-ne-ka ku-ru-so-jo- i-je-ro-jo. 370 Winfred P. LEHMANN, Proto-Indo-European Syntax, Austin 1974; Calvert WATKINS, “Towards Proto-Indo-European syntax: problems and pseudo-problems”, en Sanford B. STEEVER, Carol A. WALKER & Saliloko S. MUFWENE (ed.), Papers from the Parasession on Diachronic Syntax, Chicago 1976, 305-326. 371 B. COMRIE, op. cit., pàg. 139. 372 Henry HOENIGSWALD, “Proclisis in Greek”, en William R. SCHMALSTIEG, Philip BALDI & Pietro U. DINI (ed.), Studies in Baltic and Indo-european Linguistics: in honor of William R. Schmalstieg, 67-74. 77

presenta e{neka com a preposició, quan en el grec alfabètic sol actuar com a postposició.373 3. Sintagmes preposicionals d’acusatiu de relació, al·latiu i d’extensió. Passarem ara a examinar, cas a cas, els diferents sintagmes preposicionals registrats al llarg de la història del grec antic. Les funcions de l’acusatiu de relació han sigut assumides des de l’època clàssica pels sintagmes eij" i periv amb acusatiu,374 fins a l’extrem que fins i tot a la tragèdia s’aprecia el caràcter merament poètic de l’ús casual. Val a dir que, sobretot amb referents humans, totes dues construccions s’acosten molt a l’expressió de la funció de datiu de beneficiari, de forma que temps a venir arribaran a confondre’s amb les solucions d’aquesta. Per a l’acusatiu al·latiu i d’extensió registrem l’ús de sintagmes amb ajmfiv, ajnav, diav, eij", ejn (dialectalment), ejpiv, katav, metav, parav, periv, prov", uJpevr, uJpov i wJ" (amb noms de persona). Es tracta, per tant, d’una de les funcions casuals més proclius a la refecció. Ara bé, convé fer-hi algunes observacions: primerament, els girs de valor temporal amb ajnav i parav són de caire poètic.375 D’altra banda, la concurrència d’ejn i eij" és encara possible als poemes homèrics, en què totes dues preposicions expressen la mateixa funció directiva. 376 La ulterior elecció dialectal, una de les més nítides entre les parles occidentals i orientals, no exclou en àtic la pervivència d’ejn- com a preverbi amb un clar valor directiu.377

4. Sintagmes preposicionals de genitiu pertinentiu. La substitució del genitiu pertinentiu per sintagmes preposicionals s’inicia en plena època clàssica mitjançant les construccions amb katav i acusatiu.378 Aquest sintagma estendrà 373 Rupert THOMPSON, “Mycenaean Greek”, dins Egbert J. BAKKER (ed.), A Companion to the Ancient Greek Language, Oxford 2010, 189-199, pàg. 197. Sobre l’estatus dels sintagmes preposicionals a la llengua homèrica, vegeu Vit BUBENÍK, “On the evolution of the Greek prepositional system from Proto-IndoEuropean local adverbs and adpositions”, in Giorgos K. Giannakis & Maria Baltazani & Giorgos I. Xidopoulos & Tasos Tsagalidis (ed.), Proceedings of the 8th International Conference on Greek Linguistics, Ioannina 2009, 41-60, a parer del qual no hi hauria encara en la llengua èpica una autèntica configuració de la categoria de la preposició i, per tant, del sintagma preposicional. Vegeu també V. BUBENÍK, “Case and prepositions in Ancient Greek”, in John HEWSON & V. BUBENÍK, From case to adposition, Amsterdam & New York 2006, 54-80. 374 Antipho IV a 2 o{sti" ou\n touvtwn uJpo; tou' qeou' ajxiwqevnto" tou' bivou hJmw'n, ajnovmw" tinva ajpokteivnei, ajsebei' me;n peri; tou;" qeouv", sugcei' de; ta; novmima tw'n ajnqrwvpwn, Th. II 3, 1 (...) a[llw" te kai; ej" oujdevna oujde;n ejnewtevrizon, cf. Isoc. Ep. 7, 9 (…) wJ" oujdeno;" ejpiceirhvsonto" peri; aujto;n newterivzein. 375 Hdt. V 27, 1 oiJ me;n dh; Lhvmnioi kai; ejmacevsanto eu\ kai; ajmunovmenoi ajna; crovnon ejkakwvqhsan etc., S. Ai. 475-476 tiv ga;r par j h\mar hJmevra tevrpein e[cei /prosqei'sa kajnaqei'sa tou' ge katqanei'n… 376 Cf. Ruth NEUBERGER-DONATH, “Zum Gebrauch von ejn und eij" bei Homer”, GB 15, 1988, 113. 377 És el cas dels verbs ejmbavllein, ejmbaivnw i similars, que des del punt de vista semàntic exclouen clarament qualsevol noció de repòs. 378 Th. I 117, 1 ejn touvtw/ de; oiJ Savmioi (…) ta;" ajnagomevna" nau'" ejnivkhsan, kai; th'" qalavssh" th'" kaq j eJkavstou" ejkravthsan etc. 78

el seu ús amb el grec hel·lenístic, però sense que se’n creen altres de semblants. Això es deu a l’existència de mitjans alternatius per a aquesta funció, com ho són, en primer lloc, els diferents adjectius i pronoms possessius.

5. Sintagmes preposicionals de genitiu partitiu. A diferència del que acabem de veure en el cas del pertinentiu, el genitiu partitiu ha sigut des de molt antic subjecte a refeccions mitjançant sintagmes preposicionals, en concret amb ajpov i ejk,379 però també hi hem d’afegir la construcció amb periv.380 Una probable raó per a aquest diferent comportament dels dos tipus del genitiu propi rau en el fet que el pertinentiu disposava d’una munió de mitjans morfosintàctics per a l’expressió de la seua funció, mentre que el partitiu no era formalment distingible. 6. Sintagmes preposicionals d’ablatiu Per a l’expressió dels valors ablatius el grec fa servir sintagmes preposicionals amb a[neu, ajpov, divca, ejk, katav, parav, uJpevr, uJpov i cwriv". Els diferents sintagmes no són commutables entre si: a[neu, divca i cwriv" es fan servir amb usos estrictament ablatius, de separació, funció que comparteixen amb ajpov i ejk; katav, parav i uJpevr expressen relacions també en principi de caràcter local, però amb altres matisos que el de la simple separació; ajpov, ejk, parav i uJpov introdueixen complements d’agent; parav, finalment, pot reemplaçar un ablatiu comparatiu; les preposicions ajpov, ejk i parav tenen més d’una funció, per tant.

La diversitat dels usos de l’ablatiu afavoria, sense cap mena de dubte, la conformació d’aquesta varietat d’alternatives. Segons Moreux, que es limita a l’anàlisi d’ajpov i ejk, l’ús del SP es deu a dos factors: a) l’expressió d’un valor concret, local, que el parlant reforça amb l’ajut de la preposició; b) al cas dels verbs composts amb *ejk-, el valor terminatiu dels quals facilita que, per a l’expressió de la funció ablativa, el SP siga preferit al cas.381

7. Sintagmes preposicionals de datiu de beneficiari. 379 Th. I 110, 1 kai; ojlivgoi ajpo; pollw'n poreuovmenoi dia; th'" Libuvh" ej" Kurhvnhn ejswvqhsan, oiJ de; plei'stoi ajpwvlonto, Antipho V 85 o{sa me;n ou\n ejk twn kathgorhqevntwn mevmnhmai, w\ a[ndre", ajpolelovghmai. 380 Th. I 139, 1 kai; mavlistav ge pavntwn kai; ejndhlovtata prouvlegon to; peri; Megarevwn yhvfisma, cf. I 140, 3 i 4 to; Megarevwn yhvfisma. 381 Bernard MOREUX, “Sens marqué et sens non marqué: ajpov et ejk en prose attique”, BSL 74, 1979, 267-279, esp. pàg. 276-277. Vegeu també María Ángeles MARTÍNEZ VALLADARES, “Estudio sobre la estructura de las preposiciones ejk/ajpov en la literatura arcaica y clàsica”, Em 38, 1970, 53-94. 79

De forma similar al genitiu pertinentiu, el datiu de beneficiari va estar una de les funcions casuals de més llarga pervivència durant la història de la llengua grega. No són gaires els sintagmes que poden reemplaçar-lo: diav, eij", periv i prov" amb acusatiu.382 L’alternança d’aquests sintagmes amb el cas es perllonga fins a època ben avançada del grec hel·lenístic.

8. Sintagmes preposicionals d’instrumental Com molt bé diu García Teijeiro, les funcions concretes del datiu grec desaparecieron antes que las más abstractas de complemento indirecto o dativo de interès.383 Per aquesta raó registrem una munió de sintagmes preposicionals per a l’expressió de les funcions de l’instrumental, com són, en primer lloc, ajmfiv, ejn, ejpiv, periv i suvn amb datiu, a més de diav i metav amb genitiu i ajmfiv amb acusatiu. Ara bé, aquests sintagmes no presenten una alternança lliure, sinó que alguns pertanyen a determinats gèneres literaris o èpoques de la història de la llengua; així, per exemple, el sintagma ajmfiv amb datiu està restringit a contextos poètics.384 També el gir periv amb datiu pertany de ple a la llengua de la poesia, on sol aparèixer com a règim de verbs timendi.385 Són més habituals, en canvi, les solucions mitjançant ejn i suvn amb datiu, tot i que també s’originen en usos poètics, a partir dels quals anaren consolidant-se en la llengua diària.386 La construcció d’ejpiv amb datiu requereix un comentari especial, perquè adquireix un valor final. Segons Schwyzer, el datiu s’ha d’analitzar com a locatiu, 387 mentre que Gonda

382 Antipho V 63 ouj ga;r dhv pou eJpta; me;n mna'" oujk ajpevteisa uJpe;r aujtou' dedemevnou kai; lumainomevnou, kivndunon de; tosou'ton ajravmeno" a[ndra ajpevkteina di j ejkei'non, Th. I 91, 6 dokei'n ou\n sfivsi kai; nun a[meinon ei\nai th;n eJautw'n povlin tei'co" e[cein, kai; ijdiva/ toi'" polivtai" kai; ej" tou;" pavnta" xummavcou" wjfelimwvteron e[sesqai (observi-se'n la metabolhv); Antipho IV g 2 dokei' dev moi peri; to;n a[rxanta th'" plhgh'" to; ajdivkhma ei\nai; Antipho I 31 ejn uJmi'n d j ejsti; skopei'n ta; loipa; pro;" uJma'" aujtou;" kai; dikavzein ta; divkaia, cf. IG XII 5, 480 kataqei'naiv ti (...) skopei'n tw/' boulomevnw/, Isoc. II 18 ejskovpei gunai'ka moi. 383 Manuel GARCÍA TEIJEIRO, “Innovaciones sintácticas en la koiné”, Unidad y pluralidad en el mundo antiguo. Actas del VI CEEC I, Madrid 1983, 247-277, pàg. 259. 384 Pi. P. I 12 (...) kh'la de; kai; daimovnwn qevlgei frevna" ajmfiv te Latoivda sofiva/ baquvkolpwn te Moisa'n. 385 Pi. P. II 58-59 (...) eij dev ti" / h[dh kteavtessiv te kai; peri; tima/' levgei etc. Observe's la concurrència d’instrumental i SP. Amb verb de temor, Pi. P. V 57-58 (...) kei'novn ge kai; baruvkompoi / levonte" peri; deivmati fuvgon etc. Th. I 74, 4 eij de; prosecwrhvsamen tw/' Mhvdw/ deivsante", w{sper kai; a[lloi, peri; th/' cwvra/ etc. Paul DEBBERT, De praepositionum periv et ajmfiv usu Thucydideo, Königsberg 1880, pàg. 20-21, creu que aquesta solució és la pròpia de l'àtic, per bé que la interpretació remunta a Frínic I 37: devdoika peri; tw/'de kata; dotikh;n wJ" ejpi; to; poluv oiJ jAttikoiv . Un exemple amb una altra classe de verb es llegeix a Th. I 9, 5 (...) ejpistavmenoi kai; to;n bavrbaron aujto;n peri; aujtw'/ ta; pleivw sfalevnta ejpistavmenoi (...). 386 S. Tr. 884-885 –pw'" ejmhvsato pro;" qanavtw/ qavnaton ajnuvsasa movna; -stonovento" ejn tovma/ sidavrou. X. Cyr. II 3, 14 (...) ejn megavloi" fortivoi" kai; badivzein kai; trevcein hjnagkazovmeqa etc. 387 Eduard SCHWYZER & Anton DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 467. 80

prefereix admetre l’existència en indoeuropeu d’un autèntic datiu final. un instrumental reforçat amb l’ajut de la preposició.389

388

Nosaltres hi veiem

Els sintagmes diav i uJpov amb genitiu expressen no pas l’instrument, sinó la idea de la contingència de determinada acció respecte del procés indicat pel verb principal, que és sempre intransitiu.390 Aquesta construcció, en trobar-se amb la concurrència de les expressions de la causa i la finalitat, no va més enllà del segle III dC, reemplaçada arreu del sistema per metav amb genitiu; aquesta darrera solució s’inicia a l’època clàssica amb termes abstractes, per passar després a construir-se amb tota mena de substantius.391

9. Sintagmes preposicionals de comitatiu Segons que dèiem més amunt, reemplacen el comitatiu no temporal els sintagmes a{ma, metav i suvn amb datiu, ajmfiv amb acusatiu i metav amb genitiu,392 la funció del comitatiu temporal és també expressada pels sintagmes a{ma, ajmfiv, ejn i suvn amb datiu.393 De totes aquestes construccions, les més antigues són les de metav i suvn amb datiu, testimoniades ja per

388 Jan GONDA, “Gr. ejpiv + Dative”, Mnemosyne 4, 1957, 1-7, pàg. 2. l’estudiós holandès troba recolzament en Richard GÜNTHER, “Die Präpositionen in den griechischen Dialektinschriften”, IF 20, 1906, 1163, pàg. 111-112, i en Karl BRUGMANN, Grundriss der vergleichende Grammatik der indogermanischen Sprachen II-2, Strassburg 1911, pàg. 842, tot i que el paral·lel amb altres llengües indoeuropees no és gens clar. E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 139-140, accepten també l’antiguitat d’aquest datiu final dins la funció directiva. Neguen la mateixa existència del datiu final Ferdinand SOMMER, Vergleichende Grammatik der Schulsprachen, Leipzig & Berlin 19313, pàg. 32; i Jean HUMBERT, Syntaxe Grecque, París 1954, pàg. 285. 389 A. Supp. 5-9 Divan de; lipou'sai / cqovna suvgcorton Suriva/ feuvgomen, / ou[tin J ejf J ai{mati dhmhlasivan / yhvfw/ povlew" gnwqei'sai, ajll j aujtogenei' fuxanoriva/ etc. And. I 30 h\ deinovn g j a]n ei\h, eij ejmoi; ojrgivzoisqe ejpi; tw'n eJtevrwn aJmarthvmasi etc. 390 Th. II 11, 4 a[dhla ga;r ta; twn polevmwn, kai; ejx ojlivgou ta; polla; kai; di j ojrgh'" aiJ ejpiceirhvsei" givgnontai. Hdt. V 41, 2 deina; de; poieuvntwn aujtw'n, tou' crovnou suntavmnonto", uJp j ajpistivh" oiJ e[foroi tivktousan th;n gunai'ka periizovmenoi ejfuvlaxan. 391 Cf. M. GARCÍA TEIJEIRO, op. cit., pàg. 261. Vegeu com a exemples Th. II 32, 2, Kerkurai'oi de; meta; th" xummaciva" th" aijthvsew" kai; tau'ta pisteuvonte" ejcura; uJmi'n parevxesqai ajpevsteilan hJma'" , VI 34, 9 peivqesqe ou\n (...) to; d j h[dh ta;" meta; fovbou paraskeua;" ajsfalestavta" nomivsanta" etc. La substitució del genitiu per l’acusatiu per a l’expressió d’aquest complement d’instrument correspon a l’estadi del grec bizantí (grec modern me amb acusatiu). 392 Cf. Hom. Il. III 458-459 uJmei'" d j j Argeivhn JElevnhn kai; kthvmaq J a{m j aujth'/ / e[kdote etc., Pi. Ol. 2, 28-30 levgonti d j ejn kai; qalavssa/ / meta; kovraisi Nhrh'o" aJlivai" bivoton a[fqiton / jInoi' tetavcqai to;n o{lon ajmfi; crovnon; Th. II 6, 4 kai; meta; tau'ta oiJ jAqhnai'oi strateuvsante" ej" Plavtaian si'tovn te ejshvgagon kai; frourou;" ejgkatevlipon, tw'n te ajnqrwvpwn tou;" ajcreiotavtou" xu;n gunaixi; kai; paisi;n ejxekovmisan; el sintagma ajmfiv amb acusatiu es redueix, però, a l'àmbit del dialecte joni. cf. Hdt. VIII 113 oiJ d j ajmfi; Xevrxhn ejpiscovnte" ojlivga" hJmevra" meta; th;n naumacivan ejxhvlaunon ej" Boiwtou;" th;n aujth;n oJdovn. En canvi, l’àtic prefereix el sintagma amb meta; i genitiu, cf. Decr. de Chalcidensibus oJrkw'sai de; presbeivan ejlqousan ejc Calkivdo" meta; tw'n oJrkwtw'n jAqhnaivou" kai; ajpogravyai ojmovsanta". 393 Hom. Il. IX 682 aujto;" d j hjpeivlhsen a{m j hjoi' fainomevnhfi etc. Pi. Ol. 13, 35-37 patro;" de; Qessaloi' ejp j jAlfeou' / rJeevqroisin ai[gla podw'n ajnavkeitai, / Puqoi t j e[cei stadivou tima ;n diauvlou q j aJlivw/ ajmf j eJniv. X. Cyr. VIII 7, 6 su;n tw'/ crovnw/ te periiovnti ajei; xunauxanomevnhn ejpigignwvskein ejdovkoun kai ; th;n ejmh;n duvnamin etc. 81

Homer.394 En tots dos casos, tanmateix, el valor adverbial és encara fàcil de reconèixer-hi.395 10. Sintagmes preposicionals de locatiu. Reemplacen el locatiu els sintagmes formats per les preposicions ajmfiv, ajnav, ejn, ejpiv, parav, periv, prov" i uJpov amb datiu, a més de les construccions d’eij" amb acusatiu, i d’ajnav, ejn i ejpiv amb genitiu partitiu. El sintagma amb ajnav i acusatiu és només poètic i dialectal, 396 mentre que la construcció amb genitiu partitiu, que és una innovació grega, resulta més freqüent. 397 La solució més estesa va estar, ja des dels presocràtics, la d’eij" amb acusatiu.398 Finalment, el sintagma peri; amb locatiu no és propi de la prosa, on només apareix a passatges molt retoritzants.399

11. Sintagmes preposicionals amb infinitiu. La capacitat de l’infinitiu grec de transformar-se, amb l’ajut de l’article, en l’equivalent a un substantiu permet de construir-ne sintagmes preposicionals amb a[ma, ajntiv, diav, eij, ejk, e{neka, ejpiv, metav, parav, prov, prov", uJpevr i cwriv", el que constitueix tota una gamma de possibilitats sintàctiques, ben explotada, en primer lloc, per la tragèdia i per Tucídides.400 Des del punt de vista de la sintaxi relativa al SP, aquest no presenta cap modificació derivada de la construcció amb infinitiu. La diferència es dóna per dues raons diferents, el caràcter de nom verbal de l’infinitiu (significat per a l’expressió de valors diatètics i aspectuals) i la possibilitat d’incloure’n el subjecte i el(s) seu(s) règim(s).

12. Sintagmes preposicionals i història de la llengua. Una primera qüestió en relació amb la sintaxi dels sintagmes preposicionals i la 394 Hom. Il. XVI 14-16 zwvein ma;n e[ti fasi; Menoivtion, [Aktoro" uiJovn, / zwvei d j Aijakivdh Phleu;" meta; Murmidovnessi, / tw'n ke mavl j ajmfotevrwn ajnacoivmeqa teqnhovtwn, I 227 lovcon d j ijevnai su;n ajristhvessin jAcaiw'n. 395 Així ho proposa per al cas de xuvn R. NEUBERGER-DONATH, “xuvn- Ursprünglich ein Lokaladverb?”, GB 14, 1987, 23-34. 396 Hom. Il. XIV 352 w}" oJ me;n ajtrevma" eu|de path;r ajna; Gargavrw/ a[krw/, GDI 1365 ajg Kovssw/. 397 Hom. Od. IX 177 wJ" eijpw;n ajna; nho;" e[bhn, Tab. Heracl. ajn tou Jalaivsou, ajn tou roeidiou. 398 Th. II 19, 2 (…) kai; kaqezovmenoi ej;" aujto; stratovpedon te ejpoihvsanto crovnon te polu;n ejmmeivnante" e[temnon. 399 Th. VI 9, 2 kaivtoi e[gwge kai; timw'mai ejk tou' toiouvtou kai; h|sson eJtevrwn peri; tw'/ ejmautou' swvmati ojrrwdw' etc. 400 Cf. S. OC 1368 i 1537 ej" (hàpax a Sòfocles), Antipho V 73 ejn, Th. I 38, 1 ejpiv, III 40, 3 ejk, V 71, 1 diav amb acusatiu, VI 11, 3 diav amb genitiu, VI 65, 1 metav amb genitiu, etc. 82

història del grec rau a precisar quan podem parlar de preposicions com a tals, atès que bona part s’originen en la classe de paraules de l’adverbi. En aquest sentit, Duhoux conclou de l’anàlisi dels textos del lineal B que al micènic no es dóna la tmesi, sinó que els termes presumptament a cavall entre les classes de l’adverbi i la preposició pertanyen encara de manera clara a la primera d’aquelles, 401 cf. PY. Ta 641.1 a-pu ke-ka-u-me-no.402 En canvi, Hessinger apunta que a la llengua homèrica l’ús de preverbis ha esdevingut ja més freqüent que no el d’adverbis.403 A l’inici del capítol ja hem comentat que l’aparició i el desenvolupament de sintagmes preposicionals constitueix per se un clar indici d’evolució del sistema de qualsevol llengua. El grec no n’és l’excepció, com ho demostren els textos no literaris de les èpoques hel·lenística i imperial. Tanmateix, ja als segles V i IV aC documentem la substitució de l’acusatiu, el genitiu partitiu i el datiu per diversos sintagmes. Aquest procés té una doble dimensió, lingüística i literària, per tal com les necessitats pròpies d’un estil elevat, i fins i tot les preferències d’un autor determinat, condicionen la freqüència d’ús de l’alternativa entre SP i cas. Juntament amb la reducció dels usos casuals en benefici dels preposicionals, el grec postclàssic dóna tot d’informacions precioses sobre el procés que acompanya aquesta reducció, és a dir, l’eliminació de funcions casuals. El principal afectat és el datiu, que desapareix tant en el pla sintàctic com en el morfològic. Per consegüent, la baixa koiné confirma la doble tendència manifestada al si de la llengua grega des de, si més no, el segle V aC: la desaparició del datiu i la configuració de l’acusatiu com a cas preposicional per excel·lència.

401 Yves DUHOUX, “Le mycénien connaissaît-il la tmèse?”, Minos 29-30, 1994-1995, 187-202. Admeten tots dos usos, l’adverbial i el preposicional, Alberto BERNABÉ & Eugenio RODRÍGUEZ LUJÁN, Introducción al griego micénico. Gramática, selección de textos y glosario, Saragossa 2006, pàg. 175. 402 Sobre el caire adverbial d’a[pu vegeu José Luis MELENA, ressenya a Michael Ventris & John CHADWICK, Documents in Mycenaean Greek, Cambridge 19732, Minos 15, 1976, pàg. 239: la presencia de un preverbio intensivo no está justificada en un participio de perfecto, etc. 403 James J. HESSINGER, “The syntactic and semantic status of prepositions in Greek”, CPh 73, 1978, 211-223, pàg. 212. 83

Tema 9. La determinació. L’article. Pocs recursos sintàctics han arribat a condicionar talment l’evolució de la sintaxi del grec antic com l’article, una classe de paraules no heretada de l’indoeuropeu. La seua transcendència tant al nivell fonològic com al morfològic, però més que més al sintàctic, ha dut els historiadors de la llengua a dedicar-hi capítols sencers.

1. La consideració de l’article com a classe de paraules. L’article determinat, altrament dit definit, constitueix, dins les classes de paraules del grec antic, una molt conspícua innovació compartida amb ben poques llengües indoeuropees: tan sols el gòtic, dins el germànic, va procedir a la creació de l’article mitjançant un procés paral·lel al del grec. En totes dues llengües, la base de l’article és el díctic *so, sa, tod 404, l’ús del qual encara com a demostratiu es registra a bastament a la llengua de l’epos, com més endavant veurem. En canvi, l’article és totalment desconegut a les llengües itàliques, cèltiques, indoiràniques, baltoeslaves (amb la sola excepció del búlgar), a l’armeni, al frigi i al tokhari.405 Només Haudry reconeix un ús articular molt discutible a l’iranià i al baltoeslau a partir de les arrels pronominals *ei/i- i *io-.406 També a les obres vèdiques més recents hi ha usos similars al de l’article, però no mai un autèntic article definit.407 El fet que la major part de les llengües modernes occidentals, com ara les romàniques, germàniques i escandinaves (falta també al finès i a l’èuscar), disposen d’aquesta nova classe de paraules ha condicionat la comprensió de l’article, que no és, per tant, ni una categoria universal, ni antiga, ni proveïda de funcions exclusives. Les funcions de l’article són, en primer lloc, l’anafòrica o presentativa, la classificatòria o substantivadora, la generalitzadora i la distributiva. Cap d’aquestes funcions no és, però, exclusiva: els valors anafòric i generalitzador els comparteix amb certs pronoms, i el distributiu amb els adjectius ordinals, el pronom e{kasto" i determinats sintagmes preposicionals. En resulta, doncs, una escassa definició del paper de l’article dins les classes de paraules. En consonància amb aquesta condició, hem de ressaltar la naturalesa àtona de l’article en moltes llengües, al grec 404 Els plurals toiv/taiv, habituals en el grec occidental amb les úniques excepcions d’alguns dialectes cretencs, figuren també entre els arcaismes de les seccions líriques de la tragèdia, en alternança amb la innovació oiJ, aiJ, cf. A. Pe. 18, Sept. 295, S. Ai. 1404, E. An. 284, etc. Al recitatiu és hàpax a A. Pe. 424. Pel que fa al problema de la transformació del pronom en article, vegeu Edoardo LOMBARDI VALLARINI, “L’articolo greco fra identificabilità ed esclusività del referente”, SILTA 31, 2002, 7-33. 405 Entre les llengües modernes, el rus, el txec i el finès estan mancades de la categoria de l’article, l’ús determinatiu del qual és reemplaçat per d’altres marcadors, en especial l’ordre de paraules. 406 Jean HAUDRY, L’indoeuropéen, Paris 19842, pàg. 52 i 66. Vegeu també Françoise BADER, “Latin nempe, porceo et les fonctions des particules pronominales”, BSL 68, 1973, 27-75, 32 ss. 407 Arthur Anthony MACDONELL, A Vedic Grammar for Students, Oxford 1916, pàg. 287, a propòsit de l’ús anafòric de la partícula tá. 86

clàssic com en les llengües romàniques408 i les germàniques. A la feblesa des del punt de vista fonològic s’han d’afegir la nul·la rellevància morfològica, que en fa un exemple de morfema discontinu; i l’escassa significació en el pla sintàctic que el caracteritza a moltes de les llengües que hi compten.409 D’altra banda, el fet que l’article definit siga proclític en grec s’ha de posar en relació amb l’ordre de paraules SOV, les llengües caracteritzades pel qual segueixen alhora un ordre determinant-determinat. L’oposició entre article determinat i indeterminat, habitual a moltes llengües modernes, pot estendre’s al grec antic amb oJ, hJ, tov, d’una banda, i el duet ti", ti i ei|", miva, e{n, d’una altra, però la tradició filològica sol adscriure ti", ti a la sintaxi pronominal. Tractarem de la qüestió més endavant. En tot cas, hem d’assenyalar els paral·lels per a la innovació que representa la creació dins el grec de l’article indefinit. A les èpoques medieval i moderna, la distinció entre tots dos articles continua essent pertinent. Dins la tradició gramatical grega, el nom d’a[rqron protaktikovn remunta als estoics, oposat sempre a l’a[rqron uJpotaktikovn, el pronom relatiu.410 El seu valor era el purament anafòric, exempt de tota funció díctica. Per la seua banda, la gramàtica moderna considera l’article un morfema discontinu, de funcions més marcadament semàntiques que no sintàctiques.411 Destaca el fet que l’article sol ser incompatible amb pronoms i quantificadors, qüestió que tractarem també. Cal remarcar que a aquelles llengües on manca l’article, sol reemplaçar-lo en les seues funcions l’ordre de paraules, la qual cosa condiciona força l’ús d’aquest i el fa esdevenir més rígid. Contràriament, la creació de l’article en grec afavorí enormement la constitució d’un ordre de paraules de gran llibertat, alhora que augmentava les possibilitats sintàctiques del sistema mitjançant la substantivació de l’infinitiu. Les relacions de l’article amb la subordinació, ben estudiades per Calboli, 412 ens duen a observar que sense aquesta classe de paraules la història de la llengua grega hauria estat del tot diferent.

408 L’article funciona com a postposició en el romanès, cf. omul, l'home, sempre com a conseqüència de la manca d’autonomia fonètica. Aquesta situació apareix en llengües d’altres grups. 409 Cf. Stanislaw KAROLAK, L'article et la valeur du syntagme nominal, Paris 1989; “La structure de la proposition et l’idiomaticité de l’article”, Rivista di linguistica 3, 1991, 141-170. 410 D.T. Ars XVI, ed. Giovan Battista PECORELLA, Dionisio Trace. TECNH GRAMMATIKH, Bolonya 1962, pàg. 46: a[rqron ejsti; mevro" lovgou ptwtikovn, protassovmenon th'" klivsew" tw'n ojnomavtwn kai; uJpotassovmenon: kai; e[sti protaktikovn me;n oJ, uJpotaktiko;n de; o{" . El terme a[rqron, manllevat a la llengua de la medicina, apareix ja a Aristòtil, on s’aplica, però, a tota mena de nexes, inclosos els pronoms i les preposicions, cf. Walter BELARDI, Filosofia, grammatica e retorica nel pensiero antico, Roma 1985. 411 Jiri KRAMSKY, The Article and the Concept of Definiteness in Language, Den Haag 1972; James Peter THORNE, "On the notion 'Definite'", Foundations of Language 8, 1972, 562-568; Asa KASHER & Dov M. GABBAY, “On the semantics and pragmatics of specific and non-specific indefinite expressions”, Theoretical Linguistics 3, 1976, 145-190. 412 Gualtiero CALBOLI, “Die Entwicklund der klassischen Sprachen und die Beziehung zwischen Satzbau, Wortstellung und Artikel”, IF 83, 1978, 197-261, esp. pàg. 241-242. 87

2. L’article a la llengua homèrica. La generalització del seu ús als dialectes. La funció bàsica de l’article, l’anafòrica, planteja el problema previ de la datació en què hem de situar aquesta innovació grega. Segons Wackernagel i Chantraine, la conformació de la categoria de l’article s’ha de retrotraure a una època anterior a la de la composició dels poemes homèrics, per bé que a la poesia es mantindria encara prou bé l’antic ús pronominal, mentre que l’ús articular quedaria restringit a uns casos ben determinats. Segons aquesta anàlisi, cal reconèixer com a autèntics articles els que apareixen als sintagmes oJ gevrwn, oJ a[nax, oJ h{rw", etc., a més d’alguns altres als passatges de composició recent, com a to;n hJnivocon fuvgon hJniva.413 L’anàlisi dels textos sembla indicar, però, que aquest procés fou molt posterior, i no pas ben resolt fins a ben avançada l’edat arcaica. Hoenigswald admet la datació postmicènica de la creació de l’article, però situa el procés en paral·lel a la pèrdua del dual, a l’època de composició dels poemes èpics, on *so, sa, tod funcionaria adés com a pronom, adés com a article.414 Ben al contrari, Gildersleeve, Meillet i López Eire neguen els usos articulars a l’èpica,415 al nostre parer amb encert: th;n de; baru; stenavcwn prosevfh povda" wjku;" jAcilleuv"416 no ens documenta l’ús articular, sinó el pronominal. L’ús pronominal constitueix un clar arcaisme, restes del qual subsisteixen encara a locucions com ara àt. oJ me;n, oJ de;, pro; tou', tov kai; tov , etc.417 L’epigrafia privada en textos no mètrics de bona part de dialectes grecs testimonia l’extensió del fenomen, cf. Tisbe Gorginio" ejmi oJ kotulo" kalo" kalo, Gela Pasiavdaw to; sa'ma (s. VI a.C.), Cúrion (Xipre) jEpioron aJ fiala ejmi, etc. Cal remarcar, tanmateix, que el caràcter recent del desenvolupament de l’article, posterior, segons que ho remarca Gildersleeve, a la composició dels poemes èpics, el feia coincidir de ple amb la fase de dialectalització de la llengua grega. Per consegüent, cada dialecte va adoptar la innovació de l’article de forma més o menys

413 Hom. Il. XXIII 465, cf. Jacob WACKERNAGEL, Vorlesungen über Syntax II, Basel 1926, pàg. 128; Pierre CHANTRAINE, Grammaire Homérique II. Syntaxe, Paris 1963, pàg. 165: On a pu supposer qu'à l'époque d'Homère, la langue courante connaissait déjà l’article, mais que l'épopée conservait traditionnellement l’emploi démonstratif de l’article. (…) La langue épique atteste la naissance de l’article que paraissent ignorer les textes mycéniens. 414 Henry HOENIGSWALD, “Griego”, in Anna GIACALONE RAMAT & Paolo RAMAT (ed.), Las lenguas indoeuropeas, Madrid 1995 (= Bolonya 1993), 305-345, pàg. 342. 415 Basil Lanneau GILDERSLEEVE, “On the article with proper names”, AJPh 11, 1890, 483-487, pàg. 483; Antoine MEILLET, Aperçu d’une histoire de la langue grecque, Paris 19758 (1a. ed., 1923), pàg. 188: La langue homérique ignore l’article. Antonio LÓPEZ EIRE, Tres cuestiones de dialectología griega, Salamanca 1969, pàg. 13-14: En cuanto a la forma toi'o, recordemos que en los poemas homéricos aparece siempre en función pronominal y no como artículo. Si acceptem que la innovació ha de situar-se durant el període de pèrdua de rellevància accentual del pronom toi'o, a partir del qual s’hauria estès la nova desinència *-ou a la flexió nominal, aleshores l’article haurà estat creat en una època molt propera a la composició dels poemes homèrics, però no necessàriament aquesta. 416 Hom. Il. I 364. 417 Cf. Jacob WACKERNAGEL, Vorlesungen über Syntax II, pàg. 135; Eduard SCHWYZER, “Syntaktische Archaismen des Attischen”, APAW 1940/7, 3-16 (= Rüdiger SCHMITT (ed.), Kleine Schriften, Innsbruck 1983, 443-456), pàg. 10. 88

ràpida.418 Aquest procés, tot i les diferències dialectals, sigué un procés comú a la major part de dialectes, ja que només el xipriota i el pamfili, dialectes pertanyents a àrees aïllades i menors, el van incorporar amb prou dificultats, i potser més en l’interior de fórmules pròpies de la llengua administrativa que no com a autèntic element dins la parla quotidiana. 419 No hi ha coincidència, en canvi, pel que fa a l’ús com a pronom relatiu, que mai no es documenta ni a la prosa ni a la comèdia àtiques, però sí a la tragèdia del segle V aC.420 Aquesta construcció és qualificada d’aïllada per Schwyzer,421 però el fet és que es troba a la major part de dialectes. 422 Per tant, tot i que en relació a les llengües indoeuropees aquest tret és considerat una innovació que el grec comparteix amb les llengües germàniques, 423 creiem que al si dels dialectes hel·lènics hi hem de veure un arcaisme. En cas contrari, per la freqüència del fenomen caldria explicar-lo, com ho fan Hermann i Witkowski, com un jonisme, 424 cosa que no garanteix la difusió del fenomen en una datació relativament alta.

3. Les funcions de l’article al grec antic. La sintaxi de l’article determinat, fins i tot si la circumscrivim a l’àmbit estricte dels determinants del nom, està lluny d’oferir una explicació completa; més de mig segle enllà, Svensson en qualificava el coneixement de deficient, sense pal·liatius, 425 i no sabríem dir que a hores d’ara el buit ha estat completat. 418 Cf. Anna MORPURGO-DAVIES, “Article and Demonstrative: A Note”, Glotta 46, 1968, 77-85, pàg. 85: Greek dialects often follow parallel lines of development, but they follow them at different times and at different speed. 419 Antoine MEILLET, op. cit., pàg. 191: Les plus anciennes inscriptions cypriotes n'ont pas toujours l’article là où il figure d’ordinaire; encore au II e siècle av. J.-C., les inscriptions pamphyliennes offrent à peine l’article. Ainsi l’article s’est constitué dans tous les parlers après la fixation de la langue épique, donc après la division du grec commun en parlers distincts. Per a l’ús de l’article al pamfili, vegeu Manuel GARCÍA TEIJEIRO, “Panfilio u bolemenu"”, Actas del V CEEC, Madrid 1978, 497-501; i “Reflexiones sobre la clasificación dialectal del panfilio”, Athlon. Satura grammatica in honorem F.R. Adrados I, Madrid 1984, 191197. 420 A. Pe. 43, Ag. 1478, S. Ai. 226, E. Hec. 473, etc. 421 Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik I, pàg. 610. 422 En tenim exemples incontestables als dialectes nord-occidentals, el dori de la Magna Grècia i Sicília, el cretenc, l’eleu, el lesbià no literari, el beoci, el tessali, l’arcàdic, el xipriota i el joni, cf. Albert THUMB & E. KIECKERS, Handbuch der griechischen Dialekte I, Heidelberg 19322, pàg. 98, 161, 233, 247 i 272; A. THUMB & Anton SCHERER, Handbuch der griechischen Dialekte II, Heidelberg 19592, pàg. 67, 100, 131, 149, 168 i 276. És ben cert que en eleu els textos són de datació recent, i que en xipriota l’ús és degut a una manifesta influència de la koiné. Ara bé, si prenem en consideració l’extensió territorial de la Grècia continental i les illes adjacents, amb les quals hi havia un contacte permanent, l’extensió del tret ens autoritza a considerar-lo com a panhel·lènic. 423 Helena KURZOVÀ, Der Relativsatz in den Indoeuropäishen Sprachen, Praha 1981, pàg. 34. 424 Eduard HERMANN, Die Nebensätze in den griechischen Dialektinschriften, Leipzig 1912, pàg. 225; Stanislaw WITKOWSKI, “Der Artikel in relativischer Funktion im Attischen”, dins “Beiträge zur griechischen Syntax”, Glotta 6, 1915, 18-25, pàg. 24-25, on tampoc no exclou, juntament amb la influència del joni, la de la koiné. 425 Arnold SVENSSON, “Zum Gebrauch des generalisierenden bestimmten Artikels im Griechischen”, Eranos 44, 1946, 249-265, pàg. 249. 89

Funcions de l’article són, en primer lloc, l’anafòrica o presentativa, la substantivadora, la generalitzadora i la distributiva. Respecte de la funció pròpiament articular, haurem de definir la relació gramatical coneguda com a anàfora. El nom la descriu amb exactitud en tant que repetició, com ho demostra també l’ús estilístic. Al pla sintàctic, l’anàfora consisteix a remetre a un terme precedent, l’antecedent. Són, per consegüent, anafòrics els pronoms demostratius i relatius, però també expressen aquesta relació tota mena de substantius, en particular els sinònims, hiperònims i merònims, a més de l’el·lipsi. Al seu tractat Sobre els pronoms, Apol·loni Díscol diferenciava anàfora i dixi: mentre que l’anàfora remet a segments de l’oració o del discurs, la dixi remet a termes concrets. 426 Tanmateix, la lingüística grega ha tendit a ocupar-se a l’ensems dels usos anafòrics i dels díctics, per bé que els primers semblen una part dels segons.427 Dins d’aquesta funció anafòrica cal distingir entre els usos predicatius i els atributius. L’article predicatiu acompanya el substantiu en si, i constitueix el nucli d’una oració nominal pura.428 L’article atributiu, en canvi, acompanya la determinació del substantiu (un adjectiu, un genitiu, un adverbi en funció predicativa, etc.). 429 N’és una variant l’articulació atributivaapositiva, construcció molt en voga a la prosa àtica, on l’article acompanya tant el substantiu com la seua determinació.430 La diferència entre predicació i atribució ha rebut una anàlisi interessant per part de Bakker, la qual l’explica en termes d’identificació de l’ens (predicació) i classificació (atribució).431 Convé de remarcar que determinats articles tenen un diferent valor semàntic segons que l’article siga predicatiu o atributiu. Amb article atributiu, l’adjectiu conserva el valor com a referent d’una qualitat, cf. hJ ejscavth nh'so", l’illa més llunyana, to; a[kron o[ro", l’alta muntanya, hj mevsh ajgorav, el centre de la plaça, oJ movno" uiJov", el fill únic. En canvi, amb article predicatiu, l’adjectiu veu restringit aquest valor referencial, cf. hJ nh'so" ejscavth, l’extrem de l’illa, to; o[ro" a[kron, el cim de la muntanya, hJ ajgora; hJ mevsh, la plaça central, oJ uiJo;" movno", el fill sol. 426 Guglielmo CINQUE, “Sulla 'deissi' lingüística”, Lingua e Stile 11, 1976, 101-126. 427 Vegeu Henri FREI, “Système des déictiques”, Acta Linguistica 4, 1944, 111-129. 428 Cf. kalo;n to; uJgiaivnein. 429 Cf. oiJ uJmevteroi pai'de" th;n tw'n jAqhnaivwn povlin, oiJ kavtw qeoiv, etc. 430 Cf. hj ajrch; hj tw'n Persw'n, Antipho I 9 tw/' patri; tw/' uJmetevrw/, 20 id., Antipho V 8 to; plh'qo" to; uJmevteron, etc. 431 Stéphanie J. BAKKER, The Noun Phrase in Ancient Greek: A Functional Analysis of the Order and Articulation of NP Constituents in Herodotus, Amsterdam 2009, pàg. 190-197. La distinció entre oracions nominals predicacionals i especificatives es deu a Michael A.K. HALLIDAY, “Notes on transitivity and theme in English. Part II”, Journal of Linguistics 3, 1967, 37-81 i 199-244, mentre que altres qüestions metodològiques es troben prefixades a Helma DIK, “Interpreting adjective position in Herodotus”, in Egmont J. BAKKER (ed.), Grammar as Interpretation. Greek Literature in Its Linguistic Context, Leiden 1997, 55-76. Tanmateix, pel que fa a la predicació la teoria de Bakker havia sigut prèviament formulada per Anton PROCKSCH, “Über den Gebrauch des Artikels, insbesodere beim Prädikat”, Philologus 40, 1881, 1-47, pàg. 46: Die Bedeutung des Artikels beim Prädikat ist immer die der Identität oder (neigert, oder wenn das Prädikat qavteron oder toujnantivon ist) Nicht-Identität, mag dieselbe nun eine begrifliche oder thatsächliche sein. Vegeu també M. del Mar PUEBLA MANZANOS, “El orden de los modificadores en el sintagma nominal del griego clásico”, REL 31, 2001, 77-105. 90

Un aspecte per escatir rau en la diferència entre la presència i l’absència de l’article, tant quan hi ha variants textuals com al casos en què en dos o en més sintagmes coordinats l’article se’n fa servir tan sols un, sense cap raó estilística o mètrica que ho justifique. Al nostre parer, la darrera anàlisi que s’hi ha de fer és la de reduir la presència i l’absència de l’article a una mateixa frase a l’imponderable de l’arbitri personal de l’autor. 432 Un criteri sintàctic que s’escau d’aplicar és el de la reducció de nexes: a la frase tou;" me;n ga;r ajgaqou;;" tevktona", calkeva" ajgaqouv", zwgravfou" ajgaqouv", ajndriantopoiouv" 433 etc. l’article presenta igualment tots els quatre membres. Un segon criteri és apuntat per Svensson quan observa com, en general, l’expressió d’una generalitat d’ens mitjançant l’article és més freqüent al nombre plural que no al singular 434. La funció generalitzadora de l’article mereix probablement una atenció superior a la que fins ara se li ha atorgat. Se'n destaca, per exemple, la seua freqüent presència a les comparacions 435. Tanmateix, com explicar un cas com el de la citació aristotèlica jIlia;" kai; hJ jOduvsseia 436? Determinades subclasses de substantius no necessiten l’article, en referir-se a entitats ben definides, la singularitat de les quals fa sobrera una indicació precisa. És el cas de noms com ara selhvnh, h{lio", qavlatta, o de termes com povli", a[stu, quan s’apliquen a Atenes, o basileuv" dit del rei persa. El mateix s’esdevé amb els topònims de regions i ciutats; en són excepció els d'Eujrwvph i jAsiva, a causa de la seva personificació, cf. protevrou" ga;r a[rxai [sc. tou;" {Ellhna"] strateuvesqai ej" th;n jAsivhn h] sfeva" ej" th;n Eujrwvphn 437. El caràcter recent de l’ús anafòric de l’antic pronom està ratificat per la freqüència 432 A. SVENSSON, “Zum Gebrauch”… pàg. 253, esmenta com a exemple X. Ag. II 10: kai ; povnoi" mavlista ajntevcwn eJtaivroi" mavlista uJpeike, kalw'n e[rgwn ma'llon h] tw'n kalw'n swmavtwn ejpiqumw'n , de la qual comenta el següent: Das erste Glied ohne, das zweite mit Artikel. Die Stelle lehrt –was sich auch sonst vielfach beobachten lässt- dass in allgemeinen Aussagen die Wahl zwischen bestimmter und unbestimmter Form im Grunde frei ist. En l’opinió del mateix autor, Xenofont podia haver-se estalviat l’ús de l’article davant de kalw'n swmavtwn. El nostre punt de vista divergeix per complet, ja que l’absència d’article confereix al sintagma kalw'n e[rgwn ma'llon h] tw'n kalw'n swmavtwn ejpiqumw'n un valor general, abstracte, en ambicionar tota mena de comeses glorioses, mentre que la presència amb ma'llon h] tw'n kalw'n swmavtwn expressa un valor d’indeterminació, més que no aquells cossos atractius. 433 X. Oec. VI 13. 434 A. SVENSSON, “Zum Gebrauch”… pàg. 260: Das Griechische scheint den Plural zu wählen, weil sich dieser Numerus naturgemäss leichter generalisieren lässt. Dóna com a eemples Pl. Symp. 190 e I 208 c, Euth. 276 d, on els comparanda, oiJ tevleioi sofistaiv, oiJ ajgaqoi; ojrchstaiv, ta; suvspasta ballavntia, apareixen sempre en plural. Idem, pàg. 263: Generalisierung durch den bestimmten Artikel ist im Griechischen weit gewöhnlicher im Plural als im Singular. 435 A. SVENSSON, “Zum Gebrauch”… pàg. 259: Besonders häufig ist im Griechischen Generalisierung durch bestimmte Form in vollständigen sowie unvollständigen Vergleichungssätzen, und zwar sowohl bei Substantiven mit als auch ohne Attribut. En són exemples X. An. III 2, 35 oiJ deiloi ; ku'ne", Long. I 25 to ; nevon mevli. 436 Arist. Po. 1449 a 1: oJ ga;r Margivth" ajnavlogon e[cei, w{sper jIlia;" kai; hJ jOduvsseia pro;" ta;" tragw/diva" etc. La nostra proposta d’explicació analitza kai; com a adverbi modal-comparatiu, amb una funció quasi-parentètica, que en singularitzar el cas de l’Odissea facilita l’ús de l’article. El contrast entre els articles indefinit i definit a la traducció de la mateixa manera com una Ilíada -talment com l’Odissea- s’acosta al que entenem que és la frase aristotèlica. 437 Hdt. I 4, 1 91

d’ús a la lírica coral i a la tragèdia, en ambdós casos força baixa fins a la segona meitat del segle V aC. L’evolució es pot seguir al mateix Èsquil, la freqüència d’ús en el qual augmenta paulatinament al llarg de la seua producció dramàtica; de la mateixa manera, Sòfocles i Eurípides apunten clarament una intensificació de l’ús de l’article; en tots tres casos, les seccions líriques presenten una freqüència molt més baixa, com s’escau per a un nivell de llengua més arcaïtzant.438 Una de les particularitats de la sintaxi de l’article, com es pot concloure dels estudis tipològics, és la limitació de determinar-lo mitjançant un pronom. 439 Ara bé, essent el cas que l’article ha d’introduir i precisar un nom, les restriccions de l’article amb els pronoms afecten no només aquests. Segons Schwyzer i Harris, l’omissió de l’article es produeix principalment, ultra casos menys freqüents, amb noms propis, nombres definits i substantius en funció d’antecedent d’una oració de relatiu.440 L’ús és més col·loquial que no literari, com ho testimonia, amb noms propis, la relativa abundor a l’oratòria més propera en el nivell conversacional (Lísies, Iseu, bona part de l’obra de Demòstenes) i l’escassetat, en canvi, en els oradors d’estil més dependent de la composició escrita (Antifont, Isòcrates 441). També així explica Gildersleeve la freqüència d’ús amb noms propis als diàlegs de Plató, prou més alta que als oradors, el que es deuria al fet que el primer es troba més a prop de la llengua col·loquial.442 Encara pel que fa a la coincidència d’article i pronom, val a assenyalar que en alguns d’aquests casos de conflació s’observen restriccions funcionals. Així, Svensson nega el valor anafòric de l’article quan va unit al pronom pa'".443 438 Vegeu-ne Riccardo AMBROSINI, “L'uso dell’articolo nei tragici greci, e soprattutto in Eschilo”, SSL 28, 1988, 25-40, esp. pàg. 28-29 per a Èsquil, i pàg. 30 per a Sòfocles i Eurípides. Un estudi més antic, el d’Abraham Lincoln FULLER, De articuli in antiquis Graecis comoediis usu, Diss. Leipzig 1886, pàg. 34, ja posava en evidència que l’ús de l’article és molt més freqüent a Aristòfanes o a Plató que als tràgics. La recent contribució de H. DIK, Word Order in Tragic Dialogue, Oxford 2007, ofereix un estudi limitat tant per la metodologia, com pel corpus triat, basat en l’obra sofòclia, com pels elements lingüístics sotmesos a anàlisi. 439 Cf. tou'ton to;n lovgon, front de *to;n tou'ton lovgon. 440 E. SCHWYZER, “Die nominale Determination in den indogermanischen Sprachen”, KZ 63, 1950, 145-167, pàg. 157: Ohne Artikel können bleiben, weil sie an sich determiniert bzw. Determiniert gefüllt sind, erstens die Eigennamen und ihnen nahe stehende Wörter wie Sonne, Mond, Himmel, Erde u.a.; zweitens Substantive, die einen (determinierten) Genitiv regieren; drittens ein Substantiv in präpositionaler Verbindung (…), seltener auch in anderer; viertens ein Substantiv, das durch einen Relativsatz oder ein Possessiv determiniert ist. J.E. HARRY, “The omission of the article with substantives after ou|to", o[{de, ejkei'no" in prose”, TAPhA 29, 1898, 48-64, pàg. 49. Les excepcions no són gaire significatives, segons aquest darrer autor: amb noms propis, l’article actua com a anafòric, en construcció molt freqüent, per exemple, a Heròdot, cf. Hdt. II 107, 1 tou'ton dh; to;n Aijguvption Sevswstrin, IV 94, 4 ou|toi oiJ aujtoi; Qrhvike"; també admet usos emfàtics, cf. Aesch. II 36 oJ crhsto;" ou|to", Dhmosqevnh", III 194 oJ Kefalo;" oJ palaio;" ejkei'no". Amb nombres definits, les escasses excepcions es deuen també a usos emfàtics, que ocasionen un pleonasme, cf. Th. I 51, toi'" de; Kerkuraivoi" stratopedeusamevnoi" ejpi; th/' Leukivmmh/ aiJ ei[kosi nh'e" aiJ ejk tw'n jAqhnw'n au|tai etc. 441 Vegeu-ne les dades a J.E. HARRY, op. cit., pàg. 50-51. E. SCHWYZER, “Die nominale...” pàg. 159, qualifica l’ús de cas d’hiperdeterminació, pleonàstic, doncs, i a causa només de raons expressives. Dades sobre l’ús en diferents autors es troben a L. HERBST, Philologus 40, 1881, 369-382; B.L. GILDERSLEEVE, op. cit.; Carl SCHMIDT, De articulo in nominibus propriis apud Atticos scriptores pedestres, Kiel 1890; A. PFEIFAUF, Der Artikel vor Personen- und Götternamen bei Thukydides und Herodot, Innsbruck 1908. 442 B.L. GILDERSLEEVE, op. cit., pàg. 486-487. 443 A. SVENSSON, “Zum Gebrauch…” pàg. 264: Es ist keineswegs immer so, dass der Artikel nach pa'", wie im Beispiel der Schulgrammatik pa'sa hJ povli", pa'sai aiJ povlei", anaphorischen Sinn hat. Caldria, doncs, revisar l’anàlisi de casos com ara Hdt. VI 138, 4, X. Cyr. VIII 1, 39. 92

Una de les funcions articulars de més gran importància per a la llengua grega és la que permet de substantivar qualsevol altra classe de paraules, o bé tota una frase o una oració. En aquest sentit, l’article ha acompanyat la creació de totes les llengües literàries dels gèneres prosístics i, en especial, aquells vinculats a usos didàctics o de propaganda: les llengües de la filosofia i de la medicina, les tevcnai de tot tipus, l’epídeixi en les seues diverses variants, etc.444 Per altra banda, la funció generalitzadora va associada a la noció de singular genèric, i es documenta en època relativament tardana. 445 Finalment, la funció distributiva és de datació també tardana.446 Ambdues es corresponen amb una extensió dels usos de l’article, propis d’una etapa en què aquesta nova classe de paraules era ja del tot inserida dins tots els nivells de la llengua i la parla.

4. L’article indeterminat. Per a l’expressió de la indeterminació, les llengües indoeuropees que en disposaven recorrien a l’afegitó del pronom indefinit. Com és lògic, només aquelles llengües que s’havien dotat d’un article definit varen procedir més tard a la creació d’un article indefinit. En el cas del grec, això no es va produir fins a l’època hel·lenística. La base d’aquest article fou, com després en les llengües romàniques, l’ordinal del nombre singular, ei|" en grec, unus en llatí.447 Va subsistir també l’ús del pronom indefinit, de vegades amb la juxtaposició de tots dos. Les funcions de l’article indefinit haurien d’ésser en principi les mateixes que per al definit, si atenem els criteris de la gramàtica moderna, segons la qual l’única diferència rau en el nivell pragmàtic: l’article definit introdueix el tòpic, el tema o la dada, enunciat o predicació coneguts tant per l’emissor com pel receptor, mentre que l’article indefinit introdueix el rema o la nova dada. Però aquesta hipòtesi es revela insuficient, alhora que inexacta. L’article indefinit grec no acredita les funcions substantivadora i generalitzadora, i almenys en el primer cas no es tracta d’una limitació derivada del nivell pragmàtic.

444 Cf. Haiim B. ROSÉN, Early Greek Grammar and Thought in Heraclitus: The Emergence of the Article, Jerusalem 1988. 445 X. An. II 6, 10 devoi to;n stratiwvthn fobei'sqai ma'llon to;n a[rconta h] tou;" polemivou". 446 X. An. I 3, Ku'ro" uJpiscnei'tai dwvsein triva hJmidareika; tou' mhno;" tw'/ stratiwvth/. 447 Per a una interpretació diferent, vegeu Detlev FEHLING, “Remarks on the Role of the Syntactical Calque in Standard Languages and the Similarity Between Classical Greek and Latin Syntax”, Fling 9, 1976, 7384, pàg. 82, on atribueix la transformació del numeral en article indefinit a la influència semítica. 93

Tema 10. L’adjectiu: identificació i classificació. L’adverbi.

Aparentment mancat d’una singularitat que el caracteritza en relació amb el substantiu, classe nominal per antonomàsia, l’adjectiu presenta nogensmenys usos sintàctics propis. També les relacions que manté amb altres classes (substantiu, article, adverbi) s’han de considerar des de l’especificitat de la classe adjectival.

1. L’adjectiu com a classe de paraules. La consideració de l’adjectiu com una classe de paraules autònoma no remunta pas a la gramàtica grega antiga. Al si d’aquesta, l’adjectiu, ejpivqeton (sc. o[noma) era considerat una mera variant del substantiu.448 Una de les causes principals de la inclusió de l’adjectiu dins la classe del substantiu fou originada per les funcions de l’un i l’altre: el substantiu podia fer la major part de les funcions de l’adjectiu, però no pas a la inversa. Però també hi contribuïa, en el pla morfològic, la indistinció entre totes dues classes. En canvi, dues raons avalaven la separació de substantiu i adjectiu: en primer lloc, la manca d’un valor lexical a diverses subclasses adjectivals, a diferència de la classe sencera dels substantius; segonament, l’expressió del grau dins l’adjectiu, el que coneixem com a moció. La classificació dels membres d’aquesta classe s’ha revelat complexa ja per als mateixos antics. Dionisi el Traci abastava sota la denominació de les ei\dh ovnovmato fins a vint-i-quatre subclasses, algunes de les quals nosaltres reconeixem com a substantius. De fet, la identificació d’una classe de paraules adjectival no s’esdevé d’una manera clara fins a l’època medieval. Hi ha contribuït en gran mesura el notable transvasament produït entre les classes de noms i adjectius: la substantivació dels darrers, per exemple, els transforma en substantius, amb una eina decisiva (i fins i tot sense) en aquest sentit com és l’article, cf. to; kalovn, to; divkaion, nhvpio", a[risto", nekrov", etc. També l’elisió permet el trànsit de la classe de l’adjectiu a la del substantiu, cf. hJ dexia; (sc. ceivr), hJ eiJmarmevnh (sc. moi'ra), oJ a[krato" (sc. oi\no"). El pas d’una classe a l’altra pot implicar variacions accentuals, com ara la creació d’antropònims o substantius comuns a partir del vocatiu dels corresponents adjectius, cf. faidrov", faidrav,foibov", xanqov", leukov" > Fai'dro", Fai'dra, Foi'bo", Xavnqo", leu'ko". El 448 D.T. Ars 12 (pàg. 34 ed. Uhlig, 41 ed. Pecorella): ejpivqeton dev ejsti to; ejpi; kurivwn h] proshgorikw'n oJmwnuvmw" tiqevmenon, kai; dhlou'n e[painon h] yovgon. 95

trànsit habitual és de la classe adjectival a la del nom, però també es donen casos d’usos adjectivals per part de substantius, per bé que en nombre i freqüència menors. 449 La diferència entre els dos aspectes del procés, arran de l’alt percentatge de substantivació de l’adjectiu i el baix de l’adjectivació del substantiu, explica com la gramàtica antiga percep l’adjectiu com a subsidiari del substantiu, i no pas com una classe de paraules autònoma. La teoria moderna sobre l’adjectiu ha arribat a concloure, per part de determinats autors, i just a l’inrevés de la formulació dels gramàtics antics, que la incompatibilitat entre substantiu i adjectiu és total. 450 En canvi, Hjelmslev va proposar la inexistència de l’adjectiu com a classe de paraules, bo i recolzant-se en dos arguments: la identitat d’adjectiu i substantiu a un bon nombre de llengües indoeuropees (el mateix que en hongarès), i l’aplicació de la gradació a totes dues formes nominals, cf. gr. basileuvtero", basileuvtato", kuvntero", etc.451 Segons el lingüista danès, cal distingir entre l’adjectiu pròpiament dit i l’epítet. També, més recentment, Fridman ha subratllat que en les llengües indoeuropees i semítiques hi ha una diferència clara entre l’atribut, indeclinable com un adverbi, i l’epítet, que ha de presentar concordança de gènere, nombre i cas.452

2. Les subclasses dins la categoria dels adjectius. La classe dels adjectius, segons que dèiem més amunt, no és homogènia, el que en va dificultar en el seu moment la definició respecte de la dels substantius. Ja Behaghel distingia els adjectius relatius, mancats d’un valor semàntic fix, com ara igual, valuós, etc., dels adjectius amb significació semàntica plena i nítida. 453 Una classificació més recent dels adjectius, tot i que dista molt de ser satisfactòria, inclou els qualificatius, els determinatius, els quantitatius i els identificadors.454 Els qualificatius són aquells dotats d’una significació precisa, com ara deinov", divkaio", ajgaqov", hJduv", mevga"; els determinatius també són semànticament definits, però més que la qualitat del substantiu que determinen, el que fan és 449 Cf. E. Hipp. 1006 parqevnon yuch;n e[cwn, El. 372 ejn pevnhti swvmati, Eubul frg. 122 KA gevrwn oi\no". 450 Cf. Borís A. SEREBRENIKOV, “Printzipi sostavlienija opissatelnikh grammatik”, Vorprossij opissatelnikh grammatik iazikov Severnogo Kaukaza i Daguestana, Naltxik 1963, pàg. 33. 451 Louis HJELMSLEV, De l’indépendance de l’épithète, Uppsala 1957. 452 Moris FRIDMAN,”La typologie de l’adjectif”, Lalies 4, 1982, 31-43, pàg. 41-42. 453 Otto BEHAGHEL, Deutsche Syntax.I. Eine geschichtliche Darstellung, Heidelberg 1923, pàg. 144. 454 Cf. Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 173 ss. 96

expressar-ne la pertinença a un grup, com ara qnhtov". qh'lu", qalavssio", ajrguvreo"; els quantitatius estan mancats d’un valor semàntic definit, cosa que els acosta a la classe dels pronoms, i formen també, com aquests, un grup més aviat heterogeni, que inclou els numerals, els ordinals i els indefinits –ei|", prw'to", ti"-, a més d’adjectius que expressen grandària, freqüència, globalitat, intensitat o proporció, com ara pa'", poluv". Finalment, els identificadors són adjectius manllevats funcionalment a la classe dels pronoms, a la qual pertanyen des del punt de vista formal, això és, hi reconeixem l’ús adjectival dels demostratius, els interrogatius i els possessius. Les quatre subclasses adjectivals esmentades presenten grans diferències entre si. Val a oposar, d’una banda, qualificatius i determinatius, i, d’una altra, quantificadors i identificadors; ja n’hem dit que només els primers estan ben marcats des del punt de vista semàntic; igualment, només qualificatius i determinatius admeten l’expressió de la moció. Una altra diferència rau en la formació d’adverbis, només possible per als qualificatius i els quantificadors i, entre els identificadors, als demostratius.455 La taxonomia que acabem de proposar, ultra els problemes que hem indicat, no és completa. Hauríem de discutir també la pertinença a la classe adjectival o, almenys, la relació que tenen els adjectius verbals en –to" i –tevo" i els participis. Al pla estricte de la morfologia, hauríem de recollir els adjectius provinents de la flexió verbal, com ara eJkwvn, a[kwn.456 Al pla de la sintaxi, hem de fer referència als usos adjectivals dels adverbis, cf. ejn tw'/ e[mprosqen crovnw/, oiJ a[nw qeoi, hJ eJxh'" hJmevra, etc. No queda tampoc exclòs el canvi de subclasse d’un adjectiu, al llarg de la història de la llengua grega.457

3. Funcions de l’adjectiu. Les funcions de l’adjectiu són la predicativa i l’atributiva, d’acord amb una distinció que remunta a Apol·loni Díscol,458 i que la gramàtica tradicional no ha sotmès mai a prova. Una dificultat inicial consisteix a reconèixer la terminologia utilitzada pels diferents autors, i que indiquem en el quadre següent:

455 Emilio CRESPO, “Una clasificación de los adjetivos en griego”, Em 51, 1983, 301-313, pàg. 309310. 456 En canvi, dravkwn s’ha integrat dins la classe dels substantius i, fins i tot, se n’ha creat el femení dravkaina. 457 E. CRESPO, op. cit., pàg. 308. 458 A.D. Synt. I, ed. Schneider & Uhlig pàg. 89-95. 97

Alemany

Francès

Català

prädikativ

attribut

predicatiu

attributiv

épithète

atributiu

Fàcilment es pot apreciar que la terminologia francesa, de gran influència durant un llarg període de temps a l’ensenyament del grec al nostre país, 459 indueix a confusió. Ara bé, també cal manifestar que les mateixes nocions de predicatiu i atributiu han sigut objecte, els darrers anys, d’una profunda reconsideració. Per a la tradició francesa i romànica en general, predicatiu és el règim d’un substantiu, mentre que atributiu és el règim d’un verb. La tradició alemanya, en canvi, entén que també el règim atributiu ha de relacionar-se amb el substantiu, però ho fa en el pla semàntic i no en el sintàctic. La funció predicativa és una funció inherent al mateix acte locutiu perquè ha de donar-se al si d’una oració, i consisteix a modificar el significat del substantiu mitjançant l’afegitó del determinant adjectival. Aquesta funció, però, no és pas exclusiva de l’adjectiu, ja que també poden exercir-la el substantiu i l’adverbi. Que l’adjectiu fa la funció de predicat nominal ho demostren, en primer lloc, l’ús del verb copulatiu, o de qualsevol altre d’aquest caire. En segon lloc, que l’article mai no acompanya l’adjectiu, sinó el substantiu, cf. oJ ajnh;r divkaio" (sc. ejstiv), o bé divkaio" oJ ajnhvr, el ciutadà és just. La funció atributiva, a diferència de la precedent, és prèvia a l’acte locutiu perquè no necessàriament s’integra a cap oració, i l’adjectiu pot anar acompanyat per l’article, cf. oJ divkaio" ajnhvr, oJ ajnh;r oJ divkaio", el ciutadà just. La distinció entre totes dues funcions no és sempre fàcil, i es dóna fins i tot el cas de llengües que no disposen de cap criteri distintiu de caràcter formal entre totes dues, la qual cosa obliga a fer-ne anàlisis semàntiques contextuals. El grec, tanmateix, arriba fins i tot a crear formes específiques per a la predicació i l’atribució, cf. a[kwn, eJkwvn, predicatius i aplicats a persones, d’una banda, i ajkouvsio", eJkouvsio", atributius i aplicats a ens no humans, d’una altra. Alguns usos atributius són dignes d’un especial comentari. Així, quan el substantiu a què es refereix l’adjectiu fa al seu torn funcions de determinant d’un segon substantiu (com a genitiu adnominal, per exemple, com a cas més freqüent), és amb aquest darrer amb qui pot concertar l’adjectiu atributiu. La construcció és pròpia dels gèneres poètics, cf. matrw/'ai 459 Sobre la importància de l’orientació francesa de l’ensenyament del grec, cf. Josep Antoni CLUA SERENA, “Bergnes de las Casas, helenista del sexenio liberal español. Semblanza intel·lectual”, EC 92, 1987, 59-71. 98

levktrwn a\tai, els càstigs del tàlem matern,460 toujmo;n ai|ma patrov", l’assassinat del meu pare,461 ejn tw/' uJmetevrw/ ajsqenei' th'" gnwvmh", a causa de la feblesa del vostre tremp.462 Per raons semàntiques, certs adjectius equivalen als adverbis corresponents, o bé a sintagmes preposicionals de valor circumstancial (de mode, de temps, de quantitat, etc.), cf. kaiv. 1185 C.J. RUIJGH, op. cit.., pàg. 205.

1186 PY Ta 711.1. 1187 E. VILBORG, op. cit., pàg. 138. 1188 Michèle BIRAUD, “La syntaxe de wJ" dans la langue homérique: du subordonnant relatif au subordonnant conjonctif”, en René BRAUN (ed.), Hommage à Jean Granarolo: philologie, littératures et histoire ancienne, París 1985, 159-172. 1189 Pierre CHANTRAINE, Grammaire homérique II. Syntaxe, París 1953, pàg. 233. 1190 P. MONTEIL, op. cit., París 1963, pàg. 57, defineix el díptic com a purement déictique, et sans contenu appellatif. 1191 Hom. Il. XIX 229 to;n crh; kataqaptevmen, o{" ke qavnh/sin. 241

sempre posteriors a la pròtasi.1192 La parataxi asindètica es registra amb una certa freqüència a Homer arran dels seus avantatges estilístics per tal de caracteritzar el ritme de la conversa. Val a subratllar que l’ordre de les oracions és el de principal i subordinada. Aquesta darrera ens apareix, per exemple, amb valor temporal, cf. ajll

j a[ge nu'n ejpivmeinon, ajrhvia teuvcea duvw

1193

, o amb valor final, cf. e[rceo

j a[llwn levxo eJtaivrwn.1194 Per raons semblants no ha de sorprendre de

nu'n sufeovnde, met

trobar-la a tots aquells gèneres literaris propers a la parla col·loquial, des de l’època clàssica i fins al grec neotestamentari. La parataxi dev es registra des d’Homer, cf. Tudei?dh megavqume, tiv h] geneh;n ejreeivnei"; / oi{h per fuvllwn genehv, toivh de; kai; ajndrw'n: / fuvlla ta; me;n t a[lla dev q

j ejpigivgnetai w{rh.1195 La parataxi kai; també

j u{lh / thleqovwsa fuvei, e[aro" d

apareix a l’èpica, cf. ejn d j

jIqavkh/ ou[t

j a[r

j a[nemo" camavdi" cevei,

j drovmoi eujreve " ou[te ti leimwvn: / aijgivboto",

kai; ma'llon ejphvrato" iJppobovtoio.1196 Allò que diferencia la parataxi kaiv dels poemes èpics i la que trobem a la prosa clàssica rau en el caire més restrictiu de la primera. Homer fa servir aquesta varietat de parataxi amb valor adversatiu, on kaiv reemplaça una conjunció de coordinació.

6. La subordinació amb l’eclosió dels gèneres en prosa. La substitució de la subordinació per la coordinació es documenta al llarg de tots els períodes de la llengua grega. Quan es tracta de la parataxi asindètica es troba sempre vinculada a la llengua col·loquial. La llengua dels papirs ofereix nombrosíssims testimoniatges de la construcció, cf. geivnwske, ajdelfev, ejklhrwvqhn eij" ta; Boukovlia.1197 Un tipus concret de parataxi asindètica, depenent d’un verb de voluntat a una oració principal interrogativa, es registra des de la comèdia aristofànica, cf. th;n gnavqon bouvlei qevnw;

1198

, però el trobem també tant a la

llengua de l’oratòria, cf. bouvlei se qw' fobhqh'nai kai; crhvsasqai tw'/ sautou' trovpw/ ;1199 com a 1192 Jeffrey L. HOUBEN, “Word-order Change and Subordination in Homeric Greek”, JIES 5, 1977, 1-8. 1193 Hom. Il. VI 340. 1194 Hom. Od. X 320. 1195 Hom. Il. VI 145-148. 1196 Hom.Od. IV 605-606. 1197 BGU II 625, 5 seg. 1198 Ar. Lys. 821 938 bouvlei murivsw sev; Pl. com. frg. 19 bouvlei thvnde soi plekth;n kaqw' / ka[peit ajnelkuvsw se deu'ro; 1199 Aesch. III 163. 242

j

la llengua neotestamentària, cf. bouvlesqe ou\n ajpoluvsw uJmi'n to;n basileva tw'n

jIoudavw n_,1200 i

a la llengua dels papirs, cf. tiv qevli" ajgoravsomen eij" jAntinovou;1201 La construcció s’explica molt bé des del punt de vista de l’economia expressiva pròpia del tempo d’una oració interrogativa en el context de la parla col·loquial, però pel fort lligam amb la llengua conversacional resulta poc apta per als registres més literaris. El mateix es pot dir de la parataxi asindètica en general. La utilització de la parataxi com una eina constant va unida al desenvolupament de la prosa, com s’aprecia a la logografia, que fa servir amb preferència l’estil dev: jWkeano;" de; gamei' Thqu;n eJautou' ajdelfhvn: tw'n de; givnontai triscivlioi potamoiv:

jAcelw'o " de; aujtw'n

presbuvtato" kai; tetivmhtai mavlista.1202 La construcció paratàctica esdevé de gran regularitat, fins a configurar un estil de catàleg: Filaiva" de; oJ Ai[anto" oijkei' ejn jAqhvnai": ejk touvtou de; givnetai Daviklo": tou' de;

jEpivluko": tou' de;

jAkevstwr: tou' de; jAgevnwr: tou' de; jIouvlio":

tou' de; Luvkh": tou' de; Tovfwn: tou' de; Lavio": tou' de; jAgamevstwr: tou' de; Tivsandro" etc. 1203

Tanmateix, es tracta d’un patró heretat de la poesia, com ho testimonia Hesíode: Zhni; de; (…) j (…) nu'n d

Kadmeivh d

(…) th;n de; (…)

j (…)

jAlkmhvnh d

j (…)

jAglai?hn d

j(...) Crusokovmh" de;

{Hbhn de; (...).1204

L’increment de la subordinació per parataxi es produeix tant a la prosa clàssica, cf. hJmei'" de; oJmoi'oi kai; tovte kai; nu'n ejsmevn, kai; tou; " xummavcou", h]n swfronw'men, ouj perioyovmeqa ajdikoumevnou" oujde; mellhvsomen timwrei'n: oiJ d j oujkevti mevllousi kakw' " pavscein

1205

, com a la llengua no literària, la dels papirs per exemple, cf. ejdavneisen Diovnuso"

jIsidwvrw/ dracma;" triavkonta tevssara", tou'to d

j ejsti;n hJ timh; tou' basilikou' sivtou,1206

a tots dos textos amb valor causal. La parataxi que determinada prosa desenvolupa és l’estil kaiv, que s’associa a una narració destinada a una àmplia audiència delerosa d’escoltar contalles que entretinguen l’esperit. Vegemne un famós exemple de l’inici de les Històries d’Heròdot, l’autor que va aconseguir d’unir els avantatges de la construcció paratàctica amb les exigències de la prosa literària: 1207 wJ" de; kata; nwvtou ejgevneto ijouvsh" th'" gunaiko;" ej" th;n koivthn, uJpekdu;" ejcwvree e[xw. kai; hJ gunh;

1200 Ev. Jo. 18, 39. 1201 P. Tebt. II 417. 1202 Acusilau d'Argos, frg. 1. 1203 Ferècides d'Atenes, frg. 2. 1204 Hes. Th. 938-950. 1205 Th. I 86, 2. 1206 P. Zen. col. 59001, 4. 1207 Vegeu-ne Erika LAMBERTS, Studien zur Parataxe bei Herodot, Vienna 1970. 243

ejpora'/ min ejxiovnta.1208 La naturalesa fluida i no gens afectada de l’estil kaiv va fer que s’estengués a la narració dels discursos judicials, cf. (…) polloi; dh; katafanei'" ejgevnonto oujc o{sioi o[nte", kai; diakwluvonte" ta; iJera; mh; genevsqai ta; nomizovmena.1209 La koiné no literària en fa també un ús molt abundós, cf. ejavn soi ou\n doki', kuvrie, ejlqi'n pro;" hJm'a", kai; eujqevw" geivnetai to; e[rgon.1210 El progrés de la parataxi kaiv amb la prosa es reflecteix en la seua utilització en comptes de conjuncions de subordinació. Un preciós testimoniatge el trobem a les Històries de Tucídides, a la narració de les quals es registra, per exemple, amb valor temporal: h[dh de; h\n ojye; kai; ejpepaiavnisto aujtoi'" wJ" ej" ejpivploun, kai; oiJ Korivnqioi ejxapivnh" pruvmnan ejkrouvonto katidovnte" ei[kosi nau'" jAqhnaivwn prospleouvsa" etc.;1211 amb valor temporalcausal: kai; u{steron ai{ te nh'e" peripleuvsasai ajnlambavnousin aujtou;" kai; ejxanavgontai ejklipovnte" Feiavn, kai; tw'n

jHleiw'n hJ pollh; h[dh stratia; prosebebohqhvkei

1212

; amb valor

consecutiu: toi'" de; Kerkuraivoi" ejpevpleon ga;r ma'llon ejk tou' ajfanou' " oujc eJwrw'nto, kai; ejqauvmazon tou;" Korinqivou" pruvmnan krouomevnou" etc.;1213 però també als discursos recollim usos com ara el següent, que admet tant l’anàlisi causal, en principi la més probable, com la consecutiva: plouvtw/ te e[rgou ma'llon kairw'/ h] lovgou kovmpw/ crw'meqa, kai; to; pevnesqai oujc oJmologei'n tini; ai[scron, ajlla mh; diafeuvgein e[rgw/ ai[scion.1214 La presència de l’estil kaiv a la koiné neotestamentària fou interpretada com un semitisme.1215 No és així, tal com ho demostren els usos sintàctics des d’Homer fins a l’època postclàssica. La progressió de kaiv durant els períodes hel·lenístic i imperial, del tot independent de qualsevol fenomen d’influència per part d’una o més llengües semítiques, fa, fins i tot, que a la koiné popular la seua freqüència d'ús s’equilibri amb la de dev, que havia sigut predominant a l’època clàssica.1216

1208 Hdt. I 10, 2. 1209 Antipho V 82. 1210 Pap. Lond. II 404, 6. Noteu com l’estil kaiv s’associa a usos com el desplaçament de la partícula, que hauria d’anar situada a l’inici mateix de la frase, l’infinitiu amb valor d’imperatiu i el de present amb valor de futur. 1211 Th. I 50, 5. 1212 Th. II 25, 5. 1213 Th. I 51, 2. 1214 Th. II 40, 1. 1215 Friedrich BLASS & Albert DEBRUNNER, Grammatik des neutestamentlichen Griechisch, Göttingen 19498, pàg. 199-201; Eduard NORDEN, Agnostos Theos, Stuttgart 1956, pàg. 366; James H. MOULTON, Grammar of New Testament Greek III, Edinburg 1963, pàg. 334-335. 1216 Consuelo RUIZ MONTERO, “Una interpretación del 'estilo kaiv' de Jenofonte de Éfeso”, 305-323, pàg. 310, a propòsit de la novel·la de Xenofont d’Efes. 244

Tema 24. Les oracions de relatiu. 1. L’oració de relatiu a la gramàtica antiga i moderna. Les oracions subordinades de relatiu, anomenades a la gramàtica tradicional adjectives, en princi haurien de correspondre’s amb la classe de l’adjectiu, de la mateixa manera com les oracions completives, també anomenades substantives, es corresponen amb la del substantiu. Aquest punt de vista és el compartit per part de la gramàtica antiga i part també de la moderna. 1217 Dionisi el Traci, la gramàtica del qual no tracta gens de la sintaxi oracional, inclou el pronom relatiu dins l’epígraf dedicat a l’article: el relatiu rep el nom d’allò que en principi es podria traduir com a article subordinant, a[rqron uJpotaktikovn, però la confrontació amb l’article, definit com a a[rqron protaktikovn, mostra que el sentit és en realitat el d’article postposat.1218 Fins aquí, segons Dionisi, la presumpta equivalència d’oració de relatiu i classe de l’adjectiu, reduïda a una pertanyença del pronom relatiu a la sèrie dels determinants. Apol·loni Díscol és més precís, quan diferencia els articles avantposat i postposat de Dionisi no només per estrictes raons fonomorfològiques, sinó també de sintáctiques, perquè el segon requereix una segona oració que fins i tot pot presentar un subjecte diferent del de la principal.1219 Negligida pels gramàtics antics, que no en parlen mai de manera explícita, l’equivalència d’adjectiu i oració de relatiu no és gaire exacta. Certament, Benveniste admetia la naturalesa adjectival de l’oració de relatiu.1220 Però l’estudi de Touratier mostra que les oracions relatives només podrien equivaldre a l’adjectiu epítet, però no pas al qualificatiu. 1221 Tampoc no sembla oportuna la interpretació d’analitzar-la com un sintagma nominal, com ho fa el mateix Touratier, 1222 atès que de bon principi hi hauríem tingut una construcció oracional que fins i tot podríem reconèixer com una antiga oració independent, esdevinguda subordinada mitjançant una fase de parataxi.1223 L’oració de relatiu hauria constituït amb la ‘principal’ un díptic d’estructura restrictiva, alhora que conforme a l’ordre de paraules habitual en la llengua indoeuropea la relativa hauria estat 1217 Cf. Lucien TESNIÈRE, Éléments de syntaxe structurale, París 19662, pàg. 557. 1218 D.T. Ars XVI, ed. Giovan Battista PECORELLA, Dionisio Trace. TECNH GRAMMATIKH, Bolonya 1962, pàg. 46: a[rqron ejsti; mevro" lovgou ptwtikovn, protassovmenon th'" klivsew" tw'n ojnomavtwn kai; uJpotassovmenon: kai; e[sti protaktikovn me;n oJ, uJpotaktiko;n de; o{". 1219 Apol. Dysc. Synt. 85, on proposa l’exemple paregevneto oJ grammatiko;" o}" dielevxato, en què tanmateix no hi ha canvi de subjecte. 1220 Émile BENVENISTE, “La phrase relative, problème de syntaxe Générale”, Problèmes de linguistique générale I, París 1966, 208-222 (= BSL 53, 1958, 39-54), pàg. 222. 1221 Christian TOURATIER, La relative. Essai de théorie syntaxique (à partir de faits latins, français, grecs, etc.), París 1980, pàg. 30-35. 1222 C. TOURATIER, op. cit., pàg. 47. 1223 Christian LEHMANN, Der Relativsatz, Tübingen 1984, pàg. 365-372. 247

avantposada, atesa la seua funció de determinant, tal com raonen Haudry i Lehmann.1224 La gramàtica moderna sol diferenciar oracions relatives explicatives i determinatives, per bé que la nomenclatura de Behaghel, oracions relatives lliures i necessàries (freie i notwendige), per més descriptiva, resulta recomanable.1225 Oracions relatives explicatives o lliures són aquelles que presenten una mera relació sintàctica amb la corresponent oració principal, mentre que les relatives determinatives o necessàries formen una autèntica unitat de significació amb aquella, com si fossen un sol membre. Les lliures no calen per a la intel·lecció de la frase, les necessàries sí. Hem de fer encara esment a una darrera qüestió. La gramàtica tradicional sol atribuir a les oracions de relatiu, en condicions que mai no han sigut especificades amb claredat, valors adverbials, testimoniats per nombrosos passatges. Tanmateix, aquesta anàlisi no està ni tan sols autoritzada pel context.1226

2. El valor originari dels pronoms relatius. La dixi i l’anàfora, dos valors sintàctics diferents, tot i que molt propers, 1227 es troben a l’origen de l’oració de relatiu en grec antic. A la llengua indoeuropea, el valor originari del pronom relatiu sembla haver sigut l’anafòric, conservat al grup itàlic. 1228 Ara bé, els pronoms testimoniats per les llengües històriques haurien tingut en l’indoeuropeu funcions alternatives. Segons Hahn, l’indoeuropeu comú hauria oposat els relatius *kwi- i *io- tot assignant-los valors diferents, restrictiu el primer i no-restrictiu el segon.1229 El grec, tanmateix, no sembla oferir arguments en favor 1224 Jean HAUDRY, “Parataxe, hypotaxe et corrélation dans la phrase latine”, BSL 68, 1973, pàg. 149-152 i 179-186; “L'antéposition de la relative en I.-E.”, La linguistique 1979, 101-110; C. LEHMANN, op. cit., pàg. 369. 1225 Otto BEHAGHEL, Deutsche Syntax III, Heidelberg 1928, pàg. 767-768. 1226 C. TOURATIER, op. cit., pàg. 346: La relative ne reçoit pas de son contexte sémantique un effet de sens circonstanciel particulier: elle est simplement relative. Gerry C. WAKKER, “Les propositions relatives dites à valeur conditionnelle”, en Françoise LÉTOUBLON (ed.), La langue et les textes en grec ancien, Amsterdam 1992, 47-61, admet una interpretació adverbial de certes oracions de relatiu, equiparables funcionalment a oracions temporals o condicionals, sota severes restriccions semàntiques. Aquestes oracions presentarien una mena de dessemantització tant del subjecte com de l’expressió del temps o de la condició. 1227 Cf. Jacob WACKERNAGEL, Vorlesungen über Syntax II, Basilea 19262, pàg. 84: La dixi implica una ‘primera presa de contacte’ entre les dues entitats representades per nom i pronom, l’anàfora implica una represa d’un coneixement prèviament establert. 1228 Jan GONDA, “The original character of the Indo-European relative pronoun io-”, Lingua 4, 1954, 1-41; Pierre MONTEIL, La phrase relative en grec ancien. Sa formation, son développement, sa structure des origines à la fin du Ve siècle a.C., París 1963, pàg. 14. 1229 E. Adelaida HAHN, “The non-restrictive relative in Hittite”, Language 25, 1949, 346-374; “Relative and Antecedent”, TAPhA 95, 1964, 111-141; Helena KURZOVÀ, Der Relativsatz in den Indoeuropäischen Sprachen, Hamburg 1981, pàg. 52-53. 248

d’aquesta hipòtesi, tot i que moltes llengües acrediten l’oposició entre totes dues menes de construccions relatives.1230 Apol·loni Díscol ja es va ocupar de la distinció entre el valor anafòric, de caràcter prospectiu, i el relatiu, de caire resumptiu, alhora que precisava que tot pronom té o un valor o l’altre.1231 De fet, el pronom relatiu conserva part del valor anafòric en la mesura que remet a un antecedent de l’oració principal. Però la seua funció intrínseca és la d’enllaçar l’oració que encapçala, la subordinada de relatiu.1232 A Homer la construcció anafòrica constitueix una mera relíquia, cf. aujta;r ejmoi; ta; fivl j e[ske tav pou qeo;" ejn fresi; qh'ken.1233 L’estudi de les oracions relatives en els textos més antics, els poemes homèrics i els Vedes, ha fet veure un ús sense verb que es pot catalogar com a arcaisme, però que ha dut Benveniste a reconstruir com igualment possibles, en la llengua indoeuropea, dues construccions relatives: la nominal, que la poesia índia i grega hauria conservat, amb paral·lels també al baltoeslau, l’hitita i el llatí, i la verbal.1234 S’ha d’observar que a la construcció nominal l’oració de relatiu no precedeix la seua principal, sinó que la segueix, cf. ta; e[ldetai, o]" k a[risto"

1236

, mai'

j ejpideuhv",1235 Zh'na, o{" tiv" te qew'n

j , a[ge dhv moi oi\non ejn ajmfiforeu'sin a[fusson hJdu;n, o{ti" meta; to;n

larwvtato" o}n su; fulavssei".1237 L’antiguitat de la construcció fa que es documente tant amb l’arrel *io- del pronom indoirànic, baltoeslau i grec, com amb l’arrel *kui- del pronom hitita i llatí.1238 Pel que fa a la posició de l’oració subordinada de relatiu, Seiler planteja que hauria funcionat sempre com una aposició.1239 La inversió de l’anomenat ordre habitual, SOV, hauria actuat com a un indici de subordinació, allò que Hermann va identificar com els principis setè i novè del seu llistat.1240 1230 És el cas, per exemple, dels pronoms anglesos that i which, respectivament restrictiu el primer i terme neutre el segon, el que l’habilita tant per a l’ús restrictiu com per al no restrictiu. 1231 Apol. Synt. 9, 17 ed. Schn. 1232 Pierre MONTEIL, op. cit., pàg. 27: Le pronom relatif (…) évoque et désigne une personne ou un objet nommés dans la proposition dite ‘principale’. (…) Une deuxième fonction (...) consiste à lier,à articuler à l’énoncé précédent, une proposition dont la nature dépendante est dès l’abord signalée par la présence même du pronom. 1233 Hom. Od. XIV 227. 1234 Émile BENVENISTE, “La phrase relative, problème de syntaxe Générale”, BSL 53, 1958, 39-54. 1235 Hom. Il. V 481. 1236 Hom. Il. XXIII 43. 1237 Hom.Od. II 349-350. 1238 Una opinió contrària es llegeix a H. KURZOVÀ, “Nominale Relativkonstruktionen (Typ agním yó vasúh - daeum yim apaosem)”, op. cit., 36-43, pàg. 43, a parer de la qual es tractaria d’una construcció pròpia tan sols de les llengües que morfologitzen com a pronom relatiu el de l’arrel *io-, és a dir, l’indoirànic, el baltoeslau i el grec. La seua argumentació (pàg. 36) és que a aquestes llengües la construcció en qüestió és especialment forta. 1239 H. SEILER, op. cit., pàg. 11.

1240 Eduard HERMANN, 2Gab es im Indogermanischen Nebensätze?2, KZ 33, 1894, 481-535. 249

En la línia de l’argumentació de Benveniste, Seiler anomena grup nominal el format per l’anafòric i un element nominal sense l’afegitó de cap verb, 1241 cosa que podem analitzar com una oració nominal pura, però que seria alhora l’embrió de l’oració subordinada de relatiu. S’ha documentat, fins i tot, l’existència d’oracions de relatiu a llengües sense un pronom específic.1242

3. L’oració de relatiu a la llengua homèrica. Els usos més antics d’oració de relatiu es documenten a les tauletes micèniques, on apareixen també conjuncions de subordinació derivades del tema del pronom relatiu. 1243 Amb tota probabilitat el micènic coneixia dues sèries de pronoms relatius, *-io i *so-, to-, presents igualment al grec dels poemes homèrics. El més freqüent i, sobretot, el que presenta els més variats usos sintàctics, el pronom o{", h{, o{, es troba endemés a l’origen de tot un seguit de conjuncions de subordinació completives, temporals, causals, finals, modals, consecutives i comparatives. 1244 Del pronom oJ, hJ tov hi ha una derivació de conjuncions molt minsa, limitada als doblets literaris twv" i tovqi, creats per analogia amb wJ" i o[qi i presents tan sols a alguns exemples de l’èpica i a la tragèdia més antiga.1245 En conclusió, mentre el pronom relatiu per antonomàsia o{", h{, o{, en paral·lel amb el que testimonia una àmplia zona que comprèn els grups indoirànic, baltoeslau i grec, fa remuntar-ne els usos a la llengua indoeuropea, l’ús relatiu del pronom oJ, hJ tov es revela molt més recent.1246 La construcció d’oracions relatives a l’èpica mostra encara exemples del valor anafòric de tots dos pronoms, tant o{", h{, o{ com oJ, hJ tov, cosa que no ha de sorprendre gens. El valor anafòric, 1241 Hansjacob SEILER, Relativsatz, Attribut und Apposition, Wiesbaden 1960. 1242 Jean BRUNEL, “La relative grecque à la lumière de ses origines”, BSL 72, 1977, 211-240, pàg. 215, a propòsit del tuareg. 1243 Ebbe VILBORG, A Tentative Grammar of Mycenaean Greek, Gotemburg 1960, pàg. 125-128; Alberto BERNABÉ & Eugenio RODRÍGUEZ LUJÁN, Introducción al griego micénico. Gramática, selección de textos y glosario, Saragossa 2006, pàg. 242-243, es refereixen només a la conjunció de relatiu o{te. 1244 P. MONTEIL, op. cit., pàg. 79: Ce développement conjonctif du thème relatif, déjà acquis au seuil de l’époque historique, est le fait exclusivement de *yo-. Le relatif *to- pourra en plusieurs dialectes se généraliser au detriment de *yo-, il ne parviendra jamais à s’étendre dans l’emploi conjonctif. 1245 Per a twv", cf. Hom. Il. III 415, Od. XX 234, Hes. Th. 892, A. Se. 484, Su. 68 I 670, S. Ai. 841. Falta per complet a Eurípides, i a Aristòfanes sembla caracteritzar la parla dels megaresos, cf. Ar. Ach. 762 tw;" ajrwrai'oi muve". També és notable l’ús a S. Ich. 296 tw;" povrdali", dins els usos poètics propis de la llengua del drama satíric. 1246 P. MONTEIL, op. cit., pàg. 15: Dans toutes les langues il apparaît comme un relatif récent. En germanique, il est connu du vieux haut-allemand (…) mais inconnu du gotique. (…) Dans les langues mêmes qui l’attestent au 1er millénaire A.C., il se dénonce comme secondaire. En vieus perse il refoule *yo-, relatif plus ancien et seul connu de l’avestique. En grec, *so-/to- relatif ne paraît pas connu des textes mycéniens; chez Homère il fonctionne (…) de façon timide et hésitante. Partout où il apparaît, il concurrence ou remplace un relatif plus anciennement constitué, qui seul a produit des conjonctions. Il n'a pas pu, en indo-européen, approcher l'état relatif. 250

recessiu al mateix Homer, com dèiem més amunt, és inherent a tots dos pronoms, bo i començant per *io-.1247 El valor relatiu, doncs, és secundari, encara que extraordinàriament desenvolupat, de bo i manera que el valor anafòric s’ha pogut mantenir allà on l’oració de relatiu és construïda mitjançant una altra arrel, com s’esdevé a les llengües itàliques.1248 Als poemes homèrics, l’ús relatiu de oJ, hJ tov es limita a oracions mal integrades amb la principal, sovint construïdes mitjançant una correlació, molt properes encara al valor anafòric i dependents de la dicció formular.1249 Es tracta d’una solución sintáctica poc desenvolupada, doncs, tot i que als dialectes grecs tingué una àmplia continuïtat.

4. L’evolució de l’oració de relatiu a les èpoques clàssica i postclàssica. Ja a l’època clàssica el pronom relatiu generalitzador o{sti", que expressa una identificació laxa,1250 reemplaça el simple o{", cf. JEllhvnwn de; prw'toi Calkidh'"

jApovllwno"

jArchgevtou

bwmo;n o{sti" nu'n e[xw th'" povlewv" ejstin iJdruvsanto etc.1251 Hi ha també un altre pla de substitució de o{" per o{sti", el morfologicoestilístic, dins una estratègia d’economia expressiva compartida sens dubte per la llengua col·loquial i la prosa literària.1252 A la koiné es registra un ús pleonàstic anomenat pronomen coniunctum, que consisteix en el reforç del pronom relatiu mitjançant un altre pronom, cf. ejnebalovmeqa eij" to; ploi'on tou' politikou' tou' fivlou sou, o{pou e[mene" ejnqavde a[n

JIevrako"

j ejn th'/ oijkiva/ aujtou', ejlaivou bavdia

tevssera.1253 La construcció ha sigut explicada com a hebraisme, però el cert és que es documenta a autors com per exemple Heròdot, el que exclou de soca-rel aquesta possibilitat, cf. (...) [Indon 1247 Jan GONDA, “The original character of the Indo-European relative pronoun io-”, Lingua 4, 1954, 1-41 (= Selected Studies I, Leiden 1975, 164-204), pàg. 18. 1248 P. MONTEIL, op. cit., pàg. 14: Le thème yo- fonctionne comme anaphorique mème dans des langues (italique) qui l’ignorent dans un emploi relatif. 1249 P. MONTEIL, op. cit., pàg. 38: Relatif faible et lâche, *to- introduit une subordonnée dont le rapport logique vis-à-vis de la principale peut être de nature variée, mais toujours tributaire du contexte et compatible avec une analyse anaphorique. (...) Sur le plan stylistique (…) une telle ‘subordonnée’ est merveilleusement adaptée au procédé de composition formulaire. 1250 P. MONTEIL, op. cit., pàg. 135. 1251 Th. VI 3, 1. 1252 Vegeu al respecte Elsa GARCÍA NOVO, “El relativo generalizador en el tratado del Corpus Hippocraticum ‘Predicciones II’ (Prorrhtikovn b)”, CFC 20, 1987, 259-265. 1253 P. Bad. II 6-11. Part dels casos d’aquesta construcció es deuen a un ús col·loquial que es registra des de l’època clàssica, amb una doble expressió adverbial, cf. Antipho I 20 oJ me;n ou\n Filovnew" eujqevw" paracrh'ma ajpoqnh/vskei, oJ de; path;r oJ hJmevtero" eij" novson ejmpivptei, ejx h| ajpwvleto eijkostai'o", Apoc. 12, 6 eij" th;n e[rhmon, o{pou e{[cei ejkei' tovpon hJtoimasmevnon etc. 251

potamovn, o}" krokodeivlou" deuvtero" ou|to" potamw'n pavntwn parevcetai.1254 D’altra banda, també trobem a la koiné l’extensió d’un ús no literari, propi de la sintaxi col·loquial, consistent a fer servir una única forma de pronom relatiu, que en realitat funciona com a clau mestra per a tota mena d’oracions, en prescindir de la concordança de gènere i nombre amb l’antecedent. Es tracta d’un exemple de la sintaxi del buit, que per a l’oració de relatiu ha sigut analitzada en profunditat per Florentino per al cas de l’italià.1255

5. El fenomen de l’atracció. L’anomenada atracció del relatiu consisteix en una inversió de la relació entre antecedent i relatiu, amb la particularitat que no afecta mai el cas nominatiu, com a exemple de profilaxi sintàctica. L’atracció té un origen clar en l’antiga posició inicial de l’oració de relatiu, la qual cosa afavoria l’adopció del cas d’un antecedent que en teoria devia haver precedit el pronom relatiu. Com a fenomen, hom podria pensar que estigués relacionat amb un nivell de llengua poc formalitzat, proper a la parla col .loquial. Dins aquesta perspectiva i a parer d’alguns, l’atracció no es registraria a la llengua de l’èpica.1256 A una frase com th'" gavr toi geneh'" h|" Trwiv per eujruvopa Zeu;" / dw'ke,1257 el relatiu es troba al seu cas correcte, el partitiu. 1258 Hi ha tanmateix un seguit d’exemples homèrics on trobem el fenomen de l’atracció. Vegem-ne un primer cas en què l’antecedent, que fa la funció de subjecte, apareix en el cas del pronom relatiu, que fa la funció de complement directe: ta;" me;n oiJ dwvsw, meta; d

j e[ssetai, h}n tovt

j ajphuvrwn, / kouvrhn

Brish'o".1259 Bona part dels còdexs transmeten la correcció d’Aristarc kouvrh, en un intent per regularitzar la sintaxi del passatge. No hi ha, però, cap possibilitat d’esmena al text següent, on l’antecedent s’integra dins la subordinada de relatiu: ai} ga;r uJp j hjelivw/ te kai; oujranw'/ ajsteroventi / naietavousi povlhe" ejpicqonivwn ajnqrwvpwn, / tavwn moi peri; kh'ri tievsketo [Ilio" iJrh; / kai; Privamo" kai; lao;" ejummelivw Priavmoio.1260

1254 Hdt. IV 44.

1255 Giuliana FLORENTINO, “Le clausole relative deboli in italiano”. Lingua e Stile, 32,1: 53-75; “Clausola relativa debole e pronome relativo in italiano”, Atti del XXX Convegno della Società Lingüística Italiana, Roma 1998, 215-233; Relativa debole. Sintassi, uso, storia in italiano, Milà 1999. 1256 Sí que s’hi registra alguna concordança anòmala, cf. Hom. Od. X 112-113 th;n de; gunai'ka eu|ron o{son t j o[reo" korufhvn. 1257 Hom. Il. V 265-266. 1258 Pierre CHANTRAINE, Grammaire Homérique II. Syntaxe, París 1981 (= 1953), pàg. 237. 1259 Hom. Il. IX 131-132. 1260 Hom. Il. IV 44-47. 252

El conjunt de casos d’atracció, vinculats bé a l’anàfora, bé a la correlació, coincideixen a presentar una sintaxi marcada per la discontinuïtat, on els vincles semàntics semblen més forts que no la relació sintàctica.1261 Segons Gonda, l’atracció no és sinó la romanalla de l’antiga funció anafòrica del pronom relatiu, teoria que el testimoni de llengües diverses confirmaria, malgrat la morfologització de pronoms d’arrels diferents.1262 Els lligams entre aquesta atracció de l’antecedent i la dicció formular reforcen la idea que es tracta, doncs, d’una construcció heretada. Caldria distingir-la, però, de l’atracció segons com la coneixem al grec posthomèric. L’atracció pot ésser directa o inversa. És directa quan l’antecedent en genitiu o datiu atrau al seu cas el pronom relatiu que devia aparèixer en acusatiu. És inversa quan l’antecedent, que devia aparèixer en acusatiu, pren el cas genitiu o datiu del pronom. En són exemples els següents: d’atracció directa, oujk a[n moi dokw' uJpov ge touvtwn w|n su; despoinw'n kalei'" kwluvesqai dei'taiv sou thvmeron tou'ton ejkpiei'n su;n oi|" mavlista filei'"

1263

,

1264

. D'atracció inversa,

wJmologhvkamen pravgmato" ou| mhvte didavskaloi mhvte maqhtai; ei\en tou'to mhde; didakto;n ei\nai 1265, ajnei'len oJ

jApovllwn qeoi'" oi|" e[dei quvein 1266.

1261 En fa una anàlisi de conjunt P. MONTEIL, op. cit., pàg. 49-51. 1262 J. GONDA, op. cit., pàg. 21. 1263 X. Oec. II 1. 1264 X. An. I 9, 25. 1265 Pl. Men. 96 c. 1266 X. An. III 1, 6. 253

Tema 25. Les oracions completives. 1. Les oracions completives. Problemàtica general. Les oracions subordinades completives constitueixen una categoria de difícil definició, no només perquè cap dels mitjans sintàctics emprats per a construir-les no és exclusiu, 1267 sinó també perquè la funció sintàctica en si mateix figura entre les més indefinides de la llengua grega antiga. La proposta de definició de Crespo en fa un tipus oracional que expressa, en coincidència amb les classes de paraules del nom i el pronom, una situació, una proposició o un enunciat. 1268 Una divisió interna suggerida també per Crespo distingeix entre unes completives pures i unes d’explicatives (en diríem, respectivament, completives estrictes i apositives), segons que concorren o no amb un règim casual, cf. skevyasqe de; pw'" a[n ti" kaka; meivzw touvtwn kataskeuavseien etc., com a exemple d’oració completiva estricta,1269 i prw'ton ajnamnhvsqhte, tiv uJmi'n ejx ajrch'"

uJpeqevmhn tw/'

me;n

ou\n,

w\

jAqhnai'oi,

touvtou

lovgw/ ,1270 com a exemple d’oració completiva

apositiva. Aquest subtipus oracional és també el d’aquelles completives que depenen de noms d’acció, cf. wJ" d

j ajlhqh' levgw, kavlei moi tou;" mavrtura".1271

Haurem d’insistir en el fet que l’oració completiva alterna amb el règim casual. La coordinació d’oració completiva i cas en mostra l’equivalència funcional al passatge següent, (…) Teu'kro" (…) ejpaggevlletai th'/ boulh/' (…) mhnuvsein kai; peri; tw'n musthrivwn, sunergo;" w[n, tou;" a{[llou" tou;" poiou'nta" meq

j eJautou', kai; peri; tw'n

JErmw'n th'"

perikoph'"

a}

h[/dei.1272 Certament, tenim dret a formular que el que hi ha aquí són acusatius, el segon dels quals, tau'ta, està elidit. Però el cas següent mostra la coordinació d’un règim casual i una oració condicional que funciona com a completiva apositiva, cf. kai; tau't

j eij ajlhqh' levgw, w\ a[ndre",

ajnamimnhv/skesqe, kai; oiJ eijdovte" didavskete tou;" a[llou".1273 I encara més flagrant és el cas de construccions on règim i subordinada completiva apareixen juntes, cf. qaumavzw d

j e{gwge kai;

tou' ajdelfou', h{ntinav pote gnwvmhn e]cwn ajntivdiko" kaqevsthke pro;" ejmev, kai; eij nomivzei tou'to eujsevbeian ei\nai, to; th;n mhtevra mh; prodou'nai.1274 1267 Emilio CRESPO, “Paramètres pour la définition des complétives en grec ancien”, in Bernard JACQUINOD (ed.), Les complétives en grec ancien, Saint-Étienne 1999, 45-62, pàg. 46. 1268 E. CRESPO, op. cit., pàg. 54 i 58. 1269 Ps.-And. IV 11. 1270 And. III 10. 1271 And. I 123. La inversió de l’oració subordinada és gairebé formular a aquesta mena de frases pròpies de l’oratòria judicial, cf. Antipho V 31, 81, 85, etc. 1272 And. I 15. 1273 And. I 69. 1274 Antipho I 5. 255

Les oracions subordinades completives presenten en grec una varietat de construccions, personals i no personals. Ara bé, la semàntica condiciona el comportaments sintàctics dels diferents verbs. Així, la generalitat dels verbs declaratius regeixen o una oració introduïda per les conjuncions o[ti i/o wJ", de les quals tractarem més endavant, o bé una completiva d’infinitiu, o bé una oració interrogativa indirecta, i en alguns casos fins i tot una completiva de participi. Els verbs d’obligació, constatació i voluntat regeixen, però, una completiva d’infinitiu. Els verbs de coneixement regeixen, en canvi, una completiva de participi. Els verbs d’intenció, d’opinió i alguns verbs d’obligació regeixen o una completiva introduïda per la conjunció o[{pw" i que fa servir el futur d’indicatiu, o bé una completiva d’infinitiu. Els verbs de dubte i por regeixen una completiva introduïda per la negació-conjunció mhv, com a conseqüència de la transformació en subordinada d’una oració originalment principal. Els verbs de sentiment regeixen o una oració introduïda per les conjuncions o{ti, wJ" o o{pw", o bé una oració completiva de participi. Finalment, els verbs de petició regeixen una oració interrogativa indirecta. Pel que fa al mode de l’oració, trobem indefectiblement o l’indicatiu, en qualsevol tema verbal,1275 o l’optatiu anomenat oblic. Un cop feta aquesta exposició sumària, no cal remarcar que l’ús de cada solució sintàctica comporta uns determinats matisos expressius. Altrament dit, les diverses construccions completives no són intercanviables, atès que no expressen els mateixos valors. 1276 D’altra banda, tot i la descripció anterior dels usos completius d’acord amb un criteri basat en els valors semàntics del verb de l’oració principal, hi ha raons sintàctiques pròpies de cadascuna de les construccions de l’oració subordinada. Kühner i Gerth ja havien remarcat, per exemple, com les completives de participi es distingien de les d’infinitiu pel fet que aquestes darreres no impliquen cap judici de valor respecte de l’acció del verb principal. En canvi, les de participi palesen la conscient percepció de l’acció del verb principal per part del parlant.1277 D’una manera semblant, la completiva 1275 Jesús DE LA VILLA, “L'indicatif du passé dans les propositions complétives du grec ancien”, en Bernard JACQUINOD (ed.), Les complétives en grec ancien, Saint-Étienne 1999, 353-366. 1276 L’opinió contrària, en favor de la nul.la diferenciació entre unes construccions i altres des del punt de vista sintàctic, es llegeix a Jean HUMBERT, Syntaxe grecque, pàg. 183: (…) on constate qu’en attique beaucoup de verbes admettent également l’infinitif et la conjonction; David LIGHFOOT, Natural Logic and the Greek Moods, l’Haia & París 1975, pàg. 26 i 46-48. 1277 Raphael KÜHNER & Bernhard GERTH, Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II-1, ed. Ildar IBRAGUIMOV, Hannover & Leipzig 1904, pàg. 48: Während der Infinitiv etwas ausspricht, was erst mit dem regierenden Verb eintritt, bezeichnet das Partizip etwas, was zugleich mit dem regierenden Verb da ist . La mateixa formulació es llegeix a Gunnar DE BOEL, “Towards a Theory of the Meaning of Complementizers in Classical Attic”, Lingua 52, 1980, 285-304, pàg. 300: We have found two general classes of complementizers: on the one hand, o{ti/wJ" and the participle are used whenever there is an existential presupposition. The differences between them seem to be differences of shade of meaning at the utmost, and to be stylistically, rather than syntactically determined, except after verbs of saying. Where o{ti and wJ" may serve to introduce a communication (either by words or by its content), independently of its existential presupposition, whereas o{ti, this time along with the participle, may serve also to introduce a reported fact. On the other hand, the infinitive and the AcI are used whenever there is no existential presupposition. After some verbs of ‘striving’ and ‘ordering’ they may be replaced by o{pw". The exact 256

d’infinitiu expressa un matís de subjectivitat, mentre que la completiva introduïda per o{ti o wJ" expressa l’acció verbal amb objectivitat.1278 També hi ha una distribució complementària entre les oracions amb o{pw" i futur d’indicatiu i les d’infinitiu depenent d’un verb de voluntat, per tal com el futur afegeix més informació sobre la intenció del parlant.1279

2. L’oposició entre les conjuncions wJ" i o{ti. Juntament amb la d’infinitiu, que tot seguit veurem, la construcció més habitual en les oracions subordinades completives que depenen d’un verb declaratiu, el que la gramàtica tradicional anomena un uerbum dicendi, és la de verb en mode personal introduït per les conjuncions o{ti o wJ". Totes dues deriven del tema del pronom relatiu, *yo-, la primera com a antic acusatiu de relació, la segona com a antic instrumental de relació.1280 Malgrat la proximitat dels valors de relació de tots dos casos, el caràcter més indeterminat de l’acusatiu el féu apte per a l’expressió d’un raonament objectiu o d’una simple constatació: kai; oujdei;" a]n tolmhvseien ou[te th;n divkhn th;n dedikasmevnhn parabaivnein pisteuvsa" o{ti oujk e[nocov" ejsti tw'/ e[rgw/ etc.1281 En canvi, el caire puntual de l’instrumental el feia el cas idoni per a l’expressió d’un parer personal o d’una observació basada en un coneixement parcial: e[ti de; kai; tavde levgousin, wJ" wJmolovgei oJ a[nqrwpo" basanizovmeno" sunapoktei'nai to;n a[ndra.1282 El contrast entre totes dues conjuncions destaca més quan apareixen confrontades: aijtiw'ntai de; ou|toi me;n ejk touvtwn, wJ" ai[tio" o}" ejkevleuse piei'n to;n pai'da to favrmakon h] hjnavgkasen h] e[dwken: ejgw; d

j ejx aujtw'n

touvtwn w|n aijtiw'ntai ou|toi ajpofanw' o{ti oujk e[nocov" eijmi.1283 La distinció entre totes dues conjuncions amb el decurs del temps va tendir a difuminar-se difference between o{pw", the simple subjunctive and the subjunctive with a[n, along with the use of personal endings, permits both and the infinitive/AcI is not evident, but it seems that the possibility of choosing between the future indicative a more concrete description of the action that is projected in the future, and the expression of more shades of meaning than the infinitive and the AcI. La conscient percepció de la realitat és un concepte aportat per Jean HUMBERT, op. cit., pàg. 184: quand aijsqavnomai exprime la perception d’un état de chose existant, il est complété par une proposition participiale; mais lorsqu’il s’agit d’une aperception intellectuelle ou affective, la complétive est de type conjonctif ou infinitif. D’acord, nogensmenys, amb un principi d’indiferenciació que hem esmentat més amunt, el mateix Humbert puntualitza que le passage d’un type à un autre est (…) fréquent. 1278 E. CRESPO, “On the System of Substantive Clauses in Ancient Greek”, Glotta 62, 1984, 1-16, pàg. 6-8, cf. pàg. 7: From a functional point of view, the infinitive is used in messages belonging both to the assertive function of the language and to the impressive one, whereas the indicative is only attested in utterances belonging to the assertive function. 1279 E. CRESPO, “On the System”, pàg. 15. 1280 P. MONTEIL, op. cit., pàg. 247 i 328-329. 1281 Antipho VI 5. 1282 Antipho V 39. 1283 Antipho VI 11. 257

en benefici d’una equivalència funcional produïda pel mateix procés d’anivellament primer, i de supressió després, que havia d’afectar el cas datiu, el mode optatiu o la veu mitjana. La neutralització de l’oposició entre totes dues conjuncions s’aprecia clarament a un passatge d’un discurs judicial datat cap a 417 aC, on l’orador les fa servir en autèntica metabolhv: tau'ta me;n uJmi'n levgw, wJ" aujtw'/ moi provfasin oujdemivan ei\ce tajpoktei'nai to;n a[ndra: (…) levgw toivnun uJmi'n o{ti taujta; uJph'rcen aujtw'/ eij" ejkei'non a{per ejmoiv .1284 I el mateix hem de dir del passatge següent de les Històries de Tucídides, kai; ajfiknei'tai provxeno" w]n jArkesilavou para; tw'n Lakedaimonivwn duóvo lovgw fevrwn ej" to; eij bouvlontai polemei'n, to;n d

jArgeivwn Livca" oJ

[Argo", to;n me;n kaq j o{ti

j wJ" eij eijrhvnen a[gein.1285 Fournier exemplifica l’anivellament

amb el gir eijpei'n wJ", habitual a Èsquil, que als oradors presenta ja la doble fórmula, eijpei'n wJ"/ eijpei'n o{ti, i que en prosistes com Tucídides, Xenofont i Plató apareix ja com a eijpei'n o{ti;1286 i la mateixa evolució s’observa a les oracions nominals pures construïdes amb els adjectius fanerovn, safev", que a Antifont regeixen l’esperada completiva amb o{ti, i que a Andòcides ja es registren amb la conjunció wJ".1287 Conseqüència directa de l’equivalència fou, finalment, l’eliminació d’una de les conjuncions, aquella de menor contingut des del punt de vista fonomorfològic, la monosil.làbica i àtona wJ".1288 Tanmateix, al segle

IV

encara un orador proper als usos més

col·loquials, com ara Èsquines, mantenia la distinció entre totes dues conjuncions.1289

3. La construcció de l’oració completiva d’infinitiu. L’ús de la completiva d’infinitiu es registra a les tauletes micèniques, cf. e-ri-ta i-je-re-ja e-ke e-u-ke-to-qe e-to-ni-jo e-ke-e te-o, da-mo-de-mi pa-si ko-to-na-o ke-ke-me-na-o o-na-to e-ke-e, [Eriqa iJevreia e[cei eu[cetoiv kue ejtwvnion e[ceen qew'/, da'mo" dev min fasi; ktoinavwn ojnato;n e[ceen,1290 doble exemple que ens testimonia tant la construcció amb el mateix subjecte del verb rector, com la que introdueix un subjecte propi per a l’infinitiu mitjançant l’acusatiu. 1291 La 1284 Antipho V 60. 1285 Th. V 76, 3. 1286 Henri FOURNIER, Les verbes ‘dire’ en grec ancien. Exemple de conjugaison supplétive, París 1946, pàg. 153-154. 1287 Per a fanerovn o{ti, cf. Antipho II b 10, d 2, III b 1; per a safe;" o{ti, Antipho IV b 5. Vegeu en canvi And. I 33 eij de; oujde;n hJmavrthtaiv moi, kai; tou'to uJmi'n ajpodeivknumi safw'", devomai uJmw'n aujto; fanero;n toi'" {Ellhsi pa'si poih'sai, wJ" ajdivkw" eij" tovnde to;n ajgw'na katevsthn. 1288 Cf. A.N. JANNARIS, An Historical Greek Grammar, Chiefly of the Attic Dialect, Hildesheim 1968 (= Londres 1897), pàg. 416-417. 1289 Cf. María José MARTÍN VELASCO, “Completivas introducidas por wJ" en Aisch. II”, Homenaxe a Fernando R. Tato, Santiago de Compostela 2002, 425-432. 1290 PY Ep 704.4-5. 1291 Cf. E. VILBORG, op. cit., pàg. 137; A. BERNABÉ & E. RODRÍGUEZ LUJÁN, op. cit., pàg. 241258

construcció es troba ben conformada a la llengua homèrica, cf. tw'n d

j a[llwn ejme; fhmi; polu;

proferevsteron ei\nai, / o{ssoi nun brotoiv eijsin ejpi; cqoni; si'ton e[donte".1292 Tant a l’èpica com al grec clàssic, hi ha verbs com fhmiv que fan servir aquesta construcció de manera exclusiva. Tanmateix, caldria recordar amb Fournier que aquest verb funciona com a declaratiu tan sols quan presenta un discurs directe,1293 cf. kai; ei[ fasin ajdikei'n ei[ ti" hjnavgkasen, ejgw; oujk ajdikw': ouj ga;r hjnavgkasa. kai; ei[ to;n dovnta to; favrmakovn fasin ai[tion ei\nai, ejgw; oujk ai[tio": ouj ga;r e[dwka.1294 El contrast amb la sintaxi llatina és en aquest punt notable, ja que el llatí expressa de manera regular el subjecte de l’infinitiu, cosa que en grec queda a l’albir del parlant i en tot cas dins el sentit del context.1295 Martín Velasco assenyala que l’ús de l’infinitiu completiu és similar al de l’infinitiu dinàmic, en què el subjecte real de l’acció verbal té a l’oració principal la funció de complement indirecte.1296 En tot cas, el desenvolupament de la construcció d’infinitiu és independent a les llengües llatina i grega, per la qual cosa no ha de sobtar que les solucions sintàctiques siguin diferents.1297 De manera suggestiva, Saayman proposa que les oracions completives amb verb en mode personal i les d’infinitiu es varen desenvolupar de manera independent. 1298 Endemés, també el valor sintàctic de les completives d’infinitiu i de participi és diferent, en tant que les primeres expressen valors neutres, mentre que les segones constaten una realitat.1299 En alguns casos, la tria d’una construcció d’infinitiu sembla produir-se quan l’oració completiva es troba en el que la sintaxi moderna anomena un segon grau de subordinació,1300 cf. o}n oujk ojknou'siv tine" ajpofaivnesqai

242. 1292 Hom. Od. VIII 221-222. 1293 H. FOURNIER, op. cit. 1294 Antipho VI 17. 1295 Vegeu-ne Silvia LURAGHI, “The Subject of Complement Clauses With the Infinitive”, en Bernard JACQUINOD, op. cit., 199-214. 1296 M.J. MARTÍN VELASCO, op. cit., pàg. 115. 1297 D’acord amb María Esperanza TORREGO, La oración completiva latina: acusativo con infinitivo en Tito Livio, Madrid, Universidad Autónoma, 1984, el llatí sí que va desenvolupar una autèntica construcció de completiva d’infinitiu, mentre que el grec romangué dins un estadi propi d’un tipus d’infinitiu llatí que presenta importants restriccions sintàctiques i semàntiques, atès que no sol expressar valors modals, es construeix només al tema de present i apareix tan sols amb un nombre definit de verbs. 1298 François SAAYMAN, “Conjunctions in Classical Greek Syntax”, AC 33, 1990, 91-102, pàg. 98: Thus, infinitives in the context group do not have semantic case functions. Consequently they lack such own meaning as is necessary to make them alternatives for conjunctional syntax. In other words, whereas the inter-clause meaning of the final conjunction i{na can be substituted by the dative meaning of the final infinitive, accusative infinitives have no case meaning with which to substitute the inter-clause meaning of a conjunction. It may therefore be inferred that infinitives in indirect speech did not originate as non-conjunctional alternatives for o{ti constructions, but that o{ti and infinitive constructions developed independently of each other. 1299 Cornelis Jan RUIJGH, “Sur l’emploi complétif de l’infinitif grec”, en B. JACQUINOD (ed.), op. cit., 215-231, pàg. 216-217. 1300 En va tractar Alfred Charles MOORHOUSE, “The Origin of the Infinitive in Indirect Statement”, AJPh 76, 1955, 176-183. 259

meta; Kallivstraton to;n

jAfidnai'on tw'n a[llwn mavlista eijpei'n duvnasqai.1301 En altres

ocasions, l’aparició de l’infinitiu es produeix a conseqüència d’una evolució de la parataxi a la hipotaxi. El verb ajpokrivnomai, per exemple, es pot construir de la manera més senzilla possible amb un discurs directe,1302 o bé amb un acusatiu,1303 però admet també la construcció completiva amb conjunció.1304 En aquest cas, la solució de l’infinitiu sembla una via intermèdia entre el discurs directe, que opera per parataxi, i la hipotaxi, cf. oJ d poei'sqai,1305 o bé meta; de; tou'to pro;" aujtou;", wJ" oujk e[peiqen, ajll e[xw parevxein, ajpevplei ej" to;

j aujtoi'" ajnei'le paradou'nai kai; hJgemovna"

jAlkibiavdh" (...) lovgou" poihsavmeno" peri; xummaciva" j ajpekrivnanto povlei me;n a]n ouj devxasqai, ajgora;n d

j

JRhvgion.1306

4. Sintaxi i semàntica de les oracions completives. Les oracions completives són un dels casos en què es manifesta més la gran interrelació entre sintaxi i semàntica, cosa que hem d’entendre en relació amb la manca d’una definició sintàctica més satisfactòria. Això convida a estudiar les diferents construccions d’acord amb un criteri distintiu basat en els camps semàntics dels verbs rectors de la subordinada. Que el factor semàntic és el determinant a l’hora d’establir la forma de la subordinada completiva ho corrobora el paral·lel de la sintaxi casual: a Homer, els verbs d’ordenar poden regir bé un acusatiu o un datiu, en tots dos casos referits a la persona destinatària del missatge, cf. Zeu;" de Qevmista kevleuse qeou;" ajgorh;n de; kalevssai 1307, aujta;r oJ khruvkessi ligufqovggoisi kevleuse / khruvssein ajgorh;n de; kavrh komovwnta"

jAcaiouv".1308

Els dos problemes inherents a la selecció de la construcció completiva afecten, d’una 1301 Aesch. II 124. 1302 Th. V 86 oiJ de; twn Mhlivwn xuvnedroi ajpekrivnanto jhJ me;n ejpieivkeia tou' didavskein kaq j hJsucivan ajllhvlou" ouj yevgetai j etc. 1303 Th. V 113 oiJ me;n dh; Mhvlioi tosau'ta ajpekrivnanto. 1304 Th. II 74, 1 toiau'ta tw'n prevsbewn ajpaggeilavntwn oiJ Plataih'" ejbouleuvsanto jAqhnaivou" mh; prodidovnai, ajll j ajnevcesqai th;n gh'n temnomevnhn, eij dei', oJrw'nta" kai; a[llo pavsconta" o{ti a]n xumbaivnh/: ejxelqei'n te mhdevna e[ti, ajll j ajpo; tou' teivcou" ajpokrivnasqai o{ti ajduvnata sfivsi poiei'n ejsti;n a} Lakedaimovnioi prokalou'ntai. 1305 Th. I 25, 1. 1306 Th. VI 50. 1307 Hom. Il. XX 4. 1308 Hom. Il. II 49-50. Com molt bé en diu Alain CHRISTOL, “Les deux constructions des verbes d’ordre en grec”, LALIES 12, 1991, 159-168 (= Des mots et des mythes, Rouen 2008, 127-139), pàg. 165, il est donc impossible de réduire la construction des verbes d’ordre à celle des verbes déclaratifs. També és veritat que els casos en qüestió, acusatiu i datiu, comparteixen la funció directiva, per bé que en principi d’acord amb una oposició privativa, segons que especifiquen (dat.) o no (ac.) el destinatari de l’ordre, una distribució que els exemples esmentats no respecten. 260

banda, la tria entre subordinada amb conjunció i verb en mode personal o bé subordinada d’infinitiu, i, d’una altra, la tria entre subordinada amb o{ti o wJ" o bé subordinada amb o{pw". En aquest darrer cas, s’ha arribat a parlar d’oracions completivo-finals, completives d’objecte o adverbial-finals.1309 Així, per exemple, la construcció completiva dependent de verbs voluntatius admet tant l’ús de la conjunció, en aquest cas o{pw", com el de l’infinitiu, cf. kai; ejpeidh; aujtw'/ ejtevquto ta; iJerav, ejnteu'qen ejbouleuveto hJ a[nqrwpo" o{pw" a]n aujtoi'" to; favrmakon doivh, povtera pro; deivpnou h] ajpo; deivpnou,1310 (…) Dhmosqevnh" (…) ejbouvleto o{ti tavco" ajpocrhvsasqai th'/ parouvsh/ tou' strateuvmato" ejkplhvxei.1311 Els verbs de coneixement regeixen, segons que s’ha dit més amunt, completiva de participi quan es tracta d’un fet constatable, cf. calepo;n me;n ou\n oi\da peivqein o[n etc.1312 Més evident és encara l’exemple següent, on els participis reblen la idea d’una realitat del tot constatable, cf. ejme; de; e[k te tw'n proeirgasmevnwn gnwvsesqe ou{[te ejpibouleuvonta ou[te tw'n ouj ojregovmenon, ajlla; tajnantiva touvtwn polla;" me;n kai; megavla" eijsfora;" polla; de; trihrarcou'nta, lamprw'" de; corhgou'nta, polloi'" de; ejranivzonta, uJpe;r pollw'n ejgguva" ajpotivnonta, th;n de; oujsivan ouj dikazovmenon ajll j

proshkovntwn eijsfevronta, megavla" de; ejrgazovmenon

kekthmevnon, filoquvthn de; kai; novmimon o[nta.1313 En altres casos, la completiva sí que presenta la construcció amb conjunció i verb en mode personal, però com a aposició a un règim casual dins el que anomenàvem completiva apositiva, cf. ejgw; de; scedo;n ejpivstamai th;n uJmetevran gnwvmhn, o{ti oujk a]n katayhfivsaisqe ou[t

j a]n ajpoyhfivsaisqe eJtevrou tino;" e{neka ma'llon h] aujtou'

tou' pravgmato".1314 Ara bé, l’ús de o{ti està ben testimoniat, cf. ou}" ejgw; oJrw'n ejnqavde tw'/ aujtw'/ ajndri; parakeleustou;" kaqhmevnou" fobou'mai (…) gnovnta" o{ti ejpiqumiva/ me;n ejlavcista katorqou'ntai, pronoiva/ de; plei'sta etc.1315 L’oració subordinada completiva dependent de verb principal de volició i intenció apareix construïda amb infinitiu, cf. ejbouvleto ga;r tw'/ megevqei kai; tw'/ pavcei ajfistavnai ta;" tw'n polemivwn ejpiboulav", ajnqrwvpwn te ejnovmisen ojlivgwn kai; tw'n ajcreiotavtwn ajrkevsein th;n 1309 El nom de completivo-finals es llegeix en Suzanne AMIGUES, Les subordonnées finales par o{pw" en attique classique, París 1977, i s’inspira en Jean HUMBERT, Syntaxe grecque, pàg. 236-237, qui a més a més nega de pla que tots aquests tipus oracionals puguen ésser analitzats com a completius, ras i curt; el de completives d’objecte es llegeix en Raphaël KÜHNER & Bernhard GERTH, Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II-2, pàg. 372-377; el d’adverbial-finals, en Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 664-665. 1310 Antipho I 17. 1311 Th. VII 42, 3. 1312 Th. II 44, 2. 1313 Antipho II b 12. 1314 Antipho VI 10. 1315 Th. VI 13, 1. Amb forma personal el trobem a VI 33, 1 (...) kai; gignwvskw o{ti oiJ ta; mh; pista; dokounta ei\nai h] levgonte" h] ajpaggevllonte" ouj movnon ouj peivqousin etc. 261

fulakhvn, tou;" d

j a[llou" ej" ta;" nau'" ejsbhvsesqai.1316 Ja a Homer trobem que la construcció

d’infinitiu és la regular, cf. bouvlom

j ejgw; lao;n sovon e[mmenai h] ajpolevsqai,1317 eij de; uJmi'n o{de

mu'qo" ajfandavnei, ajlla; bovlesqe / aujtovn te zwvein kai; e[cein patrwvia pavnta.1318 Trobem la mateixa construcció amb gignwvskw en el sentit de fallar, decidir, cf. (…) Lakedaimovnioi e{[gnwsan o{mw" tovte ejcqroi; o[nte" sw/vzein th;n povlin etc.

1319

, i amb uJpiscnou'mai, cf. ejgw; ou\n uJmi'n

uJpiscnou'mai h] pauvsein touvtou" tau'ta poiou'nta" kai; beltivou" parevxein, h] eij" uJma'" eijsagagw;n kolavsein tou;" ajdikou'nta" aujtw'n.1320 És diferent el cas dels verbs de demostrar, que admeten també l’ús de completives amb conjunció i verb en mode personal, cf. prw'ton me;n ou\n ajpodeivxw uJmi'n o{ti ou[te ejkevleusa piei'n to;n pai'da to; favrmakon ou[t e[dwka kai; ou[te parh' o{t moi Peivsandro"

j hjnavgkasa ou[t

j

j e[pien,1321 i el de completiva de participi, cf. euqu;" de; parastav"

jan[ dre", e[fh, bouleutaiv, ejgw; to;n a[ndra tou'ton ejndeiknuvw uJmi'n si'tovn te

eij" tou;" polemivou" eijsagagovnta kai; kwpeva"

.j 1322

Les oracions completives dependents de verb de por es construeixen a partir d’una solució paratàctica, cf. nu'n de; fobouvmeqa mh; ajmfotevrwn a{ma hJmarthvkamen.1323 En el mateix cas es troben les completives dependents de verb de negació, cf. kai; ejpeidh; e[teken uiJovn, e[xarno" h\n mh; ei\nai ejx aujtou' to; paidivon.1324 Val parar compte que es tracta de verbs en principi declaratius, tot i que un cop més els matisos semàntics són determinants. Ara bé, en el decurs de la història de la llengua registrem una refecció de la marca de subordinació, mitjançant la conflació de l’adverbi de negació i una conjunció completiva, tant o{ti com wJ", cf. a{ssa d

j a]n oJ dh'mo" sunqh'tai,

e[xestin aujtw/', eJni; ajnatiqevnti th;n aijtivan tw/' levgonti kai; tw/' ejpiyhfivsanti, ajrnei'sqai toi'" a[lloi" o{ti oujde; ajrevskei oiJ

1325

, (…) oujd

j a]n ajrnhqei'en e[nioi wJ" oujk eijsi;

toiou'toi.1326 Les oracions completives depenent de verbs de demanar es construeixen com a 1316 Th. I 93, 6. 1317 Hom. Il. I 117. 1318 Hom. Od. XVI 386-387. 1319 And.I 142. 1320 And. I 136. Pieter BOON, “Die Verwendung des 'accusativus cum Infinitivo'-Konstruktion in anderen Sprachen bzw. Sprachstufen als das Frühneuhochdeutsche verglichen mit dem Gebrauch dieser Fügung durch Johann Eberlin von Günzburg. Untersuchungen nach dem Wesen des 'accusativus cum infinitivo' in den indogermanischen Sprachen”, IF 85, 1980, 227-245, pàg. 231, esmenta que de regla l’ús de la completiva d’infinitiu només amb els verbs de voluntat. 1321 Antipho VI 15. Mateixa construcció a Antipho VI 17 ejgw; d j ejx aujtw'n touvtwn w|n aijtiw'ntai ou|toi ajpofanw' o{ti oujk e[nocov" ei[mi. 1322 And. II 14. 1323 Th. III 53, 1. 1324 And. I 125. 1325 X. Ath. II 17. 1326 Dem. IX 54. 262

interrogatives indirectes, formalment oracions de relatiu, cf. oi\mai d

j a]n kai; ujmw'n e{kaston, ei[

tiv" tina e[roito o{ ti mh; tuvcoi eijdwv", tosou'ton a]n eijpei'n, o{ti oujk oi\den.1327 L’ús de l’optatiu a la subordinada no està pas condicionat per l’optatiu de l’oració principal, cf. oJ d j

hjrwvta tivno" ei[h to; paidivon.1328

5. Els usos modals a les oracions completives. Més amunt s’ha dit que les oracions subordinades completives fan servir els modes indicatiu i optatiu. Aquest darrer seria de regla, segons la tradició gramatical moderna, quan el verb de l’oració principal és de temps passat. 1329 Amb els anomenats verbs d’esforç l’ús regular és el del futur d’indicatiu, un ús plenament modal, doncs, però hi és admesa la concurrència del subjuntiu, 1330 cf. crh; de; tou;" ejleuqevrou" oujk ajfistamevnou" sfovdra kolavzein, ajlla; pri;n ajposth'nai sfovdra fulavssein kai; prokatalambavnein o{pw" mhd

j

ej" ejpivnoian touvtou i[wsi,

krathvsantav" te o{ti ejp j ejlavciston th;n aijtivan ejpifevrein.1331 Segons la gramàtica tradicional l’ús de l’optatiu està vinculat a l’expressió d’una acció situada al passat, però sempre amb el propòsit, per part del parlant, de fixar una posició de distància respecte de l’enunciat. Ara bé, està registrat també l’optatiu en contextos de temps futur, cf. ouj ga;r ejkei'nov g j a]n ei[poimen, wJ" ajntallavxasqai bouloivmeqa ajntipavlou" Lakedaimonivou" ajnti; Qhbaivwn, oujde; tou't j e[sq j oJ spoudavzomen, ajll j o{mw" mhdevteroi dunhvsontai mhde;n hJma'"

ajdikei'n,1332 amb una forma d’optatiu que Madvig esmenava amb un innecessari

boulovmeqa.1333

6. Les oracions completives en funció de subjecte. Un cas especial dins la sintaxi de les oracions subordinades completives rau en el fet que, a 1327 Antipho V 65. 1328 And. I 126. 1329 David LIGHTFOOT, Natural Logic and the Greek Moods, The Nature of the Subjunctive and Optative in Classical Greek, l’Haia & París 1975, pàg. 128. 1330 W.W. GOODWIN, op. cit., pàg. 106 i especialment 122-123 on reconeix que l’ús del subjuntiu és molt menor que el del futur d’indicatiu. 1331 Th. III 46, 6. Cf. X. Cyr. I 5, 14. 1332 Dem. XVI 5. 1333 Guy L. COOPER III, “The ironic force of the pure optative in o{ti (wJ") construcions on the primary sequence”, TAPhA 105, 1979, 29-34. 263

diferència de les adjectives i les adverbials, poden assumir la funció de subjecte d’una altra oració. Altrament dit, si l’ús habitual d’aquestes oracions fos considerat el de reemplaçar un nom en la funció d’acusatiu, la substitució de la funció de nominatiu és també possible, cf. drw'nte" de; tajnantiva w|n prostevtaktai aujtoi'", fanero;n o{ti ajdivkw" ejme; ma'llon ajpokteivnante" zhtou'sin h] to;n foneva timwrhvsasqai.1334 Quan parlem del nominatiu ens situem, és clar, dins un domini estrictament sintàctic, la qual cosa vol dir que l’oració completiva en funció de subjecte no equival ras i curt a l’agent real, cf. wJ" me;n ou\n ouj dikaivw" kathgorou'mai, ejpidevdeiktaiv moi.1335 En qualsevol cas, la funció sintàctica de subjecte no presenta variacions significatives respecte de la funció d’objecte.1336 De la mateixa manera, tampoc el valor objectiu de o{ti no es veu afectat per la funció sintàctica com a subjecte o com a règim, cf. respectivament, kaivtoi gnw'nai crh; o{ti ouj peri; tw'n ijdivwn movnon, eij swfronou'men, hJ xuvnodo" e[stai etc.

1337

, ajkribw'" ga;r

e[dei o{ti eujqu;" paracrh'ma uJp j aujtw'n ejxelegcqhvsetai, ejavn ti yeuvdhtai.1338

7. L’evolució de les oracions subordinades completives a la koiné. Sabem que ja des del segle

V

es registren innovacions que preludien la sintaxi del grec

postclàssic. Així, des d’Heròdot tenim testimoniat l’ús completiu de la conjunció causal diovti, cf. diovti me;n ga;r ejk tw'n barbavrwn h{kei, punqanovmeno" ou{tw euJrivskw ejovn .1339 Una altra innovació és l’ús expletiu de o{ti en introduir un discurs directe, l’anomenat o{ti recitativum que arriba a la koiné amb precedents com aquest de Tucídides: oJ d

j ejpeidh; ejpi; toi''" oJrivoi"

ejgevneto kai; e[melle dialuvsesqai, tosovnde eijpw;n ejporeuveto o{ti h{de hJ hJmevra toi''" {Ellhsi megavlwn kakw'n a[rxei.1340 El mateix llegim, per exemple, a la koiné neotestamentària: uJmei'" levgete o{ti blasfhmei'".1341

1334 Antipho II d 2. 1335 Antipho IV b 7. 1336 Jesús DE LA VILLA, “La subordinación completiva en función sujeto en griego”, Habis 18-19, 1987-1989, 9-27. 1337 Th. IV 60, 1. 1338 Dem. XLVIII 40. 1339 Hdt. II 50, 1. Molt més interessant encara és l’altre exemple d’Heròdot, II 43, 2, on o{ti i diovti estan units per te (...) kaiv. Per a una anàlisi de la construcció completa i precisa, vegeu Antonio LILLO ALCARAZ, “El uso de diovti completivo en la prosa literaria ática”, en Vicente BÉCARES BOTAS, María Pilar FERNÁNDEZ ÁLVAREZ & Emiliano FERNÁNDEZ VALLINA (ed.), Kalon Theama. Estudios de filología clásica e indoeuropeo dedicados a F. Romero Cruz, Salamanca 1999, 101-113. 1340 Th. II 12, 3. Vegeu Antonio LÓPEZ EIRE, “Tucídides y la koiné”, Athlon. Satura grammatica in honorem F.R. Adrados I, Madrid 1984, 245-261, pàg. 249. 1341 Ev. Jo, 10, 36. Cf. també Th. I 137, 4 ejdhvlou de; hJ grafh; o{ti Qemistoklh'" h{kw para; sev etc. 264

També a la sintaxi del grec del segle

IV

es registren altres fenòmens propis de la

subordinada completiva a la koiné. Un d’aquests és l’aparició de completives de participi depenent de verbs declaratius, com una extensió de la construcció pròpia dels verbs de coneixement, cf. kai; oiJ ta; musthvria ejpaggevllonte" movnou" tw'n a[llwn

JEllhvnwn ajpevfhnan Fwkeva" ouj

dedegmevnou" ta;" spondav", ajlla; kai; tou;" deu'ro ejlhluqovta" prevsbei" dedekovta".1342 El grec postclàssic mostra abundosos exemples de l’ús.1343 Cal esmentar també l’eliminació de la conjunció wJ" en benefici de o{ti -i de kaqovti-, que té a veure, en primer lloc, amb el caire àton i monosil·làbic d’aquella. A l’època clàssica ja s’observa la tendència de la llengua a dotar-se de conjuncions bisil·làbiques, cosa que beneficiava o{ti.1344

1342 Aesch. II 134. 1343 Louis GRAZ, “Formes infinites et participiales en grec: les trois niveaux de détermination de leurs traits sémantiques”, en Michèle BIRAUD (ed.), Études de syntaxe du grec classique, Niça 1991, 85-97. 1344 Pierre MONTEIL, op. cit., pàg. 125. 265

Tema 26. Les oracions temporals, causals, modals i comparatives. El conjunt d’oracions de què ara tractarem es defineixen pel fet que el desenvolupament de cadascuna s’origina a partir de conjuncions derivades del tema del relatiu *io-. Des del punt de vista semàntic, totes expressen nocions que reconeixem com a adverbials, és a dir, admeten la concurrència de la classe de l’adverbi. Des del punt de vista sintàctic, es tracta de tipus d’oració d’anàlisi en general senzilla precisament perquè coincideixen amb categories lingüístiques ben definides, casos i sintagmes preposicionals que expressen temps, causa, mode i comparació, els adverbis de temps i mode.

1. La tipologia de les oracions temporals. L’expressió de la temporalitat, que en grec és possible mitjançant adverbis, casos, sintagmes preposicionals i participis concertats i absoluts, a més d’oracions, 1345 es dóna en un doble sentit, segons que el parlant vulga o no definir el marc cronològic a què es refereix. Parlem, doncs, d’oracions subordinades temporals concretes, que expressen un espai temporal definit, cosa que en grec implica l’ús del mode indicatiu per al present i el passat, i el del mode subjuntiu amb partícula modal per al futur; i d’oracions subordinades temporals inconcretes, que expressen un espai temporal indefinit, marcat per l’ús del subjuntiu amb partícula modal per al present i el futur, i el de l’optatiu (i, secundàriament i per analogia, el de l’indicatiu) per al passat. En un altre pla, la gramàtica tradicional sol fer una distinció al si de les oracions temporals en relació amb el temps de l’oració principal de què depenen. Hi ha, doncs, oracions temporals anteriors, simultànies o posteriors a l’acció expressada pel verb principal. Més enllà de la consideració semàntica i des d’un punt de vista formal, a causa de la diferència dels marcadors emprats, aquesta taxonomia té la virtut de permetre d’identificar amb senzillesa tota oració temporal i entendre alhora la seua funció. Conjuncions temporals que expressen anterioritat són ej" o{, e[ste, e{w", mevcri ou|, o[fra, privn; conjuncions que expressen simultaneïtat són ejn w|,/ ejn o{sw/, eu\te, h\mo", hJnivka, o{ka, oJpovtan, oJpovte, o{pw", oJsavki, oJposavki", o{tan, o{te i wJ" a més de les frases a{ma… kaiv, oujk e[fqhn… kaiv, i eujquv"… kaiv; finalment, la posterioritat és expressada 1345 Vegeu Alicia MARTÍNEZ ALONSO, “Las funciones temporales en griego”, Actes del IXè Simposi de la Secció Catalana de la Sociedad Española de Estudios Clásicos II, Barcelona 1991, 553-560; María Dolores JIMÉNEZ, “La expresión de relaciones temporales en ático clásico”, en Esperanza TORREGO (ed.), Nombres y funciones: estudios de sintaxis griega y latina, Madrid 1998, 65-110. 12

mitjançant els marcadors ajf

j ou|, ajf

j o{tou, ejx o{tou, ejpeiv, ejpeidhv i ejpeidavn. Tanmateix, si hi

comptem una sèrie de marcadors, derivats la major part de l’ús de sintagmes preposicionals sobre el tema del relatiu, obtindrem un llistat més que notable: mevcri o{sou, oJsevth, oJshmevrai, etc. I aquest llistat s’incrementa encara si hi afegim certes creacions literàries d’època alexandrina.1346 Rijksbaron ha remarcat el caire polisèmic de la conjunció ejpeiv,1347 que certament es fa servir tant com a introductora d’oracions temporals com de clàusules retòriques amb un valor que s’insereix dins l’expressió de l’opinió del parlant. 1348 L’ús d’ejpeiv com a partícula connectiva és força habitual des de l’època clàssica, i té força paral·lels a les llengües modernes. 1349 Que hem d’entendre com a antiga aquesta segona funció, a manera de partícula inferencial, terme encunyat per Rijksbaron,1350 i no pas com a un desenvolupament tardà, propi de l’evolució de la prosa clàssica, ho demostra Nilsson en fer veure com trobem ejpeiv introduint oracions principals.1351 La qüestió dels límits entre hipotaxi i parataxi estan també a l’arrel d’aquest problema. Kalén remarca com una conjunció com wJ" pot de vegades analitzar-se encara com a adverbi, al si d’una oració principal.1352

1346 Així, per exemple, Apol·loni Rodi, Arg. IV 267, 452 i 1310, crea la conflació h\mo" o{te, i Arat, Phaen. 568 crea oJpph'mo". 1347 Albert RIJKBARON, Temporal & Causal Conjunctions in Ancient Greek, with special reference to the use of ejpeiv and wJ" in Herodotus, Amsterdam 1976, pàg. 72-73: When the ejpeiv-clause follows the main clause, it is a motivating expression (…); when it precedes, there are two different possibilities (…) (i) imperfect or ind. aor. in ejpeiv-clause, past tense in main clause; (ii) indic. Present or indic. aorist in ejpeiv-clause, non-past tense in main clause. With (i) the interpretacion is temporal (when/after), with (ii) inferential (now that). El mateix Rijksbaron diferencia, op. cit., pàg. 83, totes dues conjuncions, la causal i la temporal o inferencial, com a dues solucions sintàctiques independents l’una de l’altra. 1348 Sobre l’ús d’ejpeiv com a eina retoricoestilística, cf. Dagmar MUCHNOVÀ, “ jEpeiv en tant que particule dans des phrases autonomes”, Graecolatina Pragensia 18, 2000, 119-136; “Entre conjonction et particule: le cas de ejpeiv”, in E. CRESPO, Jesús DE LA VILLA & Antonio R. REVUELTA (ed.), Word Classes and Related Topics in Ancient Greek, Lovaina 2006, 557-570. 1349 Dagmar MUCHNOVÀ, “ jEpeiv en tant que particule dans des phrases autonomes”, pàg. 136, segueix J.C. ANSCOMBRE, “La représentation de la notion de cause dans la langue”, Cahiers de grammaire 8, 1984, 3-54, a propòsit de la distinció entre l’ús com a veritable conjunció i el simple valor assertiu, amb una funció pragmàtica, però no pas sintàctica. 1350 A. RIJKSBARON, op. cit., pàg. 81, on raona la denominació escollida en tant que la conjunció remet a un context ben conegut per part d’emissor i de receptor. 1351 Martin Persson NILSSON, Die Kausalsätze im Griechischen bis Aristoteles I. Die Poesie, Würzburg 1907, pàg. 29, apuntava (…) dass ejpeiv ursprünglich Hauptsätze einleitete und dass dieser Gebrauch in grosser Ausdehnung bei Homer sich erhalteh hat. Cf. també Raphael KÜHNER & Bernhard GERTH, Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II-1, ed. Ildar IBRAGUIMOV, Hannover & Leipzig 1904, pàg. 461 seg. 1352 Ture KALÉN, Selbständige Finalsätze und Imperativische Infinitive im Griechischen, Uppsala 1941, pàg. 10-11, on esmenta com a exemple Hom. Il. II 748 wj" nu'n ejn pedivw/ ejx i{ppwn rJei'a kubista'/. 13

2. Les oracions temporals al grec homèric. Resulta del tot remarcable el fet que, com en diu Monteil, les conjuncions temporals bàsiques es troben totes en el grec homèric.1353 També s’ha de reconèixer que la llengua homèrica prefigura bona part de l’evolució de la construcció de les oracions temporals. Així, la conjunció privn apareix ja amb verb finit, cf. oujk e[qelen feuvgein, pri;n peirhvsait j

jAcilh'o".1354

Si comencem per les oracions temporals d’anterioritat, e{w" expressa tant aquesta noció, cf. ei|o" me;n rJ j ajpavneuqe qeoi; qnhtw'n e[san ajndrw'n, tei'o"

jAcaioi; me;n mevg

j

ejkuvdanon,1355 com la simultaneïtat, machvsomai (…) ei{w" ke tevlo" polevmoio kiceivw.1356 Conjuncions desaparegudes al grec posthomèric són o[fra i tovfra, que Hamp relaciona amb les arrels *io- i *to-, respectivament,1357 i que al nostre parer revelen, arran del seu ús en construccions correlatives, que s’han de relacionar amb el pronom *so, sa, tod. Per a la conjunció o[fra Melville Bolling distingeix tres tipus de construccions, les correlatives amb tovfra que poden al seu torn presentar bé indicatiu, bé subjuntiu prospectiu amb partícula modal; les que depenen d’oracions principals en present o futur, amb verb en subjuntiu; i les que depenen d’oracions principals en temps passat, amb verb en optatiu. En aquests darrers dos tipus la partícula modal no seria obligatòria.1358 Pel que fa al problema de la pretesa ambivalència de la conjunció o[fra, que adés funciona com a temporal, adés com a final, i que Monteil establia segons l’ús modal, 1359 s’entén perfectament d’acord amb la distinció establerta per Crespo. D’una banda, semànticament cal parar atenció als sintagmes amb què es coordina o[fra, que poden tenir una significació temporal, cf. tovfra, tevw", ejn touvtw/, o bé final, cf. tou{neka, ejpi; touvtw/, etc. D’una altra, sintàcticament, hi ha també factors determinants, com ara el valor aspectual dels verbs rector i regit i l’ordre de paraules: amb valor final, o[fra segueix l’oració principal, el verb de la qual ha d’ésser puntual conceptiu;1360 amb valor temporal d’anterioritat, o[fra segueix l’oració principal, mentre que amb valor temporal de simultaneïtat, o[fra precedeix l’oració principal.1361 1353 Pierre MONTEIL, La phrase relative en grec ancien. Sa formation, son développement, sa structure des origines à la fin du Ve siècle a.C., París 1963, pàg. 403. 1354 Hom. Il. XX 580. 1355 Hom. Il. XX 41-42. 1356 Hom. Il. III 291. Cf. Anne M. CHANET, “[Ew" et privn en grec classique”, REG 92, 1971, 166-207. 1357 Eric P. HAMP, “o[fra, tovfra”, AJPh 104, 1983, 384. 1358 George MELVILLE BOLLING, “OFRA in the Homeric Poems”, Language 25, 1949, 379-387, pàg. 384. 1359 P. MONTEIL, op. cit., pàg. 308-316. 1360 Emilio CRESPO, “La conjunción o[fra: significado y contexto”, Athlon. Satura grammatica in honorem F.R. Adrados I, Madrid 1984, 129-138, pàg. 137. 1361 Emilio CRESPO, op. cit., pàg. 137-138: La conjunción o[fra es un signo lingüístico único. Los diferentes valores que se le atribuyen en la traducción proceden del contexto y de la distribución en que se encuentra, pero no del modo verbal, sino del aspecto expresado por los verbos principal y subordinado de la frase. (…) Si los 14

Si ens ocupem ara de les oracions temporals de simultaneïtat, hi ha el cas de la conjunció eu\te, que en la pràctica totalitat de casos encapçala la frase, cf. eu\te puvla" i{kane diercovmeno" mevga a[stu, (…) e[nq

j a[loco" poludwro" ejnantivh h\lqe qevousa etc.1362 Part de la raó

d’aquesta posició s’ha de deure al *kue en què s’origina, i que genera també la conjunció o{te.1363 Monteil proposa que al grec homèric o{te hauria tingut un valor genèric, mentre que h\mo" hauria expressat temps dins un marc cosmològic,1364 cf. h\mo" de; lhvgei mevno" ojxevo" hjelivoio.1365 Finalment, la conjunció ejpeiv sol tenir valor temporal quan es construeix amb el mode subjuntiu, mentre que amb l’indicatiu acostuma a introduir oracions causals.1366

3. L’evolució de les oracions temporals, especialment al dialecte àtic. Hem de comentar de bell inici com, just a la inversa del que dèiem per a les conjuncions bàsiques, la major part dels marcadors temporals formats sobre sintagmes preposicionals es registren a partir de l’època clàssica.1367 Molts d’aquests es documenten en primer lloc a la prosa jònia. La influència del joni sobre l’àtic explica també el procés d’evolució del sistema d’expressió de les oracions temporals a aquest darrer dialecte. El fet s’insereix dins el procés de constitució de la koiné, i comença a registrar-se a la llengua literària de la prosa com a reflex de la incorporació de les solucions jònies, avalades pel prestigi tant d’autors com ara Heròdot i els metges hipocràtics com dels sofistes. Lillo ha estudiat el subsistema d’expressió de l’anterioritat, que en joni comprenia una sèrie de marcadors: e{w", ejn w|/, ejn o{sw/, mevcri i e[st

j a[n, com s’aprecia a partir

de la prosa d’Heròdot, mentre que en l’àtic tradicional l’única conjunció emprada era e{w".1368 La llengua literària de Tucídides, però, ja fa servir ejn w|/, ejn o{sw/ i mevcri;1369 Lísies utilitza en una sola ocasió, i Aristòfanes en dues, les locucions ejn w|/ i ejn o{sw/, que tanmateix són curosament diferentes sentidos de o[fra son una consecuencia del contexto verbal en el que se encuentran, no es posible establecer una relación genética entre los diferentes valores que se atribuyen. No se puede hacer derivar unos valores de o[fra a partir de otros, sencillamente porque tampoco sería lícito afirmar que unos contextos son más antiguos que otros. 1362 Hom. Il. VI 392-394. Vegeu-ne Albert DEBRUNNER, “Alte Probleme der homerischen Sprache”, IF 45, 1927, 173-190, pàg. 185-188. 1363 Per a l’origen d’aquesta conjunció, vegeu Gualtiero CALBOLI, “Le frasi temporali in greco”, en Pierangiolo BERRETTONI (ed.), Varietà linguistiche nella storia della grecità, Alessandria 1999, 41-57, pàg. 43-45. 1364 P. MONTEIL, op. cit., Pàg. 294. 1365 Hes. Op. 414. 1366 G. MELVILLE BOLLING, “Description of ejpeiv's Syntax in Homer”, Glotta 38, 1959-1960, 18-38, pàg. 33. 1367 P. MONTEIL, op. cit., ibid. 1368 Per a l’àtic, cf. Karl MEISTERHANS & Eduard SCHWYZER, Grammatik der attischen Inschriften, Berlin 19003, pàg. 219 i 251; Leslie L. THREATTE, The Grammar of Attic Inscriptions II. Morphology, Berlin & Nova York 1996, pàg. 669-679. 1369 Th. III 81, 2 ejn o{sw/;II 21, 1 mevcri. 15

evitades tant per la tragèdia com per la resta de l’oratòria. 1370 En els diàlegs de Plató trobem mevcri, tot i que, com solen fer els autors teatrals i els oradors, evita ejn w|/ i ejn o{sw/, mentre que Xenofont, a més de les conjuncions ja esmentades, introdueix la solució e[st

j a[n.1371 La

incorporació de les construccions jònies es produeix al llarg d’un període més aviat breu, i no exclouen certes variacions que palesen el caire un bon tros artificial del fenomen. 1372 Aquesta artificialitat queda confirmada amb un passatge platònic on trobem el hàpax mevcri e[w", una hipercaracterització que denuncia les inconsistències de l’ús d’aquestes conjuncions jònies al dialecte àtic.1373 Completarem l’estudi de Lillo tot afegint-hi que també en l’àmbit de les oracions temporals d’anterioritat hi ha influència jònia sobre la prosa àtica, com s’esdevé amb el marcador provteron (…) h], que regeix tant indicatiu com subjuntiu, cf. w[/conto feuvgonte" provteron h] ajpevdusan,1374 ouj provteron ejpiceirou'sin h] pavsh" uJpoyiva" fulakh;n poihvswntai.1375 Encara a les oracions temporals d’anterioritat, la conjunció privn es construeix a l’època clàssica amb qualsevol mode personal, cf. ouj mevntoi provterovn ge oiJ xuvmpante" ejpauvsanto ejn ojrgh/' e[conte" aujto;n pri;n ejzhmivwsan crhvmasin,1376 ou|toi de; qavnaton tw/' mhnuth/' th;n dwrea;n ajpevdosan, ajpagoreuovntwn tw'n fivlwn tw'n ejmw'n mh; ajpokteivnein to;n a[ndra pri;n ejgw; e[lqoimi 1377, oiJ de; ejpibouleuovmenoi oujde;n i[sasi, privn g j

h[dh ejn aujtw' w\si tw/' kakw/' kai;

gignwvskwsi to;n o[leqron ejn w|/ eijsiv,1378 tot i que l’antiga construcció amb infinitiu manté la rendibilitat fins i tot a la koiné.1379 La conjunció hJnivka, amb una escassa presència als textos literaris de l’època clàssica, i que és gairebé desconeguda per a Homer,1380 coneix tanmateix un ús rellevant al drama àtic, cf. nu'n d

j hJnivk

j oujkevt

j e[stin, ej" se; dh; blevpw,1381 així com alguna presència a certa prosa, cf.

hJnivka toivnun h\n me;n oJ povlemo" hJmi'n ejn Eujboiva/ (…) eijrhvnh" ejpequmhvsamen etc.1382 1370 Lys. VII 7; Ar. Pax 943, Ec. 1152. 1371 X. Cyr. V 4, 38. 1372 Antonio LILLO, “Sobre construcciones temporales en jonio y en ático”, in Francisco CORTÉS GABAUDÁN & Julián V. MÉNDEZ DOSUNA (ed.), Dic mihi, Musa, uirum. Homenaje al Profesor Antonio López Eire, Salamanca 2010, 389-396, pàg. 394-396, on remarca les diferències de Tucídides, Xenofont i Plató amb l’ús d’Heròdot de mevcri. 1373 Pl. Symp. 220d. 1374 Antipho II g 2. Sobre la pretesa distinció entre un valor temporal de privn i un de diferent de provteron, que expressaria el valor de la prelació, vegeu Elsa GARCÍA NOVO, “Relación entre infinitivo y modos en la oración de privn tomando como ejemplo el Corpus Hippocraticum”, CFC: egi 2, 1992, 137-164, pàg. 143, n. 11. 1375 Antipho II a 2. 1376 Th. II 65, 3. 1377 Antipho V 34. 1378 Antipho I 29. 1379 Suzanne AMIGUES, “Remarques sur la syntaxe de privn”, LEC 48, 1980, 193-210. 1380 Hom. Od. XXII 198 és hàpax. 1381 S. El. 954. 1382 And. III 3. A la prosa clàssica l’ús és efectivament molt limitat als primers decennis, cf. Th. VII 73, 3 (hàpax), Lys. VIII 14, XIX 4 i XX 17, mentre que a Demòstenes es registra amb una certa profusió, cf. XVIII 79, 140, 16

A la koiné també es produeixen canvis, directament relacionats amb l’evolució esdevinguda a l’època clàssica. S’hi registra un ús abundós de conjuncions d’origen joni com ara e[ste i hJnivka o el grup ejn w|./ Requereix un esment específic la conjunció wJ", tant perquè el valor temporal és també un jonisme de la koiné, com perquè a la llengua postclàssica apareix la construcció amb partícula modal.1383 Al grec neotestamentari, o{tan, o{te i wJ" són les conjuncions més emprades.1384 Hem d’esmentar finalment el valor condicional proposat per a certs tipus d’oracions subordinades temporals, sobre el qual tanmateix cal plantejar diversos dubtes. En primer lloc, es tracta d’una anàlisi que descansa del tot en la interpretació semàntica, quan des del punt de vista sintàctic no hi ha cap indici determinant que avale el valor condicional. Wooten accepta l’anàlisi condicional de certes oracions temporals d’anterioritat depenent de principals negatives. En serien exemples mh; ajpevlqhte pri;n a]n ajkouvshte,1385 kai; oujdamovqen ajfivesan pri;n paraqei'en aujtoi'" a[riston.1386 Tant mh; (…) pri;n a]n com ouj (…) pri;n introduirien oracions condicionals d’acord amb un criteri que el mateix autor defineix com a purament lògic. 1387 De manera semblant, s’ha volgut interpretar com de valor condicional aquella oració introduïda per o{te en substitució de l’apòdosi, cf. hJmei'" toivnun, e[fasan oiJ Lavkwne", ajpivoimen a]n oJpovte to;n misqo;n e[coien oiJ tau'ta uJmi'n katapravxante".1388 Es tracta un cop més d’un problema semàntic sense una especial transcendència al pla sintàctic.

4. Les oracions causals. Les subordinades causals alternen en grec amb l’expressió d’aquesta noció mitjançant sintagmes preposicionals, inclòs l’ús d’algunes de les anomenades preposicions impròpies, o mitjançant l’infinitiu instrumental. Des del punt de vista sintàctic, l’expressió de la causalitat es distingeix de la de la finalitat per l’oposició de totes dues pel que fa a la consideració del valor prospectiu. Les oracions finals són sempre prospectives, per la qual cosa es construeixen amb 189, 248 i 313, XIX 26, 51, 165, 242, 263, 290 i 320. 1383 Vegeu també María Teresa AMADO RODRÍGUEZ, “Expresión de las relaciones temporales en Longo. Formas oracionales”, CFC: egi 12, 2002, 57-87. 1384 Friedrich BLASS & Albert DEBRUNNER, Grammatik des neutestamentlichen Griechisch, Göttingen 196512, pàg. 287-288. 1385 X. An. IV 5, 30. 1386 X. An. V 7, 12. 1387 Cecil C. WOOTEN, “The conditional nature of privn clauses in Attic prose of the fifth and fourth centuries”, Glotta 48, 1970, 81-88. L’opinió contrària es llegeix a Suzanne AMIGUES, “Remarques sur la syntaxe de privn”, LEC 48, 1980, 193-210. 1388 X. An. VII 7, 17. Vegeu al respecte E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 650. 17

verbs modals (subjuntiu, optatiu, futur d’indicatiu, indicatiu irreal). En canvi, les oracions causals constitueixen el terme no marcat d’aquesta oposició, atès que simplement constaten una realitat.1389 Hi ha també una oposició interna dins les oracions causals, segons que expressen una causalitat directa o indirecta, en termes de Ruijgh. 1390 Muchnovà distingeix fins a tres tipus de causals, que podríem definir com a nexals, especials i locutives; les primeres expressen la causa de tota una frase, les segones la d’un sol element d’aquesta, i les terceres no expressen causa, sinó el simple fet de referir-se a alguna cosa.1391 Es fan servir com a marcadors de l’oració causal les conjuncions ejpeiv, diovti, oJqouvneka, o{ti, ou{neka i wJ", que són les més emprades, amb grans diferències entre si, i encara diov, o{, o{ te, kaqov i kaqovti. La idea que aquestes conjuncions causals són intercanviables, com en certa manera proposa Sicking,1392 no ha convençut els crítics, afanyats a cercar els matisos propis de l’ús de cadascuna.1393 Si atenem a la història de la llengua, trobarem que oJqouvneka apareix tan sols al gènere de la tragèdia, mentre que diovti pertany al grec del segle IV en endavant. Cal parar compte també en el fet que la parataxi permet també l’expressió de la causalitat, 1394 cf. a[dikon oJ plou'to", polla; d

j oujk ojrqw'" poiei'.1395 A la llengua homèrica, ejpeiv acostuma a construir-se amb indicatiu,1396 però no està exclòs

l’ús de l’optatiu potencial, cf. twv ken ejelpoivmhn aiJrhsevmen, eij suv ge qumw/' / sw/' ejqevloi", ejpei; oujk a]n ejformhqevnte ge nw'/ / tlai'en ejnantivbion stavnte" macevsasqai

[Arhi.1397 De

totes aquestes potser la conjunció més interessant és ou{neka, un antic sintagma preposicional. En primer lloc, perquè la trobem encara dins l’estructura del díptic correlatiu, cf. wJ" dh; tou'd 1389 Emilio CRESPO, “La expresión de la finalidad en las subordinadas del griego antiguo”, RSEL 18, 1988, 285-298, pàg. 292. 1390 C.J. RUIJGH, Autour de TE épique. Éudes sur la syntaxe grecque, Amsterdam 1971, pàg. 812. A. RIJKSBARON, op. cit., pàg. 52, parla també d’oracions causals no adjuntes, on the speaker is commenting on the way he is speaking, that is, the does not give the cause or reason for the event referred to in the first member. 1391 Dagmar MUCHNOVÀ, “Les propositions causales dites de motif”, en Michèle BIRAUD (ed.), Études de syntaxe du grec classique, Niça 1991, 135-143, pàg. 137: Il y a des propositions de motif qui expriment la justification en fournissant le motif de l’énonciation, d’autres qui justifient l’emploi d’un mot particulier et d’autres encore servent à justifier un acte illocutoire. 1392 C.J.M. SICKING, “Aspect Choice, Time Reference or Discourse Function?”, en C.M.J. SICKING & Peter STORK, Two Studies in the Semantics of the Verb in Classical Greek, Leiden 1996, 1-118, pàg. 39: As far as chronology is concerned, there seems to be no difference between ejpeiv, ejpeidhv, ejpeivte and wj". 1393 Cf. E. PFUDEL, Beiträge zur Syntax der Kausalsätze bei Homer, Progr. Liegnitz 1871; Joseph ZYCHA, “Der Gebrauch von ejpeiv, ejpeivper, ejpeidhv, ehpeidhvper”, Wiener Studien 7, 1885, 82-115. 1394 D. MUCHNOVÀ, “L’expression de la causalité en grec ancien à l’aide de la parataxe”, GLP 10, 1983, 9-27. 1395 E. frg, 55 ed. Nauck. 1396 G. MELVILLE BOLLING, op. cit., pàg. 38: When ejpeiv is causal in meaning it naturally introduces most frequently a clause that includes an indicative. 1397 Hom. Il. XVII 488-490. 18

j

e{nekav sfin eJkhvbolo" a[lgea teuvcei, / ou{nek

j ejgw; kouvrh" Crushivdo" ajglav

j a[poina /

oujk e[qelon devxasqai,1398 i després perquè genera un ús que s’ha interpretat com a completiu, cf. aujta;r mh; nu'n moi tovde cwveo mhde; nevmessa, / ou{nekav s

j ouj to; prw'ton, ejpei; i[don, w|d

j

hjgavphsa.1399 La conjunció kaqovti no és sinó residual en la literatura clàssica, on presenta el valor causal en un escàs nombre d’exemples, cf. ejovnte" de; mhtro;" ouj th'" aujth'" ejstasivazon, oJ me;n ga;r

jArtobazavnh" kaqovti presbuvtatov" te ei[h panto;" tou' govnou kai; o{ti

nomizovmenon ei[h pro;" pavntwn ajnqrwvpwn to;n presbuvtaton th;n ajrch;n e[cein.1400 El seu ús és més ample, però, a la llengua dels textos epigràfics, els àtics inclosos, 1401 on predomina el valor modal, cf. (…) kaqovti a]n dokh/' ejpithvdeion ei\nai

jAqhnaivoi" kai; Calkideu'sin.1402 Aquesta

mateixa conjunció, potser arran de la indefinició semàntica que comporta, ha dut alguns a veure-hi usos relatius1403 i, fins i tot, condicionals,1404 que hem de descartar, però. Com en el cas de les oracions temporals, pertany a l’època clàssica i sobretot la postclàssica, l’ús de conjuncions derivades d’antics sintagmes preposicionals com ara diov, cf. ejlevgeto de kai; Suevnnesi" ei\nai ejpi; tw'n a[krwn fulavttwn th;n eijsbolhvn: dio; e[meinen hJmevran ejn tw/' pedivw/.1405 També és pròpia del grec clàssic, i específica de la llengua literària d’Heròdot, en què coincideix amb altres variants com ara a{te i oi|a, el reforç d’un participi (tant concertat com absolut) de valor causal mitjançant la conjunció w{ste, cf. (…) ta;" oJdou;" oujk ejpistamevnou w{ste ouj tetmhmevnwn tw'n oJdw'n etc.1406 Usos causals qualificats d’anòmals es deuen tan sols al context i, per tant, a raons semàntiques. És el cas, per exemple, d’un hàpax a Sòfocles: ejn ou\n rJoph'/ toia/'de keimevnw/, tevknon, / oujk ei\ xunevrxwn, hJnivk

j h] seswvmeqa

1398 Hom. Il. I 110-112. 1399 Hom. Od. XXIII 213-214. Noteu com la construcció és molt propera a la del díptic correlatiu. 1400 Hdt. VII 2. D’altres exemples són Hdt. II 73 i VI 3, Th. I 82 i Ar. Ra. 1162, Lys. XXIII 14. 1401 Karl MEISTERHANS & Eduard SCHWYZER, Grammatik der attischen Inschriften, Berlín 19003, pàg. 257. 1402 Decretum de Chalcidensibus ll. 3-12, ed. Eduard SCHWYZER, Dialectorum Graecarum exempla epigraphica potiora, Hildesheim/Zuric/Nova York 1987 (= Leipzig 1932), pàg. 385. 1403 Julián V. MÉNDEZ DOSUNA, “Sobre un presunto kaqovti con valor locativo en Pausanias”, Em 71, 2003, 227-243, s’ocupa de desvirtuar aquest presumpte valor locatiu a Pausànies i a Heròdot. 1404 P. MONTEIL, op. cit., pàg. 258, a propòsit d’IG I-2 76, kaqovti a]n dokh/' aujth/'si a[rista oJ karpo; ejkleghvsesqai, que tradueix dans les conditions où la récolte leur paraîtra devoir se faire au mieux, i que presenta sota la rúbrica dans la mesure, les conditions où, el que implica un valor modal-condicional. 1405 X. An. I 2, 21. 1406 Hdt. IV 136, 2. Hàpax en àtic serien dos exemples de Tucídides, Th. II 40, 4 i VII 24, 2, en aquest darrer cas amb molts dubtes perquè es troba només a una part de la transmissió manuscrita. Vegeu també John Dewar DENNISTON, The Greek Particles, Oxford 19502, pàg. 527, n. 1, sobre Ps.-And. IV 20 i Is. IX 16, amb sengles casos d’una mena d’atracció modal de l’oració consecutiva en dependre d’un participi, i Antonietta PORRO, “Un caso di w{ste con il participio? (Isocr. Paneg. 64-65)”, Aevum 4, 1991, 153 -162. 19

(…) h] oijcovmesq

j a{ma.1407 O de diversos passatges on o{tan o ejpeidavn tindrien també un valor

causal segons Pearson,1408 cf. mh; qaumavzete ta;"

ginomevna"

klopav", o{tan tou;" me;n

klevpta" calkou'", tou;" de; toivcou" phlivnou" e[comen.1409 És diferent el cas d’un cert nombre d’exemples, tots datables en els segles IV i V dC, on trobem un ús causal de i{na, cf. ejnnovhson, o{sa uJpevmeinen, o{sa ejfilosovfhsen oJ Mwush'", o{sa ejpedeivxato ajgaqav: kai; i{na e}n aJmavrth/ aJmavrthma movnon, ejkolavzeto pikrw'",1410 que Sluiter explica com un tret propi de la llengua conversacional de persones cultes.1411

5. Les oracions modals i comparatives. Segons que s’ha dit més amunt, l’expressió d’una circumstància modal està a l’origen de les oracions adverbials temporals, causals i comparatives, però són aquestes darreres les que guarden una relació més estreta amb la noció modal. Hi ha, fins i tot, un tipus d’oració que admet la definició de comparativo-modal. Les oracions modals són introduïdes per les conjuncions kaqavper, kaqovti, o{pw" i wJ".1412 Com a conjunció bàsica per a la introducció de les oracions subordinades comparatives, i sense exclusió d’altres mitjans de caire semàntic basats principalment en adjectius, 1413 trobem al grec clàssic l’antic adverbi de mode w{sper. Segons Biraud, és precisament la partícula per la que estableix aquesta concomitància o proximitat entre comparans i comparandum.1414 Ara bé, si era així, per què a Homer no trobem per als símils? 1407 S. Tr. 83-85. 1408 Alfred Chilton PEARSON, “On the use of o{tan with causal implication”, AJPh 33, 1912, 426-435. 1409 Plu. Dem. 11. Per a ejpeidavn, cf. X. Hier. VIII 7. 1410 Joh. Chrys., Acta apostol. Hom. III, PG 60, 40. El context de passat implica que es tracta d’una funció sintàctica de causalitat, no pas de finalitat. 1411 Ineke SLUITER, “Causal i{na- Sound Greek”, Glotta 70, 1992, 39-53, pàg. 53. La nostra opinió, però, apunta a un fenomen de traducció propi del dialecte grec dels alexandrins, probablement pel contacte amb l’hebreu.

1412 E. CRESPO, “La expresión de la función Manera en griego”, Em 56, 1988, 43-64. 1413 Els més habituals són els adjectius o{moio", aujtov" i i[so" per a la noció d’igualtat, i els antònims ajnovmoio", a[niso", diavforo" i ejnantivo" per a la de diferència; a aquests darrers caldria afegir els pronoms a[llo" i e{tero". Per a la comparació d’igualtat el segon membre apareix en datiu, mentre que per a la de diferència ho fa en genitiu ablatiu. 1414 Michèle BIRAUD, “Les expressions de l’idée comparative en Grec classique: coréférence et disjonction“, Glotta 61, 1984, 167-182, pàg. 168: Le lexème w{sper est, en grec classique, fonctionnellement et morphologiquement, un adverbe relatif de manière (…) La forme choisie pour l’expression de la comparaison est celle qui comporte la particule per car son rôle est de noter ‘la coïncidence entre les procès des deux propositions, d’attirer l’attention sur l’identité de leurs éléments coréférents (subratllats nostres). Per a una millor anàlisi de la partícula, vegeu Egbert J. BAKKER, “Concessions and Itification. The Diachronic Development of the Particle per”, en Lambert ISEBAERT (ed.), Miscellanea Linguistica Graeco-Latina, Namur 1993, 1-17. 20

Per a l’expressió de les oracions comparatives, el grec homèric fa servir la conjunció hjuvte, cognada d’a.i. uta, l’ús més antic de la qual probablement és la construcció nominal pura, molt sovint seguida d’una oració de relatiu: ejpi; de; ptovlemo" tevtatov sfin / a[grio" hjuvte pu'r, tov t

j ejpessuvmenon povlin ajndrw'n / o[rmenon ejxaivfnh" flegevqei, minuvqousi de; oi\koi / ejn

sevlai megavlw/.1415 Sembla posterior la construcció amb verb personal, cf. Trw'e" me;n klaggh'/ t j ejnoph/' t

j i[san o[rniqe" w{", / hjuvte per klaggh; geravnwn pevlei oujranovqi prov.1416 També

trobem a Homer la conjunció wJ", que com la major part de les derivades del tema del pronom relatiu serà la que estendrà més el seu ús. A l’èpica pot associar-se amb la conjunció temporal o{te, cf. ejn d

j e[pese, wJ" o{te ku'ma qoh'/ ejn nhi; pevsh/sin etc.1417 Pel que fa a la sintaxi de w{sper, a

l’èpica no es troba encara configurada com a conjunció, 1418 cf. ajll

j h\ toi e[pesin me;n

ojneivdison, wJ" e[setaiv per.1419 Un altre procediment per a l’expressió de la comparació és la correlació mitjançant els adjectius-pronoms oi|o" i o{so" seguits d’infinitiu dinàmic, construcció que Schwyzer entén com un ús consecutiu.1420 Que es tracta d’una noció comparativa, ho mostren exemples com ara gunaiko;" dev pote ou[sh" ejn th'/ povlei kalh'", h\/ o[noma h\n Qeodovth, kai; oi{a" sunei'nai tw/' peivqonti etc.1421 Hi ha també un ús comparatiu de la conjunció w{ste, que Ruijgh qualifica de jonisme,1422 i que al nostre parer entra dins la categoria dels poetismes. 1423 Sembla menor en freqüència i extensió, i probablement reduït a una certa presència a la poesia, l’ús comparatiu de a{te.1424

1415 Hom. Il. XVII 736-739. Destacable també per la bellesa i la capacitat expressiva l’exemple d’ Il. XV 618-621. 1416 Hom. Il. III 3. 1417 Hom. Il. I 211. 1418 Cf. P. CHANTRAINE, op. cit., pàg. 251-252. 1419 Hom. Hom. Il. I 216. Destacable també per la bellesa i la capacitat expressiva l’exemple d’Il. XV 618621. 1420 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 677-678. 1421 X. Mem. III 11, 1 . 1422 Cornelis Jan RUIJGH, Autour de 'TE épique'. Études sur la syntaxe grecque, París 1971, pàg. 978-979 sobre la lírica jònia, i pàg. 991-992 sobre el seu ús a les seccions recitades de la tragèdia, que explica per influència de la iambografia. 1423 Cf. J.D. DENNISTON, op. cit., pàg. 526: w{ste in comparisons is pretty common in the tragedians, particularly in the Trachiniae and the Bacchae. It is used both in the iambic portions and in the lyrics. 1424 Pi. Ol. I 2, XII 1, P. II 79, etc. 21

Tema 27. Les oracions finals i consecutives. Les oracions consecutives i finals comparteixen algunes característiques que conviden a tractar-ne conjuntament. La proximitat de totes dues nocions semàntiques, precisades tan sols mitjancant el concurs del context, arriba a plasmar-se plenament al participi del tema de futur. En altres paraules, la principal distinció entre les unes i les altres recolza en l’ús dels respectius marcadors oracionals. D’altra banda, les oracions consecutives i finals tenen també fortes relacions d’afinitat amb altres subordinades: les consecutives amb les modals i les finals amb les causals, i amb les condicionals segons Wakker, com es veurà més endavant.

1. L’expressió de la finalitat. L’expressió de la finalitat no té la concurrència de la classe adverbial, però tampoc no és exclusiva de les oracions subordinades finals. El grec antic pot expressar la finalitat mitjançant eines morfosintàctiques com l’infinitiu anomenat precisament final (altrament dit dinàmic), l’infinitiu articular, construcció aquesta sempre en genitiu, el participi de futur, i, en fi, diverses construccions preposicionals (diav amb acusatiu, e{neka i cavrin amb genitiu, ejpiv amb datiu); o bé mercès als valors semàntics de l’oració subordinada de relatiu amb un verb modal, això és, amb subjuntiu, optatiu o bé futur d’indicatiu. Tot aquest ventall de possibilitats sintàctiques està condicionat per distincions cronològiques, geogràfiques, socials i estilístiques. Per exemple, algunes conjuncions (o[fra, e{w", en realitat ei[w" per raons mètriques) són pròpies només de l’èpica, i si es troben posteriorment es tracta d’un reflex de la llengua homèrica. En canvi, l’infinitiu articular es desenvolupa amb la prosa literària, per la qual cosa som al davant d’una innovació de l’època clàssica i d’un determinat nivell de llengua. És a dir, l’expressió de la finalitat no disposa d’una sèrie d’al·losintagmes de distribució lliure, segons que tindrem ocasió de veure tot seguit.

2. La presumpta antiguitat indoeuropea de les oracions finals. L’infinitiu final i en un grau menor el participi de futur són procediments antics, heretats de la sintaxi indoeuropea. L’oració subordinada final, en canvi, pertany al desenvolupament de les llengües històriques.1425 Nogensmenys, els estudis sintàctics del segle

XIX

tendien a reivindicar per a

1425 Cf. Manu LEUMANN, “Zur Vorgeschichte der lateinischen Finalsätze mit ut”, Mélanges A. Ernout, 25

l’indoeuropeu l’existència d’oracions finals, tot basant-se en la comparació del grec homèric i els Vedes indis, i fonamentalment en els respectius usos de les conjuncions wj" i yatha. Qüestió de la màxima importància sobre això és la determinació del valor final de wj", antic per a Weber, Hermann i Rosenkranz, que el consideren protogrec i pandialectal. 1426 Tanmateix, com s’esdevé de manera paral·lela amb yatha al RigVeda indi, precisament la construcció més habitual a l’èpica, mitjançant la ja esmentada conjunció wJ", es revela indestriable, des dels punts de vista formal i sintàctic, pel que fa a la determinació dels valors antic i nou, modal i final respectivament. La presumpta innovació indoeuropea de generar un tipus d’oració final autònom, diferenciat del genèric modal, depèn del tot de la interpretació semàntica. La teoria de l’origen indoeuropeu de les oracions finals ha sigut renovellada recentment per alguns autors, 1427 sense que el caire antic d’aquesta varietat oracional haja quedat, però, establert. D’altra banda, tampoc no s’até a la veritat qui crega wJ" la conjunció final de tots els dialectes grecs. El cretenc fa servir les antigues conjuncions modals a/ i opa/,1428 mentre que la presència de i{na i o{pw" es deu a la influència de la koiné en el context de l’ús de fórmules epigràfiques.1429 Si pensem en la situació del grec homèric, hi trobarem oracions finals introduïdes per una sèrie de conjuncions que en origen són modals, com wJ" i o{pw", temporals com o[fra i e{w", i relatives com i{na, a les quals hem d’afegir la negació mhv i les conjuncions/partícules desideratives eij i aij. Cap d’aquests marcadors no és en origen final. La diversitat de les conjuncions finals a les llengües indoeuropees, juntament amb l’adaptació que cadascuna féu per tal d’expressar la finalitat, demostren l’aparició d’aquest tipus oracional en època dialectal. Una altra prova del caràcter recent de les oracions finals, no heretat de la llengua mare, és l’absència gairebé total de qualsevol mena de rastre de la construcció correlativa. 1430 Aquesta diversitat de les conjuncions finals, des del París 1940, 231-235 (= Karl STRUNK (ed.), Probleme der lateinischen Grammatik, Darmstadt 1973, 421-425). 1426 Philipp WEBER, Entwicklungsgeschichte der Absichtssätze II, Würzburg 1885, pàg. 99; Eduard HERMANN, Die Nebensätze in den griechischen Dailekteinschriften in Vergleich mit den Nebensätzen in der griechischen Literatur, Berlín & Leipzig 1912, pàg. 265: Ich bin nicht abgeneigt, anzunehmen, dass die finale Bedeutung ehemanls gemeingriechisch und auch urgriechisch war; B. ROSENKRANZ, “Der lokale Grundton und die persönliche Eigenart in der Sprache des Thukydides und der älteren griechischen Rednern”, IF 48, 1930, 127-175, pàg. 166-167. 1427 Robert J. JEFFERS & William J. PEPICELLO, “The Expression of Purpose in Indo-European”, IF 84, 1979, 1-16; Heinrich HETTRICH, “Zur Entwicklung der Finalsätze altindogermanischer Sprachen”, ZVS 100, 1987, 219-237. 1428 Sobre aquestes conjuncions vegeu les observacions de Friedrich BLASS, “Zu den zweiten Gesetze von Gortyn”, RhM 41, 1886, 313, i Antonio LÓPEZ EIRE, “Un caso de elección en dialectología griega”, en Francisco VILLAR (ed.), Studia Indogermanica et Palaeohispanica in Honorem A. Tovar et L. Michelena, Salamanca 1990, 235242, pàg. 237, on remarca el caire originari del valor modal, i el secundari del final, i pàg. 240-241, sobre el caràcter d’elecció dialectal de l’ús d’una o altra conjunció. 1429 Antonio LÓPEZ EIRE, “Estructuras lingüísticas recurrentes en las inscripciones dialectales griegas”, en Emilio CRESPO, José Luis GARCIA RAMÓN & Araceli STRIANO (ed.), Dialectologica Graeca, Madrid, UAM, 1993, 221-227. 1430 H. HETTRICH, op. cit., pàg. 223 i n. 16, esmenta Hom. Od. III 15 com a únic exemple de correlació a 26

mateix grec homèric, il·lustra el conjunt d’intents dels parlants per dotar-se d’un mitjà d’expressió consolidat per la claredat i l’ús. Tal com hem dit adés, només la semàntica permet d’identificar les oracions finals, enteses com un desenvolupament recent i encara no prou ben definit. 1431 Chantraine, però, fa veure que diversos indicadors de modalitat fan possible de reconèixer el matís final, tot diferenciant-lo del genèric modal. Entre aquests indicadors hi hauria el valor lexemàtic del verb, l’ús del subjuntiu prospectiu i l’afegitó de la partícula modal ke.1432 L’anàlisi detallada de Crespo i Wakker, en sengles treballs publicats gairebé simultàniament, ens ha fornit precioses observacions sobre la distribució d’usos tant de les conjuncions finals com d’altres solucions. A la llengua homèrica, Wakker ha mostrat que l’ús de les oracions de relatiu, l’infinitiu final, el participi de futur i els sintagmes preposicionals o expressen d’una manera imperfecta el valor final, o bé apareixen amb un caire residual. Així, les oracions de relatiu i l’infinitiu no poden expressar el control de l’acció verbal per part del subjecte, per la qual cosa el valor de l’oració és encara indefinit, entre modal, consecutiu i final, 1433 mentre que el futur només es registra amb subjectes humans i verbs de moviment o d’enviament, 1434 i els sintagmes preposicionals, més restringits encara, tan sols amb verbs de moviment. 1435 Per la seua part, Crespo conclou que només i{na i mhv poden ésser considerades autèntiques conjuncions finals, atès que són les úniques que es construeixen amb verbs voluntatius, l’acció expressada pels quals està sotmesa al control del subjecte oracional i real.1436 Un altre problema és el plantejat per aquelles oracions formalment condicionals a les quals s’atribueix un valor final. Així ho fa Wakker, que integra aquest tipus dins la sintaxi de les oracions finals,1437 tot i reconèixer que a les oracions finals la consecució de l’objectiu es presenta com a possible, mentre que a les oracions condicionals amb valor final el parlant és conscient que l’èpica. Vegeu, però, Hom. Il. XXIV 336-338: bavsk j i[qi, kai; Privamon koivla" ejpi; nh'a" jAcaiw'n / w|" a[gag j, wJ" mhvt j a[r ti" i[dh/ mhvt j a[r te nohvsh/ / tw'n a[llwn Danaw'n pri;n Phleiwnavd j i{kesqai. Coincidim amb M. LEUMANN, op. cit., pàg. 233: Nun sind auch im Griechischen und Altindischen Finalsätze und Konsekutivsätze durch die relativen Adverbia wJ" w{ste o{pw" und yatha eingeleitet; auch sie stehen, nicht anders als in reinen Vergleichungsätzen, gelegentlich in Korresponsion mit einem ou{tw oder tatha des Hauptsatzes. 1431 Cf. E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 665 i 672; id. H. HETTRICH, op. cit., pàg. 228: (…) Hinweise auf eine Ausgliederung der Finalsätze mit wJ aus modalen Adverbialsätzen bei Homer fehlen. 1432 Pierre CHANTRAINE, Grammaire Homérique II, pàg. 297. 1433 Gerry C. WAKKER, “Purpose expressions in Homeric Greek”, en A. RIJKSBARON, H.C. MULDER & G.C. WAKKER (ed.), In the Footsteps of Raphael Kühner II. Syntax, Amsterdam 1988, 327-344, pàg. 342. 1434 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 341. 1435 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 341. 1436 E. CRESPO, “La expresión de la finalidad en las subordinadas del griego antiguo”, RSEL 18, 1988, 285-298, pàg. 286 i 294-295. 1437 Gerry C. WAKKER, Conditions and Conditiionals. An Investigation of Ancient Greek, Amsterdam 1994, pàg. 377. 27

l’objectiu queda fora del seu abast,1438 cf. (…) ajlla; fivlon per ejovnta kai; aijdoi'on Menevlaon / neikevsw, ei[ pevr moi nemeshvseai.1439 D’altra banda, en les oracions condicionals per a les quals es reclama un valor final la noció, més d’irrealitat que no d’eventualitat, és expressada mitjançant partícules, especialment pw", en un 40% de casos al grec homèric i en un 80 % al grec posthomèric, cf. uJmei'" me;n kwvph/sin aJlo;" rJhgmi'na baqei'an / tuvptete klhi?dessin ejfhvmenoi, ai[ kev poqi Zeu;" / dwvh/ tovnde g

j o[leqron uJpekfugevein kai; ajluvxai .1440 Tot plegat, la interpretació final és

tan sols una alternativa semàntica, probablement menys plausible que la de veure-hi antigues oracions principals desideratives. Aquesta situació fa inversemblant l’adscripció d’aquest tipus de condicionals al sistema de les oracions finals. L’ús d’oracions de relatiu amb valor final es deu a la modalitat prospectiva, que albira una fita a l’esdevenidor, conferida a la frase per un verb modal. La gramàtica tradicional sol tractar d’aquestes oracions i les limita a les construïdes amb futur d’indicatiu. Però a Homer les trobem ja, construïdes amb subjuntiu i amb optatiu, cf. timh;n d j te kai; ejssomevnoisi met

jArgei'oi ajpotinevmen h{n tin j e[oiken / h{

j ajnqrwvpoisi pevlhtai 1441; ejn me;n oiJ kradivh/ qavrso" bavle, pa;r de;

oiJ aujto;" / e[sth, o{pw" qanavtoio bareiva"

kh'ra"

ajlavlkoi.1442

3. La sintaxi de les oracions finals. S’ha reconegut al si de les oracions finals una oposició sintacticosemàntica entre un tipus adverbial stricto sensu, definit per Wakker com a constituent optatiu en el sentit que no esdevé imprescindible ni sintàcticament ni semànticament,1443 i que nosaltres descrivim com aquella expressió oracional de la finalitat que admet la intercanviabilitat amb una altra solució expressiva (un sintagma preposicional, per exemple); i un segon tipus completivo-final, que Kühner anomenava oracions completives de realitat.1444 Les conjuncions emprades presenten també característiques sintàctiques que les oposen: Wakker i Crespo han establert la distinció entre les oracions causals i finals a partir de l’oposició 1438 Gerry C. WAKKER, Conditions, pàg. 373-374. 1439 Hom. Il. X 114-115. 1440 Hom. Od. XII 214-216. Gerry C. WAKKER, Conditions, pàg. 376. 1441 G. Hom. Il. III 286-287. 1442 Hom. Il. XXI 547-548. 1443 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 327 1444 Raphael KÜHNER & Bernhard GERTH, Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II-1, ed. Ildar IBRAGUIMOV, Hannover & Leipzig 1904, pàg. 372-377. 28

que considera el valor prospectiu de l’acció verbal. Les oracions causals es realitzen com a no prospectives o com a indiferents a aquesta consideració, mentre que les finals han de considerar necessàriament la prospectivitat de l’acció. Ara bé, mentre les oracions construïdes mitjançant ejavn -o bé eij (…) a[n- i analitzades com a finals per Wakker1445 contemplen aquest valor prospectiu com a no realitzable, la resta de conjuncions – e{w", i{na, mhv, o{pw", o[fra, wJ"-, admeten que l’acció és realitzable i com a tal hi pensen.1446 Entre aquestes conjuncions, reconeixem dues com a originalment modals, wJ" i o{pw"-, dues de temporals prospectives, e{w" i o[fra, i una de relativa, i{na. Veurem tot seguit un exemple de cada construcció, que admeten tant la interpretació original com la ulterior final, cf. boulh;n d j

jArgeivoi" uJpoqhsovmeqa, h{ ti ojnhvsei, / wJ" mh; pavnte"

o[lwntai ojdussamevnoio teoi'o;1447 to;n de; mnhsth're" ajgauoi; / oi[kad ajpo; fu'lon o[lhtai / nwvnumon ejx

jIqavkh"

j ijovnta locw'sin, o{pw"

jArkeisivou ajntiqevoio;1448 dw'ken de; crusevh/ ejn

lekuvqw/ uJgro;n e[laion / ei|o" cutlwvsaito su;n ajmfipovloisi gunaixivn;1449 a[lla; soiv, w\ mevg ajnaidev", a{m

j eJspovmeq

i[dhai / Trwvwn q

j, o[fra su; caivrh/";1450 deu'r

j iJppodavmwn kai;

j

j i[qi, nuvmfa fivlh, i{na qevskela e[rga

jAcaiw'n calkocitwvnwn.1451

L’afegitó de la partícula modal no conferiria cap especial valor sintàctic a la conjunció o{pw".1452 Tanmateix cal remarcar que o{pw" a[n és l’única conjunció emprada per la cancelleria atenesa abans del 403 aC, i encara amb posterioritat, i fins a l’època imperial, ultrapassa amb escreix les freqüències d’ús de i{na i o{pw".1453 Tot just al contrari, o{pw" a[n es registra molt rarament tant entre els oradors com a les Històries de Tucídides.1454 A la literatura àtica es dóna la concurrència de la conjunció pròpia del dialecte epicòric, o{pw", amb l’habitual en joni, i{na, avalada per la prestigiosa prosa científica. Tucídides, fidel aquí als usos de l’Àtica, prefereix o{pw", mentre que els oradors es decanten clarament per i{na.1455 1445 Sobre aquesta construcció, vegeu G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 373-377. 1446 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 330-332; E. CRESPO, op. cit., pàg. 293-294. 1447 Hom. Il. VIII 36-37: sotmetrem al consell dels argius un parer que els ha de satisfer poc o molt, no sigui cas (= per tal que) que pereixin tots perquè tu estiguis lliurat al plany. 1448 Hom. Od. XIV 180-182: els nobles pretendents li paren quan torna a casa seva una emboscada, de bo i manera que (= per tal que) destrueixin de soca-rel el famós llinatge d’Arcísies, semblant als déus, de la nissaga d’Ítaca. 1449 Hom. Od. VI 79-80: en aùria gerra va oferir-li el líquid oli mentre anava (= per tal que anés) aplicantse’l amb l’ajut de les esclaves. 1450 Hom. Il. I 158: a tu, però, desvergonyit de mena, t’hem seguit tots alhora, fins a ço que (= per tal que) en prenguis plaer. 1451 Hom. Il. III 130-131: vine aquí, nimfa meua, on (= per tal que) vegis les meravelloses gestes dels troians, domadors de cavalls, i dels aqueus de mantell de bronze. 1452 Reconeixen en canvi un valor a la partícula R. KÜHNER & B. GERTH, op. cit. II, pàg. 200, en tant que la seua addició afegiria un matís de potencialitat. 1453 Paul DESSOULAVY, Grammatisch-statistische Beobachtungen über eine Redensart und der Absichtssätze, Würzburg 1881, pàg. 34. 1454 P. DESSOULAVY, op. cit., pàg. 36. 1455 N’hi ha prou de dir que o{pw" és hàpax a Lísies, que en canvi registra 51 usos d’i{na. 29

El cas de la conjunció wJ" requereix també la nostra atenció. En tota l’oratòria es registra dos cops, per quatre a les Històries de Tucídides,1456 mentre que wJ" a[n és hàpax al PseudoAndòcides.1457 Tot i amb això, la història de la llengua registra un important increment de l’ús d’aquesta conjunció, cosa que segons Goodwin s’explicaria pel seu valor intrínsec, 1458 segons Monteil pel prestigi de la llengua del drama, 1459 segons Amigues per raons mètriques i fòniques, 1460 i segons García Novo per la manca d’una caracterització sintàctica precisa, com a valor neutre front dels valors de i{na i o{pw".1461 Al nostre parer, però, la construcció final de wJ" mostra una total irregularitat, com pot observar-se en l’autor més antic que en fa un ús relativament abundós, Heròdot.1462 Tampoc a la tragèdia i la comèdia no se’n registra ni una progressió significativa ni un ús vinculat a avantatges de caire estilístic o mètric. 1463 Si a l’àtic clàssic es va produir un increment de l’ús de wJ" a certs autors literaris, com ara el cas de Xenofont, es deu a una raó merament sintàctica, l’anivellament funcional de o{pw" i w{".1464 La construcció amb mhv és en àtic clàssic residual, segons que certifica l’únic exemple a tota l’oratòria,1465 mentre que a Tucídides es registra tan sols quatre vegades, i a totes es pot explicar més per un cas de juxtaposició, com a oracions principals, que no com a subordinades finals.1466 En altres casos depèn d’un verb amb un valor modal (por, dubte, etc.).1467 També d’un ús escàs, la construcció de wJ" amb l’infinitiu està considerada un jonisme, present també a les lletres àtiques, en especial la tragèdia i dins d’aquesta l’esquília, i de manera més escadussera a la prosa.1468 1456 Lys. XXVIII 14, Dem. XLIII 42; un altre exemple, a Dem. XXIV 146, és més clarament completivomodal o en tot cas consecutiu que no final: wJ" de; safw'" gnwvsesqe o{ti ajlhqh' levgw, ejgw; uJmi'n ejrw'. 1457 Ps.-And. IV 23. 1458 W.W. GOODWIN, Syntax of the Moods and Tenses of the Greek Verb, Londres 1966, pàg. 400-403. 1459 Pierre MONTEIL, La phrase relative en grec ancien, París 1963, pàg. 403. 1460 Suzanne AMIGUES, Les subordonnées finales par o{pws en attique classique, París 1977, pàg. 99-100. 1461 Elsa GARCÍA NOVO, “Esquema funcional de mhv y wJ" en oración final y de temor”, Habis 15, 1984, 71-83, pàg. 77-78 i 80. 1462 Jordi REDONDO, “La adaptación ática de wJ" como conjunción final a partir del s. V aC, en una nueva perspectiva”, dins Mercedes BREA & Francisco FERNÁNDEZ REI (ed.), Homenaxe ó Prof. Constantino García, I, Santiago de Compostela 1991, 419-425, pàg. 423-424: (…) Este wJ" final aparece en siete pasajes como una alternativa estilística de i{na, a modo de uariatio; en siete más, prima el valor original, modal-consecutivo; en tres pasajes admite un análisis más completivo que final, ya que depende de los verbos keleuvw, diakeleusavmenoi y ajpostevllein; por último, hay que reseñar un hecho de la máxima notabilidad: este wJs final herodoteo aparece aún en díptico correlativo. 1463 J. REDONDO, op. cit., pàg. 420-421. 1464 J. REDONDO, op. cit., pàg. 422: (…) Creemos que la extensión del empleo de wJ" se debe a otro factor, también de naturaleza específicamente sintáctica: la constitución de un doblete de fácil identificación para los hablantes, el de las conjunciones o{pw" y wJ", ambas de origen relativo-modal, y apto tanto para la introducción de las oraciones completivas como para la de las finales. 1465 Isoc. V 22 wJ" me;n to; prw'ton ejxeplavghn (…) paraleivyw, mh; kai; dovxw tisi;n livan ajgapa'n eij carievntw" aujtou;" hjmunavmhn. 1466 Th. IV 22, 3; 80, 2; VIII 75, 1; 100, 1. Vegeu-ne com a exemple IV 80, 2: kai; a{ma tw'n EiJlwvtwn boulomevnoi" h\n ejpi; profavsei ejkpevmyai, mhv ti pro;" ta; parovnta th'" Puvlou ejcomevnh" newterivswsin. 1467 Cf. Lys. XII 3 pollavki" eij pollh;n ajqumivan katevsthn mh; dia; th;n ajpeirivan ajnaxivw (…) th;n kathgorivan poihvswmai; Ps.-Dem. LXI 27; X. Mem. II 3, 14; Pl. Theaet. 143c. 1468 Cf. A. Ag. 1584; Antipho V 63; Th. VIII 34, 6; Pl. Prt. 330. 30

Pel que fa als usos modals, Dessoulavy conclou que quan l’oració principal empra un temps de passat, els oradors àtics fan servir a l’oració final tant el subjuntiu com l’optatiu. 1469 A la inversa, a la koiné de Llucià l’ús de l’optatiu constitueix l’excepció. 1470 Tampoc no hi ha una limitació o distribució pel que fa als usos aspectuals.1471

4. L’evolució de les oracions finals a la koiné. Les oracions finals al grec postclàssic reprodueixen l’alternança entre o{pw" i i{na, que guarden un gairebé perfecte equilibri tant a la llengua neotestamentària 1472 com a la llengua dels papirs ptolemaics, per bé que la primera és la preferida per als usos administratius, probablement per la influència de la cancelleria atenesa i de la dicció formular. 1473 La koiné presenta, però, una innovació notable, la gran extensió de l’ús de mhv com a conjunció introductòria d’oracions finals.1474 Juntament amb la pràctica desaparició de l’ús de wJ", amb l’excepció d’alguna llengua literària,1475 hem de destacar l’eliminació també de la construcció amb optatiu. 1476 Pel que fa als usos modals, caldrà esperar al grec bizantí per a documentar, paral·lelament a l’alternança de o{pw" i i{na, la substitució del subjuntiu per l’indicatiu.1477 Ara bé, hi ha certs usos anòmals i infreqüents alhora, deguts probablement a fenòmens de contacte de llengües, que mereixen una atenció. Així, el grec postclàssic ens documenta un ús especial de la conjunció i{na, que es fa servir amb valor completiu, com ho mostra el següent passatge de l'historiador Polibi: dei' ga;r to;n prw'ton ijlavrchn kaq j e{kaston stratovpedon eJni; tw'n oujragw'n tw'n auJtou' paraggei'lai prw;/ paravgghlma toiou'ton, i{na tevttarsin ou|to" ejmfanivsh/ neanivskoi" 1469 P. DESSOULAVY, op. cit., pàg. 55. 1470 P. DESSOULAVY, op. cit., pàg. 58. 1471 P. DESSOULAVY, op. cit., pàg. 62. 1472 Friedrich BLASS & Anton DEBRUNNER, Grammatik des neutestamentlichen Griechisch, Göttingen 19498, pàg. 224-226. 1473 Edwin MAYSER, Grammatik der griechischen Papyri aus der Ptolemäerzeit II-1, Berlín & Leipzig 1926 (= 1970), pàg. 240-261. 1474 F. BLASS & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 224-226, cf. H 3,12 blevpete mhvpote e[stai; E. MAYSER, op. cit., pàg. 260. 1475 És el cas de la llengua de Llucià, cf. Hermann August Friedrich HELLER, Die Absichtsätze bei Lukian I, Berlín 1880, pàg. 295-317; Samuel CHABERT, L’atticisme de Lucien, París 1897, pàg. 183. 1476 F. BLASS & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 224. 1477 Erika MIHEVC-GABROVEC, Études sur la syntaxe de Jean Moschos, Ljubljana 1960, pàg. 107, on cita Jo. Mosch. 3053c w[feile" ejlqei'n pro; a[llwn penthvkonta h} eJxhvkonta ejtw'n ejgguv" mou, i{na e[deixav soi th;n ajsqevneiavn sou kai; katevbalovn sou to; fruvagma. 31

tw'n ejk th'"

ijdiva" i[lh" pro;" ajrivstou" toi'" mevllousin ejfodeuvein.1478

Un passatge d’Enees Tàctic planteja una problemàtica de difícil solució: crovnou de; proiovnto", ajnaspavsa" th;n bavlanon, th;n ajrch;n tou' spavrtou pro;" auJto;n e[dhsen tou'de e{neken, o{ti kaqupnwvsa" tuvcoi, ejgerqeivh spwvmeno" tou' livnou.1479 Una vegada més, la proximitat de les nocions causal i final podria estar a l’arrel d’una solució que tanmateix sembla pròpia d’una llengua literària d’autor i no pas del sistema.

5. Les oracions consecutives. Les oracions subordinades consecutives tenen amb les finals diversos punts de coincidència, tant sintàctics com semàntics i estilístics, i així al pla sincrònic com al diacrònic. Com en el cas de les oracions finals, tampoc les consecutives no semblen remuntar a la sintaxi heretada de l’indoeuropeu, on l’expressió de la conseqüència devia fer-se mitjançant altres procediments que un tipus oracional concret. Així, per exemple, en Homer trobem l’ordre de paraules tot seguint el principi de la iconicitat:1480 Hom. Il. 1,10 nou'son ajna; strato;n w\rse kakovn, ojlevkonto de; laoiv.1481 La juxtaposició és encara la solució sintàctica adoptada al següent passatge de les Històries d'Heròdot: aiJ de; tw'n Aijguptivwn (sc. Kefalaiv) ou{tw dhv ti ijscuraiv, movgi" a]n livqw/ paivsa" diarrhvxeia".1482 L’expressió de la conseqüència compta amb altres solucions sintàctiques. Així, un tipus de díptic correlatiu nucleat al voltant dels adjectius-pronoms de qualitat toi'o" i oi|o", i que analitzem com a comparatiu, s’aproxima molt als valors de l’oració consecutiva, cf. ouj gavr toi sev ge toi'on ejgeivnato (…) oi|ovn te rJuth'ra biou' t j

e[menai kai; ojistw'n .1483 Hem d’admetre

en canvi un desplaçament del valor comparatiu al consecutiu amb els adjectius-pronoms toiou'to" i tosou'to" sí que es construeixen amb w{ste més infinitiu, cf. (…) gnwvsei to; qei'on o{ti 1478 Pol. VI 35, 8. 1479 Aen. Tact. XVIII 17. El còdex dels qual depèn tota la tradició manuscrita del text, Laurentianus LV-4, testimonia amb claredat aquest o{ti que Hercher va esmenar en un o{pw" més satisfactori en aparença. 1480 Contra el concepte mateix d’iconicitat, considerat superflu, vegeu Martin HASPELMATH, “Against markedness (and what to replace it with)”, Journal of Linguistics 42, 2006, 25-70. El principi de la iconicitat suggereix que la sintaxi de les llengües segueix una tendència a l’economia expressiva que consisteix a fer més visible allò més important, per la qual cosa dins l’ordre de paraules dues oracions juxtaposades guardarien tanmateix una jerarquia, on la primera regiria o condicionaria en certa manera la segona. Gran part d’autors es refereixen a la iconocitat al pla visual, però si l’aplicàvem a Homer estaríem parlant d’una iconicitat aural. 1481 Hom. Il. I 10. 1482 Hdt. III 12. 1483 Hom. Od. XXI 172-174. 32

toiou'ton kai; tosou'tovn ejstin, w{sq

j a{ma pavnq

j oJra'n kai; pavnt

j ajkouvein kai;

pantacou' parei'nai kai; a{ma pavntwn ejpimelei'sqai.1484 Val també a destacar el valor final-consecutiu del sintagma ejpiv amb instrumental, del qual oferim dos exemples: h{ te diallaghv sfi ejgevneto, ejp j

w|/ te xeivnou" ajllhvloisi ei\nai kai;

summavcou",1485 en què el sintagma té com a nucli un nom, en aquest cas un infinitiu, i on el sintagma preposicional ha esdevingut conjunció final; ejpi; touvtw/ de; uJpexivstamai th'" ajrch'", ejp

j w\/ te uJp

joujdeno;" uJmw'n a[rxomai.1486 En darrer terme, i talment com amb les oracions

finals, la consecució es pot expressar també mitjançant oracions de relatiu, cf. tiv" ou{tw" eujhvqh" ejsti;n uJmw'n o{sti" ajgnoei' to;n ejkei'qen povlemon deur

j h{xonta;.1487

De bell antuvi, les oracions consecutives es construeixen amb l’infinitiu i fan servir com a conjunció tan sols w{ste. Ruijgh, Kurzovà i Clinquart i Isebaert distingeixen les construïdes amb el mode indicatiu, aptes per a explicitar tot de valors modals, i les construïdes amb infinitiu, que expressen només la realitat de la conseqüència. 1488 Delaunois admet la concurrència d’indicatiu i infinitiu quan es juxtaposen la realitat dels fets i l’apreciació de l’individu; altrament, l’indicatiu expressa aquella conseqüència natural, derivada de l’ordre de coses del món material, mentre que l’infinitiu expressa aquella que neix de la reflexió o la imaginació.1489 Efectivament, la possibilitat d’una precisió més gran féu que es desenvolupés a l’època clàssica la construcció amb l’indicatiu, que veiem afermar-se tant a les tragèdies de Sòfocles com a les Històries d'Heròdot. És en aquest autor amb qui documentem la progressió de la construcció amb w{ste, neutra al grec homèric, on apareix només amb infinitiu, cf. eij de; soi; qumo;" ejpevssutai w{" te nevesqai, / e[rceo.1490 És també posthomèric l’afegitó del subjecte en infinitiu, cf. ejgw; tau'ta poihvsw w{ste se; kai; pai'da to;n so;n mhde;n ejpimevmfesqai.1491 Però més important encara és l’ús del verb en mode personal per tal de crear una veritable oració consecutiva, cf. hJ d 1484 X. Mem. I 4, 18. 1485 Hdt. II 26. 1486 Hdt. III 83. 1487 Dem. I 15. 1488 Cornelis Jan RUIJGH, Autour de TE épique, Amsterdam 1971, pàg. 45-47 i 609-610, cf. pàg. 610: La construction de w{ste avec l’infinitif exprime la conséquence possible; Helena KURZOVÀ, Zur syntaktischen Struktur des Griechischen. Infinitiv und Nebensatz, Amsterdam & Praga 1968, pàg. 49; Fabienne CLINQUART & Lambert ISEBAERT, “La théorie de la marque et la syntaxe des consécutives en grec ancien”, LEC 52, 1984, 301312, pàg. 307 i 309-310. 1489 Marcel DELAUNOIS, “Contribution à l’étude de la proposition consécutive en grec classique”, AC 41, 1972, 78-93. Com a exemples de consecutiva amb indicatiu assenyala X. An. VII 4, 3 i Pl. Apol. 34d. 1490 Hom. Il. IX 42-43. 1491 Hdt. I 116, 2. 33

j

hJmetevrh eujdaimonivh ou{tw toi ajpevrriptai ej" to; mhde;n, w{ste oujde; ijdiwtevwn ajndrw'n ajxivou" hJmeva" ejpoivhsa".1492 La més dúctil modalitat del verb finit permet l’expressió de l’eventualitat, cf. ejpi; de; ciovni pesouvsh/ pa'sa ajnavgkh ejsti; u|sai ejn pevnte hJmevrh/si, w{ste eij ejciovnize, u{eto a]n tau'ta ta; cwriva ,1493 de l’afirmació atenuada, cf. tou Devlta de; touvtou kata; to; ojxu; perirrhvgnutai oJ Nei'lo", w{ste ejn tw/' metaxu;

jAsiva" te kai; Libuvh" givnoit

j

a[n,1494 i de la irrealitat, cf. (…) kai; katefaivneto pavnta aujtovqen, w{ste oujk a]n e[laqen aujto;n oJrmwvmeno" oJ Klevwn.1495 La gramàtica tradicional reconeix també l’ús consecutiu de la conjunció wJ", com ho fan Hermann, Schwyzer i Rosenkranz.1496 Es tractaria segons Thumb d’una construcció jònia, en tant que la trobaríem a Arquíloc, Heròdot i Hipòcrates, i en àtic a la tragèdia, en especial la d’Èsquil, i a Xenofont, mentre que a l’oratòria, a Tucídides i a Plató els exemples són més aviat rars. 1497 Que l’oratòria fes servir sempre w{ste tampoc no és exacte, cf. kai; me;n dh; kai; th'" creiva" th'" ejmh'" kai; th'" Lukivnou tou'to uJmi'n mevgiston tekmhvriovn ejstin, o{ti ouj sfovdra ejcrw'men ejgw; Lukivnw/ fivlw/, wJ" pavnta poih'sai a]n ta; ejkeivnw/ dokou'nta.1498 A l’epigrafia pública atenesa tampoc no es documenta mai.1499 La construcció sembla mal definida, ja que molts dels exemples adduïts són clarament modals o consecutiu-finals: a wJ" ou\n crh; kai; hJma'" poiou'nta" mh; deinovthti kai; xunevsew" ajgw'ni ejpairomevnou para; dovxan tw'/ uJmetevrw/ plhvqei parainei'n ,1500 el miratge consisteix a atribuir a wJ" el valor de w{ste arran de la seua posició inicial de període, tot 1492 Hdt. I 32, 1. Segons l’estudi de Max WEHMANN, De w{ste particulae usu Herodoteo, Thucydideo, Xenophonteo, Diss. Strassburg 1891, tenim en Heròdot 75 usos de la conjunció amb infinitiu, 51 amb indicatiu, 3 amb optatiu i partícula modal, i 1 amb infinitiu i partícula modal, mentre que en Tucídides en són 144 amb infinitiu, 70 amb indicatiu, 6 amb optatiu i partícula modal, i 4 amb infinitiu i partícula modal. Vegeu també José Luis GARCÍA RAMÓN, “Los modos en las subordinadas consecutivas en griego clásico”, Actas del VII Congreso Español de Estudios Clásicos I, Madrid 1989, 155-162. 1493 Hdt. II 22, 3. 1494 Hdt. II 16, 2. 1495 Th. V 6, 3. 1496 Eduard HERMANN, Die Nebensätze in den griechischen Dialektinschriften, Berlin & Leipzig 1912, pàg. 266: Konsekutiv steht wJ" mit Infinitiv inschriftlich in Herakleia (?) und Anaphe, ebenso bei Herodot, Hippokrates, Archilochos und Xenophon. Beide Infinitivkonstruktionen [sc. la final i la consecutiva] haben für jung zu gelten; Bernhard ROSENKRANZ, “Der lokale Grundton und die persönliche Eigenart in der Sprache des Thukydides und der älteren attischen Rernern”, IF 48, 1930, 127-178, pàg. 165-166: In älterer Zeit wird man die ursprüngliche Identität von wJ" und w{ste noch durchgefüllt haben, so daß in der Verwendung nicht auffälliges zu sehen ist; eensowenig ist der Einfluß der Tragiker anzunehmen; Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, op. cit. II, pàg. 681. 1497 Albert THUMB & Anton SCHERER, Handbuch der griechischen Dialekte II, Heidelberg 1959, pàg. 303-304: für sogenannte poetische Konstruktionen (...) ist wohl öfter der Einfluss der ionischen Prosa verantwortlich zu machen als die Nachahmung der Poesie etc. Són del mateix parer Raphael KÜHNER & Bernhard GERTH, op. cit. II, pàg. 583. En són exemples Hdt. IV 184, 3; A. Pe. 437, Se. 544; S. Ant. 303, OT 84; Th. III 37, 5 i 38, 4, VII 34, 6; Pl. Prt. 330e; X. An. III 3, 7 i 5, 7, Cyr. IV 5, 15. 1498 Antipho V 63. El mateix Antifont n’ofereix un exemple més antic, Antipho I 28. 1499 Karl MEISTERHANS & Eduard SCHWYZER, Grammatik der attischen Inschriften, Berlin 19003, pàg. 253. 1500 Th. III 37, 5. Mateixa construcció i idèntic valor modal a Pl. Prt. 338a 7, wJ" ou\n poihvsete, kai; peivqesqev moi etc. 34

vinculant-lo al verb principal crhv, quan en realitat fa sentit amb el participi poiou'nta", amb un clar valor modal. També se n’ha de destacar el fet que wJ" introduïsca una frase comparativa, la qual cosa l’acosta al seu valor original de partícula comparativo-modal, cf. (...) kai; pa'san kavta / JEllavd

j euJrhvsei" ejreunw'n ma'sson

j h] wJ" ijdevsqai

1501

, (…) oiJ de; mousikh'" (sc.

crhsavmenoi) malakwvteroi au\ givgnontai h] wJ" kavllion aujtoi'".1502 Un cas singular és el la construcció de w{ste amb participi, una innovació que es circumscriu a la llengua literària i a un sol autor, l’orador Isòcrates: faivnontai d provgonoi tosou'ton aJpavntwn dienegkovnte" w{sq

j uJpe;r me;n

j hJmw'n oiJ

jArgeivwn dustuchsavntwn

Qhbaivoi" (…) ejpitavttonte" (…) kai; tou;" a[llou" Peloponnhsivou" mavch/ krathvsante" (…) tou;" oijkista;" kai; tou;" hJgemovna" tou;" Lakedaimonivou" diaswvsante".1503 A la koiné, també la conjunció w{ste és emprada amb valor completiu, un cop més a l’obra de Polibi: di

j h}n aijtivan tauvthn e[sce th;n ai{resin eujcere;" katamaqei'n o{ti ta; me;n ejk

tw'n bublivwn duvnatai polupragmonei'sqai cwri;" kinduvnou kai; kakopaqeiva", eJavn ti" aujto; pronohqh'/ movnon w{ste labei'n h] povlin e[cousan uJpomnhmavtwn plh'qo", h] bublioqhvkhn th;n geitniw'san.1504 Hi afegirem un segon exemple, manllevat a l’edició d’Andòcides: tinw'n de; protaqevntwn para; Lakedaimonivwn, kai; ajposteilavntwn kajkeivnwn ijdivou" prevsbei", e[doxen w{ste ei[sw tessaravkonta hJmevrwn ejpibouleuvsasqai to;n dh'mon peri; th'" eijrhvnh".1505 S’ha proposat que aquest valor de w{ste es deu a la influència del llatí, i més en concret de la conjunció ut.1506

1501 Pi. Ol. XIII, 112-113. 1502 Pl. R. 410d. Mateixa construcció a X. An. III 3, 7 (...) oiJ de; ajkontistai; bracuvtera hjkovntizon h] wJ" ejxiknei'sqai twn sfendonhtw'n, i 5, 7 (...) e[nqen de; oJ potamo;" tosou'to" bavqo" wJ" mhde; ta; dwvrata uJperevcein peirwmevnoi" tou' bavqou". 1503 Isoc. IV 64. Vegeu al respecte Antonietta PORRO, “Un caso di w{ste con il participio (Isoc. IV 64-65)”, Aevum Antiquum 4, 1991, 153-162. 1504 Pol. XII 27, 4. 1505 And. III, hypothesis. Estas breves indicaciones del argumento del discurso en cuestión, acompañadas en ocasiones de alguna precisión de carácter estilístico, histórico o literario, pueden remontar a época alejandrina, mientras que es más dudosa una datación en plena época clásica. 1506 M. DUBUISSON, Le latin de Polybe. Les implications d’un cas de bilinguisme, París 1985, pàg. 246250. 35

Tema 28. Les oracions condicionals i concessives. Les oracions subordinades condicionals i concessives presenten una sèrie de punts de contacte, tant sintàctics com semàntics, que fan aconsellable de tractar-ne de manera consecutiva. Fins i tot, s’ha produït una tendència, independent dels períodes i de les escoles, a fer-ne un únic tipus oracional, com tindrem ocasió de comentar més endavant.

1. Els pressupostos teòrics de l’expressió de la condició. Tal com vàrem indicar en tractar de les formes de la hipotaxi, les oracions condicionals presenten dues particularitats. En primer lloc, perquè juntament amb l’oració principal configuren un bloc, l’anomenat període hipotètic, que s’ha d’analitzar com un tot; segonament, perquè l’oració subordinada precedeix la principal. Aquesta segona característica va més enllà de la sintaxi del grec antic, per tal com es troba a moltes més llengües, segons l’anàlisi de Greenberg. 1507 Contra aquest postulat, Wakker estableix que només les oracions condicionals predicacionals mostren una certa preferència per la posició inicial del període, mentre que les il·locucionals i les proposicionals prefereixen clarament la posició final.1508 La mateixa Wakker troba escaient de distingir entre condició com a concepte genèric i hipòtesi, que seria tan sols un subtipus de la condició, caracteritzat pel fet que implica un alt grau d’eventualitat.1509 Un altre problema és el de la consideració de les oracions interrogatives indirectes, formalment condicionals. Wakker conclou que les oracions formalment condicionals depenent de verbs transitius (funcionalment completives, doncs), no han d’ésser analitzades com a interrogatives indirectes, sinó com a condicionals.1510 També assenyala que no es tracta pas de satèl·lits –terme que no fa servir, però–, sinó d’elements necessaris dins l’estructura de la frase. 1511 1507 Joseph H. GREENBERG Universals of Language, Cambridge, Mss., 19662, pàg. 84: In conditional statements, the conditional clause precedes the conclusion as the normal order in all languages. 1508 Gerry C. WAKKER, Conditions and Conditionals. An Investigation of Ancient Greek, Amsterdam 1994, pàg. 88-89. L’oració condicional predicacional és aquella que especifica la condició per a la realització de l’estat dels afers a l’oració principal. Com a definició de l’oració condicional il·locucional, Wakker en diu, op. cit., pàg. 238, d’aquella oració which specifies a condition for the appropriateness or relevance (for the addressee) of the speech act currently performed by the speaker. L’oració condicional proposicional respon al caire d’aquelles oracions que, segons la mateixa G.C.WAKKER, “Conditionals at different levels of the clause”, in Betty DEVRIENDT, Louis GOOSSENS & Johan VAN DER AUWERA (ed.), Complex Structures: A Functionalist Perspective, Berlin & Nova York 1996, 177-198, pàg. 177, are said to provide the condition for the realisation of the State of Affairs designated by the main clause, and hence also for thte truth of the proposition forward in the main clause. 1509 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 21-23. 1510 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 370. 1511 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 380. 39

Ara bé, la mateixa Wakker no s’està de reconèixer el paper opcional de l’oració condicional, cosa que xoca amb l’estatus de les interrogatives indirectes. 1512 Sembla més assenyat, doncs, de contemplar aquestes darreres com a completives i donar prioritzar els factors sintàctics i semàntics sobre els morfològics.1513 Entre els intents moderns d’explicació del període condicional, una opció és la de distingir entre condicions generals (altrament dites universals, iteratives o freqüentatives) i condicions particulars. Comrie basa la identificació dels diferents tipus de condicionals en postulats clàssics com ara la relació entre pròtasi i apòdosi o l’ús dels temps verbals, i alhora en nous criteris de caire lògic, com ara la possibilitat de verificació de la realitat de l’enunciat. 1514 També mereix esment, ni que siga a títol informatiu, la distinció entre condicionals factuals, la condició de les quals és factible de fer-se real, i contrafactuals, que parteixen d’una condició reconeguda com a impossible o almenys improbable. 1515 Dins un camp més estrictament sintàctic, les oracions condicionals han sigut descrites com a tòpics per Haiman, 1516 i com a oracions dependents del context precedent i de l’actitud del parlant per Akatsuko.1517

2. L’origen de les oracions condicionals. La problemàtica de l’oració condicional comença amb la determinació del seu origen. Els estudis comparatius al marc indoeuropeu no han tancat la qüestió mitjançant la reconstrucció d’un esquema sintàctic comú a un grup suficient de llengües històriques. 1518 D’altra banda, la 1512 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 60: Generally speaking, conditionals may be characterized as satellites, i.e. as optional constituents, specifying extra semantic properties of the State of Affairs as a whole, of the proposition or of the speech act. L’adverbi generally mostra que l’autora és conscient de la contradicció en què incorre, i que mira de salvar mitjançant un petit expedient retòric. 1513 Ho expressa amb tota claredat Juan Ignacio RODRÍGUEZ ALFAGEME, “El período condicional en Tucídides”, CFC 2, 1992, 53-94, pàg. 54: (…) Se han excluido las oraciones que funcionan como complemento directo (interrogativas indirectas), ya que las condicionales funcionan como adverbios. 1514 Bernard COMRIE, “Conditionals. A Typology”, en Elizabeth Closs TRAUGOTT, Alice TER MEULEN, Judy SNITZER REILLY & Charles A. FERGUSON (ed.), On Conditionals, Cambridge UP 1986, 77-99. 1515 El punt de partença d’aquesta línia d’investigació és la lògica filosòfica arran de propostes com la de Daniel Kellogg LEWIS, Counterfactuals, Harvard 1973. L’aplicació d’aquest model a les oracions condicionals es troba a Brian ELLIS, “A Unified Theory of Conditionals”, Journal of Philosophical Logic 7, 1978, 107-124, i a WolfPeter FUNK, “On a semantic typology of conditional sentences”, FLing 19, 1985, 365-414. Tanmateix, l’esquema que oposa oracions condicionals indicatives i contrafactuals està pensat per a la llengua anglesa amb els seus dos tipus formals, amb indicatiu i subjuntiu, com al exemples citats per B. ELLIS, op. cit., pàg. 123-124: If Oswald did not shoot Kennedy, then someone else did (ind.) vs. If Oswald had not shoot Kennedy, then someone else would have (contr.). 1516 John HAIMAN, “Conditional are topics”, Language 54, 1978, 564-589. 1517 Noriko AKATSUKO, “Conditionals are discourse-bounded”, en E.C. TRAUGOTT et caet. (ed.), op. cit., 333-351. 1518 Witold STEFANSKI, La proposition conditionnelle dans les langues indoeuropéennes, Poznán 1987; 40

complexitat de la condicional ha provocat una certa manipulació del plantejament. Així, Schwyzer i Debrunner sostenen que l’indoeuropeu tenia oracions temporal i finals, així com oracions completives rere verbs de temença, mentre que les oracions condicionals només s’haurien desenvolupat amb l’aparició de societats complexes, dotades d’organitzacions per a la justícia i el comerç.1519 Per consegüent, només les llengües més evolucionades haurien creat el tipus sintàctic de l’oració subordinada condicional. Els possibles antecedents indoeuropeus interessaven tanmateix els investigadors. El primer a proposar que l’oració condicional deriva d’una principal de caire desiderativa fou Lange, que hi afegia també com a segon origen l’expressió d’una eventualitat.1520 La formulació de Lange ha sigut adoptada per molts autors posteriors.1521 Una altra opció rau a explorar el valor sintàctic de la partícula *kwe, que acredita usos condicionals a l’hitita takku, l’antic indi ca, ced, l’antic eslau aste, el gòtic nih, el llatí absque i el grec ei\te.1522 García Teijeiro la relaciona amb el tema de l’indefinit, alhora que accepta l’ús com a conjunció condicional per a l’indoeuropeu predialectal, mantingut a diverses llengües tot i que en un estadi encara mancat d’una plena gramaticalització.1523 La llengua grega planteja el problema específic de l’origen de la conjunció eij, que des de Brugmann s’ha explicat com el locatiu del pronom demostratiu indoeuropeu *e-, 1524 present a Winfred P. LEHMANN, “Conditional Clauses in the Early Indo-European Dialects”, Athlon. Saturae grammaticae in honorem F.R. Adrados I, Madrid 1984, 235-244. 1519 Eduard SCHWYZER & Albert DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 682. 1520 Ludwig LANGE, “Der homerisch Gebrauch der Partikel εἰ I-II. I. Einleitung und eij mit dem Optativ. II ei[ ken (a[n) mit dem Optativ, und eih ohne Verbum finitum, Abhandlungen der Sächsischen Gesellschaft der Wissenschaften 16, 1872-1873, 307-586. Carl HENTZE, GERAS. August Fick zum 70. Geburtstag gewidmeten Abhandlungen zur indogermanischen Sprachgeschichte, va estendre la teoria de Lange a les oracions condicionals irreals a partir de tres exemples èpics amb eij gavr i temps històric d’indicatiu, Hom. Il. VIII 366-369, Od. IV 732-734 i XXIV 284-285, als quals més endavant va afegir un quart exemple, Od. III 255-257. La proposta fou a desgrat de Johannes-Matthias STAHL, “Über irreale Wunschsätze bei Homer”, RhM 62, 1907, 615-618, el qual apunta com la construcció d’aquestes oracions a Homer s’hauria fet sempre mitjançant el passat w[felon, cf. Hom. Il. IV 315-316 wJ" w[felen ti" / ajndrw'n a[llo" e[cein, su; de; kourotevroisi metei'nai. 1521 Raphael KÜHNER & Bernhard GERTH, Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II-1, ed. Ildar IBRAGUIMOV, Hannover & Leipzig 1904, pàg. 226-228 i II 479, n. 7, E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 323-324, 557-558 i 682-683; Pierre CHANTRAINE, Grammaire Homérique II, Syntaxe, París 1953 (= 1981), pàg. 234 i 275-277; Jean HUMBERT, Syntaxe grecque, París 1960, pàg. 87-92 i 219; Cornelis Jan RUIJGH, Autour de TE épique. Études sur la syntaxe grecque, Amsterdam 1971, pàg. 294, i Jacques BRUNEL, “Les périodes conditionnelles du grec et le problème de l’optatif”, BSL 75, 1980, 227-266. pàg. 249-256. 1522 Sobre el grec ei\te, cf. A. MUSIC, Beiträge zur griechischen Satzlehre (Bedingungs-, Relativ-, Fragesätze), Zagreb 1912, pàg. 9. 1523 Manuel GARCÍA TEIJEIRO, “-qe no coordinativo en micénico y *kue condicional”, Actas del VIII Congreso Español de Estudios Clásicos I, Madrid 1994, 121-127, cf. pàg. 127: El indoeuropeo utilizaba partículas formadas sobre el tema del indefinido en contextos paratácticos con referencia al modo de la acción verbal. Varias lenguas indoeuropeas preservan algunos usos de la partícula *kue con valor hipotético. Se trata siempre de arcaísmos que están ya en trance de extinción incluso en los textos más antiguos. Sólo en combinaciones fijas con otra partícula, hit. te(k)ku, ai. céd, ha constituido conjunciones condicionales estables. 1524 Karl BRUGMANN & Albert THUMB, Griechische Grammatik (= Iwan VON MÜLLER (ed.), Handbuch der klassischen Altertumswissenschaft II-1), Munic 19134, pàg. 616. Recolzen la seua teoria Antoine 41

formes com ara lla. *e-d-ce > ecce, *e-s, ea, ed > is, ea, id, antic indi *e-s > er. El grec eij seria paral·lel morfològicament i sintàctica a l’antic altoalemany ibu i l’antic frisó ef al grup germànic, i al rus *est-li > jesli a l’eslau, i sintàcticament al llatí si, antic locatiu del pronom *so, sa, tod. Una teoria alternativa és la de Lange, que situa l’origen en un adverbi, indeclinable per tant, que hauria estat des de molt antic emprat com a marcador d’una oració principal desiderativa. 1525 Aquesta segona teoria sembla rebutjable per dues raons: en primer lloc, i des del punt de vista metodològic, perquè es tracta d’una reconstrucció mancada de tota mena d’evidència que hi done suport a cap llengua indoeuropea; segonament, perquè des del punt de vista sintàctic no s’explica com una oració desiderativa podria haver generat una conseqüència negativa a l’apòdosi.1526 Wakker recorda que la conjunció εἰ és bàsicament condicional, per bé que també admet valors desideratius, interrogatius i concessius.1527

3. La tipologia de les oracions condicionals. Erraríem si pensàvem que les oracions condicionals constitueixen una construcció tan antiga que remunta a una època remota, fins al punt que de bell inici s’havien configurat com una autèntica subordinada.1528 Indicis de l’origen paratàctic demostren que les oracions condicionals no s’han de veure com un tipus oracional deslligat de la resta de subordinades. 1529 Tampoc no sembla oportú de definir les oracions condicionals com a temes, en la terminologia de la gramàtica funcional emprada per Rijksbaron, talment uns elements centrals dins la frase. 1530 Resulta més MEILLET & Joseph VENDRYÈS, Traité de grammarie comparée des langues classiques, París 19795, pàg. 654. Sobre l’arrel indoeuropea *e- vegeu Oswald SZEMERÉNYI, Einführung in die vergleichende Sprachwissenschaft, Darmstadt 19893, pàg. 218-220; Robert S.P. BEEKES, Comparative Indo-European Linguistics. An Introduction, Amsterdam & Philadelphia 1995, pàg. 202-203. 1525 L. LANGE, op. cit., pàg. 321 per a l’anàlisi morfològica, pàg. 484-485 per a la sintàctica; recolzen aquesta teoria E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit. II, pàg. 683, i Pierre CHANTRAINE, op. cit., pàg. 275276. 1526 David TABACHOWITZ, Homerische eij-Sätze. Eine sprachpsychologische Studie, Lund 1951, pàg. 10-11. 1527 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 399. Vegeu també Ekaterini TZAMALI, “Zu den adverbialen eij-Sätzen mit kausalem Sinn im Altgriechischen”, en Jürgen HABISREITINGER, Robert PLATH & Sabine ZIEGLER (ed.), Festschrift B. Forssman, Wiesbaden 1999, 281-286; Simon J. PULLEYN, “The supposed causal eij in Homer”, Mn 53, 2000, 257-266. 1528 És el cas de Jeffrey Lawrence HOUBEN, The Conditional Sentence in Attic Greek, London 1978, a parer del qual la constitució del període hipotètic mai no es va fer mitjançant un estadi anterior de construcció paratàctica. 1529 Cornelis Jan RUIJGH, Autour de TE épique. Études sur la syntaxe grecque, Amsterdam 1971, pàg. 647-648, apunta a l’ús del dev apodòtic com a prova de l’etapa paratàctica de les oracions condicionals. 1530 Albert RIJKSBARON, “The pragmatics and semantics of conditional and temporal clauses. Some evidence from Dutch and classical Greek”, Working Papers on Functional Grammar 13, 1986, 402-408. La rèplica es llegeix a G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 57. 42

adient la consideració de satèl·lits, ja apuntada més amunt.1531 La teoria tradicional divideix les oracions condicionals en quatre subtipus, el real, l’eventual, el potencial i l’irreal, a partir de l’ús dels diferents modes a la pròtasi, respectivament l’indicatiu, el subjuntiu prospectiu, l’optatiu potencial i l’indicatiu de temps històric amb partícula modal.1532 Una altra opció, directament rebutjable, és la que proposa una distinció basada en l’ús dels temps,1533 argument que no és assumible des del moment en què el verb grec no expressa temps fora del mode indicatiu. Aquesta arquitectura esdevé laberíntica quan es vol donar compte de tota mena de construccions mitjançant l’encunyament de noves etiquetes, les anomenades condicionals mixtes: real-potencial i potencial-real, potencial-eventual i eventual-potencial, etc. 1534 Ara bé, les categories en principi bàsiques són en ai mateixes de gran complexitat, com demostra l’anàlisi de Lazard a propòsit de la gradació de formes amb què es presenta la categoria de l’eventualitat.1535 Tanmateix, una indicació clara de quina mena d’oracions són les condicionals ens la dóna el fet que la negació és gairebé sempre la modal, és a dir, mhv. Si la consideració de la realitat depèn de la situació temporal en què el parlant ubica la seqüència dels fets, topem amb la qüestió de la incompatibilitat entre temps i mode que caracteritza el verb grec. Altrament dit, els valors modals dels diferents tipus d’oració condicional exclouen una definició temporal que no siga aquella, imprecisa i del tot subjectiva, derivada d’una apreciació psicològica.1536 L’anàlisi de Pino, que constitueix una crítica de fons a la classificació tradicional, alhora que una proposta molt acurada, es basa en els aspectes següents. En primer lloc, la teoria tradicional combina criteris distintius diferents, relatius tan sols a la forma bé de la pròtasi, bé de l’apòdosi.1537 Segonament, defineix com a real un tipus determinat de construcció, quan tota oració 1531 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 60. 1532 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit. II, pàg. 683-684. Contrastem aquesta pràctica analítica amb l’observació de Bertha Theodora KOPPERS, Negative Conditional Sentences in Greek and some others IndoEuropean Languages, Utrecht 1959, pàg. 26: The fact that in a certain language one and the same conditional conjunction serves for every type of conditional sentence, e.g. in Skt. yad and yadi, in O.Ch.Sl. aste, in Lat. si (…) proves that formally between the conditional sentences no distinction is felt, whatever be their contents. 1533 W.W. GOODWIN, Syntax of the modes and tenses of the Greek verb, Londres 1897, pàg. 137-195; H.W. SMYTH, Greek Grammar, Cambridge (Mss.) 1920, pàg. 512-537. 1534 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit. II, pàg. 683. Un exemple clar d’aquesta obsessió per la nomenclatura i per la taxonomia és la monografia de J. HOUBEN, The Conditional Sentence in Attic Greek, Londres 1978. 1535 Gilbert LAZARD, “La catégorie de l’éventuel”, Mélanges E. Benveniste, París 1975, 347-358. 1536 Geoffrey HORROCKS, “On condition...: aspect and modality in the history of Greek”, PCPhS 41, 1995-1996, 153-173, pàg. 172: (...) 'Real' time reference has never been grammaticalised in hypotheticals. Rather we see a series of cycles in which the expression of hypotheticality has alternated between a purely 'modal' framework, in which both protasis and apodosis contain verbs inflected in a non-indicative mood (…), and a 'pseudo-temporal' approach based on the use of past tenses and 'consequentials' to mark the purely logical anteriority and posteriority of protasis and apodosis with respect to one another. 1537 Luis Miguel PINO CAMPOS, Períodos condicionales griegos: un análisis lingüístico sobre textos de 43

condicional sembla ab origine l’expressió d’una opinió del tot subjectiva.1538 Pino considera la pròtasi construïda amb qualsevol forma verbal modal sintètica, futur d’indicatiu, subjuntiu i optatiu, el terme marcat de l’oposició entre expressions modals i no modals. 1539 A l’apòdosi, el terme marcat seria la construcció de temps històric d’indicatiu i partícula, que mitjançant aquesta expressa també mode, però d’una manera analítica. 1540 L’existència de diverses opcions configuraria en l’àmbit teòric fins a nou tipus oracionals, dos dels quals, aquells de nul·la expressió de l’opinió del parlant, no ofereixen cap exemple al corpus de textos analitzats. 1541 Per la seua part, allà on Pino parla de condicionals amb un mínim grau d’expressió de la subjectivitat, Wakker prefereix parlar de condicionals neutres, tot defugint sempre l’etiqueta de reals.1542 Una altra tipologia oferida per Alfageme té la virtut de partir d’una ampla mostra sincrònica, el conjunt de l’obra de Tucídides, i de plantejar només després del recull i classificació de les dades l’aproximació metodològica més correcta. El criteri escollit és el d’estudiar les diferents construccions a partir de les categories de mode (inclòs l’ús de la partícula), aspecte i temps, bo i considerant que aquestes dues només són operatives a l’indicatiu. 1543 La conclusió és que l’àtic clàssic comprèn tres tipus d’oració condicional segons la classe de pròtasi, real (amb mode indicatiu), potencial (amb mode optatiu)1544 i prospectiva (amb mode subjuntiu). Tot i els avantatges derivats de les aportacions de Pino i Rodríguez Alfageme, oferirem tot seguit, per raons tan sols pragmàtiques, l’esquema de la tipologia de Schwyzer.

época clásica, La Laguna 1992, pàg. 6-7. 1538 L.M. PINO CAMPOS, op. cit., pàg. 7: (…) Las clasificaciones que se hacen sobre el modo verbal de la prótasis no son suficientes. Decir que son objetivas las que se expresan en indicativo y subjetivas las que lo hacen en subjuntivo y optativo no basta para comprender lo que significan los períodos condicionales en dichos modos. En principio, toda condicional es subjetiva, independientemente del modo verbal en el que está expresada. (…) El indicativo no es tanto el modo de la objetividad, cuanto el que menos subjetividad expresa . Coincideix de ple amb aquesta opinió Jo WILLMOTT, The Moods of Homeric Greek, Cambridge 2007, pàg. 51: The indicative is used to show that the speaker believes that it was a real possibility that a particular event could have happened, even if, in the real world, it did not. (…) The indicative focuses on the fact that the incident was possible. 1539 L.M. PINO CAMPOS, op. cit., pàg. 16-17. 1540 L.M. PINO CAMPOS, op. cit., pàg. 23. 1541 L.M. PINO CAMPOS, op. cit., pàg. 24-25. 1542 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 36. 1543 J.I. RODRÍGUEZ ALFAGEME, op. cit., pàg. 54 i 83. Hem de citar també un treball posterior del mateix autor, “Las condicionales en Hesíodo”, CFC 4, 1994, 21-34. 1544 W. Kendrick PRITCHETT, “The Conditional Sentence in Attic Greek”, AJPh 76, 1955, 1-17, pàg. 3, ja havia establert com a principi metodològic sobre el qual havia de pivotar l’anàlisi dels tipus d’oracions condicionals el de l’aparició de l’optatiu a la pròtasi. 44

4. El període hipotètic real. El període hipotètic anomenat real, una clara contradictio in terminis, presenta indicatiu a la pròtasi i qualsevol mode a l’apòdosi. Altrament dit, aquest tipus presenta el més baix grau d’interordinació, per tal com la pròtasi no prefigura en absolut la forma verbal de l’apòdosi. Pel que fa a l’expressió de la realitat, és nul·la, però el mode de l’apòdosi en marca el grau de modalitat, bo i començant per la mera possibilitat amb el present i el perfet d’indicatiu, cf. oJ de; ajpoqanw;n, eij me;n ajtuciva/ tevqnhke, th'/ eJautou' ajtuciva/ kevcrhtai, eij d

j ajbouliva/ tiniv, th'/

eJautou' ajbouliva/ dievfqartai;1545 amb la pròtasi de futur tenim a l’època clàssica una expressió d’eventualitat, cf. eij d

j au\ tou;" xummavcou" ajfistavnai peirasovmeqa, dehvsei kai; touvtou"

nausi; bohqei'n to; plevon ou\si nhsiwvtai".1546 Aquesta eventualitat no exigeix per a l’apòdosi una forma verbal explícita de la modalitat, cf. eij d

j ejgw; aujto;n ajpofeuvxomai kai; gnwvsontai

jAqhnai'oi peri; ejmou' ta; divkaia, ejgw; aujto;n oi\mai peri; tou' swvmato" tou' eJautou' ejn tw/ mevrei kinduneuvsein.1547 Finalment, els temps històrics impliquen una possibilitat de passat que es revela com a irrealitat, cf. eij me;n qeou' h\n (sc. uiJov"), oujk h\n, fhvsomen, aijscrokerdhv": eij d j aijscrokerdhv", oujk h\n qeou'.1548

5. El període hipotètic eventual. El període hipotètic eventual presenta a la pròtasi subjuntiu prospectiu, també dit eventual precisament, amb partícula a l’època clàssica, i gairebé qualsevol mode a l’apòdosi, en especial futur d’indicatiu, cf. a{per aujto;n ouj yeuvsomai, eja;n uJmi'n, w\ a[ndre", dokh'/;1549 el subjuntiu és no obstant això d’ús molt escàs, cf. kai; h]n nikhvswmen, ouj mhv pote uJmi'n Peloponnhvsioi ej" th;n cwvran a[neu th'" tw'nde i{ppou ejsbavlwsin,1550 i l’optatiu encara és més rar, cf. skevyasqe ga;r o{ti nu'n me;n, h[n ti kai; ajposta'sa povli" gnw/' mh; periesomevnh, e[lqoi a]n ej" xuvmbasin dunath; ou\sa e[ti th;n dapavnhn ajpodou'nai kai; to; loipo;n uJpotelei'n .1551 Sol adduir-se que els tipus real i eventual comparteixen aquesta llibertat de construcció de l’apòdosi, 1552 però la realitat fa veure que al tipus eventual hi ha certes restriccions, com a conseqüència d’una més gran 1545 Antipho IV b 6. 1546 Th. I 81, 3. 1547 And. I 123. 1548 Pl. R. 408c. 1549 And. I 123. 1550 Th. IV 95, 2. 1551 Th. III 46, 2. A les Històries només hi ha d’altres dos exemples, IV 63, 2 I VIII 2, 1. 1552 Jean BRUNEL, “Les périodes conditionnelles du grec et le problème de l’optatif”, BSL 75, 1980, 227266, pàg. 228-229. 45

interordinació entre pròtasi i apòdosi que es tradueix en una dependència de la segona respecte de la primera. La raó és que una eventualitat de passat es plasma com a quelcom de no eventual, d’irreal. Veiem, doncs, com la interordinació es relaciona amb la modalitat.

6. El període hipotètic potencial. El període hipotètic potencial es construeix amb pròtasi introduïda per eij i en mode optatiu, i apòdosi generalment d’optatiu potencial amb partícula, cf. eij d tolmhvsanta", tw'/ d

j i[doien para; gnwvmhn

j ajdokhvtw/ ma'llon a]n kataplagei'en h] th/' ajpo; tou' ajlhqou'"

dunavmei.1553 Tanmateix, la potencialitat conferida per l’optatiu fa possible la construcció sense partícula: (…) eij tauvthn th;n qerapeivan qerapeuvsoito, (…) ijavsimo" w]n diafqarhvsoito.1554 Els mateixos Schwyzer i Debrunner assenyalen que a l’apòdosi pot aparèixer qualsevol mode i no només l’optatiu,1555 però el cert és que també a la pròtasi podem trobar, en substitució de l’optatiu esperat, el futur d’indicatiu: eij ga;r touvtwn ajnaitivwn dokouvntwn ei\nai ejn ejmoi; tajdivkhma fanei'tai, touvtwn uJpovptwn o[ntwn ejgw; dikaivw" kaqaro;" dokoivhn ei\nai.1556

7. El període hipotètic irreal. D’acord amb el marc teòric de la teoria tradicional, el període hipotètic irreal és introduït per la conjunció eij i presenta temps històric d’indicatiu tant a la pròtasi com a l’apòdosi, però a aquesta darrera amb l’afegitó de la partícula modal, cf. eij me;n ga;r a[kwn ajpevkteine to;n a[ndra, a[xio" a]n h\n suggnwvmh" tucei'n tino;".1557 Això no obstant, l’apòdosi pot presentar, bé un temps principal d’indicatiu, bé un optatiu, i fins tot sense partícula: kaivtoi deino;n eij oiJ aujtoi; mavrture" touvtoi" me;n a]n marturou'nte" pistoi; h\san, ejmoi; de; marturou'nte" a[pistoi e[sontai.1558

1553 Antipho IV a 6. 1554 Antipho IV b 4. 1555 E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, op. cit., pàg. 685.. 1556 Antipho II b 4. Els editors Bekker i Blass afegiren la partícula modal a l’apòdosi, tot i no estar avalada per cap membre de la tradició manuscrita. 1557 Th. VI 34, 8. 1558 Antipho VI 29. La traducció deixa ben clar que es tracta d’una hipòtesi que l’orador no contempla ni com a probable ni com a possible, ans com un despropòsit inconcebible: Ben certament, fóra quelcom aterridor si els mateixos testimonis fossin dignes de crèdit en declarar en el judici a favor d’aquests individus, i, en canvi, en fer-ho a favor meu, no ho haguessin d’ésser pas (Antifont. Discursos II, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2004, pàg. 140). 46

Tot i l’aparent estabilitat d’aquest sistema, la realitat dels textos mostra unes variacions que no s’han de resoldre, d’una manera només formal, amb el recurs als ja esmentats tipus mixtos. Les relacions entre els diferents modes verbals semblen en aquest punt determinants. Així, Goodwin fa dependre de l’apòdosi l’ús del subjuntiu o l’optatiu a la pròtasi: el futur a l’apòdosi requereix un subjuntiu prospectiu a la pròtasi, mentre que l’optatiu a l’apòdosi demana també l’ús del mateix mode a la pròtasi, cf. kai; ga;r a]n ou|tov" ti pavqh/, tacevw" uJmei'" e{teron Fivlippon poihvsete (…) ei[ ti pavqoi (…) kai; tou't

j ejxergavsaito, a{pasin a]n toi'" pravgmasin

tetaragmevnoi" o{pw" bouvlesqe dioikhvsaisqe etc.1559 Tanmateix, la mera anàlisi sintàctica sembla insuficient, atès que, segons que observa Pritchett, l’ús del subjuntiu a la pròtasi només és destacable als historiadors Heròdot i Tucídides.1560 Una altra qüestió rau en l’ús de l’indicatiu al període hipotètic irreal. Krisch pensa en un ús abundós de l’injuntiu, com a innovació grega, com a explicació per a la pròtasi del períodes condicionals irreals, mentre que al grec posthomèric l’injuntiu hauria sigut reemplaçat pels temps històrics d’indicatiu.1561 La conclusió que ha de seguir a la descripció dels quatre tipus de condicionals és que no hi ha una separació neta entre aquests perquè estan organitzades sobre una gradació.

8. L’evolució del període hipotètic, d’Homer fins a la koiné. D’acord amb les seues anàlisis estadístiques, Houben és de l’opinió que les seccions dialogades dels poemes èpics mostren ja amb la posició de l’adjectiu la tendència a invertir l’ordre habitual de determinant i determinat, la qual cosa preludia la situació del grec clàssic, En canvi, a Homer seria encara molt rigorosa l’aplicació de l’ordre de paraules SOV, especialment al període hipotètic. La inversió de pròtasi i apòdosi s’hauria produït per analogia amb les oracions completives.1562 1559 W.W. GOODWIN, op. cit., pàg. 5-6, a propòsit de Dem. IV 11-12. 1560 W. Kendrick PRITCHETT, op. cit., pàg. 2-3: Outside of Herodotus and Thucydides, there are few authors who prefer the subjunctive. In the poets from Homer to Aristophanes, and later in Plato and Xenophon, the optative predominates.

1561 Thomas KRISCH, Überlegungen zur Herkunft und Entwicklung der irrealen Kondizionalsätze des Altgriechischen, Innsbruck 1986, pàg. 24-28. 1562 J.L. HOUBEN, “Word-Order Change and Subordination in Homeric Greek”, JIES 5, 1977, 1-8, cf. pàg. 5: There is good reason to believe that, consistent with this pattern, conditional ei originally appeared in premain-clause position. The postposition of ei-clauses.occurs under the influence of completive clauses. Houben no precisa més, per bé que s’entén que el model completiu seguit per les oracions condicionals hauria sigut el de les 47

Típica de la llengua homèrica és la construcció d’oracions condicionals amb eij i futur d’indicatiu. El valor d’aquestes oracions no seria el de l’expressió de l’eventualitat, sinó el de l’objectivitat amb què es reconeix una realitat que s’albira com a perfectament possible en un esdevenidor proper,1563 cf. ajll

j eij me;n dwvsousi gevra" megavqumoi

jAcaioiv, / a[rsante"

kata; qumo;n, o{pw" ajntavxion e[stai: / eij dev ke mh; dwvwsin, ejgw; dev ken aujto;" e{lwmai / h] teo;n h] Ai[anto" ijw;n gevra", h]

jOdush'o" / a[xw eJlwvn.1564 Ara bé, atès que no expressen una

condició, l’estatus d’aquestes oracions no pot ésser el d’una subordinada condicional, sinó una romanalla del valor desideratiu. També sembla específica de l’èpica la construcció d’oracions condicionals negatives mitjançant l’adverbi ouj tot i que el verb siga un subjuntiu o un optatiu. De fet, però, aquesta construcció es registra tan sols a dos passatges, cf. eij d te pai'de" / tivnein oujk ejqevlwsin

j a]n ejmoi; timh;n Privamo" Priavmoiov

jAlexavndroio pesovnto", / aujta;r ejgw; kai; e[peita

machvsomai ei{neka poinh'",1565 que Chantraine explica pel caire de la negació, talment un preverbi com al cas d’ouj fhmiv.1566 Ara bé, també coneixem una excepció, l’única, en aquest cas, a l’ús regular d’ouj amb indicatiu, eij me;n dh; mhv ti" se biavzetai oi\on ejovnta / nousovn g ou[ pw" e[sti Dio;" megavlou ajlevasqai, / ajlla; suv g

j

j eu[ceo patri; Poseidavwni a[nakti,1567

però que s’explica per un joc de paraules.1568 Una qüestió de controvèrsia és la de l’estatus de les oracions desideratives introduïdes per les partícules ai[qe, ei[qe, aij gavr, eij gavr i wJ". Per a la gramàtica grega antiga, es tractaria d’autèntiques oracions condicionals que presentarien l’el·lipsi de l’apòdosi. 1569 Aquesta teoria, interrogatives indirectes, formalment introduïdes per la conjunció eij. Curiosament, segons D. TABACHOWITZ, op. cit., pàg. 36-45, l’origen de les oracions interrogatives indirectes hauria ragut en oracions condicionals. 1563 Carl HENTZE, “Der homerische Gebrauch der eij-Sätze mit dem Indikativ des Futurum”, KZ 42, 1909, 131-146, pàg. 131. 1564 Hom. Il. I 135-139. Les traduccions següents ajudaran a copsar la naturalesa de la construcció. Guiat per la sintaxi tradicional, Joan ALBERICH, Homer. La Ilíada, Barcelona 1996, pàg. 48, tradueix així: Però si els aqueus em donen una recompensa, adaptant-la al meu desig, de manera que sigui equivalent... I si no me la donen, seré jo mateix el qui aniré a agafar la teva recompensa o la d’Aiant, o m’enduré la d’Odisseu, després d’haver-la presa . En canvi, més atent a les exigències del text, Antonio LÓPEZ EIRE, Homero. La Ilíada, Madrid 1989, pàg. 45, tradueix: O los aqueos / de grande corazón habrán de darme / retribución de precio equivalente / que hayan a mi deseo acomodado, / o si no me la dieran, yo en persona / para mí a tomarla me dispongo: / la tuya, o la de Áyax u Odiseo, / yéndome a vuestras tiendas, / he de tomarla y llevarla conmigo. Noteu que Alberich, que pensa en un període hipotètic eventual, es veu obligat a fer servir un anacolut. López Eire recull, en canvi, el valor prospectiu del futur, que reflecteix un fet perfectament real en un temps immediat. Així ho entenia ja Charles BARON, Le pronom relatif et la conjonction en grec et principalement dans la langue homérique, Paris 1891, pàg. 151. 1565 Hom. Il. III 289-291. L’altre exemple és Il. XX 138-141. 1566 Pierre CHANTRAINE, op. cit., pàg. 333. 1567 Hom. Od. IX 410-412. 1568 Pierre CHANTRAINE, op. cit., pàg. 333-334. L’ús de mhv seria per tal de posar més en relleu la frase pronunciada al vers 408 pel ciclop: w\ fivloi, Ou[ti" me kteivnei dovlw/ oujde; bivhfin. 1569 ARISTARC, comentari a Hom. Il. XVI 559. Així, Eustaci de Salònica interpretava la frase homèrica 48

aparentment ingènua, ha rebut el suport de diversos autors moderns. 1570 Val a recordar que l’ús es limita als gèneres poètics i que només es construeix amb el mode optatiu. 1571 La construcció presenta problemes d’anàlisi, cf. ajll j eij me;n dwvsousi gevra" megavqumoi jAcaioiv, a[rsante" kata; qumovn, o{pw" ajntavxion e[stai: eij dev ke mh; dwvwsin,

ejgw; dev ken aujto;" e{lwmai .1572

Aquí trobem coordinades les dues oracions introduïdes per eij, la segona de les quals clarament condicional (o concessiva), mentre que la primera no admet l’anàlisi com a subordinada de cap tipus, per la qual cosa l’opció lògica és la d’entendre-la com a principal desiderativa.

9. Les oracions subordinades concessives. Les oracions subordinades concessives no gaudeixen de la general consideració d’un tipus autònom, diferenciat de les condicionals, amb les quals comparteixen les conjuncions que les introdueixen. Com a pràctica molt estesa, l’estudi sintàctic de les oracions condicionals i concessives sol fer-se de manera conjunta a causa dels vincles formals i funcionals entre unes i altres. Tanmateix, hem de remarcar l’autonomia de tots dos tipus oracionals, com ho demostren els usos respectius. En primer lloc, i des del punt de vista formal, les oracions condicionals configuren amb la principal corresponent un període perfectament delimitat, mentre que les concessives mai no presenten cap mena d’estructura similar. En segon lloc, i des del punt de vista funcional i significatiu, en cap cas no es pot donar la commutació d’una oració condicional per una de concessiva i viceversa. En tercer lloc, hi ha marcadors exclusius de l’un i l’altre tipus d’oracions: ejavn, per exemple, només introdueix oracions subordinades condicionals; kaivper, només oracions subordinades concessives. Una vegada dit això, hem d’observar el gran nombre d’autors per als quals no existeix una oració concessiva pròpiament dita, sinó un subtipus de la condicional. 1573 Tampoc no és escàs el grup dels qui reivindiquen l’autonomia de les oracions concessives.1574 L’expressió de la concessivitat és tan variada com la d’altres oracions subordinades. En principi, el grec feia servir o bé el participi reforçat amb l’ajut de les partícules kaiv i per, o bé marcadors semàntics com ara els adverbis e[mph" i o{mw". La configuració d’una autèntica oració ei[ d j a[ge com eij bouvlei, a[ge. 1570 David Binning MONRO, A Grammar of the Homeric Dialect, Oxford 18912, pàg. 285; W.W. GOODWIN, op. cit., pàg. 378-379; D. TABACHOWITZ, op. cit., pàg. 49-91 i 113-138. 1571 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 384. 1572 Hom. Il. I 135 seg. 1573 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 331. 1574 P. CHANTRAINE, op. cit., pàg. 320-321; E. CRESPO, Luz CONTI & Helena MAQUIEIRA, Sintaxis del griego clásico, Madrid 2003, pàg. 445. 49

subordinada concessiva només es produiria en època relativament tardana, i encara tot utilitzant com a base la conjunció condicional eij. Ara bé, la conjunció era sempre modificada per l’addició, bé de la partícula per, bé de les conjuncions de coordinació oujde; i kaiv. El nexe entre totes tres és el de l’escalaritat, concepte amb què Bakker defineix el caràcter de per, i que no està lluny del caire de coordinació limitada que expressen tant oujdev, que quan apareix sola marca una diferència, com kaiv, que també expressa una addició especial, d’un element diferent als anteriors. 1575 La gradació que tots tres marcadors introdueixen és la que confereix el valor concessiu. Schwyzer recolza el valor concessiu de determinats usos de l’indicatiu, l’optatiu, l’imperatiu i l’infinitiu prescriptiu. Aquesta interpretació descansa absolutament en consideracions semàntiques. La naturalesa poc definida d’aquestes construccions fa que el mateix Schwyzer no distingisca usos clarament condicionals o concessius, llevat del cas de l’optatiu. 1576 Amb aquest mode, cf. Priamivdh, mh; dhv me (…) ejavsh/" kei'sqai, ajll

j ejpavmunon: e[peitav me kai; livpoi

aijwvn.1577 Amb l’imperatiu, el caràcter concessiu apareix reforçat quan hi ha una coordinació entre dos verbs principals, especialment si l’altre és un indicatiu, cf. tw'n a[llo" me;n ajpofqivsqw, a[llo" de; biwvtw 1578; luvsate to;n nao;n tou'ton kai; ejn trisi;n hJmevrai" ejgerw' aujtovn.1579 De la mateixa manera com amb el tipus d’oracions concessives amb ei[per, aquelles construïdes mitjançant els marcadors eij kai; o kai; ei[, tant al grec homèric com al posthomèric, també solen associar-se a adjectius en grau superlatiu o a adverbis com ara mavla, kavrta, pavnu, etc. Un cas destacable és el de la conflació ei[per kaiv.1580 A propòsit de la distinció entre eij kaiv i kai; eij –o ka[n- Kühner & Gerth consideren que, mentre eij kaiv introdueix un factor de realitat, kai; eij expressa el caràcter singular, hipotètic, de la condició, per la qual cosa estaríem davant de condicionals real i irreal, respectivament. 1581 Wakker rebutja aquest criteri: la realitat o la irrealitat de la condicional dependria del mode escollit, no pas del marcador.1582 Crespo admet per a les oracions introduïdes per kai; eij el nom de concessivo1575 Egbert J. BAKKER, Linguistics and Formulas in Homer. Scalarity and the Description of the particle per, Amsterdam & Philadelphia 1988; “Concessions and Identification. The Diachronic Development of the Particle per”, en Lambert ISEBAERT (ed.), Miscellanea Linguistica Graeco-Latina, Namur 1993, 1-17. 1576 Eduard SCHWYZER & Anton DEBRUNNER, Griechische Grammatik II, pàg. 322, 344 i 380. 1577 Hom. Il. V 684-686. 1578 Hom. Il. VIII 429. 1579 Ev. Jo. 2, 19. 1580 Pl. Leg. 634d7. 1581 R. KÜHNER & B. GERTH, op. cit., pàg. 488-490. 1582 G.C. WAKKER, op. cit., pàg. 333. 50

condicionals, tot i que també reconeix que la diferència entre totes dues solucions resulta sovint indefinible.1583 Denniston creu que l’ús d’eij kaiv implicaria una condició de caire poc rellevant, mentre que καὶ εἰ expressaria una condició excepcional, independent fins i tot de la realització del condicionant.1584 Sembla en efecte poc rellevant el contingut de l’oració concessiva de l’exemple següent: ei\pe de; prw'ton me;n, eij kai; ejk tw'n plhgw'n ajpevqanen oJ ajnhvr, wJ" oujk ajpevkteinen aujtovn.1585 Igualment, es pot aplicar el qualificatiu d’excepcional a l’oració concessiva del passatge de Tucídides hJ ga;r povli" h{de, kai; eij e[rcontai

jAqhnai'oi, ajmunei'tai aujtou;"

ajxivw" aujth'", kai; strathgoiv eijsin hJmi'n oi} skevyontai aujtav .1586 Dialectalment, queda també clar que l’ús d’una variant i de l’altra és un cas de mera elecció, el que implica l’equivalència funcional de totes dues.

1583 E. CRESPO, L. CONTI & H. MAQUIEIRA, op. cit., pàg. 445-446. 1584 John Dewar DENNISTON, The Greek Particles, Oxford 1934, pàg. 299. 1585 Antipho IV g 2. 1586 Th. VI 40, 2. 51