Català - Una Imatge No Val Mes Que Mil Paraules (Jesús Tuson)

PART PRIMERA: DE COMUNICACIÓ ORAL I ESCRITA.

1.Una imatge val més que mil paraules Resum: Les imatges tenen una capacitat discursiva limitada mentre que les paraules poden desvetllar imatges mentals sense límits. Jesús Tuson ens diu que “la idea de consecutivitat” no es pot representar amb pintures. Però, a més a més, les imatges en determinades circumstàncies poden ser força útils, com per exemple una senyal de tràfic. Acaba el capítol fent-nos una pregunta per a reflexionar “¿Per què no podríem viure en harmonia imatges i paraules, sense dictaminar la superioritat de les primeres?” Tema: L´enfrentament de la imatge i les paraules. Valoració crítica: Com bé diu l’autor, la capacitat de la parla és única en els humans, però, això la fa tan especial? Cal pensar també que som els únics éssers capaços de caminar amb dues cames durant un temps prolongat, som únics en tocar instruments, en fer automòbils, en l’art, en el dibuix, ... Jesús Tuson explica que una imatge no val més que mil paraules i ens posa diversos exemples . Ara bé, els humans hem adoptat la qualitat de dibuixar per algun motiu, i és cert que en el dia a dia els dibuixos no són útils, ja que tarden cert temps en ser entesos i assimilats per nosaltres, però son útils a l’hora de descriure. Imagineu que faria un arquitecte sense el dibuix de la casa, com tindria que fer entendre als obrers la forma de la paret, què eixa porta no és així, què allò va allí? I alhora de descriure un paisatge, acabem molt abans si posem una imatge d’allò que volem ensenyar. Per tant estic d’acord amb la idea de l’autor on no cal comparar una respecte a l’altra, sinó que cal acceptar les dues com a capacitats humanes de gran utilitat, que hem elaborat al llarg dels anys per tal de sobreviure. 2.Aviat desapareixerà l’escriptura. Resum: En aquest capítol l'autor ens diu que l'escriptura és impossible que desapareixca, ja que aquesta ens a ajudat a alleugerir la nostra existència i si l’eliminarem ens resultaria molt difícil poder emmagatzemar en el nostre cervell tot el que ens és indispensable per a viure. Aleshores hauríem de canviar de vida i tornar a viure com ho feien els nostres avantpassats del paleolític superior, adaptant−nos a l'entorn i prenent cada dia de la natura el que necessitarem per sobreviure. Però és evident que la nostra vida no és aquesta i que la vida se'ns ha complicat tant que ens és indispensable l'escriptura per poder organitzar la societat. Tema: Com seria el nostre mon sense l´escriptura Valoració crítica:El tema que es planteja en aquets capítol és el fet que l’escriptura poguera desaparèixer en el futur. Doncs, crec i n’estic segur que sols un artista, és a dir, un intel•lectual podria ser capaç servint-se de la seva imaginació i el seu talent d’esbossar una mena de futur sense els escrits, on tot allò que tenim desapareguera. Crec que es tracta d’una bogeria. L’escriptura ha tingut tant d’èxit i ha estat tan valorada degut a que gràcies a ella les coses han quedat fixes en un espai i temps determinants, i així la informació ha tingut un mitjà per emmagatzemar-se i no passar de generació en generació per via oral. D’aquesta manera, l’escriptura resulta ser una eina que va dur la humanitat fins al progrés. A més, cal tenir em compte que la nostra societat està molt lligada a l’escriptura i que deuria haver una solució excel•lent per poder eclipsar els escrits i fer així que ens oblidarem d’ells. Per aquest motiu, assegure que si l’escriptura ha aconseguit sobreviure tants anys serà degut a la seva gran utilitat i funcionalitat, doncs , deixem-la viure molts mes anys!. 3.Fer literatura es cosa de pocs, ben dotats per la natura.

Resum: Fer literatura no és res més que una capacitat a l’abast de qualsevol humà; una capacitat que es desenvoluparà si les circumstàncies de l’entorn ens resulten favorables i per part nostra hi posem interès i esforç. Per tant, la poesia no és cosa de la natura, dels predestinats sinó està en la possibilitat de tot humà. Però l’autor remarca el fet que l’entorn i un mateix juguen un paper molt important a l’hora de crear futurs poetes o narradors. Tema: La capacitat de fer literatura Valoració crítica:Com bé anomena Jesús Tuson cap a la meitat del text, considere que la capacitat de fer poesia o literatura, tant se val, és una capacitat a l’abast de qualsevol humà, la qual dependrà de l’entorn i l’entusiasme que hi posem. Així apareix la fórmula següent: Poeta/Escriptor = Humanitat+Entorn + Afany de superació. Molts pensaran que si la poesia es cosa d’humans, perquè tots no som capaços d’escriurela? L’entorn juga un paper tan important en aquest aspecte? Clar que sí! Una persona amb un entorn contrari a aquesta, un entorn que no valora l’art i no li presta la més mínima atenció, difícilment produirà en el “possible poeta” l’impuls que el porte a plantejar-se escriure’n. Una vegada l’entorn és favorable, ja depèn d’un mateix. Ja que, a pesar que siga única en humans, sols s’aconsegueix treure d’ella el màxim potencial, si les persones estan dotades amb una certa sensibilitat, interès i gràcia per jugar amb les paraules, de tal manera que acaben sent art. Doncs, queda afirmar que a pesar que tothom puga ser-ho, sols aquells més dotats o amb major ingeni o interès, seran capaços de fer créixer l’art dintre seu, i expressar-lo al món mitjançant la literatura, la poesia, la pintura, ... 4. Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament. Resum: Jesús Tuson es diu que els joves no parlen malament ni els periodistes escriuen de manera incorrecta, sols s’han adaptat als nous temps, ja que el llenguatge varia amb les generacions i no podem pretendre utilitzar vocables pertanyents a dècades passades que han quedat en l’oblit. L’autor afirma el següent :“tenim el dret de buscar la perfecció però és d'il•lusos creure que l'assolirem. Les llengües canvien i, en part, els canvis es produeixen perquè els parlants no seguim els models de les generacions anteriors, no podem deturar pas les llengües. Això no significa que s'hagi de permetre tot. Les llengües son espais de coincidència i de convivència, i caldria que ens esforcéssim per eliminar les ambigüitats i equívocs. Els joves no tenen cap problema, simplement fan ús de la funció fàtica del llenguatge. Tenen el control del sistema i, quan toqui, deixaran de parlar com adolescents. L'escola i altres institucions socials ja s’encarregaran dels petits refinaments” Tema: La forma de parlar dels joves i la forma d´escriure dels periodistes Valoració crítica:Pensar que els joves parlen malament i que els periodistes escriuen malament és caure en l’ hipocresia, ratllant l’absurd, ja que els joves parlen com parlen els joves, i els periodistes també escriuen com a allò que són, periodistes. El que cal tenir en compte és que no sempre els joves i els periodistes són els mateixos, sinó que amb el pas del temps i dels anys aquests s’han d’adaptar als nous estils de vida. El jove utilitza un vocabulari peculiar que el caracteritza com a tal, diferenciant així l’etapa de la infantesa de l’edat adulta. Aquest llenguatge és utilitzat com una mena de rebel•lió contra un món nou i immens que se’ns obri, i al que no estem segurs de voler enfrontar-nos, però finalment ens envalentim i deixem enrere aquesta etapa i amb ella tots els vocables i expressions que hem utilitzat durant molts anys, però que ja no concorden amb el nou estat de vida. Els periodistes doncs, també han sabut adaptar-se als nous temps i no per això diem que escriuen malament, sinó que escriuen com la gent vol que escriguen, és a dir, clar, directes i sense pallorfa que no diu res. Així no podem culpar als periodistes d’escriure malament, ja que som nosaltres qui realment els fem escriure així, degut a que els obliguem a adaptar-se a un món amb preses i sense temps.

5. El llenguatge és un mitjà de comunicació. Resum: Les llengües són indicadors d’identitat col•lectiva, la gent se sent unida en una llengua. Quan pensem, parlem. Aquest diàleg intern és el suport de l’auto-expressió lliure. Aquesta dimensió interna ens assegura la identitat personal en el temps, tenim una història personal que és també una història lingüística. La dimensió individual de la llengua conviu de forma natural amb la col•lectiva. Ens acompanyem i ens sentim lligats quan parlem una llengua coneguda. Queda clar que les llengües són alguna cosa més que un mitjà de transport. Tema: El llenguatge Valoració crítica:A pesar dels arguments de l’autor no podem oblidar que la llengua sí és un mitjà de comunicació. Diem “mitjà” ja que és allò que utilitzem per tal de fer alguna cosa, i diem “ de comunicació”, ja que la llengua al cap i a la fi serveix per a comunicar-se, ja sigui amb el veí, l’amic, el professor o amb un mateix. Aquest mitjà tendeix a simplificar les coses i a agrupar-les, però de quin altra manera seriem capaços els humans de tindre una conversa curta, si cada objecte que veiem li posarem un mot diferent? Tendim així a agrupar-ho tot, ja que ens facilita el dia a dia, per exemple: quan ens pregunten: on vas?, i contestem: a l’escola, tothom entén que primer ens disposem a travessar un conjunt de casses, camins i carrers fins a arribar a l’edifici escolar. Una vegada allí no hem acabat el nostre recorregut sinó que continuem fins l’aula, fiquem els llibres en la taula, l’estoig, escoltem al professor, ... i tot això ho resumim en : vaig a l’escola. Per tant, si haguérem de dir tota aquesta parrafada cada vegada que intentarem comunicar-nos, en un dia aconseguiríem una mitja de quatre converses, mentre que simplificant les coses acabem abans, però també ens entenem abans. Tot açò és degut a que són molt anys de pràctica on em elaborat una espècie de regla o context en la qual amb poques paraules ho entenem tot, ja que si no fos així, sols en l’autoconversació del dia a dia passaríem la nostra vida. PART SEGONA: DE MITES INNOCENTS. 6. El iotuba és ua llengua rara, exòtica. Resum: L'escriptor ens diu que aquesta idea és falsa. El que passa és que hi ha gent que pensa que sols és normal allò que ell és, allò que fa i, en aquest cas la llengua que ell parla. I això és una idea falsa perquè sinó totes les llengües que existeixen al món serien rares, menys la seua, cosa que no és certa, ja que a l'igual que la d'aquest individu, totes les altres també tenen la seua gramàtica i les seues normes, és a dir, tenen sistema i estructura. Això significa que qualsevol llengua és normal i vàlida, i és, a més a més, l'instrument del diàleg interior i el mitjà de comunicació dels parlants. Tema: Totes les llengües son iguals Valoració crítica:En aquets fragment l’autor el que intenta és que ens adonem que no hi ha llengües més o menys rares o estranyes. Al igual que a un li pot semblar estrany el xinés, al xinés, l’espanyol li pot semblar una mensa de soroll de bèsties, un so greu i fort que tal vegada els semble bàrbar. Així cal destacar que no hi ha una llengua més “exòtica” que un altra, ja que totes tenen els mateixos components, presenten les mateixes estructures, i estan cohesionades de manera que les facin fàcils d’entendre i parlar, per això no és una millor o “normal”, i l’altra roina o “rara”. Estrany ens semblaria doncs el que fan els gossos per comunicar-se, si es que es pot anomenar al que fan llenguatge, ja que són una mena de lladrucs que segur que manquen d’articles, pronoms, adjectius o adverbis, i més bé seria: uuaau (pilota), uau (jugar), uaaauu ( menjar), .. això no podria considerar-se una llengua, o en el cas de fer-ho caldria afegir-li l’adjectiu de “rara o exòtica” ja que no te res a veure amb les 6.000 llengües que es parlen al món, on totes tenen similituds apreciables una vegada coneixem el significat de les paraules

7. La meva llengua es la mes facil de totes. Resum: La llengua és una pertinença molt especial i no podem desfer-nos d’ella; també és part constitutiva i essencial de nosaltres mateixos. “Cada parlant podrà fer servir aquesta frase amb la màxima tranquil•litat; a condició que no perdi de vista el caràcter absolutament relatiu de l'expressió”. No seria correcte, doncs si aquesta afirmació la fem amb la intenció de menysprear llengües alienes, o amb el propòsit de ficar la por al cos dels altres parlants induint-los a abandonar la llengua diferent. “Tot és qüestió de perspectiva”. Una criatura acabada de néixer parlarà espontàniament la llengua del seu entorn, i trigarà el mateix en aprendre qualsevol llengua; tot depèn de la llengua que soni al seu voltant. Tema: La dificultat d´aprendre una llengua nova Valoració crítica:No hi ha llengües més o menys fàcils, sinó dedicació i esforç per aprendre-les. Així, hom sap parlar una llengua perquè ha estat des de petit aprenent-la dia a dia, ampliant el vocabulari, les construccions, ... però no per això és més fàcil que altres, sinó que em dedicat més temps a conèixer-la. A la meitat del text pareix que l’autor parle del català, ja que un altra llengua, suposadament el castellà, es creia superior i de més valor que la nostra. No, les coses no son així! Hom defensa la seva pròpia llengua, al igual que el xinés o el rus; així trobem que totes les llengües presenten la mateixa dificultat o la mateixa facilitat de ser apreses, el que passa és que no és el mateix portar vint anys parlant-ne una que sols portar cinc anys. D’aquesta manera observaríem que tindrien la mateixa fluïdesa una persona que porta sis anys estudiant alemany i parlant tots els dies i a totes hores, que un noi de sis anys que des de petit l’ha estat aprenent, ja que tots estem capacitats a aprendre totes les llengües, i no hi ha llengües que presenten major o menor dificultat respecte a altres, sinó simplement li hem dedicat més hores a una. 8. La llengua materna sempre ens ha acompanyat Resum: La llengua que podem adquirir quan naixem pot ser materna, paterna, del avis, pot ser dos o tres llengües, depenent de les llengües que ens han envoltat ho que em sentit al nostre entorn. Una persona pot sentir-se còmode amb més d’una llengua, en el cas de què les sàpiga utilitzar. A vegades, es pot perdre la primera llengua, com per exemple, en el cas d’una adopció. En general, una canvi de territori invita molt o poc a un canvi de llengua... si et trobes la nova llengua en ple funcionament i no pas amagada. Tema: Identificació i us de la llengua materna Valoració crítica: En aquest text l’autor posa diversos exemples que poden ser interpretats i aplicables a qualsevol llengua. Està clar que la nostra llengua materna és el català, ja que la parlem amb soltesa, facilitat i gràcia, però una vegada em travessat els límits fronterers d’aquesta, què fem? Parlem català en Japó?, pocs ens entendrien; ens comuniquem per gestos?, pareixeríem ignorants. El que s’ha de fer es aprendre el màxim nombre de llengües “maternes” possibles, entenent per maternes aquelles que dominem amb fluïdesa, permetent enfrontar-nos a qualsevol tipus de comunicació. Així doncs, utilitzarem un tipus o un altre de llengua segons la situació comunicativa en la qual ens trobem. Està clar que tindràs més simpatia i fluides a l’hora de parlar o escriure amb aquella llengua que portem lligada a la nostra vida des del naixement i que els pares, familiars i amics t’han ensenyat. Així cal dir que si tenim que dur darrere la llengua materna utilitzarem una o altra depenent del que ens interese. De tal manera, seria absurd intentar ser monolingües i voler anar fora del país i esperar que et parlen amb el teu idioma, de la mateixa manera que és ridícul que la gent que ve de fora vulga que els parlem amb la seva llengua (cosa que, malauradament sí es fa), ja que ells estan ací, doncs que s’adapten a la nova situació. 9. Val mes dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès. Resum: L'autor diu que aquesta idea és falsa perquè tot el que una persona puga aprendre és útil, ja que qualsevol coneixement contribueix en la construcció personal de cada individu, i si anàrem pel món simplificant−ho tot, desapareixeria el concepte de diversitat i

tota la gent parlaria una única llengua, en aquest cas l’anglès,tots tindríem els mateixos objectius, les mateixes idees, etc., i la convivència es faria insuportable perquè tots voldríem el mateix. Per ha que açò no ocórrega hem de passar per tres vies per a la seua conservació: transmissió familiar, presència de la llengua en l'entorn, en els mitjans de comunicació i en la vida laboral, i l'existència de la llengua a l'escola. Tema: La continuïtat de les llegues territorials Valoració crítica:Aquest fragment comença amb una crítica sobre les llengües i la seva importància i acaba criticant el sector educatiu. Començant per la primera: què és millor català o anglès? Alemany o francès? Està clar que quant major nombre de llengües dominen millor, però no es gens útil aprendre alemany si en la teva vida no visites terres germàniques ni parles amb alemanys. Així pense que no es tindrien que llevar hores d’estudi de la nostra llengua per estudiar una altra, degut a que no sabem si arribarem a utilitzar-la. De que ens serveix doncs saber sols angles si ens posem a treballar en una carnisseria d’Alcoi. Ja que pensar en perspectiva; primer s’ha de cultivar la llengua pròpia i identificativa d’un mateix, i desprès ja en hores d’oci es poden aprendre d’altres. El que vull dir és que no abandomen una llengua que porta lluitant des de temps immemorables per la supervivència i ha aconseguit superar monarques ignorants, decrets sense sentit i dictadors incoherents. Així, cal que valorem la nostra llengua, i la millor forma de fer-ho és en l’escola, els àmbits administratius i mitjans de comunicació, i sobretot el dia a dia. 10. Les llengües amb mes parlants son més útils. Resum: Les llengües no es poden considerar més o menys útils que altres només per el seu nombre de parlants, perquè segons aquest tòpic la llegua més útil seria el Xinès mandarí. En termes absoluts, el xinès seria gairebé tres vegades més útil que l’espanyol. No és més útil la llengua amb més parlants sinó la que pot resoldre el problema de cada dia. Així cal que pensem que la llengua que ens proporcione una utilitat major serà aquella que hem d’aprendre per tal de que ens facilite la vida, i no ens em de guiar per nombre de parlants. Tema: Cada llengua es útil, segon on et trobes Valoració crítica:No és mes útil aquella llengua amb més parlants, sinó aquella que tens que utilitzar més. Ara bé, per què un estudiant de medicina ha de saber l’anglès per acabar la carrera? (un B2 de nivell et demanen). Per què si busques informació i treballs sobre els avanços mèdics i les noves tesis doctorals apareixen en anglès? Potser és millor? Com em permès que una llengua igual de digna que la nostra , s’apropiés de tots els camps d’oci i d’estudi? Perquè som així d’ignorants (“de fora vindran i de casa ens tiraran”). Això dons, no és ni serà sempre així, ja que està bé que un sector com el cas de la ciència tinga una llengua i signes comuns, però com podem triar una i no una altra? Responent a la qüestió que se’ns planteja al capítol: què te d’útil l’anglès o l’alemany per a un home o dona d’una tribu del centre d’Africà? Ninguna!. Una llengua és útil o no depenent de la funció i la utilitat que anem a fer d’ella. Per això, no sempre la llengua majoritària n’és la més encertada. PART TERCERA: DE MITES PERVERSOS. 11. En algunes llengües no es pot parlar de coses abstractes Resum: Una afirmació que vol defensar la superioritat de uns pobles i de unes llegües respecte altres, expressa racisme i a més ignorància. Primer, perquè encara no s’ha descobert cap llengua sense noms generals, sense col•leccions de coses, es del tot inimaginable una llegua que només tingui noms propis i singulars, un per cada cosa irrepetible Tema: La supremacia de unes llengües a altres Valoració crítica: Com bé diu l’autor, som animals racionals, capaços de reflexionar sobre coses abstractes, sobre idees de les quals no tenim una imatge. Ara bé, en aquest capítol

es qüestiona si totes les llengües tenen termes abstractes o, sols en tenen aquelles que pertanyen a nacions i cultures desenvolupades, intel•ligents i civilitzades? Com hem dit en capítols anteriors, el llenguatge és una capacitat exclusiva dels humans, sols nosaltres som capaços de comunicar-nos per mitjà de paraules, això vol dir que si el llenguatge va lligat a la persona al igual que la concepció de les coses abstractes, totes les llengües seran capaces de designar aquelles idees immaterials, pertanyents a un món intel•ligible on les idees romanen immutables (l’idea d’arbre és sempre la mateixa) , en contraposició al món sensible (cada arbre és diferent, es mutable i varia). Així podem veure com es fa necessària l’existència de termes que expressen allò abstracte degut a que ser humà correspon ser racional, i un ésser racional coneix les coses abstractes degut a que es tracta d’una qualitat innata. Per aquest motiu, tant les llengües de nacions riques o intel•lectuals com les menys desenvolupades o civilitzades tenen termes per designar aquests conceptes. 12. Hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat Resum: La modernitat s’ha d’associar amb els guanys inqüestionables en educació, sanitat, mitjans de comunicació de tota mena i molt especialment amb la consideració igualitària i digna dels éssers humans, sense cap distinció de sexe, edat, aspecte, llengua, ideologia, lloc de naixement i maneres de fer i ser. Aquest és el paquet veritable de la modernitat. Totes les llengües circulen en la xarxa de la modernitat i estan preparades per introduir els canvis de ritme que calgui en cada moment i circumstància. Tema: La modernitat de les llengües Valoració crítica: Hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat? Actualment existeixen llengües les quals podem considerar modernes, i d’altres que podem qualificar d’antigues? Deixeu-me que ho dubte! El llenguatge té el lèxic i els mots que ell necessita i que utilitza : de que els serveix a les tribus amazòniques conèixer que és un “software” o un “USB” si no ho necessiten? Cada llengua doncs, està adaptada a les exigències dels seus parlants i a més, si apareixen nous conceptes tenim els mitjans suficients per elaborar nous mots. D’aquesta manera no es pot dir que una llengua siga moderna, ja que totes són capaces d’actualitzar-se en el moment que ho necessiten i sols cal pensar que si continuem utilitzant-les avui en dia serà per algun motiu ( no hem de confondre la modernitat amb la desaparició de les llengües, ja que aquesta última sol produir-se per substitució i no per modernització) 13. On anirem a parar amb aquestes llengües locals? Resum: Jesús Tuson contesta a aquesta qüestió dient que Europa és un petit mostrari de llengües també locals: uns trenta-sis estats i una seixantena de llengües. Hi ha que respectar les llengües de cada lloc i rebutjar la idea nefasta que a cada estat només li cal una llengua. Respectar cada llengua al seu lloc, sense cap restricció, amb capacitat per assumir tantes funcions com demani el grup de parlants, sense pressions o interferències de fora. A més, critica la unitat lingüística en cada estat ja que això destruiria les cultures de tot el mon. L’autor també recorda que les llengües majoritàries van començar en petits llocs, i com, per diversos motius, es van expandir. Tema: Els orígens de les llengües i les seves expansions Valoració crítica: On anirem a parar amb les llengües? Aquesta frase és una clara referència a la nostra llengua, el català. Així veiem com des de fa segles (Decret de Nova Planta), o des de fa dècades (franquisme) la nostra llengua ha sigut qüestionada, prohibida, ridiculitzada i depreciada fins al punt que moltíssimes persones s’avergonyeixen de parlar-la ( ben orgullosos haurien de sentir-se aquestes persones de parlar una llengua que ha sofert, ha sigut maltractada, ha sigut rebutjada i s’ha intentat ”lapidar”, i a pesar de tot això ha aconseguit superar els obstacles i continuar avui en dia en peu). Així doncs, la frase d’aquest capítol hauria estat dita per algun ignorant que creu superior la seva llengua, i dic ignorant perquè no s’adona que la seva parla també fou una llengua “local”, que amb força i

debilitant les altres llengües ha aconseguit expandir-se. Així afirme que cada llengua ”local” arribarà fins on els seus parlants estiguen disposats a arribar. En el nostre cas, fins on podríem arribar amb la implantació de la llengua en els mitjans de comunicació, àmbits acadèmics, periodístics, literaris, amb campanyes que la defenses i valoren i amb una col•laboració entre nosaltres i els nostres veïns del nord i de les illes? Doncs, imagineu-seho! 14. Un estat plurilingüe és molt car de mantenir Resum: Tindria que haver justícia distributiva envers llengües, cultura i parlants. Les llengües són part de la diversitat en què vivim. L’autor defensa els estats plurilingües ja que així es manté la cultura i les costums dels territoris més petits. Molts diuen que és car mantindre un estat plurilingüe però, envers d’això, Tuson afirma que nosaltres paguem impostos i per eixe motiu tenim el mateix dret que els altres a tindre la nostra llengua i mantenir-la i que eixa no és escusa per a imposar una unitat lingüística en cada estat. Tema: La diversitat de llengües en un estat Valoració crítica: Un estat plurilingüe és molt car de mantenir? Quina barbaritat! Qui fou el geni, l’eminència d’aquesta frase?, segurament un monolingües militant, una persona ignorant capaç d’afusellar una per una totes les llengües fins que sols quede la seva. Paguem impostos i això abraça: sanitat, educació, obres públiques, protecció del medi i entre moltes coses més, el respecte a la diversitat lingüística. No hi ha cap llengua ni més digna ni més barata, doncs, per quin motiu hauria de parlar jo com vos, senyor eminència? Cada llengua és un món, un ecosistema on tot està connectat i on tot està relacionat mitjançant un seguit de xarxes, i per aquest motiu la frase inicial atemptaria contra aquest món i contra aquest ecosistema, sense oblidar els drets dels miler de parlants que defensem la nostra llengua i volem conviure pacíficament, si ens deixen. Al món hi han sis mil llengües, no és molt car aquest món? Potser la crisi actual està causada per aquest fum de llengües tan difícils de mantindre? Llavors, quina llengua cal triar? No són totes igual de dignes, no són totes respectables? Doncs, deixem-les viure, no ens convertim en assassins lingüístics i tinguem la consciència tranquil•la. 15. Cal deixar que les llengües s’ho facin totes soles. Resum: Segons aquest fragment hi ha llengües que tenen un futur llarg i altres en canvi, no tenen més futur que la vida dels parlants més vells. Cada vegada que es perd una llengua som més pobres i no hauríem pas de consentir que al final de la història només sones una veu monòtona i insensible. Esta frase no es correcta perquè pressuposa que totes les llengües tindrien els mateixos recursos i possibilitats de supervivència, i no es veritat. Usem unes llengües quan ens trobem en unes situacions determinades, i unes altres en altres casos; per tant, les llengües que menys usem acabaran per desaparèixer. Tema: Supervivència de les llengües minoritàries Valoració crítica: Segons la Bíblia: hem d’ajudar als altres com a nosaltres mateixa”. No serveix aquesta frase per a les llengües? Quan un país està en la misèria intentem ajudarlo, quan una espècie està en perill d’extinció la protegim i la valorem, quan un monument històric està decaient el fortifiquem, doncs, quan una llengua està dèbil, emmalaltida per haver-li prohibit eixir, per obligar-la a romandre tancada, sense menjar, sense comunicació, sense oxigen ni llum solar que li permeta viure, no deuríem socórrer-la, ajudar-la fins que es recupere, fins que es fortifique? O potser tenen por i molts prefereixen veure a l’enemic debilitat? Enemic!. Enemic per quin motiu? Siguem racionals, donem llibertat lingüística, mitjans per que puga expandir-se pel seu territori, utilitzem-la en totes les situacions possibles, en tots els paràmetres de la societat, i no la deixem morir, no siguem botxins, no convertim una vida en un fòssil, en un record històric.