APUNTS DE FONÈTICA CATALANA

Apunts: FONÈTICA La fonètica és la part de l’estudi de la llengua que estudia els sons com a realitats físiques, articulades a l’aparell fonador, i perceptibles. Tota la fonètica dels nivells inicials és bàsicament articulatòria, és a dir, la que ateny només la producció dels sons a través dels òrgans fonadors humans. Així com els sons són les unitats mínimes de qualsevol llenguatge oral, no es pot dir que siguin la unitat mínima d’articulació. En efecte, aquesta unitat mínima d’articulació no és el so, sinó la síl·laba, síl·laba que s’estudiarà més endavant. Inicialment, cal observar els sons, que són universals i limitats per les pròpies limitacions de l’aparell fonador humà, com a realitats individuals, i el seu estudi es fa, generalment, de manera individualitzada i sistemàtica. La classificació dels sons: vocals i consonants Tot i que a priori qualsevol persona sap quines són les vocals i quines són les consonants, no és tan clar que es pugui establir una definició clara de què vol dir que un so sigui vocàlic o consonàntic. Les raons per les quals un so es considera vocàlic o consonàntic són estrictament fonètiques, de cap manera «ortogràfiques». Així doncs, es pot establir que els sons vocàlics són aquells que s’articulen sense que l’aire, en el seu pas per l’aparell fonador, trobi cap obstacle, mentre que en els sons consonàntics, l’aire troba diferents obstacles, obstacles, per petits que siguin, en el seu camí cap a l’exterior. l’exterior Aquesta diferència, com es veurà en parlar de la síl·laba, confereix a les vocals unes característiques excepcionals que els permeten comportar-se de manera peculiar dins la síl·laba. (Cf. paràgraf posterior). La unitat articulatòria mínima: la síl·laba El concepte de síl·laba, generalment, és bastant intuïtiu. Ara bé, realment, la síl·laba és un concepte estrictament fonètic. Tradicionalment, s’entén la síl·laba com a cadascun dels cops de veu que es fan en articular tires fòniques. En realitat, però, i des del punt de vista estrictament fonètic, la síl·laba és la unitat mínima d’articulació dels sons. És a dir, que els sons es poden articular només com a síl·labes. Totes les síl·labes presenten un nucli sil·làbic, sil·làbic que és sempre un element que pot assumir la capacitat articulatòria mínima necessària per produir un so. En català, els únics sons que poden actuar com a nuclis sil·làbics són els vocàlics. Dit d’altra manera, la presència de la vocal és condició necessària i suficient per tenir una síl·laba. síl·laba És condició necessària perquè no es pot tenir mai una síl·laba sense vocal, i és suficient perquè una i només una vocal por formar una síl·laba. O el que és el mateix, en una tira fònica hi ha necessàriament tantes síl·labes com vocals, ni més ni menys. A partir d’aquí, es pot establir una nova definició de vocal, des del punt de vista funcional: la vocal és la condició mínima necessària i suficient per poder articular una síl·laba. La vocal, nucli sil·làbic, pot anar acompanyada d’altres sons, que sempre són consonàntics. Aquests sons s’anomenen marginals, perquè són als marges de la síl·laba. Si es troben abans de la vocal, és a dir, a l’inici de la síl·laba, s’anomenen obertura. Els sons que es troben després de la vocal, s’anomenen coda. A totes les llengües del món existeixen les síl·labes. I igualment, totes les llengües presenten unes síl·labes que reben major força articulatòria que les que l’envolten. Aquesta síl·laba s’anomena síl·laba tònica. tònica La síl·laba que rep menys força de veu, i que per tant s’oposa, en aquest sentit, a la tònica, s’anomena síl·laba àtona àtona. tona Com moltes altres llengües, el català fa una distinció molt clara entre síl·labes tòniques i àtones, amb valor fonològic. Els elements nuclears tònics difereixen dels àtons, de tal manera que es parla d’un sistema vocàlic tònic i d’un altre d’àton, diferents entre si.

Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 1

ELS SONS VOCÀLICS Ja s’han explicat les característiques dels sons vocàlics. El que cal ara és estudiar els elements vocàlics propis –però no exclusius– del català. Per procedir-hi, cal tenir present allò que ja s’ha exposat anteriorment: cal explicar els sons vocàlics distingint entre els que poden ser tònics i els que no ho poden ser. La classificació de les vocals Les vocals es classifiquen segons el grau d’obertura de la boca (en català, són sons estrictament bucals) en obertes i tancades. Com que és impossible si no és mitjançant convencions establir fins on un so és tancat o és obert, el que es fa es parlar de sons més oberts i de sons més tancats. Alhora, les vocals es classifiquen també segons si es realitzen més anteriorment dins la boca o més posteriorment. Atenent el que s’ha dit al paràgraf anterior, es parla de vocals més anteriors i de vocals més posteriors.

+ anterior

+ posterior

+ oberta

+ tancada

Així doncs, es pot fer una classificació de les vocals segons si són més tancades o més obertes, i si són més anteriors o més posteriors. Atenent aquestes característiques, es pot establir el següent trapezi vocàlic: vocàlic

+ tancada

El sistema tònic català El sistema vocàlic tònic català és molt homogeni a totes les varietats de la llengua. Es pot dir que el sistema més general consta de set elements. La discrepància dialectal més significativa la constitueix el mallorquí, que presenta l’antic sistema general del català oriental, amb vuit elements tònics. Els elements constitutius del sistema tònic català són els següents:

+ anterior [i]

+ posterior [u]

[e]

[ə]1

+ oberta

[ɛ]

1

[o] [ɔ]

[a]

Només en mallorquí

Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 2

La reducció vocàlica En català, com en moltes altres llengües, les vocals que resten en posició àtona perden característiques articulatòries i convergeixen cap a uns pocs elements. Aquest fenomen es coneix amb el nom de reducció vocàlica, i és molt típic de les llengües que marquen prominentment la síl·laba tònica i alhora tenen un sistema tònic ric. Llengües com l’anglès, el francès o el portuguès presenten també aquesta característica. Així doncs, el sistema vocàlic àton es veu alterat pels processos fonètics de reducció vocàlica, i en resulta un sistema més reduït, més pobre que el sistema tònic. El sistema àton català Tots els dialectes catalans tenen reducció vocàlica, però no tots se’n veuen afectats de la mateixa manera. De moment, ens referirem només al català central, i deixarem la resta de sistemes àtons catalans en parlar de dialectologia. Per entendre-ho, fixeu-vos en els elements subratllats següents: Posició tònica [ˈi] difícil [ˈe] carrer [ˈɛ] cadena [ˈa] casa [ˈɔ] porta [ˈo] cançó [ˈu] únic

Posició àtona [i] dificultat [ə] carreró [ə] encadenar [ə] caseta [u] portal [u] cançoneta [u] unicitat

Com es pot comprovar, a la columna de l’esquerra hi ha set paraules amb set vocals tòniques diferents, però a la dreta tan sols hi ha tres elements vocàlics que corresponguin a les set vocals anteriors: [i], [ə], [u]. Així, el que en resulta és que les vocals més tancades no s’alteren, però les vocals obertes sí: [ˈe], [ˈɛ] i [ˈa] es neutralitzen en [ə] en posició àtona, i [ˈɔ] i [ˈo] es neutralitzen en [u].

+ anterior [i]

+ posterior [u] [ə]

+ oberta

+ tancada

D’això en resulta un sistema àton, en català central, com el següent:

Les semivocals i els diftongs Les vocals més tancades, [i] i [u], s’anomenen també vocals febles. Aquestes vocals, quan en determinats contextos topen amb una altra vocal, perden la seva característica vocàlica i deixen de ser nucli sil·làbic, i es transformen en el que s’anomena semivocal. Així, la semivocal corresponent a [i] es representa [j], i la corresponent a [u], [w]. Quan s’esdevé un d’aquests contexts, es parla de diftong. diftong Un diftong és per tant una vocal i una semivocal juntes, òbviament dins una mateixa síl·laba. En català, els contexts de diftong natural es produeixen sempre que topen una vocal seguida d’una vocal feble. Aquest diftong s’anomena diftong decreixent, decreixent i és el diftong típic del català. Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 3

Ara bé, de manera natural, en català una vocal feble seguida d’una altra vocal no forma diftong, sinó que totes dues vocals mantenen la seva capacitat per ser nucli sil·làbic, òbviament de dues síl·labes independents. Només en uns contexts molt determinats, una vocal feble seguida d’una altra vocal pot formar diftong. En aquest cas, el diftong s’anomena diftong creixent. creixent Aquests contexts són, de més a menys abundant: • A grups del tipus V + SV + V. El diftong que es forma en aquest cas és sempre creixent (ex: noia, ca-uen). •

A grups del tipus [k] o [ɡ] + SV + V. (Amb [k] només si s’escriuen amb qu). (pas-qua, ai-gua).

•

Una seqüència del tipus SV + V a principi absolut de mot (hiena, iogurt).

Tradicionalment, s’entén com a hiat dues vocals juntes, i que, per tant, com que són vocals, no formen diftong (recordeu que per formar-ne, una ha de ser semivocal). Ara bé, els hiats més remarcats són aquells que es produeixen en un context en què esperaríem un diftong. Un hiat en una d’aquestes circumstàncies sempre es marca ortogràficament. ELS SONS CONSONÀNTICS Els sons consonàntics, com ja s’ha exposat, es caracteritzen perquè l’aire, en el seu pas per l’aparell fonador, troba algun tipus d’impediment, per feble que sigui, per sortir a l’exterior. Precisament, les característiques pròpies de cada consonant, que permeten distingir-la de les altres, són el tipus d’obstacle que troben (mode d’articulació) i el lloc on troben aquest obstacle (punt d’articulació). El mode d’articulació El mode d’articulació es refereix al tipus d’obstacle amb què es troba l’aire en el seu pas per l’aparell fonador. Segons com sigui aquest obstacle, s’estableixen els modes d’articulació següent: • Sons oclusius: Són aquells en què es produeix una obstrucció total del pas de l’aire. Així, el flux d’aire roman interromput i la seva posterior sortida a l’exterior es produeix d’una manera violenta, que produeix una petita explosió (ex: papa, casa, dit...). •

Sons fricatius: En aquest tipus de sons, es produeix una constricció molt gran del pas de l’aire, però no arriba a ser total, de manera que queda un pas molt estret pel qual es força l’aire a passar. El fregament de l’aire en passar per aquest canal produeix el so fricatiu (ex: sol, caixa, fageda...).

•

Sons africats: Els sons africats tenen característiques dels dos anteriors, ja que es produeix una obstrucció total del pas de l’aire seguida d’un alliberament per un pas estret (ex: cotxe, dotze...). Aquests tres primers tipus de sons s’anomenen obstruents.

•

Sons nasals: La característica exclusiva d’aquests sons és que en ells l’aire surt pel nas, en lloc de sortir per la boca (ex: mama, canya, manar...).

•

Sons laterals: En aquest tipus de sons, la llengua es col·loca de tal manera que l’aire passa per un costat (ex: cala, calla...).

•

Sons bategants: En aquests sons, que en català compten amb un únic representant, es caracteritzen per una interrupció total, però molt breu, del pas de l’aire (ex: cara, mare...).

•

Sons vibrants: En aquests sons es produeix una successió contínua d’interrupcions del pas de l’aire. Com els anteriors, en català compten amb un únic representant (ex: carro, amor, roda...).

•

Sons aproximants: Aquests sons es caracteritzen per una relaxació molt gran de l’obstacle a superar, de tal manera que els articuladors s’aproximen, però no s’arriben a tocar. (ex: vagó, acabar, cadell...).

Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 4

El punt d’articulació El punt d’articulació es refereix al lloc de l’aparell fonador on es produeix l’obstacle característic de cada so consonàntic. Així, segons quin sigui aquest lloc, s’estableixen els següents punts d’articulació: •

Sons bilabials: En aquests sons, l’obstacle es troba entre els llavis superiors i inferiors (ex:

mare, pare...). •

Sons labiodentals: Aquests sons es produeixen amb la unió de les dents superiors amb el llavi inferior (ex: fi, vi...) (Només als dialectes que mantenen /v/)

•

Sons dentals: La constricció màxima, en aquests sons, es produeix a la part posterior de les dents incisives superiors (ex: dit, taula...).

•

Sons alveolars: Els alvèols són la zona del paladar des d’on neixen les dents incisives superiors. Els sons que s’articulen en aquest punt s’anomenen alveolars (ex: sabó, niu, ras...).

•

Sons prepalatals: El punt d’aproximació d’aquests sons se situa entre els alvèols i el centre del paladar (ex: caixa, germà...).

•

Sons palatals: Aquests sons tenen el seu punt d’articulació al sostre del paladar (ex: calla, canya...).

•

Sons velars: Finalment, els sons velars s’articulen a la part més interna de la boca, a la zona del paladar blan, altrament coneguda com vel del paladar, d’on en prové el nom (ex: casa, cinc, fang...).

Tot i que hi ha altres punts d’articulació possibles, en català només es troben els que s’acaben d’exposar. La sonoritat A la laringe s’hi troben uns petits músculs molt elàstics que tenen la possibilitat d’obstruir completament el pas de l’aire. Aquests músculs s’anomenen cordes vocals. Quan es produeix aquesta obstrucció, l’aire, en intentar passar, en força l’obertura, i això provoca una vibració que és amplificada a la resta d’aparell fonador. Els sons que es produeixen amb la vibració de les cordes vocals s’anomenen sons sonors, sonors i són la immensa majoria. Totes les vocals són sonores, i totes les consonants no obstruents també. Contràriament, els sons que es produeixen sense vibració de les cordes vocals s’anomenen sons sords. sords. sordes,, i Només les consonants obstruents (oclusives, fricatives i africades) tenen la possibilitat de ser sordes sempre que una consonant pot ser sorda, en té una d’equivalent sonora.

Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 5

Les consonants catalanes Atenent el punt i mode d’articulació i la sonoritat, es poden classificar les consonants pròpies –però no exclusives– del català a la següent taula: Oclusives Bilabials Labiodentals Dentals

Nasals

Laterals

Bategants

Vibrants

Aproximants

-

[m]

-

-

-

[β]

-

-

[ɱ]

-

-

-

-

-

-

-

[n̪]

[l̪]

-

-

[ð]

[s]

[z]

[ʦ]

[ʣ]

[n]

[l]

[ɾ]

[r]

-

-

[ʃ]

[ʒ]

[ʧ]

[ʤ]

[n̠]

[l̠]

-

-

-

-

-

-

-

-

[ɲ]

[ʎ]

-

-

-

[k]

[ɡ]

-

-

-

-

[ŋ]

-

-

-

[ɣ]

Sord

Sonor

Sord

Sonor

Sord

Sonor

Sonor

Sonor

Sonor

Sonor

Sonor

[p] [t]

Alveolars

-

Prepalatals

-

Palatals

-

Velars

Fricatives

Africades

[b]

-

-

-

-

[f]

[v]

[d]

-

-

Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 6

LES PRINCIPALS DISTRIBUCIONS AL·LOFÒNIQUES Tot i que en aquest curs no es fa una distinció clara entre fonètica i fonologia, cal parlar de canvis contextuals que afecten alguns fonemes, per la qual cosa, en determinades ocasions, caldrà fer ús del concepte de fonema. A més, no es farà cap anàlisi profunda de tots els al·lòfons catalans, puix sovint el detall s’escau més per a una transcripció estreta, allunyada dels objectius acadèmics del batxillerat. Més aviat es presentaran els processos fonològics més significatius: • L’ensordiment d’obstruents en posició final absoluta. • Les sonoritzacions d’oclusives. • Les sonoritzacions de fricatives. • L’aproximantització d’oclusives sonores. • Les assimilacions regressives /n/ i /l/. • La simplificació de codes complexes en posició final absoluta. • Les sensibilitzacions de consonants. • Contexts al·lofònics de bategant / vibrant. L’ensordiment d’obstruents finals En català, qualsevol so obstruent en posició final absoluta s’ensordeix de manera sistemàtica, encara que provingui d’un so sonor, i encara que la seva grafia es correspongui amb un so sonor: Femení Grafia

Calba Freda Groga Grisa Roja

Fonema /kálb+ə/ /fɾɛ́d+ə/ /ɡɾɔ́ɡ+ə/ /ɡɾíz+ə/ /rɔ́ʒ+ə/

So [ˈkalβə] [ˈfɾɛðə] [ˈɡɾɔɣə] [ˈɡɾizə] [ˈrɔʒə]

Masculí Grafia

Calb Fred Groc Gris Roig

Fonema /kálb/ /fɾɛ́d/ /ɡɾɔ́ɡ/ /ɡɾíz/ /rɔ́ʒ/

So [ˈkalp] [ˈfɾɛt] [ˈɡɾɔk] [ˈɡɾis] [ˈrɔʧ]

Les sonoritzacions d’oclusives A l’apartat anterior s’ha especificat que les oclusives, en posició final, s’ensordeixen sempre. Ara bé, quan una oclusiva en coda entra en contacte, per fonètica sintàctica, amb qualsevol consonant sonora, se sonoritza. Alerta! La sonorització no es produeix si entra en contacte amb una vocal! Comproveu la realització dels exemples següents:

Fred intens: [ˌfɾɛ.tin̪.ˈtɛns], però fred viu: [ˌfɾed.ˈbiw] Groc apagat: [ˌɡɾɔ.kə.pə.ˈɣat], però groc verdós: [ˌɡɾɔɡ.bər.ˈðos] Les sonoritzacions de fricatives i africades Com ja s’ha exposat, les fricatives i africades, en ser obstruents, s’ensordeixen sistemàticament en posició final absoluta. Però com s’esdevé amb les oclusives, també pateixen processos de sonorització sempre que, que, estant en coda, entren en contacte amb qualsevol so sonor, tant si és vocàlic com consonàntic. Alerta, perquè la sonorització d’oclusives no es produeix si entren en contacte amb una vocal! Exemples: Gas: [ˈɡas]; gas inert: [ˌɡa.zi.ˈnɛr]; gas verinós: [ˌɡaz.βə.ɾi.ˈnos] Dibux: [di.ˈβuʃ]; dibux artístic: [di.ˌβu.ʒər.ˈtis.tik]; dibuix lineal: [di.ˌbuʒ.li.ne.ˈal]

Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 7

L’aproximantització d’oclusives sonores Les oclusives sonores, [b], [d] i [ɡ], no sempre mantenen el seu mode d’articulació oclusiu, sinó que en determinats contexts fonètics presenten una relaxació que fa que els òrgans fonadors s’aproximin, però no arribin a interrompre el pas de l’aire, per la qual cosa el so deixa de ser oclusiu per esdevenir aproximant. Les equivalents aproximants de les tres oclusives sonores són [β], [ð] i [ɣ] respectivament. Tot i que l’aproximantització és un fenomen general a tots els dialectes catalans, no els afecta tots de la mateixa manera, i fins i tot, dins un mateix dialecte, hi ha molta variació idiolectal, en funció del grau de relaxació del parlant, bàsicament. Per establir, per tant, els contexts en què es produeix el fenomen, s’especifiquen els més generals, tot i que cal tenir present que en determinats contexts també es pot trobar una realització aproximant. En definitiva, els contextos que es presenten tot seguit són més aviat convencionals. El que és ben segur és que només presenten aproximantització les oclusives que es troben en obertura sil·làbica. Per tant, la primera condició perquè es produeixi el fenomen és que l’oclusiva es trobi a principi de síl·laba. Aquesta condició és necessària, però no suficient. suficient Ara bé, per mor que el fenomen és bastant habitual, resulta més fàcil establir quan NO es produeix. Per tant, es pot dir que les oclusives sonores SÓN SEMPRE APROXIMANTS, QUAN ESTAN EN OBERTURA SIL·LÀBICA, EXCEPTE QUAN: • Es troben en posició inicial absoluta. • Van darrere un so oclusiu o nasal. • Van darrere un so amb el seu mateix o molt pròxim punt d’articulació. Exemples:

Acabar [ə.kə.ˈβa] Beure [ˈbɛw.ɾə] Tomba [ˈtom.bə] Advocat [əb.bu.ˈkat] -

Didal [di.ˈðal] Donar [du.ˈna] Hisenda [i.ˈzen̪.də] Addició [əd.di.si.ˈo] Caldera [kəl̪.ˈde.ɾə]

Fregar [fɾə.ˈɣa] Guillem [ɡi.ˈʎem] Fangar [fəŋ.ˈɡa] Rep guix [rɛb.ˈɡiʃ] -

Finalment, cal tenir molt present que els grups /bl/ i /ɡl/, en posició posttònica i derivats, tendeixen a realitzar-se [bbl] i [ɡɡl]: poble [ˈpɔb.blə], regla [ˈreɡ.ɡlə]. En pronúncies estandarditzadores cal evitar pronúncies del tipus [ˈpɔp.plə] o [ˈpɔ.βlə]. En altres contexts, el més general és una realització sistemàtica com les descrites anteriorment: problema [pɾu.ˈβlɛ.mə], joglar [ʒu.ˈɣla]. Les assimilacions progressives de /n/ i /l/ En català hi ha tres fonemes nasals, /m/, /n/ i /ɲ/. Cal centrar l’atenció en /n/. Aquest fonema, en posició de coda, coda adopta SEMPRE el punt d’articulació de la consonant que la segueix:

Fan broma [fam.ˈbɾo.mə] S’enfada [səɱ.ˈfa.ðə] Fan deures [fan̪.ˈdɛw.ɾəs] Fan soroll [ˌfan.su.ˈɾoʎ] Fan xurros [faṉ.ˈʃu.rus] Fan llenya [faɲ.ˈʎe.ɲə] Fan grups [faŋ.ˈɡɾups] Quant a /l/, s’assimila al punt d’articulació de la consonant amb què entra en contacte quan és dental, prepalatal o palatal: El dit [əl̪.ˈdit] El xarop [əḻ.ʃə.ˈɾɔp] El llamp [əʎ.ˈʎam]

Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 8

La simplificació de codes complexes Les codes sil·làbiques poden estar formades per més d’un element. Ara bé, normalment algunes d’aquestes codes se simplifiquen en posició final absoluta, tot i que no ho fan en totes les varietats del català. En principi, els grups que se simplifiquen més habitualment són els que presenten dos elements amb el mateix punt d’articulació, d’articulació és a dir, els grups [n̪t], [mp], [rt], [ŋk], [l̪t] i [st]. Cal tenir present que al grup [ŋk], la nasal manté el seu punt d’articulació:

Pont [ˈpɔn] Cinc [ˈsiŋ]

Camp [ˈkam] Alt [ˈal]

Fort [ˈfɔr] Trist [ˈtɾis]

Les sensibilitzacions de consonants En ocasions, un element consonàntic que s’ha elidit se sensibilitza, és a dir, es torna a realitzar. Aquest contexts es produeixen quan l’element va seguit d’una vocal per fonètica sintàctica, o a un verb en infinitiu seguit d’un pronom feble. Cal tenir present, però, que algunes d’aquestes sensibilitzacions són més ortològiques que reals. Així, prenent com a base els exemples anteriors, en resulten, amb moltes variacions dialectals i idiolectals,

Pont estret [ˌpɔn̪.təs.ˈtɾɛt] Fort amor [ˌfɔr.tə.ˈmor] Alt i prim [ˌal̪.ti.ˈpɾim]

Camp obert [ˌkam.pu.ˈβɛr] Cinc amics [ˌsiŋ.kə.ˈmiks] Trist i moix [ˌtɾis.ti.ˈmoʃ]

Anar [ə.ˈna], però anar-hi [ə.ˈna.ɾi]

Collir [ku.ˈʎi], però collir-ho [ku.ˈʎi.ɾu]

Contexts al·lofònics de bategant / vibrant En català central, la realització més normal es correspon amb [r]. En general, es pot dir que [ɾ] només pot aparèixer entre vocals o darrere oclusiva o aproximant. En qualsevol altre context, es realitza [r]:

Cara [ˈka.ɾə] Prou [ˈpɾɔw]

braç [ˈbɾas] nodrir [nu.ˈðɾi] creu [ˈkɾɛw]

tro [ˈtɾɔ] Gris [ˈɡɾis]

Però,

Amor [ə.ˈmor]

artista [ər.ˈtis.tə]

roig [ˈrɔʧ]

Fonètica – Llengua Catalana i Literatura – 2n Batxillerat – Salesians Horta - 0809

Pàgina 9