75723069 Llati 4 ESO Llibre Barcanova

4t ESO

Llatí Anna Torrent Fina Vilanova

Índex U NITAT 1

6

LLENGUA LLATINA: De l’indoeuropeu al llatí . . . . . 8 DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: Roma, mestressa de mig món . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 PARLEM EN LLATÍ: Mots catalans de procedència llatina. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 DE PART DELS DÉUS: Amors i amorets . . . . . . . . . 34

U NITAT 2

40

LLENGUA LLATINA: L’evolució del llatí . . . . . . . . . . DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: Tots el camins porten a Roma. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . PARLEM EN LLATÍ: Topònims d’origen llatí. Gentilicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . DE PART DELS DÉUS: Històries d’amor . . . . . . . . .

U NITAT 3

U NITAT 5

146

LLENGUA LLATINA: La tercera declinació. . . . . . . . DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: Oci, festes i tradicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . PARLEM EN LLATÍ: Matemàtiques, química i… llatí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . DE PART DELS DÉUS: Les forces del destí . . . . . .

U NITAT 7 62 68

76

148 154 160 164

170

LLENGUA LLATINA: Els adjectius de la tercera declinació i el futur d’indicatiu . . . . . . . DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: Botigues i mercats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . PARLEM EN LLATÍ: La salut de les persones i dels animals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . DE PART DELS DÉUS: El món dels morts . . . . . . .

172 178 184 188

81 90 93

98

LLENGUA LLATINA: La 2a declinació i el gènere neutre. El present d’indicatiu . . . . . . . . DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: Viure en societat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . PARLEM EN LLATÍ: Mots i expressions catalanes amb component Mitològic . . . . . . . . DE PART DELS DÉUS: Els raptes de la mitologia clàssica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

U NITAT 6

51

74

LLENGUA LLATINA: El llatí, una llengua flexiva . . . . DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: Política i dret romans. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . PARLEM EN LLATÍ: Prefixos, sufixos i radicals llatins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . DE PART DELS DÉUS: Perseu i Andròmeda . . . . . .

U NITAT 4

42

PARLEM EN LLATÍ: Lèxic sobre el calendari i el temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 136 DE PART DELS DÉUS: Éssers prodigiosos . . . . . . . 140

100 106

U NITAT 8

194

LLENGUA LLATINA: La quarta i cinquena declinació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: La transmissió de la cultura clàssica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . PARLEM EN LLATÍ: Abreviatures i expressions catalanes amb contingut Clàssic. . . . . . . . . . . DE PART DELS DÉUS: Els orígens de la humanitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

196 202 210 214

114

U NITAT 9 119

124

LLENGUA LLATINA: Els adjectius llatins. L’imperfet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126 DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: Viure en família . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131

220

LLENGUA LLATINA: Un repàs a tot el curs. . . . . . . DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT: Novel·les i contes d’avui recorden el món clàssic. . . . . . . PARLEM EN LLATÍ: Llatinismes . . . . . . . . . . . . . . DE PART DELS DÉUS: Joventut i bellesa . . . . . . . .

A PÈNDIX

222 228 238 244

249

COM S’ESTRUCTURA UNA UNITAT Les dues primeres pàgines estan lligades per una fotografia relacionada amb el nucli temàtic de la unitat. Breu text introductori del contingut de la unitat.

Enumeració dels objectius didàctics de la unitat.

El contingut de la unitat està estructurat en cuatre apartats monotemàtics, amb els subapartats corresponents. Llengua llatina: apartat que en cada unitat presenta les nocions de morfologia i sintaxi del llatí.

Paraules en negreta: identifiquen els conceptes que cal retenir.

4 Quadres de declinacions i de conjugacions.

Consells pràctics per iniciar-se en la traducció de textos llatins.

En cada apartat es presenten activitats numerades, destinades a consolidar els continguts. Al final de cada unitat hi ha una pàgina d’activitats d’avaluació sobre el contingut de la unitat.

L’apartat Llengua llatina incorpora un segon bloc específic d’activitats de reforç o d’ampliació .

Vocabulari: les activitats orientades a interpretar textos llatins, van acompanyades de vocabulari per facilitar l’exercici.

En l’apartat Del món clàssic a l’actualitat es presenten els continguts d’història de la Roma antiga i de cultura i formes de vida quotidiana.

Sabies què...?: amplia el contingut de l’apartat amb curiositats sobre el tema.

Recorda: reforça conceptes importants i bàsics.

En l’apartat Parlem en llatí es treballen aspectes concrets que il·lustren l’origen llatí de la nostra llengua.

Fotografies, mapes, dibuixos i textos que formen part del contingut.

L’apartat De part dels déus es destina a presentar personatges de la mitologia romana, cada un d’ells il·lustrat amb una de les representacions artístiques que se n’ha fet al llarg de la història.

Al web de l’editorial www.espaibarcanova.cat hi trobareu enllaços que us adreçaran a webs de diversos museus per poder veure les obres d’art relacionades.

Sota l’epígraf Altres obres relacionades, es proposen altres títols i autors que han representat el mateix personatge.

5

1 t a t i n U

6

Aquesta primera unitat exposa la realitat lingüística d’Europa, fent atenció especial a les llengües derivades del llatí. S’estudien també les diferents etapes d’aquesta llengua. El tema de cultura tracta sobre l’expansió de Roma per tot Europa, el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Estudiarem com els romans van organitzar aquest gran imperi en províncies i veurem les principals construccions urbanístiques i arquitectòniques d’època romana. Encetem l’apartat de lèxic amb l’estudi dels mots que ens han arribat del llatí en funció dels canvis fonètics que han sofert. Veurem també el paper del llatí a l’hora de crear nous conceptes científics i tècnics. L’últim apartat el dediquem a la influència que ha exercit la mitologia clàssica en l’art. Ens centrarem en una de les deesses que més s’ha pintat i esculpit de tots els temps: Venus, la deessa de l’amor.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Conèixer l’origen comú de la major part de les llengües europees. 2. Estudiar les etapes d’evolució de la llengua llatina. 3. Conèixer l’expansió dels romans per Europa, el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. 4. Reconèixer les principals restes arqueològiques de l’època romana. 5. Despertar una motivació personal en la conservació d’aquesta herència arquitectònica que ens ha deixat el poble romà. 6. Reconèixer l’herència lingüística del llatí en la nostra llengua a partir dels mots patrimonials i els cultismes.

7. Conèixer els principals canvis fonètics que han experimentat els mots llatins en la seva evolució al català.

8. Reconèixer la mitologia clàssica com a font d’inspiració de manifestacions artístiques de tots els temps.

7

Amfiteatre d’El -Djem, a Tunísia.

1 t a t i Un 1. De l’indoeuropeu al llatí 1.1. Les llengües del món T’has preguntat mai quantes llengües es parlen al món? D’on ve la teva llengua? Quines foren les primeres llengües? Totes aquestes preguntes tenen resposta, encara que sovint sigui una resposta incerta, atesa la poca informació de què disposen els historiadors de la llengua. Actualment es parlen més de 5000 llengües al món, algunes amb molts parlants, altres en canvi amb pocs. Moltes d’aquestes llengües no són totalment independents i diferents d’altres, sinó que hi tenen semblances. Aquestes similituds fan que la majoria de les llengües puguin agrupar-se en famílies lingüístiques*.

VOCABULA

RI

Família lingüística. Anomenem així un conjunt de llengües que tenen un origen comú i unes semblances evidents. Cada família es divideix en subfamílies, de manera que podem establir l’arbre genealògic de les llengües.

Algunes famílies lingüístiques – família indoeuropea (grec, anglès, rus...) – família altaica (mongol, manxú...) – família caucàsica (georgià, txetxè, ubikh...) – família afroasiàtica (àrab, hebreu, somali...) – etc.

8

SABIES QUE...?

Com pots veure en el quadre, al món hi ha diverses famílies lingüístiques, però ara ens centrarem en la família indoeuropea.

1.2. Les llengües indoeuropees A partir del segle XVIII alguns lingüistes van adonar-se que existien diverses coincidències entre algunes llengües de l’Índia, com el sànscrit, i algunes llengües europees. Van comprovar, també, aquestes semblances amb diverses llengües perses, com l’avèstic. A partir de la comparació d’aquestes llengües van determinar que un bon nombre de les llengües d’Europa i algunes llengües d’Àsia formaven part d’una mateixa família lingüística. Vegem-ne un exemple comparant aquests dos mots: Mare

Pare

Sànscrit

matar

pita

Llatí

mater

pater

Grec

meter

pater

Gòtic

muoter

fadar

Al segle XIX, el lingüista Franz Bopp (1791-1867) va publicar la seva teoria d’una família lingüística anomenada indoeuropea, que tenia una llengua originària comuna anomenada indoeuropeu. Com que no se n’han trobat testimonis escrits, es tracta d’una llengua hipotètica que els estudiosos han aconseguit formular a partir de l’estudi de les característiques de totes les llengües indoeuropees.

Hi ha algunes llengües aïllades que no formen part de cap de les famílies lingüístiques conegudes. Una d’aquestes llengües és l’èuscar o basc, una de les llengües més antigues d’Europa, i fins i tot del món, que no té relació amb cap altra.

L LENGUA LLATINA L’indoeuropeu es parlava cap al tercer mil·lenni abans de Crist al centre d’Europa i a les estepes de Sibèria. Aquesta llengua era parlada per una sola comunitat: la dels pobles indoeuropeus que vivien en aquests territoris. Tenim pocs coneixements sobre aquests pobles. Al llarg del temps aquests pobles van emigrar cap a altres zones, fet que es coneix amb el nom de diàspora*. Aquesta diàspora va comportar-ne el desmembrament en diversos grups que es van dirigir a zones diferents i ben allunyades. Així, alguns van anar cap a l’Índia, l’Àsia Menor, Grècia, Itàlia, el nord d’Europa, etc.

VOCABULA

RI

Diàspora. Dispersió d’un grup ètnic fora del seu lloc originari.

germ ànics

OCEÀ s

ltic

AT L À N T I C

bà

ha

ris

es

la

us

tok

indoirànics

germà nics celtes

armen

is

MAR CÀSPIA

grecs

MAR NEGRA

ics

alb

iràn

an e

so s

itàlics

hi tit

es

9

nis

perses

arme

MAR MEDITERRÀNIA

Podem afirmar que cap al 1000 aC els pobles indoeuropeus ja s’havien disgregat totalment. Aquesta diàspora va comportar que l’indoeuropeu es dividís, també, en diferents branques, les llengües indoeuropees. Aquesta família de llengües indoeuropees ha anat evolucionant al llarg del temps fins a conformar un gran nombre de les llengües actuals: Indoeuropeu Llengües indoeuropees llengües indoiràniques llengües índies

llengües iràniques

bengalí hindi urdú romaní (parlars gitanos)

afganès kurd persa tadjik

llengua grega

llengües germàniques

llengua albanesa

llengües eslaves

llengües bàltiques

llengües celtes

llengua armènia

grec

alemany anglès danès feroès islandès neerlandès noruec suec

albanès

bielorús búlgar eslovac eslovè macedoni polonès rus serbocroat txec ucraïnès

letó lituà

bretó escocès gal·lès irlandès

armeni

llengües itàliques (llatí) castellà català francès gallec italià occità portuguès romanès retoromànic sard

1 t a t i Un AC T I V I TAT S 1.1. Digues si són vertaderes o falses aquestes afirmacions:

1.7. Respon aquestes preguntes:

a) No sabem exactament el nombre de llengües que existeixen al món. b) Existeixen quatre famílies lingüístiques que agrupen totes les llengües del món. c) A partir del segle XVI els lingüistes s’adonaren que hi ha semblances entre llengües de diverses regions. d) L’indoeuropeu és una llengua hipotètica de la qual no en tenim testimonis. e) El poble indoeuropeu se situava al centre d’Europa i a les estepes de Sibèria.

a) En quina època es parlava la llengua indoeuropea? b) Què és la diàspora dels pobles indoeuropeus? c) En quin moment l’indoeuropeu es va desintegrar en diverses llengües? 1.8. L’èuscar es parla al País Basc i té mig milió de par-

lants. Té unes característiques que la fan molt especial, des del punt de vista lèxic i també fonètic. Però com que segur que coneixes alguns mots en basc, comprova-ho tu mateix, omplint aquesta taula: Nom propi

1.2. Defineix què és una família lingüística.

Plat de cuina típic

1.3. Classifica les llengües següents en un dels grups lin-

Topònim

güístics que tens més avall: albanès, alemany, irlandès, bengalí, txec, rus, bretó, suec, francès, macedoni, occità, anglès, afganès, grec, noruec, letó.

Esport típic Adéu Policia autonòmica President govern basc

10

indoirànic

germànic

eslau

bàltic

cèltic

grec

itàlic

albanès

1.9. Comprova tu mateix que el basc no té semblances

1.4. Digues quina és la llengua intrusa en cada sèrie:

a) Kurd, hindi, urdú, armeni b) Búlgar, eslovac, lituà, eslovè c) Albanès, serbocroat, txec, bielorús d) Italià, polonès, francès, portuguès 1.5. Busca informació sobre el lloc on es parlen oficial-

ment les llengües que tens a sota i sobre el seu nombre de parlants: letó, sard, bretó, neerlandès, occità, islandès, urdú, rus, gal·lès, armeni. 1.6. Relaciona cada llengua de la columna de l’esquerra

amb la de la columna de la dreta amb la qual tingui un parentiu més proper. escocès portuguès polonès gallec persa islandès alemany bielorús català romanès letó danès lituà kurd

amb el català ni amb el castellà completant la taula de sota amb els mots bascos corresponents. etxe, haurride, behi, aita, gazte, zahar, ama, gizaki. Català

Castellà

pare

padre

mare

madre

casa

casa

jove

joven

germà

hermano

home

hombre

vell

viejo

vaca

vaca

Basc

L LENGUA LLATINA 1.3. El llatí De totes aquestes llengües indoeuropees, ens centrarem en les llengües itàliques. Poc abans de l’any 1000 aC, diversos pobles indoeuropeus arribaren a la península Itàlica i es van establir en diferents zones. Eren pobles independents que parlaven una llengua d’origen indoeuropeu, però ja amb grans diferències. Així, quan es fundà la ciutat de Roma l’any 753 aC, a Itàlia es parlaven diverses llengües entre les quals hi havia el llatí. Aquesta llengua va tenir una evolució substancialment diferent a les altres llengües itàliques. Mentre aquestes últimes ni tan sols no es van expandir sinó que van desaparèixer, el llatí es va estendre i va ocupar tota la península Itàlica, fet que va anar molt lligat a la política dominant i imperialista de Roma. Així, quan un territori era conquerit pels romans, en poc temps passava a parlar la llengua llatina i a abandonar la seva pròpia llengua. Aquest augment de parlants del llatí va ser gradual, i al segle II dC, moment de màxima expansió de l’Imperi romà, el llatí es parlava des de la mar Càspia fins a la península Ibèrica, i des de Britània fins a Egipte. És fàcil d’imaginar que, al costat de les diferències geogràfiques, també hi havia diferències entre el llatí de les diverses zones. Podríem dir que el llatí parlat per un habitant d’Hispània tenia variants respecte al llatí d’un habitant d’Egipte. Etapes del llatí Els romans, a més d’expandir-se per tot l’Imperi i abastar una zona molt extensa i diversa, també van romandre en els territoris ocupats durant molt temps. Això va comportar que el llatí s’estengués per tot el territori i que aquest anés evolucionant al llarg del temps. Així, no era igual el llatí del segle VI aC que el llatí del segle IV dC, per posar un exemple. L’evolució de les llengües és un fet habitual i evident en la història de qualsevol llengua, ja sigui antiga o actual. En el cas del llatí podem fer la classificació cronològica següent: a) Llatí arcaic (des dels orígens fins al segle II aC). Aquest període abasta des dels primers testimonis no literaris, escrits en objectes quotidians (segle VI aC), fins als primers textos literaris (segles III - II aC). El llatí arcaic va rebre les influències de la cultura i la llengua grega. b) Llatí clàssic (segle I aC – segle I dC). Es tracta d’un llatí plenament consolidat que representa el moment de màxima esplendor de la literatura llatina. En llatí clàssic van escriure els millors autors llatins, com Virgili, Ovidi, Livi, Ciceró, i molts d’altres. c) Llatí postclàssic (segles I-II dC). Durant aquesta etapa va continuar havent-hi grans escriptors en llengua llatina, però utilitzaven un llenguatge molt farcit de termes populars, arcaics, girs gramaticals, és a dir, una llengua molt barroca. Al segle II dC acabà la gran època de la literatura llatina.

Llengües de la península Itàlica llatí osc umbre etrusc (llengua no indoeuropea) grec (llengua indoeuropea, però no itàlica)

11

Estela funerària romana del segle II aC amb una inscripció.

1 t a t i Un

12

d) Llatí tardà (del segle III al segle VII). Aquest període començà en el moment en què va finalitzar la gran època de la literatura llatina i arribà fins al moment en què el llatí va deixar de ser una llengua parlada. Aquest fet no es va manifestar al mateix temps en tot el territori romà, sinó que podem trobar-hi una variació de dos segles (600-800 dC). e) Llatí medieval (del segle VIII al segle XIV). Es tractava d’un llatí que ja no es parlava, perquè havien aparegut les llengües romàniques que eren les que utilitzava la majoria de la població. Tot i així, el llatí no desaparegué, sinó que esdevingué una llengua de cultura: en aquella època qualsevol persona que volgués tenir accés a la cultura havia de saber llatí, a més de la llengua materna. Va passar a ser una llengua de cultura fins i tot en territoris que no havien format part de l’Imperi romà, com ara Polònia, Noruega, Hongria, Islàndia, etc. I podem dir que, en aquella època, Europa sencera escrivia en llengua llatina. f ) Llatí humanístic (a partir segle XV). Els humanistes van reprendre el llatí per comunicar-se tant en l’àmbit parlat com escrit. Aquests pretenien imitar els autors llatins de l’època clàssica. g) Neollatí (o llatí del segle XXI). Actualment, diferents associacions pretenen rellançar el llatí com a llengua viva de comunicació entre els pobles. A aquesta empresa s’hi ha sumat la revista Latinitas, i també el Vaticà, que utilitza el llatí en els seus documents oficials. Per posar-se al dia, un seguit d’experts han introduït 15 000 noves paraules al llatí, per poder descriure el món actual. Han afegit mots tecnològics, esportius, socials, etc. Fixa-t’hi: OVNI: Res inexplicata volans Wagon lit: Currus dormitorius Whisky: Vischium

Solter: Solitarius Slalom: Descensio flexuosa Iceberg: Nataris mons glacialis

SABIES QUE...? Els humanistes són persones partidàries del corrent anomenat humanisme, que propugna un retorn a la cultura grecoromana, en tots els àmbits, com la literatura, la filosofia, etc. L’humanisme col·loca l’ésser humà al centre de l’univers.

Monestir de Poblet.

L LENGUA LLATINA Un llatí per a cada moment Partint de la realitat social que ens indica que les comunitats no són homogènies, sinó que existeixen elements diferenciadors, i que els parlants tenim la capacitat d’adaptar-nos a realitats diferents, podem dir que la societat romana no era una excepció. Així, al costat d’unes etapes cronològiques de la llengua llatina, podem observar diferents llatins en funció de la circumstància de l’individu. No era el mateix el llatí que parlava un camperol de les províncies que el d’un funcionari de l’Imperi que vivia a Roma; tampoc era igual el llatí que parlava un soldat destinat a un territori allunyat de Roma, que el d’un mestre. La diferència principal i més important –però no l’única–, entre els diversos llatins és la del llatí culte i el llatí col·loquial. a) Llatí culte. També s’anomena llatí literari o llatí escrit, ja que és el que utilitzaven els escriptors i els mestres d’escola. Era el llatí oficial, el que s’utilitzava en l’Administració. Aquest tipus de llatí era estricte amb les normes gramaticals, força rígid i no va patir gaires alteracions ni variacions al llarg de la seva existència. Si el comparéssim amb el català, seria el català literari, és a dir, el que llegim en els llibres, en la premsa escrita, el que escoltem en les notícies de les televisions o ràdios, el català que segueix les normes de gramàtica vigents. b) Llatí col·loquial. Molt sovint se l’identifica amb el llatí vulgar o el llatí parlat. Al costat del llatí culte, coexistia un llatí parlat per la gent del carrer, per les classes més populars, que prescindia de les normes gramaticals. Era un llatí molt viu, espontani, que contínuament innovava i que evolucionà ràpidament. D’aquesta evolució popular del llatí col·loquial van sorgir les diverses llengües romàniques. Fent la mateixa comparació anterior, també podríem parlar d’un català parlat que es diferencia substancialment del de la premsa. Aquest català familiar i quotidià canvia molt ràpidament i és el que marca el camí i l’evolució de la nostra llengua.

AC T I V I TAT S 1.10. Per quines raons els pobles conquerits pels ro-

mans abandonaren la seva llengua i aprengueren llatí?

1.12. En quin estat actual el llatí està considerat llengua oficial?

1.11. Digues l’etapa del llatí que correspon a cada una

1.13. Ordena cronològicament aquestes etapes del llatí:

d’aquestes característiques: a) El llatí esdevé una llengua de cultura i ciència. b) Els testimonis que tenim del llatí no són literaris, sinó que els trobem en objectes quotidians. c) El llatí deixa de ser una llengua parlada. d) El llatí intenta recuperar el seu paper com a mitjà de comunicació i imita el llatí clàssic. e) Llatí amb característiques populars i arcaismes.

llatí postclàssic / llatí tardà / llatí clàssic / llatí humanístic / llatí arcaic / llatí medieval 1.14. Defineix els conceptes de llatí culte i llatí col·lo-

quial. 1.15. Escriu alguns mots o expressions catalanes de la llengua quotidiana o col·loquial.

13

1 t a t i Un 2. Roma, mestressa de mig món 2.1. Origen i enfortiment de Roma durant la Monarquia RECORDA

Turons Roma de Ròmul Muralla de Servi Tul·li (s. IV aC)

Nord

Quirinal Viminal

Camp de Mart Tí

a

u Ri r be

Capitoli

m ca

im ax

a

clo

14

La ciutat de Roma va ser fundada el 753 aC a la península Itàlica, concretament a la regió del Laci. Aquesta era una zona bona per a l’assentament humà per diverses raons: d’una banda, tenia una bona posició estratègica perquè era al centre de la península Itàlica –cosa que li permetia controlar-ne tot aquell territori– i també al centre de la Mediterrània i, per tant, gaudia d’una bona posició de control; d’altra banda, era un terreny fèrtil per la proximitat del riu Tíber, la qual cosa va propiciar que els primers pobladors practiquessin l’agricultura i la ramaderia. A més, el riu Tíber –navegable per als vaixells de l’època–, els permetia arribar ràpidament fins al mar, que era tan sols a vint quilòmetres. Amb aquestes condicions favorables va sorgir un assentament humà batejat amb el nom de Roma i que era el resultat de la unió d’uns poblats situats en set turons i separats per zones pantanoses, que habitaven en cabanes i vivien de l’agricultura i la ramaderia. Durant aquesta època, anomenada Monarquia (753 aC – 509 aC), perquè la ciutat era governada per un rei, Roma va passar de ser un petit poblat a esdevenir una ciutat ben consolidada. La prosperitat d’una nova ciutat com Roma va tenir com a conseqüència un augment demogràfic important, ja que molts habitants de poblats propers s’hi instal·laven a la recerca de noves oportunitats. L’ampliació de la ciutat va donar pas a la formulació de les primeres lleis, a fi de garantir el seu bon funcionament i la convivència dels seus habitants.

Fòrum Esquilí

Palatí Celi Aventí

Mar Tirrena a 20 Km

Segons la llegenda, el fundador de Roma va ser Ròmul, un dels dos germans bessons abandonats al riu Tíber perquè morissin, ja que eren néts del rei destronat Numitor. Però aquests van ser salvats i alimentats per una lloba i criats per un pastor que els va adoptar com a fills. Quan van ser grans, van descobrir el seu origen i, feliços de la seva sort, van voler fundar una ciutat al mateix lloc on temps enrere la lloba els havia salvat. Els dos germans es van barallar pel regne de la ciutat i Ròmul va matar el seu germà. Aleshores es va proclamar rei de Roma.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 1.16. Quines altres civilitzacions hi havia en el moment

1.18. Cita el nom dels set turons que envoltaven l’anti-

de la fundació de Roma? Busca informació sobre els pobles de sota i digues quins van coexistir amb els romans: mesopotàmic, xinès, inca, egipci, fenici, indi, maia, iber, grec.

ga ciutat de Roma.

Prati Città del Vaticano

Borgo Ponte Parione Regola

i vis no ia do st u L lu l Sa Castro Pretorio na n lo i Co rev T

Campo Marzio

Pigna

S. Angelo

Monti

am

C

Esquilino

lli

te pi

Quan l’estat va haver augmentat amb aquest gran desenvolupament i amb tanta quantitat de persones, va esdevenir difícil distingir el que era correcte del que no ho era i van sorgir delictes clandestins. Per això es va edificar al fòrum una presó, aixecada al mig de la ciutat, per fer por a l’audàcia que anava en augment. Sota el govern d’aquest rei no sols va créixer la ciutat, sinó també el territori i els seus límits. Es va unir el bosc Mesi al dels Veios i es va estendre el domini fins al mar; a la desembocadura del Tíber es va fundar la ciutat d’Òstia, i a prop es van fer unes salines.

distribuïda en districtes o barris, i senyala aquells que mantenen el nom d’algun dels turons de l’antiga ciutat.

S. Eustachio

1.17. Llegeix aquest text de Tit Livi, un historiador romà que va explicar l’origen de la ciutat i el seu desenvolupament, i contesta les preguntes de més avall:

1.19. Fixa’t en aquest mapa del centre de l’actual Roma,

Trastevere Ripa (Aventino)

Celio

San Saba Testaccio

TIT LIVI, Els orígens de Roma, La Magrana

a) Quins perills va suposar per a Roma l’augment de la població? Com ho van solucionar? b) Què és el fòrum?

15 1.20. Quins factors van afavorir el poblament del centre del Laci?

2.2. Expansió durant la República Durant el període de la República, (509 aC - 27 aC), Roma va experimentar un creixement molt gran. Aquella petita ciutat assentada entre set turons va convertir-se en la senyora de la Mediterrània. La conquesta d’Itàlia La mentalitat expansionista dels romans va fer que, després d’aconseguir una ciutat forta i pròspera dins la regió del Laci, volguessin apoderar-se de tota la península Itàlica. Així, van començar pels pobles i les regions més properes. A algunes les convencien que s’unissin a Roma gràcies a aliances pacífiques, però les que s’hi resistien eren conquerides mitjançant la força. Després d’apoderar-se del centre de la península, Roma emprengué la conquesta del nord i aconseguí sotmetre la regió d’Etrúria. Seguidament conquerí el centre-sud, en derrotar els habitants de la regió dels samnites.

1 t a t i Un Primera expansió Segona expansió Tercera expansió

GALS LÍGU

RS M A RI RÚ

CÒRCEGA

AR

CÈ PI A I BR ÚM

ET

Encara restava lliure del domini romà el sud de la península Itàlica, que rebia el nom de Magna Grècia, ja que estava format per una gran quantitat de colònies que els grecs hi havien fundat per establir tractes comercials al llarg de la mar Mediterrània. Roma va aconseguir apoderar-se de tota la Magna Grècia quan va conquerir la rica i important ciutat grega de Tàrent. Aquesta ciutat, tot i rebre ajut militar d’algunes ciutats de la Grècia continental, no va poder suportar l’envestida de Roma, que va esdevenir, així, la ciutat amb més poder de la península Itàlica.

AD

RI

IC

LACI

SA

Roma

A

MN

VO

LS

I AP

CO

ÚL IA IA

S

M

AR

SARDENYA

ÀT

N CÀ

TI R

LU

RE

Tàrent

16

Cartago

Via Appia, que comunicava Roma amb el sud de la península Itàlica.

El domini de la Mediterrània. L’organització en províncies Després d’aconseguir el control de la península Itàlica, Roma va voler ser la ciutat més poderosa de tota la Mediterrània. En aquella època, Cartago, una ciutat situada al nord d’Àfrica, a l’actual Tunísia, exercia el seu poder militar i comercial a la Mediterrània occidental. L’enfrontament entre Roma i Cartago, que pretenien dominar la Mediterrània totes dues, era inevitable. Així van esclatar les Guerres Púniques, que pels romans foren el primer conflicte bèl·lic més enllà de les fronteres de la península Itàlica. Aquestes guerres entre cartaginesos –a qui els romans anomenaven púnics– i romans van tenir diverses fases: • Primera Guerra Púnica: Els romans vencen i s’apoderen de Sicília, Còrsega i Sardenya. • Segona Guerra Púnica: Els romans vencen i s’apoderen de part de la península Ibèrica. • Tercera Guerra Púnica: Destrucció de Cartago i conquesta romana d’una part del nord d’Àfrica.

M

SICÍLIA

AR

CA JÒ

NI

BR

UT IO

S

NA

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT Roma es trobava en una situació nova i desconeguda: com podia controlar i governar uns territoris allunyats de les seves fronteres naturals? Quina relació política i econòmica havia d’establir amb aquestes noves zones que ara ja dominava? Va donar el nom de províncies als nous territoris conquerits. La primera província romana fou Sicília i la segona, Còrsega-Sardenya. A cada una d’aquestes províncies hi enviava un magistrat especial, una mena de funcionari que controlava políticament, administrativament i militarment aquest territori allunyat de Roma. Aquest magistrat, que generalment ja havia tingut algun càrrec a la capital, seguia les ordres dels governants de Roma, recaptava els impostos dels habitants de les províncies i procurava tenir la província pacificada. Durant la República, el territori romà va experimentar el creixement més gran, ja que de forma gradual es va apoderar de gran part de la Mediterrània occidental i oriental. Així, a través de setges, guerres i combats va esdevenir la ciutat més poderosa de tota la Mediterrània. Cada territori conquerit passava a ser província romana, rebia un nom i mantenia un vincle amb Roma. Es tractava de la primera divisió territorial, de la qual encara avui dia en conservem alguns trets, tot i que ha anat canviant al llarg d’aquests segles. Aquests són els territoris conquerits pels romans durant la República, ordenats cronològicament segons l’any de conquesta i amb el nom del país o dels països que els correspon avui dia: Província romana

Anys conquesta

17 Països actuals

Sicília

241 aC

Sicília (Itàlia)

Còrsega – Sardenya

231 aC

Sardenya (Itàlia); Còrsega ( França)

Hispània (citerior i ulterior)

197 aC

Espanya

Il·líria

167 a 45 aC

Eslovènia; Croàcia; Bòsnia-Herzegovina

Macedònia – Acaia

146 aC

Albània; Macedònia; Grècia

Àfrica - Numídia

146 aC

Tunísia

Àsia

129 aC

Part de Turquia

Gàl·lia

120 a 51 aC

França; Bèlgica; part Països Baixos; part d’Alemanya; Suïssa

Bitínia

74 aC

Part de Turquia

Cirene - Creta

74 a 67 aC

Part d’Egipte; part de Líbia; Creta (Grècia)

Cilícia - Xipre

64 a 58 aC

Part de Turquia; Xipre

Síria

64 aC

Síria; Líban; Israel; Palestina; Jordània

Egipte

30 aC

Egipte

Mèsia

29 aC

Sèrbia; Montenegro; Kosovo

Tal i com veieu en la graella, les províncies romanes no coincideixen físicament amb els països actuals, sinó que cada província romana abarca una suma de petites parts d’aquests. Vegeu-ne el mapa de la pàgina següent per comprovar-ho.

1 t a t i Un OCEÀ AT L À N T I C

GÀL·LIA

8 GÀL·LIA NARBONESA

A

I

L·L

GÀ

P HIS

R ERIO

R RIO ITE

LT NIA U

C IA ÀN

HISPÀ

3

PIN

AL

IS AC

IL·LÍRIA 4

ITÀLIA

ARS BALE

CÒRSEGA 2 SARDENYA

M AR

14 MÈSIA

Roma

BITÍNIA 9

MACEDÒNIA 7

M A R

5 SICÍLIA

M

NUMÍDIA 6

ÀSIA ACAIA CILÍCIA

1

ÀFRICA

E

11 RODES

XIPRE

CRETA

SÍRIA 12

D I T E R R À N I A

10 CIRENE

18

NEG RA

En totes aquestes províncies els romans van deixar la seva empremta: des de la llengua a l’arquitectura, des del nom de ciutats a la literatura, etc. Aquesta herència és més forta en unes que en altres, però en la majoria avui dia encara podem contemplar algun tret que ens remet al nostre passat romà.

13 EGIPTE

A l’esquerra, restes romanes a Palmira, Síria, i a la dreta, temple de Diana a Évora, Portugal.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 1.21. Quin nom van donar els romans a la Mediterrània?

1.25. Com definiries actualment el mot província? Té

Què significava? Què significa el nom actual?

el mateix significat que en l’època romana?

1.22. Després de la Primera Guerra Púnica, els romans

1.26. Quins dels noms de les províncies romanes de la República es mantenen actualment, encara que no coincideixi amb el mateix territori?

van apoderar-se de Sicília. Busca informació sobre les ciutats romanes d’aquesta illa, el nom i l’emplaçament. 1.23. Continuem a Sicília. Busca informació de la Villa

Casale on hi ha uns mosaics romans magnífics. Busca i enganxa en la teva llibreta les imatges d’aquests mosaics: Les deu noies en biquini, Ulisses i Polifem, La gran cacera. 1.24. Digues si aquestes afirmacions són vertaderes

o falses: a) Els romans anomenaven púnics als cartaginesos. b) Després de la Segona Guerra Púnica, els romans van conquerir el nord d’Àfrica. c) La província de la Gàl·lia comprèn tota l’actual França. d) Egipte va ser l’última província conquerida durant la República. e) Roma enviava un magistrat especial a cada província per governar-la.

1.27. Busca en aquesta sopa de lletres el nom de vuit províncies conquerides durant la República. G

H

I

L

L

I

R

I

A

L

B

I

T

I

N

I

A

F

S

A

Z

S

M

N

U

O

T

D

H

E

I

P

A

I

L

L

A

G

P

T

A

A

U

M

M

N

I

R

T

P

D

N

C

E

B

U

B

I

P

I

R

I

R

S

I

R

I

A

R

G

F

A

S

I

U

R

M

V

C

E

M

L

I

A

C

A

I

A

R

T

O

E

S

A

G

M

N

T

P

H

2.3. Expansió durant l’Imperi L’Imperi, període que comprèn des del 27 aC fins al 476 dC, s’inicià amb l’emperador August, que va continuar l’onada expansionista dels anteriors governants de la República. Sota el seu mandat es van annexionar més territoris a Orient i es van estabilitzar i reorganitzar les conquestes d’Occident. Així, va acabar la conquesta del nord d’Hispània amb operacions militars contra els càntabres i els àsturs, i es va dividir l’extensa província de la Gàl·lia en quatre parts. Podem dir que la divisió territorial en províncies es va iniciar de manera força improvisada durant la República i August es va trobar amb la tasca de reorganitzar-la per fer més eficaç el govern d’un territori cada vegada més extens. I és que tant August com els seus successors van anar ampliant el territori dominat per Roma cap al centre i el nord de l’actual Europa, fins als rius Tigris i Eufrates, a Mesopotàmia. Els avantatges econòmics que suposava aquest gran imperi, generats pels impostos que pagaven els habitants de les províncies, contrastaven amb les dificultats militars per mantenir en pau i estabilitat tantes províncies i tan diferents. Aquest fet va obligar a posar fi a les conquestes romanes a l’època de l’emperador Trajà, un emperador

19

1 t a t i Un d’origen hispà que va governar del 98 al 117 dC. A partir d’aleshores, l’exèrcit romà es dedicà plenament a mantenir les fronteres pacificades. Vegem ara les noves províncies conquerides durant l’Imperi, ordenades cronològicament i amb el nom del país o dels països actuals: Província romana

Països actuals

Galàcia

25 aC

Sicília (Itàlia)

Rètia

15 aC

Part d’Alemanya; Suïssa; Àustria

Nòric

15 aC

Àustria

Pannònia

10 aC

Hongria

Capadòcia

17 dC

Part de Turquia

Germània (superior i inferior)

17 dC

Països Baixos; part d’Alemanya

Mauritània

40 dC

Marroc; Algèria

Lícia - Pamfília

43 dC

Part de Turquia

Britània

43 dC

Centre i sud del Regne Unit

Tràcia

46 dC

Bulgària; part occidental de Turquia

Aràbia

105 dC

Part d’Egipte; part de Jordània

Dàcia

107 dC

Romania

Armènia

115 dC

Armènia; part de Turquia

Mesopotàmia

115 dC

Iraq; Iran

Màxima expansió de l´Imperi romà

BRITÀNIA

RM

GE A

ESA

RÈTIA

NÒRIC

DÀCIA

DA

MAR

LM

ÀC

I ÀL

CÒRSEGA

NEGRA

MÈSIA

NIA TÍ BI

TRÀCIA

Roma

SARDENYA

IA

A

BÈTICA

BO

IT

E NENS CO

LUSITÀNIA

GÀL·LIA NAR

AD AP

C

ASIA ACAIA SICÍLIA

MAURITÀNIA

M

NUMÍDIA

ÀF

R

IA

ÒC

MACEDÒNIA

M A R E

ARMÈNIA

I PONT

GALÀCIA LÍCIA I PAMFÍLIA

MESOPOTÀMIA IA

ÍC CIL

SÍRIA

XIPRE CRETA D I T E R R À N I A

IC A

BIA

TA RR A

PA N

SA

NÒ

NI A

AQUITÀNIA

AR À

LION

A

·LIA

IC LG

GÀL

AT L À N T I C

I ÀN

BÈ

OCEÀ

NE

20

Anys conquesta

CIRENE EGIPTE

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT Els successors de l’emperador Trajà tenien més interès a mantenir el territori romà que a conquerir-ne més. Per aquest motiu van decidir marcar i enfortir les fronteres, que ells anomenaven limes*. Van construir el limes germànic entre els rius Rin i Danubi. De la mateixa manera, les muralles d’Adrià i d’Antoni separaven la Bretanya romana d’Escòcia (entre les actuals Carlisle i Newcastle upon Tyne). A orient, a l’altra banda del riu Eufrates, el limes protegia Síria i Aràbia dels perills dels nòmades del desert. I a l’Àfrica el limes s’adaptà en funció dels adversaris.

VOCABULA

RI

Limes. Frontera establerta pels romans per separar el seu territori de les zones bàrbares.

2.4. Divisió de l’Imperi romà El govern d’un imperi tan extens havia arribat a ser incontrolable per a un sol home, l’emperador, al qual les seves funcions no permetien passar massa temps a Roma. Dioclecià, que va governar del 284 dC al 305 dC, va intentar solucionar-ho organitzant l’Imperi en quatre parts, cada una de les quals tenia una mena de responsable propi. Roma va deixar de ser la residència imperial i aquesta es va traslladar a les noves quatre capitals: Nicomèdia, Sírmium, Milà i Trèveris. Els nombrosos successors de Dioclecià no van continuar amb aquesta organització de l’Imperi, però tampoc van retornar a Roma el seu paper de capital imperial. Al contrari, Constantí, emperador del 312 al 337, va traslladar la capital a Constantinoble (l’actual Istanbul). Tot i que en realitat les diferències entre els territoris romans d’orient i els d’occident eren cada vegada més grans, no fou fins a l’època de l’emperador Teodosi que es va visualitzar la divisió de l’Imperi. A la seva mort va dividir-lo entre els seus dos fills: Arcadi, el més gran, va ocupar-se del d’Orient; Honori va rebre el d’Occident. A partir d’aquell moment, la història dels dos imperis va tenir recorreguts diferents. Tan diferents que l’Imperi romà d’Occident va caure el 476, mentre que l’Imperi d’Orient es va mantenir fins al segle XV. 800

700

600

Monarquia

753 aC: Fundació de Roma.

500

400

300

República 272 aC: Conquesta de la península Itàlica.

200

100

1

27 aC : Final República. 202 aC: Final Segona Guerra Púnica.

241 aC: Final Primera Guerra Púnica.

14 dC: Mort d’August.

21

100

200

300

Imperi 284 dC: Dioclecià organitza l’Imperi en quatre parts.

400

500

476 dC: Fi de l’Imperi romà d’Occident.

Decadència 117 dC: Màxima extensió de l’Imperi.

395 dC: Teodosi divideix l’Imperi entre el d’Orient i el d’Occident. 312 dC: Constantí trasllada la capital a Constantinoble.

1 t a t i Un AC T I V I TAT S 1.28. El territori de les províncies romanes no coinci-

1.32. Busca informació sobre la data de construcció de

deix del tot amb el territori dels països actuals. Un dels països que més províncies romanes comprenia és Turquia. Enumera-les.

cada una de les muralles anteriors, i afegeix-hi la data de la construcció de la muralla d’Adrià. 1.33. Busca mots en català derivats del mot llatí limes.

1.29. El nom Mesopotàmia prové del grec mesos que sig-

nifica ‘al mig’ i potamos que vol dir ‘riu’. Observa on estava situat aquest territori i digues què creus que significa aquest nom.

1.34. Quins noms de províncies es mantenen encara

avui dia? 1.35. Esbrina quina província és en cada cas:

1.30. En català anomenem l’antiga Germània amb el

nom d’Alemanya. Quin nom rep aquest país en la seva llengua? I en anglès? 1.31. Els limes no són els únics murs que els pobles han

construït al llarg de la història. L’afany de separar-se d’altres civilitzacions o bé de defensar-se de pobles enemics, és un tema constant en la història de la humanitat. Observa les imatges següents i relaciona-les amb la construcció que et proposem:

22

1. mur entre Israel i Palestina 2. muralla xinesa 3. mur de Berlín a

c

a) Actual Romania. b) Província colonitzada el 105 dC. c) Actuals Marroc i Algèria. d) Província de part del Regne Unit. e) Província que coincideix amb el nom d’una zona turística de Turquia. 1.36. Fixa’t que el sistema de divisió territorial ha anat

canviant amb el temps. També a Europa aquesta divisió s’ha anat transformant al llarg dels segles. Recorda i informa’t d’alguns dels últims canvis territorials en el continent europeu. Et donem unes pistes: busca el nom Iugoslàvia o Txecoslovàquia. Tot i que també n’hi ha d’altres. b

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT 2.5. Viatgem per l’Europa romana Els romans van arribar a terres molt allunyades de la seva ciutat originària. En el moment de màxima extensió, l’Imperi Romà s’estenia des de la mar Càspia fins a Hispània, i des de Bretanya fins a Egipte. En tots aquests territoris van deixar la seva empremta, ja fos a través d’edificis públics, d’elements lingüístics, de trets socioculturals, etc. Com és evident, les restes arqueològiques són les que més fàcilment podem contemplar, i aquestes es troben a qualsevol indret conquerit per l’Imperi romà i en diferents estats de conservació. Ens centrarem en el continent europeu, però no esmentarem les ciutats romanes d’Hispània, que ja vas estudiar el curs anterior. Observa el mapa següent, en què hi ha algunes de les ciutats romanes més importants d’Europa i, a continuació, veurem algunes edificacions significatives de cadascun d’aquests llocs: Muralla d’Adrià

Trèveris

23

Arles

Pompeia

Arles (França) Iulia Arelate Sextanorum, colonitzada per Juli Cèsar. Amfiteatre.

Un dels monuments més impressionants i més ben conservats del món romà. Fou construït cap a l’any 70 dC i tenia una capacitat per a 30 000 espectadors.

Teatre.

August va fer construir aquest elegant teatre per acollir uns 12 000 espectadors. Actualment encara es troba en plena activitat.

1 t a t i Un Trèveris (Alemanya) Augusta Treverorum, colònia fundada per August l’any 16 aC. Única part conservada de l’enorme muralla romana que envoltava Trèveris. El seu nom, Porta Nigra, prové de la pàtina negra que durant segles va cobrir-ne els blocs de pedra.

SABIES QUE...? A Trèveris se celebra anualment un festival que recrea l’època romana. És l’anomenat Brot und Spiele, traducció alemanya del llatí Panem et circenses.

Porta Nigra.

El pont travessa el riu Mosel·la i el va fer construir l’emperador Claudi l’any 45 dC.

24

Pont romà.

Es conserva només l’el·lipse de 75 per 50 metres, ja que durant d’edat mitjana es va utilitzar com a pedrera.

Amfiteatre.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT La Muralla d’Adrià (Regne Unit) Durant un viatge a la Bretanya el 122 dC, l’emperador Adrià va projectar aquesta muralla que tenia la funció de separar els romans dels bàrbars, a més de ser un punt d’observació i control del comerç. La muralla anava de costa a costa i tenia una llargada de 80 milles romanes, és a dir, uns 117 quilòmetres.

Muralla d’Adrià.

Al llarg de la muralla hi havia diverses portes i entre aquestes s’hi construïen torretes d’observació.

Al mateix temps , l’erecció d’un m ur que partia l’i en dues meitats lla per la part més estreta va servir protecció a les regi de ons fèrtils i civili tzades del sud co tra els atacs de le ns tribus del nord . Vaig inspeccion personalment un ar a bona part d’aq uells treballs qu s’emprengueren e simultàniament sobre un glacis vuitanta llegües: de en aquell espai be n delimitat que va d’un costat a l’alt re vaig tenir ocas ió d’assajar un si tema de defensa sque després podr ia ser aplicat pertot arreu. Però aque lla obra puramen t militar ja afav ria la pau, feia cr oéixer la prosperita t d’aquella part de la Bretanya; es cr eaven pobles; s’a nava produint un moviment d’aflu ència cap a les no stres fronteres. MARGUERITE

YOURCENAR: Memòries d’Adr ià, Laia

Housesteads Ford.

25

1 t a t i Un Pompeia (Itàlia) Pompeia, fundada en el segle VI aC, va passar a mans dels romans l’any 80 aC. Vista aèria de Pompeia, amb el teatre en primer terme.

SABIES QUE...? Pompeia va ser una pròspera ciutat del sud d’Itàlia, embellida per molts edificis públics i moltes cases luxoses, que va ser destruïda per l’erupció del volcà Vesubi. Aquest fet va tenir lloc el 24 d’agost de l’any 79 dC, i els pompeians es van veure sorpresos per una pluja de pedres i per rius de cendra bullent. Tota la ciutat i els seus habitants van quedar sepultats fins a final del segle XVI, moment en què es van iniciar les primeres excavacions. No serà fins a finals del segle XIX i principi del XX que començaren unes veritables obres d’excavació i conservació.

Així és com es conserven els carrers de la ciutat, ben empedrats, amb voreres i alguna font.

26

Interior d’una de les moltes cases que s’han conservat senceres. En cap altra ciutat romana es poden contemplar pintures tan meravelloses.

Al costat del Gran Teatre hi havia la Palestra dels Gladiadors, una plaça porticada que servia de vestíbul, on el públic es reunia abans i durant els intervals dels espectacles.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT 2.6. Viatgem per altres indrets romans Els països del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient conserven veritables meravelles urbanístiques i arquitectòniques de l’època romana. Els romans no van deixar de banda les ciutats de les províncies i, ja fos perquè era la ciutat on l’emperador passava temporades, ja fos perquè era la ciutat on vivia el governador, les van construir i embellir a imatge de la seva estimada Roma. Amfiteatre d’El-Djem (Tunísia) Aquest amfiteatre és el segon de l’Imperi per les seves dimensions. Només el supera el Colosseu de Roma. Una veritable catedral en el desert!

27

L’amfiteatre d’El-Djem té tres pisos i una capacitat per a 35 000 espectadors.

Leptis Magna (Líbia) Era coneguda per tot l’imperi com la perla d’Àfrica. Va ser incorporada a l’Imperi l’any 146 aC, després de la derrota dels cartaginesos.

La ciutat prosperà gràcies al comerç i s’amplià amb la construcció d’edificis cada vegada més grans.

Un ric comerciant va patrocinar la construcció d’un teatre, considerat «la joia de la ciutat» i un dels més majestuosos de tot l’Imperi.

1 t a t i Un Palmira (Síria) L’actual Tadmur fou una ciutat de mercaders que gaudia d’una posició privilegiada entre els dos grans imperis, el romà i el persa. Avui dia podem admirar les restes del segle II i III dC. El Cardo Maximo era una via amb columnes que dividia la ciutat al llarg d’1,2 quilòmetres.

28

El teatre de Palmira, del segle II dC és un dels més majestuosos del Pròxim Orient. El fons representa la façana d’un palau, però només se’n conserva la planta baixa.

SABIES QUE...? Zenòbia, reina de Palmira. Es diu que l’any 268 dC Odainath, cap de les tropes romanes d’Orient i rei de Palmira, va ser assassinat. La seva esposa Zenòbia va assumir-ne el poder, però aviat es començà a sospitar d’ella perquè en poc temps va voler ser la reina de tot Orient. Es diu que Zenòbia era atrevida, noble, bella, però per sobre de tot, ambiciosa. Va assumir els títols d’Augusta i Mare de l’Emperador, ja que volia que el seu fill governés la part oriental de l’Imperi romà. L’emperador Aurelià va voler acabar amb Zenòbia i el seu regne, i va assetjar Palmira. La reina va fugir de nit buscant l’ajut dels perses, però fou capturada quan estava a punt de travessar el riu Eufrates. La ciutat de Palmira es va rendir i a la seva reina, Zenòbia, la van portar com a presonera a Roma, on fou exhibida durant les festes per celebrar el triomf de l’emperador Aurelià.

Jerash (Jordània)

És el símbol del luxe i del poder romà a Orient. Fou creada per allotjar les tropes d’Alexandre el Gran, i la ciutat es va enriquir entre els segles III aC i III dC.

Caminar pels seus carrers escortats per centenars de columnes ens fa evocar altres temps i ens porta a la plaça oval, un espai públic de gran bellesa arquitectònica.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 1.37. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

a) Pompeia va ser destruïda per l’esclat del volcà Vesubi el 25 d’agost del 79 dC. b) La Porta Nigra és part de la muralla que protegia Trèveris. c) Adrià va construir una muralla per separar els romans dels bàrbars. d) La muralla d’Adrià separa actualment Anglaterra i Irlanda. e) Arles és una ciutat que va ser colonitzada per Juli Cèsar, i que està situada al sud de França. 1.38. Fixa’t en el mapa de les províncies romanes de la

Gàl·lia, Germània i Britània, i relaciona cada topònim llatí amb l’actual. 1. Londinium 2. Narbo Martius 3. Massàlia 4. Tolosa 5. Colonia Claudia Ara Agrippinense 6. Burdígala 7. Traiectum 8. Lindum

• Colònia • Bordeus • Tolosa • Utrecht • Marsella • Lincoln • Narbona • Londres

1.39. A més de les ciutats i construccions que hem tre-

ballat, hi ha altres ciutats europees que conserven restes romanes. Busca alguna imatge i informació sobre l’amfiteatre de Nimes i el teatre de Mèrida. 1.40. Els romans també van deixar la seva empremta en llengües que no són romàniques. És el cas de la llengua anglesa, que manté mots d’origen llatí. Relaciona el mot llatí amb l’anglès i la seva traducció, que tens a continuació.

llatí singuli fortuna globus patronus dies solvo miser modus

anglès • patron • solve • single • mode • globe • fortune • day • miser

traducció • esfera • forma, manera • avar • fortuna • dia • resoldre • sol, únic • client

1.41. En el teu quadern, elabora una fitxa com la que

tens més avall per a cada una de les ciutats romanes següents: Volubilis, Timgad, Sabratha, Bosra i Petra. Nom de la ciutat Situació actual

Lindum 8 Londinium

Data de romanització Imatges de les construccions més importants 7

1

Traiectum 5

Colonia Claudia Ara Agrippinense

(espai per posar la fotografia)

6 Burdígala 4

Tolosa

3 Narbo 2 Martius Massàlia

(espai per posar la fotografia)

29

1 t a t i Un 3. Mots catalans de procedència llatina Encetem un apartat dedicat a l’estudi del lèxic anomenat Parlem en llatí en què, després d’estudiar l’origen dels mots catalans, arribarem a la conclusió que gran part del vocabulari, amb modificacions fonètiques o no, prové del llatí. La ciència que ens aporta informació sobre la procedència de les paraules és l’etimologia i aquesta informació la trobem en els diccionaris etimològics. Els més importants pel que fa a la llengua catalana són el Diccionari català-valencià-balear, de Mn. Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll; el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i el Diccionari etimològic, de l’Enciclopèdia Catalana. L’ús d’aquests diccionaris especialitzats et pot ser molt útil per treballar els apartats del llibre dedicats a l’etimologia.

3.1. Substrat, superestrat i adstrat

30

Com ja hem apuntat, els pobladors dels diversos territoris conquerits pels romans van adoptar el llatí vulgar o popular, el qual en va esdevenir la llengua estàndard. Aquest, però, era un llatí poc uniforme que tenia diferències en funció del lloc de procedència, de la classe social i de la professió dels colonitzadors. Així doncs, la base del català és el llatí vulgar, però influït per altres llengües, anteriors o posteriors a la romanització. Substrat És la influència que van exercir en el llatí les llengües preromanes parlades pels pobles que vivien al territori de l’actual Catalunya abans de l’arribada dels romans. En aquest territori vivien els ibers, amb una llengua i una cultura pròpies. Més endavant hi va arribar un poble d’origen indoeuropeu, els celtes, que han deixat la seva empremta en la nostra llengua amb paraules com betum o galta. A més, a la franja pirinenca hi havia pobles d’origen basc que ens han passat paraules com xiruca, esquerra o pissarra. Superestrat És la influència que ha exercit una llengua en una altra sense substituir-la. En el cas del llatí, eren bàsicament la influència del germànic i de l’àrab. Els germànics foren uns pobles que, en successives invasions, s’anaven apoderant de l’Imperi romà d’Occident. D’entre aquests pobles germànics, cal esmentar els visigots, que van establir-se al nord de la península Ibèrica. Algunes paraules d’origen germànic que han arribat al català són blau o espia.

Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll).

PARLEM EN LLATÍ Els àrabs van arribar a la península al segle VIII dC i van expandirse ràpidament. De l’àrab perduren mots com gatzara o albergínia. Adstrat És la influència lingüística entre dues o més llengües per proximitat o per raons polítiques o comercials. La llengua catalana, un cop formada, ha estat influïda pel castellà. Paraules com amo, enfadar o burro en són bons exemples. El francès també ens ha deixat paraules com xofer, consomé o croqueta. De l’italià utilitzem mots relacionats, sobretot, amb la música i les arts com ara piano, partitura o soprano. L’anglès també ha influït en el lèxic català en diversos àmbits amb paraules com bàsquet, càmping o sandvitx.

3.2. Els mots patrimonials, els cultismes i els semicultismes Podem classificar les paraules que ens han arribat del llatí en dos grans grups: els mots patrimonials i els cultismes. Mots patrimonials Els mots patrimonials o populars són aquells que ens han arribat per transmissió oral. Amb el pas del temps, la forma originària es va anar alterant fonèticament, fins a arribar a una forma que no s’assembla gaire a l’original. Per exemple, la paraula llatina pavor ha evolucionat a la paraula catalana por.

31

Cultismes Ens han arribat directament de fonts escrites i gairebé no han sofert canvis fonètics; per tant, la seva forma actual és molt semblant a l’originària. És el cas del mot llatí examen, que ens ha arribat exactament igual. Semicultismes Hauríem de parlar també de semicultismes quan ens referim a aquelles paraules llatines que han patit una evolució fonètica parcial (més que els cultismes però menys que els mots patrimonials), és a dir, que ens han arribat parcialment canviades, com el mot llatí spatula que ha donat el mot català espatlla. En alguns casos, un mateix mot presenta una forma patrimonial i una altra de culta o semiculta. Són els anomenats doblets o al·lòtrops. És el cas del mot llatí miraculum, que ha donat el mot patrimonial mirall i el mot semiculte miracle. Això passa quan es pren un mot llatí que originàriament ja havia donat lloc a un mot patrimonial. Aquest fet es dóna, sobretot, per la necessitat del llenguatge científic i tècnic de crear paraules noves.

SABIES QUE...? La paraula lavabo correspon a la part de la missa en què el sacerdot es rentava les mans com a símbol de purificació i deia aquestes paraules: Lavabo inter inocentes manus meas... «Em rentaré les mans entre els innocents...». D’aquí va passar a significar ‘pica d’aigua, destinada a rentars’hi’ i després ‘cambra de bany’.

1 t a t i Un 3.3. Neologismes La llengua catalana també ha incorporat paraules de nova creació per designar idees o conceptes nous. Són els anomenats neologismes. A partir del segle XVIII la tecnologia i la ciència han progressat moltíssim i ha estat necessari crear nous termes per designar els invents o les noves teories que han anat sorgint. Així s’ha configurat un vocabulari tècnic científic comú a tothom que ha facilitat la comunicació i la divulgació dels descobriments. Els científics han recorregut directament al grec i al llatí per a la designació de conceptes científics o tècnics. Són neologismes les paraules vídeo (‘aparell que es connecta a un televisor i que pot enregistrar-ne les emissions i permet veure pel·lícules’) que prové del verb llatí video (veure), o fax (de fac simile) que vol dir fesne un d’igual. Amb el pas del temps, els neologismes deixen de considerar-se paraules de nova creació i s’incorporen a la llengua comuna. És el cas del mot televisió format per un ètim grec tele- (lluny) i un ètim llatí visio (visió).

SABIES QUE...? Quan no es creen paraules noves sinó que s’incorporen mots d’una altra llengua per designar conceptes nous, es parla de manlleus. És un manlleu de l’anglès la paraula sandvitx.

3.4. Canvis fonètics més freqüents

32

Veiem, doncs, que alguns mots han passat al català sense experimentar cap canvi fonètic* i, en canvi, n’hi ha d’altres que han canviat força. A continuació hem posat, de manera molt esquemàtica, els principals canvis fonètics que han experimentat els mots llatins en passar al català:

VOCABULA

RI

Canvi fonètic. Modificació de la realització d’un fonema en el decurs de l’evolució d’una llengua.

Vocals i diftongs Les vocals poden mantenir-se o canviar-se: Es mantenen (manum → mà). La e pot tancar-se en i (fenestram → finestra). La u pot obrir-se en o (lupum → llop). Els diftongs evolucionen de la manera següent: ae → e (Graecia → Grècia). au → o (aurum → or). oe → e (poenam → pena). Consonants La s- inicial desenvolupa una e- de suport fonètic: spiritum → esperit. La i consonàntica esdevé j davant de a, o, u: iam → ja. La u consonàntica passa a v: uitam → vida. Les oclusives sordes p, t, c se sonoritzen en posició intervocàl·lica: lupam → lloba. Les oclusives sonores b, d, g poden conservar-se, transformar-se o desaparèixer: boreas → boira, aprile → abril, regina → reina. La -r final passa a l’interior: inter → entre. Els grups mn, gn, ne i ni (seguits de vocal) passen a ny: pugnum → puny. La l- en posició inicial es duplica: lupam → lloba.

El Nou Diccionari de Neologismes del Termcat és una obra que recull 4277 neologismes normalitzats en català.

PARLEM EN LLATÍ

AC T I V I TAT S 1.42. Indica quines d’aquestes informacions trobaries

1.47. Relaciona els mots patrimonials de la primera co-

en un diccionari etimològic: a) L’obra de Miquel Martí i Pol. b) L’evolució del mot pissarra. c) Els antònims d’immediat. d) L’equivalent anglès de sopar. e) L’origen del mot blau.

lumna amb els ètims llatins corresponents: abella • spatulam llebre • apem poble • insulam illa • concilium consell • leporem espatlla • populum

1.43. Busca l’origen d’aquests mots en un diccionari

etimològic i comenta’n el significat: bagatel·la, frac, gatzara, consola, xirimoia i papilionaci. 1.44. Completa amb el concepte al qual correspon

cada definició: – Eina de consulta que ens proporciona la història de les paraules. – Ètim llatí que ens ha arribat amb força transformacions fonètiques. – Ètim llatí que ens ha arribat amb la mateixa forma originària. – Ètim llatí que ens ha arribat amb pocs canvis fonètics. – Paraula de nova creació per designar un invent o realitat nova. – Ciència que estudia els canvis fonètics de les paraules. – Ciència que estudia l’origen dels mots. – Mots que presenten una forma popular i una altra de culta. – Forma originària d’un mot.

1.48. A partir de l’ètim llatí i del seu significat, esbrina a quin terme culte es refereix cada definició: (capillum → cabell). Relatiu o pertanyent als cabells. (mandare → encomanar, confiar). En política, sinònim de cap d’estat. (nomen → nom). Relació del personal d’una empresa en què s’especifica la retribució econòmica que correspon a cadascú. (regulam → regla, norma). Fer que una cosa sigui regular. (araneam → aranya). Classe d’artròpodes. (fructum → fruit). Que dóna fruit. 1.49. Passa aquests ètims llatins al català i argumenta al-

guns dels canvis fonètics que hi ha hagut seguint l’esquema dels principals canvis fonètics que tens en la pàgina 32. iuvenem locum boca foederatio nepotem thesaurum semper fenestram paucum monetam maturus lacrima 1.50. Relaciona cada mot llatí amb el neologisme cata-

1.45. Completa els espais en blanc de la graella: Mot llatí

Cultisme

taurus

Mot patrimonial toro

labium

labial

directum

directe

apis

abella

folium

full

ignorare

enyorar

corpus

cos

oculus

oculista

1.46. Digues dos cultismes dels mots llatins següents:

a) annum (‘any’) b) solidum (‘massís’) c) balneum (‘bany’)

d) regem (‘rei’) e) concilium (‘assamblea’) e) auricula (‘orella’)

là que ha originat. A continuació, busca’n el significat i comenta la relació semàntica que hi ha. Mot llatí

neologisme

ego (‘jo’)

espàtula

cirrus (‘rínxol’)

auditoria

lenticula (‘llentia’) audito (‘escoltar amb atenció’) spatula (‘pala petita’)

lapil·li

lapillus (‘pedra petita’)

lentícula

significat

cirriforme ego

1.51. A part dels neologismes provinents del grec o del llatí, també trobem paraules manllevades de llengües modernes per designar conceptes nous. És el cas de la paraula futbol (de l’anglès football). Posa’n més exemples.

33

1 t a t i Un 4. Amors i amorets En totes les èpoques, les arts plàstiques han representat temes i personatges mitològics, però és a partir del Renaixement que els pintors i escultors van recuperar i representar amb força la vida agitada dels déus i dels herois. De totes les divinitats, una de les que ha tingut més protagonisme i que ha inspirat més artistes és Venus (Afrodita, per als grecs), la deessa de la bellesa i de l’amor.

4.1. El naixement de Venus Els orígens d’aquests deessa no són gaire clars, però segons la llegenda més coneguda, Venus va néixer de l’escuma del mar quan Saturn va tallar els genitals del seu pare Urà i els va llançar al mar.

Altres obres relacionades: El naixement de Venus, A. W. Bouguereau. Musée d’Orsay, París. El naixement de Venus, Odilon Redon. Musée du Petit-Palais, Musée de la Ville de Paris, París. El tocador de Venus, F. Albani. Museo del Prado, Madrid.

34

El naixement d’aquesta deessa ha estat interpretat per força pintors, però l’obra més coneguda és El naixement de Venus de Sandro Botticelli. Botticelli immortalitza el moment de l’arribada d’aquesta deessa a l’illa de Xipre, consagrada al seu culte, empesa pel Zèfir i per la brisa Aura, que estan entrellaçats en una bona abraçada. Venus apareix en el centre de la composició dins d’una gran petxina. Els seus llargs cabells rossos cobreixen les seves parts més íntimes mentre que amb el braç dret intenta tapar-se el pit. A l’altre costat hi ha una de les Hores, les deesses de les estacions. És la Primavera, que porta la capa adornada amb motius florals i llança roses a Venus.

El naixement de Venus, Sandro Botticelli. Galleria degli Uffizi, Florència.

WWW

DE PART DELS DÉUS

Altres obres relacionades:

4.2. Venus i Mart Venus es va casar amb Vulcà, ferrer i déu del foc (el menys agraciat de l’Olimp: era lleig, coix i sempre anava brut), però a qui realment desitjava la deessa era al déu de la guerra, Mart, valent, alt i ben plantat.

Botticelli va immortalitzar una d’aquestes trobades entre Venus i Mart, en la qual Venus està desperta i mira Mart mentre dorm. Alhora, uns petits sàtirs juguen al seu voltant. Els amants estan sota un arbust de murta, l’arbre consagrat a la deessa. Aquesta obra amaga el missatge del triomf de l’amor sobre la guerra ja que

Venus i Mart, fresc pompeià. Vulcà sorprenent Venus i Mart, Il Tintoretto. Alte Pinakothek, Munic. La farga de Vulcà, Il Tintoretto. Palau Ducal, Venècia.

Venus i Mart, Sandro Botticelli. National Gallery, Londres. Venus ha allunyat Mart de les seves accions bèl·liques. Un dels sàtirs intenta despertar-lo bufant-li una botzina a l’orella, dos més 35li prenen les armes i un altre es posa el seu casc.

4.3. Venus i Cupido Segons la llegenda, fruit de les relacions entre Venus i Mart va néixer Cupido o l’Amor. Se’l representa com un nen amb ales –semblant a un àngel de la mitologia cristiana–, i sovint porta un arc i un carcaix amb dos tipus de fletxes: unes que provoquen un amor instantani i unes altres que provoquen indiferència o rebuig. Amb aquestes fletxes podia despertar amors i passions en tots els éssers mortals i immortals, però també històries molt tempestuoses.

Altres obres relacionades: Venus i Cupido, P. P. Rubens. Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid. Venus i cupidells, Dalí. Col·lecció privada. Venus i Cupido amb un organista, Ticià. Museo del Prado, Madrid.

Venus i Cupido, Alessandro Allori. Musée Fabre, Montpeller.

Cupido sol acompanyar la seva mare en moltes obres. En aquesta es veu la deessa semiincorporada agafant l’arc de Cupido amb la seva mà esquerra.

1 t a t i Un 4.4. Psique i Cupido

36

Segons ens explica Apuleu en la seva novel·la L’ase d’or, Cupido també es va enamorar bojament i la seva història d’amor tampoc fou planera. Vet aquí la història: Hi havia un rei i una reina que tenien tres filles de les quals destacava la més petita, Psique, per la seva bellesa. Ciutadans i forasters s’aplegaven per veure-la, talment com si fos la mateixa Venus. La deessa, molt indignada, demanà al seu fill que castigués la noia i que cap home s’hi acostés. Aleshores, el pare de la noia consultà els oracles, sospitant alguna malvolença dels déus i, fent cas del que li havien vaticinat, va abandonar la noia en una muntanya abrupta per tal que un monstre horrible se l’emportés. Psique s’adormí i quan es va despertar es trobà al bell mig d’un bosc on hi havia un palau reial. Hi entrà, reposà, menjà i, a la nit, un marit invisible la va fer la seva esposa. I així anaren les coses durant molt de temps. Mentrestant, la sort de Psique s’escampà arreu i les germanes, envejoses, la van convèncer perquè esbrinés qui era el seu misteriós marit i li donaren una llàntia. Així, a la nit, Psique va poder observar el rostre més bell que mai havia vist però una gota d’oli roent va caure damunt del déu i aquest, en veure’s descobert, s’allunyà volant. Trista i desconsolada el buscà pertot arreu fins a arribar a la mateixa Venus. Aquesta li imposà feines dures i desagradables. Finalment, Júpiter, veient l’immens amor que hi havia entre ells, oferí ambrosia a la noia i esdevení immortal. Poc després se celebraren les noces entre Psique i Cupido davant de tots els déus.

Altres obres relacionades: L’Amor i Psique, F. Gérard. Musée du Louvre, París.

Eros i Psique, Antoni Canova. Musée du Louvre, París.

El conjunt escultòric de Canova ens mostra Cupido amb les ales obertes que s’ajup damunt de Psique, incorporada suaument i lliurada al seu amant en una abraçada dolça i suau. Els dos rostres estan molt junts a punt de fondre’s en un petó.

D E PART DELS DÉUS 4.5. Venus i Adonis Potser l’episodi més bonic dels amors de Venus va ser la passió que va tenir per un jove caçador que es deia Adonis. Sembla que a la reina dels Inferns, Proserpina, també li agradava aquell bell caçador. Davant d’aquesta situació, Júpiter va decidir que Adonis passaria un terç de l’any amb Venus, un terç amb Proserpina i el terç restant allà on volgués. Però Ares, que també estimava Venus, es va posar gelós i va enviar un porc senglar per tal que ataqués i matés Adonis. Així va passar i la sang d’Adonis es va convertir en una anèmona, la primera flor que surt a la primavera.

Altres obres relacionades: Venus i Adonis, P. P. Rubens. Metropolitan Museum of Art, Nova York Venus i Adonis, Ticià. Museo del Prado, Madrid. Venus, Adonis i Cupido, A. Carracci. Museo del Prado, Madrid.

37

En la pintura d’Il Veronese podem veure Venus que sosté el cos d’Adonis mentre observa Cupido que vol calmar un gos que està fent lladrucs. Cal destacar el contrast entre el cos de la deessa, il·luminat per uns rajos de sol que es filtren entre els arbres, i el d’Adonis, a l’ombra.

Venus i Adonis, Il Veronese. Museo del Prado, Madrid.

1 t a t i Un 4.6. Les tres Gràcies Les tres Gràcies eren unes divinitats, filles de Júpiter, que solien acompanyar Venus. Es consideraven personificacions de la bellesa, la tendresa i l’amistat. Si bé van ser temes preferits per l’art, van tenir poca importància en la mitologia. Les tres Gràcies, P. P. Rubens. Museo del Prado, Madrid.

38

Altres obres relacionades: Les tres Gràcies dansant, Antonio Canova. Canova Museum, Possagna. Tres Gràcies hiperrealistes, Dalí. Col·lecció particular. Les tres Gràcies, Rafael Sanzio. Musée Condé, Chantilly (França). Les tres Gràcies, Hans Baldung, dit Grien. Museo del Prado, Madrid.

En aquesta obra, Rubens pinta les tres deesses nues, generoses en carns, d’acord amb els cànons de bellesa de la seva època. Les Gràcies també eren deesses de la vegetació i per això hi ha una garlanda de flors damunt del grup; així queda clara la seva vinculació amb la natura. Hi ha un amoret amb una cornucòpia d’on raja aigua, símbol del naixement d’una font. S’observen les deesses agafades pels braços fent un cercle. La Gràcia de la dreta s’identifica amb la primera muller de l’artista, Isabella Brandt; mentre que la de l’esquerra es creu que era Hélène Fourment, la seva segona dona.

Les tres Gràcies, Antonio Canova. L’Ermitage, Sant Petersburg.

Antoni Canova interpreta el mite amb la seva sensibilitat peculiar. Es tracta, en aquest cas, d’un grup escultòric de marbre blanc que representa les tres deesses, entrellaçades com les de Rubens. Les escultures de Canova són polides i refinades al màxim amb la qual cosa aconsegueix un gran efecte de lluminositat que accentua la bellesa idealitzada d’aquestes deesses.

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Defineix aquests conceptes: diàspora, família lingüís-

7. Defineix aquests conceptes: substrat, superestrat, adstrat.

tica, indoeuropeu, humanistes. 2. Digues un exemple de cadascuna d’aquestes famílies

lingüístiques: llengua germànica, llengua bàltica, llengua cèltica, llengua eslava. 3. Relaciona cada definició amb l’etapa o el registre lin-

güístic corresponent: llatí clàssic, llatí tardà, llatí culte, llatí arcaic, llatí medieval. a) Etapa preliterària del llatí. b) Llatí no parlat pel poble, només utilitzat en l’àmbit de la cultura. c) Llatí del moment de màxim esplendor de la literatura. d) Llatí que marca el final de la gran literatura llatina. e) Llatí escrit sotmès a les normes gramaticals i que no pateix variacions al llarg del temps. 4. Digues quines foren les conseqüències de la prosperitat de la ciutat de Roma, acabada de fundar.

8. Relaciona cadascun d’aquests conceptes lingüístics amb la definició corresponent, que tens més avall: cultismes, mots patrimonials, al·lòtrops, semicultismes, neologismes. a) Paraules de nova creació per designar idees o conceptes nous. b) Mots llatins que han passat al català sense gaires canvis fonètics. c) Mot llatí que ha donat dues formes en català, una de patrimonial i una altra de culta. d) Mot del llatí que ha passat al català amb moltes alteracions. e) Mot llatí que ha canviat parcialment fins a arribar al català. 9. Observa aquest quadre de Velázquez i explica què representa i què et suggereix.

5. Ordena cronològicament aquests fets sobre l’expansió de Roma: a) Conquesta de la Gàl·lia. b) Divisió entre l’Imperi romà d’Occident i el d’Orient. c) Roma conquereix la Magna Grècia i tot el sud de la península Itàlica. d) Després de la primera Guerra Púnica, Sicília passa a ser una província romana. e) Roma esdevé la ciutat més poderosa del Laci. f ) Es construeix la muralla d’Adrià a Britània. 6. Relaciona la descripció de les restes romanes que tens a continuació amb la ciutat i el país a què fan referència en cada cas:

La Venus del mirall, D. Velázquez. National Gallery, Londres.

Coneguda com la perla d’Àfrica.

• El-Djem

• Síria

Plaça oval amb columnata.

• Leptis Magna

• Jordània

Segon amfiteatre de l’imperi per les seves dimensions.

• Palmira

• Tunísia

Majestuós teatre del segle II dC.

• Jerasch

• Líbia

2 t a t i n U

40

En aquesta unitat estudiarem l’evolució del llatí a les llengües romàniques i ens fixarem en les semblances que hi ha entre aquestes. Veurem també les característiques de l’alfabet llatí, que és l’alfabet que utilitzen la majoria de llengües de l’Europa occidental. En l’apartat de cultura ens centrarem en les vies de comunicació de l’Imperi romà, ja que van ser un factor decisiu a l’hora de controlar un territori tan extens. Parlarem, també, d’altres obres d’enginyeria, com ara els ponts, els aqüeductes i els fars, i dels aparells i de les tècniques que feien servir els romans per construir-los. Fruit de la romanització hi ha una gran quantitat de topònims d’origen llatí. En aquest apartat ens centrarem bàsicament en els topònims catalans procedents del llatí, fruit de la presència romana a casa nostra durant molts segles. En l’últim apartat s’estudien algunes històries d’amor que van inventar-se els autors clàssics i les diferents interpretacions artístiques que se n’han fet posteriorment.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Entendre el procés evolutiu del llatí cap a les llengües romàniques. 2. Saber quin era l’alfabet llatí, ja que la majoria de llengües de l’Europa occidental empren aquest alfabet amb alguna variació.

3. Conèixer els motius que van portar els romans a construir una xarxa viària tan extensa.

4. Saber el nom de les principals vies de l’Imperi romà. 5. Enumerar les fases de construcció d’una via romana. 6. Reconèixer les principals obres d’enginyeria romana, com ara els ponts, els aqüeductes o els fars.

7. Identificar els topònims catalans de procedència llatina. 8. Saber identificar una obra d’art inspirada en alguna de les històries d’amor estudiades en aquesta unitat.

41

Carrer de la ciutat de Pompeia, a Itàlia.

2 t a t i Un 1. L’evolució del llatí 1.1. Del llatí a les llengües romàniques

42

El llatí col·loquial, el que es parlava en l’entorn familiar, quotidià, al carrer, a l’exèrcit, etc., va evolucionar de manera molt diferent del llatí culte, que es va mantenir sense gaires canvis. El llatí culte i el llatí col·loquial, parlat per tota la població, tot i ser la mateixa llengua mantenien grans diferències motivades per l’allunyament geogràfic, per l’estatus social dels romans que s’instal·laven en un territori, per la llengua que abans es parlava en aquell territori, etc. Aquestes «petites» diferències entre el llatí d’una i altra zona van anar augmentant al llarg del temps, sobretot quan l’Imperi romà es va desestructurar i es dividí en molts territoris independents. Aquests territoris foren colonitzats per molts i diversos pobles bàrbars que van aportar algunes influències de la seva llengua. És per aquest motiu que la desaparició i transformació del llatí és diferent en funció de les zones i de la seva història. Podríem dir que la influència del llatí en els territoris de l’Imperi romà té diferents graus: 1. En algunes zones va desaparèixer totalment sense deixar empremtes lingüístiques destacades: el nord de l’Àfrica, les zones de l’Orient Pròxim, etc. 2. En altres zones va desaparèixer deixant evidents trets lingüístics, tals com estructures gramaticals, mots, etc.: és el cas d’algunes llengües europees que han anat per camins diferents del llatí, com l’alemany, l’anglès, etc. 3. En altres zones el llatí no ha desaparegut, sinó que s’ha transformat en altres llengües, les llengües romàniques. Les actuals llengües romàniques són: el català, el castellà, el francès, l’italià, l’occità, el gallec, el portuguès, el romanès, el sard i el retoromànic (romanx). Totes aquestes llengües romàniques es consideren germanes, ja que provenen d’una llengua mare comuna, el llatí. Entre elles hi ha moltes semblances, com és el cas d’aquests mots, que serveixen d’exemple:

SABIES QUE...? Les llengües i els parlants Sovint els parlants d’una llengua no coincideixen exactament amb un país o un estat. Com a exemple hi ha el castellà, que té molts parlants distribuïts per tot el món. Així es parla castellà a Espanya, el Regne Unit, Mèxic, l’Argentina, Colòmbia, el Perú, Veneçuela, Xile, Cuba, l’Equador, Guatemala, Bolívia, la República Dominicana, el Salvador, Hondures, Puerto Rico, el Paraguai, l’Uruguai, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, els Estats Units i Guinea Equatorial.

Llatí

Català

Castellà

Francès

Italià

Portuguès

vita

vida

vida

vie

vita

vida

totus

tot

todo

tout

tutto

tudo

amicus

amic

amigo

ami

amico

amigo

liber

llibre

libro

livre

libro

livro

mà

mano

main

mano

mâo

manus

Totes les llengües romàniques s’ubiquen principalment al continent europeu, però no són les úniques llengües parlades a Europa, ja que al costat d’aquestes existeixen llengües com l’anglès, l’alemany, el macedoni, el rus, l’hongarès o el basc, i així fins a una setantena.

L LENGUA LLATINA

Frontera estatal Frontera lingüística

Oceà Atlàntic

R

CA

NT

Romanès ÀB

RIC

Retoromànic A

Occità

Gal

aico

port

ugu

ès

MA

Francès

Castellà

Italià Català Sard R M A

M E D I T E R R À N

I A

43

Aquesta diversitat lingüística suposa una gran riquesa cultural que cal preservar i difondre. Per aquest motiu diverses organitzacions i també la pròpia Comunitat Europea treballen per saber exactament la situació de les llengües europees i preservar aquelles que disposen de menys parlants. A www.barcanova.cat trobarem un seguit d’enllaços a diversos webs interessants sobre l’estudi de les llengües europees.

Mapa de les llengües romàniques en l’actual continent europeu.

2 t a t i Un AC T I V I TAT S 2.1. Per comprovar tu mateix la proximitat de les llen-

2.5. Independentment del nombre de parlants, totes les

gües romàniques, omple aquest quadre:

llengües romàniques tenen una riquesa i una història molt importants. Uneix amb fletxes cada nom d’aquests escriptors famosos amb la seva llengua:

Llatí

auricula

florem

locus

tempus

Francès Italià

Elvira Lindo Marin Preda José Saramago Antonio Tabucchi Antoine de Saint-Exupéry Montserrat Roig

Català Portuguès Romanès Castellà

2.2. Comprova també que algunes llengües europees, tot i no ser romàniques, conserven influències de la llengua llatina. Omple aquest quadre: Llatí

noctem

familia

pater

d’aquestes llengües romàniques estan escrits: gallec, francès, portuguès, italià, romanès. J’ai pris l’autobus à deux heures. Il faisait très chaud. J’ai mangé au restaurant, chez Céleste, com d’habitude.

Alemany nit

família

pare

estudiar

Portuguès Romanès

44

2.6. Llegeix aquests petits fragments i digues en quina

studere

Anglès Català

francès català romanès castellà portuguès italià

Castellà

2.3.Digues si són certes o falses aquestes afirmacions: a) Les llengües romàniques provenen del llatí vulgar. b) En algunes zones de l’Imperi romà, el llatí va desaparèixer sense deixar empremta. c)Totes les llengües romàniques tenen un origen comú, l’indoeuropeu. d) El sard es parla a Itàlia. e) A Europa hi ha una llengua per a cada país 2.4. Busca informació en el web www.linguamon.cat

sobre les llengües romàniques que et proposem i omple una fitxa com la que tens a sota per a cada llengua: Gallec – Francès – Català – Occità – Retoromànic Nom de la llengua: Lloc on es parla:

ALBERT CAMUS: L’étranger.

Entrò in cucina. La tavola era sempre apparecchiata; e al suo posto c’era una scodella coperta con un piatto. Alzò il piatto, c’era una minestra di verdura, ormai fredda. CARLO CASSOLA: La casa di Via Valadier.

Quando atraversou a povoaçâo, ma abaixo, com o rebanho atrás dele, era ainda muito cedo. Ao longo das ruas tortuosas, as portas conservanvam-se fechadas, e nâo vinha das habitaçôes o mais insignificante ruído. TRINDADE COELHO: Os meus amores (extret d’Internet).

Auzi. Nu vezi nimic. Corpul îsi pune întrebari radicale. Recurge la solutia ascunderii în întuneric pentru a problematiza mai percutant prezenta. Sibiu Danz 2007.

Non ia de negro senón cun vestido estampado azul e branco e levaba sobre os ombros un chal da color prata vella, com prolongación dos cabellos.

Llengua oficial/cooficial: MANUEL RIVAS: Un millón de vacas Nombre de parlants:

(a Biblioteca Virtual Galega, www.bvg.udc.es).

L LENGUA LLATINA 1.2. Naixement, vida i mort de les llengües L’evolució de la llengua llatina, que comença amb el seu naixement a partir de l’indoeuropeu, la seva expansió per molts territoris i la seva mort a través de la transformació a les llengües romàniques, no és un procés exclusiu del llatí, sinó que ha succeït i succeeix en moltes altres llengües. Les llengües, sense excepció, canvien, i aquests canvis lingüístics comporten el naixement i la mort natural de les llengües. Es diu que al món existeixen més de 5000 llengües i que cada setmana en moren dues, és a dir, deixen de tenir parlants. En general, quan parlem de mort de les llengües ens referim a la substitució lingüística, és a dir, al procés d’abandonament de la pròpia llengua per part d’una comunitat lingüística. Però per què s’abandona una llengua o bé se substitueix per una altra? La resposta és complexa, ja que hi intervenen molts factors: la condició de l’individu que la parla (sexe, edat, classe social, origen, etc.), l’existència de bilingüisme (pas decisiu per a la substitució), la pèrdua de funcions i de prestigi de la llengua, l’escolarització, i molts altres factors. També es pot donar el cas que una llengua desaparegui amb l’extermini de poblacions senceres, a causa de fenòmens naturals o, malauradament, per un conflicte bèl·lic. Sigui com sigui, hem de tenir present que totes les llengües actuals desapareixeran d’una manera o d’una altra com ho han fet totes les anteriors. Es tracta d’un fet natural. Els darrers parlants L’únic tret que tenen en comú el genocidi i la substitució lingüística és el fenomen del «darrer parlant». Els darrers parlants són aquells individus que, després que la seva comunitat hagi estat exterminada –sigui físicament o mitjançant la substitució–, han mantingut la seva llengua fins a la mort. La història de la lingüística està plena de necrològiques de «darrers parlants». A més d’Ishi són prou coneguts el darrer parlant de dàlmata, Antoni Udina, mort el 1898, o el darrer parlant de manx, Ned Maddrell, mort el 1974, o la darrera parlant de cupeño, Roscinda Nolasquez, morta el 1987, entre d’altres. Davant la mort dels últims parlants de varietats en procés d’extinció, són habituals els planys dels lingüistes, però el fet és que, quan mor l’últim parlant, la llengua ja fa temps que és morta. La substitució lingüística pot ser un procés molt ràpid i és possible que sigui acomplert totalment només en quatre generacions, de manera que la llengua que nosaltres parlem sigui totalment estranya per als nostres besnéts. Els planys, per tant, i més aviat l’acció, haurien de començar davant dels primers símptomes de declivi si és que, de fet, hi volem posar remei. Allò que és difícil, però, és justament d’identificar aquests símptomes. Una de les dificultats segurament consisteix en el fet que els parlants no s’adonen que la seva llengua és en perill d’extinció fins que ja és massa tard per posar-hi remei, però potser la fonamental és que molt poques vegades observadors prou competents i prou imparcials han fet els estudis necessaris durant prou temps perquè puguem fer un diagnòstic quan encara hi som a temps. CARME JUNYENT: Vida i mort de les llengües, Empúries.

45

2 t a t i Un AC T I V I TAT S

46

2.7. Llegeix aquest fragment del llibre Vida i mort de les

2.8. Busca a Internet el nom d’aquestes llengües amena-

llengües, de Carme Junyent, i contesta:

çades que et proposem. Després, digues en quin país es parlen. Entre parèntesis tens el nombre de parlants coneguts: Chama (1000) Walapai (850) Cayuga (360) Xinca (100) Ixcatec (119) Arem (900) Pisabo (100) Wik-munkan (500)

Per començar podem constatar un fet: les zones de més diversitat lingüística corresponen a àrees geogràfiques molt accidentades. Si pensem en Papua-Nova Guinea –segons molts autors, la zona amb més diversitat lingüística del món, amb unes 800 llengües–, veurem que les barreres naturals, afegides a les diferents configuracions geogràfiques i climàtiques, fan molt difícils els contactes i, per tant, no és estrany que es trobin comunitats amb menys d’un centenar de persones. A l’Àfrica, una altra de les zones amb més diversitat lingüística, podem constatar que les llengües més esteses es troben a la sabana, mentre que a la selva o a les muntanyes la diversitat lingüística és molt gran. Les illes són el refugi tradicional de moltes llengües que en un altre enclavament podrien ser amenaçades. Potser aquesta és una de les causes que a les illes del Pacífic es parlin unes 1500 llengües, la majoria de les quals s’han pogut desenvolupar amb molt pocs parlants. És clar que ser un bon refugi no vol dir ser inaccessible, i qualsevol fenomen migratori remarcable pot fer variar la configuració lingüística d’aquesta zona; com també la poden fer variar les polítiques assimilacionistes d’Indonèsia i Filipines, per exemple, amb l’oficialització i consegüent expansió del bahasa indonesià i tagalog, respectivament. Si ens fixem en les llengües minoritàries d’Europa –la majoria amenaçades, si no en claríssim procés d’extinció–, ens adonem també que han sobreviscut en les zones de més difícil accés: el basc a les muntanyes, el romanx al fons de les valls, el bretó i el gaèlic als extrems de les penínsules, el frisó i el feroès a les illes, el sòrab al voltant de zones pantanoses, etc. I és que, com veurem, un dels procediments de l’assimilació és justament la fragmentació dels grups lingüístics en petits enclavaments, o més aviat refugis, que poden ser absorbits ràpidament per la llengua dominant. CARME JUNYENT: Vida i mort de les llengües. Empúries.

a) Cita algunes de les zones del món amb més diversitat lingüística. b) Explica la causa d’aquesta diversitat. c) Cita algunes de les llengües minoritàries d’Europa i indica on es parlen.

2.9. Llegeix aquest fragment sobre la importància de l’escolarització, tant per la preservació com per la desaparició de les llengües, i debateu entre tots els companys i companyes de classe sobre aquest tema.

L’escolarització com a element indispensable en la conservació de les llengües és una arma de dos talls en la mesura que pot ser un dels motors de la substitució. Si pensem en la caiguda espectacular del nombre de parlants del bretó des de final del segle XIX fins ara, no és difícil associar-hi la instauració, l’any 1886, de l’ensenyament obligatori –en francès. Òbviament, aquest era un bon procediment per aconseguir que una població que fins aleshores era pràcticament monolingüe en bretó, no arribés a l’edat adulta sense conèixer el francès. Per si no n’hi havia prou amb l’escolarització obligatòria, els ensenyaments francesos van desenvolupar tècniques «pedagògiques» molt efectives, tant que fins i tot les van exportar a les colònies. […] La difusió de la llengua dominant per mitjà de l’ensenyament és una pràctica molt estesa. Els indis americans, per exemple, veuen la política educativa com l’amenaça més preocupant per a la supervivència de les seves llengües. Ben bé fins als anys 70, als Estats Units hi havia la convicció que l’única manera de «civilitzar» els indis era apartar els nens del seu ambient i educar-los en internats on l’ús de la llengua nativa era prohibit. Si a aquesta prohibició hi afegim el desarrelament que implicava viure allunyat del nucli familiar, no es fa difícil d’entendre el descens del nombre de parlants de llengües ameríndies i el seu estat agònic actual. Que l’escolarització és un bon mètode per difondre la llengua dominant ja és prou sabut, i que també ho pot ser salvar la llengua recessiva sembla una conclusió òbvia. Els resultats, però, no ho confirmen. CARME JUNYENT: Vida i mort de les llengües. Empúries.

L LENGUA LLATINA 1.3. L’alfabet llatí L’alfabet és el conjunt de símbols, anomenats lletres, que codifiquen una llengua escrita. L’aparició de l’alfabet representa per a la civilització un gran invent cultural, ja que gràcies a la seva facilitat d’aprenentatge es podia escriure tot el que es podia dir. Aquest instrument, senzill i econòmic, va revolucionar la transmissió de la cultura i la comunicació humana. Gràcies a l’alfabet, l’escriptura es va fer popular, i va permetre l’aparició de la literatura i el coneixement de les lleis i la ciència. Cada llengua té el seu propi codi, que pot ser particular per a ella mateixa o contenir variacions d’un altre. A l’antiguitat, l’alfabet no era l’únic sistema d’escriptura, sinó que n’existien d’altres de més complexos. L’alfabet llatí prové del grec per mitjà de l’etrusc. Com molts alfabets es caracteritza per tenir un signe (lletra) per a cada so. El llatí tenia 23 lletres majúscules, ja que les minúscules no es van començar a utilitzar fins al final de l’Imperi romà.

Ideograma. Aquest sistema d’escriptura dibuixa els objectes i les idees, així quan vol dir peix, dibuixa un peix. Tot i que en principi pot semblar senzill, la seva complexitat recau en la gran quantitat de signes per escriure tots els objectes i idees, i en el fet que existeixen conceptes difícils de dibuixar. El sistema jeroglífic egipci i el pictòric xinès utilitzaven l’escriptura ideogràfica. Sil·làbic. Aquest sistema utilitzava un signe per a cada síl·laba, per la qual cosa tenia quatre vegades més signes que l’alfabet.

A B C D E F G H I K L M N O P Q R S T V X Y Z

Actualment el català utilitza l’alfabet llatí amb alguna lletra afegida: la j, la w i la u. La majoria de llengües de l’Europa occidental empren també aquest alfabet llatí amb alguna variació, com la ñ del castellà. A causa de la història colonitzadora de gran part dels països europeus, aquest alfabet es va escampar arreu del món, on continua utilitzant-se. Així, països tan allunyats com el Vietnam, que va ser colònia francesa, fan servir l’alfabet llatí. Tot i això, l’alfabet llatí no és l’únic que s’escriu a Europa. Existeix també l’alfabet ciríl·lic, que prové del grec i que es va desenvolupar al segle IX dC, quan els monjos Ciril i Metodi van traduir la Bíblia a l’antic eslau. L’alfabet ciríl·lic té més lletres que el llatí, i actualment, l’utilitzen les llengües eslaves (rus, ucraïnès, bielorús, serbi, macedoni i búlgar), així com altres d’influència cultural russa. L’alfabet grec també el trobem entre les llengües europees. L’utilitza una única llengua, el grec, i es va crear a final del segle IX aC. El nom alfabet prové del nom de les seves dues primeres lletres: alfa i beta. alfabet ciríl·lic

SABIES QUE...? Al món existeixen un bon nombre d’alfabets diferents. Cada un d’ells és utilitzat per diverses llengües. Alguns dels més coneguts són: alfabet àrab, alfabet xinès, alfabet tamil i alfabet hebreu.

alfabet grec

Majúscules

Minúscules

So

Majúscules

Minúscules

So

A

a

[a]

Α

α

[a]

Б

Б

[b]

Β

β

[b]

Л

л

[l]

Γ

γ

[g]

P

p

[r]

Ι

ι

[i]

M

м и

[m]

Λ

λ

[l]

[i]

Π

ρ

[r]

И

47

2 t a t i Un AC T I V I TAT S 2. 10. Defineix què és un alfabet i explica la seva impor-

2.14. Al continent europeu s’utilitzen tres alfabets dife-

tància.

rents. Digues quins són.

2. 11. Quantes lletres té l’alfabet llatí? Escriu-les.

2.15. A l’antiguitat existien altres tipus de sistemes d’es-

2.12. Digues quin alfabet (llatí, ciríl·lic o grec) utilitzen

aquestes llengües europees: grec sard suec finès islandès alemany polonès búlgar rus macedoni 2.13. Digues amb quins alfabets europeus estan escrits

aquests textos: a)

48

b) Basoan neskatila alai eta maitagarri bat bizi zen. Txanogorritxo deitzen zuten, amak egindako txano gorriarekin ibiltzen baitzen beti. c)

criptura. Llegeix aquestes definicions i digues a quin tipus correspon: a) Utilitza un signe per a cada síl·laba. b) Fa servir els dibuixos per indicar objectes o idees. 2.16. Digues quin d’aquests alfabets de llengües del

món correspon als textos de més avall: a) Alfabet khmer (derivat de l’indi i utilitzat a Cambotja) b) Alfabet àrab c) Alfabet xinès d) Alfabet hebreu (utilitzat per la llengua dels jueus)

L LENGUA LLATINA 1.4. La pronúncia del llatí Les 23 lletres de l’alfabet llatí es pronuncien gairebé totes com en català, amb alguna petita diferència que ara et presentem: Alfabet llatí

Pronúncia

C

[k]

CH

[k] com si la h no hi fos.

G GU / QU

Com la nostra ga, gue, gui, go, gu. La u es pronuncia sempre.

LL

És la suma de dues l, per tant sona com una l·l.

S

[s] sempre sorda.

V

En majúscula s’utilitza tant per les minúscules u com v. El so tant d’una com de l’altra és sempre [u].

X

[ks]

Y

S’utilitza per a transcripcions de paraules que provenen del grec: Olympus.

PH

Sona [f]. S’utilitza per escriure mots provinents del grec: philosophia.

Z

Sona [tz]. S’utilitza per a la transcripció de mots grecs: zephirus.

El sistema vocàlic del llatí està compost de les 5 vocals (a, e, i, o, u), més la y, que prové del grec. En llatí no hi ha vocals obertes, així com tampoc es pronuncia la vocal neutra. En la grafia llatina no existeix l’accent gràfic. Per tant, no hi ha normes d’accentuació. A l’hora de llegir un text has de tenir en compte que les paraules de dues síl·labes són planes i que no existeixen mots aguts. Fixa’t en la manera com pronuncia les paraules d’aquests textos el teu professor o professora. VII. (1) Quibus rebus cognitis, Caesar apud milites contionatur. Omnium temporum iniurias inimicorumin se commemorat; a quibus deductum ac depravatum Pompeium queritur invidia atque obtrectatione laudis suae, cuius ipse honori et dignitati semper faverit adiutorque fuerit. (2) Novum in republica introductum exemplum queritur, ut tribunitia intercessio armis notaretur atque opprimeretur, quae superioribus annis esset restituta. (3) Syllam, nudata omnibus rebus tribunitia potestate, tamen intercessionem liberam reliquisse; (4) Pompeium qui amissa restituisse videatur bona etiam quae ante habuerint ademisse. JULI CESAR: Guerra Civil, I, VII.

49

emus, Lesbia, atque am VIVAMUS, mea m seueriorum rumoresque senu imemus assis! omnes unius aest dire possunt: soles occidere et re x, occidit breuis lu nobis cum semel a. nd una dormie nox est perpetua , , deinde centum da mi basia mille , in secunda centum de , ra te al le il m dein centum. ra mille, deinde deinde usque alte , multa fecerimus dein, cum milia illa, ne sciamus, conturbabimus inuidere possit, aut ne quis malus t esse basiorum. cum tantum scia CATUL: Poesia

Completa, V.

2 t a t i Un AC T I V I TAT S 2.17. Llegeix correctament aquests mots llatins:

chorus sanguis aquila decedo Caesar ancilla fecisse ducis

celtae procella aqua magister adulescens quibus illas publice

iaceo rexit philosophus schola civitas societas requies flagellum

Cicero civis argentum acies Galliam amicitiam video germanos

2.19. Observa aquestes vinyetes en què l’Astèrix i l’Obélix

van a unes termes romanes i contesta les preguntes. a) A partir de la seva semblança amb el català, quin és el significat de les paraules subratllades en el text? b) El mot llatí aqua significa ‘aigua’. Busca derivats d’aquest mot en català que conservin l’arrel llatina. c) Fixa’t en les sales on entren els protagonistes. Quins noms tenen? Saps per a què servien?

2.18. Llegeix aquest fragment de les Metamorfosis

d’Ovidi que explica el mite de Faetont. A continuació, contesta les preguntes.

50

Dixerat haec Tellus (neque enim tolerare uaporem ulterius potuit nec dicere plura) suumque rettulit os in se propioraque manibus antra; at pater omnipotens superos testatus et ipsum, qui dederat currus, nisi opem ferat, omnia fato interitura graui, summam petit arduus arcem, unde solet nubes latis inducere terris, unde mouet tonitrus uibrataque fulmina iactat; sed neque, quas posset terris inducere, nubes tunc habuit nec, quos caelo dimitteret, imbres: intonat et dextra libratum fulmen ab aure misit in aurigam pariterque animaque rotisque expullit et saeuis compescuit ignibus ignes. Consternantur equi et saltu in contraria facto colla iugo eripiunt abruptaque lora relinquunt. Illic frena iacent, illic temore reuulsus axis, in hac radii fractatum parte rotarum, sparsaque sunt late laceri uestigia currus.

a) Fixa’t en els mots subratllats i digues quina és la seva traducció en català. b) Digues de quins mots llatins del text provenen aquests mots catalans: ignifugar, fulminar, testimoni, consternació, vestigis, tolerància, equitació, maniobra.

a

b

c

d

e

f

g

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT

2. Tots els camins porten a Roma 2.1. Les vies romanes Avui dia tothom parla de les vies de comunicació, les autopistes, les autovies i les carreteres. Però cal recordar que els romans van ser la primera civilització que va projectar una extensa xarxa de vies de comunicació. Els romans van tenir la necessitat de construir carreteres en el moment en què es van expandir fora de la ciutat. Així, el desenvolupament de la xarxa de vies romanes va tenir lloc al mateix ritme que el creixement de l’Imperi romà. Per tant, les primeres vies es van construir per unir els diversos pobles de la regió del Laci amb Roma, i seguidament, es van ampliar per donar accés a qualsevol punt de la península Itàlica. Quan els romans van colonitzar les diverses províncies de l’Imperi, algunes molt allunyades de Roma, com hem vist en la unitat anterior, van fer-hi arribar també unes bones vies que facilitaven, així, el control de tot l’Imperi. Certament, la primera finalitat de la construcció de les vies va ser controlar tots els territoris romans, poder arribar amb certa facilitat a qualsevol punt de l’Imperi per tal de sufocar una possible revolta o conflicte. Evidentment, un cop construïdes també van servir per facilitar el comerç i la comunicació entre les ciutats de les províncies. Igual com passa a casa nostra, no totes les carreteres eren iguals. Si bé ara parlem d’autopistes, carreteres comarcals o camins de muntanya, en l’època romana hi havia també diferents tipus de vies. Destaquem les següents: Via: camí força ampla per a carros. Iter: camí per anar a peu, amb un animal de càrrega o amb llitera. Actus: camí per a un sol vehicle o animal de càrrega. Semita: camí petit. La construcció Avui dia, quan es decideix construir una carretera, un equip d’enginyers estudia els possibles traçats, els impactes socials i ambientals sobre el territori i, finalment, es decideix el lloc més idoni per on ha de passar. És una tasca planificada i estudiada. Els romans, tot i no tenir el títol universitari d’enginyeria, es van adonar que per construir una via calia buscar el millor i més fàcil traçat. En principi, dibuixaven el recorregut en línia recta, l’opció més fàcil, però aquesta es desviava quan el terreny així ho exigia. Un cop decidit el traçat, ja es podia començar la construcció, que normalment feia l’exèrcit perquè coneixia pam a pam tot el territori romà. Per ferho, se seguien els passos que pots observar en el dibuix que tens a la pàgina següent.

51

2 t a t i Un

4 1

3

2

1. Delimitaven l’amplada de la via, fent dos solcs que recobrien amb dues fileres de pedres. 2. Excavaven un canal entre les dues fileres de pedres i posaven una primera capa de pedres. 3. Posaven una altra capa de sorra o de grava. 4. Recobrien aquestes capes amb pedres triturades o bé amb lloses de pedra.

Construcció d’una via romana.

Totes aquestes capes sumaven un gruix d’aproximadament un metre, i aquesta és una de les causes que ha fomentat la bona conservació d’algunes vies romanes. Via romana.

52

Les principals vies de l’Imperi romà La famosa frase «Tots els camins porten a Roma» es deu al fet que la majoria de vies romanes unien un punt qualsevol de l’Imperi romà amb la ciutat de Roma. Així, Roma esdevé el punt zero d’aquesta xarxa, que va arribar a tenir uns 85 000 quilòmetres. Cada via tenia un nom, que corresponia al del seu constructor, i aquest nom podia canviar quan la via era reconstruïda al cap d’un temps. Així, la via Appia deu el seu nom a Appius Claudius Caecus, la via Aurèlia a Caius Aurelius Cotta, i així totes les altres. El nom de la via més la distància recorreguda, o bé la que calia recórrer, eren informacions que els viatgers trobaven en els mil·liaris, una mena de monòlits de pedra en forma cilíndrica d’uns 2 metres d’alçada. A Roma hi havia el mil·liari daurat on hi havia escrites en milles les distàncies que separaven Roma de les principals ciutats del món romà.

Mil·liari d’una via romana.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT Els desplaçaments es feien a peu, a cavall o bé en carro, per tant en distàncies grans es tardava uns quants dies per arribar al lloc desitjat. Per aquest motiu, al llarg de les vies es van instal·lar hostatgeries on poder menjar i passar la nit. Eren locals bastant mediocres, destartalats, on només s’aturaven aquelles persones que no tenien ni parents ni amics en alguna casa propera.

Mapa del món romà amb les principals vies.

Deva

Via Devana Colonia Victricensis

OCEÀ ATLÀNTIC

Via Aemilia Aquileia

Dertona Piacentia

Via Domitia Arelate

Aquae Statiellae

Luna

Via Flaminia

Luca Gerunda

Narbo Martius

Ariminum Pisae

Via Julia Augusta Via Aurelia

Florentia

Barcino Tarraco Dertosa Saguntum Valentia

Via Annia

Adria

Via Cassia Roma Via Nomentana

Via Augusta

MAR NEGRA

Via Salaria Castrum Truentinum Hadria Amiternum Nomentum Via Cecilia

Via Latina Alba Longa Telesia Casilinum Beneventum Putteoli

Gades

Carthago Nova

53

Via Appia

Via Domiziana

Brundisium Tarentum

Via Campana

MAR

ME DIT ER

RÀ

NIA

Una gran via: la via Augusta De Roma sortia una via cap al nord anomenada via Aurèlia i en arribar a la Gàl·lia canviava el seu nom per via Domitia, que anava dels Alps fins als Pirineus. Als Pirineus començava la via Augusta, que va ser la calçada romana més llarga d’Hispània, amb una longitud de 1500 quilòmetres, i que arribava fins a Cadis, vorejant el mar Mediterrani. D’aquesta manera es podia recórrer la distància de 2725 quilòmetres que separava Roma i Cadis. Havia rebut el nom de via Hercúlia o via Heràclea, i també camí d’Anníbal, però finalment, després que l’emperador August va ordenar la seva reconstrucció, se li va donar el nom de via Augusta. Es va convertir així en la principal via d’Hispània, i va anar perdent la seva funció militar per assumir un destacat paper en les relacions comercials entre les principals ciutats de la Mediterrània.

SABIES QUE...? L’itinerari d’Antoní és un dels itineraris romans més famosos. Es va començar a recollir cap al segle III dC, tot i que va patir diverses modificacions al llarg del segle IV. Un itinerarium era un conjunt de descripcions de carreteres i camins de l’Imperi, on figurava la llista de poblacions que s’havien de travessar, la durada del trajecte i els llocs on el viatger es podia aturar i trobar allotjament.

2 t a t i Un L’elecció del traçat de les vies per part dels romans va ser tant encertat que gran part del seu recorregut ha estat utilitzat per les carreteres actuals. Així la carretera N-340 i l’autopista del Mediterrani (A-7, AP-7, A-70) segueixen gran part de l’itinerari de la via Augusta.

Gerunda Ad Fines

Blandae Iluro Baetulo Barcino

Tarraco

Dertosa

Saguntum Valentia Saetabis

Corduba

54

Cartago Nova

D ME

Orippo Rotea Gades

MA

I

R E T

R

À

N

IA

R

Una via secundària: la via del Capsacosta La via Augusta tenia la funció d’unir de nord a sud la península Ibèrica, passant per algunes de les ciutats més importants d’Hispània. Però hi havia en aquest territori moltes altres ciutats i poblets que calia unir entre si i amb la via principal, per fer possible el poblament i el control econòmic i administratiu. Per aquest motiu es va fer necessari l’elevat nombre de vies secundàries existents. Una d’aquestes vies és la que surt de Iuncaria (La Jonquera) i passa per Besalú, la vall de Bianya, fins al coll d’Ares; s’anomena via del Capsacosta, ja que el tram entre Sant Salvador de Bianya i Sant Pau de Segúries, que s’enfila per la muntanya del Capsacosta, és un dels més ben conservats de la península Ibèrica. A causa del pendent de la muntanya, els enginyers romans van haver de construir el camí serpentejant, amb curts fragments rectes, sostinguts per sòlides plataformes i murs de contenció fets amb grans blocs de pedra.

La via Augusta amb les principals ciutats romanes per on passava.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT Vegem algunes de les parts constructives que més importància donaven a la via del Capsacosta: Traçat de la via del Capsacosta.

Camprodon

St. Pau de Segúries St. Joan de les Abadesses

La Vall de Bianya Castellfollit de la Roca

Ripoll Olot

Santa Pau

Per quin motiu els romans van construir una via com la del Capsacosta, que per les dificultats del terreny va suposar una gran despesa? Sembla que la funció d’aquesta via no era comunicar establiments agrícoles, ja que la configuració de la comarca no era apta per a aquesta activitat. Tampoc no hi havia cap motiu militar, ja que no es tractava d’un lloc estratègic. Es creu que l’única funció era la comunicació amb unes mines de plata i ferro existents a l’actual Catalunya Nord.

Vista general de la via del Capsacosta.

Mur de contenció que sosté la calçada. En alguns llocs poden arribar a tenir 4 metres d’alçada.

55

2 t a t i Un AC T I V I TAT S 2.20. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

2.23. Relaciona el nom de cada via romana amb el nom

del personatge que la va fer construir: a) Els romans obrien un camí per arribar a un lloc concret sense planificar l’accés més fàcil. b) Es construïen molts tipus de camins en funció de les poblacions que unien. c) Les vies romanes tenien una fondària d’un metre seccionat en capes. d) La via Augusta era la més important de tot l’Imperi romà. e) Els noms de les vies els escollien els habitants de les poblacions properes.

via Augusta via Domitia via Appia via Aurelia via Egnatia via Severiana via Flaminia via Aemilia Scauri

Caius Flaminius Nepos Gnaeus Egnatius Marcus Aemilius Scaurus Lucius Septimius Severus Caesar Augustus Cneus Domitius Ahenobarbus Caius Aurelius Cotta Appius Claudius Caecus

2.24. Quins altres noms va rebre la via Augusta? Com 2.21. Explica el significat de l’expressió «Tots els camins porten a Roma». 2.22. Fixa’t en la imatge i fes un paral·lelisme amb els

elements romans que també apareixien en les vies.

56

justificaries aquests noms? 2.25. Els romans tenien una classificació dels seus camins, així com succeeix avui dia. Sabries dir quin tipus de carreteres tenim? 2.26. A què correspondria en l’actualitat l’itinerari d’Antoní? 2.27. Fixa’t en aquesta imatge de la via Appia que unia

Roma amb el sud d’Itàlia i explica els elements característics de la seva construcció:

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT 2.2. Els ponts romans Quan els constructors de les vies romanes, que procuraven anar en línia recta, es trobaven amb un riu o un barranc, havien de planificar la construcció d’un pont. Si es tractava d’un rierol, feien un gual amb fusta. Però si el riu era cabalós calia una bona construcció de pedra. La construcció dels ponts El primer que feien els enginyers romans era buscar el pas més convenient per fer el pont. Normalment buscaven el pas de riu més estret, amb menys fondària i amb un terreny més sòlid. Un cop decidit exactament el traçat, es marcava el lloc on anirien els pilars i es començaven a fer els fonaments. Al principi els enginyers procuraven no col·locar cap pilar al mig del corrent del riu i preferien la construcció de ponts molt estrets i d’un sol arc. A mesura que van fer avenços amb les tècniques constructives, ja van aconseguir situar pilars al mig del riu, la qual cosa va permetre construir els ponts més esvelts i amb diversos arcs. Després de fer els fonaments s’aixecaven els pilars amb grans contraforts. Els fusters feien els arcs que es recobrien de blocs de pedra i així s’acabava de construir el pont. 57

SABIES QUE...? Per poder construir ponts i altres obres, els romans van haver d’inventar aparells que els ajudessin en la seva tasca. Així trobem que els enginyers i constructors romans ja coneixien les grues. Solien ser de fusta i funcionaven gràcies a una roda que diversos homes feien girar. D’aquesta manera podien pujar objectes pesats a la part més alta de la construcció.

Relleu romà en què es veu l’ús d’una grua romana.

2 t a t i Un Els principals ponts de l’Imperi romà La majoria de ponts romans han estat utilitzats al llarg de la història, han estat destruïts, reconstruïts i, moltes vegades, modificats en la seva estructura original. És per aquest motiu que no és fàcil trobar un pont romà amb les principals característiques constructives de l’època. Vegem-ne alguns exemples:

58

El pont romà de Mèrida, sobre el riu Guadiana, és un dels ponts més llargs del món antic, amb 792 metres de longitud, gràcies a una illeta que hi ha al mig del riu. Tot i això, té un mateix traçat amb 70 arcades. Entre els grans arcs n’hi ha de petits per engolir l’aigua en cas que pugi el cabal del riu.

L’anomenat pont del Diable, a Martorell, construcció de l’època de l’emperador August sobre la via Augusta que travessa el riu Llobregat.

AC T I V I TAT S 2.28. Busca imatges del pont d’Alcàntara i del pont de

2.29. Creus que amb el pas del temps ha canviat el dis-

Salamanca, enganxa-les en el teu quadern i escriu-ne les dates de construcció.

seny dels ponts i la seva construcció? Posa exemples amb imatges de ponts fets en els últims anys.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT 2.3. Altres obres d’enginyeria La societat romana, sobretot la urbana, s’havia acostumat a un seguit de comoditats, com la de viatjar i comunicar-se fàcilment gràcies a les vies i als ponts, transportar tant per terra com per mar tot tipus de mercaderies i, també, poder utilitzar l’aigua a les seves ciutats. Van poder gaudir d’aquestes comoditats gràcies als seus invents i coneixements d’enginyeria que els va permetre la construcció d’aqüeductes i fars. Els aqüeductes Els romans, que consideraven l’aigua com un bé imprescindible per a les seves ciutats, van portar a terme una obra pública que permetia transportar l’aigua des de les fonts on brolla fins a les ciutats. Els aqüeductes consistien en un canal cobert fet de pedra, per on passava l’aigua gràcies a un pendent moderat. Aquest canal podia estar soterrat al terra o bé per sobre, però quan s’acostava a la ciutat, s’enlairava i adquiria l’aspecte que més el caracteritza: una filera d’arcades sobre les quals hi havia el canal per on passava l’aigua. L’aqüeducte conegut com el pont du Gard a prop de Nimes té tres nivells d’arcades i va ser construït el 19 aC. El canal d’aigua es troba a la part més enlairada, a uns 50 metres sobre el nivell del riu.

Construït a la segona meitat del segle I i a principi del II de la nostra era, l’aqüeducte de Segòvia transporta l’aigua del riu Frío a la ciutat de Segòvia. Té 728 metres de llargada i una alçada màxima de 28 metres i mig. Té dos grups d’arcades: la de sota està formada per 119 arcs i la superior, per 44 arcs.

59

2 t a t i Un Els fars

60

El transport de grans mercaderies a través dels territoris de l’Imperi se solia fer per mar, ja que era l’únic mitjà per arribar a alguns llocs concrets, era ràpid i els vaixells tenien més capacitat de càrrega que els carruatges. Tot i això, hi havia diversos perills que calia tenir en compte. Per una banda, el temps que feia a l’hivern no era favorable a la navegació en alguns indrets, ni tampoc els vents en el mar Mediterrani. La seguretat també era un perill per als mariners, sobretot si la mercaderia que transportaven era de valor, ja que els pirates podien assaltar els vaixells. I, per últim, s’havia d’anar en compte de no xocar contra caps i esculls de terra, ja que els nàufrags corrien el perill de ser convertits en esclaus per qui els recollís, o bé podien morir sense ser enterrats, cosa que atemoria els romans a causa de les seves creences. Per aquest motiu, es van construir fars en punts estratègics del seu territori. Aquests fars assenyalaven als mariners la presència de la costa. Es tractava d’una torre que podia ser de diferents formes, amb un sistema d’il·luminació en el punt més alt. El sistema més habitual era el foc de llenya o bé les llànties d’oli d’oliva. Han existit diversos fars en tota la costa de l’Imperi romà, a Itàlia, Anglaterra, França, Hispània, etc., alguns totalment destruïts. No obstant això, de tots els fars romans el més famós és la torre d’Hèrcules a la Corunya, que encara està en funcionament. Tanmateix el far més important de la seva època a Hispània va ser el far de Chipiona, anomenat Turris Caepionis situat a la desembocadura del riu Guadalquivir. Tot i que no en queda cap resta, sembla que era una meravella a l’estil del famós far d’Alexandria.

SABIES QUE...? El far d’Alexandria, també anomenat Torre de Faros, és considerat una de les set meravelles del món antic. Va ser construït al segle III aC i va funcionar fins que dos terratrèmols el van enderrocar al segle XIV. Es creu que mesurava entre 120 i 130 metres d’alçada (equivalent a un edifici d’uns 40 pisos) i, per tant, era una de les construccions més altes aixecades per l’ésser humà en aquell temps. Poc després de la mort d’Alexandre el Gran, fundador de la ciutat d’Alexandria, el general Ptolomeu Sòter va governar Egipte i va convertir Alexandria en la capital del regne i en la ciutat més pròspera d’Orient.

La torre d’Hèrcules va ser construïda el segle II dC, i va rebre el nom de Farum Brigantium. És l’únic en tot el món, d’origen i base romana, que continua en funcionament. Ha estat reconstruït i modificat en diverses ocasions, però manté l’aspecte originari.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 2.30. Busca la fotografia de l’aqüeducte de Tarragona,

2.35. El mot far prové de l’illa de Pharos, una petita illa

enganxa-la en el teu quadern i fes-ne una descripció. Saps quins altres noms rep?

davant de la ciutat d’Alexandria, que estava unida a la ciutat mitjançant un dic artificial. En quin país es troba Alexandria? Qui en va ser el fundador? Per quin mar està banyada?

2.31. El mot aqüeducte, que prové de la paraula llatina

aqua (aigua), ha mantingut la mateixa arrel originària. Busca altres mots catalans amb les mateixes característiques.

2.36. El mític i famós far d’Alexandria, avui desapare-

gut, fou una de les set meravelles del món, segons els antics. Quines d’aquestes deu propostes eren les altres sis?

2.32. Si el mot aqüeducte significa conducció d’aigua,

1. Acròpolis d’Atenes. 2. Estàtua d’Àrtemis a Efes. 3. Piràmides de Gizeh a Egipte. 4. Jardins penjats de Babilònia. 5. El Colosseu de Roma a Itàlia. 6. El Colós de Rodes. 7. Estàtua de Zeus a Olímpia. 8. Ciutat de Petra a Jordània. 9. La tomba de Mausol a Halicarnàs. 10. Runes del Machu-Picchu al Perú.

què volen dir els mots gaseoducte i oleoducte? 2.33. Quina diferència trobes entre l’aqüeducte del

pont du Gard i l’aqüeducte de Segòvia que tens en la pàgina 59? 2.34. Fixa’t en aquest mapa on hi ha uns nombres que

corresponen a diversos fars romans, molts dels quals han desaparegut. Relaciona el nombre amb el nom dels fars: a) Far de Dover (marcava el pas entre la Gàl·lia i Bretanya). b) Far de Messina (pas entre Sicília i Itàlia). c) Far de Cartago (pas entre el nord d’Àfrica i Sicília). d) Far de Capri (marcava l’illa de Capri). e) Torre d’Hèrcules (marcava el nord de la península Ibèrica). f ) Far de Marsella (marcava el golf de Lleó). g) Far de Chipiona (pas entre Hispània i Àfrica).

2.37. Quina és l’única de les set meravelles del món an-

tic que encara està dempeus? 2.38. A iniciativa d’un mil·lionari suís, Bernard Weber,

el 7 de juliol de 2007 (7/7/07) es van donar a conèixer les noves set meravelles del món. Van ser escollides per votació popular. Quines són?

1

OCEÀ AT L À N T I C 5

6

4

7

M A R

M E D I T E R R À N 3

IA

2

61

2 t a t i Un 3. Topònims d’origen llatí. Gentilicis 3.1. Topònims d’origen llatí als Països Catalans

62

La necessitat de designar els llocs concrets amb noms propis sorgeix quan els pobles deixen de ser nòmades i s’estableixen de manera fixa en un lloc. Aquest fet va tenir lloc al Neolític i, per tant, la llista de topònims o noms geogràfics és llarga i diversa. La ciència que estudia els noms propis de lloc en el sentit més ampli (noms de països, comarques, ciutats, pobles, rius, llacs... ) és la toponímia. Pel que fa als topònims catalans, val a dir que molts d’ells provenen del llatí, fruit de la presència romana a casa nostra durant molts segles. Molts d’aquests topònims són descriptius, retraten el paisatge i el nom mateix ja ens dóna informació de com és o com era el lloc. Aquests topònims en serien un bon exemple: – El riu Llobregat. El nom d’aquest riu que neix al Berguedà prové del llatí Rubricatus, pel color roig que les seves aigües tenen a causa d’arrossegar sediments terrossos d’una conca de conreus. En llatí, l’adjectiu rubeus vol dir ‘roig’. – Planoles, poblet al municipi del Ripollès, deu el seu nom al mot llatí Planetiolles, ‘petites planes’. Planoles és un poble situat en un replà de pastures, enmig d’altes muntanyes. – El Port de la Selva, a l’Alt Empordà, és un dels pocs ports orientat a ponent, en una costa abrupta i amb vegetació forestal. En llatí, el mot silva vol dir precisament ‘selva, forest’. – Ogassa, al Ripollès, prové del mot llatí aqua i és que en aquest indret hi conflueixen tres rieres. – Coll de Nargó, a l’Alt Urgell, prové del llatí collis, ‘turó’. Aquest poble es troba en un lloc elevat, damunt d’un turó. – Banyoles, al Pla de l’Estany, prové de Baniolas, derivat del llatí balneus, ‘bany’, per l’ús balneari que es feia de les aigües de l’estany. – Caldes de Montbui, al municipi del Vallès Oriental, també prové del llatí aquae, ‘aigües’. En aquest poble hi ha unes fons d’aigües termals que s’utilitzen per a usos domèstics i també medicinals. – Poboleda, al Priorat, deriva del llatí populeta, ‘pollancreda’. Els pollancres són arbres que es troben a la ribera dels riu que passa pel poble. – La Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça, prové del llatí vallis bovinus ‘vall amb bestiar boví’ i, efectivament, la ramaderia bovina és present en aquesta vall pirinenca. – La Jonquera, a l’Alt Empordà, prové de Iuncaria, que significa ‘lloc ple de joncs’.

El nom de Mallorca prové del llatí maior, perquè aquesta illa era la ‘major’ de les Balears, mentre que Menorca era la minor, és a dir, la ‘menor’.

PARLEM EN LLATÍ Hi ha alguns topònims catalans que deriven d’antropònims llatins de noms de persona, bàsicament de personatges que van influir notablement en el lloc que en va prendre el seu nom. Vegeu-ne uns quants exemples: – Agullana, d’Aculius. – Constantí, de Constantinus (probablement es refereix a l’emperador romà). – Cornellà de Llobregat, de Cornelius. – Llançà, de Lancius. – Sarrià de Ter, de Sarrianus. – Tortellà, deTortillius. – Barcelona, Colonia Iulia Augusta Faventia Paterno Barcino. – Tarragona, Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. – Tortosa, Augusta Dertosa. La toponímia catalana també consta de noms de lloc d’origen preromà localitzats bàsicament a les comarques pirinenques, on la romanització fou menys intensa. L’origen d’aquest grup de topònims són els més dubtosos, ja que hi ha un gran desconeixement de les llengües que es parlaven a la península abans de l’arribada dels romans. En serien exemples Ordino (Andorra), Esterri d’Àneu o Espot (Pallars Sobirà) o Urtx (Cerdanya). També hi ha un grup de topònims, en aquest cas posteriors a la romanització, que provenen de l’àrab, generats entre els segles VIII i XII, sobretot al sud de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears. Ho són Calaf, a l’Anoia; el Garraf (nom de muntanya i de comarca); Aitona, al Segrià, que deriva de l’àrab zäituna, ‘oliva’. Un altre grup de topònims deriven del germànic, en molts casos, a partir d’antropònims. Seria el cas de Viladrau, Campdevànol o Castellolí.

SABIES QUE...? Tibidabo, el nom donat al cim que culmina la serra de Collserola, a Barcelona, prové del llatí Haec omnia tibi dabo... «Tot això et donaré si et postres davant meu». Paraules del dimoni a Jesús en la tercera temptació, segons els Evangelis.

63

El nom de la muntanya prepirinenca del Pedraforca prové del llatí petra, ‘pedra’ i d’un segon mot d’origen descriptiu que fa referència a la forma de forca de la muntanya.

2 t a t i Un 3.2. Topònims d’origen llatí a Hispània Els romans, però, no només van romanitzar Catalunya, sinó que van conquerir tota la península creant un munt d’assentaments romans a Hispània, molts dels quals porten un nom relacionat amb els governants més rellevants de l’època: Juli Cèsar i Octavi August. Llívia: Iulia Libica Lugo: Lucus Augusti Saragossa: Caesar Augusta

64

Sevilla: Iulia Romula Hispalis Mèrida: Emerita Augusta Astorga: Asturica Augusta

Altres ciutats porten noms de divinitats com Dènia, que prové de Dianium per la deessa Diana. El nom d’altres localitats de la península prové de mots comuns referits a les característiques del paisatge. Un bon exemple en seria Finisterre, el nom del cap que es troba a Galícia i que, en consonància amb les seves característiques, prové dels mots llatins Finis terrae. A continuació hi ha alguns noms més dels principals assentaments de l’època romana i el nom de la ciutat actual. Illici → Elx Palantia → Palència Brigantium → la Corunya Malaca → Màlaga LegioVII Gemina → Lleó Calagurris → Calahorra Olisipo → Lisboa Osca → Osca Gades → Cadis Lucentum → Alacant Corduba → Còrdova Cartago Nova → Cartagena Segobriga → Segòvia Pompaelo → Pamplona Toletum → Toledo Valentia → València

3.3. Topònims d’origen llatí a Europa i al nord d’Àfrica En l’època imperial, el territori romà va arribar a la seva màxima extensió: els romans eren els amos d’un gran imperi (per fer-nos a la idea equivaldria a la meitat de la Xina actual). És fàcil, doncs, trobar topònims d’origen llatí en tots aquests territoris romanitzats. Recordem que Juli Cèsar va conquerir les Gàl·lies (les actuals França i Bèlgica) que van ser incorporades a Roma com a províncies al segle I aC. En aquests països trobem assentaments romans com Arelate (Arles), Nemausus (Nimes), Lugdunum (Lió). La capital de França, París, es deia Lutetia. Durant l’època romana, l’actual territori de la Catalunya Nord formava part de la Gàl·lia Narbonense, una zona profundament romanitzada que travessava la via Augusta i que unia la península Itàlica amb Hispània. Hi destaca el poblat d’Illiberis que ha donat nom a l’actual Elna. La conquesta de Britània (l’actual Gran Bretanya) es va consolidar en el segle I dC. La presència romana en aquest lloc va ser important i per evitar possibles atacs dels celtes, l’emperador Adrià va fer cons-

Bust de l’emperador August (63 aC – 14 dC). Museo Nacional de Arte Romano, Mèrida.

Vista de l’amfiteatre de Nimes, l’antiga Nemausus, a França.

PARLEM EN LLATÍ truir el mur d’Adrià (Hadrian Wall). Encara que no sigui un topònim pròpiament dit, creiem necessari parlar del mot wall (‘paret, mur’), ja que prové del llatí vallum, nom que es donava a la trinxera de protecció que envoltava els campaments romans. D’aquest mot en deriva també el d’una ciutat, Wall. Un grup ben curiós és el derivat de l’anglès ceaster i caester, provinent del llatí castra, que significa ‘campament fortificat’. Moltes ciutats angleses foren antics campaments romans. És el cas de Caistor, Castor, Little Chester i Chester. En altres casos s’incorpora el nom del riu de la rodalia; com, per exemple, Frochester (riu Froma), Ribchester (riu Ribble), Alchester (riu Alne)... I podríem continuar la llista amb topònims com Manchester, Gloucester, Lancaster, Rochester... A vegades, les colònies esdevenien tan sòlides que tenien una infraestructura molt complexa. És el cas d’Aquae Sulis, l’actual ciutat de Bath, que fou un assentament romà molt pròsper a causa de les seves fonts termals. Fins no fa gaire Bath, alimentada encara per conduccions romanes, era un centre de salut. Un altre tipus de colònia eren els vicus, petits nuclis rurals d’explotació agrícola. Aquest mot llatí forma part d’alguns noms de ciutats actuals com Wickham, Wigton i Prestwich. El nom de la capital anglesa, Londres, prové del llatí Londinium, fundada pels romans, que la van utilitzar com a port al voltant del riu Tàmesis. Pel que fa als pobles germànics, van oferir una gran resistència, per la qual cosa, gran part de l’actual Alemanya va quedar al marge de la romanització. Amb tot, la ciutat més antiga d’Alemanya va ser fundada l’any 16 aC per August sota el nom d’Augusta Treverorum, l’actual Trèveris. Uns anys més tard van fundar la Colonia Claudia Ara Agrippinensium, l’actual ciutat de Colònia. Al nord d’Àfrica cal mencionar Tingis (Tànger), capital d’aquesta província romana; Ceuta, que en aquella època s’anomenava Septem Frates, referint-se als set turons que formaven la seva orografia, i Melilla, el nom romà de la qual era Flàvia. El mar que comunicava les terres del sud d’Europa amb el nord d’Àfrica era i és el Mediterrani, un mar entre terres, tal com indica el seu nom format per medi- (del llatí medius, ‘mig’) i -terrani (de terra, ‘terra’). Els gentilicis Els gentilicis són els noms amb què designem les persones i els objectes amb relació al nom de procedència. Solen formar-se a partir del topònim corresponent. En molts casos tenim gentilicis amb més d’una arrel, una de les quals sovint és culta i procedent del nom del topònim en llatí. Fixa’t en aquests exemples: Portugal Espanya Tarragona Girona

→ → → →

portuguès espanyol tarragoní gironí

→ → → →

Lusitània Hispània Tàrraco Gerunda

→ → → →

lusità hispà tarraconense gerundense

65

2 t a t i Un AC T I V I TAT S 2.39. En quin moment de la història sorgeixen els to-

2.44. Llegeix aquest text de Plini sobre les illes Canàries

pònims o noms de llocs geogràfics?

i respon les preguntes que hi ha a continuació:

2.40. Relaciona aquests ètims àrabs amb el topònim

que han generat: al-tahuila (‘camp’) Ibn Bidí (nom propi) al-mahsora (‘voltada de paret’) al-burdj (‘torre’) Ibn Arós (nom propi) Suda (‘presa, reclosa’)

• Almassora • Vinaròs • Albufera • Sudanell • Altafulla • Vimbodí

2.41. Quin criteri seguien els romans per posar nom

a les seves ciutats?

Juba, pel que fa a les Afortunades, va esbrinar el que segueix: que la primera illa l’anomenen Ombrios (Hierro), i que no hi ha vestigis de cap edifici […]. La segona illa es diu Junonia; només hi ha un templet construït amb pedra; després d’aquesta, a les seves proximitats, n’hi ha una altra amb el mateix nom; a continuació hi ha Capraria, plena d’enormes llangardaixos. Afegeix que a la vista d’aquestes illes hi ha Ninguaria (Tenerife), recoberta de núvols, que va rebre aquest nom a causa de les seves neus perpètues. La que hi ha al seu costat s’anomena Canaria (Gran Canària, pel gran nombre de cans d’enormes dimensions que s’hi crien).

2.42. Uneix amb fletxes el nom d’aquestes ciutats ac-

tuals amb el nom del personatge que s’hi relaciona:

66

Albinyana Barberà del Vallès Celrà Gaià Moià Siurana El Vendrell Premià de Dalt

• Barbarus • Severus • Primillus • Albinius • Gaius • Celer • Venerellus • Montilius

2.43. Sovint els indrets recullen en el seu nom peculiaritats del terreny on s’ubiquen. Relaciona aquests ètims llatins amb el que signifiquen i després, amb el topònim que han generat i que tens més avall:

rivi pullentis triticaria cannetum quercus tonsus equiles a) Traiguera (Baix Maestrat) b) Ripollet (Vallès Occ.) c) Cercs (Berguedà) d) Guils (Cerdanya) e) Tosa (muntanya prepirinenca) f) Canet de Mar (Maresme)

• ‘abundant en blat’ • ‘poblat de canyes’ • ‘riu de pollancres’ • ‘pelat d’arbres’ • ‘roure’ • ‘estables de cavalls’

a) Amb quin nom designa Plini l’arxipèlag de les Canàries? b) Quin és el nom llatí que Juba dóna a les illes que cita? c) Tenen relació el nom de les illes amb les seves característiques? 2.45. Aquests noms llatins fan referència a animals i han

donat lloc als topònims catalans següents. Relaciona’ls i digues a quin animal fan referència. Ètim llatí luparia caprile apicula cervaria

animal … … … …

ciutat Abella de la Conca Cervera Cabrils Llobera

PARLEM EN LLATÍ

2.46. Posa exemples de topònims catalans relacionats

2.49. Localitza en aquest mapa de Catalunya els assen-

amb aquests mots llatins:

taments romans que t’indiquem:

portum (port) montem (muntanya)

villam (vila) podium (puig, turó)

Gerunda, Barcino, Tarraco, Ilerda, Blandae, Iluro, Ausa, Aquae Calidae, Dertosa.

2.47. Indica a quin topònim corresponen aquests gen-

tilicis cultes: egarense hispalenc lusità londinenc ausetà

gerundense ilicità ilurense baetulense saguntí

2.48. Localitza en aquest mapa d’Europa els assenta-

ments romans que t’indiquem: Illici, Olisipo, Palantia, Gades, Calagurris, Italica, Emerita Augusta, Hispalis, Londinium, Lutetia, Augusta Treverorum, Tingis, Arelate.

MAR MEDITERRÀNIA

67 OCEÀ AT L À N T I C

M A R

A M E D I T E R R À N I

2 t a t i Un 4. Històries d’amor Les històries d’amor ja van néixer amb els primers homes i han estat presents en tots els temps. Els clàssics en sabien un munt d’imaginar històries d’amor de tota mena entre els déus i els homes. N’hi havia que acabaven bé, altres, no tant i algunes eren somnis inabastables. Aquí en teniu una petita mostra.

4.1. Píram i Tisbe

68

Píram i Tisbe vivien a la ciutat de Babilònia, en dues cases contigües. Van enamorar-se bojament, però els seus pares s’oposaven a aquesta relació. Parlaven i parlaven a través d’una esquerda que hi havia en una paret comuna a les cases. Un dia van decidir trobar-se al sepulcre del rei Ninus, sota un arbre que hi feia ombra. Primer va arribar Tisbe, però va trobar-se amb una lleona que volia anar a beure a una font que hi havia allà a prop. La noia es va espantar i va fugir cap a una cova. Sense adonar-se’n va deixar el vel que portava i la lleona el va embrutar. Quan va arribar Píram i va veure el vel tacat i les petjades de la lleona, pensant el pitjor, es va treure la vida amb la seva espasa. Llavors va tornar Tisbe i quan va veure el cos inert de Píram, també es va llevar la vida. Van segellar, així, el seu amor amb unes morts inoportunes. La morera que feia ombra als cossos va donar a partir d’aquest moment fruits negres, vestits de dol, en record de la sang que vessaren els dos amants.

SABIES QUE...? Romeu i Julieta és una tragèdia escrita pel dramaturg anglès William Shakespeare. Conta els amors de Romeu i Julieta, contraris a l’enemistat de les seves respectives famílies, els Montesco i els Capuletos, rivals a la ciutat italiana de Verona. Els joves, però, havien jurat estimar-se i van portar el seu jurament fins a la mort.

Altres obres relacionades: Mort de Píram i Tisbe, J. M. Arango. Museo de Bellas Artes, Sevilla. Tisbe, John William Waterhouse. Carol Gerten’s Fine Art Collection. Píram i Tisbe, Nicolas Poussin. Píram i Tisbe, Abraham Hondius. Museum Boijmans van Beuningen, Rotterdam.

Píram i Tisbe, Andreas Nesselthaler. L’obra d’Andreas Nesselthaler reflecteix el moment en què Tisbe troba el seu estimat al terra, sense vida. Ella decideix morir també perquè, així, mai més no s’hagin de separar.

WWW

DE PART DELS DÉUS

4.2. Filemó i Baucis Júpiter i Mercuri van decidir posar a prova la Humanitat i, vestits de viatgers, van errar per tota la terra buscant hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que van arribar a Frígia i van trobar una caseta molt humil, amb el sostre de palla on vivien l’ancià Filemó i la seva muller, Baucis. La vella parella va oferir als visitants tot el que tenien, que no era gran cosa. Van compartir taula amb ells i estaven, fins i tot, decidits a matar l’última oca que els quedava. Els visitants, molt agraïts, van fer-los saber que eren déus i els van concedir un desig: els dos ancians van demanar de poder morir junts i estar un al costat de l’altre, tal com havien estat sempre en vida. I així va ser, en el moment de la seva mort, Júpiter els va convertir en una alzina i en un til·ler que van créixer plegats.

Altres obres relacionades: Filemó i Baucis, Nicolas-André Monsiau (gravat). Filemó i Baucis, Rembrandt. National Gallery of Art, Washington D. C.

69

L’obra d’Adam Elsheimer immortalitza el moment en què els déus Júpiter i Mercuri reben l’hospitalitat de Filemó i Baucis, dos vellets que viuen humilment però que comparteixen amb els déus les poques coses que tenen.

Júpiter i Mercuri a casa de Filemó i Baucis, Adam Elsheimer. Dresden Gemälde Galerie, Dresden.

2 t a t i Un 4.3. Eco i Narcís Eco era una nimfa que parlava pels descosits. Quan Juno intentava espiar en secret les aventures amoroses de Júpiter, Eco xerrava i xerrava fins a treure la deessa de pollaguera. Juno, enfurismada, la va fer callar i va disposar que la nimfa no pogués parlar si abans no li dirigien la paraula i que tot el que podria fer seria repetir les síl·labes finals del que havien dit els altres. Passat un temps, Eco es va enamorar de Narcís, que va rebutjar-la perquè la nimfa només sabia repetir les paraules que ell li deia. Desconsolada, es va recloure en una cova i es va anar consumint fins a quedar reduïda a una ombra. Només li va quedar la veu que feia eco. Narcís seguia rebutjant l’amor de totes les nimfes fins que un dia va acostar-se a una font d’aigües cristal·lines i es va enamorar d’aquell noi que hi veia. Narcís es va enamorar del noi de les aigües i cada vegada que estenia els seus braços per abraçar-lo, la imatge el corresponia; quan Narcís somreia, la imatge somreia també; però mai podia tocar-lo. El jove va caure intentant tocar el seu reflex i allà on va morir va néixer una flor que porta el seu nom.

Altres obres relacionades: Narcís, Caravaggio. Galleria Nazionale d’Arte Antica, Roma. La metamorfosi de Narcís, Dalí. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres.

70

En l’obra de Waterhouse es pot veure com Narcís mira la seva imatge reflectida a les aigües de la font en presència d’Eco, que no pot deixar de mirar-lo.

Eco i Narcís, John W. Waterhouse. Walker Art Gallery, Liverpool.

D E PART DELS DÉUS 4.4. Apol·lo i Dafne El déu Apol·lo, tot i ser el símbol de la bellesa masculina, va tenir la dissort de ser rebutjat en assumptes d’amor. Dafne era una nimfa, filla del riu Peneu, de la qual el déu es va enamorar. Però no va ser un amor correspost. Sembla que Cupido, molest amb el déu perquè s’havia burlat de les seves fletxes, en va clavar una amb la punta d’or a Apol·lo, que es va enamorar bojament de la nimfa, i una altra a Dafne, amb la punta de plom, que es va tornar insensible a l’amor. Apol·lo desitjava la noia apassionadament i no parava de perseguirla, però la nimfa el defugia. Un dia, quan estava a punt d’atrapar-la, Dafne va demanar ajut al seu pare, que la va convertir en llorer. Apol·lo va haver de renunciar-hi, però a partir d’aquell moment va portar una corona de llorer. Altres obres relacionades: Apol·lo i Dafne, J. W. Waterhouse. Col·lecció privada.

Apol·lo i Dafne, A. Pollaiuolo. National Gallery, Londres. Apol·lo i Dafne, Bernini. Galleria Borghese, Roma. Apol·lo perseguint Dafne, G. Tiepolo. National Gallery of Art, Washington D. C.

Apol·lo i Dafne, Giambattista Tiepolo. Musée du Louvre, París. Tiepolo pinta aquesta metamorfosi de Dafne. Dels dits de la nimfa en neixen fulles de llorer davant la mirada d’Apol·lo, sorprès, perquè no acaba de creure’s el que passa. Hi ha també la personificació del riu Peneu, pare de Dafne, a qui la nimfa havia demanat ajut. Com a motiu de decoració hi ha un amoret molt a prop de Dafne.

71

2 t a t i Un 4.5. Pigmalió i Galatea Conta la llegenda que Pigmalió era un antic rei de Xipre i també un escultor amb una gran sensibilitat. Superava en habilitat el mateix Dèdal, constructor del laberint de Creta. Mai va voler casar-se perquè no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d’estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecte que se’n va enamorar. La va anomenar Galatea i somniava fins i tot que l’estàtua cobrava vida. Venus, compadida, la va fer viure i li va concedir el do de la fertilitat, gràcies al qual tingueren una filla.

SABIES QUE...? El mite de Pigmalió i Galatea ha donat nom al pigmalionisme, o atracció per les estàtues, i és motiu recurrent per explicar la fascinació dels artistes per les seves muses i les seves obres.

Pigmalió i Galatea, Jean-León Gérôme.

72

En l’obra de Gérôme podem veure Pigmalió en el seu estudi fent un petó a Galatea que ja s’ha tranformat en una dona real, moment que delata el color dels seus cabells. Al fons hi ha més escultures.

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Què són les llengües romàniques i on es parlen?

7. Quina era la finalitat de la construcció de les vies ro-

manes? 2. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions: 8. Explica alguna característica d’aquestes construc-

a) Cada setmana «moren» dues llengües al món. b) El llatí va desaparèixer totalment en zones europees com Alemanya. c) Una llengua desapareix només quan és substituïda per una altra. d) Les llengües no han de coincidir amb un país o un estat concret. e) L’evolució i la «mort» de les llengües es considera un fet natural.

cions romanes conservades avui dia: pont du Gard, via del Capsacosta, pont de Mèrida, torre d’Hèrcules. 9. Defineix què és la toponímia. 10. Contempla aquesta escultura de Bernini i digues què representa i què et suggereix.

3. Quins alfabets coexisteixen a Europa? Digues quins

utilitzen aquestes llengües: anglès, serbi, grec, búlgar, noruec, txec, rus i romanès. 4. Quins altres alfabets coneixes? 5. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

a) La via Augusta és la més llarga de tot l’Imperi romà. b) Els aqüeductes eren construccions que portaven l’aigua a les ciutats. c) El far d’Alexandria és l’única de les set meravelles del món antic que es conserva. d) El pont del Diable de Martorell va ser construït per August per travessar el riu Llobregat. e) La torre d’Hèrcules és un far encara en funcionament, situat a la Corunya. 6. Relaciona el topònim actual amb el seu origen llatí:

Llívia Mèrida Lisboa Arles París Tànger Londres Llançà La Jonquera Pamplona

Olisipo Lancius Lutetia Iulia Libica Pompaelo Arelate Tingis Emerita Augusta Londinium Iuncaria

73

3 t a t i n U

74

Un cop vistos l’origen i l’evolució del llatí, iniciarem l’estudi morfològic i sintàctic d’aquesta llengua. Veurem que és una llengua que utilitza un sistema de flexió, fet que no s’ha mantingut en les llengües romàniques i estudiarem el paradigma de la primera de les cinc declinacions que presenta. En l’apartat de cultura explicarem la política dels romans, les institucions que hi havia, els candidats i les eleccions, el sistema de votació... i veurem els aspectes que són semblants i els que són diferents de la política actual. En l’apartat de lèxic estudiarem els mecanismes que tenen les llengües per crear mots nous i ens centrarem bàsicament en la composició i derivació de paraules, ja que els prefixos, sufixos i ètims llatins han estat molt productius a l’hora de generar mots derivats i paraules compostes. L’últim apartat està dedicat a la llegenda de Perseu , Andròmeda i el drac marí, i a les obres d’art posteriors que s’hi han inspirat.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Establir un primer contacte de l’alumnat amb l’estructura de la llengua llatina. 2. Saber quines són les funcions sintàctiques que corresponen a cada cas. 3. Identificar mots flexionats que pertanyin a la primera declinació. 4. Comprendre el significat de la democràcia antiga i la seva relació amb la democràcia actual. 5. Reconèixer l’herència romana en les pràctiques electorals d’avui dia. 6. Reconèixer el dret romà com a base del món jurídic actual. 7. Saber argumentar el significat d’un mot català a partir del que signifiquen els prefixos, els sufixos o els ètims llatins que el formen.

8. Identificar una obra d’art inspirada en el mite de Perseu i Andròmeda.

75

Vista parcial del fòrum romà.

3 t a t i Un 1. El llatí, una llengua flexiva A partir d’aquesta unitat anirem introduint, a poc a poc, però de manera progressiva, les eines que et permetran familiaritzar-te amb la llengua llatina per poder traduir frases i textos senzills. Si ens és fàcil relacionar gran part del vocabulari del català amb la llengua mare, la morfologia i la sintaxi d’ambdues llengües tenen ben poc a veure ja que utilitzen sistemes diferents a l’hora de construir frases. Sense deixar de banda els coneixements de català, hauràs de canviar de xip per entendre el funcionament de la llengua llatina. El llatí és una llengua flexiva, és a dir, distingeix les funcions sintàctiques dels mots en una frase afegint diferents morfemes a les arrels de les paraules. Així, ens trobem que una mateixa paraula llatina presenta terminacions diferents segons la funció sintàctica que fa a la frase. Fixa’t en aquestes frases: Puella aquam nautis dat. Nautae puellam vident. Puella nautas salutat.

76

(La noia dóna aigua als mariners.) (Els mariners veuen la noia.) (La noia saluda els mariners.)

La paraula mariner (nauta) apareix amb tres terminacions diferents perquè a cada frase fa una funció sintàctica diferent. En la primera fa de CI, en la segona, de subjecte i en la tercera, de CD. Per tant, podem dir que, en llatí, els mots estan formats per l’arrel, que és la part invariable del mot i que ens aporta el significat, i per uns morfemes desinencials que ens indiquen el gènere i el nombre, i també la funció sintàctica. Aquest sistema de flexió no s’ha mantingut en les llengües romàniques. En català els morfemes en què acaben les paraules són només gramaticals, ens donen informació sobre el gènere i el nombre del mot. La funció sintàctica sol expressar-se mitjançant les preposicions. En canvi, altres llengües modernes, com l’alemany i el rus, tenen un sistema flexional molt semblant al llatí.

1.1. Casos i declinacions Els mots poden ser variables si es flexionen o invariables si mai canvien de forma, com és el cas dels adverbis, les preposicions i les conjuncions. Els mots variables són els substantius, els adjectius i els pronoms, i aquests sí que presenten terminacions diferents en funció de la sintaxi a la frase. Cadascuna d’aquestes formes que pot presentar un mot variable s’anomena cas. En llatí hi ha sis casos i cadascun d’ells representa una funció sintàctica diferent. El conjunt d’aquests sis casos, en singular i en plural,

SABIES QUE...? En llatí no hi ha articles, però a l’hora de traduir s’ha de posar l’article, definit i indefinit, o no posar-ne, segons el context.

L LENGUA LLATINA que poden adoptar els noms, els adjectius i els pronoms, s’anomena declinació. N’hi ha cinc. Els substantius es presenten en dos casos: el nominatiu i el genitiu singular. Serà a partir del genitiu, que és diferent en cada declinació, que sabrem a quina declinació pertany cada paraula.

1.2. Primera declinació Tots els substantius que presenten un nominatiu singular acabat en -a i un genitiu singular acabat en -ae són de la primera declinació. Exemples: domina, -ae , Gallia, -ae, puella, -ae. Els mots de la primera declinació segueixen aquest paradigma: Casos

Terminacions

Casos

Funcions

nominatiu

Subjecte i atribut en verbs copulatius

vocatiu

Interpel·lació

acusatiu

CD i CC amb preposició

genitiu

CN

datiu

CI

ablatiu

CC i C. Agent en les oracions passives

Domina, -ae

Casos

singular

plural

singular

plural

nominatiu

-a

-ae

nominatiu

domina

dominae

vocatiu

-a

-ae

vocatiu

domina

dominae

acusatiu

-am

-as

acusatiu

dominam

dominas

genitiu

-ae

-arum

genitiu

dominae

dominarum

datiu

-ae

-is

datiu

dominae

dominis

ablatiu

-a

-is

ablatiu

domina

dominis

77

Per declinar un substantiu en primer lloc hem de trobar el tema o arrel. Per trobar-lo només cal que separis la desinència de genitiu. Exemple: domina, -ae (domin-ae: l’arrel és domin-). Un cop tinguem l’arrel afegirem les terminacions pertinents i tindrem la paraula declinada. Els mots de la primera declinació són, en general, de gènere femení. N’hi ha uns quants que són excepció i són de gènere masculí. Els més usuals són: nauta, -ae: ‘mariner’, poeta, -ae: ‘poeta’, agricola, -ae: ‘camperol’.

Pautes per començar a traduir frases senzilles El llatí és una llengua prou ordenada i sovint se segueix un mateix ordre a l’hora de construir les frases: – El subjecte sol anar al començament i el verb, al final. – Si el subjecte del verb és un pronom personal, aquest no sol expressar-se. – Els adjectius i els CN es col·loquen davant del nom que complementen. Model d’anàlisi d’una frase llatina Magistra fabulam discipulis narrat. Anàlisi morfològica nom. sing. ac. sing. dat. pl. verb Anàlisi sintàctica S CD CI V Traducció La professora explica una història a les alumnes.

3 t a t i Un AC T I V I TAT S 3.1. Contesta aquestes preguntes :

3.7. Declina només els casos indicats:

a) De quina manera identifica el llatí les funcions sintàctiques? b) El català, és una llengua flexiva? c) Pots posar algun exemple de llengua moderna que sigui flexional, com el llatí?

a) silva, -ae: b) agricola, -ae: c) filia, -ae: d) ara, -ae: e) stella, -ae: f ) via, -ae:

3.2. Digues quin concepte correspon a cadascuna de les definicions següents: a) Cadascuna de les diverses formes que pot presentar un mot llatí: b) Conjunt dels casos que té una paraula: c) Casos amb què s’anuncien els mots llatins: d) Cas que ens permet saber a quina declinació pertany un mot: e) Part invariable de la paraula que ens aporta el seu significat: f ) Part final variable d’una paraula flexiva: 3.3. Completa aquest quadre:

78

casos

plural

nominatiu

-ae -a -am -ae

-arum

datiu -is

3.4. Subratlla el cas o casos correctes:

a) Vias: b) Familiarum: c) Rosam: d) Laetitia: e) Terrae: f ) Poenis:

ac. sing. gen. sing. nom. pl. nom. sing. gen. sing. dat. pl.

ac. pl. abl. pl. ac. sing. abl. sing. nom. pl. gen. pl.

nom. pl. gen. pl. abl. pl. gen. sing. dat. sing. abl. pl.

3.5.Troba el tema d’aquests mots:

hasta, -ae puella, -ae

pecunia, -ae dea, -ae

pirata, -ae fabula, -ae

3.6. Declina els mots següents en singular i en plural:

regina, -ae

gen. sing. ac. pl. dat. pl. dat. sing. gen. sing. ac. pl.

ac. sing. nom. pl. gen. sing. ac. pl. voc. sing. gen. pl.

3.8. Analitza aquestes frases en català i digues quin seria

el cas llatí corresponent. Fixa’t en l’exemple: Les noies temen la reina S nom. pl.

V V

CD ac. sing.

a) El pare explica un conte als seus fills. b) La contaminació atmosfèrica és un problema mundial. c) Hem estudiat la primera declinació. d) Els bombers han trobat el cos. e) Cada any hi ha més meduses a les platges. f ) L’Ajuntament ha concedit una subvenció a l’artista.

terminacions singular

acusatiu

nom. pl. nom. sing. gen. pl. ac. sing. nom. pl. abl. pl.

insula, -ae

poeta, -ae

3.9. Posa el subjecte, el CD o els dos casos, si cal, en els

buits d’aquestes oracions en llatí: – La noia viu a Roma. … in Roma habitat. (puella, -ae) – Els mariners veuen l’illa. … … vident. (nauta, -ae / insula, -ae) – El poeta escriu la història de Roma. … Romae … narrat. (poeta, -ae / historia, -ae) – Els pagesos llauren la terra. … … arant. (agricola, -ae / terra, -ae) – La senyora contempla les serventes. … … spectat. (domina, -ae /serva, -ae) – Els camperols no tenen llances. … … non habent. (agricola, -ae / hasta, -ae) 3.10. Omple els buits d’aquestes frases amb el cas correcte per tal que les frases tinguin sentit: – La vida dels poetes és bonica. … … puchra est. (vita, -ae / poeta, -ae) – La filla de la reina viu a Roma. … … in Roma habitat. (filia, -ae / regina, -ae) – La professora explica la història de la lloba. … lupae … narrat. (magistra, -ae / historia, -ae)

L LENGUA LLATINA

– Veig la professora i les alumnes a l’escola. … et … in schola video. (magistra, -ae / discipula, -ae) – Les esclaves preparen el sopar a la senyora. … … … parant. (serva, -ae / cena, -ae / domina, -ae) – Donem roses a les noies. … … damus. (rosa, -ae / puella, -ae)

3.13. Ordena aquestes frases per tal que tinguin sentit:

a) sapientiae / est (‘és’)/ Minerva / dea b) Diana / dea /est (‘és’) / silvarum c) ornant (‘adornen’)/ dearum / puellae / aras d) familiam / protegit (‘protegeix’) / dea e) laudant (‘lloen’) / deas / romanae / multas / puellae f ) aedificant (‘construeixen’)/ statuas / deis

3.11. Fes servir el sentit comú i escull la traducció cor-

recta per a aquestes frases: Puellis pecuniam damus. a) Les noies són particulars. b) Donem diners a les noies. c) Les noies gasten diners. Poeta filiam habet. a) La filla del poeta agonitza. b) La filla crida el poeta. c) El poeta té una filla.

VOCABULA

RI

sapientia, -ae: saviesa dea, -ae: deessa Minerva, -ae: Minerva silva, -ae: bosc Diana, -ae: Diana

ara, -ae: altar statua, -ae: estàtua puella, -ae: noia familia, -ae: família

3.14. Analitza i tradueix aquest text en què unes noies

venen roses a una senyora romana. Tens la traducció dels verbs entre parèntesis.

Stellae pulchrae sunt. a) Les boniques estrelles surten. b) Les estrelles són boniques. c) Les estrelles són al cel.

79

Magnae silvae in Hispania erant. a) A Hispània moltes noies es deien Sílvia. b) A Hispània hi havia grans boscos. c) Els hispans eren grans soldats. 3.12. Analitza i tradueix les frases següents. a) Claudia litteras amicis scribit. (‘escriu’) b) Hispania paeninsula est. (‘és’) c) Magistra scholae ianuam aperit. (‘obra’) d) Matrona familiae curam habet. (‘té’) e) Stellae viam nautis monstrant. (‘indiquen’) f ) Paula et Iulia amicae sunt. (‘són’) g) Lavinia poetam amat. (‘estima’) h) Multae servae in Roma sunt. (‘són’)

VOCABULAR

I

littera, -ae: carta amica, -ae: amiga Hispania, -ae: Hispània magistra, -ae: mestra schola, -ae: escola ianua, -ae: porta matrona, -ae: dona romana

cura, -ae: cura stella, -ae: estel via, -ae: camí nauta, -ae: mariner poeta, -ae: poeta serva, -ae: esclava in (prep. + ablat.): CCL, a... Roma, -ae: Roma

Puellae in via sunt et rosas vendunt (‘venen’) quod pecuniam desiderant (‘volen’). Lectica appropinquat (‘s’apropa’). Matrona romana in lectica sedet (‘seu’) et puellas spectat (‘mira’). Puellae rosas matronae monstrant (‘ensenyen’). Matrona rosas emit (‘compra’) et in villam discedit (‘es dirigeix’).

VOCABULA

RI

quod (conj. causal): perquè pecunia, -ae: diners lectica, -ae: llitera

rosa, -ae: rosa villa, -ae: masia in (prep. + ac.): CC, cap a...

3 t a t i Un AC T I V I TAT S F I N A L S Declina en singular i en plural: sagitta, -ae i unda, -ae. 3.15.

Classifica els mots següents segons estiguin en singular o en plural. Compte!, que n’hi ha que poden ser les dues coses: ancillae, operam, amicitiae, curis, pugnarum, matronae, puellas, togam, stellarum, silva. 3.16.

3.17. Declina en els casos indicats: a) nom. pl. ara, -ae. b) gen. pl. insula, -ae. c) nom. sing. Italia, -ae. d) dat. sing. fabula, -ae. e) dat. pl. lupa, -ae. f ) ac. pl. regina, -ae.

80

Digues què signifiquen aquests mots llatins: serva, -ae puella, -ae magistra, -ae stella, -ae silva, -ae dea, -ae agricola, -ae nauta, -ae regina, -ae littera, -ae 3.21.

3.22. Ordena aquestes frases per tal que la història tingui sentit: a) Iulia Claudiae epistulam legit (‘llegeix’). b) Claudia epistulam scribit (‘escriu’). c) Iulia epistulam ab Claudia accipit (‘rep’). d) Claudia epistulam Iuliae mittit (‘envia’).

Analitza el text següent en què un pagès mata la guineu que es menjava les seves gallines. 3.23.

3.18. Declina en els casos indicats: ac. sing. abl. sing. a) via, -ae: gen. sing. abl. pl. b) arena, -ae: voc. pl. ac. pl. c) bestia, -ae: gen. pl. ac. pl. d) causa, -ae: e) colonia, -ae: dat. sing. nom. pl. voc. sing. abl. pl. f ) charta, -ae: 3.19. Analitza i tradueix les frases següents: a) Magistra discipulas docet (‘ensenya’). b) Femina nautam amat (‘estima’). c) Servae cenam in villa parant (‘preparen’). d) Cornelia magistra est (‘és’). e) Stellae nautas ducunt (‘guien’). f ) Sicilia romana provincia erat (‘era’). VOCABULA

RI

discipula, -ae: alumna femina, -ae: dona

Sicilia, -ae: Sicília provincia, -ae: província

Corregeix les errades, si n’hi ha: a) Regina servas salutant (‘saluden’). b) Claudia magistram est (‘és’). c) Servae cenarum in villa parant (‘preparen’). d) Amica laetitiam non dissimulat (‘dissimula’). e) Iulia discipulam est (‘és’). f ) Nauta stellas et luna videt (‘veu’). 3.20.

Agricola in villa habitat (‘viu’) et quotidie terram arat (‘llaura’). Agricola capras et vaccas et gallinas habet (‘té’). Lupa in silva est (‘hi ha’) et nocte in villam venit (‘va’). Agricola lupam timet (‘tem’) et insidias parat (‘prepara’). Agricola lupam necat (‘mata’). VOCABULA

RI

quotidie (adv.): cada dia lupa, -ae: lloba et (conj. copulativa): i

3.24.

masia fletxa

nocte (adv.): de nit insidia, -ae: trampa terra, -ae: terra

Tradueix al llatí aquests mots: àpat bosc amistat ona illa alumna

llegenda treball

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

2. Política i dret romans 2.1. El naixement de la política En el moment en què els homes, per qüestions pràctiques, s’uneixen per viure en comunitat, aleshores neix la política, en el seu sentit més originari. La comunitat, encara tribal, ha de posar ordre a la seva convivència i ha de resoldre els conflictes, tant interns com externs, que van sorgint. Com fer-ho? Doncs, reunint-se i actuant. Haurem d’esperar a parlar de política fins que dues societats urbanes, com la grega i la romana, desenvolupin diverses formes de fer política en les seves ciutats. Un origen grec, la democràcia Per als grecs, polític ho era tothom que vivia a la polis (ciutat). La ciutat més important del món grec fou Atenes, on es posaren en pràctica diversos sistemes de govern: l’oligarquia (govern d’uns pocs), la monarquia (govern d’un sol home), la tirania (poder absolut d’una sola persona), fins a arribar a la democràcia (govern del poble). Aquest mot va ser inventat a Atenes al segle V aC per designar un sistema de govern en què les decisions les prenia l’assemblea de ciutadans, i no un rei o un emperador, tal com succeïa en d’altres ciutats de l’antiguitat. No obstant, no tots els habitants d’Atenes eren considerats ciutadans. Les dones, els infants, els esclaus i els estrangers no podien participar en les assemblees populars, perquè no eren considerats ciutadans atenesos. Tot i poder fer moltes comparacions entre la democràcia atenesa i les democràcies actuals, aquesta és una de les grans diferències, ja que avui dia la democràcia se sustenta en l’abolició de l’esclavitud i el sufragi universal*.

VOCABULA

RI

Sufragi universal. Consisteix en el dret a vot de tota la població adulta d’un estat, independentment de la seva raça, sexe, creença o condició social. Fins al segle XX no s’aconsegueix el sufragi universal en molts països, i encara en l’actualitat n’hi ha que no en gaudeixen.

La democràcia segons Aristòtil La igualtat és la que caracteritza la primera espècie de democràcia i la igualtat fundada per la llei en aquesta democràcia significa que els pobres no tindran drets més extensos que els rics, i que ni els uns ni els altres seran exclusivament sobirans, sinó que ho seran tots en igual proporció. Per tant, si la llibertat i la igualtat són, com s’afirma, les dues bases fonamentals de la democràcia, com més completa sigui aquesta igualtat en els drets polítics, més pura es mantindrà la democràcia; perquè sent el poble en aquest cas el més nombrós, i depenent la llei del dictamen de la majoria, aquesta constitució és necessàriament una democràcia. Aquesta és la primera espècie de democràcia. ARISTÒTIL: La política. Espasa-Calpe (text traduït)

Bust d’Aristòtil. Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

81

3 t a t i Un Així, la democràcia atenesa permetia només la participació d’un grup molt reduït de persones, la qual cosa feia possible la implicació directe dels ciutadans. És el que s’anomena democràcia directa: els ciutadans es representen a si mateixos i voten directament. Avui dia, gràcies al gran nombre de participants, la democràcia directa ha passat a democràcia representativa: els votants elegeixen els seus representants, que seran els qui decidiran sobre els assumptes polítics. L’experiència de la democràcia atenesa i d’alguna altra ciutat grega va ser curta, ja que al segle IV aC es va tornar a altres sistemes de govern com la monarquia. Caldrà fer un salt en el temps, fins a la República romana, on es posarà en pràctica la participació del poble en les seves decisions, tot i que de forma diferent.

AC T I V I TAT S 3.25. El sufragi universal va arribar a Espanya a l’any

3.27. Explica i posa exemples de democràcia directa

1931. Creus que s’ha mantingut fins a l’actualitat?

i democràcia representativa.

3.26. Busca quan es va implantar el sufragi universal en

3.28. De quina manera actues tu quan has de votar i decidir els temes que t’afecten, tant a casa com a l’escola? Explica-ho.

aquests països: Alemanya, Rússia, França, Portugal, Israel i Sud-àfrica.

82

La política a Roma La història de Roma comença amb un sistema de govern, la monarquia, en què un rei prenia les decisions amb l’ajut d’un senat, format pels caps de les famílies més importants, que l’assessoraven quan el rei així ho sol·licitava. Amb l’abolició de la monarquia sorgeix la república, que pretén una participació més gran dels ciutadans en el govern de la ciutat. A final del segle I aC desapareix la república i s’instaura una nova forma de govern, l’imperi, on un sol home, l’emperador, decidirà sobre els assumptes interns i externs de Roma. Ens centrarem en la República romana, que esdevé una novetat respecte a altres formes de govern existents fins aleshores. La República tenia una estructura basada en tres eixos: el senat, les assemblees o comicis i les magistratures. No existia encara la divisió dels poders de les democràcies actuals: poder legislatiu, poder judicial i poder executiu. El senat El senat, existent ja en la monarquia, va esdevenir la màxima autoritat i el màxim òrgan de representació. Hi havia sis-cents senadors escollits d’entre els que havien estat magistrats, i el càrrec de senador era vitalici. Es reunien periòdicament i entre les seves funcions hi havia: assessorar els magistrats, discutir les

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT lleis, controlar el govern de les províncies, controlar les finances públiques i declarar la guerra i la pau. Avui dia, el senat continua existint en diversos estats del món, però amb grans diferències. La primera i més significativa és que el càrrec de senador no és vitalici, sinó que hi ha eleccions al senat cada cert temps en funció del país. A més, els candidats a senadors no ho són en funció d’algun altre càrrec anterior, com passava en l’època romana. Països com els Estats Units, Alemanya, Gran Bretanya, França o Polònia, i molts d’altres, tenen senat entre les seves institucions polítiques, amb atribucions que poden ser diferents en funció de cada estat. A l’Estat espanyol, el senat és la cambra de representació territorial, que juntament amb el Congrés formen les Corts Generals. Congrés: entre 300 i 400 diputats Corts Generals Senat: 259 senadors

Senat espanyol.

Assemblees Tot ciutadà romà podia intervenir directament en els òrgans polítics a través de les assemblees. Però qui tenia dret de ciutadania? Certament una minoria, només els homes adults i lliures de naixement. Hi havia diversos tipus d’assemblees, però en general tenien la funció d’elaborar i aprovar lleis i la d’elegir els magistrats. Era condició indispensable per poder votar, el fet d’estar present en l’assemblea, la qual cosa afavoria els habitants de Roma, en detriment dels ciutadans que vivien allunyats de la gran ciutat. També avui dia el vot és personal i intransferible i, si, es vol, secret. Magistratures Les magistratures romanes eren càrrecs públics que podia ocupar qualsevol ciutadà, amb unes tasques específiques per a cada càrrec. Hi havia molts tipus de magistratures amb diferents graus de responsabilitat, però totes tenien unes mateixes característiques, amb la finalitat que ningú volgués acaparar massa poder a les seves mans: 1. Els magistrats eren escollits per les assemblees del poble. 2. Tenien un temps limitat, normalment d’un any. 3. Hi havia més d’un membre per a cada magistratura. 4. En finalitzar una magistratura havien de passar com a mínim tres anys per tal que aquesta persona es pogués presentar a una magistratura de més rang. Si volia repetir en la mateixa magistratura, n’havia d’esperar cinc. Els magistrats no cobraven, de manera que només una minoria adinerada podia accedir a un càrrec públic. Així doncs, no podem parlar plenament de democràcia, en aquestes condicions.

SABIES QUE...? Al Regne Unit existeix el Parlament que també està format per dues cambres: la Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords. Els membres de la Cambra del Lords no són elegits per sufragi universal, sinó que una part ho són per herència; una altra, de forma vitalícia i una altra, està formada pels bisbes d’Anglaterra.

Principals magistratures Qüestors: administraven les finances. Edils: responsables de la vida municipal (mercats, espectacles, policia, multes, etc). Pretors: administraven la justícia. Cònsols: convocaven i presidien el Senat i les assemblees, eren els caps de l’exèrcit. Tribuns de la plebs: defensaven la plebs contra els abusos dels cònsols i els pretors.

83

3 t a t i Un AC T I V I TAT S 3.29. La paraula senat prové de senex (vell), ja que en els

3.32. Quins sistemes de govern han existit al llarg del

seus orígens estava integrat pels més vells (els caps) de les famílies benestants. Busca altres mots catalans derivats del mot llatí senex.

segle XX a Espanya?

3.30. Digues quin sistema de govern tenen aquests estats

(monarquia, república, principat o imperi): Andorra, Portugal, Alemanya, Marroc, Jordània, Egipte, el Perú, el Japó, la Xina i Mònaco. 3.31. Contesta aquestes preguntes sobre l’actualitat del

Senat espanyol. Si tens dubtes entra en el seu web. a) Quants membres té el Senat? b) Qui n’és el president? c) Quants senadors representen Catalunya? d) Quin altre nom rep el Senat? e) Coneixes el nom d’algun senador? f ) Busca en algun mitjà de comunicació una notícia sobre l’activitat del Senat.

84

a

3.33. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions: a) El Senat espanyol està integrat per 600 senadors. b)Durant la república romana el senat era l’únic i màxim òrgan de representació. c) Al senat dels EUA hi ha representants de tots els estats federals del país. d) Catalunya té un sistema de govern amb dues cambres: el Parlament i el Senat. e) Els membres de la Cambra dels Lords són escollits per sufragi universal. f ) A l’Estat espanyol cada 4 anys s’elegeixen els membres del Senat. 3.34. Fixa’t en aquestes tres imatges, que segurament

has vist en els mitjans de comunicació. Sabries dir al senat de quins països corresponen? b

c

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT 2.2. La participació ciutadana: les eleccions Els ciutadans romans podien participar activament en la política de la seva ciutat a través de les assemblees o comicis. Aquestes assemblees, que reunien una minoria de la població, solien estar controlades i dominades pels dirigents polítics. Així, les reunions de les assemblees no tenien dies fixos, només les podia convocar un alt magistrat quan a ell li interessés, i la convocatòria podia anul·lar-se al·legant, per exemple, que els auspicis eren desfavorables. I quan finalment es reunien, es passava a la votació sense una prèvia discussió. Malgrat aquestes restriccions, el poble romà, així com havia succeït amb el grec, era en l’antiguitat el que més podia dir la seva d’una forma estructurada. Vegem, doncs, com tenia lloc el procés electoral a Roma. El candidat Actualment, tot ciutadà pot presentar-se a candidat a unes eleccions amb algun requisit, com ara l’edat o no tenir causes judicials pendents. A Roma aquests requisits eren majors: hi havia també una limitació en l’edat per a cada càrrec, s’havia de residir en la ciutat on tenien lloc les eleccions, s’havia d’acreditar solvència econòmica i no es podia estar inhabilitat. Per quines causes es podia inhabilitar una persona per a un càrrec públic? Per perjuri, per endeutament, per calúmnies, per rebre diners a canvi de favors, etc. I el que és més sorprenent, tampoc podien ser candidats els que tenien feines amb poca honra, com els enterramorts, els actors, els que organitzaven espectacles al circ, els que tenien un prostíbul, etc. Avui dia, un candidat pot presentar-se a unes mateixes eleccions diverses vegades, en canvi a Roma si algú volia repetir el càrrec en una magistratura, havia d’esperar-se cinc anys.

SABIES QUE...? Candidat era aquell que portava la toga més blanca que els altres, per tal de sobresortir i que tothom l’identifiqués. En llatí candida significa ‘blanca’.

La campanya electoral Hi havia moltes magistratures per cobrir cada any, per tant hi havia moltes ocasions a l’any en què es reunien les assemblees per votar els candidats a aquests càrrecs. Vint-i-quatre dies abans de les votacions, el cònsol convocava l’assemblea i enunciava el nom dels candidats que reunien tots els requisits. Començava, així, la campanya electoral que acabava al mateix moment de les votacions, sense deixar cap dia de reflexió. Els candidats es posaven la toga candida i es donaven a conèixer als ciutadans. I com ho feien? Doncs, com els actuals candidats, però sense els mitjans de comunicació, ni cartells. Així, sortien al carrer, parlaven amb la gent, es feien acompanyar per amics i partidaris, feien encaixades de mans, feien promeses, etc.

Uns grafits electorals de Pompeia Voteu a favor de Gneu Helvi Sabí per edil. És digne de l’administració pública. Us ho demana l’Egle. Els veïns us demanen que voteu a favor d’Aulus Veti Caprasi per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. És pròsper. Els venedors de fruita us demanen que voteu a favor de Veti Firm per edil. És un home digne. Feu-ho!

85

3 t a t i Un Vegem un vertader manual de campanya, Manual per a unes eleccions, que Quint Tul·li Ciceró va escriure en forma de carta al seu germà, candidat a cònsol. És realment sorprenent llegir els consells que aquest romà dóna a un candidat de l’any 63 aC, per l’actual vigència del text. Així, Quint li exposa una estratègia per arribar al càrrec que es basa en remarcar el coneixement que la gent té d’ell com a bon advocat, reclamar subtilment els favors que ha fet al llarg de la seva vida laboral, buscar els aspectes negatius dels altres candidats, buscar els vots en tots els sectors sense oblidar-ne cap, buscar el suport i l’acompanyament dels amics, no fer promeses si no es poden complir, afalagar els ciutadans, etc. Llegim-ne alguns fragments: Commentariolum petitionis

86

La campanya electoral comporta esforços de dos tipus, un és aconseguir el suport actiu dels amics i l’altre guanyar-se el favor del poble. Cal que el suport dels amics neixi dels favors i de les obligacions, de la vella amistat, de la bonesa i l’afabilitat de caràcter. En aquest cas, però, tractant-se d’una campanya electoral, la paraula amic ha de tenir un sentit més ample que en la vida quotidiana. Hauries de comptar com amics tots aquells que et manifesten alguna simpatia, alguna afecció, i que sovint compareixen per casa teva. ¡I no et dic res dels qui són amics per parentiu o per afinitat o per algun vincle de companyonatge o per altre lligam, com et convé la seva màxima estima i benevolença! A tots els barris i municipis es troben personatges influents, actius i ben establerts, que, malgrat que fins avui no s’han decantat políticament, encara són a temps de treballar per la causa de qui vulguin complaure o fer cabal un deute. És a aquests personatges que t’has d’a-

Bust de Ciceró. Galleria degli Uffizi. Florència.

dreçar i fer entendre que tu ja saps què esperes d’ells, que ets conscient del que reps, que no oblidaràs el que hagis rebut. N’hi ha d’altres, tanmateix, que o bé no tenen cap influència, o bé resulten odiosos entre els mateixos ciutadans de la seva tribu, i els manca el nervi o la capacitat de mobilitzar-se a temps. Procura destriar cadascun dels personatges, a fi de no posar una excessiva confiança d’on resulti un ajut ben magre. Com que ja n´hem parlat prou de com guanyar-se amics, tractem ara aquell altre aspecte de la campanya que és el favor popular. Aquí s’exigeix de conèixer l’elector pel seu nom, de mostrar-se afalagador, persistent, generós, d’ésser sempre notícia i de provocar expectativa política. Finalment, procura que tota la campanya sigui aparatosa, vistosa, magnífica, popular, que es desenvolupi amb aires de grandesa i dignitat, i també –si algun fet ho permet– que surti a la llum la mala reputació dels teus adversaris, resultat del seu comportament, es tracti d’un crim, de luxúria o de corrupció.

La votació Arribat el dia de la votació, el magistrat que presidia les eleccions consultava els auspicis i si aquests eren favorables, l’assemblea es reunia al Camp de Mart, una esplanada als afores de la ciutat de Roma. Començava la votació. D’un en un tots els votants travessaven una passarel·la per dipositar el seu vot en una mena de cistella. Sembla que d’alguna manera acreditaven la seva identitat i escrivien el nom del seu candidat en una tauleta de cera. Es coneixen intents de frau electoral com el repartiment, entre els votants, de tauletes ja escrites amb el nom d’un determinat candidat, o diferent nombre de votants i de tauletes en una mateixa votació, etc.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 3.35. Les assemblees també reben el nom de ‘comicis’.

3.44. Quin d’aquests requisits no calia complir per a un

Què significa actualment aquesta paraula? Busca’n un sinònim.

les assemblees romanes? I quins requisits existeixen ara per anar a votar?

candidat a Roma? a) No fer d’actor. b) Ser dona. c) Residir a la ciutat on tenien lloc les eleccions. d) Tenir diners suficients. e) Tenir una edat determinada.

3.37. Quines mesures van incorporar els romans per tal

3.45. Quantes vegades es pot presentar una persona al

d’evitar l’acaparament de poder en mans d’una sola persona?

càrrec de president del govern a l’Estat espanyol? I a Catalunya? I als EUA?

3.38. Busca en aquesta sopa de lletres el nom de cinc

3.46. Contesta aquestes preguntes segons si tenia lloc

magistratures romanes:

a l’antiga Roma o a l’actualitat:

3.36. Quins eren els requisits per participar i votar en

T

A

S

T

G

O

P

R

S

R

C

B

C

E

N

S

O

R

I

L

H

N

A

E

T

T

P

B

D

L

P

I

A

Z

E

M

U

Q

U

E

S

T

O

R

B

M

S

D

F

H

L

O

P

F

L

U

D

I

C

B

M

I

U

E

D

I

L

V

M

O

R

F

B

R

L

L

O

S

N

O

C

S

Q

A

H

U

E

B

M

C

PREGUNTA

ROMA

ARA

Quan comença oficialment la companya electoral? Es fan actes multitudinaris per mostrar el suport a un candidat? De quina manera es dóna a conèixer el candidat? Com s’apropen a la gent? Com hi connecten? On es dipositava el vot?

3.39. Tot i les diferències amb la política actual, podríem

comparar els magistrats romans amb els consellers del govern de la Generalitat, que també tenen unes funcions dins un àmbit concret. A veure com anem d’actualitat: digues el nom del conseller o dels consellers dels àmbits següents: sanitat, finances, cultura, educació i justícia. 3.40. Avui dia també s’elabora un cens per tal de tenir la

informació actualitzada dels habitants d’un territori. Cada quan es fa el cens? 3.41. A Catalunya també tenim el defensor del poble,

semblant als tribuns de la plebs d’època romana. Quin nom rep aquest càrrec? Qui l’ocupa actualment? 3.42. En quins tipus d’eleccions diferents pot participar

un ciutadà de Catalunya? 3.43. Saps què és un referèndum? Quan té lloc?

3.47. Quan el ciutadà va a votar es troba amb unes paperetes ja impreses amb els noms dels candidats. Es pot escriure comentaris, o bé preferències en una papereta? 3.48. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions sobre l’etapa de l’antiga Roma: a) Abans d’iniciar la votació el magistrat consultava els auspicis per endevinar si el dia era favorable o no. b) Els romans també votaven en diumenge i el dia abans era considerat dia de reflexió. c) Els candidats romans formaven part d’un partit polític i es presentaven en representació d’aquest. d)Els candidats romans no podien fer actes electorals multitudinaris i oferir banquets per guanyar votants. e) Alguns grafits demostren l’interès de la gent del poble a favor d’algun candidat. f ) El dia de la votació, els ciutadans romans anaven a votar a diferents llocs.

87

3 t a t i Un 2.3. Un salt en el temps La democràcia a l’antiguitat va tenir una vida breu. Després de l’intent atenès del segle V aC, la democràcia a Grècia va desaparèixer donant pas a l’imperi hel·lenístic, amb el triomf del rei Filip de Macedònia (pare d’Alexandre el Gran). El mateix podem dir del món romà després de la victòria de Cèsar, que va acaparar el poder unipersonalment, i fou seguit pels seus successors, fins que a final del segle I aC s’inicià l’Imperi. Així doncs, Grècia i Roma havien començat amb la monarquia i, després d’aquests assajos democràtics, tornaven a la monarquia. El coneixement de la història, la literatura i de les idees de l’antiguitat va fer que no es perdés de vista el concepte i la ideologia de la democràcia, i que existissin alguns intents frustrats de tornar a aquest sistema de govern. Però caldrà esperar a les revolucions de final del segle XVIII, i sobretot del XIX quan sorgeix de nou la democràcia a Anglaterra i a Amèrica del Nord. Per primera vegada es creen democràcies estables en uns grans territoris.

Parlament anglès.

88

2.4. El Dret Romà SABIES QUE...?

Es defineix el Dret Romà com el conjunt dels principis de dret que han regit la societat romana en les diverses èpoques de la seva existència, des de la seva fundació (753 aC) fins a la mort de Justinià (565 de la nostra era). El caràcter pragmàtic dels romans va fer que, per tal d’evitar conflictes o bé solucionar-los davant la seva aparició, intentessin regular a través de lleis la vida privada i pública dels ciutadans. Al principi aquestes lleis, no escrites, es basaven en el costum, i els tribunals de justícia només podien estar en mans dels patricis (la classe aristocràtica).

Els advocats. Si algú era acusat d’algun delicte, podia utilitzar els serveis d’un advocat perquè el defensés. D’entrada, però, no l’havia de pagar, ja que els advocats feien la seva tasca gratuïtament, però així aconseguien tot tipus de suport. És per això que durant la República, l’advocacia era una activitat que no es podia separar de l’activitat política.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT Davant la lluita dels plebeus (la classe popular) per conèixer les lleis romanes, al segle V aC es va escriure La Llei de les XII taules, que es considera el primer pas important en la història del Dret Romà. A partir d’aquest fet, es porta a terme un gran treball per legislar tots aquells aspectes de la vida. Però, quines són les fonts del Dret Romà? D’una banda, com hem dit, el costum, però també les lleis, els plebiscits que votaven el poble en les assemblees, els decrets del senat, les opinions dels juristes que interpretaven la llei, els edictes dels pretors i les constitucions imperials (el que decidia l’emperador). Tot aquest conjunt de disposicions jurídiques va fer necessària l’aparició de juristes que van simplificar les lleis i van fer noves aportacions. Gràcies a l’emperador Justinià ens ha arribat el Corpus Iuris Civilis, una recopilació de tot el Dret Romà que ha servit de base per al dret a Occident.

Algunes expressions llatines El món jurídic està ple d’expressions llatines que s’usen de forma normalitzada. Calumniare est falsa crimina intendere. (Calumniar és imputar falsos delictes.) Nemo inauditus condemnetur. (Que no es condemni ningú, sense ser escoltat.) Non bis in idem. (No dues vegades per la mateixa causa.) Qui tacet consentire videtur. (Qui calla, atorga.) Nullum crimen, nulla poena, sine lege. (Cap delicte, cap pena, sense llei.)

SABIES QUE...? Justinià va ser emperador de l’Imperi romà d’Orient (anomenat també, Imperi bizantí) des de l’any 527 fins al 565. Destaca per la seva reforma i recopilació de lleis i per la seva gran expansió militar a Occident. Pretenia la restauració de l’Imperi romà, per la qual cosa se’l coneix com l’últim emperador romà.

Mosaic de Santa Sofia amb Justinià i el seu seguici. Istanbul, antiga Constantinobla i capital de l’Imperi bizantí.

AC T I V I TAT S 3.49. Uneix les expressions llatines pròpies del dret amb la seva traducció:

Abusus non usus, sed corruptela. Pacta sunt servanda. Nihil obstat. Nemo dat quod non habet. Ius est ars boni et aequi.

Ningú no dóna el que no té. L’abús no és ús, és corruptela. Els pactes són per ser complerts. El dret és l’art d’allò que és bo i equitatiu. Res s’oposa.

3.50. Contesta breument:

a) Quines foren les primeres lleis escrites? b) En què es basaven les lleis no escrites? c) Quin emperador va recopilar les lleis romanes? d) Quin era el magistrat encarregat de la justícia?

89

3 t a t i Un 3. Prefixos, sufixos i radicals llatins Les llengües evolucionen i canvien i amb elles el seu vocabulari. Hi ha mots que desapareixen, altres que es modifiquen i d’altres que es generen. Els mecanismes d’una llengua per crear nous mots són diversos però n’hi ha dos que són molt productius. Parlem de la derivació i de la composició.

3.1. La derivació La derivació és el procés a través del qual es formen mots nous a partir d’altres ja existents d’acord amb uns procediments establerts. El mot del qual es parteix rep el nom de primitiu i el mot que s’obté, el de derivat. El procediment més normal per formar derivats és el d’afegir prefixos (davant) o sufixos (darrere) al mot primitiu. Prefixos d’origen llatí La majoria dels prefixos que s’utilitzen per a la derivació eren preposicions o adverbis que s’han transformat en prefixos en la llengua catalana. Vegem-ne uns quants exemples: 90

Llatí

Prefix català

Significat

Exemples

ab (prep.)

ab-

separació o allunyament

absent

ante (prep.)

ante-

anterioritat en el temps o en l’espai

antebraç

bis (adv.)

bes-/bi-

dues vegades, el doble

besavi

circum (prep.)

circum-

al voltant

circumloqui

cum (prep.)

co-/con-/col·l-

ensems, en comú

consogre

contra (prep.)

contra-

oposició

contraatacar

ex (prep.)

ex-

fora

expropiar

extra (prep.)

extra-

més enllà

extraordinari

in (prep.)

in-/il-/im-/ir-

privació/dins

inhumà

infra (prep.)

infra-

en situació inferior

infrahumà

inter (prep.)

inter-

entre

intercel·lular

intra (prep.)

intra-/intro-

dins

intromissió

post (prep.)

post-

darrere de, després de

postoperatori

pre (prep.)

pre-

davant de, abans de

premonició

sub (prep.)

sub-

sota, en grau inferior

subsector

super (prep.)

super-

sobre, més enllà

supermercat

supra (adv.)

supra-

situat al damunt

suprarenal

trans (prep.)

trans-

a través

transportar

ultra (adv.)

ultra-

més enllà, en grau excessiu

ultralleuger

vice (adv.)

vice-

en lloc de

vicerector

PARLEM EN LLATÍ Sufixos d’origen llatí La llengua catalana ha utilitzat sufixos del llatí a l’hora de formar mots derivats. Molts d’ells han passat a la nostra llengua després de patir algun canvi fonètic. Sufix llatí

Sufix català

Significat

Exemples

-arius

-er/era

ofici, professió

carnisser -a

-abilis, ilis

-able/-ible

capacitat de

creïble

-arium

-ari

lloc on es guarda alguna cosa

aquari

-itia

-icia

nom abstracte de qualitat

justícia

-mentum

-ment

nom d’estat

pensament

-orem

-or

nom abstracte d’efecte

amargor

D’altra banda hi ha sufixos catalans que deriven de verbs llatins. En són exemples: -vor que deriva el verb llatí voro (devorar): carnívor, insectívor. -cida que deriva del verb llatí occido (matar): herbicida, matricida. -cola que deriva del verb llatí colo (cultivar): agrícola, piscícola. Els ètims llatins i les paraules derivades Els ètims llatins han estat molt productius per a la llengua catalana i sovint d’un mateix ètim deriven un munt de paraules en català. Fixem-nos en el substantiu llatí aqua (aigua) que ha originat els mots següents relacionats amb la semàntica del mot llatí: – aquarel·la: pintura de colors transparents aconseguits per la barreja dels pigments amb aigua. – aquari: recipient, amb aigua, on viuen espècies aquàtiques.

91

Els adjectius llatins també han contribuït en el lèxic català: albus, per exemple, significava ‘blanc’ i ha originat mots com: – albinisme: absència total o parcial de pigments en un organisme. – àlber: arbre caducifoli amb fulles blanques i peludes pel revers. – àlbum: llibre en blanc. Dels verbs llatins també n’han derivat substantius en català. Fixeuvos en el verb doceo que vol dir ‘ensenyar’: – docent: persona que es dedica a l’educació. – docència: activitat de les persones que es dediquen a l’ensenyament.

3.2. La composició La composició és l’altre mecanisme bàsic de formació de mots. Consisteix a unir dos o més mots amb sentit propi per formar una nova unitat lingüística, anomenada mot compost. El nou mot que en resulta pot tenir una significació força propera a la dels elements que el formen o bé pot designar una idea del tot nova.

SABIES QUE...? Un mot compost pot estar format per verb + substantiu, substantiu + adjectiu, adjectiu + adjectiu, adverbi + un verb…

3 t a t i Un Quan aquests radicals corresponen a ètims llatins parlem de paraules compostes cultes. A continuació en tens unes quantes: – multicolor: multus (molt) + color (color) – cruciforme: crux (creu) + forma (forma) – apicultura: apis (abella) + cultura (estudi) – maxil·lofacial: maxilla (barbeta) + facies (rostre)

– oleoducte: oleum (oli) + duco (portar) – manufactura: manus (mà) + facio (fer) – agropecuari: ager (camp) + pecus (bestiar) – latifundi: latus (espaiós) + fundus (finca)

AC T I V I TAT S 3.51. Escriu mots derivats dels substantius llatins se-

3.57. El prefix in- prové del llatí i té dues accepcions:

güents: caput, -itis (cap) pectus, -oris (pit) mater, -tris (mare) animus, -i (ànim) sagitta, -ae (fletxa) pugnus, -i (puny)

indica ‘privació o negació’ i també pot indicar ‘en, dins’. Aquest prefix experimenta una assimilació en il- davant l; en im- davant b, p i m; en ir- davant r i en i- davant ll. Tenint en compte aquests canvis escriu el mot correcte d’aquestes definicions: a) Que no està motivat. b) Que no mor. c) Persona a qui plau de ser lliure i no admet el control dels altres. d) Sinònim de cruel. e) No conforme a la justícia. f ) Que no té límits. g) Que no es pot reprimir. h) Sempre victoriós. i) Que no es pot arreglar. j) Sense lògica.

3.52. Escriu mots derivats dels verbs llatins següents:

ambulo (anar d’aquí cap allà) respondeo (respondre) habito (viure)

laboro (treballar) memoro (recordar) fero (portar)

3.53. Escriu mots derivats dels següents adjectius lla-

92

tins: multus (molt) rectus (recte)

longus (llarg) mollis (tou)

primus (primer) latus (ample)

3.54. A partir dels prefixos d’origen llatí que t’indi-

quem, completa aquestes paraules per tal que tinguin sentit: in, pre, ultra, inter, ex i trans. …tomba …vestit …fon …it …conseller …posició …vocàl·lic …veure …conservador …fabricat …herent …port

3.58. Posa exemples d’adjectius que acabin en -ble

(-able, -ible, -uble). Aquest sufix prové del sufix llatí -bilis i ha generat adjectius de possibilitat, capacitat o facilitat, a partir de verbs i, més rarament, a partir de substantius.

3.55. Digues què signifiquen aquests mots. Fixa’t so-

3.59. El sufix -ari prové del sufix llatí -arium i ens indi-

bretot en el sentit del prefix. Exemple: transbordar. Trans significa ‘a través de’. Transbordar vol dir ‘traslladar persones o coses d’un vehicle a un altre’. a) prehistòria d) ultralleuger b) postdata e) subdesenvolupat c) ultraconservador f ) intervocàl·lic

ca col·lectius d’alguna cosa. Per exemple, abecedari: conjunt de lletres. Què ens indicaran aquests mots? b) talonari c) setmanari a) milionari d) epistolari e) diccionari f ) balneari

3.56. El prefix ex- ens indica ‘separació i allunyament’.

Troba el verb encertat per a cadascuna de les expressions. d) ... un tumor. a) ... productes a l’estranger. e) ... els presos. b) ... sang. c) ... un cadàver. f ) ... una propietat.

3.60. Indica quins mots compostos han donat la com-

binació d’aquests ètims llatins: a) omnis (tot) + potens (poderós) b) nox, noctis (nit) + ambulo (rondar) c) infans (nen petit) + occido (matar) d) mamma (mamella) + fero (portar) e) unus (un) + forma (forma)

WWW

DE PART DELS DÉUS

4. Perseu i Andròmeda Perseu és un dels herois de la mitologia clàssica, protagonista de fantàstiques aventures que solen acabar bé gràcies a l’ajuda que li proporcionen els déus.

4.1. Naixement de Perseu Perseu és fill de Júpiter i d’una mortal, Dànae. Va néixer en una torre de bronze on el seu avi, Acrisi, rei d’Argos, havia tancat la seva mare perquè els oracles li havien predit que un nét seu el mataria. El déu dels déus va veure Dànae i la va desitjar. Per poder entrar a la cambra es va convertir en una fina pluja d’or i de la unió amb Dànae en va néixer Perseu, anomenat per aquest motiu «el fill de la pluja d’or». Quan va néixer el nen, Acrisi va voler eliminar-los i els va llençar al mar en un cofre. Júpiter però va vetllar pel seu fill i els va fer arribar sans i estalvis a l’illa de Sèrifos.

Altres obres relacionades: Dànae i la pluja d’or, Mabuse. Alte Pinakothek, Munic. Dànae, Rembrandt. L’Ermitage, Sant Petersburg. Dànae, G. Klimt. Museu Belvedere, Viena. Dànae i Perseu salvats a la riba de l’illa de Sèrifos, Jacques Berger. Pinacoteca Brera, Milà.

93

Ticià, representa Dànae semiincorporada al llit mirant com cau la pluja d’or, mentre una esclava, avariciosa, intenta agafar-ne tanta com pugui. La blancor del cos de Dànae, que serà fecundada per un déu, contrasta amb el color fosc de la serventa.

Dànae rebent la pluja d’or, Ticià. Museo del Prado, Madrid.

3 t a t i Un 4.2. Els déus ajuden Perseu Quan Perseu i la seva mare van arribar a l’illa de Sèrifos, un humil pescador, Dictis, els donà hospitalitat. Polidectes, el rei de l’illa, es va enamorar de Dànae i tant sí com no, volia casar-s’hi. Perseu no veié clares les intencions del rei i s’oposà a aquesta unió del rei amb la seva mare. Polidectes intentà allunyar el fill de Dànae amb una missió aparentment impossible: anar a buscar el cap de Medusa. Per aquesta empresa tan arriscada Perseu comptà amb l’ajut dels déus. Minerva li va donar una armadura i un escut de bronze, Mercuri, una espasa i unes sandàlies alades per desplaçar-se més de pressa i Plutó, un casc amb el poder de fer tornar invisible. Perseu armat per Mercuri i Minerva, Paris Bordone. Museum of Art, Birmingham.

94

L’obra de Paris Bordone recull el moment en què els déus equipen Perseu i li donen els últims consells abans de sortir de Sèrifos.

4.3. Medusa, la més terrible de les Gorgones Les Graies, tres bruixes velles que compartien un sol ull i una sola dent, van indicar a Perseu el camí fins a les Gorgones, uns monstres que tenien cos de dona, i serps en lloc de cabells. Eren tres germanes. Dues eren immortals i la tercera, Medusa, tenia una mirada tan penetrant que convertia en pedra qui gosava mirar-la directament. Perseu les va trobar dormint i va avançar cap a Medusa, mirant el seu reflex en l’escut de bronze. Va tallar-li el cap i el va posar en el sarró. Les germanes de Medusa es van despertar i van voler agafar-lo però l’heroi es va posar el casc que li havia proporcionat Plutó i es va fer invisible. Així va poder escapar-se. Diu la llegenda que, de les gotes de sang de Medusa, en va néixer Pegàs, el cavall alat. Altres obres relacionades: Perseu amb el cap de Medusa, A. Canova. Metropolitan Museum of art, Nova York. Perseu amb el cap de Medusa, Benvenuto Cellini. Loggia della Signoria, Florència.

Caravaggio destaca en aquesta imatge la part més temuda de Medusa: els seus ulls capaços de convertir en pedra tot aquell que els mirava.

Medusa, Caravaggio. Galleria degli Uffizi, Florència.

D E PART DELS DÉUS 4.4. Perseu i Andròmeda Quan Perseu tornava volant sobre el nord d’Àfrica, va veure el tità Atles sostenint el món, càstig que Júpiter li imposà ja que era el capitost dels titans en la revolta contra els déus olímpics. Perseu va tenir pietat del seu patiment i li ensenyà el cap de Medusa, que el convertí en una cadena muntanyosa. Més endavant va trobar una jove molt bella, encadenada a un penya-segat. La noia era Andròmeda, filla de Cefeu, rei d’Etiòpia. La seva mare, Cassiopea, havia dit que tant ella com la seva filla eren més belles que les nereides. Aquestes, ofeses, van queixar-se al déu del mar i aquest va enviar un monstre marí per tal que devastés la regió. El rei havia consultat els oracles i li havien dit que, per evitar aquesta desgràcia, havia de sacrificar la princesa, només així aturarien el monstre. El rei per tal d’alliberar el seu poble, oferí la seva filla al monstre. Andròmeda va haver de pagar per una falta que no havia comès. Altres obres relacionades: Perseu salva Andròmeda, P. P. Rubens. Museo del Prado, Madrid. Perseu i Andròmeda, Pierre Mignard. Musée du Louvre, París. Perseu i Andròmeda, Piero di Cosimo. Galleria degli Uffizi, Florència. Perseu alliberant Andròmeda, Pierre Puget. Musée du Louvre, París. Andròmeda i Perseu, P. P. Rubens. L’Ermitage, Sant Petersburg.

Perseu alliberant Andròmeda, Il Veronese. Musée de les Beaux Arts, Rennes. Tal com podeu apreciar en el quadre d’Il Veronese, el pintor va representar el moment en què Perseu, espasa en mà, ataca el monstre marí per salvar la princesa que està encadenada a la roca. Perseu, l’heroi de la llegenda, aconsegueix matar-lo i, com a recompensa, demana de casar-se amb Andròmeda.

95

3 t a t i Un De llegendes d’herois, dracs i princeses n’hi ha més d’una. La llegenda de Sant Jordi té els mateixos ingredients que la de Perseu i Andròmeda i ens és més propera. Sant Jordi i el drac, Bernat Martorell. Art Institut of Chicago. Chicago (EUA).

96

Sant Jordi Sant Jordi era un soldat romà i és el protagonista d’una gran gesta que la tradició catalana creu esdevinguda a la població de Montblanc, a Tarragona. Diuen que hi havia un monstre ferotge i temible, que amb el seu alè pudent enverinava l’aire i matava tots aquells que el respiraven. Els habitants d’aquelles contrades van decidir donar-li cada dia una persona perquè li servís de presa. Però... vet aquí que un dia l’elegida a sorts va ser la princesa. La donzella, tota sola, s’encaminà cap el lloc on es trobava la fera i, de sobte, se li va presentar un cavaller dalt un cavall blanc que li va dir que havia vingut per combatre la fera. El cavaller va malferir el drac amb un bon cop de llança, i els veïns van acabar de rematar-lo. El rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però aquest va desaparèixer misteriosament, tal com havia arribat.

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Contesta breument aquestes preguntes:

8. Explica l’estructura política durant la república ro-

a) En quins casos s’enuncien els mots en llatí? b) Quins mots són indeclinables? c) Què entenem per declinació? d) Quina funció pot fer l’acusatiu? e) En quin gènere estan la majoria de mots de la primera declinació?

mana.

2. Declina aquests mots en els casos indicats:

a) luna, -ae: ac. sing. / gen. pl. / nom. pl. / abl. sing. b) opera, -ae: dat. sing. / dat. pl. / ac. pl. / nom. sing. c) spina, -ae: abl. pl. / voc. sing. / dat. pl. / gen. pl. d) via, -ae: ac. pl. / ac. sing. / nom. pl. / dat. sing.

9. Busca mots formats a partir del prefix d’origen llatí

cum-, que trobem com a co-, col-, com-, adequat a aquestes definicions: a) Existència simultània. b) Edició conjunta. c) Trobar-se en el mateix espai. d) Recull de coses d’una mateixa especialitat. e) El que fan diferents persones conjuntament. f ) Treballar en comú. g) Unit amb un altre. h) Acció de viure plegats.

3. Analitza aquests mots dient tots els casos possibles:

dominis, sellam, rota, ruinas i fugae.

10. Contempla aquesta escultura de Cellini, i digues

què representa i què et suggereix: 4. Analitza i tradueix aquestes frases:

a) Dominae filiae poetarum fabulas audiunt (escolten). b) Puellae deas laudant (lloen) et cum rosis aras ornant (adornen). c) Magistra discipulis Romae historiam monstrat (ensenya). d) Hispania Romae provincia est (és). 5. Defineix aquests conceptes polítics: democràcia, su-

fragi universal, democràcia directa, democràcia representativa. 6. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

a) A Roma hi havia un senat amb 600 senadors que tenien el càrrec vitalici. b) A Roma només podien votar els adults lliures. c) La democràcia s’ha mantingut al llarg del temps fins als nostre dies. d) Els magistrats només podien exercir el seu càrrec durant un any. e) Els votants de l’assemblea es reunien al Camp de Mart. 7. Escriu en català mots derivats d’aquests mots llatins:

a) bellum, -i (guerra) b) manus, -us (mà) c) rego (governar) d) vita (vida) e) specto (mirar)

97

4 t a t i n U

98

En l’apartat de llengua d’aquesta unitat s’introdueix la segona declinació i, per tant, el concepte de gènere neutre, i el present d’indicatiu, coneixements que permetran analitzar i traduir textos senzills. Pel que fa a la cultura estudiarem les principals classes socials que hi havia entre els romans, partint d’una primera classificació entre homes lliures i esclaus. Veurem també com era la vida a les ciutats i com es vivia al camp. L’apartat de lèxic està destinat a l’estudi d’alguns mots i expressions catalanes provinents de la mitologia clàssica. En l’últim bloc d’aquesta unitat veurem alguns raptes de la mitologia clàssica que han inspirat pintors i escultors de totes les èpoques.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Entendre el concepte de gènere neutre a partir de l’estudi de la segona declinació.

2. Reconèixer els temps verbals del present. 3. Analitzar i traduir textos llatins de dificultat elemental. 4. Diferenciar els grups socials de l’antiga Roma. 5. Conèixer les condicions de vida dels esclaus. 6. Reconèixer les diferències entre la vida a les ciutats i la vida al camp. 7. Conèixer alguns mots i expressions catalanes relacionades amb la mitologia clàssica. 8. Saber reconèixer els principals raptes de la mitologia clàssica en les manifestacions artístiques posteriors.

99

Casa dels Vetti, a Pompeia.

4 t a t i Un 1. La 2a declinació i el gènere neutre. El present d’indicatiu Ja has pogut comprovar que l’estructura sintàctica de la llengua llatina no s’ha conservat en català i el fet que els mots llatins vénen flexionats ens permet saber més fàcilment la funció de cada mot a les frases. Però aquesta no és l’única diferència. En aquesta unitat veurem que en llatí hi havia tres gèneres: masculí, femení i neutre, i que aquest últim no s’ha conservat en català.

1.1. El gènere dels substantius llatins

100

El gènere gramatical dels mots no és el mateix en totes les llengües. Fixa’t en aquests exemples: – el sida (castellà) / la sida (català) – el saler (català) / la salière (francès) Els gèneres s’atorguen sense cap raó aparent tot i que el gènere natural (mascle o femella) i el gènere gramatical (masculí o femení) sol coincidir quan es tracta d’éssers animats. En canvi, molts substantius que defineixen éssers inanimats no tenen cap raó intrínseca per pertànyer a un gènere gramatical determinat, sinó que tenen un gènere atribuït arbitràriament. La llengua llatina, a més del masculí i del femení, presenta també un gènere neutre. Curiosament el mot neuter significa ‘ni un ni l’altre’. Sovint els gèneres dels mots llatins no coincideixen amb els dels mots catalans. – Regal en català és masculí i en llatí és neutre (donum). – Arada en català és femení i en llatí és neutre (aratrum). La característica comuna dels mots de gènere neutre és que tenen la mateixa terminació per als tres primers casos en singular i una altra per als tres primers casos en plural. Veurem quines són a continuació.

1.2. La segona declinació Tots els mots de la segona declinació presenten un genitiu en -i i el nominatiu pot presentar tres terminacions: els mots masculins acaben en -us i en -er, i els neutres acaben en -um. En la segona declinació hi ha molt pocs femenins.

L LENGUA LLATINA Les desinències dels mots masculins són aquestes: Casos

Terminacions singular

nominatiu vocatiu

-us -er

plural -i

Amicus, -i

Casos

singular

casos

plural

nominatiu

amicus

amici

vocatiu

amice

amici

acusatiu

amicum

genitiu

Magister, -tri singular

plural

nominatiu

magister

magistri

vocatiu

magister

magistri

amicos

acusatiu

magistrum

magistros

amici

amicorum

genitiu

magistri

magistrorum

-e -er

-i

-um

-os

genitiu

-i

-orum

datiu

-o

-is

datiu

amico

amicis

datiu

magistro

magistris

ablatiu

-o

-is

ablatiu

amico

amicis

ablatiu

magistro

magistris

acusatiu

Les desinències dels mots neutres són aquestes: Casos

Terminacions

Verbum, -i

Casos

RECORDA

singular

plural

singular

plural

nominatiu

-um

-a

nominatiu

verbum

verba

vocatiu

-um

-a

vocatiu

verbum

verba

acusatiu

-um

-a

acusatiu

verbum

verba

genitiu

-i

-orum

genitiu

verbi

verborum

datiu

-o

-is

datiu

verbo

verbis

ablatiu

-o

-is

ablatiu

verbo

verbis

El tema s’obté separant la desinència del genitiu en la seva forma completa. Per exemple: amicus, -i / amici: amic-; magister, -tri / magistri: magistr-).

101

Fixa’t que hi ha mots neutres que en els tres primers casos del plural adopten una -a de desinència. Aleshores, com podem saber si una paraula acabada en -a és de la primera o de la segona declinació neutre? Per sortir de dubtes has de buscar l’enunciat de la paraula i sabràs si és de la primera o de la segona neutra. – Tabula ve de tabula, -ae, és per tant de la primera declinació i pot ser nom., voc. o abl. singular. – Stabula ve de stabulum, -i, és per tant un mot neutre de la segona i pot ser nom., voc. o ac. plural. Hi ha mots de la segona declinació que en singular són poc usats i que en plural adopten un sentit de col·lectiu. Els més freqüents són: – Castra, -orum: campament. – Auxilia, -orum: tropes de reforç.

Fotograma de la pel·lícula Constantí el Gran (1962), de Lionello de Felice, en què es recrea un campament romà.

4 t a t i Un 1.3. El present d’indicatiu Els pronoms personals que fan la funció de subjecte són: ego

jo

tu

tu

ille

ell

nos

nosaltres

vos

vosaltres

illi

ells

En llatí hi ha quatre conjugacions i podem saber a quina pertany cada verb perquè a l’enunciat verbal hi ha un número de l’1 al 4 que ens ho indica. Per conjugar el present d’indicatiu cal seguir aquests models: laboro (1a conj) laboro laboras laborat laboramus laboratis laborant

102

doceo (2a conj.)

pono (3a conj.)

doceo doces docet docemus docetis docent

pono ponis ponit ponimus ponitis ponunt

audio (4a conj.) audio audis audit audimus auditis audiunt

Fixa’t que la primera forma de l’enunciat verbal és la primera persona del singular del present. Traient la desinència -o tenim l’arrel verbal, la part de la paraula que ens aporta el significat del verb, que va seguida d’una vocal temàtica i de les desinències -o, -s, -t, -mus, -tis i -nt.

1.4. El present del verb sum El verb sum és el verb copulatiu per excel·lència de la llengua llatina i també el més irregular. El traduirem per ‘ser o estar’ i normalment porta un atribut en nominatiu. Petrus discipulus est. (En Pere és un alumne.) Però aquest verb no sempre és copulatiu; a vegades funciona com a verb intransitiu i cal traduir-lo per l’impersonal ‘haver’. Magister in schola est. (A l’escola hi ha el professor.) El verb sum presenta aquesta combinació de formes verbals: sum es est sumus estis sunt

RECORDA El verb sempre concorda amb el subjecte. Aquesta senzilla norma ens permetrà detectar un subjecte en cas de dubte: si canviant el nombre del subjecte ens canvia el verb ja l’haurem detectat.

L LENGUA LLATINA

AC T I V I TAT S 4.1. Fes dues columnes amb aquests mots de la segona

4.7. Analitza les formes verbals següents:

declinació segons siguin masculins o neutres. annus, -i stabulum, -i legatus, -i puer, -i magister, -tri ager, -gri aurum, -i scriptum, -i verbum, -i mundus, -i bellum, -i servus, -i

ducunt laudas

4.2. Troba el tema d’aquests mots. Recorda que s’obté a

partir de la forma de genitiu. exemplum, -i hortus, -i liber, -bri praemium, -ii

murus, -i ventus, -i

4.3. Declina els mots bellum, -i i liber, -bri.

regit mittis

paramus manet

canunt gero

4.8. Relaciona cada forma verbal amb la seva traducció:

oppugnamus occulto defendunt amatis petit faciunt mitto auget

• demana • lluitem • estimeu • augmenta • amago • envio • fan • defensen

4.4. Troba en aquesta sopa de lletres quatre noms feme-

nins de la primera declinació i els seus respectius masculins de la segona.

4.9. Omple aquest quadre: supero 1

moveo 2

amitto 3

audio 4

R

S

T

Y

U

I

L

O

P

A

S

ego

D

D

E

F

G

S

U

C

I

M

A

tu

H

O

J

R

K

I

A

E

C

V

L

ille

H

K

M

A

V

V

S

B

R

L

U

nos

E

T

Y

I

W

U

T

E

E

A

P

vos

D

O

M

I

N

U

S

Q

Q

E

I

illi

S

M

Y

D

P

A

M

I

C

A

C

I

N

R

T

L

I

J

U

P

Q

S

4.10. Ratlla la forma verbal de les sèries següents. Tots els

O

T

M

S

C

B

N

E

U

R

I

D

I

S

C

I

P

U

L

U

S

D

mots ja han aparegut en les unitats vistes fins ara. a) amas, rosas, puellas, feminas. b) dominus, cervus, damus, servus. c) paramus, medicus, lupus, amicus. d) poetas, copias, narras, lecticas.

4.5. Omple els buits amb el cas correcte:

a) Servi … salutant. (dominis, dominum) b) Illi … muros aedificant. (oppidi, oppida) c) Trans rivum … iactat. (pila, pilorum) d) … domini agros arant. (servus, servi) e) Magistra consilia … dat. (discipulis, discipulum) f ) Medicus … morbum curat. (puerum, puerorum) VOCABULA

RI

servus, -i: esclau dominus, -i: senyor trans (prep. + ac.): a l’altre costat pilum, -i: javelina

iacto (1): llençar consilium, -ii: consell medicus, -i: metge morbus, -i: malaltia

4.6. Quin és el pronom personal corresponent a cadascuna d’aquestes formes verbals? constituit vulneras alunt expellunt docemus suscipio venitis placeo

supero moves amittit audimus

103 superant

4.11. Analitza i tradueix les frases següents. A partir d’ara caldrà que especifiquis la persona de la forma verbal. a) Iulius et Marcus amici sunt. b) Romani in foro templa aedificant. c) Romanorum copiae ad oppidum appropinquant. d) Post cenam multa facta amicis narramus. e) Romani contra inimicos bella gerunt. VOCABULA

RI

forum, -i: fòrum templum, -i: temple aedifico (1): edificar oppidum, -i: ciutat romanus, -i: romà copiae, -arum: tropes appropinquo (1): apropar-se

post (prep. + ac.): després de factum, -i: fet, esdeveniment narro (1): explicar bellum, -i: guerra gero (3): fer ad (prep. + ac.): cap a contra (prep. + ac.): contra

4 t a t i Un 4.12. Posa la forma verbal correcta a aquestes frases:

4.14. Analitza el text següent on s’explica el llegendari

a) Ego et Paula in scholam … (venio 4). b) Graeci Troiam … (obsideo 2 ). c) Romani multa oppida … (condo 3). d) Marcus poeta … (sum). e) Vos lupum … (timeo 2). f ) Romulus Remum … (neco 1).

rapte de les Sabines per part dels romans:

4.13. Escriu en llatí la primera persona del present dels

verbs següents en l’acròstic i endevinaràs un terme, procedent d’una forma verbal, que ens indica pèrdues respecte al que s’havia pressupostat. 1. Donar 3. Fer 5. Ensenyar 7. Témer 2. Equivocar-se 4. Escriure 6. Entendre 1 2 3 4

Romulus per multos annos inter romanos regnat. Populus romanus feminas non habet et Romulus legatos ad Sabinos mittit, nam cum Sabinis amicitiam cupit. Sabini amicitiam cum romanis non desiderant. Tunc Romulus ludos parat et Sabinos invitat et Sabinas feminas rapit. VOCABULA

RI

Romulus, -i: Ròmul per (prep. + ac.): durant inter (prep. + ac.): entre regno (1): governar habeo (2): tenir femina, -ae: dona legatus, -i: emissari ad (prep. + ac.): cap a Sabinus, -i: sabí mitto (3): enviar nam (conj. causal): perquè

cum (prep. + abl.): amb amicitia, -ae: amistat, aliança cupio (3): desitjar desidero (1): desitjar tunc (adv.): aleshores ludus, -i: jocs paro (1): preparar rapio (3): raptar

5 6

104

7

El rapte de les Sabines, P. P. Rubens. National Gallery of Art, Washington D.C. Esbós de l’obra que es troba a la National Gallery de Londres.

L LENGUA LLATINA

AC T I V I TAT S F I N A L S Declina en singular i en plural aquests mots: amicitia, -ae; ludus, -i i argentum, -i. 4.15.

Completa aquestes equacions verbals. Fixa’t en la relació que hi ha entre els dos termes:

4.16.

Declina en els casos indicats: b) dat. pl. de pelagus, -i a) ac. sing. de locus, -i c) ac. pl. de murus, -i d) ac. pl. de praemium, -ii e) ab. sing. de sapientia, -ae f ) gen. pl. de tabula, -ae 4.21.

4.22.

a) …/irritant = manet/… b) vincit/… = …/verberant c) iubes/… = …/amo d) terreo/… = …/paramus 4.17. Agrupa els mots segons siguin de la primera o de la segona declinació. Compte amb les desinències. gladios agrum aquam hastarum regina verba poetam filiorum bellum hastae

Fes una llista amb les preposicions que han sortit fins ara, amb el cas que regeixen i la seva traducció.

4.18.

4.19.

Subratlla el significat correcte:

a) Habeo: tenir, desitjar, enyorar-se. b) Vulnero: voler, ferir, baixar. c) Doceo: manar, donar, ensenyar. d) Duco: conduir, divagar, durar. e) Mitto: mirar, estar, enviar. f ) Paro: parar, preparar, posar. Analitza i tradueix aquest text on s’explica la destrucció de la ciutat de Troia, la posterior anada d’Eneas al Laci i la llegenda de Ròmul i Rem.

4.23.

Subratlla el significat correcte:

a) Verbum: paraula, sopar, amistat. b) Ager: senyor, camp, temple. c) Et: mai, i, amb. d) Servus: mestre, esclau, soldat. e) Dominus: domini, donació, senyor. f ) Oppidum: ciutat, campament, escola.

Troiani et Graeci diu pugnant. Graeci Troiam delent et incolas necant. Aeneas cum filio et sociis in Italiam navigat. Ille in Latio patriam invenit et oppidum condit. Romulus et Remus Ascanii prognati sunt. Amulius pueros in fluvium iactat sed aquae in ripam pueros portant. Lupa pueros videt et alit.

Passa al llatí aquestes frases en català. Tingues en compte l’ordre dels mots llatins a les frases.

4.20.

a) Polifem viu en una cova. b) Al campament no hi ha dones. c) Les dones romanes tenen cura dels fusos. d) Els homes no sempre desitgen riqueses. e) El Camp de Mart es troba fora de les muralles. f ) Els esclaus posen el senyor al llit.

La lloba Capitolina i els dos bessons, Ròmul i Rem. VOCABULA

VOCABULA

RI

RI

Polyphemus, -i: Polifem habito (1): viure antrum, -i: cova castra, -orum: campament femina, -ae: dona sum: ser, estar o haver-hi cura, -ae: cura habeo (2): tenir fusus, -i: fus vir, -i: home

semper (adv.): sempre divitiae, -arum: riqueses Campus Martius, -ii: Camp de Mart extra (prep. + ac.): fora de moenium, -ii: muralla servus, -i: esclau pono (3): posar lectus, -i: llit desidero (1): desitjar

diu (adv.): durant molt temps pugno (1): lluitar deleo (2): destruir incola, -ae: habitant neco (1): matar Aeneas (nom. sing.): Eneas socius, -ii: amic, aliat navigo (1): navegar Latium, -ii: Laci (regió on es fundà Roma) invenio (4): trobar

condo (3): fundar Ascanius, -ii: Ascani (fill d’Enees) prognatus, -i: descendent Amulius, -ii: Amuli (oncle dels bessons) fluvius, -ii: riu iacto (1): llençar sed (conj.): però video (2): veure alo (3): alimentar

105

4 t a t i Un 2. Viure en societat 2.1. Diferències socials La primitiva ciutat de Roma es va formar quan unes quantes famílies de la regió del Laci es van unir per habitar un mateix territori i compartir el naixement d’una nova ciutat. Entre aquestes famílies no hi havia cap diferència, i totes tenien la mateixa importància i poder en la nova societat acabada de crear. Però al cap d’un temps les diferències van aparèixer per diverses raons: l’augment demogràfic de la ciutat, provocat per l’arribada de persones que venien de la resta del Laci i d’altres poblats més allunyats, i un creixement econòmic desigual. Les diferents classes socials a Roma es basaven en el naixement i en la riquesa de l’individu o la família. Aquestes classes van canviar i es van anar transformant al llarg de la història de Roma, amb l’ascens d’una classe a una de superior. En aquesta unitat veurem les principals classes socials entre els romans que es van mantenir al llarg de tota la seva història. La primera diferenciació que es va mantenir tant a la Monarquia, com durant la República i a l’Imperi, era entre homes lliures i esclaus. 106

Homes lliures Es consideraven homes lliures totes les persones que no havien nascut o esdevingut esclaus. Com a homes lliures tenien drets i deures, però aquests variaven en funció d’unes classes socials internes. Així doncs, podem dir que no tots els homes lliures eren iguals, fet que originà l’aparició de dos importants grups socials: els patricis i els plebeus. Patricis Eren els descendents de les famílies fundadores de la ciutat. Representaven l’aristocràcia de la societat romana i gaudien de tot tipus de privilegis: econòmics, religiosos, polítics i socials. Econòmicament eren els propietaris majoritaris de les terres i els que rebien els beneficis de les conquestes romanes. Pel que fa a la religió, només els patricis podien formar part dels col·legis sacerdotals, que tenien, per cert, molt poder a la ciutat. També els patricis ocupaven la majoria de càrrecs polítics, tant al senat com a les magistratures, i només ells podien formar part dels tribunals de justícia. Aquests privilegis, en principi exclusius per als patricis, a finals de la República també van passar a mans dels plebeus. Plebeus Eren els descendents de les primeres famílies que van instal·lar-se a Roma provinents de la resta del Laci i d’altres zones properes. Com que eren considerats estrangers, en els primers temps de Roma, no tenien

Escultura coneguda amb el nom de Patrici Barberini, en què el patrici apareix amb els bustos dels seus avantpassats.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

cap deure, però tampoc cap dret. Així no podien accedir a cap càrrec polític, ni religiós, no podien rebre terres de les conquestes i, fins i tot, no podien casar-se amb cap membre patrici. Amb l’arribada a Roma d’un gran nombre de persones d’altres contrades, el nombre de plebeus va créixer en poc temps, passant a ser una gran majoria enfront d’una minoria de patricis. Això els va donar la força per exigir la igualtat amb els patricis, cosa que van aconseguir gradualment. Així doncs, tot i que des d’un punt de vista de prestigi encara hi havia diferència entre ser patrici i plebeu, formalment la diferència era inexistent, sobretot perquè alguns plebeus van aconseguir enriquir-se gràcies al comerç. Clients Eren plebeus que voluntàriament es posaven sota la protecció d’un patrici, a qui anomenaven patronus. Cada matí el client es presentava a casa del seu patró per retre-li obediència i respecte, i fer el que li manés. A canvi, el client rebia aliments i diners per mantenir la família, i el patró rebia el suport polític necessari. Quan van créixer les diferències entre els mateixos plebeus, amb l’enriquiment d’uns quants i el fort empobriment d’uns altres, el clientelisme va augmentar moltíssim. Per a aquests últims era una solució relativament fàcil, ja que el patró els donava el que necessitaven sense gaire feina a canvi. Durant aquesta època els clients van agafar molta força, ja que un candidat a les eleccions podia guanyar les votacions en funció del nombre de clients que tenia.

Restes arqueològiques d’una taverna de Pompeia. En la barra de pedra es veuen els forats per col·locar-hi les àmfores amb les begudes que s’hi venien.

107

4 t a t i Un Lliberts Formaven aquest grup els pocs esclaus que havien aconseguit ser lliures. Aquests, tot i haver deixat l’esclavitud, no gaudien dels mateixos drets que els plebeus, i encara menys que els patricis. Els seus fills ja seran considerats ciutadans de ple dret.

SABIES QUE...? Els proletaris eren per als romans els ciutadans més pobres, que tenien com a única possessió els seus fills (proles).

AC T I V I TAT S 4.24. El mot patrici ve de patres (pares) en el benentès

que es consideren els pares de la ciutat. Busca en català mots provinents del mot llatí patres.

d) Els plebeus més rics van arribar a tenir el mateix poder que els patricis. e) Els lliberts tan bon punt aconseguien la llibertat, gaudien dels mateixos drets que qualsevol plebeu.

4.25. Busca en un diccionari el significat de plebiscit i

explica la seva vinculació política amb els plebeus romans. 4.26. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

108

a) Durant la República els plebeus van aconseguir igualar els seus drets amb els dels patricis. b) Els clients perdien la seva llibertat en el moment en què es posaven sota la protecció d’un patró. c) Els plebeus constituïen la majoria de la població en comparació amb els patricis.

4.27. De quina manera podia un esclau aconseguir la llibertat? Encercla les opcions que et poden semblar correctes: a) Podien comprar la seva llibertat amb els estalvis. b) El seu amo els podia inscriure en el cens com a ciutadà. c) L’amo els alliberava declarant-ho al seu testament. d) Amb el casament amb una persona lliure. 4.28. Explica què era un client en època romana i un

client a l’actualitat.

Esclaus Els esclaus eren homes, dones i nens que no gaudien de llibertat i que eren propietat d’un amo. No eren considerats com a persones, sinó com a objectes que es compraven i es venien, i com a tal, no gaudien de cap dret. Jurídicament no existien, per tant el matrimoni entre esclaus era il·legal i els seu fills passaven automàticament a ser propietat de l’amo. La societat romana era esclavista i es basava en el treball dels esclaus, els quals feien les feines més dures i esforçades. Hi havia, però, diferències de tracte i de tipus de treball entre els esclaus. Els esclaus públics, propietat de l’Estat, s’encarregaven de les obres públiques (construcció d’edificis públics, treball a les mines, construcció d’infraestructures, etc.). Els esclaus familiars, propietat d’un amo, podien arribar a rebre un tracte més humà, pel fet d’estar diàriament en contacte amb els membres de la família. Si pertanyien a una família del camp, es dedicaven a les tasques agrícoles. En canvi, si pertanyien a una família urbana, feien les tasques domèstiques, algunes fins i tot especialitzades, com la de barber, perruquera, secretari, mestre, etc. De quina manera s’arribava a la condició d’esclau? Ho eren per naixement els fills de pares esclaus, però hi havia casos en què l’esclavitud s’adquiria: com a presoner de guerra, per haver estat condemnat per la justícia, per no haver pogut pagar un deute.

Fresc en què s’aprecia una escena d’un banquet romà en el qual els esclaus renten els peus als convidats. Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT Durant la Monarquia, el nombre d’esclaus era bastant reduït, però a causa de les conquestes de territoris i el gran nombre de presoners de guerra, aquest va augmentar considerablement durant la República. Aquest fet va alterar el tracte envers els esclaus, ja que el seu valor va baixar moltíssim. RECORDA Espàrtac va ser un esclau gladiador que juntament amb milers d’esclaus es va revoltar per aconseguir la llibertat. Van vèncer l’exèrcit romà en diverses ocasions, però finalment van ser derrotats, i els que van sobreviure als combats van ser crucificats perquè servissin d’escarment als altres esclaus.

Els comerciants d’esclaus els venien públicament, al fòrum o en botigues. Posaven els esclaus en un entarimat giratori per tal de ser ben observats pels possibles compradors. Cada un portava al coll un cartell (titulus) amb les seves característiques: nacionalitat, qualitats, aptituds, etc. Els esclaus més refinats, és a dir, els més especialitzats, es podien comprar en les botigues més luxoses.

109 Tradicionalment, l’esclavitud era considerada com una institució necessària per al bon desenrotllament de la vida social. En aquells temps –i el tarannà de la gent no sembla pas haver canviat gaire–, potser fins i tot hi havia moltes persones que s’hi trobaven bé en aquell estat de coses en el qual una minoria regia i administrava els destins de la majoria. Programar la vida aliena no cal considerar-ho, forçosament, com un patrimoni dels nostres dies. Podria ser que la llibertat, de fet, només fos una utopia. A vegades hi ha atzarosos moviments econòmics o voluntaris moviments ideològics que ens hi aproximen, però sempre hi ha gent amb ànima d’esclau i d’aquest íntim vilipendi no hi ha filòsofs ni legisladors que ens en lliurin. JOAN BASTÉ: Espàrtac. Un guerriller en la història de Roma. Ed. Juan Granica.

AC T I V I TAT S 4.29. Treball en grup. Busqueu informació sobre l’esclavitud al llarg de la història i expliqueu en quin segle es va abolir, quins països van impulsar aquest moviment, etc.

4.31. Creus que hauria estat possible una civilització tan pròspera com la romana sense la presència dels esclaus?

4.30. A l’article 4 de la Declaració dels Drets Humans, es

4.32. Explica com es podia convertir algú en un esclau a Roma.

diu: «Ningú no serà sotmès a l’esclavitud o servitud: l’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes les seves formes.» Creus que això es compleix en la seva totalitat?

4.33. Digues algunes de les feines pròpies dels esclaus.

4 t a t i Un 2.2. La vida a la ciutat

110

Les diferents classes socials que acabem de veure vivien tant a la ciutat com al camp, però la seva vida i també el tipus de treball podia variar en funció del lloc. Les ciutats, sobretot Roma, eren bullicioses, bastant caòtiques, amb els carrers plens de gent i amb una gran activitat. Aquests centres urbans eren un pol d’atracció per als habitants de les zones rurals del voltant i proporcionaven tot tipus de serveis: tallers i botigues d’artesans, petites indústries, grans mercats, centres administratius i jurídics, etc. Els patricis vivien generalment a les ciutats on portaven a terme la seva activitat. Al matí, després d’aixecar-se a punta de dia, es dedicaven a gestionar el seu patrimoni, sempre amb l’ajut d’esclaus especialitzats per: revisar la comptabilitat, distribuir les tasques dels esclaus, atendre els clients, fer un seguiment dels seus diversos negocis, etc. A mig matí, tocava anar al fòrum, on en funció del càrrec que tenien feien unes o altres tasques: si era advocat havia de fer els seus discursos defensant o acusant algú, si era senador havia d’assistir a les reunions oportunes, si tenia grans negocis calia que anés a la basílica, on es feien tractes comercials. O simplement, anaven al fòrum, a comprar al mercat, o a trobar algun conegut i discutir sobre temes d’actualitat. A partir del migdia s’acabava la jornada laboral i dedicaven la tarda als banys, als espectacles, a les trobades amb els amics i als plaers de menjar, beure, ballar i parlar.

Els plebeus feien un altre tipus de feines. La majoria dels que vivien a les ciutats eren artesans, comerciants o treballaven per compte d’altri a canvi d’un salari. Els més emprenedors tenien un negoci on es manufac-

Frigidarium de les termes romanes de Caldes de Montbui, Barcelona.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT turava un producte i després es venia. En aquest cas hi treballava el plebeu propietari del negoci que tenia altres treballadors i aprenents al seu càrrec. A Roma es podien trobar els productes més variats, des dels més luxosos (metalls com l’or, pedres precioses, perfums, aliments exquisits, vins selectes, teles exòtiques, etc.), fins als més quotidians (metalls com el bronze, mobles de fusta, productes alimentaris, objectes de pell, etc.). Amb l’augment del nombre d’esclaus, els plebeus van anar perdent els llocs de treball menys especialitzats, fins a esdevenir un gran contingent de persones que es passaven el dia sense fer res. Vivien del que els proporcionava l’Estat, o bé el seu patró, i destinaven gran part del seu temps als espectacles públics i a rondar pel fòrum. Alguns entraven a formar part de l’exèrcit, motivats pel sou que rebien i per la possibilitat de rebre part del botí de les conquestes. Els patricis també s’allistaven, però ocupaven càrrecs de més responsabilitat dins l’exèrcit. Les ciutats estaven plenes d’esclaus que feien tot tipus de feines. Les famílies, des de les més humils fins a les més benestants, tenien un nombre determinat d’esclaus en funció de la seva economia. Existien els esclaus genèrics que feien les tasques domèstiques més senzilles (netejar, cuinar, cosir, arranjar desperfectes de la casa, ajudar les dones de la família en la seva cura personal, etc.), i també els esclaus especialitzats (el barber, la perruquera, el mestre dels fills, el tresorer, l’encarregat del correu, etc.).

2.3. La vida al camp Molt més tranquil·la i assossegada era la vida que duien els romans que vivien al camp. Vivien en llogarrets dispersos i de petites dimensions en els quals ho hi havia ni un fòrum, ni un amfiteatre, ni un lloc de reunió per als homes de negocis o polítics. Les vil·les Eren les cases de camp que molts romans benestants tenien fora de la ciutat. Solien tenir dues construccions: la vil·la rústica i la vil·la urbana. La primera estava destinada als servents que feien les tasques agrícoles. Estava composta de corrals, graners, locals per premsar l’oli, magatzems per al vi, etc., i les cambres pròpies del personal (habitacions, cuina, bany). L’altra edificació la utilitzaven els amos quan anaven al camp. Tenia tot tipus de luxes, des de diversos menjadors, habitacions per dormir amb magnífiques vistes, fins a banys semblants a unes termes.

111

4 t a t i Un

112

En els primers temps de la història romana, els camperols treballaven per la pròpia subsistència i la de tota la família. Amb el naixement de les ciutats, fou necessària una major explotació dels recursos agrícoles per alimentar els habitants urbans. És en aquest moment quan es diferencien els petits propietaris de terres, que generalment eren plebeus, amb els propietaris de grans extensions de camps que cultivaven gràcies al treball dels esclaus. Aquests eren patricis que consideraven la terra com una important font d’ingressos i que anaven a la seva casa de camp a descansar. D’aquesta manera podien controlar el seu encarregat (esclau o llibert), que era el seu representant durant la seva absència i qui dirigia el personal. Els esclaus de les famílies urbanes consideraven un càstig el seu trasllat a una família rústica, a causa de la duresa del treball al camp. Tot i això hi havia també una jerarquització entre aquests esclaus: per una banda, l’encarregat (vilicus) i la seva muller (vilica) que tenien el comandament de tota la finca. Aquests podien tenir un comptable que els ajudava amb els números. Per sota d’aquests hi havia els esclaus ‘mestres d’ofici’ que dirigien i vigilaven els que feien la feina del camp. Al servei de tots aquests homes hi havia altres esclaus que s’encarregaven de la intendència: els que preparaven el menjar, els que rentaven i cuidaven els vestits, els que tallaven els cabells i, fins i tot, els metges. Malgrat la duresa de la majoria de feines, els esclaus rústics eren ben alimentats i ben cuidats.

Mosaic romà en el qual s’han representat uns esclaus pescant. Museu del Bardo, Tunis.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 4.34. Per què et sembla que l’arribada de molts esclaus

va perjudicar els plebeus? 4.35. Llegeix aquest fragment de L’esclava de blau, de Joaquim Borrell, en què ens parla d’una esclava anomenada Baiasca, i contesta:

A l’altre costat de la plaça la túnica blava de la Baiasca trencava igualment la monocromia. L’esclava tornava carregada de provisions. La gana em va afinar la vista de tal manera que quan encara era cinquanta passes lluny, jo ja havia completat l’inventari de les adquisicions que havia fet, amb la consegüent secreció de sucs gàstrics. Contestant la salutació del ferrer de la cantonada no es va adonar de l’oriental fins que gairebé hi va xocar. Al moment es posà seriosa i accelerà la marxa. Vaig advertir amb sorpresa que el barbut es girava i la seguia. Baiasca va passar a tota velocitat pel davant de la casa i se n’anava cap al temple de Pomona quan la vaig agafar pel braç. –Es pot saber on vas? La cuina és cap allà. –Vaig a deixar-hi tot això –assentí molt nerviosa–. He despès quinze denaris. Ara et donaré el compte –es va escapolir suaument i se n’anà passadís enllà. L’oriental s’havia aturat a tocar del porxo. –És aquesta la teva esclava? –preguntà. –Més o menys. Vull dir, sí. Per què? –Te la compro –em va costar una mica reaccionar. –Quant me’n dónes? –vaig continuar. –Cinc-cents denaris. –És poc –vaig assegurar per instint, tot i que el meu desconeixement del preu d’una esclava a Roma era absolut–. Baiasca en val, pel cap baix, mil. –D’acord. Aquí els tens –va consentir el barbut prenent la seva bossa. La rapidesa de la transacció m’estava desconcertant. –Per què la vols? –L’home em mirà intrigat. –Si et pago al comptat, què n’has de fer? –el plantejament era lògic. No obstant això, el siri va continuar explicant–. Sóc propietari d’un conjunt de ballarines i estic buscant noves adquisicions. Vaig passar pel dipòsit d’esclaus i em vaig interessar per aquesta noia, però l’encarregat em va dir que havia d’esperar que arribés el seu amo i em va donar aquesta adreça. –Baiasca no sap ballar. –Això deixa-m’ho a mi. Els nostres mètodes d’aprenentage són ràpids i molt efectius. Au va, prens els mil denaris o no?

a) D’on ve l’esclava? Quina és la seva feina? b) Com va vestida? c) Per quants diners la volen comprar? d) Per a quin nou treball la volen? 4.36. Contesta breument: a) On vivien majoritàriament els patricis? b) Què feien els patricis després de llevar-se? c) Per què els plebeus entraven a l’exèrcit? d) Què feien els patricis quan anaven a la seva casa de camp? e) Quanta gent treballava a les vil·les romanes? 4.37. Relaciona el nom que rep un esclau i la tasca que li correspon: tonsor • mestres d’oficis ornatrix • mestre paedagogus • perruquera magistri officiorum • encarregat vilicus • perruquer arcarius • tresorer 4.38. Fixa’t en aquestes imatges i digues quina tasca feien

els esclaus en cadascuna.

113

4 t a t i Un 3. Mots i expressions catalanes amb component mitològic La mitologia grecoromana ha perdurat a través dels temps fins als nostres dies. Aquesta pervivència es deixa sentir en molts camps: els mites clàssics han inspirat pintors, escultors, escriptors, directors de cinema... I en l’àmbit del lèxic també es nota aquesta empremta mitològica. De ben segur que sense adonar-nos utilitzem paraules o expressions amb un component mitològic. A continuació et presentem un petit recull de frases perquè te’n facis una idea i en treguis les teves pròpies conclusions. Després de la tempesta la situació del trànsit era caòtica.

S’ha arriscat massa, certament ha fet una acció prometeica.

Segons la mitologia clàssica, el principi del món era el Caos. No hi havia cap ordre i els elements de la natura no tenien forma i estaven barrejats.

Prometeu era el fill d’un tità que es va atrevir a robar el foc als déus per donar-lo als homes per tal que poguessin progressar. Aquesta acció també representa la desmesura i la imprudència ja que va desobeir els déus suprems la qual cosa li va comportar un greu càstig.

Aquest any hi ha una plaga de meduses a les costes catalanes.

114

La més terrible de les tres Gorgones es deia Medusa. Es caracteritzava perquè en lloc de cabells tenia serps que s’anaven movent sense parar.

Un atlant és una estàtua d’home emprada per sostenir una cornisa. Atles era el germà de Prometeu que fou castigat a portar el cel i la terra al damunt. Del nom d’Atles també en prové el nom que es dóna a la col·lecció de mapes geogràfics en un sol volum. Diu la llegenda que quan l’heroi Perseu tornava amb el cap de la medusa va veure Atles enormement cansat i el va convertir en pedra donant lloc a la serralada d’Atles que es troba al nord d’Àfrica.

La seva companya no té sentiments; és pitjor que una harpia. Les harpies eren monstres mig dona i mig ocell rapaç. Eren molt cruels i se les acusava d’actes molt perversos.

Es va demostrar que les il·lusions d’aquell home eren simples quimeres. Una quimera és una creació imaginària que es pren com una realitat, és un fantasieig. Diu la llegenda que les quimeres eren uns monstres fabulosos, barreja de lleó, cabra i serp que escopien foc.

De sobte, en veure’l en aquelles condicions, m’ha vingut un gran pànic. El pànic, o por desmesurada, té a veure amb el nom de Pan, un sàtir que habitava als boscos i que tenia un aspecte tan repulsiu que espantava tothom. Era com una mena d’homenot, molt pelut, amb orelles punxegudes, cua i potes de cabra.

PARLEM EN LLATÍ

Patia tant que van haver de donar-li morfina. Morfeu era un déu alat que tocava els mortals amb una flor, els adormia i els submergia en un món de somnis. La morfina és un medicament que actua sobre el sistema nerviós i produeix una acció sedant i hipnòtica.

L’eco ressonava per tota la muntanya. Eco era una nimfa que es va enamorar perdudament de Narcís, però aquest no en volia saber res. Cada dia estava més trista fins que es va tancar en una cova i allà es va anar debilitant, quedant amb la pell i l’os i només amb la facultat de repetir allò que sentia. Narcís, però, fou castigat pels déus i es va enamorar d’ell mateix un dia que es va veure a les aigües d’una font. Es va consumir d’amor allà mateix per aquell noi que mai podia abastar fins a convertir-se en una flor, el narcís.

Properament anirem al Museu Arqueològic de Barcelona.

Avui en dia els nimfeus són fonts monumentals que es troben a les grans vil·les.

Les Muses, filles de Zeus, eren les divinitats de les arts, vivien a l’Olimp i delectaven els déus amb els seus cants. Se les considera també les inspiradores dels poetes. A quin lloc podrien guardar-se millor les diferents manifestacions artístiques sinó en un museu? D’altra banda una musa és una persona, font o sentiment que inspira un poeta. Ja a l’antiguitat les muses eren invocades pels poetes perquè els donessin inspiració.

En l’antiguitat un nimfeu era una gruta d’on brollava una font consagrada a les nimfes que era considerada santuari del seu culte. Les nimfes eren totes les divinitats de la natura, les fonts, les roques, els boscos, els arbres, les muntanyes… i diu la llegenda que es regeneraven amb la pluja que Júpiter els enviava.

SABIES QUE...? Aviat retiraran del mercat els termòmetres de mercuri. Mercuri és el nom donat pels alquimistes a l’argent viu o metall líquid a causa del seu moviment constant, pensant en el déu Mercuri, missatger dels déus.

L’arc iris o més conegut com l’arc de Sant Martí porta el nom d’Iris, la missatgera dels déus que simbolitzava la unió entre els déus i els mortals. Els antics interpretaven el color característic d’aquest fenomen atmosfèric com les tonalitats del vel de la donzella a través dels raigs solars.

4 t a t i Un A part de mots concrets també trobem un cert nombre d’expressions catalanes que amaguen un mite clàssic. A continuació te’n presentem algunes que potser coneixes perquè fan referència a la guerra de Troia. El repartiment de l’herència entre els germans ha estat una poma de la discòrdia. La poma que aconseguí Venus a canvi d’oferir Helena a Paris va ocasionar una gran guerra entre grecs i troians. La poma, en molts contes i llegendes, ha estat una fruita temptadora que sovint ha comportat disputes i baralles.

La Joana va al dentista tot sovint, sempre té mal de queixal; és el seu taló d’Aquil·les. El taló d’Aquil·les és un punt vulnerable. A la guerra de Troia, Hèctor va matar Aquil·les clavant-li una sageta al taló que era l’única part del seu cos vulnerable a les ferides. Recordem que la seva mare l’havia submergit a les aigües de la llacuna Estígia perquè fos del tot invencible però l’aigua no va mullar el taló per on la seva mare l’aguantava.

El cap de llista va resultar ser un cavall de Troia per al seu propi partit. Aquesta expressió, que significa ‘enemic interior, traïdor’, deriva de l’estàtua de fusta en forma de cavall construïda pels grecs durant la guerra de Troia, que amagava guerrers en el seu ventre. Els troians, creient que era un present, el van entrar a la ciutat i aquesta fou la seva perdició.

No veig el final d’aquesta actuació, sembla el mantell de Penèlope. Penèlope era l’esposa d’Ulisses i reina d’Ítaca. Mentre esperava Ulisses que tornés de la guerra teixia un mantell, que després desfeia de nit, per entretenir els pretendents que volien casar-se amb ella. Així, el mantell no s’acabava mai i ella feia temps per esperar el seu espòs.

116

Tothom li deia que no acceptés la proposta, que era un cant de sirenes. Tots li aconsellàvem que ho deixés córrer, si anava a la reunió encara en sortiria més malparat. Es trobava entre Escil·la i Caribdis. Aquesta expressió significa ‘sortir del foc i caure a les brases, anar de mal en pitjor’. En el viatge de tornada a la pàtria, Ulisses va haver de vèncer molts obstacles, un d’ells va ser superar els dos monstres que es trobaven a l’estret de Messina. Un d’ells escopia l’aigua del mar i l’altre l’engolia, fent naufragar els vaixells quan passaven pels seus dominis.

Un cant de sirenes és una temptació, un esquer, un engany. Les sirenes eren uns éssers mitològics, meitat dona, meitat ocell, que des d’una illa propera a Sicília, atreien els mariners amb un cant dolcíssim per tal de fer-los naufragar.

PARLEM EN LLATÍ No totes les expressions d’aquest tipus tenen a veure amb la guerra de Troia o amb el retorn de l’heroi grec Ulisses, n’hi ha d’altres relacionades amb altres llegendes i personatges de la mitologia grecoromana. Has adaptat la meva obra al llit de Procrustes i no em sembla bé.

Viure tan a prop d’una central nuclear és una autèntica espasa de Dàmocles.

Aquesta expressió es basa en el personatge mitològic de Procrustes, famós bandit que feia jeure els seus hostes en un llit de certa mida. Si no hi cabien els tallava els peus i si sobrava espai els estirava fins que tinguessin la mida del llit. D’aquí que aquesta expressió signifiqui ‘escurçar o allargar una cosa segons les necessitats del moment, actuant en benefici propi’.

Dàmocles envejava la felicitat del tirà de Siracusa. Aquest li cedí el seu tron però va penjar damunt del seu cap una espasa sostinguda amb un pèl de cavall, amb la qual cosa el perill i la tensió eren constants.

No em feu continuar amb aquesta tasca inútil, és pitjor que el treball de Sísif. El treball de Sísif era un esforç ardu i inútil. Sísif era el rei de Corint que, havent enganyat els déus, fou condemnat als inferns a empènyer turó amunt una roca que sempre tornava a rodolar cap avall.

117 A casa et reservo un licor de Bacus que et deixarà meravellat. No cal dir que es deu tractar d’un vi especial ja que fem referència al déu del vi per excel·lència.

M’he enamorat d’en Joan però sé que mai podré tenir-lo. Aquesta situació és un autèntic suplici de Tàntal. Expressió que ve del personatge mitològic Tàntal, rei de Lídia, el qual, havent traït els déus, fou condemnat als inferns a patir set i fam, ja que quan s’apropava als arbres fruiters aquests desapareixien i quan s’inclinava per beure les aigües del riu, aquestes s’esmunyien. Aquesta expressió significa patir una situació turmentadora de qui té una cosa molt propera però que mai pot abastar.

Les teves indicacions han estat un veritable fil d’Ariadna per localitzar la llibreria. Teseu va arribar a Creta amb la intenció de matar el Minotaure que estava tancat en un laberint. Ariadna, la filla del rei, se’n va enamorar i li va donar un cabdell de fil perquè li fos més fàcil trobar la sortida.

4 t a t i Un AC T I V I TAT S 4.39. Uneix amb fletxes els mots catalans que tens a la

4.43. Una sibil·la era una dona dotada de la capacitat de

primera columna amb el nom de la divinitat de la qual provenen. Relaciona el que signifiquen amb les característiques del déu o de la deessa.

predir el futur. Això ho feia amb frases ambigües, les quals podien ser interpretades de diverses maneres. Del mot sibil·la n’ha derivat l’adjectiu català sibil·lí. Què et sembla que significa?

• Ceres, deessa de l’agricultura. • Bacus, déu del vi. • Venus, deessa de l’amor. • Neptú, déu del mar. • Mart, déu de la guerra. • Apol·lo, déu de la música i símbol de bellesa masculina.

marcial veneri cereal apol·lini neptúnic bacanal

4.40. Busca en aquesta sopa de lletres tres adjectius que

provenen de personatges mitològics caracteritzats per la seva força i grandesa. S A

118

4.44. Relaciona cadascuna de les expressions següents

amb el que signifiquen: caixa de Pandora cant de Sirenes poma de la discòrdia cavall de Troia espasa de Dàmocles estar en braços de Morfeu taló d’Aquiles

• dormir plàcidament • punt dèbil • font de desgràcies • enemic intern camuflat • promeses atraients • punt conflictiu que genera friccions • penjar d’un fil

D A

L

O

P

E

R

W

R

T C N

A G H Y

U

I

C

I

C

L

O

P

I

I

4.45. Fixa’t en aquesta frase: TVE ha anunciat l’estrena

J U N

M O

Z

X

Q

E

U

S T

T

A S D E

C

I

N

A

T

I

T

U A

Z

L O C U

P

I

P

I

T

I

C

A S N

R C U

L

I

N

O

N

E

S

immediata de Seaquest, una producció signada pel rei Mides de Hollywood, Steven Spielberg. Busca informació sobre aquest mite i dedueix el sentit de l’expressió que tens en negreta.

H E

I

I

I

4.46. El mot Troia és sinònim de caos, baralles i de cam4.41. Els romans tenien molt present la voluntat dels déus a l’hora de fer alguna cosa. Tenien un munt d’especialistes terrenals que interpretaven els missatges dels déus. Els àugurs eren endevins que examinaven el vol dels ocells per saber la voluntat divina. D’aquest mot, augur, n’han derivat algunes paraules catalanes. En sabries posar algun exemple? 4.42. Completa aquestes frases amb mots que hem co-

mentat en aquesta unitat: a) El … s’ha apoderat de la princesa quan ha vist el drac ferotge. b) Li van augmentar la dosi de … perquè no patís tant. c) A Olot, s’ha inaugurat el … dels sants, únic a tot Catalunya. d) Si et pica una …, renta’t amb aigua salada. e) Les cariàtides són columnes amb forma de dona, els … són columnes amb forma d’home. f ) Virgili va començar l’Eneida, invocant les … per tal que l’ajudessin a explicar la llegenda d’Enees.

pi qui pugui. Aquest significat prové de les narracions sobre la caiguda de Troia a mans dels grecs, en les quals abundaven les escenes tumultuoses, de desordre i de caos. Inventa’t frases amb aquesta paraula. 4.47. El nom dels planetes porten el nom llatí d’algunes

divinitats. Enumera’ls. Recorda que Plutó ha passat a esdevenir un planeta nan i ja no forma part de la llista de planetes més importants. 4.48. Llegeix aquest text i busca alguna paraula derivada en català dels mots que hem ressaltat en negreta.

Segons la mitologia clàssica, el casal dels déus i de les deesses, éssers dotats d’immortalitat i eterna joventut, era l’Olimp. Eren els únics que tastaven l’aliment olímpic per excel·lència: el nèctar i l’ambrosia, símbol d’immortalitat. De fet, l’Olimp és el nom genèric d’alguns cims del país grec. Ara bé, el més conegut és el que es dreça entre els límits de Macedònia i Tessàlia.

WWW

DE PART DELS DÉUS

4. Els raptes de la mitologia clàssica Gairebé segur que el rapte més famós i conegut de la mitologia clàssica va ser el rapte d’Helena, esposa de Menelau, rei d’Esparta, per part del troià Paris, ja que va ser l’origen d’una guerra que va durar deu anys. Tot aquest enrenou per poca cosa, ja que diu la llegenda que al final Helena, després de la mort del seu enamorat Paris, es va reconciliar amb Menelau i, acabada la guerra de Troia, va tornar cap a Esparta. La mitologia clàssica ens ha deixat llegendes d’altres raptes que són tant o més curiosos que el de la grega més bonica d’aquells temps.

4.1. El rapte de Ganimedes De tots és sabut que Júpiter s’havia enamorat moltíssimes vegades de dones mortals i de deesses i que, sovint, es transformava per aconseguir-les. Aquesta vegada es va fixar en Ganimedes, un jove de gran bellesa. Júpiter va voler portar-lo al seu costat, a l’Olimp, i es va transformar en àguila per aconseguir aquest propòsit. Allà es va convertir en l’amant del pare dels déus. El va presentar com el nou coper, servidor de nèctar i ambrosia, i així Juno no va sospitar res. I és que Júpiter se les pensava totes! 119 Altres obres relacionades: El rapte de Ganimedes, Correggio. Kunsthistorisches Museum, Viena. Zeus i Ganimedes, B. Cellini. Museo Nazionale del Bargello, Florència. El rapte de Ganimedes, Rembrandt. Gemäldegalerie, Dresde. Ganimedes, B. Thorvaldsen. L’Ermitage, Sant Petersburg. El rapte de Ganimedes, P. P. Rubens. Museo del Prado, Madrid.

El rapte de Ganimedes, Damiano Mazza. National Gallery, Londres. Mazza va plasmar en la seva obra la manera com Ganimedes fou transportat a l’Olimp.

4 t a t i Un 4.2. El rapte de Persèfone Diuen que Persèfone, filla de Ceres i de Júpiter, estava collint narcisos en un prat en companyia d’unes nimfes quan, de sobte, la terra es va esquerdar i en va sortir el seu oncle Plutó, déu dels inferns, que la va raptar i se la va emportar al regne subterrani amb la intenció de fer-la la seva esposa. La seva mare es va desesperar, quasi va embogir i buscava la filla de dia i de nit. Va preguntar a tothom qui veia i no va trobar-ne cap pista. Finalment el Sol, que tot ho veu i ho sap, li ho explicà tot i Demèter, enfurismada, va tornar la terra estèril. Júpiter tement una catàstrofe pels mortals, va ordenar al seu missatger, Mercuri, que baixés als inferns a parlar amb Plutó. Aquest, endevinant les intencions de Júpiter, va fer menjar uns grans de magrana a la seva muller per poder retenirla als inferns. Finalment van acordar que Persèfone estaria als inferns mig any i l’altre mig viuria a la terra, amb la seva mare. Aquesta llegenda explicava simbòlicament les estacions de l’any. Persèfone, tancada als inferns, representa els grans de blat, enterrats sota terra durant els mesos de la tardor i l’hivern. Durant la primavera i l’estiu, quan Persèfone surt dels inferns, germinen les plantes.

120

Jan Soens immortalitza el moment en què Plutó agafa Persèfone per endur-se-la als inferns i convertir-la en la seva companya. La filla de Demèter alça els braços i s'hi resisteix.

Altres obres relacionades: Plutó i Proserpina, Bernini. Galleria Borghese, Roma. Rapte de Proserpina, Lucas Giordano. Palau Médici-Riccardi, Florència. Rapte de Proserpina, Pieter Bruegel. Museo del Prado, Madrid. Rapte de Proserpina, P. P. Rubens, Museo del Prado, Madrid.

Rapte de Persèfone, Jan Soens. Musée des Beaux-Arts de Valenciennes, França.

D E PART DELS DÉUS 4.3. El rapte d’Europa Aquesta vegada, Júpiter es va enamorar d’una princesa, Europa, quan la va veure jugant amb les seves donzelles a la vora del mar. Per a l’ocasió es va transformar en un brau de color blanc i va passejar-se entre les noies. Europa el va acariciar i hi va pujar a l’esquena, sense tenir-li por. Després l’animal va començar a córrer i van desaparèixer mar endins davant la sorpresa de les seves donzelles que mai més van tornar a veure la princesa. El brau se la va emportar a Creta i diu la llegenda que els territoris que Europa va recórrer en el seu curiós viatge van prendre el seu nom. Un cop a terra, Júpiter va dir-li qui era, es van unir i van tenir tres fills.

Altres obres relacionades: El rapte d’Europa, Il Veronese. Palau Ducal, Venècia. El rapte d’Europa, Guido Reni. National Gallery, Londres. El rapte d’Europa, J. Jordaens. Musée des Beaux-Arts, Lille. El rapte d’Europa, F. Boucher. Musée du Louvre, París. El rapte d’Europa, Valentin Serov. Galeria Tretiakov, Moscou. El rapte d’Europa, S. Vouet. Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid.

121

Europa ja està asseguda al llom de Zeus transformat en un brau de color blanc i adornat amb garlandes. Agafada a les banyes del brau emprèn un viatge que la portarà mar endins. Europa mira cap a la platja on ha deixat les donzelles que l'acompanyaven. Com a motiu de decoració de l'obra, hi ha diversos amorets.

El rapte d’Europa, Maarten de Vos. Museo de Bellas Artes, Bilbao.

4 t a t i Un 4.4. El rapte d’Amfitrita Amfitrita era una nereida, filla de Nereu, un antic déu del mar. Aquest va tenir cinquanta nereides segons diu la llegenda les quals, de cintura cap avall, tenien cua de peix. Vivien en un palau al fons del mar i amb la seva presència animaven molt la vida al mar. Les nereides més conegudes són Amfitrita que es va convertir en esposa de Neptú, i Tetis, mare del famosíssim heroi de la guerra de Troia, Aquil·les. Quan Neptú va accedir al tron del regne de les aigües ja era ancià, però conservava una complexió forta i robusta. Era rampellut i sovint tenia atacs de còlera. Provocava més d’una tempesta marina que comportaven naufragis a molts navegants. Neptú era més temut que no pas estimat. I cap dona volia ser la companya d’un déu amb aquestes característiques. Va declarar-se a Amfitrita però ella, avergonyida i espantada alhora, es va amagar a les profunditats del mar. Uns dofins la van raptar i la van entregar al déu del mar que va fer-la la seva esposa. Van tenir diversos fills, el més conegut dels quals es deia Tritó, que tenia mig cos en forma de peix, com la seva mare. Tritó solia precedir el seu pare i anunciava la seva presència tocant un cargol marí molt gran. Aleshores es personava Neptú, dalt d’un carro estirat per quatre cavalls. Amfitrita, la reina dels mars, solia exhibir-se sortint d’una petxina. 122

Neptú i Amfitrita, Jacob de Gheyn II. Walraf-Richartz Museum, Colònia.

Altres obres relacionades: El rapte d’Amfitrita, Hughes Taraval. Mead Arts Museum, Amherst College, EUA. Amfitrita, A. Coysevox. Musée du Louvre, París. Triomf de Neptú i Amfitrita, Nicolas Poussin. Philadelphia Museum of Art, Filadèlfia.

Jacob de Gheyn II va pintar Neptú amb cabells i barba blanquinosos, però amb un cos encara fort. El rostre i la mà del déu posen en evidència la seva vellesa. Els elements decoratius d’aquesta pintura són precisament cargols de mar, conquilles i petxines, com les que solien acompanyar Amfitrita.

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Contesta aquestes preguntes:

6. Contesta breument aquestes preguntes:

a) Quins són els gèneres de la segona declinació? b) Quantes conjugacions hi ha en llatí? c) Quin és el genitiu singular dels mots de la segona declinació? d) Com pot acabar el nominatiu singular de la segona declinació? e) Quins són els pronoms personals?

a) Què feien els patricis durant el matí? b) Quan s’acabava la jornada laboral per als patricis? c) Què són les vil·les? d) On es podia comprar un esclau? e) Quin treball solien fer els plebeus de la ciutat?

2. Declina en acusatiu singular i en acusatiu plural

aquests mots. Digues de quin gènere són. bellum, -i campus, -i

auricula, -ae area, -ae

ager, agri argentum, -i

7. Escriu una frase amb cada una d’aquestes expressions que provenen de la mitologia clàssica. a) Poma de la discòrdia. b) Cant de sirenes. c) Entre Escil·la i Caribdis. d) Espasa de Dàmocles. 8. Omple els buits amb un mot català provinent de la

3. Analitza i tradueix aquestes frases: a) Servus cum aqua hortum rigat. b) Populus in Romae forum contendit. c) Servi domini agros quotidie laborant. d) Iuppiter deorum primus est. VOCABULA

RI

hortus, -i: jardí forum, -i: fòrum contendo (3): dirigir-se

quotidie (adv.): cada dia laboro (1): treballar

4. Conjuga en present aquests verbs: a) 3a pl. video (2) e) 1a pl. sum b) 3a sing. scribo (3) f ) 2a pl. munio (4) g) 3a sing. sum c) 2a sing. laboro (1) d) 1a pl. maneo (2) h) 3a pl. duco (3) 5. Relaciona els grups socials següents amb la seva defi-

nició: patricis, plebeus, lliberts, clients, esclaus. • Esclaus que van aconseguir ser lliures. • Plebeus que voluntàriament es posaven sota la protecció d’un patrici. • Descendents de les famílies que havien arribat a Roma provinents de zones properes, que no gaudien de cap dret ni deure. • Descendents de les famílies fundadores de Roma, que gaudien de tots els drets i privilegis. • Grups que no gaudien de llibertat i eren propietat d’un amo.

mitologia clàssica. a) Han obert un nou … on es conserven unes magnífiques peces industrials del segle XIX. b) El … és un mineral líquid molt lleuger. c) Faria el que fos per aconseguir el que vol, com una … d) Aquell matí el … es va apoderar de la ciutat de Londres. e) La premsa es va fer … de la notícia. 9. Contempla aquests quadre de Ticià i explica què re-

presenta i què et suggereix.

123

5 t a t i n U

124

Un cop estudiades les dues primeres declinacions, en aquesta unitat veurem els adjectius que es declinen per la primera i la segona. Estudiarem també el temps verbal d’imperfet i introduirem unes primeres pautes per tal d’analitzar i traduir amb més facilitat. En l’apartat de cultura veurem quin era el concepte de família entre els romans, quin era el paper de cadascun dels seus membres i quines tasques portaven a terme durant el dia. L’estudi de lèxic d’aquesta unitat està relacionat amb el calendari romà: coneixerem l’origen dels mesos de l’any i dels dies de la setmana i també altres paraules relacionades amb el camp semàntic del temps. En l’últim apartat estudiarem les característiques dels monstres de la mitologia clàssica i la seva plasmació en obres posteriors.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Reconèixer els adjectius del primer tipus i les formes verbals del temps d’imperfet. 2. Traduir textos llatins de dificultat elemental, a partir de l’adquisició dels mecanismes d’anàlisi proposats en aquesta unitat. 3. Conèixer les característiques principals de la vida familiar a Roma. 4. Veure la consideració social que tenia la dona romana i comparar-la amb la de la dona actual. 5. Conèixer quina era la jornada habitual dels membres d’una família romana. 6. Enumerar les tres etapes de l’educació romana. 7. Saber quin és l’origen etimològic dels mesos de l’any i dels dies de la setmana. 8. Reconèixer aquelles obres artístiques inspirades en els monstres de la mitologia clàssica.

125

Termes de Caracal·la, a Roma.

5 t a t i Un 1. Els adjectius llatins. L’imperfet 1.1. Els adjectius que segueixen la 1a i la 2a declinació En les unitats anteriors ja hem vist alguns adjectius que acompanyaven un substantiu. Hauràs pogut comprovar que aquests adjectius hi concordaven en gènere, nombre i cas. Els adjectius expressen una qualitat del nom al qual es refereixen i, per tant, la seva funció bàsica és la de completar el substantiu. Començarem aquest apartat de gramàtica amb l’estudi dels adjectius llatins que, com podràs comprovar, poden presentar unes quantes formes més que els adjectius en català. D’entrada, cal dir que l’enunciat dels adjectius és diferent de l’enunciat dels noms. Un adjectiu presenta tres formes en nominatiu, una per al masculí, una per al femení i una per al neutre, seguint aquest model: parvus, -a, -um. Per tant, el masculí es declina per la 2a (parvus es declinarà com amicus); el femení, per la 1a (parva es declinarà com domina) i el neutre, per la 2a (parvum es declinarà com verbum). Un adjectiu llatí pot presentar totes aquestes formes: Singular masculí

126

Plural

femení

neutre

masculí

femení

neutre

nominatiu

parvus

parva

parvum

parvi

parvae

parva

vocatiu

parve

parva

parvum

parvi

parvae

parva

acusatiu

parvum

parvam

parvum

parvos

parvas

parva

genitiu

parvi

parvae

parvi

parvorum

parvarum

parvorum

datiu

parvo

parvae

parvo

parvis

parvis

parvis

ablatiu

parvo

parva

parvo

parvis

parvis

parvis

La majoria de vegades l’adjectiu concorda amb el nom i fan la mateixa funció: Nos latinam linguam discimus. (Nosaltres aprenem llengua llatina.) Quan es tracta d’una oració amb un verb copulatiu , l’adjectiu també concordarà amb el nom que acompanyi però farà la funció d’atribut: Templa pulchra sunt. (Els temples són bonics.) Pot donar-se el cas que l’adjectiu ens digui una qualitat del subjecte mitjançant un verb no copulatiu, aleshores farà la funció de predicatiu. Romulus primus in Roma regit. (Ròmul governa el primer a Roma.) També pot ser que l’adjectiu faci la funció d’un substantiu i caldrà que hi posem article. Romani bellum parant. (Els romans preparen la guerra.)

L LENGUA LLATINA Seguint el model dels adjectius hi ha els adjectius possessius que ens indiquen pertinença. Són aquests: Un posseïdor

Més d’un posseïdor

1a persona

meus, mea, meum

noster, nostra, nostrum

2a persona

tuus, tua, tuum

vester, vestra, vestrum

3a persona

suus, sua, suum

suus, sua, suum

1.2. L’imperfet d’indicatiu L’imperfet d’indicatiu en llatí es caracteritza per un sufix -ba- que precedeix les desinències. Aquest temps verbal és molt fàcil de reconèixer, perquè s’assembla molt a l’imperfet català dels verbs de la primera conjugació, cal tenir en compte, però, que el sufix -ba- llatí ha esdevingut -va- en català. Laboro

Doceo

Pono

Audio

laborabam laborabas laborabat laborabamus laborabatis laborabant

docebam docebas docebat docebamus docebatis docebant

ponebam ponebas ponebat ponebamus ponebatis ponebant

audiebam audiebas audiebat audiebamus audiebatis audiebant

1.3. L’imperfet del verb sum L’imperfet del verb copulatiu, com en català, tampoc segueix el model dels verbs regulars: eram eras erat eramus eratis erant

Consells per a la traducció Ara que tens més informació gramatical, et donem uns quants consells més per tal que les traduccions et surtin d’allò més bé. • Com que treballaràs amb els adjectius, has de saber que van al costat del nom que acompanyen i que fan la mateixa funció, tret dels casos que hem indicat anteriorment. En les dues primeres declinacions, nom i adjectiu acaben igual excepte en el nominatiu singular masculí. Per exemple: miser servus o bonus puer. I també amb aquells

noms de la primera que, tot i que es declinen per la primera, són de gènere masculí. Fixa-t’hi: bonus poeta o altus nauta. • Per entendre l’estructura principal de les oracions, cal localitzar, en primer lloc, els seus elements principals: el verb i el subjecte i, si el verb és transitiu, el complement directe. Després analitzarem els elements secundaris. • Quan tinguem l’estructura més o menys analitzada farem la traducció. Hem d’intentar que el text traduït en català tingui sentit, perquè els romans escrivien textos amb sentit. No cal que forcem la gramàtica i que el resultat sigui una traducció més inintel·ligible que el text llatí.

127

5 t a t i Un AC T I V I TAT S 5.1. Relaciona cada adjectiu amb el dibuix corresponent:

català. Busca mots catalans que provinguin dels adjectius de l’activitat anterior.

foedus, -a, -um pecuniosus, -a, -um miser, -a, -um parvus, -a, -um magnus, -a, -um

obesus, -a, -um pulcher, -chra, -chrum plenus, -a , -um macer, -cra, -crum vacuus, -a, -um

5.3. Posa la forma adequada de l’adjectiu bonus,-a, -um,

en funció del gènere del mot: serva, -ae agricola, -ae malum, -i puer, -i

2

1

5.2. Els adjectius en llatí han estat molt productius en

5.4. A partir del nom d’alguns colors en llatí omple el buit de les frases per tal que siguin correctes:

albus, -a, -um flavus, -a, -um caerulus, -a, -um

128

dominus, -i verbum, -i

cinereus, -a, -um ruber, -bra, -brum niger, -gra, -grum

a) Albus … color saepe est. b) Flavus … color est. c) Ruber … color non semper est. d) Caerulus … color est. e) Niger … color est. f ) Cinereus … color est.

VOCABULA

RI

saepe (adv.): sovint favilla, -ae: cendra inferi, -orum: inferns malum, -i: poma aurum, -i: or nubila, -orum: núvols caelum, -i: cel

4

3

5.5. Fes una bona traducció: VOCABULA

Puella mala bona est. Ego bonum malum habeo.

5

RI

est: 3a persona del singular d’edo, ‘menjar’

5.6. Fes concordar els adjectius amb els noms correspo-

nents: agros verbis populi poeta platanum exempla

6

7

clarus bellicosi paucis magnum multa frugiferos

8

5.7. Conjuga l’imperfet només en la persona indicada:

a) 3a p. pl. adiungo (3) b) 2a p. sing. ambulo (1) c) 1a p. pl. monstro (1)

9

10

d) 2a p. pl. sum e) 3a p. sing. deleo (2) f ) 1a p. sing. venio (4)

5.8. Passa a imperfet les formes de present següents:

expellit dimittunt

declaratis dissimulas

habemus estis

L LENGUA LLATINA

5.9. Aparella cada forma verbal amb la seva traducció:

5.12. Analitza i tradueix les frases següents. Subratlla’n

laudabant tolerat faciebas condunt succedebat vocabamus

tots els adjectius. a) Veros amicos in infortunio videmus. b) Aesopi pulchrae fabulae pueris placebant. c) Tartarus Inferorum imus locus erat. d) Probi in Elysio beatam vitam agebant. e) Mercurius ad imos Inferos animas ducebat. f ) Charon animas in obsoleta cumba per Stygiam vehebat.

permet feies lloaven succeïa funden cridàvem

5.10. Omple els buits amb els sintagmes correctes: a) … … graecam linguam discit. (romanus, -a, -um / poeta, -ae) El poeta romà aprèn llengua grega. b) Romani … … faciebant. (horrendus, -a, -um /bellum, -i ) Els romans feien guerres horribles. c) Obelix … … portabat. (magnus, -a, -um / cippus, -i) Obelix portava grans pedres. d) Romani … … faciunt. (publicus, -a, -um / sacrificium, -ii) Els romans fan sacrificis públics. e) Nauta … erat. (strenuus, -a, -um) El mariner era valent. f ) … veniunt sed … perveniunt. (multus, -a, -um /paucus, -a, -um) Molts hi van però pocs hi arriben. 5.11. A partir de la traducció dels mots que et donem en català, completa els mots encreuats amb el nominatiu dels mots llatins corresponents.

1. romà; 2. petit; 3. vermell; 4. vertader; 5. pobre 2

1

VOCABULA

RI

verus, -a, -um: vertader infortunium, -ii: desgràcia video (2): veure,descobrir. Aesopus,-i: Isop pulcher, -chra, -chrum: bonic placeo (2): agradar Tartarus,-i: Tàrtar Inferi,-orum: Inferns imus, -a, -um: profund

probus, -a, -um: bo duco (3): conduir cumba, -ae: barca Charon (nom. sing.): Caront obsoletus, -a, -um: vell per (prep. + ac.): per Stygia, -ae: llacuna Estígia veho (3): transportar

5.13. Analitza i tradueix el text següent que descriu el

que aprenien els nens romans a l’escola i els estris que tenien per escriure: unes tauletes encerades on gravaven amb un punxó el que deia el mestre. Parvi pueri in Roma in ludum veniebant. In ludo numeros et litteras discebant. Pueri ceratas tabellas stilumque in ludum portabant. Tabellas in sinistra et stillum in dextra tenebant. Litteras ac verba in tabellis cum stilo inscribebant. Postea ad grammaticum veniebant et latinos et graecos poetas recitabant.

VOCABULA

RI

ludus,-i: escola disco (3): aprendre ceratus, -a, -um: encerat tabella, -ae: tauleta stilus, -i: punxó sinister, -tra, -trum: esquerre dexter, -tra, -trum: dret teneo (2): tenir

littera, -ae: lletra verbum, -i: paraula cum (prep. + abl.): amb inscribo (3): gravar postea (adv.): després recito (1): recitar. ac i -que (conj.): i grammmaticus, -i: professor de gramàtica

4

5.14. Declina en ac. sing. / abl. sing. / gen. pl. aquests 3

sintagmes formats per adjectiu + substantiu:

5

miser servus, -i alta puella, -ae romanus poeta, -ae

magnum templum, -i parvus puer, -i mea vita, -ae

129

5 t a t i Un AC T I V I TAT S F I N A L S 5.15.

Declina en singular i en plural parva puella,-ae.

5.16.

Conjuga el present i l’imperfet del verb cado (3).

Declina en acusatiu singular i acusatiu plural: verum consilium, -ii noster amicus, -i meum donum, -i romanus legatus, -i laetus agricola, -ae tuus dominus, -i 5.17.

5.18.

Fes concordar l’adjectiu possessiu amb el

substantiu. a) … magistra (meus, -a, -um) b) … sociorum (noster, -tra, -trum) c) … praemium (tuus, -a, -um) d) … libertos (vester, -tra, -trum) e) … ancillam (suus, -a, -um) Conjuga la 3a persona del plural del present i de l’imperfet dels verbs: servio (4) contundo (3) immineo (2) procuro (1) 5.20.

RI

bellum, -i: guerra infortunium, -ii: desgràcia porto (1): comportar liber, -bri: llibre, obra pugno (1): lluitar adversarius, -ii: adversari

victoria, -ae: victòria spero (1): esperar vir, -i: home consilium, -ii: consell do (1): donar.

Analitza i tradueix el text següent que tracta sobre la fugida d’Enees de Troia i la seva arribava, provocada per la intervenció dels déus, a les costes del nord de l’Àfrica.

Analitza i tradueix aquestes frases.

a) Rhodanus longus fluvius est. b) Fortuna probos viros favet. c) Multa arma habent. d) In Graecia multi philosophi erant.

VOCABULA

RI

Rhodanus,-i: Ròdan fluvius, -ii: riu fortuna, -ae: sort probus, -a, -um: bo vir, -i: home faveo (2): afavorir arma, -orum: armes

Què volen dir aquests adjectius? pulcher, -chra, -chrum multus,-a, -um paucus, -a, -um miser, -era, -erum magnus, -a, -um romanus, -a, -um parvus, -a, -um albus, -a, -um niger, -gra, -grum plenus, -a, -um 5.21.

Fes memòria i digues quins són els antònims d’aquests adjectius: foedus, -a, -um albus, -a, -um macer, -cra, -crum bonus, -a, -um sinister, -tra, -trum pecuniosus, -a, -um multus, -a, -um magnus, -a, -um novus, -a, -um plenus, -a, -um 5.22.

VOCABULA

5.24.

5.19.

130

Retroversió. Tradueix al llatí: a) La guerra comporta grans desgràcies. b) Els nois llegien les obres dels poetes romans. c) Els romans lluitaven amb els adversaris i esperaven la victòria. d) El bon home dóna bons consells. 5.23.

Troiani e patria fugiebant et ad Italiam vela dabant. Sed ad Africam perveniunt. Ibi Aeneas socios convocat et dicit: «In terra ignota sumus. Dei inimici nostri sunt.» Tum Aeneas cum sociis loca explorat. Illi magnificum oppidum vident. In medio oppido templum erat. Prope templum regina Dido erat. VOCABULA

RI

e (prep. + abl.): de fugio (3): fugir ad (prep. + ac.): cap a velum, -i: vela do (1): donar, dirigir sed (conj.): però pervenio (4): arribar ibi (adv.): allà

Aeneas (nom. sing.): Enees ignotus, -a, -um: desconegut deus, -i: déu locum, -i: lloc Dido (nom. sing.): Dido, reina de Cartago. prope (prep. + ac.): a prop de

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

2. Viure en família 2.1. Una gran família La família era un pilar fonamental de la societat romana. Aquesta estava dominada pel pater familias, que tenia sota la seva autoritat tota la resta de membres: l’esposa, la descendència (els fills, tant els casats com els solters; les esposes dels fills; els néts, etc.), els esclaus i els lliberts. El pater familias era l’home de més edat d’una família i tenia el poder absolut sobre tots els membres, fins i tot l’esposa. Aquesta autoritat es va anar modificant al llarg de la història de Roma, però, per regla general, podia acceptar un nou fill, mantenir tota la família, castigarlos, vendre’ls, fins i tot executar-los. No obstant això, la pressió social feia que succeís en molt poques ocasions. Jurídicament, només el pater familias tenia dret sobre els béns patrimonials de la família i només ell podia vendre, comprar i ampliar-ne el patrimoni. Quan el pater familias moria, la família es dividia en la mateixa quantitat de fills barons. Cada un d’ells passava a ser el pater familias de la seva pròpia descendència.

2.2. Les dones romanes La condició de la dona en la família i en tota la societat romana mereix un capítol a part. En una societat patriarcal com la romana, no és d’estranyar que les dones no aconseguissin, en cap moment de la seva vida, emancipar-se. Així, durant la seva infància i fins al moment del seu casament, estaven sota l’autoritat d’un parent baró proper (avi, pare, oncle, etc.). Quan es casaven deixaven de formar part de la seva família de naixement, per passar a formar part de la família del marit; per tant, es trobaven sota l’autoritat del pater familias del seu marit.

Patria potestas En el dret romà era el poder absolut i indefinit del pare (pater familias) sobre tots els membres de la família. La pàtria potestat es podia dissoldre en alguns casos com: • L’entrada d’un fill o filla al sacerdoci. • Per conductes immorals del pare. • Per l’entrada d’una filla a una altra família, la del marit. • Per l’ingrés d’un fill a la família adoptant.

SABIES QUE...? Els fills adoptius. L’adopció era una pràctica habitual en la societat romana. A causa de l’elevada mortalitat infantil i davant el fet que la línia familiar es perdés, moltes famílies incorporaven més membres a través de l’adopció. Es tractava d’un acte privat davant un magistrat, en el qual se separava l’adoptant de la seva família natural per incorporar-lo com a membre d’una nova família. Moltes vegades es tractava d’un familiar llunyà, o d’un conegut, etc.

Dones jugant a les tabes. Pintura mural de Pompeia. Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

131

5 t a t i Un En cas de mort del marit, se li designava un tutor, que normalment era un familiar (un germà, un fill, un cunyat), o un home escollit per ella. En aquest últim cas, com que les dones vivien separades del seu tutor, en realitat gaudien d’una gran llibertat. Si fem un cop d’ull a la condició femenina en les diverses civilitzacions antigues, observem que la dona a Roma, malgrat que estava mancada de drets jurídics, polítics, militars i religiosos, tenia un paper més actiu que en moltes societats posteriors. La dona lliure manava a casa sobre els fills, els esclaus, i se li tenia un gran respecte. Supervisava l’educació dels fills i tenia llibertat de moviment per sortir de casa, anar a les termes, de visita, etc. Generalment aconsellava el marit en els negocis, en política i, en algunes ocasions, l’acompanyava als banquets. Podem dir que es tractava d’un matriarcat «encobert», ja que socialment les dones eren uns éssers menors: no podien accedir a cap càrrec polític, ni votar, no podien formar part de l’exèrcit, ni tenir negocis ni propietats, etc.

SABIES QUE...? La inferioritat social de les dones romanes començava en el moment de néixer. Aquestes només rebien un nom, a diferència dels nens, que en rebien tres. Es considerava que amb un ja en tenien prou pel paper que els pertocava dins la societat i, a més, aquest era el nom del pare en femení. Així la filla de Marcus Tullius Ciceró es deia Tullia. I si a la família n’hi havia més d’una, hi afegien un distintiu: Tullia Maior, Tullia Mater, etc. Alguns noms de dones romanes eren: Claudia, Iulia, Aemilia o Antonia.

El matrimoni a Roma

132

Per als romans, el matrimoni era un acte privat molt important en la família, ja que suposava l’entrada d’un nou membre. Els casaments solien estar pactats pels pater familias, sense que els nuvis hi poguessin dir res. Als primers temps de la història romana, hi havia el matrimoni cum manu, en què la dona deixava de formar part de la seva família i tot el seu dot passava al marit. Posteriorment, canvià cap a un matrimoni sine manu, en què la dona conservava un vincle amb la pròpia família i també el seu dot.

AC T I V I TAT S 5.25. Busca el significat actual de pàtria potestat i explica les diferències amb el concepte romà. 5.26. Els nois romans arribaven a la majoria d’edat cap

5.29. Antigament es podia treure la pàtria potestat al

pater familias. Actualment també és possible treure-la als pares. Podries posar alguns exemples en què es porti a terme aquesta mesura?

als 21 anys, i les noies, quan creus que hi arribaven? 5.30. Un dels poders del pater familias era acceptar o no 5.27. Qui seria el pater familias en les famílies actuals? 5.28. Contesta breument: a) Sobre quins membres de la família tenia poder el pater familias? b) Què passava quan el pater familias moria? c) Tenien drets polítics les dones romanes? d) Podia el pater familias matar un fill? e) Quins dos tipus de matrimoni hi va haver a Roma? f ) Eren freqüents les adopcions en països llunyans?

un/a nou/va fill/a. Què et sembla que li succeïa al fill o a la filla si no era acceptat? Es donen casos semblants en l’actualitat? Com es resolen? 5.31. Fes l’arbre genealògic de la teva família i marca en

un color diferent els que viuen a la mateixa casa. 5.32. Fins al segle XX les dones no van aconseguir els ma-

teixos drets que els homes. En grup, busqueu informació sobre els moviments feministes i les millores obtingudes.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT 2.3. Activitats per a tots i a tothora

Les hores del dia

Al llarg del dia tots els membres de la família tenien les seves tasques, però aquestes variaven en funció de la classe social a la qual pertanyia la família. Així doncs, els esclaus, ja fossin homes, dones o nens, es passaven el dia treballant i els estava prohibit participar en les estones d’oci de la resta de ciutadans. Per tant, ens centrarem en les activitats dels homes lliures, les quals variaven en funció del moment del dia.

El dia començava amb la sortida del sol i acabava amb la posta del sol. Tot aquest espai de temps el dividien en 12 hores. Així doncs, les hores tenien una durada superior a l’estiu, en què hi ha més temps de llum solar, i menys a l’hivern. La primera hora de llum rebia el nom d’hora prima, i la següent hora secunda, i així successivament. El final de l’hora sexta corresponia sempre amb el migdia (meridies), per tant, aquest també variava segons fos l’estiu o l’hivern. La nit també era variable, ja que comprenia el temps des de la posta de sol fins a l’alba. Es dividia en quatre parts iguals: prima vigilia (primera vetlla), secunda, i així fins a quatre.

El matí Els romans s’aixecaven molt aviat, per aprofitar la llum del dia. A l’estiu es llevaven a 2/4 de 5 i, a l’hivern, a 2/4 de 8. Val a dir que també se n’anaven a dormir amb la posta de sol. Dormien amb la roba interior, i abans d’acabar-se de vestir es rentaven cara, braços i cames. La resta del cos se’l rentaven cada vuit dies, quan anaven a les termes. Seguidament tocava esmorzar, el ientaculum, que consistia en pa, formatge, mel, dàtils i olives. Aleshores, cada membre de la família es dedicava a les seves obligacions. El pare, si era ric, rebia els clients que venien a saludar el seu patró. Aquests esperaven durant molta estona i s’emportaven el menjar i els diners que els repartia el patró. La resta del matí el dedicava als seus assumptes públics i privats (negocis, visites, assemblees, etc.). Els personatges importants anaven al fòrum acompanyats de tots els seus clients. Mentrestant la dona romana restava a casa teixint, distribuint i controlant el treball dels servents i, sobretot, tenint cura del seu aspecte personal, al qual dedicava molt de temps i tenien l’ajut de diverses esclaves. I els nens i les nenes? Doncs, anaven a l’escola des de ben aviat del matí. Depenent de l’edat cursaven una de les tres etapes de l’educació romana. Les nenes solien fer només la primera etapa, ja que després es quedaven a casa amb la mare aprenent les tasques que haurien de fer un cop casades.

RECORDA L’educació en 3 etapes – Etapa primària (7-12 anys): aprenien a llegir, escriure i comptar bé. – Etapa secundària (12-16/17 anys): aprenien gramàtica i la comprensió de tot tipus de textos literaris. – Etapa superior (a partir de 17 anys): aprenien a expressar-se bé, a fer bons discursos.

Baixrelleu que mostra un mestre o preceptor amb els seus alumnes. Museu Municipal d’Art Romà, Trèveris.

133

5 t a t i Un El migdia Al migdia acabava la jornada laboral per a molts ciutadans romans, però no per als esclaus. Era l’hora de dinar, el prandium, una mena de refrigeri molt lleuger, que consistia en menjar fred (normalment restes del dia anterior), fruita i vi. Després d’aquest dinar lleuger, cap a 2/4 de 2 de la tarda (segons el nostre horari), feien la migdiada. Els nens també tenien una estona al migdia per tornar a casa, menjar, reposar i tornar a l’escola, que continuava a la tarda. La tarda Cada vuit dies a l’època de la República, i molt més sovint durant l’Imperi, els romans prenien un bany: els ciutadans rics a casa seva, on tenien una sala especial i on, fins i tot, podien convidar els seus amics; els ciutadans més humils anaven als banys públics, les termes, pagant un preu mòdic. Les dones també tenien accés als banys públics, però en un horari diferent dels homes. En cas que les termes fossin molt grans, hi havia espais per a homes i espais per a dones.

Objectes d’una vaixella romana de vidre. Museu d’Arquelogia de Catalunya, Barcelona.

Les termes

134

Eren uns edificis amb diverses sales on els romans anaven a banyar-se, a tenir cura del seu cos i a trobar-se amb amics i coneguts. Les sales principals i imprescindibles foren: – el vestidor – la sala de bany tebi – la sala de bany calent – sala de bany fred La majoria també tenia sales per a massatges, per suar, i les més grans podien arribar a tenir un gimnàs, una biblioteca i jardins per on passejar.

El vespre Quan per a nosaltres començaria la tarda, per als romans arribava el moment del sopar. Entre les 3 i les 4 de la tarda, després de les tasques laborals i els moments d’oci, començava el principal àpat del dia, la cena, i el més abundant. Aquesta constava de tres parts: • Uns entrants: amanides, verdures, olives, ous, ostres, etc. • El plat fort: tant peix com carns variades. • Les postres: fruita fresca, fruita seca, formatges i dolços. Per als ciutadans més humils, la jornada acabava després del sopar, i, seguidament, se n’anaven a dormir. Els que es podien permetre grans banquets, gaudien d’una sobretaula en la qual es bevia bastant i passaven l’estona divertint-se, escoltant música, contemplant mims i ballarines, discutint, etc., fins ben entrada la nit. Durant l’Imperi les dones participaven activament dels banquets junt amb els marits, i discutien amb ells de política i de qualsevol altre tema de conversa.

SABIES QUE...? Els gàrum Es tractava d’una salsa molt important a Roma, ja que servia per condimentar els plats. Estava feta de trossets i d’entranyes de tot tipus de peix barrejat amb sal, que es deixaven macerar a sol i serena durant molts dies. El líquid obtingut de la maceració era el gàrum.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 5.33. Si meridies és migdia, què et sembla que signifi-

5.41. Hi ha termes romanes a l’actual Catalunya?

quen les expressions ante meridiem i post meridiem? Com s’abreugen?

5.42. Fixa’t en aquesta imatge d’una sala de les termes

5.34. Oriens en llatí significa ‘sortint, naixent’, i occidens

de Pompeia. On som? Per a què creus que servien aquestes fornícules de la paret?

significa ‘caient, morint’. A quins mots han derivat en català i què signifiquen? A quins punts cardinals corresponen? 5.35. Treball en grup. Feu una prova:

a) Compteu les hores que hi ha entre la sortida i la posta de sol d’un dels dies més llargs de l’any. Passeu-les a minuts i dividiu-los per les dotze hores del dia romà. Quants minuts tindria una hora romana? b) I a l’hivern? Fes el mateix recompte amb les hores de llum de l’hivern. c) A quina hora actual correspondria el migdia, a l’estiu? 5.36. Quants àpats feien els romans? Quin nom rebien

i en què consistien?

135

5.37. Digues si són certes o falses les següents afirma-

cions: a) Els romans s’aixecaven molt aviat, a 2/4 de 5 del matí. b) Les dones es quedaven a casa teixint, controlant els servents i tenint cura del seu aspecte personal. c) Cada deu dies els romans anaven a les termes per fer un bany complet. d) Els nens i les nenes anaven a l’escola fins al migdia. e) El sopar era l’àpat principal i el més abundant, i podia durar moltes hores.

5.43. Els productes de la cuina romana són molt semblants als de la nostra pel fet que som en un mateix territori i un mateix clima, el mediterrani. Et donem una llista de productes de la qual cal que eliminis els que creguis que no es coneixien en època romana: llenties, bolets, patata, porc, sardina, poma, figa, bledes, plàtan, pa, pinya, conill, pastanaga, calamar, tomàquet, codony, kiwi, blat de moro, panses

5.38. Quines eren les etapes de l’educació romana i en

5.44. Llegiu aquesta recepta d’un refresc romà, tan po-

què consistien? Les nenes podien anar a l’escola?

pular com actualment la cervesa o la cola:

5.39. Què suposava per als romans anar a les termes,

a part de banyar-se? 5.40. Fixa’t en els noms de les sales d’unes termes, i re-

laciona’ls amb les seves funcions. Apodyterium Sala de bany fred Sudatorium Sala de bany calent Tepidarium Sala per suar Caldarium Vestidor Frigidarium Sala de bany tebi

El refresc més apreciat: l’hidromel! Quan comencen els dies de la canícula, aneu a cercar cap al vespre aigua pura d’una font. En tres sextaris d’aigua, barregeu-hi un sextari de mel; distribuïu-ho amb molt d’esment en gerres de les d’arrop, i feu sacsejar els recipients per nois impúbers cinc hores seguides. Després, deixeu-les a sol i serena quaranta dies i quaranta nits. MARIA ÀNGELS ANGLADA: Retalls de la vida a Grècia i a Roma, Empúries.

5 t a t i Un 3. Lèxic sobre el calendari i el temps 3.1. Lèxic relacionat amb el calendari romà Els mesos de l’any

136

Antigament el calendari començava pel mes de març i constava dels següets 10 mesos lunars : • Martius, de Mart, déu de la guerra. • Aprilis, del verb aprire (obrir). És durant aquest mes quan la natura recobre el seu esplendor després de l’austeritat de l’hivern. • Maius, de Maia, la deessa de la primavera (posteriorment els cristians van convertir aquest mes en el mes de Maria). • Iunius, de Juno, deessa protectora dels matrimonis. • Quintilis era el cinquè mes. A partir d’aquest mes els noms dels mesos deriven del nombre que correspon al lloc que ocupen. Posteriorment aquest mes passà a dir-se Iulius en honor de Juli Cèsar. • Sextilis, el sisè mes. Més endavant aquest mes passà a anomenarse Augustus en honor a Octavi August. • September, el setè mes. • October, el vuitè mes. • November, el novè mes. • December, el desè mes.

Bust de Juli Cèsar. Museo Archeologico Nazionale, Nàpols. Juli Cèsar va reformar el calendari romà. En el seu honor, el cinquè mes de l’any va anomenar-se Iulius.

Aquesta divisió lunar comportava una sèrie de problemes i en una primera reforma del calendari van afegir-se dos mesos més al final: • Ianuarius, dedicat al déu llatí Janus. • Februarius, derivat de februare (purificar). Fa referència a les purificacions públiques que es feien al final de l’any. Juli Cèsar va modificar aquest calendari i va veure la necessitat d’afegir un dia cada quatre anys. El dia del mes s’afegeix al final del mes de febrer perquè era el darrer en el calendari romà. Aquest any que té 366 dies s’anomena any de traspàs o bixest. Més endavant els dos últims mesos van encapçalar l’any i així quedà consolidat el calendari romà fins als nostres dies. Cada període de cinc anys s’anomenava lustre, perquè es feien sacrificis l’any després de la revisió del cens (lustrum) que era cada cinc anys.

SABIES QUE...? La paraula calendari prové del llatí calendarium, que era el llibret de comptes en el qual els prestamistes anotaven els noms dels seus deutors i les sumes que devien. L’interès dels diners deixats es pagava el primer dia de cada mes (els romans anomenaven calendas el primer dia del mes), i d’aquí ve el mot calendari.

L’etimologia popular fa derivar el mot bixest del fet que el nombre de dies que té aquest any (366) acaba en dos sisos (bis sextus).

PARLEM EN LLATÍ La setmana Els romans no van conèixer la setmana fins al segle II dC, en què van dividir el mes en setmanes (septimana de septem: ‘set’), i van anomenar cada un dels set dies amb el nom d’una divinitat: • Dies Lunae: dilluns • Dies Veneris: divendres • Dies Martis: dimarts • Dies Saturni: dissabte • Dies Mercurii: dimecres • Dies Solis: diumenge • Dies Iovis: dijous

137

Júpiter

Mart

Saturn

A partir del segle IV, quan el cristianisme es va implantar de manera oficial a l’Imperi, van substituir-se els dos últims noms pels de sabbatum (de sabbat, una de les festes religioses dels jueus) i dies Domenicus (dia del Senyor). El diumenge va passar a ser el dia del descans i es va dedicar fonamentalment al culte.

Venus

Mercuri

Representació dels déus romans que van donar nom als dies de la setmana.

Dia i hora Al calendari es fixaven els dies que, per motius religiosos, no era lícit de sacrificar, d’iniciar empreses, de tractar afers judicials. Eren els diei nefasti. Per tant, per als romans, els dies de festa eren nefasts. La resta de dies eren anomenats fasti o hàbils. Actualment l’adjectiu nefast significa ‘que porta desgràcia, dol, que implica un perjudici greu’. Els romans no dividien el dia en 24 parts iguals, sinó que repartien el temps de llum (dia) en 12 hores. Per tant, la durada de les hores era diferent a l’estiu i a l’hivern. Els romans mesuraven les hores amb rellotges de sol on solia haver-hi la inscripció tempus fugit… al·ludint a la rapidesa amb què passa el temps.

Horologium, rellotge de sol romà.

5 t a t i Un Les hores s’expressaven amb els numerals ordinals (prima hora, secunda hora, tertia hora… Com a curiositat, cal dir que l’expressió fer nones que a vegades s’utilitza com a sinònim de dormir en el llenguatge infantil, deriva de la nona hora, la novena hora que correspondria a les tres de la tarda. La nit es dividia en quatre parts o vigílies que també tenien una durada diferent segons l’època de l’any. Aquesta distribució de la nit tenia relació amb els torns de vigilància als campaments romans. Per tant, del mot llatí vigilia en deriven mots com vigilant, vigilar, vigília (acció d’estar desvetllat). Matí, tarda i vespre • Matí prové de matutinus i n’han derivat mots com matinada, matinar, matinal, matiner… • Tarda prové de tardus (tardà, que esdevé tard) i n’han derivat mots com tardà, tardaner, tardor, tardívol… • Vespre prové de vesper i ha originat mots com vesprada, capvespre, vespre...

3.2. Expressions relacionades amb el temps 138

Els romans tenien una sèrie de frases relacionades amb el temps. Algunes d’aquestes encara les utilitzem avui en dia. • A posteriori: després dels fets. • A priori: abans dels fets. • Ad kalendas graecas: per les calendes gregues. Amb aquesta expressió August es referia als creditors morosos que no pagarien mai, ja que les calendes eren el primer dia de cada mes en el calendari romà i no en el grec. Seria equivalent a l’expressió «la setmana dels tres dijous», que tampoc no existeix. • Ante meridiem (abreviat a.m.): abans del migdia (meridiem en llatí). • Ipso facto: ara mateix. • O tempora! O mores!: Oh, temps! Oh, costums! Exclamació per lamentar-se per la decadència dels temps actuals amb nostàlgia dels temps passats. • Post meridiem (abreviat p.m.): després del migdia. • Sine die: sense data. Posposar alguna cosa sense especificar-ne la data concreta. • Suo tempore: al seu temps, en el moment oportú. A banda d’aquestes locucions també hi ha una sèrie de tòpics que tenen a veure amb el pas del temps i que han esdevingut tòpics literaris. • Tempus fugit irreparabile: El temps s’esmuny de pressa, sense poder fer-hi res. • Carpe diem: Aprofita el moment. • Ubi sunt: On són? Expressió que indica enyorança del temps passat.

SABIES QUE...? Les Hores, eren filles de Júpiter i regien les estacions i les hores del dia.

PARLEM EN LLATÍ

AC T I V I TAT S 5.45. La paraula llatina tempus, temporis, entesa com a

5.50. El mot dia prové del llatí dies,-ei i aquest mot lla-

durada, època o moment, ha estat molt productiva i ha generat força mots en català. Posa’n exemples.

tí probablement deriva d’una arrel indoeuropea dei-, que voldria dir ‘brillar’. Recorda que per als romans el dia era l’estona de llum, en contraposició de la nit, que era fosca. Digues quin mot derivat de dies correspon a cadascuna d’aquestes definicions: a) Dia assenyalat. b) Quadern on s’anoten els ingressos i les despeses diàries d’una casa. c) De dia. d) Llibre on s’anoten els esdeveniments de cada dia. e) Règim en el menjar i el beure consistent en el control dels aliments ingerits cada dia. f ) De cada dia.

5.46. La paraula tempus temporis és un mot amb doble

significat ja que, en català, també té a veure amb l’estat de l’atmosfera. Un derivat seria el mot tempesta. En sabries posar més exemples? 5.47. En català tenim força locucions amb la paraula

temps. A continuació, en tens unes quantes. Fes una frase amb cadascuna. a) Amb el temps. d) Fer temps. b) Amb temps. e) Perdre el temps. c) Aprofitar el temps. f ) Tenir temps.

5.51. Si la paraula annus (‘any’) ha derivat en el sufix 5.48. Els romans tenien un déu del temps que era

Saturn, Cronos en grec. El seu símbol era un rellotge de sorra i una falç que simbolitzen el pas del temps. Del nom grec del déu n’han derivat paraules en català que tenen a veure amb el temps. En saps alguna?

-enni, digues de quin període de temps es tracta: decenni sexenni quinquenni centenni mil·lenni trienni 5.52. El mot annus, a part del sufix, també ha originat

5.49. Omple els buits amb l’expressió llatina adequada

per tal que les frases tinguin sentit: a) El procés per frau contra Olga Pascal ha estat ajornat … b) No va quedar demostrada la superioritat que, …, tenia el conjunt català sobre el madrileny. c) Vist … és una història divertida. d) Tanca les finestres … perquè comença a ploure. e) Abans la gent no anava tan atrafagada ni estressada, …

altres mots catalans. Posa’n exemples. 5.53. Una hora és una unitat de temps que equival a

1/24 de la durada del dia. En català hi ha expressions referents a aquest mot. Relaciona cadascuna d’aquestes expressions amb el que volen dir.

No veure l’hora de Veure d’una hora lluny A altes hores de la nit Anar a l’hora Fer hores D’última hora

• adonar-se aviat • tenir moltes ganes de fer una cosa • anar bé alguna cosa • tard de la nit • notícies o fets molt recents • treball temporal

5.54. Els romans mesuraven el temps amb rellotges de sol però també en tenien d’aigua. Per què? 5.55. Fes frases en català amb aquestes expressions llati-

nes: ipso facto, sine die, a priori, carpe diem i ad kalendas graecas.

139

5 t a t i Un 4. Éssers prodigiosos En les llegendes de la mitologia els grans protagonistes solen ser els déus i els herois, però en moltes d’elles intervenen també monstres i animals amb unes característiques especials que donen un toc d’emoció i de risc a les aventures. Aquests monstres mitològics són una barreja d’animal i de persona o bé de dos o més animals d’espècies diferents; n’hi ha un bon grapat: el minotaure, l’esfinx, la medusa, les harpies, el gos Cèrber... N’hem escollit uns quants per estudiar-los una mica més a fons.

4.1. L’hidra

140

L’hidra vivia en una cova a prop del llac de Lerna. Tenia cos de gos i nou caps de serp, dels quals només un era immortal. Cada vegada que n’hi tallaven un, en creixien dos, amb la qual cosa el monstre cada vegada era més horrible. En el segon dels dotze treballs, Hèrcules va haver de matar l’hidra de Lerna; va ser una empresa difícil perquè cada vegada que tallava un cap es tornava a reproduir. Va ajudar-lo el seu cosí Iolau que cremava amb una torxa els colls del monstre un cop s’havien tallat els caps. Així Hèrcules va poder tallar el cap que era immortal i el va enterrar sota una gran roca. Diu la llegenda que va mullar les seves fletxes amb la sang del monstre i van esdevenir verinoses.

SABIES QUE...? Hèrcules era fill de Júpiter i d’una mortal, Alcmena, que va patir la persecució de Juno que, gelosa per aquesta nova infidelitat del seu marit, va fer que Hèrcules es tornés boig i matés els seus propis fills. Per purificar-se va haver de superar els dotze treballs gairebé impossibles per a un mortal.

Altres obres relacionades: Hèrcules i l’hidra, A. Pollaiolo. Galleria degli Uffizi, Florència. L’hidra, Earl Staley. Col·lecció privada. Hèrcules lluitant amb l’hidra de Lerna, G. Reni. Musée du Louvre, París.

Hèrcules lluitant amb l’hidra de Lerna, Francisco de Zurbarán. Museo del Prado, Madrid. Zurbarán va pintar un grup de deu teles que representen diverses escenes de la vida d’aquest heroi, entre aquestes n’hi ha que fan referència als dotze treballs. L’obra que teniu aquí descriu la lluita d’Hèrcules contra l’hidra. Al fons hi ha el seu cosí que sosté la torxa amb la qual anava cremant els colls del monstre.

WWW

DE PART DELS DÉUS

4.2. La Quimera La Quimera era un monstre que treia foc per la boca, tenia la part posterior del cos de lleó, amb una cua de serp i un doble cap, de lleó i de cabra. Aquest monstre tan horrorós devastava la regió de Lícia, escopint foc i devorant tothom que trobava al seu pas. El rei de Lícia va demanar a Bel·leronfontes que matés la Quimera i, aquest, amb l’ajut de Pegàs, el cavall alat, va llançar-se sobre el monstre des de dalt i el va matar amb unes fletxes de plom. Amb l’escalfor que deixava anar la fera, el plom es va fondre i així va quedar calcinada.

Altres obres relacionades: Quimera d’Arezzo. Museo Archeologico Nazionale, Florència.

141

Aquest mosaic romà recull el mite de la Quimera. És del segle III i fou trobat entre les ruïnes que pertanyien a una vil·la romana de Bell-lloc (Girona). Hi és representada la lluita de l’heroi amb la Quimera just en el moment en què, muntat sobre Pegàs, li introdueix una llança a la gola.

4.3. Les harpies Les harpies eren monstres amb cap de dona i cos d’ocell, ales i unes urpes potents. Se les feia responsables de la desaparició de tot allò que no es trobava. De fet el seu nom significa ‘raptors’. Es van identificar també amb les ànimes dels morts que es dedicaven a raptar les dels vius o amb simples monstres que raptaven els nens.

Mosaic que representa Bel·lerofontes, que cavalca Pegàs, matant la Quimera. Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona.

5 t a t i Un El mite més conegut on són presents és el de l’endeví cec, Fineu, a qui les harpies robaven el menjar o bé li embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se’l. Fineu va oferir hospitalitat als Argonautes quan anaven cap a la Còlquida a la recerca del velló d’or i els va prometre que els revelaria el seu futur si eliminaven les harpies. Així és com Fineu pogué alliberar-se del seu turment.

Representació d’una harpia en una àmfora grega de figuren negres del s.V aC.

En aquesta àmfora es poden apreciar les característiques d’una harpia com s’ha descrit en la pàgina anterior.

4.4. Les sirenes

142

Les sirenes eren dones amb forma d’ocell que no s’han de confondre amb les harpies. Cantaven tan bé que tots els mariners que les sentien s’apropaven, encisats, a les roques on elles descansaven i en escoltar el seu dolç cant naufragaven estrepitosament. Però, segons un oracle, quan un vaixell aconseguís passar davant de la seva illa sense naufragar, les sirenes s’ofegarien. I això va passar quan Ulisses, de tornada de la guerra de Troia cap a Ítaca, va poder esquivar-les. L’heroi va tapar les orelles dels seus mariners amb cera perquè no sentissin el cant de les sirenes mentre que ell es va fermar al pal del vaixell, ordenant als seus companys que passés el que passés no el deslliguessin.

En l’obra de Waterhouse es reflecteix l’episodi narrat anteriorment. És una interpretació personal del mite per part del pintor, ja que fa aparèixer força sirenes, tot i que la tradició més difosa diu que només eren tres.

Altres obres relacionades: Madonna de les Harpies, Andrea del Sarto. Galleria degli Uffizi, Florència.

Altres obres relacionades: Ulisses i les sirenes, Herbert James Draper. Ferens Art Gallery, Hull (Regne Unit).

Ulisses i les sirenes, John William Waterhouse. National Gallery of Victoria, Melbourne (Austràlia).

D E PART DELS DÉUS 4.5. Els centaures Els centaures eren una barreja d’home i de cavall: tenien el cos i les potes de cavall i el tors, el cap i els braços d’home. Vivien a Tessàlia, menjaven carn i sembla que eren una mica primitius i rudes. De tots els centaures, el més famós és Quiró que no s’ajusta a la descripció habitual que tenim dels centaures. Quiró no era groller sinó amable; no era inculte sinó famós per la seva saviesa. Els seus coneixements eren extensos en el camp de les herbes medicinals i les seves propietats curatives. Quiró va ser tutor de molts dels grans herois mitològics: Jàson, Aquil·les i Enees. Fins i tot Apol·lo li va confiar el seu fill Asclepi perquè l’eduqués. Altres obres relacionades: Alçament de Deianira pel centaure Nessus, L. J. Lagrenée. Musée du Louvre, París. Deianira alçada pel centaure Nessus, G. Reni. Musée du Louvre, París.

143

Pal·les i el centaure, Sandro Botticelli. Galleria degli Uffizi, Florència. En la tela de Boticcelli dues figures tenen tot el protagonisme: el centaure, meitat cavall, meitat home, que porta un arc i un carcaix, i que és un ésser luxuriós, i Pal·les Atena, que el té agafat pels cabells. La deessa està armada amb un escut i una albarda (arma combinada de llança i destral). És una pintura amb missatge: la virtut i la castedat estan per sobre de la brutalitat i els instints més primitius.

5 t a t i Un 4.6. Els sàtirs La mitologia clàssica ens parla dels sàtirs com uns homenots amb potes i unglots de cavall, amb unes orelles punxegudes i unes petites banyes al cap. Vivien als boscos i a les muntanyes i no es cansaven de perseguir les nimfes per satisfer les seves exagerades apetències sexuals. Aquestes estaven permanentment en alerta, preparades per fugir d’aquests éssers luxuriosos. En el mite d’Orfeu i Eurídice, és precisament quan la nimfa intentà escapar de les intencions d’un sàtir quan una serp la picà mortalment. Els sàtirs solien acompanyar el déu Dionís i participaven en totes les seves festes ballant i bevent. En una de les seves aventures amoroses, Pan, que era un sàtir i déu de les pastures, perseguia la nimfa Sírinx. Aquesta va arribar al riu i, quan es va adonar que no el podia creuar, va demanar a les nimfes que la convertissin en un canyissar. Així ho van fer i Pan va tallar les canyes, va lligar-ne trossos de diferents mides i va fer la siringa o flauta de Pan, l’instrument amb què, des de llavors, va fer ballar nimfes i sàtirs.

SABIES QUE...? La imatge medieval del diable venia d’aquesta representació de Pan.

144

Altres obres relacionades: Pan i Sírinx, François Boucher. National Gallery, Londres. Faune tocant la flauta, Pál Szinyei Merse.

Pan i Sírinx, N. Poussin. Gemälde Galerie, Dresde. L’obra de Nicolas Poussin ens presenta la nimfa Sírinx agafada per Pan en presència d’altres nimfes i sàtirs.

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Concerta l’adjectiu altus, -a, -um amb els substantius

6. Escriu una frase amb cada una d’aquestes expressions

següents: …amicas …templum

llatines: a posteriori, suo tempore, ante meridiem, carpe diem

…servos …caelo

…poetarum …pueri

…puellam …legatis

7. Conjuga la persona indicada de l’imperfet: 2. Analitza aquests sintagmes i canvia’ls de nombre:

a) claras musas b) meum amicum c) nostra consilia

d) suis dominis e) romano populo f ) magnum exemplum

3. Quins noms reben els tres àpats que solien fer els ro-

mans? En què consistien? 4. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

a) La dona romana sempre ha d’estar sota l’autoritat d’un home. b) Els nens romans començaven l’etapa primària de l’escola als 3 anys, com avui dia. c) Les dones també anaven a les termes, compartint els espais amb els homes. d) L’escola romana feia horari seguit, i les classes acabaven al migdia. e) Les hores, en el calendari romà, variaven la seva durada segons fos l’estiu o l’hivern. 5. Explica l’origen llatí d’aquests mots dels nostre calen-

dari: desembre, dijous, juliol, dilluns, març.

a) 3 sing. habeo (2) d) 3 pl. mitto (3)

b) 1 pl. tego (3) e) 2 sing. regno (1)

c) 2 pl. sum f ) 3 pl. sum

8. Analitza i tradueix aquestes frases:

a) Saturnus in aureo aevo regnabat. b) Bella non erant nec arma nec viri in agris laborabant. c) Viri poenas statuebant, alienas terras vastabant et saeva bella parabant. d) Argenteum aevum secundum erat, et viri iam terram laborabant. VOCABULA

RI

aureus, -a, -um: daurat aevum, -i: època arma, -orum: armes nec (conj.): ni poena, -ae: càstig statuo (3): instituir

alienus, -a, -um: aliè vasto (1): destruir saevus, -a, -um: cruel paro (1): preparar argenteus, -a, -um: de plata laboro (1): treballar

9. Quins drets tenien els pater familias? 10. Contempla aquest quadre de François Boucher i explica què representa i què et suggereix.

145

6 t a t i n U

146

L’apartat de llengua d’aquesta unitat està íntegrament dedicat a la 3a declinació, una de les més complexes ja que comprèn un gran nombre de substantius i adjectius. Pel que fa a la cultura, veurem què feien els romans en el seu temps d’oci. Explicarem quines festes celebraven, la majoria d’elles relacionades amb la religió, i a quins espectacles assistien els romans en el seu temps de lleure. En l’apartat de lèxic veurem com la majoria de termes científics provenen de la llengua llatina. Ens centrarem en el camp de les matemàtiques i de la química. L’apartat d’art tracta sobre les creences que tenien els romans sobre el més enllà i les forces del destí, personificades en profetesses i endevins amb poders per interpretar els oracles. Veurem diferents manifestacions artístiques que s’han inspirat en aquesta temàtica.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Identificar els morfemes desinencials de la 3a declinació. 2. Analitzar i traduir un text de dificultat elemental, aplicant les pautes de traducció exposades en aquesta unitat. 3. Enumerar les principals festes religioses que feien els romans. 4. Saber amb quina finalitat s’organitzaven els espectacles públics a Roma. 5. Reconèixer els principals edificis destinats a espectacles públics que hi havia a Roma. 6. Saber relacionar alguna de les festivitats que feien els romans amb alguna festa tradicional actual. 7. Familiaritzar-se amb alguns ètims científics d’origen grecollatí que formen part de la nostra llengua. 8. Saber reconèixer i comentar una pintura o escultura que estigui inspirada en algun personatge relacionat amb el món de les profecies i dels oracles en l’època clàssica.

147

El Colosseu de Roma, també anomenat Amfiteatre Flavi. És l’amfiteatre més gran i espectacular del món romà, amb una capacitat per a 45 000 espectadors.

6 t a t i Un 1. La tercera declinació Ara que ja t’has anat familiaritzant amb el funcionament de la llengua llatina és el moment de treballar la 3a declinació. Aquesta declinació és la més complexa de totes i comprèn un gran nombre de substantius i adjectius de gènere masculí, femení i neutre. L’apartat de gramàtica d’aquesta unitat està íntegrament dedicat a la 3a declinació.

1.1. Mots de tema en consonant i mots de tema en vocal

148

D’entrada cal dir que tots els substantius de la 3a declinació presenten un genitiu en -is. El nominatiu, però, és molt variable i no podem delimitar-lo a unes desinències concretes. Cal distingir dos grans grups de mots de la tercera: els mots de tema en consonant i els mots de tema en vocal. Com podem saber si un mot de la tercera és de tema en consonant o de tema en vocal? Senzillament comptarem el nombre de síl·labes que té el nominatiu i el genitiu (l’enunciat de la paraula). Si el nombre és diferent, es tractarà d’un tema en consonant, i si és el mateix, es tractarà d’un tema en vocal. Fixat’t en aquests substantius: – prin ceps prin ci pis (2 sil) (3 sil) → Tema en consonant – ci vis ci vis (2 sil) (2 sil) → Tema en vocal Un cop hem esbrinat quina mena de substantiu era, caldrà trobarne el tema o l’arrel. Recorda que es troba traient la desinència de genitiu. És molt important trobar el tema correcte dels mots de la tercera perquè el genitiu sol ser diferent del nominatiu. El tema de princeps, principis serà principEl tema de civis, civis serà civ-

1.2. Com declinarem un substantiu de tema en consonant? Un cop hàgim trobat el tema del mot seguirem aquest paradigma: Terminacions: mots masculins i femenins Casos

Terminacions Singular

Princeps, principis Casos

Plural

Declinació Singular

Plural

nominatiu

variable

-es

nominatiu

princeps

principes

vocatiu

variable

-es

vocatiu

princeps

principes

acusatiu

-em

-es

acusatiu

principem

principes

genitiu

-is

-um

genitiu

principis

principum

datiu

-i

-ibus

datiu

principi

principibus

ablatiu

-e

-ibus

ablatiu

principe

principibus

L LENGUA LLATINA A la 3a declinació no hi ha unes terminacions especials per als mots de gènere neutre. El gènere s’indica en el diccionari amb les abreviatures m., f., n. Nosaltres farem igual que al diccionari i t’indicarem el gènere del mot quan sigui necessari. De totes maneres, hi ha uns quants substantius de tema en consonant que acaben igual i que són de gènere neutre. Els més freqüents són els que acaben en -men (flumen, -inis) i els que acaben en -us (opus, -eris). Recorda que els mots neutres fan els tres primers casos iguals. Opus, -eris

Terminacions: mots neutres Casos

Terminacions Singular

Casos

Plural

variable

-a

vocatiu

variable

-a

acusatiu

variable

genitiu

Declinació Singular

Plural

nominatiu

opus

opera

vocatiu

opus

opera

-a

acusatiu

opus

opera

-is

-um

genitiu

operis

operum

datiu

-i

-ibus

datiu

operi

operibus

ablatiu

-e

-ibus

ablatiu

opere

operibus

nominatiu

1.3. Com declinarem un substantiu de tema en vocal? Recorda que reconeixerem un substantiu de tema en vocal perquè presenta el mateix nombre de síl·labes al nominatiu i al genitiu. Un cop hàgim determinat el tema, afegirem les desinències següents: Terminacions: mots masculins i femenins Casos

Terminacions Singular

Civis, -is Casos

Plural

Declinació Singular

Plural

nominatiu

variable

-es

nominatiu

civis

cives

vocatiu

variable

-es

vocatiu

civis

cives

acusatiu

-em

-es

acusatiu

civem

cives

genitiu

-is

-ium

genitiu

civis

civium

datiu

-i

-ibus

datiu

civi

civibus

ablatiu

-e

-ibus

ablatiu

cive

civibus

149

6 t a t i Un Pel que fa als mots de tema en vocal de gènere neutre acaben en -e. I, per tant, ens es més fàcil reconèixer-los. Terminacions: mots neutres Casos

Terminacions Singular

Mare, -is Casos

Plural

Declinació Singular

Plural

nominatiu

-e

-ia

nominatiu

mare

maria

vocatiu

-e

-ia

vocatiu

mare

maria

acusatiu

-e

-ia

acusatiu

mare

maria

genitiu

-is

-ium

genitiu

maris

marium

datiu

-i

-ibus

datiu

mari

maribus

ablatiu

-i

-ibus

ablatiu

mari

maribus

Ja hem fet un gran pas, el de conèixer la 3a declinació. Ara només cal practicar. Consells per a la traducció: • A partir d’ara pot ser que un substantiu de la 3a declinació vagi determinat per un adjectiu dels que hem estudiat que es declinen per la 1a i la 2a. La cosa es complica perquè no acabaran igual; caldrà que t’hi fixis molt i recorda que els adjectius solen precedir el nom que acompanyen. Fixa’t: magnum hominem o longis nominibus.

150

• Normalment el CN va davant del nom que complementa, però si forma part d’un complement preposicional sol posar-se al mig, entre la preposició i el nom que complementa. És el cas de In Romanorum castris. • La conjunció copulativa més corrent és et, però també pot aparèixer la conjunció ac amb el mateix valor i la conjunció enclítica -que enganxada al nom: tabellas stilumque = tabellas et stilum.

AC T I V I TAT S 6.1. Classifica els següents mots de la 3a declinació, se-

6.4. Quin és el gènere de crimen, -inis? I de rete, -is? De-

gons siguin tema en consonant o tema en vocal.

clina’ls.

homo, -inis pontifex, -icis legio, -onis cor, cordis hostis, -is

6.5. Digues si aquestes afirmacions són vertaderes o fal-

arx, -cis mensis, -is sanguis, -is navis, -is crimen, -inis

6.2. Troba el tema dels substantius anteriors. 6.3. Declina en singular i en plural: legio, -onis i hostis, -is.

ses. En el cas que siguin falses, corregeix-les. a) Dux, ducis és un mot de tema en consonant. b) L’acusatiu singular d’hospes, -is és hospim. c) El genitiu plural d’opus, -eris és operum. d) L’ablatiu singular d’accusatio, -onis és accusationi. e) L’acusatiu plural de munus, -eris és muneres. f ) Lumen, -inis és un mot de gènere masculí.

L LENGUA LLATINA

6.6. Posa el subjecte o el CD.

6.9. A continuació tens sis frases desordenades que fan

a) … Germanorum equites vincebant. (pedes, -itis) (Els soldats d’infanteria vencien els soldats de cavalleria dels germànics.) b) Consul … convocat. (cohors, cohortis) (El cònsol convoca les cohorts.) c) Ille Caesaris … laudabat. (auctoritas,-atis) (Ell lloava l’autoritat del Cèsar.) d) Legionarii adversariorum … capiunt. (rex, regis) (Els legionaris capturen el rei dels adversaris.) e) Caesar … in castra mittit. (eques, -itis) (Cèsar envia els soldats de cavalleria al campament.) f ) Discipuli … recitabant. (carmen, -inis) (Els alumnes recitaven els poemes.)

referència al mite del Minotaure, tancat al laberint que va construir l’arquitecte Dèdal. El monstre menjava nois i noies, fins que Teseu va matar-lo amb l’ajuda d’Ariadna. Fes-ne la traducció a ull i ordena les frases per tal que la llegenda tingui sentit. Theseus cum Ariadnae auxilio Minotaurum necat. Daedalus clarus artifex erat. Quotannis monstrum iuvenes et virgines vorabat. Daedalus ex Athenis in insulam Cretam per mare migrat. Theseus regis filius erat et sua sponte in Cretam navigat. Ibi Minotauro labyrinthum aedificat.

6.7. Posa el cas que falta perquè la frase tingui sentit:

a) Milites mortuorum … tradunt. (corpus, -oris) (Els soldats porten els cossos dels morts.) b) Dux cum … multas civitates delet. (miles, -itis) (El general amb els soldats destrueixen moltes ciutats.) c) In antiquis … Galli et Romani acriter pugnabant. (tempus, -oris) (En temps antics els gals i els romans lluitaven durament.) d) … ad insulam ad solis occasum accedebant. (navis, -is) (Les naus s’apropaven a l’illa a la posta de sol.) e) Romanorum … ad litus convenit. (multitudo, -inis) (Una multitud de romans acudeix al litoral.) f ) Romani strenui … erant. (miles, -itis) (Els romans eren soldats valents.)

151

Mosaic que representa Teseu matant el Minotaure al laberint de Creta. Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

6.8. a) Completa aquesta faula de Fedre amb els mots de

la 3a declinació que tens al final. Els personatges són un bou i una granota que volia ser grossa com el bou… In prato, quondam, rana … conspicit Et tantae … invidiam habet. Rana rugosam … inflat. Rursus cum magna vi … intendit Sed … … non erat. Tunc ranae … rumpit.

(Una vegada, una granota veu un bou en un prat. Té enveja de tanta grandesa. La granota infla la seva pell arrugada. De nou tiba la pell amb gran força Però no era igual que el bou. Aleshores el cos de la granota rebenta.)

magnitudinis, cutem, bovem, corpus, bovi, similis, pellem Quin és el missatge d’aquesta faula?

6 t a t i Un 6.10. Contesta aquestes preguntes.

a) Quis Daedalus erat? b) Ubi Daedalus habitabat? c) Quo Theseus navigat? d) Unde Theseus veniebat? e) Quis Theseus erat? f ) Quis Minotaurum necat? g) Qua Daedalus migrat in Cretam?

6.12. Posa la síl·laba que manca per completar aquests VOCABULA

RI

Quis? Qui Ubi? On Quo? Cap a on Unde? D’on Qua? Per on

mots de la 3a declinació i, després, posa el seu enunciat. Són mots que hem treballat en aquesta unitat. ci / su / vi / li / bo / mi a) Mi…tes d) Ho…num

b) Prin…pis e) Con…libus

c) Ci…tates f ) Ar…rem

6.13. Omple la graella següent.

152

6.11. Canvia de nombre els mots subratllats d’aquestes frases. Recorda que, si es tracta del subjecte, hauràs de canviar també el verb. a) Hostis acriter pugnabat. (hostis, -is) (L’enemic lluitava durament.) b) Romani iuvenes carmina canebant. (carmen, -inis) (Els joves romans cantaven poemes.) c) Altus mons iter impediebat. (altus, -a, -um / mons, -montis) (Una alta muntanya obstaculitzava el camí.) d) In civitate multa templa erant. (civitas, -atis) (A la ciutat hi havia molts temples.) e) Legiones extra romana moenia erant. (legio, -onis) (Les legions estaven fora de les muralles romanes.) f ) Pedites impetum faciebant. (pedes, -itis) (Els soldats d’infanteria atacaven.)

Acusatiu singular morem

mos, moris pes, pedis cubile, -is nomen, -inis uxor, uxoris rete, -is

pedum

uxorum

6.14. Analitza i tradueix aquest text sobre Maiestix, un dels gals més estimats pel seu poble.

Maiestix galli vici princeps erat. Galli Maiestigem laudabant. Romani Galliam occupabant sed Maiestigis vicus romanam potestatem non admittebat. Romanorum militum vita ardua erat, enim Asterix et Obelix semper cum romanis pugnabant et dicebant: Romani delirant. VOCABULA

RI

Maiestix, -igis: Maiestix vicus, -i: poblat laudo (1): lloar sed (conj.): però potestas, -atis: autoritat admitto (3): admetre miles, -itis : soldat arduus, -a, -um: difícil enim (conj.): perquè

Temple romà de Paestum, a la regió de la Campània (Itàlia).

Genitiu plural

L LENGUA LLATINA

AC T I V I TAT S F I N A L S Relaciona la forma singular i plural: mulier mulieribus mulieri mulieres muliere mulieribus mulierem mulierum mulier mulieres mulieris mulieres 6.15.

Classifica aquests noms segons la declinació:

6.16.

consul,-lis urbs, urbis antrum, -i vox, vocis

vexillum, -i vicus, -i fluvius, -ii corona, -ae druida, -ae dominus, -i fera, -ae amphora, -ae

vestigium, -ii concordia, -ae neptis, -is honor, -oris

Recordes amb quina desinència acabaven els neutres de la segona declinació? Fes una llista amb els neutres de la 2a que apareixen en l’exercici anterior.

Analitza i tradueix aquestes frases. a) Catilina insidias consulibus parabat. b) Urbem in monte Palatino aedificabant. c) Dux et imperator ad castra perveniunt. 6.21.

VOCABULA

RI

Catilina, -ae: Catilina (conspirador de la República) insidiae, -arum: paranys consul, -lis: cònsul paro (1): preparar

mons, -ntis: mont Palatinus, -a, -um: Palatí dux, -cis: general pervenio (4): arribar

6.22. Tradueix el text següent sobre Anníbal, famós general cartaginès que va travessar els Alps amb un contingent d’elefants amb la intenció d’arribar a les portes de Roma.

6.17.

Declina en acusatiu singular els sintagmes següents: c) propium nomen, -inis a) divinus dux, -cis b) longum iter itineris d) magnanimus consul, -lis c) romana civitas, -atis e) vastum mare, -is 6.18.

Ordena aquestes lletres correctament i obtindràs una sentència prou coneguda. 6.19.

P H M I N O O U M H

O

H

I

L U

S

En quins dos casos apareix declinat el mot de la 3a declinació?

Hannibal annorum novem puer erat et perpetuum odium contra Romanos iam habebat. Postea in Hispaniam cum patre Hamilcare venit. Hannibal hispanas gentes subigit. Saguntum expugnat. Hasdrubalem fratrem cum militibus in Hispania relinquit. Hannibal per Alpes iter facit et copias elephantosque traducit atque in Italiam pervenit. VOCABULA

RI

Hannibal, -alis: Anníbal Hamilcar, -aris: Amílcar Hasdrubal, -alis: Àsdrubal annus, -i: any habeo (2): manifestar, tenir cum (prep. + abl.): amb pater, -tris: pare gens, -ntis: poble subigo (3): sotmetre Saguntum, -i: Sagunt (ciutat d’Hispània aliada amb els romans)

civitas, -atis: ciutat expugno (1): assaltar, derrotar frater, -tris: germà relinquo (3): deixar per (prep. + ac.): a través de Alpes, -ium: els Alps iter, -itineris (n): camí facio (3): fer copiae, -arum: tropes elephantus, -i: elefant traduco (3): atravessar

Al llarg d’aquestes unitats han anat sortint paraules i verbs relacionats amb el món militar. Fes-ne memòria i digues què volen dir:

Contesta en llatí les preguntes següents sobre el text. Construeix la frase sencera.

legio, -onis castra, -orum pax, -cis moenium, -ii pugno oppugno

a) Quo Hannibal venit? b) Cum quo ille venit? c) Quis Hamilcar est? d) Quis Hasdrubal est? e) Qua Hannibal iter facit? f ) Quo cum elephantis et copiis vadit?

6.20.

miles, -itis bellum, -i hostis, -is eques, -itis deleo pedes, -itis

6.23.

153

6 t a t i Un 2. Oci, festes i tradicions Detall d’un calendari romà del segle I dC procedent d’Amiternum, a Aquileia.

2.1. Dies de festa

154

En la darrera unitat hem vist la jornada laboral tant dels ciutadans com dels esclaus a Roma. Tot i que aquesta jornada no era excessivament llarga, els romans també tenien dies de festa. Cada nou dies els romans tenien un dia de repòs, que era també el dia de mercat, de visitar parents i amics, així com també el dia d’anar a les termes. Les festivitats romanes anaven molt lligades a la religió. De fet, era el pontífex màxim* qui elaborava i controlava el calendari, i alhora indicava els dies festius i els laborables. Cada any, el pontífex màxim senyalava els dies aptes per a l’activitat pública i per als tribunals de justícia (dies fasti), i els dies en què es prohibia celebrar actes públics i administrar justícia (dies nefasti). Per tal que els ciutadans n’estiguessin informats, es penjava el calendari als murs dels diversos edificis. Durant la República hi havia quaranta cinc dies de festes religioses, dedicades tant a divinitats superiors com a déus menors, i fins i tot a divinitats primitives. A part, hi havia uns seixanta dies consagrats als jocs públics, que se celebraven en una data fixa i sovint coincidien amb les festes religioses. Aquests van augmentar a cent setanta-cinc durant l’Imperi, ja que se commemoraven també els aniversaris dels emperadors, les seves victòries, etc.

VOCABULA

RI

Pontífex màxim. Era l’autoritat suprema de la religió romana. Vetllava pel respecte de la tradició i pel bon desenvolupament de la vida religiosa, i controlava el calendari oficial.

AC T I V I TAT S ciutat? Creus que al llarg del temps ha tingut la mateixa funció que en l’època romana?

6.26. Els dies festius (excepte els diumenges) els marca actualment l’Estat. Saps quants dies festius hi ha? Com es regulen?

6.25. Busca el significat actual del mot nefast i digues si

6.27. Busca el significat actual del mot pontífex. Con-

té relació amb el significat del mot llatí.

tinua tenint relació amb la religió?

6.24. Cada quants dies té lloc el mercat al teu poble o

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT 2.2. Principals dies festius Les festes que celebraven els romans són un retrat del seu caràcter com a poble i de la seva idiosincràsia, forjats al llarg de tota la història de Roma. Per una banda, els primitius romans eren camperols i celebraven rituals en honor als elements de la natura. El pas del temps els va convertir també en conqueridors i, per tant, vencedors en moltes guerres. S’encomanaven, per tant, al déu de la guerra i celebraven els moments més importants de la vida militar. Però, per altra banda, ja fossin camperols o soldats, els romans eren molt supersticiosos i dedicaven moltes festes a demanar la protecció dels déus i a fer rituals contra els maleficis. Ovidi, un escriptor del segle I aC, ens ha deixat un recull de les festes romanes amb les llegendes corresponents i els rituals de celebració. Es tracta dels Fastos, una obra en què Ovidi pretenia dedicar un capítol a cada mes. El llibre, però, va quedar interromput al mes de juny a causa del desterrament de l’autor. Algunes de les festes que van celebrar els romans amb relació a la guerra estaven concentrades en dos mesos: el mes de març, que com el seu nom indica estava dedicat a Mart, el déu de la guerra. Durant aquest mes es cridaven les lleves, s’organitzava l’exèrcit i s’entrava en combat. L’altre mes era l’octubre, moment en què s’acabaven les campanyes militars i es llicenciaven els soldats. • Mes de març:

SABIES QUE...? Ovidi (43 aC–17 dC) Fou un dels grans escriptors de la literatura llatina. Escrigué molts llibres poètics dedicats a l’amor i als sentiments i passions que genera, però la seva obra culminant fou les Metamorfosis, un conjunt de narracions mitològiques. Per raons encara per esclarir, va ser desterrat per l’emperador August en el moment en què escrivia els Fastos. La tristesa per haver-se allunyat de la seva estimada Roma va provocar que deixés a la meitat aquesta obra i es dediqués a escriure uns poemes d’enyorança que imploraven el seu retorn.

155

Equirria (15 de març): festa eqüestre en honor al déu Mart. Quinquatrus (19 de març): purificació de les armes abans de començar la campanya militar.

• Mes d’octubre: October equus (15 d’octubre): fi de la campanya militar. Armilustrium (19 d’octubre): purificació de les armes per esborrar tots els crims de la guerra. Continuem amb algunes festes religioses destinades a demanar la protecció dels déus o dels morts. Són rituals ancestrals que d’una o altra manera s’han conservat en la tradició dels pobles. • Lupercalia (15 de febrer): festa en honor de la lloba que va salvar Ròmul i Rem, i els va alimentar. Se sacrificaven uns bous i amb la seva sang es purificava el territori. Després uns sacerdots quasi nus corrien pels carrers i colpejaven amb corretges de cuir de bou aquells que desitjaven tenir fills, ramats o bones collites. Eren les festes de la fecunditat. El papa Gelasi I va voler prohibir aquesta festa pagana i davant la resistència popular la va substituir, el 496, per la Candelària (2 de febrer).

Estàtua d’Ovidi a la ciutat romanesa de Constança, a prop de la qual va morir el poeta i on va escriure la seva darrera composició poètica, els Tristia.

6 t a t i Un • Parentalia (13-21 de febrer): festes fúnebres en honor dels morts de la família. Es reunien els parents, es visitaven les tombes, es feien sacrificis i ofrenes: llet, vi, mel, farina i es feia un àpat. Avui dia, continua essent una tradició apropar-se als cementiris, visitar les tombes dels avantpassats i menjar castanyes i panellets, però en unes dates diferents. • Festes januals (1 de gener): festa en honor del déu Janus, el déu dels inicis i els finals, de les portes. Aquest dia els ciutadans visitaven el Capitoli per fer les seves ofrenes: vi, fruita, encens i un pastís anomenat janual. Moltes de les festes lligades a la tradició i cultura agrària servien per celebrar moments importants dins el cicle natural de la vida al camp. Segur que en reconeixereu algunes: • Liberalia (17 de març): festa de la primavera, en honor de Liber, també conegut per Bacus.

156

• Parilia (21 d’abril): festes en què es commemorava la fundació de la ciutat de Roma. Al matí anaven al mont Palatí i se sacrificaven alguns animals, els quals menjaven tots els assistents en un gran banquet. Al capvespre s’encenien fogueres i els criadors de bestiar saltaven tres vegades per sobre per demanar salut als seus ramats. Segons Ovidi, també cremaven plantes aromàtiques. • Vulcanalia (23 d’agost): festa en honor de Vulcà, déu del foc. Durant la festa es feien concursos de pesca, s’encenien fogueres i es tiraven peixos vius al foc per prevenir incendis als graners.

Bust del déu Janus. Museo Nazionale di Villa Giulia, Roma. De Janus prové el nom del mes de gener. Ell tancava i obria els anys i per això se’l representa amb dues cares, una que mira el passat i l’altra que mira el futur.

• Saturnalia (oficialment se celebrava el 17 de desembre, però continuava celebrant-se fins al 23 del mateix mes): festes en honor del déu Saturn, en les quals se celebrava el solstici d’hivern (l’acabament del període més obscur de l’any i el naixement d’un nou període de llum). Durant aquests dies de festa la gent es divertia molt, feien banquets i s’intercanviaven regals. També se l’anomena la festa dels esclaus ja que aquests eren alliberats de les seves obligacions i fins i tot s’intercanviaven els papers amb els seus amos. El cristianisme va cristianitzar la festa, fent-la coincidir amb el naixement del Messies. Per commemorar més majestuosament algunes festes dedicades als déus, es van crear els jocs públics, en els quals, a més dels sacrificis i dels banquets, s’oferien espectacles per a tots els gustos: des de curses de carros, representacions teatrals o lluites de gladiadors. Els jocs més importants i alhora els més antics van ser els Ludi Romani o Ludi Magni (els grans jocs), en honor de Júpiter, que se celebraven al setembre i podien durar fins a setze dies. Hi havia tot tipus d’actes: processons dels que participaven a la festa, lluites, teatre, etc.

SABIES QUE...? Els Ludi saeculares eren uns jocs que se celebraven cada cent anys. Al 17 aC August va organitzar un d’aquests jocs per commemorar el compliment d’un nou segle a la ciutat, tot i que encara hi faltaven uns quants anys.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT Tots aquests jocs foren organitzats pels magistrats durant la República i pels emperadors posteriorment. Aquells prometien més jocs per tal de ser elegits, per això se’n van anar creant de nous. Així doncs, tant les festes com els jocs van servir com a propaganda d’alguns polítics que es guanyaven la confiança d’una massa de població que només exigia diversió. Alguns dels jocs públics que s’anaren incorporant foren el Jocs Florals (Ludi Florales) que no tenien res a veure amb els actuals. En l’època dels romans es dedicaven a la deessa Flora i hi havia teatre i jocs al circ, i tenien lloc entre el 28 d’abril i el 3 de maig. També s’hi afegiren els jocs dedicats a Ceres, els jocs plebeus, els jocs dedicats a Apol·lo, etc. Flora i Zèfir, Jan Brueghel i P. P. Rubens. Kulturstiftung DessauWörlitz, Dessau.

AC T I V I TAT S 6.28. Per què el mes de març està dedicat al deu Mart? 6.29. Uneix amb fletxes el nom de la festa religiosa i els dies en què se celebraven: Parentalia • 15 de març Saturnalia • 15 d’octubre Equirria • 13-21 febrer • 15 de febrer Parilia • 23 d’agost Lupercalia October equus • 17-23 desembre Vulcanalia • 21 d’abril 6.30. Amb quina festa tradicional actual relacionaries les festes de les Parentalia? Què ha canviat? 6.31. Digues el nom de la festivitat que correspon

a cada definició: a) Festa en què els sacerdots corrien quasi nus pels carrers colpejant els assistents. b) Festa de la primavera en honor de Bacus. c) Commemoració de la fundació de Roma. d) Festa on es feien concursos de pesca i després es tiraven els peixos a la foguera. e) Festa en què se sacrificava un cavall. 6.32. Sabries dir quin personatge tradicional del nostre

país podria assimilar-se, pel que representa, al déu Janus? Què representa en la nostra tradició?

6.33. Les Saturnalia s’han transformat i han donat lloc a dues festes actuals, el Nadal i el Carnestoltes. Sabries dir quins elements han perviscut? 6.34. Fixeu-vos que el foc és present en algunes de les

festes romanes. En quines? Digues en quines festes actuals continua essent un element imprescindible. 6.35. Llegeix aquest fragment del llibre de Suetoni Vida dels dotze Cèsars en què ens parla d’August i contesta: a) Quines són les festes que restableix? b) Recordes què se celebra en les Lupercals? c) Per què creus que prohibeix els jocs durant les Lupercals?

Va restablir, així mateix, gran nombre de cerimònies antigues caigudes en desús, entre aquestes l’auguri de Salut, els honors deguts al flamen Dial, les Lupercals, els jocs seculars i compitals. Va prohibir que es corregués en les festes Lupercals abans de l’edat de la pubertat, prohibint també als joves de l’un i l’altre sexe que assistissin durant els jocs seculars als espectacles nocturns si no els acompanyava algun parent de més edat que ells. Va establir dos jocs anuals en honor dels déus compitals, que havien de ser adornats amb flors de primavera i estiu. (text traduït)

157

6 t a t i Un 2. 3. Els moments d’oci La societat romana fou la primera de l’antiguitat que va tenir temps d’oci i que va gestionar aquest temps de forma organitzada. A part de les festes ja mencionades, la jornada laboral permetia destinar unes quantes hores al dia a la diversió i a l’oci. Què feien durant el temps lliure? Els adults anaven sovint a les termes, tal com hem vist a la unitat anterior, feien grans banquets on també jugaven a jocs de taula i assistien a espectacles. Els nens i les nenes, en canvi, dedicaven el seu temps lliure al mateix que ara, a jugar.

SABIES QUE...? Otium et negotium és una expressió que significa ‘oci i negoci’. La paraula otium significa ‘descans, inactivitat, temps lliure’. Amb el prefix negatiu nec es va formar neg-otium, és a dir, la negació de l’oci: el treball, l’ocupació.

Els espectacles públics

158

A més dels ciutadans que després de treballar tenien temps lliure, hi havia a Roma moltes altres persones que no treballaven, que rebien aliments de l’Estat i dedicaven gran part del seu dia als espectacles que organitzaven els magistrats i els emperadors. August sabia que els jocs eren un gran suport a la seva política interior. Per això, no dubtava a anar a tot tipus d’espectacles amb la seva família i aparentava un gran interès per tot el que succeïa. Tots els emperadors que van regnar després d’ell van seguir l’exemple d’August i organitzaren espectacles cada vegada més sumptuosos i magnífics. Els jocs romans per excel·lència foren els jocs de circ, és a dir, les curses de carros. Aquestes curses tenien lloc en uns edificis especials, els circs, de forma rectangular i amb un mur al centre que separava la pista on corrien els carros. Els vehicles estaven comandats per un auriga que feia córrer els cavalls, que podien ser quatre, el nombre més habitual, però també n’hi havia de sis i de dos. Els romans feien grans apostes per un carro, i es podien arribar a guanyar o perdre molts diners.

Mosaics romans que representen una cursa de carros al circ i una lluita de gladiadors. Els dos espectacles eren molt violents i despertaven l’admiració de la població.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT

Mosaic de la ciutat romana de Pompeia. Entre bastidors, els actors d’una comèdia esperen per sortir a l’escenari. Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

Un altre divertiment per als moments d’oci eren les representacions teatrals. Tot i això sembla que ni les tragèdies ni les comèdies van tenir tant d’èxit de públic com les curses de carros. Una mostra evident és la capacitat d’un dels teatres de Roma, el teatre de Marcel, que tenia 14.000 localitats, molt superior, però, als teatres i òperes actuals. L’espectacle més sagnant i cruel, però no per això menys concorregut, fou les lluites de gladiadors, que tenien lloc a l’amfiteatre. En aquest espectacle, els gladiadors lluitaven fins que un d’ells moria. En cada sessió hi havia diversos combats per parelles. Malgrat que la lluita de gladiadors era el principal espectacle de l’amfiteatre, també hi tenien lloc altres activitats: exhibicions d’animals, lluites entre animals, i entre animals i persones, etc. 159

Els Jocs de societat Com ja s’ha dit, els adults organitzaven banquets que duraven fins ben entrada la nit. En aquests es menjava i es bevia molt, i també participaven en jocs de societat, pels quals sentien una gran passió. Es jugava a daus, a cara i creu, al micatio*, a una mena d’escacs (latrunculi), a parells o senars, etc., i els apassionava apostar diners en tota mena de jocs. Excepte el període de les Saturnals, la llei romana prohibia les apostes, i els infractors podien ser castigats, fins i tot, amb una multa quatre vegades superior a la quantitat apostada. Però això no impedia que entre familiars i amics es fessin moltes sessions de joc amb apostes.

VOCABULA

RI

Micatio. Dos jugadors aixequen al mateix temps la mà dreta i ensenyen un nombre de dits, mentre alhora diuen una xifra. Així successivament, fins que un d’ells encerta el nombre exacte de dits que hi ha entre tots dos.

AC T I V I TAT S 6.36. Per què creus que els espectacles ajudaven a donar suport a la classe política romana?

d) A l’amfiteatre tenien lloc altres tipus d’espectacles, com exhibicions d’animals. e) El Colosseu de Roma és el més gran del món romà.

6.37. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

a) El circ era un edifici circular on tenien lloc les lluites de gladiadors. b) Els carros podien estar tirats per sis, quatre o dos cavalls. c) El teatre fou l’espectacle preferit dels romans.

6.38. No només la ciutat de Roma va tenir un circ, un

amfiteatre i diversos teatres. Digues tres ciutats del món romà que van tenir un circ, tres que van gaudir d’un teatre i tres que van tenir un amfiteatre.

6 t a t i Un 3. Matemàtiques, química i... llatí Amb el naixement de les llengües romàniques, el llatí va desaparèixer com a llengua d’ús, però va romandre com a llengua de l’Església i també com a llengua de la ciència, ja que els científics escrivien les seves obres en llatí. El vocabulari del món científic, en tots els seus àmbits, està ple de paraules procedents del llatí. Aquesta llengua es va convertir en el vehicle d’expressió de les persones cultes. No hem d’oblidar, però, que la majoria de mots científics són traducció de mots llatins que, a la vegada, provenen del grec.

3.1. Matemàtiques Els numerals cardinals del llatí com a prefixos per formar paraules compostes en el llenguatge matemàtic són abundants: Unus unitat Duo dual Tres triangle

160

Quattuor quadrat Quinque quíntuple Sex sèxtuple

Septem Octo Novem

septuplicar octogonal novè

Decem Centum Mille

decimal centèsima mil·lèsima

A part dels numerals hi ha conceptes matemàtics compostos que s’han format a partir d’ètims llatins com: Multi- (molts): multilàter, de multi + latus, lateris (costat). Equi- (del llatí aequus ‘igual’): equilàter, equimúltiple. Semi- (la meitat): semicircular, semicercle, semicilindre. Rect- ( del llatí rectus ‘recte’): rectilini, rectangle, rectímetre. Circum- (entorn de): circumcentre, circumferència, circumflex. Acut- (del llatí acutus ‘punxegut, agut’): acutangle. Altres termes matemàtics han derivat d’un sol ètim llatí. A continuació hi ha els que potser coneixeràs més: • Potència. El producte que resulta de multiplicar una quantitat per si mateixa tantes vegades com ens indiqui l’exponent. Prové de potentia, que vol dir ‘poder’. • Càlcul. El compte que es fa d’alguna cosa mitjançant operacions matemàtiques. Prové de calculus, que vol dir ‘compte, càlcul’. • Incògnita. Quantitat desconeguda que cal determinar en una equació o problema. Prové de in + cognita, que vol dir ‘no coneguda’. • Addicció (suma). Prové de additio que vol dir ‘agrupament’. • Equació. Igualtat entre dues expressions matemàtiques que contenen alguna variable. Prové de aequatio, que vol dir ‘igualació’. • Multiplicar. Fer créixer un nombre. Prové de multiplico, que vol dir ‘augmentar’.

Diverses figures geomètriques: triangle equilàter, semicercle, rectangle i triangle amb dos angles acutangles.

PARLEM EN LLATÍ 3.2. Química i elements químics Els éssers humans sempre hem volgut trobar una explicació a la complexitat de la matèria que ens envolta. En un principi, es pensava que tot es reduia a quatre elements: aigua, terra, foc i aire. Més endavant, gràcies a la millora de les tècniques d’experimentació, es va comprovar que la matèria era molt més complexa del que es creia. Hi havia un munt de substàncies pures i els químics van ordenar-les, en funció de les característiques comunes, en una taula periòdica. 1 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17 2

4,0026

He

HID ROGEN

HELI

–259,34+1–1 –252,87 3

6,941

–272,2 –268,9 4

9,0122

Li

2

LITI 180,54 1342 11

1287 2471 12

19

20

K

RUBIDI +1

Cs

6

87

(223)

39 88,9059

ITRI

+1

55,845

27 58,9332

30

65,39

FERRO

COBALT

NÍQ UEL

COURE

1538 +2 +3 2861

1495 +2 +3 2927

1455 +2 +3 2913

1084 +1 +2 2562

419,53 907

40

41

42

43

44

45 102,9055

46

47 107,8682

48

ZIRCON I

72

92,9064

101,07

Ru

Rh

106,42

Pd

+3

NIOBI

MOLI BDÈ

TECNECI

RUTENI

RODI

PAL·LAD I

2623 +4 +5 +6 4639

2157 +6 +7 4625

2334 +3 +4 +6 4150

1964 +1 +3 +4 3695

1554,9+2 +4 2963

961,78 2162

74

75

76

77

78

79 196,9665

Hf

Ta

W

TÀN TA L +4

(261)

3017 5458

+5

(262)

105

Re

190,23

192,22

Os

195,08

Ir

PLATA

Pt

112,411

NITROGEN –210,0 +3 +5 –195,8 –3

–218,79 –182,95

15

16

28,0855

CAD MI +1

+2

321,07 767 80

Au

200,59

Hg

RENI

OSMI

IRIDI

PLAT Í

OR

MERCURI

3186 +4 +6 5596 +7

3033 +4 +6 5012 +8

2446 +1 +3 4428 +4

1768,4+2 +4 3825

1064,18+1+3 2856

–38,83 +1 +2 356,73

110

111

112

107

(262)

108

(265)

109

(266)

–2

32,066

FLUO R –219,62 –188,12 17

S SOFRE

CLOR

115,21 +4 +6 –2 444,60

–101,5+1+3+5 –34,04 +7–1

34

78,96

As +3 +5 –3

221 685

50

51

121,76

52

Sb

Rf

Db

Sg

Bh

Hs

Mt

Uun

Uuu

Uub

DU BNI

SEABORGI

BOHRI

HA SSI

MEITNERI

UNUNNIL I

UNUNUNI

UNUNBI

0

–189,3 –185,9 36

83,80

Kr

BROM

CRIPTÓ

+4 +6 –2

–7,2 +1 +3 58,78 +5 –1

–157,36 –153,22

127,60

53 126,9045

54

Te

0

39,948

ARGÓ

79,904

Br

SELENI

614

118,71

35

Se

ARSÈNIC

938,25+2 +4 2833

18

Ar

FÒSF OR

74,9216

NEÓ –248,59 –264,08

Cl

I

0

131,29

Xe

ESTA NY

ANTI MON I

TEL·LURI

IODE

XENÓ

213,9 +2 +4 2602

630,63+3 +5 –3 1587

449,51+4 +6 –2 988

113,7 +1 +5 184,4 +7 –1

–111,75 0 +2 –108 +4 +6

82

83 208,8904

84

85

86

207,2

(209)

Bi

(210)

Po

PLOM

BISMUT

327,46+2 +4 1749

271,4 +3 +5 1564

At

POLO NI 254 962

+2 +4

(222)

Rn

ÀSTAT

RADÓ

302,33+1 –1

Metalls

RUTHERFORD I

–1

35,4527

33

Pb

+1 +3

OX IGEN

0

20,1797

Ne

44,15 +3 +5 –3 280,4

72,61

10

F

SILIC I

TAL·L I 304 1473

18,9984

32

Tl

TU NG STÈ

(263)

+3

81 204,3833

9

1414 +4 –4 3265

Sn

IND I 156,60 2072

30,9738

P

Ge

114,818

15,9994

O

CARBONI

GERMAN I

+3

8

14

In

3422 +4 +5 5655 +6 106

49

Cd

73 180,9479

186,207

69,723

29,76 2204

14,0067

N

Si

GAL·L I +2

7

C 3350 +2 +4 4492 –4

Ga

ZINC

Ag

2477 +3 +5 4744

183,84

31

Zn

+4

HA FNI

Ac - L r

(99)

Tc

Cu

178,49

2233 4603 104

95,94

Mo

Ni

63,456

Mn

Nb

Co

29

1246+2+3+4 2061 +6+7

91,224

Fe

28 58,6934

MANGANÈS

1855 4409

–71 –61,7

0

No-metalls

+2

La

6

LANTAN I 920 3455 89

Actínids

26

Cr

71

57 138,9055

Lantànids

54,938

CROM

+3

RADI 700 1140

V

25

1907 +2 +3 +6 2671

57

103

51,9961

VANAD I

1526 3336

89

24

1910 +2 +3 3407 +4 +5

Zr

+2

(226)

50,9415

TITAN I

La-L u

727 1897

Ra

FRA NCI 27 677

+2

23

1668 +3 +4 3287

Y

137,327

88

47,867

Ti +3

BARI +1

Fr

7

87,62

Ba

CESI 28,44 671

22

Sc 1541 2830

ESTRONC I

56

44,9559

ESCAN DI +2

777 1382

+3

26,9815

660,32 2519 21

Sr

55 132,9054

12,011

ALUMINI

+2

CALCI

38

6

Al

40,078

842 1484

Rb 39,31 688

2075 4000

Nombre d’oxidació

13

Ca +1

37 85,4678

5

BOR

Nom (Normes de la IU PAC de 1997)

–259,34+1–1 –252,87

24,305

650 1090

POTA SSI 63,28 759

10,811

B

MAG NESI +1

39,0983

4

HID ROGEN Punt de fusió ( en °C) Punt d’ebullició ( en °C)

+2

5

Massa atòmica (Els valors entre parèntesis es refereixen a l’isòtop més estable)

Mg

SODI 97,72 883

1,0079

H

Símbol

BERIL·LI +1

22,9898

Na

3

1

Nombre atòmic

Be

Els alquimistes volien produir or partint d’altres substàncies, com el plom, utilitzant una substància mítica, anomenada pedra filosofal. Mai van aconseguir-ho però van contribuir a promoure l’interès per la química.

18

1,0079

H

1

SABIES QUE...?

7

59 140,9076

Ce

Pr

CERI

PRASEODIMI

144,24

60

931 3510

(227)

90 232,0381

91 231,0359

92 238,0289

Th

Pa

U

+3

TORI 1750 4788

PROTOACTI NI +4

1572

+3 +4 +5

+3

URA NI 1135 4131

+3 +4 +5 +6

93

63

Sm

PROMETI 1042 –3000

150,36

62

Pm

799 +3 +4 3424

ACT INI

1016 3066

(147)

61

Nd +3

NEODIMI

+3

Ac 1051 3200

140,12

58

+3

(237)

Np

SAMAR I 1072 1790 94

+2 +3

(244)

Pu

151,965

Eu EURO PI

157,25

64

Gd 1314 3264

95

96

(243)

NEPTUNI

PLUTON I

AMERICI

+3 +4 644 3902 +5 +6

+3 +4 640 3228 +5 +6

1176 +3 +4 2607 +5 +6

+3

(247)

Cm CURI 1345

+3

97

67 164,9303

Dy

TERBI 1359 3221

162,50

66

Tb

GADOL INI

822 +2 +3 1596

Am

65 158,9253

Ho

DISPROSI +3

(247)

1411 2561 98

+3

(251)

Er

HOLM I 1472 2694 99

+3

(252)

Bk

Cf

BERKELI

CAL IFO RNI

EINSTEINI

+3

+3

+3 +4

167,26

68

Es

69 168,9342

Tm

ERBI 1529 2862 100

Yb

TU LI +3

(257)

Fm

1545 1946 101

(258)

824 1194

+2 +3

102

(259)

No

MENDELEVI +3

+3

174,967

71

Taula de símbols alquímics per als metalls

Lu

ITERBI +3

Md

FERMI

173,04

70

LUTEC I 1663 3393 103

+3

(262)

161

Lr

NO BELI +3

LAUREN CI +3

Taula periòdica dels elements.

Sovint els símbols químics d’aquests elements no corresponen a les inicials dels elements que representen. Alguns d’ells provenen del seu nom grec i d’altres, del seu nom en llatí. • L’or és un element químic que té com a símbol Au del llatí aurum. És un dels metalls tradicionalmet emprats per encunyar monedes. Els romans tenien entre les seves monedes, l’auri, que era precisament una moneda d’or. L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. • El símbol de la plata és Ag que deriva del mot llatí argentum. Durant molt de temps ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. Aquest mot llatí ha generat mots com argentada, ‘ungüent a base d’argent que utilitzaven les dones per als afaits’; argenter, ‘persona que treballa l’argent’, o argenteria, ‘art i ofici de treballar l’argent’. • El coure, cuprum en llatí, té el símbol Cu. El país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte, fins al punt que els romans van anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum d’on ve el seu nom. Curiosament, el coure es va representar amb el mateix signe que Venus ja que Xipre era una illa consagrada a la deessa de l’amor. Per extensió el símbol x simbolitza també el gènere femení.

SABIES QUE...? Aureli i Aurora són dos noms propis que deriven d’aurum.

Auri amb l’efígie de Marc Aureli.

6 t a t i Un • S és el símbol del sofre, que prové del llatí sulphur. El sofre és un material molt abundant a l’escorça terrestre i quan es barreja amb l’hidrogen té una olor molt forta, semblant a la que fa un ou podrit. Del mot llatí, n’han derivat paraules catalanes com sulfurar, que vol dir ‘tractar amb sofre’ i també és un sinònim d’enfadar-se o irritar-se. • El titani (titanium en llatí) que té com a símbol Ti, ha pres el noms dels Titans, els sis fills mascles del Cel i la Terra.

SABIES QUE...? El Museu Guggenheim de Bilbao és un edifici que es va recobrir amb unes planxes de titani.

162

• Ta és el símbol del tàntal (tantalus en llatí). Si recordes el que ja hem explicat, Tàntal era un personatge mitològic condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que que havia robat el nèctar i l’ambrosia als déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar. Com a curiositat cal adornar-se que el tàntal no és saturat pels àcids encara que hi sigui immers. • El neptuni (neptunium) té el símbol Np i el seu nom prové de Neptú, el déu de les aigües. • El plutoni (plutonium), amb símbol Pu, té el nom derivat del déu dels Inferns, Plutó.

PARLEM EN LLATÍ

AC T I V I TAT S 6.39. Troba el concepte correcte per a aquestes defini-

6.44. Relaciona cada símbol químic amb el nom llatí

cions. Tots els mots comencen amb el prefix uni-, que deriva del numeral llatí unus. a) Vestit específic i distintiu dels membres d’algun grup. a) Que afecta solament una de les parts. b) Dit d’un fill únic. c) Que conté una sola cèl·lula. d) Que té un sol peu. e) Animal mitològic amb una banya al front.

del qual prové i el nom corresponent en català. Hg • kalium • plom • plumbum • ferro K Na • calcium • sodi • hydrargyrus • mercuri Fe • ferrum • potassi Pb • natrium • calci Ca

6.40. Agrupa els mots següents segons el numeral llatí

6.45. Resol aquest acròstic i esbrinaràs com s’anomena un habitatge que té dos nivells.

del qual provinguin. Duet, tríada, trirrem, decigram, quadrícula, octosíl·lab, quinquenal, tricorn, novena, mil·lilitre, octaedre, mil·ligram, decibel, quàdruple, univers, sexenni. 6.41. Completa aquestes frases amb el mot correcte:

a) Júpiter, Juno i Minerva formaven la ... Capitolina. b) La ... és el misteri fonamental del cristianisme segons el qual en Déu hi ha tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant. c) He llegit la ... completa i dels tres llibres el que més m’ha agradat ha estat El metge. d) 9 és el ... de 3. e) Juli Cèsar, Pompeu i Cras van formar el primer ... a Roma. f ) A l’hospital de Palamós una dona ha parit ... 6.42. Dibuixa un triangulum aequilaterum, un trian-

gulum rectangulum i un triangulum acutangulum. 6.43. La notació romana consta de set signes: I(1), V(5), X(10), L(50), C(100), D(500) i M (1000). Un signe es podia repetir fins a tres vegades. Els signes col·locats davant restaven i els col·locats darrere sumaven. Per exemple: XCII= 100 – 10 + 2 = 92. Una barra horitzontal damunt una xifra indica milers. Escriu en xifres romanes les dates que et demanem a continuació: a) L’any en què es fundà Roma. b) L’any en què van assassinar Juli Cèsar. c) Any dels Jocs Olímpics a Barcelona. d) Any del teu naixement. e) Any actual. f ) Segle en què els romans van desembarcar a Catalunya.

a) Composició musical per a dues veus. b) Que conté exactament un cert nombre de vegades un altre nombre. c) Que ha parit un sol cop. d) Període de mil anys. e) Esmenar un error. f ) Símbol que equival a 10, en llatí. 6.46. Marca en cada sèrie l’ètim llatí comú als tres mots:

a) aurífer, auri, aurèola b) sulfúric, sulfurar, sulfat c) titànic, titanomàquia, titanós d) neptúnic, neptunisme, neptunià e) calcímetre, descalcificar, calcita f ) plutocràcia, plutònic, plutonisme 6.47. Ra és el símbol del radi (radium, que vol dir ‘raig de llum’). Digues algun mot català que contingui aquesta arrel llatina. 6.48. Ordena les lletres de cada filera per tal d’obtenir el nom llatí d’uns quants elements químics. T

N

I

I

T

R

U

M

U

A

U

M

C

A

C

L

U

I

M

P

M

U

M

L

B

U

A

T

S

U

N

T

A

R

U

N

A

U

I

M

A

L

163

6 t a t i Un 4. Les forces del destí El desig dels antics, tant grecs com romans, d’explicar alguns fets importants de les seves vides, de conèixer un futur incert, més la importància que donaven al destí, van fer que personifiquessin molts d’aquests temors convertint-los en divinitats. Aquestes tenien el control del Destí dels humans, però hi havia també algunes persones que tenien el do de la profecia.

4.1. Les parques Les parques són la personificació del destí, del qual ningú no pot fugir. Se les representa com tres germanes que disposen del destí de les persones en moments claus de l’existència: una s’anomena Cloto, i presideix els naixements; l’altre és Làquesis i controla la vida; l’última es diu Àtropos i és l’encarregada de la mort. Apareixen sempre filant, teixint i tallant el fil de la vida. En el fòrum de Roma, les tres parques estaven representades per tres estàtues, anomenades tria fata (‘els tres destins’). Del mot fata (‘destins’) en prové el mot català fada.

Altres obres relacionades: Les parques, Subirachs, Jardins Mundet, Barcelona. A Golden Thread, John Melhuish Strudwick. Tate Gallery, Londres.

164

Goya pinta tres parques i un home lligat de mans, que completa el cercle. Ens mostra una visió de l’home impotent davant el Destí, mentre les tres germanes tenen a les mans un objecte que les identifica: la primera sosté un ninot, que és l’home, la segona té una lupa, que indica la ceguesa que regeix els fets de la vida humana, i la tercera agafa unes tisores, disposada a tallar el fill de la vida segons el seu caprici.

Les parques, Francisco de Goya. Museo del Prado, Madrid.

WWW

DE PART DELS DÉUS

4.2. La Fortuna Els romans van personificar els canvis inexplicables i sobtats que passaven en les seves vides en l’acció d’una divinitat femenina, la Fortuna, que tant proveïa els humans de coses bones com de coses dolentes, de riquesa com de pobresa, de plaers com de penes. La deessa Fortuna sol portar una cornucòpia, o corn de l’abundància, per indicar la riquesa que pot vessar sobre els homes. De vegades, també porta un timó per mostrar que ella regeix el rumb (destí) de la humanitat.

Altres obres relacionades: Al·legoria de la fortuna, Bronzino, Galleria degli Uffizi, Florència. Al·legoria de la fortuna, Salvador Rosa. The J. Paul Getty Museum, Los Angeles. La Fortuna, p. P. Rubens. Museo del Prado, Madrid. Al·legoria de la fortuna, Dosso Dossi. The J. Paul Getty Museum, Los Angeles.

165

Fortuna, Jean François Armand Felix Bernard. Roy Miles Fine Paintings. Bernard ens pinta una Fortuna que sosté a la seva mà esquerra un corn de l’abundància totalment ple. La deessa, delicada i fràgil, es manté dreta sobre una bola de cristall disposada a beneficiar totes les persones.

6 t a t i Un 4.3. Les sibil·les Altres obres relacionades:

Si bé les parques i la Fortuna decidien el destí dels homes, hi havia altres personatges, no necessàriament divins, que podien predir l’incert futur. Aquest poder el tenien les sibil·les, una mena de velles sacerdotesses. Es diu que Apol·lo es va enamorar d’una jove i bella sibil·la de Cumes i li va prometre concedir-li el desig que ella volgués. La noia va agafar un grapat de sorra amb la mà i li demanà viure tants anys com grans de sorra tingués a la mà. Però s’oblidà de demanar-li l’eterna joventut.

El judici final. Sibil·la eritrea, Miguel Àngel. Capella Sixtina, Ciutat del Vaticà. El judici final. Sibil·la dèlfica, Miguel Àngel. Capella Sixtina, Ciutat del Vaticà. El judici final. Sibil·la persa, Miguel Àngel. Capella Sixtina, Ciutat del Vaticà.

166

Dues de les figures pertanyents al Judici final, gegantina obra de Miquel Àngel a la Capella Sixtina del Vaticà. A l’esquerra, la Sibil·la de Cumes i a dalt, la Sibil·la líbica.

Miquel Àngel va immortalitzar les sibil·les a les pintures de la Capella Sixtina del Vaticà. Les veiem assegudes majestuosament, amb uns llibres a les mans en els quals es recull tot el que ha de succeir. Estan en el seu poder i només elles els poden consultar.

D E PART DELS DÉUS 4.4. Cassandra Cassandra, filla de Príam i Hècuba, els reis de Troia, havia rebut el poder de predir el futur de mans del propi Apol·lo. Aquest déu es va enamorar de la jove princesa i la noia li va prometre casar-se amb ell si li concedia aquest do. Quan li fou atorgat, Cassandra va refusar casar-se amb Apol·lo i el déu, enfurismat, la va castigar a no ser escoltada ni creguda per ningú: és a dir, malgrat conèixer el futur, ningú no feia cas de les seves prediccions. Per això, tot i que Cassandra va predir la destrucció de Troia, no va poder evitar-la. Avui dia es coneix amb el nom de «síndrome de Cassandra» el fet de conèixer alguna cosa important i decisiva i no ser escoltat per ningú. Altres obres relacionades: Les profecies de Cassandra, Fresc de Pompeia.

167

Cassandra, Evelyn de Morgan. De Morgan Foundation, Battersea, (Regne Unit).

Evelyn de Morgan pintà una Cassandra, bella i sinuosa, amb les muralles d’una Troia incendiada i destruïda, i amb el famós cavall objecte de la destrucció.

6 t a t i Un 4.5. Tirèsies L’endeví masculí per excel·lència fou Tirèsies, un home que no veu el que té davant els ulls a causa de la seva ceguesa, però que pot veure el més enllà. Es diu que accidentalment va veure la deessa Atena nua i que aquesta el va castigar amb la ceguesa. La mare de Tirèsies va implorar misericòrdia a Atena que, en compensació, li donà el do de l’endevinació. Tirèsies no té un paper protagonista en les llegendes mitològiques, però apareix en moltes d’elles com a conseller i endeví. Tirèsies s’apareix a Ulisses durant un sacrifici, Johann Heinrich Füssli. Viena.

168

En aquesta imatge de Füssli, un Tirèsies altiu, amb els ulls cecs, cobert amb un mantell i portant un bastó, es dirigeix a Ulisses que ha anat a demanar-li consell. L’heroi ha entrat als Inferns, on hi ha Tirèsies, per tal que li indiqui el camí de tornada a la seva pàtria. L’estol d’ànimes que onegen al fons de la imatge simbolitza el món dels morts. Tirèsies va predir, també, moltes de les desgràcies com les que sobrevingueren a la família d’Èdip.

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Classifica aquests mots de la 3a declinació segons si-

6. Defineix:

guin temes en consonant o temes en vocal. latus, -eris cohors, -ortis fames, -is auris, -is dux, ducis caput, -itis canis, -is collis, -is

a) Pontífex Màxim c) Dies fasti

2. Fes el genitiu plural i l’acusatiu singular d’aquests

mots: homo, -inis doctor, -oris mare, -is (n) labor,-oris

ius, -iuris (n) eques, -itis flumen, -inis (n) finis, -is

3. Analitza aquests mots i canvia’ls de nombre

consulis corbium cruribus

coniugem actionum artes

4. Analitza i tradueix aquestes frases.

a) Romulus urbem ex suo nomine vocat. b) Caesar fessos milites in proxima municipia deducit. c) Hannibal Romanorum sanguine suum odium explebat. d) Graecorum duces Apollonis sacerdotem vocabant. VOCABULA

b) Dies nefasti d) Ovidi

7. Contesta breument aquestes preguntes:

a) Com s’anomenava el circ de Roma? b) Com acabaven les lluites de gladiadors? c) Quants cavalls solien tenir els carros de les curses? d) En quins moments es permetia el joc a Roma? e) Quina era la capacitat del teatre de Marcel de Roma? 8. Escriu un mot català per a cada ètim llatí relacionat

amb conceptes matemàtics: circumequisemitres-

quattuor multi-

9. Relaciona el símbol químic amb el seu nom en llatí

i el corresponent en català. sulphur Ta aurum S tantalus Np neptunium Au Pu argentum plutonium Ag

plata neptuni plutoni sofre or tàntal

RI

ex (prep. + abl.): segons, des de nomen, -inis (n): nom voco (1): invocar fessus, -a, -um: cansat municipium, -ii: municipi

deduco (3): conduir sanguis, -inis: sang expleo (2): omplir Graeci, -orum: grecs Apollo, -inis: Apol·lo sacerdos, -otis: sacerdot

5. Relaciona cada concepte amb la definició correspo-

nent: Lupercalia, Saturnalia, Ludi Romani, Parilia, Armilustrium a) Festes en què es commemora la fundació de la ciutat de Roma. b) Festes en honor de la lloba que va salvar i alimentar Ròmul i Rem. c) Festa en què es purifiquen les armes per esborrar els crims de guerra. d) Festes en honor de Saturn en què se celebrava el solstici d’hivern. e) Grans festes lúdiques en honor de Júpiter.

10. Contempla aquesta imatge d’una pintura de Miquel Àngel i explica què representa i què et suggereix.

169

7 t a t i n U

170

En aquesta unitat treballarem els adjectius que segueixen la tercera declinació i estudiarem el temps verbal de futur. En l’apartat de cultura ens centrarem en l’activitat comercial que portaven a terme els romans. Veurem quina era l’activitat que hi havia als ports, com eren les corporacions de mercaders i on es venien i com es pagaven els productes. L’apartat de lèxic d’aquesta unitat estudia els mots que provenen del llatí relacionats amb el món de la salut, la medicina i la veterinària. El món d’ultratomba era molt important per als clàssics que van saber inventar tot un munt de personatges i llegendes relacionades amb els inferns. En l’últim apartat d’aquesta unitat veurem quins d’aquests mites i personatges infernals han inspirat les obres d’artistes posteriors.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Identificar els adjectius qualificatius que es declinen per la tercera declinació. 2. Identificar els morfemes verbals del temps de futur. 3. Analitzar i traduir un text adaptat de dificultat mitjana a la nostra llengua. 4. Saber quina era l’activitat comercial a Roma. 5. Enumerar les semblances i les diferències entre els mercats de l’època romana i els mercats actuals.

6. Saber quina era la unitat monetària de referència en època romana. 7. Saber l’etimologia dels termes mèdics més usuals. 8. Reconèixer una pintura o escultura que estigui inspirada en algun personatge o mite relacionat amb els inferns dels clàssics.

171

Mercat de Trajà, a Roma.

7 t a t i Un 1. Els adjectius de la tercera declinació i el futur d’indicatiu 1.1. Els adjectius que segueixen la tercera declinació Un cop estudiada la 3a declinació podem introduir els adjectius que es declinen seguint el model d’aquesta declinació. Per tant, el nombre de combinacions adjectiu + nom augmenta i les possibilitats que acabin igual disminueixen. Fixa’t: facile opus, miserum hominem, grandibus oppidis, nigra nocte, pauperes viri... Hauràs de ser intuïtiu per detectar aquestes combinacions. De moment, t’expliquem les característiques d’aquests adjectius que es declinen per la tercera, seguint el model dels temes en vocal, és a dir, amb el genitiu plural en -ium. A més, presenten tots l’ablatiu singular en -i i el nominatiu, vocatiu i acusatiu neutre plural en -ia. Pel que fa l’enunciat, si bé els adjectius tipus bonus, -a, -um, presenten un únic enunciat amb tres nominatius (un per a cada gènere), els adjectius de la tercera poden presentar els tres enunciats que explicarem a continuació. Adjectius de tres terminacions 172

Aquests adjectius presenten tres nominatius, un per a cada gènere. Acer, acris, acre Singular masculí

Plural

femení

neutre

masculí

femení

neutre

nominatiu

acer

acris

acre

acres

acres

acria

vocatiu

acer

acris

acre

acres

acres

acria

acusatiu

acrem

acrem

acre

acres

acres

acria

genitiu

acris

acris

acris

acrium

acrium

acrium

datiu

acri

acri

acri

acribus

acribus

acribus

ablatiu

acri

acri

acri

acribus

acribus

acribus

L LENGUA LLATINA Adjectius de dues terminacions Aquests adjectius presenten dues terminacions, una per al masculí i femení i l’altra per al neutre. Fortis, -e Singular masc. i fem.

Plural neutre

masc. i fem.

neutre

nominatiu

fortis

forte

fortes

fortia

vocatiu

fortis

forte

fortes

fortia

acusatiu

fortem

forte

fortes

fortia

genitiu

fortis

fortis

fortium

fortium

datiu

forti

forti

fortibus

fortibus

ablatiu

forti

forti

fortibus

fortibus

Val a dir que els adjectius de dues terminacions formen el grup més nombrós d’adjectius de la tercera. A continuació tens alguns dels exemples més freqüents: brevis, -e (breu)

crudelis, -e (cruel)

facilis, -e (fàcil)

omnis, -e (tot)

humilis, -e (humil)

grandis, -e (gran)

similis, -e (semblant)

immortalis, -e (immortal)

utilis, -e (útil)

turpis, -e (lleig, vergonyós)

venerabilis, -e (venerable)

dulcis, -e (dolç)

insignis, -e (cèlebre)

talis, -e (tal)

gravis, -e (pesat)

levis, -e (lleuger)

173

Adjectius d’una terminació Aquest tipus d’adjectius presenten el mateix nominatiu singular per als tres gèneres. En canvi en el plural, el nominatiu neutre té una forma diferent. No els has de confondre amb els noms; guia’t pel significat. Prudens, -ntis Singular masc. i fem.

Plural neutre

masc. i fem.

neutre

nominatiu

prudens

prudens

prudentes

prudentia

vocatiu

prudens

prudens

prudentes

prudentia

acusatiu

prudentem

prudens

prudentes

prudentia

genitiu

prudentis

prudentis

prudentium

prudentium

datiu

prudenti

prudenti

prudentibus

prudentibus

ablatiu

prudenti

prudenti

prudentibus

prudentibus

7 t a t i Un També es declinen com l’exemple que t’acabem de donar els adjectius que acaben en -ax, -ix i -ox: audax, audacis; felix, felicis; ferox, ferocis. Finalment, existeix un petit grup d’adjectius d’una terminació que segueix el model dels temes en consonant, és a dir, amb el genitiu plural en -um, l’ablatiu singular en -e i el nominatiu, vocatiu i acusatiu singular neutre en -a. Te’n donem tres exemples: vetus, veteris; dives, divitis i pauper, pauperis.

AC T I V I TAT S 7.1. Digues quin és el nom en llatí de cada adjectiu i amb les lletres numerades obtindràs el nom amb què els romans anomenaven la Mediterrània.

7.3. Declina en nominatiu plural:

facile opus, -eris prudens magistra, -ae civile bellum, -i

grande imperium, -ii audax miles, -itis brevis labor, -oris

(semblant) 1

7.4. Declina en singular i en plural crudelis dux, -cis.

(fàcil) 2

7.5. Analitza i tradueix aquestes frases. Marca els adjec-

(cruel) 3

(breu) 4

(tot)

174

5

(fort) 6

tius de la tercera. a) Hostes acre bellum movent. b) Omnes pueri in ludo non veniebant. c) Hostium magna pars brevi tempore proelium committit. d) Sabinorum omnis multitudo cum coniugibus venit. e) Pauper magister cum humilitate vivebat. f ) Ingentem taurum ad aras mactabat.

(gran) 7

VOCABULA

(mortal) 8

(prudent) 9

(dolç) 10

(humil) 11

RI

hostis, -is: enemic bellum, -i: guerra moveo (2): promoure, fer puer, -i: nen ludus, -i: escola venio (4): anar pars, partis: part tempus, -oris: temps proelium, -ii: combat committo (3): emprendre

Sabini, -orum: Sabins multitudo, -inis: multitud coniunx, -igis: esposa humilitas, -atis: humilitat magister, -tri: mestre taurus, -i: brau ad (prep. + ac.): a ara, -ae: altar macto (1): immolar

7.6. Escull, d’entre els substantius que et proposem, 7.2. Posa l’adjectiu en concordança amb el nom:

a) … nomen, -inis (longus, -a, -um) b) … equus, -i (celer, -eris, -ere) c) … hostis, -is (crudelis, -e) d) … monstrum, -i (grandis, -e) e) … poeta, -ae (humilis, -e) f ) … inimicus, -i (acer, acris, acre) g) … homo, -inis (mortalis, -e) h) … fabula, -ae (brevis, -e)

aquell que nent: bellorum fabulas consilia maris militem urbis servos rerum

concorda amb l’adjectiu declinat correspoa) civilium a) faciles a) utiles a) grande a) fortes a) pulchrae a) prudens a) facili

b) civilem b) facilia b) utilia b) grandis b) forti b) pulchris b) prudentia b) facilium

c) civiles c) facilis c) utile c) grandes c) fortem c) pulchri c) prudentes c) facilem

L LENGUA LLATINA 1.2. El futur d’indicatiu A l’hora de conjugar el futur haurem de saber a quina conjugació pertany el verb perquè es conjuguen de diferent manera segons siguin de la 1a i la 2a conjugacions o bé de la 3a i la 4a conjugacions. El futur en verbs de la 1a i la 2a conjugacions Laboro (1)

Doceo (2)

laborabo laborabis laborabit laborabimus laborabitis laborabunt

docebo docebis docebit docebimus docebitis docebunt

El futur en verbs de la 3a i la 4a conjugacions Pono (3)

Audio (4)

ponam pones ponet ponemus ponetis ponent

audiam audies audiet audiemus audietis audient

No confonguis el present i el futur d’indicatiu dels verbs de la 3a i 4a conjugació perquè s’assemblen molt! Davant del dubte, cal que miris a quina conjugació pertanyen i així sabràs si es tracta d’un present o d’un futur. Per exemple: ducit és un present i ducet és un futur. El futur del verb sum ero eris erit erimus eritis erunt

175

7 t a t i Un AC T I V I TAT S 7.7. Conjuga el futur del verb oppugno (1) i de cado (3). 7.8. Passa aquestes formes verbals a futur:

solet (2) quaero (3) celebrant (1)

statuimus (3) valet (2) accedunt (3)

7.9.Relaciona aquestes formes verbals del verb peto (3)

que significa ‘demanar’ amb la seva traducció: petit • demanarà petebant • demano peto • demana petet • demanaven petent • demanen petunt • demanaran

7.11. Digues quina forma o formes verbals de cada sè-

rie no estan en futur: a) venit, veniet, veniemus, veniunt. b) laudabo, laudabamus, laudatis, laudabunt. c) mones, monebis, monent, monebo. d) duces, ducis, ducitis, ducemus. 7.12. Resol les equacions verbals següents: a) … / monebat = legis / … b) ducunt / … = … /amabunt c) portabit / … = … / delet d) erat / … = … / petit 7.13. Analitza i tradueix aquest text sobre Panoràmix, el druida que preparava unes pocions màgiques que donaven gran força al poble gal.

7.10. Llegeix aquesta faula sobre un gos i la seva presa

i fes les activitats corresponents.

176

Canis et praeda Canis quondam per flumen natabat et in ore praedam portabat. Tum suum simulacrum in aqua vidit et statim cogitat: «Alius canis cum alia praeda in flumine est. Suam praedam capiam et sic duas praedas habebo.» Os aperit et cibum dimittit.

Panoramix venerabilis druida erat. Ille in grandi olla mirabiles potiones miscebat. Panoramigis potio ingentes vires omnibus hominibus dabat. Asterix sapiens et fortis erat. Panoramigis magica potio ingentem vim Asterigi dabat et ille sine dubitatione omnia pericula subigebat.

El gos i la presa Una vegada un gos nedava per un riu i portava una presa a la boca. Aleshores veu la seva imatge a l’aigua i immediatament pensa: «Hi ha un altre gos al riu amb una altra presa. Agafaré la seva presa i així en tindré dues.» Obre la boca i perd el menjar.

a) Fes una llista amb tots els substantius de la tercera declinació. Dedueix en quin cas poden estar. b) En el text hi ha dues formes verbals en futur. Quines són? c) En el text hi ha dues formes verbals en imperfet. Quines són? d) Quins CC hi ha en el text? Quin cas regeix cadascuna de les preposicions?

VOCABULA

RI

Panoramix, -igis: Panoràmix druida, -ae: bruixot olla, -ae: olla, pot mirabilis, -e: prodigiós potio, -onis: poció, beuratge ingens, -ntis: gran vires: ac. pl. de vis, vis (força)

vim: ac. sing. de vis, vis (força) magicus, -a, -um: màgic Asterix, -igis: Astèrix sine (prep. + abl.): sense dubitatio, -onis: dubte periculum, -i: perill subigo (3): afrontar

L LENGUA LLATINA

AC T I V I TAT S F I N A L S 7.14.

Conjuga el present, l’imperfet i el futur del

verb sum. Omple la graella següent amb les formes verbals en 3a persona del singular:

7.15.

present

imperfet

futur

quaero (3) valeo (2) celebro (1) pervenio (4)

7.16.

Aparella cada forma verbal amb la seva tra-

ducció: estis, sunt, es, erunt, erat, eramus sou, érem, era, seran, són, ets Canvia de nombre aquests sintagmes que estan en nominatiu singular: b) humilis agricola, -ae a) mortalis homo, -inis c) dulcis ambrosia, -ae d) immortalis deus, -i

Aparella cada adjectiu amb el seu antònim: longus, -a, -um • insignis, -e gravis, -e • dissimilis, -e • brevis, -e similis, -e immortalis, -e • levis, -e • mortalis, -e facilis, -e • difficilis, -e pauper, -eris • dives, -itis tardus, -a, -um mediocris, -e • celer, -eris, -ere • novus, -a, -um vetus, -eris nullus, -a, -um • omnis, -e 7.21.

Corregeix les errades: b) potentis Iuppiter, Iovis a) omnis bellum, -i c) celere nuntius, -ii d) acer domina, -ae 7.22.

Analitza i tradueix aquest text sobre Polifem, el ciclop que menjava carn humana. 7.23.

7.17.

Ciclops Polyphemus in sordido antro habitabat. Ille ingens monstrum est, altum sicut Aetna. Suum caput alta sidera pulsat. Nullus homo tale monstrum in vita videt. Suum cor impium est et ille carnem humanam manducat.

Posa l’adjectiu en concordança amb el nom que acompanya: a) hostibus (acer, acris, acre) b) carmen (dulcis, -e) d) regionem (omnis, -e) c) tempestatem (atrox, -cis) f ) amicorum (humilis, -e) e) puellam (tristis, -e) 7.18.

Tradueix aquestes dues frases: a) Romani cum potentibus carthaginiensibus atrox bellum per multos annos gerebant. b) Hadrianus imperator atrocia bella non gerebat. 7.19.

VOCABULA

RI

potens, -ntis: poderós carthaginienses, -ium: cartaginesos atrox, -ocis: atroç, cruel

gero (3): portar a terme Hadrianus, -i: Adrià imperator, -oris: emperador

Tradueix al llatí els adjectius següents. Tots pertanyen a la tercera declinació. poderós cruel tot breu venerable gran ràpid difícil fàcil fort savi pobre

7.20.

VOCABULA

RI

ciclops, -opis: ciclop Polyphemus, -i: Polifem sordidus, -a, -um: brut antrum, -i: cova sicut (conj.): com Aetna, -ae: el volcà Etna caput, -itis (n): cap

sidus, -eris (n.): estel pulso (1): empènyer nullus, -a, -um: cap cor, cordis (n.): cor impius, -a, -um: impietós manduco (1): menjar

177

7 t a t i Un 2. Botigues i mercats SABIES QUE...?

2.1. El comerç

178

Una de les activitats que més romans va ocupar foren tots aquells oficis relacionats, d’una manera o altra, amb el comerç. Tots els territoris de l’Imperi foren objecte comercial, i així s’establiren moltes rutes que facilitaven el transport de tot tipus de mercaderies. En el món romà existiren diverses tendències comercials: – Els productes que anaven cap a Roma, la gran consumidora de productes bàsics, i també de molts productes de luxe. – Els productes que s’intercanviaven entre les províncies. – El comerç que es portava a terme als territoris que no formaven part del món romà. Aquests productes, que anaven en totes direccions per l’Imperi romà, es transportaven generalment per via marítima, ja que les vies terrestres s’utilitzaven més per a finalitats militars i administratives. Distribuïts al llarg de la costa mediterrània hi havia un gran nombre de ports per acollir els nombrosos vaixells de càrrega que ancoraven amb els productes més variats i exòtics. Fins a Roma arribaven totes les rutes marítimes del Mediterrani, ja que era necessari importar molts productes de l’exterior per abastir-ne la gran quantitat d’habitants. Al port d’Òstia i de Puteoli arribaven tot tipus de productes que provenien d’altres ports importants de la Mediterrània, com Alexandria, Cartago, Narbona, Arle o Tarragona. La vida als ports

Mercuri era el déu del comerç, així com també dels viatges i dels robatoris. Portava unes ales al casc i a les sandàlies per anar amb rapidesa d’un lloc a l’altre. Per aquest motiu fou venerat pels comerciants.

Estatueta tutelar de Mercuri. Museu d’Arquelogia de Catalunya, Barcelona.

Era impressionant la gran quantitat de persones que treballaven als ports per descarregar, emmagatzemar i distribuir els productes, en el manteniment dels vaixells, etc. Un cop els vaixells arribaven a un port, el d’Òstia per exemple, calia descarregar tots els productes i guardar-los en uns magatzems anomenats horrea. Aleshores arribaven els comerciants, grans i petits, que compraven la mercaderia per vendre-la a la ciutat. Aquests productes calia transportar-los per via terrestre i, millor encara, per via fluvial, com era el cas de Roma, ja que aquest sistema permetia transportar grans mercaderies. Quins productes arribaven a Roma i d’on provenien? Península Ibèrica

plom, plata, coure i oli d’oliva

Vall del Nil

papir

Orient

teixits

Gàl·lia

fusta, llana, carn de cacera

Bàltic

àmbar

Índia

espècies, corall i pedres precioses

SABIES QUE...? Durada aproximada d’alguns trajectes per mar: Tarragona → Òstia: 4 dies Alexandria → Òstia: 18 dies

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

SABIES QUE...? Mont Testaccio. Del volum d’activitat al port d’Òstia hi ha un curiós testimoni, el mont Testaccio, una muntanya artificial composta per les restes de més de 40 milions d’àmfores utilitzades pel transport de l’oli d’oliva procedent d’Hispània i Àfrica.

S’ha trobat a Òstia un enorme magatzem d’unes 10 hectàrees de terreny que ens permet intuir el gran volum de mercaderies. Una altra evidència és el fòrum de la mateixa ciutat portuària, una vertadera llotja, on estaven ubicades les corporacions de mercaders, així com les associacions dels que treballaven al port i controlaven les mercaderies: els mesuradors del blat, els que descarregaven els productes, els transportistes, etc. Segurament serà fàcil d’imaginar el bullici d’un port important com el d’Òstia, si ens acostem i passegem per algun dels ports actuals repartits per tota la Mediterrània.

Les àmfores servien per transportar líquids, sobretot aigua, vi i oli. Museu Nacional Arquelògic, Tarragona.

179

Port d’Òstia.

Les corporacions de mercaders (Els gremis) Tanta activitat comercial requeria una gran organització, i per tenir més força com a grup dins aquest gran moviment econòmic, es van formar corporacions o associacions professionals en les quals col·laboraven tant els grans patrons com els plebeus assalariats. Existien corporacions de grans mercaders, com els majoristes de blat, vi i oli, empresaris que construïen, equipaven i mantenien en bon estat els vaixells, els enginyers navals, etc.

7 t a t i Un La majoria de corporacions estaven formades per petits mercaders, detallistes, i sobretot persones que tenien també un vertader ofici a més de venedors. Vegem per sectors algunes corporacions: Sector alimentari Mercaders de fruita (fructuarii) Venedors de vi (vinarii) Pescadors, que pescaven i venien el peix (piscatores) Confiter (pastillarii) Comerç de luxe Perfumistes (pigmentarii) Floricultors (rosarii) Talladors de marfil (eborarii) Joiers especialitzats en anells (anularii) Sector de la confecció Artesans del lli (lintarii) Sabaters (sutores) Brodadors (plumarii) Tintorers (tinctores)

Relleu en què es reflecteix una escena en una botiga d'estris de cuina: ganivets i altres objectes tallants. Museo della Civiltà Romana, Roma.

180

Relleu en què es veu una escena de compravenda, probablement a la botiga d’un joier. Museu Cívic, Metz (França).

Relleu en què es veu una botiga d’artesans del coixí.

A Roma el més freqüent eren els oficis en què el venedor era al mateix temps el fabricant o artesà, o els que oferien els seus serveis manuals. Entre els primers trobem els artesans de la pell, que a més de treballarla, també la venien en botigues o mercats; els fusters i ebenistes, els artesans del ferro i el bronze, etc. Entre els que oferien els seus serveis hi havien els paletes (construcció), els que portaven mules i carretes (transport terrestre), els sirgadors i barquers (transport fluvial), els vigilants, porters i descarregadors (vigilància i manteniment de magatzems), etc. Entre els uns i els altres, no són d’estranyar les queixes que diversos escriptors ens han fet arribar, sobre el soroll quotidià d’eines i de tragí a la ciutat de Roma.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

SABIES QUE...? A Roma tant els venedors com els compradors solien ser sempre homes. Existeixen molts pocs documents que ens mencionin dones venedores, en alguns es parla d’una venedora peixatera, d’una modista i de dues venedores de llana. Les dones com a compradores, només visitaven la modista i altres comerços exclusivament dedicats al sector femení.

Els mercats On es venien tots aquests productes tan variats? Com arribaven al consumidor? Les vendes tant es produïen en mercats improvisats, com en botigues fixes. Pel que fa a les botigues, es trobaven als baixos de les cases romanes i podien ser regentades pel mateix propietari de la casa, o bé eren llogades. Cada botiga constava d’una única sala que donava al carrer, i en aquesta hi havia un taulell d’obra. Solien estar senyalitzades amb rètols il·lustrats amb gravats. Algunes botigues, que els romans anomenaven tabernae, tenien una rebotiga al fons, i al sostre, un altell que servia de dormitori als botiguers. Val a dir que a Roma, a diferència de les ciutats medievals i posteriors, no hi havia carrers ni barris gremials. Les botigues estaven repartides per tota la ciutat, sense concentracions en un barri concret, ni la unió d’un mateix tipus de botigues en un mateix carrer. Existien mercats improvisats a l’espai lliure del fòrum o als carrers propers. Eren parades que, cada matí, el venedor instal·lava en un lloc de molta concurrència i al migdia acabava la seva activitat fins l’endemà. A partir d’aquests mercats a l’aire lliure, els romans van construir mercats coberts, on s’alineaven les parades a banda i banda d’un carrer central. És el més semblant als mercats actuals que existeixen en moltes ciutats, i també un precedent dels centres comercials.

Mercat de Trajà L’emperador Trajà va encarregar aquest moderníssim complex de 150 comerços i oficines a començament del segle II dC. S’hi venia de tot, des de sedes i espècies importades de l’Extrem Orient, fins a peix fresc, fruites i verdures. Tenia forma de semicercle i ocupava dos pisos. Per la quantitat d’àmfores que s’hi han trobat, sembla que a les botigues del pis superior venien vi i oli. Les botigues més luxoses estaven decorades amb mosaics que representaven els articles en venda.

La taverna d’Asselina A Pompeia, en el carrer de l’Abundància, un dels carrers més concorreguts per botigues, hi havia aquest comerç. Es tractava d’una botiga on es venien begudes calentes i fredes i, també, menjars calents. És curiós veure el taulell amb els forats per on treien les begudes, les àmfores on es guardava el vi, altres líquids, un embut per escandir, i estris de cuina, com una olla. A partir dels grafits que s’han trobat a les parets, sembla que en aquesta botiga, a part de servir begudes i menjar, també s’oferia companyia femenina.

181

7 t a t i Un AC T I V I TAT S 7.24. Quin tipus de tendències comercials existien en

7.27. Relaciona cadascun d’aquests mots en llatí amb

l’època romana?

la seva definició: Puteoli, horrea, tabernae, Testaccio, piscatores i argentarii. a) Botigues en general. b) Magatzems per guardar mercaderies. c) Muntanya artificial feta d’àmfores. d) Segon port comercial d’Itàlia. e) Pescadors. f ) Persones que actuaven com a banquers.

7.25. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

a) Els productes comercials es transportaven a través de la gran xarxa de vies romanes. b) A Roma arribaven moltes mercaderies per abastir les necessitats d’una gran població. c) Un dels ports més importants de la Mediterrània era el d’Òstia. d) Les corporacions de mercaders situaven les seves botigues en un mateix carrer de Roma. e) El venedor de mercat instal·lava la seva parada al matí fins al capvespre, quan marxava la llum del dia. 7.26. Els romans importaven tot tipus de productes, sobretot exòtics i de luxe. Digues d’on provenien aquests productes en funció de les zones que et proposem: Índia, Mauritània, Espanya, Xina, Sicília i Àsia.

182

a) pebre c) seda e) lleons i tigres per als espectacles

b) conills d) vins exquisits f ) vori

7.28. Quin és el déu del comerç? Per què? 7.29. Relaciona el nom llatí de comerciants amb la seva

traducció: fontani specularii molinarii peponarii pastilarii margaritarii

• moliners • joiers de perles • rentadors • confiters • venedors de síndries • fabricants de miralls

7.30. Quins són, en l’actualitat, els ports més impor-

tants de la Mediterrània?

2.2. Quant val? A les seves primeres èpoques, els romans utilitzaven en els tractes comercials, el bescanvi o la permuta d’espècies i agafaven com a terme comparatiu el cap de bestiar. El pas següent i el més transcendental en el món de l’economia, va ser la utilització de lingots de bronze sense segellar, i amb un pes no determinat i variable; així doncs, el valor de cada lingot era el del seu metall. Aquests lingots rebien el nom d’aes rude o infectum. Com que el seu pes no podia quantificar-se a primera vista, l’Estat va decidir que tots els lingots tinguessin un mateix pes, una mateixa forma i una marca, que normalment era la representació d’un animal, un bou, un xai o un porc. Va rebre el nom d’aes signatum. Així com ara la unitat monetària del nostre país és l’euro, en època romana va ser l’as: existien lingots que equivalien a 2 asos, o a 3 asos, etc. Al segle IV aC van aparèixer les primeres peces rodones de bronze d’un pes determinat. Tenien un diàmetre de 8 centímetres i, al revers, s’hi representava la proa d’una nau i, a l’anvers, el cap de Janus Bifront. Quan al segle III aC els romans se situaren com a grans comerciants del la Mediterrània, imitaren la fabricació de monedes gregues, i van

Aes signatum.

Moneda amb l’efígie de Janus Bifront.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT

SABIES QUE...?

Un sexterci, un denari i un aureus nummus.

encunyar monedes de plata: el sexterci (2 asos) i el denari (10 asos), amb la imatge de Roma, i a l’altra cara, la de Càstor i Pòl·lux. D’entrada als romans no els convencia encunyar monedes d’or, ja que consideraven l’or com un metall corrupte i volien prevenir l’acumulació d’aquest metall en unes poques mans. Però en època de Juli Cèsar, es van començar a encunyar monedes d’aquest metall que van rebre el nom d’aureus, i que equivalien a 25 denaris. És lògic preguntar-se quin era el valor d’aquestes monedes, és a dir, què s’hi podia comprar. Però és molt difícil saber-ho, ja que aquest valor variava segons les èpoques. Així, per exemple, el valor de l’or ha variat al llarg del temps, i fins i tot ara, canvia en funció del lloc. Així doncs, també és molt difícil quantificar el que cobraven els treballadors plebeus. El que sí se sap és que no hi havia un salari estipulat en funció del treball realitzat, per tant era un tracte i una negociació personal entre patró i treballador. Amb les transaccions econòmiques i l’aparició de les monedes, van sorgir, també, els prestamistes, que actuaven com a bancs. Aquests, anomenats argentarii, es dedicaven al canvi de monedes, als préstecs amb interessos, als dipòsits i a les inversions, etc., sempre amb documents comptables, registres de comptes i llibres de venciments per controlar millor totes les operacions.

En els temps antics, la sal era un producte molt important. La sal fou el motiu de construcció d’un camí des de les salines d’Òstia fins a la ciutat de Roma. Aquest camí fou anomenat Via Salaria. Els soldats romans que feien aquesta ruta rebien part de la seva paga en sal. Aquesta part era anomenada salarium argentum. D’aquí el mot actual salari.

Efígies i inscripcions Les efígies de les monedes van anar variant al llarg del temps. Després de la imatge d’un animal es passà a efígies de divinitats, acompanyades posteriorment d’inscripcions de magistrats. Les imatges de déus també canviaren per les d’homes il·lustres i, a partir d’August, les monedes portaren l’efígie de l’emperador.

AC T I V I TAT S 7.31. En llatí, pecus significa ‘cap de bestiar’, i el mot pe-

7.33. Fixa’t en aquestes monedes i digues a quin perso-

cunia ha passat a significar ‘diner’. Quina relació semàntica hi ha? Busca en català mots provinents d’aquests.

natge correspon cada efígie.

7.32. Les monedes han anat variant en època romana.

Digues el nom de la moneda a partir de la definició: a) Lingot de bronze encunyat amb la representació d’un animal. b) Moneda de plata amb la imatge de Roma i Càstor i Pòl·lux. c) Monedes d’or. d) Lingot de bronze sense encunyar. e) Unitat monetària. f ) Moneda de plata que equival a 2 asos.

7.34. Fem un problema. August donava als membres de

la seva família 250 denaris a cada un perquè juguessin a jocs de taula i apostessin. Quants sextercis són? I asos? Quantes monedes d’or representen?

183

7 t a t i Un 3. La salut de les persones i dels animals

SABIES QUE...?

3.1. Salut, metges i hospitals

184

Per als romans la salut era molt important. Fixem-nos només en la forma que tenien de dir adéu, que era vale, que significava literalment ‘que estiguis bé de salut’. També començaven les cartes amb la fórmula habitual Si vales, bene est, ego valeo (‘Si la teva salut és bona, n’estic content, la meva ho és’). El terme salut prové del nom d’una divinitat primitiva anomenada Salus, protectora de la salut pública. Els romans primitius van divinitzar també els símptomes de les malalties com la febre, que va prendre el nom de Febris, deessa molt temuda a Roma. L’any 293 aC, a Roma hi hagué una gran epidèmia i els romans van enviar una delegació a Epidaure (Grècia) a buscar Esculapi, el déu de la medicina. Aquest déu, transformat en serp, va ser traslladat a Roma i la divinitat romana relacionada amb la salut va passar a segon terme. Si bé els recursos destinats a la salut pública eren escassos, la sanitat militar estava força més potenciada. Era important tenir les tropes sanes per controlar un imperi tan gran. Va ser dels campaments romans d’on va sortir la paraula metge ja que l’oficial metge de les unitats era el medicus, ‘el guaridor’. Al començament els metges de l’exèrcit creien en rituals i curacions divines, però ben aviat van assistir a l’escola de medicina militar per tenir una base de coneixements teòrics. Van avançar molt, sobretot en el camp de la cirurgia, perquè les ferides en els soldats eren freqüents. Vulnera era el mot que designava les ferides. Avui en dia utilitzem derivats d’aquest ètim llatí (vulnerable, invulnerable, vulnerar) en un sentit no tant de ferida física sinó emocional o psicològica. Els hospitals també van aparèixer relacionats amb els campaments i eren llocs on s’atenien els ferits de guerra. El mot hospital deriva de hospes que significa ‘hoste’ i eren llocs on es donava hospitalitat i allotjament als malalts, però també als pobres, vianants i pelegrins. D’aquí va evolucionar a hospitalia i va passar a designar els espais concrets destinats als malalts.

La vara d’Esculapi, amb una serp enroscada, és el símbol de la medicina. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’utilitza des de la seva fundació l’any 1947.

Bacteris i virus Una infecció és la introducció en l’organisme d’elements patògens capaços de desenvolupar-se en el seu interior i de produir substàncies tòxiques. Infecció prové de l’ètim llatí inficere que volia dir ‘tenyir’ o ‘tacar’. Per extensió, una infecció és una contaminació amb gèrmens patògens. En una infecció hi ha un període d’incubació (del llatí in cubare: ‘reposar a dins’), des del moment d’entrada de l’element patogen fins als primers símptomes; un període d’estat (del llatí status: ‘posició’), de

L’Esculapi d’Empúries, la millor escultura grega trobada al nostre país, ha recuperat la seva imatge original després d’un exhaustiu projecte de restauració.

PARLEM EN LLATÍ desenvolupament de la infecció, i un període de convalescència (del llatí convalescere: ‘recuperar forces’), moment en què l’organisme restableix de mica en mica les funcions alterades. Les infeccions poden ser bacterianes quan les provoca un bacteri (del grec bakterion: ‘bastonet’, per la forma que té). Per combatre-les s’administren els antibiòtics, que són substàncies químiques capaces d’aturar el creixement d’aquests microorganismes. Com a curiositat et direm que el primer antibiòtic fou la penicil·lina, descoberta per Alexander Fleming i que s’anomena així perquè deriva del nom llatí del fong Penicillium que inhibeix el creixement dels bacteris. També hi ha infeccions produïdes per virus, conegudes com virasis o infeccions víriques. Aquest mot prové del llatí virus que vol dir, literalment, ‘verí’. Hi ha un munt de virus causants d’un gran nombre de malalties i aquí poca feina fan els antibiòtics. L’únic mitjà efectiu per prevenir les infeccions virals és la utilització de vacunes. Les vacunes van ser descobertes durant l’apogeu de l’epidèmia de la verola a Europa (1796) quan es va veure que les lleteres s’infectaven amb la verola bovina pel contacte que tenien amb les mamelles de les vaques. D’aquí el nom, que prové del mot llatí vacca (vaca). Una de les malalties infeccioses i contagioses que es pateix a l’hivern és la grip, que causa febre, esgarrifances, esternuts, maldecap i afecció a les vies respiratòries. No té tractament específic.

Quan observem un bacteri pel microscopi podem veure’n la forma de bastonet que té.

185 10 etimologies curioses Cesària. Aquest mot té dues etimologies: prové del verb llatí caedo (tallar) o prové del nom de Juli Cèsar, ja que aquest general romà no va venir al món per part natural. Malaltia venèria. Malaltia que es contagia per transmissió sexual. De Venus, la deessa de l’amor. Fístula. Úlcera estreta o canal que no cicatritza semblant a la canya amb què estava feta la flauta del déu Pan, que s’anomenava fistula. Preparat galènic. Preparat sota el control i la responsabilitat del farmacèutic. El nom ve de Galè, el metge que més va destacar durant l’Imperi romà. Noli me tangere. Tipus d’úlcera cutània que s’irrita molt més si s’aplica qualsevol medicament tòpic. L’expressió en llatí vol dir ‘no em toquis’ i són les paraules que va dir Jesús a Maria Magdalena, després de ressuscitar, perquè no volia cap contacte amb ella. Vademècum. Literalment vol dir ‘camina amb mi’. Es refereix a un llibre que cal tenir sempre a prop perquè conté les nocions elementals d’una ciència. Placebo. En farmàcia, medicament innocu que alleuja el pacient per suggestió. Del futur llatí placebo (‘t’agradaré’). Delírium trèmens. Malaltia que es manifesta per terribles al·lucinacions i tremolors de tots els membres, a causa de l’abús de begudes alcohòliques. Fecundació in vitro. Fecundació realitzada fora del si matern, literalment ‘en el vidre’, és a dir, en una proveta. Panacea. Remei que guareix tots els mals. Del llatí panacea, nom donat en especial a una planta a la qual s’atribuia la qualitat de curar-ho pràcticament tot.

Galè.

7 t a t i Un El cos humà i els termes mèdics Tot i que moltes de les paraules relacionades amb la medicina i la salut provenen del grec, en aquesta unitat treballarem només les que provenen del llatí. llatí oculus, -i dens, dentis nassus, -i musculus, -i nervus, -i sanguis, -is cutis, -is pulmo, -inis os, oris pes, pedis

patrimonial ull dent nas múscul nervi sang cutis pulmó boca peu

cultisme oculista dentista nasal musculatura nerviós sanguini subcutani pulmonar oral pedicura

llatí saliva, -ae collum, -i pectus, -oris stomachus, -i venter, -tris auris, -is renes, -ium facies, -ei digitus, -i cerebrum, -i

patrimonial saliva coll pit estómac ventre orella ronyó rostre dit cervell

cultisme salival torticoli expectoració estomacal ventral aurícula renal facial digital cerebral

3.2. Veterinaris i animals

186

El desenvolupament de la veterinària a Roma també cal associar-lo a l’exèrcit. Als campaments hi havia veterinaris per als animals, ja que la cavalleria complia una funció importantíssim. El terme veterinari, entès com a especialista de les malalties dels animals, prové, segons la teoria més estesa, del llatí veterina, ‘bèsties de càrrega o de tir’, derivat de l’adjectiu vetus, -eris que significa ‘vell’. Eren els animals vells els que es destinaven a aquestes tasques. En el llenguatge de la veterinària hi ha molts mots de procedència llatina, sobretot n’hi ha que han derivat directament del nom llatí que tenien els animals. El mateix mot animal, que significa ‘ésser animat’, deriva del mot llatí anima, ‘principi vital dels éssers vius’. A continuació tens una sèrie de noms en llatí d’animals domèstics que, tal com indica la paraula, són aquells animals criats a casa (casa en llatí era domus). cattus, -i canis, -is porcus, -i cuniculus, -i pullus, -i capra, -ae avis, -is equus, -i bos, bovis vacca, -ae

gat gos porc conill pollastre cabra au cavall bou vaca

gatera, gatejar caní, canina, canicultura porcí, porcina, porquer conillera, conillar pollam, pollada, polla cabró, caprí, caprina avícola, aviram equí, equina, èquid bover, boví, bovina vacuna, vaqueria, vaquer

Detall de la Columna Trajana, a Roma, en què es veu una mula carregada amb un botí.

PARLEM EN LLATÍ

AC T I V I TAT S 7.35. El mot hospital deriva d’hospes que significa ‘hoste o

7.41. Somnus, -i, vol dir ‘somni’. En medicina aquest

persona allotjada gratuïtament a casa d’un altre’. D’aquest mot llatí n’ha derivat també el mot hospici. Digues què significa i quina relació té amb el seu ètim llatí.

ètim llatí ha generat uns quants derivats. Contesta les preguntes: a) Com es diu el trastorn del son? b) Com es diuen els medicaments que provoquen la son? c) En quin estat es troba la persona que té molta son? d) Com es diuen les persones que quan dormen es mouen, parlen, caminen...?

7.36. Escriu el nom del medicament que correspon a les definicions següents. Tots ells comencen amb el prefix d’origen llatí anti-. a) Que anul·la la proliferació de microorganismes patògens. b) Que fa remetre la tos. c) Que desinflama. d) Que fa baixar la febre. e) Que evita un embaràs no desitjat. f ) Que estimula la gana. 7.37. La paraula cos prové de corpus, corporis. D’aquest

mot n’han derivat altres paraules amb altres accepcions. Esbrina quin cultisme és l’adequat per a cada definició: a) Grup organitzat de persones. b) Que té el cos gran. c) Admetre a un lloc. d) Que no té cos. e) Sistema socioeconòmic basat en la constitució d’associacions professionals. f ) Festivitat de l’Església catòlica en què se celebra l’eucaristia. 7.38. La paraula cap prové del llatí caput, -itis. No aga-

fis mal de cap i classifica els mots derivats d’aquest ètim llatí segons siguin mots patrimonials o cultismes: capgirar capital capità caparra caparrut escapçar capítol renda per càpita capicua capitost capturar decapitar

7.42. Si t’has fixat, hi ha paraules que acaben en -itis,

que és un sufix grec que vol dir ‘inflamació’. Digues què et passa si pateixes: conjuntivitis faringitis hepatitis otitis artritis rinitis 7.43. Segons el que ens passi anirem a un especialista o a un altre. Molts d’ells tenen el nom acabat en -òleg, que és un sufix provinent del grec que vol dir ‘especialista’. Digues què et passa si vas al... dermatòleg cardiòleg oftalmòleg odontòleg ginecòleg oncòleg 7.44. Antigament els romans no coneixien el gat do-

mèstic però sí el gat salvatge, que anomenaven feles, -is. Quin adjectiu català ha derivat d’aquest mot llatí? A quins animals s’aplica aquest adjectiu? 7.45. Relaciona cada mot llatí amb la imatge corresponent: elephantus, canis, papilio, sciurus a

b

7.39. Digues de quin mot llatí provenen els termes se-

güents. Busca el significat dels que no coneguis. ocular dentari pectoral renina muscular cutícula avicultura canera porcell 7.40. Els mots operar, operació i postoperatori provenen

d’opera, -ae, ‘feina’. El mot operació, a banda de ser una intervenció quirúrgica té altres significats. Posa’n exemples.

c d

187

7 t a t i Un 4. El món dels morts Un dels més grans enigmes de la humanitat de tots els temps ha estat saber què hi ha després de la mort. Tant grecs com romans van imaginar-se tot un món complex, amb rius, personatges i turments. Els inferns dels clàssics han omplert moltes pàgines de la literatura occidental i han inspirat grans artistes de totes les èpoques.

4.1. Caront

188

Per arribar al món d’ultratomba les ànimes entraven en una cova que les portava fins a les profunditats de la terra. El camí seguia fins que trobaven una gran quantitat de rius que s’encreuaven. Per accedir al món dels morts calia travessar la llacuna Estígia amb una barcassa, l’encarregat de la qual era un personatge anomenat Caront. Caront es representava com un home vell, molt lleig i d’aspecte descuidat, que portava una túnica esparracada i barba blanca. Es trobava sobre una barca que menava amb un pal i la seva missió era transportar les ànimes a l’altra banda del llac, fins a les portes dels inferns, previ pagament d’una moneda. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna.

La barca de Caront, de José Benlliure, està plena d’ànimes, i el barquer empeny el seu rem mentre altres ànimes intenten pujar a la barca. La foscor i el sofriment es reflecteixen en la pintura.

Altres obres relacionades: El judici final. La barca de Caront, Miquel Àngel Capella Sixtina, Ciutat del Vaticà.

La barca de Caront, José Benlliure. Museo de Prado, Madrid.

WWW

DE PART DELS DÉUS

4.2. La llacuna Estígia Un cop arribats a les portes dels inferns hi havia el gos Cèrber, un animal de tres caps que vigilava que cap ànima en pogués fugir. Per poder entrar, les ànimes donaven al gos un pastís amb somnífers i així l’animal s’ensopia i les ànimes podien entrar al reialme dels morts per ser jutjades pel seu comportament en vida. Després de ser jutjades per un tribunal que valorava els actes que havien portat a terme durant la seva vida terrenal, passaven als Camps Elisis o al Tàrtar. El Tàrtar era un indret envoltat per un riu de foc i una triple muralla, governat per Radamant. Hi anaven a parar els malvats i hi patien tot tipus de turments. A l’altra banda hi havia els Camps Elisis, que representaven el paradís, on les ànimes dels benaurats gaudien per sempre de tots els plaers. Allà hi havia un riu, el Leteu, les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt per encarnar-se en uns altres cossos.

El quadre de J. Patinir representa el barquer travessant la llacuna Estígia. A la dreta del quadre hi ha el Tàrtar, representat com un lloc ombrívol i amb el foc com a element simbòlic. A l’esquerra es veuen els Camps Elisis, és a dir, el paradís.

El pas de la llacuna Estígia, J. Patinir. Museo del Prado, Madrid.

7 t a t i Un

Altres obres relacionades: Sísif a l’Avern, Franz von Stuck.

4.3. Sísif Eren molts i variats els turments que patien els hostes del Tàrtar, i servien per donar exemple als humans. Un dels més coneguts és el treball de Sísif. Sísif era considerat el més astut dels mortals i també el que menys escrúpols tenia. Com a rei de Corint era famós pels seus robatoris i les seves malifetes en general. Tots aquests actes, més el fet d’haver-se enemistat amb Zeus, el van portar a ser castigat durament: havia d’empènyer una roca per un pendent fins a arribar al cim, i tan bon punt hi havia arribat, la roca tornava a caure, i Sísif havia de tornar a començar de nou. I així, eternament.

El Sísif del quadre de Ticià, envoltat d’ombres i obscuritat, empeny amb força la roca sabent que el seu esforç és inútil.

Sísif, Ticià. Museo del Prado, Madrid.

4.4. Ixíon 190

Ixíon era un home brutal i malvat que va assassinar el seu sogre i que fou castigat amb la follia. Tot i això, Zeus se’n va apiadar i el va purificar del seu crim. Però, Ixíon, oblidant l’ajut de Zeus, va intentar seduir Juno, l’esposa del senyor dels déus, per poder ficar-se al seu llit. Davant aquest nou sacrilegi, Zeus el va castigar i el va lligar a una roda encesa que girava sense parar. Altres obres relacionades: Ixíon, Cornelis Cornelisz van Haarlem. The Metropolitan Museum of Art, Nova York. Ixíon, P. P. Rubens. Musée du Louvre, París. Ixíon llançat a l’Hades, Jules E. Delauney. Musée des Beaux-Arts, Nantes.

Ixíon, José Ribera. Museo del Prado, Madrid. En el quadre de Ribera, també obscur i ple d’ombres, Ixíon està lligat amb cadenes, i un altre personatge, un sàtir, fa que es compleixi el càstig.

D E PART DELS DÉUS 4.5. Tici Tici, com Ixíon, va patir el càstig dels déus, perquè pretenia ficar-se amb les seves vides o, fins i tot, comparar-se amb ells. Tici, fill de Zeus, va intentar violar Latona, mare dels déus Apol·lo i Diana. Aquests, per impedir-ho, el van matar amb les seves fletxes, i fou castigat a estar permanentment exposat a les aus de rapinya. Uns voltors devoraven dia rere dia el seu fetge, el qual es renovava contínuament.

Altres obres relacionades: Tici, José Ribera. Museo del Prado, Madrid.

191

En el quadre de Ticià, Tici apareix encadenat de mans i peus, mentre intenta apartar un voltor que li rosega les entranyes. Al fons apareix el foc del Tàrtar i en primer terme unes serps que també pretenen devorar-lo.

Tici, Ticià. Museo del Prado, Madrid.

7 t a t i Un 4.6. Orfeu i Eurídice Orfeu era fill d’Apol·lo i de la musa Cal·líope, dels quals va heretar el do de la música i de la poesia. Orfeu es va enamorar d’Eurídice, amb la qual compartia la seva vida. L’estimava tant que va anar a buscar-la als inferns després que una picada de serp li causés la mort. El seu gran amor envers la noia i la bella melodia que sortia de la seva lira, van entendrir el cor dels personatges infernals, els quals van acceptar el retorn d’Eurídice amb una condició: Orfeu no podia girarse a mirar-la fins que estiguessin fora del món dels morts. Però Orfeu no es va poder resistir, i va perdre la seva esposa quan es girà per assegurar-se que ella el seguia.

Altres obres relacionades: Orfeu guiant Eurídice des dels inferns, Jean Baptiste-Camille Carot. Museum of Fine Arts, Houston. Orfeu i Eurídice, Nicolas Poussin. Musée du Louvre, París. Orfeu i Eurídice, Gaspard Dughet. Galleria Nazionale d’Arte Antica, Roma. Orfeu i Eurídice, Ticià. Academia de Carrara, Bèrgam. Orfeu i Eurídice, Federico Cervelli. Fundació Stampalia, Venècia.

192

Tot i que els protagonistes principals del quadre de Rubens són Orfeu i Eurídice, ens fixarem en la resta de personatges. A la dreta de la imatge, en la part més ombrívola, apareixen regnant junts als inferns, Plutó i Prosèrpina. El rostre de la deessa reflecteix el sentiment de pena envers els inseparables amants, mentre el seu espòs l’observa amb uns ulls de sorpresa i amb un rostre seriós. Mentrestant el gos Cèrber, l’animal de tres caps, reposa mansament als peus de Prosèrpina. Ens trobem al palau de Plutó, davant el seu tro, mentre al fons es reflecteixen els rajos del foc del Tàrtar.

Orfeu i Eurídice, P. P. Rubens. Museo del Prado, Madrid.

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Declina en acusatiu singular i en genitiu plural

6. Escriu la 3a persona del singular del present, imper-

aquests sintagmes (adjectiu + substantiu): omne bellum, -i / prudens frater, -tris / audax homo, -inis / acre ius, iuris / pulchra civitas, -atis / fortis miles, -itis

fet i futur d’aquests verbs:

2. Concorda l’adjectiu amb cada nom:

7. Explica com era la vida als ports des que entrava un

a) … marium (omnis, -e) b) … mortem (levis, -e) c) … puero (sapiens, -ntis) d) … leonibus (ferox, -ocis) e) … tempora (volucer, -cris, -cre)

vaixell carregat de mercaderies, fins que es venien.

tins relacionats amb el cos humà i la medicina: os, oris / pectus, -oris / auris, -is / facies, -ei / oculus, -i

3. Analitza i tradueix aquestes frases:

9. Relaciona aquests mots i expressions amb la seva eti-

a) Omnis populus cum inimicis pacem desiderabat. b) Populus uxores non habebat, ad spectaculum vicinas nationes invitat et virgines rapit. c) Ferox leo omnem civitatem terrebat. d) Graeci ingentes Troiae turres oppugnabant.

mologia: 1) panacea 2) vademècum 3) delírium trèmens 4) cesària 5) placebo

VOCABULA

RI

populus, -i: poble pax, pacis: pau desidero (1): desitjar uxor, -oris: esposa spectaculum, -i (n): espectacle vicinus, -a, -um: veí natio, -onis: regió, poble

invito (1): convidar virgo, -inis: noia rapio (3): raptar leo, -onis: lleó terreo (2): aterrir turris, -is: torre oppugno (1): assetjar

fugo (1) / scribo (3) / valeo (2) / munio (4) / sum

8. Digues un mot català provinent d’aquests mots lla-

a) Mot que prové del nom de Cèsar, que va néixer per part no natural. b) Nom d’una planta que es creu que ho podia curar tot. c) Prové d’un verb que vol dir ‘t’agradaré’. d) Literalment ‘camina amb mi’. e) Malaltia que dóna tremolors i al·lucinacions terribles.

4. Digues el concepte definit en cada cas:

a) Nom del port més proper a Roma i un dels més importants de la península Itàlica. b) Muntanya artificial feta d’àmfores utilitzades per transportar oli. c) Centre comercial de Roma que tenia 150 comerços i oficines. d) Magatzems del port on es guardaven les mercaderies fins que eren venudes. e) Déu protector del comerç, els viatges i els robatoris. 5. Relaciona cada moneda amb la seva definició:

aes rude denari sexterci aes signatum aureus

• Lingot de bronze amb la representació d’un animal. • Moneda d’or de l’època de Juli Cèsar. • Lingot de bronze sense segellar. • Moneda de plata amb la imatge de Roma i de Càstor i Pòl·lux. • Moneda que equival a dos asos i mig.

10. Observa aquest quadre de José Ribera i explica què representa i què et suggereix.

193

8 t a t i n U

194

En l’apartat de llengua d’aquesta unitat treballarem la quarta i la cinquena declinacions. Explicarem, també, l’aposició, que s’utilitza quan volem matisar o donar més informació, d’un substantiu. L’apartat de cultura està destinat a saber de quina manera s’ha transmès la cultura clàssica als nostres dies. Parlarem de la biblioteca d’Alexandria, de la feina que feren els copistes a l’Edat Mitjana i de les traduccions d’obres clàssiques. Les abreviatures provinents del llatí i les expressions catalanes amb contingut clàssic són objecte d’estudi en l’apartat de lèxic. En l’apartat de mitologia tractarem sobre els orígens del món i de la humanitat, un dels misteris que més ha preocupat els éssers humans de tots els temps. Veurem el mite de Prometeu i Pandora i la seva representació en les arts plàstiques.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Identificar els morfemes nominals de la quarta i la cinquena declinacions, tenint en compte la diferenciació de gèneres.

2. Incloure mots o sintagmes en un context donat i adequar-los a la coherència morfosintàctica de l’oració.

3. Analitzar i traduir amb coherència textos adaptats on hi hagi aposicions. 4. Saber quines han estat les vies de transmissió de la cultura clàssica en els nostres dies. 5. Valorar la importància de la transmissió de la cultura clàssica com a font de coneixement de les arrels del món occidental.

6. Justificar la forma abreujada d’algunes expressions a partir de la seva forma en llatí. 7. Reconèixer la influència de la mitologia i la cultura clàssiques en algunes expressions de la llengua catalana.

8. Interpretar els mites dels clàssics sobre l’origen del món i de la humanitat en les manifestacions artístiques posteriors.

195

Imatge de la nova Bibliotheca Alexandrina, reconstrucció de l'antiga biblioteca d'Alexandria.

8 t a t i Un 1. La quarta i cinquena declinació Després d’haver estudiat la tercera declinació, segur que la quarta i la cinquena et semblaran fàcils. Hi ha pocs mots que es declinin seguint la quarta o la cinquena i, d’altra banda, no hi ha cap adjectiu que segueixi aquestes declinacions.

1.1. La quarta declinació La quarta declinació comprèn substantius de gènere masculí, femení i neutre. El genitiu acaba en -us. Els substantius masculins i femenins presenten el nominatiu singular acabat en -us i prenen aquestes desinències: Casos

Terminacions singular

plural

nominatiu

-us

-us

vocatiu

-us

-us

acusatiu

-um

genitiu

Fructus, -us

Casos

singular

plural

nominatiu

fructus

fructus

vocatiu

fructus

fructus

-us

acusatiu

fructum

fructus

-us

-uum

genitiu

fructus

fructuum

datiu

-ui

-ibus

datiu

fructui

fructibus

ablatiu

-u

-ibus

ablatiu

fructu

fructibus

196

Els substantius neutres fan el nominatiu, vocatiu i acusatiu en -u. La resta de casos segueix aquest paradigma: Casos

Terminacions singular

Cornu, -us

Casos

plural

singular

plural

nominatiu

-u

-ua

nominatiu

cornu

cornua

vocatiu

-u

-ua

vocatiu

cornu

cornua

acusatiu

-u

-ua

acusatiu

cornu

cornua

genitiu

-us

-uum

genitiu

cornus

cornuum

datiu

-ui

-ibus

datiu

cornui

cornibus

ablatiu

-u

-ibus

ablatiu

cornu

cornibus

SABIES QUE...? El mot cornu,-us d’entrada significa ‘banya’ però també vol dir ‘extrem o punta’. D’aquest significat secundari prové el mot còrner del món futbolístic.

L LENGUA LLATINA 1.2. La cinquena declinació La cinquena declinació bàsicament presenta substantius de gènere femení, n’hi ha pocs de masculins i cap de neutre. El nominatiu acaba en -es i el genitiu en -ei. Les desinències de la cinquena són les següents: Casos

Terminacions singular

Res, rei

Casos

plural

singular

plural

nominatiu

-es

-es

nominatiu

res

res

vocatiu

-es

-es

vocatiu

res

res

acusatiu

-em

-ees

acusatiu

rem

res

genitiu

-ei

-erum

genitiu

rei

rerum

datiu

-ei

-ebus

datiu

rei

rebus

ablatiu

-e

-ebus

ablatiu

re

rebus

SABIES QUE...? El mot res, rei té el significat genèric de ‘cosa’ però té més de vint accepcions diferents: propietat, riquesa, recurs, fet, realitat, circumstància, afer, assumpte, interès, situació, estat... caldrà escollir-ne una o altra en funció del context.

L’aposició A vegades quan volem matisar o donar més informació d’un substantiu utilitzem l’aposició. En llatí, una aposició concorda sempre en cas amb el nom al qual es refereix. Si complementa el subjecte anirà en nominatiu, si complementa el CD, anirà en acusatiu. Les aposicions van sempre entre comes. Menelaus, graecus rex, cum Helena uxore in Sparta habitabat. nom. sing.

nom. sing.

prep. + abl. sing.

Subjecte

Aposició

CC

prep. + abl. 3p. sing. imperfet CC

197

V

(Menelau, un rei grec, vivia a Esparta amb la seva esposa Helena.) Hannibal Saguntum, foederatam civitatem, expugnat. nom. sing. S

ac. sing.

ac. sing.

CD

Aposició

3p. sing. pres. V

(Anníbal ataca Sagunt, una ciutat aliada [amb Roma].)

Ruïnes del castell de la ciutat de Sagunt, aliada dels romans, que Anníbal va atacar al començament de la segona guerra púnica.

8 t a t i Un AC T I V I TAT S 8.1. Ordena aquests casos del mot currus, -us per tal

8.6. Analitza i tradueix les frases següents. Tradueix el

d’obtenir-ne la declinació. currum, curru, curribus, currus, currus, curribus, currui, currus, curruum, currus, currus, currus

mot res amb el sentit més adequat. a) Catilina contra rem publicam coniurabat. b) Scientia rerum causas explicat. c) Vergilius Aeneae res narrabat. d) Graeci multas res ex Hispania importabant. e) Augustus rem publicam regebat.

8.2. Omple el quadre següent amb els casos indicats: datiu singular

datiu plural

fletus, -us

VOCABULA

RI

manus, -us

.Catilina, -ae: Catilina (conspi-

planities, -ei

rador que volia enfonsar la República) coniuro (1): conspirar rego (3): regir, governar scientia, -ae: ciència

fides, -ei impetus, -us

ex (prep. + abl.): de importo (1): importar Aeneas, -ae: Enees Vergilius, -ii: Virgili Augustus, -i: August (primer emperador romà)

8.3. Ordena aquestes lletres i obtindràs una sentència

llatina emprada per al·ludir a l’ajuda recíproca entre dues persones. Esbrina-la i digues en quins casos apareixen els mots que pertanyen a la quarta declinació. A S U N V A M A A

198

M

N

M

L

U

T

8.4. Declina els sintagmes següents. Tingues en compte que els mots són de la quarta i la cinquena declinació, i que els adjectius es declinen per la primera, la segona o la tercera. acusatiu singular

acusatiu plural

8.7. Omple els buits amb els mots correctes per tal que la frase tingui sentit: a) … flectabamus. (genua, genuum) (Doblegàvem els genolls.) b) A dextro … hostes premebant. (cornibus, cornu) (Els enemics ens oprimien des de la banda dreta.) c) Carpe … (diem, dies) (Aprofita el moment.) d) Milites nostri … faciunt (impetus, impetum) (Els nostres soldats ataquen.) e) Cervi … habent. (cornua, cornibus)

(Els cérvols tenen banyes.) 8.8. Analitza i tradueix aquestes frases. Recorda el que

magna rabies, -ei omnis fides, -ei celer exercitus, -us longum cornu, -us

8.5. Tot fent el salt del cavall trobaràs quin era el lema de

la República romana. Recordes quines eren les seves sigles? SE

LA

PE

TI

MA

BE

SE

PA

QUE

VA

DE

NUS

SA

CA

MI

RO

FE

RA

CA

NA

QUE

PO

SOL

DO

TA

LUS

NA

RO

RA

CE

TUS

FA

MI

SE

AR

FI

NE

MI

ES

CA

RE

RI

PU

RU

TE

MA

PI

TU

GU

PO

LA

VE

SE

BU

hem explicat sobre les aposicions. a) Paris Helenam, pulchram mulierem, rapit. b) Caesar, romanorum dux, cum legionibus Rhodanum transit. c) Panoramix, vetus druida, potiones miscebat. d) Romulus et Remus, Martis filii, urbem Romam condunt. VOCABULA

RI

Paris, -idis: Paris pulcher, -chra, -chrum: bonic mulier, -eris: dona rapio (3): raptar dux, -cis: general legio, -onis: legió Rhodanus, -i: Ròdan transit (3a persona singular de transeo): travessa

vetus, -eris: vell druida, -ae: bruixot potio, -onis: poció misceo (2): barrejar Mars, -rtis: Mart, déu de la guerra filius, -ii: fill urbs, urbis: ciutat condo (3): fundar

L LENGUA LLATINA

8.9. Tradueix aquestes paraules al llatí per solucionar

8.13. Diu la llegenda que Ròmul, el primer rei de

l’acròstic i trobaràs una sentència llatina molt de moda. 1. banya, 2. plana, 3. cosa, 4. sempre, 5. senat, 6. dia, 7. atac, 8. exèrcit, 9. mà

Roma, va desaparèixer misteriosament enmig d’una tempesta al Camp de Mart. Analitza i tradueix aquest text i en sabràs més detalls. Quondam Romulus contionem in Campo Martio faciebat. Subito niger nubes supra omnium capita apparet et atrocem tempestatem cum magnis fulgoribus adducit. Nimbus regem operit. Romani Romulum non vident. VOCABULA

8.10. Digues quin mot de cada sèrie divergeix dels altres

i argumenta-ho: a) spem, fiderum, hominem c) et, semper, sed e) genu, cornu, exercitus

b) dicit, amabat, vulnerat d) non, etiam, ac f ) est, erat, amat

8.11. Activitat de retroversió. Amb l’ajuda del vocabu-

lari que et donem, tradueix les frases següents al llatí. a) Els mariners desamarren els vaixells del port. b) Després d’un dia favorable, el vaixell arriba a port. c) El general fortifica el campament amb un tancat. VOCABULA

RI

solvo (3): desamarrar navis, -is: vaixell portus, -us: port post (prep. + ac.): després de secundus, -a, -um: favorable pervenio (4): arribar

dux, ducis: general vallum, -i: tancat munio (4): fortificar dies, -ei: dia castra, -orum: campament ex (prep. + abl.): de

8.12. Analitza i tradueix aquest text sobre el Camp de

Mart, un espai verd que es trobava fora de les muralles de Roma on els ciutadans anaven a fer esport i també a reunir-se en assemblea. Campus Martius apud fluvium locus erat. Ibi iuvenes cum omnium generum exercitationibus corpora firmabant. Ibi romani cives comitia etiam habebant. Quotannis in Campo Martio comitia consules creabant. VOCABULA

RI

apud (prep. + ac.): prop de iuvenis, -is: jove exercitatio, -onis: exercici firmo (1): enfortir civis, -is: ciutadà

comitium, -ii (n.): assemblea quotannis (adv.): cada any consul, -ulis: cònsol creo (1): crear, anomenar ibi (adv.): allà

RI

quondam (adv.): una vegada contio, -onis: discurs facio (3): fer niger, -gra, -grum: negre nubes, -is: núvol supra (prep. + ac.): sobre caput, -itis (n.): cap Els primer reis de Roma Ròmul Numa Pompili Tul·lus Hostili Ancus Marci

appareo (2): aparèixer atrox, -ocis: devastador tempestas, -atis: tempesta fulgur, -oris: llamp adduco (3): portar nimbus, -i: xàfec operio (4): cobrir

753-716 aC 715-673 aC 672-640 aC 640-616 aC

199 8.14. Contesta les preguntes següents amb la informa-

ció dels dos textos anteriors: a) Ubi (on) Romulus erat? b) Quis (qui) erat Romulus? c) Quomodo (com) tempestas erat? d) Ubi Campus Martius erat? e) Quando (quan) comitia consules creabant? f ) Ubi romani cives comitia habebant?

8 t a t i Un AC T I V I TAT S F I N A L S 8.15.

declinació: ultio, -onis pugna, -ae genu, -us occasus, -us tabella, -ae odium, -ii

Classifica els substantius següents segons la scopulus, -i vitium, -ii comes, -itis venia, -ae prandium, -ii mensis, -is

planities, -ei tempus, -oris reditus, -us paries, -etis dies, -ei domina, -ae

8.16. Declina en singular i en plural romanus magistratus,-us . Tingues en compte que, tot i que el nom i l’adjectiu acabin igual, segueixen declinacions diferents.

Analitza i tradueix aquest text sobre un combat entre Ariovist, un cabdill germànic, i Juli Cèsar, que no en tenia prou amb conquerir la Gàl·lia, sinó que també volia apoderar-se d’una part de Germània. 8.20.

Ariovistus suarum copiarum partem adversus Caesaris exercitum mittit. Milites acriter usque ad vesperum pugnant. Solis occasu Ariovistus suas copias in castris reducit. Postridie exercitum suum in Ariovisti conspectu constituit et atrox bellum est.

Posa el substantiu en el cas adequat per tal que les frases siguin gramaticalment correctes. a) Magna romani … gloria erat. (senatus, -us) (La fama del senat romà era gran.) b) In … secundis facile felix eris. (res, rei) (En les situacions favorables fàcilment seràs feliç.) c) … pars perveniet .(exercitus, -us) (Vindrà una part de l’exèrcit.) d) Res in … est. (manus, -us) (L’assumpte està controlat.) e) Multos … in Roma cum amicis manet. (dies, -ei) (Es queda molts dies a Roma amb els amics.) 8.17.

200

A cadascuna d’aquestes expressions llatines els manca un mot. Posa-li i digues què vol dir cada una d’aquestes sentències: meridiem, die, res, res, motu, sensu a) …, non verba b) Sine … d) In media … c) Ante ... f ) Stricto … e) … proprio 8.18.

8.19. Les expressions llatines que tens a continuació estan formades amb mots de la quarta i la cinquena declinacions. Subratlla’ls i relaciona cada expressió amb la seva traducció. carpe diem • després del migdia prima facie • a primera vista lato sensu • en l’estat actual statu quo • viu al dia post meridiem • amb intervenció militar manu militari • en sentit ampli

Baix relleu que representa una lluita entre legionaris romans i guerrers enemics.

VOCABULA

RI

Ariovistus, -i: Ariovist pars, partis: part copiae, -arum: tropes adversus (prep. + ac.): contra Caesar, -aris: Cèsar acriter (adv.): durament usque ad (prep. + ac.): fins a vesper, -eri: vespre

pugno (1): lluitar sol, solis: sol occasus, -us: caiguda reduco (3): portar postridie (adv.): l’endemà conspectus, -us: presència constituo (3): disposar

Respon aquestes qüestions sobre el text de l’activitat anterior: a) Quins mots de la 4a declinació hi ha al text? b) Quin adverbi està format amb el mot die? c) Hi ha algun adjectiu possessiu? En quins casos està? 8.21.

L LENGUA LLATINA

Digues si són certes o falses aquestes afirmacions. En el cas que la informació sigui falsa, corregeix-la: a) Hi ha adjectius que es declinen per la 4a. b) La major part dels mots de la 5a són neutres. c) A la 4a declinació hi ha mots neutres. d) El mot res només té un significat. e) Una aposició concorda en cas amb el nom que acompanya. f ) Les aposicions no solen anar entre comes. 8.22.

Analitza i tradueix el text següent que tracta sobre les funcions d’un dictador en cas de perill imminent per a l’Estat romà. 8.26.

In rebus adversis senatus dictatorem creat. Dictator summum ius atque imperium habet. Senatus omnem rem publicam dictatori commendabat. Sic unus magistratus sine impedimento consilia capit. Dictator sex mensibus imperium obtinet.

Amb les pistes que et donem, esbrina quina paraula llatina, de la 4a i 5a declinació, correspon a cada definició: a) Es troba a la cama. b) En tenim dues. c) És l’última cosa que s’ha de perdre. d) Un rere l’altre. e) S’hi prenien decisions importants. f ) Els soldats en formaven part.

8.23.

Busca en aquesta sopa de lletres deu mots invariables (preposicions, conjuncions i adverbis) que ja han anat sortint en les unitats estudiades.

8.24.

E

T

C

U

M

O

E

E

D

I

F

G

Q

W

R

W

P

T

B

P

S

T

Y

I

N

E

P

I

W Y

W

Y

Q

N

G

T

P

A

W G

P

O

S

T

I

Y

S

M

S

U

T

H

H

E

T

C

D

D

E

S

S

U

A

R

P

X

W

A

D

S

201

El Senat elegia un dictador quan la ciutat estava en perill. Era elegit entre els excònsols i tenia plens poders.

Et donem la seva traducció per fer-t’ho més fàcil: amb, i, a, després, entre, allà, també, però, sempre, cap a VOCABULA

Activitat de retroversió. Amb el vocabulari de l’activitat 8.26. tradueix al llatí les frases següents: a) En les situacions adverses hi havia un sol magistrat. b) El poder del dictador era gran. c) El dictador tenia el màxim poder. d) El Senat romà nomenava un dictador en les situacions adverses. 8.25.

RI

adversus, -a, -um: advers senatus, -us: senat dictator, -oris: dictador creo (1): designar summus, -a, -um: absolut ius, iuris (n): justícia imperium, -ii (n): poder commendo (1): encomenar sic (adv.): així

magistratus, -us: magistrat sine (prep. + abl.): sense impedimentum, -ii: obstacle consilium, -ii: decisió capio (3): prendre sex (numeral indecl.): sis mensis, -is: mes obtineo (2): obtenir

8 t a t i Un 2. La transmissió de la cultura clàssica 2. 1. Vies de transmissió SABIES QUE...?

En l’actualitat s’entén per cultura clàssica aquella que tenia lloc a Grècia i Roma, i que ha perviscut al llarg del temps per mitjà de la imitació. Així doncs, es parla de llengües clàssiques (grec i llatí), literatura clàssica, època clàssica, art clàssic, etc. La influència del món clàssic en la nostra època ha quedat sobradament palesa al llarg de tot aquest curs. Però, com ha pogut arribar fins als nostres dies la influència d’un poble que va deixar d’existir el segle V dC? Per què ha continuat essent un punt de referència clau en tots els àmbits, des de l’edat mitjana fins a la contemporània? La transmissió de la cultura clàssica s’ha fet per diverses vies: a) Testimonis arqueològics: les troballes urbanístiques, d’objectes de la vida quotidiana i d’elements artístics. b) Testimonis epigràfics: les inscripcions trobades en tota mena de suports, ceràmica, pedra, làpides funeràries, parets, etc.

202

c) Testimonis literaris: és la principal via de transmissió de la cultura clàssica, ja que a partir de les obres escrites pels escriptors coneixem la filosofia, la història, la geografia, les llegendes, les ciències de la natura, les matemàtiques, l’arquitectura, l’art, i així tots els àmbits del coneixement. Gràcies a la literatura, tot aquest saber es va poder conservar, quan el món antic va desaparèixer i va iniciar-se l’edat mitjana.

L’epigrafia és una ciència auxiliar de la història que estudia les inscripcions gravades en materials durs (pedra, metall, os, etc.), amb la finalitat de desxifrar-les i interpretar-les. Gràcies a les inscripcions es tenen molts i valuosos coneixements sobre el món clàssic.

Inscripció romana en pedra.

Planisferi del món conegut, segons el geògraf grec Ptolemeu.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT 2.2. Els llibres antics Els textos literaris d’època clàssica s’escrivien sobre papir. Aquest era un material molt fràgil que s’obtenia d’una planta aquàtica molt abundant a Egipte, del mateix nom. Els autors escrivien sobre una tira de papir amb una tinta negra, i a mesura que anaven escrivint enrotllaven la part escrita amb la mà contrària. Així quan s’acabava la tira de papir, quedava enrotllada i se l’anomenava volum. Aquests rotlles es guardaven en fundes de cuir dins unes caixes cilíndriques, ja que com hem dit abans, era un material molt fràgil i fàcilment deteriorable. La tasca d’elaboració del papir i de tots els materials per escriure la portaven a terme artesans especialitzats, així com la còpia a mà dels originals, que estava en mans d’esclaus instruïts. Existia també un altre material per escriure, el pergamí, bastant més costós, per la qual cosa no es va deixar d’utilitzar el papir. El pergamí està fet amb pell de xai, vedell o cabrit, tractada per poder-hi escriure a sobre. Les tires de pell, ja ben polides, igualades i fines es tallaven formant fulls que després eren cosits junts. La unió de diversos plecs es cobria amb unes tapes o cobertes, semblants als llibres actuals, i rebien el nom de còdexs. L’elevat cost d’aquest procés va fer que els pergamins s’utilitzessin sobretot per a obres molt importants i per a còpies dels mestres de la literatura llatina. També va provocar el reaprofitament de pergamins: es podia esborrar el que hi havia escrit rascant la pell per tornar-hi a escriure a sobre. Aquest tipus de pergamí, on encara es poden veure restes del que hi havia escrit, s’anomena palimpsest. Aquests «llibres», sobretot els elaborats amb papir, eren utilitzats en l’àmbit educatiu per donar a conèixer als estudiants les principals obres de la literatura llatina. Existien també llibreries (tabernas librarias) on es feien còpies d’exemplars per vendre, i així es crearen vertaderes biblioteques privades. Davant el desig de lectors –encara que minoritaris– de la classe popular, tant el món grec com el romà van emprendre la construcció de biblioteques públiques.

Estris d’escriptura dels romans.

SABIES QUE...?

203

El nom del pergamí prové del de la ciutat de Pèrgam –l’actual Bergama, a la costa de Turquia–, on existia una gran producció d’aquest material. La ciutat també fou molt famosa en l’antiguitat per la seva biblioteca.

MAR NEGRA

Pèrgam

M A R M E D IT E R

A RÀNI

Relleu d’un sarcòfag romà en què es representa una escena en la qual un mestre fa classe a un alumne mentre aquest pren apunts en una tauleta de cera amb un punxó.

8 t a t i Un Algunes de les biblioteques de l’antiguitat més importants foren la biblioteca d’Alexandria, i les de Turquia: la de Pèrgam, la de Cels (a Efes, l’actual Selçuk) i la de Constantinoble (l’actual Istanbul). La biblioteca d’Alexandria

204

La ciutat d’Alexandria va ser fundada entre el 332 i el 331 aC per Alexandre el Gran. Va esdevenir el primer port d’Egipte i un gran centre cultural de la Mediterrània. Ptolemeu, un dels millors generals d’Alexandre, va rebre l’encàrrec de governar Egipte a la mort d’aquest. Ptolemeu hi va fer construir un museu, dins el qual hi havia una universitat, una acadèmia i la biblioteca, que va arribar a tenir 700.000 volums. Arribaren a la biblioteca d’Alexandria llibres de tots els territoris coneguts i de tots els autors. Ajudà a aquest important treball de recopilació del saber el fet que la ciutat era un gran port on ancoraven vaixells dels llocs més llunyans. Tots aquests llibres eren traduïts al grec i a més se’n feien còpies a mà, per la qual cosa es necessità un gran nombre d’estudiosos i intel·lectuals que s’aplegaren a la ciutat. La biblioteca patí diversos incendis, fins que va ser totalment destruïda i van desaparèixer gran part dels seus documents al segle VII de la nostra era. A final del segle XX va sorgir la idea de reconstruir l’ideal de l’antiga biblioteca d’Alexandria. La UNESCO i l’estat d’Egipte, impulsats per una gran quantitat de països i institucions, van endegar el projecte per construir una nova biblioteca en el mateix emplaçament de l’antiga. La Bibliotheca Alexandrina va ser inaugurada l’octubre de l’any 2002, amb la voluntat de recopilar el saber i el coneixement del món actual, amb especial atenció per les cultures de la Mediterrània. Els volums que conté la biblioteca provenen de donacions de molts països que desitgen ser representats en aquesta catedral de la cultura. Des del desembre del 2005, la Bibliotheca Alexandrina disposa d’una selecció de volums (llibres, audiovisuals, etc.) de la cultura catalana, donats pel govern de la Generalitat de Catalunya. Pel que fa al nou edifici, val la pena parar-hi atenció pel simbolisme que inclou: té la forma d’un cilindre de 160 metres de diàmetre, tallat al biaix, en homenatge al déu Ra, déu egipci del Sol. A l’interior, el sostre està sostingut per diverses columnes en forma de lotus (la planta típica d’Egipte i el Nil), i les parets tenen unes fornícules (petites obertures) que imiten les prestatgeries de l’antiga biblioteca. El mur exterior de l’edifici, recobert amb granit d’Assuan, està gravat amb els diversos signes d’escriptura existents.

Mur exterior de l’actual Bibliotheca Alexandrina, en què es poden apreciar diversos signes gràfics corresponents a alfabets diferents.

Interior de la llegendària biblioteca d’Alexandria, a l’antigüitat.

Exterior de l’actual Bibliotheca Alexandrina, en què es veu el sostre tallat al biaix.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 8.27. Posa tres exemples de cada una de les vies de trans-

8.31. Contesta aquestes preguntes sobre la nova Biblio-

missió de la cultura clàssica: testimonis arqueològics, testimonis epigràfics i testimonis literaris.

theca Alexandrina: a) Quan es va inaugurar? b) Què simbolitza el nou edifici? c) Quina és la decoració del mur exterior?

8.28. L’epigrafia és una ciència auxiliar de la història,

però no és l’única que complementa l’estudi de la història. Busca’n dos més a partir de l’ètim grec arkhaios (antic, primitiu) i paleo (vell, antic). Defineix-les i busca’n derivats. 8.29. A partir de les definicions següents, esbrina el

concepte corresponent en cada cas. Tots estan relacionats amb el món del llibre antic: a) Tira de pell d’animal, polida i afinada, per poder-hi escriure. b) Material sobre el qual es pot escriure que s’obtenia d’una planta aquàtica. c) Rotlles escrits que es guardaven en unes caixes cilíndriques. d) Tires de pell escrites i reaprofitades. e) Tires de pell tallades, unides i amb unes cobertes, formant un llibre.

8.32. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions.

Si són falses, corregeix-les. a) El nom de pergamí prové de la ciutat de Pèrgam, a l’actual Grècia, on es va inventar aquest material. b) El papir era un material més assequible que el pergamí, per aquesta raó era més popular i més utilitzat. c) El pergamí era molt fràgil i es feia malbé molt freqüentment, per la humitat, etc. d) Les persones que copiaven a mà els originals eren esclaus instruïts. e) Els grecs i els romans van veure ja la necessitat de construir biblioteques per conservar i difondre el coneixement. 8.33. Creus que la nova Bibliotheca Alexandrina segueix els mateixos ideals que la de l’antiguitat? Raona la teva resposta.

8.30. Contesta aquestes preguntes sobre l’antiga Biblio-

teca d’Alexandria: a) Qui la va fer construir? b) Quants volums va arribar a tenir? c) D’on provenien aquests volums? d) En quin idioma els traduïen? e) Quan i per quin motiu va desaparèixer?

8.34. Fes una visita virtual a la Bibliotheca Alexandrina a través del seu web, www. bibalex.org, i veuràs imatges de l’edifici i del seu interior, i tots els serveis que ofereix. 8.35. Busca en el catàleg de llibres, tres obres de la litera-

tura catalana, que es troben a la Bibliotheca Alexandrina.

2.3. La cultura clàssica a l’Edat Mitjana Amb la caiguda de l’Imperi romà i les invasions bàrbares, la cultura va quedar relegada a un paper secundari. La literatura, el pensament científic i filosòfic van patir una frenada, i es van refugiar en els monestirs, ja que els monjos i els clergues eren els únics que sabien llegir i escriure. Les institucions de l’Església van ser, durant l’Edat Mitjana, les vertaderes conservadores de la cultura clàssica. Van dedicar molts esforços a recuperar les obres dels escriptors clàssics, per tal de conservar-les a les seves biblioteques. En els convents i monestirs es va portar a terme una gran tasca: fer còpies a mà dels grans autors i fer traduccions al llatí d’obres que estaven en altres llengües, com àrab o grec. L’scriptorium era la sala dels monestirs on un gran nombre de monjos es dedicava a copiar manuscrits d’època clàssica i també textos

Miniatura medieval en la qual apareix l’scriptorium d’un monestir amb un monjo copiant un llibre.

205

8 t a t i Un religiosos. Per tal de millorar l’edició d’aquestes còpies, que no es venien, sinó que s’intercanviaven amb altres monestirs, alguns monjos s’especialitzaven en l’art de les miniatures, pintures que il·lustraven els textos copiats (com avui dia una foto o un dibuix), i que tenien un gran valor. Avançada l’edat mitjana, les llengües transmissores de la cultura clàssica eren el llatí, el grec i l’àrab. A causa de la seva situació geogràfica, les obres dels grans escriptors grecs es van traduir a l’àrab i, posteriorment aquestes van ser traduïdes al llatí. Així doncs, en els monestirs es va portar a terme, també, una gran tasca de traducció i d’intercanvi entre les terres d’Orient i d’Occident. L’escola de traductors de Toledo Entre els segles XII I XIII es van reunir a Toledo un gran nombre d’estudiosos cristians, jueus i musulmans per traduir al llatí les més importants obres de la cultura grega. El seu treball va ser fonamental per transmetre a Europa el coneixement dels clàssics i conservar una cultura que posteriorment seria recuperada durant el Renaixement.

206

La ciutat de Toledo va ser un centre cultural de primer ordre a l’Edat Mitjana.

Al costat dels monestirs i convents que perpetuaven el coneixement, van aparèixer escoles on es difonia aquest saber. Cap al segle XIII van aparèixer les primeres universitats, algunes vinculades a l’Església, però moltes ja desvinculades de les escoles monàstiques anteriors. Com és evident, l’ensenyament es feia en llatí i s’agrupà en quatre facultats: arts lliberals (lletres), dret, medicina i teologia. Les primeres universitats a Europa foren la de París i la de Bolonya. A partir del model d’aquestes en sorgiren d’altres: Colònia, Montpeller, Tolosa, Oxford, Cambridge, Salamanca, Lleida, etc.

Universitat de Montpeller, Facultat de Medicina.

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

AC T I V I TAT S 8.36. Hem parlat de la cultura clàssica a l’edat mitjana,

8.38. Després d’haver parlat de les primeres universi-

una època que de ben segur has treballat a classe d’història. Fes memòria i digues els segles que abasta i tres característiques generals.

tats, digues el nom de les universitats públiques actuals de Catalunya. 8.39. Defineix aquests conceptes: scriptorium, minia-

8.37. Et recomanem la lectura d’El nom de la rosa

tura, copista.

d’Umberto Eco, per conèixer millor la vida dels copistes dels monestirs. Aquí te n’oferim un tastet: «Arribats al capdamunt de l’escala vam entrar, a través de la torrassa de llevant, a l’scriptorium […]. Les voltes, corbes i no gaire enlairades (menys que les d’una església, però més que les de qualsevol sala capitular que mai hagués vist), sostingudes per sòlides pilastres, tancaven un espai amarat d’una llum bellíssima, perquè a cada una de les parets més grans hi havia tres finestres enormes, i cinc finestres més petites a les parets exteriors de cada torrassa. Vuit finestres altes i estretes permetien que entrés també la llum pel pou interior octogonal. L’abundor de finestres alegrava la sala amb una claror contínua i difusa, encara que fos una tarda d’hivern. Els vitralls no eren de colors com els de les esglésies, i els ploms subjectaven requadres de vidre incolor, perquè la llum entrés amb tota la puresa possible, no modulada per l’art humà, i perquè complís així la seva funció d’il·luminar el treball de lectura i d’escriptura. [...] Els llocs més ben il·luminats eren reservats als antiquaris, als miniaturistes més experts, als rubricants i als copistes. En cada taula hi havia tot allò que calia per

Imatge de El nom de la rosa, pel·lícula dirigida el 1986 per Jean-Jacques Annaud, protagonitzada per Sean Connery i Christian Slater.

il·lustrar i copiar: corns de tinta, plomes fines que alguns monjos estaven esmolant amb un ganivet prim, pedra tosca per allisar els pergamins, regles per traçar les ratlles abans d’escriure. Al costat de cada escrivent, o al capdamunt del pla inclinat de cada taula, hi havia un faristol sobre el qual dipositaven el còdex que havien de copiar, amb la pàgina coberta amb màscares que enquadraven la ratlla que estaven transcrivint en aquell moment. Alguns tenien tintes daurades i d’altres colors. D’altres es limitaven a llegir llibres o a transcriure apunts en llurs quaderns o tauletes personals. UMBERTO ECO: El nom de la rosa. Llibres a mà.

2.4. La cultura clàssica a partir del Renaixement A partir dels segle XIV, molts intel·lectuals van recuperar les obres dels clàssics que es trobaven a les biblioteques dels monestirs, per tal que esdevinguessin els models d’un nou moviment històric i cultural, el Renaixement. Així doncs, el coneixement del llatí i de tota la cultura clàssica resultava indispensable, ja que tots els àmbits del saber (filosofia, ciència, medicina, etc.) es llegien, s’aprenien i s’escrivien en llatí. A finals del segle XV té lloc un fet transcendental, l’aparició de la impremta, gràcies a la qual es van imprimir totes les obres de la literatura i la cultura llatina, i aquestes foren conegudes per un sector més gran de població. Aquestes s’han anat editant al llarg del temps i han esdevingut un peça clau dels sistemes educatius de tots els països civilitzats.

207

8 t a t i Un Per aquest motiu fins al segle XVIII, el llatí va ser la llengua de relació entre els científics i intel·lectuals de tot el món: escrivien les seves teories en llatí, i al mateix temps encunyaven un llenguatge científic i cultural que ha perdurat fins als nostres dies. No és estrany, doncs, que la majoria de mots de la tecnologia provinguin del llatí, que els noms científics de les plantes siguin en llatí, que el dret estigui farcit de termes llatins, i així en molts camps del saber.

2.5. Les traduccions a Catalunya

208

A mesura que les llengües romàniques, i fins i tot les que no eren romàniques, es van anar imposant també en el camp de les ciències i la cultura, sorgí la necessitat de traduir les principals obres dels autors clàssics. Van aparèixer en molts països col·leccions de traduccions que assoliren un gran prestigi, algunes de les quals continuen existint avui dia. Catalunya no quedà al marge d’aquest procés d’acostament del coneixement clàssic a la població en general. Hem d’esmentar una col·lecció de traduccions al català que gaudeix d’un gran prestigi a Europa, la col·lecció de la Fundació Bernat Metge, que es va constituir el 1922, i que el 1923 va presentar el seu primer volum. La col·lecció, amb 360 obres, presenta les versions originals dels clàssics grecs i llatins, amb les seves traduccions al català, incorporant-hi introduccions, notes, notícies preliminars, etc. Encara avui continua publicant uns sis llibres nous cada any i és considerada un monument insuperable de la cultura catalana. Actualment han aparegut altres editorials catalanes que porten a terme aquesta tasca de traduir els clàssics, amb molt d’encert. Així com hem parlat de la «Bernat Metge» pel seu prestigi internacional, hem de parlar d’un traductor que ratlla la perfecció en les seves obres: Carles Riba, que va traduir en vers l’Odissea, d’Homer. A més d’aquesta excepcional traducció, va traduir moltes altres obres del grec al català, i també del llatí al català.

Coberta d’un llibre de Sèneca editat per la Fundació Bernat Metge.

AC T I V I TAT S 8.40. Hem parlat breument del Renaixement, però fes memòria i digues quins d’aquests artistes que et proposem són d’aquella època: Miquel Àngel Ausiàs March El Greco Joan Miró Leonardo da Vinci Galileo Galilei Petrarca Molière Francisco de Goya Botticelli 8.41. Busca informació sobre l’inventor de la impremta.

8.42. Relaciona aquests noms de plantes de Catalunya amb el seu nom científic: avellaner • Prunus avium avet • Corylus avellana • Laurus nobilis campaneta cirerer • Ficus carica • Abies alba faig • Punica granatum figuera • Campanula persicifolia llorer magraner • Fagus sylvatica

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT

8.43. Fes el mateix amb aquests noms d’animals:

ós bru bisó europeu lleó ximpanzé elefant africà estruç cocodril del Nil cigonya blanca

• Pan troglodytes • Ciconia ciconia • Ursus arctos • Loxodonta africana • Bison bonasus • Crocodylus niloticus • Panthera leo • Struthio camelus

8.45. Intenta traduir del castellà al català aquest text

i comprovaràs que no és tan fàcil com sembla.

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre; de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer; molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim, fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia; mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho, car tots ells es perderen per llurs mateixes follies, els insensats!, que les vaques del Sol, el fill de l’Altura, van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna. Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

Las palabras de Penélope Aldaya, que leí y releí aquella noche hasta aprendérmelas de memoria, borraron de un plumazo el mal sabor que me había dejado la visita del inspector Fumero. Tras pasar la noche en vela, absorto en aquella carta y en la voz que intuía en ella, salí de casa con la madrugada. Me vestí en silencio y le dejé a mi padre una nota sobre la cómoda del recibidor, diciéndole que tenía que hacer algunos recados y que estaría de vuelta en la librería a las nueve y media. Al asomarme al portal, las calles languidecían ocultas todavía bajo un manto azulado que lamía las sombras y los charcos que la llovizna había sembrado durante la noche. Me abroché el chaquetón hasta el cuello y me encaminé a paso ligero rumbo a la plaza de Cataluña. Las escaleras del metro exhalaban un lienzo de vapor tibio que ardía en luz de cobre. En las taquillas de los ferrocarriles catalanes compré un billete de tercera clase hasta la estación de Tibidabo. Hice el trayecto en un vagón, poblado de ordenanzas, criadas y jornaleros portando bocadillos del tamaño de un ladrillo envueltos en hojas de periódico. Me refugié en la negrura de los túneles y apoyé la cabeza en la ventana, entrecerrando los ojos mientras el tren recorría las entrañas de la ciudad hasta los pies del Tibidabo.

HOMER: L’Odissea. A cura de Carles Riba. Alpha

CARLOS RUÍZ ZAFÓN: La sombra del viento. Planeta.

8.44. Traduir és una tasca molt difícil, per no dir impos-

sible, ja que no és fàcil reflectir el mateix que els mots originals de l’autor. Llegeix els primers versos de L’Odissea, traduïts per Carles Riba i els mateixos versos en la traducció posterior de Joan Alberich.

Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en van conèixer la seva manera de ser. Per la mar, ell va patir moltes penalitats en el seu ànim, lluitant per la seva vida i pel retorn dels seus companys. Però ni així els va salvar, tot i que ho desitjava molt, perquè van sucumbir per les seves pròpies follies; infeliços, van menjar les vaques d’Hèlios, el fill d’Hiperíon. Immediatament aquesta deïtat els prengué el dia del retorn. Parla’ns-en a partir de qualsevol episodi, dea, filla de Zeus. HOMER: L’Odissea. A cura de Joan Alberich. La Magrana

Muses de l’escenari del Palau de la Música Catalana, Barcelona.

209

8 t a t i Un 3. Abreviatures i expressions catalanes amb contingut clàssic 3.1. Abreviatures provinents del llatí Sovint en un text o consultant el diccionari ens topem amb una abreviatura, és a dir, amb la representació d’un mot per alguna o algunes lletres que el formen. L’origen de les abreviatures sembla que és religiós, ja que els noms sagrats, per respecte, eren escrits simbòlicament per mitjà de contraccions. Posteriorment foren introduïdes altres abreviatures per economitzar espai. De totes les que utilitzem, n’hi ha unes quantes que provenen del llatí.

210

a.d. (Anno Domini, ‘en l’any del senyor’). Aquesta fórmula s’utilitza en les datacions de documents i textos històrics agafant l’any de naixement de Jesús com a punt de referència. c. (circa, ‘al voltant de’). Aquesta abreviatura s’utilitza per datar de una forma aproximada. cf. (confer, ‘compara’). Imperatiu utilitzat en les citacions de textos. etc. (et cetera, ‘i la resta de coses’). Aquesta abreviatura s’utilitza quan volem escurçar una relació de coses fàcilment deduïbles pel context. ibid. (ibidem, ‘al mateix lloc’). S’utilitza en les citacions per indicar el mateix passatge d’un text ja citat. id. (idem, ‘la mateixa cosa’). S’empra quan es vol evitar la repetició innecessària d’una cosa que s’ha esmentat en el mateix context. i.e. (id est, ‘això és’). Expressió que introdueix un aclariment. infr. (infra, ‘més avall’). Ens indica un passatge posterior dins d’un mateix text. INRI (Iesus Nazarenus Rex Iudeorum, ‘Jesús de Natzaret, rei dels jueus’). Aquesta inscripció es troba a la creu de Jesucrist amb una clara intenció irònica. Com a mot comú, inri, és sinònim d’escarni o afront. N.B. (Nota bene, ‘observa bé’). Fórmula que sol encapçalar les explicacions que s’afegeixen a un escrit. op. cit. (opere citato, ‘en l’obra citada’). Abreviatura que evita repetir una referència bibliogràfica que ja ha estat mencionada abans.

op. (opus, ‘obra’). Terme utilitzat en el món de la música, generalment va seguit d’un número que diferencia les obres d’un compositor. PD (Post data, ‘després de la data i signatura’) i PS (Post scriptum, ‘després del que s’ha escrit’). Són fórmules per afegir alguna cosa en una carta després de la signatura. RIP (requiescat in pace, ‘que descansi en pau’). Fórmula litúrgica que es col·loca en les esqueles mortuòries i a les làpides sepulcrals. SPQR (Senatus Populusque Romanus, ‘El senat i el poble romà’). Amb aquestes sigles els romans representaven l’estat romà. Snob (sine nobilitate, ‘sense noblesa’). Aquest mot s’aplica a aquelles persones que s’apunten a totes les novetats pel sol fet de destacar. Sembla que és una paraula que s’aplicava als estudiants d’Oxford d’origen humil, no noble. sup. (supra, ‘més amunt’). S’empra en una citació interna dins un mateix text que indica un passatge anterior. v. gr. (verbi gratia, ‘per exemple’).S’utilitza per introduir exemples. vs. (versus, ‘en direcció a’). Actualment s’utilitza no en un sentit de direcció, sinó com a terme que posa en confrontació dos elements. vid. (vide, ‘mira’). Aquest imperatiu llatí s’utilitza en les referències bibliogràfiques.

PARLEM EN LLATÍ 3.2. Expressions catalanes amb contingut clàssic • Al Cèsar el que és del Cèsar. ‘A cadascú el que li correspon’. Amb aquestes paraules Jesús va respondre als fariseus quan li van preguntar capciosament sobre el pagament dels impostos al Cèsar. • Anar llatí. ‘Rutllar bé’. Expressió sinònima d’anar tot sobre rodes. • Arrencar-se els cabells. ‘Desesperar-se’. En el món clàssic arrencarse els cabells era símbol de dol per la mort d’un ésser estimat, actualment s’utilitza en el sentit d’estar molt desesperat. • Amor platònic. ‘Amor irreal’. Adjectiu que deriva de Plató que en els seus Diàlegs ja parlava d’aquests amors inabastables. • Cadascú sap on li fa mal la sabata. ‘Cadascú coneix millor que ningú els seus propis problemes’. Aquesta frase va lligada a un personatge romà que volia repudiar la seva muller, actitud que els seus amics no acabaven d’entendre a causa de les qualitats evidents de la dona. Aleshores, el marit els va ensenyar una sabata i els va lloar el seu aspecte extern i els digué que, malgrat tot, cap d’ells era capaç de dir a quin cantó del peu li feia mal la sabata. • Estar en braços de Morfeu. ‘Dormir plàcidament’. Aquesta expressió té a veure amb Morfeu, fill del Son i de la Nit, una divinitat que repartia els somnis entre els mortals.

211

• Estar fet una fúria. ‘Estar molt enfadat i agressiu’. Les Fúries eren les tres deesses romanes de la venjança. El seu aspecte era repulsiu, tenien unes ales i el cap ple de serps. • Tenir ínfules. ‘Tenir pretensions’. A l’antiguitat una ínfula era una banda de llana blanca que envoltava el cap de qui la portava com a símbol sagrat de la seva consagració a la divinitat. El fet de portar l’ínfula era un senyal distintiu i d’aquí el significat actual. • Explicar una cosa amb tots els ets i uts. ‘Explicar una cosa detalladament, sense faltar-hi res’. Les conjuncions et (‘i’) i ut (‘perquè, a fi que’) eren molt freqüents en la llengua llatina. • Passar als annals. ‘Passar a la història’. Expressió provinent de la pràctica romana d’anotar els fets més destacables que havien passat durant l’any en uns registres oficials anomenats annals. • Passar el Rubicó. ‘Arriscar-se’. Juli Cèsar creuà el riu Rubicó tot i que el Senat havia prohibit fer-ho, fet que va significar el començament de la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar.

Morfeu i Iris, Pierre Narcisse Guerin. Ermitage, Sant Petersburg.

8 t a t i Un • Perdre el fil. ‘Deixar de seguir el fil d’un discurs’. Al·lusió al fil que Ariadna va donar a Teseu perquè pogués sortir del laberint de Creta. • Perdre l’oremus. ‘Desconcertar-se, perdre la memòria’. En la missa en llatí, el sacerdot convidava a pregar els fidels amb el mot oremus (‘preguem’) però sempre n’hi havia algun que perdia el punt i no aconseguia trobar el text que tocava i no podia participar de la pregària. • Tots els camins porten a Roma. ‘Un mateix problema té moltes solucions’. Aquesta frase fa referència a la gran xarxa viària que tenien els romans i que comunicava tots els racons de l’Imperi amb la capital, Roma. • Ser un tros de quòniam. ‘Ser molt ignorant’. Aquesta expressió té a veure amb la conjunció causal quoniam que volia dir ‘perquè’. Era utilitzada per algú que feia una afirmació, però després de dir quoniam i argumentar-la quedava tallat i no sabia com fer-ho.

AC T I V I TAT S

212

8.46. A continuació tens una sèrie de sentències llatines

8.48. Les frases llatines següents són un cant a l’amistat,

que tenen a veure amb l’amor. Relaciona-les amb el que volen dir en català. a) Amantes, amentes. b) Militiae species amor est. c) Odi et amo. d) Si vis amari, ama. e) Amor omnia vincit.

un valor ja molt preuat entre els romans. Aparella cada sentència llatina amb la seva traducció en català i comenta’n el significat. a) Donec eris felix, multos numerabis amicos. b) Qui invenit amicum, invenit thesaurum. c) Ubi amici, ibi opes. d) Amicus certus in re incerta cernitur. e) Amico amicus.

1) L’amor és com una espècie de milícia, requereix un gran esforç. 2) Si vols ser estimat, estima. 3) L’amor tot ho venç. 4) Odio i estimo. 5) Els amants es tornen bojos.

1) On hi ha amics, allà hi ha un tresor. 2) Mentre siguis feliç, tindràs molts amics. 3) Qui troba un amic, troba un tresor. 4) Un amic per a un amic. 5) Veuràs el veritable amic en la situació difícil.

8.47. Explica què deuen voler dir aquestes sentències

8.49. Quin és el lema dels Jocs Olímpics que simbolit-

llatines: a) De lana caprina rixari. (Discutir sobre la llana de cabra.) b) In vino veritas. (En el vi hi ha la veritat.) c) Dum Romae consulitur, Saguntum expugnatur. (Mentre a Roma es delibera, Sagunt és assaltada.) d) Quod natura non dat, Salmantica non praestat. (Allò que la natura no dóna, la universitat de Salamanca no ho proporciona.) e) Festina lente. (Afanya’t a poc a poc.) f ) Experientia docet. (L’experiència ensenya.)

za l’esperit esportiu? a) Altius, citius, fortius. b) Ave Caesar, morituri te salutant. c) Audaces fortuna iuvat. 8.50. Quin és el lema propagandístic de la pràctica es-

portiva? a) Panem et circenses. b) Mens sana in corpore sano. c) Non multa sed multum.

PARLEM EN LLATÍ

victòria a la guerra del Pontus? a) Veni, vidi, vici. b) Homo homini lupus. c) Si vis pacem, para bellum.

c) Estar sota l’ègida d’algú. (Minerva o Atena, deessa de la guerra, era portadora de l’ègida, un escut protector.) d) L’amor és cec. (Cupido, personificació de l’amor, era representat sovint amb els ulls embenats com a símbol de la ceguesa de l’amor.)

8.52. Amb quina expressió saludaven els gladiadors al

8.57. Si segueixes els moviments que pot fer el cavall en

Cèsar? a) Facta, non verba. b) Ave Caesar, morituri te salutant. c) Carpe diem.

un tauler d’escacs, trobaràs una sentència llatina que vol dir que l’aspecte extern d’algú no necessàriament defineix la seva naturalesa interior. Et donem una pista: en l’època clàssica, els filòsofs solien portar barba.

8.51. Amb quins mots Juli Cèsar va lloar la seva ràpida

8.53. Amb quina frase s’avisava de la presència d’un gos

PHI

PI

CE

HU

BER PHUM

CI

TA

ER

PI

LOS

CA

PET

en una casa romana? a) Carpe canem. b) Alea iacta est.

PHO

JU

SE

SO

MOR

TA

ME

NO

SI

POL

BAR

GER

FE

ST

LO

TU

ER

SA

PE

NON

LO

WU

PO

PO

AE

BA

CE

SE

Y

DE

ICA

GE

FO

BAR

SO

CIT

PHI

TRE

LI

QUI

ER

BT

SOL

FA

RE

MI

FA

PLA

TO

VA

DE

MU

c) Cave canem.

8.54. Relaciona cada abreviatura amb el que significa:

op. v.gr. vid. cf. id. N.B. sup. vs.

• Per exemple • Contra • Compara • Obra d’un compositor • La mateixa cosa • Mira • Observa bé • Més amunt

• Coneixes una expressió catalana equivalent? 8.58. Col·loca les sigles adequades a cada imatge.

213

8.55. Omple els buits amb l’abreviatura correcta:

i.e. / etc. / v.gr. / vs. / op. / c. a) La destrucció de Troia, … 1200 aC, ha estat explicada pels poetes. b) A Catalunya hi ha molts topònims d’origen llatí … el riu Llobregat, Planoles, el Port de la Selva, Ogassa. c) L’orquestra tocarà el concert per a piano núm. 4 … 58 de Beethoven. d) Espanyol … Barça, un partit que promet emocions! e) Vaig comprar tot el que necessitava per anar-me’n al desert: aigua, queviures, protecció solar, roba adequada, … f ) En Manel Puigvert és logopeda, …, un especialista que corregeix el llenguatge oral. 8.56. Llegeix la informació que acompanya cadascuna

de les expressions següents i dedueix què volen dir: a) Emportar-se la palma. (Una palma era el premi que rebien els vencedors en les competicions esportives.) b) Tenir fortuna. (La Fortuna era una divinitat romana, filla de Júpiter, dispensadora de béns.)

8.59. Ordena aquestes lletres i obtindràs una sentència

llatina ben coneguda segons la qual equivocar-se és propi dels éssers humans. E H M S T U N R R A U A M E R E

8 t a t i Un 4. Els orígens de la humanitat La humanitat, al llarg de la seva existència, ha sentit la necessitat d’explicar molts dels enigmes que l’envolten, tals com què hi ha després de la mort, els fenòmens atmosfèrics, els canvis dels éssers vius, etc. Però un dels misteris que més ha preocupat els homes ha estat l’origen del món i de la humanitat, i tant grecs com romans van crear un munt de llegendes i personatges per donar resposta a aquests interrogants.

4.1. Saturn

214

Saturn és el pare de la primera generació de déus olímpics. Era fill de la Terra i el Cel, al qual va destronar després que el seu pare el tanqués a ell i als seus germans a les profunditats de la seva mare, Terra (o Gea). Així, Saturn va esdevenir el senyor del món i es va casar amb Rea, la seva germana. Va heretar el caràcter del seu pare i odiava els seus fills, els quals devorava tan bon punt naixien. Rea va poder salvar el més petit, Júpiter, el qual quan es féu gran, va vèncer el seu pare i va fer que aquest vomités tots els seus germans.

Altres obres relacionades: Saturn devorant els seus fills, P. P. Rubens. Museo del Prado, Madrid.

Saturn devorant un fill, de Francisco de Goya. Museo del Prado, Madrid.

Aquesta obra de Goya forma part de les «pintures negres» que el pintor va fer en una etapa difícil de la seva vida, després d’una llarga malaltia. El pintor pretén reflectir en aquest déu clàssic que devora els seus fills, el que ell sentia respecte a la guerra que havia viscut.

WWW

DE PART DELS DÉUS

4.2. Prometeu Familiarment parlant, Prometeu era un «cosí» de Júpiter, per tant, es tracta d’una divinitat secundària. Tot i això té un paper destacat ja que se’l considera el creador dels primers homes. Es diu que Prometeu va modelar els homes amb fang i que els va ajudar i protegir en tot moment, fins al punt d’enfrontar-se amb el mateix Júpiter. El déu suprem no veia amb bons ulls l’astúcia dels humans i els va negar el foc. Prometeu, en el seu afany d’ajudar els éssers humans, va robar unes espurnes del Sol en favor del progrés de la humanitat. Altres obres relacionades: Prometeu porta el foc a la humanitat, Heinrich Füger. Liechtenstein Museum, Viena.

215

Prometeu roba el foc, Jan de Cossiers. Museo del Prado, Madrid. En aquest quadre de Cossiers, un decidit Prometeu porta una torxa de foc que acaba de robar i té la mirada posada en el Sol d’on l’ha robada.

8 t a t i Un La fúria de Júpiter no es féu esperar i arribà per una doble via. Encadenà Prometeu a les muntanyes del Caucas amb cadenes de bronze i li envià una àguila que li devorava el fetge, el qual es regenerava durant la nit. I va jurar que mai el lliuraria d’aquest càstig. No obstant això, Hèrcules, en un dels seus múltiples viatges, va passar pel Caucas, va matar l’àguila i va alliberar Prometeu. Prometeu, Peter Paul Rubens, Museum of Art, Filadèlfia (EUA).

216

En el quadre de Rubens, un Prometeu amb fortes cadenes al canell i col·locat sobre unes roques té al damunt l’àguila, animal consagrat a Júpiter. Al terra veiem la torxa de foc, perquè no oblidem la causa d’aquest càstig.

Altres obres relacionades: Prometeu, Jacob Jordaens. Colònia. Prometeu, Briton Riviere. Prometeu, Gustave Moreau. Musée Moreau, París. Prometeu encadenat, Nicolas-Sébastien Adam. Musée du Louvre, París. Vulcà encadenant Prometeu, Dirck van Baburen. Rijksmuseum, Utrecht.

DE PART DELS DÉUS 4.3. Pandora Després de castigar Prometeu, Júpiter va castigar els homes, i els envià Pandora, la primera dona. Aquesta va ser creada per Vulcà i, per ordre de Júpiter, totes les divinitats li van atorgar una qualitat, com la bellesa, l’habilitat, la gràcia, etc. Júpiter la va lliurar a Epimeteu, germà de Prometeu que, captivat per la bellesa de Pandora, oblidà els consells del seu germà de no acceptar cap present que provingués dels déus. Els déus també havien obsequiat Pandora amb una caixa, la qual no havia d’obrir mai. Però va poder més la curiositat que el seny. Pandora va obrir la caixa i llavors es van escampar entre la humanitat tots els béns i els mals. Per sort, Pandora va tancar-la ràpidament i a dins quedà només l’Esperança. Altres obres relacionades: Pandora, Jules-Joseph Lefevre. Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires (Argentina). Pandora, Dante Gabriel Rossetti. Col·lecció privada. Al·legoria de les vanitats (Pandora), Nicolas Régnier. Staatsgalerie, Sttutgart (Alemanya).

Pandora obrint la caixa, John William Waterhouse. Colecció privada. El quadre de J. W. Waterhouse mostra el moment en què Pandora, representada pel pintor amb una gran bellesa, comença a obrir la caixa. La seva curiositat la porta a mirar a dins per la petita escletxa de la caixa, per on comencen a escapar-se alguns dels mals de la humanitat.

217

8 t a t i Un 4.4. El diluvi Aquells homes creats per Prometeu van començar una degeneració progressiva, que els antics van explicar a través de les Edats de l’Home. Així, van utilitzar els metalls per anomenar aquestes etapes i si la primera fou l’Edat d’Or, en què els déus i els homes vivien feliços, no coneixien el dolor, ni la vellesa i els fruïts sorgien de la Terra sense necessitat del treball, les següents foren l’Edat de Plata, la de Bronze i la de Ferro. En veure aquests homes malvats, cruels i salvatges, Júpiter va voler exterminar la humanitat i envià un gran diluvi. En aquest quadre de Jan Van Scorel es plasma el gran diluvi, que es veu venir en la foscor del cel.

El diluvi, Jan Van Scorel. Museo del Prado, Madrid.

218

Malgrat els preparatius del homes per sobreviure a aquest càstig, Júpiter només va voler salvar Deucalió i Pirra. Deucalió era fill de Prometeu, i la seva esposa Pirra era filla d’Epimeteu i Pandora. Quan Júpiter va voler destruir la raça dels homes va decidir salvar-ne només a dos de justos, Deucalió i Pirra. Aquests van construir un arca on es van tancar durant nou dies i nou nits, surant en les aigües del diluvi. Quan les aigües es van calmar i van desembarcar, Júpiter els va concedir un desig: el de tenir companyia. El déu els va ordenar que agafessin pedres i les anessin tirant a la seva esquena. De les pedres que llançava Deucalió, en naixien homes i de les pedres de Pirra, dones. El quadre representa el moment en què Deucalió i Pirra tiren pedres a la seva esquena. Darrere seu, els nous homes i dones que poblaran el món.

Deucalió i Pirra, Peter Paul Rubens. Museo del Prado, Madrid

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Declina aquests mots en els casos indicats:

6 . Escriu el concepte definit en cada cas:

a) porticus, -us: ac. sing. / nom. pl. / gen. pl. b) dies, -ei: gen. sing. / dat. sing. / ac. pl. c) genu, -us: ac. sing. / abl. sing. / ac. pl. d) facies, -ei: abl. pl. / ac. sing. / gen. pl.

a) Escola que durant els segles XII i XIII va traduir obres gregues. b) Sala dels monestirs on els monjos copiaves manuscrits. c) Ciència que estudia les inscripcions gravades en materials durs. d) Material fet a partir de pell d’animal i que servia per a escriure-hi a sobre. e) Reaprofitament del material per tornar-hi a escriure del qual encara se’n poden veure les restes.

2. Declina en acusatiu singular i en acusatiu plural

aquests sintagmes: magnum cornu, -us audax exercitus, -us ingens portus, -us

lata planities, -ei felix natus, -us omnis fides, -ei

7. Com es transmet la cultura clàssica a partir del Re3. Subratlla el mot de cada sèrie que no està en el mateix

cas que els altres. Compte!, hi ha mots de totes les declinacions. a) lacum, ferrum, fratrum, diem b) colorum, oppidum, cursuum, pacum c) puero, ordine, portu, regio d) pectus, ungues, usus, muri e) mulieris, fructus, latus, operae 4. Analitza i tradueix aquestes frases:

a) Romulus fratris adventum expectat. b) Multos dies in Italia manebo. c) Rex in pulchra templa Roma laudat. d) In omnibus rebus lux semper est. RI VOCABULA Romulus, -i: Ròmul frater, -tris: germà adventus, -us: arribada expecto (1): esperar maneo (2): romandre

lux, -cis: llum, esperança rex, -gis: rei templum, -i: temple laudo (1): lloar

5. Digues si són certes o falses aquestes afirmacions:

a) Les universitats van néixer als Estats Units a final del segle XIX. b) Els monestirs eren llocs on es concentrava el saber. c) A l’Edat Mitjana les llengües de transmissió de la cultura eren el castellà, el llatí i l’italià. d) Molts termes científics i tecnològics provenen del llatí, ja que, fins al segle XX, les teories s’escrivien en aquesta llengua. e) Les principals obres d’autors grecs i llatins han estat traduïdes al català gràcies a la col·lecció de la Fundació Bernat Metge.

naixement? 8. Digues quina expressió amb contingut clàssic es cor-

respon a cada definició: a) Arriscar-se a fer alguna cosa. b) Dormir plàcidament c) Tot va bé, anar per feina. d) Passar a la història. e) Explicar una cosa molt detalladament. f ) A cadascú el que li correspon. 9. Contempla aquest quadre de Dante Gabriel Rossetti i explica què representa i què et suggereix.

219

9 t a t i n U

220

En l’apartat de llengua d’aquesta unitat no s’introdueixen conceptes gramaticals nous sinó que es proposen una sèrie d’activitats per posar en pràctica tota la informació de morfologia i de sintaxi que s’ha après fins ara. L’apartat següent està destinat a parlar de literatura contemporània amb contingut clàssic, ja que hi ha moltes obres actuals ambientades en el món grecoromà. En l’apartat de lèxic hi ha un recull de llatinismes d’ús més freqüent relacionats, bàsicament, amb el món dels estudis i el món laboral, dues realitats ben properes a l’alumnat. L’últim apartat d’art està dedicat a les transformacions que patiren alguns mortals abans d’un fatal desenllaç. Aquestes metamorfosis, sovint en éssers de la natura, també han estat font d’inspiració per a molts artistes.

OBJECTIUS DIDÀCTICS 1. Consolidar els coneixements de morfologia i de sintaxi que s’han adquirit durant el curs. 2. Analitzar correctament tots els mots d’un text. 3. Traduir al català un text adaptat amb claredat i coherència. 4. Identificar els elements clàssics d’una obra literària actual. 5. Valorar positivament el coneixement de la cultura clàssica per tal com proporciona claus interpretatives per comprendre moltes de les produccions literàries actuals.

6. Utilizar algunes expressions llatines en el registre estàndard de la llengua pròpia. 7. Respectar el patrimoni artístic inspirat en el món clàssic.

221

Cobertes d'alguns llibres en què els protagonistes són romans o l'acció està ambientada a l'Imperi romà.

9 t a t i Un 1. Un repàs a tot el curs En les unitats anteriors hem fet una introducció a la llengua llatina i t’hem proporcionat les eines més bàsiques per poder traduir frases i textos adaptats. Esperem que aquest primer contacte amb la llengua llatina t’hagi estat profitós i tinguis ganes d’ampliar els teus coneixements en els propers cursos. Ara és hora de sintetitzar tota la informació que has rebut i fer-ne una valoració global. Per aquest motiu et proposem una sèrie d’activitats amb les quals podràs posar en pràctica tot el que has après fins ara.

1.1. Substantius Recorda que en llatí hi ha cinc declinacions i que sabem a quina declinació pertanyen els noms a partir del seu genitiu.

AC T I V I TAT S 9.1. Completa una graella com les següents amb un mot

Tercera declinació

representant de cada declinació: Nobilitas, -atis (tema en consonant)

Primera declinació

222

nominatiu Natura, -ae

vocatiu naturae

nominatiu vocatiu

genitiu

naturam

acusatiu

nobilitates

acusatiu

nobilitati

datiu

genitiu

ablatiu

datiu naturis

ablatiu

Civis, -is (tema en vocal)

Segona declinació

vocatiu

Oculus, -i nominatiu

acusatiu

vocatiu

genitiu

acusatiu genitiu

cives

nominatiu

oculi

oculorum

datiu ablatiu

datiu

cive

ablatiu Carmen, -inis (tema en consonant neutre) nominatiu

Gaudium, -ii (neutre) gaudia

nominatiu vocatiu acusatiu genitiu

gaudium

vocatiu acusatiu genitiu

datiu

datiu

ablatiu

ablatiu

carminis

carminum

L LENGUA LLATINA

Rete, -is (tema en vocal neutre) nominatiu

nominatiu

vocatiu

Genu, -us (neutre) genu

vocatiu retia

acusatiu

acusatiu

genitiu

genitiu

datiu

datiu reti

ablatiu

Quarta declinació

Cinquena declinació Gradus, -us

Acies, -ei

nominatiu

nominatiu

vocatiu

vocatiu gradum

acusatiu

genibus

ablatiu

acusatiu graduum

genitiu

acierum

genitiu

datiu

datiu

ablatiu

ablatiu

acie

1.2. Adjectius D’adjectius llatins n’hi ha de dos tipus. Els del primer tipus es declinen per la 2a masculí, la 1a femení i la 2a neutre. Els del segon tipus es declinen per la tercera.

AC T I V I TAT S 9.2. Completa una graella com les següents amb un adjectiu de cada model: Adjectius del primer tipus

nominatiu

Altus, -a, -um altum

altus

altae alta

vocatiu altam

acusatiu genitiu datiu

altis

ablatiu

Adjectius del segon tipus nominatiu

Utilis, -e (són el grup més representatiu) utiles

vocatiu acusatiu

utilem

utile

genitiu datiu ablatiu

utilibus

223

9 t a t i Un 1.3. Verbs En llatí hi ha 4 conjugacions de verbs i, seguint el model de cadascuna, pots conjugar els temps verbals que hem estudiat fins ara: el present, l’imperfet i el futur. El verb sum te les seves pròpies particularitats.

AC T I V I TAT S 9.3. Completa la graella amb els verbs indicats i en el temps proposat. Present 1a conjugació: aro (1)

2a conjugació: deleo (2)

3a conjugació: mitto (3)

4a conjugació: audio (4)

aro audis delet

mittunt

Imperfet 1a conjugació: aro (1)

2a conjugació: deleo (2)

3a conjugació: mitto (3)

4a conjugació: audio (4)

arabam audiebas

224 delebat

mittebant

Futur 1a conjugació: aro (1)

2a conjugació: deleo (2)

3a conjugació: mitto (3)

4a conjugació: audio (4)

arabo audies delebit

mittent

9.4. Completa una graella com aquesta amb els temps indicats del verb sum. Present

Imperfet

es erat

Futur ero

L LENGUA LLATINA

AC T I V I TAT S F I N A L S Contesta les preguntes següents: a) Quantes declinacions hi ha en llatí? b) A totes les declinacions hi ha mots neutres? c) A quines declinacions hi ha mots neutres? d) Quines particularitats tenen els mots neutres? Com acaben? e) Amb quina desinència acaben els genitius de cadascuna de les declinacions? f ) Quina és la declinació més complexa? g) Amb què concorda un adjectiu amb el nom que acompanya? h) Com es declinen els adjectius en llatí? i) Hi ha adjectius de la quarta declinació? I de la cinquena?

9.5.

Sopa de lletres. Troba quatre noms de cada declinació. Pinta els mots de cada declinació d’un color diferent. 9.6.

M

A

N

U

S

R

G

T

E

M

P

U

S

I

A

W

Q

R

T

A

E

S

I

O

P

P

W

E

G

W

P

X

D

O

M

U

S

L

O

X

T

L

I

B

E

R

M

P

N

Q

P

P

Z

I

D

U

S

U

T

I

C

R

E

X

E

A

O

N

A

U

T

A

D

M

O

Q

I

W

C

P

T

M

P

R

R

I

I

C

W

R

N

I

S

E

I

D

I

P

A

L

S

E

E

E

E

R

Y

C

Y

T

I

V

E

R

B

U

M

S

Y

Y

U

S

J

T

R

S

A

M

P

O

S

P

E

S

E

R

I

E

P

B

M

U

N

D

O

M

I

N

A

L

S

I

T

S

O

H

Digues el significat de cadascun dels adjectius següents: parvus, -a, -um magnus, -a, -um celer, -eris, -ere omnis, -e miser, -era, -erum pulcher, -chra, -chrum paucus, -a, -um clarus, -a, -um fortis, -e acer, acris, acre facilis, -e brevis, -e audax, -acis prudens, -ntis brevis, -e talis, -e vetus, -eris gravis, -e pauper, -eris utilis, -e

Relaciona cada forma verbal amb la seva anàlisi morfològica:

9.8.

veniet eras laboratis sumus occultabunt delent veniebant mittes mittis eritis necabatis occido delebat es occidebam amabimus amabo perveniebamus

• 3a pers. pl. futur • 2a pers. pl. imperfet • 1a pers. pl. imperfet • 3a pers. sing. futur • 3a pers. pl. imperfet • 1a pers. sing. present • 3a pers. pl. present • 2a pers. sing. futur • 2a pers. pl. futur • 3a pers. sing. present • 1a pers. pl. futur • 1a pers. sing. futur • 2a pers. pl. present • 3a pers. sing. imperfet • 1a pers. pl. present • 1a pers. sing. imperfet • 2a pers. sing. imperfet • 2a pers. sing. present

Analitza i tradueix el text següent que parla sobre Orfeu, el músic més cèlebre d’aquells temps i de la seva estimada nimfa Eurídice. 9.9.

Orpheus, Apollinis filius, cantus artem a patre et matre discebat. Ille cum dulci voce canebat. Non solum homines sed etiam pecora cum sua voce delectabat. Vero flumina, saxa et arbores suo cantu movebat. Eurydicem nimpham in matrimonium ducit. Orpheus magnopere Eurydicem amabat. Nimpha in prato ambulat et serpens pedem mordet. Eurydice mox e vita discedit.

9.7.

VOCABULA

RI

Orpheus, -i: Orfeu Apollo, -inis: Apol·lo cantus, -us: cant ars, artis: art a (prep. + abl.): de part de disco (3): aprendre dulcis, -e: dolç vox, -ocis: veu cano (3): cantar non solum ... sed etiam (adv.): no només … sinó també pecus, -oris (n.): bèstia delecto (1): delectar

vero (adv.): realment flumen, -inis (n.): riu saxum, -i (n.): pedra arbor, -oris: arbre Eurydice, -es: Eurídice duco (3): portar matrimonium, -ii: matrimoni magnopere (adv.): molt pes, pedis: peu mordeo (2): mossegar mox (adv.): a continuació e (prep. + abl.): de discedo (3): allunyar-se

225

9 t a t i Un a) Fes memòria i digues com acaba la història

9.12. A continuació tens dues faules que probablement

d’amor entre Orfeu i Eurídice. b) Recordes altres parelles mitològiques amb una història d’amor especial?

coneixeràs. Analitza-les i tradueix-les. Digues, també, en cada cas, quin és l’ensenyament que en podem extreure:

9.10.

El text següent parla d’uns personatges que cantaven tant o més bé que Orfeu, però que tenien unes altres intencions. Es tracta de les Sirenes, uns monstres que atreien els mariners i els feien naufragar. Ulisses, però, no va caure en el seu parany…

9.11.

Vulpes in alta vinea uvas adpetebat. Cum summis viribus saliebat sed uvas non obtinebat. Tum dicit: «Uvae maturae non sunt. Uvas non desidero». RI VOCABULA vulpes, -is: guineu vinea, -ae: vinya adpeto (3): intentar agafar summus, -a, -um: gran, molt gran viribus (abl. pl. de vis,vis): força

226

salio (4): saltar obtineo (2): aconseguir tum (adv.): aleshores dico (3): dir maturus, -a, -um: madur desidero (1): desitjar

Ulisses i les sirenes, H. J. Draper.

Ulixes, unus ex principibus Graecis, per decem annos Troiam oppugnat. Tandem Graeci Troiam obsident et Ulixes in patriam Ithacam reddit. Diu per vastum mare errat et ad Sirenum insulam pervenit. Sirenes maris monstra erant. Cum canora voce nautas ad scopulos trahunt et suas naves frangunt. Ulixes Sirenum periculum superat et in Ithacam felix pervenit.

VOCABULA

RI

Ulixes, -is: Ulisses princeps, -ipis: príncep tandem (adv.): finalment obsideo (2): destruir Ithaca, -ae: Ítaca reddo (3): tornar diu (adv.): durant molt de temps per (prep. + ac.): per vastus, -a, -um: ample

mare, -is (n.): mar Siren, -enis: sirena monstrum, -i: monstre canorus, -a, -um: sonora scopulus, -i: roca traho (3): portar frango (3): esclafar pervenio (4): arribar felix, -icis: feliç

a) Com va escapar Ulisses del cant de les Sirenes? b) Quins altres monstres mitològics coneixes?

Mons parturiebat et gemitus immanes ciebat. In terris maxima exspectatio erat. Demum ille murem parit. VOCABULA

RI

mons, -otis: muntanya parturio (4): anar de part gemitus, -us: gemec immanis, -e: terrible cieo (2): proferir

exspectatio, -onis: expectació demum (adv.): finalment mus, muris: ratolí pario (3): parir

L LENGUA LLATINA

Tul·li Hostili, un dels reis de Roma, va declarar la guerra a Alba Longa. Per evitar que hi haguessin tantes morts als dos exèrcits va deixar la sort a mans de tres romans i tres albans. Curiosament, cada bàndol hi havia trigèmins i van ser els escollits per lluitar. Els germans Horacis erens romans i els germans Curiacis eren albans. Aquest text parla sobre aquest fet.

9.13.

Saps com acaba aquesta història? Malament! La germana de l’Horaci guanyador estava promesa a un dels germans Curiacis morts. Dolguda, increpa el seu germà pel que ha fet i aquest li retreu que no és just que s’hagi oblidat de la mort dels seus germans i que no posi per davant la pàtria a la mort del seu estimat. El germà desembeina l’espasa i la mata. Juli Cèsar, per poder conquerir la Gàl·lia, va passar-ne de tots colors. El text que tens a continuació ens parla de la construcció d’un pont sobre el riu Arar per poder accedir més fàcilment al campament dels helvecis. 9.14.

Flumen Arar per fines Haeduorum et Sequanorum in Rhodanum influit. Helvetii cum ratibus ac lintribus per flumen Ararem transibant. Caesar pontem in Arare facit atque ita exercitum Romanum traducit. Helvetii, repentino adventu commoti, legatos ad Caesarem mittunt. Postero die Helvetii castra e loco movent. Helvetii et Romani acriter pugnant. PLINI: Guerra de les Gàl·lies. Gredos (text adaptat). VOCABULA

Jurament dels Horacis, Jacques-Louis David. Musée du Louvre, París.

Forte in duobus exercitibus trigemini fratres erant. Horatii Romani erant et Curiatii Albani erant.Trigemini pro sua patria cum armis dimicunt. Victor populum reget. Tum trigemini in medium inter duas acies procedunt. Omnes spectaculum minime gratum inspiciebant. Post atrocem pugnam Romani victores sunt.

VOCABULA

RI

forte (adv.): casualment duobus (abl. pl.): dos trigeminus, -a, -um: trigèmin frater, -tris: germà Horatii, -orum: els Horacis Curiatii, -orum: els Curiacis Albanus, -a, -um: albà dimico (3): lluitar pro (prep. + abl.): a favor de

victor, -oris: vencedor rego (3): governar medius, -a, -um: al mig duas (ac. pl. fem.): dues acies, -ei: línia de combat procedo (3): avançar spectaculum, -i: espectacle minime (adv.): molt poc gratus, -a, -um: agradable inspicio (3): observar

227

RI

flumen, -inis: riu Arar, -aris: l’Àrar, riu de la Gàl·lia finis, -is: límit Haedui, -orum: edus (tribu de la Gàl·lia) Sequani, -orum: sèquans (tribu de la Gàl·lia) Rhodanus, -i: Ròdan influo (3): desembocar ratis, -is: embarcació linter, -tris: bot facio (3): construir ita (adv.): així

transibant (3a pers. pl. imperfet de transeo): transitar, anar d’un costat a l’altre traduco (3): travessar Helvetius, -a, -um: helvecis, poble de la Gàl·lia repentinus, -a, -um: sobtat adventus, -us: arribada commotus, -a, -um: exaltat legatus, -i: emissari posterus, -a, -um: posterior castra, -orum: campament acriter (adv.): durament pugno (1): lluitar

Contesta les preguntes següents: a) Qui (qui) Helvetii erant? b) Quis (qui) erat Caesar? c) Quomodo (com) Helvetii per flumen transibant? d) Ubi (on) flumen Arar influit? e) Ubi (on) Caesar pontem facit? f ) Quando (quan) Helvetii castra movent? FINIS OPUS CORONAT.

9 t a t i Un 2. Novel·les i contes d’avui recorden el món clàssic 2.1. Origen de la novel·la

228

Parlar de literatura llatina és parlar d’un llarg període que no comença amb la fundació de Roma, sinó cinc segles més tard, i que no acaba amb la caiguda de l’Imperi, sinó que en els primers temps de l’edat mitjana encara apareixen escriptors i obres de la literatura llatina. Així doncs, no coincideixen les dates de la història de Roma amb les dates de la literatura llatina. Així com passa en la majoria de pobles i cultures, les primeres manifestacions literàries van ser poemes de caràcter religiós, funerari, celebratiu, etc. Amb el temps van aparèixer altres gèneres literaris: el teatre, la historiografia, l’oratòria... fins a arribar a la novel·la. I és que aquest gènere, tan escrit i llegit avui dia, fou l’últim de veure la llum. Ens centrarem en aquest gènere literari, que tot i la seva aparició tardana i breu, ha influït enormement en tota la literatura occidental posterior. I diem breu, perquè només s’han conservat dues novel·les d’un gran nivell literari. Una és El Satiricó de Petroni, una novel·la picaresca en què un jove, Eucolpi, amb les males companyies d’uns amics, fan de les seves quan surten de nit pels carrers de Roma. En una de les seves aventures es colen en un sopar que ofereix Trimalció, un nou ric ple d’excentricitats. Durant el sopar, un convidat explica un conte, el de l’home llop que seguidament podeu llegir: Casualment, l’amo se n’havia anat a Càpua per desfer-se d’uns parracs. Jo que aprofito l’ocasió i convenço un convidat nostre que m’acompanyi durant cinc milles. Era un militar, fort com un dimoni. Toquem el dos a l’hora que canta el gall si fa no fa. La nit era tan clara que semblava migdia. Arribem a un lloc ple de tombes i el meu company es posa a fer les seves necessitats entre les làpides; jo me n’allunyo tot cantant i començo a comptar làpides. Després em vaig girar i vaig veure que es treia la roba i la col·locava a la vora de la carretera. Jo els tenia aquí dalt, estava mort, com aquell qui diu. El soldat va pixar al voltant de la seva roba i tot d’una es va convertir en llop. No penséssiu pas que us estic prenent el pèl. No us mentiria ni per tot l’or del món. Com us anava dient, es va transformar en llop, es va posar a ulular i va perdre’s corrent pel bosc. Al principi jo no sabia ni on era; em vaig acostar a la roba per recollir-la, però s’havia petrificat. Si no vaig morir-me de por llavors no me’n moriré mai. Tot i així, vaig desembeinar l’espasa per protegir-me dels esperits i vaig córrer fins a arribar al mas de la meva nòvia. Vaig entrar-hi esperitat, el cor m’anava a cent, la suor em regalimava esquena avall, feia ulls de mort; per poc no m’hi que-

D EL MÓN CLÀSSIC A L’ ACTUALITAT do. La meva Melissa es va estranyar molt de veure’m anar tan tard pel món. «Si haguessis vingut abans –va dir– almenys ens hauries ajudat: ha entrat un llop al mas i ha fet una autèntica carnisseria amb el bestiar. Però no s’ha sortit del tot amb la seva, perquè un criat nostre abans que fugís li ha traspassat el coll amb una llança.» Després d’això, no vaig poder aclucar els ulls en tota la nit, i a punta de dia vaig córrer a casa de l’amo Gai, com un taverner estafat. Quan vaig ser al lloc on els

vestits s’havien petrificat només hi vaig trobar sang. Finalment vaig arribar a casa: el militar jeia al llit com un porc i un metge li curava el coll. Vaig veure clar que era un home llop i des de llavors no he volgut tenir cap tracte amb ell ni que em matin. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però que em mori ara mateix si us he mentit. PETRONI: Satiricó. Trad. d’Albert Berrio i Romà Giró. Columna

L’altra novel·la s’anomena L’ase d’or i és obra d’Apuleu. En aquesta, el jove Luci, a través de la màgia, es transforma en un ase, però manté totes les facultats humanes, excepte la veu. Com a ase viu moltes peripècies al servei d’un soldat, un moliner, uns bandits, etc., i l’autor aprofita aquest punt de vista per fer un crítica de la societat del moment. Al final aconsegueix recuperar la seva forma humana. Dins de L’ase d’or hem de destacar l’aparició d’alguns contes, el més important dels quals és Psique i Cupido, un conte preciós en què la bella Psique ha de superar les dificultats que li posa la deessa Venus, per poder viure amb el seu enamorat Cupido. Hi havia una vegada en una ciutat un rei i una reina que tenien tres filles que cridaven l’atenció per la seva bellesa. Les dues més grans, tot i ser d’aspecte encisador, encara podien amb justícia ser celebrades amb lloances humanes; en canvi, la bellesa de la més petita era tan excepcional i tan extraordinària que la pobresa del llenguatge humà no podia expressar-la, ni tan sols lloar-la abastament perquè no hi havia paraules. Molts dels ciutadans i nombrosos forasters, que, atrets per la notícia d’una visió tan esplèndida, acudien formant una munió de gent encuriosida, embadalits per l’admiració d’una beutat tan inaccessible, veneraven aquella joveneta acostant-se amb devoció religiosa als llavis l’índex i el polze de la mà dreta units, com si fos la mateixa dea Venus. Havia arribat a les ciutats més pròximes i a les regions frontereres la veu que o bé la dea engendrada pel blau profund del mar i criada pel ruixim de les ones escumoses es barrejava amb els mortals, obsequiant-los ja amb el do de la seva contínua presència, o bé que, per una nova fecundació de la rosada celeste, aquesta

vegada no havien estat les aigües del mar, sinó la terra la que havia criat una altra Venus, dotada, però, de la flor de la virginitat. Així, de dia en dia, creix formidablement aquest renom; la fama cada vegada més gran s’escampa per les illes properes, per part del continent i per nombrosos països. Molta gent, fent llargs camins i travessant profundíssimes extensions de la mar, ja acudia a contemplar el gloriós prodigi d’aquella època. Ningú no navegava cap a Pafos, ni cap a Cnidos, ni tan sols a Citera per veure la dea Venus. Els sacrificis són ajornats, els seus temples, desatesos; els coixins parats per a les imatges divines són trepitjats, les cerimònies, suprimides; les estàtues ja no són coronades amb garlandes de flors i els altars abandonats estan bruts de cendra freda. En canvi, reten culte a la noia i honoren en una aparença humana la majestat de tan gran dea; al matí, quan la donzella es passeja, veneren amb sacrificis i banquets rituals el nom de Venus, absent, i quan passa per carrers i places, molta gent la implora oferint-li flors i garlandes.

229

9 t a t i Un

Amor i Psique, F. Gérard. Musée du Louvre, París.

Aquest eixelebrat desplaçament dels honors divins envers el culte d’una noieta mortal encén les ires de la vertadera Venus; incapaç ja de dominar la seva indignació, estremint-se profundament i movent el cap, es diu a ella mateixa: Vet aquí que jo, la mare primigènia de la natura, l’origen iniciador dels elements, jo, Venus, nodridora de tota la terra, em veig arrossegada a compartir els honors deguts a la meva majestat amb una noia mortal, i el meu nom, d’arrels divines, és profanat per la vilesa terrenal. ¡Només em faltaria tolerar una dubtosa veneració de segon ordre compartint els sacrificis retuts al meu nom, i que una noia mortal passegi pertot arreu la meva imatge! Endebades aquell pastor, la justícia i honestedat del qual va poder comprovar el gran Júpiter, em va preferir a dees tan importants pel meu aspecte excels. Però aquesta noieta, sigui qui sigui, no gaudirà gaire temps dels honors que m’ha usurpat: ben aviat faré que es penedeixi fins i tot del seu encant irreverent. I tot seguit crida aquell fill seu que té ales i que és tan atrevit que, amb els seus mals costums, menysprea la moralitat pública i, armat amb foc i fletxes, corre de nit per les cases desunint tots els matrimonis, comet impunement tantes vileses i no fa absolutament res de bo. Ell ja és frívol pel seu natural desvergonyiment, però, per si no fos poc, Venus l’excita encara més amb les seves paraules, el porta a aquella ciutat i li mostra Psique en persona, car aquest era el nom de la noia. APULEU: «Psique i Cupido» dins Les metamorfosis. Trad. de Bàrbara Matas i Bellès. La Magrana

230

2.2. Novel·les i contes d’avui amb contingut clàssic Al llarg del temps, el món clàssic ha inspirat molts escriptors de novel·les i contes, i són molts els lectors que s’endinsen i aprofunditzen en aquesta cultura a través d’obres escrites per novel·listes actuals. Ara que has arribat al final del llibre i has conegut com parlaven i com vivien els nostres avantpassats, et proposem que llegeixis algunes d’aquestes novel·les o contes, i per això te n’oferim un tastet. Les hem classificades en: novel·les d’història, novel·les d’intriga o d’investigadors, novel·les sobre mites o llegendes i, finalment, hi ha un breu apartat sobre contes. Novel·les d’història En aquestes obres, la història té un paper destacat i l’autor pretén fer una reconstrucció històrica seriosa. Però cal tenir en compte que no es tracta d’un llibre d’història, i l’escriptor o escriptora es permet la llicència d’introduir personatges inventats, situacions fictícies, etc. De totes maneres, llegir aquest tipus de novel·les és una forma divertida i alhora eficaç per conèixer alguns dels episodis més interessants de la història de Roma i també alguns dels seus principals personatges. Aquí tens algunes recomanacions.

Fotograma de la pel·lícula Espàrtac, d’Stanley Kubric.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT Novel·les històriques recomanades • Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar L’emperador Adrià explica en primera persona la seva vida i els seus sentiments. • Jo, Claudi, de Robert Graves L’emperador Claudi també explica en primera persona les intrigues i assassinats que va viure de prop. • Anníbal, de Gisbert Haefs Explica l’afany de poder de la ciutat de Cartago i del seu general més brillant, Anníbal. • Un cavall contra Roma, de Josep Vallverdú Un jove príncep ilerget esclavitzat per l’exèrcit romà, arriba a Roma com a famós gladiador. • L’enigma de Constantí el Gran, d’Albert Salvador Retrata l’últim dels grans emperadors romans, fundador de Constantinoble.

• Julià, l’Apòstata, de Gore Vidal L’autor confereix a aquest emperador romà del segle IV una gran importància per a la història de la futura Europa. • Els idus de març, de Thornton Wilder Aquest títol fa referència a la data de l’assassinat de Juli Cèsar. L’autor presenta una novel·la farcida d’intriga política, a través de diversos personatges històrics. • Espàrtac, de Joan Basté Explica l’enfrontament entre els esclaus i els romans, com l’enfrontament entre dues maneres d’entendre la vida. • Aquila, l’últim romà, de Rosemary Sutcliff Les tropes romanes abandonen Anglaterra, però Aquila es queda. • L’última legió, de Valerio Massimo Manfredi Explica com l’últim emperador de Roma és rescatat per un grup de soldats i conduït a Anglaterra, en el moment en què Roma és envaïda pels bàrbars.

Aquestes són només algunes de les novel·les existents que expliquen episodis de la història de Roma, però no les úniques. De ben segur que en podeu trobar d’altres que poden ser del vostre interès. T’oferim un fragment de la novel·la Els idus de març de Thornton Wilder, en què l’esposa de Cèsar rep una carta anònima a través de la qual li recriminen el seu comportament en acceptar la relació del seu marit amb Cleòpatra, reina d’Egipte. Senyora, és improbable que el Dictador us hagi informat que la reina d’Egipte arribarà aviat a Roma per estar-s’hi una llarga temporada. Per confirmar aquesta notícia només us cal visitar la vostra vil·la del Janícul. Al pendent més allunyat, hi trobareu treballadors que construeixen un temple egipci i aixequen obeliscs. És important que pareu molta atenció a aquesta visita i als perills polítics que representa, perquè són motiu de riota a tot el món les poques aptituds que demostreu per ocupar l’alt càrrec que us pertoca, i també el fet que la vostra comprensió de la situació política de Roma no és millor que la d’un nen. Cleòpatra, senyora, és mare d’un fill del vostre marit. El nen es diu Cesarió. La reina l’ha amagat de les mirades de la cort, però contínuament fa circular rumors sobre la seva intel·ligència divina i gran bellesa. Però la veritat, segons les fonts més fiables, és que és un idiota i que, malgrat tenir més de tres anys, no pot parlar i amb prou feines sap caminar. L’única intenció de la visita de Cleòpatra a Roma és legitimar el seu fill i establir el seu dret de successió com a amo del món. El pla és ridícul, però l’ambició de Cleòpatra no té límits. La seva habilitat per a la intriga i la seva crueltat –que fins i tot la va portar a assassinar el seu oncle i el seu

231

germà/marit– i la influència que té sobre la luxúria del vostre marit són suficients per amarar el món de confusió, encara que ella no pugui dominar-lo. Aquesta no és la primera vegada que heu estat insultada públicament per adulteris ostentosos del vostre marit. Que aquest enamorament li impedeixi de veure el perill que suposa aquesta dona per a l’ordre públic és una prova més de la senilitat que ha començat a fer-se evident en la seva acció de govern. Poca cosa hi podeu fer vós, senyora, ni per salvaguardar l’Estat ni per defensar la dignitat de la vostra posició. Però heu de saber, en qualsevol cas, que les dones de l’aristocràcia de Roma refusaran de ser presentades a aquesta criminal egípcia, i no faran acte de presència a la seva cort. Si demostreu una fermesa similar, començareu a fer els primers passos per recuperar el respecte de la ciutat, que heu perdut per la vostra lamentable selecció d’amistats i per la frivolitat de la vostra conversa…, una frivolitat que ni tan sols la vostra extrema joventut pot disculpar.

THORNTON WILDER: Els idus de març. Trad. d’Ernest Riera i Ernest Folch. Edicions 62

9 t a t i Un AC T I V I TAT S 9.15. Llegeix aquest fragment del llibre de Joan Basté,

Espàrtac i contesta:

232

Espàrtac, Críxies i Enomau havien començat per organitzar l’exèrcit que podia salvar-los. Però no n’hi havia prou. A tota persona que arribava de nou se li preguntava pel seu ofici anterior, per la seva particular habilitat o per la seva natural inclinació. El pastor era l’encarregat de dur a pasturar els ramats requisats, d’obligat sacrifici per a la diària pitança; el pagès es dedicava a la sembra de plantes nutritives de ràpid desenrotllament; el teixidor aprofitava la llauna xollada dels corders. Tots tenien una feina o altra. Hi havia grans cuines de campanya que permetien guisar per a tota aquella gentada, afer en el qual s’ocupaven les persones menys fortes de la comunitat. La mainada s’exercitava en la col·locació de trampes per a la captura d’animals. I els totalment inútils esperaven l’hora de la mort amb el pensament que havien contribuït, poc o molt, a llegar a la seva estirp alguna cosa més que assots i cadenes. Però no n’hi havia prou amb l’esperança. Un dia o altre s’esgotarien les reserves i vindria l’hivern. Les incursions per la rodalia cada vegada resultaven més arriscades i perilloses i els resultats no sempre eren òptims. Tota classe de riquesa (or, gemmes, joies) s’acumulava en cofres ben disposats, però eren, de moment, riqueses mortes amb les quals no podien comprar res. Espàrtac comptava també amb una important xarxa d’enllaços: gent quasi desconeguda de la seva facció que re-

a) En quin moment de la història de Roma té lloc la revolta dels esclaus? b) Els esclaus van derrotar en diverses ocasions els soldats romans. Quina era la seva força?

corria, mig pillardejant, tots els camins de la península a la recerca de notícies, favorables o adverses. Però Roma, el gran enemic, no presentava batalla i els que ocupaven el Vesuvi començaven a acusar, negativament, tantes setmanes de forçada immobilitat. —Quant temps podrem resistir? –preguntà Enomau, una nit. S’havien reunit els caps dels distints serveis, gent que no podia mentir perquè de la seva sinceritat en depenia la pròpia sort i la del conjunt. —Tenim menjar per a uns quants dies. De deu a quinze, si el racionem. En cas de setge, ens morirem de fam i de set –informà Constanci, encarregat d’aquella complexa intendència. —Només desitjo que ens assetgin –li replicà Espàrtac–. Necessitem lliurar una batalla important contra Roma i guanyar-la si volem estar en situació d’imposar condicions. —El setge serà la mort per a tothom –intervingué Quereu. —No temis. Jo t’asseguro que els podrem vèncer. JOAN BASTÉ: Espàrtac, un guerriller en la història de Roma. Edicions Juan Granica

c) Com s’organitzaven els esclaus? d) Per què estava tan convençut Espàrtac que vencerien els romans? e) Recordes com va acabar la revolta d’Espàrtac?

Novel·les d’intriga o d’investigadors D’un temps ençà han proliferat moltes novel·les que tenen un component històric, però que afegeixen al seu argument elements policíacs, d’intriga i d’investigadors privats. Els casos d’assassinats, robatoris o altres entrellats tenen lloc a Roma o en alguna altra ciutat de l’Imperi i en un moment determinat de la història de Roma. Així, gràcies a les investigacions dels protagonistes podem conèixer com era la ciutat urbanísticament, quins espectacles lúdics s’hi celebraven, com vivien els homes lliures i els esclaus, com honraven els seus déus, etc.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT Novel·les d’intriga recomanades • La font de les Vestals, de Jean-François Nahmias Titus Flaminus, un jove patrici advocat, investiga l’assassinat de la seva mare, en veure que la justícia romana no està obligada a resoldre el cas. Aquest mateix personatge donarà peu a una col·lecció que presenta una Roma viva i apassionant. Altres novel·les juvenils d’aquesta col·lecció són: Titus Flaminus. El misteri d’Eleusis; Titus Flaminus. La pista gala; Titus Flaminus. La gladiadora.

• La plata de Britània, de Lindsey Davis Un jove romà es trasllada a Britània per descobrir un complot per enderrocar i assassinar l’emperador Vespasià. • L’esclava de blau, de Joaquim Borrell Un jove atenès arriba a Roma per continuar l’ofici del seu oncle mort, la d’investigador privat. Haurà de resoldre l’assassinat d’un gladiador, l’intent d’assassinat de Juli Cèsar i altres casos. • La llàgrima d’Atena, de Joaquim Borrell Novel·la que continua explicant les peripècies de l’investigador privat anterior per resoldre casos d’assassinats difícils.

Llegeix aquest fragment de L’esclava de blau per fer-te una idea dels casos que havia de resoldre un exquirient romà, és a dir, un investigador de l’època. Ella abaixà els ulls cap a la taula i continuà: —El mateix dia del seu aniversari el meu pare va rebre un regal d’un amic que ara viu a Efes; era una estàtua de Venus amb una llegenda al pedestal que deia: «Que la pau i la ventura regnin sempre en aquesta casa». El pare la va col·locar al seu dormitori i abans de començar la festa la va ensenyar als convidats. Quan a la nit, després d’escoltar el crit, vam anar a la seva cambra, la vam trobar plena de sang. Tot n’estava tacat: el terra, les parets, la roba del llit… Venus havia desaparegut i en el seu lloc hi havia una horrible representació de la deessa Nèmesi, amb el gest amenaçador i la cara estrafent una ganyota d’ira. I al pedestal s’hi llegia: «La venjança de Noviodunum t’ha arribat». —Quant de temps va passar des que el teu pare va marxar de la sala fins que vas escoltar el crit? —Poca estona. Tot just devia tenir temps de pujar les escales, obrir la porta i servir-se el tònic. La copa era vessada a terra quan vam entrar. —Hi va haver ocasió que algú pogués entrar o sortir durant l’interval? —La porta era tancada per dins. —No hi ha finestra? —Dóna a la porta principal del jardí. Quan els porters van sentir l’alarit van mirar immediatament cap a la façana i no van veure sortir ningú –fins al moment, la història em semblava força impressionant. —Què és Noviodunum? –em vaig interessar. —Una ciutat de la Gàl·lia transalpina. —I quina venjança li podia arribar al teu pare des d’allà? Mitis enrogí. —A un exquirient no se li pot amagar res, oi?

—Tindria resultats funestos en la investigació. —Em fa molta vergonya d’explicar-t’ho. —Fes un esforç. —El meu pare fou un heroi de la guerra contra els helvecis. Comandava una cohort que va caure en una emboscada, molt a prop de Noviodunum. Van ser envoltats per cinc mil bàrbars. Les tropes romanes van resistir heroicament fins a l’últim legionari. El pare va ser l’únic que es va salvar, cobert 233 de ferides, després de travessar les línies enemigues en una càrrega desesperada. —Una gesta molt lloable –vaig aplaudir. La patrícia enrogí encara més. —Tot va ser un engany –va revelar en un to a penes audible–. La realitat és que el meu pare va ser un traïdor i un covard que va vendre els seus companys d’armes per salvar la vida –la meva visitant es tapà la cara amb les mans, i després d’una breu pausa continuà–: Fa un parell d’anys, després de tenir els primers atacs de cor, va tenir una crisi de consciència. Un dia ens reuní, els fills i l’esposa, i ens confessà la veritat. Els helvecis havien ofert una rendició honrosa, però els subordinats es negaren a acceptar-la. Llavors sortí a parlamentar i mentre en aparença els transmetia la negativa, en realitat proposava de desguarnir una ala de la fortificació a fi que els enemics hi poguessin entrar. Van fer una carnisseria i després de decapitar l’últim dels seus homes, li van fer diverses ferides superficials perquè pogués simular, de retorn a les línies romanes, que havia pogut escapar després d’un combat ferotge. El pare era ple de remordiments i cada nit somiava els caps de romans que els bàrbars apilonaven mentre ell fugia a cavall. Digues, és Nèmesi qui el va matar? JOAQUIM BORRELL: L’esclava de blau. Columna.

9 t a t i Un Novel·les mitològiques La mitologia, les llegendes fantàstiques de les divinitats i els herois grecoromans han inspirat molts artistes, i entre ells molts escriptors. Existeixen diversos autors que han escrit obres juvenils per donar a conèixer els principals episodis i històries de la mitologia grega i romana. Novel·les mitològiques recomanades • De la raça dels déus, de la raça dels homes, de Tomeu Terrades Explica alguns mites sobre l’origen del món, dels déus i dels homes. • Troia, enllà del mar, de Tomeu Terrades Explica les llegendes relacionades amb la guerra de Troia i els seus protagonistes. • El fill de la pluja d’or, de Josep Vallverdú Narra el naixement de l’heroi Perseu i les seves aventures. • Vaixells negres davant Troia, de Rosemary Sutcliff Relata la guerra de Troia i els mites que s’hi relacionen. • Mans de bronze, de Josep Vallverdú Explica les aquest aventures de l’heroide Teseu quede rep sobrenom «mans de bronEl fill laelpluja d’or ideentendràs el sigLlegeix fragment ze» per la seva extraordinària força. nificat d’aquest títol. • El toisó d’or, de Robert Graves Relata el viatge dels Argonautes a la Còlquida per buscar la famosa pell de xai.

234

Llegeix aquest fragment d’El fill de la pluja d’or i entendràs el significat d’aquest títol: L’or començà a caure del cel en una pols finíssima. De moment no se n’adonà ningú. Zeus romania a mitja altura, invisible als humans. Del mig cos li queia un ruixim d’or tan delicat que tot just si feia una petitíssima lluor contra els raigs del sol de la tarda. Zeus, com un núvol més, jeia, plàcidament, en el cel quiet i ample de la tarda. Les veles de les naus solcaven lentament per davant de l’ampla badia, a la costa d’Argos. Els camperols seien, contemplant els ramats, aglevats a l’ombra dels roures i les alzines. Unes dones rentaven al torrent, entre cantusseigs. Zeus deixava caure la quasi invisible pluja d’or. El vent de llevant s’aixecà modestament, com si temés de moure una sola fulla. Lentament, el ruixim d’or s’acorruà, com un eixam de petites abelles, devers el finestral de la torre on Dànae residia, més presonera que resident, més sepultada que habitant. Al fons de la cambra, la gran tina esperava Dànae. Les serventes havien preparat el bany de la princesa, havien abocat perfum de roses a l’aigua. Dues d’elles

Dànae, A. Correggio. Galleria Borghese, Roma.

esperaven, dretes, talment estàtues, que Dànae entrés a la tina. La princesa es despullà de la roba i avançà, de puntetes, vers el bany. Un raig de sol, un instant, en passar ella pel davant del finestral, li prengué tot el cos de dalt a baix i ella va semblar, només en aquell segon, una flama. Després entrà a la tina i s’inclinà mentre les serventes, amb esponges a les mans, s’acostaven. Llavors, abans que l’aigua de les esponges s’hagués escampat per damunt el daurat de la pell, un altre daurat féu aparició. Per la finestra entrà com una cinta groga, lluent, una pluja d’or. Onejà per la cambra, alhora que les serventes s’enretiraven, preses d’astorament, i Dànae, també sorpresa, es tornava a dreçar, dempeus, a la tina. Com una faixa, com una bandera, com una cinta, la pluja de granets diminuts envoltà la princesa. Ella aixecà el cap, fins que el barbó semblà la branca alta d’un avet. Es quedà tibant, presa tota ella d’aquella pluja, un altre bany prou diferent del que ella havia imaginat. L’or era ardent com un vi estrany, l’or semblava entrar dins la pell i a la correntia de la sang.

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT Finalment, Dànae empal·lidí altre cop. La pluja d’or havia desaparegut, però no pas per la finestra, sinó dins el seu cos, dins el seu ésser. Es féu un gran silenci. La princesa, pàl·lida, amb els ulls clucs, romania dempeus, els dits de les mans estirats com puntes d’estrelles de mar.

Les serventes es miraren, a la fi, espaordides. Llavors ressonà la veu de Dànae, com si parlés des d’un oracle també ella, una veu transportada, llunyana, però que venia de molt endins d’ella mateixa. —Els déus m’han visitat. Seré mare. JOSEP VALLVERDÚ: El fill de la pluja d’or. La Galera

AC T I V I TAT S 9.16. Llegeix aquest fragment del llibre De la raça dels

déus, de la raça dels homes, i contesta les preguntes. «Desconfia de l’home que vagi amb un peu descalç.» Aquestes paraules, que havia sentit feia molts anys, ferien el cor de Pèlias, rei de Iolcos. Era al centre de la plaça pública, estava a punt d’oferir un sacrifici als déus, però el seu cap se n’anava darrere aquestes paraules. La plaça havia reunit una gran multitud, que volia assistir al sacrifici reial. Des de l’altar de les ofrenes, elevat, Pèlias podia contemplar dotzenes de cossos d’homes i de dones que el voltaven. Però només veia una cosa: un jove, vestit amb una pell de pantera i una llança a cada mà. I descalç del peu esquerre. No sabia qui era, aquell jove; no li recordava ningú conegut, però no es podia treure del cap les paraules de l’oracle, dites feia ja molt de temps: “Desconfia de l’home que vagi descalç d’un peu”. Al dia següent, Pèlias, rei de Iolcos, va rebre una visita inesperada: el jove vestit amb una pell de pantera i descalç del peu esquerre. —Sóc Jàson, fill del teu germanastre, l’antic rei d’aquestes terres. Tu li vas prendre la corona i ara és hora que torni a mi. Pèlias va recordar temps passats, quan el pare de Jàson era el rei. Jàson va recordar temps passats, quan el seu pare el va deixar a les mans del centaure Quiró, el prudent i el savi, perquè el fes un home. Quiró era fill de Crono i de Filira, i germanastre de Zeus. Com que el seu pare, quan el va engendrar, havia agafat la forma d’un cavall, Quiró tenia el cos i les potes de quadrúpede i, de cintura amunt, era un home. Vivia dins una caverna i allà va educar Jàson des de ben petit i li va ensenyar les coses que ell sabia. Quan Jàson, ja un jove, li va preguntar com havia de començar la seva vida adulta, Quiró li va dir que anés a Iolcos, que allà trobaria el principi del seu destí.

I ara Jàson era davant del rei i li demanava el que era seu. —Vols la corona de Iolcos i serà teva –li va dir Pèlias, ple d’astúcia–. Només cal que demostris que ets digne de tenir-la. Tu seràs rei, si ets capaç de portar-me una cosa que trobaràs a les terres llunyanes de la Còlquide, a la fi del món. —Digues què t’he de portar i ho tindràs. —És ben senzill: una pell de moltó. Jàson no el va entendre, tot d’una, i anava a fer la rialla d’aquells que després queden en ridícul per la seva ignorància. «No cal anar tan lluny, per trobar la pell d’un mascle d’ovella», volia dir; però se’n va adonar a temps i va callar. O no va callar, sinó que va dir una altra cosa: —A la Còlquida només hi ha una pell que et pugui interessar: el velló d’or. —Tu ho has dit: la pell, de llana d’or, que cobria el cos del moltó fill d’una filla de rei, que Posidó, el déu dels mars, va convertir en ovella. —T’asseguro, Pèlias, que el toís d’or serà teu! Jàson ho havia afirmat convençut, però potser no s’adonava que a partir d’aquelles paraules anava a començar un dels viatges més llargs i difícils de tots els que es van portar a terme quan els déus i els homes es barrejaven damunt la terra. TOMEU TERRADES: De la raça dels déus, de la raça dels homes. La Magrana

a) Cita els personatges que apareixen i la seva relació de parentiu. b) Jàson fou educat pel Centaure Quiró. Qui era? c) Quina condició li posa el rei per aconseguir el regne de Iolcos? d) Quines paraules atormenten el rei de Iolcos?

235

9 t a t i Un Contes Són menys els escriptors que s’atreveixen amb els contes, aquestes breus narracions per a adults, que amb pocs mots condensen tota una intensa història. La majoria de contes són fantàstics i amb els seus arguments juguen amb personatges llegendaris i amb el que hauria succeït si tot hagués anat d’una altra manera. Et recomanem tres contes molt diferents entre si: un conte en castellà de Jorge Luís Borges, un altre de Quim Monzó, i uns microcontes, de Josep Torrent, que demanen del lector una gran imaginació. Llegeix el conte sencer de Quim Monzó i et sorprendrà el final que l’autor planteja per als homes que es van amagar dins el famós cavall de Troia. A LES PORTES DE TROIA

236

El cavall de fusta queda definitivament acabat, polit i envernissat, a primera hora del matí. Ha estat una feina dura, que ha ocupat dotzenes de soldats dirigits per tres mestres fusters. S’alça, majestuós i immòbil, al bell mig de la platja. El deixen assecar durant tot el dia. A la nit, vigilant que no els vegin des de la muralla, els guerrers escollits pugen per una escala de cànem, un darrere l’altre, ràpidament i sense fer soroll. Van armats, amb una petita bossa nuada al cinturó, amb carn en salmorra per agafar forces al matí i una porció d’aigua per calmar la set. Després que l’últim guerrer hagi pujat, recullen l’escala i tanquen la porta de manera que des de fora no es noti. Seuen tots amb ordre i paciència, ben estrets, omplint la panxa de la bèstia. L’olor de vernís no ha desaparegut del tot i els embriaga lleugerament. Dormen amb el neguit que dóna la certesa de la victòria imminent. Tal com havien quedat, quan arriba el matí, els del campament recullen les coses, calen foc a les tendes i pugen a les naus, fent veure que donen la guerra per perduda i que es retiren definitivament. Els guerrers escollits contemplen aquests moviments per les escletxes que hi ha entre els taulons del cavall. Quan les naus aquees desapareixen a l’horitzó, giren els ulls cap a les portes de la ciutat. Aviat s’obriran, els troians sortiran, prendran el cavall com un botí de guerra i l’entraran a la ciutat. Els guerrers aqueus aprofiten l’espera per menjar la carn que porten. Lentament passen les hores i de la ciutat no surt ningú. Al primer que se n’estranya, Ulisses li ordena guardar silenci. Ningú no ha d’obrir la boca i tots han de fer el

Contes recomanats • «El immortal», dins el recull El Aleph, de Jorge Luís Borges. • «A les portes de Troia», dins el llibre de reculls Guadalajara, de Quim Monzó. • «Homèriques», dins el llibre Fum, pedres, miralls..., de Josep Torrent.

mínim soroll possible. Si cap troià sortís i sentís que dins del cavall hi ha homes que parlen, tota l’argúcia se n’aniria per terra. A primera hora de la tarda acaben l’aigua que els quedava. Sota aquell sol implacable, la panxa del cavall és un forn. A la nit dormen sense fred. Són tants i estan tan estrets que no els cal cap manta. El problema són les miccions. Hi han passat tot el dia i la nit abans i, dissimuladament i incapaços d’aguantar-se més, alguns decideixen orinar pels racons. Però les necessitats d’Anticle no són menors sinó majors. Ulisses li ordena aguantar-seles. Anticle diu que no pot (el ventre se li retorça, es veu incapaç de resistir ni un instant més), perd els nervis i es queixa que els troians ja haurien d’haver-se endut el cavall. No hi havien d’estar tantes hores, allà dins. Diu tot això cridant; per fer-lo callar, Ulisses l’escanya. Amb l’arribada de l’alba reneixen les esperances. Avui sí que vindran els troians, prendran finalment el cavall i el duran dins. És lògic que ahir no ho fessin, perquè encara no se’n refiaven. Avui se’ls deu fer del tot evident que els aqueus han marxat de debò. Els ho confirma el fet que, a mig matí, senten música que els arriba de la ciutat, uns càntics estranys però innegablement alegres. Deuen celebrar la victòria. A la tarda, els troians obren finalment les portes de la ciutat. Els guerrers aqueus se n’alegren i observen (excitats i immòbils per no fer cap soroll) com un grup de troians surt de la ciutat i s’acosta al cavall. Els aqueus s’aguanten la respiració. Els troians envolten la bèstia de fusta i la contemplen amb curiositat. Enraonen entre ells, però els aqueus, tot i que paren l’orella, no entenen què diuen. Els arriba una remor de paraules barrejades amb el so de les onades. Ara finalment prendran

DEL MÓN CLÀSSIC A L’ACTUALITAT el cavall i el duran dins. Però en comptes d’això desfan el camí, tornen a la ciutat i tanquen les portes. Als guerrers aqueus aquella nit els és més difícil dormir. La gana i la set es generalitzen. No els queda aigua ni menjar, ni tenen possibilitats d’aconseguir-ne, i això fa que hi hagi disputes freqüents, que Ulisses talla d’arrel: no vol sentir ni una paraula. Ni un ronc. Qualsevol soroll podria alertar de la trampa els troians. Arriba l’alba. Passa el dia sense que ningú vingui a buscar-los. Ulisses dissimula el nerviosisme. La resta de guerrers, no. Tenen gana i, cada cop que algú es queixa que allò no funciona com hauria de funcionar, Ulisses amenaça que escanyarà qui no calli. Dos dies més tard n’hi ha dos que proposen sortir, sigui com sigui i encara que fer-ho descobreixi la trampa als troians. És evident, diuen, que l’argúcia no ha funcionat, i és de cretins continuar endavant un projecte que no funciona. Ulisses sufoca l’intent de motí tal com havia amenaçat de fer: escanyant-los també, igual que a Anticle. Com que fa dies que no mengen, els guerrers devoren tots dos cadàvers. Hi ha un guerrer, d’estómac massa delicat, que vomita al primer tast. Per no deshidratar-se, tots decideixen beure’s la pròpia orina. A la pudor d’orins i excrements s’afegeix ara la ferum del primer cadàver (el d’Anticle, que comença a descompondre’s amb aquella calorada) i de les entranyes dels altres dos. N’hi ha un que proposa desfer-se’n obrint un instant la porta i llençant-los. Ulisses s’exaspera. ¿Com se’ls pot acudir una idea així? ¿Com podrien llençar-los

fora sense despertar les sospites dels troians? Deixar als peus del cavall tres cadàvers (dos d’ells reduïts només a un munt d’ossos i vísceres) seria descobrir clarament la trampa. Un altre suggereix que podrien desfer-se’n de nit: baixar-los per l’escala i llençar-los al mar. Un altre opina que el més greu no és conviure amb la ferum dels cadàvers i dels excrements, sinó la incertesa del futur. Tots aquests dies, les naus aquees deuen haver anat enviant exploradors per veure si el cavall de fusta, tal com havien previst, era ja dins Troia. No aguantaran gaires dies més amagades abans de donar l’argúcia per fracassada i tornar a casa, acceptant definitivament la derrota. Això si no ho han fet ja. Ulisses s’hi llança al damunt, però ni ell té ja forces i, incapaços de barallar-se amb un mínim d’energia, cauen tots dos sobre els altres guerrers, que es fan a un costat, cada cop més prims i sense ni esma. N’hi ha que jeuen tan immòbils que es fa difícil saber si encara són vius. El mateix Ulisses se sent defallir, però no s’ho pot permetre. Els troians, repeteix cada cop amb menys convenciment, sortiran en qualsevol moment i s’enduran el cavall. Només és qüestió d’esperar. Quan això passi, ells (els millors guerrers, escollits entre la flor i nata de la joventut aquea) esperaran que arribi la nit, sortiran quan tothom dormi, saquejaran la ciutat i n’abatran les portes. Per les escletxes entre els taulons, observa amb avidesa les muralles de la ciutat; i es tapa les orelles per no sentir els gemecs agònics dels seus guerrers. QUIM MONZÓ: Guadalajara. Quaderns Crema

AC T I V I TAT S 9.17. Et serà molt fàcil llegir aquests dos microcontes

d’en Josep Torrent, però amaguen en el seu interior moltes ombres per descobrir. Després de llegir-los explica què et suggereixen, què cal conèixer abans per comprendre’ls. PENÈLOPE Allà, a Ítaca, asseguda en un banc teixeix i teixeix, del matí al vespre, un dia i un altre. Quan ja fosqueja, i els turistes van cap a sopar, recull les monedes del pot i va cap a casa on desteixirà i continuarà esperant.

TOT OBSERVANT DES DE LA MURALLA DE TROIA Paris, amb posat encara altiu, contemplava els milers de troians i de grecs morts i agonitzants. —I pensar que segurament algun dia un il·luminat s’inventarà la frase: «Hi ha amors que maten»… O ja s’ha inventat? JOSEP TORRENT: Fum, pedres, miralls... Editorial Quadrivium.

237

9 t a t i Un 3. Llatinismes En aquest apartat hi ha un recull dels llatinismes d’ús més freqüent. Alguns d’ells els hauràs sentit alguna vegada, d’altres els hauràs vist escrits en diaris, revistes... o fins i tot pot ser que tu n’utilitzis algun. Hem seleccionat aquells que fan referència al món dels estudis i al món laboral, dues realitats que et són ben properes. També n’hi ha de caire més genèric que fan referència al moment o la manera de fer les coses.

3.1. Els llatinismes a la vida de l’estudiant

238

Una de les coses que solen fer els estudiants en començar el curs és comprar-se una agenda per anotar-hi les activitats de cada dia i portarne un control. El mot agenda és un llatinisme que significa ‘les coses que cal fer’ i efectivament és una llibreta on s’anoten les coses que no es poden oblidar. Per extensió pot, també, designar la programació d’actes d’un dia determinat. A vegades, però, tot i tenir l’agenda ben organitzada ens podem quedar in albis (‘en blanc’) en algun examen i no recordar-nos de res. O tenir algun lapsus i cometre una equivocació involuntàriament. El problema pot ser un altre si el professor que tenim ens dóna la matèria ex cathedra i no entenem res. La cathedra era el seient que tenia el professor en època romana, més gran i més còmode que els tamborets que tenien els alumnes. D’aquí ha passat a aplicar-se a aquelles persones que parlen amb un to pompós, com si estiguessin en possessió de la veritat absoluta. Si aconseguiu anar a la universitat us diran que el seu lema és Alma mater, que entre els romans s’aplicava a la deessa Ceres com a deessa de l’agricultura i nodridora dels humans. Actualment s’aplica a la universitat pel fet de nodrir els seus alumnes amb la ciència. Va ser el lema de la universitat més antiga del món, la universitat de Bolonya, fundada l’any 1088. Avui dia es considera un sinònim d’universitat. A vegades algú no pot matricular-se a la universitat desitjada perquè hi ha numerus clausus (‘nombre tancat’) que limita el nombre d’alumnes admesos. Ve determinat per la nota de tall que canvia cada curs en funció de l’oferta i la demanda de places. Un cop a la universitat hi ha una sèrie d’espais emblemàtics com són el campus i l’aula magna. El campus és una zona de jardins on els alumnes de les diferents facultats es troben, es relacionen i desconnecten una mica de classes i exàmens. A Roma, el campus era un espai obert, fora del nucli de la ciutat, destinat a la pràctica de l’esport o a la celebració dels comicis.

SABIES QUE...? La paraula matrícula deriva del mot llatí mater (‘mare’), ja que la universitat cuida els seus alumnes i els alimenta amb coneixements.

L’estiu, Mariano Salvador Maella. Museo del Prado, Madrid. En aquest quadre es representa Ceres portant una torxa i un feix d’espigues de blat.

PARLEM EN LLATÍ

Avui en dia també s’utilitza la paraula campus en el sentit de concentració d’esportistes d’una modalitat concreta (campus de futbol, campus de bàsquet...). Un altre espai típic de les universitats és l’aula magna (‘sala gran’) reservada per a la celebració d’actes acadèmics solemnes. En aquesta mena d’actes se sol escoltar l’himne dels estudiants, el Gaudeamus igitur (Alegrem-nos, doncs...), d’autor anònim, i que s’utilitza com a expressió de joia davant d’un fet digne de ser celebrat. La majoria d’universitats europees el canten en les grans festes acadèmiques. Per ser un bon universitari cal un gran esforç i treure bones notes no sempre és fàcil. Tot i això es posen matrícules d’honor a aquells estudiants que han obtingut la màxima nota. Aquest mèrit es reconeix amb un cum laude (‘amb honor’). Quan el grau de reconeixement és suprem, la universitat pot atorgar a un dels seus alumnes el títol d’honoris causa. Avui dia s’utilitza més l’expressió Doctor honoris causa que indica una distinció que les universitats atorguen a algunes persones que consideren dignes del títol pels seus mèrits en algun camp.

3.2. Els llatinismes en el món laboral Quan ens incorporem al món laboral, una de les coses que haurem de presentar a l’hora de sol·licitar un lloc de treball és el curriculum vitae, expressió sovint utilitzada sense la segona part. Es tracta d’un document amb el conjunt de mèrits acadèmics i professionals acumulats per algú. Relacionats amb el món del treball hi ha els llatinismes següents: Nòmina. Antigament era el conjunt de noms d’una llista d’aquells que havien de rebre la paga per la seva feina, però ha acabat significant directament la paga mensual de cada treballador. Plus. Era un adverbi llatí que volia dir ‘més’. En català s’ha substantivat i ha passat a designar les pagues complementàries del sou base d’un treballador.

Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.

239

9 t a t i Un En un àmbit econòmic s’utilitzen llatinismes com superàvit (‘n’ha sobrat’), mot que indica els beneficis resultants d’un exercici o d’una operació financera. Quan l’empresa no té guanys sinó pèrdues, s’utilitza el terme dèficit (‘en falta’). Aquest mot s’utilitza també fora de l’àmbit econòmic amb el sentit general de ‘mancança’. El mot llatí gravamen significava ‘càrrega, molèstia’. Actualment, i en termes econòmics, designa l’impost establert sobre alguns béns. Un altre llatinisme força emprat és el de renda per càpita que ens serveix per determinar el creixement econòmic d’un país i la qualitat de vida dels seus habitants. La renda per càpita és la relació que hi ha entre el PIB (producte interior brut) d’un país i el nombre d’habitants que aquest té. Per calcular-la cal dividir el PIB d’un país per la població que té.

3.3. Llatinismes que ens indiquen temps A banda dels llatinismes que s’utilitzen en els dos àmbits anteriors, n’hi ha una sèrie de més generals que poden utilitzar-se en tota mena de contextos. Ens indiquen el moment de fer alguna cosa, i els més freqüents són: 240

a posteriori: després de. a priori: abans de. ab initio: des del començament. hic et nunc: aquí i ara. in aeternum: per sempre. in extremis: als últims moments. in fraganti: a l’acte, en el mateix moment de fer una acció. ipso facto: ara mateix, immediatament.

3.4. Llatinismes que indiquen manera Hi ha llatinismes que indiquen la manera com es fan les coses. Aquí en tens uns quants: de iure: segons el dret, legalment. de facto: de fet, indica una situació que ja és real, malgrat que no hi hagi reconeixement oficial. de incognito: d’incògnit, quan algú pren una forma no habitual en ell a fi de passar desapercebut. ex professo: expressament. gratis et amore: de franc i amb ganes, quan es fa una acció sense esperar-ne res a canvi. grosso modo: a grans trets. mea culpa: per la meva culpa, quan s’assumeix davant els altres la responsabilitat davant un fet censurable. motu proprio: per pròpia iniciativa.

PARLEM EN LLATÍ

AC T I V I TAT S 9.18. Marca quin és el significat de cadascun d’aquests

9.20. El llatí ha estat la llengua vehicular de l’Església

llatinismes: factòtum a) Persona fonamental. b) Fabricant. c) Persona que fa de tot.

modus vivendi a) Tenir bones maneres. b) Mitjà de vida d’algú. c) Viure bé.

hàbitat a) Que té bons hàbits. b) Habitant d’un lloc. c) Medi habitual on es viu.

tabula rasa a) Fer net i començar de nou. b) Taula parada. c) Argument definitiu.

catòlica durant molt anys. A continuació tens una sèrie de llatinismes que encara avui dia s’utilitzen. Relaciona’ls amb el seu significat i, després, amb el context en el qual es diuen. Habemus papam • Amunt els cors Urbi et orbi • En el pit Sursum corda • Per a la ciutat i per al món In pectore • Tenim papa

vox populi a) Cantant popular. b) Rumor popular. c) Diccionari més venut.

àlies a) Que té ales. b) Pseudònim. c) Persona alterada.

ultimàtum a) Arribar l’últim. b) L’últim tema. c) Les últimes condicions.

opera prima a) La primera obra. b) La primera operació. c) L’obra de la cosina.

a) Fórmula usada en les benediccions del papa. b) Expressió exhortativa de la missa. c) Expressió utilitzada quan el Papa té previst nomenar uns cardenals però encara no ha fet públics els noms. d) Expressió amb què s’anuncia al poble l’elecció d’un nou pontífex. 9.21. Hem vist que parlar ex cathedra vol dir parlar molt acuradament i pomposament. Del mot llatí que designava la cadira del professor romà n’han derivat mots catalans com càtedra, catedràtic o catedral. Busca el seu significat i relaciona’ls amb l’ètim llatí.

9.19. En el món de l’esport sovint sentim algun llatinis-

me que fa referència a l’àrbitre, als jugadors, al desenllaç d’un partit... Tot seguit en tens uns quants amb el seu significat. Completa les frases de més avall amb el llatinisme corresponent: ex abrupte (‘insult’) in extremis (‘a l’últim moment’) rara avis (‘cas excepcional’) a priori (‘abans dels fets’) transfert (‘traspàs’) sine die (‘sense data concreta’)

9.22. Busca què volen dir els llatinismes de sota i fes una frase amb cadascun: referèndum, memoràndum, maremagnum, auditòrium

a) Fins a darrera hora no se sabrà si arribarà a temps el … del nou fitxatge del Barça. b) El partit s’ha ajornat … a causa del mal estat de la gespa. c) Va marcar el gol de la victòria … quan ja no pensaven passar a la final. d) … semblava un partit guanyat però van haver de treballar de valent per fer-ho realitat. e) El futbol ha perdut recentment Bobby Charlton, una … del seu temps. f ) L’àrbitre va aturar el partit perquè els jugadors li deien un … rere l’altre.

a) Li han reconegut la seva vàlua artística … b) Va oferir un concert … de qui va ser el seu fundador. c) Va morir … i els seus béns van anar a parar directament als seus tres fills. d) A la missa … hi van assistir tots els seus familiars.

9.23. Completa les frases de més avall amb els llatinis-

mes següents referits al món de la mort: corpore insepulto (‘amb el cos no enterrat’) in memoriam (‘en record de’) ab intestato (‘sense testament’) post mortem (‘després de morir’)

9.24. Ordena les lletres i esbrinaràs sis llatinismes que

has estudiat en aquesta unitat. UCPSAM NAIMON

DNEAAG CTIEFDI

ISUP TVIUSRPAE

241

9 t a t i Un 9.25. Resol aquest acròstic de llatinismes i obtindràs el

nom d’un premi posterior al primer. 1. Lema de les universitats. 2. Situació real de fet, no legalment. 3. Pèrdues. 4 Guanys. 5. Després dels fets. 6. Paga extra. 7. En blanc. 8. A l’últim moment. 1 2

Els estudiants també poden rebre ajuda per confeccionar i actualitzar el seu … i inserir-lo en la borsa d’ocupació i pràctiques del COIE. El Punt, 22 de desembre de 2006 La visita d’inauguració de Montilla va servir per explicar al President la peculiaritat d’aquest museu que és viu, ja que a banda d’exposar-hi les nombroses peces d’imatgeria religiosa que s’han creat a Olot des de finals del segle XIX, també es pot veure aquest procés creatiu … Exactament, es poden veure els treballadors del museu realitzant parts de sants, pintant-les, fent-ne motlles, etc. El Punt, 22 de març de 2007

3 4

Finalment l’últim cas conegut va passar el dia 2 de març, quan una jove va assaltar una àvia amb el mateix … Els Mossos van constatar que possiblement tots aquests fets podien ser obra d’una mateixa persona.

5 6 7

Diari de Girona, 18 de març de 2006

8

242 9.26. Omple els buits que hi ha en els fragments de més

avall extrets de la premsa escrita amb les locucions llatines següents: in situ, dèficit, currículum, modus operandi, referèndum, a priori, opera prima, in fraganti. El realitzador mexicà Francisco Vargas mostra a El violín, la seva …, les realitats socials oblidades del seu país, els guerrillers que es veuen obligats a recórrer a les armes per ser escoltats. El Periódico, 4 de maig de 2005

El lendakari ha promès sotmetre a … el seu pla abans del 2009, encara que sigui desafiant la voluntat de Madrid. El Punt, 24 de gener de 2006

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va assegurar ahir que el nou Estatut «és millor que el que te níem», però va advertir que Catalunya continuarà tenint «… de poder polític». El Periódico, 14 de maig de 2007

El jove, de 22 anys, anava dins d’un cotxe dels Mossos d’Esquadra (era traslladat per ordre d’un jutge a les dependències de la Guàrdia Urbana per ser sotmès avui mateix a una roda de reconeixement) després de ser detingut divendres … durant un robatori amb intimidació i violència.

…, pintava un partit complicat contra un rival d’una categoria superior. Tot i així, un fantàstic joc col·lectiu i una actitud inapel·lable en defensa consumaren una magnífica victòria com a colofó de l’excel·lent temporada, que tancaran oficialment aquest cap de setmana, competint en un torneig eivissenc.

El Punt, 22 de maig de 2007

La Comarca d’Olot, 17 de maig de 2007

WWW

DE PART DELS DÉUS

4. Joventut i bellesa Per aconseguir els seus propòsits, les divinitats tenien el do de transformar la seva forma en allò que més els convenia. Així, Júpiter canviava sovint la seva figura per aconseguir l’amor d’una noia, però no era l’únic déu. Els déus també tenien la facultat de modificar l’aparença dels mortals, així en diverses llegendes que tenen un final desgraciat, els antics van preferir transformar els seus protagonistes en éssers de la natura enlloc d’una mort segura. Molts són els joves que esdevenen titelles en la voluntat dels déus.

4.1. Dèdal i Ícar Ícar era el fill de Dèdal, inventor i arquitecte del laberint de Creta, on estava tancat el Minotaure. Després que Teseu matés el monstre, Minos, rei de Creta, va culpar-ne Dèdal, i va tancar-lo a ell i al seu fill dins el laberint. Dèdal, que era hàbil en recursos, va construir unes ales amb plomes d’ocells unides amb cera. Les va col·locar sobre les espatlles d’Ícar i sobre les seves, i va donar uns consells al seu fill: que no volés massa enlaire, ni massa a prop del mar. Ícar, no fent cas de les paraules del seu pare, va volar massa a prop del Sol, el qual va fondre la cera. El noi va caure al mar que, des d’aquell moment, s’anomena mar d’Icària. La caiguda d’Ícar, Jacob Peter Gowy. Museo del Prado, Madrid.

Altres obres relacionades: Ícar i Dèdal, Charles Paul Landon. Musée des Beaux-Arts et de la Dentelle, Alençon (França). Dèdal i Ícar, Lord Frederick Leighton. Col·lecció privada. Dèdal i Ícar, Domenico Piola. Col·lecció privada, Gènova. Lament per Ícar, Herbert James Draper. Tate Gallery, Londres.

En el quadre, Dèdal s’adona que Ícar està a punt de caure al mar perquè veu com se li estan desfent les ales.

243

9 t a t i Un 4.2. Jacint Jacint era un jove i amic íntim del déu Apol·lo. Aquesta divinitat l’estimava molt i intentava passar llargues estones amb ell. Li ensenyava moltes habilitats tant amb l’arc, com amb la música. Un dia que estaven fent pràctiques de llançament de disc, Jacint fou ferit en tocar-li al cap el disc que desafortunadament havia llançat el déu Apol·lo. El déu va empal·lidir i es dirigí al noi per recollir el seu cos mentre queia. Res va poder fer Apol·lo per guarir-li la ferida mortal i el va convertir en una flor semblant a un lliri, i que porta el nom de Jacint. Altres obres relacionades: La mort de Jacint, Giambattista Tiepolo. Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid.

L’escena que va plasmar Broc és el moment just en què Apol·lo subjecta Jacint moribund. Al peus de Jacint, veiem el disc mortífer i unes flors.

La mort de Jacint, Jean Broc. Musée Rupert de Chièvres, Poitiers.

4.3. Cal·listo

244

Cal·listo era una de les joves nimfes del bosc que acompanyaven Diana, la deessa de la cacera. Aquestes joves, seguint els passos de la seva deessa, havien de mantenir-se verges i allunyades dels homes. Així ho feia Cal·listo, fins que Júpiter va quedar admirat de la seva bellesa. Aquest, per tal d’apropar-s’hi i seduir-la, va prendre la figura de Diana. Cal·listo no va poder deslliurar-se de la força del déu suprem i quedà embarassada. Ella intentà amagar la seva falta fins que un dia, Diana i les nimfes van voler prendre un bany. Cal·listo no es va voler treure la roba i Diana, enfurismada, la transformà en óssa i li va prendre el fill. Quan aquest va ser gran, va anar de cacera i va estar a punt de matar una óssa, la seva mare! Júpiter, per evitar-ho, la va enviar al cel convertida en l’Óssa Major i el seu fill, en Óssa Menor.

Altres obres relacionades: Júpiter disfressat de Diana i Cal·listo, François Boucher. The NelsonAtkins Museum of Art, Kansas City (Missouri, EUA). Diana i Cal·listo, Jean-Honoré Fragonard. Diana i Cal·listo, Ticià. National Gallery, Edimburg (Escòcia, Regne Unit).

Diana i Cal·listo, P. P. Rubens. Museo del Prado, Madrid.

Rubens pinta el moment en què Cal·listo, envoltada per Diana i les nimfes, es nega a treure’s la roba per amagar el seu embaràs.

D E PART DELS DÉUS 4.4. Acteó El jove Acteó molt sovint anava de cacera amb els seus gossos, però un malaurat dia es va despistar i va entrar en les profunditats del bosc on hi havia un salt d’aigua. Sense voler-ho va veure la deessa Diana i les seves companyes mentre es banyaven nues. La deessa, enrabiada perquè no volia tenir cap contacte amb els homes, el va transformar en cérvol, i va fer enfurir el gossos que acompanyaven Acteó fins al punt que van devorar el cérvol sense adonar-se que es tractava del seu amo. Altres obres relacionades: Diana i Acteó, P. P. Rubens Acteó transformat en cèrvol, Francesco Albane. Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden. Diana i Acteó, Giuseppe Cesari, Museum of Fine Arts, Budapest. La mort d’Acteó, Ticià. National Gallery, Londres. Diana sorpresa per Acteó, Jean François de Troy. Musée des Beaux-Arts, Basilea (Suissa). Acteó, Paul Manship. Ball State Museum of Art, Indiana.

Diana i Acteó, de Ticià. National Gallery, Edimburg.

245

El quadre de Ticià mostra el moment en què Acteó sorprèn Diana, que intenta amagar-se ajudada d’una criada. La deessa, que porta una mitja lluna al cap, també acaba d’arribar de cacera i deixa les seves eines, com l’arc, al terra per prendre un bany.

9 t a t i Un 4.5. Faetont La mare del jove Faetont li havia amagat qui era el seu pare fins que fou adolescent. Quan s’assabentà que el seu pare era el Sol, li va reclamar alguna prova de la seva paternitat. El Sol li digué que li concediria el desig que volgués, i Faetont va demanar al pare conduir el carro del Sol. El pare, tot i sabent que era un error deixar-li el carro, no va poder negar-se al desig del seu fill i abans de marxar li donà uns quants consells. Faetont va començar seguint el camí marcat, però al cap de poc ja no podia controlar els cavalls que estiraven el carro daurat. Així, abandonà el camí baixant cap a la Terra i incendiant-ne una part. També pujà massa enlaire, deixant-ne una part congelada. Júpiter, davant les queixes de la pròpia Terra, va fulminar amb el seu llamp el pobre Faetont. La caiguda de Faetont, Jan van Eyck. Museo del Prado, Madrid.

246

Altres obres relacionades: La caiguda de Faetont, Peter Paul Rubens. National Gallery of Art (EUA). La caiguda de Faetont, Johann Liss. National Gallery, Londres. El quadre de Jan van Eyck mostra el moment en què Júpiter fa caure els llamps sobre Faetont per evitar que aquest continuï destruint la Terra. Faetont cau del carro d’or i els cavalls es precipiten al buit.

AC T I V I TAT S D ’ AVA L U AC I Ó 1. Declina aquests mots en els casos indicats:

6. Relaciona els títols d’aquestes novel·les històriques

a) rex, regis: dat. sing. / ac. pl. b) genu, -us: ac. pl. / abl. sing. c) mare, -is: gen. pl. / abl. sing. d) facies, -ei: abl. sing. / ac. sing. e) via, -ae: nom. pl. / abl. pl. f ) puer, -i: ac. pl. / dat. pl.

amb el seu autor: Un cavall contra Roma Espàrtac L’última legió Memòries d’Adrià Els idus de març Jo, Claudi

• Marguerite Yourcenar • Robert Graves • Thornton Wilder • Joan Basté • Valerio Massimo Manfredi • Josep Vallverdú

2. Concorda l’adjectiu que tens entre parèntesis amb

cada substantiu: a) … magistrum (miser, -a, -um) b) … exercituum (fortis, -e) c) … matre (felix, -icis) d) … deas (potens, -ntis) e) … dierum (acer, acris, acre) 3. Conjuga els verbs en el temps proposat en cada cas: a) 3a sing. present, tolero (1) b) 1a pl. imperfet, vinco (3) c) 2a pl. futur, relinquo (3) d) 2a sing. imperfet, venio (4) e) 3a pl. present, tego (3) f ) 3a sing. futur, sagitto (1) 4. Analitza i tradueix aquestes frases:

a) Plebs in Sacrum montem succedit et urbem relinquit. b) Omnis exercitus Albanus gaudio conclamat. c) Germani suas copias e castris educebant. VOCABULA

RI

plebs, -bis: poble succedo (3): dirigir-se relinquo (3): abandonar gaudium, -ii: alegria

conclamo (1): cridar copiae, -arum: tropes educo (3): fer sortir

5. Digues si són certes o falses les afirmacions següents:

a) Les primeres manifestacions literàries de moltes cultures estan escrites en vers. b) Psique i Cupido és una de les primeres novel·les de l’època romana. c) Trimalció és el protagonista del Satiricó de Petroni. d) La literatura llatina comença amb la fundació de Roma i acaba amb la caiguda de l’Imperi romà.

7. Omple els buits amb una expressió llatina relacionada amb la vida estudiantil. a) M’ho sabia tot, però abans d’entrar a l’examen em vaig quedar … b) La inauguració del curs es fa a l’… de la universitat. c) El … de la UdG està sempre molt animat. d) Va superar la presentació de la tesi amb un … e) No ha pogut entrar a periodisme, ja que hi havia … 8. Digues què signifiquen aquests llatinismes:

in extremis, curriculum vitae, gratis et amore, per capita. 9. Contempla aquest quadre de Boucher i explica què

representa i què et suggereix.

247

Apèndix

Declinacions del substantiu Primera declinació Mots femenins Casos

Terminacions

Vita, -ae

Casos

singular

plural

singular

plural

nominatiu

-a

-ae

nominatiu

vita

vitae

vocatiu

-a

-ae

vocatiu

vita

vitae

acusatiu

-am

-as

acusatiu

vitam

vitas

genitiu

-ae

-arum

genitiu

vitae

vitarum

datiu

-ae

-is

datiu

vitae

vitis

ablatiu

-a

-is

ablatiu

vita

vitis

Segona declinació Mots masculins Casos

Terminacions singular

nominatiu

-us -er

vocatiu

plural -i

Dominus, -i

Casos

singular

plural

nominatiu

dominus

domini

vocatiu

domine

domini

acusatiu

dominum

genitiu

Puer, -ri

Casos

singular

plural

nominatiu

puer

pueri

vocatiu

puer

pueri

dominos

acusatiu

puerum

pueros

domini

dominorum

genitiu

pueri

puerorum

-e -er

-i

-um

-os

genitiu

-i

-orum

datiu

-o

-is

datiu

domino

dominis

datiu

puero

pueris

ablatiu

-o

-is

ablatiu

domino

dominis

ablatiu

puero

pueris

acusatiu

Mots neutres Casos

Terminacions singular

Templum, -i

Casos

plural

singular

plural

nominatiu

-um

-a

nominatiu

templum

templa

vocatiu

-um

-a

vocatiu

templum

templa

acusatiu

-um

-a

acusatiu

templum

templa

genitiu

-i

-orum

genitiu

templi

templorum

datiu

-o

-is

datiu

templo

templis

ablatiu

-o

-is

ablatiu

templo

templis

Tercera declinació Mots de tema en consonant (masculins i femenins) Casos

Terminacions singular

plural

variable

-es

variable

-es

-em

genitiu

Aetas, -is

Casos

singular

plural

nominatiu

aetas

aetates

vocatiu

aetas

aetates

-es

acusatiu

aetatem

aetates

-is

-um

genitiu

aetatis

aetatum

datiu

-i

-ibus

datiu

aetati

aetatibus

ablatiu

-e

-ibus

ablatiu

aetate

aetatibus

nominatiu vocatiu acusatiu

Mots de tema en consonant (neutres) Casos

Terminacions Singular

Casos

Nomen, -is

Plural

Singular

Plural

nominatiu

variable

-a

nominatiu

nomen

nomina

vocatiu

variable

-a

vocatiu

nomen

nomina

acusatiu

variable

-a

acusatiu

nomen

nomina

genitiu

-is

-um

genitiu

nominis

nominum

datiu

-i

-ibus

datiu

nomini

nominibus

ablatiu

-e

-ibus

ablatiu

nomine

nominibus

Mots de tema en vocal (masculins i femenins) Casos

Terminacions Singular

Casos

Plural

Navis, -is Singular

Plural

nominatiu

variable

-es

nominatiu

navis

naves

vocatiu

variable

-es

vocatiu

navis

naves

acusatiu

-em

-es

acusatiu

navem

naves

genitiu

-is

-ium

genitiu

navis

navium

datiu

-i

-ibus

datiu

navi

navibus

ablatiu

-e

-ibus

ablatiu

nave

navibus

Mots de tema en vocal (neutres) Casos

Terminacions Singular

Mare, -is

Casos

Plural

Singular

Plural

nominatiu

-e

-ia

nominatiu

mare

maria

vocatiu

-e

-ia

vocatiu

mare

maria

acusatiu

-e

-ia

acusatiu

mare

maria

genitiu

-is

-ium

genitiu

maris

marium

datiu

-i

-ibus

datiu

mari

maribus

ablatiu

-i

-ibus

ablatiu

mari

maribus

Quarta declinació Mots masculins i femenins Casos

Terminacions singular

plural

nominatiu

-us

-us

vocatiu

-us

-us

acusatiu

-um

genitiu

Fructus, -us

Casos

singular

plural

nominatiu

fructus

fructus

vocatiu

fructus

fructus

-us

acusatiu

fructum

fructus

-us

-uum

genitiu

fructus

fructuum

datiu

-ui

-ibus

datiu

fructui

fructibus

ablatiu

-u

-ibus

ablatiu

fructu

fructibus

Mots neutres Casos

Terminacions singular

plural

nominatiu

-us

-us

vocatiu

-us

-us

acusatiu

-um

genitiu

Genus, -us

Casos

singular

plural

nominatiu

genu

genua

vocatiu

genu

genua

-us

acusatiu

genu

genua

-us

-uum

genitiu

genus

genuum

datiu

-ui

-ibus

datiu

genui

genibus

ablatiu

-u

-ibus

ablatiu

genu

genibus

Cinquena declinació Mots femenins Casos

Terminacions singular

Res, rei

Casos

plural

singular

plural

nominatiu

-es

-es

nominatiu

res

res

vocatiu

-es

-es

vocatiu

res

res

acusatiu

-em

-ees

acusatiu

rem

res

genitiu

-ei

-erum

genitiu

rei

rerum

datiu

-ei

-ebus

datiu

rei

rebus

ablatiu

-e

-ebus

ablatiu

re

rebus

Declinacions de l’adjectiu Adjectius que segueixen la 1a i la 2a declinació Tipus -us, -a, -um Bonus, bona, bonum Singular masculí

Plural

femení

neutre

masculí

femení

neutre

nominatiu

bonus

bona

bonum

boni

bonae

bona

vocatiu

bone

bona

bonum

boni

bonae

bona

acusatiu

bonum

bonam

bonum

bonos

bonas

bona

genitiu

boni

bonae

boni

bonorum

bonorum

bonorum

datiu

bono

bonae

bono

bonis

bonis

bonis

ablatiu

bono

bona

bono

bonis

bonis

bonis

Tipus -er, -a, -um Niger, nigra, nigrum Singular masculí

Plural

femení

neutre

masculí

femení

neutre

nominatiu

niger

nigra

nigrum

nigri

nigrae

nigra

vocatiu

niger

nigra

nigrum

nigri

nigrae

nigra

acusatiu

nigrum

nigram

nigrum

nigros

nigras

nigra

genitiu

nigri

nigrae

nigri

nigrorum

nigrorum

nigrorum

datiu

nigro

nigrae

nigro

nigris

nigris

nigris

ablatiu

nigro

nigra

nigro

nigris

nigris

nigris

Adjectius que segueixen la 3a declinació De tres terminacions Acer, acris, acre Singular masculí

Plural

femení

neutre

masculí

femení

neutre

nominatiu

acer

acris

acre

acres

acres

acria

vocatiu

acer

acris

acre

acres

acres

acria

acusatiu

acrem

acrem

acre

acres

acres

acria

genitiu

acris

acris

acris

acrium

acrium

acrium

datiu

acri

acri

acri

acribus

acribus

acribus

ablatiu

acri

acri

acri

acribus

acribus

acribus

De dues terminacions Omnis, omne Singular masc. i fem.

Plural neutre

masc. i fem.

neutre

nominatiu

omnis

omne

omnes

omnia

vocatiu

omnis

omne

omnes

omnia

acusatiu

omnem

omne

omnes

omnia

genitiu

omnis

omnis

omnium

omnium

datiu

omni

omni

omnibus

omnibus

ablatiu

omni

omni

omnibus

omnibus

D’una terminació Prudens, prudentis Singular masc. i fem.

Plural neutre

masc. i fem.

neutre

nominatiu

prudens

prudens

prudentes

prudentia

vocatiu

prudens

prudens

prudentes

prudentia

acusatiu

prudentem

prudens

prudentes

prudentia

genitiu

prudentis

prudentis

prudentium

prudentium

datiu

prudenti

prudenti

prudentibus

prudentiibus

ablatiu

prudenti (-e)

prudenti (-e)

prudentibus

prudentibus