64 - Tema 64: La novel·la psicològica

August 8, 2017 | Author: Antoni Teruel i Barberà | Category: N/A
Share Embed Donate


Short Description

Download 64 - Tema 64: La novel·la psicològica...

Description

TEMA 64

Tema 64 LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA

TEMA 64 La novel·la psicològica

ÍNDEX 1. Introducció 1.1. Context històric i cultural 1.2. La novel·la psicològica 2. Mercé Rodoreda 2.1. Vida 2.2. Obra narrativa 2.2.1. Les obres de joventut. Obres anteriors a Aloma. Aloma 2.2.2. L’etapa de maduresa. Vint-i-dos contes. La plaça del Diamant. El carrer de les Camèlies. Jardí vora mar 2.2.3. La vellesa. La meva Cristina i altres contes. Mirall trencat 2.2.4. El retorn. Viatges i flors. Quanta, quanta guerra... 2.2.5. La mort. La mort i la primavera 2.2.6. Altres obres. Semblava de seda i altres contes. Isabel i Maria 2.3. Obra dramàtica. Un dia. La senyora Florentina i el seu amor Homer. Maniquí 1, maniquí 2. L’hostal de les tres camèlies 2.4. Conclusions 2.5.1. Constants temàtiques 2.5.2. Influències 2.5.3. Model lingüístic 3. Llorenç Villalonga 3.1. Vida 3.2. Ideologia i influències 3.2.1. Ideologia 3.2.2. Influències 3.2.3. La qüestió lingüística 3.3. Obra 3.3.1. Trets definitoris 3.3.2. Redacció i publicació de les obres 3.3.3. Components autobiogràfics 3.3.4. Motius temàtics 3.3.5. Els personatges 3.3.6. La novel·la. Mort de dama. Madame Dillon. L’hereva de dona Obdúlia. Les temptacions. La novel·la de Palmira. Les ruïnes de Palmira. Bearn o la sala de les nines. Desenllaç a Montlleó. L’àngel rebel. Flo la Vigne. Les fures. Falses memòries de Salvador Orlan. La gran batuda. La virreyna. La Lulú. Lulú regina. El misantrop. Andrea Victrix. Un estiu a Mallorca. La bruixa i l’infant orat 3.3.7. La narrativa curta 3.3.8. El teatre 3.3.9. La poesia 3.3.10. La traducció

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

BIBLIOGRAFIA Actes del I Simposi Internacional de Narrativa Breu (1998), Barcelona, PAM. ARNAU, C., “Mercè Rodoreda”, dins Història de la literatura catalana, vol. II, Barcelona, 1985, Ed. 62-Orbis. ---, “Mercè Rodoreda”, dins Història de la literatura catalana, vol. XI, Barcelona, 1988, Ariel. ---, Miralls màgics: Aproximació a l’última narrativa de Mercè Rodoreda. Barcelona, 1990, Ed. 62. ---, “Bearn o el somriure de Faust”, Revista de Catalunya, núm. 51, 1991, p. 133-145. ---, Pròleg a Rodoreda, Mercè: Isabel i Maria. València, 1992, 3i4. ---, Mercè Rodoreda. Barcelona, 1992, Ed. 62. ---, Mercè Rodoreda. Barcelona, 1996, Columna. CAIXÀS, J. i al., Breu història de la literatura catalana, Barcelona, 1998, La Magrana. CAMPILLO, M. i GUSTÀ, M., “Mirall trencat”, de M.Rodoreda, Barna, 1988, Empúries CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona, 1986, Edhasa. CARBONELL, N., “La plaça del Diamant”, de M. Rodoreda, Barna, 1994, Empúries. CASALS COUTURIER, M., Mercè Rodoreda. Conta la vida, la literatura, Barcelona, 1991, Ed. 62. ---, Pròleg a: Mercè Rodoreda, El torrent de les flors, València, 1993, Eliseu Climent. CASTELLET, J. M., “Mercè Rodoreda”, dins Els escenaris de la memòria, Barcelona, 1988, Ed.62. CORTÉS, C., Els protagonistes i el medi en la narrativa de Mercè Rodoreda (els usos simbòlics dels elements de la natura), Alacant, 1995, Institut de Cultura Juan Gil Albert FERRÀ-PONÇ, D., Escrits sobre Llorenç Villalonga, Ciutat de Palma, 1997, Universitat de les Illes Balears/Publicacions de l’Abadia de Montserrat. FLUIXÀ, J.A., “Introducció” a Rodoreda: La plaça del Diamant. Alzira, 1997, Bromera FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, 1985, Curial. GUSTÀ, M., “Llorenç Villalonga”, dins J. MOLAS (director): Història de la literatura catalana, vol. XI. Barcelona, 1988, Ariel. IBARZ, M., Mercè Rodoreda, Barcelona, 1991, Empúries. OLEZA, J., “Introducció” a Villalonga, L.: Relats, Alzira, 1996, Bromera. POMAR, J., La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga, Palma de Mallorca, 1995, Moll. ROCA MUSSONAS, Maria A., “Aspectes del sistema simbòlic a La plaça del Diamant”, Catalan Review, vol. II, núm. 2, 1987 (desembre). SANTA, A. (Ed.), Llorenç Villalonga. Camins creuats, IV, Lleida, 1997, Universitat de Lleida-Pagés Editors. RIQUER, COMAS, MOLAS, Història de la literatura catalana, XI, Barna, 1985: Ariel. SIMBOR ROIG, V., Llorenç Villalonga, a la recerca de la novel·la inefable, València/Barcelona, 1999, IIFV - Publicacions de l’Abadia de Montserrat. SOBRÉ, J. M., “L’artifici de La plaça del Diamant, un estudi lingüístic“, dins In memoriam Carles Riba (1959-1969). Barcelona, 1970. TRIADÚ, J. “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda”, dins Guia de literatura catalana contemporània (a cura de Jordi Castellanos), Barcelona, 1973, Ed. 62. VIDAL ALCOVER, J., Síntesi d’història de la literatura catalana, Barcelona, 1980, La Magrana. ----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

---, Llorenç Villalonga i la seva obra, Barcelona, 1980 b, Curial. 1. Introducció 1.1. Context històric i cultural Segons la proposta de Vidal Alcover (1980: 146), la narrativa catalana de postguerra es pot classificar en tres apartats: 1) narrador d’obra iniciada abans de la guerra i que escriuen, o més ben dit, conten d’una manera nova respecte a la narrativa anterior; 2) narradors, l’obra dels quals no suposa cap intenció renovadora i que també comencen a escriure abans del conflicte o immediatament després; 3) narradors que representen la renovació de les tècniques narratives anteriors i que comencen a escriure després de la guerra; 4) narradors adscrits al neorealisme; 5) narradors dels anys 70; i 6) narradors del 80. El primer apartat seria el reservat per a Llorenç Villalonga i per a Mercè Rodoreda. Tots dos comencen a publicar pel mateix temps, tots dos aporten aires nous a la narrativa catalana i tots dos veuen la seua carrera d’escriptors acomplida i reconeguda després de la guerra. 1.2. La novel·la psicològica Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda (i altres escriptors, com Miquel Llor1 i Carles Soldevila2) van practicar una literatura que sovint hom ha qualificat de psicològica. Per novel·la psicològica –encara que el terme es presta a múltiples lecturesse sol entendre l’intent de reflectir el món interior dels personatges, els seus pensaments, vida interior, maduració i evolució, sentiments, caràcter, ideologia, visió del món, escala de valors... Els narradors es valen de diversos recursos per aconseguir-ho, un dels més característics és la narració en primera persona i l’anomenat monòleg interior, que en els casos més extrems pot arribar al flux de consciència que James Joice va fer servir en el seu Ulisses. En la novel·la psicològica, doncs, l’argument o la tesi cedeixen el pas davant l’anàlisi dels personatges. El cas més clar de novel·la que prescindeix de l’argument per a centrar-se en la vida interior del personatge és potser el d’ A la recerca del temps perdut, de Proust, una novel·la, per cert, molt admirada per Villalonga.

1

Miquel Llor (Barcelona, 1894-1966), és autor de novel·les com Història grisa (1925), Tàntal (1929), Laura a la ciutat dels sants ( la seua novel·la potser més reeixida, de 1931), El premi a la virtut o un idil·li a la plaça de Sant Just (1947), Jocs d’infants (1950) i Un camí de Damasc (1950). A més va traduir André Gide i Albertot Moravia. Segons el crític Domènec Guansé, la literatura de Llor és “una confessió de pecats abominables, pecats dels seus protagonistes, naturalment, dels quals en revela, amb morosa impudícia, les febleses i les nafres: personatges, per endavant, vençuts, blans, sense ressorts morals, sovint amb l’ànima podrida, d’un pessimisme desesperant”. Joan Fuster (1985, 267) abona aquesta opinió: “ Com a novel·lista Miquel Llor ha mostrat una visible preferència per individus i atmosferes lleument “descompostos”. I s’inclina sobre ells per operar una dissecció exhaustiva, indagant mòbils, caràcters i gestos amb inflexible precisió. Es manté així dins el corrent més clàssic de la novel·la psicològica.” 2 Carles Soldevila i Zubiburu ( 1892-1967). Publicà el 1913 el recull de poemes de caire modernista Lletanies profanes. Tot i això Jaume Vidal l’enquadra entre els novel·listes més clarament adscrits al noucentisme ( amb Llor i Jordan). Entre les seues novel·les destaca Moment musical (1936), Fanny (1929), Eva (1931), Valentina (1933), Bob a París (1952), Papers de família (1960). De totes va ser Fanny la que va aconseguir major èxit, una obra que el recurs al monòleg interior acosta a la novel·la psicològica. ---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

2. Mercé Rodoreda 2.1. Vida 2.1.1. Abans de la guerra Mercè Rodoreda i Gurgui va nàixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1908. Visqué una infantesa envoltada d’un ambient familiar afectuós i molt sensible als moviments culturals catalans de l’època (son pare li llegia Verdaguer, Guimerà, Víctor Català i, sobretot, Ruyra) i al catalanisme. Als nou anys la seua mare la va traure de l’escola perquè l’ajudara a cuidar de l’avi. Durant tota la vida conservà una nostàlgia pels estudis no realitzats. A partir d’aquell moment, a més, la seua infantesa va quedar marcada per la solitud, sentiment que va amerar la seua obra, i també per la lectura. Als vint anys es va casar amb el seu oncle, arribat de feia poc d’Amèrica, i al cap d’un any nasqué el seu únic fill, Jordi. Molt aviat la seua atracció per la literatura es va concretar en col·laboracions amb diversos diaris i revistes de l’època (Mirador, La Revista, Revista de Catalunya...), generalment en forma de contes. Durant la República, la seua condició d’administrativa de la Institució de les Lletres Catalanes i, després, de correctora en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat li va permetre conèixer molts dels escriptors de l’època i participar en tertúlies literàries i activitats culturals. També prengué contacte amb l’anomenat Grup de Sabadell (Pere Quart, Miquel Llor, Armand Obiols, Francesc Trabal...) . Alhora que anava introduint-se en els ambients intel·lectuals, Mercè Rodoreda anava distanciant-se de la seua família, incloent-hi el seu fill i el seu marit. En aquesta època va escriure algunes novel·les: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1943), Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1936). Aquestes primeres narracions van ser rebutjades posteriorment per l’autora. L’any 1938, i com a culminació d’aquest primer període, apareix Aloma –premi Creixells de 1937, i reescrita el 1969. 2.1.2. L’exili El caire que prenia la guerra va obligar Mercè Rodoreda a exiliar-se. De primeres, es va refugiar a Roissy-en-Brie (Tolosa), i després se’n va anar a París, d’on hagué de fugir a peu quan hi entraren els alemanys. L’any 1941 arriba a Llemotges, on es va estar dos anys, i després va passar dos anys més a Bordeus. Foren anys de patiment, de treball dur, de cosir per a poder malviure. Per fi l’any 1954 es va establir a Ginebra. Després d’aquest parèntesi tràgic, Mercè Rodoreda no es va veure amb forces, ni físiques ni morals, de reprendre la carrera novel·lística. L’únic que va poder fer va ser alguns contes que publicà durant l’exili i que reflecteixen les seues experiències: “Orleans, 3 quilòmetres” i el recull Semblava de seda i altres contes. Va escriure també alguns poemes que reberen diversos premis en els jocs florals celebrats a Londres, a París i a Montevideo. L’aparició de Vint -i- dos contes el 1958 (premi Víctor Català de 1957) va ser la mostra represa amb intensitat de l’activitat literària. L’any 1962 va significar un punt importantíssim de l’etapa de maduresa amb la publicació de La plaça del Diamant. D’aquesta època són també El carrer de les camèlies (1966, premi Sant Jordi), Jardí vora mar (1967) i La meva Cristina i altes contes (1967). Durant els anys 60 i fins el seu retorn definitiu a Catalunya, Mercè Rodoreda viu a cavall entre Ginebra, París i Barcelona, on es compra un pis a Sant Gervasi, ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

l’entranyable barri de la seua infantesa. Tot i això Barcelona ja no és la ciutat que ella va conèixer, ha esdevingut una ciutat sorollosa i bilingüe. A pesar de l’èxit creixent dels seus llibres, l’escriptora continuava menant una vida solitària: “ la gent més aviat fa nosa. Tinc molt pocs amics i coneguts”, va declarar. 2.1.3. El retorn A mitjan dècada dels 70 Rodoreda torna a Catalunya definitivament. S’instal·la a Romanyà de la Selva, en una casa prop de la mar i voltada d’un magnífic jardí. En aquest marc comença una època de plenitud: enllesteix Mirall trencat (1974), publica el recull de narracions Viatges i flors (1981) i una novel·la Quanta, quanta guerra...) 1981). La mort, esdevinguda el 1983, li va impedir de veure publicada la seua darrera novel·la, La mort i la primavera. El darrer tram de la vida de l’escriptora va ser també l’època del reconeixement de la seua obra, ja recuperada la democràcia i la Generalitat. A més La plaça del Diamant es porta al cinema i l’autora rep tot de premis i distincions, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1980. 2.2. Obra narrativa 2.2.1. Les obres de joventut 2.2.1.1. Obres anteriors a Aloma Els anys d’aprenentatge de Mercè Rodoreda culminaren amb la publicació d’Aloma. Abans, però, havia publicat molts contes a diaris i revistes (Mirador, La Revista, Revista de Catalunya...) i quatre novel·les que mostren encara la seua inexperiència, però que ja apunten algunes de les característiques de l’autora: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1943), Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1936). Les dues primeres són obres personals que tracten la condició de la dona, caracteritzada per una radical frustració i plantejada mitjançant una trama generada pel triangle amorós. Les dues obres, a més, estableixen una relació d’oposició entre els dos sexes, una altra de les constants de l’autora. Les dues últimes obres, en canvi, reflecteixen la influència del Grup de Sabadell. 2.2.1.2. Aloma Es tracta d’una novel·la que hom ha considerat psicològica i en certa manera autobiogràfica que tracta de l’enfrontament d’una noia adolescent amb el món que va descobrint i que experimenta situacions emocionals límit. Argument. L’oposició dominant és l’existent entre Aloma i Robert, entre una noia somiadora i ingènua i un home més gran i amb experiència. Es tracta del germà de l’Anna (la cunyada), que arriba d’Amèrica i s’instal·la a la torre de la família per una temporada. Les estacions (la novel·la transcorre en un any) marquen el pas tel temps i dels esdeveniments, Rovert, per exemple, arriba en primavera. La malaltia del petit nebot (Dani) els dóna oportunitat per intimar. Les relacions es consumen, simbòlicament, la revetlla de Sant Joan. Arriba la tardor i amb el temps cada vegada més rúfol arriben també els esdeveniments negatius: mor el petit Dani, Joan (el germà d’Alima) anuncia que s’ha de vendre la casa, Robert se’n va i Aloma, sola i prenyada, s’ha d’enfrontar a un futur desolador (arriba l’hivern). 2.2.2. L’etapa de maduresa 2.2.2.1. Vint-i-dos contes Podem considerar aquest recull com una obra pont que enllaça la producció d’abans de la guerra amb la posterior, de fet, segons va confessar l’autora, alguns dels contes els començà a escriure a Bordeus, el 1945 o 1946. Al costat d’una gran ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

unitat temàtica els contes presenten una visible crisi de tècniques, perquè han passat ja una pila d’anys des que Rodoreda havia publicat el seu darrer llibre. La majoria dels contes tenen com a protagonistes homes i, sobretot, dones que voregen la maduresa (l’edat de l’autora) i desprenen un profund sentiment de pessimisme i d’amargor. Els protagonistes solen ser infeliços, de vegades amb motius de pes, fins el punt que algun troba en el suïcidi una sortida a la seua situació. Però, al costat de la unitat temàtica de Vint-i-dos contes trobem, en canvi una gran varietat i crisi de tècniques. Potser l’aspecte més remarcable del recull és que en alguns contes (especialment en “la sang”, “Tarda al cinema”, i “En el tren”) l’autora troba un estil nou que li donarà el to i l’estructura de novel·les posteriors: les protagonistes (una noia o una dona més madura) expliquen la seua vida –plena d’amargor- en to col·loquial, sense dramatisme, d’una manera directa i senzilla, sense caure en el plany fulletonesc. 2.2.2.2. La plaça del Diamant Es tracta de l’obra clau de Mercè Rodoreda i la que més èxit ha tingut. En aquesta obra Rodoreda se centra en un altre dels seus personatges femenins: Natàlia-Colometa. Es tracta d’un personatge empès pels anys, per la vida i per les dificultats, “una ànima de càntir que passa pel món sense saber ben bé què li succeeix”, com escrigué Jaume Vidal Alcover (1980: II, 151). La Colometa, a diferència d’Aloma, no deixa arrere l’adolescència, sinó que perd la joventut, encara que, per contra, acaba guanyant la maduresa. Un altre dels temes típicament rodoredians present en la plaça del diamant és la relació conflictiva entre els dos sexes, un antagonisme que es fa palès en la parella protagonista: Natàlia es casa amb Quimet i amb el casament perd fins i tot el nom, esdevé Colometa, és a dir, un ésser submís i anul·lat. Però aquest personatge acaba madurant, aprèn a adaptar-se a una vida que s’ha de viure, sovint sense ganes i tot. La maduració del personatge va lligada a la història de Catalunya. La visió del món i l’actitud de Natàlia-Colometa v evolucionant i madurant en relació amb la seua edat i amb els esdeveniments històrics: abans, durant i després de la guerra. En els primers capítols l’autora recupera la seva infantesa fent que la protagonista explique la seua vida de dona de la menestralia barcelonina (del barri de Gràcia), una vida alterada tan sols per maldecaps “petits”, domèstics. Però els esdeveniments històrics (la República i la guerra) fan que els maldecaps de la protagonista passen a ser grans, perquè són, ara, els de tota la societat. Aquesta vida d’angoixa, però, té com a contrapartida positiva l a maduració del microcosmos popular, menestral, en què es mou la novel·la. En aquests capítols la novel·la assoleix un veritable alè èpic per la seua densitat i dramatisme: la mort del marit i dels amics al front, la manca de menjar, la soledat, l’intent de suïcidi... La prosa de Rodoreda esdevé més subjectiva i emocionant. Els darrers capítols se situen en la postguerra de Barcelona, que l’autora no va conèixer, un món desert de persones i de coses. En contrast amb la descripció minuciosa de la Barcelona popular de la primera part, ara la ciutat es converteix en un espai boirós i imprecís i la protagonista es veu abocada a una vida sense dificultats ni misèries, però grisa i mancada de vitalitat, com el seu nou marit. 2.2.2.3. El carrer de les Camèlies (1966) Hom ha considerat que El carrer de les Camèlies –guanyadora del premi Sant Jordi- és una continuació de La plaça del Diamant, però una continuació exasperada, que actua com una liquidació dels procediments realistes fins ara ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

emprats. Efectivament, la protagonista, Cecília Ce, representa un cas límit d’explotació de la dona, car es tracta d’una prostituta. Tot i això ella també aconsegueix madurar gràcies al pas dels anys i a l’experiència adquirida i passa d’una condició oprimida a una de dominadora. Hi retrobem, doncs les característiques de les heroïnes rodoredianes, marcades per la soledat i la sensació d’estranyesa al món. Simbolisme. Com els coloms de La plaça del Diamant, en aquesta novel·la també apareix un element simbòlic, en aquest cas els àngels. Arguments i estructura. Una altra similitud entre les dues obres és la relació entre el temps històric (la postguerra en una Barcelona desolada) i la vida de la protagonista, plena de dramatisme des del començament: es tracta d’una nena trobada per un matrimoni a la porta de sa casa, al carrer de les Camèlies. Precisament aquest carrer és l’escenari que obre i tanca la novel·la –com passa a La plaça del Diamant -. Però, també com en la novel·la precedent, malgrat l’aparent circularitat, la història queda oberta perquè a la protagonista encara li queden anys per viure i això obre una porta a l’esperança. L’obra consta de 50 capítols. En els dotze primers, la protagonista, una nena, és recollida per un matrimoni gran quan la troben al reixat de la seva torre. Aquesta part descriu la vida quotidiana de la noia al barri i el seu desig d’anar a buscar el pare desconegut. Cecília acaba marxant amb el primer home que la conquista. El nucli ocupa del cap.13 al 38. Hi trobem les relacions amoroses organitzades en una gradació progressiva de benestar econòmic però d’angoixa física i psicològica. Cecília passa de l’estrat més marginal (les barraques dels xarnegos) a la prostitució. La degradació es reflecteix en una sèrie de motius recurrents: vòmit, avortament, suïcidi. S’hi exasperen la submissió de la dona i els trets negatius de l’home. En els darrers capítols (39-50) Cecília narra la seua emancipació, una tímida felicitat que es va apoderant de l’univers de ficció de la mà de l’Esteve, una altra figura benèfica (com l’Antoni de La plaça del Diamant). 2.2.2.4. Jardí vora mar Aquesta és també una novel·la lligada a les dues anteriors però projectada ja vers la següent, presidida pel mite. La principal novetat estilística és que la història principal –els amors tràgics d’una parella, Eugeni i Rosamaria– no és narrada directament per cap dels protagonistes, sinó per un vell jardiner que els observa des de la distància de la seua situació dels seus anys. Hi ha per tant un distanciament oposat al subjectivisme de les obres anteriors, i un punt de vista masculí, també oposat al femení fins ara dominant. Finalment és el diari d’Eugeni l’encarregat d’aclarir la història, configurada com un trencaclosques. Argument. Eugeni i Rosamaria s’estimen des d’infants, però ella, menys sentimental, es va casar amb un ric perquè no volia dur una vida pobra. Eugeni acaba casant-se amb Maribel, una noia benestant i s’instal·la en una torre d’estiueig prop de la de Rosamaria. Llavors tracta de recuperar el passat. Però com que no ho aconsegueix, acaba suïcidant-se, s’ofega en la mar. Simbolisme. Juntament amb el símbol recurrent del jardí (un esplèndid jardí vora la mar en un lloc indeterminat de la costa catalana, que el jardiner cuida amb molta tendresa), en la novel·la n’apareix un altre d’inèdit que tornarem a trobar en l’etapa següent de l’escriptora: l’aigua. És un símbol de reconeguda universalitat, lligat a la mort, però, també, a la infantesa, i que ja va emprar Poe, autor admirat per Rodoreda. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

2.2.3. La vellesa L’edat, tant significativa en les ficcions rodorediana, pren en aquesta nova etapa una importància fonamental. L’autora abandona la temàtica característica de l’etapa anterior (la dona explotada, marginada i menyspreada) i se centra en la condició humana, enfrontada en la preocupació principal de la vellesa: la mort. 2.2.3.1. La meva Cristina i altres contes (1967) Aquest recull de contes és presidit pel prodigi, pel fet fabulós i sovint pel mite. Els personatges, que en obres anteriors s’enfrontaven a una societat o temps històrics que els condicionava, s troben al centre d’un medi diferent: la natura, no sols el paisatge, sinó també els animals que ni viuen i els astres que la presideixen (la lluna sobretot). Es tracta, doncs, d’un món total i prodigiosament viu. Apareix també un tema torbador: la metamorfosi, una metamorfosi apuntada en alguns contes ("Una fulla de gerani blanc”, “La gallina”) i una palpable realitat en altres (“La salamandra”, “El riu i la barca”). A diferència d’obres anteriors, les heroïnes de Rodoreda ja no avancen per un món quotidià i concret (urbà, generalment de Barcelona) sinó per espais indeterminats i oberts, amb una rica vegetació i presidits per l’aigua, un element decisiu en la nova etapa de l’autora. 2.2.3.2. Mirall trencat (1974) Aquesta novel·la presenta diverses característiques originals en l’autora com ara una extensió considerable i l’abundància de personatges. Estilísticament, Rodoreda abandona en Mirall trencat l’estil col·loquial, l’escriptura parlada per un estil molt més literari, de vegades fins i tot barroc. Símbols. La visió del món que es desprén de Mirall trencat és la més tràgica i desencisada de totes. Abans les seues novel·les en acabar-se restaven obertes i amb algun símbol d’esperança (àngels, coloms). En aquest cas, però, es tracta d’una novel·la tancada: el foc ho destrueix tot i la majoria dels personatges han mort. En l’epíleg final apareix també un animal simbòlic, però en aquest cas repulsiu: “una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes”. A més, hi apareixen altres símbols. El mirall (pas del temps) que acaba trencant-se. L’aigua, símbol maternal i de puresa i alhora de mort: tots els nens i els personatges lligats a la infantesa que moren no fan a l’aigua. Estructura i argument. La novel·la narra la història i el declivi d’una família de la burgesia catalana entre finals del segle passat i la guerra civil, reflectida en l’evolució de la torre que habiten. És dividida en tres parts. La primera, serveix per introduir els personatges i l’escenari. Hi predomina la narració d’esdeveniment i d’escenes. Se centra en els fundadors de la família: Teresa Goday, vídua jove, i Salvador Valldaura, diplomàtic que ha viatjat pertot. El matrimoni, culte i benestant, s’estableix en una torre del barri de Sant Gervasi. Tenen una filla: Sofia, que acabarà casant-se amb Eladi Rerriols, dependent de comerç que, al seu torn, té una filla natural secreta, Maria, amb una cupletista. Ramon i Jaume, fills de Sofia i Salvador, formen amb Maria el triangle infantil que esdevé el nucli dramàtic de la segona part. La segona part abandona la narració de fets i s’aboca a la intimitat dels personatges. El petit Jaume és assassinat inconscientment per Ramon i Maria, que descobreixen que són germans i, per tant, que la seua relació és impossible. Maria se suïcida (com son pare Eladi) i Ramon, més covard, acaba arrenglerant-se en el món dels adults. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

La tercera part és la de l’ensulsida definitiva de la família. Teresa, l’ànima de la família i la figura adulta més pròxima als infants, mor. El temps històric, la guerra civil, acaba de completar el panorama de destrucció, reflectit en l’enderrocament de la torre. 2.2.4. El retorn Rodoreda viu ja definitivament a Catalunya i, malgrat la seua edat, uns setanta anys, se sent amb forces de donar una nova orientació a la seua obra. 2.2.4.1. Viatges i flors Com en altres ocasions, aquest recull de contes anuncia la novel·la següent de Rodoreda. Es divideix en dues parts: “Viatges a uns quants pobles”, escrit a Romanyà “de pressa” i poc d e temps abans de la publicació, i “Flors de debò”, que “va durar una eternitat i va ser escrit a Ginebra”, segons l’autora. En aquests contes Rodoreda se situa al marge de la realitat i crea un univers personal amb l’ajuda de 38 flors imaginàries, identificades amb un nom que n’assenyala el comportament o essència. Es tracta d’una flor insòlita, acompanyada d’una fauna igualment singular, totes dues antropomòrfiques. “Viatges a uns quants pobles” es relaciona, pel tractament i sentit amb la novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... De fet en totes dues obres el fil conductor és el pelegrinatge del protagonista, que va a la recerca de “cors obscurs i de costums ignorats”. Hi abunden els elements de caire esotèric i misteriós. 2.2.4.2. Quanta, quanta guerra... El fil conductor és el viatge del protagonista, Adrià Guinart, per diferents contrades. Es tracta d’un viatge íntim i personal, ascètic i místic, un procés, al capdavall, iniciàtic: a través d’una sèrie de proves (el gruix de la novel·la) Adrià esdevé un home madur, però primer haurà de separar-se del lloc d’origen i d’una infantesa misteriosa. El final d’aquest viatge arriba després d’una mort-renaixement simbòlica. Símbols. Es tracta d’un viatge nocturn (l’acció transcorre en una única i llarga nit), presidit per la Lluna, símbol de la mort i del renaixement. Quan acaba el viatge, el sol (Déu) comença “a pujar cel amunt”. L’escenari de la ficció és un espai obert, vegetal sobretot, i de gran bellesa i misteri, on sobresurt l’arbre com la Leit–motiv simbòlic, que amb la seua verticalitat uneix cel i terra, la fusió còsmica i la immortalitat. Influències. En aquesta novel·la podem detectar influències de la Divina comèdia i del Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki. 2.2.5. La mort 2.2.5.1. La mort i la primavera (1986) D’aquesta novel·la, pòstuma i inacabada (Rodoreda va morir el 1983 i es publicà el 1986), potser n’hi hagué una redacció inicial dels anys seixanta, però tot i això sembla més aviat una exasperació de la novel·la anterior, sobretot perquè la presència de la mort és abassegadora. La novel·la arranca del suïcidi del protagonista, fins i tot sembla que intentà representar el més enllà en uns capítols que Mercè Rodoreda no va poder acabar. El protagonista és un adolescent (Com en Quanta, quanta guerra...) anònim que realitza la seua iniciació mitjançant uns ritus característics de la societat (també ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

sense nom) arcaica i cruel on viu. A diferència de la novel·la anterior, la iniciació no és individual, sinó col·lectiva. El resultat és un univers místic, amb una cosmogonia ben present, on tot es troba rigorosament codificat i dominat pels ritus. Simbolisme. El simbolisme està relacionat amb l’alquímia és omnipresent, amb figures com ara el ferrer (senyor de la vida i la mort), o el pres (símbol de la condició humana). A més a més ja no es divideix en tres parts com abans, sinó en quatre, com els quatre elements de l’alquímia (terra, aigua, aire i foc). 2.2.6. Altres obres 2.2.6.1. Semblava de seda i altres contes (1978) Es tracta d’un recull de contes escrits al llarg de la seua vida. Li manca, doncs, la unitat present en altres reculls, però resulta molt interessant perquè permet de veure l’evolució global de l’autora. 2.2.6.2. Isabel i Maria Escrita probablement al llarg dels anys cinquanta, aquesta novel·la va quedar inèdita fins l’any 1991. Més que no una novel·la es tracta de diversos fragments. 2.3. Obra dramàtica Tal com assenyala Montserrat Casals (1993), l’existència de diverses versions i fragments fa difícil establir tant el nombre com la datació de les peces teatrals escrites per Rodoreda. En tot cas el volum El torrent de les flors (València: Eliseu Climent, 1993) n’aplega quatre: - Un dia, sembla que escrita el 1959, explica la història d’una família a partir d’una casa abandonada. És, doncs, un argument molt semblant al de Mirall trencat, encara que la Teresa Goday es diu ara Caterina. - La senyora Florentina i el seu amor Homer, ens convida al saló d’unes amigues veïnes on retrobem la Zerafina, la minyona que malda per fer-se lloc a ciutat. - Maniquí 1, maniquí 2. Uns vagabunds ens descriuen el seu ambient de marginació tot i recordar-nos que tenen dret a somiar una vida passada, potser inventada, molt millor. - L’hostal de les tres camèlies, estrenada el 1976. Retorn al drama rural, protagonitzat per uns personatges bastant típics. Pren el punt de vista d’una sordmuda que es veu obligada a parlar. 2.4. Conclusions 2.4.1. Constants temàtiques - Relacions afectives humanes quasi sempre insatisfactòries, en què la dona s’emporta la pitjor part de les relacions de parella: monotonia, tedi, relació desequilibrada, violència, humiliació... - La dona marginada. - Importància de la primera relació amorosa dels protagonistes, especialment en les dones. Aquesta relació marcarà la seua vida i l’evolució posterior de la trama. - La guerra. - La soledat, la incomunicació humana i l’angoixa existencial. - La metamorfosi en narracions miticosimbòliques. Els esdeveniments externs tradueixen l’evolució del món intern dels personatges. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

- L’esperança. Malgrat la desesperació vital de les heroïnes rodoredianes, quasi sempre queda al final una porta oberta a l’esperança que configura un final obert de l’argument. 2.4.2. Influències Quant a influències de corrents estètics hi detectem l’objectivisme nordamericà (alguns elements en narracions com ara “Darrers moments” i “Un home sol”), el realisme vuitcentista i l’existencialisme (reflectit en l’angoixa provocada per la solitud en alguns personatges). Sembla que es deixà influir per alguns corrents esotèrics, sobretot en l’etapa final, les novel·les miticosimbòliques, en què fa servir símbols lligats als ritus d’iniciació maçònics i a l’alquímia. 2.4.3. Model lingüístic El model de llengua de l’obra de Rodoreda ha suscitat sovint molt d’interès sobretot perquè, sense eixir-se’n pràcticament mai dels límits de la normativa va aconseguir una gran versemblança allà on el català ho té més difícil: la reproducció d’un registre col·loquial i oral. Josep-Miquel Sobré (1970, 363-375) n’han analitzat els trets més significatius: tria el lèxic més popular a Barcelona; bandeja els anomenats “arcaismes gramaticals” (altrament, tanmateix, ans, car, quelcom...) ; i i que predominen sobre la resta de conjuncions; recorre a l’anacolut i al pleonasme, fa servir abundants frases fetes de sabor popular, etc. 3. Llorenç Villalonga 3.1. Vida 3.1.1. Inicis Llorenç Villalonga i Pons nasqué a Ciutat de Mallorca l’any 1897. El seu para era militar i provenia d’una família aristocràtica arrelada a l’illa des del segle XV. Durant els batxillerats (vers 1912) es va començar a interessar per la literatura, especialment per la francesa i, més concretament, per l’obra d’Anatole France. Són també d’aquesta època les primeres provatures literàries –en castellà– publicades en el diari Última Hora. Va deixar el batxillerat per tal d’ingressar en l’Acadèmia Militar de Toledo, però s’hi repensà i reprengué els estudis. Primer va acabar el batxillerat i després inicià la carrera de medicina a Múrcia. De 1920 a 1922 continua els estudis a Barcelona, on freqüenta els teatres de varietats i els cabarets, ambientes que sovint apareixen en les seues obres. Del 1921 és el primer esbós de Mort de Dama. L’any 1923 cursa quart de medicina a Madrid, ciutat on es relaciona amb els joves intel·lectuals de la Residencia de Estudiantes. Arran de la mort del seu pare decideix tornar a Mallorca. És llavors quan inicia veritablement la seua dedicació al periodisme, en El Día. També és un moment d’intensa formació intel·lectual: llegeix Anatole France, Proust, Ortega, Freud... Finalment, acaba la carrera a Saragossa. Bon punt llicenciat en medicina (1927), i després d’una curta experiència com a anestesista, es trasllada a París per tal d’especialitzar-se en psiquiatria, la seua futura professió. A partir de 1932 intensifica les col·laboracions periodístiques atacant aspectes del provincianisme illenc. Paral·lelament, entra en contacte amb els cercles intel·lectuals mallorquins més cosmopolites i amb artistes i escriptors estrangers. El 1934, després de l’escàndol provocat per la publicació de Mort de dama (1931), edita Centro, un recull de les seues col·laboracions periodístiques de caire ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

més anticatalanista publicades en El Día. Sovint hom ha qualificat aquests articles de filofeixistes. Participà com a director literari en l’edició de Brisas (1934-1936, un magazín de gran bellesa formal). L’any 1935 estableix coneixença amb Salvador Espriu, amb qui mantingué durant anys una relació epistolar. 3.1.2. Guerra civil i primera postguerra Quan esclata la guerra civil Villalonga pren partit, malgrat el seu confessat –però contradictori– liberalisme ideològic, al costat del bàndol franquista. Hom ha adduït la pressió ambiental per justificar aquesta incoherència (el seu germà era un dels principals dirigents de la Falange a l’illa). En tot cas sembla una adhesió plena de contradiccions. L’any 37 els feixistes més ortodoxos ja el consideren un element desviacionista. En aquest context, Villalonga opta per establir un relatiu aïllament i es retira a Binissalem, a una possessió de la seua dona (la seua cosina Maria Teresa Gelabert, amb qui s’havia casat al novembre del 36) on inicia la gestació de Bearn. 3.1.3. L’acostament al catalanisme A partir dels anys cinquanta, Villalonga reprèn els contactes amb el món intel·lectual de l’illa, i concretament amb els cercles més catalanistes. Participa en tertúlies on coneix les noves generacions d’escriptors illencs i altres intel·lectuals, com ara Sanchis Guarner i l’editor Joan Sales, qui va publicar a partir dels seixanta la major part de l’obra villalonguiana. Després d’haver intentat sense èxit guanyar-se el prestigi com a escriptor en castellà1, Villalonga va aconseguir el reconeixement dels lectors en català, que als anys seixanta convertiren Mort de dama i Bearn en dos èxits editorials. El reconeixement “oficial” encara tardaria una dècada. El 1973 li van concedir el premi Josep Pla. Llorenç Villalonga morí a Palma el 28 de gener de 1980. 3.2. Ideologia i influències 3.2.1. Ideologia Ideològicament Villalonga va ser un personatge contradictori, ambivalent i ambigu, tant des del punt de vista polític com estètic. Políticament, Villalonga es va manifestar successivament com a republicà, anticatalanista abrandat, falangista, monàrquic, tímidament catalanista i, finalment, simpatitzant de la UCD. Estèticament, per exemple, en tan sols quatre anys (1924-1928) va passar de l’avantguardisme a l’antivanguardisme més contundent. I aquestes contradiccions i variacions de criteri les trobem també presents en el camp literari, perquè Villalonga es va entretenir sovint escrivint articles sobre teoria de la novel·la2 i explicant els seus gustos literaris. Rebutjava, per exemple la “novel·la narrativa”, dominada per l’acció externa o les aventures3 i reivindicava la novel·la psicològica, que, per a ell 1

Fins no fa gaire el circuit literari castellà no a començat a obrir-se a l’obra de Villalonga. Els intents d’introduirs’hi van resultar infructuosos. L’any 1955 va concórrer sense èxit al Premio Nadal amb la versió castellana de Bearn i l’any següent participà també infructuosament al Ciutat de Barcelona amb aquesta novel·la editada pel seu compte en castellà 2 La sèrie de quatre articles “Breve ideario esotérico: la Madeleine Trempée”, publicats en El Día (13-VII i 3, 10 i 27-VIII-1930); la refosa posterior en català “Breu diari esotèric” publicada en Lluc ( núm.632, desembre de 1973) i en la sèrie de deu articles “ Las tardes silenciosas” publicades en Destino entre el juny i el setembre de 1975. 3 En aquest grup incloïa de vegades obres com El Quixot i Guerra i pau. En altres ocasions, però, lloa Cervantes o Tolstoi. ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

assoleix el cim en l’obra de Proust. En altres ocasions presenta les seues obres com a novel·les de tesi (o d’idees, o ensayistes), és a dir al servei d’una idea. En general (i salvant les contradiccions típiques d’aquest autor), Villalonga s’adhereix a les idees estètiques d’Ortega i Gasset, qui havia escrit4: “(en la novel·la moderna) passa, pues, la aventura, la trama, a ser sólo pretexto y como hilo solamente que reúne las perlas del collar.” (...) “Nuestro interés se ha transferido, pures, de la trama a las figuras, de los actos a las personas.” És a dir, el tret essencial de la novel·la moderna no es troba en el seguit d’esdeveniments sinó al contrari, en el simple ser i romandre dels personatges, sobretot en el seu conjunt o ambient. 3.2.2. Influències Abans que es traduïren al castellà havia llegit Proust, Huxley i Kafka, Breton, France, entre d’altres. Rebutja la tradició autòctona i parteix de la il·lustració francesa, especialment de Voltaire. Va rebre influències, a més, de molts altres autors, com ara Tolstoi (el que no li impedeix criticar-lo durament en alguna ocasió) i Valle Inclán (en Mort de dama, sobretot, tracta la major part de personatges de manera esperpèntica). 3.2.3. La qüestió lingüística Com diu Vicent Simbor (1999:133) “Les relacions de Villalonga amb la llengua catalana són una digna mostra de l’ambigüitat característica de l’autor. Villalonga (...) no dóna gaire facilitats a l’estudiós per a esbrinar amb suficients garanties la seua vertadera posició sobre la problemàtica de la lingüística, almenys pel que respecta a la consideració del català com a llengua primera.” “Per què Mort de dama, essent en gran part una sàtira contra el catalanisme mallorquí, fou escrita en català”, es pregunta Jordi Castellanos (1973: 223). Ja hem vist que el cosmopolitisme i la fascinació per la literatura francesa del jove Villalonga (abans de la guerra) el feien menystenir les possibilitats del català com a llengua literària. Òbviament si va escriure la seua primera novel·la en català va ser perquè li ho exigia el tema i l’ambient palmesà de l’argument, però també perquè d’aquesta manera més eficaç el cercle literari de La Nostra Terra amb el qual, per cert, havia col·laborat en alguna ocasió. Mort de dama va provocar una gran polèmica – va aconseguir irritar tothom, castellanitzants, liberals, dretes, esquerres, catalanistes... –però la reacció més irada va ser la de l‘”Escola Mallorquina”. Cap a ells apuntava la novel·la els dards més verinosos- i més injustos. A més a més aquesta obra tingué la virtut de deixar descol·locat l’incipient catalanisme literari mallorquí: Mort de dama era la primera novel·la moderna escrita en català a Mallorca i aquells homes sincerament preocupats per la llengua, i per la manca d’una novel·lística pròpia, es veien obligats a rebutjar-la. Després, amb la polèmica ja desbocada -i en plena República- , es van radicalitzar les posicions i Villalonga arribà a escriure declaracions d’un espanyolisme aferrissat i que fins tot parlaven del “perill català” per justificar un secessionisme lingüístic mallorquí. Més tard, passada la guerra i la primera postguerra, Villalonga torna al català. I això, planteja una segona qüestió: se sentia Villalonga un escriptor pertanyent al món literari català?, dit a l’inrevés: va recórrer al circuit català subsidiàriament, perquè el circuit espanyol li tancà les portes? Aquesta és la tesi que defensa Vicent 4

JOSÉ ORTEGA I GASSET. Meditaciones del Quijote. Ideas sobre la novela. Madrid: Espasa-Cale.1969. ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

Simbor (1999, 133-145): “... des de l’inici, a excepció del cas paradoxal de Mort de dama, fins al 1952, quan Sanchis Guarner li ofereix una editorial en català per a les seues obres –Moll-, l’opció lingüística de Villalonga sembla que és clarament el castellà. La possibilitat de publicar en català pareix que l’anima a escriure en aquesta llengua La novel·la de Palmira i Bearn o la sala de les nines, però desavinences de criteri sobre la llengua literària amb motiu de la quarta (en realitat tercera) edició de Mort de dama, a l’editorial Selecta provoquen el retorn al castellà fins a la redacció l’any 1960 de l’àngel rebel, fruit literari de la intensa relació mantinguda amb Baltasar Porcel.” Així doncs, l’opció definitiva pel català es produeix quan Villalonga comprova, ja a mitjan anys seixanta, que és objecte d’una gran consideració social a Catalunya. Abans, però, hagué de vèncer un darrer entrebanc: la llengua literària, o, dit d’una altra manera, els escassos coneixements gramaticals i normatius de l’autor. Això obligava els correctors de les editorials a intervenir prenent decisions de vegades dràstiques i, sobretot quan no eren mallorquins, poc flexibles. Villalonga se’n queixava, però les pròpies incongruències l’obligaven a dependre dels correctors5 . 3.3. Obra 3.3.1. Trets definitoris Com ja hem vist Villalonga no era partidari del realisme, de fet afirmava que l’objectivitat és una fal·làcia, ja que ningú pot ser objectiu. No era tampoc un autor massa imaginatiu. Afirmava que la realitat està en canvi continu, d’acord amb la concepció proustiana de la novel·la. Proposava de fer una interpretació psicològica de la realitat tenint en compte el factor de canvi del pas del temps. Però encara que el mateix autor adscrivia la seua obra a la novel·la psicològica, els crítics (Vidal Alcover, Simbor, Joaquim Molas, Pere Rosselló Bover...) s’inclinen per definir el seu model com a novel·la d’idees: “...total l’obra de Villalonga és dedicada a combatre unes idees i a defensar-ne unes altres. (...) I allò que defensa, ho defensa aferrissadament...”, va escriure Vidal Alcover el 1977. Simbor (1999:87) abona aquesta tesi encara que considera que n’hi ha tres (en les diferents versions) que sí que es poden definir com a psicològiques: Madame Dillon (o L’hereva de dona Obdúlia), Un estiu a Mallorca i Epistolario íntimo de Madame Erard.6 3.3.2. Redacció i publicació de les obres (veure apèndix) 3.3.3. Components autobiogràfics Segons la tesi de Vicent Simbor (1999: 283) els dos eixos bàsics de la producció de Villalonga són el model de la novel·la psicològica i el contingut autobiogràfic. Villalonga no perd oportunitat de suggerir la base autobiogràfica per a desmentir-la tot seguit, de manera que les fronteres entre ficció i realitat s’entrecreuen i el lector acaba per no saber distingir-les amb claredat. No sols reflecteix l’ambient aristocràtic de la seua Mallorca i del seu entorn familiar, en les seues obres també apareixen molts personatges reals que havia conegut. 5

Cap a la fi de Bearn Villalonga posa en boca de Don Toni tota una declaració de principis sobre aquesta qüestió: “ No et don permís – afegí rient – per modificar més solecismes que es que afectin s’ortografia. No m’interessa es problema de ses ges i ses jotes ni menys es de ses hacs, que a Itàlia ja han estat suprimides. Respecte a sa sintaxi és sa meva, sa que millor respon a ses meves necessitats.” Tanmateix Villalonga va anar a poc a poc descobrint la gra riquesa de matisos de la llengua, i li preocupava que el parlar dels seus personatges responguera a aquesta riquesa, però continuà necessitant la intervenció decidida del corrector, a qui finalment acabava donant una gran capacitat de maniobra, sobretot si demostrava, com en el cas de Josep A. Grimalt, un coneixement pregon del mallorquí. 6 Escrita en 1947-1948, incompleta i editada pòstumament en 1997. ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

3.3.4. Motius temàtics Al llarg de la seua producció Villalonga utilitza uns quants motius temàtics recurrents o leitmotivs, que poden ocupar una posició secundària o esdevenir el tema central. Aquesta íntima relació temàtica atorga una forta unitat a les seues novel·les. El motiu central és l’oposició entre la vella Europa arribada al cim en el segle XVIII (liberalisme, racionalisme, cientifisme, ordre social estable ien mans d’una minoria selecta...) i el moment present (irracionalisme, industrialisme desfermat, consumisme, socialització, deshumanització...). La visió elegíaca del vell món és el tema central de Bearn, Les fures, La “Virreyna” i La bruixa i l’infant orat, i la crítica del món actual hegemonitza Andrea Víctrix, La gran Batuda, La Lulú regina. La novel·la de Palmira inclou les dues visions. Altres motius temàtics són l’homosexualitat masculina i femenina, la demència, la crítica de l’art i la literatura, la maçoneria, les relacions amoroses fedrianes entre una dona major i un jove, el puritanisme i l’herència en totes les seues manifestacions: genètica, nobiliària, econòmica, psicològica... 3.3.5. Els personatges Els personatges centrals o importants d’una novel·la sovint tornen a aparèixer en les següents. Això permet sotmetre’ls a un procés de mitificació. L’exemple més clar és el de Maria Antònia de Bearn. Llevat de Don Toni, de Bearn i de pocs més, els homes representen la vida més primària, i són generalment marcats pels defectes de l’estupidesa el primitivisme i la grolleria. Les dones, en canvi, són molt més representatives quantitativament parlant, simbolitzen la delicadesa, el refinament, la intel·ligència i l’equilibri. L’excepció són casos com el de Na Xima o Aina Cohen, sotmeses a una visió esperpèntica. Vicent Simbor (1999: 158-189) diu que Villalonga treballava amb arquetipus que recobrien personatges de diverses novel·les, de vegades fins i tot sense canviarlos el nom. Cal assenyalar que sovint apareixen molts personatges reals, famosos (Proust, Voltaire, Hitler...) o simplement coneguts de l’autor en el seu entorn. Fins i tot és freqüent l’aparició del mateix autor. A Mort de dama, per exemple, el narrador es presenta com a Dhey, el nom literari de Villalonga en aquella època. Finalment, hem de recordar que Villalonga s’introdueix sovint en el món íntim dels seus personatges, mitjançant diverses tècniques: monòleg interior, estil directe, discurs reportat, diàlegs... 3.3.6. La novel·la, cicles i obres

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

Mort de Dama (1931) fou la primera obra publicada. Se’ns hi narra la història de dona Obdúlia de Montcada, personatge literari basat en la personalitat de Rosa Ribera, tia-àvia de l’autor i dama procedent de la noblesa, sotmetent-la a una intensa sàtira i fent la caricatura d’altres personatges que l’envolten, aconseguí de mostrar esperpènticament l’ensorrada del món aristòcrata rural mallorquí i de la burgesia ciutadana davant la presència d’una colònia estrangera llibertina equívoca, agressiva i rebel. La major part d’anècdotes, personatges i històries fou extreta de la realitat; és mínima, per tant, la part imaginada. Hi ha un personatge, la baronessa de Bearn, que és l’únic que se salva de la profunda deformació caricaturesca, i que, amb el temps, es convertirà en punt de partida del famós mite de Bearn. “Cicle de Fedra” Madame Dillon. L’escriptor, jove, es rebel·la contra un món estàtic i connecta amb els ambients intel·lectuals esnobs i renovadors. D’aquest context en surten les peces teatrals Sílvia Ocampo i Fedra, però també la novel·la Mne. Dillon (1936). Escrita originàriament en castellà, fou publicada a Brisas. L’any següent va aparèixer en volum, però la censura franquista no el deixà posar a la venda. Narra la història d’Alícia Dillon, excèntrica, elegant i culta dama estrangera que manté relacions amb un aristòcrata illenc, Xim Puigdesaura, darrer Bearn per línia materna. Villalonga reféu la novel·la en català titulant-la L’hereva de donya Obdúlia (1964). Hi afegí onze capítols, dels quals n’hi ha nou que narren una nova història, la de Francesca Pérez, hereva de dona Obdúlia de Montcada, que feia d’artista de varietats al Paral·lel de Barcelona amb el nom de Violeta de Palma. L’any 1966, havent-ne millorat l’estil, la reedita amb el títol de Les temptacions. L’edició definitiva (1970), recupera el títol anterior substituint “donya” per “dona”. Dues noves Fedres, Alícia Dillon i Francesca Pérez s’enfronten a dos tipus d’amor ben diferents. La primera, satisfeta de les seves relacions amb l’aristòcrata Puigdesaura, a la fi, l’abandona. La segona, que manté relacions amb un gitano murcià immigrat, Antonio, preferirà finalment la posició social abans que la felicitat. Novament el món tancat illenc guanya al cosmopolita. “Cicle de Bearn” En paraules de J. Molas, Villalonga “identificà espiritualment la ruptura històrica de 1936 amb la de l’any 1789. Així hi pogué abocar (a Bearn) tota la seva formació i tota la seva passió d’home il·lustrat”. Retirat a Benissalem, recupera el nom de la baronessa estimada, Bearn, i el converteix en centre d’un cant elegíac per un món perdut, aquell del qual anys abans n’havia fet la caricatura. Passada la catàstrofe bèl·lica queda lluny la febre esnob del cosmopolitisme i sorgeix la necessitat de perpetuar el record. Maria Antònia de Bearn sintetitza la personalitat de les dues dones estimades i idealitzades per l’autor, la seva mare i la muller. La novel·la de Palmira. L’elaboració màxima del cicle és representa per Bearn o la sala de les nines (1961, versió completa del 1966). El procés mitificador literàriament parlant s’inicia, però, anys abans amb la publicació de La novel·la de Palmira (1952), la versió definitiva de la qual serà Les ruïnes de Palmira (1972). Bearn o la sala de les nines. Si bé la novel·la passa ja ben estrat el segle XX, Tonet de Bearn, transposició literària de l’autor, narra la vida d’una cosina de Maria Antònia, Palmira. Ara bé, tot plegat és un pretext per a poder parlar del matrimoni ---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

Bearn, del qual se’ns descriu la progressiva decadència física i intel·lectual. S’hi narren quatre viatges que Tonet i Maria Antònia feren a Lisboa, París, Roma i Venècia. Dos d’aquests ja estaven redactats prèviament en forma dialogada i, anys després foren publicats amb d’altres peces a Desbarats. Aquesta i la peça teatral Faust formen part també del cicle de Bearn. “Cicle de la raó i els seus dimonis” El món del turisme i, per tant, la societat de consum, ja s’han imposat a les illes. La Mallorca mitificada en el cicle de Bearn és ja un record. Villalonga es disposa a escriure una sèrie d’obres que palesen l’enfrontament, si es vol ideal, dels dos móns en conflicte i l’acceptació crítica, malgrat tot, de la consolidació del món dels “dimonis” i la negació, per tant, de la Raó. Tot plegat portarà, segons l’autor, a la desfeta de la societat per la barbàrie i la irracionalitat. Formen part d’aquest cicle la peça teatral Aquil·les l’impossible (1964) i bona part dels nous desbarats aplegats a Marquesa de Pax i altres disbarats (1975). Desenllaç a Montlleó (1963). Publicada primer en castellà a 1958, és la novel·la que obre aquest cicle. L’acció transcorre durant un sol dia i una sola nit en un mateix lloc, Montlleó, castell situat en el terme d’Alcori, prop de les muntanyes de Bearn. De vint anys ençà hi viu una dama anglesa, Mrs. Seymour, educada i racionalista. L’acció és emmarcada en els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera. L’ambient que envolta Mrs. Seymour raneja sovint a la irracionalitat i la bogeria, simbolitzades per Celeste, professora ben poc lògica, i Na Felipa d’Orlandi, joveneta esquizofrènica de bona família. A la fi s’imposarà el món de la desraó. L’àngel rebel (1960). Dos anys després publicà L’àngel rebel, novel·la que un cop revisada i ampliada prengué el títol definitiu de Flo la Vigne (1974). L’acció transcorre el 1959 i s’hi planteja un enfrontament més purament d’idees. L’autor, ja vell, admet un nou jove com a secretari, que en gran mesura és fruit de la relació real que existí amb Baltasar Porcel, aleshores jove escriptor progressista. Entre ambdós, el vell liberal i el jove rebel, en el qual l’autor veu reflectida bona part de la seva joventut, s’entaula un seguit de discussions en les quals es defenen, com és obvi, posicions enfrontades. La tesi de la novel·la defensa una veritable seducció per la mort, ja present en d’altres llibres, com El misantrop i, sobretot, s’arriba a la conclusió que “els contraris –fracàs o èxit, llibertat o destí– són igual que el lluç que es mossega la cua”. Les fures (1967). Novament s’hi tracta de la destrucció d’un món: les arcàdiques vivències infantils a Bunyola. El progrés tècnic, present en la segona part del llibre, acabarà amb el món idealitzat d’infants, el Bearn –poble-, els pagesos, i amb un ordenament lògic de la vida. En alguns aspectes, sobretot la primera part, l’obra podria relacionar-se amb el cicle elegíac de les etapes vitals, ja que la majoria de personatges es basen en persones reals. La gran batuda (1968). Segons Joaquim Molas, és una novel·la clau en l’evolució ideològica de Villalonga. D’ella en diu l’autor: “ Amb aquesta novel·la vaig voler fer la Mort de Dama d’avui. Però no d’una classe social, ni d’un petit món com Mallorca, sinó de la societat del món actual”. Així, Lulú, la protagonista, és una noia beneita que triomfa en un món beneit. L’autor caricaturitza des del Premi Nobel (Premi Norbèlia) fins a Joan Miró l’art abstracte, en el personatge de Daniel des Racó, passant per l’església Catòlica i el Concili Vaticà II. L’obra destil·la un profund pessimisme davant l’imperi de les masses ignorants i beneites. Masses que per a ---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

Villalonga no són precisament els pobres, “sinó els especialistes, cecs fora de la seva especialitat, i als nous, novíssims, rics”. La Lulú (1970) i Lulú regina (1972). La sàtira, l’ambigüitat, el sarcasme, l’equívoc, l’escepticisme..., prenen una volada molt més alta i desimbolta en les històries que se’ns narren a La Lulú i Lulú regina, si bé també cal constatar que el to narratiu perd qualitat. Molts personatges i accions voregen l’absurditat al servei d’una intenció revulsiva del món que triomfa. Andrea Victrix (1974). Tot plegat culminarà en una obra gairebé qualificable de ciència-ficció per la fantasia dels continguts: Andrea Victrix, premi Josep Pla 1973, que Villalonga ja tenia escrita d’abans de 1967. Andrea Víctrix, una deïtat de divuit anys, segons l’autor, vol simbolitzar “en un ésser alhora encisador i monstruós el crepuscle d’una societat caducada”. L’obra, que entronca amb La novel·la de Palmira, és la intuïció d’un món futur fruit d’una profunda mutació, que l’autor creia que no significaria “progrés”. L’ambigüitat en tots els sentits amara l’acció novel·lística, Andrea Víctrix n’és el màxim exponent, asexual i prolegomen de l’ésser estàndard i maquinitzat. “Cicle elegíac de les etapes vitals” Si Villalonga bastí el cicle de Bearn en la recuperació del temps perdut, les tres novel·les que comentarem a continuació configurarien el temps retrobat. Falses memòries de Salvador Orlan (1967). Villalonga narra els records personals compresos entre 1897 i 1966, no sempre volgudament exactes car per això són “falses memòries”. Diu l’autor: “Escrivia sobre les coses que recordava i res més”, ja que “el que no recordam són coses mortes”. La Virreyna (1969). Novel·la basada en l’arxiu familiar de Tofla confeccionat pel seu oncle-avi Gabriel Villalonga i Gelabert. Per una banda vol “retrobar”, mitjançant els documents, notícies curioses de la família; per l’altra, dóna les claus que li serviren per a construir el mite de Bearn. La Virreyna és el personatge villalonguià que conté les dosis d’ambigüitat més ben elaborades. Els documents usats per a reconstruir el passat es remunten a 1484. La novel·la, per tant, és un repàs amorós i delicat per tota una galeria de personatges i fets, a cavall de la història i la fantasia, que configuraren un paradís perdut, però immensament millor que el món que el substituí. El misantrop (1972). Havia estat escrita entre 1958 i 1962 i fou publicada en versió castellana el 1964. És una novel·la narrada en primera persona on evoca els records de la seva estada a Lerma Real del Ebro (en la realitat Saragossa). Dos personatges centren l’acció: César Lácar i Salvador Mendoza, representants respectivament d’una ideologia racionalista i d’una de vitalista, són grans amics que exaltaran la bellesa física; mitificant l’esport, i se sentiran atrets per l’aventura i la seducció de la idea de la mort. La bruixa i l’infant orat. Darrera novel·la inèdita i incompleta. Romangué perduda i es va publicar el 1992. Hi reprèn en molts aspectes el món de la seua infantesa, com a Les fures, però aquesta vegada l’acció transcorre a Campanet. 3.3.7. La narrativa curta En la majoria dels casos els contes responen a unes mateixes preocupacions temàtiques i d’estil que els connecten amb els cicles novel·lístics de l’autor. En alguns casos n’amplien el contingut i, en d’altres, simplement compleixen un paper d’apèndixs. ---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

La seua producció ha estat recollida a El lledoner i la clastra (1958), De fora Mallorca (1966), El llumí i altres narracions (1968), La dama de l’harem (1974) i Narracions (1974).

3.3.8. El teatre Ja hem assenyalat que les peces teatrals de Villalonga si bé són autòctones, en la majoria dels casos han servit de punt de partida, d’esquema inicial per a algunes de les novel·les més significatives. A l’ombra de la Seu, comèdia escrita en cinc actes, fou el nucli temàtic de Mort de Dama. A Fedra (1932), Villalonga insistia en la decadència de l’aristocràcia mallorquina i revivia els personatges clàssics en l’ambient illenc de finals dels anys vint. De l’obra escrita en castellà en féu una versió catalana Salvador Espriu en 1955 amb incorporacions personals i aparegué en versió catalana definitiva del mateix Villalonga l’any 1966. Fedra, casada amb un home de condició social inferior, vidu, es precipita a una progressiva degradació social i sentimental. Indefensa davant un fillastre, Hipòlit, irresponsable, depravat i pròxim al món de la delinqüència, es veurà abocada al suïcidi. Sílvia Ocampo (1935) és un drama en quatre actes que tracta l’amistat que uní l’autor amb la poetessa cubana Emília Bernal. Fou publicada primer en castellà a la revista Brisa i esdevingué el guió que serví Villalonga per a redactar Rosa i gris que finalment prengué el títol D’un estiu a Mallorca (1975). L’alta burgesia mallorquina que intentava emular l’esplendor perdut de l’aristocràcia, era també un món molt tancat que no sabé assimilar l’arribada de Sílvia Ocampo, símbol de modernitat i alliberament. Sílvia, igualment que la figura oposada, Na Felipa, tenen clars paral·lelismes amb Fedra. Així, segons J. Vidal Alcover, aquesta obra, juntament amb Fedra i Mm. Dillon (després L’hereva de donya Obdúlia), configuren el cicle de Fedra. Faust (1956) i Filemó i Baucis (1966) són dues peces teatrals que provenen dels guions que Villalonga havia escrit per a redactar Bearn o la sala de les nines. Resoltes amb la regla de les tres unitats es corresponen respectivament amb la primera i la segona part de la novel·la. L’any 1965 publicà un conjunt de peces curtes dialogades, Desbarats, escrites en la fonètica palmesana, durant la dècada dels quaranta i relacionades amb el cicle de Bearn. Se centren en la marquesa de Pax, “Mumares”, persona amb certs desequilibris que de vegades la perfilen com absurda. Dues peces relaten dos viatges fets pel novel·lista i la seva muller a París i Lisboa. La resta, escrites ja a finals de la dècada següent, responen a d’altres interessos i estan lligades, segons Vidal Alcover, pel seu contingut a algunes de les novel·les posteriors: L’esfinx anuncia Andrea Víctris i La Tuta i la Ramoneta té connexions amb La novel·la de Palmira. Aquil·les o l’impossible (1964) és una obra lligada temàticament al cicle de “La Raó i els seus dimonis”. S’hi planteja el dilema entre les persones intel·ligents, cultes i refinades, i, aquelles caracteritzades per l’estupidesa. 3.3.9. La poesia En poesia, Villalonga no es va alinear ni amb els avantguardistes ni amb els noucentistes de l’Escola de Mallorca, de fet ell en deia “proses rimades”. Començà a ---------------------------------------------------------------- 20 ----------------------------------------------------------------

TEMA 64 La novel·la psicològica

publicar poesia en 1925, amb influències de Lamartine. Després en publicà dins les seues novel·les, en algun cas (Mort de dama) amb intenció paròdica. Quant a la llengua, en va escriure en castellà (les primeres), en francès i en català, i pel que fa als temes, tracta aspectes autobiogràfics, la infantesa, les ciutats visitades en els seus viatges a l’estranger... 3.3.10. La traducció Sens dubte la més destacada és la del Guepard (publicada el 1962), la novel·la de Tomasi di Lampedusa que tantes similituds presenta amb Bearn. 3.3.11. Periodisme Ja hem vist que cap a l’any 1924 començà a col·laborar amb el diari mallorquí El Día. Després, duran tota la seua vida va mantenir una presència més o menys assídua en la premsa mallorquina. Deixant de banda l’etapa més polititzada (abans i durant la guerra, els articles més destacats parlen de qüestions estètiques, literàries i artístiques. Potser els més destacats van ser les sèries “Breu diari esotèric” i “Las tardes silenciosas”

---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------

View more...

Comments

Copyright ©2017 KUPDF Inc.
SUPPORT KUPDF