54 - Tema 54: El Modernisme. Pensament i evolució

TEMA 54

Tema 54 EL MODERNISME. PENSAMENT I EVOLUCIÓ

TEMA 54 El Modernisme. Pensament i evolució

ÍNDEX 1. Pensament (definició, delimitació, programa) 2. Evolució 2.1. Formació i expansió del moviment (1892-1896) 2.2. Les represes del moviment 3. Cronologia

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 54 El Modernisme. Pensament i evolució

BIBLIOGRAFIA CASTELLANOS, J., El Modernisme (selecció de textos), Barcelona, Empúries, 1988. DIVERSOS AUTORS, Dossier “Modernisme i Noucentisme”, dins L’Avenç, núm.25. DIVERSOS AUTORS, El temps del Modernisme, PAM, 1985. MARFANY, L., Aspectes del Modernisme, Barcelona, Curial, 1975. ---, El Modernisme (Història de la Literatura Catalana, volum 8), Barcelona, Ariel, 1986. VALENTÍ, E., El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos, Barcelona, Ariel. 1973.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 54 El Modernisme. Pensament i evolució

1. Pensament (definició, delimitació, programa) El terme “modernisme” apareix voltat d'una gran ambigüitat. Segons els casos, l'usarem per a designar d’una banda l’actitud d’un gran grup que vol incorporar-se a la modernitat, i de l'altra, el procés històric de transformació, en el canvi de segle, de la cultura catalana, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna. El Modernisme apareix com a conseqüència del dissentiment, per part d’amplis sectors de la cultura catalana, amb la Renaixença i la Restauració, i es proposa la reconstrucció de la personalitat nacional de Catalunya a través d’una obertura a Europa que permeta, amb l’impacte de les noves idees, un desvetlament col·lectiu i el recobrament de la pròpia personalitat. El Modernisme, per tant, té la voluntat d’incorporar Catalunya a l’avantguarda cultural de l’Europa del moment, però, òbviament, per aconseguir-ho, planteja la necessitat de canviar la configuració política i social del país. Un dels primers problemes que ens plantegem en abordar aquest tema és veure fins a quin punt podem identificar el Modernisme amb un moviment políticocultural o amb un estil, si aquest suposat moviment té un caràcter unitari. De fet, des d’una inicial identificació amb unes formes estètiques precises que tenien ben poca cosa a veure amb el radicalisme ideològic dels primers moments. El Modernisme naix en els sectors burgesos com a resultat de la concreció programàtica en el camp de la cultura d’una ideologia política progressista, que li permet d’assolir una clara incidència interclassista, siga perquè en moments determinats configura un front comú incorporant elements radicals entre els capdavanters, siga perquè la ideologia que genera és assumida per sectors populars com a component de la seua cultura de classe. Com a programa, doncs, difícilment podia evitar inestabilitats i ambigüitats. Per això, els intents de fer-ne un “moviment” coherent i coordinat resulten tan efímers. I és que el caràcter de “moviment” resultaria, més aviat, de la presència de programes diversos que no pas d’un programa únic. Així, l’”actitud” modernista no seria tampoc única –la del radicalisme polític-, sinó diversa. A aquesta diversitat s'hauria d’atribuir la possibilitat de convertirse en base d’un moviment “nacional”, l’objectiu del qual seria lluitar per la construcció d’una societat autònoma a imatge i semblança dels estats europeus més avançats. Des d’aquest punt de vista, el “moviment” contindrà, ja des dels seus inicis, unes tensions internes, mostres, al capdavall, de la riquesa i la diversitat dels interessos que, en un moment històric concret, la lluita per una cultura nacional i moderna va ser capaç d’aglutinar a Catalunya. -

El programa modernista gira, com hem vist, entorn d’uns mateixos elements: Els atacs a l’Espanya de la Restauració i la crítica a la Renaixença. Propostes d’obertura a les idees més avançades d’Europa. Adopció d’una actitud estètica que, inicialment, serà sobretot de ruptura amb els convencionalismes heretats.

Aquest caràcter ètic i culturalista del programa (la cultura esdevé l’element regenerador i els artistes i escriptors deixen de ser una peça supèrflua –com en la Renaixença, on encarnaven valors sentimentals i localistes- per convertir-se en l’ànima de la col·lectivitat, en els impulsors de la regeneració) els porta a rebutjar, inicialment, les vies polítiques, responsables, des del seu punt de vista, de la ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 54 El Modernisme. Pensament i evolució

degradació de la vida col·lectiva. El pla d’acció que presenten ha de començar en l’individu, que ha de prendre consciència i fer-se amo del seu propi destí, i ha d’acabar en la llibertat dels pobles. A més, la convicció que les ideologies i les institucions existents han envellit i ja no són capaces de mantenir l’estabilitat social –una estabilitat badada, tal com han posat de manifest les ciències humanes modernes, en l’explotació de l’home per l’home-, els aproxima al pensament anarquista. Sobre les actituds estètiques que introdueixen els modernistes –i que veurem amb més detall quan parlem de l’evolució del moviment-, l’exigència d’afinitat emotiva entre creador i tema donaran peu a la posterior adopció d’actituds simbolicodecadentistes. Una vegada hem definit i delimitat, en la mesura del possible, el Modernisme, hem anat assenyalant i recollint diversos problemes que ja s’anuncien en el seu programa primigeni. Passem ara a delimitar-ne les etapes de la seua evolució. 2. Evolució 2.1. Formació i expansió del moviment (1892-1896) El Modernisme naix a finals del segle XIX entorn d’una revista, L’Avenç. Amb la incorporació de Joan Sardà, un crític jove, de Josep Yxart i de Narcís Oller, dos nous valors que aportaren actituds europeistes i renovadores a la revista L’Avenç -revista que ja havia destacat per la seua voluntat renovadora des de la seua aparició, el 1881, com a hereva del catalanisme avançat, republicà, de Valentí Almirall, i amb una actitud positivista quant al pensament, que corresponia, en literatura, a la defensa del realisme i del naturisme-, aquesta va desplaçant el seu camp de lluita cap a la cultura i la literatura. Sense trencar amb el moviment de la Renaixença, que havia creat la minsa infraestructura de l’alta cultura, realitzaren un esforç per donar-li un sentit progressista i orientar-lo cap a la modernitat. El problema, però, sorgeix quan la capacitat integradora del moviment es veu superada per uns programes renovadors que replantegen de cap a peus els fonaments de la cultura a Catalunya: el moviment es converteix en una part del conflicte, que queda establert com l’enfrontament entre Renaixença-catalanisme (historicista i conservador) i modernitat-cosmopolitisme. Aquest desplaçament del debat cultural es realitza entorn de la revista L’Avenç en la seua segona etapa, com a resultat, sobre tot, de la campanya de reforma ortogràfica: els joves redactors de la revista volen fer d’un objecte sagrat, emblemàtic per a la Renaixença, com és la llengua, un objecte funcional, apte per als combats ideològics de la vida moderna. La campanya els marca i, alhora, els converteix en punt d’atracció de la joventut inquieta del moment. Aviat, al naturalisme més o menys difús que anava defensant la revista, s’afegeix l’actitud combativa d’alguns crítics com Alexandre Cortada i Raimon Casellas contra les escorrialles de la literatura romàntica o pseudonaturalista. Així es va preparant el terreny per a l’aparició del moviment: a partir de 1891 el sector artístic, amb l’articulació del grup renovador format pels pintors Rusiñol i Casas i el crític Casellas, dotat amb un programa clar i definit d’obertura als corrents europeus, n’havia avançat posicions, alhora que creava nuclis de cohesió, el més important dels quals serà Sitges, sobretot a partir de l’exposició artística que s'hi fa el 1892 i l’adopció de la vila, per part de Rusiñol, com a lloc de residència. El setembre de 1892, Jaume Brossa ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 54 El Modernisme. Pensament i evolució

apareix a les pàgines de L’Avenç amb un article molt combatiu, “Viure del passat”, que es pot considerar un manifest ociós del moviment, l’inici de l’aparició d’una consciència programàtica que acabarà concretant-se en una gran manifestació conjunta, la Festa Modernista de Sitges del 1893. És en aquests moments, 18921893, que es pot començar a parlar d’articulació d’elements diversos entorn d’un programa comú. És ben significatiu a tal efecte que Joan Maragall, redactor del Diario de Barcelona, s'hi adhereix inequívocament. 2.2. Les represes del moviment Entorn de 1896, després d’uns anys en què el predomini dels corrents decadentistes i espiritualistes havia diluït els objectius socials del moviment, comencen a manifestar-se alguns signes de represa de la combativitat modernista en fronts diversos. Trobem ara que Brossa i Coromines comencen la seua col·laboració amb l’anarquisme, participant en activitats culturals i, sobretot, incorporant-se com a redactors a la revista Ciència Social (1895-1896). A més, a la recerca de camins d’incidència cultural, creen el grup Teatre Independent, que es proposava de realitzar una intensa campanya teatral amb obres que podríem considerar de teatre d’idees. Aquestes activitats tornaven a posar en circulació el sector més radical de L’Avenç, compromés ara amb l’anarquisme, per una banda, i amb la ideologia nacionalista per l’altra. Cal no oblidar que, en aquests anys, s'havia produït una clara represa del catalanisme historicista i conservador, rearmat entorn de la figura de Torras i Bages, i que havien fet aparició noves formulacions pretesament “nacionalistes” i intervencionismes dels joves polítics procedents del Centre Escolar Catalanista (des de Prat de la Riba a Cambó). Aquests darrers, a més, havien sabut crear, en la campanya de catalanització de les institucions barcelonines, uns caps de pont amb els quals integrar professions liberals i intel·lectualitat. Això i el fet que amplis sectors de la petita burgesia comarcal i ciutadana trobessen en el Modernisme una via d’integració al catalanisme cultural (ni que fos assumint-ne una versió reduïda) canvien substancialment el panorama cultural i literari. En conjunt, els sectors modernistes tornaven a adquirir una presència pública més enllà dels ambients estrictament artístics als quals s'havien vist reduïts. La crisi colonial del 98 havia confirmat les raons del programa regeneracionista i la necessitat d’optar decididament per la reconstrucció nacional, atesa la impossibilitat de reformar l’Estat. Reapareix, doncs, la voluntat de reorganitzar-se com a moviment de conjunt: el procés per assolir-ho es manifesta amb l’organització d’una nova Festa Modernista a Sitges el 1897, i desemboca en la resurrecció de la revista unitària que ara, signe dels nous temps, en comptes de dir-se L’Avenç es dirà Catalònia. La revista, però, no arribarà a viure un any complet: el novembre de 1898 deixa de publicar-se. Havia estat un intent d’omplir de modernitat i nacionalisme radical el catalanisme ascendent. Però Prat de la Riba, primer i, després, la Lliga Regionalista, que han entrat a la palestra política amb unes condicions i actituds que els altres sectors rebutgen, acaben per apropiar-se de la direcció i hegemonia del catalanisme popular. La nova situació creada omple d’ambigüitats el mateix Modernisme, que ha proporcionat al catalanisme símbols, mites i armes de combat (entre altres, un element tan central com és el concepte de modernitat com a component de la catalanitat, que, buidat del seu contingut programàtic d’obertura ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 54 El Modernisme. Pensament i evolució

ideològica a Europa, es veurà reduït ara a ser només una peça emblemàtica, mancada de combativitat, a confrontar a l’Espanya retardatària). De tota manera, hi ha amplis sectors socials i intel·lectuals que no abandonaran, malgrat el fracàs inicial, la lluita per reorganitzar el moviment entorn d’un programa unitari, ideològicament avançat. Aquests intents de recuperació del sentit progressista i renovador del Modernisme s'aniran succeint, sobretot a mesura que es vaja clarificant la situació política i la Lliga Regionalista comence a mostrar que té ben poca cosa del moviment interclassista, nacional, que pretén ser. Aquest fet s'explicarà el 1904: amb l’escissió dels republicans, que creen El Poble Català i, paral·lelament, el moviment Solidaritat Catalana, són la darrera possibilitat d’engegar un programa que done resposta als objectius modernistes. Les conseqüències de la Setmana Tràgica (suspensió governativa del diari) i l’hegemonia cultural i política de la Lliga Regionalista, acabaren de fer fracassar aquest darrer intent de reorganització del Modernisme com a moviment de conjunt, i per marginar el grup d’escriptors i intel·lectuals que l’havien protagonitzat. La represa de combativitat modernista té la seua correspondència en el rebuig del decadentisme i del simbolisme, ben explícit en la crítica de Maragall a Anant pel món, de Santiago Rusiñol, i en els atacs de Pérez-Jorba contra Mallarmé i el simbolisme francés. La campanya cercava, d’aquesta manera, d’anatematitzar l’eficàcia social, de mobilització, que el Simbolisme havia bandejat de la creació artística. Allò que es produeix en el tombant de segle, més que no pas un moviment pendular, és un intent d’integració de les aportacions del simbolisme dins un nou marc que exigeix no pas l’evasió sinó la incidència social. La realitat sobre la qual es pretén incidir, torna al si de l’obra d’art, sotmesa, però, a un tractament que té ben poc de realisme, perquè cerca d’exterioritzar, per la via de l’exageració o la caricatura, el xoc entre la subjectivitat sensible i l’exterioritat agressiva. Es propugnen, doncs, uns procediments que sembla com si volguessen avançar les tècniques de l’expressionisme (temes cruels, intenció de denúncia, tendència a l’exageració i a la caricatura, etc.). Com a resultats d’aquests canvis, el ventall de possibilitats artístiques en els primers anys de segle es multiplica (primitivisme, expressionisme, vitalisme, etc.), bé que sempre l’expressió individual, personal, hi ocupa un primer pla. Podem, però, destriar dues grans tendències, l’espontaneisme i l’arbitrarisme, que conviuen a partir del 1898. Inicialment, però, predomina l’espontaneisme, amb el qual podem relacionar, amb totes les precisions que calga, des de la “teoria de la paraula viva” de Maragall a l’estètica de la sensibilitat que continua defensant Santiago Rusiñol; des dels defensors de la ingenuïtat i el primitivisme (relacionables amb el prerafaelitisme) a l’estètica vitalista i agressiva de molts dels exponents de la marginació social de l'època. Lentament, però, es va produint un rebuig de l’espontaneisme, com a reivindicació del professionalisme i, doncs, dels ideals mateixos de construcció d’una cultura moderna, a l’alçada de les grans cultures europees, i en estreta relació amb els corrents classicitzants que van imposant-se. La presència d’aquests corrents dins del Modernisme, tant en la sèrie de reivindicacions del sonet com dins el grup neoclassicitzant que s'aplega entorn d’El Poble Català, demostra clarament la falsedat de les teories que han volgut identificar el Modernisme amb l’espontaneisme.

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 54 El Modernisme. Pensament i evolució

3. Cronologia 1873/74 1873 1874/85 1877 1882 1885/1902 1886 1890/92 1891 1891 1896 1898 1901 1902/1931 1906

1906 1909 1911 1911 1911

Primera República Fundació del Centre Català Restauració monarquia borbònica amb Alfons XII L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer La papallona, primera novel·la de Narcís Oller Regència de Maria Cristina Canigó, de Jacint Verdaguer Campanya lingüística de L’Avenç Ensayo para una gramática del catalán moderno, Pompeu Fabra Bases de Manresa Bomba al Liceu i terrorisme a Barcelona Pèrdua colònies espanyoles a ultramar Creació de la Lliga Regionalista: Francesc Cambó (1901) Monarquia d’Alfons XIII Solidaritat Catalana Inici del Noucentisme Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana per iniciativa d’Antoni M. Alcover La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba Creació de l’Institut d’Estudis Catalans per Prat de la Riba Setmana Tràgica Creació de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans Gramática de la lengua catalana, de Pompeu Fabra Decret concedint la Mancomunitat a Catalunya.

----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------