51 - Tema 51: La poesia del segle XIX

TEMA 51

Tema 51 LA POESIA DEL SEGLE XIX

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

ÍNDEX 1. La poesia fins a 1859 1.1. La literatura culta en el primer terç del segle XIX 1.2. La llengua 1.3. Bonaventura-Carles Aribau 1.4. Los Trobadors Nous i los Trobadors Moderns 1.5. Joaquim Rubió i Ors 1.6. Tomàs Aguiló i Forteza 2. La poesia entre 1859 i 1880. Els Jocs Florals 2.1. Els Jocs Florals 2.2. Situació de la poesia catalana 2.3. Víctor Balaguer 2.4. Marià Aguiló 2.5. Teodor Llorente 2.6. Wenceslao Querol 2.7. Constantí Llombart 2.8. Jacint Verdaguer 3. Crisi del Romanticisme i aparició del Modernisme

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

BIBLIOGRAFIA BOHIGAS, P., (1982), Aportació a l'estudi de la literatura catalana. Barcelona, PAM. CARBONELL, A. i al., (1986), La literatura catalana, dels inicis als nostres dies, Barcelona. Edhasa. FUSTER, J., (1979), Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial. GUARNER, L., (1983), La Renaixença Valenciana i Teodor Llorente. Barcelona. ---, La poesia valenciana completa de Teodor Llorente, València, IAM. MARCO, J., Poesia popular política del segle XIX, Barcelona. Ed. 62. PI DE CABANYES, O., (1979), La Renaixença. Barcelona. RIQUER, M. i al., (1986), Història de la literatura catalana, (vol. VII), Barcelona, Ariel. SANCHIS GUARNER, M., (1978), El sector progressista de la Renaixença Valenciana, València. ---, (1968), Renaixença al País Valencià, València. SIMBOR, V., (1968), “La Renaixença al País Valencià” dins Caplletra, 4, Barcelona.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

1. La poesia fins a 1859 1.1. La literatura culta en el primer terç del segle XIX L'obra literària catalana dels autors cultes en aquest període és el resultat de situacions aïllades i ocasionals més que el de la voluntat continuada i conscient de ser autor literari, i no és possible de relacionar-la en general amb grups més o menys coherents, els quals usaven la llengua castellana la majoria de vegades. Els usos de la llengua literària es reduïen a llibres o texts didàctics, de temes religiosos o polítics, de passatemps, de tipus popular o de tipus utilitari. En els gèneres cultes es pot afirmar que no es produí ni una renovació prou generalitzada d'acord amb els moviments moderns ni qualitativament plausible, a la qual cosa la producció culta, molt centrada en la poesia, mostrava una marcada inèrcia barroquista i vallfogonesca, amb tot el que comportava de popularitzant i reductor. D'aquest primer terç del segle XIX sembla datar el poema Lo temple de la Glòria, d'autor desconegut. L'estrofa triada, l'octava reial en decasíl·labs de rimes femenines, el desplegament d'imatges i de recursos retòrics propis de l'èpica, així com el tema complex, fan del poema una obra ambiciosa i pròxima a una sensibilitat preromàntica. Altra obra destacada d'aquest període és Les Comunitats de Castella, escrit per Antoni Puigblanch durant el seu exili a Londres. En els fragments conservats, escrits en octaves reials en alexandrins, es poden destriar quatre temes: Les Comunitats de Castella, sobre les llibertats britàniques, sobre la tirania de Ferran VII i sobre les Illes Canàries. Segons Joaquim Molas el tema general és "la lluita que la llibertat sosté contra la tirania, exemplificada per les Comunitats Castellanes i recolzada en els fets coetanis davant els quals el poeta havia pres posicions." 1.2. La llengua La concepció de la poesia com a una funció natural de la criatura humana farà posar l'accent en l'expressió més espontània, i per tant en la llengua més pròpia; però sobretot la mitificació del passat medieval històric i llegendari faran interpretar la identificació aribauiana entre llengua i pàtria en sentit reivindicatiu. Com als primers decennis del segle, l'ús formal culte de la llengua catalana continuarà essent excepcional i el seu progrés, fins més enllà de mitjan segle, és unidireccional, en el camp de la poesia, i absent per això de molts ordes de la creació literària i, encara més, de les altres manifestacions de la llengua escrita. 1.3. Bonaventura-Carles Aribau Una figura clau del Romanticisme català és Bonaventura-Carles Aribau, que a més de la seua tasca periodística no deixà mai de tenir una activitat literària. La seua obra poètica, escrita la major part en castellà, però també en italià, llatí i català, reflecteix la formació il·lustrada. Igualment féu himnes patriòtics d'acord amb els patrons liberals de 1820-1823; així edità versions de les obres de Walter Scott. Des d’"El Europeo" donarà notícia dels autors romàntics europeus i escriurà sobre la necessitat d'actualitzar la perceptiva poètica i sobre la literatura oriental, amb una perspectiva eclèctica i concebent com un progrés acumulatiu i no excloent l'aportació “ossiànica” o “romàntica”, i especialment donarà a conéixer la nova disciplina de l'estètica, a propòsit de Schiller i el seu assaig sobre la tragèdia. L'obra catalana d'Aribau és breu i circumstancial, i només "La Pàtria" d'autèntic relleu literari. Aquest poema, una de les primeres mostres de poesia Romàntica amb estructura i qualitat literàries homologables amb la resta d'Europa ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

fou publicat a "El Vapor" el 1833. L'origen fou bastant accidental (la felicitació del seu patró) i la causa, el dia de l'onomàstica. El periòdic el presentava "con el patriótico orgullo con el que presentaria un escocés los versos de Walter Scott a los habitantes de su país". El ressò fou de transcendent poesia culta. Un any deprés, el 1859, començaren a publicar-se els primers plecs de Los Trobadors moderns, on s'inclouen 72 poemes de 29 autors diferents, sense estar agrupats per importància per tal com engegà la potenciació del Romanticisme a Catalunya, i això féu que s'iniciara la revitalització de la producció culta, tot i que bastant irregularment, a la resta de terres de llengua catalana. 1.4. Los Trobadors Nous i los Trobadors Moderns El 1858 aparegué publicat Los Trobadors Nous, un recull de 129 poemes deguts a més de 30 autors diferents i organitzat per temes i gèneres poètics: "Pàtria", "Amor", "Sentiment", "Religió", "Romanços", etc. L'autor d'aquest recull, Antoni de Bofarull, interessat no tant per la qualitat poètica com pel fet de l'ús culte de la llengua catalana, no va filtrar amb criteris qualitatius les peces antologades, o no s'ho va plantejar com a objectiu principal. La seua antologia havia de ser “Un testimoni del nou esperit literari que encoratjara el país per a fer reviure en ell la llengua de sos antics herois” i per a ell no volia dir un testimoni de la penetració del Romanticisme, sinó del fet de l'increment de l'ús de la llengua catalana on féu explícit un "anticatalanisme" contundent i negà que la seua poesia hagués depés inicialment d'Aribau i de Rubió i Ors, amb arguments gens convincents. Hi ha certament en l'obra poètica de Tomàs Aguiló un vessant independent de la literatura més representativa de la Renaixença, i en poemes posteriors Aguiló adoptà la convicció de la poesia com a joc verbal i passatemps divertit, a la qual es redueixen les seues "poesies filològiques". Però la part més interessant de la seua obra transcendeix aquesta tradició localista en què no adopta cap criteri en temes i procediments. Los trobadors moderns vol ser un complement i alhora una rectificació de Los Trobadors Nous, però una rectificació ideològica més que no pas literària. Les dues antologies constitueixen un inventari acumulatiu i representatiu, bé que no complet ni crític, dels autors que, amb continuïtat o sense, escriviren poemes entre 1833 i 1859; bona part d’aquests autors farien el gruix de Ia seua obra els anys successius. 1.5. Joaquim Rubió i Ors Rubió i Ors nasqué a Barcelona el 1818. A partir de 1835 participà en la defensa dels principis liberals enfront els absolutistes i en la nova doctrina literària romàntica, al temps que ben al contrari de Pau Piferrer i Milà i Fontanals, contemporanis i amics, com ell col·laboradors d’El Vapor, s'orientà al publicisme catòlic, on féu una defensa del dogma i de la seua moral catòlica. Entre febrer de 1839 i novembre de 1840 publicà, sota el pseudònim de"Lo Gaiter del Llobregat", dènou poemes al Diario de Barcelona que tingueren una gran repercussió els anys següents. El 1841, tot lamentant l'escassa resposta immediata i reforçant la proposta continguda en alguns poemes, els recollí en un volum amb 9 inèdits, i el 1858 reedità amb una nova ordenació nous poemes (entre ell Roudour de Llobregat) i un pròleg. Rubió i Ors, que es considerava menysvalorat en el si de la Renaixença, tingué l'obsessió de demostrar que l'inici del moviment havia estat per damunt de tota la seua activitat dels anys 1839-1841. La seua tesi era més que exagerada, però és cert que hi féu aportacions destacables a part la poètica: editors ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

d’autors clàssics, “el manifest” renaixentista el 1841, l’activitat de l’Acadèmia de Bones Lletres, els Jocs Florals, etc. 1.6. Tomàs Aguiló i Forteza Nascut a Palma de Mallorca el 1812, Tomàs Aguiló era cosí germà, i després cunyat, de Marià Aguiló. L’obra poètica castellana és la més extensa i la que per a ell tenia una importància real perquè no arriba a acceptar la llengua catalana com a llengua de cultura. Participà en diversos certàmens i Jocs Florals, fou inclòs en Los Trobadors Nous, i Rubió i Ors el consideraria iniciador del “renaixement literari” balear. Després de 1868 Tomàs Aguiló conreà la poesia romàntica, o almenys de tradició culta, com es veu a les seues Poesies Fantàstiques en Mallorquí. 2. La poesia entre 1859 I 1880. Els Jocs Florals 2.1 Els Jocs Florals La restauració dels Jocs Florals es produeix l'any 1859, i aquest fet suposa la garantia que la producció literària assolia uns fonaments i una projecció que fins aleshores no existia. La consolidació arribà l'any 1877 amb el guardó conferit a l’Atlàntida de Verdaguer. Segons Riquer, els més notables escriptors del Principat trobaren en els Jocs Florals barcelonins el certamen idoni per complir llurs ambicions d'autors literaris o d'ideòlegs de la Renaixença. Igualment, més que en cap dels altres països catalans, més que els escriptors valencians i rossellonesos, els mallorquins s'identificaren amb els Jocs Florals. La Renaixença i els Jocs Florals es lliguen de la mà; és un fet nacional, la seua difusió és la difusió de la llengua catalana i, alhora, el redreçament cultural i històric de la societat catalana, Els precedents d'aquesta festa literària provenen a través dels motius que suscita el Romanticisme, i que renova el coneixement i l'exaltació del món medieval i trobadoresc. El fet de l'existència dels Jocs motiva no sols la cohesió dels escriptors de llengua catalana i el conreu de la poesia, sinó que, a més a més, provoca l'aparició d'elements tant importants en l'assoliment d'una cultura com són la premsa i les editorials. Una poesia publicada és una poesia que perviu. Açò motivarà que la poesia jocfloralesca arribe a mans de tothom; de la pagesia, de la classe mitjana petitburgesa, i fins i tot a la classe obrera, l'alta burgesia i l'aristocràcia. Un pol d'interés que desborda l'espai dels discursos és la de la formació de la llengua literària i especialment el de la seua codificació. El consistori de 1861 nomenà una comissió formada per Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull i Rubió i Ors, amb el fi que proposés un codi ortogràfic, publicat amb el títol d'Ensaig d'Ortografia Catalana; però Bofarull lamentava tot seguit "l'anarquia" dels volums dels Jocs i considerava que posar-hi remei havia estat només un objectiu desitjable que no va ser possible d'assolir. Els Jocs Florals no tingueren la mateixa rellevància ni magnitud social a tots els llocs. Al País Valencià les justes literàries adquiriren un context diferent en tant que patiren el canvi de mans ocorregut a Lo Rat Penat. A més, i malgrat que Lo Rat Penat significà un factor de prestigi per a la cultura valenciana i el llemosinisme en els sectors menys castellanitzats, la impossibilitat del monolingüisme, o la renúncia a proposar-lo, limità la funció revulsiva que els Jocs Florals haurien pogut exercir, en el camp programàtic cultural i en el poètic, que s'estancà en els tòpics fixats, inicialment amb brillantor, val a dir, per a la poesia florentina. Els temes venien a través del lema PÀTRIA, FE i AMOR. El més consolidat era el de la Pàtria, perquè suposava per als poetes l'evocació nostàlgica del passat ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

esplendorós, i l'esperança del ressorgiment vigorós de la nació. El vehicle que ho posava en marxa era la recuperació de la llengua, on el romanç acolorit i espectacular exhauria totes les possibilitats narratives de la nostra història medieval. El tema de la Fe no adquireix una transcendència massa rellevant, sinó més bé es queda en efusions sentimentals. No hi ha l'enfrontament tràgic i terrible de l'home amb Déu. L'Amor adquireix les reminiscències del moviment romàntic; els escriptors tracten d'evocar la concepció romàntica de Ia vida, parlant de l’absència i la llunyania de l’estimada a través de paradisos enyorats i perduts. Cal afegir que el guanyador del tema patriòtic rebia l'Englantina d'Or; el del tema religiós la Viola de Plata i Or, mentre que el del tema amorós rebia la Flor Natural. Per últim, el Consistori dels Jocs Florals, elegia anualment set mantenidors, els quals tenien una especial rellevància, en particular la presidència, que donava lloc a propostes o simples constatacions d'interés per a l'evolució de la Renaixença 2.2. Situació de la poesia catalana Una encara efectiva i molt general adhesió a la poesia de plena època romàntica i el rebuig de les tendències "realistes" que s'insinuaven en alguns contemporanis i que eren identificades amb el prosaisme, propiciaren una defensa de certs enfocaments de l'idealisme romàntic: una autèntica "reacció " idealista en la qual coincidiren autors d'extracció ideològica contraposada i de divergent concepció de la poesia en el context de la Renaixença. Així; Milà i Fontanals afegeix als models literaris constants del primer romanticisme conservador poetes molt secundaris. Per la seua banda, Víctor Balaguer, que implicava Milà en l'escola dels "conservadors", no proposa una alternativa al romanticisme sinó una direcció temàtica que podia encaixar perfectament amb la tradició romàntica, o amb una part significativa: "la llibertat, la fe, el progrés, la indústria, la civilització, la glòria del poble". La “reacció” a la “crisi” poètica era possible perquè persistia, atenuada respecte als orígens de Romanticisme, la sublimació de la poesia entesa com una art privilegiada, pròpia d'una concepció `”religiosa” del poeta i de la poesia, que cercaria sovint l'expressió genuïna en el recurs a l'arcaisme. Tanmateix, hi ha alguns desplaçaments en les preferències poètiques: es dilueix la influència de la balada germànica en benefici de la poesia tradicional catalana, i altres manifestacions típicament inicials del Romanticisme, com la poesia fantàstica i certes formes de l'expressió de la inquietud religiosa que no arriben a trobar el seu lloc sinó aïlladament. Enfront, però, de l'exaltació romàntica de la poesia lírica, i per les especials circumstàncies d'una literatura "regional" que aspira a convertir-se en "nacional", hi hagué una coincidència notable en el conreu de la poesia èpica. Per altra banda, hi ha una apropiació molt generalitzada d’uns temes que esdevindrien, per la reiteració qualitativament desigual, tòpics “jocfloralescs”; serien la part més visible de la producció poètica lligada a la nova institució o, si més no en algun aspecte parcial, a aquells que serien conseqüència o reflex, com els Jocs Florals de Lo Rat Penat, molt restrictius respecte a la dimensió "nacional" de la poesia de tema patriòtic. Una sèrie de temes configuren majoritàriament els tòpics de l’”englantinisme”: El tema mateix dels Jocs Florals, la seua exaltació històrica i actual, i els elements principals de la festa, la llengua, la tradició, el lema jocfloralesc, personatges i episodis històrics...

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

2.3. Víctor Balaguer Nasqué a Barcelona el 1824 i ben aviat seguí l'ofici d'escriptor. Fou membre destacat de la Societat Filomàtica, on publicà diverses obres teatrals i novel·les amb temes d'història de Catalunya, amb certa deformació a causa de la política, a què es dedicà de ple a partir de 1859. Morí el 1901. Abans d'adoptar el català per a la poesia, Balaguer escriví un gran nombre de poemes castellans. El primer poema català data de 1857, i a partir d'aleshores escriví en llengua catalana el gruix de l'obra poètica, els discursos dels Jocs Florals i algunes obres teatrals. El 1859 publicava l'antologia de Los Trobadors Moderns, coincidint amb la seua participació dels Jocs Florals de València i amb la preparació i celebració dels primers a Barcelona. El 1861 aplegava a Lo Trobador de Montserrat l'aleshores ja abundosa producció poètica catalana. El 1866 es publica Esperances i Records, on defensava una Renaixença com a instrument de transformació progressista de la societat catalana, per l'impuls d'una burgesia expansiva. Podem dir que el tema més important en la poesia de Balaguer ha sigut el tema de la pàtria, encara que publicara, sense el ressò de la poesia patriòtica, alguns poemes expressius de sentiment religiós, la soledat de l'enyor i, sobretot, de l'amor. 2.4. Marià Aguiló Nasqué a Palma de Mallorca el 1825 en una família benestant, descendent de jueus conversos o "xuetes". El 1844 inicià la carrera d'advocat a Barcelona, i el 1849 entrà a formar part del nou cos de bibliotecaris de l’Estat. Entre 1858 i 1861 fou bibliotecari de la Universitat de València, on conegué Teodor Llorente i Vicent W. Querol, que ell orientà en l'adopció del català en llur obra poètica. El 1861, retornà definitivament a Barcelona, on morí el 1897. Aguiló dugué a terme una sèrie d'activitats erudites i de recerca que tingueren una enorme influència individual o col·lectiva en el marc de la Renaixença. Destaquen: − Catálogo de obras en lengua catalana impresas de 1474 a 1860. − "Biblioteca Catalana", de 1872 a 1905. − Elaboració d'una "Gramàtica Catalana" − "Diccionari Aguiló" publicat des de 1915 fins a 1934. El coneixement de la literatura popular i el dels clàssics, així com la convicció de la unitat de la llengua catalana, li proporcionaren uns sòlids criteris lingüístics, sobretot respecte a la concepció de la llengua literària: la fusió de la tradició culta i la de la popular havia de ser la tendència a seguir en la seua fixació. Ben aviat Aguiló publicà els seus primers poemes en català, el 1843 a la "Revista Balear". Continuà publicant en diverses revistes i diaris de Catalunya, i Antoni de Bofarull recollí tres poemes d'Aguiló a Los Trobadors Nous. El romanticisme reconegut per als primers dels seus assaigs poètics pervisqué en l'obra posterior, especialment per la constant influència de la poesia popular. La identificació d'Aguiló amb la poesia popular és subratllada encara més pels temes dominants, expressió dels sentiments personals al voltant de l'amor i de la mort. El tema amorós mena el poeta a la desesperança i al desengany, accentuats per Ia impossibilitat de desistir del desig d'estimar. El tema de la mort, encarnada en circumstàncies que l'afectaren profundament on la mort de la seua mare li recordava la infantesa i la felicitat perduda, evocat en la seua poesia. El tema s'estén a la pròpia mort, resignadament acceptada, però obsessivament evocada i personificada. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

2.5. Teodor Llorente Nasqué a València el 1836. Exercí d'advocat durant un temps, i el 1861 s'encarregà de la direcció del periòdic "La Opinión" que transformà en "Las Provincias", del qual seria director fins a 1904. Fou dues vegades cap del partit Conservador de la província de València, diputat a Corts i senador. Morí a València el 1931. Paral·lelament a l'exercici d'una efectiva influència política, Llorente aconseguí d'imposar una concepció restrictiva de la cultura i de la seua organització, així com de la literatura, especialment la catalana. Aquest fet impedí que es produís una major vinculació d'objectius entre els escriptors valencians i el moviment renaixentista de Catalunya i Balears. A més, Llorente, havent-se imposat en la direcció de Lo Rat Penat, impedí que el grup de Constantí Llombart tingués un major protagonisme i una major influència, lligada a una tradició popularista, marcada per un progressisme republicà que s'havia manifestat en una literatura anticlerical i obscena, que Llorente rebutjava per motius ideològics i literaris. Llorente preconitzà un concepte arcaïtzant i limitador del paper de la llengua viva en la configuració de la llengua literària, en oposició al català “vulgar”. Si analitzem l'obra literària llorentina, hem de dir que es limita a les traduccions, totes en castellà, i a la poesia, on destaquem: − Llibret de Versos (1885) − Nou Llibret de Versos (1902) − Versos de la Joventut (1907) − Llibrets de Versos (1919) − Poesies Valencianes (1936) (Obra pòstuma) Hem de dir que els primers poemes catalans de Llorente daten dels anys 1855-1857. Després d'uns primers tempteigs, dóna a conéixer uns poemes ja molt característics del “Llorente floralesc”, per l'obra sobrecarregada de convencionalisme temàtic i formal. Al Llibret de Versos, primer llibre d'ell i citat anteriorment, recull els poemes escrits els anys anteriors i on aferma la validesa dels objectius "apolítics" que postulava. Els poemes jocfloralescs i els de circumstàncies abasten tota la trajectòria poètica de Llorente, però ell ampliaria la gamma dels temes que són expressió dels sentiments de l'home. Un grup de poemes destaca per l'encert en l'expressió de l'emoció i l'embadaliment davant d'un paisatge considerat perfecte, com per exemple el poema "La Barraca". L'última etapa poètica de Llorente és remarcable per una nova manera d'abordar la presència o l'absència de l'amor. Encara que pot semblar estrany, el nostre autor obtingué un únic premi als Jocs Florals, un accèssit a la Flor Natural el 1862, amb el poema "Vint-i-cinc anys". Després, les relacions del poeta amb la institució només foren de caràcter participatiu, com a mantenidor l'any 1866, i com a president l'any 1880. Han sigut molts els escriptors, crítics..., que han opinat sobre la figura de Llorente i la seua poesia. Cal destacar el que diu Sirera “En efecte, el que destaca en Llorente és, sobretot, la seua capacitat per tractar amb habilitat temes costumistes, on les grans passions s'hi troben absents o, si de cas, són substituïdes per un sentimentalisme tan efectista com primari. Per damunt, doncs, de temes històrics o amorosos, que a Llorente no semblen atreure'l massa, destaca per la forma com tracta la naturalesa, el camp valencià i les virtuts essencials que se suposa que hi resideixen, car per a ell el món rural és l'expressió de l'autèntica ànima valenciana; aquest món, per altra banda, li permetrà d'introduir pinzellades populistes pròpies de qui -de la ciutat estant- té una visió idíl·lica i farcida de tòpics de la vida en el camp”. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

2.6. Vicent Wenceslao Querol Nasqué a València el 1837 i morí a la ciutat de Bètera el 1889. Tot i que l'obra poètica d’aquest autor en la nostra llengua -recollida en un apèndix de l'edició de les Rimas (1877), amb el títol genèric de Rimes Catalanes- no és molt extensa, no cap dubte que és d'una gran transcendència en traslladar a la nostra llengua tot l'èmfasi i el caràcter culte i elaborat de la seua obra castellana. Poesia amorosa, però també poesia que defensa una concepció conservadora del món, on la religió i les tradicions ocupen un lloc fonamental; però on les glòries valencianes són vistes en connexió amb el seu àmbit cultural natural, com es manifesta al seu cèlebre discurs pronunciat als Jocs Florals de Barcelona el 1885. El 1872 Querol llig el poema "Patria, Fides, Amor", als Jocs Florals de Barcelona, havent estat mantenidor. És l'obra que més cabalment exposa el pensament de Querol i caracteritza el seu estil; setze quintets, amb el darrer vers de peu trencat i rima, on a més, llueix un lèxic escaientment medieval i enyoradís, a més de culte. 2.7. Constantí Llombart Nasqué a València el 1848, on morí l'any 1893. Es pot dir que Constantí Llombart no fou dels poetes més rellevants, però va sobreeixir com a promotor d'obres culturals: fou fundador del Calendari, el 1874, la revista de Lo Rat Penat, el 1884, i la societat del mateix nom, el 1878, per a la qual hagué de cercar el suport de Llorente i el seu grup conservador que, a canvi de la continuïtat, en feren una institució sense incidència àmplia en la societat valenciana, ni en la literatura, més enllà de la poesia. L'obra de major qualitat de Llombart fou Los Fills de la Morta-Viva. 2.8. Jacint Verdaguer Jacint Verdaguer (1845-1902) és el gran poeta d'aquest període. Nasqué a Folgueroles (Osona), al si d'una família camperola; ingressà als 10 anys al seminari de Cic, on es familiaritzà amb els clàssics. Participà als 20 anys (1865) en els Jocs Florals, on concorrien tots els neòfits de les lletres, i hi obtingué ja dos premis que li valgueren de connectar aviat amb els prohoms de la generació romàntica, com Milà i Fontanals i Marià Aguiló, els quals, l'encoratjaren en la seua tasca. Sacerdot des de 1870, el 1874, s'enrola com a capellà als vaixells d'una companyia transatlàntica que feien la ruta d'ultramar. D'aquesta època viatgera és la maduració de L'Atlàntida, poema èpic que fou premiat als Jocs Florals de 1877. L’Atlàntida és un extraordinari poema èpic sobre la desaparició de tot un univers mític sota les aigües de què pren el títol. En el tema hom hi ha trobat la presència tant de la mitologia pagana relacionada amb els atlants submergits com la concepció biblicocristiana del món. L'enorme ambició del projecte, que cal considerar romàntic, pretén d'assimilar l'ideal d'assimilació del passat i l'explicació total de l'univers que obstinadament vol totalitzar. Cal destacar-hi la presència d'una natura incontinguda, d'una evocativa plena de rotunditat. L'epopeia així, resulta feta d'elements descriptius i d'elements narratius juxtaposant-se. El 1879 publica Idil·lis i cant místics; un any després, La llegenda de Montserrat, i el 1883 l'Oda a Barcelona. El Verdaguer d'aquest període esplendorós en la seua producció és un Verdaguer exultant, que canta el progrés de la societat a desgrat del seu intrínsec conservadorisme d'arrel preindustrial. Del mateix moment és el seu nou cant èpic Canigó (1886), de caràcter més popular; el llarg poema és elaborat a partir de llegendes medievals, les quals li aporten els elements adequats ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 51 La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer

per a fer-ne l'epopeia nacional catalana. Canigó se situa en el temps de l'abat Oliba, i per tant en el temps de la formació de l'entitat nacional, i narra les aventures del cavaller Gentil, fill de Tallaferro, lluitador contra els àrabs quan aquests envaeixen els comtats del nord dels Pirineus en llur penetració europea. El 1888 publica Pàtria; el 1890, Jesús Infant, i en els anys posteriors, Sant Francesc, Flor del Calvari, Aires del Montseny i Flors de Maria. Destaca també Verdaguer com a prosista de gran perfecció. Excel·leixen sobretot, Excursions i viatges (1887), les Rondalles (1905) i el Folklore (1907). Verdaguer, que exercí una gran influència en el seu temps i posteriorment, dirigí a més diverses publicacions, com ara La Creu del Montseny, L’Atlàntida i Lo Pensament Català. És a partir de 1890 quan comença l'anomenada tragèdia de mossén Cinto: les enveges dels seus enemics i afers estranys contribuïren a l'escàndol a l'entorn de la seua figura i la topada amb els seus superiors. Aquest enfrontament féu que Verdaguer publicara els seus famosos articles En Defensa Pròpia (1895-1897), on s'explica i denuncia els seus perseguidors. A la fi Verdaguer és rehabilitat, però ja molt malalt i amb dificultats per a refer-se moralment mor a Vallvidriera el 1902. Podem dir que l'aportació de Verdaguer a la llengua catalana fou d'una altíssima categoria literària, i que pouà directament del llenguatge popular, corroborant la influència que tingué la poesia popular tradicional damunt la poesia d'elaboració culta de filiació romàntica o postromàntica en la Renaixença. La llengua i el paisatge el connectaren directament amb el món rural d'on provenia, transcendint genialment per l'altíssima força de les seues epopeies. Ha estat dit que, com Ramon Llull, Jacint Verdaguer inicia una època i que, com ell, és la consciència més clara en el seu temps dels recursos d'una llengua que domina a la perfecció. 3. La crisi del Romanticisme i l’aparició del Modernisme La poesia dels anys 70-80 constitueix una suma, en molts aspectes desordenada, de crisis i recerques que, per diverses raons ha quedat per a la història com una mena de parèntesi entre el romanticisme de gran volada de Verdaguer i el realisme intimista i visionari de Maragall. En aquests anys es produí, sense perdre cap dels seus llocs de poder, la crisi de l'idealisme romàntic, l'aparició fulgurant, almenys en el camp de la teoria i la novel·la i de la nova filosofia de l'observació. La poesia d'aquests anys recollí les grans tensions filosòfiques i morals de l'home modern, un home enfrontat a la vegada amb el seu destí personal, amb el món que l'envolta i amb la ciència que vol explicar-lo. O entre l'ideal i la realitat. Altrament, la majoria de poetes intentà d'incorporar a la poesia els models de la novel·la naturalista. O, al contrari, conreà l'intimisme amorós, que de tota manera presentà com a "notes" o "croquis" del natural. Finalment, en aquests anys es produïren els primers intents de fer una poesia de tipus classicista, però que no assoliren un ple desenvolupament fins al principi del segle XX. Pels volts de 1892 es constata una revifalla de la producció cultural catalana, tant pel que fa a la literatura com sobretot a les arts plàstiques. Aquest nou moviment, centrat en un primer moment en la revista L'Avenç, s'interessa pels nous corrents europeus estètics i filosòfics -Ibsen, Nietzsche, els parnassians i els simbolistes-, i els assimila amb prou originalitat com per donar-los una forma prou personal i característica. És el MODERNISME. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------