28 - Tema 28: Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

TEMA 28

Tema 28 ELS CAMPS SEMÀNTICS I LÈXICS. HOMONÍMIA, HIPERONÍMIA, POLISÈMIA, SINONÍMIA, I ANTONÍMIA

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

ÍNDEX 1. Història de la semàntica 1.1. Introducció 1.2. El problema del significat 1.3. El significat connotatiu i denotatiu 1.4. L’anàlisi componencial 1.5. La semàntica estructural: els camps semàntics 2. Relacions de significat 2.1. Relacions de semblança 2.1.1. Sinonímia 2.1.2. Hiponímia 2.1.3. Camps semàntics 2.1.4. Polisèmia i homonímia 2.2. Relacions de diferència: antonímia, complementarietat i inversió

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

BIBLIOGRAFIA BLOOMFIELD, L., Language, Nova York, 1933. CABRÉ, M. T., RIGAU, G., Lexicologia i semàntica, Barcelona, 1985, Enciclopèdia Catalana. COSERIU, E., Principios de semántica estructural, Madrid, 1971, Gredos. GINER, R., PELLICER, J. E., TDC llengua COU, València, 1990, Teide. FERNÁNDEZ, HERVÁS, RÁEZ, Introducción a la semántica, Madrid, 1977, Cátedra. LEECH, Semántica, Madrid, 1977, Alianza Editorial. LYONS, J., Semántica, Barcelona, 1980, Teide. ---, Introducción a la lingüística teórica, Barcelona, 1975, Teide. OGDEN, C. K., RICHARDS, A., The meaning of the meaning, Londres, 1936. ULLMANN, S., Semántica. Introducción a la ciencia del significado, Madrid, 1980, Aguilar.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

1. Història de la semàntica 1.1. Introducció La semàntica naix com a ciència autònoma en el segle XIX. La paraula “semàntica” apareix el 1897 a l’obra de Bréal, Essai de semantique, science des significations. Dins el marc positivista de l’època es defineix la semàntica com “la ciència que ha de buscar les lleis que regeixen el naixement, creixement, reproducció i mort de les paraules”. En aquesta època, la semàntica és una ciència diacrònica, preocupada pels canvis de sentit els quals tractaran d’explicar-se buscant les causes en la història cultural de les civilitzacions. La semàntica moderna naix amb Trier (1931) i la seua teoria dels camps semàntics. Ell parteix de Humboldt i aprofita la seua idea d’articulació (unes unitats es descomponen en altres unitats). Amb aquestes idees, Trier concep el vocabulari d’una llengua en un moment determinat com un sistema que s’articula al voltant de camps semàntics. A partir d’ací, ja no s’estudia el canvi de sentit d’una paraula aïllada, sinó sempre per referència al camp semàntic al qual pertany. El domini de la semàntica no és tan precís com el de la resta de la lingüística, raó per la qual aquesta disciplina ha estat deixada de banda molt sovint i, en l’actualitat no es troba tan desenvolupada com la resta de components lingüístics. Resulta problemàtic perfilar els límits precisos del significat. De fet, cada corrent lingüístic ha posat l’èmfasi en un o altre aspecte concret, tot aportant teories sovint divergents però en tot cas complementàries. La subteoria de la gramàtica que s’ocupa del significat és la teoria semàntica lingüística, que ha incorporat algunes tesis de la semàntica filosòfica, la qual s’ha ocupat especialment de les relacions entre el llenguatge i la realitat. Aquest primer problema és del que ens ocuparem a continuació. 1.2. El problema del significat En definir el signe lingüístic caracteritzem el significat com el concepte o idea mental d’una cosa, i en l’esquema bàsic de la teoria de la comunicació, hi ha també un element que és el referent. És a dir, que a més del signe lingüístic es troba la ”cosa” significada. Per això, l’esquema de Saussure, bipolar, de significant i significat ha sigut substituït en semàntica pels anomenats triangles semiòtics, dels que parla la teoria analítica o referencial. El primer va ser d’Odgen i Richards 1 que va servir de base a altres posteriors, com el d’Stern o el d’Ullman2 que és el que presentem a continuació: sentit nom

cosa

Aquest triangle inclou el referent o cosa anomenada. En el triangle, el nom és la configuració fonètica de la paraula, els segments i suprasegments que el constitueixen (=significant, imatge acústica). El sentit (=significat, concepte, objecte mental) és la informació que el nom comunica a l’oient. La cosa és el tret o esdeveniment, extralingüístic, sobre el qual parlem. 1

Ogden, CK., Richards, A. The meaning of the meaning. Londres, 1936 (4ª edició) Ullman, S. Semàntic. Introducción a la ciencia del significado. Madrid, 1980. ---------------------------------------------------------------- 4 ---------------------------------------------------------------2

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

La línia de punts indica que no hi ha relació directa entre la cosa i la seua denominació (nom). Encara que aquests triangles semiòtics tenen en compte al parlant i a l’oient, no donen la suficient importància al nivell social. S’ha de tindre en compte que el significat es produeix com una relació entre els individus que es comuniquen i produeixen signes per a aquest propòsit. És a dir, es produeix quan dos individus, com a mínim, es comuniquen entre si mitjançant signes per transmetre els seus pensaments, expressions de sentiments, ... relacionats amb el referent, al qual fa menció la comunicació, qui usa el signe per a transmetre les seues idees i qui ho percep. En aquesta comunicació, el procés de codificació o interpretació del missatge, té una direcció diferent per al parlant i per a l’oient. En el parlant, el procés és el de buscar un nom per al concepte que vol expressar: si vol expressar portar un automòbil utilitzarà els termes conduir, guiar, etc, segons la localització geogràfica o el nivell de formalitat que utilitze en la conversa. Aquest procés, doncs, parteix del concepte per a arribar als mitjans pels quals aquests s’expressen en la llengua: és un procés onomasiològic, i l’onomasiologia és la part de la semàntica que s’ocupa d’ell. En l’oient, el procés és el de buscar el concepte que vol expressar el nom que percep. Si sent el nom fulla, li evocarà el concepte de fulla, i el context dilucidarà si es tracta de fulla d’arbre, d’afaitar, de ruta, ... Aquest procés parteix de la paraula per a arribar als conceptes que expressa: és un procés semasiològic, estudiat per la semasiologia. Una altra concepció del significat és la sostinguda pel filòsof Wittgenstein 3 (1889-1951, principal exponent de l’anomenada teoria operacional o contextual. Per a Wittgenstein el significat d’una paraula és el seu ús. Per exemple, el significat de saber en: 1. Sé que ha vingut Joan. 2. Sé la resposta. 3. Sé muntar a cavall, és la intenció comunicativa (t’informe que estic assabentat d’alguna cosa, conec alguna cosa, tinc certa habilitat, ...) d’aquest verb en diferents situacions. L’ús lingüístic no és una recopilació de característiques lexicogràfiques, sinó una anàlisi descriptiva de les accions de les quals se serveixen les paraules: indicar, demanar, rebutjar, informar, ... Es preocupa més de com actuen les paraules que per allò que és el significat en si. Per a definir el significat de les paraules empra el mètode de substitució, que és el mateix que s’empra per a distingir fonemes. Cal assenyalar que aquesta posició evita qualssevol referències a estats o processos mentals intangibles i subjectius, definint el significat en termes contextuals i empírics. La definició operacional (Wittgenstein) és un complement vàlid de la referencial (triangles semiòtics), sempre que els lexicògrafs i semàntics reunesquen una mostra de contextos i els aborden permetent que el significat emergesca d’aquests. Una vegada fet açò, ja es pot passar a la fase referencial i tractar de formular el significat o significats així identificats. La relació entre les dues fases és la mateixa que entre llengua (referencial, significat de la llengua) i parla (operacional, significat en la parla).

1.3. Denotació i connotació 3

Wittgenstein, L., Philosophical investigations. Oxford, 1953. ---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

A l’hora d’analitzar el valor lèxic dels components lingüístics, Leech4 distingeix entre: Significat conceptual o denotatiu és aquell que adquireixen les distintes unitats lèxiques en oposició a les altres que conformen el sistema lingüístic. El significat denotatiu de cada forma lingüística es vincula directament als diversos referents de la realitat observable. La denotació és, per tant, l’aspecte del significat que enllaça la llengua amb el món real, són les característiques objectives que s’atribueixen a allò que el terme designa. Per exemple, el significat denotatiu bàsic de “gat” inclou /+animal/ /+felí/ /+domèstic/; el de “arbre”, /+vegetal/ /+gran grandària/ /+tronc/, ... Significat connotatiu, posa en relació no solament llengua i realitat, sinó que hi incorpora també tots aquells aspectes que fan referència a l’emissor i a cada acte concret de comunicació. Com ha assenyalat A. Martinet, el significat connotatiu de la llengua consisteix en “tot allò que un terme és capaç d’evocar, de suggerir, excitar, implicar, bé siga de manera neta, bé siga de manera imprecisa”. Pensem els diferents valors connotatius que el terme sopa pot evocar en diferents persones: en Mafalda, que l’odia; en una persona que no ha menjat en diversos dies, en algú que acaba de fer-se un bon àpat, etc. Els trets comunicatius, doncs, poden ser molt diferents. Alguns són compartits per tots els parlants, altres poden ser propis d’un grup o fins i tot d’un individu particular. A la lingüística li interessen les de caràcter general. 1.4. L’anàlisi componencial L’anàlisi componencial és un dels punts més importants de la semàntica moderna. Com el seu nom indica, consisteix en descompondre el significat d’un lexema en els seus constituents o trets mínims. Els orígens d’aquesta metodologia cal cercar-los en l’estructuralisme europeu posterior als anys 50. Hom sol citar com a punt de partença la intervenció de Hjielmslev en el VIII Congrés Internacional de Lingüística (1957). Aquest mètode d’anàlisi del significat consisteix a considerar que, de la mateixa forma que el plànol el significant, el significat es pot “descompondre” en unitats menors. Pensem en quatre mots com home, dona, xic i xica. Tots aquests mots es refereixen a éssers humans i s’oposen, per tant, a d’altres com gat, lleó, teuladí, ... que indiquen éssers no humans. Aquesta oposició es pot representar per mitjà de la presència (+) o de l’absència (-) del tret semàntic /humà/; direm, per tant, que home, dona, xic i xica comparteixen el tret /+humà/ enfront dels altres que posseeixen el tret /- humà/. Home i dona comparteixen, d’altra banda, el tret /+adult/ i s’oposen a xic i xica pel tret /+mascle/ dels primers de cada parella i el tret /- mascle/ dels segons. Fixeu-vos com donen compte esquemàticament d’aquests trets i de les oposicions que s’estableixen en el significat d’aquests quatre mots: Humà

Adult

Mascle

Home + + + Dona + + Xic + + Xica + Després del que hem vist fins ara, podem definir els trets semàntics com les unitats de significat mínimes que es combinen simultàniament per a formar el 4

Leech. Semántica. Madrid, 1977. Alianza editorial. ---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

significat d’una paraula tot distingint-la, així, de la resta de paraules. Abans de passar endavant, convé tenir en compte una qüestió terminològica; ens referim al fet que dins el corrent estructuralista hom ha anomenat sema cadascun dels trets mínims i semema el conjunt de semes que combinats simultàniament constitueixen el significat d’un lexema. Des d’aquest punt de vista tindríem, per tant, que el semema d’un mot com ara home consta dels semes /+humà, + adult, +mascle/. Els trets semàntics o semes no posseeixen sempre les mateixes característiques. Hom sol distingir, així, dos tipus de trets diferents: els que indiquen “propietats” i els que indiquen “relacions”. Per tal d’exemplificar aquestes diferències partirem del mot pare i dels trets /+humà, +progenitor, +mascle/ amb què donem compte del seu significat. Fixeu-vos que amb els trets /+humà/ i /+mascle/ ens referim a propietats posseïdes per éssers que designem amb la paraula pare, això és, indiquem que aquest ser és humà i mascle. El tret /+progenitor/, per contra, no es refereix a una propietat, sinó a una relació, car explicita que l’ésser que designem amb aquest mot “és el progenitor d’un altre ésser”. 1.5. La semàntica estructural: els camps semàntics El supòsit que les paraules estan organitzades o estructurades al voltant de camps lèxics o conceptuals va ser proposat per Trier (1931). La idea apareix ja en Humboldt (1836), encara que comença a desenvolupar-se a partir de Saussure5 (1916). La idea que pren Trier de Saussure és la de llengua com a sistema. Concep el vocabulari d’una llengua en un estat determinat com un sistema articulat al voltant de camps lingüístics (el conjunt de paraules que comparteixen determinats semes que els diferencia d’altre conjunt). Els camps lèxics reflecteixen els conceptes, que són unitats no lingüístiques. Les paraules són l’expressió material dels conceptes i junt al camp lèxic hi ha un camp conceptual. El camp lingüístic fa una divisió arbitrària d’un camp conceptual determinat. Color, edat, parentesc, estètica, ... són conceptes generals que cada llengua classifica o divideix d’un mode específic. La teoria del camp lèxic en l’actualitat ha sigut elaborada per E. Coseriu6. Defineix camp lèxic com el conjunt de lexemes units per un valor lèxic comú, que és el valor de camp, i al que aquells lexemes subdivideixen, oposant-se entre si mitjançant trets distintius de contingut. El camp semàntic o lèxic consisteix per tant, a agrupar totes aquelles unitats lèxiques que guarden una relació entre si, igualitària respecte al valor que acota el camp. Les mateixes restriccions metodològiques que són necessàries en la descripció fonològica (o morfològica, sintàctica, etc.) operen en la delimitació del camp lèxic. La descripció semàntica delimita el significat literal o conceptual i és relativa a un estat de llengua precís, a un sociolecte, un dialecte i a un estil determinat. El nostre coneixement del món ens fa veure que les possibilitats d’estructuració del lèxic mitjançant camps semàntics són molt productives i, així, es pot parlar de camps semàntics tan dispars com el de les llepolies, el de les relacions de parentiu, el dels mitjans de locomoció, ... Un dels criteris que ha estat assenyalat per tal de determinar quins elements lèxics pertanyen a un camp semàntic concret, ha consistit en una operació de 5

Saussure, F., Cours de linguistique générale. París. 1955 (5a edició). Coseriu, E., Principios de la semántica estructural. Madrid, 1971. Gredos. ---------------------------------------------------------------- 7 ---------------------------------------------------------------6

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

selecció, segons la qual, totes les unitats lèxiques que poden aparéixer en un moment concret de la cadena parlada formarien part d’un mateix camp. Així, si en la següent construcció l’espai puntejat pot ésser emplenat amb els diferents elements que es proposen, és perquè totes aquestes unitats lèxiques pertanyen al mateix camp semàntic: el dels mitjans de locomoció. M’agrada viatjar amb ................ bicicleta/ autobús/ globus/ moto Perquè, com assenyala Lyions7, un camp lèxic constitueix “un subconjunt paradigmàticament i sintagmàticament estructurat del vocabulari o lèxic”, en el qual totes les unitats que poden ser commutades, en un punt concret de la cadena fònica mantenen entre ells una relació paradigmàtica o in absentia, i és justament l’elegida la que guarda, amb la resta d’elements de la frase, una relació sintagmàtica o in presentia. 2. Relacions de significat Ja hem vist en punt anterior que de la mateixa forma que en morfologia o fonologia, en semàntica podem establir estructures i sistemes. Entendrem per estructura la relació entre les parts i el tot que les integra i també les relacions entre elles mateixes. Així, quan parlem d’estructures lèxiques parlarem de les relacions que constitueixen un camp. Ens cal estudiar les relacions que les paraules mantenen entre elles, perquè les unitats semàntiques es defineixen precisament per la seua funció, que només es pot establir per relació amb altres unitats. Així doncs, parlarem de relacions entre paraules per a saber quin és el seu valor. Hi ha dos tipus de relacions de significat: les de semblança i les de diferència. 2.1. Relacions de semblança L’eficàcia de la comunicació és òptima si a cada significant li correspon un significat i viceversa. Aquesta és una posició teòrica que sols s’acompleix en els llenguatges científics. En les llengües naturals poden donar-se dos o més significats per a un significant o a la inversa. 2.1.1. Sinonímia Es defineix com la relació existent entre termes amb diferent significant, però amb el mateix significat. Els sinònims es diferencien per la seua composició fonològica, però pertanyen a la mateixa significació: casament, enllaç, boda, ... Sembla que el millor mètode per a establir quan dues paraules són sinònimes és la commutació o substitució d’una per l’altra. Podem distingir diferents classes de sinonímia: -

-

7

Sinonímia conceptual. Els termes remeten al mateix concepte. És la condició més “característica” de la sinonímia. Els exemples anteriors són exemples de sinonímia conceptual. Sinonímia referencial. Els termes remeten al mateix referent, però no signifiquen el mateix. Exemple: el sol i l’astre rei, el vencedor d’Austerlitz i el vençut de Waterloo (Napoleó).

Lyions, John. Semántica. Barcelona, 1980. Teide. ---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

Sinonímia contextual. Són sinònims contextuals els termes que poden commutar-se en un context donat sense alterar el significat de la seqüència. En altres contexts açò no és possible. Exemple: els cigrons són pesats/indigests... En la lingüística moderna la majoria d’autors opina que la sinonímia absoluta no existeix, ja que sempre hi ha valors emotius, socials o estilístics, com hem vist, que diferencien el valor de paraules aparentment iguals. -

2.1.2. La hiponímia Un altre tipus de relació semàntica interessant és l’anomenada relació d’implicació, de dependència o d’inclusió, també anomenades més tècnicament com a relacions hiponímia. Direm d’una unitat lèxica que és hiponímica d’una altra quan aquesta es troba inclosa dins del camp lèxic de la primera. Per exemple: FRUITA => hipònims: taronja, pera, poma TARONJA => hipònims: clementina, nàvel, imperial, sang En l’exemple, direm que les unitats lèxiques que designen les diverses varietats de taronja són hipònims d’aquella, mentre que taronja és un dels hipònims de fruita. Dues unitats lèxiques, doncs, són una hiponímia de l’altra quan la matriu que descriu la primera conté els trets que descriu la segona. Quan la relació és considerada a la inversa parlem d’hiperònims. Així, au és hiperònim de: colom, pollastre, ocell, pingüí, etc. 2.1.3. Polisèmia Anomenem polisèmia la propietat que tenen certes unitats lèxiques de ser associades a diverses significacions diferents. És a dir, aquells casos en què un mateix significant pot adquirir diversos valors significatius. En la banda oposada a la polisèmia trobem la monosèmia: cas d’un significant que únicament representa un sol significat. La monosèmia és, o deuria de ser, una característica normal dels vocabularis científics, ja que quan la terminologia és unívoca s’evita qualsevol ambigüitat. És en la polisèmia on es posa més clarament d’evidència el tret d’economia del llenguatge, perquè si allò normal fóra pensar que a cada significat li cal un significant que l’expresse, l’observació de la realitat és palesa que no és així. De fet, totes les llengües presenten més significats que no pas significants, perquè a alguns d’ells hom associa més d’una significació. Hi ha una relació clara entre el caràcter més o menys polisèmic de les paraules i la seua freqüència d’ús: les més habituals solen ser més polisèmiques, mentre que les que presenten un índex d’utilització menor solen ser monosèmiques. I açò ha ocorregut perquè les paraules molt emprades han anat eixamplant, al llarg de la història, el seu significat primari, per a anar designant realitats diferents. Cara, per exemple, que originàriament i exclusivament significava “la part anterior del cap de les persones” ha anat ampliant el seu valor originari per a significar: - Part anterior del cap d’alguns animals. - Part anterior del cos de l’home. - Part anterior d’una cosa. - Superfície d’una cosa. - Aspecte, manera, etc. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

En tot cas, les possibles interferències que podrien derivar-se de l’ús de termes polisèmics, queden ràpidament anul·lades en funció de la situació discursiva i del context que emmarquen cada acte de parla. De fet, si el sistema lingüístic ha permés l’existència de mots polisèmics és perquè, contràriament al que es podria pensar, les ambigüitats comunicatives són gairebé tendents a zero. A continuació veurem les causes que segons Ullman provoquen l’aparició de la polisèmia. Causes de la polisèmia: - Canvi de sentit i d’aplicació: les paraules adquireixen diferents matisos de significat segons el context, matisos que de vegades desapareixen, però d’altres vegades es desenvolupen i es converteixen en sentits diferents del mateix terme. Els canvis d’aplicació són particularment observables en els adjectius, que canvien de significat segons els substantius a què s’apliquen (ja sabem que no és el mateix un vell verd que un arbre verd). - Especialització del medi professional: segons l’ocupació que es tinga, una paraula pot tenir un significat o un altre. Així, acció vol dir acció judicial per a un advocat, operació militar per a un soldat, jugada per a un futbolista, etc. La forma màxima d’especialització es produeix quan un nom comú passa a ser propi: el Principat (Catalunya, Astúries). - Llenguatge figurat: una paraula pot rebre diversos sentits figurats sense perdre l’original (metàfores i metonímia: aranya = fanal, insecte, ...). - Homònims reinterpretats: dos mots amb ètims diferents però significat paregut ens semblen un de sol. És poc freqüent (lliga: associació de metalls/associació en general). - Influència estrangera: una paraula pot canviar de significat segons el que signifique en altres països. Són els préstecs semàntics (parlament = discurs, però per influència anglesa assemblea legislativa). 2.1.4. Homonímia La polisèmia i l’homonímia pertanyen al mateix cas de significació múltiple: un significant amb diversos significats. És difícil traçar una línia divisòria entre ambdues. Podem admetre que els homònims són paraules que tot i tenir la mateixa constitució fonològica es diferencien pel seu significat. Per a Ullman, l’homonímia es dóna entre dos mots diferents que coincideixen en la seua evolució històrica, com per exemple fora (verb ésser) i fora (adverbi), mentre que la polisèmia és una sola paraula que ha adquirit significats diferents al llarg de la seua història. A més, hi ha dues diferències fonamentals entre elles: la polisèmia és molt freqüent i beneficia l’economia del llenguatge, mentre que l’homonímia és poc freqüent i seria desitjable que no existira, perquè provoca moltes confusions. Exemples d’homonímia són: - Pot (recipient) / pot (verb poder) - Sol (astre) / sol (sense companyia) - Ras (clar) / ras (tipus de tela) Dins el camp de l’homonímia cal distingir encara entre homònims homògrafs, és a dir, aquells que tenen una mateixa forma gràfica: dit (apèndix de la mà) / dit (participi de dir); i els homònims homòfons, aquells les relacions fòniques dels quals són idèntiques, tot i que es diferencien en llurs realitzacions gràfiques: déu (ser suprem) / deu (del verb deure); sòl (capa de la superfície terrestre) / sol (astre); véns (del verb venir) / vens (del verb vendre) / venç (del verb véncer); ... A continuació veurem les causes que segons Ullman provoquen l’aparició de l’homonímia. ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

Causes de l’homonímia: - Convergència fonètica: desenvolupament de sons convergents. - Divergència semàntica: desenvolupament de sentits divergents. Quan els significats es distancien tant que no tenen res a veure, la polisèmia deixa pas a l’homonímia. - Influència estrangera: en altres llengües, una paraula estrangera pot introduirse i evolucionar d’acord amb les regles formals fins esdevenir homònima d’una paraula genuïna. 2.2. Relacions de diferència: antonímia, complementarietat i inversió Tradicionalment s’ha parlat d’una relació de diferència, l’antonímia, que estudiava aquells elements lèxics que mantenien entre si una relació d’oposició. Però com bé assenyalen Cabré i Rigau8, “l’anomenada antonímia ha estat històricament una mena de sac on s’han col·locat relacions semàntiques de diversos tipus”. Per això cal redefinir el fenomen. Si agafem l’antonímia com a contrari de sinonímia, és a dir, com l’oposició de significats, podem establir-ne dos tipus: •

Antonímia gramatical: formada amb l’ajut de prefixos, normalment amb sentit negatiu: in-, anti-, dis-, des- (formar/deformar, útil/inútil). També entrarien ací les oposicions lèxiques (àton/tònic, saborós/insípid).

Antonímia lexical: és aquella que té la funció de delimitar els sinònims aparents i els reals. En aquest cas, l’antonímia només es dóna de forma absoluta entre mots monosèmics (sempre/mai). Quan un dels dos mots, o els dos, tenen més d’un sema, l’antonímia serà parcial, perquè només podrà oposar-se un sentit, no tots. Segons Lyions9, l’antonímia ha estat definida com a contrarietat de significats, la qual cosa ha portat a moltes confusions. Per això matisa el terme i parla de tres tipus de contrarietat, i per tant, de tres relacions de significat basades en la diferència: antonímia, contrarietat i inversió. •

•

Antonímia: en sentit estricte. Són els termes que admeten gradació: alt/baix, gran/petit, gelat/calent. Qualsevol cosa pot no ser ni una cosa ni l’altra o bé ser molt alt, un poc menut, bastant gelat, ... Mitjà i tebi representen situacions intermèdies. Una altra característica que Lyions apunta és el fet que un antònim implica la negació de l’altre: un amic no és un enemic (però un no amic no és necessàriament un enemic).

•

Complementarietat: dos lexemes són complementaris quan junts cobreixen totalment un camp, de manera que l’afirmació d’un implica la negació de l’altre o a l’inrevés. Exemple: les parelles del tipus mascle/femella, cert/fals, animat/inanimat, etc. Inversió: la inversió es produeix quan dues paraules que expressen una relació entre dos objectes lingüístics, que representen la mateixa realitat des de posicions inverses. El primer terme implica el segon i a l’inrevés, de la mateixa manera que la negació del primer terme implica la negació del segon i a l’inrevés. Per exemple, comprar i vendre.

•

8

Cabré, M, i Rigau, G. Lexicologia i semàntica. Barcelona, 1985. Biblioteca Universitaria, 3. Lyions, J. Introducción a la lingüística teórica. Barcelona, 1975. Teide. ---------------------------------------------------------------- 11 ---------------------------------------------------------------9

TEMA 28 Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

Joan compra llibres a Pere. Pere ven llibres a Joan. Veiem clarament que comprar implica vendre (si algú compra és perquè algú ven) i a l’inrevés. També es pregona la circumstància que la negació de comprar suposa la negació de vendre (si no hi ha compra és que no hi ha venda) i el mateix ocorre invertint la perspectiva. És cert que pot ocórrer que la relació d’inversió siga paral·lela a la d’antonímia. Però encara que entre dalt i baix o entre esquerra i dreta hi haja possibilitat de gradació, si A està a l’esquerra de B és que B està a la dreta de A. Altres autors anomenen aquest fenomen amb el nom de reciprocitat.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------