12 - Tema 12: Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d'ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

TEMA 12

Tema 12 LLENGUA I SOCIETAT EN EL DOMINI LINGÜÍSTIC ACTUAL: ÀMBITS D’ÚS, REGISTRES I ACTITUDS. PREJUDICIS LINGÜÍSTICS

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

ÍNDEX 1. Llengua i societat 2. Actituds lingüístiques. Autoodi 3. Registres 4. Bilingüisme 4.1 El bilingüisme dins la sociolingüística catalana 5. Diglòssia 5.1 La diglòssia dins la sociolingüística catalana 6. Conflicte lingüístic 6.1 El conflicte lingüístic dins la sociolingüística catalana

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

BIBLIOGRAFIA • • • • • • • • • •

ARACIL, L. V., Papers de sociolingüística, Ed. La Magrana, Barcelona, 1982. BADIA I MARGARIT, A., Llengua i cultura als Països Catalans, Ed. 62, Barcelona, 1964. FUSTER, J., Nosaltres els valencians, Ed. 62, Barcelona, 1962. MOLLÀ, T., PALANCA, C., Curs de sociolingüística / 1, Ed. Bromera, Alzira, 1987. MOLLÀ, T., VIANA, A., Curs de sociolingüística / 2, Ed. Bromera, Alzira, 1989. NINYOLES, R. L., Conflicte lingüístic valencià, Ed. Tres i Quatre, València, 1969. ---, Idioma i prejudici, Ed. Moll, Ciutat de Palma, 1975. ---, Bases per a una política lingüística a l’estat espanyol, Ed. Tres i Quatre, València, 1976. PITARCH, V., Fets i ficcions. Llenguatges i desequilibris socials, Ed. Tres i Quatre, València, 1988. VALLVERDÚ, F., Aproximació crítica a la sociolingüística catalana, Ed. 62, Barcelona, 1980.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

1. Llengua i societat Una comunitat lingüística experimenta canvis interns que repercuteixen en la seua percepció de la realitat: canvis en la forma de la llengua i canvis en les funcions socials. Weinreich, el 1953, analitzava els mecanismes i les causes estructurals de la interferència lingüística, definia el marc sociocultural en què es produïa el contacte de llengües. Demostrava que la interferència lingüística, el canvi i la variació, no podien explicar-se sense tenir en compte les variacions socioculturals i la interacció de diversos grups socials. El camp de la sociologia del llenguatge representa simplement una altra manera d’acostar-se a la relació entre les llengües i les persones. Representa l’abandó d’una determinada fraseologia clarament antisociolingüística, segons la qual els fets lingüístics eren “naturals”. S’insinua un canvi de mentalitat. El tall més visible amb la tradició anterior és la creació d’una terminologia específica per als fenòmens sociolingüístics; nocions com bilingüisme, diglòssia, conflicte lingüístic, etc. 2. Actituds lingüístiques Segons T. Mollà i A. Viana “una llengua existirà en la mesura que hi haurà usuaris que la faran servir”. Així, un aspecte important del nostre estudi seran les activitats lingüístiques. Un element constitutiu de la comunitat lingüística és la constel·lació d’actituds que els membres de la comunitat exhibeixen sobre ells mateixos, sobre la resta de parlants i sobre els parlants d’altres comunitats. En aquest sentit, els estudis sobre actituds interdialectals (internes de la comunitat lingüística) han posat en relleu el grau de cohesió o de dispersió de la globalitat comunitària, com també l’existència de prejudicis distorsionadors d’aquesta cohesió. Les actituds prejudicioses són ben sovint alimentades pels contraris a la cohesió d’una determinada comunitat lingüística. El foment de l’autoodi i de l’anticatalanisme al País Valencià n’és un exemple paradigmàtic. Contràriament, el foment de l’orgull lingüístic i la lleialtat són actituds que influeixen positivament en el manteniment lingüístic i en la cohesió grupal. El criteri actitudinal es refereix al fet de compartir certes característiques de comportament per banda dels membres de la comunitat. Les persones no prenen en consideració només el propi grup lingüístic sinó els grups aliens. És en aquest sentit que cal distingir entre “grup de pertinença” i “grup de referència”. I encara entre “grup de referència positiu” (aquell grup que representa uns valors i unes normes de conducta desitjables) i “grup de referència negatiu” (aquell que representa valors, normes i conductes rebutjables). Amb tot, no hem de menystenir que les actituds estan constituïdes per creences, sentiments i tendències que provoquen un determinat comportament, però que no són el comportament mateix. De fet, Lluís Aracil ha arribat a afirmar que “l’única manera de canviar les actituds és canviar l’ús afectiu”.

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

- Autoodi La ruptura amb el grup lingüístic originari obligarà a una reestructuració de la personalitat d’acord amb els motles del grup de referència. L’individu és col·locat en un nou escenari; vol integrar-se en el nou grup intensificant l’antagonisme i la intolerància envers el grup d’origen (autoodi). El fenomen d’autoodi o d’identificació amb el grup dominant és vinculat a les activitats més familiars d’incorporació i d’identificació, de submissió i de domini. El psicòleg nord-americà G. W. Allport (seguint les investigacions de Kurt Lewin) ha definit el sentiment d’autoodi com “el sentiment de vergonya que pot tenir algú per posseir les qualitats que menysprea en el propi grup, ja siguen aquestes qualitats reals o imaginàries”. L’autoodi té com a primer efecte la identificació amb els interessos culturals dels grups dirigents. Aquesta identificació amb el grup dominat condueix a una sensibilitat més aguda respecte a la pròpia inferioritat, i impulsa l’individu a repudiar aquelles característiques culturals i socials del grup al qual pertany. R. Ninyoles explica que l’autoodi està íntimament lligat al procés de mobilitat social i, pel que fa al nostre país, és característic de les classes mitjanes urbanes. L’autoodi “és el sentiment d’inferioritat que experimenten determinats individus per posseir els trets que els identifiquen com a membres d’un grup”. L’abandonament del grup lingüístic d’origen sovint comporta el sentiment d’hostilitat contra aquells que hi continuen integrats. L’individu que s’esforça a negar els seus vincles amb el propi grup, normalment pateix un greu conflicte. En aquestes circumstàncies, el pas de l’idioma que hom considera “inferior” a l’idioma dominant no és tan sols una manera de trencar amb el grup cultural d’origen, sinó que sovint va lligat a una intolerància militant respecte als qui segueixen usant aquell idioma. 3. Registres Qualsevol parlant no coneix ni usa solament una varietat estilística; en coneix i n’usa diverses. Segons els contextos en què es troba, el moment, les circumstàncies, el parlant triarà el registre que s’escaurà. Una variació contextual hi provoca, doncs, una variació estilística. Podem concloure, amb això, que tot parlant és “multiestilístic”. Més encara: en la mesura que el parlant necessite dir coses noves, haurà de crear nous registres que li permeten dir aquelles necessitats. És per això que en una societat dinàmica (urbana i industrial) en què apareixen noves situacions, correlativament es desenvolupen nous registres lingüístics. Segons Isidor Marí, els factors que defineixen els registres es poden ordenar a partir de quatre característiques: a) el tema de què es parla, b) el nivell de formalitat, c) el canal de comunicació, d) el propòsit o intenció. Cal tenir ben present les interaccions entre les varietats, el fet que un registre s’associe a una varietat estàndard o a una varietat no estàndard. Per exemple, un registre especialitzat sol vehicular-se associat a l’estàndard, i un registre general, a una varietat no estàndard.

----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

4. Bilingüisme El concepte de bilingüisme és un dels més imprecisos en qualsevol de les diverses disciplines que el contemplen. Cada vegada que han intentat definir massa restringidament el concepte, han fracassat en el seu propòsit. - En quines circumstàncies podem dir que un individu és bilingüe? - Si parla correctament dues llengües? - Si parla dues llengües a casa seua, encara que no les domine de la mateixa manera? - Si viu en una comunitat en què hi ha dues llengües en contacte? Caldrà plantejar-nos si totes aquestes característiques responen a la realitat del terme. Weinreich dóna una definició genèrica: Bilingüisme és “la pràctica d’usar alternativament dues llengües”. Autors com Martinet són partidaris de mantenir aquesta definició genèrica. Fishman insisteix en el caràcter individual del bilingüisme en oposar-lo al caràcter social de la diglòssia. 4.1. El bilingüisme dins la sociolingüística catalana. Llevat d’alguns treballs de Badia i Margarit que suposen una revolució integradora del pensament tradicional, s’han de destacar les lúcides anotacions de Joan Fuster sobre la història social de la llengua catalana; ben bé podem dir que la sociolingüística pren cos als Països Catalans amb el treball del valencià Lluís Vicent Aracil i Bonet. - Lluís Vicent Aracil És el primer autor que s’enfronta amb els aspectes ideològics del bilingüisme des d’una perspectiva sociològica. Diu: “si el bilingüisme existeix és perquè hi ha algú seriosament interessat a afirmar-lo i propugnar-lo per alguna motivació que cal descobrir”. Per a ell, el sentit ideològic de l’exaltació del bilingüisme és clar: “en un país on dues llengües entropessen a cada moment i una desallotja l’altra, la mitificació del bilingüisme com a valor suprem tendeix inequívocament a neutralitzar més –idealment almenys- les inevitables tensions del conflicte. Lloar el bilingüisme és clarament una manera de buscar la conciliació, de fer compatibles dues opcions antagòniques”. Per a Aracil el bilingüisme és un mite (tracta sobretot el cas del País Valencià), una invenció que disfressa una realitat molt diferent. El bilingüisme es presenta com una solució de compromís entre dues actituds oposades. Suposa escollir/no escollir. El mite implica que el castellà i el català són compatibles, complementaris però no iguals. El bilingüisme del País Valencià suposaria un bilingüisme desigual, on el català seria la llengua subordinada. El mite bilingüista intenta d’amagar una desigualtat social. Així, el bilingüisme suposa una situació desequilibrada, i és per això que no és una bona solució. A allò que porta el bilingüisme és a la substitució lingüística total: el castellà és vist com a llengua superior. Aquesta substitució consisteix en una seqüència d’etapes, una de les quals és el bilingüisme. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

Aracil distingeix clarament “bilingüista” (aspecte ideològic) de “bilingüe” (aspecte real). Denuncia el “mite bilingüista”, el “bilingüisme mític”, que ha servit precisament per a justificar la castellanització del País Valencià. - Rafael Lluís Ninyoles Segueix la crítica ideològica d’Aracil i aporta algun element nou a la seua teoria. • Per a ell, l’exaltació del bilingüisme entés com a recurs ideològic, serveix per a impulsar i racionalitzar el canvi lingüístic. • En una segona etapa, influït per la sociolingüística nord-americana, considera el bilingüisme com un assumpte privat i elimina la diferència entre el bilingüisme natural i l’ambiental (de Badia). Aquest segon seria per a Ninyoles desplaçat pel concepte de diglòssia. Cap a l’any 1972 rectifica i dóna una definició de bilingüisme amb uns criteris més sociològics. El bilingüisme implica una situació individual de contacte de llengües dins d’un context social en què les dues llengües estarien en un mateix estatus sociocultural i polític. - Toni Mollà / Carles Palanca Fent una anàlisi dels diferents intents d’acostament al tema de bilingüisme, afirmen que es tracta no d’un concepte unívoc, sinó polisèmic, connotatiu, de diverses accepcions, segons la disciplina que pretén explicar-lo. Estableixen una distinció fonamental entre dues classes de bilingüisme: • Individual: un individu parla dues llengües. • Territorial: en un territori administratiu s’inclouen dos territoris diferenciats des del punt de vista lingüístic. Aquestes manifestacions sociolingüístiques no tenen perquè ser en teoria conflictives. El problema sobre el bilingüisme apareix quan l’alternança de llengües ultrapassa els dominis de la persona i el territori, i esdevé de caràcter social; és a dir, quan el bilingüisme s’estén a la comunitat social i, per tant, l’ús d’una o l’altra llengua depén dels altres individus i grups socials d’aquella mateixa societat. Distingeixen, basant-se en Txepetx, entre: • bilingüisme individual, i • bilingüisme territorial. El bilingüisme social és la situació més freqüent. Dins d’una unitat territorial apareixen uns conjunts d’individus que usen més d’un idioma: el propi i el d’un altre grup. Aquesta alternança idiomàtica sol estar desequilibrada. Per tant, aquest bilingüisme social testimonia l’existència d’un conflicte lingüístic que crea una disjuntiva com a solució: una llengua o l’altra. Substitució lingüística o normalització. Perquè puga plantejar-se aquesta disjuntiva, abans és necessari que es plantege el conflicte de manera conscient.

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

Respecte al PROCÉS DE BILINGÜITZACIÓ parlen d’unes característiques com la regularitat i historicitat. No és uniforme ni dinàmic. Procés de bilingüització: procés de substitució lingüística o glotofàgia. Destaquen: Del monolingüisme en L1 (Llengua 1: català) es passaria al bilingüisme: aprenentatge de L2 (ús del català i del castellà), i per últim al monolingüisme, però aquesta vegada en L2 (Llengua 2: castellà), i per tant, abandonament i oblit de la L1 (català). Examinen les etapes de la posterior “unilingüització” (seguint els treballs d’Aracil, Artigues i Calvet). Pel que fa al desenllaç del bilingüisme social, apunten tres vies: la substitució lingüística, la normalització i la creació d’una nova varietat lingüística, produïda per la hibridació de les dues llengües (“Pidgin”). 5. Diglòssia Fou A. Ferguson qui l’any 1959 encunyà aquest terme. La difusió d’aquest fou obra d’un altre sociolingüista nord-americà, J. Fishman. Definició de Ferguson: “situació lingüística relativament estable en què, al costat dels principals dialectes de la llengua, hi ha una varietat molt divergent, altament codificada, vehicle d’un cos de literatura ampli i respectat, procedent d’un període més antic o d’una altra comunitat lingüística, que és àmpliament apresa en l’educació formal i usada sobretot com a llengua escrita i com a parlar formal, però que no ho és per cap sector de la comunitat en la conversa ordinària”. Cal remarcar el fet que la diglòssia està referida a un tipus de relació específica entre varietats que s’estableixen al si d’una mateixa llengua. (La tradició posterior no respectarà aquesta restricció). Fishman parteix de la consideració del bilingüisme com un fenomen individual, i de la diglòssia com un fenomen social. Estudia la relació entre tots dos fenòmens i estableix quatre grups: • diglòssia i bilingüisme • bilingüisme sense diglòssia • diglòssia sense bilingüisme • ni diglòssia ni bilingüisme Crítiques a l’esquema de Fishman: Dittmar: Falta de claredat conceptual, els conceptes no queden delimitats. Esquematisme massa perillós. A més, l’últim apartat és presentat més com a fictici que no pas com a real. Txepetx: Proposa com a més operatiu d’analitzar-ho sota la perspectiva d’una diglòssia individual i una diglòssia social, paral·leles a un bilingüisme individual i a un bilingüisme social.

----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

5.1. La diglòssia dins la sociolingüística catalana Als Països de llengua catalana la teoria de la diglòssia que més èxit ha tingut ha estat la de Fishman. - Francesc Vallverdú Segueix en tot l’esquema de Fishman, i així considerava que als Països Catalans dels segles XVI al XIX s’havia produït una situació de diglòssia sense bilingüisme, però en el moment de fer l’anàlisi històrica del XIX a Catalunya només parla de diglòssia o procés diglossificador. En parlar de l’evolució del segle XIX l’anomena procés superador de la diglòssia. Vallverdú remarca la necessitat de no aïllar la diglòssia del context sociopolític en què el fenomen es produeix, introduint la distinció entre diglòssia parcial i diglòssia total (tot seguint Weinreich). - Rafael Lluís Ninyoles Ha estat el sociolingüista que més ha popularitzat el concepte a la Península partint de les mateixes fonts doctrinals. Aquest autor acceptà (1969) sense discussió la classificació de Fishman, i va afirmar que fins al segle XIX al nostre País hi havia una situació de diglòssia sense bilingüisme, mentre que la situació de diglòssia i bilingüisme tendeix a difondre’s actualment. Açò vol dir que la situació actual del País Valencià seria semblant a la del Paraguai o la Suïssa germànica. L’esquematisme d’aquestes propostes ens fa difícil l’assimilació de situacions tan diverses. El mateix Ninyoles sembla haver-se’n adonat i en l’actualitat ha abandonat aquestes combinacions. En obres posteriors (1971) ha insistit en el caràcter social del fenomen diglòssic. També introduí el concepte de diglòssia estructural, terme que posa de relleu la seua relació i independència amb la resta dels trets estructurals d’una societat: econòmics, socials, culturals, polítics. Aracil i Badia i Margarit són reticents a emprar el terme de diglòssia, però l’incorporen. Per a Badia, el fenomen de la diglòssia en l’individu és transitori. Sembla negar l’existència de situacions de bilingüisme i diglòssia estables, contra la sociolingüística nord-americana.

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

6. Conflicte lingüístic Podem parlar de l’existència d’un conflicte lingüístic quan el contacte de llengües genera una situació en què dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, provocant el desplaçament parcial o total d’un sistema en els diversos àmbits d’ús lingüístic. Saussure parlava de “superposició de llengües”, i la considerava tan freqüent que podia passar per un factor normal en la història de les llengües. 6.1. El conflicte lingüístic dins la sociolingüística catalana - Antoni Maria Badia i Margarit En un treball primerenc, Llengua i cultura als Països Catalans, es limitava a destacar alguns aspectes socioculturals generals, tot insistint en els aspectes psicològics i lingüístics. Poc temps després emprendria una vasta enquesta sobre la situació de llengües en contacte a Barcelona, i a partir d’aquesta experiència multiplicaria els seus estudis històrics sobre el conflicte lingüístic català. En un altre treball analitza els tres factors que condicionen el conflicte lingüístic català: • L’ensenyament i els mitjans de comunicació que afecten l’aspecte de la llengua escrita. • El fenomen immigratiu que afecta la llengua parlada. • La creació, la recerca i l’alta cultura, que afecta la llengua literària. - Joan Fuster Alguns anys abans que Ninyoles donara a conéixer el seu estudi sobre el conflicte lingüístic valencià, i fins i tot abans que Aracil formulara la seua teoria, Joan Fuster havia esbossat ja (1962) una lúcida descripció històrica del problema, amb la qual cosa es mostra com el precedent més directe de l’anomenada “escola valenciana” de sociolingüística. Referint-se al període comprés entre els segles XVI al XX, Fuster parla del que ell anomena “col·lusió d’idiomes”. Aquesta anàlisi implicava una clara crítica ideològica que obria camí a les investigacions posteriors. Fuster s’anticipa a la crítica de les desviacions sociologistes: “cal no oblidar que, en aquesta col·lusió d’idiomes, el català no ha disposat fins ara, en terres valencianes, de cap instrument sòlid de defensa”. - Lluís Vicent Aracil Fou al voltant de l’any 1960 quan aquest investigador començà a utilitzar mètodes sociològics per explicar el conflicte lingüístic valencià. Cal atorgar-li el mèrit de la utilització primerenca del terme “conflicte lingüístic” anterior a l’aparició de l’expressió “language conflict” en la sociolingüística americana. Aquest autor pensa que l’origen del conflicte lingüístic radica en el ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 12 Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

desajustament entre “les funcions socials d’una llengua” i “les funcions lingüístiques de la societat”. Afirma que al costat de les funcions socials de la llengua, cal tenir en compte les funcions lingüístiques de la societat, les quals són: • el control lingüístic, i • la consciència lingüística. El factor polític és decisiu en el desenvolupament d’un conflicte lingüístic, en la mesura que mediatitza tant les funcions socials de la llengua com les funcions lingüístiques de la societat. En una obra posterior afirma que les funcions socials del llenguatge i les funcions lingüístiques de la societat formen un cercle funcional, el qual pot actuar de dues maneres: la resposta al desajustament pot consistir a corregir-lo, procés que anomenaria “normalització”, o bé a multiplicar-lo en forma de cercle viciós, la qual cosa portarà a l’extinció del sistema lingüístic. El conflicte lingüístic és aquella conjuntura en què sorgeix el dilema entre aquestes dues opcions. - Rafel Lluís Ninyoles Una de les aportacions més interessants de Ninyoles a la teoria del conflicte lingüístic ha estat en la distinció entre les funcions lingüístiques d’una societat avançada i les d’una societat endarrerida. El fet que les funcions lingüístiques siguen molt més complexes en la primera que no pas en la segona explica per què el conflicte lingüístic es manifestà primerament i amb més agudesa a Catalunya o al País Basc abans que al País Valencià, i, sobretot, a Galícia. - Vicent Pitarch Entén que abordar el conflicte lingüístic valencià exigeix partir de postulats com els següents: • El català és la llengua pròpia del País Valencià • És, així mateix, l’exponent més nítid d’identitat col·lectiva, l’últim recurs contra l’alienació nacional; per tant, l’eventualitat que el català en desaparega implica l’extinció del mateix País com a tal. • El català és una llengua dominada, desplaçada del poder polític i social, i greument amenaçada d’extinció. - Francesc Vallverdú En un primer treball (1970) analitzà els orígens històrics del conflicte, remarcant també les diferències socioculturals que hi havia entre el Principat i la resta de les terres catalanes. Explicava la seua hipòtesi segons la qual a Catalunya s’havia iniciat un fort procés de normalització lingüística fins a 1939, la qual cosa significava una via de solució del conflicte lingüístic. (Però aquest estudi no representa una veritable contribució teòrica).

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------