11 - Tema 11: Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte

TEMA 11

Tema 11 LINGÜÍSTICA I SOCIOLINGÜÍSTICA. LA LLENGUA COM A FET SOCIAL. LLENGÜES EN CONTACTE: UNA CONSTANT EN LA HISTÒRIA DE LA LLENGUA

TEMA 11 Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte: una constant en la història de la llengua

ÍNDEX 1. La llengua com a fet social 1.1 Introducció 1.2 Primers temps de la Independència 1.3 Confederació catalanoaragonesa: etapa peninsular (1237-1276) 1.4 L’imperi Mediterrani (1276-1410) 1.5 El Segle d’Or i la decadència política (1410-1516) 1.6 Cap a la pèrdua de les llibertats (1516-1714) 1.7 De l’opressió política al desenvolupament econòmic (1714-1854) 1.8 La lluita per les llibertats nacionals 1.9 La postguerra i anys successius 1.10Conclusions 2. Llengües en contacte 2.1 Català-àrab 2.2 Català-grec 2.3 Català-anglés 2.4 Català-italià 2.5 Català-sard 2.6 Català-francés

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 11 Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte: una constant en la història de la llengua

BIBLIOGRAFIA • • • • • • • • • • • • • • •

ARAMON, R., “Problemes d’histoire de la langue catalane”, dins La linguistique catalane, Rlinckseick, París, 1973. BADIA I MARGARIT, 25 anys d’estudis sobre llengua i literatura catalanes (1950-1975), PAM, 1976. ---, Llengua i cultura als Països Catalans, Ed. 62, Barcelona, 1966. BASTARDAS, “El català preliterari”, dins Actes 4t Col·loqui AILLC, PAM, 1977. BOSCH I GIMPERA, P., Los pueblos primitivos de España, Mèxic, 1945. BRUGUERA, Jordi, “Notes al vocabulari de la Crònica de Jaume I”, dins Actes 4t Col·loqui AILLC, PAM, 1977. COLON, G., El léxico catalán en la Romania, Gredos, Madrid, 1976. COROMINES, J., Estudis de toponímia catalana, Barcino, Barcelona, 1953. DD. AA., Treballs de sociolingüística catalana, 1, Tres i Quatre, València, 1977. MENÉNDEZ PIDAL, Orígenes del español, Madrid, 1926. MONTOLIU, “Estudis romànics”, dins Sobre la redacció de la Crònica d’En Jaume I, II, 1917. OLWER, Nicolau d’, Resum de literatura catalana, Barcino, 1927. TARRADELL, Les arrels de Catalunya, Teide, 1962. VALVERDÚ, F., El fet lingüístic com a fet social, Ed. 62. VEINREICH, Languages in contact. Nova York, 1953.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 11 Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte: una constant en la història de la llengua

1. La llengua com a fet social 1.1.

Introducció La història de la llengua catalana, des d’un punt de vista sociolingüístic, comprén vuit etapes que corresponen a vuit períodes que podem caracteritzar, “grosso modo” així: a) els primers temps de la independència de comptats catalans b) des de la unió amb Aragó fins a la mort de Jaume I c) des del regnat de Pere II el Gran fins a la mort de Martí l’Humà d) des del Compromís de Casp fins a la mort de Ferran el Catòlic e) des del regnat de Carles V fins a la Guerra de Successió f) des de la Guerra de Successió fins al Bienni Progressista g) des del Bienni Progressista fins a la Guerra Civil h) de la Guerra Civil ençà 1.2.

Primers temps de la independència Durant aquest temps s’accentua l’evolució divergent del romanç, d’on sorgirà el català. L’alfabetització serà molt restringida, només els clergues i els elements de la Cúria són realment lletrats. Hi ha una situació de diglòssia: la llengua A és el llatí (usada com a llengua formal en totes les modalitats escrites) i la llengua B és el romànic vulgar de la Marca Hispànica (usada per tothom com a llengua parlada). És cert que des de l’any 813 amb l’edicte de Reims, l’església havia recomanat la predicació en vulgar, però aquest fet no devia modificar bàsicament la situació de diglòssia escrita. Cal remarcar tanmateix que es tractava d’una diglòssia de les classes superiors (les úniques que sabien llatí). D’altra banda, el sentiment de parlar una llengua prou diferenciada del llatí (el romànic) no devia ésser molt generalitzat. 1.3.

Confederació Catalanoaragonesa: Etapa Peninsular (1237-1276) Històricament el període que abraça des de la unió amb Aragó (1237) fins la mort de Jaume I (1276) és caracteritzat per una expansió de Catalunya dins el territori peninsular. En aquesta època el català apareix ja com a llengua ben diferenciada del llatí. Amb el desenvolupament socioeconòmic l’alfabetització s’estén: a més dels clergues i dels funcionaris de la Cúria, hi ha trobadors i joglars, comerciants, etc., que són lletrats. Al mateix temps es produeix un fenomen sociocultural important: la poesia s’escriu i es canta en provençal, llengua que, gràcies als trobadors, adquireix un alt prestigi literari. Aquest fet és afavorit per la circumstància que el català i el provençal –sobretot als seus orígens- són dues llengües molt semblants. Els trobadors catalans o el públic que escoltava les seues cançons provençals no eren conscients de trobar-se amb una llengua diferent a la pròpia. Totes aquestes consideracions històriques fan que la situació de diglòssia es complique: com a llengua A continua essent predominant el llatí, si bé cedix posicions al provençal i al català que s’usen també, la primera en poesia i la segona en certs usos escrits cada vegada més generalitzats; com a llengua B hi ha el català, una llengua parlada per tota la comunitat i en expansió territorial que ha entrat en un ràpid procés de normalització, és a dir, es troba en camí d’assolir una estabilitat normativa i, alhora s’empra cada vegada més en les diverses funcions. ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 11 Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte: una constant en la història de la llengua

1.4.

L’Imperi Mediterrani (1276-1410) El període comprés entre 1276, inicis del regnat de Pere el Gran, i 1410, any de la mort de Martí l’Humà, és caracteritzat per l’establiment d’una nova política dels comtes reis: amb la invasió de Muret s’acaben les possibilitats d’expansió a Occitània, i amb l’acompliment de la conquesta del País Valencià la Península és interdita a les accions conqueridores de la Conferència. Durant aquest segle i mig escàs, el català assoleix plenament el grau de llengua de cultura: és el moment en què apareixen les Grans Cròniques. El fenomen de diglòssia en aquest període pren unes dimensions molt restringides. El llatí s’usa com a llengua sagrada, com a llengua de teòlegs i filòsofs i de la Cúria, però el seu ús és cada vegada més limitat. Quant al provençal, al segle XIII, comença un llarg procés de desprovençalització. Es donen totes les condicions perquè el català –una llengua que ha consolidat les seues posicions a la Península fins al punt de començar la penetració en el Regne d’Aragó i que ara s’expandeix pel Mediterrani- siga la llengua predominant amb plenitud de funcions. Per això poden dir que en aquest període ha estat superada la situació de diglòssia, i que el català ha seguit una evolució semblant en aquest procés a la de les llengües d’altres estats europeus. 1.5.

El Segle d’Or i la decadència política (1410-1516) Encara que el Segle d’Or de la literatura catalana s’inicia pròpiament al segle XV, allò que més el caracteritza en el pla polític és l’acabament (i retrocés) de l’expansió mediterrània i la decadència política i econòmica del Principat. Per això, les dates que més ens interessen per descriure en aquest període són la del Compromís de Casp (1410-1412) i la de la mort de Ferran el Catòlic (1516). El català ha culminat el seu procés de normalització: té les propietats i les funcions d’una llengua normativa, és una llengua nacional. Des del punt de vista sociolingüístic durant aquesta etapa es consolida la situació del període: no hi ha diglòssia, el català és la llengua de tot el poble i de totes les classes dins els territoris catalans (excloent-ne els grups jueus i moriscos). Hi ha, però, uns epifenòmens diglòssics que tenen algunes característiques diferents a les del període anterior. El llatí és en gran part recuperat no sols com a llengua sagrada –no deixant de ser-ho- sinó com a llengua culta, pels humanistes i pels historiadors renaixentistes, que s'emmirallen en la literatura clàssica llatina. El provençal desapareix de la literatura i tota la poesia es fa en català. Però aquest abandonament no té la repercussió literària que calia esperar, perquè és compensat per la moda universalista del Renaixement de conrear altres llengües prestigioses. En tot cas podem afirmar que allò que realment posa en perill el català com a llengua de cultura no és pas la resurrecció parcial del llatí ni el conreu esporàdic del castellà, de l’italià o del francés, sinó la pèrdua de força de les classes dirigents i la seua submissió política a la Corona. 1.6.

Cap a la pèrdua de les llibertats (1516-1714) El període que ara examinem és delimitat per dos moments històrics que impliquen una ruptura: la mort de Ferran II d’Antequera i la Guerra de Successió. Des d’un punt de vista sociocultural es produeix una penetració lenta però tenaç de la cultura castellana en tot el territori: no s’escapa ni tan sols el Rosselló, el qual tanmateix a partir del Tractat dels Pirineus (1659) serà cedit a França i tindrà un destí diferent a la resta de terres catalanes (francesització, diglòssia generalitzada). ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 11 Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte: una constant en la història de la llengua

Com que en l’activació del procés descatalanitzador, paral·lel al procés polític d’hegemonia de les monarquies absolutes d’Espanya i França, les classes socials superiors indígenes en són instruments imprescindibles, no és casual que València – la capital de facto dels Països Catalans i principal centre d’irradiació de la cultura catalana des de finals del segle XV- esdevinga en pocs anys el principal focus castellanitzador. En aquella etapa apareixen noves situacions de diglòssia. És cert que el català no perd pas totes les seues posicions de llengua A, però la seua estabilitat de llengua comuna estabilitzada comença a trontollar (les tendències diversificadores prevalen sobre les unificadores: relaxació de la normativa, pèrdua gradual de la consciència d’unitat lingüística, etc.) Si la immensa majoria de la població és unilingüe, si el català s’usa encara com a llengua oficial als organismes públics, si el conreu de la literatura en català es manté, el llatí i, sobretot el castellà, conserven o adquireixen funcions cada vegada més importants. Hi ha un bilingüisme diglòssic creixent en les classes dirigents i els seus intel·lectuals orgànics. L’església, com a instrument ideològic de les classes dirigents, activa la seua específica castellanització i adopta l’idioma de la Cort per a ocasions solemnes. D’aquests segles arrenca, doncs, el conflicte lingüístic contemporani que enfronta dos sectors de la població: d’una banda les classes populars que només parlen català i no entenen (o entenen poc) el castellà; i de l’altra, les classes dominants i els intel·lectuals orgànics, que són bilingües diglòssics (a València i una mica pertot es donen ja alguns nuclis completament castellanitzats, no bilingües). 1.7.

De l’opressió política al desenvolupament econòmic (1714-1854) Si l’any 1714 és la fita en què culmina el procés històric de la submissió política dels territoris catalans a la Corona espanyola, també assenyala, en certa forma, l’inici d’un altre procés –l’augment de la producció agrícola, plena ocupació, obertura de nous mercats, comerç amb Amèrica- que porta a un redreçament econòmic amb el Principat. Des del punt de vista sociocultural tot afavoreix la castellanització, i el conflicte lingüístic s’aguditza gradualment. Tots els organismes oficials han d’usar obligatòriament la llengua castellana, cosa que suposa l’abandonament progressiu del llatí. Tant en els tractats de filosofia com en la literatura científica com en les universitats, la cosa està a favor del castellà. En un primer moment l’alfabetització es manté encara a un ritme lent i en molts casos es fa en català (a Catalunya és bastant general). Però cap a la fi del període començarà a ser el més eficaç instrument de castellanització. L’església es converteix en una institució descatalanitzadora, afrancesada en el Rosselló, castellanitzada al País Valencià..., però a Catalunya rectifica en part algunes posicions preses en el període anterior per evitar els conflictes amb una població que viu una etapa de desenvolupament econòmic i que, si accepta el castellà, encara no l’entén. La diglòssia es va estendre no sols entre les classes superiors i els intel·lectuals orgànics, sinó als estrats intermedis més nombrosos i fins i tot, més endavant, als sectors il·lustrats de les classes populars (proletariat urbà, menestralia...). Es generalitzarà, doncs, un bilingüisme diglòssic que, per raó de la distribució de funcions socials atribuïdes a les llengües en conflicte, afavoreix cada ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 11 Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte: una constant en la història de la llengua

vegada més el castellà com a la llengua A i redueix el català com a llengua B, precipitant-ne, a més el procés dialectalitzador. 1.8.

La lluita per les llibertats nacionals (1854-1939) Des de mitjans del segle XIX l societat catalana –o més exactament el Principat- coneix en període de convulsions que van des del fracàs de la burgesia catalana per convertir-se en força hegemònica de l’Estat espanyol, fins a l’intent de la burgesia liberal i de les classes populars per intervenir en un procés revolucionari (1931-1939) que resolgués les contradiccions i la ineficàcia de la monarquia. El moviment nacionalista valencià –dirigit per una burgesia pactista que es procurava posicions de força per negociar, i després per la petita burgesia i per les classes populars- va aconseguir uns òrgans de govern (Mancomunitat, Generalitat) els quals, a més de crear les bases per a una nova política cultural, permeteren la recuperació del català com a llengua pública. En aquest període s’inicia i culmina un procés de normalització de la llengua catalana en el seu doble aspecte: en l’extensió social de la llengua –activitat que arrenca de mitjan segle XIX (Renaixença literària, aparició del primer diari català, conquesta gradual de les Acadèmies i de les universitats, aparició del catalanisme polític, Congrés de la Llengua Catalana de 1906, etc.) i culmina els anys 1931-1936 amb la catalanització progressiva de l’administració autònoma, de les escoles, dels instituts, universitats, dels mitjans de comunicació, etc., i en la normalització lingüística, activitat que també arrenca del segle XIX, amb la influència dels Jocs Florals i les seues personalitats més eminents (Rubió i Ors, Milà i Fontanals...) i la més popular dels escriptors de la Renaixença (Verdaguer, Guimerà, etc.) que passa per una reforma de l’ortografia de l’Avenç i que culmina amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans i amb la publicació de les Normes Ortogràfiques (1913), la Gramàtica oficial, el Diccionari general... per obra de Pompeu Fabra. En aquest període es produeixen en el pla sociolingüístic dos fets importants: d’una banda el bilingüisme s’estén de l’ensenyament generalitzat i de pocs mitjans de comunicació, a sectors populars; de l’altra, s’instal·len a Catalunya masses immigrades castellanoparlants que donen un aspecte nou al conflicte lingüístic, ja que per primera vegada dins les classes populars hi ha importants sectors no catalans, els quals tanmateix, en aquesta època esdevenien ràpidament bilingües i s’integraven a la nostra cultura. Però el fet és que el català recupera, de mica en mica, totes les seues funcions de llengua A, amb la qual cosa es pot afirmar que en el període 1931-1939 a Catalunya s’estava liquidant la situació de diglòssia de les etapes anteriors. 1.9.

La postguerra i els anys successius En el pla sociolingüístic la tònica del període és determinada per una política lingüística clarament assimilista. Es produeix una nova situació de diglòssia netament definida en què l’única llengua A és el castellà. De fet no podem parlar de l’existència d’un bilingüisme totalment diglòssic: en efecte, en el cas de Catalunya caldria parlar, més aviat, de bilingüisme diglòssic parcial, perquè els catalanoparlants no renuncien a l’ús de la pròpia llengua en les funcions A. Des d’una altra perspectiva cal recordar que el bilingüisme assimilista adopta la tàctica de la dialectalització: aquesta tendència és especialment vigorosa als anys 40, quan l’existència d’una comunitat lingüística catalana era ignorada i ideològicament combatuda, mentre que en canvi eren tolerades certes manifestacions dialectals. ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 11 Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte: una constant en la història de la llengua

Sota una òptica més jurídica el bilingüisme oficial del període 1931-1939, és a dir amb cooficialitat del català i del castellà, va ser substituït per un bilingüisme no oficial perseguit (1939-1950) i després tolerat, de 1950 ençà. Finalment cal esmentar que aquests anys també són testimoni d’un auge del bilingüisme literari, és a dir, de l’alternança en l’ús literari del castellà i del català. Aquest fenomen que havia tingut una certa importància entre els segles XVI i XIX adquireix una certa magnitud sobretot entre 1940 i 1960. El retorn al català d’un Pla, Villalonga, Jordi Teixidor, Terenci Moix, Pere Gimferrer, etc., semblen indicar que el bilingüisme literari, ara com ara, no ha pres arrel en la cultura catalana. 1.10. Conclusió Per primera vegada a la història hi ha enormes masses d’immigrants castellanoparlants que no s’integren culturalment a la societat catalana, per primera vegada igualment la situació de bilingüisme s’ha generalitzat a les zones rurals de Catalunya, on cada dia arriba la televisió (ni la ràdio ni els diaris ho havien aconseguit tant en la castellanització del país). Aquests fenòmens tenen l’origen en la profunda crisi cultural que pateix la nostra societat, el desenllaç de la qual és imprevisible. 2. Llengües en contacte. Una constant en la història de la llengua 2.1.

Català-àrab És important sobretot pel que fa al Regne de València. Al Principat pràcticament no va existir contacte, ja que la conquesta directa de llengües el que establia era un contacte de veïnatge que, si bé és important, mai no ho serà tant com en els casos de València i Mallorca. Tant a València com a Mallorca van arribar a tenir una cultura i una llengua àrab totalment assimilada. El fet de la conquesta no fou per la majoria un deslliurament sinó que fou realment una conquesta. Amb tot, com que els cristians eren molt pocs i calien braços per treballar els camps, no van expulsar pràcticament ningú de les terres. Els àrabs que es van quedar seguien tenint la seua llengua, la seua religió, els seus costums, etc. Eren els “moriscos”. Així, d’aquesta manera convisqueren dues llengües alhora i en un mateix territori. El català, llengua d’una minoria que tenia el poder (va acabar imposant-se); l’àrab: llengua de la majoria de la població, dominada i forçada amb el temps a desaparéixer, llevat d’algunes romanalles que deixà en topònims i noms propis. Cal considerar que quan parlem d’àrab no ens referim a una llengua àrab “estàndard” sinó a una barreja d’àrab i del dialecte llatí de cadascuna de les zones. Normalment d’aquesta barreja se’n diu mossàrab, però cal tenir en compte que en tot cas això serà exclusivament des del punt de vista lingüístic. 2.2.

Català-grec El contacte entre les llengües catalana i grega fou més aviat breu. Només va durar el temps en què els Almogàvers dominaren Atenes i Neopàtria. Pràcticament tota la influència que hi va haver es limita al camp lèxic. L’intercanvi d’uns quants mots d’una llengua a l’altra, sobretot termes nàutics. Coromines a Entre dos llenguatges, estudia aquests termes detalladament. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 11 Lingüística i sociolingüística. La llengua com a fet social. Llengües en contacte: una constant en la història de la llengua

2.3.

Català-anglés Aquest contacte va ser molt limitat, ja que només es va produir durant la conquesta i dominació de l’illa de Menorca per part dels anglesos. Amb tot, els anglesos van tornar l’oficialitat de la llengua catalana a l’illa, amb la qual cosa només es va establir un contacte a nivell d’esferes de poder. 2.4.

Català-italià El contacte aquest fou a causa de l’expansió catalana pel Mediterrani i per la dominació de la Casa d’Aragó sobre els regnes de Nàpols i Sicília. Actualment aquest contacte ha quedat reduït a unes quantes paraules del lèxic habitual i a alguns topònims, sobretot sicilians. Cal remarcar també el contacte de l’italià amb el català de l’Alguer, tot i que no són pas llengües veïnes. L’italià té contacte amb l’alguerés des d’una posició de poder i en uns terrenys terriblement efectius: oficialitat en el territori, ràdio, televisió, premsa... 2.5.

Català-sard L’Alguer és una illa lingüística catalana dins l’illa de Sardenya. A part de l’italià, doncs, l’alguerés té una altra llengua amb la qual conviu: el sard. Però encara aquest contacte és mínim si comparem el que havien tingut ambdues llengües durant l’expansió catalana per la Mediterrània. No hem d’oblidar que durant molts anys Sardenya estigué sota el domini català. Des d’aquesta posició de poder és molt lògic que molts mots del sard actual s’identifiquen com a originaris catalans. 2.6.

Català-francés Amb el Tractat dels Pirineus, les comarques de Catalunya Nord passen a l’administració francesa. A partir d’aquest fet el contacte català-francés en aquestes terres serà constant i de vegades brutal. El francés ha fet valer la seua condició de llengua dominant i ha apartat el català a l’ús d’unes poques famílies. També cal esmentar el contacte que va tenir el català, després de molt de temps de no ser-ho, va ser cooficial a Catalunya amb el francés. Els diaris es publicaven en ambdues llengües, i ambdues llengües eren habituals en l’ús públic.

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------